One Piece 862 – Estil intelectual

Desbaratadament a lloc

Vaig dir en el seu moment que em feia por. Que no m’agradava el retorçat que s’estava tornant el pla. Que no feia per One Piece. Que molt em temia que la saga es veuria perjudicada per la complicació argumental que un intricat pla suposava. Aquest capítol m’ha demostrat que potser (i de moment només potser) m’equivocava. I ho agraeixo sincerament. Com? Doncs essent One Piece totalment. Hi ha un pla traçat, un pla elaborat i sofisticat, ple de complicacions i requisits. Però d’alguna manera tot surt malament i tot salta pels aires acabant al final i de manera inexplicable a favor dels protagonistes. És un despropòsit, però és One Piece i crec que no podria haver sortit millor.

El capítol comença marcant el to amb força amb un Luffy adormit que es veu incapaç d’aixecar-se i un Jimbe histèric (que segueix sense conèixer realment a en Luffy) que pensava que ho tenia tot controlat i que s’adona un cop més de com de difícil es tenir-ho tot controlat amb en Luffy de pel mig. L’escena és graciosa. Però això és el de menys. Serveix per avisar-nos, per donar-nos un cop al cap i dir-nos. Eh, que això és One Piece, que os pensàveu que alguna cosa sortiria segons el planejat? I si això no fos prou recordatori Oda ens dona un altre cop de realitat amb un Sanji que tan embadalit com està amb la seva pròpia boda comença a dubtar si no es deixarà matar. Un Luffy que no es desperta, un Sanji que no intenta evitar la seva mort. Res surt com hauria, però a l’hora tot surt fantàsticament, per que potser el pla no es segueix, però l’essènica de One Piece es manté intacte. I si realment aconsegueixen mantenir-ho així durant aquesta segona part de la saga. Potser aquesta serà la meva preferida de la historia.

I la boda comença amb un pastis de boda gegant i espectacular (m’ha encantat el disseny), un pastis que més tard descobrirem que amaga més del que sembla. L’ambient és festiu, però una tensió  s’endevina entre els presents. Molts preparats per escometre un sanguinari pla d’acció, d’altres preparats per aturar-lo, d’altres sense saber-ho preparats per ser-ne les víctimes i d’altres preparats per a ser espectadors. Per que això és una festa de La Big Mom i això implica tant embafadora dolçor com desenfrenat sadisme. Però la tensió s’eleva al seu màxim exponent quan arriba el moment de fer palesos els vots sagrats i els dos nuvis pugen a l’altar (una acció que ha arribat amb grata celeritat i que esperava que s’allargués molt més del necessari). I llavors és quan tot se’n va a noris.

Oda comença a desenvolupar la seva màgica narrativa amb el màgic recurs de l’anticipació. Ens avança que passarà però sense dir-nos com arribaran els esdeveniments allà. Amb un segon fill de l’emperadriu que veu amb el seu haki extra sensorial una Purin plorant al terra. I igual que ell es pregunta que pot haver passat, Oda fa que s’ho pregunti el lector. Plora pel seu fracàs? Plora potser de dolor? Algun desastre inesperat ha acabat amb quelcom estimat per a ella? La incertesa alimenta el dubte i el cervell fa la seva feina especulant opcions impossibles acabant amb l’inevitable resultat de l’ànsia per descobrir el desconegut. Oda aconsegueix alimentar la nostra curiositat a nivells molt elevats, inspirant-nos a estar especialment atents, pendents del que passarà a continuació. I la senzillesa del que te per mostrar-nos és aclaparadora.

Personalment no m’ha agradat la decisió d’Oda. Queda magistralment be en el moment. Que la sinceritat d’en Sanji desmunti les defenses de la Purin provocant així el seu plor. És senzill, elegant i fantàstic, una jugada mestre. El que no m’ha agradat és que un recurs tan senzill acabés amb la Purin. Fa increïblement per en Sanji. Però la Purin era un personatge complex i sanguinari, un personatge completament submergit en sàdiques tenebres, que caigui així de fàcil no fa per ella. Crec que hagués estat més elegant el dubte a l’hora de prémer el gallet. Que llavors el seu germà hagués disparat i la Purin hagués acabat plorant part pel complit part per haver estat incapaç d’escometre el seu destí. Aquesta hagués estat una solució elegant que m’hagués encaixat a la perfecció sense provocar-me picors de cap mena. Però no em queixaré. L’unic dolent de la solució que Oda ha aportat és que no acaba d’encaixar amb la Purin tant be com m’agradaria. Oda tracta de justificar-ho amb un petit flashback força emotiu que suma el bulling a les lluites socials contra les que ataca el manga (tot i que de fet ja ho va fer abans amb el passat d’en Sanji). El flashback, com ho solen ser els de Oda és concís però expressiu i exposa sense necessitat de masses pagines la profunditat del problema. Però la qüestió no és aquesta, la qüestió és que Purin ha crescut i ja no es una nena indefensa, ara es una assassina, una espia sense pietat que enganya a tothom amb el seu fals somriure. I Oda la torna a convertir una nena amb sols unes paraules i sense un context previ de ruptura emocional. És massa sobtat. La podria haver afectat? Sí és clar, però no prou com per ensorrar la seva mascara essent ella la reina de les mascares. No obstant la escena no deixa de ser terriblement emotiva i amb el punt de realisme màgic que tant caracteritza a One Piece. Un punt més que encamina el final d’aquesta saga a ser tan bo com la seva primera meitat.

Però que una peça falli, encara que sigui la principal, no implica que fallin els plans. La Big Mom és una maquinadora, sempre te un pla d’emergència sota la màniga. I si la inútil de la seva filla no és capaç de fer el que li pertoca, el sacerdot que oficiava la cerimònia ho farà. Per desgracia, el germà endeví traça plans de contingència propi i dispara un arma letal contra el cuiner, que tot i tenir aparença de babau està totalment previngut contra atacs d’aquesta mena. Així que en Sanji esquiva la bala amb facilitat fent que aquesta acabi accidentalment amb el sacerdot que l’havia d’executar. Tot surt tan enrevessadament malament que és genial. I ho fa de manera tan orgànica i natural que sembla mentida que Oda ho hagi ideat en lloc de ser un relat d’un fet tal com va succeir. Se sent real i orgànic (òbviament amb les lleis de l’univers en que viu), desbarata completament la rigidesa anti-Onepiciesca del pla original dotant-lo d’una llibertat que olora a One Piece. Màgia és l’única paraula que se m’acut per descriure el que Oda aconsegueix amb tan poques pagines.

Però el capítol encara te preparada una sorpresa. En Luffy ja ens va avisar, prepararia una entrada triomfal. El seu riure trapella ja ens feia patir per la integritat del pla. Per sort tot ha sortit ja malament abans que ell ho pogués desbaratar. Però a l’hora el pla segueix d’alguna manera el seu curs. Tot ha sortit malament, però a l’hora tot és encara possible. Així que com si de Naruto es tractés (m’agradaria pensar que és una mena d’homenatge al manga) centenars de Luffys surten volant del pastis (òbviament devorant-lo en el seu transcurs. A la Big Mom li encantarà, li destrossen i a l’hora devoren el seu pastis, genial). En un primer moment m’ha desconcertat. Miles de Luffys? Com? Però pensant-hi una mica i veient els plors de la bruixa del mirall és evident que sn en realitat copies fetes per ella, segurament d’animals del mateix bosc. El que més em sorprèn no és l’espectacular de l’escena (molt, molt espectacular), ni el sorprenent que resulta el pla en si. Si no que aquest, se li hagi acudit a en Luffy. A vegades te bones idees. I tot i que podria semblar que el pla és massa bo per la ment simple del capità pirata, d’alguna manera se sent natural i orgànic. Doncs tot i ser efectiu i brillant, no és de fet res gaire complicat. És senzill i efectiu, brutalment efectiu.

Així doncs One Piece torna a posar a lloc els seus passos després de la preocupació que em va produir l’intricat pla per acabar amb l’emperadriu. Eren fundades les meves pors? No ho se. Però espero que Oda segueixi amb la resta de la saga com amb aquest capítol i em segueixi sorprenent tant gratament amb la que pot ser la millor



Projecte Atrapa Somriures: VII

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

L’àngel que em va per perdre les maletes

07/06/2016

El d’avui és un projecte especial. I sí. Se que dic això de cada nova entrada que faig del projecte atrapa somriures. Suposo que en cert sentit aquest és l’objectiu. Trobar cada vegada una bellesa especial, única, que es diferencií de totes les demés amb un sabor propi. Així que potser el que importa no és si és especial, doncs si no ho fos no seria aquí, si no perquè ho és. I en aquest cas l’atrapa somriures d’avui és especial per què físicament parlant no es tracta del tipus de noia pel que em solo sentir atret. No tinc res en contra dels diferents estendards de bellesa més enllà del fet que estiguin estandarditzats. La bellesa hauria de ser quelcom lliure d’etiquetes i convencions. Però no ho és, avui en dia tot s’ha de catalogar en un estil propi. Soc més propens a pensar que cada bellesa te un estil únic i particular, que cada dona mereix una categoria en sí. Però per les evidents limitacions del llenguatge no ens podem dedicar a anomenar cada un d’aquests amb un nom diferent. El llenguatge ens obliga a generalitzar, i sort d’això, el caos seria inorganitzable sense l’ordre consensuat que aporta l’associació conceptual. Tot i això, a vegades oblidem que per anomenar de la mateixa manera a dues coses no implica que no siguin diferents. ,Rossa per exemple és una paraula que descriu un ampli ventall de possibilitats. Però si poséssim dues rosses al costat d’una morena, potser no hi veuríem tanta diferencia. No crec doncs en la bellesa (i em refereixo a la bellesa personal, la que cada un veu des dels seus ulls) com una recepta a seguir, un seguit de formules o ingredients que si es compleixen faran que trobem atractiu o atractiva a cert individu. La bellesa és més aviat un conjunt de característiques, d’irregularitats i imperfeccions que es combinen de manera orgànica per donar un conjunt més poderós que la suma de les parts. No segueix cap recepta o cap patró. Es tracta d’un conjunt d’elements irrepetible i ireproduïble que gaudeixen d’atractius en concret. Uns mateixos ulls poden encisar en cert rostre i deixar indiferents en un altre per a la resta més atractiu. De vegades la bellesa rau en la diferenciació, en les petites imperfeccions més que en l’harmonia. La bellesa és un món bast i extens, un món sense fronteres i amb infinites possibilitats. I per això va néixer el projecte atrapa somriures.

Però a que em referia amb que no és el cànon físic pel que em solo sentir atret? En poques paraules podia dir que es tracta d’una noia força prima. Degut als canons de bellesa que les models de passarel·la imposen, està prim s’associa quelcom positiu quan és en realitat un mer terme comparatiu respecte un altre forma. En termes generals però, podríem definir la primor com tot el que s’allunya (a la baixa) del pes ideal. Podríem dir doncs que tant estar gras com estar prim (respecte al marc de referència del pes ideal) són en principi adjectius negatius i oposadament equivalents. Però parlem sols del punt de vista de la salut, doncs el que és positiu o negatiu depèn sempre del punt de vita respecte al que ho és. Però aquí parlem de bellesa i la bellesa no sempre entén del que és saludable. La bellesa és tan subjectiva i personal que a vegades ens deixa macabres conceptes artístics que hauríem preferit no veure fets realitat. Però no és d’aquesta mena de bellesa tampoc de la que vull parlar. Si no de la meva pròpia. Els fins i esprimatxats canons de bellesa de les passarel·les mai m’han semblat massa atractius, tampoc podria definir com rebuig el que em produïen (excepte en els casos més extrems és clar) però si que no m’han semblat mai res de l’altre món. Els meus ulls cauen rendits en canvi davant l’abundància i la voluptuositat, tornant potser a canons de bellesa més clàssics de l’art clàssic o renaixentista on s’evocava la figura d’una dona amb perfils més generosos dels que avui veiem dibuixats.

Era doncs la noia que avui em disposo a retratar una musa de fràgil figura. Una silueta prima i estilitzada que va passar dansant pel meu costat en un viatge amb tren i que en el seu llarg trajecte cap a un destí desconegut va aturar-se per seure al meu davant. I a retruc la vaig poder contemplar i li vaig fer entrega d’una carta que potser li va alegrar el dia.

A vegades la bellesa viu en les fantasies que invento per a les desconegudes que es creuen al meu camí. Aquest no n’és el cas i l’és a l’hora. En certa manera vivia en ella la innocència d’un àngel i també la seva altivesa. Va pujar al tren amb seguretat, la meva vista de seguida es va fixar en el seu port. Elegant però discreta mostrava un orgull inusitat, no tan pagada del seu propi esplendor si no conscient simplement de com podia il·luminar. No vull dir que fos una dona sense inseguretats, un punt melancòlic en la seva mirada em convida a imaginar-les, però vivia una vida estable i serena que li servia de base per alçar-se contra el món de dificultats amb perseverança i orgull. Va pujar al tren amb aquesta freda seguretat d’aquells que ignoren el que els envolta, no menyspreant-ho si no tancant-li les portes al seu món. Per què en el fons, rere aquell posat altiu hi havia una noia tímida que no gosava trencar l’equilibri del món que s’havia construït i temorosa, avançava per la vida amb la por de descobrir un nou element que canviés la seva formula.

Només pujar al vagó la seva mirada va passar contemplativa pels possibles seients on pogués descansar la seva delicada figura. Però contràriament al que haguessin fet molts d’altres, tot i pujar d’entre els primers, no es va dirigir precipitadament a garapinyar els pocs seients disponibles que quedaven lliures al vagó. Si no que va esperar ceremoniosament a que en quedés un que ningú volgués adoptar. No va esser així. Sense acabar de comprendre exactament el per què, no qualificaria exactament la seva actitud com a amabilitat dispersada als desconeguts que l’envoltaven si no més aviat com una regia moral, una auto disciplina que s’infligia a ella mateixa sense incloure a aquells que l’envoltaven. No esperava a que els altres ocupessin el seu lloc per amabilitat envers a ells, si no que ho feia per a si mateixa, per un respecte a l’ordre pulcre de les seves pròpies creences.

Així que a falta de seient va romandre dempeus. I així la vaig poder contemplar, recolzada amb elegant parsimònia sobre el gris desapassionat dels seients d’aquell tren. Cal destacar que vestia sobre el seu nivi cos un conjunt mot afavoridor. Sobre el seu tors una espècie de jersei sense mànigues de textura llanosa s’adaptava a la seva estilitzada silueta, ressaltant amb discret erotisme les corbes sinuoses de la seva figura. No eren corbes abundants, no vivien en l’exuberància d’una sexualitat promesa. Eren discretes i ascetes, però d’alguna manera destacaven amb força tot i la seva suavitat. Un pensaria al veure’ls que aquells pits, no massa grans, tenien la mida perfecte per al delicat cos que els portava, ferms i orgullosos, despuntant amb la seguretat que confereix la joventut encara vigorosa a una dona mestressa del seu propi sexe. Però no sols en destacava la sensualitat acoblant-se a aquelles corbes senzilles però fermes, si no que conferia al conjunt que l’acompanyava un caire d’elegància inequívoc. Com si d’un collaret es tractes, una tira de tela, part del jersei, rodejava el seu coll amb assentada planor, com si hagués estat dissenyada per romandre reposada sobre la seva pell. No obstant, pel que feia a la resta les seves espatlles vivien totalment descobertes de tela conferint a aquella pell nívia una delicada fragància extra sensorial, un erotisme menut i delicat, mesurat. Només un element constituïa una excepció a aquest fet amb discreta picardia. Amb una pal·lidesa a mig camí entre el to de la seva pell i el gris del jersei dues fines tires emergien d’entre la roba amb posat suggerent, quasi inadvertides si no es parava un a contemplar-les. Dues tires diminutes i atrevides, que creuaven la seva nua espatlla proclamant amb modest orgull la existència d’una llenceria potser picardona roba endins. En aquella subtil dessintonia que les fines tires de tela sobre les seves espatlles formaven podia flairar-se un desig. Un desig contingut d’aspirar amb lentitud el perfum de la seva pell i besar delicadament la seva superfície per fondre’s en la seva suavitat. Un desig, d’enretirar amb amorosa dolçor les tires suggerents d’aquell sostenidor, per descobrir el que se n’amagava. Del seu coll, penjava un collaret metàl·lic que sostenia amb formes feeriques una pedra de blau lapislàtzuli entre les seves filigranes, englobant en la seva composició la forma d’una llàgrima invertida, de blau i argent. Però si alguna cosa hagués de destacar d’aquell conjunt és com deixava al descobert la fina pell sobre la seva clavícula. L’os que sota la pell s’amagava es marcava amb subtil fermesa fent goig d’una elegància que superava qualsevol complement que pogués portar. L’elecció de lluir-les al descobert no era doncs fruit d’una dolça casualitat. Si no d’un orgull i d’una certesa en que les distingides corbes de la seva clavícula mereixien ser lluïdes al sol. Doncs eren l’element estrella, que feien d’aquell conjunt, una petita obra d’art.

D’una de les espatlles hi duia penjant una bossa de tela negre, senzilla però d’aparença practica que suggerien que l’elecció d’aquella peça no obeïa a cap esdeveniment d’especial transcendència si no a una quotidianitat imperant en el port de tranquil·litat que la dominava. Així doncs, la bellesa amb que es vestia obeïa a un pulcre regim sobre la seva indumentària. Era doncs una dona ordenada i metòdica a la que agradava agradar-se i que es vestia no per al món si no per a ella mateixa. Cada dia emprenia amb seguretat i elegància un ritual de bellesa al vestir el seu cos amb les roves que més goig li fessin. No era quelcom obsessiu, però tampoc desapassionat, ho feia per que així se sentia be i amb aquest petit acte il·luminava el món.

Les seves cames vestien uns pantalons negres que sense ser més dignes de menció vivien amb harmonia amb la el conjunt que la seva part superior oferia. Però era com sol ser a l’altre punta del cos, present sobre un llarg coll harmoniós on vivia el més brillant de la seva bellesa. Tot i que prim i de trets marcats el seu rostre tenia cert arrodoniment, era una pell tersa i fina, però no inspirava duresa. Tenia uns ulls grans i expressius que oberts de par en par observaven el món amb curiositat reclosa, amb una guspira de vida que fulgia amb vivesa en el seu interior. Unes orelles menudes i discretes, vestien uns petits anells de plata que reclamaven un toc d’atenció a l’elegància d’aquestes. En certa manera les seves faccions recordaven a una nina. Fines i delicades, amb el sulls grans i els llavis rojos, però no tant com els seus cabells.

Els duia curts, llisos i discrets, sense aixecar quasi volum. Amb una sòbria senzillesa i comoditat. El seu color però, era de tot menys discret. Vivint a mig camí entre el fuxia i el granate, el to rogenc d’aquells cabells encenia d’alguna manera uns sentiments de passió que contrastaven amb força amb el seu posat regi i la seva poderosa elegància. Però era un contrast afavoridor, que d’alguna manera aconseguia donar força al conjunt. En aquells cabells vivia també part d’ella i dels seus pensaments. Tot i ser una dona tranquil·la i serena, no vivia per això privada d’aventures. No era algú que es deixés dominar a canvi d’una falsa seguretat. Ella prenia el rumb de la seva vida, doncs era seva i de ningú més.

Era doncs una noia medida i mesurada que sabia agafar quan convenia les regnes del descontrol. Que tot i viure una vida relaxada i ordenada, gaudia de les sorpreses puntuals que una aventura esporàdica li podia oferir. En aquella set d’aventura continguda, en aquella expectativa anhelant per viure emocions, per sortir una estoneta del seu petit món, hi vivia potser la més gran de les seves belleses.

Amb moviments delicats i curosos la noia va treure del seu bolso una poma verda. Podria maquillar la realitat atorgant al fruit prohibit el to apassionat amb que es sol representar a la faula de l’edèn. Però no seria llavors un reflex d’aquesta realitat ocorreguda en el vago d’un tren fugaç. No obstant, el verd anodí d’aquell fruit era d’alguna manera un reflex de la bellesa que la poblava. No intentava viure amb passió desenfrenada la dolça quotidianitat d’un senzill entreapats. El vivia còmodament, relaxada en la mesurada coneixença del fet. Esperant a que potser, alguna cosa la sorprengués. Potser una carta?

Puc recordar com si fos a càmera lenta com la noia va alçar la poma amb serenor i la va portar als seus llavis pintats de roig. L’elegància del seu moviment, el balanceig mesurat del seu canell al portar-se el fruit als lavis, tot plegat transmetien una fantasia sortida de conte, com si en aquell moment un dramàtic esdeveniment hagués de succeir. Però res va passar. Ella va clavar les seves dents en la fruita prohibida i assegut on era vaig poder sentir el cruixir deliciós de la poma entre els seus llavis. Encara puc sentir el so, d’alguna manera sensual d’aquella queixalada en el fruit ple d’aigua. El cruixit natural ressonant dins el meu cap, d’alguna manera capaç de transmetre la seva discreta simfonia entre el murmuri inextingible dels habitants del tren. Per què aquella primera mossegada va tenir un impacte sensorial tan intens en la meva apreciació del seu retrat no ho puc saber. Sols se que va ser el moment en que vaig assolir la certesa que aquella carta que guardava dins el meu llibre havia de ser seva.

Aquell moviment de dur-se el fruit als lavis però, no va revelar-me sols l’erotisme eteri d’una mossegada plena de vida, si no que em va descobrir un detall que va capgirar completament el sentit de la historia que per a ella estava llegint. Un anell senzill de delicada finura, revestit amb un discret però elegant platejat que rodejava el seu dit anular. Si era un anell de boda o de compromís, o un simple anell de transcendències no matrimonials o sense cap transcendència en absolut segurament mai ho sabré. No obstant si puc saber quina és la bellesa que jo vaig imaginar per a ella.

No em va costar imaginar a aquella noia de senzilla elegància vivint una vida d’enamorada en un petit però acollidor piset. Passant els dies amb la dolça il·lusió d’un amor jove i encisador, però allunyat de la bogeria quasi suïcida de l’enamorament adolescent. Una vida ordenada i medida, amb guspires esporàdiques de passió que sembren el camí d’il·lusions plenes de sabor. Tornava ara cap a casa a reunir-se amb el seu enamorat? Potser anava a treballar, amb la il·lusió d’un bes de comiat que encara podia sentir als seus llabis tot i el regust de la poma?

Qui sap, només puc inventar histories per a una realitat que no correspon a la que ella va viure. Però com he dit ja molts cops: la bellesa que veiem en els demés és sols el retrat d’una persona que mai ha existit. Potser aquí està la màgia.

Amb una sacsejada el tren es va aturar. No os diré pas la parada, doncs no la puc recordar. Sí recordo però, que era un trajecte poc habitual per a mi. Assumptes personals m’havien fet caure a la ciutat de Blanes, així que d’allí m’havia tocat partir fins Barcelona, per una ruta diferent a la coneguda. Aquest fet em fa pensar que hagués passat si les coses haguessin estat diferent. Si en comptes de prendre aquesta ruta hagués pres el tren habitual. Mai m’hauria creuat amb aquesta bellesa? Segurament mai li hagués fet entrega d’aquesta carta. Qui sap, potser n’hagués conegut un altre. Potser un altre historia s’hagués obert davant els meus ulls. Però va ser aquesta i no un altre la que va succeir. Això em fa pensar en la fragilitat del destí, si és que existeix. En com de delicades són les hebrees que el conformen i en com la més mínima alteració, potser abans de conèixer a aquella persona especial, podria canviar tot el teu univers.

Així doncs el tren es va aturar. Els passatges van baixar i un lloc lliure va quedar front al meu. La promesa d’aquella noia asseient-se al meu davant es va creuar immediatament pel meu cap. Tindria potser tan immensa sort? No només em permetria el fet de contemplar-la millor per al seu posterior retrat si no que em facilitaria en gran mesura el fet de fer-li entrega de la carta. Com ja he dit en varies ocasions: sóc un noi tímid. I fer entrega a una desconeguda d’una carta com la que  a la introducció d’aquesta secció s’adjunta no és per a mi cosa fàcil. Fos com fos em toca a mi com a narrador d’aquest dolç retrat ser fidel amb la veritat, o al menys amb la veritat que jo vaig veure en ella.

Així doncs amb la baixada massiva de passatgers un munt de llocs van quedar lliures. Però ella, com no podia ser d’altre manera, no es va afanyar a prendre’n un, si no que es va quedar mossegant la poma mentre observava amb mirada distreta l’intercanvi de seients que aquela parada produïa. No va ser fins arrencar el tren, que la noia es va incorporar i va començar a caminar cap a mi. El seient del meu davant era l’únic al que podia dirigir-se en aquella part del vagó. Tot i això com os podeu imaginar, l’emoció em va embargar. I com os podeu imaginar després de donar-me un cop d’ull fugaç, a mi i a tots els vianants que s’asseien en aquell bloc de quatre seients, es va seure amb pulcra elegància a l’únic lloc que havia quedat buit.

Els meus ulls van afanyar-se a fer presa en la meva memòria dels detalls que de lluny no havia pogut apreciar mentre ja començava a donar forma al petit relat que ara esteu llegint i al que donaria forma aquella mateixa tarda. Però amb el que no em veuria prou satisfet per publicar fins deu mesos després. No sabria a que atribuir aquest retard. A una falta d’inspiració per a ultimar els detalls del retrat? A una mandra imperant per a posar-me a ultimar-lo mentre el posposava cada cop més i més? A un tràfec que em va obligar a deixar-lo de banda per centrar-me en altres coses i que el van deixar enterrat en l’oblit? No sabria dir-vos. Només se que no volia publicar-lo sense més. Només volia que veiés la llum si estava convençut de que era perfecte. I tot i que dista molt de ser-ho en realitat, crec que per fi, està preparat per veure la llum.

Els detalls que em van copsar un cop la vaig tenir davant no os els revelaré ara, doncs ja els he inclòs com a part integral de la seva descripció. Només diré que les microexpressions que de lluny no havia pogut apreciar, a cada mossegada, a cada petit somriure mentre llegia un missatge de text, em van confirmar tot el que retrat enrere os he relatat sobre la seva bellesa. I que tot i potser ser fins i tot llunyà a la veritat, forma part de la veritat que jo vaig veure en ella.

Però no va ser la nostre historia una senzilla i mancada d’infortunis, doncs com os narraré a continuació un succés va dificultar el fet que aquesta carta arribés a ser entregada. Com a lectors del conseqüent retrat, ja podeu deduir com va acabar la historia. Però os demano que feu un esforç i visqueu amb mi com va ser aquell succés que de poc em priva de fer entrega de la carta, com si vosaltres mateixos l’haguéssiu viscut.

El que va succeir pot semblar-vos d’entrada cosa de poca importància, però os demano que m’escolteu primer. Al arribar a certa parada que tampoc puc recordar un munt de gent va baixar deixant al seu pas un munt de seients lliures i ningú per ocupar-los. Davant aquesta perspectiva la noia va alçar la vista i amb posat decidit es va incorporar per anar a seure solitària en un bloc de quatre seients que havia quedat desert. Suposo que després de la onírica descripció que n’he fet no os costarà imaginar el per que e la seva elecció. Mentre el nostre bloc de seients i el contigu estaven atestats d’ànimes suades sota la xafogor estival, els altres seients oferien la promesa de certa frescor. Un retir quasi màgic en aquell vagó atestat. Aquest fet no pot fer si no encaixar amb la personalitat discreta i reservada que vaig inventar per a ella. No fa de fet si no augmentar la bellesa misteriosa que el seu record encara emana. Però per desgracia em va suposar un petit tràngol angoixant.

El meu objectiu és interferir el més mínim possible amb les dones que retrato. Si ho fes, això interferiria en certa manera en el que vull aconseguir. Elles són belleses misterioses, incògnites deambulants de gràcil figura i en el seu enigma viu la bellesa. No podria doncs crear-hi un vincle més personal que dotés de context real i imperfecte, allunyat de l’ideal platònic al que em vull aproximar. Per a complir amb aquesta missió el meu contacte es limita a fer entrega de la carta i regalar-li un somriure nerviós, acompanyat potser d’unes breus paraules que posin context a la meva entrega. Quin és doncs el problema? Doncs que la seva precipitada mudança interferia en els meus plans. El meu objectiu era fer-li entrega de la carta al baixar jo del vagó, o baixar ella. D’aquí que estigués atent als sues moviments cada cop que ens aproximàvem a una parada per fer-li entrega del document. Magna seria la vergonya que  m’ompliria si al fer-li entrega d’una carta l’hagués de veure llegir-la al meu davant. A més de ser contraria a l’ideal platònic de l’experiment. Doncs el somriure que me proferiria, si és que n’hi hagués, ja no seria aliè a la meva existència ni estaria mancat de context. Convertiria a l’experiència en quelcom personal i, al menys de moment, no és el que vull. D’aquí, que al aixecar-se ella un cop arrencat el tren, no em donés temps de reaccionar. Que canviava doncs? És ben senzill. Si ella baixava abans que jo, no podia fer-li entrega de la carta amb orgànica naturalitat estant ella a l’altre costat del vagó. Si baixava abans que jo, la meva timidesa m’impediria atrevir-me a seguir-la per fer-li entrega del petit sobre que amagava la carta.

Van ser unes poques parades d’agonia. Potser una o dues, fins que vam arribar a Catalunya estació. Allà ella va baixar i jo alarmat vaig baixar amb ella. La casualitat havia volgut que baixéssim a la mateixa parada. Però l’alarma m’omplia davant la possibilitat que entre l’atrefec de vianants la perdés de vista i no pogués fer-li entrega del document per tots conegut. Així que em vaig apressar a agafar la motxilla i baixar rere seu per, abans d’arribar a les escales cridar-li l’atenció amb dos suaus copets a l’esquena. Ella es va girar per mirar-me i amb un intent de somriure nerviós li vaig fer entrega del sobre: –és per tu- vaig dir. I així va ser com li vaig fer entrega de la carta, allunyant-me un instant més tard escales amunt. Feliç per la idea de tenir un nou retrat per escriure.

Os explicaré no obstant una anècdota del que em va succeir a continuació, doncs crec que forma part indivisible del record que en tinc d’ella i de la bellesa que l’emmarca. No va ser fins sortit de l’estació, feta l’entrega de la meva carta, que em vaig adonar que a banda de la motxilla que tenia a la meva esquena un element faltava al meu equipatge. Efectivament, amb l’angoixa del moment i les presses de la baixada, amb les ànsies per dur a terme el meu propòsit i els nervis per entregar una carta, vaig oblidar la meva maleta al capdamunt del prestatge. I dins la meva maleta hi duia el meu ordinador. No os faré pelés de l’angoixa que em va fer viure aquell moment, doncs crec que és innecessari. Però si os diré que ho vaig passar malament i que potser la idea traumàtica, no de perdre un mer element tecnològic, si no de perdre una memòria on hi guardava els meus escrits i novel·les que feia temps que no havia tingut la prudència de desar en un lloc més segur em van fer perdre més d’un estrep. Potser va ser això el que va causar que trigués tant a ultimar aquest retrat, qui pot saber-ho. L’únic que m’agradaria afegir és que aquesta petita anècdota va tenir un final feliç i que per una vegada els empleats de la Renfe van complir de forma excel·lent amb els seves obligacions per a localitzar la meva maleta, facilitant-me la seva recuperació amb molta competència i educació. Dir que em van salvar la vida podria sonar exagerat, però no s’hi van allunyar gaire.

Així doncs la intensitat d’aquesta anècdota va gravar amb foc el motiu  per al qual s’havia produït: la nerviosa contemplació d’un àngel tenyit de roig, que amb la seva pètria i efímera bellesa, em va fer perdre les maletes.

Que més puc dir? Ja tots heu llegit les meves desventures en el que segurament és l’atrapasomrirues més trepidant que he hagut de viure, per molt que sigui el que més temps m’ha portat d’escriure. Només puc, com cada vegada que escric un retrat, preguntar-me que va ser de la dona a qui vaig fer entrega de la carta, com d’allunyada és la meva visió de la realitat que l’emmarca, com de diferent deu ser la persona a qui pertany la imatge que me’n vaig fer, de la imatge mateixa. Només puc somiar amb possibles realitats, possibles futurs. Qui sap, potser algun dia una d’aquestes noies s’atreveixi a contactar-me i dir-me com d’allunats estan els meus ulls de la realitat que elles viuen. Sigui com sigui, només elles ho poden decidir. El que sí m’agradaria fer, és exposar una reflexió: Que és més real, la realitat que elles veuen en elles mateixes, o la realitat que jo vaig veure en elles? Suposo que molts diran que la seva. Que la seva visió és la real. Però ho és? O és sols una perspectiva més dins dels milions? Cada dia milers de persones es creuen amb mi a la gran ciutat i cada una es fa una fugaç, potser inconscient, perspectiva de mi. És menys real? És més efímera sí. Però la fa això irreal? Fa això més real la meva, o la que la meva mare te de mi? Quan una noia anorèxica i amb la pell marcant-li els ossos es veu grassa és real aquesta visió? O sense anar tant lluny, quan la dona més bonica del món, que contemples amb ulls joiosos s’avergonyeix del seu cos per un o altre motiu és més real que el que tu veus en ella? Quina visió és més real? Ho és cap? Te cap sentit definir una realitat en un món de percepcions on tots veiem una cosa diferent a la resta, diferent fins i tot al nostre jo passat i al nostre jo futur? Te cap sentit donar realitat a una impressió perduda en un mar de percepcions inequívocament subjectives? Subjectes per força a la relativitat del nostre propi individu? Jo crec que no. És clar que tu pots opinar diferent.

Així doncs, sigui real o no ha arribat el moment de concloure aquesta visió, d’ultimar aquest retrat amb unes paraules que per molt que m’esforci mai faran goig a la bellesa que jo vaig veure aquell dia en un vagó atestat de gent. La bellesa d’un àngel solitari, d’una dona ordenada, potser enamorada. La melancolia pàl·lida d’un anima contemplativa a l’expectativa d’un moment de passió. La dona que mossegava una poma, el roig de la qual no vivia en aquesta si no en els seus cabells. La dona que em va embadalir prou com per no fer-me desistir després de deu llargs mesos d’espera. La dona que em va fascinar i em va fer perdre els sentits, el nord i el sud i amb ells, la maleta.



One Piece 861 – L’actor consumat

Una harpia i un Bobalicó

Aquesta mola molt

Capítol particularment anecdòtic on la pompositat de la cerimònia que narra obliga a refrenar el ritme dels esdeveniments fins que aquests es disposin a explotar. És inevitable, ens trobem en una espècie de transició entre dos sagues dins una mateixa saga. Teníem el rescat d’en Sanji, un cop conclòs aquest i alliberada la tensió era imprescindible per a la narrativa prendre’s uns capítols de descans per a construir al ritme adequat el que vindrà. No me’n queixo, simplement no em deixa molt a ressenyar. Capítols com aquest semblen doncs el moment idoni per mirar enrere i reflexionar sobre el que tenim a les nostres espatlles. La saga em prometia ser en un bon principi la millor saga vista en el manga. Ho ha complert? Doncs estic indecís, ha estat quasi tan bona com podia ser, fallant a les meves expectatives en molt poques ocasions i superant-les en la majoria. Però no em veig capaç d’emetre un judici encara. Doncs per molt que sigui una saga partida (tal com ho va ser water 7 i Enies Lobby), forma un conjunt en aquest cas difícil de separar. Així doncs depèn de com acabi aquest segon acte de la saga l’elevarà fins al meu podi personal de sagues o la deixarà simplement com una de les millors. Per desgracia l cosa no pinta com m’agradaria. Ja vaig dir fa unes poques ressenyes, que l’enrevessat del pla no fa amb l’esperit del manga, que a Oda la jugada li pot sortir malament. Sincerament espero que no. Sigui com sigui la saga ja s’ha guanyat un lloc en el meu cor.

mmmm…..

La mama de la mama. Un misteri colossal que sincerament no m’esperava que Oda sabés col·locar a aquestes alçades de la saga. La deducció més senzilla és que es tracta de la mare de l’emperadriu. Potser l’amor que sentir aquesta per ella és el motiu de la fantasia demencial de la Big Mom de crear una gran família. Potser és aquesta mama misteriosa una anima caritativa que va acollir a una orfe Linlin i li va donar amor i dolçor tot  i les seves diferencies, que sense importar-li qui fos o don vingués va donar-li una família? (de així, m’atreviria a augurar que el nom de la mama és Charlotte i que d’aquí va treure el cognom l’emperadriu). Fent que l’emperadriu traslladés més tard aquest sentiment a un somni per crear una família plural i diversa, de totes les races i colors? Qui sap, és un misteri. Però el misteri més gran és per què aquesta dona representa per a l’emperadriu una flaquesa tan gran? Tenint en compte que si no la satisfà la dolçor del pastis per berenar és capaç d’assassinar el seu fill sense miraments només per que estava pel mig…. Be, algú molt important haurà d’esser aquesta dona. Potser això ens mostrarà el primer flasback del passat d’un Yonko? (exceptuant és clar el que comparteixen en Luffy i en Shanks).

El cofre és elegant de collons

En la següent escena se’ns mostra com tothom obsequia a l’emperadriu amb un sense fi de cofres pirates (falten referències com els tresors pirates a One Piece, a part del One Peice mateix i el que en Buggy buscava), demostrant-nos un cop més com de pagada de si mateixa està l’emperadriu (molt a l’estil de la reialesa victoriana) i com adora infantilment les sorpreses que un cofre pirata representen. Però la Big Mom és més que ningú i per això te un cofre molt especial que supera de lluny a qualsevol que li hagin portat. Per que si alguna cosa adora Big Mom per sobre de ser consentida amb quantitats ingents de regals és fer-se ella mateixa el més gran dels regals, guanyar, ser el centre de totes les mirades. I la Big Mom te el que segurament és el cofre més llegendari de l’univers de One Piece (per que suposem que le One Piece no està en un cofre, o si?), però molt em temo que a dins li espera quelcom molt diferent del que es pensa. Que pot guardar el cofre? Es un misteri potser més gran que la mama que tan venera la Linlin. Però no pot ser pas res de bo.

Que els Vinsmoke parlessin despreocupadament dels seus plans davant el mobiliari vivent era una cosa, però que el Capone, desprès d’anys de servir a l’emperadriu també ho fes semblava descabdelladament flagrant. Per sort Oda s’ha encarregat de solucionar-ho eliminant l’objecte, com si aquest fos conscient des del principi que l’escoltaven. Tot i això que Capone s’exposi d’aquesta manera em treu una mica de context davant la personalitat que Oda li ha construït. Entenc que l’escena es xula i que Oda volia evidenciar que Capone ho te tot controlat i que sap que les parets tenen oïdes. Però per desgracia crec que en el meu cas, ha aconseguit l’efecte contrari. Si realment fos bo, no necessitaria evidenciar-ho.

Que el preocupat Capone es trobi als del barret de palla dormint mentre s’assegura que totes les peces del seu pla estan preparades és quelcom que no sorprèn a ningú. Però segueix essent no obstant un acudit que fa gracia i que si no hi fos, trobaríem a faltar. Si un dels seus no està en perill, en Luffy no coneix la preocupació, i aquesta és una actitud que es contagia i de la que els sues tripulants no poden evitar veure’s impregnats.

Pompositat en tot el seu el seu esplendor

I finalment tenim a un incorregible Sanji que tot i ser conscient que viu una farsa de matrimoni. Que està emparellat amb una harpia disfressada de conillet. S’enamora perdudament de la dona que sap que te intenció d’assassinar-lo. Així que ens torbem amb un Sanji entusiasmat, dirigint-se al altar patíbul amb un somriure bobalicó, fent que el lector es pregunti si serà capaç de complir amb la seva part del pla. Així doncs per fi els engranatges comencen a girar i el moment culminant s’apropa. Sortirà tot segons el previst? Segurament no. Però serà un plaer descobrir com de descarrilat acabarà el pla. Fins llavors només ens queda estar a l’expectativa i gaudir de com n’és de tensa aquesta gran festa del te.



One Piece 860 – La festa del te comença a les deu

La Mama va en Pijama

Per fi comença la festa del te. Ja fa potser un centenar de capítols que vam sentir anomenar les famoses festes del te de la Big Mom i des de llavors ja vam saber que seria quelcom extraordinari. Ara ha arribat el moment de comprovar-ho amb els nostres ulls i esbrinar si realment son mereixedores de tant grans expectatives.

Però abans de posar-nos amb presentacions el capítol es dedica a tancar un dels assumptes que havia quedat pendents. La llibertat d’en Pekoms i el paper que la banda d’en Jinbe te per jugar en aquesta saga. Al final Oda ha anat per lo fàcil en quant al primer. Lligar-lo en una roca. Potser és inverossimil que una corda el pugui retenir, però així és la lògica de One Piece, funciona i jo no en tinc cap queixa al respecte. Confio en que jugarà un paper més endavant. Pel que fa al paper dels tritons… La veritat estic una mica decebut. M’hagués agradat que juguessin algun paper en el pla d’assassinat. Sobretot estant una de les filles de la Big Mom aliada amb ells. Pel que fa a tot el que es desvetlla en les converses entre en JImbe i el seu segon… Be, no m’acaba d’agradar. Se que hi ha molts partidaris d’en Jimbe com a tripulant dels barret de palla. No en soc un. Crec que ell es mereix ser el capità d’na tripulació aliada. Diria més, potser el líder de les tripulacions aliades, el portador de la consigna. L’home de confiança del barret de palla. És un pirata ja establert amb tripulació pròpia i uns interessos territorials massa arrelats com per volar amb la llibertat amb que els barret de palla ho fan. No em semblaria correcte i espero que Oda no emprengui aquest camí al final (jo soc TeamCarrot). Que Jinbe vulgui allunyar la seva tripulació d’un perill que considera que no els atany i que creu que ha d’afrontar per honor fa molt per a ell. Però és precisament per aquest honor ple de lligams que no crec que encaixi dins la tripulació. Per altre banda, tot i que veig be que Jimbe els vulgui allunyar, crec que per la mateixa fidelitat que aquest els professa i sent el barret de palla un salvador de l’illa submarina, la tripulació de tritons hauria de participar en els plans del seu capità encara que aquest hi estigui en contra.

Però és el moment de parlar de presentacions i és que des d’aquell lluïment d’elegància i personalitat que va suposar la presentació dels 11 supernoves a Oda li encanten les presentacions. En aquest cas se’ns presenten a una sèrie de personatges que es fan dir els emperadors del baix món. Una mena de criminals experts en el contraband i en general, tot el comerç il·legal que pugui existir. Assentats al nou món sota la protecció dels emperadors i els quals segurament deuen gran part del seu poder als quantiosos capritxos de la Big Mom. Tenen sentit  com a personatges, però crec que se’ls pinta potser massa exageradament poderosos. I és que amb la figura de joker que Don Flamingo representava i que venia a ser el que Oda ens vol vendre amb aquests nous personatges, em costa de creure que hi hagués lloc per a més. Podríem dir que aquests han crescut amb la caiguda del flamenc, i segur que ho han fet. Però tal com se’ls mostra no sembla que el seu poder sigui res de nou, no sembla que siguin ara molt més poderosos que abans, si no que fa temps que ho son. Per això em grinyola una mica. Donflamingo es presentava com un rei tan absolut del baix món que costa de creure que hi haguessin figures tan a la par amb la seva presencia. Potser cada emperador te els seus propis emperadors del baix món, potser aquests son els partidaris de Linlin mentre Donflamingo ho era de Kaidoh. Tot i això la cosa em segueix grinyolant i espero que Oda ho sàpiga resoldre en els propers capítols.

Però deixant enrere la estrafolària i molt elegant presentació apareix el que a mi m’ha semblat potser el més interessant. El segon fill de la Big Mom. Crec que no cal dir que te un dels dissenys estètics més impressionants vistos fins ara, visualment molt atractiu, amb uns matisos d’obscuritat i seriositat poc usuals en la sèrie. Potser Law és l’únic personatge que va aconseguís assentar un look similar, esperem que aquest aconsegueixi ser tan imponent com prometedor és. De moment a seva presentació és estel·lar. Desafia a Caponne titllant-lo indirectament d’inútil, quasi insinuant  que sap el que es proposa, fent una advertència. I potser el més desmesuradament interessant és aquesta reinterpretació del haki d’observació mantra, la capacitat de veure el futur a curt plaç. Una habilitat molt interessant i desgraciadament per a Capone, molt problemàtica per al que es proposa. Molt, molt problemàtica. Tinc el pressentiment que en Luffy i en Katakuri es veuran les cares i sortirà alguna cosa molt interessant, tot i que me resulta impossible endevinar que.

Un disseny imponent

I finalment tenim una escena final amb la Big Mom inaugurant la festa. Passant abans per una  rocambolesca Smoothie (el meu segon disseny femení preferit entre els fills de la Big Mom), que ofereix begudes estrafolàries als convidats emprant la seva peculiar habilitat. Poques coses més originals he vist que les tètriques begudes que ofereix, un aplaudiment per Oda. He d’admetre no obstant que tot i al fantàstica intervenció de l’Smoothie l’escena m’ha decebut. Per què? Doncs és ben senzill. La Big Mom. I os preguntareu: Que li passa a la Linlin? Doncs és un detallet petit, minúscul (be, de fet és físicament enorme degut a les enormes dimensions de l’emperadriu), minç. Bàsicament em molesta el seu vestit. Entre tant elegància ai distinció em molesta que vagi amb el mateix camisó de sempre. Se que el barret és inseparable per raons obvies. Però no se, m’esperava un vestit especial, una bufanda de plomes, qualsevol cosa, quelcom elegant i especial. Però el mateix vestit amb tirantets de sempre, com si anés a dormir i no a la festa del te…. Sincerament m’ha tret de context. Se que pot ser quelcom molt personal i que potser li dono masses voltes, però és una cosa que m’ha molestat i crec que Oda ho podria haver fet molt millor. En fi, serà acostumar-se.

Un vestit horrible

En definitiva el capítol no ofereix gaire nou a banda de la presentació d’en Kataluri i el comiat dels tritons. Tot son presentacions i elegàncies en una obertura d ela festa, un preàmbul el que vindrà. Un capítol ple de detallets que segurament podrem apreciar més endavant però que ara per ara no ens poden oferir gaire. Esperant a veure que tenen per oferir aquests personatges als que tant grandiloqüentment ha presentat. Espero, sincerament que em sorprenguin.

One Piece 859 – El pla d’assassinat dun Yonkou

Oda no és Sanderson

No parlaré gaire d’aquest capítol perquè crec que és la mena de capítol que mostra els defectes de la jovial narrativa de One Piece. No és que no m’hagi agradat, simplement per tot el construït anteriorment durant els molts anys de publicació no es podia fer gaire millor sense trair a l’estil que caracteritza a la sèrie i que permet la seva longevitat. One piece sempre s’ha caracteritzat per la seva simplicitat. Te un dels mons més complexos del mundillo, però  és un mon construït a poc a poc al llarg de molts anys. One Piece avarca a través de trames senzilles reflexions profundes sobre la moralitat, sobre l’amistat, sobre la bondat, però sempre des d’una senzillesa que li permet parlar de tu a tu amb el lector amb una contundència difícil d’ignorar. No obstant és quan One Piece intenta elucubrar trames massa arrabassades que surten a relluir els seus defectes. Pot aportar trames complexes, sempre que Oda trobi la manera d’abordar-les amb la simplicitat pertinent. Però quan es fica en un pla en excés complex, més propi de la sobre complicació de les maquinacions del manga modern… be simplement un no pot evitar sentir que alguna cosa no acaba d’encaixar, que no brilla com hauria. Aquest capítol per desgracia, n’és un perfecte exemple.

Curiós, és la mateixa imatge del capitol anterior des d’una perspectiva oposada.

Capone planteja a la Big Mom com una força monstruosa, quasi un element de la naturalesa invencible i infranquejable. Un deu totpoderós impossible de vèncer. I es proposa el contrari. No amb força bruta, si no amb astúcia. Emprant els seus dots d’observació i les seves enginyoses tàctiques per trobar un diminut punt feble i explotar-lo per fer caure al gegant. Aquesta mena d’escenari no és res de nou. Un escenari que el meu estimat Brandon Sanderson sap explotar com ningú i en el que crec que explota tot el seu potencial. Però Oda no és Sanderson ni One Piece és cap de les obres del cèlebre autor de fantasia. I precisament per això no encaixa. One Piece sempre s’ha caracteritzat per emprar de manera senzilla les habilitats de les que disposa, sense usos recargolats, ni elaboradíssimes batalles plenes de requisits. Efectiva senzillesa que sempre ha donat uns fruits molt més que saborosos. No obstant ara es posa amb un pla per lluitar  amb una força enemiga ple de requisits i condicions per a complir de forma mil·limètrica i simplement no acaba d’encaixar.

La idea que Oda desenvolupa és bona. El pla m’ha sorprès, és interessant i juga amb idees molt prometedores, senzillament no acaba d’encaixar amb l’essència del manga i això li fa perdre gran part del potencial. No obstant confio en que Oda ens sabrà sorprendre amb una reinvenció del concepte que doni la volta a les meves paraules. Això espero.

T’entra gana

Ignorant però tot el mencionat, sembla un bon pla, menys per la part de tenir en Luffy com una clau tan centra d’aquest  (tot i que això sí que encaixa amb l’esperit del manga i lluny de ser un defecte és una virtut). No obstant hi ha una cosa que tampoc rutlla dins aquest. I és la necessària participació d’en Cesar que veig de tot menys necessària. El pla consisteix en crear un moment de debilitat per atacar a l’emperadriu, que l’arma sigui un verí mortal o un altre cosa sembla força indiferent. En quant al pla de fugida, no veig per que no ho podria fer qualsevol altre. La imprescriptibilitat del científic sembla ficada amb calçador. Suposo que Oda el vol aquí per que te un paper que jugar en la trama que ha pensat. No obstant tot i que la manera com l’ha col·locat dins l’equip de Capone és mereixedora d’aplaudiments, no puc dir el mateix de el paper que juga en tot el pla. I si el paper que juga és innecessari, tal com sembla, és desmunta per conseqüència l’esmenta’t, doncs Capone no hauria de tenir cap interès per rescatar-lo (a no se que tingués intencions de treure’n profit d’altres maneres).

Aquests també son mafia xunga

En definitiva no és un mal capítol. Senzillament no encaixa massa amb el que és One Piece. Ens regala una mica del cinisme pervers de la Purin (unes línies genials les seves, per desgracia també innecessàries, no aporten res que no sabéssim ja), els esplendorosos dissenys d’algunes illes més de l’archipelag de Totland (l’hamburguesa gourmet m’ha matat) i un fugaç cop de vista als Vinsmoke a l’espera amb un Yonji que exhibeix el seu molt afavoridor tatuatge. Potser no és el millor capítol de tots, però està plagat d’humor i avança en la trama amb una agilitat força a tenir en compte. Només ens queda esperar com surt al final tot aquest pla.