Cent Cops de raspall abans d’anar a dormir

“Cent Cops de raspall abans d’anar a dormir” és una novel·la italiana escrita per Melissa P. que va esdevenir un dels debuts literaris més impactants dels últims anys en terres oriündes. I sincerament no és per menys. Fa un temps vaig dir en to jocós que “la Flor de Hanako”(veure ressenya) que era la millor novel·la eròtica que havia llegit mai (va ser la meva primera novel·la eròtica, diguem que no tenia massa competència). Fa no gaire amb “L’Animal Moribund” (veure ressenya) el títol se l va veure arrabassat amb una novel·la que segueix sent una de les millors que he llegit. Però molt em temo que poc li ha durat el títol. Afirmo sense por que Cent Cops de raspall abans d’anar a dormir és la millor novel·la eròtica que he llegit mai.

Doncs el titol guanya molt en català

La historia ens ubica en una petita ciutat italiana on Melissa, una jove de setze anys (tot i que diria que al començar la novel·la encara no te els quinze) descobreix amb passos tortuosos el camí de l’amor. Melissa és una adolescent somiadora que es mira al mirall i s’excita de contemplar la seva imatge, s’agrada com és. Gaudeix de la seva petita sexualitat, del seu cos en creixement i dels plaers que ella mateixa s’atorga. Tancada en un petit món propi en el que se sent segura i confortable. No és una noia que gaudeixi especialment dels convencionalismes i les reunions socials que tan semblen hipnotitzar als seus coetanis. Mentre els nois de la seva edat prefereixen passar l’estona en un bar o una bolera ella pot gaudir de tancar-se a l’habitació a llegir. El món que l’envolta sembla fútil i ple de falsos somriures. Tot i tenir amistats, cap amistat li sembla verdadera, no són mes que relacions circumstancials que el temps podria esborrar sense masses problemes. És en aquest context quan una de les seves amigues aconsegueix arrossegar-la en una festa estiuenca on Melissa descobreix quelcom inesperat. A Melissa l’avorreixen les festes, no li agrada ballar i fins i tot troba ridícul la parafernàlia que s’hi munta al voltant. Però en aquella festa és presentada a Daniele un noi de somriure atractiu que tot i no cridar-li l’atenció d’entrada no triga en ocupar els seus pensaments. Daniele, atractiu i correcte li pregunta sobtadament a la Melissa si és verge. Això encén els seus sentits fent-la comprendre l’iterés del noi que no triga en convertir-se en objecte de les seves fantasies. No triguen en retrobar-se en un altre festa a la que Melissa assisteix sols per veure’l. És allà quan el noi l’arrossega fins a la seva habitació i rere abaixar-se els pantalons força a Melissa a fer-li una fel·lació. Ella sols desitjava els seus llavis. Només volia rebre l’amor que anhelava de Danielle. Però en canvi en va rebre els seus fluids amargs. És aquí quan Melissa compren que l’interès que ella havia notat no n’hi te res de romàntic. Però pensa amb innocència que si entrega els seu cos, algun dia podrà guanyar-se el cor del noi. En aquest punt comença una espinosa relació on Melissa acut puntualment a les trucades del noi per a atorgar-li regulars fel·lacions que mai aconsegueixen saciar els seus autèntics desitjos i no semblen provocar més que allunyament per part d’en Danielle. Convençuda que no dona el suficient de si mateixa decideix donar-li al noi la seva virginitat per poder d’alguna manera arribar al seu cor i fer que l’estimi. És en aquest punt quan Melissa creu entendre que els homes no poden estimar-la prescindint del seu cos. Per això, ella es dona a tots els que l’hi demanen amb l’il·lusió de que algun d’ells la miri realment i s’entregui com ella s’entrega a ells. Creu que si s’entrega tota i sense restriccions, ells acabaran per acceptar-la. És així com Melissa esdevé un cop rere un altre la joguina de múltiples personatges que l’arrosseguen en un cercle viciós de sexe i brutalitat que poc a poc la va destruint més i més per dins. Convertint a la Melissa en una nina trencada que no sap trobar si no en el dolor i la brutalitat la força que necessita per viure i suportar els cruels embats de la vida a la que ella s’ha arrossegat amb l’esperança detorbar l’amor.

Aquesta és sens dubte una novel·la perversa i pertorbadora, no apte per a totes les sensibilitats. La seva prosa és concisa i directa, doncs està escrita en format diari. Un diari on Melissa es sincera. Amb qui pot compartir els seus verdaders sentiments que no comparteix amb ningú més. Cal recalcar la relació que te la protagonista amb el diari, doncs a estones sembla un personatge més de la novel·la al que fins i tot Melissa es dirigeix directament. El diari és l’únic a qui Melissa pot se sincera i s’hi lliura sense reserves, per que necessita expulsar de dins seu la repulsió que a vegades es genera. A vegades passen mesos entre entrada i entrada del diari, a vegades, sols unes hores. Per que aquesta és una historia que dura dos anys i en una vida no sempre estan passant coses. El tracte que fa la novel·la dels temps em sembla fantàstic en aquest sentit, doncs confereix cert realisme curiós i agilitza el procés de la historia sense treure-hi profunditat. D’una entrada a l’altre l’estat emocional de la protagonista pot patir canvis brutals i com aconsegueix la novel·la fer-los comprendre al lector sense esmentar directament les causes d’aquest em sembla una genialitat.

Cent Cops de raspall te un repertori de personatges força extens. Tots els interessos sexuals que en algun moment es creuen davant Melissa durant més o menys estona. Començant per l’ingenu Daniele que creu poder jugar amb ella i convertir-la en la seva mascota per després tenir quan vulgui el seu suport i acabant pel príncep aràbic que desencadena el brillant final de la novel·la. Hi ha de tot, cada personatge més pertorbador que l’anterior. Un home casat que coneix per un xat i que es compra un pis al centre per que hi puguin anar ambdós. Un professor de matemàtiques al que acaba seduint i per qui acaba esdevenint una onírica Lolita. Una lesbiana espaterrant que li concedeix un tast del cos femení. Un home que coneix en un bar i per qui es deixa violar. Un transvestit que es paga la universitat prostituint la seva boca. Un parell de gays a qui frisa per observar copular. Un jove que insatisfet amb el que li dona la seva novia la manté com a amant per acabar convertir-la en un dipòsit d’esperma per compartir amb tota la seva colla d’amics. Tot plegat una colla d’individus cada un més pertorbador que l’anterior que converteixen l’alegra i somiadora Melissa de l’inici, una dolça nena que només vol trobar l’amor, en una nina trencada que ja no creu que l’amor sigui quelcom que existeixi i que s’acull a la brutalitat de ser utilitzada per combatre la buidor de no trobar l’amor que tant va somiar. Però he de dir que cap dels personatges és un gran monstre ni molt menys. No són terribles persones que s’aprofiten mesquinament de Melissa, són persones amb aficions obscures que es troben amb una noia que sembla encaixar en els seus desitjos i compartir les seves aficions. Melissa es lliura pensant que així serà estimada. Fa veure que gaudeix d’allò que li fa mal i ho fa tan be que no sols arriba a creure-s’ho, si no que fa que així ho creguin els que la rodegen.

Aquesta és una novel·la terriblement perversa macabra i escabrosa. Incòmode de llegir a estones. Però també és entranyable i terriblement romàntica. Potser això és el que la fa gran, ser capaç de ser ambdues coses a l’hora. Melissa creu que torbarà l’amor al final del camí, i es lacera a si mateixa empesa per la cerca. Però l’amor sempre és allà. L’esperança secreta que mou totes les seves accions. Però a part de romàntic i escabrós el llibre també és brutalment eròtic. Te escenes molt poderoses, però tot el seu ambient és eròtic en sí. Des de la contemplació inicial que la protagonista fa del seu cos nu davant el mirall fins al poètic i filosòfic final que no deixa de donar en tota aquesta tragèdia un dels missatges més bonics i entendridors que he llegit. Es per això que dic que Cent Cops de raspall abans d’anar a dormir és la millor novel·la eròtica que he llegit mai. Doncs tot i competir a nivell literari amb l’Animal Moribund (veure ressenya), en el context intrínsecament eròtic em sembla molt superior. De l’Animal Moribund en diria una novel·la que tracta l’existencialisme i la futilitat de la mort. Cent Cops de raspall abans d’anar a dormir evoca el descobriment de la sexualitat amb pinzellades escabroses i romàntiques, evocant una morbositat autentica i enigmàtica que aconsegueix atorgar al seu final l’autèntic missatge de que és l’amor.

Indiscutiblement imprescindible. Aquesta novel·la es postula com al millor material eròtic que gaudiré en molt de temps. No obstant, tot i recomanar-la fervorosament he de recalcar que potser les ments més sensibles s’haurien d’allunyar de tota la foscor que amaga.

One Piece 823 – Un món en moviment

La conilleta de Baltigo que volia anar a la Reviere

Per fi una portada d’aquesta mini historia que em convenç

Capítol estrany de One Piece. Amb un ritme entretallat se’ns presenten tres grans parts del capítol. La primera que podríem titular “Però mira que com mola la Reviere” és un successió de cares conegudes i per conèixer que ens fan un recordatori de quants amics importants ha deixat la tripulació del barret de palla al seu pas. Començant per l’esplendorosa reaparició de la Vivi que amb tints d’humor ens recorda amb més força que mai que la princesa d’Alabasta en el fons és i sempre serà una pirata. No hauria apostat per aquesta escena en el capítol anterior, però tampoc m’ha sorprès. Continuo pensant que no veurem més de la Reviere fins d’aquí un temps. Però això no és més que la continuació de l’expectant final de l’anterior capítol: un recordatori. El manga ens recorda quan ja quasi ens n’haviem oblidat de tots els reials amics (i no tant amics:Wapol,) que en Luffy te repartits pel món. Començant per la grandiosa Vivi i acabant per la literalment grandiosa Shirahoshi la qual protagonitzarà un dels temes a tractar més importants de la Reviere. Tinc curiositat per comprovar com esdevindrà el retrobament entre en Wapol i els que van ser el seu regne i quines en portarà de cap l’enigmàtic rei de Goa (és broma, tots sabem que probablement es tracta del germà adoptiu d’en Sabo, el que sí m’encurioseix es saber com s’ha acabat casant amb la reina de Goa). Sigui com sigui aquesta part no és més que un entranyable part recordatori part presentació del que be. Se’ns reafirma el mal estat de salut del pare de la Vivi i ens recorda que per molt que sigui una princesa pot saltar de dalt del mastil sense problemes (una escena que m’ha agradar espeicialment). El que trobo més interessant potser és el fet que se’ns parli amb tanta contundència de la negativa de la Vivi a buscar un príncep per ella. Coneixent a l’Oda això em fa ensumar alguna cosa que s’acosta. Potser veurem a la Vivi protagonitzant una historia d’amor de portades en un futur post-Reviere, qui sap.

M’encanta el gorro <3

La segona part l’anomenaria com “Però mira que enèrgica és la Carrot”. Potser va ser un error de lectura, però em semblava tenir entès que la Carrot formava part del grup de rescat d’en Sanji, potser simplement es va oferir. Sigui com sigui em fa mandra buscar-ho així que farem veure que m’ha sorprès la seva aparició. Deixant de banda possibles incoherències m’ha agradat la presentació de la nostre conilleta. Va ser la primera Mink de l’illa en aparèixer i mereixia una presentació més formal que la que va tenir més tard. Crec que la personalitat alegre i entusiasta de la nostre conilleta encaixarà perfectament amb el nostre capità i suposarà un contrapunt molt interessant amb el Mink lleopard que sembla estar enemistat amb tothom (fins i tot amb ell). És obvi que l’alineació d’aquest grup està molt meditada i espero grans coses del conjunt des del punt de vista humorístic. Però el que més m’ha cridat l’atenció és l’entusiasme per l’aventura de la Carrot, si durant el flasback que caurà tard o d’hora la conilleta participa en el passat traumàtic de l’illa no dubtaré en apostar que ella sigui la desena tripulant. I sí, se que des que va acabar la guerra cada nou personatge que apareix sembla postular-se per al nou Nakama, però sincerament personatges com en Jimbei (te una pròpia tripulació, per favor) la Shirahoshi (no vam aprendre de princeses amb la Vivi? Ni tan sols hi cap al vaixell), la Rebeca (princeses again) o realment qualsevol altre personatge de Dressrosa (tot i que al final l’Oda se les va enginyar per que en certa manera tots acabessin entrant a la tripulació indirectament), no m’havien acabat de convèncer. Però amb la Carrot, no se, hi ha un pressentiment. Faltarà veure com es desenvolupa durant els següents episodis per deixar-lo com a tal o posar-hi més esperances. Al cap i a la fi una dona no humana es el que es mereix ser el desè tripulant i la Carrot jove i il·lusionada per l’aventura sembla ser el candidat perfecte. Deixant de banda fantasies pròpies, aquesta segona part serveix per donar solidesa a l’alineació del grup començant a mostrar-nos la interacció entre els components. Carregat de l’humor característic dels post-salts-esbojarrats d’en Luffy amb la entranyable Nami posant preu als seus serveis culinaris (quan feia que no la veiem cuinar? Com es troba a faltar en Sanji) i les divertides tendències animalesques dels Mink. Una petita delicia.

Finalment tenim la tercera part del capítol conformada per una única vinyeta que podríem titular… “Però mira que cabron que soc que altre cop os deixo sense veure una èpica batalla entre titans”. És clar que sempre pot ser que l’Oda decideixi donar-nos una llaminadura en el proper capítol i mostrar-nos una mica més del succeït a Baltigo. Deixant enrere aquests detalls les implicacions del succeït són evidents. Tots sabem que cap dels bàndols haurà rebut baixes significatives, tot i que és força probable que se’ns mostri més d’una nova cicatriu fruit de la batalla. A la foto del diari semblen aparèixer en Dragon i en… Lucci? Això fa que un es trenqui el cap. Va lluitar en Barbanegra amb en Dragon i en Luchi s’ha afilat a l’emperador. O per contra està de part dels revolucionaris? O potser en Barbanegra va voler estalviar-se el conflicte i sàviament va informar de la localització de l’illa a l’armada per que s’encarregués de l’assumpte i en Lucci va aparèixer en al bàndol de la justícia per eradicar la resistència rebel? Si és així hi havia algun almirall en el conflicte? O al no ser pirata era competència directe del govern mundial i han enviat una mena d’exèrcit diferent a la marina? Estic fent masses preguntes? És quedarà amb un final obert la ressenya? Serà que en Brook es en realitat l’avi d’en Sanji?(que? amb l’edat que te podria ser pare o avi de la meitat de personatges de la sèrie).

En definitiva tenim un altre capítol de transició on de fet no passa gaire res però que tot i el seu ritme irregular és un goig de veure i que ens deixa anar com ja es costum una bomba informativa. Esperant per veure si en el següent capítol l’Oda es permet avançar una mica en algun sentit doncs realment el capítol ha començat i acabat en el mateix punt. És el que tenen els capítols de transició, masses petits detalls a explicar.

Un altre cop?

 

 

Ehem… final obert.

One Punch Man

“One Punch Man” va ser la sèrie revelació del 2015 pel que al món de l’anime es refereix. Tot un fenomen social que va transcendir el món otaku i es va convertir en un fenomen virtual font de milers de memes. En pocs mesos el nostre heroi va assolir una fama de proporcions bíbliques en un dels ascensos a la fama més vertiginosos que el món ha vist mai en aquesta industria. És més, ha aconseguit el que no havia aconseguit mai ningú abans. Esser deïficat a nivells estratosfèrics. Abans per molt poderós que fos un personatge les converses es podien tancar amb un simple “doncs en Goku a aquest li rebenta la boca”. Per molt que el personatge fos indiscutiblement més poderós que en Goku, per molt que parléssim, per exemple, de duels dialèctics com una batalla d’advocats en comptes d’arts marcials, l’argument  de la deïficada figura d’en Goku era paraula de Deu i tot podia  vèncer-ho. Saitama ha trencat aquesta barrera. La gent discuteix eternament sobre qui podria rebentar a qui i la mítica frase se sent sovint   corregida per un “doncs en Saitama a aquest li rebenta la boca d’un sol cop de puny”. Esser capaç de suplantar a l’individu més divinitzat de la cultura otaku és sens dubte la més gran proesa a la que el nostre Saitama podia arribar.

One Punch Man ens trasllada en una terra poblada per súper herois on els monstres, alienígenes, androides i tota mena d’amenaces globals són el pa de cada dia. Un planeta on un dia els essers de les profunditats s’alcen per envair el món i al dia següent els dinosaures tornen a la vida per reclamar el que és seu. Un món de perills grandiloqüents que esdevé l’escenari perfecte per al nostre nou súper heroi. És tot plegat una gran parodia de les amenaces típiques a les que el gènere s’ha d’enfrontar. En el mateix context una agencia internacional s’encarrega de regular els súper herois i ordenar-los en classes per adequar-los a les amenaces registrades (sembla que aquí va vèncer teamIronMan). En aquest context se’ns presenta el nostre Saitama, súper heroi per afició que després d’un entrenament de merda extremadament dur aconsegueix la força per derrotar a qualsevol oponent d’un sol cop de puny. I amb aquest poder superior a qualsevol cosa Saitama és converteix en la personificació de la intercadència…. Sí, per que en aquest cas un gran poder comporta un gran avorriment. Saitama esdevé tan ultra poderós que cap amenaça pot fer-li front (excepte els mosquits, els collonuts mosquits són una plaga impossible d’exterminar). Convertint l’emoció vibrant que el va conduir a esdevenir súper heroi en simple intercadència. I això és el que l’ha convertit en un meme mundialment conegut. A en Saitama se la sua tot.

No sembla tenir una gran historia. I efectivament no la te. La seva trama són una successió intranscendent d’amenaces que desfilen incansables un episodi rere un altre per que Saitama les esclafi d’un sol cop de puny amb cara de poker. Llavors, on està l’emoció? On està la grandesa que l’ha col·locat on és? Doncs la clau està en saber veure que One Punch Man no és un shonen d’acció. One Punch Man pertany al gènere de la parodia. Gènere en el que poques series es poden encabir (Gintama). Sí, moltes series tenen un alt contingut paròdic. Però One Punch Man és en sí i sense cap mena de dubte una parodia. Gintama ens planteja un escenari que dona per a parodiar-ho tot i això fa. Però One Punch Man lluny de tantes complicacions esdevé una parodia d’un concepte en sí. El concepte del súper heroi. Saitama parodia els valors del còmic americà igual que ho fa amb el seu equivalent japonès. No es complica amb critiques elaborades i complexes sobre les deficiències del gènere. Parodia, simple i planament. Sense posar-se a criticar-lo ni a deixar-lo en ridícul, simplement el parodia. Amb un humor molt característic aconsegueix fer una parodia que no critica (diria que no ofèn a ningú, però això a internet és impossible).

N’hi ha que el titlla d’anime de l’any. A mi aquesta etiqueta em sembla molt exagerada, crec que és un bon anime, amb una animació estupenda i un contingut de qualitat. No te trama pràcticament però això no és un problema precisament per que això és en si una parodia de les típiques trames buides i si la tingués, deixaria de ser-ho. Però per exemple animes com Prison School em semblen de lluny molt millors candidats. Ja he esmentat en varies ocasions que no soc especialment fan del format episòdic. One Punch Man pràcticament n’és la definició. Els capítols són majoritàriament auto conclusius, però altre cop aquest format episòdic no deixa de ser una parodia del gènere en sí. El problema de One Punch Man és que no pots titllar de defectes aquesta mena de característiques com l’absència de trama o la intercadència del succeït doncs formen part de la parodia que és en sí la sèrie. Ara be, per molt que One Punch Man sigui molt correcte i no se li puguin atribuir especialment gaires defectes considerant en si el gènere al qual pertany i la intenció amb que es presenta, això no vol dir que esdevingui automàticament una obra mestre. One Punch Man és un gran anime, però es guanya pels pèls l’etiqueta de molt recomanable i no tant pel contingut en sí, si no per al que aquest suposa culturalment. One Punch Man ha esdevingut una revolució social, veurem si esdevé o no un anime de culte però és innegable que la seva transcendència  ha superat totes les expectatives i només per l’impacte social que aquest ha generat ja val la pena donar-li una oportunitat i veure que s’hi amaga.

El meme de l’any

Però com solc dir no es pot jutjar una ficció sense els personatges que la caracteritzen. Aquesta primera temporada és plena de secundaris i antagonistes poc dignes
de menció. La majoria pures excuses per al lluïment dels protagonistes o de l’humor de la sèrie. L’acció es grandiloqüent, traspuant potencia combativa en quantitats industrials. Res és per Saitama el més mínim repte. Però qui és Saitama? Saitama és un individu ingenu i sense masses llums. Un súper heroi per afició que tot i ser l’esser més poderós sobre la terra viu en la pobresa i ha de conviure en la quotidianitat de buscar les millors ofertes al supermercat per arribar a finals de mes. Però no, no és el típic bonàs característic del gènere. Tot i que hi ha una innegable bondat en el personatge és certament egoista i capriciós. Una característica que no es pot veure si no en la contemplació de la seva quotidianitat doncs en la seva vida de súper heroi tot esdevé tan mins in intranscendent que ja ni tan sols provoca en ell emoció alguna. No existeixen reptes per al nostre protagonista, ni reptes ni emocions. Ja res el motiva, és tan absolutament superior a tota força que la paraula repte ha estat esborrada del seu diccionari. Aquesta és sens dubte una perspectiva molt interessant per abordar, doncs tot i que se’ns havien plantejat forces tan dantescament desproporcionades la buidor que aquestes generaven solien ser pròpies de l’antagonista al que el protagonista havia de superar i no a l’inversa. Psicològicament és una perspectiva molt interessant que tot i no ser el tema de la sèrie, aquesta sap abordar.

Potser en Saitama és l’anima de la sèrie, és en si el concepte que intenta transmetre, la personificació de la força absoluta. Però en Saitama necessita per força un personatge que el complementi, un personatge a qui les adversitats sí suposin un repte, un personatge que lluiti i s’esforci per vèncer els seus enemics, en Saitama necessita en Genos. Genos és un cyborg amb un passat traumàtic cliché que sense importar-li la fama vol portar la justícia al món. Un tio dur  i seriós que s’ho pren tot molt seriosament. Amb la fredor analítica pròpia d’una maquina i la voluntat indestructible cliché Genos descobreix per casualitat la força sense parangó del nostre protagonista. Obsessionat pel poder absolut d’aquests, Genos  s’autoproclama el seu aprenent i es dedica a idolatrar-lo, observar i analitzar totes les seves costums intentant dilucidar l’origen de la seva força amb una seriositat i aplicació exemplars (que menja, on ho compra, quantes vegades caga al dia, la manera en que es queda mirant les musaranyes… aquesta mena de coses). Òbviament Saitama no segueix cap mena de patró o procés per obtenir la seva força, és fort i punt. Va fer un ridícul entrenament insubstancial i va esdevenir l’home més fort de la creació. No hi ha motius ni ridículs entrenaments grandiloqüents, només un entrenament propi d’una mestressa de casa que vol abaixar uns quilets per parodiar un dels topics més grans del manga. No obstant el fet que Genos s’entesti en veure en les accions quotidianes de Saitama grans mostres de saviesa i de poder no deixa de resultar efectivament còmic. Genos és sens dubte el contrapunt imprescindible per al nostre calb preferit.

Crec que és important recalcar que One Punch Man no es una sèrie que recomanaria veure del tirón. Doncs crec que perd. Els seus capítols són anecdòtics i segueixen patrons molt similars. Són divertits sí, el seu humor m’agrada. Però per molt graciosos que puguin ser si veus dotze vegades seguides el mateix esquema i les mateixes bromes és impossible que un no s’acabi cansant. Així doncs crec que One Punch Man és l’anime idoni per seguir setmanalment. Les bromes que seguides podrien fer-te caure en una monotonia somnífera esdevenen separades per una setmana un esdeveniment que fins i tot pots esperar amb ganes. A més la quasi absència de trama fa que seguir la historia per on ho havies deixat no suposi cap dificultat encara que hagi passat mig any del darrer capítol. Com ja vaig comentar amb Deth Parade(veure ressenya) també s’hi escau, pel mateix motiu, el format de dotze capítols que tant de moda s’ha posat. Amb un nombre més elevat les bromes haurien esdevingut cansines i carents de gràcia. Finiquitant en canvi la temporada al dotzè capítol la sèrie aconsegueix que l’espectador es quedi amb ànsia de veure el que segueix a continuació. Una estratègia comercial molt rentable i per sort un format que ajuda a gaudir del producte.

En definitiva One Punch Man és una bona sèrie. Una obra que te molt clar el que és i el que significa. Una sèrie amb un humor humil i sense masses pretensions que sense adonar-se’n ha ascendit al sempre polèmic cim de la cultura otaku. Sobrevalorada? En general totes les series que arriben tant amunt ho són, no crec pas que això sigui un defecte en sí. Deixant enrere si és bona o no, és tot un referent cultural i només per això ja val la pena recomanar-la.

Gamiani

“Gamiani” d’Alfred de Musset és una obra un tant curiosa. Escrita com si fos teatre es planteja una acció tan rocambolesca que no em puc imaginar com podria ser portada a l’escenari. Si hagués de donar un gènere a Gamiamni, o “la marrana” com el seu subtítol cita, n’hi diria surrealisme eròtic. L’obra està escrita fa més d’un segle i això es nota. No tant per la prosa, que no costa d’entendre, si no per l’estil i la mentalitat que evoquen. Potser en el seu temps les rocambolesques peripècies sexuals que s’hi presenten feien alçar el desig en un imaginari de morbositat, potser va ser escrit com una fantasia morbosa i eixelebrada que deixava anar tots els sentits en pos de la brutalitat de les fantasies més recargolades. Però als meus ulls l’obra sembla més aviat una comèdia, una parodia. I de ben segur que n’hi te de tints paròdics, però crec que el seu objectiu principal era fer volar la fantasiosa imaginació en un món de desig i luxúria i l’únic que aconsegueix és treure’t una rialla incòmode davant els esdeveniments que s’hi presenten. Ganiami és una obra de fa més d’un segle i aquest és el seu problema.

L’obra ens presenta a un protagonista poc protagonic que només serveix d’ulls i oïdes de tot el que l’envolta. Aquest es sent forçament atret per l’enigmàtica i incomprensible comtessa Gamiami preguntant-se el per que dels seus actes en aparença sense sentit. Estan a la festa sent la una menció perduda que titlla a la comtessa de lesbiana i llavors tot cobra sentit. Gamiani no és una dona aïllada de la resta del món, bella i provocativa però sense cap home al seu voltant. Simplement és lesbiana. Urgit per la necessitat de comprovar-ho amb els seus ulls aquest s’amaga i espera a que tothom marxi per poder torbar la pista que li concedeixi la veritat. Es en aquell moment quan entra en escena la Fanny, una jove innocent que per certes circumstancies (argúcies de la comtessa) no ha pogut tornar a casa. Gamiani li ofereix amb paraules dolces hostalatge i ella accepta, li ofereix compartir habitació per no passar sola la nit i ella accepta, li ofereix dormir al mateix llit doncs no en te pas dos i ella accepta, li ofereix dormir despullada doncs ella sempre ho fa i diu que és més còmode i Fanny comença a dubtar. Òbviament Gamiani només vol enganyar-la per dur-la al llit amb lentes cordialitats. Al final Gamiani acaba llançant-se sobre la seva convidada i comença a besar-la despietadament, assaborint el seu cos. És llavors quan el protagonista surt de l’amagatall i s’uneix a la funció de luxúria i passió.

És teatre, de manera que tot està expressat a través de descripcions i diàlegs. Diàlegs grandiloqüents i exagerats que intenten transmetre el que els ulls no podrien veure en un escenari. Diàlegs eterns que aprofiten per narrar mitja vida explicar els seus sentiments i transmetre els seus desitjos. Diàlegs que no poden si no resultar còmics pel tema que tracten en realitat. Però les descripcions no es queden curtes, contusionant cossos i membres en un seguit d’acrobàcies impossibles de dur a l’escenari si no ets membre del circ di soleil.

L’obra esta partida en dues parts, la primera de tres capítols on es succeeix el ja esmentat trio que dura tota la nit i durant el qual entre descansos de sexe irrefrenable cada un dels personatges explica com va perdre la virginitat. Al final d’aquesta part. Després de l’extasiant trio que s’ha allargat tota una nit el nostre protagonista i la Fanny descobreixen d’amagat com després de semblant exercici Gamiani no ha quedat saciada i es penetrada per la seva criada amb un consolador gegant ple de llet(que ejecta amb un mecanisme…) i un gos li practica el sexe oral amb la seva rasposa llengua(la zoofília abunda en aquesta obra) i altres coses que preferiria no esmentar. El cas és que després d’aquesta horrorosa visió de l’insaciable apetita de la comtessa el nostre protagonista fuig amb la Fanny i se l’emporta ben lluny d’allà a un indret on la comtessa no la pugui tocar. Així finalitza la primera part.

Però és durant la segona que el rocambolesc esdevé normal. En la segona part la Fanny viu tancada dins una casa doncs la comtessa no para de buscar-la per acabar el que van començar. Un dia el nostre protagonista diu marxar de casa però en realitat es queda espiant (sí, li agrada espiar ves) és llavors quan descobreix com es presenta Gamiani (casualment aquell dia) i després d’unes quantes pagines de diàlegs enjoiats on intenta convèncer a Fanny del seu amor mentre aquesta es resisteix la jove acaba cedint als desitjos de la comtessa i admet el seu desig i amor incondicionals cap a aquesta. Embarcant-se així en un altre insaciable mar de sexe desenfrenat. És llavors quan Gamiani li explica la resta de la seva vida i el per què de la seva aversió pels homes (doncs sí, hi sent aversió, el trio va ser sols fruit del morbo del moment).

La historia en si no te gaire d’interessant. L’interessant aquí és la dona que dona nom a l’obra i la seva vida. De petita vivia amb la seva tieta fervorosa creient  la qual al complir la quinzena la va portar als monjos per que la purifiquessin. Ella era molt addicte assídua a les purificacions que en aquest cas no eren altre cosa que ser violada, fuetejada i maltractada per una colla de monjos depravats, en un marc que només podria titllar-se de fantasia sadomaso i pederasta. Després d’aquests esdeveniments Gamiani va decidir tancar-se en un convent de monges. El qual casualment era un niu de lesbianes on cada dia muntaven orgies lèsbiques que no semblaven tenir fi. Les peripècies al convent van acabar quan en una d’aquestes orgies es va colar un home i les monges tot i l’inicial espant van acabar cavalcant-lo sense fi fins que l’home es va quedar sense forces per moure’s tan sols. Arribats aquest moment i vist que l’home ja no servia als seus lúbrics propòsits van decidir penjar-lo i enterrar-lo per tal que no expliqués els seus secrets. Però l’home va aconseguir fugir de l’orca i Gamiani va fugir del convent abans que el merder esquitxés el seu nom. Després d’això es va donar a tots els plaers més estrambòtics i inimaginables per intentar saciar el seu desig que va demostrar ser insaciable. Potser el més rocambolesc és la historia que explica Gamiani de com la mare superiora del convent va perdre la virginitat amb un orangutà. Sí, orangutà. La noia que frisava per tastar el sexe masculí des que va veure dos gossos aparellant-se es va posar de quatre grapes contra la gàbia de l’orangutà del seu pare per poder tastar al seu membre. D’aquí que aquest la tanqués en un convent. Tot i que això no va subsanar gaire el problema. Va canviar els orangutans per onades de monges ( i un parell d’ases que participaven en les orgies de tant en tant).

El més interessant de l’obra però, és el final. Doncs amb un gir inesperat aquesta acaba esdevenint una tragèdia. Gamiani que ha viscut tot es les perversions possibles, que ha gaudit amb les més tronades fantasies no aconsegueix saciar el seu apetit. Per això arriba a la conclusió ineludible de que morir en un orgasme  és l’única manera de quedar saciada per a l’eternitat. De manera que en el frenesí de la passió amb Fanny ambdues prenen verí, elegant la comtessa que es tracta d’un beuratge afrodisíac. I és llavors quan ambdues moren entre crits de dolor i de plaer. Morint agònicament pels efectes del letal beuratge mentre viuen la passió del darrer i més intens dels orgasmes. I així mor Gamiani, amb la fantasia final. Morir estimant i sent estimada, contorsionant-se de dolor i de plaer, morint per amor i assassinant a l’esser estimat per plaer. Una expressió surrealista de perversa follia que dota a l’obra d’una fosca i pertorbadora morbositat.

No és una obra que m’hagi encantat. Va ser escrita en temps diferents als meus, però és sens dubte una obra amb un final esfereïdor i un missatge que tot i pertorbador te un art innegable al seu darrere. No recomanaria gaire l’obra, excepte a aquells que sentin una curiositat morbosa i innegable per el relatat aquí.

Vis a Vis

“Vis a Vis” és una producció espanyola la qual irònicament ha arribat a les meves oïdes des de territori americà. Amb prou feines consumeixo televisió i menys segueixo series de forma episòdica a través d’aquesta. Però quan ho faig, aquestes no solen ser precisament produccions del regne borbó. Estic segur que la filmografia espanyola està plena de petites joies i fins i tot alguna que ha arribat als meus ulls, però d’entrada no és quelcom que em cridi l’atenció. Si no ho fan les pel·lícules, menys ho fan les series. No recordo haver vist cap sèrie de producció espanyola que m’hagi semblat realment “bona”. I sí, segurament això es deu a que n’he vist poques i les poques que he vist no m’han entusiasmat. En aquest cas però em vaig trobar amb que una youtuber mexicana (Gaby Meza) que tant per la meva sorpresa com per la seva es trobava recomanant una producció espanyola (veure vídeo). No és algú que soli recomanar amb gaire freqüència produccions que no surtin de sol americà i si ja li costava recomanar una producció mexicana em va cridar molt l’atenció que en recomanés una d’espanyola. Així que em vaig dir a mi mateix: “Si la sèrie ha arribat fins a l’altre costat de la bassa no pot pas ser tan dolenta”. I be, aquesta és la meva opinió.

Vis a Vis ens presenta la historia de Macarena una jove qualsevol, dòcil i innocent que mai ha sortit dels patrons del previsible. Enganyada per la falta d’escrúpols d’un home casat que deia estimar-la comet frau fiscal, buidant l’empresa del seu cap(l’home casat) i entregant-li els diners a aquest sense pensar en cap moment que l’individu podria desaparèixer. Òbviament el cas surt a la llum i el seu cap nega tota relació amb ella caient-li a la nostre protagonista una pena de set anys de presó. Aferrada a la idea de que tot ha estat un error que aviat es solucionarà Macarena (o Maca, com li solen dir) ni tan sols esmenta als seus pares l’entrada a presó (segons ells està en un viatge indefinit amb creuer pel mediterrani). Finalment però, un turbulent assassinat i la dura vida presidiària la faran col·lapsar i l’obligaran a confessar-ho tot als seus pares. Serà en aquest moment quan per pura casualitat la nostre Maca descobrirà la pista de nou milions d’euros que podrien garantir la seva sortida de presó. Serà llavors quan la trama girarà vertiginosament cap a la cerca desesperada dels diners, als quals un altre interna també seguia la pista. Embarcats en aquesta vertiginosa cerca, el pare i el germà de la Maca s’hauran d’enfrontar a un dels criminals més buscats d’Europa, al qual ni la Interpol pot seguir la pista. Serà en aquest context quan la sèrie cobrarà el seu màxim esplendor esdevenint una doble batalla on tot el que passa dins de la presó afecta a la cerca de fora i la cerca de fora, afecta al que passa dins.

Ens trobem doncs amb una trama vertiginosa on una presa agonitza dins la presó mentre la seva família lluita amb dents i urpes per treure-la d’allà. La trama és trepidant, enganxa i està molt ben elaborada. Però sobretot el format no és gens episòdic (cosa que com ja he dit altres vegades em desconnecta molt). La sèrie manté una sola trama i la manté fins al final(de fet tot i que al final de la primera temporada la trama és veu truncada per una sèrie d’esdeveniments, no es conclou encara), sense esdevenir aquesta pesada o repetitiva en cap moment tot i estar girant sobre el mateix punt. A la sèrie se l’ha titllat de ser una copia o remake espanyol de la famosíssima “Orange is the New Black” sèrie que curiosament no he vist. No puc opinar al respecte, però segons tinc entès tot i partir de premisses pràcticament idèntiques ambdues series prenen camins molt diferent adquirint identitats clarament separades. La vida a presó és dura i està molt ben narrada, no deixa de sorprendre la facilitat amb que les preses aconsegueixen colar dins la presó tota mena d’objectes i substancies i com els abusos esdevenen el pa de cada dia. És clar que això ja m’ho esperava. El que m’ha sorprès però és la trama semi policíaca que es desenvolupa fora de la presó. La investigació és interessant i captivadora. Però el que més em sorprèn es la credibilitat que aconsegueix el fet de que dos individus qualsevol amb les mateixes eines de les que disposa una persona ordinària aconsegueixin seguir-li la pista a un dels criminals més esmunyedissos d’Europa amb més facilitat que la policia. Això és clar te una explicació ben cimentada tan senzilla com el fet que ells tenen les pistes necessàries i la policia no. Però com aconsegueix això cobrar una verosimilitud compacte no deixa de ser un mèrit.

Parlem dels personatges però. I és que hi ha molt a parlar. Aquella és una d’aquelles series rodones pel que fa a l’actuació. Tots, i quan dic tots vull dir tots, els personatges tenen unes actuacions sòbries i increïblement ben executades. L’elenc és tan bo en aquesta producció que costa destacar algun actor per sobre de la resta per lo ben portades que estan totes les actuacions. Per petit que sigui el personatge, aquest esdevindrà carismàtic amb una actuació a l’alçada. Però no ens hi podem passar la vida, així que haurem d’esmentar sols aquells personatges als que la historia dona més importància.

Tenim a la família Ferreiro. El cognom de la nostre protagonista. Aquesta gaudeix de tres dels personatges més icònics de tota la sèrie. En primer lloc tenim a la nostre protagonista que passa de ser una noia tímida i espantadissa a una presidiària a la que témer. La presó la fa forta a base de patiment. A través d’una existència agònica Macarena es templa a les flames de l’infern. Una de les evolucions més transversals i ben aconseguides que he vist en el medi. Després tenim al pare, ex agent de la guàrdia civil que coneix tots els protocols criminalistics per esquivar la vigilància policial. Des del principi es mostra com un home dur que imposa a la seva filla la realitat de la seva situació. Però si és dur amb la família mil vegades més dur és amb els que atempten contra aquesta. Un personatge extraordinàriament fort que molt a l’estil de Braking Bad es corromp per la família. Un dels personatges més realistament durs que he vist en molt de temps. El germà però no és tan dur, no és ex policia i amb prou feines sap sostenir un arma. Però quan algú posa en perill a la seva germana no hi ha Deu que l’aturi i per molt impossible que sigui la situació no pararà fins a morir o assolir el seu objectiu. Amb intencions lloables en un inici el personatge es va corrompent a l’hora que es templa amb els esdeveniments, però sempre tenint molt clar quin és el seu objectiu i per què fa el que fa. Finalment, menys carismàtica, tenim a la mare que essent aparentment una dona innocent i dèbil que no pot suportar la crueltat i el dolor d’aquesta empresa acaba revelant-se inesperadament amb una freda força de voluntat per suportar la crueltat que sigui necessària per tal de salvaguardar la seva família.

Presentats els protagonistes toca el torn a l’antagonista que és roba tota la sèrie. Zulema és la tia més dura de la presó. Res la pot aturar si te un objectiu per davant i menys si aquest objectiu és la llibertat. Violenta i despietada, no te escrúpols ni manies per cometre els actes més atroços. Però no és una simple malvada sense escrúpols. Te personalitat, una forta personalitat. Te un rerefons, te profunditat. Amb el seu posat altiu i autoritari aconsegueix el que vol quan vol amb una força i presencia que faria encongir els testicles del mascle més viril. Acompanyada sempre per la seva fidel amiga la gitana lesbiana: violenta i fogosa, disposada a saltar a la més mínima provocació. La gitana dona a la sèrie un to autèntic i verídic a més d’atorgar un humor amarg molt favorable, però no conformant-se amb això te temps per exposar sense problemes el delicat tema de l’homofonia en col·lectius com el gitano amb frases com “antes que lesbiana soy gitana”. Esmentar també a la tot i que callada, carismàtica Casper, esclava feble i voluble de Zulema, que tot i no semblar tenir voluntat pròpia aconsegueix a través de la por i la lleialtat connectar amb l’espectador.

Però si hem de parlar d’antagonistes no Podem oblidar al metge de la presó, que tot i afectar a tramés més secundaries i personals no deixa de tenir una importància cabdal en la sèrie. Aparentment moral i lloable, el doctor de la presó amaga un depravat sexual cruel i manipulador que gaudeix d’humiliar a les preses a canvi de favors. Amb un accent argentí (diria) que li dona una presencia brutal, l’individu te tanta retòrica que fins i tot aconsegueix convèncer a estones a l’espectador de que ell és la víctima aquí. Sense cap mena d’escrúpols manipula el personal de la presó amb paraules convenients per sortir-se amb la seva, impune de qualsevol atac contra la seva persona. Tot i que la resta de personal de la presó no és tan interessant i molt menys antagònic també vull destacar al guarda Castillo que impregna la sèrie amb un humor simpaticot molt refrescant en els moments de tensió i amb el qual un no pot evitar encarinyar-se. L’únic personatge “bo” de la sèrie, terriblement carismàtic per la seva bondat. Pel que fa a Fabio, el guàrdia protagonic que ajuda a la nostre protagonista, tot i que fa un paper més que decent crec que és un dels actors que més perjudicat es veu per la excel·lència de la resta amb una actuació que en comparació quasi sembla deficient. Tot i que el personatge compleix de sobres la seva funció no puc evitar sentir que no te el carisma adequat pel protagonisme que ocupa. Amb un temperament volàtil davant la injustícia te una moral  i una obstinació tan forta que persegueix la maldat fins a les ultimes conseqüències, sense importar-li els costos o els perjudicis que li puguin aportar. Amb una personalitat tan interessant i ben aconseguida com aquesta és una llàstima que el personatge no aconsegueixi lluir tant com es mereix.

Quin somriure…

La sèrie és clar te un munt de subtrames internes que afecten el dia a dia de la convivència presidiària. Destacant especialment la Rizos, anterior novia de la gitana que s’entesta a perseguir les faldilles de la nostre protagonista no fent més que buscar-li problemes a aquesta amb la gitana de sang calenta. El personatge més alegre i simpàtic de la sèrie amb un carisma impressionant i que a estones em fa desitjar ser lesbiana per jugar a les seves provocacions. Òbviament n’hi ha molts més: la directora del centre i la seva excessiva indulgencia, la yonky i la seva addicció, la Soledad i la reflexió moral sobre trasplantar un cor a una assassina, la governanta i les seves amenaces familiars, l’Anabel amb la seva xarxa de droga i els seus favors cobrats. Desenes de petites trames que enriqueixen notòriament la sèrie sense desviar-la en cap moment de la seva trama principal

Però anant a l’estètica ens trobem amb una presó bonica. Excessivament bonica diuen alguns. No se si les presons espanyoles són molt boniques (estèticament, el que hi passa no ho és tant de bonic), però a mi personalment no m’ha molestat gaire aquest detall, trobo que es troba perfectament justificat per la filosofia educativa de la directora del centre que aposta més per la motivació que pel càstig (és una presó privada al cap i a la fi). Però si anem a aspectes més tècnics la filmació em sembla espectacular, jo no hi entenc molt d’aquestes coses, però realment em sentia com si estigués veient una d’aquestes grans produccions americanes. Pel que fa a l’estètica de la sèrie a un nivell més artístic em sembla completament disfrutable, els colors lluminosos a joc amb el somriure de la Rizos, contrasten amb l’obscuritat del succeït. No tenint por de mostrar en cap moment nus femenins. De fet es veuen pits a totes hores i això em sembla molt bonic. Potser és per que personalment el pit femení em sembla a nivell estètic un element de bellesa quasi ascètica, però trobo que en la sèrie les escenes que els mostren estan molt ben cuidades lluint amb orgull el cos femení però sense prostituir-lo als ulls de l’espectador. En definitiva, un resultat excel·lent.

No se com serà “Orange is the New Black” però sens dubte Vis a Vis és la millor producció espanyola que he tingut el plaer de veure (i no només per que la resta siguin força mediocres) i una de les millors series de l’any (competeix amb Daredevil2(veure resssenya) així que no és poc). Absolutament recomanable per a qualsevol públic (excepte potser els extremadament sensibles) i totalment imprescindible.