One Piece 911 – Aventura al país dels samurais

Una de les millors portades ultimament

L’Ace era un seductor de nenes?

No és la cosa més adorable de la terra?

Sembla ser que ens hem submergit de nou en una aventura a l’estil clàssic de la sèrie. Alguns diran que això és un retrocés. Que les coses començaven a avançar amb un altre ritme i que els temps per a aquelles aventures innocents han passat. Però crec que això seria un error. Aquells temps mai poden passar, el dia que passin en Luffy deixarà de ser en Luffy i la sèrie haurà perdut el seu missatge més principal. Però sí és cert que ara estem en un punt on els esdeveniments d’importància es succeeixen incansablement en una espiral vertiginosa que ens portarà potser fins la batalla més intensa vista en el manga. Per que aquest descens doncs? Doncs precisament per això. Després de tanta tensió acumulada la narrativa necessitava prendre’s un descans per tornar a ascendir fins el clímax. Cap historia suporta una tensió perpetua durant gaire temps. Al final tot acaba per estavellar-se. I és molt millor fer-la baixar a propòsit que no pas deixar que s’estavelli sense control. En aquest cas però, s’endevina un necessari desenvolupament social i de personatges al mateix temps. A més potser d’alguna que altre historia oculta.

L’episodi comença on ho va deixar amb la mítica batalla entre besties wanesques. Tot i que aquesta de seguida es veu succeïda per l’aparició de dos individus maliciosos que no triguen en caure víctimes de l’enganyosa aparença de nyicris del nostre protagonista. No son personatges que aportin gaire res més enllà de ser el detonant a través del que en Luffy coneix a la que sembla serà la secundaria estrella d’aquesta saga (especulo). Propietaris del babuí, no només l’obligaven a lluitar contra el gos wanesc si no que sembla que havien segrestat a la nena que n’és propietària. Per sort la nena amb una peculiar habilitat del diable calma els ànims de les feres i de seguida es fa amiga de’n Luffy (que estrany, en Luffy fent-se amic de la quitxalla). Per agrair-li  la nena el porta a casa seva i li serveix tot el poc que te per menjar. I llavors a través d’un desenvolupament tan simple és quan Oda obra la màgia.

Un vell amb aparença de tengu irromp a la cambra colèric contra en Luffy que ha menjat el seu arròs. Al principi l’escena es còmica, però no triga a esclatar el drama. Doncs la nena, que per agrair al seu salvador li ha donat tot el menjar que tenia arriba al punt de veure aigua del riu per combatre un estomac que rugeix de gana. I tot i això, tot i aquesta gana atroç, ella ha donat tot el que tenia a en Luffy en un acte de pura bondat i agraïment. És imposable no entendrir-se amb un personatge tan pur. Però aquí oda incorre en el mestratge de connectar aquest drama directament amb en Kaidoh al desvetllar que l’aigua està contaminada per les activitats industrials de l’emperador. Així, amb unes poques pagines Oda aconsegueix que una nena apareguda del no res vinculi emocionalment a en Luffy amb en Kaidoh. Però per si això no fos suficient Oda encara ens te reservada una sorpresa que acabarà de consolidar el vincle ja fortament establert pel sacrifici  de la nena.

I és que resulta que la nena no tan sols coneixia a l’Ace, si no que l’esperava (jo al principi em vaig pensar que era la nena d ela llet de les mini histories, però aquella era rossa, moltes nenes enamorava l’Ace…). Ja sabem com é sen Luffy amb el seu germà. Si aquest va fer una promesa ell n’agafarà la responsabilitat. S’endevina aquí un flashback del carismàtic Ace (de fet em zona que Oda anunciava que l’Ace sortiria aquest any en una historia) i part de les seves aventures no explicades. Dubto que hi hagi ningú que no vulgui veure a en puny de foc en acció altre vegada, encara que sigui en els records. Veurem quina narrativa empra l’Oda per transportar-nos a aquesta historia.

Xan, xan, xan…..

El coronel ni tiene quien le escriba

Aquesta és l’edició que vaig llegir jo

Gabriel Garcia Marquez és un dels grans autors de la literatura universal. Possiblement l’autor més cèlebre de llengua hispana del continent americà. I com a tal qualsevol obre seva és automàticament una obra de culte. Un clàssic per associació.  Ja he parlat  sobre el concepte del clàssic a la Plaça del diamant (veure ressenya), així que deixaré de banda les divagacions sobre si hem de fer cas o no a aquesta etiqueta de prestigi i em centraré una mica en analitzar la breu obra. Per que és breu, la novel·la, quasi un conte, te tan sols una vuitantena de pagines. Un la podria llegir fàcilment en una tarda si s’hi posés. Però com segurament ha dit algú important: breu no vol dir millor ni pitjor, breu vol dir breu. Parlem doncs d’aquesta obra.

La obra és un intent (i un aconseguit) de representar amb puresa un sentiment. Precisament per això aquesta necessita ser tan breu, per que si s’estengués més del que ho fa la importància d’aquest sentiment que hi impera potser es perdria entre altres divagacions. Aquest és el sentiment de la desesperança per l’espera de quelcom que mai sembla arribar. Un sentiment que l’autor sap impregnar amb tan mestratge en la seva obra que fa gebrar la sang només de pensar-hi. La premissa és senzilla. El coronel, un veterà de guerra, porta esperant des de fa quinze anys la carta que li anunci el cobrament de la seva promesa i merescuda pensió. Pensió que a cada any que passa es fa més necessària per sobreviure. Durant quinze anys el coronel ha estat acudint cada divendres al port per veure si la barcassa de correus li portava correspondència. Però tots els divendres durant quinze anys el coronel ha tornat amb les mans buides a casa. La historia ens narra simplement com després de quinze anys, el coronel segueix esperant la pensió, segueix anant cada divendres a buscar la carta que l’hi anunci, segueix defallint en la misèria sense el preu just per un servei prestat.

Una portada ben classica

Desconec els conflictes que precedeixen al context de la obra. Però crec que no son necessaris, que és una narració universal que podria aplicar-se a qualsevol context de misèria. Marquez ens mostra la misèria, no la misèria absoluta i desesperada d’aquells qui amb prou feines es poden mantenir en peu, si no una misèria més lenta i decadent, que s’apodera pas a pas de la vitalitat de la gent que la pateix i la va enfonsant cada cop més en un desviure sense propòsit perduts en un rumb d’angoixa i incertesa cap a un futur que potser serà millor, que va ser promés com a millor, al que t’aferres per aguantar un present que t’ensorra poc a poc però que sembla mai no arribar. És una novel·la sobre la decadència gradual i inexorable d’un país que agonitza, però que ho fa lentament. Se’ns mostra que mentre uns es moren de gana amb dignitat uns pocs neden en l’abundància sense cap remordiment. Com sempre, els rics més rics i els pobres més pobres.

És una portada molt serena.

Aquesta desesperança apagada que impregna el llibre es mostra en una escala ascendent. Primer t’assabentes d’aquesta espera inexorable que dura quinze anys. I és dur. Però després, poc a poc, la vius. Marquez t’introdueix en una quotidianitat que tot i no ser mortal avança poc a poc cap a ser-ho, subjecte únicament per una esperança que mai arriba però que per altre banda no pots fer res més que esperar. I primer te n’assabentes, després la comprens i al final, acabes per viure-la. Et fiques dins del carismàtic Coronel que tossut com una mula creu fermament en els ideals del país pel que va lluitar. I creu, per tant, que algun dia arribarà la pensió promesa. Creu en va, però creu. I al comprendre aquesta esperança per un somni de llibertat és quan un no pot si no entendrir-se per aquest somni que ell segueix vivint amb fermesa i dignitat fins a les portes de la mort. El coronel és sens dubte un dels personatges més entendridors de la ficció. I segurament ho és per la contundència que el fet de ser un conte li dona. Per que al ser breu i contingut és de forma pura els sentiments que vol transmetre, sense embolicar-se en complicacions innecessàries representa amb puresa aquest ideal patriòtic de creure en una causa fins al final, fins que no et quedi res per donar-li. Tot i que Marquez podria ressaltar amb cinisme l’estupidesa de creure en una promesa que mai es complirà decideix intentar emmarcar la bellesa quasi infantil d’aquest esperit pur que no representa a una persona si no a tot un poble, a tota una humanitat. Per que tots, alguna vegada, hem tingut somnis i anhels davant els que només podíem esperar. Tots hem esperat amb convenciment veure complides promeses que mai arribaven, sovint caient en la desesperança. Però quan ets un nen, brilla en tu una il·lusió que mai s’apaga, una esperança enlluernadora en que a l’altre banda, sempre hi ha un món millor. I d’aquesta esperança, és de la que Marquez parla.

El gall és un dels elements metafòrics més importants de l’obra. Potser la meva portada preferida.

El final de l’obra em va deixar desconcertat. El bast de l’expressió que capitula la novel·la te un sentit i una expressió. Però d’entrada m’ho vaig prendre no com una expressió rotunda i absoluta de l’ideal d’aguantar per molt fatídica que sigui la situació si no com una expressió de desconcert davant la gravetat d’una idea que fins ara no se t’havia passat pel cap. Quan el coronel exclama merda aquesta paraula queda gravada, es recalca amb un èmfasi sobre dimensionat, expressant l’autentica angoixa i desesperança que pugna per amagar darrere l’idealisme punyent per una causa morta. I és així perquè la correcció de tot el llibre anterior, de totes i cada una de les paraules abans d’aquesta, de l’ultima, creen un abisme de diferencia. Tota la obra és correcte i mesurada, molt pulcre i educada, sense paraules malsonants ni grolleries de cap mena. Fins que la paraula final reverbera en els nostres caps com a expressió màxima de contrast per a denotar amb una imperiosa hipèrbole la gravetat de l’expressió. Ella li pregunta que menjaran i ell contesta que merda. Merda en el sentit màxim i absolut de la paraula. Merda, per que menjaran el que faci falta si no hi ha res més. Merda per que la situació és un merda i la novel·la t’ho ha estat expressant amb paraules subtils i profundes però ara t’ho expressa amb una sola paraula i ho fa amb una contundència embriagadora. Merda per que merda és el que deixen per als pobres aquells qui viuen amb plenitud. Merda és l’expressió absoluta del llibre. Merda n’és el resum, la síntesi. Merda és expressar en una sola paraula tot el que el llibre t’ha exposat abans. Merda.

No os transmet molta rigidesa aquesta portada?

En el present immediat i en el context immediat vivim de fet el mateix context que l’obra emmarca. Amb una crisi laboral amb milers de parats que esperen incansablement amb desesperança embriagadora l’arribada d’una oportunitat que mai arriba. I tot i que be és cert que potser la nostre no és una situació tan fotuda, també ho és que l’obra és un marc universal que vol englobar-nos a tots. Qualsevol de nosaltres s’hi podria identificar. L’obra és ineludiblement un imprescindible. És curt i assequible per a tothom. I tot i que be és cert que no serà la mena d’història d’aquells que consumeixen ficció basada en l’acció desenfrenada amb la que omplir el silenci, segurament ells també hauran sentit d’alguna manera o altre l’angoixa apremiant que aquest llibre et transmet. Per això, per que tots hem estat el Coronel alguna vegada, has de llegir aquest llibre. Si be no et donarà les solucions, al menys et farà companyia.

One Piece 910 – Rumb al país de Wano

Esperit d’aventura Wanesc

Vale, aquesta sí és entranyable

Aquest episodi emprèn  la narrativa en primera persona del nostre Luffy que deia en l’episodi anterior. I trobo que és una llàstima. Crec que Oda es podria haver allargat uns episodis més tornant a la Reviere. La incògnita de deixar airejar al nostre protagonista unes setmanes li sentava be al manga. Però suposo que tot plegat és una qüestió de temps narratius, ens ha explicat el que volia que sabéssim abans d’arribar a Wano. En el cas de la Reviere es fa més difícil de dir. Suposo que no volia que sabéssim qui triava el rei de tot, però és tan fàcil com ignorar aquesta part i seguir amb la reunió. En el cas dels tripulants que ja son a Wano resulta evident que ja els te a tots a lloc  i només resta que la resta de tripulants els descobreixin. Tot i això he sentit aquesta aproximació a un canvi narratiu molt breu pel que podia oferir. Suposo que la cosa anirà evolucionant a mesura que la sèrie s’acosti al final i les accions del nostre protagonista siguin cada cop més i més globals. O no, potser aquesta era sols una excepció.

Sempre fent de les seves

L’episodi comença amb el típic recurs de la recapitulació a través dels diaris on els personatges rememoren a vells coneguts amb tints d’humor, l’unic que normalment succeeix amb els que la tripulació ha deixat enrere recordant a al pròpia tripulació i no a li interessa. És curiós veure que per una vegada no son els barret de palla qui surt als diaris. A tot això i bromes a part la nostre tripulació arriba als mars de Wano esgrimint el també ja típic recurs d’un polissó evident als ulls del lector però màgicament ignorat per la tripulació. Fa gracia i el disseny del pop m’encanta, però la manera en la que passa inadvertit és potser massa exagerada. En qualsevol cas arriben als mars de Wano i el canvi es palpa en l’ambient.

Onades Wanesques

M’agrada com Oda ha canviat fins i tot l’estil de les onades per a transmetre l’esperit wanesc d’aquestes terres i com fins i tot els propis integrants d’aquest món adverteixen el canvi de disseny. Oda parla una mica de metailustració en certa manera. I és quelcom que m’encanta. Trobo que el canvi estètic és molt encertat, casa molt be amb l’ambient wanesc i a l’hora no desentona ni es fa estrany en el món d’Oda. Estic impacient per veure com Oda perllonga aquesta estètica al llarg d’aquesta saga i com fa contrastar l’autòcton amb l’estranger.

Més onades Wanesques (i més Luffy fent de les seves)

El que segueix d’episodi és una sèrie de referències visuals a la cultura japonesa emprades per evocat el sentit pur de l’aventura. La típica situacions d’en Luffy llançant-se a l’aventura sense cap mentre tots es maleeixen per haver escollit aquest capità. Abocant-se al desastre imminent fins que el mateix capità troba en el mateix perill una solució encara més desastrosa del que era el problema en si i de la que d’alguna manera sempre aconsegueixen sortir vius.

Em sembla una adaptació genial del disseny original

Però a banda de l’increïble desplegament estètic i la vertiginosa però sempre alegre sensació d’aventura no hi ha res més a comentar. El vaixell acaba escorat i el nostre capità sol en mig de la platja topant amb una mena de lleó japo-mitologic-gegant i un babuí gegant amb una katana (gegant) que serveixen com a figures visuals per a transmetre el poderós d’aquesta regió i dels seus habitants. Segurament en Luffy acabi per domesticar-los (potser tenim sort i li posen les coses difícils) però en tot cas la intriga evident resulta: on han anat a parar la resta de tripulants?

Els babuins sempre han semblat penya amb molt mala llet

One Piece 909 – Seppuku

Wano

L’episodi comença amb un Nekomaru acompanyat per la seva tripulació a la certa de l’exiliat marco. Així doncs Oda deixa de banda la vista en la Reviere per enfocar-se en altres fronts que requereixen la seva atenció. Em semblava recordar que algun dels membres de la tripulació acompanyava al gat però ni tan sols han fet acte de presencia així que ara no les tinc totes, suposo que en sabrem més en els propers episodis. I això marca definitivament un canvi que tot i subtil resulta significatiu en la narrativa del manga. Fins ara Oda mai havia fugit de la visió del protagonista per a narrar els fets. No de manera perllongada. Podia dedicar-hi unes pagines, fins i tot un capítol. Però res més. La cosa ha canviat, fa molts episodis que no veiem en Luffy. I podeu dir que això ja ha passat abans. Però els flashbacks no compten. Fins ara eren l’únic recurs narratiu que excloïa el protagonista. Ara tenim la Reviere, la trama de Wano, la trama d’en Nekomaru i a saber que estarà fent el nostre capità. Ni tan sols sabem que està fent. I és genial. Això marca un punt d’inflexió. Un canvi narratiu en la sèrie que s’havia de produir tard o d’hora si volia fer un pas endavant. I crec que fer-ho coincidir amb la Reviere, l’imminencia d’aquesta guerra entre emperadors i l’entrada en escena del mític Wano és la millor opció possible per al nostre narrador. La trama es complica cada cop més i la narrativa en primera persona que enfocava la sèrie fins ara començava a veure’s limitada fins i tot amb el poderós recurs dels flasbacks d’Oda. La sèrie seguirà tenint una primera persona marcada en la seva narrativa és clar. Però a partir d’ara no serà difícil veure petits segments com aquests, sagues que passen en altres llocs i que ens expliquen com es mou el món lluny dels nostres protagonistes.

Està guapo el cabró

Pel que fa a en Marco… M’ha encantat que sigui metge. És quelcom que no esperava en absolut i que li senta molt be al personatge. És interessant com cada cop és més comú veure aparèixer metges poderosos en aquest món, en Law i en Marco només son els exemples més notoris. M’agrada que Oda vulgui donar notorietat a aquest rol de vegades passat per alt en histories com aquestes. La historia de la vila oculta és senzilla i grandiloqüent, un tribut que es dedica a exaltar a un dels personatges més exaltats de la sèrie. És un conte de fades, preciós i ple d’harmonia. Però a part d’exaltar la figura de l’antic emperador i mostrar-nos mé sobre l’interessant Marco no serveix de gaire. En marco es queda a terra i el gat se’n va sense haver obtingut res. Podria ser un mer recurs narratiu per a donar-nos a entendre la reticència que te en marco a abandonar la vila quan més tard ho faci. O un precedent per a donar lloc al dramatisme quan en Teach localitzi i destrueixi el paratge. Però de moment és només la menció d’un secret. Un missatge que el gat ha de donar als barret de palla. I per variar, és clar, no sabem de quin missatge es tracta.

Però si alguna cosa brilla en aquest episodi és l’aparició per fi del mític Wano. No se quant de temps portàvem esperant veure aquest país. Segurament des d’abans que se l’esmentés tan sols, quan la seva presencia només s’insinuava. Però des de que la seva presencia va esdevenir oficial aquest ha estat un dels indrets més enigmàtics i desitjats. Per primera vegada des de l’inici del manga l’autor retrataria en una illa la cultura del seu propi país (que a veure, en totes les illes es respira part de la cultura japonesa com és obvi, però aquí podrem anar més enllà). Suposo que Oda voldrà aprofitar el paratge no sols per fer un homenatge a la seva pròpia cultura si no per fer-ne una critica (o això espero), però de moment és aviat per dir res. De moment portem unes pagines d’aquesta mítica terra i és… impressionant. L’estètica és impactant sense deixar de ser totalment japonesa i tenint en compte l’historial d’Oda no resulta res trencador. Però és nota, ja sols amb unes pagines, la profunditat que amaga. És nota en coses subtils, en els detalls més petits. I com podria ser d’un altre manera retratant la cultura amb la que s’ha criat, amb la que ha viscut? L’atmosfera, en definitiva, resulta impressionant.

La missió era senzillasenzilla: Infiltrar-se sense aixecar sospites. Passar desapercebuts. I aquí be la situació irònica. I és que quan he vist a en Franky infiltrat de serraller no he pogut evitar en el CP-9 i com es van infiltrar a Water-7 passant completament desapercebuts. Sembla doncs que els ha arribat el seu torn de fer el mateix, guanyar-se la confiança de les gents de l’indret fins que un dia apareguin amb mascares per engegar-ho tot pels aires (seria una referència d’allò més interessant de veure). I de moment la infiltració sembla un èxit. En Franky està com un peix a l’aigua aprenent les tècniques de Construcción de Wano (admetem-ho, aquest home depenia massa dels Claus, tan tecnològic no li anirà malament tornar a les bases), l’Ussop sembla un timador de tota la vida (vale, potser ho és) i la Robin sembla haver nascut per interpretar a una Geisha. Però en Zoro…. Be, era evident que precisament  l’home que més relació guarda amb el país tindria més problemes per encaixar. Només s’havia de fer passar per espadatxí. Intentar entrar en un dojo, la seva tècnica faria la resta. Però entre la seva tendència a perdre’s en una línia recta i la seva propensió a la violència estava clar que no duraria ni dos dies dins aquesta societat aïllacionista sense armar rebombori. I efectivament aquí el trobem, acusat de varis assassinats segurament per protegir l’espasa merescudament guanyada que els wanesos (es dirà així? O wanins? O wanencs?) creien perduda i que torna de mans d’un foraster. És evident que aquesta podia ser l’única reacció possible al reconèixer l’espasa. Com és cert que en Zoro no era el millor responsable per camuflar-la. En qualsevol cas l’obliguen a fer el sepuku per restaurar el seu honor. I en Zoro arriba fins al final, a l’espera de trobar una alternativa millor que carregar-se’ls a tots. Per que ell vol complir amb la seva missió. Però al final no li queda més opció que recórrer a la violència o morir estúpidament. I això segon no fa molt per en  Zoro.

Que raro se’l veu així tan formalet

 

 

 

 

El seu disseny sembla nascut per estilitzar el kimono

Abans d’acabar m’agradaria comentar una cosa que vaig veure en l’episodi anterior quan ja havia acabat la ressenya i que em va fer mandra afegir. Quan els quatre savis pregunten al rei de tot a qui s’ha d’eliminar una resposta es suscita poques pagines abans. I es que d’entre totes les fotografies apunyalades el rei de tot es queda amb una, la de la Vivi. Dubto ser el primer que arriba a questa conclusió, dubto que siguin pocs. Però en aquesta línia de pensament puc imaginar com aniran les coses. Matar la Vivi seria un element tràgic de dimensions molt notòries, però tots coneixem a Oda i dubto que vagi per aquí. Més aviat intueixo un intent d’assassinat que es veurà frustrat segurament per la intervenció tant de revolucionaris com dels propis aliats dels Nefertari. Així doncs la princesa aconseguirà fugir. Escoltada, especulo, per la tribu dels nans, que recordem formen part de les tripulacions aliades del barret de palla. I on portaran a la Vivi aquests quan s’assabentin que és en realitat una tripulant de dret del seu capità? La historia es construeix sola. I vagin o no per aquí els trets és quelcom que seria interessant de veure. No em costa imaginar una mini historia amb la Vivi i els nans. La idea de que la Vivi torni a la tripulació no obstant no m’acaba de fer el pes. Si de mi depengués jo la faria capitana  de la tripulació de nans convertint-la així en una solida aliada d’en Luffy que a l’hora en fos tripulant, una mica com m’agradaria que passés amb en Jimbe o per exemple amb en Law (quan acabin amb en Kaidoh seria interessant veure com aquest li jura fidelitat). Sens dubte la línea és temptadora, però es pot torçar per tants llocs que dubto molt que les trets vagin per aquí. Veurem fins on es compleix. Potser no encertem ni el primer pas.

 

One Piece 908 – Comença el Lev Evy

Bonney Returns

L’episodi comença amb un recordatori no massa interessant dels últims successos del manga. Amb una princesa sirena recuperant-se de l’abús i un rei tritó arribant a la conclusió final de l’acte: hi han homes bons i dolents, com hi han tritons bons i dolents. Aquesta conclusió tan senzilla i evident és en definitiva una de les conclusions més difícils d’assolir per aquells als qui acusen els prejudicis i l’odi cap a col·lectius. Com quan un racista pensa que el col·lectiu contra el que esgrimeix el seu odi son gent dolenta per que a les noticies en surten alguns fent coses dolentes ignorant el fet que els del seu propi col·lectiu també hi surten fent coses fins i tot pitjors. Així doncs aquesta conclusió tan bàsica i evident és al seu temps una conclusió a la que costa arrelar i que a molts els convindria aprendre.

Resulta increible com aquest home aconsegueix resultar imponent fins i tot en aquest estat

Després ve el que als meus ulls i segurament als de molts més resulta el més emocionant i interessant del capítol i és la  emocionant infiltració d’una vella reina per internar-se a l’interior de la terra dels dracs celestials amb propòsits desconeguts. Fins que veiem aparèixer a un torturat Kuma que serveix de transport i divertiment dels dracs celestials que se’l roten impacients per posseir l’esclau invencible immune a qualsevol tortura, buit de qualsevol anima. Però la sorpresa be quan la velleta comença a plorar davant aquesta imatge mentre es transforma en la nostre misteriosa coneguda Bonney la golafre. Aquest misteriós personatge que no sabíem d’on venia i que insinuava tenir connexions familiars amb l’Akainu ara demostra tenir una evident connexió amb el shishibukai caigut. Les llàgrimes s’amunteguen en el rostre de la pirata desconeguda i tot i que podrien ser mil coses més aquí auguro que finalment la pirata podria ser ni més ni menys que la mare del nostre apreciat Shishibukai. Sigui com sigui te tota la pinta que més tard o més d’hora Oda ens oferirà un flashback que ens n’explicarà tota la historia.

Aquesta dona és sempre tan intensa

I aquí Oda aprofita per enllaçar amb la trama dels revolucionaris amb els que la Bonney no sembla tenir cap vincle tot i semblar compartir el mateix objectiu. Al menys en part. Tot i que sembla evident que la pirata te com a únic objectiu rescatar a en Kuma, no se si podria dir el mateix dels revolucionaris. Sí, ell és el motiu per al que han vingut al cap i a la fi. Però que en sigui el motiu no vol dir necessariament que no hi hagin afegit de passada altres objectius secundaris igual o més importants. Perquè són l’exèrcit revolucionari. Lluiten contra la tirania del govern mundial. I s’han infiltrat ni més ni menys que a la seva seu. Limitar-se a rescatar al seu company no sembla la millor manera de perseguir els seus objectius.

Ja era hora. Suposo que Lev Ely és la reunió principal dins l’event que és la Reviere

I mentre totes aquestes trames es cuinen lentament la Reviere comença finalment. Els reis s’asseuen a la taula disposats a discutir sobre els assumptes del món. I el primer que sorgeix  més com a aperitiu que com a discussió oficial és el debat sobre el conflicte de Wano. El veredicte sembla clar: Wano no pertany al govern mundial, no tenim per que intervenir-hi. No obstant resulta evident que és un conflicte la importància del qual podria desestabilitzar al món. Per tant tot i no prendre-hi partit directe més els val estar preparats per actuar. Guanyi qui guanyi en aquest conflicte, potser seria el moment per acabar amb el debilitat emperador i acabar amb dos ocells d’un tret.

Em pregunto per que Oda li vol donar un aire tan poetic al personatge

I finalment apareix en escena el rei de tot: Im-sama. Que voleu que os digui? La idea no em sembla la millor. El fet que els cinc ancians s’agenollin em sembla quasi ridícul. Sí que m’agrada la idea de que en realitat sí hi hagués un rei de tot. Però havia de ser un titella sense poder real, una figura secreta i sectària de la que els autèntics poderosos es desfarien si fes falta per col·locar la corona en un altre cap. Encara podria ser així. Podria ser que ell no tingués poder real sense saber-ho i que els ancians només s’hi agenollessin per seguir el protocol. Però l’ambient no em dona la sensació d’encaminar-se en aquesta direcció.

No dic que no pugui ser interessant, pe`ro no pinta be