La Venus de les pells

Aquesta és la portada del meu exemplar

La Venus de les Pells de Leopold von Sacher-Masoch (ja parlaré d’aquest nom més endavant) és un dels clàssics immortals de l’erotisme modern. Un clàssic (altre cop) que va caure a les meves mans (altre cop) fruit d’un regal de Sant Jordi. Aquest Sant Jordi ha passat una cosa curiosa i és que se me n’ha anat la pinça amb una força desmesurada (també vaig entregar la novena carta del projecte atrapa somriures, l’entrada de la qual ja està publicada (llegir entrada)). Adquirint la icònica xifra de 18 novel·les en la seva totalitat  (i això que me n’acabava de portar 7 o 8 de casa, uns quants clàssics d’aquests que ja hauria d’haver llegit), una muntanya de llibres que crec que trigaré un llarg temps a escalar (Jo espero que el proper Sant Jordi no se me’n vagi tant la pinça per que dubto que me’ls acabi tots abans d’un any i si adquireixo més llibres dels que puc llegir malament). Però aquest no és cap d’aquells 18 llibres (per més inri) aquest és un regal de sant Jordi que s’em va entregar amb retard una persona molt preuada per mi (la mateixa que em va regalar Rumbo a la Noche (veure ressenya) i la propietaria de El ultimo viaje de Tisbea (veure ressenya)). Per a llavors jo estava engrescat en la primera de les novel·les d’aquesta llarga llista que m’he adjudicat (Estats Units de Japó, potser la ressneyi, ja veurem) i em trobava amb problemes per triar quina vindria després. La venus de les Pells m’ho va posar fàcil. Un llibre regalat que em feia molta il·lusió tenia tot el dret a colar-se al capdavant de la llista de pendents amb tot el morro. Així que aquí el tenim.

Aquest clàssic, que encara no em crec que fos escrit al 1870, és una autobiografia eròtica en forma de novel·la, on l’autor va plasmar les seves experiències per a construir una historia que fos ell i no ho fos a l’hora. L’obra és en certa manera una hipèrbole de la seva mateixa realitat, la seva fantasia més grotesca. Potser el que ell no es va atrevir mai a ser. L’obra parla sobre el masoquisme, terme que ella mateixa no empra en cap moment, preferint el terme hipersensual. Llavors tenim a un protagonista que no és masoquista, si no hipersensual. En la societat moderna aquest adjectiu peca més aviat de ridícul i no vaig poder evitar riure el primer cop que ho vaig llegir. Però pensant-hi be és un bon terme per a descriure-ho, al menys tal com l’obra porta la hipersensualitat. És una concepció del masoquisme molt estètica i intel·lectual, quasi casta podríem dir (de fet és ambigu si és o no casta la historia, per que més enllà de petons no passa res èxplicit referent al terreny sexual). I en aquesta concepció tan pura i espiritual, que s’emmarca dins la concepció clàssica de la bellesa, el terme hipersensual deixa de sonar ridícul a les poques pagines i passa a sonar… profund. Així doncs aquest llibre és en certa manera un tractat sobre la hipersensualitat, un assaig sobre la bellesa d’aquesta a l’hora que una intensa novel·la sobre el masoquisme l’amor, el dolor, el desengany i… sorprenentment la desigualtat de gènere.

El llibre és un llibre dins un llibre. La historia comença amb un home que li explica un somni febril amb una dominant mussa vestida de pells. L’amic li explica amb to greu que aquesta mussa amb la que ha somiat (pintada en un quadre de la seva paret) és una dona que li va canviar la vida i a la que pertany una historia que li hauria d’haver explicat fa molt de temps. Llavors l’amic li entrega a l’home un llibre autobiogràfic titulat “diari d’un hipersensual”. Sort que aquest no és el títol de l’obra, de ser així dubto que hagués arribat mai a les meves mans. Crec que és important contemplar ambdós títols per comprendre del tot a l’obra. Per que aquesta novel·la és el diari d’un hipersenual (masoquista), que ens transporta dins el seu cap per fer-nos comprendre com troba la joia en el dolor i en el patiment, com més gaudeix com més el trepitges, com més l’humilies. Com més infeliç és a nivell físic i espiritual, més passió sent per dins. Per a ell l’amor i el plaer són una desgracia, una agonia, per que tot i el dolor que li produeixen, es veu incapaç de defugir-los. Al contrari, es veu incapaç de no acostar-s’hi sense remei. Per altre banda la novela és també el retrat de la venus de les pells, de l’ideal de sàdica amb la que només el més refinat i elevat dels hipersensuals podria fantasiejar. Una dona superba, elegant, formosa, però cruel i sanguinària, que més gaudeix com més tortura a l’esser que l’estima. Que el maltracta amb malicia i crueltat (que no amb vulgaritat) sense importar que el seu esclau sigui, com ella, una persona amb sentit i sentiments que pateixen i senten dolor. Així doncs la novel·la és a l’hora una definició del masoquista com un retrat de l’ideal de bellesa per a aquest.

És una novel·la que, com moltes en aquella època, te aires de assaig. El gruix de la obra consisteix en un seguit de diàlegs entre els dos protagonistes on filosofen/discuteixen sobre el significat de la bellesa i la sensualitat. Sobre l’amor i la seva manera d’estimar. Sobre allò que els atrau i els fascina i és clar, sobre la hipersensualitat. Masoch ho exposa tantes vegades i des de tants punts de vista que és difícil que no et quedi clar el concepte. Però el millor de tot és que tot i l’insistent del discurs, tot i donar voltes incansablement sobre el tema de l’amor i la sensualitat, les passions i el dolor, al menys a mi no se m’ha fet mai cansat. Hi ha alguna cosa en la prosa, una mena d’humor subjacent, un timbret petit que sense riure-se’n, doncs és per a ell un tema molt seriós, sap riure amb l’irònic de la situació. Així que durant els primers tres quarts de novel·la vaig pensar que aquesta consistiria més en un assaig que intentava definir i fer comprendre el masoquisme i la bellesa que en ell s’amaga que no pas una historia amb una contundència argumental. Que equivocat estava.

La que més m’escau per a l’obra diria

Un dels detalls de la obra que més m’han agradat és que, al contrari del que un podria esperar no és en aquest cas el membre dominant (ella) qui sedueix al membre submís (ell) cap al costat fosc d’aquesta perversió. Si no que passa a la inversa. És ell qui li implora que el trepitgi i el tracti amb crueltat, que sigui severa i cruel amb ell. No tant per que gaudeixi d’aquests tractes si no per que l’estima amb tanta intensitat que la sola idea d’abandonar-la el fa agonitzar. I en la seva agonia prefereix ser un esclau, un gos, un tros de carn trepitjada i humiliada, que no córrer el perill de deixar d’estar al seu costat. I ella d’entrada se’n riu. Riu com si es tractés d’una broma, assegurant que ella mai podria fer això que ell li demana a un home al que estima. Però ell tem, tem que algun dia (com ella diu que segurament acabi per succeir) ella el deixi d’estimar. I per això ell li suplica i la convenç. Per que alberga dins seu dues fantasies, la de tenir al seu costat una dona recta i pura, que l’estimi per sempre i la de tenir al seu damunt una venus de les pells, una dama dèspota i autoritària que el tracti amb crueltat. Dos ideals de bellesa contraposats que sempre han lluitat dins seu. L’un inculcat per la moral cristiana i l’altre arrelat en la seva més profunda infantesa. I si no pot tenir a la dona pura i fidel que sempre ha desitjat (tot i que més aviat sempre ha desitjat l’altre), es convertirà en un esclau i tindrà la dama cruel i dèspota. I tot i que a ella no es veu en aquest ideal, aviat comença a seguir-li el joc, només per provar. Convençuda que aviat ell se’n cansarà i podran recrear-se en altres passions. Però poc a poc el joc va esdevenint seriós i ella comença a advertir-lo. L’adverteix de que ha despertat una naturalesa nova i desconeguda dins seu i que encara poden tirar enrere. Però que si segueixen indagant, si segueixen aprofundint arribarà un punt en el que no hi haurà marxa enrere. Un punt en el que ella s’haurà convertit en la dèspota freda i cruel amb la que ell fantasiejava i a la que no li importarà destrossar a la seva joguina si això la diverteix. Però ell, febril d’amor i de passió es llença als braços de la seva estimada suplicant un i un altre cop que el trepitgi, que l’humilií. I tot i que ella l’adverteix, una i un altre vegada, incansablement, ell embogeix més de passió com més cruel és va tornant amb ell la dona. Fins arribar al punt on tal com ella havia advertit, ell acaba per penedir-se dels seus desitjos obscurs.

Al final del llibre succeeix una traïció. Una traïció que no és tal, doncs ell mateix l’ha demanat, l’ha suplicat. Però que quan esdevé el supera. Una passió que se l’emporta i arrasa i el destrueix, fent-lo miques. És un gir de guió que tot i advertit, tot i esperar-te’l, et sorprèn. Et sorprèn per que el sorprèn a ell. No te l’esperes tot i haver-lo vist a venir per que no creies que realment fos capaç, creies que en el fons l’estimava i mai li faria una cosa així. Per que desitges que el pobre Serverin (així es diu el protagonista) no acabi consumit per les seves pròpies passions. Però a l’hora una part de tu viu ansiosa per veure’l patir, potser la part que ell inflama amb els seus discursos, aquella part inesborrable de la curiositat humana que ens impulsa a tancar un ull però deixar l’altre obert davant signes de crueltat. Per que tot i que desitges que no pateixi, vols saber fins on és capaç d’arribar. Serà capaç de gaudir d’aquesta tortura fins al final? O acabarà odiant el que inflamava les seves passions? Un final que sens dubtes sap com deixar-te els sentiments a flor de pell.

No és gaire maca però és molt il·lustrativa

Un dels detalls en els que també m’he fixat és en el poc èxplicit de l’obra. És tan poc explicita que acaba per entrar en l’ambigu. Acabes sense saber si hi ha hagut cap contacte sexual més enllà de petons i carícies. No es menciona el sexe en cap moment, ni referint-se a l’activitat ni a l’òrgan. Tot plegat envolta a la relació de un molt beneficiós aire intel·lectual. Com si el seu fos un amor que transcendís la carn, com si no importessin més que els sentiments purs. Però no es pot evitar la pregunta: es toquen? Copulen? La novel·la no ho diu, ni ho insinua tan sols. Però tampoc dona a entendre el contrari. Diu que s’estimen durant tota una nit, però inclou aquest amor un acte carnal? Ella li diu a ell que tindrà sobre ella tots els drets d’un home casat sobre la seva dona. Per tant tindria el dret, si volgués, de fer l’amor amb ella. Però el reclama? No ho se. En dubto. No se si la intenció de l’autor era caure en aquesta ambigüitat o és simplement una conseqüència ineludible de l’estil del popi autor i de l’època en que va escriure l’obra. La puresa espiritual dels intensos sentiments del protagonista em fan creure que podria mantenir-se cast durant tota l’aventura, m’hi avoquen i tot. Però un pensament més realista em fa pensar que no podria existir una relació tan intel·lectual durant tant de temps amb un contacte tan íntim com besos, abraçades i fuetades sense arribar mai més enllà. Quina és la resposta doncs? Si m’ho preguntes a mi, la resposta és la ambigüitat, la imprecisió. La resposta es el dubte de no saber si és l’una o l’altre, dubte que afavoreix molt més a l’obra que qualsevol resposta definitiva que es pugui donar. Que l’envolta d’un halo enigmàtic, com la mussa mateixa. Així doncs la resposta és que mai ho sabrem i que serà millor així.

I aquí el tenim al senyor Masoch

El llibre conclou amb una reflexió. Una reflexió que em va obligar a aturar-me comprovar que feia més d’un segle que s’havia escrit i tornar-la a llegir. És una reflexió sobre el feminisme, tot i que suposo que en aquells temps el terme estava encara lluny d’existir (no tant en realitat, es va acunyar l’any 1882, només 12 anys després de la publicació d’aquesta novel·la). Masoch reflexiona sobre el per que de la seva malaltissa obsessió amb el poder. Sobre per que no pot existir una situació d’equilibri entre un home i una dona que s’estimin lliurement. Per que si l’home no domina a la dona, serà la dona la que domini a l’home. I Masoch jutja que, mentre l’home i la dona no siguin iguals, mai podran ser lliures. I no només emet aquest judici si no que acusa aquesta desigualtat no a causes naturals, si no a una educació social, a una desigualtat en les oportunitats laborals, a un problema de concepció del conjunt de la societat i no una naturalesa intrinseca en si. Doncs ell jutja que si l’home, dominant per imposició social, deixa de banda aquest rol, la dona el prendrà  sense dubtar-ho, demostrant així la nostre igualtat. Tots som igual de cobdiciosos i dèspotes, no és una qüestió de sexes. I per tant, només en el respecte de la autentica igualtat, podrà néixer una relació sana i de confiança que permeti aflorar un respecte sincer i genuí.

Una portada diferent

La reflexió final em va impactar com pocs finals ho han fet en una novel·la. Seria molt agosarat dir que és el millor final de novel·la que he llegit, però si no l’és, no se me n’acut cap millor. El llibre inclou també la copia d’un contracte real que l’autor va viure i en el que es vasa i l’anècdota d’una experiència real, que ajuden molt a comprendre que tant de realitat i quant de ficció hi ha en aquesta historia. Son apèndix que valen moltíssim la pena i que no pots deixar per alt. Gracies a ell comprens que Severin no representa a l’autor si no a l’ideal hipersensual que aquest porta dins però que per altre banda no conforma la totalitat de Masoch i que per tant ell mai podrà ser. El més curiós de Masoch però, és potser el seu cognom que recorda tant al terme masoquista, si és una casualitat dona per creure en el destí. Però per altre banda sona bastant provable que el terme masoquista s’encunyés precisament a partir del nom de l’autor. El clàssic mereix sens dubte el anomenar-se així. Imprescindible sense cap mena de dubte. No obstant, potser no és un llibre que recomanaria a tothom. Doncs aquells que no hagin llegit mai res d’antic, que no s’hagin endinsat mai en obres més similars a l’assaig  i menys properes a la novel·la moderna, potser no trigaran més de dues pagines en avorrir-lo. No obstant si no t’espanta el que d’ell n’he dit, sisplau, llegeix-lo.

El coronel ni tiene quien le escriba

Aquesta és l’edició que vaig llegir jo

Gabriel Garcia Marquez és un dels grans autors de la literatura universal. Possiblement l’autor més cèlebre de llengua hispana del continent americà. I com a tal qualsevol obre seva és automàticament una obra de culte. Un clàssic per associació.  Ja he parlat  sobre el concepte del clàssic a la Plaça del diamant (veure ressenya), així que deixaré de banda les divagacions sobre si hem de fer cas o no a aquesta etiqueta de prestigi i em centraré una mica en analitzar la breu obra. Per que és breu, la novel·la, quasi un conte, te tan sols una vuitantena de pagines. Un la podria llegir fàcilment en una tarda si s’hi posés. Però com segurament ha dit algú important: breu no vol dir millor ni pitjor, breu vol dir breu. Parlem doncs d’aquesta obra.

La obra és un intent (i un aconseguit) de representar amb puresa un sentiment. Precisament per això aquesta necessita ser tan breu, per que si s’estengués més del que ho fa la importància d’aquest sentiment que hi impera potser es perdria entre altres divagacions. Aquest és el sentiment de la desesperança per l’espera de quelcom que mai sembla arribar. Un sentiment que l’autor sap impregnar amb tan mestratge en la seva obra que fa gebrar la sang només de pensar-hi. La premissa és senzilla. El coronel, un veterà de guerra, porta esperant des de fa quinze anys la carta que li anunci el cobrament de la seva promesa i merescuda pensió. Pensió que a cada any que passa es fa més necessària per sobreviure. Durant quinze anys el coronel ha estat acudint cada divendres al port per veure si la barcassa de correus li portava correspondència. Però tots els divendres durant quinze anys el coronel ha tornat amb les mans buides a casa. La historia ens narra simplement com després de quinze anys, el coronel segueix esperant la pensió, segueix anant cada divendres a buscar la carta que l’hi anunci, segueix defallint en la misèria sense el preu just per un servei prestat.

Una portada ben classica

Desconec els conflictes que precedeixen al context de la obra. Però crec que no son necessaris, que és una narració universal que podria aplicar-se a qualsevol context de misèria. Marquez ens mostra la misèria, no la misèria absoluta i desesperada d’aquells qui amb prou feines es poden mantenir en peu, si no una misèria més lenta i decadent, que s’apodera pas a pas de la vitalitat de la gent que la pateix i la va enfonsant cada cop més en un desviure sense propòsit perduts en un rumb d’angoixa i incertesa cap a un futur que potser serà millor, que va ser promés com a millor, al que t’aferres per aguantar un present que t’ensorra poc a poc però que sembla mai no arribar. És una novel·la sobre la decadència gradual i inexorable d’un país que agonitza, però que ho fa lentament. Se’ns mostra que mentre uns es moren de gana amb dignitat uns pocs neden en l’abundància sense cap remordiment. Com sempre, els rics més rics i els pobres més pobres.

És una portada molt serena.

Aquesta desesperança apagada que impregna el llibre es mostra en una escala ascendent. Primer t’assabentes d’aquesta espera inexorable que dura quinze anys. I és dur. Però després, poc a poc, la vius. Marquez t’introdueix en una quotidianitat que tot i no ser mortal avança poc a poc cap a ser-ho, subjecte únicament per una esperança que mai arriba però que per altre banda no pots fer res més que esperar. I primer te n’assabentes, després la comprens i al final, acabes per viure-la. Et fiques dins del carismàtic Coronel que tossut com una mula creu fermament en els ideals del país pel que va lluitar. I creu, per tant, que algun dia arribarà la pensió promesa. Creu en va, però creu. I al comprendre aquesta esperança per un somni de llibertat és quan un no pot si no entendrir-se per aquest somni que ell segueix vivint amb fermesa i dignitat fins a les portes de la mort. El coronel és sens dubte un dels personatges més entendridors de la ficció. I segurament ho és per la contundència que el fet de ser un conte li dona. Per que al ser breu i contingut és de forma pura els sentiments que vol transmetre, sense embolicar-se en complicacions innecessàries representa amb puresa aquest ideal patriòtic de creure en una causa fins al final, fins que no et quedi res per donar-li. Tot i que Marquez podria ressaltar amb cinisme l’estupidesa de creure en una promesa que mai es complirà decideix intentar emmarcar la bellesa quasi infantil d’aquest esperit pur que no representa a una persona si no a tot un poble, a tota una humanitat. Per que tots, alguna vegada, hem tingut somnis i anhels davant els que només podíem esperar. Tots hem esperat amb convenciment veure complides promeses que mai arribaven, sovint caient en la desesperança. Però quan ets un nen, brilla en tu una il·lusió que mai s’apaga, una esperança enlluernadora en que a l’altre banda, sempre hi ha un món millor. I d’aquesta esperança, és de la que Marquez parla.

El gall és un dels elements metafòrics més importants de l’obra. Potser la meva portada preferida.

El final de l’obra em va deixar desconcertat. El bast de l’expressió que capitula la novel·la te un sentit i una expressió. Però d’entrada m’ho vaig prendre no com una expressió rotunda i absoluta de l’ideal d’aguantar per molt fatídica que sigui la situació si no com una expressió de desconcert davant la gravetat d’una idea que fins ara no se t’havia passat pel cap. Quan el coronel exclama merda aquesta paraula queda gravada, es recalca amb un èmfasi sobre dimensionat, expressant l’autentica angoixa i desesperança que pugna per amagar darrere l’idealisme punyent per una causa morta. I és així perquè la correcció de tot el llibre anterior, de totes i cada una de les paraules abans d’aquesta, de l’ultima, creen un abisme de diferencia. Tota la obra és correcte i mesurada, molt pulcre i educada, sense paraules malsonants ni grolleries de cap mena. Fins que la paraula final reverbera en els nostres caps com a expressió màxima de contrast per a denotar amb una imperiosa hipèrbole la gravetat de l’expressió. Ella li pregunta que menjaran i ell contesta que merda. Merda en el sentit màxim i absolut de la paraula. Merda, per que menjaran el que faci falta si no hi ha res més. Merda per que la situació és un merda i la novel·la t’ho ha estat expressant amb paraules subtils i profundes però ara t’ho expressa amb una sola paraula i ho fa amb una contundència embriagadora. Merda per que merda és el que deixen per als pobres aquells qui viuen amb plenitud. Merda és l’expressió absoluta del llibre. Merda n’és el resum, la síntesi. Merda és expressar en una sola paraula tot el que el llibre t’ha exposat abans. Merda.

No os transmet molta rigidesa aquesta portada?

En el present immediat i en el context immediat vivim de fet el mateix context que l’obra emmarca. Amb una crisi laboral amb milers de parats que esperen incansablement amb desesperança embriagadora l’arribada d’una oportunitat que mai arriba. I tot i que be és cert que potser la nostre no és una situació tan fotuda, també ho és que l’obra és un marc universal que vol englobar-nos a tots. Qualsevol de nosaltres s’hi podria identificar. L’obra és ineludiblement un imprescindible. És curt i assequible per a tothom. I tot i que be és cert que no serà la mena d’història d’aquells que consumeixen ficció basada en l’acció desenfrenada amb la que omplir el silenci, segurament ells també hauran sentit d’alguna manera o altre l’angoixa apremiant que aquest llibre et transmet. Per això, per que tots hem estat el Coronel alguna vegada, has de llegir aquest llibre. Si be no et donarà les solucions, al menys et farà companyia.

La plaça del Diamant

És difícil parlar d’un clàssic. És difícil per que s’ha escrit tant i s’ha dit tant sobre ell que… que puc dir jo que realment tingui rellevància? L’única opció sostenible em sembla és oblidar-te d’aquest punt i ressenyar-lo com si fos un llibre qualsevol, un llibre desconegut i preciós que el món encara no ha descobert. Però és fa difícil oblidar que és un clàssic, per que se’n respira l’aroma, una mena d’aroma a altres temps que fa que tot i el temps passat la validesa del seu missatge prevalgui reafirmant així la seva excel·lència. Suposo que un clàssic és aquell que és tan bo que no envelleix amb el pas del temps. Però potser tot això només són disbarats.

Que dir doncs de l’obra més recordada de Mercè Rodoreda, potser l’autora més significativa de la literatura catalana, que es compta en la cúpula dels autors més reconeguts de la nostre literatura? M’agradaria dir que com moltes obres l’excés de fama les porta a una sobrevaloració que les carrega inevitablement de decepcions. No és el cas. Però com que és la meva ressenya, parlaré una mica de mi.  La plaça del diamant resulta ser una obra que no em perdonava no haver llegit abans especialment per un motiu en concret. I aquest motiu és la plaça del diamant, no el llibre, si no la plaça. La plaça en qüestió resulta ser la meva plaça preferida de Barcelona. Suposo que per que tampoc soc molt aficionat a explorar les places de la ciutat comptal. El motiu d’aquesta preferència resideix en l’estàtua que l’engalana, en motiu de la pel·lícula i per tant de la mateixa historia que al llibre es narra. A la plaça també hi han refugis antiaeris amb visita guiada, amb estremidors testimonis reals dels fets gravats en la paret, a més d’alguns fragments del llibre que resultaran poc significatius si no l’has llegit abans. Però el que a mi em fascina és l’estàtua. I em fascina perquè trobo en ella una potencia expressiva a vegades aclaparadora, viu tan carregada de metàfores visuals en la seva composició que em fascina les múltiples lectures que un li pot donar. És una estàtua que em fa divagar i em porta a reflexionar sobre les la polifacètica mirada a l’art que pot ser mil coses en mil moments. Em posaria a desgranar la descripció d’aquesta estàtua, però m’ocuparia prou pagines per dedicar-li una entrada a part, a més prefereixo que la visiteu per vosaltres mateixos.

L’edició que jo vaig llegir incloïa un postfaci que també vaig llegir. Mai m’han cridat massa l’atenció aquesta mena de comentaris, però vaig pensar que no podia criticar-los sense haver-ne llegit cap. I el resultat ha estat decebedor. Tot i que sí vaig trobar molt interessants les cartes que s’avien intercanviat amb l’autora durant la creació del llibre i els punts de vista i reflexions que també s’hi adjuntaven (això em va valdre molt la pena). L’anàlisi del llibre em va sembla una porqueria. No és que sigues erroni , de fet estava d’acord en la gran majoria i només en desacord en algunes conclusions que no deixaven de ser un punt de vista. El problema el veia en el que ressaltava i com ho ressaltava i per conseqüència el que ignorava i com ho ignorava. Sentia que la lectura critica d’aquesta opinió ressaltava detalls que no tenien una importància tan notòria com d’altres que s’ignoraven per complet. Em va faltar que es parlés del masclisme evident de la societat d’aquella època i per tant del feminisme com a mínim per contraposició que la figura femenina de la protagonista sobrevivint en aquell món desolat representa. Però potser soc jo que hi vull evocar una perspectiva massa moderna o massa meva. Potser soc jo  i l’obra tenia grans coses a oferir que jo no he sabut apreciar.

Mercè Rodoreda

Parlaré doncs de masclisme. Com no costarà gaire deduir jo soc un home. I com a tal no he sigut víctima de la discriminació de gènere, no al menys des de baix. I sol resultar més difícil adonar-te de la gravetat de l’assumpte des de dalt. Així doncs jo no he estat menyspreat ni maltractat pel meu sexe, no he patit els abusos del masclisme, fins i tot segurament n’he format part amb inevitable inconsciència. Soc un home i això em condiciona. He rebut certa educació inconscient, d’educadors també inconscients. Però no està en les nostres mans si no adonar-nos del que passa al nostre voltant. El canvi només està en nosaltres.  En definitiva, al no esser una dona, no he viscut el que significa esser discriminat per esser una dona. I tot i que puc simpatitzar i comprendre en cert grau la profunditat d’aquest mal tracte no l’he viscut amb la seva profunditat. On vull arribar és que tot i aquests elements condicionants el que he vist en aquest llibre m’ha fet sentir molt malament, no com a home o com a dona, si no com a persona. M’ha fastiguejat per que m’he identificat amb una protagonista que com jo, és una persona. I el fet que tractin així a una persona em sembla força inhumà. Se que això és una senyal positiva de que els temps han canviat, que les coses no son tan dolentes com abans, que al menys ens adonem d’una discriminació de la que llavors ni tan sols érem conscients. Però tot això no te importància mentre llegeixes aquestes pagines, per que llavors és real, llavors és a tu a qui t’estan fotent una pallissa per haver-te comprat un vestit amb els teus diners sense el seu consentiment. Que una persona tracti a un altre persona així, sigui pel motiu que sigui és denigrant (per cert denigrant és una paraula racista, ja que vol dir literalment convertir-se en negre i que convertir-se en negre sigui denigrant és denigrant. Paradoxes del llenguatge). El llibre parla d’una dona oprimida sense saber-ho en un món que l’oprimeix sense saber-ho afligida per causes majors que ni entén ni pot controlar. Al final però el llibre capitula amb un raig d’esperança tot i que no sense advertir que el canvi no és senzill. La protagonista aconsegueix viure en un escenari on és respectada i estimada com a individu i engendra una descendència que tot i que veure’s arrossegada encara per moltes desigualtats s’encamina clarament un pas més a prop de la igualtat. S’endevina en la filla de la protagonista una dona forta i independent que tot i acabar també casada amb un home que la societat jutgi com a moralment superior viu clarament un pas més a prop de l’empoderament necessari per poder emprar algun dia la paraula igualtat.

Però sens dubte el millor del llibre, o el que a mi millor m’ha semblat és la seva narrativa. Aquesta novel·la te una forma màgica de narrar que no havia vist mai abans i que dubto que torni a veure mai tan ben implementada. L’autora empra la unió entre un narrador impersonal que narra amb fredor externa tot el que succeeix a la protagonista amb pinzellades d’una visió personal i poètica que s’endinsa en metàfores a vegades descabellades per transmetre sentiments on les descripcions no arriben. La màgia viu en que la nostre protagonista narra els successos en primera persona, però a l’hora ho fa com si ella no hi fos present, com si la quotidianitat l’allunyés de la realitat i posés una pantalla que els separa i els aïlla i  a l’hora. Per altre banda s’apropa a si mateixa (que no als fets) amb una sensibilitat feridora emprant poètiques metàfores que arriben a l’anima. La gracia d’aquesta narrativa és que al ser tan apersonal, no et narra res, no et diu que sent la gent ni t’explica per que fa el que fa, només et guia per una quotidianitat apàtica que viu lluny de la tragèdia que realment es viu, i tot i això, tot i ser fred i no explicar-te res, d’alguna manera aconsegueix expressar-t’ho tot. En aquesta contraposició viu el mestratge, com Rodoreda aconsegueix explicar-ho tot sense explicar-te res, fer-te saber com es senten els personatges, com d’intensament pateixen, sense parlar-te mai dels seus sentiments, sens posar-te mai dins els seus caps. Només llegeixes com pinten, parlen, cuinen, però tot i així t’hi endinses, els coneixes ben endins. Molt més endins potser del que aconsegueixen la majoria d’obres que t’ho expliquen bellament. Rodoreda aconsegueix sense explicar-te res, que ho entenguis tot. I si això no és una genialitat ja em diràs que ho és. Aquest fet, el que una narrativa tan juxtaposada al missatge pugui explicar-lo amb més intensitat del que podria fer-ho qualsevol altre és el que més em fa posar els pels de punta en aquesta novel·la. I sense cap mena de dubte el que més me n’ha agradat.

Un dels elements que més gracia em van fer durant la lectura del llibre és com la protagonista no percep en absolut l’existència de la guerra. És quelcom que està allà, ho intueixes, ho dedueixes. Però ella mai en parla, mai t’ho explica. Els seus problemes del seu dia a dia no tenen res a veure amb la guerra, no fins que aquesta li arranca el marit de les mans. Però el conflicte deu estar en el seu zenit que la novel·la encara no ha esmentat la paraula guerra. Per que per a la Natalia (em nego a anomenar-la amb un nom imposat pel capritx d’un home que l’empara per apoderar-se’n), la guerra no existeix. Per a ella la guerra és una cosa que fan els homes i amb el que ella no te res a veure, una mena de metàfora afilada sobre la futilitat de la violència. Per a la Natalia no existeix la guerra, existeix la fam, i la mort i la desesperació. Però que és la guerra? Ella no sap que son franquistes o republicans, no entén de república com tampoc entén de feixisme. Ella només te una casa, un marit, uns nens, una vida. No te més, no vol més, tampoc sap que pugui haver-hi més. És un exemple descarnadament innocent de la realitat d’aquells temps. On milers de dones es quedaven a casa perplexes sense saber que estava passant mentre que uns homes també ingenus marxaven a combatre en el seu nom i el de la llibertat, tot i que ni elles ni la llibertat sabien exactament per que es combatia ni quin sentit tenia tot allò. Suposo que sense saber-ho, tenien raó. Cap sentit. Aquesta futilitat em sembla tan ben expressada, altre cop precisament sense dir-ne res. Que no puc si no aplaudir amb llàgrimes (metafòriques i no) als ulls.

Hi ha moltes coses més de les que parlar. Les novel·les clàssiques tendeixen a ser lentes i pesades, amb una acció pausada on no passa res fins al final. Un recurs que serveix per explotar al màxim l’expressivitat d’aquest i realçar-ne la intensitat. I tot i que aquest llibre no n’és l’excepció, a l’hora no paren de passar coses allunyant-se de la pesadesa característica que altres títols similars sí podrien tenir. Mai he estat un especial amant dels clàssics, tot i que sempre m’han agradat quan un m’ha caigut a les mans. Tot i això, pocs he llegit com aquest. No dubto en dir que és un dels millors llibres que he llegit. Envejo la seva narrativa. M’impulsa a desitjar esser capaç de crear art així amb les paraules. Em fa sentir petit. Però m’alegra que existeixin al món obres tan elevades, obres tan inassolibles. Per que algú un dia les va assolit. Per que no podria tornar a passar? Podria desgranar la trama, però crec que no és el més important d’aquesta novel·la. Podria analitzar, realçar i admirar les figures i símbols que s’hi presenten, o analitzar la cruesa històrica que narra amb mirada fidedigne els temps del passat. Però no en soc un expert i n’hi ha masses com per parar-s’hi. Així doncs, aquí amb quedo, abans d’abarcar més del que pugui sostindré, si és que no ho he fet ja. Podria dedicar-li milers de paraules més. Però per això ja teniu el llibre. Llegiu-lo.

Suposo que no cal dir-ho. Però considero a la novel·la un indubtable imprescindible. Per masses raons com per enumerar-les. No obstant potser no el recomano a tothom, tot i creure que tothom l’hagués de llegir (al menys tot català, és bo conèixer la nostre historia. És bo fer-ho des d’una perspectiva tan intima). Potser per aquells que arruguin el front davant la paraula clàssic aquest no és el millor llibre. Per que com el gaudiràs si ja el comences pensant que no t’agradarà? Si no aconsegueixes veure el que la fa preciosa, no serà preciosa en absolut. És el màgic de la mirada, que està en els ulls de  cada un. A qui el recomano doncs? A tots els que els apassioni llegir i per algun motiu no l’hagin llegit encara. A tots els que els hagin captivat les meves paraules. A tots els que estiguin disposats a començar aquest llibre sense una ganyota a la cara. Si l’abraces, la plaça del diamant no et decebrà.

El ultimo viaje de Tisbea

És l’unica portada del llibre que existeix :'(

Hi ha una historia peculiar sobre com aquest llibre va arribar a les meves mans. Peculiar per que és poc freqüent en mi. Els llibres que llegeixo són normalment o be heretats de la significativament extensa biblioteca familiar o en els darrers temps agafats en préstec a la encara més extensa (faltaria més) biblioteca publica. Menys freqüentment solo llegir llibres regalats i fins i tot encara amb menys freqüència comprats per mi. No per que no m’agradi comprar llibres. Simplement es llibres nous que tinc interès per comprar ja els compra el meu pare primer. Bonica és la vida que ens ha tocat viure. En qualsevol cas, com endevino endevinarà el lector, el d’enguany no correspon a cap dels casos esmentats. És en aquest cas un llibre agafat en préstec, no a la biblioteca, si no a una persona molt important per mi. Si malament no recordo li van regalar per sant Jordi, gairebé fa un any. I al llegir-me la premissa em vaig sentir agudament intrigat pel que aquest llibre podia tenir per oferir. Així que es va estendre una promesa: deixar-me’l quan ella l’acabés. Si l’acabava. Cosa de mig any després es va posar amb la lectura i després d’acabar jo amb les lectures pendents el llibre va finalment arribar a les meves mans. Després de tanta espera i d’alguns comentaris durant la lectura de la jovial propietària les expectatives eren força altes. Ara, exactament un any després d’aquella promesa m’evoco a publicar la ressenya. M’alegra afirmar que el llibre no m’ha decebut.

Podríem dividir el llibre en tres parts diferenciades, amb un respectivament diferenciat salt de qualitat. La partició resulta quasi còmica al tractar-se coincidentment de la presentació, el nus i el desenllaç. Cada una d’aquestes parts clarament diferenciada presenta una estructura pròpia diferenciada arrel dels esdeveniments que mouen la trama, tot i que el narrador be a ser el mateix, els seus punts de vista canvien per explorar nous conceptes i fer evolucionar el que explora. Per desgracia això fa decaure la qualitat. No tant per que empitjori en si, si no per que á inicial és tan bona d’entrada, que el que la succeeix no aconsegueix estar a l’alçada.

Està a tope de referencies literaries

La premissa és senzilla. La Tisbea no és una noia com les demés. La seva condició mental limita les seves capacitats socials fins al punt d’anular la seva facultat per llegir les emocions del altres guiant-se per a fer-ho per una lògica matemàtica que demostra no donar gaires bons resultats. Ella viu la seva vida, en el seu petit món, sense ser conscient dels problemes que comporta ni de la carrega que suposa. Un dia el seu neuròleg li proposa de sotmetre’s a un tractament experimental que miraculosament aconsegueix reparar la seva condició. És en aquest punt quan la Tisbea s’adona de la carrega que ha suposat tots aquests anys, dels somriures falsos, de les mirades incomodes, de les falses apreciacions que l’han conduit durant tota la seva vida. I quan pren consciencia de la realitat del depriment mon que l’envolta, s’esfondra. Tocat el fons de l’abisme, decideix fugar-se amb un jove amb tendències suïcides per recórrer un últim viatge i solucionar el problema matemàtic que havia passat tota la vida intentant resoldre, per al final, posar fi junts a la seva existència.  El llibre no te de fet gaire més historia a banda de la resolució del conflicte. Però be, no he dit res que no expliqui el llibre mateix a la seva contraportada.

El cotxe invisible. Molt cert.

La primera part del llibre, la introducció, be a conformar entre un terç i la meitat del volum total de pagines. I és sense cap mena de dubte el millor del llibre. En aquesta introducció el llibre es dedica a introduir-nos en els ulls de la Tisbea, a veure el món com ella el veu. Ens porta a la seva quotidianitat. I és meravellós. La Tisbea pateix un trastorn sense nom. I em sembla la millor manera de tractar el conflicte. En primer lloc per que li permet als autors  fer fluir la seva narrativa sense veure’s restringit a les característiques concretes d’un o altre trastorn. I en segon lloc per que al no ser-ne cap, els representa una mica a tots. Ja pot ser asperguer, autisme o qualsevol dels milers de trastorns que existeixen i que segurament viu molta mes gent de la que podria pensar. Però aquest llibre no es presenta sols com una reivindicació d’aquests essers humans. No és tan sols una immersió en la seva manera de percebre el món. És una invitació a pensar que hi ha maneres diferents de veure el món, que la nostre és sols una percepció. Que la nostre lògica i la nostre moral, evidents als nostres ulls, són només una de tantes maneres licites d’interactuar amb la realitat. Tu no ets millor per veure el món com el veus igual que la resta no ho és tampoc. La física moderna accepta la idea de que no hi ha cap sistema de referència privilegiat, tots son igual de vàlids, siguin o no més simples o enrevessats. No crec que això sigui del tot aplicable a la conducta humana, potser no tots els codis morals siguin lícits. Però sí m’atreviria a dir que no n’hi ha UN de privilegiat. No hi ha una moralitat absoluta, no hi ha una perspectiva o una manera de veure i entendre el món superior a les demés. Però deixant de banda les reflexions transcendentals sobre la moralitat de l’esser humà la mirada dins els ulls d’aquesta noia és preciosa. La narrativa és màgica i realment et fa entendre i involucrar-te en els seus motius, tot te sentit dins el seu món i els autors aconsegueixen que sentis com a propi aquest sentit. El to preciós, arrelat en els petits detalls de la seva lògica m’ha recordat molt a la màgica exploració que fa en Rothfus sobre el concepte de la narrativa amb l’Auri a la seva micronovela “La musica del silenci” (la qual, curiosament va ser el meu regal de sant Jordi de fa un any (o sigui quan li van regalar aquest llibre a ella), per a la noia en qüestió. Regal que encara no ha llegit (a mi em va regalar aquest: Rumbo a la noche). Com els autors juguen amb el contrast del que resulta evident per a ella i l que resulta evident per algú que veu el que la resta de persones veuen en ella crea una bombolla que ens fa allunyar-nos de la resta d’un món que la repudia sense intentar tan sols comprendre-la per endinsar-nos cada cop més en el seu interior.

És un gran llibre, os incito a llegir la ressenya (aqui)

El que passa amb el nus és que perd la màgia de la narrativa. La Tisbea es sotmet al procediment i comença a ser més “normal”. Comença a veure els sentiments del món que l’envolta i amb aquesta realitat la màgia s’esvaeix. Per que no hi ha forma de sustentar la narrativa encisadora de la introducció sense la visió aïllada del nostre món que aquesta vivia. La presentació vivia únicament d’aquesta narrativa, però n’hi havia prou per assolir l’excel·lència, no necessitava més que presentar el personatge. I un cop presentat el personatge ens importa, ens interessa la trama, però a mesura que la trama avança la màgia va desapareixent i la Tisbea deixa de ser la preciosa Tisbea per convertir-se… en un altre cosa. Podríem prendre això com una metàfora de com la societat esborra a les persones “diferents” per crear la uniformitat, però això no deixa de fer que en el canvi la novel·la s’hi vegi ressentida. La novel·la encerta al retratar de manera tan preciosa una mentalitat tan diferent. Sembla clar que al transformar-la no està reparant un error si no més aviat donant-li una eina. Però la nova Tisbea no te la màgia de la original, és una persona més mundana potser. El drama existencialista en que es veu submergida és profund i demolidor, dolorós. Però no és suficient per estar a l’alçada de la preciositat de la primera part. Això desgraciadament afecta al ritme. Tot i que el salt viu en un procés gradual difícil de distingir en algun moment et trobes sentint que aquesta és un altre novel·la. Ja no és aquella Tisbea vivint simplement la seva quotidianitat. Ara és la historia d’una jove depressiva en un viatge d’auto descobriment ple de peripècies. I això és pràcticament l’oposat a l’anterior. Un exemple molt clar del fet és en un accident de transit on quasi els cau un camió al damunt del que aconsegueixen fugir en una escena d’acció… M’enteneu? És acció. Acció! L’oposat a l’original. I el llibre no la necessitava. Podia ser un viatge tranquil, un auto descobriment relaxat, que fos un viatge, però que visqués en ell certa quotidianitat. Que seguís la línea del que el precedia. Però el viatge està ple de moments trepidants i impressionants, tan en la seva preparació com en la seva execució. I això més que el canvi de la Tisbea és el que trenca el ritme amb la primera part i la desenllaça una mica d’aquesta, deixant-la mig penjant. No em mal interpreteu, la part segueix sent molt bona, el viatge es succeeix en una sèrie de referències literàries i moments de descobriment i reflexió que aconsegueixen aprofundir correctament en l’exploració dels personatges. La trama és interessant i està molt ben filada. Però en la narrativa hi falla alguna cosa, hi ha una mena de desconexió. No és res que faci de la obra menys disfrutable, però potser si t’hi arribes a fixar no pots evitar pensar que no es tan bona com podria haver estat.

Potser posar només el quixot és pecar de poc ampli, però és el més simbolic

I finalment tenim al desenllaç. Son unes poques pagines i no és en aquest cas un problema de narrativa (que crec que puja la seva qualitat en les ultimes pagines) si no en l’execució. Està molt ben narrat, però el problema el tinc amb el que s’hi narra. Òbviament no explicaré el final del llibre. Però es pren una decisió al final, que peca flagrantment de ser molt poc arriscada. Arriba a un punt de màxima tensió, molt ben aconseguit, per deixar-lo en no res. No s’atreveix a anar més enllà.  Després ho intenta arreglar amb un a mena d’epíleg molt ben escrit que serveix més o menys per justificar la decisió final. Però per molt bonic i poètic que sigui aquest epíleg no fa que la decisió final faci desencaixar el drama. Altre cop aquesta part es veu desvinculada de la resta de la obra per la seva decisió que fa perdre seriositat al dramatisme existencialista expressat moments abans del fet. És com quan t’intenten colar el drama de la mort d’un personatge i un cop passat l’enterrament aquest es presenta dient que havia estat un error de perspectiva. I aquest és el problema, no tant el fet que ho faci, si no el com ho fa. La premissa per incórrer en el drama tot i que cap fet dramàtic succeeixi peca de ridícula, és un mal recurs per fer arribar a la historia fins a un punt, volent passar per una sèrie de punts sense importar les conseqüències que això tingui en la seva verosimilitud. Si els autors haguessin trobat un calçador més ben col·locat potser la cosa hagués funcionat. Per desgracia no ho fa i el final torna a sentir-se desvinculat respecte a la resta.

Aquest també s’ha de llegir sí o sí

Tot i aquests dos errors (no diré que son els únics, però la resta no crec que importin en la valoració de la obra), la novel·la resulta molt disfrutable i especialment recomanable. Potser el fet d’haver parlat tant sobre les debilitats que als meus ulls te la novel·la fa semblar que la seva apreciació sigui menor a la que realment sento dins. Però tot i els errors és una de les obres més encisadores i originals que he llegit en el darrer any. M’ha encantat i fascinat, fins al punt que les pagines volaven sense que pogués aturar-les. La perspectiva tendra que aconsegueix donar en la visió d’aquells individus que veuen limitades els seves capacitats socials pel motiu que sigui em sembla molt enriquidora i crec que pot aportar tant a desconeixedors com a experts en el tema (però ho diu un desconeixedor, així que què diré jo?). Així doncs, tot i que podria no semblar-ho, recomano l’obra a tothom en general. Especialment aquells que se sentin captivats per personatges amb maneres úniques i especials de veure el mon o gent interessada en aquesta mena de trastorns. Definitivament molt recomanable.

Rescat en el temps [1999-1357]

I aquí tornem a tenir al senyor Michael Crichton. El vaig descobrir per casualitat amb la gens desconeguda obra “Parc Jurassic”, que va superar per molt les meves expectatives per passar a topar-me amb la fantàstica “Next” (la millor obra que he llegit sens dubte de l’autor) i finalment acabant per llegir la gens menyspreable “Persecució Sexual” que tot i tocar temes molt diferents a la resta d’obres de l’autor també en va treure tot el seu potencial. Tots aquests llibres els vaig trobar per casualitat a la biblioteca rebuscant entre els prestatges alguna cosa que em cridés l’atenció. Rescat en el temps però no podria ser més diferent. Michael Crichton és ja per mi un autor conegut, després d’haver llegit tres llibres seus és fàcil reconèixer la seva manera de fer, te un to quasi científic molt característic, et trasllada a un formalisme vers la ciència que la fa sentir real i viva, tot i que mai ho sigui del tot (de fet on menys ho era diria que és a Persecució sexual, que va sobre assetjament laboral i la faceta científica no era necessària en absolut, dada curiosa). És un autor segur de si mateix que de vegades sembla caure en l’error de creure saber més del que sap en realitat. Però que tot i així és capaç de tractar les seves histories amb un rigor científic que sovint costa de trobar (tot i que amb una lleugeresa de la que potser ell no és conscient a jutjar per la seriositat amb la que es pren a si mateix). Així que quan, comprant un regal d’aniversari per a la meva mare, em vaig trobar per casualitat un munt de llibres vells per a 3 euros el volum, els meus ulls calculadors no van poder evitar caure en el gruixut volum que destacava en negre sobre la resta i que sens dubte era el més econòmic en nombredepagines/€, sorpresa la meva quan allà hi vaig trobar escrit amb paraules gegants: MICHAEL CRICHTON.  Un autor conegut que m’havia sorprès més d’una vegada amb obres molt competents i ben tramades i que representava una garantia de qualitat per només 3 euros. No vaig dubtar en agafar-lo i afegir-lo a la resta de les meves compres en aquella botiga. Així doncs per quarta vegada em trobo al davant amb un llibre de l’autor i per primer cop, el llibre és meu.

Podríem dir que aquest llibre va sobre historia i física quàntica. O que va sobre viatges en el temps si ens poséssim més convencionals. Però aquí el que importa no és que viatgem en el temps si no com ho fem i per que ho fem. Ho fem a través de la física quàntica explorant aquesta fascinant branca de la física i ho fem per explorar la fantàstica disciplina de la historia, per a ser concret la historia de l’Europa medieval, situant-nos en territori francès durant la guerra dels cent anys, en terres frontereres entre la corona francesa i l’anglesa. No soc un gran coneixedor pel que fa a la historia i menys en el complicat període en el que aquest home decideix embarcar-se, però sembla que és bastant fidel al coneixement històric de l’època. Pel que fa a la física quàntica… Be, jo estudio física quàntica i… no te res a veure. Comença be, però al final sembla Descartes intentant demostrar que Deu existeix només per que les dues primeres passes de la seva argumentació eren correctes. Però se que si no sabessis de física quàntica tot el que diu aquest home et semblaria bastant creïble i professional, potser exagerat, però com succeïa amb jurasic parck no tan llunyà a la realitat tampoc. Però és clar, quan saps del tema… be, aquest no tan llunyà demostra ser-ho molt.

La portada que més m’ha agradat. Em recorda a: La carretera.

El llibre comença molt be. De fet el començament és el millor. Tota la part prèvia al viatge en el temps és el que més m’ha agradat i llegits ja uns quants llibres, crec que és el que millor se li dona a l’autor. És una mena de truc que fa servir en quasi totes les seves obres i que tot sigui dit, se li dona de fabula. L’home presenta un problema, una incongruència en el sistema que no te solució aparent. Comença a donar voltes sobre l’enigma mostrant-nos a diferents personatges interactuant amb el mateix enigma i descobrint diferents conseqüències d’aquest que cada cop el tornen més i més confús (a no ser que el títol et doni a entendre que viatjaran en el temps i que per tant la solució a per que han trobat unes ulleres modernes en una cripta de segles d’antiguitat és que ells mateixos viatjaran en el temps més endavant). Un cop la curiositat del lector està enganxada Crichton comença a narrar-te el problema amb una sèrie de detalls científics o pseudocientífics que escoltes amb atenció per que estàs fascinat amb la idea de resoldre el trenca closques. Amb aquesta sèrie de detalls d’indole científica Crichton aconsegueix justifica la “realitat” del que t’està presentant, fent que el lector entri en una mena de sensació de que està llegint una realitat i no una ficció, per que tot està molt ben datat científicament. I un cop submergit d’aquesta manera en l’ambient, Crichton te llibertat per portar-te on vulgui i explorar tots els temes que vulgui, per que ets seu i t’ensenyarà el que vulgui. És un mètode que se li dona especialment be i que a mi m’ha fascinat més que mai en aquesta obra. El problema és el que ha vingut després.

La meva portada

I no, no és que les especificacions científiques em trairessin de context al ser coneixedor jo de la matèria, tot i que no gaire correctes em semblaven molt ben buscades i no em van treure de la ficció en cap moment. El que em va treure de la ficció és precisament l’apartat històric. I el problema aquí no és que Crichton no estigui ben documentat, de fet crec que està sobradament documentat, de fet et dona a entendre varies vegades que ho està donant detalls innecessaris del període (per que com casualment els protagonistes son historiadors, la narrativa dona peu a fer-ho) la única funció dels quals sembla demostrar-te el ben informat que està l’autor. El problema crec, cau en que Crichton és pren la historia com si fos una ciència exacte sobre la que hi ha una veritat absoluta que ell t’ha de demostrar. Entenc que es va rodejar d’una sèrie d’historiadors que li devien explicar que el període devia ser segurament així i aixà i que ell va anar assentint. Una sèrie d’historiadors que li van anar desmentint certs topics de l’edat mitjana mentre ell els anotava per assegurar-se que culturitzaria al lector en aquest aspecte. Per tant, res del que diu sobre el període històric és fals. Però t’ho ven bastant com una veritat absoluta i indiscutible, quan la historia és una ciència inexacte i sovint molt difícil de desentranyar. Basada (com de fet tota la ciència) en una sèrie de suposicions no confirmades però que sembla que encaixen millor que la resta en les dades que es coneixen. I això si que em treia de context. Per que els personatges semblaven ser allà només per justificar que l’autor t’anés explicant tot el que sabia del procés. Per que la narrativa t’anava venent tot el rato una veritat absoluta que dubto que sigui tal. I per que en certa manera podia sentir certa hipocresia en la manera de narrar la seva obra.

Aquesta és la portada original imagino

Hipocresia per que? Doncs hipocresia per que Crichton dedica mitja obra a ensenyar-te que la edat mitjana no era tan barbàrica, que més bàrbars som ara que ens matem a milions amb armes molt més destructives, que va ser una època de creixement cultural i econòmic que sovint no es representa en les obres sobre la època per passar després a exhalar la figura d’heroi cavalleresc i recórrer a una sèrie de topics medievals que fan que tota aquesta feina perdi credibilitat. No et pots dedicar a pregonar que els topics del salvatgisme a l’edat mitjana no eren tals per després anunciar que les fantasies sobre cavallers nobles si que ho eren. Em sembla en certa manera hipòcrita i no crec que afavoreixi a l’obra.

Portada per al public adolescent

Un altre problema de l’obra son les casualitats oportunes que no paren d’assaltar els personatges un cop i un altre. No pots dedicar-te a anar dient-li al lector cada dos per tres el molt realista que és la teva obra quan els protagonistes estan salvant la vida a l’últim moment cada cinc minuts amb premisses més falses que les morts a One Piece. Per que, que un historiador per molt expert en el maneig de l’espasa que sigui s’enfronti solt contra vuit homes i es tiri al riu després de sobreviure-hi salvant als seus companys mentre el graner explota a les seves esquenes (literalment passa això), surti de l’accident pràcticament il·lès i el lector ho accepti com si res, no és massa creïble. El llibre pretén ser rigorós i realista, però està ple de convenients trampes narratives per mantenir vius als protagonistes i fer que se surtin amb la seva per després embolicar-los la troca una estona més. Per que l’altre problema del llibre és que dona moltes, moltes voltes. S’embolica més del compte amb una duració excessiva per al que vol explicar. I s’embolica per ficar persecucions innecessàries i múltiples empresonaments amb les conseqüents múltiples fugues. Dona voltes sense sentit que fan perdre l’emoció que tenia el llibre i oblidar-te de quin era el misteri que volies resoldre. En paràmetres de Hollywhood diria que presenta una idea interessant, però se n’acaba anant més per l’acció. Només que l’acció està pintada sota un autoimposat vernís realista que no la fa tant impressionant i a l’hora la fa ridícula quan intenta ser-ho(recordem el graner).

I després de tota aquesta critica direu. Vaja, que poc que t’ha agradat aquest llibre no? Quina decepció. Doncs no, la veritat és que m’ha agradat força, si be se m’ha fet una mica llarg al final. La perspectiva és interessant i està ben plantejada. El viatge en el temps  i els seus problemes tècnics mantenen al lector interessat. I tot i que el viatge és en el fons una excusa per passejar per la historia de la època, és un paisatge històric bonic de contemplar. I tot i que l’autor sembla esforçar-se a estones per treure’t de context, l’obra resulta molt disfrutable en la majoria del seu recorregut.

La recomano doncs? No gaire. No és un mal llibre, però hi han masses bons llibres esperant a que els llegeixis com per posar-te amb aquest. Però sens dubte és millor que molts dels que triomfen immerescudament. A qui no tingui gaire bagatge sobre els temes que tracta el llibre li resultarà interessant i nutritiu, però si en saps massa potser acaba per resultar-te pedant i superficial. Jo em quedo en un terme mig. Si t’encanta Crichton llegeix-te’l ni que sigui per acabar-te la seva biografia, no serà una pèrdua de temps. Però si no, i a menys que el concepte t’hagi cridat molt l’atenció, millor ves a buscar un altre obra.