One Piece 866 – Destructora nata

Psicopatia infantil

Ja ho vaig dir en la ressenya passada. Oda prometia aventurar-se en un tema tan delicat com l’abandó infantil amb un dels seus cada cop més profunds flashbacks. I amb la seva narrativa visual transmet un missatge amb una força tan dantesca com la de la pròpia Big Mom. Les interpretacions poden ser múltiples, però Oda indaga en la psique infantil amb una senzillesa que al menys a mi em fa estremir. Els nens son senzills, moguts per raons senzilles, però això no és fàcil de retratar amb la pulcritud que ho fa Oda. La Big Mom era només una nena i en certa manera, encara ho és. Les seves actituds infantiloides ara cobren un sentit i una profunditat abismal. Doncs en certa manera l’emperadriu encara és aquella nena que espera amb descarada innocència que els seus pares tornin a buscar-la. Per que això li van dir, i en la ment d’un nen: quin altre cosa podien fer?

No se’ns diu res dels seus pares. Ni qui eren  ni d’on venien ni fins a quin punt els va costar o no abandonar a la seva filla. Només se’n sap que eren humans i que els va doldre el que van fer. Tampoc se’ns diuen els seus motius. Però es dona a entendre que la seva actitud pertorbadorament sanguinària van portar als pares més problemes dels que podien gestionar, segurament més dels que podien sobreviure. M’agrada que Oda ho doni a entendre en lloc d’explicar-ho. Potser tornem a veure els pares, preferiria que no, però per ara que no calguin masses paraules per donar a entendre que poques alternatives tenien a abandonar el monstre a la seva sort és una petita estrella narrativa en la llista de Oda.

Magic

Després d’una desoladora seqüència de la Linlin abandonada (que només necessita dues vinyetes per esdevenir una de les seqüències més dramàtiques de la sèrie), Oda ens presenta amb una oficialitat que denota importància a la tan esperada Caramel i uns valuosos fragments de la historia dels gegants que connecten els pedaços aïllats que ja en sabíem.

Aquests nens tenen un dissney visual brillant

A la Caramel se’ns la presenta com a una anima caritativa de màxima bondat, una santa de somriure radiant que viu per atendre als desemparats i donar consol als damnificats. Oda havia presentat a molts personatges de puresa i bondat  encomiables però cap la tasca del qual assolis quotes quasi divines. Esdevenint segurament sense voler antiparal·lela a la malcarada Dadan i el seu petit orfenat de pillaries. Aquesta encarnació de la beatitud esdevé tal com va aconseguir amb en Fisher Tiger, no sols un gran personatge, si no la encarnació d’un personatge històric. Amb personatges com Roger o Norland, més que historia és respira llegenda, com si la vida d’aquells homes d’antany estigués difuminada per un aura de misteri inexacte que emmarca les seves grans gestes. Però amb Tiger i Caramel el que es respira al conèixer-los és més rigorós, com si Oda ens volgués fer conscients de la realitat dels personatges, de que les grans gestes van provocar grans sacrificis, que no eren herois tot poderosos que tot ho podien, només persones mundanes que ho posaven tot per a perseguir els seus ideals. Així doncs Caramel és una idealista, una radical del pacifisme podríem dir. Una hippie convençuda, que creu que en els nens està el futur del nostre món i que educar als menys privilegiats per que no acabin per agafar el mal camí pot donar-nos un futur resplendent. Per desgracia per al món que la succeirà, també creu que qualsevol nen és bo en essència i que si hi apliques la dolçor i l’afecte adequat, es convertirà en un individu a tenir en compte.

Pel que fa als gegants, se’ns presenten com una poderosa raça que passat el seu temps de màxima gloria va caure dividida en dos bàndols els icònics líders dels quals vam conèixer pràcticament només començar la sèrie.  Per a llavors ni tan sols Oda imaginava lo lluny que arribaria el manga i el bast que abastaria la historia. Amb els esdeveniments que engloben el món de One Piece tal com ara Oda el concep, Little Garden (tal com irònicament pronosticava el seu nom) s’ha quedat petit. Per llavors l’èpica de la batalla entre gegants era impressionant, però mirant enrere no la puc evitar sentir una mica encorsetada. Un defecte inevitable en una sèrie tan llarga. Però per sort l’efecte és molt menor del que un es podria imaginar després de tant de temps i Oda ho compensa emplenant els petits foradets d’una historia que sembla narrar-se amb els detalls de fons. Com certs dos gegants també coneguts que parlen sobre anar a buscar als seus líders si triguen molt més i als que l’armada enganyarà temps després. Hi ha un rerefons de repressió, com es normal en una nació guerrera que veu caure els seus temps de gloria, aprofitant els enemics d’aquests per tornar-los el terror que els van fer patir. Però tot i no ser capaços de conquerir els mars com van fer, son massa poderosos com per a esser derrotats a casa seva i pocs son els que s’atrevirien a posar-hi un peu bel·ligerant. Així que tot i la grandesa amb la que la beacitat de la Caramel salva als perduts gegants, els efectes dels conflictes no es fan notar en una vila sobretot pacifica.

Entranyable

Però si una cosa ha aconseguit retratar Oda en aquest capítol ha estat l’ambient víking que es respira en el poble dels gegants. És un ambient que es respira sobretot amb el traç. Amb l’arquitectura, amb les proporcions, amb les eines, amb els somriures també, amb les converses relaxades i brusques d’uns individus que no es preocupen com nosaltres pel pas del temps. Em sembla haver sentit que una de les grans inspiracions d’Oda al crear One Piece i interessar-se per la pirateria i els mars va ser la clàssica sèrie de Viky el víking. I si a algun lloc han acabat aquelles influencies han estat aquí. Tot i que en aquell cas la Viky representava en si tot el que no era un víking esdevenint una oda a la intel·ligència i l’enginy com a eina per sobre al força (contràriament  la tendència vikinga, i també geganta, d’emprar els músculs), es respira certa essència similar en el seu escenari. Una tranquil·litat familiar i quotidiana que impregna la llar d’uns despreocupats guerrers. Oda sempre ha estat un mestre amb les ambientacions, creant cultures i pobles creïbles i amb personalitat. Però l’essència que aconsegueix traspuar en un capítol de la cultura dels gegants és autentica i resulta una de les més ben aconseguides a la sèrie.

Però aquest és un flashbak de la Linlin i sobre la futura emperadriu és sobre qui hem de parlar. Sens presenta a una nena cruelment innocent. Inconscient de la seva pròpia força i incapaç de distingir tot sovint entre el be i el mal. Incapaç de comprendre la mort i el dolor  i menys encara de entendre que ella pugui causar-lo. Oda aconsegueix fer-nos tenir un calfred davant la inconsciència amb la que la nena causa terror per on passa. No necessita gaire exemples per explorar en la seva psique i cada un d’ells està brillantment executat. Ella és incapaç de comprendre que fa mal als altres. Pateix d’alguna mena de manca empàtica, un egoisme inconscient que la fa incapaç de pensar en els altres i que s’auto situa com l’única figura a la que importa fer feliç. En poques paraules i simplificant la qüestió podríem dir que pateix un trastorn similar a la psicopatia. Ella vol ser bona per ajudar als altres, per així ser reconeguda i sentir-se millor. Per això es presta a donar ajuda a aquells que li sembla que la puguin necessitar. Però distorsionada com està la seva visió de la realitat és incapaç de jutjar adequadament la situació. Incapaç com és d’entendre conceptes com el dolor o la mort, no veu quin mal hi ha en arrancar-li una extremitat en algú que sembla tenir-ne més que la resta. És un assumpte molt seriós i molt delicat que Oda aconsegueix brodar amb una sensibilitat com poques vegades ha tingut. Ja va intentar parlar sobre nens a Punk Hazard, però la qualitat de la saga no acompanyava i la seva reflexió no va estar del tot ben tramada i va quedar una mica a mitges. Aquí en canvi Oda ens presenta a una Linlin que tot i ser el problema dels altres també és la víctima, víctima de si mateixa. Japó és un país que venera als nens com pocs ho fan, i per això sempre és important quan algú s’atreveix a parlar sobre un problema que els afecta. Però parlar sobre la realitat de nens que són psicòpates i representen un perill per a si mateixos i per a la societat i el drama que això suposa…. Be, no és un tema del que qualsevol s’atrevís a parlar  ni extreure reflexions. Però Oda ho fa. Ho fa amb mestratge, essent delicat i sensible en el seu tracte del tema, però no per això quedant-se a mitges. Doncs sense por el mangaca posa totes les cartes sobre la taula i s’atreveix a exposar  (per a qui ho sàpiga veure) tot el que te a dir sobre el tema.

I pensar que aquest petit vailet forma ara part de les tropes d’en Luffy…

El que passa al final del capítol és sols el culmen de totes aquestes reflexions. Linlin és obligada a fer dejuni a l’espera d’una deliciosa recompensa. Però essent ella egoista com és i incapaç de sentir qualsevol empatia per ningú que no sigui ella mateixa la situació se li fa insuportable i decideix acabar amb tot per aconseguir els seus preuats dolços. Per que incapaç com és de comprendre el dolor i la mort, és també incapaç de veure cap mal en assassinar i destruir tota la població dels gegants. I aquí està la tragèdia. Que poden fer els gegants si no veure-la com un monstre quan només és una víctima més de la malaltia que arrossega? I sorgeix la pregunta: es podria haver evitat? És més: és podia evitar en el món real? Hi pensem o no, nens com la pobre Linlin neixen en el nostre món. Nens que sense l’ajuda i el suport adequat poden acabar protagonitzant tragèdies com les de la Linlin.  Que podem fer nosaltres per ajudar a aquests nens que només són víctimes de si mateixos? Son sens dubte reflexions profundes i interessants. El flashback només acaba de començar i Oda ja ha aconseguit donar-li tots els números per ser si no el millor un dels més profunds i reflexius de la sèrie. Que no és en absolut, dir poc.

 



Rumbo a la noche

Aquest és un llibre que te un especial valor sentimental per a mi, no sols pel fet de ser el regal d’algú molt important en la meva vida i qui valoro enormement, si no per ser la primera novel·la eròtica que em pertany. Els que em segueixin vagament sabran que en el darrer any he llegit molta literatura eròtica (sobretot tenint en compte que abans de començar el blog no n’havia llegit cap), que és un gènere que m’ha convençut i s’ha guanyat un lloc al meu cor. I no parlo de la pornografia literària que per a mi semblen les prolífiques sagues amb portades negres encapçalades per delicades d’aparença sensual que poblen les llibreries amb fins masturbatoris. Per a mi una novel·la eròtica no es una excusa per omplir les pagines de sexe i morbositat. Si no una historia que empara el sexe  com una eina en la seva narrativa, que explora la sexualitat en una introspecció personal, que te alguna cosa que aportar.  Totes les novel·les eròtiques que havia llegit fins ara havien estat fruit d’un flirteig amb els prestatges de la biblioteca. Una acurada selecció entre centenars de llibres que intentaven seduir-me amb portades espatarrants o descripcions suggerents. Aquest no obstant em va seduir lluny dels prestatges silenciosos d’una biblioteca. Però molt més rodejat encara de novel·les. Efectivament aquest es tracta de un regal de sant Jordi, un llibre que em va seduir al carrer, respirant el fresc aroma de les roses i els llibres per descobrir, lluint la seva portada amb orgull entre centenars d’altres llibres. El món editorial sap que el que ven un llibre es en primera instancia una portada. Que un comprador triarà quin llibre curiosejar en funció de la portada. Després es pot trobar amb que el que hi diu al darrere ni l’hi diu res, però la portada és l’element que capta al client. I en aquest cas la portada em va cridar a mi. Es ben senzilla: el perfil d’una dona nua, d’esquenes, sobre un fons negre. Però no es l’erotisme d’un cos nu el que em va cridar si no la naturalitat d’aquest. Era el cos elegant i sensual d’una dona normal, una sensualitat dolça i senzilla, allunyada dels canons perfectes de les revistes i les pel·lícules. Era un cos bonic, però no despampanant, d’aquells que criden l’atenció pel carrer en grans pancartes publicitàries i precisament per això em va cridar l’atenció. Curiós que una portada em cridés per no ser cridanera. Així doncs em vaig torbar jo en mig de Sant Jordi descobrint per sorpresa que aquesta era la primera novel·la eròtica que podia anomenar meva. Tenint en compte el molt que m’ha agradat el gènere semblava que anava essent hora. No era sols la primera novel·la, era el primer regal  en forma de llibre d’algú molt especial i per això és possible que l’hagi jutjat amb uns valors  molt menys imparcials que la resta de llibres aquí ressenyats (tot i que tampoc és que pretengui, de fet, fer valoracions apersonals). Però si el llibre és una desena part del bo que m’ha semblat, és un llibre que mereix ser recomanat.

En aquest cas no hi han portades variants. Així que em deidcaré a penjar fotos d el’autor que es mereix el seu reconeixement. Aqui la tipica foto sofisticada.

És un llibre que va de putes, i això és una cosa que et deixa ben clar ja d’entrada amb un reguitzell de frases ben col·locades a la contraportada que sincerament, em feia por que només fossin això, un seguit de frases cíniques i ben quadrades que res tinguessin a veure amb el to del llibre i que no fossin més que un exercici de fatxenderia. Per que qualsevol publicista pot posar a la contraportada d’un llibre unes quantes frases ben triades. Però no qualsevol autor pot donar a la seva obra un autèntic to cínic i crític que valgui la pena ser llegit. Per sort el publicista en qüestió no enganyava amb la meravellosa contraportada, doncs el que guardava dins era millor que el que anunciava fora. La contraportada de fet, ha estat un detall que m’ha agradat especialment. Doncs marca el to del llibre sense explicar-te en absolut de que va. Saps que va de putes, prostitutes d’alt estandig. Però no saps res més, res de la trama ni del que et trobaràs a dins, a part del to. Un to que sincerament trobo increïblement aconseguit i balancejat.

<Nada es más barato que jurar amor, ni nada más caro que creérselo.>

El llibre te una història bastant complexa. Però crec que si la contraportada ens fa el favor de no destapar-la el més correcte es no fer-ho del tot. Per tant m’allunyaré de tota sinopsis i deixaré que ho descobriu per vosaltres mateixos si os decidiu a emprendre l’aventura de llegir-lo. Només diré que és un llibre trepidant que fa girar tota la seva trama al voltant d’un assassinat. És un llibre ple de prostitutes, milionaris, corruptes, politics, famosos i be, gent menyspreable  i fascinant.

Tipica foto interessant en blanc i negre

El llibre ens planteja a una protagonista que viu lluny de ser l’eix central de la historia però sí de la narrativa. Tot el que passa, passa al voltant de la protagonista (que no girant al seu voltant) però sense que la majoria de vegades hi tingui res a veure. Ella és una persona més dins aquest negoci que decideix prendre cartes en les injustícies que contra les de la seva professió es cometen. És deliciós com la manera de pensar d’aquest personatge influeix en la narrativa marcant el to cínic de la obra. Ella es una prostituta per elecció. Mai ningú l’ha forçat ni intentat convèncer, tampoc ha sorgit de cap necessitat o gir del destí. Simplement va veure una oportunitat per aprofitar el seu cos i la va aprofitar. Precisament per això no es veu amb dret de queixar-se  sobre el destí que li ha tocat viure, ella l’ha tirat i al contrari que la majoria que es dediquen al que ella ha tingut elecció. Però no sols això la diferencia de les seves companyes d’ofici. Ella és conscient que mentre milers de prostitutes pateixen inclements i fins i tot degradants condicions laborals, tant físiques com psicològiques ella tria sempre els homes amb els que jeu i fins a quin punt poden arribar. Mentre altres es cremen la pell en una carretera ella descansa còmodament en una mansió  amb totes les comoditats. Mentre d’altres porten el seu cos al límit per portar un plat a taula, ella guanya en una nit el que la majoria tarda mesos en acumular. Sap que la seva situació és privilegiada i que no te cap dret a queixar-se, sobretot havent-ho triat. Per això tota la seva perspectiva del món que l’envolta esta marcat per un nihilisme vers si mateixa que es fon amb el cinisme vers al món per crear una narrativa acida i critica contra un món tan  invisibilitzat com ho és el de la prostitució.

<Cuando dependes de muchos hombres puedes prescindir de uno, pero cuando dependes de uno no puedes prescindir de muchos.>

Tot i que ho posa a l’etiqueta. Dubto molt que literatura eròtica sigui un terme adequat per a aquesta obra. Doncs tot i ser per raons evidents el sexe part essencial de la trama i fins i tot de la narrativa, tot i estar contínuament en boca del narrador,  tot i que el llibre està ple de sexe: no alberga en ell ni una sola escena eròtica, ni un sol passatge excitant, ni un sol moment de passió. Per que? Per que l’erotisme emmarca el món de la prostitució, però no hi viu. Al final, tot i ser l’arma amb que es ven, en un producte comprat només hi ha sexe. Precisament per aquest motiu l’autor fa de la protagonista un esser completament asexual, que mai ha sentit ni sentirà cap atracció per home o dona i que només utilitza com sap que als altres complau les eines que el seu cos li ha donat per assegurar-se un futur sense preocupacions. La nul·la reacció de la protagonista davant coses com la passió o l’excitació permet a l’obra cobrar un to allunyat de la subjectivitat de les passions encarnades realçant amb aquest objectivisme el seu paper de critica contundent.

<Aléjate de los chicos guapos; no los aceptan como aval de un crédito.>

Però que critica aquesta obra? El món de la prostitució diria que és de fet el que menys critica rep. Ho fa, però és una critica subtil i continua que cobra forma en la narrativa i no en l’acció, no en el que diu, si no en com ho diu. En certa manera podríem dir que la subtilesa d’aquesta critica la fa especial i més significativa, però també la fa de més lliure interpretació anant molt en funció del que la narrativa pugui fer-te sentir.

<No es necesario hablar cinco idiomas y haber leído a los clásicos para que te paguen por bajarte las bragas, pero si los hablas y sabes que Platón escribió los Diálogos, te pagan mas.>

El que potser crida més l’atenció dels temes amb que es fica és en Donald Trump. I sí, no els politics en general, si no el president dels estats units en persona. De fet, la critica vers la seva figura no es limita solament a unes quantes mencions acides. SI no que el president acaba esdevenint una part important de la trama com a personatge indirecte que tot i no aparèixer en cap escena és llargament mencionat i la presencia del qual mou gran part del llibre. Com? Això ho haureu de descobrir vosaltres. Només diré que el llibre carrega i molt fort contra el president amb tot un seguit de pulles emmarcades en una deliciosa subtilesa. El llibre no te problemes amb anomenar-lo. Però quan es fica amb ell de debò (hi ha un capítol que pràcticament és una critica a la seva persona) te l’elegant subtilesa de no mencionar-lo mai directament (ni el seu nom ni res directament relacionable apareix mencionat al capítol) i això lluny de desafavorir la critica li confereix amb la seva aguda perspicacia una mordacitat que encara m’arranca un somriure de com d’efectiva resulta.

Típica foto bohemia

L’altre tema que ataca de forma acusada és la figura del futbolista d’elit. Aquells personatges que guanyen milions xutant una pilota i que la majoria de vegades no son conscients de la meitat dels interessos que mouen. Però això no els fa menys culpables. La novel·la ridiculitza la figura del futbolista fins a extrems que podrien resultar punyents, atacant fins i tot la virilitat d’aquells que es rodegen de dones com si haguessin de demostrar alguna cosa. Cobrant en aquest cas un futbolista un paper protagonic en la trama del llibre, essent de fet causa immediata de tot el que hi succeeix. Tot i l’acidesa de la critica vers la fama d’uns individus que al final no fan res mes que jugar be a un esport, he de dir que la comparteixo especialment. Però potser hi tingui alguna cosa el molt que avorreixo el món del futbol com a forma d’espectacle.

<Un hombre guapo es a una “Superputa” lo que la Kryptonita a “Superman”.>

El llibre es submergeix també en una critica conta les classes adinerades en general, politics corruptes, banquers. Atrevint-se a assenyalar amb el dit a les forces politiques que es creixen en la propaganda que el terrorisme els dona i als que els interessa que segueixi donant problemes per seguir tenir arguments que pronunciar. Però per sort te la decència de no emetre critiques absolutes; tot i que moltes d’elles tenen una contundència considerable difícil de rebutjar, no les fa absolutes deixant sempre al lector un marge per que jutgi si allò és sols una percepció de la realitat més o una amb la que es poden sentir identificats.

<Si te aplicas podrás convertirte en favorita de un rey o en primera dama de un gran país, o sea que durante los próximos años esfuérzate en cuidar tu cuerpo que ya tendrás el resto de tu vida para cuidar tu alma.>

Però tot i enfonsar els peus en la brutícia de les altes esferes el llibre és en gran part una novel·la d’investigació on una prostituta sense recursos es submergeix en la investigació de la mort d’una companya destapant a cada pas assumptes més i més tèrbols. No hi ha gaires escenes d’acció (que n’hi han), però poca falta fan doncs la tensió que aconsegueix generar la narrativa es trepidant i et submergeix en un sentiment  de vertigen que t’enganxa a la protagonista i et fa sentir teva la seva necessitat per destapar la veritat.

Típica foto… decrepita?

Però si una cosa resulta la novel·la per sobre la resta és una obra de autorealització. Amb una protagonista que passa de dedicar-se a una professió  en la que tot i ser un experta avorreix, però la qual tria per assegurar-se un futur on poder dedicar-se a si mateixa i rentar-se de tota la brutícia acumulada; a fer quelcom amb el que se sent valuosa i realitzada, que depèn de la seva habilitat coma  individu i no d’un cos escultural fruit de l’atzar de la genètica. Ella esdevé el futur que la seva ment ha sabut forjar-li i no el que al que el seu cos li ha obert pas. I això és quelcom amb que fins i tot el lector se sent gratificat.

En definitiva Rumb a la nit d’Alberto Vázquez-Figueroa resulta una obra amb una trama molt immersiva i trepidant, plena de corrupció i interessos politics amb una forta carrega de critica, que amb mirada cínica cobreix amb un vel d’humanitat una de les professions més invisivilitzades de la nostre societat. Amb valors sòlids i contundents  ataca algunes de les injustícies que poblen el món, conscient que no deixa de ser una veu més entre tantes i que ni te la veu absoluta ni te el dret de creure-s’hi. Un llibre apassionant que recomano especialment a qui la carrega critica que aporta els cridi l’atenció i que considero un cop més, un imprescindible.



One Piece 865 – Ei mare

Flasback is coming

Ultimament les minihistories no estan molt inspirades. Prova n’és que aquesta em moli.

Tot i que tot en aquest episodi queda eclipsat pel que hi passa al final no és que hi passin precisament poques coses. Ens trobem davant un allau de successos caòtics en el que podem definir com una autentica batalla campal. I Oda ho ha brodat. Uns quants centenars d’episodis enrere Oda es va marcar una de les batalles campals més ben aconseguides del manga en la guerra per rescatar l’Ace. El resultat va ser espectacular, molt ben aconseguit tenint en compte la magnitud del conflicte i el nombre ingent de persones amb habilitats ultra poderoses involucrades. No obstant tenia els seus errors. Tot i que durant el transcurs de la narració un ho sentia coherent  si et posaves a analitzar-ho veies que  inevitablement els fronts patien descoordinacions i es veien congelats o accelerats un respecte als altres. Quelcom inevitable tenint en compte la magnitud del conflicte, però existent. Un no podia deixar de sentir que tot i els centenars de persones involucrades, nomes unes desenes feien realment alguna cosa i d’aquests uns pocs es feien veure el seu pes en la batalla. Es que el problema d’intentar ser un narrador omniscient en una batalla de tals magnituds és que hi ha massa informació a processar. Molt més fàcil resulta enfocar-se en un personatge i narrar-ho tot des del seu punt de vista. Oda ho va fer amb en Luffy és clar, però sense limitar-se aquí va intentar narrar-ho tot a tot arreu per poder transmetre el que volia transmetre. I tot i l’arriscat de la jugada li va sortir be més que be. Considerant-ho jo, tot i lluny de ser perfecte, un dels millors mèrits de la seva narrativa  en la historia de la publicació. Ara Oda es troba en un altre batalla campal. Desenes de personatges enfrontats en un conflicte que tot i ser de molt més reduïdes magnituds és en certa manera una miniaturització del que va ser allò. Però en aquesta ocasió Oda te experiència. I es nota.

En cap moment un sent que algun personatge quedi descuidat o sobri d’alguna manera. Un sent la magnitud del conflicte en tota la seva plenitud, essent tots els fronts ben cuidats i portats paral·lelament. Sí, la magnitud menor i això ajuda. Però si Oda no hagués fet mai el que va fer a Mariejoa aquesta batalla no hagués sortit tan rodona. No obstant hi ha un detall, un front, que la lliura de ser perfecte.  El fill gran dels Charlotte i la seva execució dels Vinsmoke sembla congelada. Ja van trigar massa a apressar-los i ara triguen massa a executar-los. El front se sent congelat  respecte a la resta que flueixen tan coordinats. Oda explica això amb un Perospero que es vanagloria de la seva captura mentre els Vinsmoke resten immobilitzats pel seu caramel. Els te lligats i es pot permetre el luxe de torturar-los abans de l’execució, doncs ningú acudirà al seu rescat. Això serviria en una situació normal, és lògic que no concebi el que els del barret de palla vulguin salvar als que han raptat al seu membre, però no funciona aquí. No funciona per que la Big Mom està descontrolada i essent el fill gran com és el que hauria de fer és acabar ràpid amb l’assumpte i anar a intentar calmar a sa mare. No obstant segueix vanagloriant-se com si no veiés res del que passa al seu voltant sense mostrar cap signe de preocupació davant que la dona histèrica més perillosa del món estigui a punt d’explotar. Oda ho aconsegueix maquillar subtilment i tot plegat és tant frenètic que quasi no te n’adones. Però si t’hi fixes, veus que aquest petit defecte arruïna el magistral treball que Oda ha aconseguit fer amb la seva narrativa en aquesta batalla. Doncs de poc, aconsegueix fer que el conflicte arribi a la perfecció. I Oda necessitarà experiència, per que tal com va la sèrie, sembla que s’acosta una batalla campal contra el mateix Kaidoh i, tal com va passar amb barba blanca, una entre les tropes aliades del barret de palla i l’armada en algun punt cap al final del manga. I aquella batalla, essent el final, haurà de sortir perfecte. Així que un deu en una batalla de més petita magnitud com aquesta hagués estat un bon principi (sobre tot tenint en compte el desastrós de la batalla campal de l’illa d eles sirenes, on Oda va fer gala de tots els defectes de la seva narrativa). Sigui com sigui el futur es mostra esperançador, Oda millora dia rere dia en la seva historia i després de l’ensopegada desastrosa que va ser l’illa de les sirenes i el començament del nou món sembla que per fi comença a aixecar el cap per a recuperar o fins i tot sobrepassar les quotes de qualitat que vam veure abans del salt temporal. Esperem que la cosa no sols segueixi així, si no que millori.

La senzillesa pragmatica del llenguatge visual

Pel que fa la batalla campal, tot i la seva complexitat acaba resultant una pugna per part d’en Luffy de mostrar el quadre a la Big Mom, mentre en Karakuri s’esforça per impedir-li. Mentrestant la resta de personatges intentes o be impedir que en Karakuri impedeixi a en Luffy, o be impedir que aquests altres personatges impedeixin l’acció d’en Karakuri. I és que el segon germà porta a les seves esquenes el pes de tota la batalla per no fer desbordar a la Big Mom. I per sort, te sentit en aquesta ocasió. Mentre la resta de tripulants de l’emperadriu segueixen confusos i sense saber que fer. Ell és l’únic que veu clara la situació. Sap el que es proposa en Luffy i ha d’impedir-li a tota costa sense perdre un sol instant. Per desgracia aper ell els aliats d’en Luffy si son coneixedors de la situació i poden actuar sense dilació per recolzar a en Luffy en el fet  d’anular a l’emperadriu. Per que potser Karakuri pot veure el futur immediat, però això no li permet desmuntar un pla ben elaborat amb desenes de factors que no pot contrarestar al mateix temps ni informar a ningú per que ho faci amb la celeritat suficient. Karakuri és un mestre, però es veu sobrepassat, masses fronts contra els que lluitar i masses poques eines com per a afrontar-los.

Cool

L’altre front de la batalla és el d’en Sanji acudint al rescat de la seva despreciable família genètica (recolzat pels sues nakamas, o autentica família). És un front més secundari, però aconsegueix acabar amb l’agonia que era veure al ministre del caramel  parat sense fer res. Els sentiments de la ja indiscutiblement entranyable Reiju són entendridors i la sorpresa dels seus germans és d’allò més gratificant. Però tot queda dilapidat per l’èxit del barret de palla al fer col·lapsar a l’emperadriu. Capone compleix el seu pla i es disposa a disparar a una demostradament  debilitada emperadriu. Les cartes estan tirades, ara només podem creuar els dits i veure com surt la jugada.

Però que monis és coi

No obstant tot i l’increïble allau d’esdeveniments que  he narrat fins ara ( 2 pagines ja), el que es roba el capítol  és el suggeriment de la darrera pagina. I és que comença un flashback. Tot sembla indicar-ho. Potser no comença immediatament, però s’acosta. Oda ja es va deixar entreveure la possibilitat amb el misteri del quadre i ara la confirma pràcticament i l’anuncia com quelcom pròxim. Potser no comença en el proper episodi (tot i que jo apostaria per que si), però aviat. I el que s’augura és interessant. Narrant-nos una figura materna que presumiblement la va abandonar generant la seva obsessió per una família unida i el seu odi contra aquells que l’acompanyen. Una representació del trauma infantil i l’abandonament. Relacionat segurament amb la seva obsessió/aversió pels gegants i  prometent  mostrar-nos a l’autentica emperadriu, amb el seus somnis, metes i aspiracions, molt abans que embogís en aquest niu de manies i obsessions al que s’ha vist reduïda.

Definició d’expectativa

El flasback promet ser gran i marca un precedent per narrar-nos el passat dels quatre emperadors. Seguint la línea d’Oda de no tenir mai malvats, si no adversaris que lluiten pels seus propis somnis que es contraposen als dels protagonistes generant el conflicte. Una visió molt més interessant que la esgotada idea del be i el mal. Si Oda fa be aquest flashback, el que en trèiem pot se runa de els millors reflexions morals (sobre la psique infantil, i els problemes i inseguretats dels infants potser) que ha vist la sèrie. Esperem que així sigui.



One Piece 864 – Pla per massacrar als Vinsmoke

El patetisme de Judge Vinsmoke

El capítol comença deixant a en Brook acaparar una mica la merescuda càmera de l’espectador. Ja vaig dir en l’anterior episodi el que pensava d’aquest fantàstic Brook i la seva estel·lar intervenció. Oda podria haver-lo deixat lluir-se amb una escena carregada d’epiquisme que realces la seva figura. Però ha fet algo molt millor. Crec que el llenguatge subtil de l’anterior episodi funciona per realçar-lo molt millor que les declaracions evidents per aquells que sàpiguen escoltar a la narrativa. Oda es marca doncs una dramàtica escena on Brook es treu la mascara i revela la seva autentica identitat al món.  Només que en lloc d’impactar-lo per a la seva revelació els espectadors s’alarmen pensant que s’ha arrancat la cara. Tots coneixem les bromes d’en Brook, a aquestes alçades ja son una icona de la sèrie. I crec que no hi ha re m és adequat per retre homenatge al personatge que una bona broma d’aquestes. Allunyant-se del reconeixement directe Oda alça al personatge, no  mostrant una versió heroica d’aquest, si no mostrant-lo tal com és, amb defectes i virtuts.

Sublime

Però el protagonista d’aquest capítol no és en Brook, si no un desvirtuat pare dels Vinsmoke que s’adona poc a poc de com d’enfonsats estan els seus somnis. Oda narra amb agonista lentitud la destrucció moral del personatge, el va ensorrant poc a poc, primer amb a incertesa del que està succeint, després amb la sospita, i finalment amb la impotència de la resignació. Però lluny d’acaparar el capítol, aquest procés esta construït amb una econòmic minimalisme, petites vinyetes senzilles però contundents que deixen sort  per a omplir d’acció les que resten.

Veiem a una Purin que intenta redimir els seus dubtes atacant a en Sanji quan ja és massa tard, mentre un dels seus germans, titllant-la d’inútil es proposa acabar la feina. El tal Daifuku (home lampara en serio? mai ho hagués dit) te un disseny artístic la mar d’interessant, essent una barreja entre un geni aràbic, un monjo hinduista i un deu sintoista que personalment trobo força brillant. L’acció es succeeix i mentre els diferents personatges es baten en combat un Capone insegur del camí a seguir després del rumb imprevisible dels esdeveniments ataca a en Luffy fingint contenir-lo. I mentre en Sanji es bat amb en Daifuku en Pedro es bat amb un tal Oven que te tant un poder com disseny força anecdòtics. Em dona la sensació que quasi no hem vist en Pedro en aquesta segona meitat de saga i tenint en compte el gran respecte que es va guanyar en la primera crec que Oda li deu al menys un parell d’escenes de lluïment, no ha arribat el moment, però m’alegro que es molesti a recordar-nos la seva existència. M’entristiria molt veure’l passar desapercebut el que queda de saga.

He de dedicar un petit paràgraf al paper que en Brook juga a continuació per que tot i la seva senzillesa em sembla brutal. Algú que Oda no es molesta a ensenyar-nos (doncs no te importància i li dona un caràcter impersonal al fet que afavoreix l’acudit) talla al cap al nostre esquelet, sortint aquest rodant pel terra, evidentment decapitat, però davant l’alarma del seu capità l’esquelet reacciona tant panxo amb una de les seves bromes. És senzill, quasi evident, però l’acudit m’ha fet riure com pocs i crec que mereix el seu reconeixement.

No el trobeu genial?

Però llavors és quan s’obra la màgia i el líder del Germa cau derrotat davant l’evidencia de la seva derrota (enteneu-me, son dos tipus diferents de derrota). L’home que es creia a si mateix dur, astut  i invencible arranca a somicar com un nen petit davant l’absolut de la seva condemna. I el líder plora mentre els seus fills resten impassibles davant la mort, no per valentia, si no per que tanta humanitat els ha tret el seu pare que ja no els queden sentiments a albergar davant la perspectiva d’una mort segura i una derrota absoluta. Aquí Oda enfonsa amb mestratge una figura que havia construït per a ser derrocada. El pare  rígid i imponent, que imposa als seus descendents el futur que ha tirat per a ells sense donar-los una engruna d’amor. Oda sanciona la figura tradicional del cap de família japonès fent-lo caure mentre la descendència que ha engendrat resta impassible davant la seva derrota. Una dura critica contra la dura paternitat japonesa i una invitació a replantejar-se els mètodes educatius basats en l’estricta rigidesa d’una disciplina quasi militar. Pensem-hi.

Però mentre Judge Vinsmoke plora i s’enfonsa en el seu propi patetisme vista enfonsada la seva obra el sempre perspicaç fill endeví de l’emperadriu ataca contra un Capone que sembla incapaç d’acabar amb un enemic sotmès, descobrint (a mitges) la seva trampa. El mafiós havia muntat les coses per tal de poder retirar-se en qualsevol moment. Tot estava organitzat de manera que se’n pogués desentendre si la situació es torçava. No per seguir sota les ordres de l’emperadriu es clar, si no per fugir mentre sacrificava els seus aliats. Però ara davant la imperativa pregunta e per que no ha acabat amb el barret de palla ha arribat el moment de mullar-se i prendre una decisió. I envalentint per la inèrcia que el barret de palla sembla contagiar a tothom qui el rodeja es llança dempeus a un pla que ja no te aturador. Katakuri ha vist un destí terrible i Capone està disposat a fer-lo realitat. Tot està disposat per a l’acció final on una aliança de ja no tant novells pirates derrotarà a la mítica emperadriu. Que comenci la batalla.

One Piece 863 – Cavallerositat Consumada

El subtil poder d’un Yohoho

El capítol comença amb una innecessària però inevitable explicació sobre com ha aconseguit en Luffy multiplicar-se qual ninja demoníac. Si una cosa te el món del manga de la que no es salva One Piece és la necessitat imperiosa per mastegar en algun moment o altre les coses per als seus espectadors. Els nipons saben fer trames sobredimensionadament elaborades, la majoria de vegades es flipen en aquest punt fins a resultar ridículs, fent que una explicació sigui no sols necessària si no obligatòria. Però potser degut a això tenen la necessitat de deixar clares les coses en algun moment. Poc abunden les lliures interpretacions i els finals ambigus. Els misteris de lliure interpretació o els enigmes sense resposta. Es com si el públic japonès necessités tenir sempre la certesa de que una cosa és com és i no d’un altre manera. Els encanta especular i potser per això allargaran la resposta final. Però els agrada el formalisme i volen que al final sempre quedi una resposta clara. I crec que aquest és un dels defectes més punters del món del manga. I com he dit, One Piece no se’n salva. No és que em molesti particularment en aquest punt en concret. És un detall que tot i no gaire difícil d’endevinar no era obvi i entenc el públic que te One Piece. Però si els productes es preocupessin més sovint per ser bons productes i menys per agradar al consumidor… Be crec que el consumidor hi sortiria guanyant i la industria també. I si no pregunteu-li a la sequera d’idees de Hollywod (encara que es una sequera que segueix sent, si no més, d’allò més rentable… de moment). Jo personalment hagués preferit una explicació a mode de simple onomatopeia animalesca proferida pels Luffys falsos. Elegant, senzilla i… be jo diria que entenedora.

Però no es pot demanar tot, el maga és avui en dia el que és i hi ha certes normes que ni Oda podria saltar-se. Quan tens un manga tan consumat, amb una base de fans tan amplia, vulguis o no t’has de cenyir a certes limitacions per a fer el teu missatge entenedor. Però res d’això importa passats uns segons, per que el caos que provoca el barret de palla i els seus centenars de copies ensorrant el castell és un plaer difícil de passar per alt. La gent es queda paralitzada, la Big Mom col·lapsa i comença a atacar als seus propis pastissers, que poc culpa tenen del que ha fet en Luffy (mirant-ho d’aquesta manera és com si en Luffy els hagués assassinat), tot se’n va a noris. Però d’alguna manera el pla segueix en peu. El caos és absolut i fins i tot en Capone elogia la gallardia del barret de palla al executar semblant demancia de pla. Fins que la Big Mom es pregunta on està l’original i el mateix Luffy li fa el favor d’indicar-li. Un moviment que només el mateix Luffy podria executar i que trenca amb tot el respecte que al pobre Capone li havia aconseguit inspirar. No obstant l’allau de Luffys sembla tan aclaparadora que fins i tot amb l’estúpida declaració d’intencions del capità dels barret de palla el pla sembla imparable. Potser derrotar a l’emperadriu sembla una tasca impossible, però trencar el retrat en mig de la confusió…. Be, qualsevol podria fer-ho. A no ser és clar que hi hagués un segon fill especialment hàbil amb el haki de percepció que fos capaç d’albirar el futur proper.

Amb una demostració de la seva habilitat de les mes competents i eficaces que hem vist fins ara en el manga, anul·la en Luffy amb una logia d’acer en menys del que canta un gall. Per sort, en Luffy no està sol. Però el més temible del personatge no es mostra en la seva impecable tècnica per anular al nostre capità, si no en la seva súper percepció que li permet endevinar en un obrir i tancar d’ulls l’autèntic objectiu del barret de palla. Posant sobre avis a l’emperadriu i tirant pels terres tota possibilitat de veure la victòria… o quasi tota.

El capítol continua amb un Jimbe que es llança al rescat del barret de palla, apresat en una gegantina bola d’acer (no os resulta familiar? A en Lufy li agrada això de ficar les mans en gegantines boles metàl·liques). I tal com si estigués guionitzat i es tractés d’un espectacle els assistents a la festa el drama es desencadena, amb en Jimbe declarant definitivament la seva intenció de renunciar a la banda de l’emperadriu i unir-se als barret de palla. El públic conte l’alè mentre es tapa la boca  i la Big Mom anuncia el seu característic romandre o vida. Però és quan Jimbe tria vida i la Big Mom es disposa a treure-li que el moment culminant es desencadena.

En JImbe no te por. No tem a la poderosa emperadriu, ni una guspira de terror recorre el seu cos. Està decidit. Ha de fer el correcte. I un cop presa la decisió, ja no hi ha res a témer. Jimbe representa a One Piece els atributs més nobles de la cultura japonesa. Ell és el cavaller ideal, el samurai perfecte, decidit a servir al seu senyor i lluitar pel que és just i honorable vers la seva causa. Jimbe és la peixificació de la noblesa i l’orgull. I per això crec que cap altre personatge podria haver fet el que ha fet Jimbe en aquest capítol com Jimbe ho ha fet en aquest capítol. És tanta l’elegància i epiquisme que desborda l’escena, tant el respecte que imposa el personatge, que podria dedicar-li una ressenya sencera. Però no cal, doncs si llegeixes aquesta ressenya estimat lector, espero que sigui per que ho has vist amb els teus propis ulls. Ho has sentit en la teva pròpia pell. I per això, no hi ha paraules.

No obstant, tot i el brutal de l’escena d’en Jimbe, tot i l’epiquisme desenfrenat que desprèn, el millor del capítol és el que passa després en una sola i petita vinyeta quasi imperceptible amagada en un racó. En una sola vinyeta Oda ens regala un cop d’astúcia màgic. Per que mentre tothom està ocupat lidiant amb el munt de Luffys i la batalla entre aquest i el fill de l’emperadriu, mentre tothom obre els ulls al contemplar el duel de voluntats entre la Big Mom i en Jimbe, un Luffy fals un xic peculiar s’obre camí sense ser advertit fins al quadre i amb un petit martell trenca la foto que era l’objectiu de l’enrevessat pla. Senzillesa al més pur estil. Oda ens regala aquí un detall que val la pena apreciar. Tot i les enrevessades conspiracions i el dantesc dels duels d’habilitats que es duen a terme, tot i les batalles de poders incommensurables i els astuts estratagemes i contraestratagemes és un senzill martell que podria haver empunyat un nen el que trenca la foto. Ho podria haver fet qualsevol, sense necessitat de tenir cap poder o habilitat. És clar que ho ha fet en Brook.

Ja ho havia dit abans i ho torno a repetir amb més força que mai en aquest capítol. En Brook s’ha redimit en aquesta saga. Era un personatge petit en comparació amb la resta de tripulants de la banda. Que per certes circumstancies no havia tingut ocasió de lluir-se en les sagues anteriors. Aquesta però, ha canviat les tornes. I Oda sembla voler deixar-nos-ho clar amb la metàfora que l’acció d’aquest capítol ha significat. En Brook havia estat un personatge menor, quasi inadvertit, però amb molt potencial. Amb un sol gent Oda crea una metàfora del fet, convertint a en Brook en el personatge inadvertit que sense necessitat de massa força arriba fins al quadre i el trenca. Per que al final tot i les grans demostracions de poder, l’ancià esquelètic ha passat pel mig de la batalla ignorant els punys que s’hi llençaven i directe a l’objectiu ha complert la missió que tenia assignada. Per que el bo de ser subestimat, és que pots atacar amb força. I aquí Brook ho ha fet. Amb tota una declaració d’intencions Oda ens avisa de que en Brook, tot i ser un personatge que ha passat desapercebut, no és un simple secundari, dons igual que com passant desapercebut ha acabat per ser la peça més clau de tota la operació, tot i passar desapercebut l’esquelet està destinat a fer grans coses.