Hunter X Hunter 370 – Observació

Hiatus: “una vez al año no hace daño”

Quanta penya tu
Mola o no mola?

Començarem pel que a tots ens ha alertat. Comença un hiatus de nou. I és un mal capítol per fer-ho. Just aquí s’encetava una nova trama. La trama principal no podria estar més oberta, però dins d’aquesta en aquest episodi començava una petita i intensa subtrama sobre les classes de nen d’en Kurapika, una subtrama amb la que sembla que Togashi ha decidit apostar fort, però si això d’aquí un anyet. No es pot dir que estigui especialment desil·lusionat pel fet. Crec que és quelcom que tots esperàvem i personalment em sorprèn que no hagués passat abans. El manga ha durat literalment tot el meu estiu, doncs va començar la setmana després d’acabar els examens i posar-me a treballar i aquesta setmana acabo de treballar per la següent començar les classes (sí, les meves vacances). Tot un estiu de publicació ininterrompuda (hi ha hagut més capítols de HxH que de One Piece) que ha fet avançar la publicació més que en els últims tres anys. I jo personalment estic molt satisfet pel progrés. La sèrie m’agrada ara molt més del que ho feia abans del juny i espero que Togashi aconsegueixi fer augmentar la meva passió per aquesta historia durant molt més temps. Òbviament m’apena que la cosa s’aturi aquí, però crec que un descans ja li va be a l’home. És clar que preferiria que el descans fos d’un parell de setmanes en comptes de l’any que segurament es prendrà, però be, no es pot demanar tot. Personalment si hagués d’apostar per un retorn assenyalaria a finals de juny o principis de juliols tal com ha fet tant aquest any com el passat, però si he de fer cas a les meves sensacions auguraria que el manga tornarà fins i tot abans. Qui sap, potser aquesta vegada només son un parell de mesos de descans (diu tant del tema que un parell de mesos em sembli poc). Sigui com sigui en lloc de llançar una critica mordaç a la poca activitat del mangaka des d’aquí li envio forces, ànims i sobretot un enorme agraïment per la fantàstica historia de ficció que ens ha portat i espero que ens segueixi portant.

Tinc ganes de veure com la lia el paio aquest

L’episodi comença amb en Kurapika deixant ben clares les normes del seu ensenyament, traçant una línea amb cinta adhesiva que ningú pot traspassar si no vol ser abatut. Una mesura de seguretat força interessant que serveix per distanciar a en Kurapika i a la reina de la resta d’alumnes i per tant possibles agressors. L’ús d’un personatge provocador i barbàric que transgredeixi la norma per pura satisfacció personal era un recurs obvi de Togasi per mostrar-nos com de seriós va Kurapika amb la seguretat. Tot i així el personatge ha resultat interessant i donarà molt de joc de cares a ser manipulat pels diferents bàndols que hi ha al conflicte ( que quans son? Pràcticament cada persona a la sala és un bàndol per si sola). Molt interessant també el doble us de la línea, doncs mentre en Kurapika separa a la reina de la resta de persones a la cambra al estar ell al llindar també pot ensenyar al seu temps a la reina sense aixecar sospites.

Però el protagonista del capítol és sens dubte el nou guàrdia del primer príncep. Que tot i demostrar ser bastant curtet, també demostra ser un observador molt capaç. És molt interessant com Togashi ens mostra amb facilitat com l’individu és molt limitat en certs sentits i molt intel·ligent en d’altres. Amb una gran capacitat d’anàlisi i de manipulació però incapaç de veure certs matisos entre línies. És intel·ligent però simple, sense escrúpols ni honor i amb una tendència quasi sàdica pel bel·licisme. Molt oposat a l’altre guàrdia del primer príncep que  ha demostrat una intel·ligència profunda i amb matisos i un sentit de l’honor a més d’una capacitat per planejar a llarg plaç en comptes de la immediatesa d’aquest nou guàrdia.

La veritat és que a mi també m’encanta aquest efecte

Però el que Togashi ens ha mostrat en aquest episodi per sobre el guardià és l’ús de la seva habilitat. El que tot i haver emprat davant dels meus nassos amb tot luxe de detalls admeto no haver acabat d’entendre. El que sembla primer vincula la seva nina maniquí a un individu que esdevé l’únic a part d’ell mateix que la pot veure. Això crea una obvia distracció doncs una persona acaba veient algo que ningú mes veu provocant un instant de caos, però no veig quina relació te això amb la resta de l’habilitat. Doncs després ataca amb una mena de serps xucladores de sang a una altre víctima per a drenar-li la vida (a Togashi li ha donat fort últimament per drenar els cossos o retorçar-los, crec que li agrada dibuixar els cossos xuclats i contusionats). Les serps en qüestió (que suposaré surten de la nina) no només son visibles si no que son tangibles (si no les bales no les destrossarien). Entenc el poder de les serps que poden reduir fàcilment a un enemic, però encara no comprenc que hi pinta la nina en tot plegat. Podria servir per inculpar a un altre de l’atac, però em sembla un mètode massa poc  pragmàtic com per resultar viable. Algun secret tindrà, suposo que ja se’ns explicarà. Però per ara resulta tota una incògnita.

El que importa immediatament però son les conseqüències politiques d’un altre assassinat. La resta de persones no sembla especialment alterada pel fet. Suposo que la mort és quelcom esperable en qualsevol moment essent guàrdies i criats de prínceps en una guerra per la successió. El que hagi mort un guàrdia es podria prendre com un greuge contra Kurapika per ser incapaç de procurar la seguretat dels seus alumnes. Però aquests no triguen en prendre-ho com un intent de la competència per impedir que aprenguin nen. Una opció interessant, tot i que no sembla de deixar-me estranya.

No os semblen monis i a l’hora lletges de collons?

També interessant resulta el guàrdia amb la peculiar cellajunció. Molt fan d’aquest estil de celles boleta unides per una línea finíssima amb la cara inexpressiva a sota. No només la immediatesa de la seva reacció i la evident falta d’escrúpols resulta interessant si no les reaccions de la resta al seu acte. Però més interessant resulta les dades que ens dona les reflexions que inspira a en Kurapika. I és que s’havia donat a entendre que les pistoles poden ferir als usuaris de nen en certa mesura, però mai fins ara s’havia donat una valoració exacta del fet. Tot i que suposo que depen força segons les habilitats de l’usuari Kurapika ha esmentat un calibre concret referint a que és prou potent per ferir a un usuari del nen amb les defenses actives. Aquesta exactitud en la informació de com les armes de foc poden arribar a afectar als usuaris nen resulta d’allò més interessant i crec que Togashi ha volgut plantar un precedent per  donar vulnerabilitat als personatges després de la ultra dimensiona escala de poder de la saga de les formigues.

Com dic, molt fan de les celles

En definitiva tot queda per veure, per variar Togashi no podria deixar la historia més oberta en el moment d’aturar-se i queda per veure quan trigarà aquest cop a reprendre-la. Un es pregunta si veurem el final. El més factible sembla apuntar al no, al menys de mans de Togashi. Però si acabés avui, al menys jo puc dir que ha valgut la pena el viatge.

Això sembla Tarantino ja



One piece 877 – No tan dolç

Pedro

Aquesta mini historia cada cop me mola més

Aquest és un capítol d’acció. Una batalla per la conquesta del Sunny en podríem dir. I com a tal no hi ha moltes reflexions profundes que pugui fer al respecte. L’escena inicial amb en Prospero caramel·litzant a en Brook i en Chopper em sobra molt. Em sobra per que és molt llarga i no es necessitaven tantes pagines per fer-se entendre. No obstant m’agrada per que Oda repara un dels errors de l’episodi anterior mostrant-los derrotats per Propsero a la primera pagina. Deia que em semblava inverossimil que havent-hi els dos germans grans dalt del vaixell els dos tripulants se’n sortissin tan be. Aquí Oda desmunta aquest tan be mostrant-los derrotats d’entrada. No obstant han aguantat, ho sabem de l’anterior episodi. I això ja és una heroïcitat, punt per Oda.

Però després d’això el capítol ja salta a la molt més interessant  arribada del barret de palla al sunny amb una embogida emperadriu al darrere. Veure el Red Hawk un altre cop és espectacular, tot i que ja va sent hora de que Oda ens doni una petita explicació de com funciona exactament. Però qui es roba l’escena i potser el capítol és ses dubte el segon germà, lluitant a la par amb en Luffy amb les seves pròpies tècniques. Ell domina una logia, però la te tant controlada que pot estirar un braç metàl·lic com si de goma es tractés. Només aquest petit detall ja ens mostra el poder del personatge i el seu temible domini sobre la fruita.

Però quan per fi aconsegueixen pujar al vaixell i gracies a les distraccions que en Luffy i en Pedro ofereixen contra els dos generals preparar la fugida (no li han quedat del tot fins els temps, es veia que retrassava l’arribada de la Big Mom a posta). En Prospero immobilitza el vaixell amb una bola de caramel gegant. Deixant com a única opció de fugida derrotar-lo. Però com derrotar a en Prospero abans que arribi la Big Mom estan en Luffy ocupat amb el seu germà petit? Potser amb l’ajuda d’en Jimbe. Però aquest no està preparat com per actuar prou ràpid. I en Pedro no es prou fort per derrotar en Prospero, menys en tan poc temps. L’única opció és un sacrifici.

I és que en Katakuri no es pot robar el capítol si ho fa en Pedro amb majúscules. Quan Oda es proposa ensenyar-nos que és l’epiquis-me ho aconsegueix, és un mestre en aquest art. Aquí ho fa mostrant-nos una clàssica mostra d’heroïcitat cultural. Per que des de l’harakiri dels samurais fins als kamikazes de la segona guerra mundial el fet de sacrificar-se per honor, per la teva causa, és una de les característiques de la cultura japonesa. Aquesta mostra d’honor al donar la teva vida per la causa, literalment, és un dels trets  més reconeixibles de la cultura nipona i per això quan un japonès  ho plasma en una de les seves obres de ficció, es transmet una essència que altres medis no aconsegueixen transmetre. En altres formats, quan un heroi dona la seva vida per la causa, l’entrega voluntàriament per aquesta, se l’heroifica en excés, és com si la narrativa ens empenyés a venerar-lo pel gran sacrifici que ha fet. Per als japonesos la perspectiva és diferent. Donar la seva vida per la causa és una heroïcitat sí, però per que ha complert amb el seu deure fins al final, per que ha siguit fidel al seu honor. I com a tal se li ha de tenir respecte, no idolatrar-lo ni vtorejar-lo, respectar-lo. Per que en lloc de ser el gran sacrifici que ell ha fet per tot nosaltres i qu ehem d’agrair, és l’home d’honor que ha complert amb el seu deure amb els màxims honors i al que hem de respectar. Potser és subtil, poser no he trobat les millors paraules per descriure-ho. Però crec que aquí Oda ha sapigut plasmar encerta manera l’essència del que vull donar a entendre (si poséssim el cas d’en Pell a Alabasta com exemple el seu seria un sacrifici més Hollywhodiense). Així doncs en Pedro salva una situació insalvable fent-se explotar en mil bocins per a salvar el dia. Oda portava tota la saga construint el personatge per a això i crec que ho ha fet de manera magistral. Pedro es converteix definitivament en el meu mink favorit entrant al Valhala per la porta gran.

Però el que tots ens preguntem inevitablement és: morirà realment? Tots coneixem la norma de que ningú mort a One Pice si no està a Marineford. Però ara que ja hi ha un precedent, s’atrevirà Oda a matar el personatge? Jo aposto a que no. Posant-nos pràctics si en Pell va sobreviure a una bomba més potent que auqesta, en Pedro hauria de sobreviure a això sense problemes. Clar que en Pedro portava la bomba a l’armilla i en Pell la podria haver deixat anar a l’últim moment per sortir disparat amb l’aire de l’ona expansiva i evitar l’explosió. Però si ens fiquem així de tècnics direm que mai ningú mor per una canonada a One Piece i que el que en Pedro portava era simple dinamita que no faria ni una rascada a ningú. Però be, Sabem que Oda juga amb les seves pròpies normes i l’important no és si tenen sentit o no, és si ens les creiem al moment de ser expressades. I oda aconsegueix que ens creiem que una bala de canó no li farà res a un home però que uns quants cartutxos de dinamita el mataran. Per que forma part de la lògica que ha construït per al seu univers. Jo personalment penso que no el matarà pas. Per que Oda és un nostàlgic i li sap massa greu acabar amb un personatge. Els hi agafa massa carinyo com per matar-los. Hauria d’aprendre una mica d’en Martin. Només quan la historia exigia que restessin morts com en el cas de l’Ace i en Barba Blanca Oda ha pogut resistir la temptació. En aquest cas, si en Pedro resulta estar viu més endavant, no afectarà a la historia futura, i tot i que potser desllueixi el seu magnífic sacrifici ho farà a posteriori i no serà tan important. En fi, és un dels defectes d’Oda i ens hem d’aguantar. Al cap i a la fi és la seva historia, la sabries fer millor?



One Piece 876 – La Pudding apareix casualment

Shingeki no Sanji

M’encanta el disseny de les veles. Aquesta mini saga m’està agradant

Oda ha arribat en aquest capítol al punt en el que feia temps que volia arribar. Segurament aquest punt és de fet un dels primers punts que va planificar de la saga quan va decidir que en Sanji en seria l’eix central. I tal com en Sanji els havia ficat a tots en l’embolic, ell els havia de treure amb els seus dots culinaris. Per que estava clar des del principi del manga que en Sanji havia de fer algun dia una gran proesa amb els seus dots de cuina. I aqui la tenim, una batalla culinària a contra rellotge per salvar el mon l’arxipèlag de la devastació i donar als seus companys una escapatòria. És el moment d’en Sanji per lluir-se i Oda s’ha posat un llistó alt. S’ha de marcar un Shingeki no Souma, i no pot ser menys, per que el manga ha estat esperant aquest moment per molt de tems i no ens pot fallar. Ha arribat el moment de que Oda faci brillar els dots de la cuina i ens ofereixi una batalla culinària.

Però de moment la batalla culinària encara està lluny. El present més immediat ens situa en una carrera a contrarellotge amb una Big Mom imparable que no te aturador. Era molt obvi que sortiria del forat, i d’entrada he pensat que era massa previsible. Però collons, m’ha impressionat. Oda ens transmet na vegada més imatges molt potents que aconsegueixen recuperar una mica el temor que va fer perdre a l’emperadriu amb aquella caiguda tonta de la que no m’aconsegueixo oblidar.

Però l’emperadriu i la seva caiguda no és l’únic error que no oblido. La Pudding està allà. Dacord, ja ha passat, acceptem que Oda ha estat ràpid en el desenvolupament dels seus sentiments per en Sanji i deixem-ho en el passat. Però no puc. No puc per que Oda cau massa ràpid en la comèdia. Els acudits sobre la bipolaritat de la Pudding son genials, de debò. M’encanten, però no és el moment. No és el moment per varis motius. En primer lloc per que altre cop és massa ràpid. En Sanji no li dona massa peu i ella ja comença a deixar anar tonteries, Oda hauria de deixar que es desenvolupés la relació entre personatges per arribar orgànicament al punt on vol. Però sembla ser que les preses de la Big Mom se li han contagiat de cop i vol accelerar el procés. Deu ser les ànsies per veure la batalla culinària, espero que valgui la pena. Per altre costat… tenim a l’emperadriu. La situació és massa tensa, desesperada, no és moment per fer broma. Oda pot fer acudits, però pot fer certs acudits. I que la Pudding es comporti així en mig de la letal persecució de sa mare… No és còmic, és ridícul. És ridícul per que treu la tensió del moment, fa emergir la sensació que no hi ha cap perill, que estan relaxats i que per això fa bromes. Però no, la situació és molt greu. I és com si per un costat m’estiguessin dient que algú s’està a punt de morir i per l’altre costat m’estiguessin explicant acudits. Em treu de context. I és una llàstima.

No em sembla rapida la manera en com en Sanji puja a la catifa, ni com la Pudding soluciona el problema del bosc. Això sí havia de ser àgil. En Sanji no te mes remei que confiar, està entre l’espasa i la paret i a més es un incrèdul enamoradís que es creuria qualsevol cosa que li diguessin un parell de tetes. Així que està be, de fet diria que està molt ben executat, amb els temps entre les escenes a la catifa, el bosc i el vaixell molt ben portats. Potser no m’acaba d’agradar la casualment practica immobilitat dels generals per deixar lluitar als massilles al vaixell, però ho podem justificar amb que prefereixen esgotar-los abans d’atacar. Sigui com sigui la cosa s’escalfa i sembla que ja sí per fi ens precipitem cap al final de la saga.



Hunter x Hunter 369 – Límit

Mama, quan arribarem?

El capítol enceta amb una mega panoràmica que ens mostra la situació del vaixell en mig de la bastedat del mar. És preciós com Togashi recorre a la potencia d’una senzilla imatge per mostrar-nos com de minuscul és el vaixell en comparació amb la bastedat da l’oceà, i això que el vaixell és gegantí. Sincerament hagués preferit que Togashi ens mostrés la imatge sense més. Que mostrés la potencia del diminut de l’home en tot el seu esplendor. No obstant Togashi ens mostra en la mateixa imatge un altre cosa. El temps que ha passat. Només 18 hores des de que el vaixell va salpar.

Sembla sorprenent que després de tants capítols hagi passar tant poc temps, crec que no arriba al capítol per hora però… bufa, no deu faltar gaire. Si les primeres 18 hores de viatge han estat així, com serà la resta? Acabaran tots morts abans que acabi el viatge? Un es pregunta si amb aquest ritme Togashi acabarà mai la saga. Podem suposar que la cosa es relaxarà a mesura que vagin passant els dies. Però la veritat és que això te pinta de precipitar-se cada cop més i més. Però en algun punt ha d’acabar la batalla de successió. I llavors que? El viatge es llarg, uns mesos si malament no recordo.  I dubto que la successió duri tant, en 18 hores ja ha mort el primer príncep. Togashi podria fer un salt temporal després. Suposo i espero que tingui més trames pensades per al vaixell (encara confio en que tingui una per a en Leorio), potser les enceta definitivament en quant acabi la batalla de successió. Qui sap, per ara no puc més que sorprendrem davant les magnituds que sembla estar cobrant aquesta saga i impacientar-me pel que vindrà.

Sincerament, vistes de costat, sembla que se n’hagin anat al llit junts

 

Però el capítol comença realment amb el despertar d’en Kurapika. I certament era esgotament físic degut a l’ús de l’habilitat el que el va fer caure (ara que ho penso son 13 hores, però no conten les 9 ultimes que se les han passat dormint, així que sí que va a més d’un capítol per hora, no?). EL sorprenent és que com ell la reina ha caigut inconscient. Per sort sembla ser que degut a la inconsciència d’aquesta ningú s’ha adonat de la caiguda d’en Kurapika així que estan salvats en aquest sentit. Però el temps apremia i ja han perdut 9 valuoses hores. El rellotge intern d’en Kurapika segueix sonant i cada cop està més a prop del fi. S’han d’espavilar i inspeccionar la resta d’habitacions. Però quan arriba el torn de l’habitació del quart príncep… La panerola cau fulminada per la presencia de la bestia nen d’aquest. SI això forma part de la seva habilitat o és simplement una manifestació del seu intimidant sadisme és ja qüestió d’especulació, però apostaria pel segon. Així doncs la panerola és inutilitzada i la reina desconnecta la ja inútil habilitat. Fent que Kurapika hagi gastat la seva habilitat en… no res. Una interessant mostra de l’habilitat, però no puc evitar preguntar-me si era necessari. Ha servit per a desenvolupar el conflicte. Però la parafernàlia ha ocupat moltes pagines que al final no han portat enlloc. Però en certa manera està be, per que en el mon real emprem estratègies que no porten en lloc, fracassem, i seguim endavant. Suposo que tot dependrà de com ho porti Togashi d’ara en davant.

 

Crec que és important destacar l’aconseguit de l’aspecte demacrat que Togashi ha sabut donar tant a en Kurapika com a la reina que porten unes pintes horribles on no calen paraules per entendre el cansament que porten a sobra. Un treball magistral a nivell artístic que sorprèn encara és tenint en compte l’enormement diferents que son els estils d’ambdós personatges. També molt interessant com juga amb la llum per donar força al moment en que el petit príncep agafa la mà d’en Kurapika restablint la confiança després del conflicte. Una escena molt ben jugada. Doncs quan es supera un clot amb un somriure, el vincle restablert serà més fort.

Que la reina Otto ja tingui nen és una jugada una mica bruta, però sembla justificada, així que em queixaré només a mitges. Al cap i a la fi l’habilitat ja ha tingut els seus costos, alguna cosa bona havia d’aportar. El que se’ns mostra a continuació és a la sèrie de guàrdies que en Kurapika es disposarà a entrenar on Togashi mostra obertament les intencions de cada un. N’hi ha amb nen, n’hi ha sense, n’hi han fastiguejats per ser relegats a aquesta feina, n’hi han de emocionats per tenir l’honor de complir-la, n’hi ha d’espies i n’hi ha que… be, tots son espies. El cas es que la pluralitat és immensa i serveix altre cop per enriquir encara més l’entramada xarxa de relacions entre prínceps. Però si un destaca sobre els altres és el guàrdia de l’exèrcit del primer príncep. Que al contrari que el que ja hi ha, sembla bastant tontet i primitiu. El que teníem fins ara sembla un home astut i calmat, disposat a prendre’s el seu temps per completar la seva missió. El que acaba d’arribar sembla estúpid i impulsiu i amb massa set de sang. El més interessant és la misteriosa habilitat que guarda. Que amb un disseny espectacular intriga inevitablement sobre el seu funcionament. Però especular és inútil. Podrien ser tantes coses. Haurem d’esperar, quin remei. Un altre cop.

 

 

Hunter X Hunter 368 – Assassinat

La reina inregia

Li ha donat pels mapes, m’encanta

La historia, com en el capítol anterior gira al voltant de la panerola. Un cop despistada l’atenció dels guàrdies espies la reina es disposa a explorar la disposició de prínceps i guàrdies a les altres habitacions. Però la panerola es topa amb una eventualitat que la reina no havia esperat. L’escena d’un crim. Això l’altera, un dels prínceps, fill del seu marit està essent assassinat davant els seus ulls. El seu instint l’empeny a demanar ajuda, a intentar evitar-ho. Portant-la a destapar l’engany que tan curosament havia preparat.

Quan la reina s’assabenta que una princesa està essent assassinada xiscla i s’exaspera per demanar ajuda. I tot i els intents d’en Kurapika per esborrar aquesta reacció ella es regira i es revolta contra ell perseguint el be moral. Perquè que matin a una persona està malament miris com ho miris. O no? Personalment crec que el be i el mal son invents de l’home, no és res que existeixi realment, per tant com a invent que es  recau en nosaltres establir-ho. Però el que importa no és si està malament, importa si ella sent que està malament. Tot i que la mort d’un altre príncep sigui d’entrada positiva doncs la col·loqui a un pas més de la supervivència, matar és… tan horrible. I per això ella no pot acceptar la pèrdua d’una vida com un fred intercanvi burocràtic, una passa més fins a la victòria. No pot i per això es rebel·la contra en Kurapika i intenta brindar ajuda a una princesa que ja és morta. El problema és que això crea fricció entre ella i en Kurapika, el qual ha demostrat ser l’únic que te possibilitats reals de salvar al seu fill. I això un dia li pot sortir molt car. Per que si l’allunya i l’aparta, més difícil serà que ell el pugui protegir. Si en el seu intent per obrar el be revela als enemics el seu secret, per a ells serà més difícil eliminar-la. Així doncs cada acció en aquest capítol l’acosta un pas més a la mort.

Doncs d’entrada em vaig pensar que era una violació

Però està be així. Togashi recalca en la humanitat de la reina. Vol aprofundir en la seva personalitat. És una mare sofridora, i és una reina que viu molt lluny de la seva corona. En certa manera, tot i ser on és, el dolor de la pèrdua que s’endevina l’ha retornat a ser aquella noia perduda de qui l’emperador es va encapritxar. I crec que és important que Togashi es preocupi per això, que no deixi que els seus personatges es converteixin en simples peces de la maquinaria de la historia. Per que en un context real els personatges reals no son simples peces que serveixen a la maquinaria de les accions, son persones reals amb els seus propis dubtes i motivacions. I crec que en aquesta saga Togashi s’està encarregant de curar especialment aquest punt, de donar realitat als personatges, de no deixar que la trama els faci actuar de certa manera, si no deixar que actuïn per so sols en conseqüència a la trama. I això m’encanta.

Conflicte

I llavors en mig de tot el cas burocràtic Kurapika cau fulminat. Les raons son desconegudes. Però tot apunta a el fi del límit del seu rellotge intern a causa de l’ús de la seva habilitat. Però tot i que les coses apuntaven a que aquesta saga podia ser la fi del personatge,  tant prompta mort sembla indubtablement prematura. Cosa que ens fa pensar o be en un esgotament físic o be en una habilitat nen externa, o be en una de les criatures nen dels prínceps. Potser la del novè príncep? Va fer una cosa similar amb els seus guarides al cap i a la fi. Però de ser així Kurapika es tornarà a aixecar aviat, o tot apunta a això al menys. Sigui com sigui és un misteri massa abrupte per que en puguem treure l’entrellat.

Txan, txan, txaaaaaan

Però parlem de l’assassinat. La perspectiva d’aquest sembla un dels casos del detectiu Conan. Un trencaclosques amb habilitats nen. Però no sembla que costi molt treure’n l’entrellat amb una mica d’imaginació. L’opció més obvia és la d’una copia. Però posant-nos a ser més imaginatius podria tractar-se d’una bestia nen que crea projeccions. O la barreja de varies habilitats nen que creen un miratge per emmascarar l’autentica causa de la mort. Sigui com sigui no crec que triguem molt en descobrir qui ha estat i com ho ha fet. Tenim a un ninja enfadat.

Es ben guapot el calbo, em recorda a en Saitama. No os fa recordar el vostre costat homoerotic?

Però parlem del quart príncep. El nostre antagonista progressa a passes agegantades en el domini del nen. Però no està satisfet amb això. I quan descobreix que l’oferta d’ensenyar nen d’en Kurapika promet un avanç molt més ràpid del que ell se li havia promès com el més accelerat possible la situació es torça per a la nostre guàrdia que es veu entre l’espasa i la paret. Transformant l’escena en una magistral mostra del que el personatge pot oferir. Amb aquest posat intimidant i aquest sadisme amagat sota la pell. Així que si la guàrdia no actua ràpid i amb eficàcia, la seva mort sembla segura. Per sort la dona sap esquivar la mort donant una resposta satisfactòria sense recórrer a la mentida. Però això la deixa penjant de la corda i la propera vegada una resposta satisfactòria no serà suficient.

Calfreds…
Que mes pot dir?