One Piece 927 – La Kamuro de la cortesana

La jerarquia de la prostitució

Aquest és un episodi curiós, especialment tractant-se del’episodi que precedeix a una gran pausa en la publicació com ho és aquest (peldescans anual de la revista per festivitats nadalenques). Doncs en lloc de serun episodi ple d’acció amb un final apoteòsic que deixa peu a l’expectació comseria habitual en aquest cas, és un episodi expositor, que es dedica  ensenyar-te un concepte i el seu funcionament.No hi ha acció (no com a centre narratiu si no com a quelcom anecdòtic),simplement l’exposició del funcionament i la mecànica de les anomenades cortesanes.

3a4a3716-7346-47b8-86d2-7d4646b5f96f-2.jpg

Però tot i versar sobre aquesta sub-jerarquia social i laseva complexitat, l’episodi centra la seva narrativa en en Sanji i la seva tascaculinària. I és que com a narrativa la botiga d’en Sanji pràcticament funcionasola. La dinàmica i la química dels personatges en una narrativa que gira entorn a la deliciositat dels plats preparats pel cuiner és tan natural i entranyableque les pagines passen sense que te n’adonis mentre Oda aprofita per anar deixantperletes d’informació per aquí i per allà i anar plantejant el context necessariper a la exposició que vol executar.

c545d3bc-fdba-4fc1-9bb5-5ee902e1ef06-2.jpg




La baralla que el malbaratament origina tot i essersenzilla no deixa de ser impactant a nivell emocional. Més que aixecar-ne,desperta emocions i reflexions deixades enrere i que ara retornen amb vigor.Personalment llençar el menjar sempre ha estat una de les coses que més desagradem causen, potser per això la filosofia d’en Sanji sempre m’ha semblat una deles més interessants i ben portades. Aquí, sense dir-nos res, Oda ens larefresca i ens la porta a la ment.

e6f988da-3414-4a62-975f-cc0254178df7-2.jpg

Però tot i fer-ho a través d’en Sanji i la sevacuina, no son ells els que encapçalen l’episodi. L’encapçala l’ajudant decortesana. Una simpàtica i entranyablement estrambòtica Kamuro que ens introdueixdins del món de la prostitució (per que sí, Oda ens parla d’això), des d’unamirada insòlitament tendre i innocent. Aquesta resulta ser el millor enllaçintroductori amb un món que entra tant en conflicte amb l’etiqueta per a totsels públics que One Piece te adjudicada. No crec que Oda deixi anar reflexions especialmentprofundes al respecte, no deixa de tenir les seves limitacions narratives a l’horade parlar de sexe, però sí que espero que ens pugui deixar alguna perleta.

Finalment Oda ens deixa entreveure el primer cop d’ull al Shogun de Wano,encarnant segurament la representació del mal i la corrupció que ha submergitel país en aquestes tenebres. S’endevina una trama amb les cortesanes i aquestque segurament acabi per implicar a la Robin i potser a un cavallerós Sanji.Veurem per on surten els trets. Per ara però podem albirar que l’emperador noés l’únic que te relació amb els dracs. Els múltiples caps podrien suggerir lafigura de la hidra, però la cultura grega no resulta molt wanesca, esta perveure que ens depara aquest personatge fins ara reservat a les tenebres.

caa96034-63ee-4c65-9a98-aa1d74462262-2.jpg

One Piece 326 – La mina dels presoners

L’oprimit s’alça

Oda vol donarlloc a una mena de reinici en aquesta saga. Vol aïllar-la completament del món,igual que Wano viu aïllada del que l’envolta. I per això, necessita redefinirals protagonistes per col·locar-los el més avall de tot. És en certa manera lahistoria de l’heroi caigut en desgracia que s’alça de les penúries per salvaral poble de l’opressor. O al menys per aquests camins sembla voler anar Oda. Idic reinici per que sembla proposar-se fer començar als herois de zero, col·locar-losen el més baix de la societat per veure’ls ascendir fins a la seva cúspide alfinal. Òbviament tot aquest aïllament que Oda planteja es veurà truncat amb laja confirmada aparició de la Big Mom i d’altres personatges que seguramentacabin per aparèixer, però per ara, els nostres protagonistes no són ningú.Només dos presos qualsevol. Tot i que qualsevol potser no sigui la paraula.

Més ridícul no ho podia fer no

L’episodi encetaamb una escena lleugerament allargada que be a mostrar-nos com els aliatssegueixen amb el seu pla tot i la caiguda del barret de pala. Coneixem als seustripulants, sabem que confien en que en Luffy se’n sortirà. Tot i ser interessanti necessària, l’escena indaga en excés en personatges que no ens interessen ique no deixen de fer una aparició anecdòtica i completament substituïble. Mésinteressant, tot i que també més intranscendent és la visió de les activitatsninja de la Nami, en el que sembla ser un entrenament que Oda li ha colat perfer pujar una mica a un dels membres més dèbils de la banda. Potser no la faràmés forta en el sentit pur de la paraula, però segurament la doti d’habilitatsd’allò més útils que puguin resultar la peça clau per resoldre més d’una situació.

La veritat és que veure'l cuinar resulta un plaer visual.

Però l’interessantde l’episodi i on Oda s’estén sense reserves és l’exposició de la societat depresos i el seu funcionament.  Oda ensensenya la misèria. Amb l’ús de d’hipèrbole ens mostra les inhumanes condicionsde treball dels presos forçats a deixar-se la pell en les tasques més dures possiblesper poder malviure un dia més. En un context real, t’interessa alimentar mínimamentals teus treballadors si vols que rendeixin, arriba a un punt que ni lesfuetades els faran aixecar del terra i contràriament als grans imperisesclavistes que obtenen mà d’obra de les seves conquestes, un país aïllacionistano disposa precisament d’un excés d’aquests. Però això és igual, Oda mai ha pretèsmostrar una situació realista, Oda sempre ha pretès copsar un sentiment. El queimporta aquí no és l’exagerat o no de la situació, és com el seu plantejament,exagerat o no, t’arriba. I aquí Oda aconsegueix transmetre amb habilitat la misèriad’un camp de treball.

L'escena més descriptiva de l'episodi

Però One Piece ésOne Piece, i la misèria mai be sense un contrapunt d’esperança o alegria, perque aquí, fins i tot en els paratges més desolats sempre s’alça una florradiant. Oda sempre ha estat un optimista, podríem dir que sovint acusa de serun dels seus majors defectes, però també esdevé part innegable de la seva essència.Aquí Luffy i Kid, en la seva competició aferrissada i plena de vitalitat, arranquenun somriure a aquelles animes en pena resignades a treballar fins a la mort, enels seus actes vius i energètics planten la labor de l’esperança, el germen dela revolució. Oda te un talent especial per a fer brollar sentiments complexosamb relativa facilitat. El sentiment d’esperança per un món nou partint des dela nul·litat d’un escenari emocional de pura resignació davant la crueltat delmón no és un sentiment fàcil d’expressar. És complex i te molts matisos. Odaaconsegueix aquí i en unes poques pagines donar-lo a entendre en una forma méspura, carent dels matisos d’una obra realista (un molt bon exemple seria lacarretera(veureressenya), obra que podríem dir dedica la seva completitud a copsar aquestsentiment, imprescindible), però amb una claredat sorprenent, sobretot teninten compta que hi ha dedicat 3 pagines.

Resulten entre intimidants, entranyables, ridiculs i molons

El com plantejaaquest sentiment  no deixa de ser anecdòtic,però es presenta com el millor de l’episodi. Amb un humor innocent peròinfalible Oda planta les bases del que vindrà. Sense deixar de posar referènciesinnocents com la presencia del bo d’en Cariboo (un personatge força odiat emsembla) o el record de l’home misteriós. L’important però és que ens plantejaun context, una societat presidiària en l’opressió més absoluta veu brillar lallum de l’esperança en un parell de presos que semblen burlar amb impunitat leslleis dels seus castigadors. Un exemple perillós, doncs fa que un es preguntisi no podria fer el mateix.

One Piece 325 – El buit

Interludi

Sangria, la hostia jaja. I a sobre no sembla mal feta

Aquest és un episodi dispers. I no en el mal sentit. La trama es fragmenta en diferents escenaris d’arreu per mostrar-nos petits detalls del que passa al món. Retalls inconclusos d’història que Oda havia deixat per aquí i per allà i que ara es disposa a solucionar. Per que ara? Doncs per que després d’assenyalar amb tant d’enfasi el fi de la primera part una setmana de descans no era suficient. Al cap i a la fi la narrativa d’una historia hauria de poder ser visible independentment de la influencia de les dates de publicació. Així doncs aquest episodi juga el paper d’interludi, de mitja part. Un descans per deixar de banda per un moment la trama present que acaba de concloure abans de que torni a reiniciar. Aquest episodi son les crispetes que et venen a mitja part d’una obra per relaxar-te i omplir-te de delit abans que aparegui la continuació. I com a bona llaminadura que és, compleix amb la seva intenció d’acontentar als fans.

Pobret, no li agrada a ningú

Als fans els agrada saber coses, sovint per sobre de viure una bona historia, encara que la bona historia sigui el que els hagi enganxat. Hi ha una ànsia incontrolable per saber-ho tot, quan més millor. Quan és precisament el misteri el que els ha atrapat. Un autor ha de saber jugar amb el que dona i el que amaga. Per que si no trobes un equilibri entre acontentar al públic i mantenir-lo intrigat corres el perill d’acabar per perdre’l. En aquest sentit Oda sempre ho ha fet be. Es reserva els secrets fins a deixar-los anar de cop i sense avisar en desbandada, per que s’abraonin sobre tu amb intensitat sobtada. Però no és fins més tard que t’adones que tot i la llau incontrolable de secrets per descobrir, cada pedra aixecada  ha obert el camí de múltiples misteris al seu temps. I al final, tot i que el molt que has descobert, t’adones que ara encara hi ha més coses que no saps. Aquest sempre ha estat un dels punts més forts d’Oda i aquí exemplifica en certa manera aquesta virtut.

Li ha anat millor que a en Luffy a aquest

L’escena de la Perona i en Mihawk és pràcticament anecdòtica i fanservice a part només serveix com a excel·lent presentació narrativa del que vindrà després: la resurrecció d’en Moria. Al contrari que la seva servent fantasma, el pobre Shishibukai mai va gaudir de gaire popularitat ni dins ni fora de la sèrie. Un personatge que fins i tot en la seva pròpia saga es veia reduir a ser el tercer enemic més fort a enfrontar (després de l’Ors i en Kuma). Ara sembla que després de caure dues vegades, aconsegueix tornar-se a aixecar per intentar reunir, altre cop, la seva dispersa tripulació. No obstant sembla haver oblidat que va ser un emperador el que el va fer caure la primera vegada. Al final l’escena serveix més per mostrar les habilitats d’en Teach que el retorn d’en Moria. Quan es descobreix amb un exemple pràctic que el temible barbanegara pot cedir les habilitats que usurpa als seus subordinats. La veritat, no se m’acut una millor manera de mostrar-ho que com ho ha fet. La narrativa és impecable. Emprar coma exemplificació  l’habilitat perduda de l’Absalont fent veure que el transcurs de l’acció gira en torn a la reivindicació del capità d’aquest és una línia narrativa d’una subtilesa desbordant que expressa aquestes dades de la forma més elegant possible. A banda d’això tenim l’habilitat de canviar de forma (concedida per una zoan mitològica, no per el pobre mr 2), que constitueix la lenta però constant narrativa de presentació dels que suposo seran els enemics finals de la sèrie (o un dels múltiples enemics finals).

Finalment l’episodi es disposa a encetar en aparença la segona part de la saga de Wano (i dic en aparença per que realment no és que passi gaire res). Oda ens presenta el conflicte amb l’espadatxí que va aconseguir malferir en Jack  presentant-lo definitivament com un futur aliat que la coalició anti-Kaido s’haurà de guanyar. Però qui se’n recorda d’això? En Jack era el subordinat més poderós conegut sota les ales de l’emperador drac (tot i que tècnicament no te ales). Però aquí se’ns presenta als que més que subordinats podríem considerar com a líders del seu poder. Oda presenta amb contundent intensitat als germans del ja imponent pirata mamut, dues figures (mans dreta i esquerra), que més que conselles semblen representar part de l’autoritat mateixa sobre el que aquest està investit. Forces de la naturalesa que aparenten ridiculitzar al poder del mamut i que prometen ocupar el lloc d’adversaris als que els monstres més forts de la coalició hauran d’enfrontar (crec que en Zoro li tocarà carregar-se a un d’aquests dos). Imponents, sens dubte. Veurem que ens depara el futur.

Imponents

Hunter X Hunter 389 – Maledicció

La maledicció és llegir-te

Fns i tot de lluny aristocratica com ella sola

Vaig comentar els errors d’excés de text en l’episodi anterior fins al punt de no comentar pràcticament res més en la ressenya passada. Aquest episodi esdevé encara pitjor. I no per que accentuí aquesta tendència, al contrari, en cert sentit es veu minvada, si no per que la perpetua. M’explico: en l’episodi passat em queixava de que tot i l’excés de diàleg, realment no passava res i que això no era dolent en si, si no que el dolent era que aquesta densitat no vingués amanida amb una escena més lleugera per compensar-ho. Es un concepte narratiu força basic que Togashi s’està passant pel forro. En aquest episodi, al contrari que l’anterior, si que passen coses. Però la tendència de sobresaturar amb diàleg les vinyetes sense donar cap respir es perpetua i això fa la sensació general de lectura encara més opressiva. Així doncs el major problema d’aquest episodi el trobem en certa manera en el passat, doncs no es tan el fet de que caigui en l’excés el que el torça si no el fet de que segueixi amb un excés nocivament demostrat.

A veure, no pots no simpatitzar amb aquesta actitud

La primera part del capítol consisteix en els gaudies dels prínceps discutint les seves especulacions sobre els moviments d’en Halkenburg. No és només estúpidament redundant si no que resulta totalment innecessari. És interessant per que Togashi mostra el funcionament lògic de l’equip del príncep, desenvolupa el seu joc de deduccions. Però en primer lloc no és interessant per que ja sabem com ha passat i les seves especulacions no aporten res. I en segon lloc ja sabem com actuen i aquest procediment no es res nou i per tant no te cap aportació narrativa o de desenvolupament de personatges (o sigui no aporta res en cap sentit). L’únic interessant és veure com Togashi fa semblar intel·ligents als seus personatges fent-los apropar-se a la veritat però sense que l’endevinin del tot. És clar que en el fons no te tan de mèrit, doncs amb la solució ja construïda mostrar a personatges que s’equivoquen però s’apropen en les seves especulacions no resulta especialment complicat.

Enserio?

Després el capítol passa per una lleu indagació en la princesa pecefull love (no tinc molt clar que vol fer Togashi amb ella, però és un personatge que ha passat de donar fàstic a ser peculiarment entranyable). Es bo que Togashi vagi donant petits retalls dels prínceps menys importants de tant en tant, si no quan els toqui executar el seu paper a ningú li importarà la seva aparició. Però on Togashi s’esplaia és amb la guàrdia de la segona princesa. Els “intocables”.

Els seus dissenys sempre tenen algo especial

És un concepte molt interessant però en el que Togashi s’esplaia en excés. La historia comença a anar-se-li molt per les branques, necessita acotar. Ho havia estat fent be fins ara amb les mosts dels prínceps, però ara mateix, en aquest punt, hi ha massa plantejament i masses poques accions. El concepte en si és interessant, la típica historia de la princesa benvolent que salva als marginats de la mort i el menyspreu per donar-los un significat a la vida i obtenir com qui no vol la cosa la seva fidelitat incondicional. Només que si ho barreges amb nen converteixes a aquesta fidelitat en un arma homicida molt molt perillosa. No obstant, si presentar als guàrdies del primer príncep ja era una mica innecessari (al menys fer-ho de cop, podien anar apareixent perfectament), això és passa de taca d’oli. Togashi es planteja la narrativa com un taulell d’escacs, primer necessita posar totes les peces al taulell i després desenvolupar la historia. Però tot i que dins el seu cap si que és bo que s’organitzi així, no ho ha d’explicitar necessariament. És més, en alguns casos explicitar-ho no és només innecessari si no que talla el ritme i empitjora la narrativa. Però per molt poc narratiu que resulti la presentació, el concepte és el més interessant del capítol, així que ens n’hem d’acontentar.

Resumint-ho en paraules senzilles cada un dels guàrdies de la reina te l’habilitat nen de, sota certes condicions, immolar-se per matar a un príncep. Així que al final, tot consisteix en esser capaç de complir aquestes condicions (jo aquí jugaria amb intentar complir-les amb la princesa morta que ha estat duplicada per la seva bestia, seria un joc interessant per exposar l’habilitat de manera gràfica en lloc d’haver-la d’explicar, sense la conseqüència de matar ningú, doncs al no ser la princesa real, no pot ser objectiu de l’habilitat).

Quina vella més genial tu

Finalment tornem al tercer príncep (em queixava l’altre dia de que no apareixia). Que ens dona un retall d’informació més sobre la seva habilitat de les monedes. Un retall absolutament insuficient per treure cap conclusió, però interessant, per que junt a la princeseta pacefull és el més similar a una acció que succeeix en tot l’episodi. Esperem que el següent sàpiga portar millor els termes de ritme. Per que és una desgracia que una historia tan ben filada s’estigui explicant tan malament.

Que llest que és aquest home

Hunter X Hunter 388 – Deliberació

Bla, bla, bla

Ja vaig dir que Togashi s’havia desviat una mica de la narrativa principal amb en Kurapika com a protagonista. Que amb el pas dels capítols la seva havia acabat per esdevenir la trama menys interessant de totes i que el seu protagonisme començava a dispersar-se.  Doncs sembla ser que l’autor també va adonar-se d’aquest fet i s’ha proposat compensar-ho amb… això. L’episodi és excessivament textual, les vinyetes amb prou feines ocupen text. I no és que estigui especialment malament, és part del seu estil. El problema és que per a trobar un bon equilibri narratiu un episodi que tingui molt de text ha de tenir alguna seqüència més lleugera d’acció que ho compensi. Aquest episodi sembla carregat fins als baixos. Em dona la sensació 1que adonant-se que la trama d’en Kurapika no avançava se l’ha volgut treure de sobre  fent-la avançar en un sol episodi. Però és clar, la seva narrativa sobre explicativa es veu accentuada en un episodi on pràcticament no fa res més (potser el pràcticament sobra). Així doncs tenim un episodi ple de text i text i text, on realment no passen masses coses.

La llavor brollant és bastant preciosista

Fent un resum, en Kurapika compleix la seva promesa i inicia en el nen a alguns dels alumnes fent servir el mètode que accidentalment va descobrir amb la reina Otto. Un efecte secundari de la seva habilitat que li dona el poder d’induir el nen en usuaris inexperts per fer-los avançar d’un salt fins a un punt que hagués requerit mesos d’entrenament. I a banda d’això… no passa molt més. No és que Togashi expliqui per explicar, narrativament el com Kurapika explica als seus nous aliats (o potencials aliats) el seu pla te una importància notòria. Però com que ja coneixem l’habilitat no estem obtenint de fet nova informació. Així doncs tot el capítol esdevé un trajecte conegut per el que és necessari passar per arribar fins al següent punt. Per tant l’únic problema que veig a l’episodi és no haver sabut posar alguna distracció per amenitzar aquest trajecte.

Que precioses son dormint

Però Kurapika a part Togashi ens ofereix una deliciosa visió a la ment de la cinquena princesa (crec). Una mena de científica lògica capaç de resoldre els plans com si es tractés d’equacions dins el seu cap. La seva perspectiva és interessant i prometedora. Però per desgracia també carregada de text. I altre cop, tot i que el fet que ella ens ho exposi és nou, tot el que ens explica ja ho sabíem de fet. Era una bona seqüència, potser la més interessant del capítol, però en el seu lloc crec que Togashi hauria d’haver posat una escena d’acció qualsevol i haver-la traslladat a un altre episodi on no hi hagués tant de text i l’escena tingués més cabuda. Al cap i a la fi no sembla que el desenvolupament d’aquest personatge corri cap pressa en especial.

Un personatge bastant interessant

En definitiva no hi ha molt més a dir. No passa res més. Els guàrdies del primer príncep intentant deduir l’habilitat d’en Kurapika, en Kurapika intentant esdevenir confús sobre la seva habilitat a l’hora que sincer sobre les seves intencions… El joc polític de sempre. Un bon joc, però al final, executat en l’ordre inadecuat.

 

Tristament la millor representació de l’episodi