One Piece 913 – La Tsuru torna el favor

Hola, em dic Hawkins i em presentaré

Començo a estar cansadet d’aquestes minihistories

Com be anuncio al subtítol, aquest capítol suposa una mena de presentació per al personatge. Ja el coneixíem, fins i tot coneixíem la seva habilitat. Però aqui Oda ens ho torna explicar (i gracies a deu que no ho fa amb aquells maleïts recuadrets de memoràndum) refrescant-nos el record d¡un personatge que promet agafar protagonisme per fi en aquesta saga. Fins ara, Law a part, els supernova semblaven poc més que personatges molons introduïts per que si. Es deien que feien coses, però no se’ls veia afectar especialment a la historia. Ara sembla que les coses estan per canviar. En Hawkins, l’X-Drake perdut per allà, en Kid empresonat per en Kaidoh. Sembla que aquesta serà la saga dels grans subordinats. On l’enemic final tindrà al seu càrrec subordinats amb poder i carisma com per protagonitzar una saga tots sols. Veurem com mou Oda aquesta amalgama.

La lluita contra el supernova ocupa unes bones deu primeres pagines. Però més que espectacular resulta il·lustrativa exposant i ampliant el que ja sabíem sobre les habilitats del personatge. No obstant no ens diu massa de nou més enllà d’aprofundir en aquesta habilitat per emprar les cartes del tarot que segueix sense estar molt ben definida. No obstant l’episodi te una segona part que tot i no ser tan agitada sembla que s’encamina a fer avançar la historia amb un ritme més decent.

Esspectacular dissney

Però parlem de la Tsuru. Ja hi ha un personatge amb aquest nom a la saga (la velleta almirant amigueta d’en Garp que es dedica a estendre a la gent). Cosa que fa que un es pregunti si la Tsuru que coneixem podria venir en realitat del país de Wano. Sigui així o no se’ns en presenta una nova amb un disseny mol wanesc basat clarament en l’Ukiyo e i la tradició pictòrica japonesa. Com de be pot arribar a quedar el disseny sense desentonar dins l’univers de One Piece em sembla una meravella il·lustrativa. En qualsevol cas la dona resulta ser el recurs facil d’Oda per solucionar ràpidament la malaltia de la nena. Si t’hi pares a pensar resulta una mica absurd que després de tot la solució sigui tan senzilla, però serveix.

Aquest és bastant insípid en canvi

Arriba doncs en Luffy a una nova vila on sembla que espera un perill latent prou considerable per tenir neguitejats als tripulants del senyor Law, que apareixen per advertir-ho al lector. Son uns personatges que sempre m¡’han creat curiositat i dels que tinc ganes de saber. Espero que Oda ens en pugui dir més ajuntant-los durant uns quants capitols al grup principal per veure que tenen a oferir.

En quant al perill latent dubto mol que sigui el lluitador de sumo. Més aviat podria ser la possibilitat d’alertar a en Kaidoh i cridar l’atenció. Tot i que després del que ha passat amb en Hawkins, crec que per això ja fan tard. En qualsevol cas m’agrada més com Oda encara les coses en aquest punt, sento que el ritme ha remprès el cabal adequat i espero que els capítols següents ens ho puguin confirmar. Ara però, toca esperar un altre setmana, doncs un cop més, Oda es pren un descans.

Són un trio entranyable

Projecte Atrapa Somriures: IX

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

La Llibrera

23/4/2018

I aquí em teniu. Exactament dos anys després d’entregar la primera carta pels carrers de Barcelona, em trobo altre cop per altres carrers de la mateixa ciutat entregant-ne la novena. Sant Jordi és un dia especial. Un dia màgic. Ho és per aquest projecte i sense necessitat d’ell. És el dia de les roses, el dia de la literatura i de l’amor i per tant, ineludiblement, el dia de la poesia. No definiria en cap cas aquests retrats com a poesia en si, però sí admetré que tenen quelcom de poètic. Com tots, aquest és un retrat especial, un retrat que emmarca en la bellesa d’una dona la bellesa d’un concepte. Em torbo en aquest cas retratant més aviat un símbol que no pas una dona particular. Un símbol encarnat en una dona sí, però que viu fora d’ella. No és un símbol que entengui de gènere o d’edat tot i que aquí l’hi constric. És un símbol pràcticament universal, que es propaga allà on hi ha literatura, allà on es llegeixen les paraules i es comercia amb l’art. Com be os haurà suggerit el títol, el concepte que avui em disposo a retratar és el de llibrera.

Tenia un rostre relaxat i amable, que semblava sentir-se còmode tot i el gentiu i la feina constant que treballar en una parada en un carrer principal en mig de sant Jordi suposa. Era doncs una noia que gaudia de la seva feina i gaudia de l’ambient primaveral de la diada, gaudia de la gent i dels llibres i de l’interès inusitat d’alguns lectors com el que ara escriu aquestes pagines. De faccions allargades tenia un nas llarg i fi i una boca grossa, de somriure fàcil, de pell morena. Tenia uns ulls alegres tot i que lleugerament cansats, amb les arrugues del cansament a la punta dels ulls que es solapaven amb la que forma el somriure. De cabellera morena deixada caure espatlla avall, recollida parcialment en un senzill però folgat monyo que es deixava penjar quasi com una cua baixa al clatell. Les orelles tot i no ser grosses es feien visibles amb gràcil simpatia, doncs duia els cabells recollits al darrere. Tot plegat conferia al seu rostre un aspecte senzill però savi a l’hora, alegre i jovial. Un rostre que convidava a apropar-se i preguntar, conversar, quasi filosofar. És clar que tímid com soc jo no vaig acostar-me a fer-ho.

Aquest és en certa manera, un retrat dedicat a la diada de Sant Jordi en si. Doncs qui encarna millor el dia de Sant Jordi que un llibrer venent en mig del carrer? Potser el record d’alegria que veig en el seu rostre no és més que l’alegria que flotava en l’aire de l’icònica vetllada. Potser aquest aire savi, que m’evoca a l’aroma a llibres, no és més que la saviesa popular amb la que les novel·les impregnen l’ambient de la festivitat. Potser la jovialitat hospitalària que convida a enraonar no és més que l’esperit alegre dels catalans agermanats, al menys a l’hora d’anar a cercar llibres. Vull parlar doncs de l’alegria i la literatura que es respiren, amb fragància a roses, amb joiosa i multitudinària alegria. Una alegria tranquil·la i relaxada, sense presses, que flueix lentament  sense necessitat d’atropellar-se per anar enlloc.

Texans senzills i estilitzats de color blau marí i un també senzill jersei groc llibertari que em va fer esbossar un somriure, fos accidental o no. La seva indumentària no tenia doncs res d’especial, còmode i pràctic. Informal sense ser descuidat. Basic però adequat. Era un vestuari que tot i no tenir grans pretensions encaixava a la perfecció entre aquell munt tan variat de llibres.

Tot i que l’havia vista i part del meu cap l’havia considerat com una candidata (tenia arrelada ja la idea de que una llibrera al dia de Sant Jordi semblava el més adequat per a aquesta novena entrada) el meu cap l’havia descartada doncs i encaixar en el que jo volia d’ella, no era una dona que m’hagués produït a primer cop d’ull un impacte reverberant que em sobtés per una bellesa extraordinària. Anticipo ja, que aquest impacte sí es va produir, encara que no succeís al primer cop d’ull. Així doncs, tot i veure-la i considerar-la fins i tot, vaig abandonar la idea de seguida i em vaig disposar a cercar el que realment em cridava l’atenció d’aquell indret: els llibres.

Vagava per la parada fixant els ulls en les portada per llegir els reversos d’aquelles que em cridessin l’atenció ja fos per l’art il·lustrat o el títol imprès. No era el meu objectiu comprar més títols aquell any, doncs ja devia carregar en la meva pesada bossa una dotzena d’exemplars (majoritàriament de segona mà), però sabia que si continuava repussant entre les parades acabaria per topar amb algun títol que enamorés irremediablement la meva atenció. Tot i això no podia deixar de buscar entre muntanyes de títols aquells que fossin capaços de seduir-me. Anticipo ja que en aquella parada i algunes que van venir després encara van haver-hi uns quants títols que van aconseguir buidar el meu moneder. En aquella però van ser dos títols en concret els que em van suggerir amb crides meloses i seductores que me n’havia d’apropiar.

Un llibre, entre tants, et crida per la portada. És inevitable deixar-nos portar per l’estètic. En aquest cas va ser l’estètica oriental el que em va cridar a mi. Ja duia a la meva bossa dues novel·les d’orígens nipons i aquí se n’hi van afegir dues mes. A sendes portades hi vivien retrats similars de pintura tradicional japonesa, retratant com no podia ser d’altre manera la bellesa asiàtica de dues dones. Tot i que soc consumidor de manga japonès no he llegit gaire autentica literatura nipona. Tan sols dues obres de Murakami (Tokyo Blues i Kafka a la platja) i la trilogia de Musashi. Tots ells clàssics literaris d’aquelles terres (crec que tota obra de Murakami és considerada automàticament un clàssic modern). Aquests dos eren també dos clàssics de nova edició. Ambientats ambdós a mitjans del segle passat, mostrant un japó que a vegades passa desapercebut. Ja he llegit ambdues obres (deixo allargar massa el temps d’escriure aquest projecte) i ambdues m’han impactat amb la poderosa elegància de la seva senzillesa. Son ambdós un retrat de la sexualitat japonesa d’aquells anys, derivada d’un contrast desestabilitzador entre el nipó i el món occidental. Son ambdós llibres que versen sobre la bellesa de la dona amb perspectives molt diferents. Espero poder ressenyar-les més aviat que no pas tard doncs son obres que val molt la pena conèixer (La clau i La casa de les belles adormides).

El cas es que jo mirava irònicament dues obres que sense saber-ho tracten en certa manera els temes que tracto jo en aquest projecte (i molts d’altres). Una ironia deliciosa del destí. Potser una senyal que no vaig saber veure en el seu moment de que aquell era el lloc indicat. Jo ja m’havia fixat en els llibres. Ambdós em cridaven poderosament l’atenció i tot i que la meva ment es resistia amb l’argument d’una butxaca perillosament buida pràcticament ja els tenia dins la bossa. Va ser llavors quan la nostre llibrera es va fixar en mi i en la meva cara de dubte fullejant les obres d’eròtica japonesa. Suposo que la tasca d’una llibrera, a més de cobrar-te el preu del llibre és incitar-te a comprar-lo, donar-te una opinió honesta i sincera (si és un negoci honest i sincer), ajudar-te amb una opinió professional i ben entesa a fer coincidir els teus gustos amb l’elecció de l’art a consumir. Sota aquesta consideració aquella resulta sense cap dubte el millor exemple d’una bona llibrera. Primer m’havia deixat fullejar amb tranquil·litat, allunyant-se de d’insistència efusiva que s’estila en alguns negocis. I només un cop vist que estava interessat en el que ella podia oferir s’havia ofert a ajudar en la meva elecció. Així doncs, com si pogués llegir-me la ment la dona em va començar a parlar precisament dels dos títols que havien cridat la meva atenció, recomanant-me’ls fervorosament, però assegurant-se no obstant que coincidissin amb el meu perfil de lector. Les dues preguntes que puc recordar son: has llegit gaire literatura japonesa? Sols llegir gaire literatura eròtica? I eren preguntes sens dubte encertades, doncs en cas negatiu serien novel·les més difícils de recomanar. Tracten els temes amb una narrativa molt japonesa (que no la narrativa dels mangas) i endinsant-se en els temes més foscos que l’erotisme pot oferir. Son llibres que poden i busquen resultar en cert grau pertorbadors, doncs intenten arribar a l’essència de l’individu a través de l’erotisme per camins que a vegades resulten tortuosos. Així doncs aquelles eren preguntes encertades per a una recomanació honesta. I tan honesta, amable i interessant va resultar la seva recomanació que ja valia la pena viure-la per si sola. Tan màgic va ser aquell instant que la bellesa del concepte de llibrera que ella em marcava va produir en mi un impacte que no vaig poder rebutjar.

Els llibres que em devia portar a casa aquell dia

Així doncs aquella dona encarnava en ella l’essència i la bellesa del concepte de llibrer. Una bellesa que viu en la passió per la literatura, en la dedicació a trobar per a cada client el millor llibre possible. Ella, tot i tenir jo les idees ja molt clares, va fer de la meva tria una decisió ineludible. Com dic segurament els hagués comprat de totes maneres. Però després del que em va dir hagués estat impossible no fer-ho. És en certa manera la bellesa de la feina ben feta. De la feina feta amb passió i amb orgull. La bellesa de l’orgull de sentir amor per la literatura. Un amor tal que es digne d’aixecar una festa al seu voltant, una festa que sigui més que qualsevol altre en el nostre país. De totes les tradicions catalanes sant Jordi potser és la que més em fascina. Potser n’hi hauran d’altres que ho vegin molt diferent, però aquí precisament és on viu la bellesa de la diversitat. I de la diversitat de la bellesa és del que aquí vinc a parlar.

Un dels llibres que em vaig emportar en aquella parada

Un cop feta la compra la decisió era evident, ningú representaria com ella la bellesa d’una llibrera. Això no volia dir no obstant que saber que ella era l’indicada convertís en fàcil fer entrega de la carta. La tenia desada dins la tapa del llibre que duia entre les aixelles (la vida sexual de Catherine M. diria), com solc fer amb el llibre que em torbo llegint que quasi sempre duc a sobre. Així que l’acte mecànic no tenia més complicació que treure el sobre d’allà i fer-li entrega. Però tan bon punt vaig haver pagat i mentre desava el canvi al moneder ella ja s’havia girat per atendre un altre client. No obstant, segur de que ella era l’escollida però sense voler importunar al client que ara gaudia amb la seva atenció vaig decidir seguir donant una volta i tornar a passar més tard per allà. I és amb plantejaments com aquests com comencen a néixer les excuses per justificar la covardia que t’impedeix avançar i ultimar el teu acte. Així que sabent que si no ho feia me’n podria penedir i que si me n’allunyava massa potser es perdria el moment, vaig donar la volta vaig anar fins a la part de darrere de la parada i li vaig dir: dispensa, això és per tu. I li vaig fer entrega de la carta. Ella la va acceptar amb un desconcertat gracies i jo em vaig allunyar. Encara em quedaven molts llibres per adoptar.

L’altre

Immortalitzar la bellesa dels petits instants colpidors que m’acosten a comprendre-la sempre ha estat l’objectiu d’aquest projecte. O intentar-ho al menys. Avui no obstant retrato una bellesa que ja viu immortalitzada en la festivitat que en certa manera la representa. Doncs mentre hi hagin sant Jordis, mentre hi hagin llibreries i llibres, mentre hi hagin persones que estimin els llibres i vulguin compartir-los amb el món i fer d’aquesta la seva professió. La bellesa de l’amor pel llibre romandrà immortal. No és l’única bellesa que un llibre pot evocar. Ni tan sols viu a prop de ser-ho. Però sí és una bellesa que amenaça amb caure  en l’oblit amb el pas del temps i l’avanç de l’electrònica. No sembla imminent, però potser ens espera un futur sense llibreries ni llibrers. Un futur on aquesta professió com moltes d’altres es vegin substituïdes per coses noves que poden fins i tot guardar les seves pròpies i noves belleses. Però fins i tot si mor, fins i tot si cau en l’oblit, podrem tornar a obres com aquesta i moltes altres de millors per reviure l’essència d’aquesta bellesa. Per tornar a ser un client que rep una dolça recomanació d’un llibre que es disposa a comprar i que potser fins i tot, podria canviar-li la vida.

 

One Piece 912 – Poble Amigasa

En Zoro invisibilitza el canvi climàtic

Dos seguides. Aquesta no em mola gaire.

Anàvem be. Anàvem molt be. Però aquest episodi, sentint-ho molt, m’ha semblat un absolut despropòsit pel que fa al ritme. Com vaig dir convenia introduir a la historia un ritme més pausat i relaxat per alleugerar la tensió acumulada durant els últims esdeveniments. I la cosa anava genial, la historia d’en  Luffy era lleugera però amagava matisos de profunditat, senzilla però interessant. Aquí però Oda es carrega el ritme al primer l’accelerador de manera demencial. El problema no és tant en si que acceleri si no  fins a quin punt ho fa i com ignora qualsevol transició. Sense el desenvolupament adequat (encara està per plantejar), dubto que res pugui mantenir la velocitat que la historia ha agafat de cop. Però encara que ho fes no era el moment. Acabàvem d’arribar a l’illa, acabàvem de descobrir que en Zoro l’havia liada, acabàvem de saber que en Hawkings rondava per allà, era massa aviat per solucionar aquests assumptes. No era el moment en absolut. No obstant aquesta ha estat la decisió creativa d’Oda així que no tindrem més remei que veure com segueix la historia. El manga s’agafa ara una setmana de descans, m’hagués agradat que ho hagués fet en el capítol anterior per  polir així aquest matusser retrobament.

Oda te una imaginació paisatgistica brutal. Es nota en els paisatges més petits.

La primera part del capítol no obstant està be. Oda fa avançar les coses ràpid, jo m’hagués pausat una mica més, però trobo que es una decisió força encertada tenint el reclam imperant d’un públic que sempre vol més. L’Ace va ser mencionat al darrer episodi i després d’assegurar-se que es tracta de l’Ace que tots coneixem en Luffy deixa anar tranquil·lament la bomba de que està mort. És una dada important no només pel xoc emocional que per als wanencs suposa si no també per que ens demostra que en Luffy ha superat la seva mort i tot i frustrar-lo no haver pogut evitar-ho l’ha acceptat com un esdeveniment natural de la vida. Potser no hauria d’haver passar, però ha passat, hem de seguir endavant. És una dada important, per que un no pot ser el rei dels pirates si es deixa arrossegar pel pes del seu passat. Per a la nena però la declaració suposa tot un xoc és clar. És ben cert que en Luffy no posa gens de tacte en una situació que el requeria. Però per a ell és una dolorosa veritat i això és més motiu per acceptar-la i no estar-se d’ambigüitats, viure en el passat i creure ne una mentida. Normalment només seria un despistat que no s’adona que no pot dir això. I aquí ho és, per que no era el moment. I és graciós. Però també ens mostra certa moral, certa ètica sobre el que el pirata considera just o no, una ètica que es basa més en els seus actes que en les seves paraules. Aquí tenim en Luffy i aquest és l’home que és.

Fa gracia en kimono

Però un cop en Luffy s’embarca a la cerca d’un doctor (recorda una mica a la saga d’en Chopper) la cosa comença apujar de ritme. Abans però ens fa un breu recordatori de l’existència de les espases especials a l’univers de One Piece (molt de tems sense mencionar-les), que de ben segur tindran el seu paper estrella en aquesta saga. Nombrant-nos un altre de les espases maleïdes (qui aposta per que en Zoro se la quedarà? Vale que era broma, ja se que tots. El que m’agradaria veure es a en Brook fent-se amb una d’aquestes) que en Luffy s’emportarà despreocupadament.

En Zoro en canvi està inponent, com era d’esperar

Esperava alguna cosa més del passat de l’Ace a l’illa. Resulta efectiu per a la nena, però decebedor pel que l’Ace te a oferir. Espero que l’Oda encara en tingui força amagat i que aquesta no sigui més que una introducció ràpida per donar-nos un marc conceptual a través del que jutjar les accions de la nena. Com he dit, funcionar funciona, però és força basic i fàcil per al que Oda ens te acostumats, veurem com es desenvolupa.

Aquí havia d’acabar el capitol, aquí

Però quan les coses comencen a fallar de veritat és quan en Luffy arriba a l’esplanada desolada per la contaminació. La sola imatge ens dona un poderosíssim missatge ecològic que és impossible de negar i crec que l’episodi s’hauria d’haver quedat aquí. És una imatge poderosa per acabar i hauria donat contundència a un missatge que ha quedat difuminat pel que l’ha succeït. Qui se’n recorda de la contaminació d’en Kaidoh si en Zoro apareix a la següent vinyeta? Jo hagués allargat l’episodi introduint per exemple algún context previ sobre la cultura wanesca que es pugui requerir després o simplement amb una escena d’acció  protagonitzada per un personatge misteriós a la fugida que resultés ser en Zoro i que donés peu a aquest atrobada amb un ritme molt diferent (de manera que no se li veiés la cara per mantenir la incògnita fins al moment de torbar-se i només ens diguessin que es dirigeix cap al mateix lloc que en Luffy). Així no només el missatge seria més contundent, si no que el ritme escalaria adequadament i la sobtada trobada amb en Zoro deixaria de ser atrafegada i matussera per ser fins i tot més sorpresiva si l’escena esmentada estigués ben construïda.

Lo molona d’aquesta imatge quasi compensa el molt que em sobra les presses amb les que apareix

Però Oda s’ha passat de ràpid i ha introduït a un Zoro fugitiu de manera una mica precipitada. Fins i tot en Luffy sembla incòmode davant el convenient que resulta aquest retrobament. Ambdós fan com si res per que no va amb la seva personalitat donar-li massa importància, però al menys jo, sento que alguna cosa no qualla en l’ambient. Al final, per acabar de rematar la pujada vertiginosa del ritme dels esdeveniments apareix un supernova pràcticament anunciant la batalla imminent amb un d’aquests esperats enemics. Entenc que oda vulgui dir-nos: aquesta saga va a tope. Posarem tota la carn al foc des del principi. I suposo que era un bon moment per presentar-lo. Però considero que el camí fins aquí no ha estat ben construït. Però el fet, fet està, ara ja hi som i només ens queda afrontar les conseqüències, veurem que te per aportar-nos aquest  endeví. Potser ens sorprèn amb un gir de guió sorprenent (zona probable, cosa que faria que no fos tan sorprenent?). Haurem d’esperar dues setmanes per veure-ho.

Un moment molt emblematic, llastima que quedi desdibuixat per les presses i la manca de construcció del moment

One Piece 911 – Aventura al país dels samurais

Una de les millors portades ultimament

L’Ace era un seductor de nenes?

No és la cosa més adorable de la terra?

Sembla ser que ens hem submergit de nou en una aventura a l’estil clàssic de la sèrie. Alguns diran que això és un retrocés. Que les coses començaven a avançar amb un altre ritme i que els temps per a aquelles aventures innocents han passat. Però crec que això seria un error. Aquells temps mai poden passar, el dia que passin en Luffy deixarà de ser en Luffy i la sèrie haurà perdut el seu missatge més principal. Però sí és cert que ara estem en un punt on els esdeveniments d’importància es succeeixen incansablement en una espiral vertiginosa que ens portarà potser fins la batalla més intensa vista en el manga. Per que aquest descens doncs? Doncs precisament per això. Després de tanta tensió acumulada la narrativa necessitava prendre’s un descans per tornar a ascendir fins el clímax. Cap historia suporta una tensió perpetua durant gaire temps. Al final tot acaba per estavellar-se. I és molt millor fer-la baixar a propòsit que no pas deixar que s’estavelli sense control. En aquest cas però, s’endevina un necessari desenvolupament social i de personatges al mateix temps. A més potser d’alguna que altre historia oculta.

L’episodi comença on ho va deixar amb la mítica batalla entre besties wanesques. Tot i que aquesta de seguida es veu succeïda per l’aparició de dos individus maliciosos que no triguen en caure víctimes de l’enganyosa aparença de nyicris del nostre protagonista. No son personatges que aportin gaire res més enllà de ser el detonant a través del que en Luffy coneix a la que sembla serà la secundaria estrella d’aquesta saga (especulo). Propietaris del babuí, no només l’obligaven a lluitar contra el gos wanesc si no que sembla que havien segrestat a la nena que n’és propietària. Per sort la nena amb una peculiar habilitat del diable calma els ànims de les feres i de seguida es fa amiga de’n Luffy (que estrany, en Luffy fent-se amic de la quitxalla). Per agrair-li  la nena el porta a casa seva i li serveix tot el poc que te per menjar. I llavors a través d’un desenvolupament tan simple és quan Oda obra la màgia.

Un vell amb aparença de tengu irromp a la cambra colèric contra en Luffy que ha menjat el seu arròs. Al principi l’escena es còmica, però no triga a esclatar el drama. Doncs la nena, que per agrair al seu salvador li ha donat tot el menjar que tenia arriba al punt de veure aigua del riu per combatre un estomac que rugeix de gana. I tot i això, tot i aquesta gana atroç, ella ha donat tot el que tenia a en Luffy en un acte de pura bondat i agraïment. És imposable no entendrir-se amb un personatge tan pur. Però aquí oda incorre en el mestratge de connectar aquest drama directament amb en Kaidoh al desvetllar que l’aigua està contaminada per les activitats industrials de l’emperador. Així, amb unes poques pagines Oda aconsegueix que una nena apareguda del no res vinculi emocionalment a en Luffy amb en Kaidoh. Però per si això no fos suficient Oda encara ens te reservada una sorpresa que acabarà de consolidar el vincle ja fortament establert pel sacrifici  de la nena.

I és que resulta que la nena no tan sols coneixia a l’Ace, si no que l’esperava (jo al principi em vaig pensar que era la nena d ela llet de les mini histories, però aquella era rossa, moltes nenes enamorava l’Ace…). Ja sabem com é sen Luffy amb el seu germà. Si aquest va fer una promesa ell n’agafarà la responsabilitat. S’endevina aquí un flashback del carismàtic Ace (de fet em zona que Oda anunciava que l’Ace sortiria aquest any en una historia) i part de les seves aventures no explicades. Dubto que hi hagi ningú que no vulgui veure a en puny de foc en acció altre vegada, encara que sigui en els records. Veurem quina narrativa empra l’Oda per transportar-nos a aquesta historia.

Xan, xan, xan…..

El coronel ni tiene quien le escriba

Aquesta és l’edició que vaig llegir jo

Gabriel Garcia Marquez és un dels grans autors de la literatura universal. Possiblement l’autor més cèlebre de llengua hispana del continent americà. I com a tal qualsevol obre seva és automàticament una obra de culte. Un clàssic per associació.  Ja he parlat  sobre el concepte del clàssic a la Plaça del diamant (veure ressenya), així que deixaré de banda les divagacions sobre si hem de fer cas o no a aquesta etiqueta de prestigi i em centraré una mica en analitzar la breu obra. Per que és breu, la novel·la, quasi un conte, te tan sols una vuitantena de pagines. Un la podria llegir fàcilment en una tarda si s’hi posés. Però com segurament ha dit algú important: breu no vol dir millor ni pitjor, breu vol dir breu. Parlem doncs d’aquesta obra.

La obra és un intent (i un aconseguit) de representar amb puresa un sentiment. Precisament per això aquesta necessita ser tan breu, per que si s’estengués més del que ho fa la importància d’aquest sentiment que hi impera potser es perdria entre altres divagacions. Aquest és el sentiment de la desesperança per l’espera de quelcom que mai sembla arribar. Un sentiment que l’autor sap impregnar amb tan mestratge en la seva obra que fa gebrar la sang només de pensar-hi. La premissa és senzilla. El coronel, un veterà de guerra, porta esperant des de fa quinze anys la carta que li anunci el cobrament de la seva promesa i merescuda pensió. Pensió que a cada any que passa es fa més necessària per sobreviure. Durant quinze anys el coronel ha estat acudint cada divendres al port per veure si la barcassa de correus li portava correspondència. Però tots els divendres durant quinze anys el coronel ha tornat amb les mans buides a casa. La historia ens narra simplement com després de quinze anys, el coronel segueix esperant la pensió, segueix anant cada divendres a buscar la carta que l’hi anunci, segueix defallint en la misèria sense el preu just per un servei prestat.

Una portada ben classica

Desconec els conflictes que precedeixen al context de la obra. Però crec que no son necessaris, que és una narració universal que podria aplicar-se a qualsevol context de misèria. Marquez ens mostra la misèria, no la misèria absoluta i desesperada d’aquells qui amb prou feines es poden mantenir en peu, si no una misèria més lenta i decadent, que s’apodera pas a pas de la vitalitat de la gent que la pateix i la va enfonsant cada cop més en un desviure sense propòsit perduts en un rumb d’angoixa i incertesa cap a un futur que potser serà millor, que va ser promés com a millor, al que t’aferres per aguantar un present que t’ensorra poc a poc però que sembla mai no arribar. És una novel·la sobre la decadència gradual i inexorable d’un país que agonitza, però que ho fa lentament. Se’ns mostra que mentre uns es moren de gana amb dignitat uns pocs neden en l’abundància sense cap remordiment. Com sempre, els rics més rics i els pobres més pobres.

És una portada molt serena.

Aquesta desesperança apagada que impregna el llibre es mostra en una escala ascendent. Primer t’assabentes d’aquesta espera inexorable que dura quinze anys. I és dur. Però després, poc a poc, la vius. Marquez t’introdueix en una quotidianitat que tot i no ser mortal avança poc a poc cap a ser-ho, subjecte únicament per una esperança que mai arriba però que per altre banda no pots fer res més que esperar. I primer te n’assabentes, després la comprens i al final, acabes per viure-la. Et fiques dins del carismàtic Coronel que tossut com una mula creu fermament en els ideals del país pel que va lluitar. I creu, per tant, que algun dia arribarà la pensió promesa. Creu en va, però creu. I al comprendre aquesta esperança per un somni de llibertat és quan un no pot si no entendrir-se per aquest somni que ell segueix vivint amb fermesa i dignitat fins a les portes de la mort. El coronel és sens dubte un dels personatges més entendridors de la ficció. I segurament ho és per la contundència que el fet de ser un conte li dona. Per que al ser breu i contingut és de forma pura els sentiments que vol transmetre, sense embolicar-se en complicacions innecessàries representa amb puresa aquest ideal patriòtic de creure en una causa fins al final, fins que no et quedi res per donar-li. Tot i que Marquez podria ressaltar amb cinisme l’estupidesa de creure en una promesa que mai es complirà decideix intentar emmarcar la bellesa quasi infantil d’aquest esperit pur que no representa a una persona si no a tot un poble, a tota una humanitat. Per que tots, alguna vegada, hem tingut somnis i anhels davant els que només podíem esperar. Tots hem esperat amb convenciment veure complides promeses que mai arribaven, sovint caient en la desesperança. Però quan ets un nen, brilla en tu una il·lusió que mai s’apaga, una esperança enlluernadora en que a l’altre banda, sempre hi ha un món millor. I d’aquesta esperança, és de la que Marquez parla.

El gall és un dels elements metafòrics més importants de l’obra. Potser la meva portada preferida.

El final de l’obra em va deixar desconcertat. El bast de l’expressió que capitula la novel·la te un sentit i una expressió. Però d’entrada m’ho vaig prendre no com una expressió rotunda i absoluta de l’ideal d’aguantar per molt fatídica que sigui la situació si no com una expressió de desconcert davant la gravetat d’una idea que fins ara no se t’havia passat pel cap. Quan el coronel exclama merda aquesta paraula queda gravada, es recalca amb un èmfasi sobre dimensionat, expressant l’autentica angoixa i desesperança que pugna per amagar darrere l’idealisme punyent per una causa morta. I és així perquè la correcció de tot el llibre anterior, de totes i cada una de les paraules abans d’aquesta, de l’ultima, creen un abisme de diferencia. Tota la obra és correcte i mesurada, molt pulcre i educada, sense paraules malsonants ni grolleries de cap mena. Fins que la paraula final reverbera en els nostres caps com a expressió màxima de contrast per a denotar amb una imperiosa hipèrbole la gravetat de l’expressió. Ella li pregunta que menjaran i ell contesta que merda. Merda en el sentit màxim i absolut de la paraula. Merda, per que menjaran el que faci falta si no hi ha res més. Merda per que la situació és un merda i la novel·la t’ho ha estat expressant amb paraules subtils i profundes però ara t’ho expressa amb una sola paraula i ho fa amb una contundència embriagadora. Merda per que merda és el que deixen per als pobres aquells qui viuen amb plenitud. Merda és l’expressió absoluta del llibre. Merda n’és el resum, la síntesi. Merda és expressar en una sola paraula tot el que el llibre t’ha exposat abans. Merda.

No os transmet molta rigidesa aquesta portada?

En el present immediat i en el context immediat vivim de fet el mateix context que l’obra emmarca. Amb una crisi laboral amb milers de parats que esperen incansablement amb desesperança embriagadora l’arribada d’una oportunitat que mai arriba. I tot i que be és cert que potser la nostre no és una situació tan fotuda, també ho és que l’obra és un marc universal que vol englobar-nos a tots. Qualsevol de nosaltres s’hi podria identificar. L’obra és ineludiblement un imprescindible. És curt i assequible per a tothom. I tot i que be és cert que no serà la mena d’història d’aquells que consumeixen ficció basada en l’acció desenfrenada amb la que omplir el silenci, segurament ells també hauran sentit d’alguna manera o altre l’angoixa apremiant que aquest llibre et transmet. Per això, per que tots hem estat el Coronel alguna vegada, has de llegir aquest llibre. Si be no et donarà les solucions, al menys et farà companyia.