La plaça del Diamant

És difícil parlar d’un clàssic. És difícil per que s’ha escrit tant i s’ha dit tant sobre ell que… que puc dir jo que realment tingui rellevància? L’única opció sostenible em sembla és oblidar-te d’aquest punt i ressenyar-lo com si fos un llibre qualsevol, un llibre desconegut i preciós que el món encara no ha descobert. Però és fa difícil oblidar que és un clàssic, per que se’n respira l’aroma, una mena d’aroma a altres temps que fa que tot i el temps passat la validesa del seu missatge prevalgui reafirmant així la seva excel·lència. Suposo que un clàssic és aquell que és tan bo que no envelleix amb el pas del temps. Però potser tot això només són disbarats.

Que dir doncs de l’obra més recordada de Mercè Rodoreda, potser l’autora més significativa de la literatura catalana, que es compta en la cúpula dels autors més reconeguts de la nostre literatura? M’agradaria dir que com moltes obres l’excés de fama les porta a una sobrevaloració que les carrega inevitablement de decepcions. No és el cas. Però com que és la meva ressenya, parlaré una mica de mi.  La plaça del diamant resulta ser una obra que no em perdonava no haver llegit abans especialment per un motiu en concret. I aquest motiu és la plaça del diamant, no el llibre, si no la plaça. La plaça en qüestió resulta ser la meva plaça preferida de Barcelona. Suposo que per que tampoc soc molt aficionat a explorar les places de la ciutat comptal. El motiu d’aquesta preferència resideix en l’estàtua que l’engalana, en motiu de la pel·lícula i per tant de la mateixa historia que al llibre es narra. A la plaça també hi han refugis antiaeris amb visita guiada, amb estremidors testimonis reals dels fets gravats en la paret, a més d’alguns fragments del llibre que resultaran poc significatius si no l’has llegit abans. Però el que a mi em fascina és l’estàtua. I em fascina perquè trobo en ella una potencia expressiva a vegades aclaparadora, viu tan carregada de metàfores visuals en la seva composició que em fascina les múltiples lectures que un li pot donar. És una estàtua que em fa divagar i em porta a reflexionar sobre les la polifacètica mirada a l’art que pot ser mil coses en mil moments. Em posaria a desgranar la descripció d’aquesta estàtua, però m’ocuparia prou pagines per dedicar-li una entrada a part, a més prefereixo que la visiteu per vosaltres mateixos.

L’edició que jo vaig llegir incloïa un postfaci que també vaig llegir. Mai m’han cridat massa l’atenció aquesta mena de comentaris, però vaig pensar que no podia criticar-los sense haver-ne llegit cap. I el resultat ha estat decebedor. Tot i que sí vaig trobar molt interessants les cartes que s’avien intercanviat amb l’autora durant la creació del llibre i els punts de vista i reflexions que també s’hi adjuntaven (això em va valdre molt la pena). L’anàlisi del llibre em va sembla una porqueria. No és que sigues erroni , de fet estava d’acord en la gran majoria i només en desacord en algunes conclusions que no deixaven de ser un punt de vista. El problema el veia en el que ressaltava i com ho ressaltava i per conseqüència el que ignorava i com ho ignorava. Sentia que la lectura critica d’aquesta opinió ressaltava detalls que no tenien una importància tan notòria com d’altres que s’ignoraven per complet. Em va faltar que es parlés del masclisme evident de la societat d’aquella època i per tant del feminisme com a mínim per contraposició que la figura femenina de la protagonista sobrevivint en aquell món desolat representa. Però potser soc jo que hi vull evocar una perspectiva massa moderna o massa meva. Potser soc jo  i l’obra tenia grans coses a oferir que jo no he sabut apreciar.

Mercè Rodoreda

Parlaré doncs de masclisme. Com no costarà gaire deduir jo soc un home. I com a tal no he sigut víctima de la discriminació de gènere, no al menys des de baix. I sol resultar més difícil adonar-te de la gravetat de l’assumpte des de dalt. Així doncs jo no he estat menyspreat ni maltractat pel meu sexe, no he patit els abusos del masclisme, fins i tot segurament n’he format part amb inevitable inconsciència. Soc un home i això em condiciona. He rebut certa educació inconscient, d’educadors també inconscients. Però no està en les nostres mans si no adonar-nos del que passa al nostre voltant. El canvi només està en nosaltres.  En definitiva, al no esser una dona, no he viscut el que significa esser discriminat per esser una dona. I tot i que puc simpatitzar i comprendre en cert grau la profunditat d’aquest mal tracte no l’he viscut amb la seva profunditat. On vull arribar és que tot i aquests elements condicionants el que he vist en aquest llibre m’ha fet sentir molt malament, no com a home o com a dona, si no com a persona. M’ha fastiguejat per que m’he identificat amb una protagonista que com jo, és una persona. I el fet que tractin així a una persona em sembla força inhumà. Se que això és una senyal positiva de que els temps han canviat, que les coses no son tan dolentes com abans, que al menys ens adonem d’una discriminació de la que llavors ni tan sols érem conscients. Però tot això no te importància mentre llegeixes aquestes pagines, per que llavors és real, llavors és a tu a qui t’estan fotent una pallissa per haver-te comprat un vestit amb els teus diners sense el seu consentiment. Que una persona tracti a un altre persona així, sigui pel motiu que sigui és denigrant (per cert denigrant és una paraula racista, ja que vol dir literalment convertir-se en negre i que convertir-se en negre sigui denigrant és denigrant. Paradoxes del llenguatge). El llibre parla d’una dona oprimida sense saber-ho en un món que l’oprimeix sense saber-ho afligida per causes majors que ni entén ni pot controlar. Al final però el llibre capitula amb un raig d’esperança tot i que no sense advertir que el canvi no és senzill. La protagonista aconsegueix viure en un escenari on és respectada i estimada com a individu i engendra una descendència que tot i que veure’s arrossegada encara per moltes desigualtats s’encamina clarament un pas més a prop de la igualtat. S’endevina en la filla de la protagonista una dona forta i independent que tot i acabar també casada amb un home que la societat jutgi com a moralment superior viu clarament un pas més a prop de l’empoderament necessari per poder emprar algun dia la paraula igualtat.

Però sens dubte el millor del llibre, o el que a mi millor m’ha semblat és la seva narrativa. Aquesta novel·la te una forma màgica de narrar que no havia vist mai abans i que dubto que torni a veure mai tan ben implementada. L’autora empra la unió entre un narrador impersonal que narra amb fredor externa tot el que succeeix a la protagonista amb pinzellades d’una visió personal i poètica que s’endinsa en metàfores a vegades descabellades per transmetre sentiments on les descripcions no arriben. La màgia viu en que la nostre protagonista narra els successos en primera persona, però a l’hora ho fa com si ella no hi fos present, com si la quotidianitat l’allunyés de la realitat i posés una pantalla que els separa i els aïlla i  a l’hora. Per altre banda s’apropa a si mateixa (que no als fets) amb una sensibilitat feridora emprant poètiques metàfores que arriben a l’anima. La gracia d’aquesta narrativa és que al ser tan apersonal, no et narra res, no et diu que sent la gent ni t’explica per que fa el que fa, només et guia per una quotidianitat apàtica que viu lluny de la tragèdia que realment es viu, i tot i això, tot i ser fred i no explicar-te res, d’alguna manera aconsegueix expressar-t’ho tot. En aquesta contraposició viu el mestratge, com Rodoreda aconsegueix explicar-ho tot sense explicar-te res, fer-te saber com es senten els personatges, com d’intensament pateixen, sense parlar-te mai dels seus sentiments, sens posar-te mai dins els seus caps. Només llegeixes com pinten, parlen, cuinen, però tot i així t’hi endinses, els coneixes ben endins. Molt més endins potser del que aconsegueixen la majoria d’obres que t’ho expliquen bellament. Rodoreda aconsegueix sense explicar-te res, que ho entenguis tot. I si això no és una genialitat ja em diràs que ho és. Aquest fet, el que una narrativa tan juxtaposada al missatge pugui explicar-lo amb més intensitat del que podria fer-ho qualsevol altre és el que més em fa posar els pels de punta en aquesta novel·la. I sense cap mena de dubte el que més me n’ha agradat.

Un dels elements que més gracia em van fer durant la lectura del llibre és com la protagonista no percep en absolut l’existència de la guerra. És quelcom que està allà, ho intueixes, ho dedueixes. Però ella mai en parla, mai t’ho explica. Els seus problemes del seu dia a dia no tenen res a veure amb la guerra, no fins que aquesta li arranca el marit de les mans. Però el conflicte deu estar en el seu zenit que la novel·la encara no ha esmentat la paraula guerra. Per que per a la Natalia (em nego a anomenar-la amb un nom imposat pel capritx d’un home que l’empara per apoderar-se’n), la guerra no existeix. Per a ella la guerra és una cosa que fan els homes i amb el que ella no te res a veure, una mena de metàfora afilada sobre la futilitat de la violència. Per a la Natalia no existeix la guerra, existeix la fam, i la mort i la desesperació. Però que és la guerra? Ella no sap que son franquistes o republicans, no entén de república com tampoc entén de feixisme. Ella només te una casa, un marit, uns nens, una vida. No te més, no vol més, tampoc sap que pugui haver-hi més. És un exemple descarnadament innocent de la realitat d’aquells temps. On milers de dones es quedaven a casa perplexes sense saber que estava passant mentre que uns homes també ingenus marxaven a combatre en el seu nom i el de la llibertat, tot i que ni elles ni la llibertat sabien exactament per que es combatia ni quin sentit tenia tot allò. Suposo que sense saber-ho, tenien raó. Cap sentit. Aquesta futilitat em sembla tan ben expressada, altre cop precisament sense dir-ne res. Que no puc si no aplaudir amb llàgrimes (metafòriques i no) als ulls.

Hi ha moltes coses més de les que parlar. Les novel·les clàssiques tendeixen a ser lentes i pesades, amb una acció pausada on no passa res fins al final. Un recurs que serveix per explotar al màxim l’expressivitat d’aquest i realçar-ne la intensitat. I tot i que aquest llibre no n’és l’excepció, a l’hora no paren de passar coses allunyant-se de la pesadesa característica que altres títols similars sí podrien tenir. Mai he estat un especial amant dels clàssics, tot i que sempre m’han agradat quan un m’ha caigut a les mans. Tot i això, pocs he llegit com aquest. No dubto en dir que és un dels millors llibres que he llegit. Envejo la seva narrativa. M’impulsa a desitjar esser capaç de crear art així amb les paraules. Em fa sentir petit. Però m’alegra que existeixin al món obres tan elevades, obres tan inassolibles. Per que algú un dia les va assolit. Per que no podria tornar a passar? Podria desgranar la trama, però crec que no és el més important d’aquesta novel·la. Podria analitzar, realçar i admirar les figures i símbols que s’hi presenten, o analitzar la cruesa històrica que narra amb mirada fidedigne els temps del passat. Però no en soc un expert i n’hi ha masses com per parar-s’hi. Així doncs, aquí amb quedo, abans d’abarcar més del que pugui sostindré, si és que no ho he fet ja. Podria dedicar-li milers de paraules més. Però per això ja teniu el llibre. Llegiu-lo.

Suposo que no cal dir-ho. Però considero a la novel·la un indubtable imprescindible. Per masses raons com per enumerar-les. No obstant potser no el recomano a tothom, tot i creure que tothom l’hagués de llegir (al menys tot català, és bo conèixer la nostre historia. És bo fer-ho des d’una perspectiva tan intima). Potser per aquells que arruguin el front davant la paraula clàssic aquest no és el millor llibre. Per que com el gaudiràs si ja el comences pensant que no t’agradarà? Si no aconsegueixes veure el que la fa preciosa, no serà preciosa en absolut. És el màgic de la mirada, que està en els ulls de  cada un. A qui el recomano doncs? A tots els que els apassioni llegir i per algun motiu no l’hagin llegit encara. A tots els que els hagin captivat les meves paraules. A tots els que estiguin disposats a començar aquest llibre sense una ganyota a la cara. Si l’abraces, la plaça del diamant no et decebrà.

El ultimo viaje de Tisbea

És l’unica portada del llibre que existeix :'(

Hi ha una historia peculiar sobre com aquest llibre va arribar a les meves mans. Peculiar per que és poc freqüent en mi. Els llibres que llegeixo són normalment o be heretats de la significativament extensa biblioteca familiar o en els darrers temps agafats en préstec a la encara més extensa (faltaria més) biblioteca publica. Menys freqüentment solo llegir llibres regalats i fins i tot encara amb menys freqüència comprats per mi. No per que no m’agradi comprar llibres. Simplement es llibres nous que tinc interès per comprar ja els compra el meu pare primer. Bonica és la vida que ens ha tocat viure. En qualsevol cas, com endevino endevinarà el lector, el d’enguany no correspon a cap dels casos esmentats. És en aquest cas un llibre agafat en préstec, no a la biblioteca, si no a una persona molt important per mi. Si malament no recordo li van regalar per sant Jordi, gairebé fa un any. I al llegir-me la premissa em vaig sentir agudament intrigat pel que aquest llibre podia tenir per oferir. Així que es va estendre una promesa: deixar-me’l quan ella l’acabés. Si l’acabava. Cosa de mig any després es va posar amb la lectura i després d’acabar jo amb les lectures pendents el llibre va finalment arribar a les meves mans. Després de tanta espera i d’alguns comentaris durant la lectura de la jovial propietària les expectatives eren força altes. Ara, exactament un any després d’aquella promesa m’evoco a publicar la ressenya. M’alegra afirmar que el llibre no m’ha decebut.

Podríem dividir el llibre en tres parts diferenciades, amb un respectivament diferenciat salt de qualitat. La partició resulta quasi còmica al tractar-se coincidentment de la presentació, el nus i el desenllaç. Cada una d’aquestes parts clarament diferenciada presenta una estructura pròpia diferenciada arrel dels esdeveniments que mouen la trama, tot i que el narrador be a ser el mateix, els seus punts de vista canvien per explorar nous conceptes i fer evolucionar el que explora. Per desgracia això fa decaure la qualitat. No tant per que empitjori en si, si no per que á inicial és tan bona d’entrada, que el que la succeeix no aconsegueix estar a l’alçada.

Està a tope de referencies literaries

La premissa és senzilla. La Tisbea no és una noia com les demés. La seva condició mental limita les seves capacitats socials fins al punt d’anular la seva facultat per llegir les emocions del altres guiant-se per a fer-ho per una lògica matemàtica que demostra no donar gaires bons resultats. Ella viu la seva vida, en el seu petit món, sense ser conscient dels problemes que comporta ni de la carrega que suposa. Un dia el seu neuròleg li proposa de sotmetre’s a un tractament experimental que miraculosament aconsegueix reparar la seva condició. És en aquest punt quan la Tisbea s’adona de la carrega que ha suposat tots aquests anys, dels somriures falsos, de les mirades incomodes, de les falses apreciacions que l’han conduit durant tota la seva vida. I quan pren consciencia de la realitat del depriment mon que l’envolta, s’esfondra. Tocat el fons de l’abisme, decideix fugar-se amb un jove amb tendències suïcides per recórrer un últim viatge i solucionar el problema matemàtic que havia passat tota la vida intentant resoldre, per al final, posar fi junts a la seva existència.  El llibre no te de fet gaire més historia a banda de la resolució del conflicte. Però be, no he dit res que no expliqui el llibre mateix a la seva contraportada.

El cotxe invisible. Molt cert.

La primera part del llibre, la introducció, be a conformar entre un terç i la meitat del volum total de pagines. I és sense cap mena de dubte el millor del llibre. En aquesta introducció el llibre es dedica a introduir-nos en els ulls de la Tisbea, a veure el món com ella el veu. Ens porta a la seva quotidianitat. I és meravellós. La Tisbea pateix un trastorn sense nom. I em sembla la millor manera de tractar el conflicte. En primer lloc per que li permet als autors  fer fluir la seva narrativa sense veure’s restringit a les característiques concretes d’un o altre trastorn. I en segon lloc per que al no ser-ne cap, els representa una mica a tots. Ja pot ser asperguer, autisme o qualsevol dels milers de trastorns que existeixen i que segurament viu molta mes gent de la que podria pensar. Però aquest llibre no es presenta sols com una reivindicació d’aquests essers humans. No és tan sols una immersió en la seva manera de percebre el món. És una invitació a pensar que hi ha maneres diferents de veure el món, que la nostre és sols una percepció. Que la nostre lògica i la nostre moral, evidents als nostres ulls, són només una de tantes maneres licites d’interactuar amb la realitat. Tu no ets millor per veure el món com el veus igual que la resta no ho és tampoc. La física moderna accepta la idea de que no hi ha cap sistema de referència privilegiat, tots son igual de vàlids, siguin o no més simples o enrevessats. No crec que això sigui del tot aplicable a la conducta humana, potser no tots els codis morals siguin lícits. Però sí m’atreviria a dir que no n’hi ha UN de privilegiat. No hi ha una moralitat absoluta, no hi ha una perspectiva o una manera de veure i entendre el món superior a les demés. Però deixant de banda les reflexions transcendentals sobre la moralitat de l’esser humà la mirada dins els ulls d’aquesta noia és preciosa. La narrativa és màgica i realment et fa entendre i involucrar-te en els seus motius, tot te sentit dins el seu món i els autors aconsegueixen que sentis com a propi aquest sentit. El to preciós, arrelat en els petits detalls de la seva lògica m’ha recordat molt a la màgica exploració que fa en Rothfus sobre el concepte de la narrativa amb l’Auri a la seva micronovela “La musica del silenci” (la qual, curiosament va ser el meu regal de sant Jordi de fa un any (o sigui quan li van regalar aquest llibre a ella), per a la noia en qüestió. Regal que encara no ha llegit (a mi em va regalar aquest: Rumbo a la noche). Com els autors juguen amb el contrast del que resulta evident per a ella i l que resulta evident per algú que veu el que la resta de persones veuen en ella crea una bombolla que ens fa allunyar-nos de la resta d’un món que la repudia sense intentar tan sols comprendre-la per endinsar-nos cada cop més en el seu interior.

És un gran llibre, os incito a llegir la ressenya (aqui)

El que passa amb el nus és que perd la màgia de la narrativa. La Tisbea es sotmet al procediment i comença a ser més “normal”. Comença a veure els sentiments del món que l’envolta i amb aquesta realitat la màgia s’esvaeix. Per que no hi ha forma de sustentar la narrativa encisadora de la introducció sense la visió aïllada del nostre món que aquesta vivia. La presentació vivia únicament d’aquesta narrativa, però n’hi havia prou per assolir l’excel·lència, no necessitava més que presentar el personatge. I un cop presentat el personatge ens importa, ens interessa la trama, però a mesura que la trama avança la màgia va desapareixent i la Tisbea deixa de ser la preciosa Tisbea per convertir-se… en un altre cosa. Podríem prendre això com una metàfora de com la societat esborra a les persones “diferents” per crear la uniformitat, però això no deixa de fer que en el canvi la novel·la s’hi vegi ressentida. La novel·la encerta al retratar de manera tan preciosa una mentalitat tan diferent. Sembla clar que al transformar-la no està reparant un error si no més aviat donant-li una eina. Però la nova Tisbea no te la màgia de la original, és una persona més mundana potser. El drama existencialista en que es veu submergida és profund i demolidor, dolorós. Però no és suficient per estar a l’alçada de la preciositat de la primera part. Això desgraciadament afecta al ritme. Tot i que el salt viu en un procés gradual difícil de distingir en algun moment et trobes sentint que aquesta és un altre novel·la. Ja no és aquella Tisbea vivint simplement la seva quotidianitat. Ara és la historia d’una jove depressiva en un viatge d’auto descobriment ple de peripècies. I això és pràcticament l’oposat a l’anterior. Un exemple molt clar del fet és en un accident de transit on quasi els cau un camió al damunt del que aconsegueixen fugir en una escena d’acció… M’enteneu? És acció. Acció! L’oposat a l’original. I el llibre no la necessitava. Podia ser un viatge tranquil, un auto descobriment relaxat, que fos un viatge, però que visqués en ell certa quotidianitat. Que seguís la línea del que el precedia. Però el viatge està ple de moments trepidants i impressionants, tan en la seva preparació com en la seva execució. I això més que el canvi de la Tisbea és el que trenca el ritme amb la primera part i la desenllaça una mica d’aquesta, deixant-la mig penjant. No em mal interpreteu, la part segueix sent molt bona, el viatge es succeeix en una sèrie de referències literàries i moments de descobriment i reflexió que aconsegueixen aprofundir correctament en l’exploració dels personatges. La trama és interessant i està molt ben filada. Però en la narrativa hi falla alguna cosa, hi ha una mena de desconexió. No és res que faci de la obra menys disfrutable, però potser si t’hi arribes a fixar no pots evitar pensar que no es tan bona com podria haver estat.

Potser posar només el quixot és pecar de poc ampli, però és el més simbolic

I finalment tenim al desenllaç. Son unes poques pagines i no és en aquest cas un problema de narrativa (que crec que puja la seva qualitat en les ultimes pagines) si no en l’execució. Està molt ben narrat, però el problema el tinc amb el que s’hi narra. Òbviament no explicaré el final del llibre. Però es pren una decisió al final, que peca flagrantment de ser molt poc arriscada. Arriba a un punt de màxima tensió, molt ben aconseguit, per deixar-lo en no res. No s’atreveix a anar més enllà.  Després ho intenta arreglar amb un a mena d’epíleg molt ben escrit que serveix més o menys per justificar la decisió final. Però per molt bonic i poètic que sigui aquest epíleg no fa que la decisió final faci desencaixar el drama. Altre cop aquesta part es veu desvinculada de la resta de la obra per la seva decisió que fa perdre seriositat al dramatisme existencialista expressat moments abans del fet. És com quan t’intenten colar el drama de la mort d’un personatge i un cop passat l’enterrament aquest es presenta dient que havia estat un error de perspectiva. I aquest és el problema, no tant el fet que ho faci, si no el com ho fa. La premissa per incórrer en el drama tot i que cap fet dramàtic succeeixi peca de ridícula, és un mal recurs per fer arribar a la historia fins a un punt, volent passar per una sèrie de punts sense importar les conseqüències que això tingui en la seva verosimilitud. Si els autors haguessin trobat un calçador més ben col·locat potser la cosa hagués funcionat. Per desgracia no ho fa i el final torna a sentir-se desvinculat respecte a la resta.

Aquest també s’ha de llegir sí o sí

Tot i aquests dos errors (no diré que son els únics, però la resta no crec que importin en la valoració de la obra), la novel·la resulta molt disfrutable i especialment recomanable. Potser el fet d’haver parlat tant sobre les debilitats que als meus ulls te la novel·la fa semblar que la seva apreciació sigui menor a la que realment sento dins. Però tot i els errors és una de les obres més encisadores i originals que he llegit en el darrer any. M’ha encantat i fascinat, fins al punt que les pagines volaven sense que pogués aturar-les. La perspectiva tendra que aconsegueix donar en la visió d’aquells individus que veuen limitades els seves capacitats socials pel motiu que sigui em sembla molt enriquidora i crec que pot aportar tant a desconeixedors com a experts en el tema (però ho diu un desconeixedor, així que què diré jo?). Així doncs, tot i que podria no semblar-ho, recomano l’obra a tothom en general. Especialment aquells que se sentin captivats per personatges amb maneres úniques i especials de veure el mon o gent interessada en aquesta mena de trastorns. Definitivament molt recomanable.

Rescat en el temps [1999-1357]

I aquí tornem a tenir al senyor Michael Crichton. El vaig descobrir per casualitat amb la gens desconeguda obra “Parc Jurassic”, que va superar per molt les meves expectatives per passar a topar-me amb la fantàstica “Next” (la millor obra que he llegit sens dubte de l’autor) i finalment acabant per llegir la gens menyspreable “Persecució Sexual” que tot i tocar temes molt diferents a la resta d’obres de l’autor també en va treure tot el seu potencial. Tots aquests llibres els vaig trobar per casualitat a la biblioteca rebuscant entre els prestatges alguna cosa que em cridés l’atenció. Rescat en el temps però no podria ser més diferent. Michael Crichton és ja per mi un autor conegut, després d’haver llegit tres llibres seus és fàcil reconèixer la seva manera de fer, te un to quasi científic molt característic, et trasllada a un formalisme vers la ciència que la fa sentir real i viva, tot i que mai ho sigui del tot (de fet on menys ho era diria que és a Persecució sexual, que va sobre assetjament laboral i la faceta científica no era necessària en absolut, dada curiosa). És un autor segur de si mateix que de vegades sembla caure en l’error de creure saber més del que sap en realitat. Però que tot i així és capaç de tractar les seves histories amb un rigor científic que sovint costa de trobar (tot i que amb una lleugeresa de la que potser ell no és conscient a jutjar per la seriositat amb la que es pren a si mateix). Així que quan, comprant un regal d’aniversari per a la meva mare, em vaig trobar per casualitat un munt de llibres vells per a 3 euros el volum, els meus ulls calculadors no van poder evitar caure en el gruixut volum que destacava en negre sobre la resta i que sens dubte era el més econòmic en nombredepagines/€, sorpresa la meva quan allà hi vaig trobar escrit amb paraules gegants: MICHAEL CRICHTON.  Un autor conegut que m’havia sorprès més d’una vegada amb obres molt competents i ben tramades i que representava una garantia de qualitat per només 3 euros. No vaig dubtar en agafar-lo i afegir-lo a la resta de les meves compres en aquella botiga. Així doncs per quarta vegada em trobo al davant amb un llibre de l’autor i per primer cop, el llibre és meu.

Podríem dir que aquest llibre va sobre historia i física quàntica. O que va sobre viatges en el temps si ens poséssim més convencionals. Però aquí el que importa no és que viatgem en el temps si no com ho fem i per que ho fem. Ho fem a través de la física quàntica explorant aquesta fascinant branca de la física i ho fem per explorar la fantàstica disciplina de la historia, per a ser concret la historia de l’Europa medieval, situant-nos en territori francès durant la guerra dels cent anys, en terres frontereres entre la corona francesa i l’anglesa. No soc un gran coneixedor pel que fa a la historia i menys en el complicat període en el que aquest home decideix embarcar-se, però sembla que és bastant fidel al coneixement històric de l’època. Pel que fa a la física quàntica… Be, jo estudio física quàntica i… no te res a veure. Comença be, però al final sembla Descartes intentant demostrar que Deu existeix només per que les dues primeres passes de la seva argumentació eren correctes. Però se que si no sabessis de física quàntica tot el que diu aquest home et semblaria bastant creïble i professional, potser exagerat, però com succeïa amb jurasic parck no tan llunyà a la realitat tampoc. Però és clar, quan saps del tema… be, aquest no tan llunyà demostra ser-ho molt.

La portada que més m’ha agradat. Em recorda a: La carretera.

El llibre comença molt be. De fet el començament és el millor. Tota la part prèvia al viatge en el temps és el que més m’ha agradat i llegits ja uns quants llibres, crec que és el que millor se li dona a l’autor. És una mena de truc que fa servir en quasi totes les seves obres i que tot sigui dit, se li dona de fabula. L’home presenta un problema, una incongruència en el sistema que no te solució aparent. Comença a donar voltes sobre l’enigma mostrant-nos a diferents personatges interactuant amb el mateix enigma i descobrint diferents conseqüències d’aquest que cada cop el tornen més i més confús (a no ser que el títol et doni a entendre que viatjaran en el temps i que per tant la solució a per que han trobat unes ulleres modernes en una cripta de segles d’antiguitat és que ells mateixos viatjaran en el temps més endavant). Un cop la curiositat del lector està enganxada Crichton comença a narrar-te el problema amb una sèrie de detalls científics o pseudocientífics que escoltes amb atenció per que estàs fascinat amb la idea de resoldre el trenca closques. Amb aquesta sèrie de detalls d’indole científica Crichton aconsegueix justifica la “realitat” del que t’està presentant, fent que el lector entri en una mena de sensació de que està llegint una realitat i no una ficció, per que tot està molt ben datat científicament. I un cop submergit d’aquesta manera en l’ambient, Crichton te llibertat per portar-te on vulgui i explorar tots els temes que vulgui, per que ets seu i t’ensenyarà el que vulgui. És un mètode que se li dona especialment be i que a mi m’ha fascinat més que mai en aquesta obra. El problema és el que ha vingut després.

La meva portada

I no, no és que les especificacions científiques em trairessin de context al ser coneixedor jo de la matèria, tot i que no gaire correctes em semblaven molt ben buscades i no em van treure de la ficció en cap moment. El que em va treure de la ficció és precisament l’apartat històric. I el problema aquí no és que Crichton no estigui ben documentat, de fet crec que està sobradament documentat, de fet et dona a entendre varies vegades que ho està donant detalls innecessaris del període (per que com casualment els protagonistes son historiadors, la narrativa dona peu a fer-ho) la única funció dels quals sembla demostrar-te el ben informat que està l’autor. El problema crec, cau en que Crichton és pren la historia com si fos una ciència exacte sobre la que hi ha una veritat absoluta que ell t’ha de demostrar. Entenc que es va rodejar d’una sèrie d’historiadors que li devien explicar que el període devia ser segurament així i aixà i que ell va anar assentint. Una sèrie d’historiadors que li van anar desmentint certs topics de l’edat mitjana mentre ell els anotava per assegurar-se que culturitzaria al lector en aquest aspecte. Per tant, res del que diu sobre el període històric és fals. Però t’ho ven bastant com una veritat absoluta i indiscutible, quan la historia és una ciència inexacte i sovint molt difícil de desentranyar. Basada (com de fet tota la ciència) en una sèrie de suposicions no confirmades però que sembla que encaixen millor que la resta en les dades que es coneixen. I això si que em treia de context. Per que els personatges semblaven ser allà només per justificar que l’autor t’anés explicant tot el que sabia del procés. Per que la narrativa t’anava venent tot el rato una veritat absoluta que dubto que sigui tal. I per que en certa manera podia sentir certa hipocresia en la manera de narrar la seva obra.

Aquesta és la portada original imagino

Hipocresia per que? Doncs hipocresia per que Crichton dedica mitja obra a ensenyar-te que la edat mitjana no era tan barbàrica, que més bàrbars som ara que ens matem a milions amb armes molt més destructives, que va ser una època de creixement cultural i econòmic que sovint no es representa en les obres sobre la època per passar després a exhalar la figura d’heroi cavalleresc i recórrer a una sèrie de topics medievals que fan que tota aquesta feina perdi credibilitat. No et pots dedicar a pregonar que els topics del salvatgisme a l’edat mitjana no eren tals per després anunciar que les fantasies sobre cavallers nobles si que ho eren. Em sembla en certa manera hipòcrita i no crec que afavoreixi a l’obra.

Portada per al public adolescent

Un altre problema de l’obra son les casualitats oportunes que no paren d’assaltar els personatges un cop i un altre. No pots dedicar-te a anar dient-li al lector cada dos per tres el molt realista que és la teva obra quan els protagonistes estan salvant la vida a l’últim moment cada cinc minuts amb premisses més falses que les morts a One Piece. Per que, que un historiador per molt expert en el maneig de l’espasa que sigui s’enfronti solt contra vuit homes i es tiri al riu després de sobreviure-hi salvant als seus companys mentre el graner explota a les seves esquenes (literalment passa això), surti de l’accident pràcticament il·lès i el lector ho accepti com si res, no és massa creïble. El llibre pretén ser rigorós i realista, però està ple de convenients trampes narratives per mantenir vius als protagonistes i fer que se surtin amb la seva per després embolicar-los la troca una estona més. Per que l’altre problema del llibre és que dona moltes, moltes voltes. S’embolica més del compte amb una duració excessiva per al que vol explicar. I s’embolica per ficar persecucions innecessàries i múltiples empresonaments amb les conseqüents múltiples fugues. Dona voltes sense sentit que fan perdre l’emoció que tenia el llibre i oblidar-te de quin era el misteri que volies resoldre. En paràmetres de Hollywhood diria que presenta una idea interessant, però se n’acaba anant més per l’acció. Només que l’acció està pintada sota un autoimposat vernís realista que no la fa tant impressionant i a l’hora la fa ridícula quan intenta ser-ho(recordem el graner).

I després de tota aquesta critica direu. Vaja, que poc que t’ha agradat aquest llibre no? Quina decepció. Doncs no, la veritat és que m’ha agradat força, si be se m’ha fet una mica llarg al final. La perspectiva és interessant i està ben plantejada. El viatge en el temps  i els seus problemes tècnics mantenen al lector interessat. I tot i que el viatge és en el fons una excusa per passejar per la historia de la època, és un paisatge històric bonic de contemplar. I tot i que l’autor sembla esforçar-se a estones per treure’t de context, l’obra resulta molt disfrutable en la majoria del seu recorregut.

La recomano doncs? No gaire. No és un mal llibre, però hi han masses bons llibres esperant a que els llegeixis com per posar-te amb aquest. Però sens dubte és millor que molts dels que triomfen immerescudament. A qui no tingui gaire bagatge sobre els temes que tracta el llibre li resultarà interessant i nutritiu, però si en saps massa potser acaba per resultar-te pedant i superficial. Jo em quedo en un terme mig. Si t’encanta Crichton llegeix-te’l ni que sigui per acabar-te la seva biografia, no serà una pèrdua de temps. Però si no, i a menys que el concepte t’hagi cridat molt l’atenció, millor ves a buscar un altre obra.

Llum Antiga

Feia temps que no em passava per la biblioteca a agafar un llibre i em venia de gust. Em venia de gust per que allà hi he descobert obres molt bones i que amb perspectives inesperades expandien l’imaginari literari de les possibilitats descobrint-me generes i reflexions. El més notori ha estat sens dubte el gènere de la literatura eròtica, gènere el qual no havia tocat abans d’agafar-ne el primer llibre farà poc més d’un any, tenint ara, comptant aquest, onze llibres llegits (tots ressenyats) a les meves esquenes. Segurament per això em vaig acabar decantant un cop més per la literatura eròtica al cercar entre els prestatges de la biblioteca Jaume Fuster.

Amb Llum Antiga de John Banville ens trobem amb una novel·la que tot i amb una premissa molt eròtica d’entrada al final ho acaba essent més aviat poc. El llibre ens planteja en un inici una historia que gira al voltant de certs encontres sexuals succeïts en el passat donant via lliure per explotar un sense fi de fantasies rememorades. Però per sort o per desgracia la novel·la no tira per aquí. Per sort per que li permet explorar un potencial literari molt més ric i desconegut que aporta idees noves i presenta reflexions mereixedores de ser considerades creant indubtablement art literari. Per desgracia per que es perd l’emoció del risc i el frenetisme de les aventures sexuals que l’haguessin salvat de ser un llibre llarg i avorrit.

El llibre m’ha agradat, te conceptes molt interessants que crec que val la pena explorar i que personalment m’han nodrit. Però se m’ha fet llarg, se m’ha fet llarg i a estones se’m feia avorrit, fent que la idea de posar-m’hi degenerava en una mandra insostenible. Em recorda una mica a aquells llibres tan llargs i pesats que et fan llegir a la eso i al batxillerat: llibres bons i que personalment hem van agradar, però llibres llargs i carregosos que necessiten d’una atenció perllongada i dedicada per a nutrit-se’n i que són el pitjor candidat possible per a incentiva a la lectura a un públic juvenil i desganat al que se l’obliga a posar-s’hi. Repeteixo, son bons llibres, i a mi em van agradar. Però jo soc un bitxo raro i els criteris d’elecció literaris no s’haurien de basar ni en els bitxos raros ni en la qualitat literària de l’obra, s’haurien de basar en com poden nodrir i influenciar als joves que els agafen. Per que per mostrar-los la profunditat de la literatura, primer els has d’interessar per la literatura. Un concepte basic que sembla incapaç de comprendre per al sistema educatiu. Però no volia divagar: el llibre és llarg i farregós, però val la pena.

La obra comença amb un home sexagenari (és una aproximació, i la paraula sexagenari mola) rememorant des de la tranquil·litat d’una llar en aparença tranquil·la els records distorsionats d’una llunyana infància on essent un nen pràcticament pre-puvert va tenir una aventura sexual amb una dona madura, una milf en tota regla, mare del seu millor amic. En unes primeres pagines sembla que el llibre va d’això: l’home explicant-nos les seves eròtiques aventures amb una dona madura. Un nen començant a descobrir la seva sexualitat mentre una dona casada s’aboca a la tragèdia de tenir d’amant un nen de l’edat del seu fulll. Però el llibre no triga en fer-nos notar que el llibre no només ens transporta a aquesta historia si no que n’hi ha dues més. De rerefons una tristesa es fa palpable en la narrativa, alguna cosa manca i no triguem a ser sabedors d’una tràgica i misteriosa mort de la filla del protagonista que els manté a la seva dona i a ell en una mena d’estat d’espectre que divaga pel mon sense ser-hi realment, vivent més en el passat que en el present inexistent. És per això que el protagonista rememora la seva joventut, per que no hi queda vida en el seu present.

Però mentre l’home divaga rep una trucada. Va ser un actor mitjanament reconegut de teatre i ara, quasi retirat rep una trucada: algú vol que protagonitzi una pel·lícula. Ell mai ha fet cinema, però una mena d’orgull actoral l’empeny a emprendre aquesta aventura per sortir de la desídia desganada que és la seva vida. Però estranyament el personatge misteriós al que ha d’interpretar sembla guardar una sinistre relació amb l’enigmàtica mort de la seva filla, al temps que l’actriu que coprotagonitza amb ell el film sembla ser a estones el viu retrat de la seva filla. Pensareu que potser aquí el llibre decideixi tirar per una aventura amb aquesta jove actriu per invertir els rols que en la seva joventut va viure, però res més lluny de la realitat. Acaba esdevenint més aviat una estranya figura paterna on més que substituir la seva filla busca entendre preguntes inconcluses i evitar a la pobre noia el destí que la seva filla no va poder esquivar. Sona trepidant? Doncs no ho és en absolut.

Per que tot i tenir totes aquestes trames diria que el llibre no va de cap de les coses mencionades. El llibre va sobre la memòria, sobre els record i el subjectiu d’aquest, sobre com ens modelen, ens transformen, ens condicionen. El llibre és un tot introspectiu, que explora en la psicologia d’un individu i en com els records afecten a aquest i sobretot com aquest afecta als records. Per que si una cosa destacaria sobre la resta en aquesta novel·la és com la narrativa tracta als records.

El llibre no narra els record com a fets, els narra com a records, i com a tals estan plens d’incoherències que no deixa de remarcar, com el fet de recordar el terra ple de fulles seques tot i succeir durant les vacances d’estiu, o de portar abric i gorro tot i poder fregir ous a la carretera. I aquí és on passa la major part d’el llibre, entre records imprecisos i analitzant com d’imprecisos son. En certa manera és un experiment literari que explora amb realisme el concepte d’una narrativa retrospectiva rememorant el passat. Normalment la ficció, quan utilitza aquest recurs peca de presentar-nos uns records lúcids i perfectament definits que no difereixen gens del que podria ser la narrativa del present. Això parodia aquest concepte mostrant-nos que sí es pot executar be aquesta narrativa de forma realista. No obstant el llibre es perd molt en els records. No deixa de ser part d’aquest realisme que menciono, un home vell que acabada la seva felicitat no pot més que perdre’s en les seves memòries per tractar de buscar un sentit a la seva vida destrossada. Però aquesta pèrdua pels records és llarga i lenta i inevitablement es farà avorrida per a qualsevol lector que no hi estigui preparat. Potser si estàs acostumat als clàssics el libre et semblarà molt més digerible en aquest sentit, però si no has fet més que llegir les àgils obres modernes de l’actualitat segurament aquest llibre et semblarà un viatge interminable.

Però com dic a mi m’ha agradat. M’ha agradat per que el que fa be ho fa molt be i la resta potser es fa llarg o avorrit a estones, però en cap moment m’atreviria a jutjar la seva qualitat com a negativa. El llibre aborda altres temes com la superació de la mort d’un esser estimat, com ajudar als altres pot donar un camí a un anima perduda, les pressions a vegades mortals del mon de les estrelles de l’espectacle i tota la hipocresia que el volta i com la vida segueix al seu ritme encara que per tu sembli haver acabat.

No obstant els records son el protagonista indiscutible del llibre. No uns records en si, si no el record com a concepte, essent un personatge més, el personatge. I que el llibre aconsegueixi això és una obra d’art. Al final llum antiga és un títol digne de la novel·la doncs defineix a la perfecció aquest protagonista fantasmagòric que son els records, una llum difosa que prové de l’antiguitat. No recomano aquest llibre a gaire gent, no obstant dic això: és bo. I si t’ ha cridat l’atenció el que he dit d’ell, si ets d’aquells pocs que els agradi gaudir d’una obra lenta i tranquil·la que es para a experimentar amb la narrativa i explora camins alternatius, que ets capaç de gaudir d’aquells clàssics lents de temps ençà i que vas gaudir amb les tortuoses novel·les imposades de l’educació obligatòria, a tu, potser llegir-lo t’aportarà quelcom de nou.

Rumbo a la noche

Aquest és un llibre que te un especial valor sentimental per a mi, no sols pel fet de ser el regal d’algú molt important en la meva vida i qui valoro enormement, si no per ser la primera novel·la eròtica que em pertany. Els que em segueixin vagament sabran que en el darrer any he llegit molta literatura eròtica (sobretot tenint en compte que abans de començar el blog no n’havia llegit cap), que és un gènere que m’ha convençut i s’ha guanyat un lloc al meu cor. I no parlo de la pornografia literària que per a mi semblen les prolífiques sagues amb portades negres encapçalades per delicades d’aparença sensual que poblen les llibreries amb fins masturbatoris. Per a mi una novel·la eròtica no es una excusa per omplir les pagines de sexe i morbositat. Si no una historia que empara el sexe  com una eina en la seva narrativa, que explora la sexualitat en una introspecció personal, que te alguna cosa que aportar.  Totes les novel·les eròtiques que havia llegit fins ara havien estat fruit d’un flirteig amb els prestatges de la biblioteca. Una acurada selecció entre centenars de llibres que intentaven seduir-me amb portades espatarrants o descripcions suggerents. Aquest no obstant em va seduir lluny dels prestatges silenciosos d’una biblioteca. Però molt més rodejat encara de novel·les. Efectivament aquest es tracta de un regal de sant Jordi, un llibre que em va seduir al carrer, respirant el fresc aroma de les roses i els llibres per descobrir, lluint la seva portada amb orgull entre centenars d’altres llibres. El món editorial sap que el que ven un llibre es en primera instancia una portada. Que un comprador triarà quin llibre curiosejar en funció de la portada. Després es pot trobar amb que el que hi diu al darrere ni l’hi diu res, però la portada és l’element que capta al client. I en aquest cas la portada em va cridar a mi. Es ben senzilla: el perfil d’una dona nua, d’esquenes, sobre un fons negre. Però no es l’erotisme d’un cos nu el que em va cridar si no la naturalitat d’aquest. Era el cos elegant i sensual d’una dona normal, una sensualitat dolça i senzilla, allunyada dels canons perfectes de les revistes i les pel·lícules. Era un cos bonic, però no despampanant, d’aquells que criden l’atenció pel carrer en grans pancartes publicitàries i precisament per això em va cridar l’atenció. Curiós que una portada em cridés per no ser cridanera. Així doncs em vaig torbar jo en mig de Sant Jordi descobrint per sorpresa que aquesta era la primera novel·la eròtica que podia anomenar meva. Tenint en compte el molt que m’ha agradat el gènere semblava que anava essent hora. No era sols la primera novel·la, era el primer regal  en forma de llibre d’algú molt especial i per això és possible que l’hagi jutjat amb uns valors  molt menys imparcials que la resta de llibres aquí ressenyats (tot i que tampoc és que pretengui, de fet, fer valoracions apersonals). Però si el llibre és una desena part del bo que m’ha semblat, és un llibre que mereix ser recomanat.

En aquest cas no hi han portades variants. Així que em deidcaré a penjar fotos d el’autor que es mereix el seu reconeixement. Aqui la tipica foto sofisticada.

És un llibre que va de putes, i això és una cosa que et deixa ben clar ja d’entrada amb un reguitzell de frases ben col·locades a la contraportada que sincerament, em feia por que només fossin això, un seguit de frases cíniques i ben quadrades que res tinguessin a veure amb el to del llibre i que no fossin més que un exercici de fatxenderia. Per que qualsevol publicista pot posar a la contraportada d’un llibre unes quantes frases ben triades. Però no qualsevol autor pot donar a la seva obra un autèntic to cínic i crític que valgui la pena ser llegit. Per sort el publicista en qüestió no enganyava amb la meravellosa contraportada, doncs el que guardava dins era millor que el que anunciava fora. La contraportada de fet, ha estat un detall que m’ha agradat especialment. Doncs marca el to del llibre sense explicar-te en absolut de que va. Saps que va de putes, prostitutes d’alt estandig. Però no saps res més, res de la trama ni del que et trobaràs a dins, a part del to. Un to que sincerament trobo increïblement aconseguit i balancejat.

<Nada es más barato que jurar amor, ni nada más caro que creérselo.>

El llibre te una història bastant complexa. Però crec que si la contraportada ens fa el favor de no destapar-la el més correcte es no fer-ho del tot. Per tant m’allunyaré de tota sinopsis i deixaré que ho descobriu per vosaltres mateixos si os decidiu a emprendre l’aventura de llegir-lo. Només diré que és un llibre trepidant que fa girar tota la seva trama al voltant d’un assassinat. És un llibre ple de prostitutes, milionaris, corruptes, politics, famosos i be, gent menyspreable  i fascinant.

Tipica foto interessant en blanc i negre

El llibre ens planteja a una protagonista que viu lluny de ser l’eix central de la historia però sí de la narrativa. Tot el que passa, passa al voltant de la protagonista (que no girant al seu voltant) però sense que la majoria de vegades hi tingui res a veure. Ella és una persona més dins aquest negoci que decideix prendre cartes en les injustícies que contra les de la seva professió es cometen. És deliciós com la manera de pensar d’aquest personatge influeix en la narrativa marcant el to cínic de la obra. Ella es una prostituta per elecció. Mai ningú l’ha forçat ni intentat convèncer, tampoc ha sorgit de cap necessitat o gir del destí. Simplement va veure una oportunitat per aprofitar el seu cos i la va aprofitar. Precisament per això no es veu amb dret de queixar-se  sobre el destí que li ha tocat viure, ella l’ha tirat i al contrari que la majoria que es dediquen al que ella ha tingut elecció. Però no sols això la diferencia de les seves companyes d’ofici. Ella és conscient que mentre milers de prostitutes pateixen inclements i fins i tot degradants condicions laborals, tant físiques com psicològiques ella tria sempre els homes amb els que jeu i fins a quin punt poden arribar. Mentre altres es cremen la pell en una carretera ella descansa còmodament en una mansió  amb totes les comoditats. Mentre d’altres porten el seu cos al límit per portar un plat a taula, ella guanya en una nit el que la majoria tarda mesos en acumular. Sap que la seva situació és privilegiada i que no te cap dret a queixar-se, sobretot havent-ho triat. Per això tota la seva perspectiva del món que l’envolta esta marcat per un nihilisme vers si mateixa que es fon amb el cinisme vers al món per crear una narrativa acida i critica contra un món tan  invisibilitzat com ho és el de la prostitució.

<Cuando dependes de muchos hombres puedes prescindir de uno, pero cuando dependes de uno no puedes prescindir de muchos.>

Tot i que ho posa a l’etiqueta. Dubto molt que literatura eròtica sigui un terme adequat per a aquesta obra. Doncs tot i ser per raons evidents el sexe part essencial de la trama i fins i tot de la narrativa, tot i estar contínuament en boca del narrador,  tot i que el llibre està ple de sexe: no alberga en ell ni una sola escena eròtica, ni un sol passatge excitant, ni un sol moment de passió. Per que? Per que l’erotisme emmarca el món de la prostitució, però no hi viu. Al final, tot i ser l’arma amb que es ven, en un producte comprat només hi ha sexe. Precisament per aquest motiu l’autor fa de la protagonista un esser completament asexual, que mai ha sentit ni sentirà cap atracció per home o dona i que només utilitza com sap que als altres complau les eines que el seu cos li ha donat per assegurar-se un futur sense preocupacions. La nul·la reacció de la protagonista davant coses com la passió o l’excitació permet a l’obra cobrar un to allunyat de la subjectivitat de les passions encarnades realçant amb aquest objectivisme el seu paper de critica contundent.

<Aléjate de los chicos guapos; no los aceptan como aval de un crédito.>

Però que critica aquesta obra? El món de la prostitució diria que és de fet el que menys critica rep. Ho fa, però és una critica subtil i continua que cobra forma en la narrativa i no en l’acció, no en el que diu, si no en com ho diu. En certa manera podríem dir que la subtilesa d’aquesta critica la fa especial i més significativa, però també la fa de més lliure interpretació anant molt en funció del que la narrativa pugui fer-te sentir.

<No es necesario hablar cinco idiomas y haber leído a los clásicos para que te paguen por bajarte las bragas, pero si los hablas y sabes que Platón escribió los Diálogos, te pagan mas.>

El que potser crida més l’atenció dels temes amb que es fica és en Donald Trump. I sí, no els politics en general, si no el president dels estats units en persona. De fet, la critica vers la seva figura no es limita solament a unes quantes mencions acides. SI no que el president acaba esdevenint una part important de la trama com a personatge indirecte que tot i no aparèixer en cap escena és llargament mencionat i la presencia del qual mou gran part del llibre. Com? Això ho haureu de descobrir vosaltres. Només diré que el llibre carrega i molt fort contra el president amb tot un seguit de pulles emmarcades en una deliciosa subtilesa. El llibre no te problemes amb anomenar-lo. Però quan es fica amb ell de debò (hi ha un capítol que pràcticament és una critica a la seva persona) te l’elegant subtilesa de no mencionar-lo mai directament (ni el seu nom ni res directament relacionable apareix mencionat al capítol) i això lluny de desafavorir la critica li confereix amb la seva aguda perspicacia una mordacitat que encara m’arranca un somriure de com d’efectiva resulta.

Típica foto bohemia

L’altre tema que ataca de forma acusada és la figura del futbolista d’elit. Aquells personatges que guanyen milions xutant una pilota i que la majoria de vegades no son conscients de la meitat dels interessos que mouen. Però això no els fa menys culpables. La novel·la ridiculitza la figura del futbolista fins a extrems que podrien resultar punyents, atacant fins i tot la virilitat d’aquells que es rodegen de dones com si haguessin de demostrar alguna cosa. Cobrant en aquest cas un futbolista un paper protagonic en la trama del llibre, essent de fet causa immediata de tot el que hi succeeix. Tot i l’acidesa de la critica vers la fama d’uns individus que al final no fan res mes que jugar be a un esport, he de dir que la comparteixo especialment. Però potser hi tingui alguna cosa el molt que avorreixo el món del futbol com a forma d’espectacle.

<Un hombre guapo es a una “Superputa” lo que la Kryptonita a “Superman”.>

El llibre es submergeix també en una critica conta les classes adinerades en general, politics corruptes, banquers. Atrevint-se a assenyalar amb el dit a les forces politiques que es creixen en la propaganda que el terrorisme els dona i als que els interessa que segueixi donant problemes per seguir tenir arguments que pronunciar. Però per sort te la decència de no emetre critiques absolutes; tot i que moltes d’elles tenen una contundència considerable difícil de rebutjar, no les fa absolutes deixant sempre al lector un marge per que jutgi si allò és sols una percepció de la realitat més o una amb la que es poden sentir identificats.

<Si te aplicas podrás convertirte en favorita de un rey o en primera dama de un gran país, o sea que durante los próximos años esfuérzate en cuidar tu cuerpo que ya tendrás el resto de tu vida para cuidar tu alma.>

Però tot i enfonsar els peus en la brutícia de les altes esferes el llibre és en gran part una novel·la d’investigació on una prostituta sense recursos es submergeix en la investigació de la mort d’una companya destapant a cada pas assumptes més i més tèrbols. No hi ha gaires escenes d’acció (que n’hi han), però poca falta fan doncs la tensió que aconsegueix generar la narrativa es trepidant i et submergeix en un sentiment  de vertigen que t’enganxa a la protagonista i et fa sentir teva la seva necessitat per destapar la veritat.

Típica foto… decrepita?

Però si una cosa resulta la novel·la per sobre la resta és una obra de autorealització. Amb una protagonista que passa de dedicar-se a una professió  en la que tot i ser un experta avorreix, però la qual tria per assegurar-se un futur on poder dedicar-se a si mateixa i rentar-se de tota la brutícia acumulada; a fer quelcom amb el que se sent valuosa i realitzada, que depèn de la seva habilitat coma  individu i no d’un cos escultural fruit de l’atzar de la genètica. Ella esdevé el futur que la seva ment ha sabut forjar-li i no el que al que el seu cos li ha obert pas. I això és quelcom amb que fins i tot el lector se sent gratificat.

En definitiva Rumb a la nit d’Alberto Vázquez-Figueroa resulta una obra amb una trama molt immersiva i trepidant, plena de corrupció i interessos politics amb una forta carrega de critica, que amb mirada cínica cobreix amb un vel d’humanitat una de les professions més invisivilitzades de la nostre societat. Amb valors sòlids i contundents  ataca algunes de les injustícies que poblen el món, conscient que no deixa de ser una veu més entre tantes i que ni te la veu absoluta ni te el dret de creure-s’hi. Un llibre apassionant que recomano especialment a qui la carrega critica que aporta els cridi l’atenció i que considero un cop més, un imprescindible.