Hunter X Hunter 371 – Missió

Benvingut… un altre cop

Kurapika for President

Hunter x Hunter ha tornat a tornar. I aquesta vegada… em dona la sensació que no ha trigat tant de temps. Fa només cinc mesos de la publicació de l’últim episodi. I tenint en compte els temps que maneja Hunter x Hunter no és tant de temps. La darrera vegada va publicar 10 episodis al llarg deu setmanes. Si seguim aquest patró podríem parlar de 5 mesos de descans i tres de publicació, que és poc, però menys és res. Parlaríem d’entre 10 i 20 capítols per any aproximadament i potser segueix essent mot poc, però és un avanç i és molt més del que teníem abans. Però molt més important que això, els temps de descans de Togashi son cada cop més breus i el temps de treball similar. Per fer-se’n una idea l’anterior vegada a l’esmentada va publicar 11 episodis, però la distancia entre ambdós períodes és de deu mesos en comptes de cinc. Si anem a la vegada anterior només va publicar 9 episodis però el temps  que ens hem de remuntar puja fins pràcticament dos anys. Per tant, tot sembla indicar que amb l’estricte escurçament dels temps d’aturada alguna cosa està millorant. Poc importa si l’home està malalt o mandrós, el que importa és que sembla que s’està recuperant d’aquesta manca, o que al menys va per bon camí. Podria sorprendre’ns amb uns altres dos anys? Sí, perfectament. Però confio en que el manga agafi estabilitat fins a.. posem dos mesos de treball per tres de descans? De esser així parlaríem de 4 mesos mínim de publicació anual. I mira, aquesta no és tan mala xifra. Sigui com sigui, això són només especulacions basades en un aparent indici de recuperació. Per la meva part només em queda desitjar-li salut i inspiració per que ens pugui seguir oferint aquesta gran obra d’art.

Que macos veure’ls tots junts

Pel que fa al capítol… be no hi ha gaire res a comentar. És un capítol de transició, no és la millor mena de capítol per a fer el gran comentari de retorn. Tot i que com sempre te petits detallets interessants. Togashi prepara el terreny per  el que vindrà, assenta les bases per a construir després les relacions que pretén establir. Un dels personatges que es veu més afectat per a aquest establiment és la criada de la reina Oito. En qui l’autor aprofundeix mostrant-nos més de la seva personalitat i moltes dades sobre la seva historia personal. Dubto que gaire gent pensés que ella era una espia o quelcom per l’estil, així que la confirmació de que no ho és dubto que sorprengui a ningú. La historia en si no és massa interessant, una tradició familiar de servei a la corona, el més natural en criats que serveixen a famílies imperials imagino, però ens serveix per donar una base al personatge de la que més endavant Togashi possiblement vulgui fer us. Crec que aquest és un personatge que pot aportar moltes sorpreses. Més ens val no perdre’l de vista.

De vegades les bromes més senzilles són les millors

El punt que ocupa gran part del capítol i que no em sembla massa interessant és el que respecta a les classes d’en Kurapika i l’assassinat que s’hi ha produït. És de fet un procés burocràtic que segueix un curs molt predeterminat i inevitable. Tot i així és interessant veure com hi ha una figura legal que regeix els conflictes de la reialesa. Una dona que sembla tenir molt poder si sap com utilitzar-lo i que pot jugar un paper decisiu en algun punt molt concret de la batalla. L’assassinat òbviament fa recelar als alumnes de participar en unes classes tan perilloses, però donat que son servents que només obeeixen no els queda més remei que seguir endavant en una volta innecessària que només fa perdre temps a en Kurapika. Potser per al lector tampoc és molt profitós, però se sent real, igual que succeiria en una cort real, la majoria del temps la vida es redueix a burocràcia.

Aquest home cada dia fa més por

Però deixant de banda els escassos avanços de les classes de l’actual protagonista el focus d’atenció baixa unes quantes plantes del vaixell per fer un gran anunci. El Ryodan al complet sembla estar dins l’embarcació en direcció al nou món. Segons el que podem veure-hi dona la sensació que hi son independentment d’en Chrollo. Dubto que la seva missió tingui a veure amb l’arlequí, però està clar que tots li tenen ganes al sàdic contorsionista. Però més que unir-los en la seva contra, em dona la sensació que la set de sang per eliminar-lo els fragmenta, doncs tots semblen creure’s mereixedors del dret d’eliminar-lo. Una fractura que segurament emprarà Hisoka per sortir-se amb la seva. I tot i no saber si l’arlequí està al vaixell, donats els seus dots i el seu objectiu, sembla molt improbable que no s’hi hagi colat per seguir a l’aranya. Així doncs tenim un Ryodan fragmentat amb un líder turmentat i solitari que no sembla voler saber res dels seus integrants, ofuscat per la set de sang que l’home que se li va escapar li desperta. Un escenari molt interessant del que Togashi sabrà treure’n molt de profit. I potser la base més important que s’ha assentat en aquest episodi.

Mafia party xunga

L’altre base, i la segona més important, tot i que mostrada per el Ryodan mateix no te a veure gaire amb ells, tot i que segurament això no trigarà a canviar. I és el tema de les màfies. És evident que en un país tan gran com Kakin, corrupte com sembla ser, prosperaran diverses organitzacions criminals que pugnaran per fer-se amb el control d’un sub món criminal de l’imperi. Com no podria ser d’altre manera amb al situació política de la família el fet que varis dels prínceps s’aliïn amb aquestes organitzacions per treure profit propi també resulta inevitable. Així doncs tenim un escenari d’allò més interessant i que encaixa com anell al dit a la societat plantejada. El punt de complexitat que pugui afegir el tema de les màfies a l’obra és difícil de pronosticar. Depèn molt de com Togashi el vulgui emprar. Dubto molt que afecti gaire a la trama de la batalla entre prínceps, més enllà de les influencies politiques que suposin per als prínceps que hi estan afiliats,  però en les trames que es succeeixin a les plantes inferiors del vaixell…. la historia ja és un altre. Per ara tenim com a mínim la trama de la mútua persecució entre en Hisoka i l’aranya. Però a això hi hem d’afegir l’intent del Ryodan per pujar als pisos superiors i segurament una trama que es pot o no mesclar amb aquestes  (segurament sí) que involucri als signes del zodíac i al nostre estimat Leorio (li tinc unes ganes a aquest home, a veure quan fa alguna cosa).

Només cal comptar…

I finalment tenim la pagina final. Era quelcom que de fet ja m’imaginava. Els morts durant la batalla serveixen per alimentar amb el seu esperit la batalla mateixa. La pregunta és com funciona exactament aquesta alimentació? Tinc varies teories al respecte. La primera és que el rei és un cabró i obliga als seus fills a jugar a un joc a mort per succeir-lo per, quan només en queda un, traspassar la seva anima al cos del vencedor obtenint així una mena de joventut eterna i guanyant amb cada generació més poder nen, retroalimentant-se amb cada successió. La segona teoria be a ser similar, però sense que el rei es reencarni, simplement els esperits del prínceps alimenten a una font de poder que després es trasllada al príncep vencedor. La tercera teoria apunta a que simplement les animes serveixen per alimentar al gerro que concedeix les besties nen per a la següent generació de prínceps. Però donat que hi ha 14 prínceps i 14 capsules a més d’una capsula central al mig…. Be, em decantaria per la primera opció. És divertit pensar que al final tot és una batalla fútil. Que de fet, estan lluitant per res, doncs el proper príncep només serà el receptacle del proper monarca, no el monarca en sí. És clar que les possibilitats són més amplies. Però el que és segur es que hi ha 14 prínceps i 14 capsules , a més d’un monarca i una única capsula central. Tot sembla indicar que els trets van per aquí.

One Piece 894 – 12:05 AM

Arriba el clímax

Aquest episodi comença amb un flash-back, un flash-back que ja es feia esperar. Des del salt temporal res s’havia vist de l’entrenament d’en Luffy durant aquests dos anys. Res se n’havia vist i tenia molt sentit. Per que en Luffy no havia tingut realment significatives dificultats per enfrontar-se als seus enemics. Ara aquí apareix el primer enemic que l’obliga a superar els seus límits i anar més enllà de tot el que ha millorat. Aquí és on els límits del seu poder adquirit després de dos anys d’entrenament es veuen superats i necessita fer un pas més. Aquí és on ha de recordar les ensenyances del passat per poder avançar cap al futur i superar els sues propis límits.

I mentrestant els temps es continuen ajustant. Els diferents fronts avancen amb precisió. El Sunny s’acosta a l’illa xocolata mentre és assetjat per l’Smoothie. Però allà els espera un exercit potser sobre dimensionat que guarda la gran majoria de fills de l’emperadriu. Em pregunto com ho farà Oda per fer que se’n surtin d’això. Alguna cosa deu tenir en ment. I ha de ser grossa. Per que un exercit d’aquestes dimensions no pot esser derrotat així com així. Potser el xoc de hakis del rei entre Katakuri i Luffy arribi a la illa treient-se de sobre a la gran majoria de germans, qui sap (seria una mica cutre, però ho podria acceptar).

Per altre banda Oda justifica de manera esqueta el fet que l’emperadriu no pugui atrapar a Capone (serveix, però no resulta massa satisfactori). Mentre se’ns presenta a una Big Mom l’aprimament de la qual s’acosta perillosament als límits de l’anorèxia (curiosament s’assembla molt a la seva filla Brulé ara).

I mentre tot això passa la batalla entre en Luffy i en Katakuri s’intensifica. Arriba el punt àlgid del conflicte. En Katakuri, com sempre, sembla portar les de guanyar. Però sempre ho ha semblat i en Luffy sempre ha sabut seguir aguantant. I si aguanta eternament, al final vencerà de forma inevitable. Però sembla ser que en Luffy no havia ensenyat totes les seves cartes. En la ultima hora, te una tècnica especial reservada per a enfrontar al seu conflicte. Durant els últims capítols hem vist com en Luffy evolucionava  a una nova escala, aprenent del mateix Katakuri a controlar el haki d’observació fins a un nou nivell. Ara ha arribat l’hora de demostrar tots aquests coneixements amb el poder de la seva nova transformació. Snake Man, un nom que dona pistes sobre el que podria suposar, però pistes massa vagues que ens fan només desitjar encara més saber de que es tracta. Molt em temo però que haurem d’esperar un altre setmana pe saber que és el que Oda s’ha estat guardant durant tot aquest llarg combat.

One Piece 893 – La filla nº 36 de la família Charlotte: Flampe

Milenials

Tal com augurava a la ressenya anterior Oda ha centrat aquest episodi en el combat entre Luffy i Katakuri (de fet la totalitat de les pagines es dediquen a aquesta trama). I tal com deia faltava força per avançar fins al clímax on en Luffy aconsegueixi escapar. Però aquí s’ha fet un pas significatiu. Katakuri per fi reconeix al barret de palla com un adversari digne, el combat de debò comença aquí. Però no tenint-ne prou amb això Oda aprofita aquest episodi per parlar d’un tema totalment inesperat: les xarxes socials.

Molt Top

Per que sí. El capítol te un títol i no és casual. La tal Flampe representa tot el dolent associat a la generació en boga: els milenars. És superficial i basa el seu criteri vital en la popularitat. Tot gira en torn al que els altres pensin d’ella i el que és bonic. Burlar-se del que és lleig la fa ser més popular i admirar el que és bonic la fa ser més popular (clau, molt clau, el moment en que tots treuen el mobil denden mushi portàtil i comencen a fer-li fotos). Així que això fa. I que la podria popularitzar més que degradar quelcom que era bonic a la lletjor més absoluta i riures de la seva caiguda? Encarna aquí a molts “creadors de contingut” que basen la seva fama en destruir les obres dels altres en lloc de en construir-ne una pròpia. En riure i burlar-se d’allò que és lleig o patètic (no és casual, patètic és la paraula més emprada per la Flampe) per augmentar així la consideració comparativa que queda d’ells mateixos. La regla és senzilla, si fas semblar als altres pitjor, automàticament tu quedes millor. Però dediquem-nos a tirar bombes els uns als altres i al final no quedarà terra que bombardejar. És evident que és una actitud nociva i infantil. Prova n’és que molts d’aquest creadors de contingut últimament semblin estar reflexionant sobre les conseqüències que el seu contingut pot donar al món. I aquí Oda ho encarna a la perfecció posant a un personatge infantil per a representar-ho. La veritat només li falta dibuixar-li un mòbil a la mà. Però ojo, Oda no critica a les generacions que venen. Oda critica les actituds que sovint se’ls hi associen com a negatives. Està clar que el fet de tenir una mandíbula d’anguila no fa que Katakuri sigui millor o pitjor germà i molt menys més o menys molon (per que a mi al menys em mola), però sovint la simple diferencia és motiu suficient per rebre menyspreu.

El tomben…

I crec que Oda aconsegueix plasmar el concepte de manera magistral. I no es una tasca fàcil. Per que ell és algú molt allunyat d’aquesta generació. Més que la critica a la generació la critica és a les xarxes socials i la influencia que aquesta tenen sobre les persones. En com fan que valorem més que en pensa la gent de quelcom que no pas el que en pensem nosaltres. I això te sentit per que la influencia de les xarxes socials és quelcom que està molt més solidificat a Japó que no pas a la resta del món. Ells fa dècades que empren la missatgeria mòbil com a eina de text amb normalitat a escala nacional. Flampe és una nena inconscient que potser algun dia madurarà però quan aquesta manera d’entendre el món inunda tota una societat el mal és més difícil de revertir. Una prova n’és per exemple la mateixa indústria on Oda es presenta. El manga es basa en un estricte sistema de popularitat, on el popular que sigui una obra dicta si aquesta roman en la seva publicació o desapareix en l’oblit sense esperar a un final digne. Els sistemes de popularitat fan molt de mal, però son fàcils i accessibles per als joves que aprenen des de petits a guiar-se per aquests. Cada rialleta còmplice d’un dels subordinats de la germana petita representa un like en la nostre realitat. Però com a espectadors Oda ens deixa clar que tot això és un sistema, que en realitat no importa. I això ens ho fa veure amb en Katakuri.

… Però es torna a aixecar.

Per que de manera similar a la Purin, en Katakuri es va veure acomplexat pel seu físic. I per culpa d’això va decidir amagar la seva peculiaritat i romandre en una actitud serena i freda que el fes semblar guay a ulls dels demés. Es va deixar emportar pel que els altres pensessin d’ell i hi va actuar en conseqüència mentre en secret els seus desitjos eren altres. Katakuri vivia pres de l’engany pel que s’havia deixat atrapar, per que al final per molt social que sigui una xarxa és una xarxa, i en una xarxa pots quedar atrapat. Katakuri havia viscut pres tot aquest temps, però gracies a en Luffy s’ha alliberat.

HONOR

Ja no li importa el que pensin els altres d’ell. Per que ha torbat a algú que el reconeix per com és realment i no li importen les seves peculiaritats. Algú que el respecta. Sincerament no imaginava que Oda pogués portar-nos un missatge tan profund de mans d’en Katakuri. Estic sorprès. No només Oda ha aconseguit sobtar-me amb un tema tan profund a través d’un personatge del que no ho esperava. Si no que ho ha fet a través del combat. Potser ens hauríem de replantejar el potencial narratiu que te la lluita com a forma expressiva i aprendre del que Oda ens està ensenyant aquí.

Preparats per lluitar…

Sigui com sigui al adonar-se del fútil de la seva existència anterior, Katakuri no pot si no reconèixer al barret de palla com un adversari digne. I el reconeix fins al punt de travessar-se l’estomac al adonar-se que si ha aconseguit ferir a en Luffy és només per la intervenció d’una tercera persona. En aquest acte hi ha la mostra màxima de reconeixement que en Katakuri podia oferir. Vol lluitar contra en Luffy en igualtat de condicions. Vol derrotar-lo amb les seves forces i demostrar-se a si mateix que és un home. A aquestes alçades de la sèrie dubtava que Oda ens pogués presentar del no res a un personatge tan carismàtic que servís d’antítesi d’en Lufy (Per que ja en tenim una llarga llista: barba negra, Akainu, Kobi, fins i tot en Bugy en certa manera), però ho ha fet. Ara el combat està a la par. Comença lo bo. Oda ho ha preparat tot per la recta final de l’enfrontament definitiu. Aquest serà el combat de la saga i potser trigarem a veure’n un d’igual. Ja podeu estar atents.

…Fins al final

One Piece 892 – Reconeixent a un enemic poderós

Les amazones Charlotte molen

Oda avança amb compte. No es pot permetre fer cap fallada amb els temps narratius tan sincronitzats. La trama d’en Luffy queda molt lluny d’unir-se amb les demés, però sabem que tot succeirà molt ràpid. Les altres dues s’uneixen per un moment per tornar-se a separar amb un intercanvi de personatges. En Sanji torna al malparat vaixell amb la resta de tripulants canviant el seu lloc per la Big Mom que comença a perseguir el vaixell que realment porta el pastís de bodes. El canvi pot semblar fútil, però és important, molt important.

Es trovaba a faltar

L’objectiu final de la tripulació ara que han salvat en Sanji i han robat la pedra és fugir. I per fugir el pas previ és estar tots junts. Ara que en Sanji ja s’ha retrobat amb la resta de tripulants només falta que en Luffy arribi a l’illa xocolata i puguin marxar junts (com es cagarà en tot en Franky quan tornin amb el vaixell fet merda). Com succeirà això? Be, endevino que amb la defensa que tenen muntada a l’illa xocolata en Luffy aconseguirà fer front a en Katakuri, potser no derrotar-lo però sí desfer-se’n d’alguna manera per sortir a l’illa xocolata i trencar el mirall abans que hi passi ell. Però de fer-ho es trobaria amb un exercit que difícilment podria afrontar en el seu estat post superbatalla. D’aquí que crec que abans que això passi la tripulació li aplanarà el camí dispersant aquest exercit que s’apilona davant el mirall. Serà interessant veure com s’enfronten a aquesta marabunda, tot i que potser l’únic realment fort sigui el general. I amb les cames de foc d’en Sanji i l’habilitat de l’aigua d’en Jimbe, no crec que suposi gaire dificultat.

Però que passa amb en Capone? Podrà ell sortir-se’n amb l’emperadriu? Ja te el pastís. Però si la Linlin va devorar als seus germans adoptius sense voler que li impedeix menjar-se també el vaixell? És evident que un cop devorat el pastís podran fugir de l’emperadriu doncs la deliciositat d’aquest la copsarà (a no ser que intentin matar-la un altre cop). Però com sobreviuran fins llavors? Ells no tenen un Jimbe que aturi les envestides de la Big Mom. I tot i que en Capone va demostrar ser una defensa capaç de resistir els embats de l’emperadriu no veig com podrien tornar a jugar aquesta carta en la situació actual. Sembla que necessitin un miracle. Tinc ganes de veure com s’ho munta Oda. El pla de Capone sembla consistir en que tota la tripulació de l’emperadriu el persegueix a ell. El problema és que no veig com això el beneficia. Sigui com sigui la amb unes paraules molt ben triades executa la seva estratègia a la perfecció i atrau a la majoria de la flota Charlotte cap a si mateix. Recalco que aplaudeixo com Oda ha dut el discurs de Capone per fer palès que era gracies a la seva astúcia que la flota el perseguia. Però la majoria de la flota no vol dir tota. Doncs una força de dones es disposa a perseguir al Sunny. I no una força de dones qualsevol. Els dissenys de les dues noves filles de l’emperadriu son imponents. Però la jove Smoothie (en serio només te 14 anys? Si sembla de les més grans. Amb les edats que es porten això ja sembla cançó de gel i foc) s’ha presentat des dels principis de la saga com un dels fills més prometedors de la família. Ara sembla que ha arribat el moment de demostrar el seu potencial. Essent com és la família una societat matriarcal, el fet de veure un grup de dones llançant-se contra els barrets de palla reconforta amb el seu missatge feminista. Espero que al moment de la veritat Oda s’atreveixi a fer-les lluitar de valent i demostrar el que valen. Per ara es presenten com unes amazones Charlotte molt prometedores. A veure que ens tenen reservat.

Les Amazones Charlotte

Ara que les peces han començat a moure’s cap a final sembla ser que el que n’està més lluny és en Luffy, amb un combat que tot i precipitar-s’hi encara no sembla estar a punt d’acabar. Precisament per això auguro que el proper episodi serà sobretot dedicat al combat entre aquests dos. A veure si tinc raó. Sigui com sigui el final s’acosta i no podria estar més emocionat.

Ouch

One Piece 891 – Confiant en mi

La confiança d’un equip                                                                            

Aquest és un capítol de transició. S’acosta lo gran i Oda necessita ajustar els temps narratius de les diferents trames per fer-los confluir en el gran moment final. Tenim a un Sunny a punt de ser esclafat per l’emperadriu mentre un Sanji es dirigeix cap allà per impedir-ho amb el seu pastís d’ensomni. Mentrestant un Luffy es proposa derrotar a en Katakuri abans que els seus tripulants hagin de fugir de l’arxipèlag cames ajudeu-me. Tot passarà d’una determinada manera i els temps han d’encaixar a la perfecció per que l’acció es desenvolupi d’una manera fluida i orgànica. Per això Oda necessita de tant un capítol com aquest, on reubicar les diferents trames i prepara-les per a fer-les confluir.

Primer se’ns presenta a una autodenominada adorable i una mica repel·lent germana petita dels Charlotte. No se que voldrà fer Oda amb aquest personatge però és evident que te alguna cosa pensada per a ella en aquest final que s’acosta. I aquest episodi de transició era el moment perfecte per a presentar-lo. Però mentre ella es presenta amb el seu posat de diva infantil en Luffy es atonyinat sense pietat. Però un raig d’esperança s’acosta al recordar les paraules d’un Rayleigh i la seva instrucció. Si Katakuri pot fer servir el haki per predir els seus moviments, potser en Luffy pot fer el mateix. Dubto que arribi al nivell del Charlotte, però potser sí aconseguirà tenir el domini suficient del haki d’observació per plantar-li cara i sortir victoriós amb alguna sorpresa final. Per ara  Oda ens limita a deixar anar pistes i preparar el terreny pel que vindrà. Potser la cinquena marxa? (em semblaria molt aviat, però si mirem enrere les dues anteriors les va presentar en una mateixa saga, tot pot ser).

Per altre banda en Sanji acaba el pastís desmallant de l’extenuació a tota la seva plantilla de cuiners i mostrant-nos per fi el disseny final de la joia culinària. He de dir que molt satisfet amb el resultat final, hi havia molta pressió sobre el disseny del pastís però Oda ha sabut sortir-se’n. No és la cosa més espectacular del món, però compleix sense problemes amb el seu proposit. Ara només falta arribar fins l’emperadriu i fer-la morir de deliciositat. I en aquest punt Oda fa confluir les trames d’en Sanj i d’en Luffy per reiterar en el missatge que ambdós porten anunciant des de que es van reconciliar: la confiança. Per que en això es basa la família, la tripulació. En la confiança de que tots faran la seva part. En definitiva Oda parla dels equips, ja pot ser laboral, familiar o esportiu. L’única manera de tirar endavant un equip es treballar units i confiant amb els altres. Si cada un fa la seva part confiant en que els altres també l’hi faran, res podrà sortir malament (que a veure, en la vida real sí pot, però el que importa aquí és el missatge).

Finalment tenim un tercer front on els tripulants del Sunny lluiten desesperats per no veure el vaixell destruït abans que arribin els seus amics. En Chopper s’ha transformat inevitablement en monstre per fer-li front i per primera vegada des del salt temporal el disseny del monstre imposa. M’agradaria que Oda aprofités per imposar aquí que després d’un us perllongat de la tècnica la transformació es descontrolés com antany feia i cobrés noves quotes de poder inabastable. Però això és molt demanar. Per ara ens conformarem a que torni a semblar imponent. El que importa es que tenim a un enorme Prometeu disposat a calcinar el vaixell i ni tan sols el Chopper Monster ho podria impedir. Però llavors arriba l’aroma a deliciositat i la primera peça cap al final comença a caure.