Hunter X Hunter 364 – Expectativa

Bill, l’armilla antibales humana

El titol no és per que sí

Només de començar el capítol ja enfonsa les meves suposicions. Vaig predir que en Kurapika probablement no arribaria a lluitar i que veuríem al príncep (be, al seu paràsit) encarregar-se de l’assassí. I a punt hem estat de veure-ho quan el nen s’ha posat a plorar. Però finalment un Kurapika amenaçador amb els ulls vermells ha aconseguit calmar-lo (per que una imatge així calmaria a un nen ja és un misteri). Suposo que vaig pecar d’ansiós a l’hora de voler veure la bestia nen del petit Woble. El cas es que son en Kurapika i en Bill (pobre mai li dic pel nom per que no me’n recordo) qui s’encarreguen de reduir a l’agressor qui, pobre d’ell, no fa gaire bon paper. Però no és culpa seva. En Kurapika el redueix ràpidament i de forma efectiva, sense que aquest tingui gaire res a fer i sense que puguem veure la seva habilitat (frustrant sí, però és molt bon punt).

 

Casi…

I si parlem de reduir al guàrdia, en el procés Kurapika ens mostra més de la seva habilitat. Pel que sembla el seu dofí no sols li pot transmetre la seva habilitat a ell mateix si no que li pot conferir a una tercera persona (una persona fixem-nos, que no necessariament domini el nen). Més interessant encara és que si li dona el dofí a algú  te la capacitat de tornar a emprar la cadena que roba habilitats per xuclar nen. És clar que no podia equipar l’habilitat robada al dofí, doncs aquest està equipat ja. Però es un detall tècnic la mar d’interessant que pot donar a més d’un embolic argumental. El més interessant no obstant és un detall que en una primera lectura he passat per alt i que resulta la mar d’important. Cada segon que en Kurapika te suspesa aquesta habilitat li treu una hora de vida. Una restricció molt poderosa que explica com el noi d’ulls vermells ha pogut adquirir una habilitat d’aquestes dimensions.

I així és com actua un nen després de veure uns ulls tenyits de sang

El més interessant però és la facilitat amb que Kurapika es desprèn d’aquests segons. La fredor amb que fa els càlculs per saber si li queda prou vida com per invertir el temps que costa mantenir l’habilitat latent i més essent aquesta una habilitat tant insignificant com la que te. Això ens fa notar com de ferma és la resolució del personatge i com d’insignificant és el valor de la seva vida en comparació. La facilitat amb que pretén desprendre’s d’anys de vida fa venir un calfred. I és que aquí Togashi aconsegueix fer notori com d’important és la venjança del seu clan per al bo d’en Kurapika.

Un altre dels elements interessants del capítol és com davant la pregunta de Kurapika la reina Otto decideix confiar plenament en aquest. Kurapika no triga en idear una estratègia per reduir a l’adversari. Però per això necessita la capacitat de xuclar-li el nen per poder evadir qualsevol habilitat que aquest tingui contra ells. Així que s’ha de desfer de l’habilitat cedint-la a algú. És sincerament brillant com al cedir-la a la reina queda lliure per xuclar el nen de l’enemic i a l’hora desconcerta a aquest fent-lo dubtar de si està atacant a la reina i per tant passant-se al seu bàndol. Aquest moment de dubta resulta ser la distracció perfecte per que el bo d’en Bill s’acosti al militar pel seu punt cec i es disposi a reduir-lo.

Aquell moment en que t’adones que tot s’ha acabat

Llàstima que el pobre d’en Bill només hagi aturat bales amb el seu braç. Tinc ganes d’explorar quin és el seu autèntic potencial. Però per altre part m’agrada molt. Per que les armes de foc son perilloses fins i tot per a usuaris de nen. Si no es preparés la defensa adequada les bales li farien mal. I tot i així s’intueix que pot sentir l’impacte en la seva pell i que la defensa  de nen servirà de mode similar a una armilla antibales i li deixarà algun que altre morat (es veuria plausible que les bales li haguessin trencat el braç o al menys fet un esquinç).

La facilitat amb que el militar es suïcida un cop vençut era quasi necessària. No és res sorréssiu, si no quelcom que ‘esperava de la seva fidelitat. És un recurs que hem vist en moltes pel·lícules i que te precedents històrics i que aquí encaixa com anell al dit. La fredor amb la que els seus caps es prenen la seva mort i l’empren per a obtenir informació, parlant a més davant el substitut que envien a afrontar la mateixa missió tampoc és res sorprenent si no quelcom que s’esperava dels personatges. No obstant tot aquest ambient de rigidesa militar encaixa a la perfecció i confereix una profunditat subtil a tot el context que jo m’alegro molt d’haver presenciat.

Guapo!

El problema be aquí quan s’embolica la troca al rebre de forma simultània tres trucades de tres prínceps diferents. I per pura burocràcia qualsevol acció sembla dolenta. Si decideix atendre a un abans que a un altre, els altres s’ho prendran com una ofensa, si decideix fer-los esperar a tots, serà pres com un insult, faci el que faci guanyarà dos enemics si no tres fent que l’elecció de a qui contestar primer la trucada sigui una que mereixi una profunda meditació, però que no hi hagi temps per meditar. No obstant les coses es precipiten encara més i sense deixar-li temps a decidir un segon soldat truca a la porta amb  possibles intencions hostils. Com s’ho faran per sortir-se’n d’aquest embolic burocràtic? Qui sap, però ja que el paràsit del príncep no ha actuat amb el primer militar, intueixo que potser ho farà amb un segon on la situació s’albira encara més precipitada.

El seguent en la llista de candidats a morir a mans d’un parasit nen és…



One Piece 876 – Suau i esponjós

Oh, el castell s’està caient!

Aquest és un capítol de: Oh, el castell s’està caient! Oda dedica la meitat de les seves pagines (o més) a llançar aquesta expressió. Ens recorda a la primera per que hi havia una bomba dins el cofre que, sorpresa, ha tirat el castell al terra. Ens mostra imatges de gent caient i sorprenent-se i no sabent que passa i preguntant-se que fer. Ens ensenya una població  fugint desesperada per que el castell es capaç d’esclafar la pròpia ciutat i sepultar-los a tots. I tot seguit ens mostra es clar a l’heroi de turno salvant la situació impedint que morin milers de civils (en aquest as un sorprenentment poderós xef que no s’ha resignat a quedar-se a les ombres mentre s’ensorrava el seu imperi). De totes aquestes pagines tot i que necessàries per a la narrativa d’Oda poc en puc comentar. SI el castell s’està caient, ja ho vam veure en l’episodi anterior. Poc més en podem dir. L’únic salvable és potser el que en diu Capone.

Que el castell es cau!!

Capone afirma amb una rialla eufòrica que ha fallat en el seu assassinat, però que ja no importa,  l’imperi de la Big Mom s’enserrarà amb aquest accident. Crec que l’afirmació peca de ser en excés exagerada, però m’agradaria meditar-ne la part de raó. Per que l’emperadriu te una fama, una fama que vertebra un imperi basat en la por. La gent sap que si falla, la conseqüència serà impossible de defugir. Però que passa si els autors d’un intent d’homicidi no només aconsegueixen escapar impunes del seu crim si no que esfondren al seu pas la fortalesa i símbol de l’emperadriu? Tant se val que ells no hagin tingut res a veure amb l’accident, a ells se’ls adjudicarà el mèrit d’ensorrar el castell (tot i que de fet en son responsables, no va declarar com a seva l’illa submarina al cap i a la f?). I seran una mostra de debilitat, de vulnerabilitat innegable. Encara que la Linlin els matés i els donés caça (que no ho farà per que… en Luffy és el prota), el mal ja estaria fet, la seva reputació pels terres. Amb aquesta perspectiva en ment el regnat del terror de l’emperadriu tremolaria i les illes subjugades per la por s’atrevirien a alçar-se. I ho farien a l’hora. I l’emperadriu senzillament no podria gestionar la rebel·lió d’un imperi tan gran. Potser amb el temps si te prou poder. Però el mal ja estaria fet. I més sent ella només una de les quatre forces que regeixen el nou mon. No aprofitarien els altres emperadors per créixer en la seva debilitat i apoderar-se dels territoris revelats que la Linlin no pot controlar?Així doncs sí, si aconsegueixen escapar la caiguda de la Big Mom és un perill real per aquesta, però no un fet. Però no li tindrem en compte al pobre Capone, si es que s’emociona, en Luffy li puja l’adrenalina a qualsevol.

Que es cau el castell!!!

El cas és que en definitiva els traïdors han aconseguit fugir entre la confusió i es proposen sortir cames ajudeu-me del territori de l’emperadriu. Em sembla curiós ressaltar que no sabem que passa amb els Vinsmoke. Es de suposar que poden haver anat per la seva banda. Però podria ser que hagin decidit fugir amb en Bege  i estiguessin al seu interior. Suposo que se’ns en dirà quelcom. Però veig possible que tal com va fer Mr 2 a Alabasta el Germa acabi cobrint la fugida nàutica dels barret de palla.

El castell s’està caient!!!

Pel que fa a la jugarreta de Capone amb el cartell. Be, és un simple gag humorístic, res seriós. Però un bon gag que m’ha fet riure força la veritat, encaixa amb la seva personalitat. M’agrada com tothom ignora al pobre Cesar que ja fa llàstima fins i tot. Però poc més passa. Es separen i prou. La veritat és que es un capítol de transició on passa mes aviat poca cosa.

Vale, el castell s’ha caigut…

Però mentre els traïdors es disgreguen per fugir cada un per la seva banda les forces de l’emperadriu s’organitzen preparades per a donar caça als traïdors que han fet col·lapsar el seu imperi i que quasi acaben amb la seva emperadriu. No obstant com era obvi pensar la petita Linlin no és capaç d’assimilar tot el que ha passat, tots els seus somnis destrossats. L’emperadriu està a punt de col·lapsar en el pitjor moment. Però serà això bo o dolent per als del barret de palla? A priori bo. SI es descontrola els seus hauran d’intentar aturar-la i perdran el valuós temps que requereixen per anar darrere dels fugitius. Però podria ser… i si la serva fúria és dirigida? I si aconsegueix focalitzar-la per anar sense aturador darrere en Luffy i companyia? Qui sap, no hi ha res més imprevisible que una nena incontrolable. Ho haurem de descobrir com sempre, amb el temps.



Hunter X Hunter 363 – Besties Nen

Benjamin el directe

El mapa no era necesari, però és un detall que sempre mola tenir.

Vaig dir en el capítol anterior que Togashi es dedicava a explorar per sobre els prínceps grans de la casa Kakin. Però després de llegir aquest capítol un s’adona que el terme exacte hagués estat el de mera presentació. Hi ha molts prínceps i tots semblen tenir certa importància. Per això una primera presentació on es desvetllin quatre trets dels personatges és pràcticament necessària. Però és en aquest capítol on Togashi aprofundeix una mica més en els prínceps. Concretament en els tres primers i especialment en el primogènit. Aquest és un capítol més acotat. Menys dispers i més concret, que sap on va i que ha de fer. L’anterior es dedicava a presentar-nos moltes coses sensacionals però amb prou feines les tocava. Era impressionant i vibrant, per que et feia volar la imaginació amb possibilitats. Aquest capítol el complementa concretant algunes de les coses que havia deixat volar per conduir la historia cap a direccions concretes. Però òbviament porta molt més temps desenvolupar un concepte que presentar-lo. Per això mentre que al capítol anterior va presentar a 8 prínceps i les seves respectives besties a més de la historia de la successió i a cert parell de guarda espatlles (en els que fins i tot va tenir temps de profunditzar). Aquí es veu molt més limitat aconseguint aprofundir lleument en el segon i tercer príncep i ja si de forma molt notòria en el primer.

És una bona sintesi del que ens ha mostrat el princep en aquest episodi

Començarem parlant del tercer príncep que tot i ocupar la primera pagina és el menys desenvolupat. De fet d’aquest príncep se’ns en diu poca cosa. Només el veiem rebent informació i assentint amb posat reflexiu. Però en el que ens hem de fixar és en el que no veiem per veure la informació d’ell que Togashi ens dona. Recordem que la definició d’aquest paio estrany era obcecat pel vici i els plaers de la carn. Vist com el veiem aquí no sembla un individu consumit pels seus vicis, al contrari, sembla contemplatiu i centrat. D’aquí podem deduir que tot i lliurar-se als plaers no és algú que es deixi dominar per aquests. Potser és egoista i sols pensa en si mateix, però pensa. L’altre cosa que hem de veure sobre el que no fa és com no ordena prendre cap acció respecte als successos que acoenixen al seu voltant. Per que com he dit, és contemplatiu. Algú reflexiu i observador que es pensa molt be les coses abans d’actuar i que analitza detalladament l’escenari de joc abans de prendre una acció. Esperar i recollir informació. Per ara l’estratègia sembla l’adequada. Però quan el joc es posi més tens i l’acció sigui més trepidant aquesta actitud pot passar-li una mala jugada si no sap actuar amb celeritat quan sigui pertinent. En definitiva es la mena de persona observadora i calculadora que amb aparença inactiva ordeix plans per esclafar-te quan menys t’ho esperes. Però segurament la seva pacient contemplació acabi per jugar-li una mala passada quan s’adoni que hauria d’haver actuat quan podia.

Com explicar la perosnalitat d’un personatge en una sola vinyeta

La segona princesa s’explora de forma més amplia mostrant-nos de forma bastant completa els trets de la seva personalitat. En la darrera ressenya la vaig titllar d’egocèntrica i narcisista. Crec que aquests termes es queden bastant curts.  Seguint amb el seu aspecte victorià, la princesa ja mostra de seguida les seves pretensions de grandesa quasi divina parlant de si mateixa en tercera persona, cosa que feien alguns reis de l’antiguitat creient-se a si mateixos figures divines en forma humana baixades a la terra per governar. Ella creu que el dret sobre totes les coses li pertany. Ella titlla al món d’injust per que les coses no son exactament com ella vol que siguin i com evidentment haurien de ser. Togashi encarna aquí la màxima figura de la vanitat monàrquica. Sí, aquest narcisisme hiperbòlic i desenfrenat és una figura típica en el món de l’anime. Quantes senyoretes filles de yakuzas coneixem que es creguin merèixer ser tractades com a divinitats. Però aquí cobra context i serietat. Aquest és un recurs que sol ser emprat enflocant-se en l’humor, parodiant l’absurd de la situació per donat al personatge d’un ridícul i una personalitat. En aquest cas no. El que fa la Camilla és un acte seriós i no te tints humorístics. Ella és per sobre de tota la resta i s’hi creu, però això no fa gracia.  Per que Togashi explora aquesta personalitat des de la serietat, posant-la en un context burocràtic amb tints realistes (encara que estigui ple de besties nen sí) donant una visió del concepte que no està ni de bon tros tan explotada. Dubto que ningú opini que ella és l’adequada per regnar, ningú menys ella és clar, però ella ho creu amb tantes forces que quasi sembla que ho podria compensar. Per a ella més que una creença és un fet, una realitat, més clara encara que la gravetat o el cicle dia-nit, més inamovible. Ella és la mereixedora del tron.

S’ens insinua molt subtilment que te nen abans d’anunciar-ho (sarcasme)

Però el personatge que el capítol s’encarrega d’explorar amb profunditat és en Benjamin el primogènit d’entre tots els princeps i cap de les forces militars de l’imperi. D’aquest personatge teníem la visió de que era obtús i directe. Pur múscul i poca visió com vaig dir. I no retiro les meves paraules. Però contràriament al que pensàvem sí és terriblement intel·ligent. Però tot i ser intel·ligent és poc imaginatiu i segueix sense tenir visió diplomàtica. Em sembla molt curiós que el primer príncep hagi acabat essent com el guàrdia de seguretat que vaig descriure a l’anterior episodi. Amb una ment àgil i desperta capaç de trobar solucions rapides i directes  en moments de tensió, però incapaç de veure en global ni d’apreciar els matisos que les relacions humanes aporten al conflicte. El seu cap de seguretat i aparent amic de confiança diu d’ell que amb la guia adequada és el millor candidat per al tron. I puc entendre per que ho diu, però no puc estar-hi d’acord. La filosofia de Kakin és la de seleccionar el candidat més fort en els màxims sentits possibles per al tron. I un candidat que necessiti de consellers qualificats per a fer la seva feina, o el que és el mateix, que no pugui fer la seva feina sense aquests consellers, és un rei inadequat. Benjamin resulta doncs un general adequat, un home d’acció amb la força necessària per prendre decisions difícils i proporcionar iniciatives directes i efectives. Però resulta un nefast líder d’estat a l’hora de governar un tot més ampli. No obstant sembla molt millor opció que la seva germana més immediata i que molts dels seus germans, però difícilment el veig com el líder més apte per al mon que s’acosta. No obstant una idea em ronda pel cap. I és que podria ser la mà dreta mes apte per a un futur líder. L’únic problema es que la guerra de successió presumptament acabarà amb tots els prínceps i que… be. Em costa molt veure’l subjugant-se davant la victòria d’un dels seus germans.

El que dic, furiosa devoció

Un dels defectes que te el príncep gran és aquesta furiosa devoció pel seu país. És un servent  que creu cegament en la seva pàtria i arremet amb fúria contra els seus enemics. Però això no només el cega si no que el fa precipitar-se. Ell es el servent perfecte si aconsegueixes que cregui com a correcte la causa per a la que el vols fer lluitar. Exemple d’això és la ràbia assassina amb que es proposa acabar amb els germans que li impedeixen arribar al tron. Podríem dir que en certa manera ell és bo. Doncs no vol el tron per egoisme, si no per que creu que és el millor per al seu país. Però tenir motius menys egoistes no el fa més apte. És un adversari fort  i com ha demostrat, amb molt de poder, però tard o d’hora caurà presa de la seva pròpia simplicitat, essent víctima de la brusquedat dels seus actes.

Ens insinua varies vegades durant el capitol que els princeps i les besties tenen s’influencien mutuament.

Ens trobem amb una situació curiosa quan descobrim que sense ser-ne conscient Kurapika ha desbaratat tots els plans del primer príncep. Per que sorpresivament, el primer príncep coneixia el nen i tenia plans d’emprar-lo per acabar amb la resta de prínceps. Com ja se’ns va explicar als principis de l’entrenament d’en Gn i en Killua si apliques nen sobre una persona que no el domina, pots acabar per matar-la. Això planejava fer el primer príncep. Que coneixia el nen és un gran gir, però no és un gir que m’hagi sorprès especialment. De fet el que m’hagués sorprès és que cap príncep en tingués coneixement. De fet que només un en conegui l’existència em sembla poc. Puc comprendre que aquest s’hagi encarregat de que els demés no se n’assabentin (fins ara), però no descarto que encara n’’hi hagi algun altre que en tingui coneixement. El cas és que amb els seus plans desbaratats estant els prínceps avisats de l’existència del nen i amb unes imprevisibles besties protegint-los de maneres imprevisibles dels atacs nen les circumstancies canvien dràsticament per al líder de les forces armades. Així que com a líder de les forces armades que és decideix emprar-les. Això és un aprova directe del seu pensament lineal i poc imaginatiu. És intel·ligent, però enfoca els conflictes de forma massa directe.

M’encanta la diversitat de cares que arriba a dibuixar Togashi. A vosaltres no?

Així doncs Benjamint amb l’excusa del caos que ha causat la revelació del nen decideix dotar a les seves tropes de permís per a defensar-se de qualsevol adversari perillós a l’hora que les ordena vigilar de prop als prínceps “per la seva pròpia seguretat”. Essent com veurem més endavant una invitació indirecta a acabar amb els prínceps. No cal tenir gaire cervell per veure que el pla és moltes coses menys subtil. Com que hi ha masses enemics com per parar-se a pensar en tot, arremet contra tots amb els recursos dels que disposa. Sabem que el més provable és que li surti el tret per la culata. Teoritzo que les besties nen acabaran per destruir la majoria de membres hostils del seu exercit encarregats de protegir els prínceps i acabarà amb el cul al descobert i sense les seves valuoses forces militars. No dic que algun dels intents no pugui tenir èxit, però dubto que al final del dia la jugada acabi per sortir-li a compte.

Cau simpatic el paio

Però parlem de l’escena final on aquest pla es materialitza i veiem un dels soldats enviats per en Benjamin per “protegir” al més petit dels ses germans. L’home assassina a la criada de la reina sense miraments en “defensa pròpia”, i s’acosta cap al príncep en el que és una clara intensió homicida. Aquí poden passar varies coses, o be que en Kurapika i el seu únic company acabin amb el guàrdia, o be que la bestia nen del príncep els demostri a tots que passa amb les presencies hostils. Personalment apostaria per la segona, no crec que ni arribin a lluitar abans que el militar acabi mort al terra. Però com que aquest segurament te nen, és possible que sigui capaç de defensar-se dels poders del paràsit. Així que pot ser que al final si acabin intercanviant cops. Però de ser així dubto que la baralla s’allargui massa. Sigui com sigui dubto que en cap cas l’intent d’homicidi tingui cap possibilitat d’èxit. De fet dubto fins i tot que aconsegueixi matar a ningú més que a la criada (seria molt trist si ara matés a l’últim guarda espatlles que queda a banda d’en Kurapika). Així doncs la tàctica d’en Benjamin acabarà essent un barroer atac directe que acabarà  perjudicant-lo més que altre cosa. Per que com va dir el mateix rei: les besties que només sàpiguen lluitar amb músculs i urpes no son aptes per aquesta batalla pel tron. No obstant la tàctica alterarà en gran manera l’ambient del vaixell i les conspiracions que s’estiguin tramant. Canviarà el ritme de la batalla i amb sort, obligarà a sortir a la llum, davant els ulls del lector, les habilitats d’algunes besties nen. Esdevindrà en definitiva un festival d’informació on els prínceps més astuts i observadors acabaran per ser els que en surtin més beneficiats.



Hunter X Hunter 362 – Resolució

Les besties paràsit

Les meves pregaries no han estat escoltades i ens trobem amb un capítol que segueix directament amb l’anterior deixant una mica de banda en Kurapika per centrar-se en aquesta ocasió en els prínceps grans. Volia que deixés una mica de banda en Kurapika durant aquest episodi i ho ha fet, però amb això em referia a que deixés respirar una mica tota la seva trama  i per tant la dels prínceps. Però no em queixaré. No em queixaré per que aquest capítol ha estat un dels que més he desfruitat que pugui recordar. De fet el capítol estava tan ocupat presentant-nos els diferents prínceps amb una mica més de profunditat que no ha tingut temps de desenvolupar gaire res (a part dels mateixos prínceps). Però ha estat sens dubte un dels deleits visuals més intensos que recordo en el manga. I quan a Togashi li dona per meravellar-nos amb el seu dibuix… ho aconsegueix (clar que també sol passar tot el contrari).

El capítol comença (la primera pagina no compta, només és un innecessari resum de l’anterior) amb el cinquè príncep (és una dona?) apropant-se al quart (recordem que el quart és el malo maloso d’en Kurapika). El cinquè, que te cara de ser un hipòcrita de collons, titlla als tres primers  de petulants i vanitosos (a això em referia amb hipòcrita) i assegura que la resta son massa dèbils o poc ambiciosos. Que l’únic amb qui podria pensar per fer una aliança és el nostre quart. La pinta que te aquest individu de traïdor verinós és una cosa només superada per lo malvat i perillós que sabem que és el quart. La burocràcia que es manegen aquests dos és molt interessant tenint en compte les ganes que semblen tenir de matar-se. Es nota que es menyspreen mútuament. Però en certa manera també es reconeixen, si es que reconeixen a algú més que a si mateixos. Per això confabulen. Però ambdós prenen les confabulacions com a hipotètiques, no arriben a cap acord real, una simple declaració d’intencions i un ja veurem. Per que qui sap qui arribarà viu a l’endemà.

Però mentre els fills conspiren entre i contra ells el pare se’ls mira amb posatsatisfet. Però el que el pare veu no és en absolut el que veuen els prínceps. Per que al contrari que aquests, l’emperador si pot veure les besties nen que els custodien. I quines besties. Però no parlaré ara d’això. Un dels recursos narratius que més domina Togashi és el del narrador omniscient. És el mestre fent servir el narrador per explicar el que passa en la seva historia sense interrompre-la i aportant-hi sempre qualitat. En la majoria d’obres un narrador extern és un recurs fàcil per explicar de forma senzilla el que l’autor vol que sàpigues. En el cas de HxH, Togashi aconsegueix invertir la formula fent que el narrador realci el que vol explicar. Això es deu en gran part en que el que Togashi desenvolupa en la seva obra és extremadament complex. He dit moltes vegades ja que el manga pateix sovint de ser sobreexplicatiu. Togashi no n’és l’excepció. Però és que si no fos tan exhaustiu en les seves explicacions… be, no entendríem res de res. Togashi es converteix d’alguna manera en l’excepció a la regla. L’ideal que converteix el defecte en virtut a base d’elevar-lo a l’excel·lència.  Durant la saga de les formigues quimera Togashi va polir aquest recurs fins a nivells diamantins i ara l’explota al màxim com un dels punts més forts de la seva narrativa. Realça la historia amb un narrador que no sols facilita les coses al lector si no que enriqueix la historia amb les seves aportacions.

Però en aquest cas Togashi fa una petita variació i substitueix el narrador omniscient per un narrador que tot i tenir certa omnisciència mira el món des dels ulls de l’emperador. Un encert evident doncs es proposa narrar la historia de la família reial de Kakin. La historia és senzilla. I precisament per això és eficaç. Tots els grans imperis comencen d’alguna banda. I les fortes conviccions solen venir donades per raons senzilles. Kakin era en origen un regne petit i assolat per veïns més poderosos. La debilitat va fer emergir la necessitat de la selecció natural. La necessitat de triar al líder més fort. I així va néixer el sistema de successió monàrquica actual. On un ent sobrenatural obligava als prínceps hereus a batre’s en una batalla pel tron no de força si no d’autèntic poder, de capacitat real de supervivència i superació. On s’assegurava que l’escollit fos el més vàlid entre els candidats i a l’hora es templava als prínceps, supervivents o no per a esdevenir més forts, més durs i més poderosos, capaços de regir un regne. Una cerimònia de successió tan dura i tan exigent va crear líders forts i ambiciosos, doncs l’ambició era un imprescindible per superar la prova de successió. I el petit país no va trigar en créixer fins a esdevenir un imperi al que sembla que les fronteres del món conegut se li han quedat petites. Pel que fa a les condicions que aquestes besties nen han de respectar son ben senzilles:  les besties no es poden atacar entre elles ni als prínceps als quals representen. Això converteix tot plegat en una batalla indirecta on els prínceps han d’emprar les estranyes habilitats  d’unes criatures que no poden controlar però sí aprofitar per debilitar als seus enemics prou com per acabar-los amb les seves pròpies mans. Això els obliga a manipular i a emprar tota mena d’estratagemes indirectes per avaluar habilitats que van molt més enllà de la força bruta. El més intel·ligent, perspicaç, imaginatiu, audaç, agosarat, previsor, manipulador, cruel…. només el millor i més capaç en tots els sentits podrà vèncer aquesta batalla. En definitiva Togashi presenta la sublimació del battle royale per alçar-la a un terreny que transcendeix la lluita física i fins i tot la lluita intel·lectual per assolir un nivell més elevat on la batalla va mes enllà de una lluita i adquireix un nou significat, un nou concepte de batalla per al que encara no existeix un nom digne.

Togashi ens presenta les diferents besties. Però abans de parlar d’això parlaré dels dos nous personatges als que sembla que Togashi vol donar protagonisme. I son els dos únics guardaespatlles amb nen del quart i temible príncep. L’autor ens els presenta sense dir-nos a qui serveixen. Però des del principi podem intuir de qui es tracta. Togashi ens en dona prous pistes per intuir-ho, però per que en cap moment puguem estar-ne segurs. Fins i tot recórre a l’agut estratagema d’intercalar  converses amb altres prínceps per fer-nos dubtar de les nostre suposicions. És ben clar que els ha tocat servir al pitjor dels prínceps, al més pèrfid, al més malvat, al més perillós. La seva feina sembla més mortal de cares endins que de cares enfora. Més perillós l’home que han de protegir que els perills dels que l’han de protegir.

Tenim un home competent però senzill. I que tot i que el capítol no li faci semblar, intel·ligent. Però és un home d’acció. Un home capaç d’avaluar la situació i donar una resposta immediata per anar a per ella. Un home que va a per totes i resulta una peça clau a l’hora de prendre decisions rapides en un moment d’acció. Però el seu no es el terreny de les relacions socials i els complexos estratagemes. És capaç de compende’ls, però no te imaginació com per anar més enllà i es limita a prendre accions directes de lògica immediata  (ojo, molt més que en Gon).

Per altre banda tenim a la noia. Contraria al noi donada a la reflexió, menys capaç de donar respostes rapides i eficaces i experta en estratagemes i relacions socials. Capaç de llegir a les persones i pensar en global, per tenir en compte el màxim de factors a l’hora d’executar el seu pla. Una dona increïblement llesta i competent que sembla tenir el potencial per rivalitzar amb alguns dels més intel·ligents de la sèrie (dubto que estigui al nivell de Pariston, però no crec que quedi molt lluny).

Així doncs tenim una dupla que es complementa a nivell professional, com a caçadors, planificadors i homes d’acció. I el més important, a nivell còmic. Per que sí. Tota la situació és molt tensa i es necessita una mica d’humor per alliberar la tensió. I l’humor senzill entre dos personatges molt adults (en serio, quan fa que HxH no presenta un element juvenil?), funciona perfectament per relaxar al lector el punt just abans de presentar-li el plat fort del capítol.

I és que a qui s’han d’enfrontar aquests dos guàrdies és el mal personificat. Ara que els prínceps coneixeran la existència del nen com a element imprescindible per a la seva supervivència, es planteja el dubte de si manipular o no al príncep per evitar que l’empari en fins malvats. La forta moralitat d’uns personatges a l’hora tan professionals els confereix d’una profunditat poques vegades desenvolupada en tan poques pagines. Però no s’enfronten a un mal qualsevol, ni a un ingeni qualsevol. S’enfronten al mateix mal en perosna. La princificació de Satanas i resultarà que les seves perspectives son ingènues en comparació amb els que els espera.

Però el més impressionant del capítol son els dissenys espectaculars de les besties dels prínceps. En general tots m’han semblat fascinants i molt autèntics i m’agradaria parlar d’ells de forma individual per que crec que ho mereixen. Doncs aquí Togashi ha demostrat per que és dibuixant a part d’escriptor.

1r – Benjamin

Ens trobem amb un primer príncep que ostenta una bestia d’estil demoníac que no em pot evitar recordar a la concepció dels familiars del folklore més pervers de la fantasia medieval. Un esser amb aspecte de devorador d’entranyes que inspira temor només de ser contemplat i que amb enormes urpes i mandíbules però sense ulls ens deixa entreveure la força bruta i visió cega del seu propietari. És una metàfora de que el primer príncep te molt de múscul però poca visió? De ser-ho seria  Deliciós. Veurem quina és la seva habilitat. Un dels meus dissenys preferits.

2n – Camilla

Una clara referència a si mateixa en el que fa a estètica, elegant i sofisticada. Clarament ens be a senyalar el que deia el cinquè príncep, una dona cobdiciosa i narcisista que es veu a si mateixa com l’ideal de bellesa i la que mereix ser superior a tots  (una mena de bruixa malvada de la blancaneus amb el seu mirall).  He d’admetre no obstant que tot i la dificultat que sol tenir Togashi amb dibuixar noies boniques, en aquest cas l’ha clavat, transmetent exactament el que volia. El disseny del monstre, que recorda a una anemone de la que brollen pits, és espectacular i capta l’essència del personatge amb una originalitat que me deixa atonit. Increïble.

3r – Zhang

Un dels prínceps amb el disseny més estrany, no m’agrada gaire la veritat, però el seu germà el defineix com a consumit per la luxúria i els excessos i això que te pinta de monjo. La seva bestia és segurament la més diferent de tota la resta amb una elegància i sofisticació senzilla i asceta representant una mena de timó o roda màgica que recorda a una relíquia sagrada amb inspiracions romanocristianes. Un disseny espectacular i un dels pocs que no sembla realment una bestia (l’únic de fet no?). L’estètica de l’artefacte em recorda força a la d’en Crhollo, cosa que no pot ser si no positiva sent un dels personatges mes elegants i sofisticats de la sèrie. Definitivament com els dos anteriors entre els meus preferits.

4rt – Tserriednich

Tenim al que possiblement és l’antagonista de la saga amb un monstre que ostenta el disseny més escabrós de tots. Però no d’una manera brutal i directe com la del seu germà més gran. Si no més subtil, més indirecta, més psicològica. Un terror escabrós i agut que et recorre per dins i no et deixa anar. Recordant sense dubte a les icones del manga de terror japonès i les seves escenes terroríficament surrealistes i pertorbadores. No estic segur de si és el meu preferit però te tots els números. I altre cop encaixa amb el mal agut i malaltís del seu  hoste. Essent una retorçada i escabrosa quimera amb cap de dona, coll… llarg, cames amb tacons fetitxistes, pits amb llargs mugrons afilats i cos de… cavall deforme passat per una trituradora. D’allò més surrealista i realment sublime a nivell de disseny.

5é – Tubeppa

El transvestit de la família que no se si és home o dona i amb les traduccions que acostumen a haver amb el manga no em puc fiar del que llegeixo així que… com deia el cèlebre Mr 2 Bon Clay: Ambigu. El disseny del seu monstre és una mena de…. cotxe-ariet.gripau-protuberant? Tan ambigu com ell, això ho ha clavat. I amb cares força similars. Tot i l’estrany del disseny (se que no agradarà a molts), em sembla al·lucinant i d’una originalitat tremenda, impacient per veure que es capaç de fer amb aquestes característiques.

6é – Tyson

Aquí tenim a una princesa creguda i ingènua fins a la inutilitat, que és creu bellíssima tot i ser… be gordeta. No crec que això li resti bellesa, però lo idiota que és segur que sí. No sembla tenir cap interès pel tron i… be. El monstre ja el coneixíem, un disseny espectacular que recorda als pokemon lletra el nom dels quals no penso buscar i que semblen tenir tan cervell com ella. La broma de la fada és boníssima (i molt enginyosa per part del guàrdia), però m’he quedat amb ganes de veure la cosa de la que sortien les petites… fades.

7é – Luzurus

Aquest sí està interessat en el tron i sí es intel·ligent. De fet sembla molt intel·ligent. Però li pesa el vici. Sembla mandrós fins a l’extenuació i enfonsat en els plaer de les drogues relaxants fins al punt de no sortir-ne. Segurament les seves addiccions li jugaran una mala passada que acabi per matar-lo. Però amb sort ens ofereixi abans una mostra del seu talent corromput per les drogues. Pel que fa a la bestia… be, és un monstre en forma de polla voladora, necessiteu més proves de que aquest home està enfonsat en la droga?

8é – Salé-Salé

Quins noms tu. En fi si a l’anterior li anaven les drogues, a aquest li van les dones. I la marxa. Un addicte a la carn que està tan obcecat amb el vici que dubto que puguem adonar-nos de si és o no intel·ligent. Segurament el mati una dona. Segurament en boles. Segurament  de manera sexual. Segurament mentre va borratxo. Segurament amb la música a tope. El seu monstre…  és una bola plena de boques que vomiten. Metàfora obvia de la degradació del personatge per la festa l’alcohol i…  les dones.

9é – Halkenburg

Tots coneixem al bo d’en Halkenburg. Tan en Kurapika com jo esperem molt d’ell. El seu monstre (presentat en el capítol anterior) presenta certes similituds amb al del primer príncep, però amb un caire menys sàdic i visceral. És una mena de gran dimoni-aguila-ciclop que ofereix una presencia intimidant però regia. No se molt be com fer-lo encaixar amb la personalitat del seu hoste però sembla ser que aparentment ha assassinat a tots els guàrdies que custodiaven al príncep. Potser algú li havia parat una trampa i l’ha defensat. O potser simplement algun altre príncep ha matat els guàrdies i la bestia no hi te res a veure. Sigui com sigui el príncep sembla en estupor. Veurem com afecta això als seus plans.

12é – Momoze (menció honorifica o algo)

Be tenim aquí a la princesa menyspreada per sa mare de la que vam parlar en l’episodi anterior. La seva és l’única bestia dels prínceps petits que coneixem, així que he decidit incloure-la. Per conèixer coneixem les seves habilitats exactes, tot i que potser encara queden matisos per desvetllar. Amb un disseny que resulta una referència obvia a Totoro (el nom de la princesa podria ser una referència a la Ghibli?). El disseny és adorable tot i que no deixa de tenir cert caire diabòlic. Pel que fa a l’aranya que es cola a l’orella del guàrdia, be a mi em recorda al mico aranya zombie de One Piece i com ja vaig comentar un disseny increïble

La millor imatge del capítol

El capítol finalitza amb una de els escenes més grotesques del manga. Demostrant a la guarda protagonista que totes les seves suposicions sobre la maldat de l’home a qui ha jurat protegir s’havien quedat curtes i arribant a una conclusió. No se’ns diu quina. Però dubto que sigui simplement obeir-lo desprès de la forta convicció moral que ha demostrat. Potser es proposarà matar-lo? Ho dubto. Més que res per que te pinta de ser una de les protagonistes de la saga i dubto molt que el seu atemptat tingués èxit. Ja veurem que es proposa per anular la maldat del nostre principet. Pel que fa a la cara girafa-cavall-figuraestramboticopunxeguda be, sembla ser que llegeix les seves intencions i l’analitza. Dubto que acabi amb ella pel que acabo de dir, però… És possible que li faci un rentat de cervell? Que aquest sigui el seu poder? Manipular a les persones i rentar-los el cervell perquè facin el que ella vol que facin? Suggerent sens dubte. A veure que ens depara el futur.

Hunter X Hunter 361 – Retirada

Goodbye Hiatus

Doncs trobo la portada més aviat lletge per tractar-se del magistral retorn

Be, HxH ha tornat de l’hiatus i… la veritat és que no em sentia gaire ansiós. He trigat una setmana a llegir el capítol i no era per no tenir-ne ganes. És una de les histories (histories, transcendeix les barreres del manga) que més ganes tinc de saber com evoluciona, que més m’intriguen. Al seu nivell hi ha, per exemple,  la mítica saga de cançó de gel i foc. Llavors per que m’ho he pres amb tanta calma? Doncs per que no hi ha pressa. Desprès de patir-ne varis he assumit l’hiatus com a quelcom… normal. Dubto que això sigui bo. Però és el que hi ha i ho he acceptat. M’hi he acostumat. Que hauria de fer? Protestar inútilment? No crec que això ajudi a l’autor a posar-s’hi, si no ja ho hagués fet. Seria com cridar-li al cel per que deixi de ploure. No te massa sentit més que per desfogar-me. Suposo que és un símptoma de que ja no visc amb ansiosa passió l’espera d’una historia que m’apassiona. És una senyal de canvi. Però és bo el canvi? Jo el prefereixo. Penso que des d’una perspectiva més calmada puc apreciar millor l’obra. Gaudir-la amb més profunditat. Recordo com en la meva adolescència consumia de manera incansable series anime de centenars de capítols i a vegades no puc evitar preguntar-me si no desaprofitava el que em tenien a oferir devorant-les tan ràpid que no tenien ni temps a assentar-se i germinar dins meu. Estic convençut que la reflexió i l’anàlisi milloren el que gaudeixes d’una bona obra igual que poden empitjorar-ne una de dolenta (hum hum BatmanvSuperman). I en una obra tan intricada com HunterxHunter crec que aquest efecte es veu accentuat. Per això prefereixo haver esperat a estar en optimes  condicions per analitzar-lo abans de llegir-lo. Per que ho mereix.

El manga va tallar de forma molt anticlimàtica. La trama estava en mig desenvolupament i ni tan sols es va esperar a tallar mitjanament el tema immediat que tractava. I això que només li ha costat un capítol fer-ho. Això no pot evitar fer que em pregunti quines son les condicions exactes que impedeixen a l’autor seguir amb una obra en la que es nota que hi posa tant. Qui posaria tant d’art en una obra amb desgana? No crec que fos possible. Les idees son massa bones i estan massa ben desenvolupades. Per això no entenc com va deixar a mitges quelcom que estava tan a prop de tancar. Potser per que si ja ho tenia tancat dins el seu cap i només faltava dibuixar-ho les ganes el van abandonar i sense la necessitat imperiosa de rematar el que havia deixat a mitges va haver de fer-ho. És l’únic que se m’acut. Òbviament he llegit una mica per sobre el que venia abans d’aquest capítol, però la veritat és que ho tenia bastant fresc. D’alguna manera m’he acostumat al ritme de publicacions de Togashi i sabent el que m’espera, absorbeixo la historia en conseqüència.

Així doncs recapitulem. En Kurapika (actual prota definitivament) per aconseguir els ulls de la seva família en possessió d’un dels prínceps que lidera el viatge al nou mon entra als serveis d’un altre dels prínceps amb la sort que just començar el viatge explota una guerra de successió on només un pot quedar viu com a autèntic monarca. Kurapika, essent guardaespatlles del més petit i indefens dels prínceps (un puto bebe) es troba amb la mort sobtada de la major part dels seus companys guardes de seguretat. Al final acaba descobrint que la mort està probablement causada pel príncep que havien de protegir doncs aquest te un paràsit nen que el protegeix dels enemics que li vulguin fer mal. Per que ha atacat els guàrdies? Per que tota la puta plantilla eren espies d’un o altre príncep i en un o altre moment s’han decidit a anar a pel príncep activant el seu mecanisme de defensa. Clar que pot ser que algun dels altres prínceps hagi assassinat els guàrdies pel seu propòsit i el petit no hi tingui res a veure. El cas és que després de destapar tota la conspiració de guàrdies amb dobles lleialtats un dels guàrdies fidels (tres sense contar en Kurapika, te collons) és posseït per una bestia nen, precintament paràsit d’un dels altres prínceps la qual amb una habilitat que no em molestaré a explicar (ho vaig fer en la darrera ressenya) obliga a matar a la resta de companys que quedaven vius (els dos que s’havien delatat com a espies i a un altre, pobre mindundi). Així que en Kurapika es torba amb l’escenari que només queden ell, un altre guàrdia lleial i un tercer que tot i ser lleial és un boig homicida controlat per una bestia nen que no sap com funciona. Que passarà?

M’encanta el disseny del bixito, a vosaltres no?

Doncs després d’aquest resum “ràpid” tornem al capítol present per trobar-nos amb que Kurapika li fa una clau i ràpidament li roba la habilitat nen en un plis plas amb una casualment útil nova habilitat que desconeixem. D’entrada pot semblar un recurs força bast per portar un any esperant a veure que passava. Però com sempre a HxH tot te més profunditat del que sembla. Tots sabíem que Kurapika tenia noves eines a mostrar-nos. No sabíem quines, ningú ens n’havia donat cap pista, però era evident. Era evident per que aquesta segueix essent una historia de poders i habilitats i amb una nova saga i una transició de protagonista era obligatori que amb el personatge evolucionessin els seus poders per posar-los al nivell del que ens depara el futur. Es una demanda narrativa pròpia del gènere  i resultava imperant que així fos. Per això no corprendrà a ningú que hagi destapat un poder nou. Però no es una mica cutre que just el poder nou que tenia serveixi just en la situació de perill extrem en que es trobava de forma tan climàtica? No és massa típic d’un manga típic com per aplicar-se aquí? Sí i no. Ho seria si no fos per que aquí està justificat que sigui aquest poder i no un altre. Togashi posa un flashback per fer-ho, però sincerament em sobra. Em sobra com a excusa i per que no aporta gaire res a la trama. Però sempre és un plaer veure una mica del passat inexplicat d’en Kurapika despres de separar-se d’en Gon i companyia, encara que el seu instructor no sigui gaire carismàtic.  Sobra com a excusa per que després de veure el que és i com funciona és evident que es la típica habilitat que en Kurapika triaria i que resulta útil en un sense fi de situacions. És una habilitat que resulta lògica i al veure-la no la sents com una habilitat ideada per resoldre aquesta situació si no una habilitat que ha triat el personatge de manera orgànica i que ha demostrat en una situació que ha sorgit per a poder provar-la i que si de cas ha estat dissenyada per poder provar l’habilitat que ja tenia i no a l’inversa.

No os encanta el disseny?

Però del que m’agradaria parlar és de l’enorme ironia que viu en aquesta habilitat. Kurapika ha muntat la seva vida al voltant de la idea de venjar el seu clan. Idea que en cert moment es va materialitzar  en capturar al líder de l’aranya (cosa que increïblement va aconseguir). Aquest líder (que recordem està al vaixell i ha recuperat els poders que en Kurapika li va treure i els ha evolucionat), tenia la habilitat de robar habilitats i quedar-se-les per si (sota una llarga llista de condicions que pots buscar a internet). Entenent això resulta increïblement irònic que Kurapika acabi per adoptar en certa manera l’habilitat del seu enemic màxim. Ell que perseguia i odiava al lladre d’habilitats s’ha convertit en un lladre d’habilitats. I això és terriblement… poètic. És genial. Una analogia perfecte de com deixar-se portar per l’odi t’acaba convertint en el que més odies. Pura poesia. No se si Togashi ho ha fet expressament o no però és magistral. Sublime. Per que encaixa a la perfecció. Kurapika és la classe de persona que utilitzaria qualsevol recurs a la seva disposició per complir la seva missió. Si cal embrutar-se les mans i utilitzar els mètodes del teu enemic per combatre’l doncs a fer-ho. Ja carregaràs després amb els teus propis pecats, ja els pagaràs si fa falta per haver-te convertit en el que més odiaves. Ara el més important és tirar endavant, fins al final. Precisament per que encaixa tant amb ell és per que aquesta metàfora és tan genial. Per que és subtil, quasi passa desapercebuda sense que un hi pensi. I crec que mereix ser reconeguda.

Enserio, la cadena és preciosa

El cas és que Kurapika li roba l’habilitat al desconegut drenant-li el nen amb una xeringa. Això no només li otorga la habilitat de l’usuari (cosa prou útil), si no que al drenar-lo de nen obliga al paràsit a sortir-ne al no tenir aliment que consumir. És tot plegat tan lògic que espanta. Em sembla increïble que Togashi hagi sabut solucionar de manera tan rodona el problema del paràsit que infectava al guàrdia. Tots ja sabíem com funcionava l’habilitat que l’havia posseït (i si no, és que no vas llegir la meva darrera ressenya), però com combatre-la era un altre tema. El cas es que Kurapika ho fa quasi per accident, sense saber si funcionarà. I te tot el sentit del món. Ho fa mes realista. Per que en situacions d’emergència no tens temps a parar-te a avaluar opcions, has d’actuar i creuar els dits per que funcioni. I funciona. Superen l’obstacle  i tots feliços. Només que apareix la policia i s’emporta a l’homicida  (involuntari sí, però homicida) deixant a la reina amb només dos putos guàrdies. I només porten unes hores de viatge!

No os dona la sensació que els japonesss dibuixen cada cop millor el menjar? A mi em be gana.

La situació és delirantment preocupant. Acaben de començar i ja quasi estan acabats. Sí, ara ja tenen la informació que necessitaven. Però només son dos, que faran dos? Doncs algo faran. Suposo. Dubto que s’emportin a l’home aquest per sempre. Però quan torni de l’interrogatori a saber quines hauran passat en Kurapika i l’altre, potser ni existeix reina a la que protegir ja. És clar que en Kurapika és el prota, així que suposo que no li mataran a la reina fàcilment. Però que les passarà dures…. be doneu-ho per suposat.

No os recorda a robocop?

Pel que fa a l’habilitat robada… be… No és una habilitat gaire interessant era admetre. No dubto que serà útil en el seu moment. Però sembla tenir una utilitat per a situacions molt puntuals. No sembla gens combativa i la seva funció sembla limitar-se a l’espionatge i la recol·lecció d’informació. Captures a animals més petits que un hàmster i ets capaç de controlar-los i percebre tot el que ells perceben. Però quina genialitat! Sí, és cutre. Però la veritat és que encaixa amb el mindundi de guàrdia a la que pertany. Una habilitat  increïble hagués molat, però no encaixaria. El guàrdia donava més aviat poca confiança i tot i ser caçador, semblava ser dels d’abaix del munt. Però esta be així. Per que encaixa amb la situació política. La gent s’assegurarà de col·locar a la reina dèbil guàrdies dèbils. Igual que els guàrdies espies ni tan sols tenien habilitats nen. Te sentit que sigui un panoli i precisament per això l’habilitat està be. Per que pel rang de poder que podíem esperar d’aquest home, l’habilitat pot resultar d’allò més útil.

Però parlem de la nova cadena d’en Kurapika. Segons es dedueix, la cadena absorbeix tot el nen de l’usuari xuclant un cop fet la seva habilitat.  Això te vairs defectes. El primer és imposat  (una habilitat així necessitava a crits una restricció potent d’aquesta mena) i és que només pots utilitzar l’habilitat una vegada. Desconeixem si durant el temps que Kurapika te l’habilitat aquesta desapareix de l’usuari original o en resulta tan sols una copia. Però totes dues opcions podrien ser interessants. L’altre desavantatge que jo li vaig és que si realment necessita absorbir tot el nen de l’usuari per a robar l’habilitat (apostaria a que és així però no ho puc dir al 100% per que no en diu res), la cosa és fàcil amb mindundis amb poc nen, però es torna xunga amb monstres de més nivell. Per que no se a quina velocitat xucla el nen la xeringa. Però sigui com sigui ens trobem amb la mateixa problemàtica que ens van trobar a la saga de les formigues quimera per robar el nen tot i amb una habilitat tan útil per fer-ho com la que es va fer servir. I és que si l’adversari te una quantitat ridículament gegantina de nen, l’habilitat no serveix a la practica per a res. I això passa amb aquesta. Qualsevol adversari el suficientment poderós aconseguiria desfer-se de la xeringa abans que aquesta acabés el xuclat. Per això com la resta de cadenes de Kurapika és una habilitat molt poderosa si es reuneixen les condicions necessàries per dur-la a terme. Veurem que ens te a oferir.

La pobre fa peneta

Així doncs ens torbem amb un Kurapika que només te a un altre guàrdia (que per sort te nen), i a ell mateix mes la habilitat de posseir un bitxo per protegir al príncep d’una de les intrigues mes xungues de la historia del manga. Com se’n sortirà? N’idea la veritat, però algo farà i Togashi em te ansiós per veure-ho. En aquest capítol la narrativa ens ha indicat una cosa. Ens ha donat a entendre que Kurapika treballarà en equip en aquesta saga. Que acceptarà potser els valors de l’amistat que en Gon i companyia li van inculcar i dels que va renegar per complir els seus propis objectius. Creixerà Kurapika aprenent el significat de la fraternitat i el treball en equip entre companys? Segurament, però independentment d’això, el procés promet ser deliciós pel que fa a evolució del personatge i qualitat narrativa. Així que impacient per veure com ho desenvolupa.

Un disseny senzill però genial, aconsegueix definir la seva personalitat amb ell.

I per fi veiem aparèixer a un altre reina. La segona menys poderosa, amb dos fills sota el seu càrrec. I segons sembla te les seves preferències. Desconeixem la situació política al respecte, però ens torbem en una cruel escena on la mare treu guàrdies a la filla gran per donar-los al petit. Per que? Aparentment un podria dir que posats a apostar apostaria pel gran, que tindrà més possibilitats de sobreviu-te. És degut a un favoritisme o hi ha raons politiques al darrere? Per com es desenvolupa l’escena dona la sensació que hi ha una rancúnia especial de la mare cap a la filla. És veu que això del menyspreu és comú a la família (recordem l’escena entre germanes de fa un parell de capítols (o un parell d’anys també)). Serà interessantíssim explorar les intricades relacions familiars d’aquesta família. L’únic que em preocupa al respecte és si amb el ritme de Togashi podrem veure’n res.

Menys interessant em sembla desvetllar que és aquesta princesa menyspreada per la seva mare la responsable de l’escena del guàrdia boig. Sabíem que la bestia nen era d’un dels prínceps. I al ser un paràsit dubto que importi gaire que sapiguem quin príncep és. Ha sigut un com podria haver estat un altre, la nena no hi te res a veure. Això sí, l’habilitat podria ser motiu de que la mare l’aïlli dels guàrdies? Doncs sí, sona factible. En primer lloc podria aïllar els guàrdies amb nen per protegir-los (doncs aquests podrien caure sobre l’influx del paràsit), doncs ja sens ha especificat que només afecta a usuaris del nen. O podria ser per que creu que l’habilitat de la princesa ja la protegeix sobradament com per necessitar tants de guàrdies. També podria ser que l’habilitat de l’altre príncep fos més prometedora i decidís fredament apostar per ell. Clar que per això la mare hauria de ser conscient de les habilitats dels diferents paràsits. Sigui la opció que sigui sembla interessant.

Genial la subtilesa en com ens diu que la bestia nen li roba energia

I finalment l’ultima escena ens mostra al novè príncep (el més jove dels que tenen aparença d’adult), qui va cobrar gracies a en Kurapika un protagonisme notori com un geni de la política  i un candidat prometedor a liderar la successió, guiant-se sota uns ideals aparentment bondadosos. Ja vaig parlar sobre el personatge àmpliament en la ressenya o se’l va presentar. Tinc moltes esperances en ell i no tinc clar que pretén amb les seves declaracions. Per que està clar que, polític com és, pretén alguna cosa. El pallo es planta davant de son pare i li diu que no està interessat en la successió y que no vol per res la seva merda de corona tacada de sang ( en una versió més educada). La pregunta més obvia és si menteix o diu la veritat. Obviarem la possibilitat  de que realment sigui un bnaxon que cregui en els ideals de república i pacifisme i assumirem que és un polític que cregui o no en els ideals que professa vol el poder per a si fent que la seva declaració sigui un mer estratagema polític. Però que pretén amb la declaració? Per que si realment menteix òbviament vol aconseguir alguna cosa amb la mentida. Vol convèncer a son pare? Dona la sensació que aquest o be no el creu o be se la suda (apostaria pel primer, tot i que potser hi ha també una mica del segon). Llavors? Per enganyar la resta de prínceps que segur que tindran orelles per sentir la declaració? Dubto que hi hagi cap que se’l cregui. Dubto encara més que ell cregui que hi hagi cap que se’l cregui. Llavors per que? Algun objectiu tindrà. Potser es alguna mena de llei absurdament intricada que pot eludir gracies a aquest reconeixement públic? Podria ser. L’únic que se m’acut es que vulgui que els altres es trenquin les banyes pensant quina en te preparada arrel de la declaració quan realment no en te cap i es un mer element distractor per despistar-los amb una cerca inútil i fer que recelin d’ell deixant-lo en pau i obtenint un extra de protecció. És clar que podria succeir el contrari i fer que el recel els portés a atacar-lo abans no sigui massa tard. No obstant una estratègia d’aquest estil sembla fer pel personatge i per l’obra i veig factible que vagi per la linea de quelcom similar.

Un disseny espectauclar

Que ens depara el futur? Doncs ni idea. La saga acaba de començar (tot i fer mes de dos anys en el mon real que ho va fer) i les bases encara s’estan plantejant. És una saga molt complexa i intricada i les bases necessiten el seu temps per desenvolupar-se. I si una cosa sap fer Togashi és prendre’s el seu temps (vale, acudit facil sorry). Però ara que per fi el manga ha tornat i s’ha arribat a una mena de respir pel que feia a la trama immediata d’en Kurapika, m’agradaria que ne el següent episodi  Togashi s’oblidés una mica d’en Kurapika i expliqués alguna cosa sobre en Leorio per exemple (potser es massa demanar) o qualsevol altre personatge que vulgui que cobri importància dins el vaixell (menys en Hisoka i els de l’aranya, aquests ja els vaig veure massa fa massa poc, i això que fa un any). Crec que la narrativa es veuria afavorida de variar una mica amb el punt de vista en un vaixell tan complex. En fi, tan sols són desitjos, a veure que ens te preparat Togashi.