One Piece 930 – Poble Eibisu

L’emperadriu assalta l’emperador

Aquest episodi es veu clarament dividit en tres parts diferenciades la primera de les quals titula el capítol. El més curiós de tot plegat és que aquesta primera part que rep l’honor d’anomenar aquesta fracció d’història és segurament la que menys interès causi a l’espectador. No per ser una part avorrida o anecdòtica, si no per l’impactant de les altres dues. No obstant, aquesta part segueix amagant la seva importància i em referma en la idea de que aquell rodamón que trobà a en Zoro en la seva pèrdua esdevindrà en algun punt clau del que està per venir. Se’l presenta com un viatger errant que deambula d’aquí cap allà, aparentment conegut per tothom en aquest poble de rialles. Una mena de guia turístic que porta al lector a través dels racons més desapercebuts d’aquesta diversa societat feudal. Com aconseguirà Oda que aquest personatge assoleixi la transcendència a través d’en Zoro em costa d’imaginar, però suposo que quedarà més clar quan s’arribi a creuar amb altres membres de l’aliança (si és que realment passa mai de ser un guia turístic).

Realment dona que pensar
Realment dona que pensar

Pel que al poble en si fa, Oda ens mostra una materialització hiperbòlica del positivisme extrem a través de les rialles impossibles de la gent més pobre del país. El seu humor de pobres, resulta entranyable i càlid a l’hora que en certa manera, incòmode. Per que ells, tenen problemes més greus que tu, que jo, que tots els que vivim en el present bondadós, però ells riuen, sempre riuen. Riuen per que la vida és un do meravellós que és millor no malgastar entre llàgrimes. Per que si pots escollir, sempre millor riure que plorar. Viure la vida amb intensitat, encara que sols t’aporti penúries. És una filosofia senzilla, quasi més una idea, un sentiment. És vitalitat en forma d’alegria, és la proba de que el món pot ser un lloc millor si hi posem de la nostre part.  Per que serà que els pobres riuen més que els rics?

La segona part, potser la més impactant de totes narra l’intentona de l’emperadriu per aterrar en territori de l’emperador i cometre la desitjada múltiple venjança. A l’hora que ens mostra els esforços de l’emperador per expulsar-la i impedir que s’acosti a les seves terres. Això ens mostra un cop més el poder de la Big Mom. En Kaido la tem. Aquell que ha ridiculitzat a en Luffy en un enfrontament directe la tem, l’immortal que desitja la mort i la cerca. Segurament el que temi no sigui tan enfrontar-la si no la capacitat que aquesta pugui tenir per desbaratar els seus plans. En tot cas l’emperadriu sembla determinada a assolir el seu objectiu i aturar-la semblà ser una proesa difícil d’assolir. És en aquest moment d’extremada urgència quan Oda decideix que és bon moment per demostrar-nos la força de les mans de l’emperador (cosa que vol dir que segurament aviat veurem una mostra de poder de l’altre). Així doncs King apareix per salvar el dia i repel·lir amb un sol atac l’intentona de l’emperadriu. Oda sempre ha tingut  molt present que un sol i contundent atac és a vegades molt més expressiu que una innecessariament allargada batalla. Ho ha demostrat innumerables vegades (en Bellamy i el famós cop de puny de la subasta d’esclaus són els millors exemples) i aquí ho empra per exemplificar el seu poder i posar-lo sobre la taula, impedint-nos a l’hora veure’l en plena acció. Per que no ha arribat el moment de desfermar-se, la narrativa necessita contenir l’acció per fer-la explotar en el moment més propici: el moment de les hòsties.  Veurem llavors fins a quin punt fan trontollar la terra els cops d’aquests titans.

És a l’hora raro i imponent

Finalment, l’ultima part ens porta fins la fugida d’en Sanji i companyia que intenten evitar esser descoberts pels dinosaures viscerals que no dubten en destruir-ho tot al seu pas per tal de descobrir-los. En Law, ment racional del grup aboga per desaparèixer com el fum i deixar-los a la seva sort. Però el cor cavalleresc d’en Sanji no pot abandonar a una dama en perill, no pot ignorar la seva necessitat de lluir-se  al rescat. Així es llança al rescat, doncs, mentre no el descobreixin no passa res. Oi? Així que davant aquesta idea senzilla Oda ens planta un primer enfrontament. Per que encara no ha arribat l’hora dels titans, però no implica que no ens pugui caure un toc d’acció. Però això no és tot, doncs Oda ens sorprèn amb el nostre cuiner sostenint entre les seves mans una de les fàcilment reconeixibles armes del Germa. Un regal insòlit, fins a quin punt desfermarà el seu poder? Segurament serà un combat breu, però no endevino fins a quin punt resultarà fàcil o difícil l’enemic. En tot cas Oda comença a preparar el camí cap a l’acció que vindrà, per que quan comencen les hòsties, son difícils d’aturar.

ab065c69-0702-46ae-ab5f-dfe0646dfaa0-2.jpg

One Piece 929 – Kurozumi Orochi, el Shogun de Wano

La riquesa de la diversitat

La primera part del capítol consisteix en una en excés allargada escena que narra les aventures d’en Franky a la cerca dels planols. Tot i que l’escena resulta còmica i compleix la funció de mostrar la diversitat cultural de la capital omple una fracció innecessariament elongada de la narració per no dir, al cap i a la fi, altre cosa que el fet que en Franky busca els plànols. La cursa per la informació és curiosa, però la seva execució és tan tòpica que no aporta gaire res a l’episodi.

Igual d’anecdòtic però potser més interessant és la petita aparició d’en Zoro que apareix emergeix del no res Salvat de la seva irremeiable falta d’orientació per un sospitosament peculiar rodamont que promet (o això em sembla a mi) representar en algun moment un paper en la narració, potser com a mediador entre la classe baixa i els poders benestants o potser, com seria conseqüent, pensar esdevenint part de la clau per torbar els tan desitjats plànols.

Formen una dupla estranya

Però la part central de l’episodi és la revelació de la identitat del fins ara tan posposat shogun del país de Wano, que Oda havia mantingut a l’ombra per fer créixer l’expectació. Arribats a aquest punt i vist el seu poder les expectatives son altes. I precisament per això Oda ha decidit jugar amb el contrast. L’autor ha anat construint aquest moment des del principi de la saga, amuntegant comentaris vetllats i indirectes sinuoses sobre el perillós o imponent o menyspreable senyor feudal, declaracions que una a una ens portaven a construir-nos una imatge  amb que ha volgut jugar, donar-li un gir. No és sols però un recurs sorpresiu, és una mena de faula, un missatge. Les aparences enganyen, o dit d’altre manera: la reputació no defineix l’aspecte. Oda planteja amb un disseny la idea  moral de no jutjar a un individu pel seu aspecte a l’hora que aposta un cop més per la diversitat.

L’Oda sap com mantenir l’incognita

El disseny de personatges d’Oda sempre ha fet gala d’una gran diversitat corporal pel que fa als homes, mostrant-nos que hi han moltes formes i colors. I dic els homes per que es tracta d’una norma que en la seva obra només sembla aplicar-se a aquests. Mentre entre el gènere masculí costa trobar dos dissenyes iguals, en el femení costa trobar-ne dos de diferents. Aquest episodi també en fa gala amb la mostra de la bellesa femenina on les dones encaixen en l’esquema anatòmic de les protagonistes (l’ideal de bellesa) o son declaradament lletges. Tot i alguns intents de l’autor per pal·liar aquesta discriminació dins aquest missatge de diversitat (la poderosa Big Mom amb la seva figura fora dels canons que ostenta un poder normalment reservat als homes, la ninja grassoneta que s’autodenomina guapa (tot i que Oda en faci més burla que altre cosa), o la pròpia O-Tsuru que mostra una fisonomia facial divergent (tot i que és més aviat per referenciar a l’art tradicional nipó)), aquest sexisme inherent segueix essent un dels pitjors mals que arrossega l’obra.

En qualsevol cas el nostre Shogun a banda de capitanejar la diferencia física entre personatges demostra tenir una ambició i una seguretat potser desmesurada al demanar ni més ni menys que la possessió del famosíssim Vegapunk (amb el disseny de tant llegendari personatge si que s’haurà de barallar quan l’emprengui). Políticament això és una demanda impossible i inviable però ens obliga a plantejar-nos fins a quin punt els negocis bruts del senyor feudal mouen l’economia mundial. Sembla clar que la demanda no serà satisfeta, però el diàleg sembla indicar que l’alternativa podria ser una guerra. Vol dir això que l’armada acabarà per posar els nassos en aquest gran conflicte? O simplement esperaran a que els pirates i samurais s’esbatussin entre ells (recordem que cap aquí be la Big Mom) per recollir de les cendres la seva preuada victòria? Sigui com sigui Oda sembla tenir-ho tot planejat.

Son tendres de veure

Deixant de banda la de sobres coneguda opulència del shogunat (tot i que molt ben expressada gràficament s ‘ha de dir), el final de l’episodi es centra en presentar l’elit combatent de les forces de l’emperador i en aclarir el que potser sigui un malentès, potser un canvi d’opinió d’Oda (per que tot deu pensava que l’X-Drake era un T-Rex). Ambdós resulten imponents, salvatges, violents, fins i tot viscerals. Però l’X-Drake no deixa de resultar estrany, tan assumit teníem que fos el que fos. En tot cas Oda te pensat fer alguna cosa amb aquests dinosaures desfermats. I promet ser interessant.

imponents

One piece 928 – La cortesana Komurasaki fa la seva aparició

De l’odi a l’amor

e8605619-7a31-4ae8-ae61-ab63615f692a.png
Jaja, li pega molt

En aquest episodi Oda es proposa la proesa de retratar a una autentica filla de puta cortesana. És una mica estrany pensar que Oda es fot en qüestions de sexe, però se n’està sortint prou be. No obstant l’inici de l’episodi el dedica a explorar la ja coneguda rivalitat entre en Luffy i en Kid, emprant al pobre Cariboo com a pont narratiu entre ambdós. El pobre home fang, com a cuc de terra que es només sap que arrossegar-se en un intent d’aprofitar-se dels altres. I em sembla una grandíssima construcció de personatge la veritat, una aproximació molt més realista del que devia ser esser un pirata: aprofitat, mesquí, manipulador… ja respiro l’aroma a mar.

b76818e0-249d-4eca-8d13-561d158c6ae9-2.jpg
Aquesta imatge resumeix perfectament la primera part de l’episodi

Però llevat de l’aparició del pirata de fang l’escena inicial no te gaire més a comentar. Desenvolupa els personatge si la seva relació, exposa el context de la revolució, una línia narrativa que ja sabíem que vindria i que no ens aporta res de nou (que no vol dir que no sigui bona de veure). La resta de l’episodi el dedica en la seva completitut a exposar i desenvolupar la figura de la cortesana Komurasaki que sembla ser tindrà en aquesta historia una importancia molt més notòria de la que podríem haver imaginat. Sembla evident que Oda l’emprarà per a desenvolupar la figura del shogun i totes les respectives intrigues de palau. Però en aquest episodi s’endevina alguna cosa més, una transcendència que va més enllà.

2a469bd7-85f9-407a-bf82-713548ae989b-2.jpg
El pobre home fa pena sí

Oda havia mostrat fins ara a autentiques cabrones durant el seu recorregut coma narrador, però crec que cap iguala a la senyora mostrada en aquest episodi, recordeu algun personatge amb la capacitat de resultar tan ràpidament pèrfid i menyspreable? Els dracs celestials pudiren ser-ne un exemple. Però ells son víctimes de la societat que els educa, aquí es matisa un caire diferent. I m’agrada, m’agrada per que Oda aconsegueix que menyspreem el personatge en unes poques pagines i el menyspreu aconseguit és tan visceral que fa estremir, una prova de la capacitat narrativa de l’autor que mai deixa de sorprendre. Però tot sembla indicar que aviat aquest menyspreu virarà en direccions més favorables. Per que si hi ha una cosa més difícil que fer que menyspreem un personatge amb tot el nostre cor, és fer que un cop menyspreat aconseguim estimar-lo amb tot el nostre cor. I crec que això és el que Oda es proposa.

73a5ec3c-00a7-4e4d-b967-b0d6b428ad2d-3.jpg
Molt brutals les sabatilles

M’agrada com Oda exposa aquest menyspreu per la cortesana a través d’una víctima innocent dels seus enganys. Com la presenta de cop en l’escenari present per exposar-nos el seu passat, per explicar-nos com ha arribat a la misèria i desesperació amb la que el veiem aparèixer i un cop exposada la seva historia, coneguda la autentica cara de la cortesana, presentar-nos-la oficialment amb el seu somriure radiant. La exposició és magistral en la seva transició narrativa, en l’ordre en el que planteja les fases de l’explicació que te com a objectiu donar-nos una impressió del personatge. Tot està filat amb mestratge per que adquirim una opinió més o menys concreta a fi de guiar els nostres sentiments cap a una narrativa especifica que ens faci gaudir al màxim de la historia que ens vol plantejar. I això és… màgic.

73a5ec3c-00a7-4e4d-b967-b0d6b428ad2d-2.jpg

Després d’aquesta magistral presentació Oda ens trasllada a un petit pròleg, una bomba sorpresa. Amb un tranquil paratge on Momonosuke practica tenaçment amb l’espasa, aparentment conscient del pes que du sobre les esquenes, de la seva responsabilitat. Aquí se’ns planteja un diàleg amb la Tama que a banda de desenvolupar la relació entre aquests dos personatges (encara no veig clar que vol fer l’Oda exactament amb la Tama) i mostrar-nos la determinació del petit samurai per complir amb el seu deure familiar Oda ens dona a entendre un detall que trastorna tot el rerefons de l’episodi. I és que al parlar Momonosuke de la seva germana perduda i del seu retrobament, Oda dona a entendre de forma evident que aquesta no és altre que la dona que encapçala l’episodi i a la que aquest està dedicat pràcticament en la seva completitud. I aquest és el cop mestre de la gracia d’Oda, aquí es veu l’indici de la tragèdia. Una nena abandonada per tots els seus familiars, obligada a amagar-se i prostituir-se per sobreviure en una societat que la vol veure morta, esperant potser el retorn heroic del seu germà desaparegut seguint la voluntat d’unes ultimes paraules de la seva mare. Sens dubte la historia pot ser estremidora. Haurem de veure que ens espera.

04cba71b-9c15-4893-8de8-54e052502b89-2.jpg

Hunter X Hunter 390 – Enfrontament (1)

Espera, això vol dir que la segona part de l’enfrontament be després de l’hiatus?

L’episodi comença desenvolupant vagament la problemàtica deles monedes que deixava penjada en l’episodi anterior. Al final no se’ns en diumolt més i el seu funcionament segueix sent un misteri. Però al menys a títolpersonal les reflexions que els dos personatges (guàrdia i príncep) tenen al seu respecte m’han portat unes quantesimpressions. La primera és que el guàrdia no te moltes llums i sembla més unhome d’acció que no pas d’intrigues (els guàrdies del primer príncep ja handemostrat estar més enfocats sempre en una o altre dimensió). La segona és queel príncep, tot i semblar esser força intel·ligent es pren tot el tema del nen ambexcessiva ingenuïtat, atribuint-li un poder i un potencial excessivament relaxatspel perill que realment li suposen. Segurament això acabi per matar-lo.

Més interessant resulta el descobriment que se’nspresenta quan aquest mateix príncep visita al líder de la màfia a la qual està associat per demanar una mica d’assessorament(que com he dit necessita) sobre el nen. En aquesta conversa se’ns revela lasuposada paternitat del mafiós, que suposaria que el rei no és en realitat paredel príncep. Això entraria en conflictes estranys que podrien fer-nos replantejarcoses com si la cerimònia de successió és realment el que sembla. En tot cas, teninten compte la similitud entre els possibles progenitors, que un o l’altre fos elpare no resultaria gaire estrany. En qualsevol cas aquesta resulta una noticiabomba que viu més en el propòsit d’impactar que de causar realment unainfluencia transcendental immediata, doncs al menys a curt termini, mentre elfet no sigui públic, la seva rellevància és nul·la més enllà de l’evidencia d’un llaç més fortentre personatges. Si m’ho pregunteu a mi, jo diria que en el cas de ser certa aquestapaternitat, el rei n’estaria assabentat. Però de ser així la pregunta és: quinprofit li treu exactament tenir entre els seus hereus un príncep que no  n’és un descendent directe?

I d’alla Togashi salta directament al que serà la part finalde l’episodi executant una de les transicions més fluides del que recordo en elmanga. Podríem comparar l’episodi amb un pla seqüència. L’episodi comença on hova deixar l’anterior, amb el guàrdia preguntant-se els poders del príncep,després el príncep fent el mateix mentre camina cap a un altre localització ones troba amb el mafiós i hi conversa per que un cop acabat aquest truqui alsseus sequaços que protagonitzaran tot seguit i sota les seves ordres l’acció que ocupa la resta de l’episodi. Aquestafluïdesa entre escenes, que passen de l’una a l’altre sense saltar-hi si no de forma natural, afavoreixmolt el ritme de la narració i la fa més immersiva i assequible. Contràriament alque ha fet en els darrers episodis, aquest ha estat un dels que més ha vistbrillar la qualitat de la seva narrativa.

El que succeeix a continuació és una llarga escena d’acció que quasi sembla voler compensar l’extrema necessitat que proclamava l’exhaustivadensitat dels episodis anteriors. La qüestió és que a diferencia dels anteriors,tot i tenir força text fins arribar a aquest punt, la boa execució de la narrativahavia aconseguit que no es fes pesat en absolut. Així doncs, si haguéssim deretreure-li quelcom a Togashi, seria que s’hagués guardat una acció que tantprofit hagués pogut fer en altres episodis per a un en el que feia tan poca falta.Però si be l’episodi no es veu en la necessitat d’alleugerir-se, l’acció tampocsobra, així que difícilment es podria anomenar a això un defecte. Més si com hedit forma part de la narrativa fluida que segueix a tot l’episodi.

La premissa es senzilla, un de les màfies ha fet trampes iles altres han d’investigar fins a quin punt i de quina manera i castigar-lesen conseqüència. Així que envien als seus especialistes: usuaris nen dotats peraconseguir els seus objectius. L’escena esta tremendament ben plantejada, l’estèticai la narrativa ens donen a entendre que els personatges son poderosos, però donatel seu aspecte només el nen els pot fer tals. Per tant l’incògnita es planteja no en el si essobreposaran a la situació si no en el com ho faran i més concretament ambquines habilitats. I el resultat no resulta gens decebedor.

La noia de les transfusions, d’aparença dèbil i malaltissaacaba per posseir l’habilitat de tipus combat, una que últimament es trobava afaltar en una saga on tots els usuaris semblen tenir habilitats més enfocades ales intrigues que no pas a l’acció. Ella pot manipular la seva sang a voluntatconvertint-la en un arma letal amb la contra que necessita una via natural perla que aquesta surti del seu cos. Una arma que tot i no ser massa efectiva eninvestigació, si resulta força versàtil i poderosa en moments d’acció.

La noia d’aspecte elegant i refinat (a mi em recordava unamica a la segona princesa), resulta ser la de l’habilitat més útil per alcontext. Doncs tot i no tenir cap aportació útil en el combat sembla ser l’armadefinitiva per extreure informació. Els seus cops de puny son capaços de treureles veritats de l’anima a cops (juga amb l’expressió treure la veritat a cops) fentque si ella fa una pregunta, el cop farà emergir la resposta ho vulgui o no elcolpejat. Si l’adversari te la informació que volen, ella només ha de fer lespreguntes adequades. Sumant a això un aparent domini de les arts marcials (isuposem les tècniques nen bàsiques) la converteixen en una adversària a témer.

El tercer i líder del grupet sembla tenir l’habilitat més estranya.És la única de les tres que no demostra una aportació efectiva durant l’acció,si no més tard. És tracta d’aquelles habilitats poc clares, l’ambigüitat de lesquals les pot fer tremendament poderoses o absurdament ridícules en funció deels seves limitacions. Pot transformar en animals que pot controlar les cosesque toca, les quals conservaran les seves funcions anteriors. Però les lleisque determinen quines funcions o propietats conserven o fins a quin punt esconverteixen en animals (o en quins animals, suposem que l’objecte en qüestióhi h de tenir similitud) és el que queda poc clar de ‘habilitat, suposem que Togashiho matisarà en episodis futurs (jaja, futurs, optimisme sempre).

En qualsevol cas els mafiosos obtenen la informació quevolien i esborren el seu rastre per a seguir actuant amb impunitat mentre s’assegurende mostrar al lector el rol i la mecànica que les forces armades juguen en aquestescenari de la guerra entre màfies. Dedueixo que quan la violència delconflicte escali, el zodíac es veurà obligat a intervenir. A veure si en Leorioapareix d’una vegada, que jo li tinc ganes a l’home.

I per concloure, hiatus altre cop. Semblava que Togashi esvolia marcar un bon episodi abans de marxar. Ho ha aconseguit. Un bon sabor deboca per deixar-nos amb ganes de més abans de marxar. Quan tornarà? Be ningu ho sap això, peròtenint en compte la tendència em veig optimista. Segurament el proper anytinguem un parell més d’aparicions del mangaka amb una mica de sort mésextenses de les que ha tingut aquest any. Jo pronostico que tornarà per primavera,ja sigui a principis o  a finals i que després pararà de nou per tornar a la tardor, havent descansatuna mica a l’estiu. No em sembla un mal ritme, avança lent, però avança. Amb unamica de sort veiem acabar aquesta saga i tot.

One Piece 927 – La Kamuro de la cortesana

La jerarquia de la prostitució

Aquest és un episodi curiós, especialment tractant-se del’episodi que precedeix a una gran pausa en la publicació com ho és aquest (peldescans anual de la revista per festivitats nadalenques). Doncs en lloc de serun episodi ple d’acció amb un final apoteòsic que deixa peu a l’expectació comseria habitual en aquest cas, és un episodi expositor, que es dedica  ensenyar-te un concepte i el seu funcionament.No hi ha acció (no com a centre narratiu si no com a quelcom anecdòtic),simplement l’exposició del funcionament i la mecànica de les anomenades cortesanes.

3a4a3716-7346-47b8-86d2-7d4646b5f96f-2.jpg

Però tot i versar sobre aquesta sub-jerarquia social i laseva complexitat, l’episodi centra la seva narrativa en en Sanji i la seva tascaculinària. I és que com a narrativa la botiga d’en Sanji pràcticament funcionasola. La dinàmica i la química dels personatges en una narrativa que gira entorn a la deliciositat dels plats preparats pel cuiner és tan natural i entranyableque les pagines passen sense que te n’adonis mentre Oda aprofita per anar deixantperletes d’informació per aquí i per allà i anar plantejant el context necessariper a la exposició que vol executar.

c545d3bc-fdba-4fc1-9bb5-5ee902e1ef06-2.jpg




La baralla que el malbaratament origina tot i essersenzilla no deixa de ser impactant a nivell emocional. Més que aixecar-ne,desperta emocions i reflexions deixades enrere i que ara retornen amb vigor.Personalment llençar el menjar sempre ha estat una de les coses que més desagradem causen, potser per això la filosofia d’en Sanji sempre m’ha semblat una deles més interessants i ben portades. Aquí, sense dir-nos res, Oda ens larefresca i ens la porta a la ment.

e6f988da-3414-4a62-975f-cc0254178df7-2.jpg

Però tot i fer-ho a través d’en Sanji i la sevacuina, no son ells els que encapçalen l’episodi. L’encapçala l’ajudant decortesana. Una simpàtica i entranyablement estrambòtica Kamuro que ens introdueixdins del món de la prostitució (per que sí, Oda ens parla d’això), des d’unamirada insòlitament tendre i innocent. Aquesta resulta ser el millor enllaçintroductori amb un món que entra tant en conflicte amb l’etiqueta per a totsels públics que One Piece te adjudicada. No crec que Oda deixi anar reflexions especialmentprofundes al respecte, no deixa de tenir les seves limitacions narratives a l’horade parlar de sexe, però sí que espero que ens pugui deixar alguna perleta.

Finalment Oda ens deixa entreveure el primer cop d’ull al Shogun de Wano,encarnant segurament la representació del mal i la corrupció que ha submergitel país en aquestes tenebres. S’endevina una trama amb les cortesanes i aquestque segurament acabi per implicar a la Robin i potser a un cavallerós Sanji.Veurem per on surten els trets. Per ara però podem albirar que l’emperador noés l’únic que te relació amb els dracs. Els múltiples caps podrien suggerir lafigura de la hidra, però la cultura grega no resulta molt wanesca, esta perveure que ens depara aquest personatge fins ara reservat a les tenebres.

caa96034-63ee-4c65-9a98-aa1d74462262-2.jpg