One Piece 924 – Ha*

*  Ha= final del primer acte (metafòricament parlant, no és una traducció)

En serio, aquestes portadetes són genials

En les obres kabuki i la resta de formats artístics japonesos és usual emprar el terme Jo-Ha-Kyu, que per a nosaltres vindria a significar presentació-nus-desenllaç. Tot i l’inexacte que pugui ser aquesta presentació arraigada en el teatre tradicional japonès l’adveniment de Ha (nus) indica per força el fi del primer acte, el Jo (presentació).  Tot i que son simples interpretacions tot plegat te bastant de sentit i aniria en la línea poètica que Oda va iniciar al principi d’aquesta saga pel que fa a les referències al seu país i que aquests darrers episodis havia estat deixant una mica de banda. En qualsevol cas, acostumats als títols plans i sense profunditat als que ens te massa ben acostumats (els odiosos vs, com els dos últims episodis en son exemple), resulta una delícia trobar un episodi que no sols te un significat metafòric, si no que poètic, fins i tot rebuscat. M’agradaria veure més sovint aquesta faceta d’Oda, veure’l abandonar una mica la sobre explicació i endinsar-nos en el fantàstic món de les respostes velades i les interpretacions metafòriques. Però tots sabem que això és somiar massa.

És impossible…

Les primeres pagines constitueixen una simple reafirmació de l’absoluta derrota d’en Luffy. En Law l’intenta salvar però en Hawkins li impedeix demostrant esser el braç intel·ligent d’en Kaido (també el necessita). Com vaig dir a la ressenya passada era evident que en Law el podria salvar amb relativa facilitat. Però l’aparició de l’endeví  juga un factor clau en la consecució d’aquest ideari. No era això el que volia Oda, no volia que en Luffy escapés. Volia veure’l derrotat i tancat, empresonat, com un gos perillós tancat en la foscor, alimentant el seu odi. Creant així un punt de ruptura, aquí acaba el primer acte, en Lufy és empresonat i a partir d’aquí les coses van d’un altre manera, un punt d’inflexió, una prova de la seriositat amb la que Oda porta aquesta saga. Aquí, amb ajuda del títol escriu un punt i a part. Comença un altre fase a partir d’ara.

…aquestes cares…

El fet de veure’l tancat a la presó desperta a l’hora un altre conflicte amb la saga passada. Ja vaig establir un paral·lelisme amb l’aparició d’en Kaido ebri i la demència de la Big Mom, com ambdues bones idees havien estat executades de formes molt divergents, donant en el primer cas un ara demostrat resultat favorable i en el segon… be, una desastrosa narrativa en alguns punts de la saga passada. També vaig comparar la derrota d’en Luffy amb la d’en Katakuri. Les comparacions no s’aturen aquí. Sembla ser que Oda volgués demostrar-se que pot fer les coses millor repetint en aquesta saga certs elements de la saga passada que no li van acabar de sortir rodons i que ara poleix fins a l’excel·lència. I és que en la saga passada en Luffy també va esser tancat en una presó. Però en aquell cas no senties el perill. Estava tancat, però era una presó de paper (literalment), senties que podia sentir en qualsevol moment i que només estava esperant a que la narrativa ho requerís. Aquí… Només l’acaben de tancar i ja es nota la pressió, la serietat. L’ambient és completament diferent. Aquella tot i que inexpugnable, semblava una presó de broma, no et creies ni per un segon que la cosa acabés allà. Aquesta, tot i esser d’allò més normal, inspira respecte. Et creus que podria quedar aquí tancat per sempre com un gos rabiós que no vol obeir al seu nou amo. Potser saps que no serà així, però l’ambient està ben construir, i t’ho fa creure. I aquesta és la diferencia: l’ambient. La carrega que Oda aconsegueix donar als fets. Aquí el dramatisme i la rellevància dels actes pesa en l’ambient. Tot és tangible i real, no és un escenari efímer en mig d’una persecució esbojarrada. Això no vol dir que no pugui cagar-la en un futur i carregar-se aquest ambient, però de moment, la presentació de l’escenari i del context es presenta impecable.

… a la ressenya

Poc més queda a comentar. Les peces estan jugades. La més evident: en Kid i en Luffy. Posats en cel·les contigües segurament neixi entre ells alguna relació, ja sigui d’amistat o de competivitat. Ells son la clau per derrotar en Kaido en aquesta saga, i la gran ironia és que ha estat ell mateix qui els ha unit. M’encanta com Oda ha presentat la línia d’unió entre ambdós personatges. Em sembla a nivell narratiu el millor d’aquesta saga i sens dubte un dels millors ambients de la sèrie (que em vingui ara a la ment el podrien superar la separació de la banda per en Kuma o el sacrifici d’en Zoro per en Kuma, puto Kuma). El potencial que tenen junts podria esdevenir un pou sense fons, només el futur ens dirà fins on arribaran.

Hunter X Hunter 387 – Repetició

Repetició

La primera pagina d’aquest episodi és idèntica a la primera pagina de l’episodi 385 a excepció expressa del títol de l’episodi i, és clar, el numero que l’enumera. Mateixes imatges, mateix diàleg, mateixos textos. Tot igual. Milimetricament idèntic. Però sense ser el mateix. Si això és repetís durant la resta de l’episodi, seria un cas flagrant de reaprofitament de vinyetes per estalviar treball de dibuix, quelcom que a vegades empren alguns autors per agilitzar el procés creatiu. Però tot i que hi ha algunes semblances no és tracta d’una norma que es perllongui gaire més en l’episodi. Aquesta pagina doncs, serveix per anunciar-nos el que vindrà. Es una narrativa exposada en la repetició mateixa, on el fet de repetir-nos la mateixa escena és indicador de la intenció evident de tornar-nos a narrar els fets. I l’únic motiu pel que l’autor voldria tornar a narrar els fets de forma tan expressa és el de contemplar-los des d’una nova perspectiva. Una perspectiva que per a justificar el detall de la repetició ha de resultar en una divergència extrema dels fets exposats en l’anterior visionat. I així ha estat.

És molt senzill, però m’encanta aquest efecte

Aquest primer recurs, que es basa en una mera repetició del que ja hem vist. Tot i senzill, és prodigiós. No se l’ha inventat ell, ni tampoc és un acte de genialitat el fet d’emprar-lo. Però tot i que no cal tenir gaire cap per que se t’acudeixi aplicar-lo, el resultat sí que és genial per si sol. A nivell narratiu l’expressivitat que confereix la mera repetició (accentuada si cap pel mateix títol que l’encapçala i que he volgut “repetir”) te una força que tot i ser subtil cobra dimensions prodigioses.

Veure’l espantat fa massa gracia

La resta de l’episodi transcorre en un seguit de vinyetes que representen escenes ja vistes des d’angles diferents, narrant-nos tota la seqüència de l’entrenament que culmina amb la mort aparent del quart príncep i el seu retorn inexplicable. Però aquesta vegada ho veiem tot des de la seva perspectiva. Poques vegades la repetició dels fets quedava tan justificada per una visió tan radicalment diferent que expliqués els fets incongruents de la primera com aquesta. Un dels detalls que més me n’ha agradat, és de fet l’episodi anterior. O més concretament que deixessin un episodi entre mig abans de rexplicar el succeït i donar-nos una explicació. Un episodi que serveix de pausa, que no satura la trama, que perllonga l’incògnita i sosté l’expectació. Podrien haver estat més, però un era el mínim. I Togashi sembla voler posar una mica més d’acció en aquesta fins ara pausada guerra. No crec que sigui una acció en el sentit tradicional de la paraula. Però amb en Halkenburg decidit i en Tserriednich ultimant el seu domini del nen les coses no poden si no precipitar-se (del que no se sap res és del tercer príncep, algo amaga Togashi).

Si tenen un camp de flors i tot, ja pot començar l’amor

En qualsevol cas l’explicació a l’aparent mort resulta senzilla. Quan el príncep entra en estat de zetsu, activa una habilitat que transporta el seu jo real a una dimensió espectador, on veu deu segons en el futur que hauria passat. Aquest que hauria passat és el que també veuen la resta de persones, encara que no sigui real. Després del temps de visionat ell torna a la realitat substituint el seu jo paral·lel, o més aviat solapant-s’hi. I mentre la resta del món percep el seu jo que hagués estat, ell actua imperceptible independent a ell. Això resulta una habilitat que no sols li permet saber el futur si no despistar als seus adversaris caient a les seves trampes en aparença per esquivar-les en realitat. És una habilitat especialment complicada però amb un potencial tenebrós. El problema resulta en que tan sols serveix per evitar que passi algo que saps que passarà, encara que no sàpigues quin algo serà exactament. Però no et salvarà de cap atac sorpresa. Però bàsicament quan sospites quelcom, actives el zetsu i podràs contenir l’amenaça. El problema radica bàsicament en que has d’activar l’habilitat abans i no després de que l’amenaça s’hagi iniciat, si no l’únic que aconseguiràs és temps per pensar en com reaccionar, però en cap cas incrementar el teu temps de reacció a aquesta.

Aquest episodi no tenia masses bones imatges. I qualsevol moment és bo per colar un fanart

En qualsevol cas el príncep descobreix l’intent d’assassinat i lluny d’enfadar-se amb la seva guàrdia. Riu a cor que vols. Doncs ha trobat el seu lloc al món. El nen és meravellós i li obre la porta a un món complex i recargolat, un món de trampes i argúcies inimaginables. Un món a l’alçada de la seva ment.

Dona un gustazo tremendo sentir-li dir qu edominarà el món com un malvat a l’us

Hunter X Hunter 386 – Hipòtesis

Aquest va de professors

Ja se’l veu amb anima de professor

Tal com cita el mateix títol gran part del capítol es dedica a especular. A formular una hipòtesi sobre com van succeir els fets. A formular una hipòtesi sobre com funciona certa habilitat. Però aquest és un episodi que aborda tants fronts que seria una temeritat constringir-lo aquí. El primer d’ells és la continuació immediata del dilema de l’episodi anterior, on la nostra guàrdia es pregunta que va ser real i que no, en quin punt es va torçar la realitat, en quin punt no va matar al príncep. Preguntes obvies, però respostes difícils de trobar. Al final Togashi ens donarà una rebuscada explicació al respecte és clar, però per ara de poc serveix especular.

Kira: “I me como una patata”

El segon front el toca la bona de la Melody, que apressada després de l’intent de fuga es veu aïllada de la resta del món per comprovar que al menys en aparença l’organ judicial és independent a la influencia monàrquica i que per tant, potser allà sigui on estigui més segura. No tinc molt clar on vol anar a parar Togashi amb això, però per la importància que està donant a l’organisme tard o d’hora aquest farà alguna cosa important. Si hagués de pensar, diria que aquesta etapa serveix com a preàmbul per a presentar la organització que després veurem en acció en algun altre assumpte independent d’aquest.

I en Kurapika recordant-nos que ell també és professor

L’episodi també torna al nostre Kurapika que comença a fer progressos amb els seus alumnes. L’assassí segueix sense donar cap pista d ela seva identitat i les classes només poden seguir, com sempre en un embolic polític difícil de desxifrar i que només fa que dificulta l’avanç de qualsevol aprenentatge pràctic. La trama no avança en sí, pe`ro sí ho fa el progrés de l’entrenament. Era quelcom que Togashi necessitava mostrar, doncs portava la trama una mica abandonada i han passat moltes coses des de l’ultima vegada que la va tocar.

Ultimament estem amb els trets al cap….
Que n’és de mona la Melody

Però el que importa en aquest episodi és el príncep Halkenburg i la seva especulació. Decidit ara a plantar batalla, la seva determinació és tan solida com nobles els seus ideals. Tot i això segueix endevinant-se la lenta però progressiva creació d’un monstre. Per ara però, la llum encara il·lumina el seu sender. En Halkenburg ha emprat la seva habilitat i la comprèn per sobre, però no en profunditat. I conèixer-la és important per executar els seus plans. No només pels conflictes ètics que pugui suposar, pels que passarà per sobre per un motiu més elevat, si no per els petits detalls Logistics que una o altre via pugui suposar. I per això, després de plantejar totes les opcions, l’home es disposa a executar un petit experiment. Si el guàrdia posseït es suïcida, que passa? M’ha sorprès, no és la jugada que hagués fet jo. Amb això ha revelat a la resta (com a mínim al primer príncep) que la seva habilitat li ha permès prendre el control del guàrdia que el vigilava. És un cost alt quan podria haver jugat al doble espionatge, però suposo que al darrere s’hi amaga alguna argúcia més enllà que la comprovació tàctica d’una hipòtesis  que al final no suposa gran diferencia en les implicacions practiques de la habilitat. Però l’única aplicació real al fet és per ara descobrir si després de tot el procés de possessió pot o no recuperar el seu guàrdia.

Que mafiós tot plegat

Finalment tornem al quart príncep i al seu entrenament, ara executat pel company fornit de la guàrdia. L’important i rellevant és la pertorbadora declaració de l’aparent atractiu que sent el príncep per la noia després de que l’hagi intentat assassinar. Un atractiu que al menys a mi em provocaria més pavor que l’odi. Veurem on acaba això. Però dubto que be.

El cabró dona calfreds

One Piece 923 – Emperador Kaido vs Luffy

Aquesta imatge transmet un duel en tota regla

Aturador

Son molt brutals aquestes portadetes

L’episodi va a per totes. En Luffy va a per totes. Es llancen junts a una espiral desenfrenada d’acció visceral que podria haver estat una molt, molt mala decisió. Podria. Per sort no ho ha estat. Oda sosté l’escena en tot moment preparat per a tallar-la amb contundència quan sigui el moment, quan arribi al final. Però fins llavors l’allarga, desferma la violència. Per que el propòsit d’aquest episodi és desfermar-la, donar a en Luffy la dosi d’acció desenfrenada que necessita, fer semblar per un moment que te alguna cosa a fer contra el drac.

Però si no et deixes arrossegar per la pròpia emoció del protagonista, podràs notar que hi passa alguna cosa que per molts cops que doni no sembla en absolut estar guanyant. I és que en Kaido més que altre cosa sembla distret. Com si l’impacte per sorpresa i la borratxera no el deixessin concentrar-se del tot, recordar que és exactament el que ha de fer. Per altre banda l’emperador sembla tenir una personalitat similar a la d’en barbanegra: primer es deixa colpejar, resisteix el primer cop, i després ataca.  Però mentre en Teach ho fa per orgull, per provocar i per posar-se un repte a si mateix, en Kaido sembla fer-ho per… resignació? Ja vam veure que l’emperador era invulnerable, que buscava la mort. Però més que la mort, crec que busca un repte, alguna cosa que li faci bullir la sang, alguna cosa capaç de ferir-lo. Alguna cosa que potser no el mati, però que pugui fer-ho. En Kaido viu al cim, i al cim, l’emoció és difícil de trobar. I per això en Kaido sembla inpassiu, ni tan sols reacciona mentre en Luffy el colpeja de valent.

Per això Oda ha pres la decisió de presentar-lo borratxo. Representa un escenari que permet accentuar encara més aquesta vessant de la personalitat del personatge, que permetia fer-nos creure per uns segons que en Luffy de veritat estava estovant a l’emperador. Però no ho estava fent és clar. La idea és en realitat la del fan service. Oda ens volia donar el gust de veure en Luffy estovant a l’emperador. Donar-nos-el per treure’ns-el a continuació. I no sols és un acte de fan service, d’omplir la fantasia quasi eròtica de poder que això implica. És també la forma més efectiva de posar en Luffy al seu lloc, de dir-li: sí, has millorat, però no, encara no ets aquí. Amb aquest acte Oda constitueix en petita escala el que va fer aquell cop a Sabaody: un avis visceral de l’avall que està encara de l’escala de poder. El que queda per veure és quan avall està realment.

Oda va defugir el tema a la saga passada. Els nostres protagonistes van tocar-li els nassos a l’emperadriu sí, però  realment no s’hi van enfrontar en cap moment. La van defugir, la van esquivar, la van marejar. Però mai la van enfrontar, mai van comprovar quan lluny estaven del seu poder. Katakuri va ser una aproximació. Si en Luffy guanya a en Katakuri pels pèls i en Katakuri és el més fort després de l’emperadriu, això converteix a en Luffy a viure aprop del seu poder. Però quan d’aprop realment? La majoria comparteix que la victòria de’n Luffy contra en Katakuri va ser un error d’Oda. Una derrota ajustada crec que era el terme adequat. Derrotat, però donant guerra. Aconseguint fugir d’un Katakuri debilitat gracies a algun aliat inesperat. Però Oda pensava ja en en Kaido i si volia que en Luffy arribes al final del següent arc amb el poder per enfrontar-lo, necessitava que al menys aconseguís derrotar a en Katakuri. Així que ho va fer, més pensant en el següent arc que en el present. Per altre banda aquest increment semi-artificiós del poder del protagonista necessitava un aturador, una marca que digués: fins aquí i prou. I per això, en Luffy ha enfrontat al drac.

El que em pregunto ara és: i com sortirà el barret de palla d’aquesta? No sembla tenir moltes opcions. Potser s’aixeca de nou, però està derrotat. Com se’n sortirà? Suposo que alguna distracció estrafolària farà de bomba de fum i permetrà a en Law emportar-se a en Luffy d’alguna manera deixant a l’ebri emperador encara més enfurismat. Però com? És el que més m’intriga.

Hunter X Hunter 385 – Advertència

Un tret al cap i (no) s’ha acabat

M’encanten aquests plans tan llargs que empra per marcar la contraposició

L’episodi segueuix directament amb el conflicte que va desenvolupar al final de l’episodi anterior. S’obre la que probablement sigui l’única oportunitat de matar al malvat príncep. És el moment d’executar-la o fer-se enrere.  Ja vaig parlar en la ressenya passada de les implicacions tècniques del problema al que la guarda espatlles s’enfronta. El que m’ha sorprès, és que les meves apreciacions hagin resultat esser tan encertades.

Visualment és un recurs df’allò més simple i elegant

El que anava a passar en aquest episodi ja estava escrit. Un munt de tensió continguda, sabedors de que el moment de tot o res s’acostava. Togashi l’ha sabut portar de sobremanera executant de forma orgànica la naturalitat rígida que mostra la protagonista amb les divagacions tècniques que la seva ment guarda de fons. En qualsevol moment el príncep podria adonar-se de quelcom, en qualsevol moment… Però mentre no ho faci, el pla ha de seguir endavant. Així que l’episodi flota pràcticament en la seva totalitat en aquesta tensió visceral amagada darrere d’un munt de diàlegs referents a l’entrenament.

El que més m’ha agradat a aquest respecte ha estat la manera en com ella ha fet que el príncep no desenfoqués la seva atenció sota cap circumstancia. Tot i que des de la seva perspectiva no deixava de ser tens, des de fora el fet de trencar una tassa per posar a prova la seva concentració era completament natural. Però més m’ha agradat com el príncep ha semblat prendre’s aquesta evidencia de la seva lleugeresa de concentració com un repte que ha atacat amb ferocitat. A partir d’aquell moment res el podria desconcentrar. Ni tan sols la mort. Quelcom massa convenient, massa convenient per a ser cert. Però que podia fer si no tirar endavant?

Quins ulls

Parlava en l’episodi anterior sobre el dubte de que faria Togashi amb ella. Ja que el príncep no podia morir tan aviat, com ha demostrat l’episodi, la pregunta era que passaria amb ella quan intentés assassinar-lo. Una de les meves propostes era el fet que esdevingués una esclava del mateix príncep. Línea argumental que la mateixa bestia nen ha suggerit després de l’assassinat (no m’atreveixo a anomenar-lo intent sense saber com n’ha sortit viu). Crec que segurament és el que acabi passant, la noia tornarà a mentir al príncep i caurà com la seva esclava fins que, al final de la saga en Kurapika mati al príncep i alliberi d’alguna manera la seva esclavitud. Això generarà de ben segurs en un futur relacions molt interessants entre ambdós personatges. Però això és clar, és avançar-se. I Togashi podria tirar per línies argumentals molt diferents.

Ai la Melody…

Una cosa interessant és descobrir que tot això havia passat de fet abans del concert de la Melody. Suposo que ho podíem saber per les dates i hores que t’anuncia al principi de l’episodi, però dubto que la gent es pari gaire a fixar-se en això. En qualsevol cas que la musica comenci a sonar just en el moment de la mort del príncep em sembla una genialitat. Podria jutjar-se com a massa coincidència. Però en realitat, això ha salvat al príncep? Haguessin anat diferent les coses? Segurament no, sols afegeix més confusió al misteri, enriquint-lo així. Una jugada mestre a l’hora de sincronitzar esdeveniments.

Requadre clau de l’episodi

Sigui com sigui (suposo que acabarem per descobrir-ho), l’assassinat falla i ens trobem a un príncep del tot calmat sense cap intenció aparent de prendre represàlies. El que em pregunto jo és si és realment conscient de l’atemptat contra la seva vida, o el que sigui que l’hagi salvat ho ha fet aliè a la seva consciencia del fet. És un matis interessant  i que cal tenir present. En qualsevol cas la bestia fa un segon avis, a la propera, deixarà de ser humana. Esclava, em suposo jo. Però això no atura la resolució de la guarda. Seguirà amb això fins al final, siguin quines siguin les conseqüències.

Relleu físic, que no intel·lectual, de l’acció