One Piece 830 – A qui li cauen les apostes

El puto nàufrag de l’armadura

Una Portada de mini història que em torna a agradar. però a veure si s’acaba ja la mini història.

Un capítol fluix de One Piece. Amb detalls molt interessants i petits moments entranyables, però amb un conjunt que sense saber ben be per que coixeja d’alguna manera. La saga és presenta gran, espero que amb sort una de les més grans que ha vist One Piece. Però està tenint un començament irregular on s’entremesclen capítols genials amb altres d’irregulars. Aquest ha estat un d’ells. No és pas un mal capítol. D’aquests One Piece en te pocs. Però si un capítol amb un ritme estrany. Potser l’arrel d’això és el flashback la longitud del qual era innecessària.

El seu diseny ja em va agradar en el seu primer moment. la dificil tasca de fer semblar a un sireno viril

El capítol comença amb mal peu obrint amb el que m’ha semblat el pitjor d’aquest. El discurs d’en Jinbe està molt be, per em sembla molt forçat. Seria un discurs molt emotiu si no fos per què surt del no res i pensant-ho be te unes terribles conseqüències. Està molt be que en Jinbe vegi a en Luffy com el veu, però la devoció sembla en aquest discurs excessiva i injustificada. Exagerada en pos d’un dramatisme que fa més pena que gloria. Està molt be que en Jinbe vulgui seguir a en Luffy, tots ho sabíem, no calia aquest discurs tan forçat per demostrar-ho. En Jinbe és un home de conviccions i de poques paraules. Un individu seré i amb un gran honor. No calia enganxar-li un discurs melodramàtic. Per altre banda puc comprendre les reaccions jovials de la seva tripulació a l’hora d’acceptar els seus desitjos. Però la cosa no es tan fàcil. Posant en perill el seu cap no només posa en perill a la seva tripulació, si no a tota l’illa d eles sirenes i a l’espècie per extensió. Ja vaig dir que Jinbe sempre ha estat un individu pactista. Però ho ha estat per què sempre ha viscut en situacions complicades que requerien de la política per a fer sobreviure a la seva gent. No podia simplement anar per solitari i deixar el seu poble a la seva sort. Una cosa es ser egoista i arrossegar amb el pes de les través decisions a tota una tripulació que ha escollit seguir-te i l’altre és arrossegar a tot un poble amb aquest. Era un pas necessari però crec que per desgracia Oda no ha sabut portar-lo aquest cop. Una pena, perquè el conflicte polític de l’illa submarina és un dels més interessants del manga.

No em digueu que el diseny no és alucinant.

La segona part del flashback però sí em sembla més interessant I ben executada. Encara que potser una mic amés allargada del compte. En aquesta se’ns demostra el que es deia feia pocs capítols de que l’imperi de la Big Mom es basa en els matrimonis. Se’ns descobreix que el segon d’abord del nostre ex-Shishibukai està feliçment casat amb una carismàtica sirena filla de la Big Mom que te el que és a partir d’avui el meu disseny de sirena preferit. Però deixant de banda el seu aspecte terriblement molon condimentat amb una mena d’estil victorià molt afavoridor m’encanta com el seu rostre resulta fresc en comparació amb els sempre clònics rostres femenins i com aquest ressalta la seva personalitat sadica-kawai. Tindrem una yandere sirena-tauró? Seria genial. Això ens diu que un dels marits de la Big Mom és un sireno (a no ser que estigui mort, cosa que no seria estranya), un sireno tauró presumiblement. El que no entenc molt be encara és com la noia essent mig humana és tan sirena i tan poc humana. Suposo que li posaran la pell de color carn o alguna cosa per l’estil. El que encara no està molt clar és el paper que jugarà la filla-sirena-tauró de la Big Mom en aquesta historia. De banda de qui estarà la seva fidelitat? De la mare que la va concebre o del home amb qui la van casar? Aparentment sembla que l’amor és més fort que la sang. Però serà realment així la cosa en una situació compromesa? Només el futur ho dirà, però de moment la Praline és igual que la Purin, una potencial aliada en aquesta batalla. Encantat, rebo amb els braços oberts aquest encisador personatge amb rostre de jocosa crueltat.

QUe coi deuen ser aquestes ombres tan cute
QUe coi deuen ser aquestes ombres tan cute

És interessant fixar-se en la pagina que succeeix al flash-back. Un membre de la banda de la Big Mom s’encarrega de recollir el cadàver del fill assassinat en l’episodi anterior, acte que per altre banda no sembla sorprendre massa a ningú. En aquesta mateixa vinyeta apareixen una mena d’ombres expectants que semblen obeir les ordres de l’home. La seva aparició és anecdòtica i no se’ns en diu res. Les especulacions son infinites, però amb tan poca informació és impossible deixar res clar. És probable que també estigui relacionat amb el poder de la Big Mom, tot i que també podria tractar-se del d’algun dels seus familiars (tants que en te, més d’un ha de ser usuari). Però de moment no són més que això, ombres. Ombres amb un disseny molt entranyable que recorda força a certes criatures de la Ghibli.

Més Praline

La següent part no te res d’especial. En Jimbei parlant fermament i amb convicció amb una Big Mom menys furiosa del que m’esperava que tranquil·lament però sense deixar de ser terroríficament imponent conversa amb l’ex-Shishibukai mentre per variar s’emporta alguna cosa a la boca (com deu ser aquesta dona al llit? Imagineu-vos-ho per un moment… apa, ja teniu un nou trauma a la colecció. I amb el munt de fills que ha fet la dona ha de ser activa per força en aquest sentit). Era una escena que tot i necessària, ja podíem esperar. Res de nou o sorprenent en ella, la Big Mom intimidant i en Jimbei resistint ferm  i honorable. Però no tot era d’esperar, un element nou apareix per dignificar aquesta escena. La ruleta de la mort, les normes de la qual encara no coneixem exactament. Aparentment aquesta et doni l’alternativa de perdre un braç, una cama, el cap o una opció sorpresa amb igual probabilitat. La lògica ens diria que la quarta opció suposa conservar la vida i la integritat, però tractant-se de la Big Mom pot ser que aquesta sigui encara una cosa pitjor que alguna de les anteriors (que la Big Mom et tregui l’esperança de vida potser?). Segur que no triguem gaire a veure-ho.

El capítol prossegueix amb unes entranyables escenes de quotidianitat del viatge on els nostres tripulants treballen de valent per descongelar el mar que els ha deixat atrapats (un procediment per cert molt ben aconseguit i expressant en l’art gràfic) mentre un grup de formigues devoradores assassines jauen adormides gracies a en Brook a pocs metres de distancia. Des del moment que veiem que estan adormides sabem que despertaran i posaran a córrer als nostres tripulants, però tot i saber-ho és una delícia gaudir d’aquesta comicitat encara fresca a aquestes alçades. Però no conformes amb la comicitat, Pedro ens regala uns bocins del seu passat (que de fet són tan ambigus que no fan que plantejar més preguntes, aquí s’ensuma un flashback de totes totes) i s’ofereix per recuperar el Poneglyph en solitari mentre la resta rescaten al cellut (i pel que sembla potser en Jinbe de passada). Tot i que la idea és interessant la manera com està executada em sembla estranya, fins i tot sospitosa. Podria ser Pedro un traïdor? No m’ho havia plantejat abans, però ara els dubtes comencen a sorgir. La seva actitud és una mica exagerada quasi com si més que voler assumir la responsabilitat per si sol la companyia representés una molèstia per als seus plans. Potser simplement és un individu solitari, o algú amb una culpa a sobre que l’empeny a creure merèixer la solitud d’haver d’afrontar per si sol aquesta aventura. Però també podria ser que d’alguna manera estigués aliat amb la Big Mom, al cap i a la fi va ser pirata i va trepitjar aquestes terres. Fundades o no les sospites, és una possibilitat que no perdré de vista en els següents capítols.

El capítol finalitza com no podria ser d’altre manera amb el primer cop d’ull dels nostres protagonistes a l’espectacular illa pastis. I amb alegres mirades, els nostres protagonistes (excepte en Pedro que ja l’havia vist) contemplen meravellats el prodigi arquitectònic que l’illa en si resulta. La imatge és espectacular. Segueix sorprenent la gran capacitat que te Echiro Oda per sorprendre amb els seus meravellosos i espectaculars escenaris. Ja sabíem com era l’illa, un enorme pastis abordable. Tot i així la bellesa del disseny orgànic de les seves costes transmet una sensació de naturalitat que ens fa creure que realment allò sigui una illa i no un castell abordable flotant en mig del mar El més destacable d’aquesta seqüència potser i fins i tot el capítol és la pregunta que em planteja. Qui cony és l’individu que hi ha darrera la Carrot en la seva vinyeta? En serio no tinc ni puta idea de qui és, va armat amb armadura i dues llances i te una pose femenina. També sembla meravellat pel paisatge i per l’aparença sembla molt poc provable que sigui la Purin. Per tant m’atreveixo a afirmar que després de l’atac de les formigues la tripulació s’ha topat amb algun nàufrag o quelcom per l’estil que s’ha sumat al grup. Ja ho veurem. Amb sort el proper capítol ens regali alguna explicació a mode de mini flashback. No imagino que podria representar aquest nou personatge en la nostre historia, però estic segur que són bastants els que no s’han fixat en aquest petit detall al marge de l’espectacularitat de l’illa pastis.

Veieu la puta figura d el’armadura o no la veieu? Dieu-me que no estic boig.

En definitiva es un capítol irregular sense res massa destacable i alguns moments estranys o forçats. Un capítol necessari de transició que  fa un salt ineludible en la historia, quelcom que tot i no ser massa apassionant calia explicar. No serà un capítol recordat pels temps dels temps, però sens dubte es un capítol que tot i no oferir-nos moments memorables prepara l’escenari per al devenir d’alguns que sí ho seran.

 

 

Hunter X Hunter 358 – La Vigília

I ara sí, comença LA SAGA

Capítol de HxH molt esperat i que he llegit amb molta il·lusió. Tot i que de publicacions no gaires, portàvem anys esperat el viatge cap al continent fosc i avui per fi han confluït les preparacions i s’inicia el viatja que donarà peu al que possiblement serà la saga més ambiciosa del manga. I així el vaixell balena es disposa a partir sense saber del cert quins personatges coneguts viatjaran a bord de l’embarcació. Sembla clar que qui agafarà les regnes del protagonisme de la sèrie serà en Kurapika. Tot i que segurament a cert factor dels fans de la sèrie els semblarà malament deixar de banda els que fins ara havien estat els protagonistes indiscutibles del manga, a mi la decisió em sembla encertadament refrescant i fa ja temps que es veia a venir. En Gon i en Killua mostraven signes de desgast després de la saga de les formigues quimera i era evident que no podien continuar duent la torxa del protagonisme durant gaire temps. Tornaran a escena això segur (si és que Togashi continua publicant com per arribar-hi), però soc de l’opinió que al menys de moment es prendran un temps de descans. No descarto la possibilitat de veure un Gon com a tripulant de la gran arca, però l’auguro més com un personatge secundari que altre cosa. Pel que fa a en Killua, be, em semblaria estrany que estigués al vaixell però tampoc m’arriscaré a negar la idea. A qui sí no m’agradaria gens veure-li negat el protagonisme és a en Leorio i pel que he vist en aquest episodi crec que Togashi te plans molt grans per ell.

Leorio es va plantejar ja de bon principi com un dels quatre protagonistes de la sèrie. Però sorpesivament Togashi va ignorar tots les convencions del gènere i passada la primera saga va abandonar (des del punt de vista narratiu) a dos dels personatges  cedint el total protagonisme als altres dos. Durant la saga de York City Kurapika va tenir el seu moment de gloria veient complerta part essencial de la seva venjança. Però tot i ser la saga a causa d’ell i amb ell com el centre, els protagonistes de la narració seguien sent en Gon i en Killua. Ara però sembla que les coses han canviat i Kurapika es convertirà en el protagonista central d’una saga on no és més que un guardaespatlles d’una princesa menor. I que hi pinta Leorio aquí? Doncs tot i que encara no estic segur de la forma, crec que acabarà per pintar-hi molt. Tots sabem que Leorio és metge, es va fer caçador per estudiar medicina i com se’ns va dir en les comptades ocasions en que el veiem aparèixer estava fent realitat el seu somni. Leorio va tenir el seu minut de gloria convertint-se sense voler en l’eix polític de la saga de les eleccions. Esdevenint una mena de Buggy, que tot i ser dèbil i no tenir gaire poder acaba per la pura força de la casualitat arrossegat fins al capdamunt esperant tan sols que aquest impuls no el faci caure també. Leorio és amb diferencia un dels personatges més dèbils de la sèrie. Essent coherents la seva força no pot ser molt superior a la mostrada per alguns personatges en aquell inici ara ja tan llunyà. Però Leorio te una cosa que no tenen els altres. Leorio és metge. Hi ha moltes classes de caçadors i no tots estan  tan avesats a les arts del combat. Leorio crec que exemplificarà un d’aquests casos.

Suposo que veurem molt d’això a partir d’ara

En el capítol d’aquesta setmana, tot i que de forma subtil, s’ha fet especial referència a la quantitat de metges que hi havia a cada planta. En primera instancia això semblaria un senzill retrat de la desigualtat social amb la que es parteix al nou continent on el rei de Kakin pretén instaurar un regim amb condicions poc dignes per els que viuen més avall. Això podria ser tot. Una de les coses a les que el capítol ha dedicat més pagines és a mostrar l’estructura social de la que disposa el vaixell on uns pocs privilegiats disposen del mateix espai que milers de pobres tripulants de classe baixa. El capítol ens mostra la barrera física amb que l’arca aïlla les classes altes de la resta, la repressió militar instaurada per mantenir l’ordre i el contrast entre l’opulència de les classes altes amb l’escassetat insalubre dels que viuen més avall. Però anem al detall dels metges. Metges, el vaixell necessita un munt de metges. Un viatge llarg per alta mar tancats en un espai reduït… Les malalties es propaguen amb rapidesa en llocs així. I a vegades un metge pot fer més que un exercit de metralletes per aturar un contagi massiu. Així que els organitzadors necessiten metges, metges qualificats i amb ganes d’aventura. Però a més d’això les classes altres necessiten metges especialment qualificats com indica la seva posició. Potser fins i tot metges amb habilitats sobrehumanes. Metges amb habilitats nen. Tot el que no sigui gaire estúpid ja haurà entès on vull anar a parar. Pels que no, en Leorio és precisament un d’aquests metges. Així doncs diria que les possibilitats de veure l’adolescent amb cara d’adult en aquesta saga són altes. Potser no com a coprotagonista d’en Kurapika, però sí com un element important. Ara be, veig dues possibilitats davant el paper que Leorio pot jugar. En primer lloc que al ser un metge usuari de nen estigui entre el personal si no de la pròpia reialesa (cosa que dubto, ja devien tenir els seus propis metges d’abans) sí entre els metges de la classe alta. Es la opció que menys segur em te, però es veu reforçada pel fet que al ser un usuari de nen pugui ser a l’hora guarda espatlles. Però sincerament no veig a en Leorio aguantant les impertinències de la classe alta. La segona opció és que donades les tendències humanitàries del somni del personatge aquest s’hagi enrolat al vaixell com a metge d’una de les plantes baixes. En aquest cas (el que m’agradaria), el fet ens donaria una dualitat on Kurapika narraria el succeït a la part alta del vaixell mentre Leorio protagonitzaria el succeït en els pisos d eles classes baixes. D’alguna manera, si aquest fos el cas, ambdues trames acabarien per desencadenar en un clímax comú que com ja ha anunciat aquest mateix capítol podria ser un alçament (no m’estranyaria que Leorio s’acabés involucrant per casualitat amb la feina de la vaca del zodiac o, molt a l’estil d’en Buggy acabés com a líder de l’alçament social quasi sense saber com ha arribat allà).

Em fa molta gracia que la part de dalt sigui un iot

Però si hem de parlar de la relació entre les plantes baixes i altes no podem oblidar la presencia anunciada de la brigada fantasma i el fantasma que els persegueix a ells en forma d’arlequí. En el capítol anterior em preguntava si els membres de l’aranya intentarien robar el tresor abans o desprès de salpar. I vistes les circumstancies, tot sembla indicar que després. Coneixent la manera d’actuar de l’organització jo tiraria més cap a la idea de que estiguin amagats entre la gent de les classes baixes esperant la seva oportunitat. Però òbviament el tresor que busquen es trobarà amagat a les plantes altes de l’arca. Per tant és molt possible que ells estiguin al darrere de els petits crims i operacions de contraband que la vaca del zodíac anunciava. Segurament hi haurà algun personatge de l’aranya com a mínim que visqui als pisos superiors (Chrollo? Això donaria un joc molt interessant amb Kurapika). Però dubto molt que els criminals hagin aconseguit bitllets per a primera classe per a tots els seus integrants. Sigui com sigui el que em sembla que es dibuixa en aquest episodi és segurament la saga més complexa mai construïda en aquest manga. On el naixement d’una revolució social dins un arca viscut per en Leorio i instigat per la brigada fantasma per a poder cometre el seu robatori es barrejarà inevitablement amb la feina de control del Zodiac i la guerra de successió i per tant la inacabable venjança d’en Kurapika, sumant-li a això és clar la caça de l’aranya que voldrà executar un venjatiu Hisoka i potser fins i tot el mateix Kurapika al assabentar-se del retorn del seu cap. Construint una saga intensament política i plena d’acció que en forma de critica social s’alçarà amb una complexitat a moments d’ara inimaginable. Si a més li afegim els centenars d’elements desconeguts, les batalles de nen, la possible aparició d’en Gon i el plegat de personatges nous que hauran per força d’aparèixer dins de l’arca (recordem que ja tenim aquí dins, a l’aranya, el grup den Kurapika, el zodíac, el zodíac 2.0 d’en Netero fill i la família reial) tenim un caldo de cultiu tan explosiu que només espero que no li exploti a la cara al mateix Togashi. No obstant confio en la seva capacitat i espero i desitjo que durant aquests anys de repòs hagi estat planejant pulcrament precisament aquesta saga de manera que ara només s’hagi de dedicar a plasmar-la i portar-nos una obra mestre que espero poder anomenar indiscutiblement la millor saga del manga.

Un mapa amb teories conspiranoiques mai va malament

Però tot això és molt especular per un episodi on de fet no ha passat res. Se’ns ha presentat el vaixell  i se’ns ha narrat les celebracions per a salpar. La brigada fantasma encara podria actuar abans que el vaixell es fes del tot a la mar (cosa que no m’agradaria gens). Era un capítol de rigor, obligatori però sense res massa transcendent. Ens ha mostrat un munt de coses que ja sabíem i ha especificat lleument sobre normes que ja podíem intuir. Els següents capítols serviran per establir de manera més ample les normes del joc que Togashi ens proposarà per aquesta saga. Impacient per començar.

Però si una cosa ha passat en aquest capítol, aquesta ha succeït durant la pagina final i s’ha explicat en una sola vinyeta. Les teories són diverses, però tot sembla apuntar a que el més provable és que la petita princesa hagi alliberat de manera instintiva alguna mena de nen. Podria ser una habilitat especial de la petita. Però també podria se runa habilitat de la família reial en sí. Podria ser fins i tot una mena de tret de sortida relacionat amb la guerra de successió i aquella estranya gerra de nen on tots els candidats a rei van vessar la seva sang. De moment. Per poder ser, podria se rel nen d’un assassí. Però Togashi ha aconseguit sens dubte deixar-nos amb la intriga, de ben segur que sigui el que sigui Kurapika es veurà obligat a emprar-ho per a cometre la seva missió, ja sigui la de venjança o la de protecció.

Recordem el que s’acosta…

En definitiva es un capítol on no passa res, però que diu molt. Un capítol necessari que sense explicar-nos res que de fet no poguéssim saber ja ens comença a introduir a la complexa saga que s’acosta. Després de la lleugeresa casi opressiva que el combat de Hisoka va suposar, necessitava refrescar-me amb la complexitat emergent que en aquest capítol, tot i no desenvolupar-se, s’intueix que veurem d’ara en endavant. Però el que serà només el temps ho dirà. De moment només puc creuar els dits per què Leorio tingui un paper força protagonic en el que està per venir.

One Piece 829 – La Yonkou, la pirata Charlotte Linlin

El dia que en Jinbe va penetrar a la Linlin

I ja tenim aqui un altre portada promocional de la nova pel… Ostia, que surtirà en Lucci!

Com be diu el títol de l’episodi aquest està dedicat plenament a l’emperadriu. Els pirates del barret de palla tenen una petita aparició inicial que amb prou feines mereix menció. Es fan a la mar amb un company de viatge menys amb el que havien desembarcat i s’enfronten a la navegació per aigües hostils, amb tot el que això comporta. Bromes senzilles i anodines: com una tripulació que vol fer una parada tant si o no a la illa plena de dolços meravellosos que es veuen obligats a bordejar. Com dic no es res que algú no pogués esperar. Fins i tot diria que la seqüència és força innecessària, no ens diu res que no sabéssim i no ens porta de fet gaire enlloc. Pràcticament són pagines obligatòries que mostren el transcurs de la travessia per què no sigui un: apa, ja hem arribat! No obstant, i és quelcom molt personal, hi ha un detall en aquesta part que sí m’ha cridat l’atenció. I és el clàssic però sempre èpic enfrontament contra una criatura marina. Se que és quelcom que s’ha vist mil vegades, però aquest posicionament en vinyetes segueix desprenent una acció quasi més potent que les escenes d’acció en si de l’encontre que encertadament no arribem a veure. Aquí es veu accentuat per la nova alineació dels enemics de la pobre criatura marina, on es veuen substituïts en Zoro i en Sanji per la Carrot i en Pedro, donant una mica de frescor a un moment que tot i ser tan petit per a mi segueix tenint molt d’impacte.

Un llegendari homenatge a King Kong

Però anem al que importa del capítol. I és que aquest capítol està totalment dedicat a la Big Mom. Últimament Echiro Oda recorre molt a això de fer varies presentacions d’un personatge on cada una mostri més que l’anterior. Aquesta diria que és la definitiva. Primer se’ns va presentar aquella silueta en les ombres que era la Big Mom acompanyada de la Purin i després de varies mencions indirectes  vam sortir amb la sàdica alegria de l’entusiasme per una boda que no era seva. Aquella va ser una presentació més extensa, no només de la seva persona i el seu disseny si no del món colorit pel que li agrada envoltar-se. Però si la cara alegre de la Big Mom ja feia por, en aquest capítol ens ha tocat veure la cara més tenebrosa de l’emperadriu. I és que el pitjor que pot passar a l’illa pastis és que a la Big Mom li vingui de cop un capritx insaciable. Per que si la Big Mom vol una cosa, renegarà i maleirà sense parar. Proferirà una rabieta incontrolable i inesgotable fins que el seu capritx sigui saciat. Però la Big Mam no és una nena i les seves rabietes no són com les de tal. Si la Big Mom s’enrabia, destruirà i devorarà tot al seu pas, sense importar-li de qui o de que es tracti fins que d’una manera o altre el que ella desitja acabi en les seves mans.

En aquest episodi veiem com una colèrica Charlotte Linlin destrueix sense cap mirament l’alegre paradís que tants esforços ha dedicat a construir mentre els seus fills i subordinats prefereixen romandre (encertadament) apartats mentre fan tot el possible per trobar el que la Big Mom desitja, no sigui que la fúria els esquitxi a ells. Veiem una Big Mom a la que no li importa destruir sense contemplacions els alegres objectes parlants que sempre l’acompanyen, que no dubta en derrocar la seva pròpia ciutat a queixalades en un intent vacu de saciar la seva fam. Una Big Mom a la que fins i tot, no li importa assassinar al seu propi fill. Echiro Oda ha sigut intel·ligent a l’hora de narrar la crueltat de l’emperadriu. Primer ens va mostrar l’amor que sent la pirata per la seva família, convertint els lligams de sang en la base estructural del seu imperi. Només després d’ensenyar-nos com en són d’importants i preuats els seus descendents, Oda ens mostra com l’emperadriu n’assassina un sense miraments. Per què per a la Big Mom no hi ha res més important que la seva  gula i pobre del que es posi en mig d’ella i el seu àpat. Els fills de la Big Mom són potser la segona cosa més preuada de l’emperadriu, però oh qui gosi comparar-los amb la gula insaciable de Charlotte Linlin.

Com un joc de paraules tan rudicul pot ser tan imponent?

Junt amb l’aparent mort del 16é fill de la pirata se’ns mostren els primers indicis del que podria ser la fruita del diable de l’emperadriu. Ningú ens havia dit que en tingués alguna, però tenint en compte les obeses característiques físiques de la pirata era un fet quasi confirmat. Pel que sembla, la mare Charlotte te l’habilitat de treure la vida (esperança de vida) a les seves víctimes i, presumiblement, atorgar aquesta mateixa vida a altres objectes inanimats o potser fins i tot a si mateixa. Els tecnicismes d’aquesta habilitat encara estan per desvetllar, però això és One Piece i tot i que estranyes, les paramecia mai han tingut habilitats amb condicions massa complexes. Oda aposta per la simplicitat com Togashi ho fa per la complexitat, i en ambdós casos el resultat és una obra mestre. Així doncs tenim en unes poques vinyetes el que resulta l’explicació més plausible de l’allau d’objectes inanimats que circumden el territori de l’emperadriu. Un dels germans de la pobre víctima de l’episodi comenta que no mostri por, que si no sa mare li prendrà l’esperança de vida. Això em fa sorgir el dubte: és la por necessària per que la Yonkou prengui la vida a les seves víctimes? És un requisit del poder de la fruita? O és tan sols el fet ineludible que mostrar por davant una bestia salvatge és el camí més ràpid cap a la mort? Suposo que els dubtes al respecte no trigaran gaire a veure’s resolts.

La tipografia amb que Oda anuncia els personatges sempre li dona un toc d'epicitat a les presentacions.
La tipografia amb que Oda anuncia els personatges sempre li dona un toc d’epicitat a les presentacions.

Però si alguna cosa ha posat pells de gallina en aquest capítol és l’aparició estel·lar de l’ex-Shishibukai. En Jinbe apareix per salvar el dia convertint-se en l’heroi momentani de la quotidianitat dels habitants de la ciutat. Però potser no per gaire temps. Ja vaig dir durant l’aparició capítols enrere del seu tripulant, que Jinbe apareixeria no per ajudar en Luffy (no al menys directament) si no per intentar d’alguna manera arreglar les coses amb la Big Mam procurant causar el menor mal possible. En Jinbe com queda confirmat en aquest capítol continua formant part encara (al menys nominalment) de la extensa tripulació de l’emperadriu. Però com ja va declarar a l’illa de les sirenes, te la intenció de donar suport al ja no tant novell barret de palla. Tenint en compte com n’és ja de delicada la situació política de l’illa submarina amb la Big Mom (o sense) després de la destrucció de la fabrica de dolços en Jinbe ha de medir les seves paraules amb màxima cura i tractar el tema amb tota la delicadesa possible. Agafant, de ser possible, a l’emperadriu de màximes bones. Com vaig dir, Jinbe haurà (si hi arriba) de fer malabars a la festa del té. Doncs segurament d’una manera o d’un altre acabarà ajudant en Luffy d’amagat mentre a l’hora intenta distreure a la Big Mom i escindint-se’n amb tota la cura possible. Una situació que no desitjaria a ningú i menys al bo d’en Jinbe. Amb la seva personalitat amable i el seu posat pactista el tritó sembla condemnat a suportar sense clemència la política exhaustiva de tots els embolics en que el barret de palla es veurà arrossegat d’ara en endavant. Però qui sap com decidirà l’Oda tancar aquest fil argumental. Jo pensava que veuríem els malabars politics del tritó mentre en Luffy rescatava la princesa en Sanji. Però vist el prematur de l’encontre entre els dos pirates potser l’Oda vagi per altres senders. Per que a jutjar per les sospites de la Big Mom, la possibilitat que aquesta es dediqui a intentar esclafar a en Jinbe per la seva traïció sembla molt real. Sigui com sigui el com serà el caire de les coses són sols especulacions i l’Oda sempre ens sol sortir per on menys esperem (sense renunciar per això a la qualitat, no com altres).

Doncs el que deia, el titol
Doncs el que deia, el titol

Però siguin quins siguin els plans del tauró balena, i abordi com abordi a la devoradora de dolços. El que no es pot negar es que la seva aparició ha estat espectacular. Quan la situació semblava no poder ser més desesperada, quan l’única alternativa semblava la resignació a veure destruïda la ciutat, quan l’emperadriu havia acabat amb la vida fins i tot d’un fill que s’havia ficat pel mig, quan no hi havia esperança, ha aparegut Jinbe amb la seva capa portant a les seves mans la deliciosa solució vivent de l’encarnissat conflicte. I el que més por em fa és que en Jinbe cregui propici aquest moment per revelar les seves intencions perdent així els malabars abans mencionats que tant de joc donarien a la saga. De moment però, limitem-nos a gaudir de l’enorme muntanya de boletes vivents que en Jinbe ha entaforat a l’enorme bocota de l’emperadriu (això podria ser una metàfora d’una… ja sabeu una fel·lació).

Mirala que contenta després de menjar.

Serà doncs Jinbe el salvador que ajudi al barret de palla a resoldre la seva missió? O potser serà una princesa més que rescatar en la seva llista? Tindrà en Sanji els collons de no voler consumar el matrimoni abans de fugir amb el seu capità? I a tot plegat, si la Big Mom i en Luffy es posen a lluitar no acabarà esdevenint la batalla sense saber com ni per què un concurs de veure qui menja més edificis? Encara no m’atreveixo a augurar com de llarga serà aquesta saga, però el que queda clar és que hi ha moltes coses per veure.

Dune

“Dune” de Frank Hubert és un dels clàssics més reconeguts de l ciència ficció. I sens dubte és mereixedor d’ostentar aquest títol. L’obra va caure en les meves mans fa uns quants anys per part d’una amiga que de forma entusiasta me la va recomanar titllant-la d’imprescindible. Jo vaig acceptar la recomanació prometent donar-li una oportunitat. Promesa que llastimosament he trigat més del compte a complir. La novel·la simplement va quedar oblidada al prestatge de les lectures pendents mentre més i més títols suggerents anaven caient a les meves mans. Finalment passejant per la biblioteca em vaig tribar amb un volum de la saga Dune que em va cridar l’atenció i llavors màgicament vaig recordar que de fet jo ja tenia aquell llibre i de fet havia premés llegar-lo. Així que sense dubtar-ho vaig treure’l del prestatge, vaig bufar-ne la pols i el vaig col·locar el següent a la meva llista d’espera. I gracies a Deu que ho vaig fer.

Dune, tot i ser una obra mestre de la ciència ficció, és una novel·la sobretot de política, religió i sorprenentment ecologia. Només amb Martin i la seva obra “Els viatges de Tuf” havia llegit abans una obra que expressés tan be els problemes del nostre món amb una metàfora aplicada en un planeta llunyà. Martin parlava sobre la sobre població en els seus llibres. Herbert parla sobre l’esgotament dels recursos, sobre donar als nostres fills un món millor que el que hem rebut, no un de pitjor. Amb la seva ploma Herbert ens trasllada a un món sense recursos on la supervivència és d’aquell qui menys despilfarra i més reutilitza, pràcticament una oda al reciclatge. Un tema sorprenentment avançat a la seva època tenint en compte l’edat del llibre (1966). Sens dubte la ment que va idear aquest univers és curada i metòdica doncs el realisme d’un món tan extensament fictici es pot sentir a la mateixa pell.

Dune és un llibre partit en tres parts, cada una d’elles essencial per narrar la historia que el complert del llibre suposa. Se que és una saga que te forces més títols al darrere i tinc la intenció de posar-hi un ull en quan el calendari m’ho permeti, tot i que de moment la meva llista actual d’espera és llarga i aquest moment s’albira llunyà.

Dune

El llibre primer, primera part d’aquesta obra te un títol un xic reiteratiu. Però no podria ser d’altre manera doncs ens presenta de fet a Dune. Arrakis, també anomenat Dune, és un planeta desèrtic on l’aigua quasi inexistent és el recurs més preuat que pugui existir. Un indret on escopir és un símbol de màxim respecte doncs implica de fet malgastar l’aigua del teu propi cos. Aquesta primera part ens submergeix en un intricat context galàctic que te com a estructura central un govern monàrquic basat en feus planetaris que s’estenen al llarg de tots els sistemes. Els viatges interplanetaris resulten ser la clau per mantenir el control econòmic i polític d’un imperi que ocupa el vast espai d’una galàxia. Secretament però, la clau per a l’èxit dels viatges interestel·lars cau en l’espècie, una preuada substancia només trobada en els deserts de Dune. Essent el planeta desèrtic la clau amagada de l’equilibri galàctic. En un constant joc polític entre les cases més influents de l’imperi, Dune acaba en mans de la casa Artrides. Però tot i que el planeta i la seva espècie és quelcom crucial per a l’estabilitat imperial, governar-lo no és cosa fàcil. El que en realitat semblava un regal és en realitat un estratagema per acabar amb la família Artrides i l’amenaça que suposa per als Harkonnen, la que és segurament la casa més influent de l’imperi. És en aquest context que el jove Paul Artrides, hereu de la seva casa, es veu arrossegat en un conflicte polític que estava destinat a batallar.

Aquesta és segurament la part més política,  te la vital missió d’estructurar les bases del món que després es desenvoluparà. I ho fa de sobremanera. Ens introdueix en tot un univers de forma subtil i orgànica, fent-nos sentir part del mateix. Un univers amb la seva lògica i sobretot amb la seva serietat. Per què sí, tot i que el protagonista d’aquesta historia és amb prou feines un adolescent no ens trobem davant la lleugeresa de la guerra de les galàxies. Dune és una historia complexa i madura que molt a l’estil de cançó de gel i foc versa sobre intrigues i conspiracions, assassinats i regències que poden fer trontollar el destí de tot l’univers. Ens trobem davant un univers sòlid i ben construït que lluny està de qualsevol cosa semblant a la incongruència. Per què Dune és l’exemple perfecte per demostrar que la ciència ficció és també literatura (per a alguns pot ser ofensiu que ho posin en dubte, però la ciència ficció i sobretot la fantasia solen ser titllats genèricament de entreteniment simplista i sense profunditat que no mereix el títol d’obra literària). Dune ens demostra que les obres mestres també poden succeir a l’espai.

Maud’Dib

Si la primera part ens presentava la situació política del conflicte, la segona ens present la societat ecologista en la que el planeta es veu obligat a sobreviure. Les mancances que la falta d’aigua que en la part anterior se’ns mencionaven aquí es viuen a la pròpia carn. Tancats en robes hermètiques que recuperen la humitat de la respiració i la transpiració, fins i tot dels excrements per a impedir el més mínim malgast en una terra on vessar una llàgrima és o be un gran crim o be una mostra de respecte superior a qualsevol altre.

Traïts per un complot que no van saber veure a venir en Paul i la seva mare, únics supervivents de la casa Artrides es veuen obligats a fugir per un desert despietat del que no existeixen esperances de sortir amb vida. El destí però, tal com anuncien les visions profètiques del pobre Paul els te preparats un altre cosa. Així doncs, mentre els traïdors Harkonenn lluiten per recuperar el planeta que van cedir per poder eliminar els Artrides amb la seguretat de creure morts els seus enemics, els últims Artrides són acollits pels Fremen, el poble natiu dels deserts que miraculosament han sabut adaptar-se a les inhòspites condicions del planeta. Allà poc a poc el jove Paul i la seva mare es van guanyant el respecte d’un poble pacient i valerós que ordeixen en secret un pla gegantí per donar vida al planeta. Paul és acceptat pels Fremen i rebatejat amb el nom de Maud’Dib, començant la seva carrera per convertir-se en el mesies d’aquest poble del desert per encaminar-lo cap a la venjança per la seva família i evitar de pas un apocalipsis intergalàctic del que les visions profètiques no paren d’advertir. Paul Maud’Dib pot llegir el futur, però el futur és incert i difícil de llegir, els trencants es multipliquen al acostar-se i mai pots mirar massa lluny sense arriscar-te a perdre’t en els anals dels temps.

Amb una historia apassionant la segona part de Dune ens presenta una reflexiva posada en escena sobre un panorama ecològic desolador, un futur maquiavèl·lic de les possibilitats funestes d’un planeta que algun dia podria ser el nostre. No vivim en l’enorme estepa desèrtica d’Arrakis, però podríem estar condemnats a destins molt pitjors si no sabem tenir cura  del que ens envolta. El poble Fremen amb la seva passió per l’ecologia i la conservació ens dona una lliçó d’humilitat i respecte cap al món natural que els rodeja. Endinsant-se en reflexions filosòfiques sobre l’existencialisme, el destí de l’home i la humanitat, l’ecologia i la religió la novel·la es nodreix del paisatge desèrtic per aprofundir en metàfores arrelades que ens mostren crues veritats del nostre propi món que sovint ens esforcem en ignorar.
Paul és anomenat sovint durant el llibre com el nen home, doncs tot i ser un nen parla i es comporta com un home adult. I sens dubte Paul és un adult, no obstant hi ha en aquesta part una maduració, no la d’un nen cap a un adult, si no la d’una maduresa fins a un altre més profunda i sàvia, més arrelada. Aprèn a conèixer les coses que abans només intuïa. El desert i la seva gent ensenyen a Paul a ser el messies que les seves visions apuntaven.

El Pofeta

La tercera i ultima part de la novella tanca definitivament amb els problemes anteriorment plantejats, tan politics com ecològics. Passats uns anys de l’arribada al poble del desert Paul ha passat de ser un estrany a pràcticament una divinitat.Sota el seu lideratge el poble Fremen està preparat per lluitar contra tot un imperi. Amb el poder de destruir l’espècie que a  Arakkis es cultiva posen en escac a l’emperador, doncs la substancia es imprescindible per a garantir l’eficàcia dels viatges intergalàctics. I com tot sovint diu Paul, qui realment te el poder sobre una cosa és qui pot destruir-la. I ell pot i està disposat a fer-ho. Intentant complir la esperada venjança per la seva família i recuperar els honors que el seu cognom significa, Paul Maud’Dib s’enfronta a la possibilitat d’una cruenta guerra intergalactica cada cop més inevitable. Però en com jugui les seves cartes rau el futur d’aquest terrible destí. Si mor, esdevindrà un màrtir que enviarà a les seves tropes de Fremen a batallar i destruir per tota la galàxia. Però si viu, segurament es veurà obligat a començar una guerra contra els seus enemics que ni ell mateix podrà aturar un cop s’engegui. Per tant, l’única esperança és trobar una complicada victòria parlamentaria. Un destí entre milers, una possibilitat en la immensitat.

Vull fer no obstant, abans de donar la ressenya per acabada, especial menció als icònics cucs de l’arena que poblen els deserts de Dune. Part essencial de l’ecosistema planetari i un element sempre present i transcendent en tot moment en aquesta novel·la de culte. Els cucs encarnen en sí l’essència del planeta. Mentre que els Fremen els veuen quasi com deïtats a les que tot i emprar per la seva subsistència respecten i veneren amb cura i humilitat, lluitant per la seva conservació. Els estrangers que veuen Arrakis sols com una font de beneficis, els temen i els deprecien, somien amb aniquilar-los i destruir-los i no s’esforcen en comprendre la seva vital importància en el cicle de la vida. Els cucs que poden ser de la mida de pobles o ciutats, són titans que inspiren por i respecte. Son la saviesa del desert encarna en un animal que es baralla per mantenir en equilibri un delicat ecosistema. Els grans cucs del desert són la metàfora principal que encarna els terrors incompresos del món natural que ens dediquem a maltractar. Són un dels animals més icònics de la cultura de la ciència ficció i s’han guanyat aquest lloc a pols, dons son majestuosos, son apassionants i són sens dubte motiu de fascinació.

En Definitiva el llibre ens transporta a un univers fascinant ple de riquesa. Amb un planeta amb una ecologia irrepetible que esdevindrà en si un personatge més de la complexa trama plena d’entramats politics i enrevessades conspiracions. Dune és merescudament un dels clàssics més reconeguts de la ciència ficció. Dune és la prova vivent de l’excel·lència que el gènere pot aportar a la literatura universal. Un llibre que tot i la seva antiguitat, no ha envellit en absolut i presenta uns temes que son avui més actuals que mai. Dune és un llibre totalment imprescindible i especialment recomanable. No és potser un llibre per a tots, és complex i potser es podria fer difícil de llegir per aquells amb poc cabal literari a les seves esquenes. Però tenint en compte la riquesa i la complexitat que avarca la prosa és relativament senzilla i assequible, entenedora i molt disfrutable. Dune tot i la seva antiguitat es postula com la millor novel·la de ciència ficció que llegiré aquest any.

Hunter X Hunter 357 – Decepció (2)

Hisoka vs Chrollo (part jo si que estic decebut de n=7)

Sincerament el que resulta una decepció d’aquest capítol és el seu títol. Fins i tot sense entrar en l’espòiler de la resurrecció de l’arlequí després de l’anunciata mort en les primeres pagines el succeït durant l’episodi dona peu a un munt de possibilitats. Però si decepció era un títol que em grinyolava en l’anterior episodi, en aquest el grinyol passa a l’estrident irritació de les ungles esgarrapant la pissarra (a no ser que el capítol vulgui trencar la quarta paret i faci referència al que narrativament ha suposat aquest episodi). El més probable és que l’autor recordés a ultima hora que havia de posar un nom al seu episodi i sense meses ganes de pensar recorregués a la barroera tàctica de repetir el nom del capítol anterior, com si a banda de la continuïtat tinguessin res a veure. És curiós per què precisament d’això em queixava a la darrera ressenya setmanal de l’episodi de One Piece (veure ressenya). Sembla doncs que la manca d’originalitat en els títols s’està posant de moda. Que serà el següent? Partir les terceres parts en dos per obtenir més beneficis i anunciar-les mandrosament part I i part II?… Ah, cert, ho havia oblidat. No és res nou.

Oh, que majesuós

L’episodi es presenta amb el que és segurament un dels recursos preferits dels directors de segona per explicar grans esdeveniments sense masses complicacions. Doncs la visió en tercera persona que un reportatge periodístic ofereix és un gran recurs molt abusat en segons quines narratives. Per sort aquest no és el cas. Després de l’impactant explosió del pèl-roig que sorprenentment no ha quedat calb, l’ull de les càmeres era la millor opció narrativa per a desenvolupar en primera instancia el succeït. Unint la veridicitat periodística que se suposa al medi amb la possibilitat quasi segura de ser enganyat per les aparences fruit de la poca proximitat de l’informador que realitza un reportatge amb  preses pugnant per ser el primer en donar la noticia. Això atorga al narrat un aura de misteri amb una sabor especial. Saps que el que es diu és cert i objectiu, però també saps que no és necessariament exacte, que està subjecte a una mala interpretació dels fets  i es susceptible de caure en l’engany. Per tant, quan et diuen que una enorme explosió ha succeït en la torre celestial corbant-se la vida de centenars de persones no dubtes en creure-ho. Però quan et diuen que una d’aquestes víctimes és en Hisoka… comences a dubtar. No dubtes que aquesta sigui la versió oficial és clar, no dubtes que el periodista sigui fidel a la veritat. Simplement dubtes que la veritat del que és oficial sigui fidel al que en realitat ha succeït. Per què com es sol dir els vencedors escriuen la historia i en vistes del panorama no hi ha cap dubte que el vencedor absolut i definitiu és Chrollo Lucifer. Però és clar, la qüestió és que el fet que Hisoka sigui una de les victimes no és una mentida maquillada si no una veritat. Hisoka ha mort.

Vols que t’expliqui un secret?…

Poc després de publicar la ressenya del darrer capítol (veure ressenya) vaig llegir un petit article al respecte discutint sobre si Togashi s’atreviria o no a matar a Hisoka. Les comparacions  s’estenien des de la exagerada reticència d’Eiichiro Oda a matar personatges fins a la polèmica facilitat de George R Martin per a assassinar els seus protagonistes.  Hisoka és un dels personatges més estimats del manga, l’impacte de la seva mort seria enorme, però no compliria a cap propòsit. No hauria servit de res ni hauria tingut cap influencia. I això podríem anomenar-ho un suïcidi narratiu. Malgastar un personatge tan influent i amb tant potencial com ho és l’arlequí amb una mort que no serviria ni tan sols per evidenciar la ja coneguda força del seu adversari. Jo em vaig plantejar també el debat, però tenia tan clar que Hisoka no moriria que ho vaig deixar estar. I mira, resulta que sí ha mort. És clar que després ha ressuscitat, de mala manera. Togashi és un geni de la narrativa, però fins i tot els genis tenen relliscades i aquest capítol ha estat una relliscada ben grossa dins els estendards d’aquest manga en concret (en un altre manga ni tan sols hagués suposat una relliscada). El problema d’aquest capítol era que si Togashi decidia matar a Hisoka a part de posar-se mig món en contra seria un suïcidi narratiu sense precedents i una estupidesa de proporcions bíbliques. Però si decidia derrotar-lo però no matar-lo seria una cutrada i una incongruència també de proporcions considerables (i be, col·locar-lo vencedor tampoc era una opció molt millor). Togashi ha optat per la segona, crec que no tenia opció. L’única opció és el que vaig suggerir, que Hisoa sortís amb una habilitat especial que li salvés el dia, crec que hauria estat la manera ideal d’evitar els problemes que tant la mort com la resurrecció suposen. Potser per això, per què narrativament era l’única opció que no semblava suposar una pasterada ben lletja en mig del fil narratiu la meva ment va insistir tant en que el mangaka seguiria aquest camí. Però m’equivocava, Hisoka no te cap habilitat secreta (o sí, però cap que l’ajudés a sortir del marró). Però no m’equivocava en que Togashi no podia matar el personatge. Així que ha hagut de ressuscitar-lo com ha pogut amb una tàctica que tot i que amb algunes petites falles tècniques ha estat francament sorprenentment ben portada al principi. Llàstima que després l’hagi cagat.

Suposant que al ser el nen una energia vital (i exceptuant els casos especials com el de l’habilitat explosiva) és lògic suposar que aquest no abandona el cos amb immediatesa després de la mort. Per tant el fet que el nen de Hisoka s’activés després de morir aquest no em molesta. I en si la tàctica de que el propi nen elàstic el reanimés reactivant el seu cor i pulmons és una petita genialitat que ens demostra un cop més la llegendària versatilitat de l’habilitat de la goma. No em queixo d’això, de fet m’encanta i ho trobo molt ben executat. La falla en la historia succeeix en que es forcen les condicions de la mort de Hisoka. Per a fer plausible científicament la reanimació de l’arlequí Togashi necessitava que aquest hagués mort per asfixia i no per l’explosió i el problema no és que Hisoka morís per asfixia. El problema és que Hisoka mor per asfixia per què Togashi necessitava que fos així i es nota. El fet que Hisoka es llanci contra la pila de titelles en posició fetal per protegir els seus òrgans interns i fer servir als seus atacants a l’hora d’escut humà per pal·liar en part l’efecte de l’explosió te sentit i entra dins la lògica de la sèrie, però que a causa d’estar rodejats de cadàvers en flames el portés a una asfixia letal està molt agafat per les pinces. En primer lloc s’esperaria de Hisoka que tingués una gran resistència pulmonar donats els seus dots de contorsionista. En segon lloc, tenint en compte el forat que l’explosió va deixar al terra del coliseu com se suposa que quelcom de tal magnitud el privés d’aire en absolut durant més d’uns segons? El problema doncs no és que Hisoka s’aconsegueixi reanimar, el problema es que per a poder se reanimar hagi hagut de morir per asfixia. Tot i suposant que l’explosió hagi cauteritzat les cremades impedint el dessagnament costa de creure que Hisoka hagi mort per asfixia i no per qualsevol altre cosa donada les circumstancies. Però com ja dic, és un tecnicisme petit. Quelcom en el que ni tan sols et fixes quan llegeixes el manga, amb prou feines molesta. Asfixia a part, la resurrecció de Hisoka està molt ben portada. El problema es el que passa després. El que hauria d’haver passat es que ni tan sols es pogués moure. El que hauria d’haver fet Togashi és que Hisoka fos cosit per la Machi i després aconseguís reanimar-se tot sol per arrossegar-se fins un lloc on poder recuperar-se. Hauria estat la solució perfecte per Togashi, la tornada a la vida més plausible. I fins i tot hauria pogut donar lloc de totes maneres a la persecució de les aranyes que Hisoka ha declarat en aquest capitol. Tot i tenint en compte que les aranyes marxaran aviat cap al robatori, Hisoka es podria haver recuperat a temps fent us de un dels especialistes de nen que van intentar sense èxit curar en Gon. Però Togashi ha hagut de ser estúpidament directe en una de les seves falls narratives més grarrafals de la seva carrera. Preferiria que s’hagués pres dues o tres setmanes  de descans i que al tornar hagués solucionat l’assumpte d’una manera més elegant. El fet que en mitja i problemàtica missió de les aranyes els seus membres comencessin a desaparèixer per un Hisoka actuant des de les ombres sona molt més suggerent que el plantejament actual. Però el fet està fet  i només queda seguir endavant.

A aprt de ser molt gay, aqueesta imatge dona molt mal rotllo

Però el que més m’ha molestat del capítol és el fet que en Hisoka es fabriqués una mà i un peu del no res amb nen. Si tan fàcil era per que no ho feia en mig combat? No hauria de ser més fàcil llavors que després de passar varies hores mort? I quina necessitat hi havia de fer-ho quan hi havia un personatge que podia cosir les seves ferides i fer una feina més o menys decent (no li tornaria la mà i el peu, però segueix sent una millor opció). En definitiva aquesta facilitat per “regenerar” extremitats es una falla argumental que no te perdo. Tampoc crec que necessités les dues mans. La Machi ni tan sols l’hagués matat si ell hagués mentit dient que havia aprés la lliçó. La noia semblava prou sentimentalment estúpida com per creure-se’l. Però Togashi ha hagut de forçar els esdeveniments. Hisoka no tan sols s’ha regenerat la mà del no res si no que s’ha aconseguit aixecar completament i ha immobilitzat com si res a la kunoichi. Deplorable.

Mai no està malament recordar-los

Però no tot és dolent. En primer lloc se’ns confirma que les aranyes participen en la saga del continent fosc (si és que arriben). Era quelcom d’esperar, però no sembla que estiguin interessats en el trajecte. El que Togashi te planejat sembla molt interessant, impacient per veure el tresor que volen robar i com tenen planejat aconseguir-ho.  El joc que podrien donar les aranyes és molt suculent. Espero que l’encontre amb Hisoka es produeixi durant o després i no abans del robatori. També se’ns respon una pregunta que vaig formular en anteriors entregues i és si Chrollo podria tornar les habilitats robades als seus usuaris. Sembla que sí (és clar que ara ja mai no tornaran). També com vaig dir sembla ser que els membres de la brigada estaven a prop per si el seu líder els necessitava (tot i que ha estat evident que Chrollo se n’ha sortit a la perfecció tot solet per apallissar al pobre Hisoka).

Però el pitjor del capítol és el tracte que reben les aranyes. En primer lloc deixa viva a la Machi per que avisi a la resta d’aranyes. Després de ser apallissat pel seu líder, s’esperaria de Hisoka una mica més de cautela. Potser sigui més una sanadora que altre cosa, però per poc perill que suposi el fet de deixar-la viva és una temeritat fins i tot excessiva per a Hisoka. En segon lloc, carregar-se dues aranyes de cop? Amb el seu estat no hauria de poder carregar-se ni un cargol. Ja em sembla excessiu que pugui immobilitzar a la Machi, per molt que sigui per sorpresa. Em crec que pugui acabar amb en Kortopi per sorpresa, al cap i a la fi tampoc tenia la seva habilitat (tot i que fer copies no li hagués servit de gaire res i a jutjar per aquesta mateixa no semblava pas del tipus lluitador). És un personatge interessant que amb prou feines havia tingut temps de lluir, però be, havia de matar a alguna aranya per crear un impacte dramàtic. Però que mati a Shalnark em sembla excessiu. Entenc que aquest no tingui la seva habilitat (tot i que de nou tampoc li hagués servit de res en un atac sorpresa) entenc que no sigui un expert lluitador (tot i que va demostrar contra les formigues que si en sabia de lluitar, tot i que és clar, aquí no podia fer servir el super sayan, altre cop per que no te la seva habilitat. Ja podria Chrollo haver-les retornat als seus propietaris ja que estaven per allà prop), però no poder-se enfrontar a Hisoka després d’haver ressuscitat em sembla excessiu. Si Hisoka l’hagués assassinat per sorpresa des de les ombres seria altre cosa, si Hisoka estigués en plena forma seria altre cosa. Però li llança el cap de la seva anterior víctima en el que és clarament un avis. Essent un membre tan experimentat de la brigada li hauria d’haver donat temps a reaccionar. Sí, Hisoka li havia parat una trama enganxant-lo al terra (no entenc ben be com, però suposaré que mentre parlava pel mòbil ha llençat el nen i després ha aparegut com fent-se el despistat per que l’altre intentés atacar de cop i es desestabilitzés) però tot i així ha estat massa fàcil. Però be, han omès la batalla, així que potser ha estat més aferrissada del que sembla. Sigui com sigui el fet que a un Hisoka recent ressuscitat li resulti tan senzill acabar amb dos membres de l’aranya (encara que sigui per sorpresa i siguin dos membres dèbils) crec que és un error narratiu que li treu tot l’impacte a la seqüència. Però be, gaudim de la imatge final, per que aquest cadàver penjant dels gronxadors amb els corbs voleiant pel voltant és sens dubte una gran imatge que quasi compensa la desastrosa manera en que ens han conduit fins a ella.

No se per que a part de genial, la imatge em smebla terriblement graciosa

Sigui com sigui tot i la mediocre narrativa d’aquest capítol  el futur es veu prometedor. El fet està fet i sembla que ja s’ha evitat el punt complicat que l’autor havia de passar per força. Podria haver-ho fet millor sí. Però be, després de passar pràcticament dos anys sense publicar (i una bona colla més sense fer-ho amb regularitat) no deu ser pas fàcil reacosturmar-se a les pressions de la publicació setmanal (repeteixo que hagués preferit esperar tres setmanes i veure un acabat més aconseguit). Tot i el desastrós de la narrativa, donada la situació podria haver estat molt, molt pitjor. Tot i les meves queixes estic satisfet amb el resultat final.  Així que be, tampoc n’hi ha per tant. Això sí, amb ganes de deixar enrere al menys per un temps en Hisoka, les aranyes si tota la seva trama. Espero que en el següent capítol Togashi torni amb en Kurapika o el zodiac o en Gon, o el seu pare o qui sigui mentre no sigui el que ens hem estat menjant els darrers capítols. Que tot i ser un plat excel·lent es faria repetitiu si s’allargués més encara (com ja vaig dir), sobretot després d’aquest decebedor punt final. Esperant amb ànsies veure amb quina trama ens sorprèn Togashi en el proper episodi.