One Piece 916 – Un gran encontre de sumo al país de Wano

El sumo és només per homes?

Molt de temps sense veure un episodi sense portada

L’episodi comença amb un samurai/lluitador de sumo humiliat per la dona per la que sospirava, una premissa que podria ser de per si la premissa d’una bona historia. A l’amenaça del gegant enfurismat l’O-Kiku reacciona amb el que jo interpreto com una semi fingida reacció d’avergonyida disculpa davant la seva manca d’educació (“poc femenina”). I dic semi fingida perquè crec que aquí tenim el conflicte del personatge que lluita per conciliar dues naturaleses que li han estat imposades. En primer lloc la de dona, passiva i submisa, complaent segons els estendards de la seva cultura (es pura especulació, però suposo que no viurà molt lluny d’aquí la cosa, Oda cada vegada te més recursos per fer una critica potent al masclisme, sembla que vagi encaminat cap allà, però no se pas si gosarà). En segon lloc una naturalesa que li és més pròpia, la del samurai aguerrit i justicier que pugna per lluitar pels seus ideals. És un conflicte d’allò més interessant que podria ser molt interessant d’explorar. La majoria del qual es veurà representat en el gag còmic de la noia impulsiva que comet un acte violent rere una provocació per avergonyir-se’n i empetitir-se’n tot seguit, però potser entre gag i gag podem explorar els matisos del personatge i amb ells la filosofia que al seu darrere amaga.

M’encanta aquesta cara

I tot seguit be el que més m’ha desagradat de l’episodi i és en Luffy acudint al rescat. En certa manera desmunta tot el construït fins aquell moment. El que deia a l’episodi anterior de que la princesa no necessita que la rescatin cau quan al mostrar-se indefensa un home acut a rescatar-la (encara que no ho faci per aquest propòsit). Podríem pensar que si no hagués intervingut ella se n’hagués lliurat per si sola, i segurament sigui així. Però que ho hagués fet no és el mateix que fer-ho, i el que importen aquí son els simbolismes i el simbolisme de la dona essent rescatada va en contra del que fins ara havia vist en el potencial del personatge. Una llàstima, espero que Oda segueixi apostant pel feminisme més endavant.

Una imatge poderosa, llàstima de la carrega ideològica involuntària

És clar que si en Luffy ha acudit al rescat no ha estat per salvar a ningú. En Luffy volia tenir un encontre de sumo, Oda volia posar en Luffy en un encontre de sumo, els lectors volien veure en Luffy en un encontre de sumo. I al final això ha pesat més que qualsevol simbolisme. Era a més una necessitat narrativa: el fet que algú vencés a aquest individu en el seu propi terreny, que fos derrotat ni més ni menys en l’art que ell més domina. Per que això és un altre símbol. I a nivell estètic i a nivell de construcció de personatges l’únic que podia fer-ho era en Luffy. Un mal necessari suposo. Però crec que Oda es podria haver marcat una transició més intel·ligent que no impliqués la escena del príncep al rescat de la dama que no fa cap be a la pobre O-Kiku.

Per que quelcom pot ser impressionant. intens i divertit

El combat en si és emocionant. Està clar que les regles del sumo perjudiquen al nostre protagonista, però igualment està clar que és poc provable veure’l perdre de totes maneres. Tot i així el combat resulta emocionant i tot un espectacle visual. Potser en certa manera igual que quan els espectadors de la lluita lliure gaudeixen de l’espectacle tot i que aquest estigui coreorgafiat amb un final predefinit. Això és un espectacle, és divertit, tan se val que sabem que en Luffy guanyarà el que importa és gaudir del moment. En certa manera resulta retratar l’esperit de One Piece. Però a més d’això el combat resulta un homenatge a aquest esport nacional, incloent un munt de referències que em veig incapaç de reconèixer però que estic segur de que els nipons sabran apreciar. És doncs un més dels molts homenatges al país que ha vist néixer aquesta historia que estan per venir.

M’encanta la postura

Després d’un final espectacular el grupet d’en Luffy queda al descobert essent el centre de totes les mirades (el seu antiproposit per variar). I com resulta inevitable comença una aferrissada batalla entre els sequaços que per allà ronden (aferrissada pels sequaços vaja, els nostres protagonistes ni suen) i la companyia al rescat d’en Luffy. És aquí on se’ns anuncia que en Hawkins va al galop cap allà (ja començava a molestar-me la seva incapacitat per trobar en Luffy tot i ser un vident) i que l’os d’en Law li ha donat un infart impossibilitant així al seu capità d’involucrar-se a la batalla. És un bon recurs còmic per alleujar la tensió, però resulta massa evident. Oda vol aconseguir alguna cosa deixant en Law fora de l’equació. La pregunta és: que? Suposo que no trigarem molt en descobrir-ho. Sigui com sigui en aquest context es presenta l’home-lleo-ridicul amb la nena entre els ullals. Tot i que dubto molt que sigui un enemic a témer, sí que promet ser més complicat que el nostre lluitador de sumo (o això o Oda ho resoldrà amb un cop de puny a lo Bellamy). En qualsevol cas la situació és tensa i no m’imagino que vol fer Oda amb ella ni molt menys com te intenció de resoldre-la. Ha deixat les coses en un punt on podria passar qualsevol cosa i això sumat a l’episodi d’en Law em fa preguntar-me que pretén. Un cop més no obstant, haurem d’esperar al proper episodi per descobrir-ho.

Ai els finishers

One Piece 915 – Poble Bakura

No necessito que em salvin

Ondia, en Bellamy, me mola

Aquest capítol per fi sembla oblidar els problemes de ritme dels que acusaven els anteriors. La narrativa es tranquil·litza entrant de nou al cabal del bon fer que Oda sol portar en els inicis de saga. En aquest episodi passen moltes coses, potser fins i tot més que en els anteriors. Però passen al seu ritme, paral·lelament, però sense presses. I això, sobre qualsevol altre cosa, era el que jo volia veure en aquest episodi. Oda havia estat estrany, com si alguna cosa el fustigués i l’incites a unes presses matusseres que no servien de res. Potser quelcom el tenia intranquil, potser volia provar noves maneres de fer més agressives. En qualsevol cas i al menys en aquest episodi ha tornat a la formula de sempre, una formula que ha anat polint i perfeccionant amb els anys i que res te a veure amb la que es presentava al principi del manga. Crec que sempre és bo experimentar amb la narrativa i Oda és donat a fer-ho. Bons exemples en son les sagues d’Skypiea, el Davy back five o la de Thriller Barck. Sagues aïllades que no tenien per que ser allà però que hi eren per que a Oda li venia de gust explicar-nos una historia, experimentar amb escenaris diferents, perspectives novedoses i narratives tangencials a la seva. Però Wano, per la seva naturalesa nipona, mereixeria en tot cas una narrativa més pausada, més pròpia de la serenitat zen, perfecte per acusar en el moment adequat més impacte quan es projecti a l’acció, per impactar amb la virtut que només pot conferir el fil d’una katana.

La resta de dissenyes de les zoan artificials ja eren ridiculs, però aquest… genial

Oda comença el capítol presentant-nos la mena d’individus que poblen l’alta classe d’aquesta societat podrida, igual que en els darrers ens presentava aquells que vivien fora del sistema. Es centra primer en els segrestadors de la nena, que tot i no ser més que sequaços, viuen en una evident situació de bonança propiciada pel sistema corrupte. Potser no formen part ben be de la jerarquia social, però es beneficien de les seves injustícies per adquirir si no un estatus, quelcom d’equivalent pel que a qualitat de vida fa. Tot i que abans fins i tot de llençar aquesta presentació ens emmarca amb més precisió el personatge ja introduït fa uns episodis del lluitador de sumo. Que ara en el seu context cobra una lògica fètida pròpia del context que el corromp sense que ni tan sols en sigui conscient. Potser en altres circumstancies hagués estat un bon home, però la societat l’ha inclinat a certs vicis, a certes creences, a recordar de forma permanent que ell està per sobre i la resta no valen res. M’agrada com Oda ho exposa en una conversa de bar emprant a l’O-Kiku com a marc on plasmar aquestes idees, convertint una exposició que en un altre context podria ser introduïda amb certa resistència en una que cobra sentit amb naturalitat quotidiana.

Sempre em meravella l’expressivitat grafica que oda pot arribar a mostrar

Però fetes les presentacions els nostres protagonistes es llencen desfermats al que promet convertir-se en un pou de bogeria. I per projectar un aperitiu del que vindrà Oda ens mostra un referent de la força del ja presentat lluitador de sumo.  Aquí Oda esgrimeix l’expressió gràfica amb mestratge donant-nos a entendre amb una sola imatge que el lluitador de sumo ha sortit projectat, el recurs es simple, un home abatut amb la marca d’una ma esquitxant-li el tòrax, ni tan sols li cal acció per expressar el moviment. Dubto molt que tot i la força demostrada l’home sigui rival per cap dels personatges que munten al gos wanesc, simplement estan a escales diferents. Però resulta un referent amb el que jutjar els que dominen per damunt d’aquest. Al cap i a la fi aquest podria haver estat un enemic a abatre als inicis de la sèrie, un enemic pel que podrien fins i tot haver-se vist superats. Ara però, son altres temps, la batalla no serà difícil, però tindrà implicacions, implicacions que podrien fàcilment sacsejar tot el país.

I llavors es disposa el taulell, els nostres protagonistes es planten davant el lluitador de sumo i les peces estan col·locades, la cadena d’esdeveniments està per succeir.  Ells venen a salvar la nena. Però el lluitador de sumo es vol emportar a l’O-Kiku, cosa que cap dels presents permetria és clar. Així que una inevitable confrontació  es presenta, confrontació que posarà les coses difícils als nostres per arribar fins al seu objectius. Per altre banda, potser obrir-se pas amb els punys sigui en el seu cas, la via més fàcil.

Son tan cuquis, no els veieu?

I quan el senyor presumptuós es posa possessiu amb la noia, aquesta s’amaga per fugir de la pressió, que podria representar perfectament l’assetjament als carrers, evident per a les dones i invisible per a la majoria d’homes, sobretot pels que en son agressors. Aquí Oda podria haver recorregut fàcilment als nois salvant a la noia en perill. Però gracies a Roger Oda ha pensat que potser era millor que la princesa es salvés soleta. I així en una escena impactant l’O-Kiku talla la cua del samurai, que no només representa el seu rang i prestigi si no que representa en certa manera les forces de la opressió que pugnen per sotmetre els dèbils. Tant l’opressió que els humils reben dels privilegiats i que veiem en els darrers episodis, com la pressió que la feminitat rep de la virilitat que comentava fa unes línies. Amb aquest gest O-Kiku anuncia la lluita per la llibertat, per no deixar-se sotmetre i aconseguir amb les seves pròpies forces el poder per esgrimir els seus ideals, independentment del seu sexe o posició ella seguirà lluitant.

One Piece 914 – Okobore, el poble a l’ombra

Em molaria que la O-Kiku fos una noia trans

Ja porto varies ressenyes parlant del ritme irregular de la narrativa. I la cosa no sembla millorar. Oda salta per la trama amb recursos barroers per fer-la avançar a trompicons mentre en contrast s’atura en llocs que fan aquests salts més notoris. La prompta recuperació de la petita kunoichi resulta potser el millor exemple. Tants capítols arrossegant-la d’aquí cap allà per trobar la cura que pogués salvar-la i la nena es refà en una sola vinyeta. El que passa ja és correcte, el problema és com ho mostra Oda. I abans que puguem assimilar que la nena s’ha refet, ja la tornem a tenir en problemes.

Una de les coses bones de l’episodi és com Oda incideix en la importància del menjar a través de la fam. No és res nou. Ho ha fet abans i ho ha fet millor. Podem recordar aquell Sanji bondadós alimentant als famolencs tot recordant els seus temps de desnutrició. No obstant tot i no arribar a l’alçada d’aquell èpic missatge la imatge de la nena portant-se menjar a la boca resulta summament emotiva i aconsegueix arribar amb força. Al menys a mi m’ha fet venir gana.

Els veig, tu els veus?

La resta de l’episodi abans que l’acció es desfermi un altre cop consisteix en una sèrie de diàlegs que serveixen per dibuixar de forma ràpida la situació que viuen els habitants del país i com l’opressió dels poderosos enfonsa als humils en la misèria. Te sentit que els personatges en parlin en aquesta situació, però no deixa de ser un recurs fàcil i barroer. Si pots ensenyar-ho, no ho expliquis. Però el format, com sabem, tendeix al sobre explicatiu i els diàlegs sempre han estat la manera més senzilla d’assegurar-se que el consumidor entén el missatge.

En qualsevol cas la nena és segrestada en un tancar i obrir d’ulls per uns ridículs personatges amb zoan artificials. Els protagonistes no poden fer més que sortir-los al darrere a l’espera d’atrapar a uns individus que no només haurien d’haver advertit venir si no que haurien d’haver pogut contrarestar-los. En qualsevol cas els enemics segresten a la nena i els personatges passen de ser perseguits per un individu que sembla haver desaparegut del pla existencial a ser perseguidors d’uns altres individus del mateix bàndol. Encaixa amb la personalitat d’en Luffy, sí, però no deixa de resultar excessivament canviant en un temps massa reduït.

Important

En definitiva els protagonistes es llancen de nou cap al perill sense pensar en les conseqüències. Cosa del tot raonable tenint en compte qui son, però que em sembla mal narrada. Tot i això l’episodi també serveix per presentar a la fèmina atractiva de la saga (en cada illa sempre hi ha com a mínim una dona atractiva autòctona de l’indret, una mica sexista sí però pitjors escenaris ens trobem). El fet que es referís a ella mateixa amb l’apelatiu propi d’un samurai masculí em va fer pensar per un moment en la possibilitat que fos un home. Tot i que no crec que fos molt normal en la seva època sembla clar que la figura d’una dona samurai no tindria res d’estrany en l’univers de One Piece. Resulta més provable que simplement sigui un home disfressat de dona en una mena de missió d’incognit. Però i si en lloc d’això fos una dona trans i Oda tractés amb ella no sols el masclisme de la societat si no el conflicte de la transfòbia? Oda ja ha tractat els transvestits i fins i tot el canvi de sexe en les seves histories, normalitzant-los en certa manera, però tots corresponen a un perfil molt concret i resulten més aviat un recurs humorístic. Però si introduís de forma seriosa a un personatge trans amb rellevància i profunditat les coses podrien canviar. En el fons son fantasies sobre un Oda que s’atreveix a parlar sobre temes espinosos amb la sinceritat de la seva ploma. Segurament mai succeeixi, però potser si el podem veure aprofitant el personatge per parlar del masclisme del que moltes vegades acusa ell mateix.

Sigui com sigui l’O-Kiku es presenta com una dona que no només sembla ser diana dels dibuixants de doujinshi si no que a més resulta ser una samurai que promet demostrar en els propers capítols la seva força i valia. Veurem si per una vegada Oda s’atreveix a submergir a una dona en l’acció tal com ho faria amb un home. Creuaré els dits.

Happy!

Quan vaig veure el tràiler d’aquesta sèrie per Netflix em va deixar impactat. Semblava tan… diferent. Vaig posar-la immediatament a la meva llista per visionar-la algun dia, sense l’esperança de que aquest dia fos massa aviat. Estava veient ja moltes series a la vegada i era difícil trobar-li un forat. Però llavors va venir aquella fatídica tarda en la que amb ganes de veure alguna cosa però sense ganes de veure les series que tenia encetades vaig començar el primer episodi de Happy!. Poc després eren les quatre de la matinada i la sèrie estava acabada. Crec que mai havia fet un visionat ininterromput d’una sèrie fins a acabar-la. Només això ja t’hauria de dir molt d’aquest producte.

De que va Happy!? La premissa és senzilla. Un pertorbador pare noel (depravat disfressat de tal, no el de veritat) segresta a una nena en un concert d’un ídol infantil (una entre tantes òbviament). Per altre banda un ex policia, ara convertit en mercenari s’arrossega per la vida incapaç pràcticament d’aixecar-se de lo demacrat que està. Més ebri que sobri i més a la bora d’un coma etílic que ebri escomet la seva feina desapassionadament i amb l’aire cínic d’aquells que han perdut tota fe en l’existència. L’ex policia, a risc constant de patir una atac de cor en tot moment (en pateix varis durant la sèrie), és desperta un cop més al fil de la mort després d’una matança per encàrrec per notar al seu costat una animada criatureta voladora i fulgurantment acolorida tocant-li els nassos allà on va. Al principi amb cinisme i cada cop amb més gravetat l’home començarà a veure com aquesta criatureta sortida d’un conte de fades creat per un artista amb massa speed en vena és més real que fictici i que la missió que li encomana al menys te molt de real. Quina missió és aquesta? La de salvar a la nena desapareguda, doncs ell resulta ser l’amic imaginari d’aquesta (en Happy!) i ell l’únic al món capaç de veure’l i ajudar-la. Aconseguirà l’home més desastrosament demacrat de l’existència salvar a la nena del pertorbador pare noel de l’abocador amb l’ajuda del formidable amic imaginari toticolor Happy!? Be, per saber-ho hauràs de veure la sèrie és clar.

Però que fa d’aquesta sèrie una obra mestre? (spoiler de la conclusió). Tot i que el seu plantejament conceptual denota una sèrie de contrastos que ja supuren art de per si és en la seva execució on trobem com això es manifesta de manera molt més sobredimensionada. El que més destaca sobre qualsevol cosa a Happy! és la seva brutícia. Tot és brut, molt brut, molt molt molt brut. Mes brut del que recordo haver vist mai. El protagonista mateix (el bo de la pel·lícula sèrie), sembla que l’hagin banyat en oli fregit i despres l’hagin rebolcat per un abocador. Havent-li donat una pallissa abans d’això és clar. Be, unes quantes pallisses millor i un parell d’atacs de cor. I així és com comença la sèrie. Saps la típica pel·lícula del protagonista vell que està per retirar-se i amb problemes de salut que s’enfronta a una ultima missió reben pallisses i penúries per acabar semblant un quadre d’hematomes, ferides i contusions? Que quan acaba la pel·lícula dius, collons, que acabat està aquest home. Doncs en aquest punt és on el nostre protagonista comença la sèrie. I després d’això rep pallisses, ganivetades, bales, accidents de transit i tot amanit amb la ingesta massiva de substancies reconstituents i drogues varies per mantenir-se dempeus. Aquest és el personatge que la sèrie ens vol presentar, la decrepitud màxima, la brutícia absoluta feta l’heroi. I ho aconsegueix.

Però no resideix en el protagonista de la sèrie tota la brutícia que aquesta ens vol presentar. Igual que ell el segrestador de nens (en plural sí) te una pertorbadora indumentària conformada per un vestit de pare noel (de la basura) del que penjen milers de petites decoracions i joguines (de la basura també) amenitzat amb unes sabates que son bosses de basura (segurament també de la basura) i un rostre que te pinta de fer servir la basura com a dutxa. Però protagonista i antagonista a part la decrepitud es flaira en l’ambient, en la ciutat, en el comportament mesquí de les persones, en la corrupció més absoluta que va portar al nostre protagonista (abans potser més idealista) a abandonar el cos. Però potser el més brut de tot és el cinisme de la gent, la hipocresia i la falssa felicitat que disfressa el consumisme arrelat en els temps de Nadal (la sèrie passa durant els festivitats nadalenques, d’aquí el pare noel). Tota l’estètica bruta i immunda que envolta a la producció no és altre cosa que una expressió estètica d’aquesta brutícia social, d’aquesta immundícia de filosofia global que ens empeny a la mentida i l’auto engany. I que hi pinta l’amic imaginari? Tot colors i felicitat? Ell representa és clar, als nens. Els únics que de veritat viuen el Nadal en una il·lusió tendre i verdadera. Però els nens creixen per convertir-se en aquesta criatura aberrant i decrepita que la sèrie mostra com a l’esser humà adult. Els nens es perverteixen en la decadència d’una societat que pugna per convertir-nos en això. I d’això també va la sèrie.

Durant el transcurs dels capítols l’amic imaginari i el protagonista s’influencien mútuament. L’amic va fent recuperar a aquest una mica de la seva perspectiva infantil de les coses, de que pot haver-hi bondat, alegria i felicitat al món. Que potser sí, tot es una merda, però també hi ha coses bones, no? Però el preu a pagar és major que el benefici. Per que mentre el nostre protagonista arranca un somriure, l’amic imaginari es va pervertint, el seu pelatge de blau elèctric s’embruta i perd fulgor per acabar decaient en un gris apagat en una versió reduïda del que era al principi, pura felicitat infantil. El cavall representa en certa manera la il·lusió infantil que tots tenim a dins i com la realitat de merda acaba per sepultar-la amb la seva decrepitud. És una sèrie que va doncs sobre la infantesa i el dolorós i inevitable pas cap a l’edat adulta. Però sense quedar-se aquí la sèrie també ens parla de que és un pas necessari. Un pas que hem de fer tots. I que potser sí que el món es una merda, però només nosaltres el podem millorar, de nosaltres depèn tirar-lo endavant. I per això hem de créixer, els nens han d’esdevenir adults que facin d’aquest món un lloc una mica millor. Així potser els propers nens podran ser més feliços i algun dia convertir-se en adult no serà tan dolorós per que aquest mon de merda no serà tan merdós.

Però la sèrie no només va sobre això. Parla sobre corrupció és clar. Representa la decrepitud social a través d’aquesta. I per a fer-ho hi exemplifica el sempre efectiu cos policial i una pintoresca (satírica) màfia italiana que mou els fils d’aquesta corrupció. La màfia italiana, que sembla la parodia més acida de qualsevol màfia i a l’hora sembla una de les màfies més despietades que et puguis torbar, serveix a part d’això per parodiar i criticar un altre cosa: la televisió. O més que la televisió els programes del cor i merdes varies d’indole similar. I com ho exemplifica? Mentre la màfia viu submergida en un escabrós i pertorbador negoci de tràfic de nens, un dels membres de la família protagonitza un reality show familiar que ensenya al món la vida dins una família de mafiosos, programa que intenta hipòcritament evocar als vincles familiars de fraternitat i amor per la família. Sense tenir massa en compte que destrueixen les famílies a les que roben els nens per vendre’ls als rics i poderosos. Tot plegat és un absurd i un sense sentit hipòcrita en desmesura que evoca capa sobre capa una brutícia més a la immundícia visual, estètica i metafòrica que envolta tota la producció. L’absurd d’aquesta mena de programes surreals i artificiosos queda tan en evidencia que et fa perdre una mica l’esperança en una humanitat que els consumeix en dosis d’un cabal tan industrial.

La sèrie parla de molest coses més. Parla sobre ser pare, sobretot sobre com ser un mal pare (mostrant varis exemples molt, molt pertorbadors). Parla sobre ser un nen i sobre com tampoc és fàcil de vegades. Parla sobre fetitxismes, sobre psicòpates, sobre obsessions, sobre opulència i decrepitud. Parla sobre l’ambició sense mesura que corromp als poderosos i sobre l’esperança  que un nen és capaç d’infondre al cor del més desesperat. Parla sobre per que portar nens a un món de merda. Parla sobre amics imaginaris i fantasies infantils. Parla sobre diols de masses i les seves dobles cares i dobles morals. I parla, finalment, sobre que potser sí, el món és una merda i el Nadal una mentida del capitalisme. Potser sí, tots fem veure que som feliços construint la gran carcassa buida que és la felicitat nadalenca que s’esfondra al més mínim cop per que la gent és egoista i només pensa en si mateixa. Però en part, al menys una mica, també existeix una micona de bondat, també és real alguna cosa en el Nadal. Potser els nens estúpids que creuen en aquestes coses no son tan estúpids. Potser els estúpids som nosaltres per haver deixat de creure-hi. Potser la clau de tot plegat és creure-hi per fer-ho realitat.

La sèrie és fantàstica. Excel·lent. Imprescindible. I te moltes coses més de les que podria parlar. Però tampoc em puc passar tot el dia aquí. Veieu-la, és un imprescindible que ningú s’hauria de perdre. El valor metafòric que envolta a tota la producció no te pèrdua. Però lluny d’això la sèrie no s’acontenta amb missatges metafòrics i dona cops de puny contundents amb missatges impactants i efectius que ja valen la pena per si sols. Potser no recomanable per a tothom, doncs és amarga i desesperançadora (tot i que al final la conclusió és que val la pena mantenir l’esperança en el món). Però si t’agrada la brutícia d’aquelles obres que parlen de la decrepitud, si ets fanàtica d’obres com podrien ser sin city, qualsevol western brut o la mateixa i més recent Logan. Mira aquesta sèrie. T’agradarà.

La Venus de les pells

Aquesta és la portada del meu exemplar

La Venus de les Pells de Leopold von Sacher-Masoch (ja parlaré d’aquest nom més endavant) és un dels clàssics immortals de l’erotisme modern. Un clàssic (altre cop) que va caure a les meves mans (altre cop) fruit d’un regal de Sant Jordi. Aquest Sant Jordi ha passat una cosa curiosa i és que se me n’ha anat la pinça amb una força desmesurada (també vaig entregar la novena carta del projecte atrapa somriures, l’entrada de la qual ja està publicada (llegir entrada)). Adquirint la icònica xifra de 18 novel·les en la seva totalitat  (i això que me n’acabava de portar 7 o 8 de casa, uns quants clàssics d’aquests que ja hauria d’haver llegit), una muntanya de llibres que crec que trigaré un llarg temps a escalar (Jo espero que el proper Sant Jordi no se me’n vagi tant la pinça per que dubto que me’ls acabi tots abans d’un any i si adquireixo més llibres dels que puc llegir malament). Però aquest no és cap d’aquells 18 llibres (per més inri) aquest és un regal de sant Jordi que s’em va entregar amb retard una persona molt preuada per mi (la mateixa que em va regalar Rumbo a la Noche (veure ressenya) i la propietaria de El ultimo viaje de Tisbea (veure ressenya)). Per a llavors jo estava engrescat en la primera de les novel·les d’aquesta llarga llista que m’he adjudicat (Estats Units de Japó, potser la ressneyi, ja veurem) i em trobava amb problemes per triar quina vindria després. La venus de les Pells m’ho va posar fàcil. Un llibre regalat que em feia molta il·lusió tenia tot el dret a colar-se al capdavant de la llista de pendents amb tot el morro. Així que aquí el tenim.

Aquest clàssic, que encara no em crec que fos escrit al 1870, és una autobiografia eròtica en forma de novel·la, on l’autor va plasmar les seves experiències per a construir una historia que fos ell i no ho fos a l’hora. L’obra és en certa manera una hipèrbole de la seva mateixa realitat, la seva fantasia més grotesca. Potser el que ell no es va atrevir mai a ser. L’obra parla sobre el masoquisme, terme que ella mateixa no empra en cap moment, preferint el terme hipersensual. Llavors tenim a un protagonista que no és masoquista, si no hipersensual. En la societat moderna aquest adjectiu peca més aviat de ridícul i no vaig poder evitar riure el primer cop que ho vaig llegir. Però pensant-hi be és un bon terme per a descriure-ho, al menys tal com l’obra porta la hipersensualitat. És una concepció del masoquisme molt estètica i intel·lectual, quasi casta podríem dir (de fet és ambigu si és o no casta la historia, per que més enllà de petons no passa res èxplicit referent al terreny sexual). I en aquesta concepció tan pura i espiritual, que s’emmarca dins la concepció clàssica de la bellesa, el terme hipersensual deixa de sonar ridícul a les poques pagines i passa a sonar… profund. Així doncs aquest llibre és en certa manera un tractat sobre la hipersensualitat, un assaig sobre la bellesa d’aquesta a l’hora que una intensa novel·la sobre el masoquisme l’amor, el dolor, el desengany i… sorprenentment la desigualtat de gènere.

El llibre és un llibre dins un llibre. La historia comença amb un home que li explica un somni febril amb una dominant mussa vestida de pells. L’amic li explica amb to greu que aquesta mussa amb la que ha somiat (pintada en un quadre de la seva paret) és una dona que li va canviar la vida i a la que pertany una historia que li hauria d’haver explicat fa molt de temps. Llavors l’amic li entrega a l’home un llibre autobiogràfic titulat “diari d’un hipersensual”. Sort que aquest no és el títol de l’obra, de ser així dubto que hagués arribat mai a les meves mans. Crec que és important contemplar ambdós títols per comprendre del tot a l’obra. Per que aquesta novel·la és el diari d’un hipersenual (masoquista), que ens transporta dins el seu cap per fer-nos comprendre com troba la joia en el dolor i en el patiment, com més gaudeix com més el trepitges, com més l’humilies. Com més infeliç és a nivell físic i espiritual, més passió sent per dins. Per a ell l’amor i el plaer són una desgracia, una agonia, per que tot i el dolor que li produeixen, es veu incapaç de defugir-los. Al contrari, es veu incapaç de no acostar-s’hi sense remei. Per altre banda la novela és també el retrat de la venus de les pells, de l’ideal de sàdica amb la que només el més refinat i elevat dels hipersensuals podria fantasiejar. Una dona superba, elegant, formosa, però cruel i sanguinària, que més gaudeix com més tortura a l’esser que l’estima. Que el maltracta amb malicia i crueltat (que no amb vulgaritat) sense importar que el seu esclau sigui, com ella, una persona amb sentit i sentiments que pateixen i senten dolor. Així doncs la novel·la és a l’hora una definició del masoquista com un retrat de l’ideal de bellesa per a aquest.

És una novel·la que, com moltes en aquella època, te aires de assaig. El gruix de la obra consisteix en un seguit de diàlegs entre els dos protagonistes on filosofen/discuteixen sobre el significat de la bellesa i la sensualitat. Sobre l’amor i la seva manera d’estimar. Sobre allò que els atrau i els fascina i és clar, sobre la hipersensualitat. Masoch ho exposa tantes vegades i des de tants punts de vista que és difícil que no et quedi clar el concepte. Però el millor de tot és que tot i l’insistent del discurs, tot i donar voltes incansablement sobre el tema de l’amor i la sensualitat, les passions i el dolor, al menys a mi no se m’ha fet mai cansat. Hi ha alguna cosa en la prosa, una mena d’humor subjacent, un timbret petit que sense riure-se’n, doncs és per a ell un tema molt seriós, sap riure amb l’irònic de la situació. Així que durant els primers tres quarts de novel·la vaig pensar que aquesta consistiria més en un assaig que intentava definir i fer comprendre el masoquisme i la bellesa que en ell s’amaga que no pas una historia amb una contundència argumental. Que equivocat estava.

La que més m’escau per a l’obra diria

Un dels detalls de la obra que més m’han agradat és que, al contrari del que un podria esperar no és en aquest cas el membre dominant (ella) qui sedueix al membre submís (ell) cap al costat fosc d’aquesta perversió. Si no que passa a la inversa. És ell qui li implora que el trepitgi i el tracti amb crueltat, que sigui severa i cruel amb ell. No tant per que gaudeixi d’aquests tractes si no per que l’estima amb tanta intensitat que la sola idea d’abandonar-la el fa agonitzar. I en la seva agonia prefereix ser un esclau, un gos, un tros de carn trepitjada i humiliada, que no córrer el perill de deixar d’estar al seu costat. I ella d’entrada se’n riu. Riu com si es tractés d’una broma, assegurant que ella mai podria fer això que ell li demana a un home al que estima. Però ell tem, tem que algun dia (com ella diu que segurament acabi per succeir) ella el deixi d’estimar. I per això ell li suplica i la convenç. Per que alberga dins seu dues fantasies, la de tenir al seu costat una dona recta i pura, que l’estimi per sempre i la de tenir al seu damunt una venus de les pells, una dama dèspota i autoritària que el tracti amb crueltat. Dos ideals de bellesa contraposats que sempre han lluitat dins seu. L’un inculcat per la moral cristiana i l’altre arrelat en la seva més profunda infantesa. I si no pot tenir a la dona pura i fidel que sempre ha desitjat (tot i que més aviat sempre ha desitjat l’altre), es convertirà en un esclau i tindrà la dama cruel i dèspota. I tot i que a ella no es veu en aquest ideal, aviat comença a seguir-li el joc, només per provar. Convençuda que aviat ell se’n cansarà i podran recrear-se en altres passions. Però poc a poc el joc va esdevenint seriós i ella comença a advertir-lo. L’adverteix de que ha despertat una naturalesa nova i desconeguda dins seu i que encara poden tirar enrere. Però que si segueixen indagant, si segueixen aprofundint arribarà un punt en el que no hi haurà marxa enrere. Un punt en el que ella s’haurà convertit en la dèspota freda i cruel amb la que ell fantasiejava i a la que no li importarà destrossar a la seva joguina si això la diverteix. Però ell, febril d’amor i de passió es llença als braços de la seva estimada suplicant un i un altre cop que el trepitgi, que l’humilií. I tot i que ella l’adverteix, una i un altre vegada, incansablement, ell embogeix més de passió com més cruel és va tornant amb ell la dona. Fins arribar al punt on tal com ella havia advertit, ell acaba per penedir-se dels seus desitjos obscurs.

Al final del llibre succeeix una traïció. Una traïció que no és tal, doncs ell mateix l’ha demanat, l’ha suplicat. Però que quan esdevé el supera. Una passió que se l’emporta i arrasa i el destrueix, fent-lo miques. És un gir de guió que tot i advertit, tot i esperar-te’l, et sorprèn. Et sorprèn per que el sorprèn a ell. No te l’esperes tot i haver-lo vist a venir per que no creies que realment fos capaç, creies que en el fons l’estimava i mai li faria una cosa així. Per que desitges que el pobre Serverin (així es diu el protagonista) no acabi consumit per les seves pròpies passions. Però a l’hora una part de tu viu ansiosa per veure’l patir, potser la part que ell inflama amb els seus discursos, aquella part inesborrable de la curiositat humana que ens impulsa a tancar un ull però deixar l’altre obert davant signes de crueltat. Per que tot i que desitges que no pateixi, vols saber fins on és capaç d’arribar. Serà capaç de gaudir d’aquesta tortura fins al final? O acabarà odiant el que inflamava les seves passions? Un final que sens dubtes sap com deixar-te els sentiments a flor de pell.

No és gaire maca però és molt il·lustrativa

Un dels detalls en els que també m’he fixat és en el poc èxplicit de l’obra. És tan poc explicita que acaba per entrar en l’ambigu. Acabes sense saber si hi ha hagut cap contacte sexual més enllà de petons i carícies. No es menciona el sexe en cap moment, ni referint-se a l’activitat ni a l’òrgan. Tot plegat envolta a la relació de un molt beneficiós aire intel·lectual. Com si el seu fos un amor que transcendís la carn, com si no importessin més que els sentiments purs. Però no es pot evitar la pregunta: es toquen? Copulen? La novel·la no ho diu, ni ho insinua tan sols. Però tampoc dona a entendre el contrari. Diu que s’estimen durant tota una nit, però inclou aquest amor un acte carnal? Ella li diu a ell que tindrà sobre ella tots els drets d’un home casat sobre la seva dona. Per tant tindria el dret, si volgués, de fer l’amor amb ella. Però el reclama? No ho se. En dubto. No se si la intenció de l’autor era caure en aquesta ambigüitat o és simplement una conseqüència ineludible de l’estil del popi autor i de l’època en que va escriure l’obra. La puresa espiritual dels intensos sentiments del protagonista em fan creure que podria mantenir-se cast durant tota l’aventura, m’hi avoquen i tot. Però un pensament més realista em fa pensar que no podria existir una relació tan intel·lectual durant tant de temps amb un contacte tan íntim com besos, abraçades i fuetades sense arribar mai més enllà. Quina és la resposta doncs? Si m’ho preguntes a mi, la resposta és la ambigüitat, la imprecisió. La resposta es el dubte de no saber si és l’una o l’altre, dubte que afavoreix molt més a l’obra que qualsevol resposta definitiva que es pugui donar. Que l’envolta d’un halo enigmàtic, com la mussa mateixa. Així doncs la resposta és que mai ho sabrem i que serà millor així.

I aquí el tenim al senyor Masoch

El llibre conclou amb una reflexió. Una reflexió que em va obligar a aturar-me comprovar que feia més d’un segle que s’havia escrit i tornar-la a llegir. És una reflexió sobre el feminisme, tot i que suposo que en aquells temps el terme estava encara lluny d’existir (no tant en realitat, es va acunyar l’any 1882, només 12 anys després de la publicació d’aquesta novel·la). Masoch reflexiona sobre el per que de la seva malaltissa obsessió amb el poder. Sobre per que no pot existir una situació d’equilibri entre un home i una dona que s’estimin lliurement. Per que si l’home no domina a la dona, serà la dona la que domini a l’home. I Masoch jutja que, mentre l’home i la dona no siguin iguals, mai podran ser lliures. I no només emet aquest judici si no que acusa aquesta desigualtat no a causes naturals, si no a una educació social, a una desigualtat en les oportunitats laborals, a un problema de concepció del conjunt de la societat i no una naturalesa intrinseca en si. Doncs ell jutja que si l’home, dominant per imposició social, deixa de banda aquest rol, la dona el prendrà  sense dubtar-ho, demostrant així la nostre igualtat. Tots som igual de cobdiciosos i dèspotes, no és una qüestió de sexes. I per tant, només en el respecte de la autentica igualtat, podrà néixer una relació sana i de confiança que permeti aflorar un respecte sincer i genuí.

Una portada diferent

La reflexió final em va impactar com pocs finals ho han fet en una novel·la. Seria molt agosarat dir que és el millor final de novel·la que he llegit, però si no l’és, no se me n’acut cap millor. El llibre inclou també la copia d’un contracte real que l’autor va viure i en el que es vasa i l’anècdota d’una experiència real, que ajuden molt a comprendre que tant de realitat i quant de ficció hi ha en aquesta historia. Son apèndix que valen moltíssim la pena i que no pots deixar per alt. Gracies a ell comprens que Severin no representa a l’autor si no a l’ideal hipersensual que aquest porta dins però que per altre banda no conforma la totalitat de Masoch i que per tant ell mai podrà ser. El més curiós de Masoch però, és potser el seu cognom que recorda tant al terme masoquista, si és una casualitat dona per creure en el destí. Però per altre banda sona bastant provable que el terme masoquista s’encunyés precisament a partir del nom de l’autor. El clàssic mereix sens dubte el anomenar-se així. Imprescindible sense cap mena de dubte. No obstant, potser no és un llibre que recomanaria a tothom. Doncs aquells que no hagin llegit mai res d’antic, que no s’hagin endinsat mai en obres més similars a l’assaig  i menys properes a la novel·la moderna, potser no trigaran més de dues pagines en avorrir-lo. No obstant si no t’espanta el que d’ell n’he dit, sisplau, llegeix-lo.