One Piece 936 – El gran torneig infernal de sumo

Espases llegendaries

La primera part del capítol es dedica amb força parafernàlia a respondre la pregunta que l’anterior va deixar a l’aire. Quina oportunitat donarà en Queen a en Luffy d’escapar? És evident que el general pagarà car haver ideat aquest joc. D’entrada sembla impossible que el joc li pugui fallar, és una trampa mortal. Però en Luffy és expert en sortir de situacions impossibles. Si existeix una mínima possibilitat la seva sort l’hi portarà i la seva voluntat serà capaç de travessar-la. És evident que en Luffy escaparà en breus, ara només ens queda gaudir del com.

Com ja vaig dir a la ressenya anterior en Queen és pur espectacle, es passeja amb seguretat entre els seus seguidors pensant sempre en com excitar els seus sentits. I això juga en contra seva. Per que en lloc de pensar la millor manera de fer les coses, pensa en la més espectacular. I en aquest cas, sembla que això podria donar una oportunitat a en Luffy de sortir indemne del seu joc. No obstant Oda s’hi allarga pel meu gust, esplaiant-se en detalls que pretenen magnificar l’emoció i que només fan que entorpir-la. L’explicació sistemàtica del funcionament de la trampa que caurà sobre en Luffy de fugir és innecessària i s’elonga en excés. Crec que Oda hauria d’haver optat per un recurs més gràfic per mostrar-ho i passar directament al’acció. En qualsevol cas el barret de palla esta entre l’espasa i la paret, cosa que insinua que potser alguna paret caigui.

La següent escena ens retorna als banys de l’anterior ressenya per perpetuar el vergonyós masclisme involuntari que Oda deixa caure en la cosificació de les seves protagonistes. Tot i que en aquest cas l’escena esta més justificada no deixa de recordar a la pèssima premissa humorística de l’episodi anterior i arrossegar-ne el seu sabor amarg. En qualsevol cas en Hawkins i companyia entren als banys a la cerca dels fugitius en una redada del tot lògica i competent. El pirata endeví no sembla sentir cap iterés en les virtuts femenines que ennuvolen la vista de homes menys centrats que ell. El cas es que posa a les noies en problemes i tot i les tàctiques de distracció de la Nami (que empri el seu cos seductor com una arma em sembla millor que no pas que el regali a les vistes de desconeguts que l’assetgen per veure-la) la situació sembla cobrar matisos d’emergencia. I allà és quan en Sanji apareix per salvar el dia. Només que ja havia estat allà tota l’estona. La fantasia onírica d’en Sanji amb la invisibilitat era divertida com a somni hipotètic i inassolible. Una frustració pervertida que esdevenia la cúspide del contrast entre perversió i cavallerositat. Un gran recurs còmic. Però al esdevenir real les coses canvien, la cavallerositat deixa de ser un contrast per ser una mascara en cert sentit, doncs la perversió evidentment impera. Era el somni de la seva vida sí, però no deixa de fer-se estrany veure’l complert. Crec que Oda ha trencat una barrera aquí, per que el divertit era que no ho podria fer mai i ara simplement… és una fantasia més.

Finalment la camara vira a l’escena que més ha cridat l’atenció dels aficionats. Un Zoro emocionat al que per fi sembla haver-li arribat el moment de fer alguna cosa. I és important, per que sent l’espadatxí al país dels espadatxins la cosa seria esperar que aquest fos el seu moment. Però Oda l’ha retingut fins ara, conscient de les ganes que tenia l’espectador de veure’l en acció. I ho ha fet per poder desfermar-lo sense reserves arribat el moment. I el moment sembla haver arribat. L’excusa poc importa, en Zoro s’enfrontarà amb el que podria ser un rival digne de veure (com podria no ser-lo). Estant basat en una figura històrica, quasi mitològica, el col·leccionista d’armes que li ha usurpar l’espasa cedida per Ryuma, potser el samurai més famós de tots els temps, te el potencial per esdevenir un rival emocionant. Dubto que Oda s’allargui molt en el combat, però no m’estranyaria veure al cap de molsa passar alguna petita dificultat. El potencial del trofeu que pugui trobar desprès de vèncer però, és el que ens posa les dents llargues. Que podrà armar a un petit exercit sembla evident, però l’emocionant son les armes llegendàries que es trobaran entre el seu arsenal. Potser aconseguirà en Zoro un altre espasa mítica per a la seva col·lecció. Potser fins i tot el desprestigiat Brook podria aconseguir una espasa digne de menció? Sens dubte les possibilitats son prometedores. I fins i tot, l’encontre podria guardar algun secret sobre el passat Wanesc d’en Zoro.

One Piece 935 – Queen

L’assetjament sexual no fa gracia

Podríem dividir aquest episodi en dues parts. La que parla d’en Luffy, la presó i en Queen (i encapçala el títol de l’episodi) i la que parla de la Nami, la Robin i companyia (i que encapçala el títol de la ressenya). Narrativament i a nivell de trama la primera te més importància, però m’agradaria parlar més de la segona. Així que  mencionaré en primer lloc el que m’agradaria comentar d’aquesta primera i abordaré després la segona.

La presó és un caos, En Kid ha escapat i cap carceller és prou tenaç com per sotmetre al salvatge Luffy i la seva bestialitat desfermada. Ni les manilles de kairouseki semblen poder-lo aturar. I en mig d’aquestes arriba en Queen, un dels dos tinents de l’emperador i encarregat de supervisar la presó. La seva aparició teatral no m’agrada. Entenc la intenció d’Oda i hi estic d’acord. En Queen és una reina de l’espectacle, una diva disposada a reclamar l’atenció per allà on passa. Però la manera en que ho ha fet… peca de ridícula i simplista. Simplement no em crec que el numeret de fira que ha muntat entretingui als sanguinaris carcellers. Com dic la idea era bona, però ha fallat en la seva execució.

Ja ho deia en l’episodi anterior i ara Oda hi reitera, el petit vellet de la presó era antany un poderós cap de la màfia que movia els fils de tot un país. I que podria tornar-ho a fer. És evident (diria fins i tot que excessivament obvi) que  en Luffy el salvarà i aquest li aconseguirà un exercit (hauria d’haver deixat la idea més a l’aire). Però de totes maneres serà interessant veure com ho fa.  També interessant és la declaració d’en Luffy que portar les manilles era una mena d’entrenament. Per que és el classic entrenament per supressió típic del shonen més típic i aquí Oda se’n fa partícip i aconsegueix emocionar-nos. Però a l’hora se’n burla i ho fa a la seva manera. Per que on altres hi reiterarien episodis, ell hi dedica un comentari a peu de pagina que no necessita dir més (de vegades sap no ser reiteratiu). Però és amb “em faré més fort, encara que sigui una mica” que definitivament borda la parodia.

En tot cas en Luffy sembla haver triat el pitjor moment per fugir amb l’arribada d’en Queen. Amb les manilles i sense aliats  sembla no tenir sortida. Si no fos per que un ninja ha demostrat la seva utilitat apropiant-se de les manilles i l’ombra misteriosa de la cela obscura ha insinuat ser un antic aliat dels samurais. Podrien ambdós factors junts possibilitar la fugida del barret de palla? Ho veig factible. Espero que això no acabi amb la derrota d’en Queen (és massa aviat per carregar-se algú de tant amunt, amb prou feines ens l’han presentat). Però em creuria perfectament que amb una bona execució aconseguissin fugir per potes.

I parlem ara del que m’interessa. L’escena als banys de la Nami i companyia. Comença elegant, amb les noies prenent un bany mentre parlen de tàctiques i política. Continua graciosa quan se’ns revela que estan en un bany mixt i be, fa mitja gracia per que estan en boles i… (potser no tanta). I continua desagradable i incòmode quan Oda tira per reiterar en la broma de que uns babosos sortits es dediquin a assetjar-les i mirar-les per totes bandes mentre elles es converteixen en un objecte de pura i depravada observació com si fos el més normal del món que els homes nomes les sabessin veure com a cossos despullats. Entenc la broma, però no em fa gracia. Promou la normalització de que és normal que un home espií una dona als banys i això no pot estar be. I quan Oda hi fot tentacles ensabonant-les… Tenia en ment que li fessin un doujinshi porno ja d’entrada oi? Per que si no, no entenc com es pot ser tan innocent. Tot plegat és brut i desagradable i al menys a mi m’ha deixat un mal gust de boca. Per que jo m’he imaginat essent observat com ho eren elles en l’episodi i m’he sentit molt incòmode. I jo no soc una dona que te l’experiència d’haver viscut aquesta mena de situacions de clar assetjament. I el pitjor és que en fa broma.

Més endavant mostra una petita vinyeta on es veu el que hauria de ser la realitat d’uns banys unisex. Nens,  homes i dones (aparentment família) banyant-se en un ambient relaxat i distés on hi regna l’alegria i on el bany no esta sexualitzat. Però quan les nostres protagonistes entren en escena tot son mirades libidoses cap als seus cossos d’infart (i el pitjor és que la narrativa d’Oda promou el menyspreu cap a cossos no canònics com el de la ninja). L’únic bo que en trec de l’escena és l’orgull i l’a naturalitat amb el que les protagonistes mostren el seu cos. No és quelcom que Oda hagi fet voluntàriament, però s’agraeix treure’n algo de bo. Per que són dones orgulloses i poderoses, que no tenen cap problema amb mostrar-se com són ni es deixen intimidar per individus que sens dubte les cossifiquen. Però això no treu és clar que l’escena et vengui l’ideal de dona bonica com un cos fet per a la contemplació sexual de l’home que viu amb el propòsit de satisfer els seus desitjos. I això esta malament. Molt malament.

One Piece 934 – Hyougoro la flor

Mapa

Aquest és un episodi purament de reubicacions. Un episodi on Oda atura un moment el ritme de la narració per deixar ben clares les posicions de tots els integrants abans de seguir amb la narració. És quelcom que acostuma a fer dins les sagues passat moments de gran acció i que la historia necessita per seguir fluint sense entrebancs o malentesos. El recurs te com a gran objectiu balancejar els temps entre personatges i Oda ho compleix sense masses problemes. No obstant aquesta vegada la cosa ha quedat potser un pèl massa seca, forçada en excés per un rigor que no casa amb la sèrie.

curiós disseny

L’exemple més notori del ja mencionat és el mapa. Els mapes sempre molen. Serveixen per ubicar els personatges i posar una disposició al que abans només eren noms. Per que no és el mateix que et diguin que estan a l’oest de la capital que veure que estan a l’oest de la capital. Sospito que el petit esquema de la geògrafa del país servirà a propòsits més específics en endavant però ara només rau a fer-nos ubicar els personatges. I per no deixar buida una de les zones del país, Oda hi transporta als personatges fugits de l’episodi anterior (una mica per que mira, aquí no hi havia passat res). Tot plegat fa que mapa a part, l’episodi resulti una mica eteri.

En primer lloc ens mostren a una tripulació de la Big Mom en disputa, que ens be a dir el que ja sabíem, que han perdut a la Big Mom (l’únic que aporta és plantejar un interessant conflicte hereditari en cas de defallir la matriarca). Després la càmera enllaça amb la matriarca perduda en un altre escena que tot i ocupar també varies pagines tampoc ens diu res que no sabéssim a banda d’insinuar el detall (un secret per tots sabut), de que en Zoro te algun vincle amb el passat de Wano (el més provable és que a través del seu mestre) i mostrar-nos el mapa (la Big Mom no és el personatge més interessant per ensenyar-nos geografia i la veritat és que queda una mica forçat, però alguna cosa havia de fer amb ella). Desprès enllaçant amb el descobriment de que hi ha una zona inexplorada de Wano ens porta fins allà per dir-nos únicament que el grup que estava dins el castell ha escapat (cosa que saber no sabíem, però sabíem), i on es menciona que l’home que capitula l’episodi era antany líder de la yakuza de l’antic Wano. I a continuació aprofitant que parlaven del succeït al palau ens transporten fins l’equip d’en Sanji que s’assabenta d’això via diari on se’ns informa de la mort de la cortesana que curiosament ja sabíem i on l’única aportació és la broma dels banys que de fet, també sabíem (cap menció a com va acabar la batalla contra els dinos ni a com van fugir?).

Hem d’esperar fins a l’ultima de les escenes per que realment ens porti algo nou. Tot i que ja es mencionava en l’anterior (amb el recurs del diari), ens assabentem que en Kid ha fugit sense en Luffy (suposo que sense intervenció d’aquest, però qui sap), detall que dona a Oda un potent recurs per salvar el dia en cas de necessitat. Allà l’esclavisme opressiu del camp de treball segueix com sempre. Segueixen fent bullyng a un impassible Luffy al que no sembla afectar-li massa que l’intentin trepitjar i es torcin en turmell en l’intent. I seguim veient patir al mateix vell d’abans en una opressió incansable que comença a fer evident que no és un vell qualsevol destinat a exemplificar la tortura dels camps de treball. Sorpresa la nostra quan descobrim en les seves paraules d’honor que no és altre que el mencionat ex-lider de la yakuza que encapçala l’episodi.

Quin bullyng

Suposo que en Luffy el salvarà, fugirà amb ell i accidentalment aquest emprarà els seus antics contactes per donar la clau de la victòria (a nivell logístic i d’informació) als aliats. Però abans d’això sembla ser que l’Oda vol que en Luffy s’hagi d’enfrontar a en Queen. És massa aviat per fer caure a un pilar tan poderós. I sembla difícil que en Luffy pugui vèncer en el seu estat actual. Però sí sembla augurar-se un enfrontament fugaç que posi en atenció al subordinat de l’emperador de l’autèntic potencial d’en Luffy i a en Luffy del que li falta encara per arribar fins l’emperador.

One Piece 933 – La misericòrdia del samurai

Antagonisme del Patriarcat

Caos. Aquesta és potser la paraula que més s’escauria per a descriure l’acció d’aquest capítol. No caòtic en el sentit en que costa distingir que esta passant si no en el que els personatges viuen immersos en un caos. Així doncs no és caòtic en un mal sentit,  si no que ho és amb una manifesta intencionalitat. El que pretén Oda amb aquest descontrol és emprar-lo com a eina per a reiterar en la descripció de la personalitat del shogun. Crec que no era un recurs especialment necessari, doncs Oda ja havia exposat el personatge de manera força clara, però aquí ja no en queda cap dubte. D’orgull sensible i colera presta és capaç d’explotar en qualsevol moment. Els seus subordinats el temen per l’arbitrarietat del seu comportament que implica que els pugui tocar el rebre en el moment més inesperat. El seu poder (la influencia de l’emperador i suposo que la fruita) li donen la capacitat d’imposar-se sobre uns individus que no el respecten i que fins i tot el menyspreen. Però a l’hora és un covard, incapaç de complir les seves amenaces si amb això pot perdre quelcom que valora (encara que sigui de forma egoista).

A excepció del seu final Oda centra tota l’atenció de l’episodi en els fets del palau. On bàsicament vista la negativa d’obediència de la cortesana, el cap de l yakuza decideix segar la seva vida com pertoca, destruint de passada la font de vulnerabilitat del shogun. És en aparença un acte d’honor amb respecte cap a un altre acte d’honor. Un home embrutant-se les mans per complir el seu deure amb respecte. Però el més provable és que la bona de la Komurasaki estigui lluny d’haver mort i aconsegueixi eludir-la d’una o altre manera. Després d’això i fent us de l’humor com a recurs per facilitar la fugida els aliats aconsegueixen aparentment trobar una escapatòria a tot aquest caos. No obstant el que a mi em sembla destacable d’aquest episodi son dos elements que tenen més a veure amb la narrativa subjacent del marc de One Piece que de l’immediata de la trama que venim vivint.

En primer lloc parlar de masclisme, patriarcat i cossifcació. Oda tot i voler-ne fugir, tot i tenir la intenció expressa de fer-ho, no pot evitar impregnar de masclisme la seva obra. Resulta evident quan Oda enfronta sense dilació als mascles de la sèrie a cruentes batalles que posen en greu perill la integritat dels participant mentre que les femelles veuen relegades les seves escenes d’acció a combats com a molt d’intel·lecte que els permet defugir l’enfrontament directe i per tant el dany físic. Però aquí no venim a parlar d’aquest masclisme inherent conseqüència d’una societat que encara pensa que a la dona se l’ha de protegir. Si no del que Oda esta expressant aquí a Wano. Tot i que de forma no especialment evident (de fet és força subtil), Wano és, sobretot amb comparació a altres regions de la sèrie, una societat masclista. Ho és per que beu directament del japó feudal, però crec que en aquest cas Oda ho ha introduït no de manera accidental si no de manera expressa. És potser un intent d’Oda per tractar una de les desigualtats que fins ara tan malament ha sabut portar? Sempre hi ha hagut un esforç. El de One Piece és un món on les dones fan tot el que els homes poden fer. Però tot i així no costa veure que és una aproximació que peca de resultar insuficient. Aquí tenim una trama que posa el seu eix dramàtic entorn a una prostituta i la seva dignitat. És evident que la societat de Wano cossifica a la figura de la dona, però pot ser una treballadora sexual, considerada indigne per la majoria mantenir la dignitat fins al final? Això planteja Oda i a això dona resposta. Quedant clar en tot moment qui és la persona forta i honorable i qui és el dèbil covard i mesquí. Oda s’atreveix a representar altres forces que les dels punys (ja va fer una aproximació similar a l’illa de les sirenes on esgrimia un perfecte paral·lelisme entre el dret de vot dels afroamericans amb els tritons) i enviar amb elles una reflexió, una protesta. Oda posa de manifest que un món on la dona és menystinguda i menyspreada no és un món desitjable. Evidencia que l’obsessió malaltissa del shogun per posseir a la cortesana no és una relació sana (literalment el fa embogir). I trasllueix que aquest pot ser un món de dones fortes, capaces de donar una patada als ous (referència a les secretes arts ninjes de la sexybellesa) a qualsevol que intenti vulnerar els seus drets.

El segon aspecte a comentar és el de la varietat cada cop més notòria en l’esquema dels antagonistes. One Piece va començar com un shonen típic. I com a tal els antagonistes estaven dissenyats per a resultar adversaris dels protagonistes. I amb adversaris em refereixo a rivals amb els que fotre’s d’hòsties. Per tant la seva personalitat i el seu disseny estaven sempre encarats a aquest ideal. Així passa amb tots i cada un dels adversaris fins arribar a l’Enel, on Oda cansat de ser tan típic i havent-li agafat el gust a explicar el que li sortís dels collons amb la saga anterior va presentar la que era la saga més atípica fins al moment. Una saga que canviava l’enfrontament bèl·lic per una visió més esportiva i que dissenyava l’antagonista en conseqüència. La cosa va continuar amb un thriller barck on l’antagonista no  representava el seu enorme poder en si mateix si no en un zombie colossal, on altre cop l’esquema de batalla va virar del característic 1 vs 1 al tots vs 1. Però tot i que diferents seguien sense resultar canvis de percepció especialment atípics. La historia va seguir amb adversaris que no eren adversaris, amb antagonistes  que no tenien cap poder de combat (els dracs celestials) o fins i tot amb antagonistes que no eren altres que la discriminació mateixa i el dret al vot. En qualsevol cas, aquesta és una deformació que no agrada massa als amants més afermis dels combats clàssics del shonen típic. Cèsar és un antagonista que ni va suposar ni va pretendre suposar mai un autèntic repte combatiu. Era un geni científic i el seu poder no estava en la capacitat de combat, si no en la seva capacitat creativa per desenvolupar armes amb les que superar els seus enemics. Oda no va acabar de saber-lo enfocar (forçar un enfrontament directe em sembla un dels majors errors de plantejament), però l’intent és lloable. Per això mateix es critica el disseny de la mateixa Big Mom que viu molt lluny de ser el típic d’un antagonista. Però aquí Oda va un pas més enllà i dibuixa en el shogun un disseny antiantagonic que representa en ell tot el que un antagonista típic de shonen clàssic no hauria de tenir. Per què ho fa? Ho fa per que com ja he dit en múltiples ocasions la diversitat és rica i aporta matisos  que omplen la historia. Ho fa per que ja porta més de vint anys amb la historia i ha d’innovar per mantenir-se fresc. Per que el que servia ahir ja no serveix per avuí i la seva narrativa ha d’explorar nous horitzons, noves maneres  de fer. Per que One Piece podria anar només de donar cops de puny, però no te per que fer-ho i jo sincerament, ho prefereixo així.

Ridicul

One Piece 932 – El Shogun i la cortesana

Embolics a la cort

Últimament apareixen personatges força secundaris a les portades, m’agrada

En aquest episodi Oda reprèn la narrativa allà on la va deixar en l’única de les tres trames que va funcionar realment en l’episodi anterior. Després d eles males decisions d’aquell m’alegra descansar-ne per enfrontar-me al que semblen camins més propicis, no obstant sembla difícil oblidar que tard o d’hora hi haurem de tornar.  Per ara però, Oda es centra en la nostre estimada Robin i la seva passada per la cort del Shogun. La teníem en una situació complicada, atrapada amb les mans a la massa i rodejada d’enemics capaços d’haver-s’hi acostat sense que pogués detectar-los.

Abans de tornar a la tensa situació de la nostre pirata però, Oda ens passeja durant unes vinyetes per la festa per mostrar-nos a una Komurasaki emmascarada tocant una emotiva cançó. La mascara és un símbol evident de que ens amaga alguna cosa. El més obvi, és l’emoció que aquesta cançó li provoca. Serà una balada que recorda als caiguts? D’esser certament com sembla la germana perduda d’en Momonosuke, tindria molt de sentit. Però sense saber de que parla la cançó, poc més podem especular, suposo que Oda ens ho revelarà tard o d’hora.

Pel que fa a la Robin era obvi  que aconseguiria escapar dels imponents ninjas, i si t’ho paraves a pensar fins i tot el com resultava evident. Però tot i això la seva identitat ha estat descoberta i la seva posició com a espia de la cort  ha quedat per tant completament destruïda. No he pogut evitar  pensar que la cosa hauria estat tan senzilla com posar-li una mascara al doble per evitar comprometre així la seva posició, però es veu que una de les fugitives més experimentades del món no disposa d’aquesta formació. Bromes a part (tot i que sí que em sembla una mica greu que s’hagi comés aquesta falla)  la situació resulta eficaçment tensa i vibrant. La Robin s’amaga entre les cortesanes (amb una mascara, no la podia fer servir abans no), mentre la cort continua el seu festeig. Però no és si no un factor extern a ella el que sembla li permetrà fugir.

Aquesta cara és massa

Mentre tot això succeeix Oda ens presenta l’ambient de la cort. El Shogun és un estúpid supersticiós amb un excés de confiança en el poder que en Kaido li proporciona, no sembla ser conscient que si es passa de la ratlla l’emperador no te més que substituir-lo. Els seus subordinats no el respecten, només li segueixen el joc per que te el poder. I tot i la seguretat amb que exhibeix el seu tron, tem amb fervor el fantasma de l’antic senyor feudal al que ja ningú recorda i la força del qual ja tothom creu morta. Ningú se’l pren seriosament, tot i que paradoxicament te raó (encara que sigui per supersticiós). És una construcció de personatge força inusual per al manga, més complex del que solen ser-ho aquesta mena de secundaris. Oda sol tendir als personatges extrems. Si es estúpid i bobalicó, bobalicó i estúpid. Si és gloriós i bo, bo i gloriós. Però aquest… és un personatge amb molts matisos. És un estúpid, però a l’hora és aïlladament intel·ligent. És poderós i inspira por, però a l’hora ningú se’l pren seriosament. Està extremadament segur de si mateix i les seves possibilitats, però a l’hora és un poruc supersticiós que tem que qualsevol cosa el pugui fer caure.  És orgullós i es creu superior a tot el que l’envolta, però a l’hora l’espanta i l’irrita  que els demés es puguin riure d’ell. Però tot i aquesta dualitat, és sempre coherent, és sempre realista, humà. Oda ha aconseguit traçar una dualitat aclaparadora amb tants pocs traços que sembla mentida que el personatge pugui funcionar, però funciona, i d’allò més be. El shogun funciona com la peça central d’una societat benestant on tot sembla estar malament.

Tot i això, crec que Oda s’ha sobrepassat potser en excés  en la seva exposició de la cort. Els dialegs es feien a estones exageradament enrabassats per al nivell  estandard de One Piece, fent facil que un es perdés al llegir-los. Les pagines estaven tan poblades que per un moment m’ha donat la sensació d’estar llegint un capitol lleuger de HunterxHunter. Tot i això aquesta densitat ha durat poc, doncs aviat el detonant ha explotat desencadenant rapidament a la més usual acció.

A veure, el disseny està be, però com el mateix usuari, no resulta massa imponent per ser el que és.

Per que el shogun tot i la seva seguretat és una persona realment insegura i quan la petita nena que vam conèixer fa uns quants capítols s’ha començat a riure d’ell (tot i que en realitat reia de que tots s’estiguessin aguantant el riure) ha muntat en colera disposat a acabar amb la seva vida. Aquí es veu la planificació de la que Oda està fent gala en aquesta saga, doncs com ja vaig dir, si la presentava com ho feia era per que esperava que el personatge acabés per jugar algun paper de certa rellevància. I vist el resultat , les proves són evidents. El líder de Wano es disposava a acabar amb l’ofensa quan la persona més inesperada ha sortit al seu rescat arriscant tots els seus esforços per salvar a la nena a la que inevitablement ha agafat estima. Així doncs la prostituta s’enfronta al shogun amb determinació i sense una ombra de dubte i temor. Com acabarà això es fa difícil de dir. El shogun ha mostrat els seus múltiples caps (un disseny que tot i no massa espectacular va molt acorda amb el personatge) i sembla desfermat. En lo personal, crec que la Komurasaki aconseguirà calmar a l’enfurismat líder amb les seves paraules i una forta resolució (i la seva hiperbòlica bellesa incommensurable). Que el conflicte quedarà allà gracies als seus dots de persuasió i potser a l’ajuda de la Robin per fer escapar a la nena. Però l’acció sembla molt desfermada com per que sigui fàcil d’aturar. Sembla que Oda opta més per un conflicte intens amb el que potser donar peu a altres coses que vindran, o potser opti per la via intermitja de donar-nos una mica d’acció i després calmar les coses. Veurem com se’n surt.