La Carretera

“La Carretera” de Cormac McCarthy presenta un futur distòpic, un holocaust nuclear on tot rastre de vida ha estat eradicat i on els darrers supervivents lluiten per endarrerir fútilment la seva mort. En un món assolat per la violència, on la fam dona lloc al canibalisme i el fred més imbatible és capaç de “trencar roques”, un pare i un fill recorren la carretera cercant una salvació. En un viatge cap al sud, fugint del fred, fugint de tot.

La novel·la va guanyar un Pulitzer(2007) i la veritat és que no m’estranya. No m’estranya en absolut. És a falta de paraules millors una autentica i verídica obra mestre. Si jo hagués estat capaç d’escriure quelcom mínimament semblant, puc afirmar amb rotunditat que podria morir tranquil ara mateix. No se si és el millor llibre que he llegit mai, això seria molt dir. Però que em sorgeixi el dubte, hauria de ser prou enunciat per si sol.

El que més crida l’atenció i segurament el més destacable és el format amb el que està escrit. Doncs el llibre no te particions, o be en te tantes que es fan difícils de comptar. La novel·la està composada de petits apunts, narracions puntuals que solen rondar el quart de pagina. Narracions que tot i seguir una cronòloga no estan lligades les unes amb les altres. De vegades recorre al recurs d’explicar un pedaç de passat, sense avisar, recurs que si el lector està un pel despistat pot marejar, però que resulta excel·lentment portat i dona molta qualitat dramàtica a la trama. Tot aquest conjunt de petites parts forma un mosaic, un mil·lenari mosaic de petites intervencions que construeixen una gran historia. Però que sobretot construeixen un ambient, una situació. Un mosaic de milers de petits apunts que poc a poc se’t van ficant dins el cos. Et devoren i t’atrapen fins que pots sentir la desesperació dels personatges quasi com si fos teva.

Si hagués d’anomenar als protagonistes de la novel·la. No anomenaria al pare ni al fill ( i no per que no tinguin nom, que no en tenen). Anomenaria al fred, a la fam, a la desesperació i sobretot: a la por. Per que aquests són els autèntics protagonistes d’aquesta historia. Els personatges no són més que mers escenaris on aquests es passegen executant les seves magistrals actuacions. En aquest llibre, no son les emocions les que viuen en els personatges, son els personatges els que viuen en les emocions.

Es presenta a un pare, que vol morir. Un home que ho ha perdut tot. La dona del qual es va suïcidar per que no suportava més aquest món. Un home que veu a la mort a diari i sent l’impuls de besar-la. Un home que te un fill. Un fill que és l’únic motiu que te per a seguir endavant. Un fill al que la seva mare va intentar emportar-se amb ella a la mort per què no hagués de viure un món tan terrible. On aquesta mateixa mare va acusar al pare de covard per no tenir el valor d’evitar al seu fill aquesta terrible existència. Un fill que també desitja morir, però que no pot, per què estima al seu pare i aquest no pot suportar-ne la idea. Un fill que s’aferra destructivament a un irrisori ideal de justícia que mai ha pogut veure complert. Un fill que pràcticament és un cadàver, però que inexplicablement, aconsegueix viure un dia més.

Realment el llibre no te molta historia a explicar. És un llarg viatge, amb els seus perills i penalitats. Un llarg viatge on el viatge no importa en absolut. On l’únic que importa és la excel·lència amb que la novel·la és capaç de plasmar la desesperació absoluta de les seves idees. L’home es condemna a si mateix, hem de lluitar per un món millor si no volem que els nostres fills protagonitzin algú dia aquest llarg viatge per la carretera.

Finalment només puc dir que considero d’aquesta novel·la una lectura indubtablement imprescindible i que ningú hauria de perdre’s l’oportunitat de gaudir. Sens dubte es postula per a la millor novel·la de l’any.

Deixa un comentari: