Projecte Atrapa Somriures: IV

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

03/05/2016

L’estrella fugaç de dues parades

La bellesa és una cosa curiosa. Diuen que depèn dels ulls de qui la mira. Es podria dir doncs que segons quins ulls la mirin una cosa és més o menys bella? Jo no ho diria així. Segons jo crec els ulls comprenen part d ela bellesa que amaga cada persona. De manera que el que està en els ulls de cada un és la comprensió limitada d’una bellesa subjacent. És aquesta limitada visió amb la que els meus ulls observen el món la que vinc a exposar aquí, un retrat deficient d’una bellesa incomplerta. El que els meus ulls trobin bell no te per que coincidir amb la resta del món, no estan subjectes a un criteri universal o a un ideal estandarditzat. Viu en la visió de la bellesa una diversitat aclaparadora. I aquesta diversitat, aquestes mil mirades diferents amb que hom pot contemplar un cos, forma part indubtablement de la bellesa que la bellesa te en sí.

Avui vinc a parlar d’una estrella fugaç, una estrella fugaç de dues parades de metro. Es ben sabut que el temps és relatiu. Dues parades de metro poden semblar molt de temps. Dues parades de metro poden semblar una eternitat si les passes angoixat sense res amb que entretenir-te. Dues parades de metro poden passar com un sospir si les passes amb un llibre entre les mans. Però és quan una bellesa inusitada se’t presenta que dues parades de metro corren el risc de transcendir el temps i acabar abans fins i tot de tenir temps a començar.

Per sort l’instant ha esdevingut suficient per a permetre’m la contemplació. Ella a pujat al metro amb una elegància nata, la qual d’alguna manera ha aconseguit sostraure’m del meu estimat Dune. Anava tota de negre, pantalons negres i una jaqueta de cuir negre, de tall elegant però quotidià. Vestia els peus amb unes sandàlies de tires de color cuir, amb un petit taló, d’aspecte confortable però sofisticat. Les ungles pintades d’un to rogenc, més aviat fosc, quasi modest. De l’espatlla hi penjava un petit bolso també de color cuir que també amb senzilla elegància semblava tenir la mida perfecte per no resultar ni diminut ni aparatós.

Però la seva elegància residia sobretot en el seu rostre. De faccions anguloses semblava dissenyat per ressaltar amb les seves formes la seva mirada. Ens trobem davant d’una d’aquelles dones que sap com ressaltar sense excessius artificis els atributs que li pertoquen. No soc gens amant del maquillatge, tampoc en soc un expert, dubto poder reconèixer sempre que no sembli un pallasso si una dona hi va o no amb una simple ullada. Però em dona la sensació que ella en portava un xic. Un toc per ressaltar els seus pòmuls prominents, una fina pinzellada per allargar el captivador de les seves pestanyes, un polsim per aclarir el seu to i deixar fluir l’elegància natural de les seves faccions i fins i tot, potser algun deix de color als llavis, per accentuar-ne amb subtilesa l’elegància nata.

Com he dit vivia en ella una elegància captivadora. Però és en els seus ulls on vivia la trampa mortal que faria caure al més fort dels homes (o individus amb inclinacions sexuals adequades per a l’apreciació del subjecte femení en concret). Era una mirada serena, captivadora sense reserves. Però continguda, controlada, conscient que viu al seu darrere el poder d’una bestia salvatge. Amb el poder de dominar-la. Era una mirada de màgia embriagadora que semblava merèixer per si sola una entrada en aquest projecte.

Però aquells ulls no vivien sols en el seu rostre, si no que lluïen emmarcats per unes elegants ulleres de refinada finura. Suposo que el vidre màgic engrandia els seus ulls potenciant l’efecte del seu embruix encisador, però estic ben segur que no els hagués fet falta. La seva fina subjecció es guiava pel seu rostre amb corbes elegants, com si fos conscient de l’elegància que emmarcava i pugnés per afavorir-la, o per sortir-ne afavorida. No es tractaven doncs d’unes ulleres casuals, si no d’unes pulcrament escollides per a conjuntar el seu rostre.

Doncs no parlem d’una dona de bellesa aclaparadora, que s’obre pas a la vida amb el seu somriure. Parlem d’una dona conscient i segura de les seves armes, que sap com emprar-les i fer-les relluir. Una dona que li agrada veure’s bonica, no espaterrant. Que vesteix amb elegància senzilla per que així és com més còmode se sent amb ella mateixa. No ho fa per destacar ni per ser més que els altres, no ho fa per cap sentiment de superioritat ni per obtenir alguna cosa a canvi. Ella es sap bonica, però no es considera superior a la resta. I es vesteix en conseqüència, afavorint els seus trets amb un deix de senzillesa que denota una elegància natural.

Com tot en ella, duia els cabells recollits en un afavoridor monyo deslligat, allunyat dels tivants i artificiosos monyos de secretaries i models. Era un monyo senzill, però curat. Un monyo delicat i sense masses retocs, però un monyo executat amb deliberada precisió per encaixar en la seva elegància informal.

Tenia doncs un aire mig formal mig quotidià, mig sofisticat mig bohemi, elegant amb senzillesa.

Era estudiant, doncs lluïa sobre la seva falda una sèrie d’apunt subratllats amb pulcre rectitud. Redactats en anglès, semblaven versar sobre algun tema relacionat amb la biologia. Només he pogut llegir algunes paraules quan m’he acostat a entregar-li el petit sobre amb la meva carta, però pel profund rostre de concentració semblaven albergar certa complexitat. Ella és, com m’atreveixo a suposar, una noia metòdica i aplicada i com amb la seva bellesa li agrada tenir les coses al seu lloc. Segurament és costum d’ella repassar els apunts en l’estona de metro per aprofitar el temps del trajecte tal com jo l’aprofito amb les pagines de ficció que poblen la meva ment. Tot i que els suposo amb certa complexitat el seu rostre concentrat no era pas degut a la dificultat de la matèria si no a la seva tendència per fer les coses de la manera més ordenada possible. Per senzill que pogués resultar l’estudi, aquest mereix tota la seva atenció. És la classe de dona que quan fa una cosa s’hi capfica i si creu no poder capficar-s’hi simplement no la fa. Tot i que possiblement també és la classe de dona que es compromet sovint a més del que pot, però que ho acaba fent igualment, doncs és la manera correcte de procedir. Igual que fa amb la seva elegància, mesura la seva vida per torbar el lloc correcte de cada cosa. Sense que això hagi de voler dir que visqui la seva vida amb estricte rectitud. És una dona lliure i com amb el seu monyo, viu deslligada per fer el que vulgui i llançar-se a l’aventura més inesperada. Però igual que el seu monyo, te la vida controlada en la seva laxitud, tot és on ella vol que sigui, fins i tot l’inesperat. Hi ha en aquesta ordenada llibertat, en aquest control indulgent que dona lloc a la llibertat de l’esser, una bellesa indubtable que mereix ser reconeguda i elogiada. Doncs no és senzill posseir-la n’hi dedicar-s’hi com ella ho fa.

Tot plegat és una ficció, és evident. Aquest retrat no és ella, si no el que jo he vist en ella. Al contemplar la bellesa sovint inventem una vida per ella molt diferent de la que viu en realitat. Però de fet aquesta vida que inventem forma més part d’aquesta bellesa que podem contemplar, que la que en realitat gira entorn la persona de qui prové. Potser aquest retrat no és ella, però si és ella a qui he entregat la carta. I és ella a qui mirava en aquell vagó mentre de fons sonaven les estacions del nostre temps, mesurat en parades. I és ella i ningú més a qui durant un moment, vaig veure com la dona més bonica del món.

Kung Fury

La definició d’epicitat

 

“Kung Fury” és un curt trepidant que va revolucionar amb certa notorietat les xarxes l’any 2015.  Ja en el seu temps el vaig veure i vaig quedar impactat per la epicitat contundent i absoluta del resultat final. Així que fa poc rememorant el curt em vaig plantejar la idea d’estrenar una nova secció de curts. Ressenyes potser més amenes que les seves germanes més grans. Així que fent els deures he tornat a veure el curt  i essent sincers, crec que he flipat encara més que la primera vegada.

Lapremissa no pot ser més absurda. Un policia perseguia a un ninja expert en kung-fu amb el seu company-quasigermà pels carrers de la ciutat. Però quan el ninja semblava apressat, amb una argúcia aquest va assassinar al seu company de l’anima. En aquell moment d’intens dolor, un raig va caure del cel sobre el nostre protagonista al temps que li picava una cobra i es va convertir en…. KUNG FURY!

La coherència d’aquesta premissa no podria importar menys, és epicitat simple i plana. El curt lluny d’intentar tenir una trama solida recorre a l’absurd i als topics cinematogràfics per crear el que és segurament l’homenatge més gran de tots els temps (o el més gran que jo he vist). Amb una parodia clara (que s’evidencia amb certs ginys a l’espectador) el curt homenatja el cinema dur i rude que tant es portava als anys 80, fent clares referències a pel·lícules com Jurasic Park(veure ressenya, del llibre, és un gran llibre), Robocop, Karate Kid, Back to the Future i molts títols més plens de premisses simplistes però espectaculars que van crear la màgia del cinema dels 80.

La historia ens situa amb la típica escena del policia rude, essent sermonejat pel seu cap per les destrosses dels seus actes de justícia exigint-li que accepti un nou company que el pugui asserenar( un triceratops, sí, a part d’estrambòtic és collonudament èpic, no se com). Com era d’esperar, a causa del seu trauma del passat el nostre protagonista es nega a acaptar al·legant que treballa millor sol. Triceratops a part, a algú li zona aquesta premissa? Crec que entre tots els lectors d’aquest blog no podríem comptar el extensíssim numero de films que tenen aquest argument com a eix central (bàsicament el 80% de les pelis policíaques de l’època?). I com passa a totes, sabem que al final l’acabarà acceptant, seran millors amics i naixerà una viril fraternitat entre ells. El cas es que després d’endollar-te aquesta trama amb una agilitat que em sorprèn enormement (el curt dura sols 31 minuts, amb la brutalitat de l’acció em sorprèn que pugui explicar tanta historia com ho fa, per absurda que sigui. Sens dubte una gran direcció) se’ns presenta un Hitler vingut del passat que assassina a mitja comissaria obligant a viatjar a Kung Fury al passat amb l’ajuda de Hakerman, el SuperHaker que pot hakejar el temps, les ferides de bala, la vida i be, diria que literalment pot hakejar la conveniència del guió (vaja, el que fan moltes pel·lícules avui en dia. Però durant els 80 al menys no es molestaven a fer veure que no era així). Però per error Kung Fury viatja excessivament endarrere en el temps on es topa amb un laseraptor (velociraptor que dispara rajos lasers. Collons, algú havia fet això abans?). Allà es salvat per Barbariana (ai els noms rudement grandiloqüents d’abans) una vikinga sexy que muntada sobre un llop gegant es carrega el laseraptor amb una metralleta gegant ( olé, això és més èpic que el raptor amb un bazuca muntat en un tauró). Allà també coneix a Katana (nom incongruent en una vikinga, però no podria importar menys perquè… mola) la qual muntada en un T-Rex (T-Rex!), porta a Kung Fury fins a Thor (el deu nòrdic rude i viril, no el pelopantene de Marvel). Allà tots es fan amics i Thor obre un portal a Kung Fury fins l’alemanya nazi on el Kung Führer (sí, en Hitler és el Kung Führer, l’antítesi de Kung Fury. No se qui ha fet els jocs de paraules d’aquest curt però son collonudament genials). Després d’una batalla èpica on Kung Fury es carrega a centenars de soltats nazis de la manera més èpica i brutal possible (en un pla seqüència bidimensional que resulta ser l’homenatge més gran que he vist als jocs de lluita que ja tots sabeu quins són), el nostre protagonista mor ametrallat (es diu així?) per Hitler just un instant abans que els seus amics nòrdics i Hakerman més el triceratops (personatge del que t’havies oblidat fins ara) apareixen per ajudar-lo en la batalla. Després d’una sanguinària batalla on els amics de Kung Fury es dediquen a massacrar sanguinolentament a la resta de nazis mostrant els seus estils particulars (el millor el triceratops disparant sempre als ous), Hakerman hakeja les ferides de bala evitant així la mort inevitable del nostre protagonista (coherència? Ni la vol ni la necessita, és ÈPIC). Finalment el Führer és aparentment assassinat per Thor després de que el nostre protagonista li clavi una pallissa contundent. EL final del curt ens revela però que el Furer està viu i en l’últim moment havia viatjat al futur creant així un bucle temporal molt interessant. Deixant-nos amb el típic final obert del malvat prometent una venjança que tan s’estilava per aquells anys.

És sorprenent com en tan sols mitja hora el curt és capaç d’explicar una historia tan elaborada (que no complexa) oferint-nos a més una quantitat tan aclaparadora d’escenes d’acció i humor simple i lineal de la rudesa dels 80. Però l’acció brutal, les referències èpiques, l’humor directe i la molonoria per estàndard no són l’únic que caracteritzen aquest curt que és meritós de ser projectat als cinemes. Kung Fury està gravat amb una curosa fotografia que procura evocar detalladament la sensació dels vídeos VHS. Amb magistrals interferències astutament col·locades el film s’assegura de transmetre’ns la nostàlgia per aquelles cintes que mai anaven com nosaltres volíem. Assegurant-se a més de fer l’escena més èpica encara del que hagués estat si no hi hagués hagut el tall. Acompanyat com no podia faltar de la musica característica que impregnava les pel·lícules d’acció de l’època el curt s’encarrega de transmetre sense problemes l’ambient de tota una generació.

No vaig viure els anys 80, però es van encarregar de deixar-me com a llegat pel·lícules que van omplir la meva infància. Tot i que no és la meva època, quasi la puc sentir com a meva. Am un resultat similar al de l’èpica cançó del “Reno Renardo”  Creci en los Ochenta el film aconsegueix donar fins i tot a aquells que no vam viure aquella època un sentiment de pertinença i enyorança que resulta esdevenir una innegable obra d’art.

En definitiva el curt esdevé no sols imprescindible si no quasi obligatori. Especialment a aquells que gaudeixin del llegat cinematogràfic que van deixar els 80. Al cap i a la fi només és mitja hora del teu temps que invertiràs en una indubtable obra d’art.

Projecte Atrapa Somriures: III

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

29/04/2016

Confesso que començava a dubtar. Dubtava de si podria tirar endavant aquest projecte. Se’m presentaven varies dificultats imprevistes que no sabia com poder saltejar sense deixar de ser coherent amb l’ideal de bellesa que m’havia plantejat descriure. Pretenc amb aquest projecte retre homenatge a les belleses anònimes que amb una sola mirada han colpit el meu dia com no es podien imaginar. Però des que vaig entregar la darrera carta els meus ulls han vagat incansablement pels carrers de la ciutat, recorrent voreres i andanes; buscant un indici de certesa, la certesa absoluta d’una bellesa que val la pena retratar. I em va assaltar la desesperació. No tenia en ment cap freqüència pel que fa a les entrades d’aquest projecte, però ha passat davant dels meus ulls un nombre de belleses tal que començava a pensar que potser alguna cosa estava malament en el meu mètode, que potser seguia un ideal impossible, una expectativa massa alçada. Mirava una noia pel carrer i em deia: aquesta, aquesta és indubtablement atractiva. Però dubtava, dubtava, dubtava no per si ho era el suficient si no per que ho era en el sentit que jo buscava. Un sentiment colpidor no és quelcom que t’assalti sovint. És difícil de trobar, si no ho fos deixaria de ser colpidor. Per tant, pensava que quan veiés a l’adequada el meu cor saltaria i no hi hauria cap dubte en mi de que la meva carta havia d’acabar a les seves mans. I així ha estat. Tant ha estat així que només veure-la escapant-se del meu camp de visió he arrencat a córrer per no perdre l’oportunitat, per què aquesta oportunitat NO PODIA SER PERDUDA. És clar que això, ja és quelcom que explicaré més endavant

De fet he de dir que s’han presentat incomptables ocasions d’entregar una carta. Però se m’han presentat dificultats que en un primer esbós d’aquest projecte no havia tingut en compte. Noies que estaven a l’altre costat de l’andana, noies que es creuaven en direcció contraria a mi, noies que desapareixien entre la multitud… Sumat a això la meva selectiva timidesa i l’agreujant factor del dubte intern han causat que m’hagi estat somament difícil donar fins avui aquesta carta. Però potser el factor més influent i que menys havia tingut en compte és el fet que necessito veure molt be a la noia. Necessito formar-me una imatge molt definida i  interioritzar-la, necessito uns moments de contemplació. I això amics meus és força més difícil del que sembla. El que jo intento fer aquí és un retrat de paraules. Un retrat d’una bellesa colpidora. No d’un físic, si no d’una aparença. Hi ha detalls molt més importants que el fet de tenir una cara bonica, com puguin ser un aura de misteri embriagadora o una resplendor magnànima. Així doncs aquesta troballa m’ha fet recordar quin és el meu objectiu i quin és el meu camí. No tinc cap pressa, no penso cedir davant el dubte de si el meu mètode és o no és el correcte. Penso deixar-me portar, per què estic segur que si ho faig, les ones em portaran a un país oníric de bellesa profetitzada.

La noia d’avui te una peculiaritat essencial, quelcom que la fa especial, quelcom màgic, místic, sublime. És la noia que em va inspirar aquest projecte. No puc atribuir aquest títol a una sola bellesa, però dubto que d’entre elles recordi cap tan vivament com aquesta bellesa Valyria. Vaig topar-me amb ella fa unes setmanes, no podria aproximar quantes, en el mateix camí  amb que m’hi he topat avui, però en sentit contrari. La vaig veure i vaig saber indubtablement que ella seria mereixedora del meu relat. Per a llavors el projecte atrapa somriures era sols una idea, una fantasia que no creia arribar a veure complida. Així que vaig deixar perdre la màgia del moment sentint quasi un dolor perdent-se entre els meus dits. Però avui l’he tornat a veure, de lluny. Una cabellera de ros platí. Sang i foc de la vella Valyria. I he arrancat a córrer, amb tot el meu cor. Per què tenia la certesa que si no podia entregar aquesta carta, mai ningú més en seria mereixedora.

Començaré doncs per el principi, com pertoca a tota bona historia…

Alicia al país de Valyria

Era un dia assolellat, no recordo com era el dia, però si recordo el sol refulgint als seus cabells platejats. Jo sortia relaxadament de la boca del metro a Palau Reial. Un dia més d’absurda monotonia, milers de persones passant pel meu costat. O això creia jo. De cop se’m va aparèixer: una Harley Quinn de passes fermes. La vaig veure pel darrere i vaig saber que havia de contemplar sí o sí aquell rostre. Portava els seus cabells alcalins recollits en dues relaxades cues que es deixaven caure amb senzilla alegria per les seves espatlles. La imatge em va evocar inevitablement al memorable personatge de DC còmics que aviat estelaritzarà una pel·lícula. Tenia uns cabells d’una tonalitat semblant i tot i que les seves cues eren còmodament relaxades en contraposició a les altives cuetes de l’amant del Joker d’alguna manera el seu pas orgullós m’hi va evocar. Diguem que me’n va transmetre l’essència provocativa i suggerent que destil·la el personatge. Per què de fet, el seu aspecte no podia ser més diferent.

El mateix pentinat, el mateix color iluminat pel sol, un somriure trapella dolç i encisador… les similituds són sorprenents

Anava vestida pràcticament amb una única peça de roba. Un mono texà força ample que dansava amb el seu sensual contornegi. Podria definir el look com al de dona de granja per què de fet per molt contrari que pugui semblar a la ja esmentada Harley Quiin a això em va evocar, a una bella i sensual grangera. L’aspecte senzill, aparentment descuidat, el mono texà ample de tela vella, les cuetes còmodament recollides… Tot plegat semblava tret d’una pel·lícula ambientada en les granges de Texas, però millor. El seu aspecte m’evocava sens dubte a la fantasia onírica d’una bellesa rural, amb la dolçor impregnada en un somriure bondadós brillant sota el sol. No obstant el seu posat em guardava més sorpreses. Aquella senzillesa embriagadora tenia una bestia amagada que mereixia ser descoberta.

Com he dit jo era uns metres al seu darrere i necessitava contemplar el seu rostre, ho necessitava com necessita l’aigua un hipopòtam perdut en un desert. Així que vaig apressar el meu ritme i vaig dirigir-me a pujar les escales per poder girar-me i contemplar-lo. Qui m’havia de dir doncs que un dels moments més eròtics de la meva vida m’assetjaria durant aquest procés. I no parlo d’un erotisme bast i hormonal, propi d’un mascle en zel. Tampoc d’un erotisme elegant teixit de llenceria agressiva i posats artificiosos. Parlo d’un erotisme casual, senzill i desinteressat. Potser fins i tot inconscient. De fet, la incògnita de si el petit detall que em va atrapar tenia en ell o no un erotisme deliberat és part de la bellesa addictiva que em va colpir en aquell instant. Abans d’això ja emanava d’ella l’aire propi d’una deessa, però aquest petit detall en va canviar tota la perspectiva i em va trastocar la raó. Potser és un detall sense importància, una pura casualitat que a molts els semblarà mundana. Però no puc evitar sentir que aquest detall guarda en ell quelcom de personal, quasi íntim. Per què és de fet una intromissió plaent i accidental en la seva intimitat més erògena. Potser el fet d’estar transgredint amb els meus ulls l’espai vital de la seva sexualitat és el que va fer d’aquell un moment harmoniosament eròtic. He d’admetre que em va costar apartar la mirada, hi havia una bellesa tan indubtable en aquell pedaç de pell prohibida, però si m’hagués quedat més estona de la necessària i m’hagués abandonat al delit de mirar-la la transgressió hagués deixat de ser una eventualitat accidental i hagués passat a esdevenir una violació deliberada de la seva intimitat. I l’últim que desitjaria és profanar el respecte que sento cap a la bellesa que ha estat capaç de fer-me escriure aquest relat.

Gracies.

Suposo que os preguntareu quina era la transgressió agosarada que vaig descobrir amb ella. Els més agosarats ja haureu fet volar la vostre imaginació per utopies carnals de les que un sovint es pot trobar sense retorn. I els més perspicaços haureu pogut intuir que s’amaga darrere el misteri deliberat de les meves paraules. I és com no podia ser d’altre manera la roba que duia o la que li faltava per dur. Com he dit portava un mono texà de tint desgastat. A sota hi duia una samarreta vella i ample d’un color que ni te importància ni puc recordar. És el que duia a sota, o el que no hi duia, el que m’atreveixo sense el seu permís a rememorar. Com he dit també, el mono era de tall ample. Podríem dir que era l’antítesi de l’ajustat i es veia subjectat amb dolça alegria pels tibats tirants que baixaven de les seves espatlles dissenyats per aquesta funció. Evident era que la peça escollida li anava gran, però no podria haver estat millor d’altre manera. Doncs en l’espai que mediava entre la seva generosa cintura i la tela que hi penjava a pocs centímetres, un ull afortunat podria aventurar-se a veure el que vivia cames avall. Per què sí, aquell mono ample i generosament folgat deixava entreveure amb un vel de captivadora penombra el que hi havia sota, amb un erotisme infinitament superior que el conferit si no hi hagués dut res. La majoria ja os haureu aventurat a imaginar que no duia calces, però si que les duia. Amb un conjunt d’aquestes característiques, la transgressió hagués tingut uns tints més aviat pornogràfics, que tot i no deixar de tenir certa bellesa, no m’haguessin captivat de la mateixa manera. Com eren les calces? Unes calces corrents, res de llenceria ni de brodats, la sincera realitat d’un color clar. Eren unes calces còmodes i també folgades, amples i senzilles agafant-se a la generosa voluptuositat dels rememorats malucs que es dibuixaven sota l’ombra del pantalons. Jo l’avançava per unes escales quan vaig tenir el goig de descobrir aquesta imatge d’erotisme innat. Així que un angle accidental em va permetre veure impunement les cames que aquells pantalons guardaven en tota la seva longitud. No m’avergonyeixo d’haver-ho vist, doncs no va ser deliberat. No entraré en conflictes morals, però jo crec que una imatge d’una bellesa tan transcendent mereix ser contemplada per als ulls que la sàpiguen apreciar i si no fos per que la imatge és més un concepte oníric que un de real l’hi esculpiria una estàtua i li faria un altar. Vaig veure les llargues i pàl·lides cames a través de la penombra, allargades pel túnel que el mono texà construïa al seu voltant; la corba suggerent del seu maluc i la unió prohibida allà on les seves cames s’unien per dibuixar la forma generosa d’una petxina. Un punt amagat entre les cuixes font del desig més primitiu s’amagava ocult entre corbes i tenebres d’una sensualitat nata.  Per què ella no era una dona qualsevol. Caminava amb pas segur fent lliscar aquells sensuals malucs dins la suggerent penombra dels folgats pantalons. Quasi convidant amb el seu contoneig a dansar amb ells al so harmoniós dels desitjos plens de goig, que no es deixen portar per les presses i s’evoquen a gaudir del moment. Ella, que a primer cop d’ull havia semblat una senzilla i innocent bellesa rural, dolça i captivadora; es mostrava ara amb una contraposada perversió amagada. No na perversió pèrfida ni artificiosa, una perversió juganera i sensual, natural, orgullosa de ser qui és, sense mascares ni perfums. Una deessa de la fecunditat, bellesa natural sense reserves, orgullosa de ser qui és, lluminosa i dolça, però també dolçament entregada a les trapelleries pròpies de les nifes que feren embogir els homes. Una deessa.

Però és clar, allò va ser un detall inesperat de camí a la missió que era contemplar el seu rostre. I he de dir que tot i la extensa narració d’aquest instant colpidor, no va ser més que un això: un instant. Dubto que l’experiència transgressora de vulnerar la seva intimitat s’allargués més d’un segon i potser es en la fugacitat del moment on resideix el màxim exponent de la seva bellesa. Ja ho diuen que un ha de saber gaudir del camí, doncs pot aportar més plaers que la mateixa meta. Però he de dir que, posats a comparar, que el seu rostre no es va deixar menystenir per tan colpidora revelació. Heu vist mai un àngel? No, si no l’heu vist a ella. Emmarcat entre els seus cabells batuts per llum de lluna, vivia un rostre dolç i arrodonit que es deixava besar pels rajos de sol. Sang de la vella Valyria, el seu rostre vivia curiosament a joc amb les senzillesa ordinària del seu vestuari i amb la l’elegància majestuosa dels cabells platejats d’un Targaryen. Llavis tendres i carnosos, d’un color pàl·lid, com la pell il·luminada pel sol. Celles fosques i gruixudes, que accentuaven amb caràcter una força inherent en aquells trets dolços. I una mirada melodiosa, perduda segurament en alguna cançó secreta que s’escolava pels auriculars blancs que duia subtilment camuflats per dins el mono texà i que es confonien en el blanc dels seus cabells. Era una mirada alegre, decidida a afrontar el dia, inconscient que donaria al món més bellesa de la que podia imaginar. Amb una barbeta alçada, orgullosa de viure en aquell rostre de senzillesa angelical. Era sens dubte el rostre perfecte per acompanyar a aquell conjunt. És clar que era el conjunt qui l’acompanyava a ella.

I així es va perdre el moment, sols un instant temptat a allargar-se una eternitat, però incapaç de veure-ho realitzat. Jo pujava les escales corrents, com sempre faig, i l’instant es va quedar en instant i la meva mirada es va perdre en la tristor de saber que no la tornaria a veure mai més.

Però la vaig tornar a veure…

Alicia a través de la boca del metro

Per què Alicia? Os preguntareu alguns. Potser vas preguntar-li el seu nom? Potser te’l va dir ella mateixa? No lectors, no. El nom rememora al clàssic de la ficció on un conill es va escolar per un forat, un conill curiosament blanc, com la meva princesa Targaryen. Així doncs, per què aquesta metàfora? Doncs és ben simple, així com el primer encontre va passar corrents com una fantasia fugaç. El segon encontre va estar a risc de perdre’s si no l’hagués perseguit. Jo baixava per les mateixes escales que havia pujat setmanes enrere per descobrir el seu rostre amagat. Curiosament aquell mateix dia havia estat pensant en ella: no  podria aparèixer davant els meus ulls una bellesa tan certera i indubtable com aquella que vaig veure aquell cop pujant les escales de Palau Reial? I llavors va aparèixer, un reflex platejat perdent-se per la cantonada escales avall. I igual que va fer Alicia amb el conill, que es perdia rere cada cantonada, vaig perseguir la meva princesa Targaryen per tal de no perdre l’oportunitat de lliurar la carta que havia de ser entregada. Perquè la certes que havia estat buscant era indubtable. No acceptaria un no per resposta. Així que vaig arrencar a córrer. Quan vaig arribar a la maquina de passar els bitllets ella es perdia ja en el buit de les escales que baixaven a l’andana. I quan jo arribava a les escales, ella desapareixia per la cantonada de més avall. I quan jo arribava per fi a l’andana i girava el cap desorientat buscant els seus cabells de sedós platí, la veia avançant cap a l’altre punta del tren. Aquesta persecució exaltada, aquesta desesperada cerca per torbar la bellesa que m’havia colpit, forma tant part de la seva bellesa com aquell moment íntim i eròtic que em va colpir. Per què confereix al seu perfil un ambient feeric, un misticisme de conte de fades propi del país de les meravelles, que es barreja amb l’agressiu misticisme propi dels Targaryen y la senzilla dolçor del seu rostre d’angel. No em vaig sentir massa còmode perseguint a una dama i menys a una la bellesa de la qual em proposava idolatrar. Però quina alternativa tenia llevat de deixar fugir el moment i esperar un altre oportunitat que potser mai arribaria? Sense més alternativa doncs, la vaig seguir i em vaig enfonsar al país de les meravelles a través de la boca del metro.

Un detall curiós, quasi erràtic, una singularitat mostra d’una personalitat de caire seductor que s’amaga darrere la bellesa suggerent d’aquest perfil, és el que va fer un cop arribada a l’andana. Quasi com si sabes que era el conill que perseguia Alicia, va baixar per les escales que conduïen a la cua del metro, però un cop a l’andana va creuar-la tota sencera fins al primer vagó, a l’altre punta de l’empedrat. Per què actuar amb un comportament tan il·lògic? Per que baixar fins a la cua per anar després fins al cap, quan podria haver anat al cap directament? La resposta a aquesta pregunta només suscita una ment misteriosa o la certesa de que en realitat era el conill que em conduiria al país de les meravelles i es proposava jugar amb la meva ment. Fos com fos la resposta probablement romandrà per sempre en el misteri del desconegut. I aquesta és sens dubte, part de la seva bellesa.

Després de creuar tota l’andana i esperar a l’arribada del primer vagó, vaig pujar al metro i vaig acabar seient al seu davant. No era un acte deliberat, jo em vaig asseure primer i ella es va asseure al meu davant. Cara a cara, front a front, vaig poder dedicar-me a la seva contemplació. Potser os preguntareu per que no li vaig entregar la carta un cop atrapada a peu d’andana. Per que córrer el perill de que pogués tornar-se a escapolir? En primer lloc com he dit abans, per a construir un bon retrat de la bellesa embriagadora de les dones que protagonitzen aquest projecte m’he de dedicar a la contemplació per absorbir amb metafòriques pinzellades la bellesa que elles exterioritzen. Interioritzar-la en mi per evocar-la després en aquestes paraules. El metro esdevenia l’excusa perfecte per a aquesta contemplació. Així doncs vaig contemplar. El segon motiu viu en la meva timidesa, entregar la carta ja em genera certa tremolor interna. Encara que és quelcom que no he dubtat en fer. Però el fet de ser allà quan la llegeixi és quelcom que supera les meves capacitats. Entregar-la i marxar, esperant que la llegeixi i algun dia, arribi a saber d’aquestes paraules que li dedico.

Així que mig fent veure que llegia, em vaig dedicar a assaborir l’aura de la seva bellesa. Atrapar les paraules oníriques que brillaven al seu voltant exclamant al món la presencia d’una deessa. Sempre porto un llibre a sobre, sobretot si algun viatge en transport (públic o privat) m’espera en el camí. Soc del pare que sempre se’t pot presentar d’imprevist un moment d’espera així que sempre duc un llibre sota l’aixella. En aquest cas era Dune. D’alguna manera, ella aconseguia evocar-me la bellesa dels deserts d’aquest clàssic de la ciència ficció. Sens dubte estava embadadit, potser m’he enamorat. Però per què és el meu cor si no per donar-lo? I qui millor que un amor platònic a qui entregar-me? Un amor que no pot tacar-me ni fer-me mal doncs romandrà per sempre en la bellesa d’un record. Un record que gracies a aquestes paraules mai es perdrà en l’oblit i romandrà per sempre jove i etern. Així doncs mentre llegia, intercalava mirades secretes que quasi podrien ser sospirs i la màgia dels deserts de Dune es barrejaven amb el conill del país de les meravelles.

Però anem al que de mi s’espera. Que més tenia a banda de la captivadora bellesa d’un conill fugitiu que t’espera a cada cantonada per seguir el joc? Que més tenia a banda d’un record fugaç d’un moment d’erotisme inoblidable? Tenia, això sens dubte. Escoltava musica amb posat distret, mirant quasi amb nostàlgia el paisatge fugitiu dels foscos túnels del metro. El seu rostre angelical es reflectia als vidres contra els que es recolzava oferint en el seu reflex un contrast quasi brillant amb el fosc rerefons dels túnels perduts. No és d’estranyar doncs, que rememori el seu rostre com el d’un àngel. Al cap i a la fi, ara l’he pogut veure be i el recordo brillant en el marc fantasmagòric d’un vidre perdut en tenebres de corredors sense fons.

Vestia també amb roba senzilla i folgada, que s’adaptava a la seva desitjable figura amb la bellesa del quotidià. Ella es bonica sense necessitat de conjunts ajustats, ella és bonica sense renunciar a la comoditat. Ella és més bonica precisament per que és permet ser qui és, no s’abandona a la necessitat de fingir una mascara que no li encaixa. Hi ha certa bellesa inherent en el fet de ser un mateix que em captiva amb profunditat colpidora. En la senzillesa que no pretén destacar amb artificis la pornografia dels trets erògens, viu la autentica bellesa d’una dona de veritat. És en la senzillesa, on torbarà l’autèntica bellesa el camí per florir fins a horitzons insospitats.

Portava una samarreta d’un blau cridaner, ample vella i gastada. Quecitava l’eslògan de: Just Do It Tomorrow. L’acompanyaven uns pantalons cagats estampats amb acolorides flors que feien joc amb la seva motxilla de sanefes de colors. Un conjunt alegre i viu, casual, quasi descuidat. Però aquest perfil casual que d’altres podrien titllar de deixat no fa més que mostrar la bella conformitat que te amb ella mateixa. És bonica i no necessita que ningú li digui. Així doncs amb aquesta senzillesa m’ha seduït la seva bellesa. Segura de si mateixa, sense complexos.

Recordava de l’altre vegada aquells cabells platinats de tall Targaryen, als que quasi puc imaginar un sulls porpres a conjunt. Però en la contemplació de la seva essència em va assaltar un detall que no havia pogut apreciar en el nostre anterior i fugaç encontre. Al contrari que en l’altre ocasió, duia el seu riu de llum de lluna fluint lliurement com una cascada, emmarcant amb tendresa la dolçor del seu rostre. Però aquells cabells que en un primer principi m’havien semblat lleugerament ondulats es presentaven ara amb una nova naturalesa. No eren petites ondulacions el que fluïa a través dels seus cabells d’escuma marina. Eren petits tirabuixons, tan fins i consecutius que no podrien distingir-se si un no s’hi fixava atentament. Cabells recargolats sobre si mateixos en una espiral tan fina  i subtil que quasi semblava un floc de cabells ondulats. En la complexitat d’aquella naturalesa que es mostrava aparentment senzilla viu en si la metàfora de la bellesa que intento retratar. D’aparença senzilla i posat humil, amb indubtable bellesa càlida i afable, guarda en realitat una complexitat vibrant en el seu interior. Per que tot i la senzillesa amb que es movia per la vida, ella no és algú de curtes llums, és intel·ligent i complexa, rica en les seves múltiples formes per descobrir. Que tot i aspecte senzill guarda en el seu interior una personalitat rica per descobrir, una personalitat de bellesa indubtable.

Però encara una sorpresa em tenia preparat el destí. Doncs ha arribat la seva parada i s’ha aixecat sense que jo li hagi entregat la carta. Pendent com estava m’he incorporat de sobte i l’hi he tocat el braç per entregar-li el petit sobre amb el missatge dins. Ella m’ha somrigut amb un posat que m’ha travessat l’anima, entre desconcertat i curiós. I alçant-me amb el seu somriure els cels d’on de ben segur ella havia caigut m’ha preguntat: Que és?

No importa molt el que li he contestat. Per als curiosos, li he dit que rebria la resposta en els propers dies. Referint-me al que trigaria en escriure i publicar aquest retrat, que ja llavors albirava seria llarg. Qui m’ho havia de dir que després de baixar del metro i arribar a casa l’escriuria d’una tirada  just a temps per anar-me’n a dormir? Però el que li he dit jo no importa, ni tan sols importa el que m’ha dit ella. Potser si importa el que m’ha transmès, amb un posat insegur i temptatiu. Curiós, quasi juganer. En els seus ulls hi vivia una curiositat bondadosa, com si en cap moment se li hagués acudit pensar malament del meu gest. Aquest petit detall si és que encara se’m podia encisar, m’ha encisat un xic més.

Però el detall final que cal ressaltar no és la seva mirada ni el seu posat, si no la seva veu. Ha estat una veu dolça i melòdica, quasi trancada, tímida i curiosa. Una veu que definitivament m’ha enamorat.  Com els àngels canten? Os preguntareu. Jo os dic que afirmo saber-ho. Doncs un Angel ha caigut del cel per ensenyar-m’ho. Dolça veu que canta meravelles sols amb la seva aparició. Qui pogués sentir-te xiuxiuejar paraules d’amor una nit d’estiu. Però aquestes paraules d’amor mai seran per mi, doncs si ho fossin, la bellesa inesgotable d’aquesta ficció es perdria entre els matisos de la realitat. Aquest és un quadre bell i enigmàtic, la ficció poètica d’un perfil oníric. No és més que la perfecció encarnada en un record.

Ella va ser la meva princesa Targaryen, banyada en sang i foc de l’antiga Valyria. Va ser el meu conill misteriós que em conduí sense saber-ho al país de les meravelles. Va ser la bellesa inesgotable de la senzilla naturalitat. Va ser la meva rustica Harley Quiin. Va ser l’erotisme secret d’una transgressió. Ella va ser el dolç àngel de mirada trapella. Ella va ser la meva deessa sense tan sols saber-ho. I sense tan sols saber-ho, ho serà per sempre més. Per que aquesta Alicia de nom desconegut, va esdevenir sense saber-ho ni pretendre-ho, la dona més bonica del món.

Parc Juràssic

“Parc Juràssic” de Michael Crichton és un dels clàssics de la ciència ficció més oblidats de tots els temps. Degut a la popular pel·lícula que Spielberg va adaptar de la novel·la, aquesta a quedat mig enterrada en l’oblit. I si ho preguntes, poca gent no es sorprèn al assabentar-se que Parc Juràssic és abans un llibre que una pel·lícula( ho he comprovat). Jo vaig trobar-me per casualitat amb aquesta petita meravella de la ciència ficció passejant per la biblioteca buscant alguna cosa que emportar-me a casa. Finalment em vaig endur “Cent cops de raspall abans d’anar a dormir”(veure ressenya) i Gamiami(veure ressenya), l’una millor i l’altre pitjor que aquest clàssic (tot i que això d pitjor zona molt lleig). Per sort no vaig dubtar en emportar-me’l el següent cop que vaig trepitjar la biblioteca. No obstant si Spielberg s’hi va fixar per alguna cosa va ser. Parc Juràssic és una novel·la trepidant, amb un gran imaginari i una capacitat brutal per mantenir el suspens, però el més sorprenent és que és científicament molt curada.

Una de les sorpreses que m’ha portat la novel·la és descobrir que es tracta en realitat d’una distòpia amb totes les de la llei. Una molt ben emprada introducció ens planteja un món on els avenços en enginyeria genètica han canviat per complert la visió científica del món, que ha passat de ser una pugna pel descobriment a una batalla aferrissada per fer-se ric. Ara els gens son una mercaderia i qui descobreix i patenta la novetat genètica de l’any passa a estar automàticament entre els homes més rics del planeta. Ja sigui un gen per fer créixer arbres rectangulars, canviar el color dels ulls, o fer que els pets et facin olor a roses. Tot és possible amb l’enginyeria genètica, només has de ser capaç de desxifrar el codi. Tota aquesta societat, que ignora completament les conseqüències dels seus descobriments(malformacions en la fusta, problemes de visió, desastres intestinals) i només es llença als guanys que pugui portar és una critica descarada al sistema consumista i una reflexió profunda sobre que implica la ciència per a l’home i que podria implicar (sobretot per malament).

El llibre comença amb una part introductòria que podria ser molt enigmàtica si no sabessis que al que en realitat t’enfrontes són dinosaures. T’ho diu la portada, t’ho diu la contraportada i be, ja tots ho sabem d’haver vist la pel·lícula. I és una llàstima, el misteri de les parts inicials està molt ben aconseguit i és molt interessant. Una sèrie d’atacs de petits rèptils que mosseguen a nens petits, nadons i ancians assola les zones més rurals d’una illa de Costa Rica. El metge encarregat de tractar un d’aquests atacs a una turista americana (per què tots sabem que si no fos americana no li farien puto cas), jutja l’atac a un petit rèptil autòcton de l’illa. Però la nena fa un dibuix de l’agressor que no acaba de concordar (només te tres dits a les potes, el coll massa llarg, la cua massa gruixuda i camina sobre dues potes), però en primera instancia no li dona importància. Més tard mogut per les evidencies d’una nova espècie que ataca als nens, el doctor investiga fins a trobar un cadàver d’aquest nou rèptil (assassinat per un mico autòcton. Serà una metàfora de la supremacia de l’esser humà sobre els dinosaures?). Això inicia una sèrie d’investigacions totalment externes a la trama del parc que et faran arribar a la conclusió que d’alguna manera, han tornat els dinosaures.

Aquesta portada te molt més sentit del que sembla

Aquesta part serveix per posar al lector en sintonia i crear l’ambient de suspens que es mantindrà durant tota la novel·la. És aquí quan es reuneix un grup de professionals (els paleontòlegs Alan Grant i Ellie Sattler, el matemàtic Ian Malcom i… be la resta no tenen massa carisma), per visitar el nou i misteriós projecte de John Hammond, un excèntric milionari amb el que ell creu una gran visió de futur. Com tots sabem el misteriós projecte és en realitat un gegantí mig parc d’atraccions mig zoològic que ha tornat a la vida gracies a l’enginyeria genètica als dinosaures. Els nous visitants estan allà per ser els primers catadors de la nova meravella. Experts en diferents camps que podran veure des de diferents punts de vista l’extraordinari que resulta el parc. Però com prediu la teoria del caos del matemàtic Ian Malcolm aquest parc està condemnat a acabar en desastre. I efectivament les coses no triguen gaire a tòrcer-se.

En aquesta novel·la s’ha d’entendre d’importància de l’espionatge empresarial. Tornar els dinosaures a la vida és el projecte més ambiciós de tots els temps i qualsevol empresa es barallaria per obtenir els resultats d’aquestes investigacions amb un simple robatori. És així que un dels empleats (el programador de sistemes del parc i enginyer informàtic de tota la seva estructura cibernètica), descontent amb el tracte rebut decideix provocar una apagada del parc pe runa porta del darrere en el seu sistema informàtic amb la idea de tornar al cap de cinc minuts i arreglar-ho havent robat els embrions sense que ningú sospiti res. Desgraciadament però, l’informàtic mor de camí a dur els embrions amb el contrabandista que se’ls havia d’emportar i el parc es queda a les fosques sense possibilitat immediata de tornar-se a encendre. Sense alt voltatge a les balles que separen les tanques i amb els visitants en mig d’un recinte, el nostre afable T-rex decideix destruir la balla del seu recinte i sortir a explorar la dels nostres protagonistes. Amb una acció trepidant i tot un seguit d’apostes arriscades sobre el comportament dels dinosaures basades en fòssils Alan Grand haurà de sobreviure en mig del Parc Juràssic amb el seu coneixement basat en fòssils carregant amb sí a dos nens petits (nets de Hammond). Mentrestant a la sala de control es viurà una lluita a contra rellotge per recuperar el sistema. Una lluita ferotge de l’enginy de l’home contra la brutalitat de la natura i l’astúcia salvatge dels que alguna vegada van dominar la terra.

En Definitiva Parc Jurassic és un exemple de com no s’han de fer les coses. Un home va decidir tornar els dinosaures a la vida i crear un parc amb ells. L’home no entenia res de dinosaures, ni de genètica, ni de parcs, ni de zoològics, només tenia una visió idealitzada dels somriures dels nens. Així que va tornar els dinosaures a la vida i abans d’estudiar-los i comprendre’ls va voler obrir les portes d’un parc. Però com pot l’home enfrontar-se a un problema que sobre el que no coneix? Una reflexió sobre el destructives que poden ser les preses fruit de l’avarícia. I sobretot, una projecció de l’incontrolable de la naturalesa. Una mirada a l’equilibri salvatge que viu en els animals, que no pot controlar-se ni dominar-se, que és imprevisible i del qual, al cap i a la fi, formem part.

Ian Malcom fa una reflexió molt interessant. Quan Ellie diu que els humans acabarem per destruir el planeta ell arranca a riure. No podem destruir el planeta, no tenim prou força. Salvar el planeta? El planeta no necessita que el salvin, ell sobreviurà. No és ell el que corre perill, si no nosaltres. El planeta s’adapta, sempre s’adapta. Encara que infestéssim el món de bombes nuclears la vida tornaria a sorgir, la radiació mataria a milions, però sorgirien de nous. La vida sempre pugna, podria trigar mil, o deu mil, o cent mil anys, però la vida recuperaria el seu equilibri. No podem destruir el planeta, però podem conduir-lo a que ell ens destrueixi a nosaltres.

En Definitiva la novel·la mereix sens dubte el títol de clàssic de la ciència ficció. Acurada en tots els sentits tècnics i científics (informàtics, genètics, paleontòlegs, biòlegs, enginyers…) aconsegueix crear una atmosfera tensa i realista que farà estremir a més d’un. Totalment recomanable.

Daredevil – Segona temporada

Poc després de l’èxit de la primera temporada de Daredevil (veure ressenya) una segona temporada ja va ser confirmada per a les mateixes dates de l’any següent. Mig any després amb l’estrena de la primera temporada de Jessica Jones(veure ressenya) que també te ja confirmada una segona temporada, és va reafirmar l’èxit de les coproduccions entre Marvel i Netflix amb un enllaç sòlid que llençava moltes esperances sobre el següent producte d’aquesta col·laboració: la segona temporada de Daredevil. Amb una sèrie d’aquestes característiques una de les preguntes que sol venir al cap és: està la segona temporada al nivell de la primera? Indubtablement. Però, és la segona temporada millor que la primera? I certament els matisos d’aquesta resposta són tan pronunciats que no podria afirmar ni un sí ni un no sense estar mentint. El que de ben segur és cert, és que aquesta segona temporada és extraordinària.

Però si alguna cosa se li pot retreure a aquesta temporada respecte a la seva predecessora és que no és tan rodona. En la primera temporada teníem una historia quasi perfecte. Una sola trama de tretze capítols que ens brindava una historia compacta i perfectament rodona que s’adaptava perfectament al format de Netflix, donant-nos un referent a seguir per al que el format es refereix. Ens oferia una sola historia, compacta i sense falles. Aquesta segona temporada expandeix els seus horitzons, explora el seu univers i en paraules majors: diversifica. Això confereix potencia a la historia, tenim potser una historia més potent i això pot ser del gust d’alguns que prefereixin aquesta segona temporada, però per contra tenim un producte no tant rodó i curat com l’anterior. En definitiva crec que em decantaria lleument per la primera temporada aclarint, que tot i el seu perfecte tancament, l’univers que maneja és molt més senzill que el que se’ns mostra a la segona.

Al contrari que amb la primera, aquesta segona temporada sí podria ser dividida en varies parts. Jo m’atreviria a anunciar-ne tres: la part de The Punisher, la part d’Elektra i el judici (que al seu temps mou dues histories paral·leles) i finalment la part de la mà(que tot i que en menor mesura, també mou dues histories paral·leles). Per tant la segona temporada diversifica, explicant-nos moltes més histories de gran qualitat però perdent inevitablement la cohesió compacte de la primera. Però no dic que sigui dolent, és el que la segona temporada havia de ser. La primera ens presentava el personatge i ens explicava la historia dels seus començaments a l’hora que ens introduïa el context del crim dins la ciutat i un dels enemics més potents del defensor. En la segona és el moment d’expandir el seu univers, ja sabem qui és i on viu, sabem que el rodeja, ara es torn de mostrar-nos més d’aquest extens univers i presentar-nos més personatges que posteriorment donaran riquesa a altres histories de naturalesa potser més similar a la primera (tot i que no  l’hi donaria masses papers a la possibilitat). No obstant la trama segueix sent continua a través de totes les seves parts, tot i ser divisibles tenen entre si fortes connexions i influencies i no es podria explicar les posteriors sense les anteriors.

La primera part i la que més ha agradat a la immensa majoria(entre els que m’incloc) perfila els ideals de Matt Murdock front a una ideologia més agressiva i visceral que parteix de les mateixes idees. Serveix doncs, per definir els límits de la seva moralitat. Daredevil és un vigilant, un individu que apallissa als delinqüents i els dona una lliçó i un missatge. Els ensenya amb els punys el que no es pot fer a la seva ciutat. Però el dimoni de la cuina de l’infern no mata, per què és la seva línea i creuar-la suposaria no tenir aturador. Creu en donar segones oportunitats fins i tot a qui no les mereix. Sap que això portarà conseqüències, sap que si apallissa a un criminal i el lliura a les autoritats en dos mesos podrà ser reincident que haurà de tornar a apallissar per crear un cercle viciós sense fi. Però està disposat a portar aquest pes sobre les seves espatlles perquè simplement és la manera correcte de fer les coses i creu en la humanitat de les persones. Per altre banda, un nou vigilant apareix a la ciutat. Un violent justicier que assassina indiscriminadament bandes senceres de les màfies que pugnen per apoderar-se del buit criminal que va deixar Wilson Fisk (l’antagonista de la temporada anterior). Al contrari que Daredevil, The Punisher (El castigador, un nom molt encertat) és un vigilant venjatiu que creu fermament en eliminar l’escòria que corromp la ciutat de l’única manera en que definitivament no podran tornar a delinquir. Aquest contrast ens brinda una marc perfecte per contraposar ambdues ideologies i reflexionar sobre les seves implicacions morals. The Punisher acusa a Daredevil de la futilitat de les seves accions, de no tenir els collons per acabar la feina i d’estar a un mal dia de ser com ell. Daredevil recolzant-se sempre en la forta moral que el sosté intenta fer veure a The Punisher que hi ha un altre sortida. Aquesta part de la temporada te una tensió i presencia brutal amb una trama visceral on The Punisher persegueix els criminals que es proposa caçar i Daredevil persegueix a The Punisher per impedir que els extermini. M’atreviria a jutjar que potser el millor de tota la temporada és l’escena on ambdós vigilants discuteixen a la teulada després que The Punisher hagi encadenat a Daredevil. Com es confronten i defineixen ambdues ideologies amb silencis tensos i diàlegs aguts i profunds dona manifesta rellevància de la qualitat extraordinària de l’equip creatiu que ens ofereix aquesta fantàstica ficció. Si alguna cosa se li pot retreure a aquesta part és el fet que The Punisher sigui tan carismàtic i tingui tanta presencia en pantalla que sovint ofusqui al propi protagonista. Fent que alguns se sentin més identificats amb l’assassí venjatiu que amb l’heroi defensor. Però això només fa que conferir possibilitats al rumor que va sorgir d’una futura sèrie de The Punisher que crec que encantaria a tothom.

La segona part resulta ser també la segona que més m’ha agradat. Després de la captura de The Punisher, la ciutat terroritzada pot respirar tranquil·la i dedicar-se a jutjar al monstre que ha emplenat els seus carrers de sang. Alguns el veuen com un heroi que dona als criminals el que la policia no es capaç de fer per si sola. D’altres, com un maniàtic homicida que posa en perill al seguretat dels seus fills. The Punisher es creu culpable, és perfectament conscient de que el que ha fet està malament i no te perdó. Però no se’n penedeix, no se’n penedeix per què algú ho ha de fer i ell està disposat a fer-ho, un altre cop si cal. És en aquest context quan Nelson & Murdock decideixen (per idea de Murdock, el nostre Daredevil) agafar el cas més difícil de la historia de la ciutat i defensar a The Punisher. Aquesta part ens brinda una batalla judicial molt ben dirigida i emocionant on les habilitats de Foggy Nelson surten a relluir com no havien aconseguit fer-ho en l’anterior temporada. Com va fer House of Cards (veure ressenya) amb la política, la trama del judici aconsegueix fer dels processo judicials quelcom vibrant i emocionant que pot fer sentir indubtable tensió a l’espectador. Paral·lelament, mentre Matt comença una perillosa relació amorosa amb la seva secretaria, una vella amistat reapareix en la seva vida. Elektra, un antic amor universitari de l’advocat cec torna per obrir una trama empresarial relacionada amb la només aparentment extinta yakusa al mateix temps que se’ns mostra progressivament la historia de l’agressiva relació que van mantenir en temps universitaris. Aixi que Matt Murdock es troba amb que al mateix temps ha de lidiar amb el cas més complicat de la historia, la seva nova relació amorosa amb la seva secretaria, la reaparició d’una bella amant en escena, les feines nocturnes de vigilant i una perillosa trama d’espionatge empresarial a la qual Elektra l’arrossegarà a involucrar-se. Tot plegat el forçarà a desatendre la seva labor d’advocat obligant a Nelson a carregar tot sol el cas amb l’única ajuda de la secretaria que també te mig abandonada i a qui posarà en la difícil situació de defensar al seu estimat o el que és correcte. El més destacable d’aquesta part és que tot i la evident quantitat d’elements en joc la historia mai es veu saturada i la sèrie sap mantenir a la perfecció la tensió de totes les trames. Mantenint brillantment la historia d’aquesta part que al cap i a la fi no és més que una transició per la següent.

La tercera i ultima part serveix per connectar tot el món científicament plausible (més o menys) en el que fins ara havia viscut la sèrie amb la vessant més mística i espiritual dels còmics. És un procés difícil donat el greu de realisme i duresa que havia manejat la sèrie, una transició realment laboriosa de dur a terme i més si es vol fer ben feta. I realment no m’imagino una manera d’haver-ho fet millor. Les peces encaixen quasi amb naturalitat en aquest canvi de paradigma. En la sèrie se’ns revela l’existència d’una mil·lenària organització: The Hand. La qual busca més o menys tenir el control global del món des de les ombres. Per a fer-ho des de temps ancestrals han cregut en un arma mística capaç de donar-los el poder per doblegar qualsevol adversitat, existeixi aquesta o no (la sèrie viu en l’encert de no deixar-ho clar). En aquesta part la intervenció de The Punisher es veu relegada a pràcticament un parell d’escenes per donar lloc a la letal Elektra (cosa força justa tenint en compte que Elektra no havia aparegut en el primer terç de la temporada). Durant aquest transcurs, amb la relació entre Karen i Matt definitivament espatllada es revifarà la passió que temps enrere va ofuscar a Matt i Elektra i començarà paral·lelament una creuada d’ambdós tant per aturar els malvats plans de The Hand com per demostrar la humanitat d’Elektra, una assassina entrenada des de la infància que es creu resignada a no poder albergar bondat. Introduint en ella de la manera més orgànica possible el misticisme de The Hand la part acaba sent la menys bona de les tres. No obstant això no implica que sigui dolenta. La pugna inesgotable de Matt Murdock per buscar en la seva estimada un oasi d’humanitat mentre aquesta es veu obligada a afrontar la traïció del que va ser el seu mestre (Stick, el mateix que va tenir Matt Murdock) i l’evidencia reiterada de que viu en ella una assassina que no pot contenir-se de matar, converteixen aquesta part en una petita joia en el camp de l’espiritualitat de l’esser que per desgracia es veu tacada per una difícil transició de paradigma i un parell d’errors menors que podrien haver estat més ben lligats.

La fotografia i l’ambient mantenen l’estil fosc i sanguinolent de la primera temporada amb uns tints de violència ara molt més balístics. Pel que fa a l’armadura (per què és una puta armadura), m’agrada molt més ara vista en acció. En la seva aparició en la primera temporada no em va acabar de fer el pes, però ara sens dubta em sembla una decisió de disseny excel·lent. La sang segueix tenint una visceral presencia en la sèrie i tot i la fèrria voluntat de no matar del protagonista The Punisher i Elektra s’encarreguen de deixar suficients cadàvers per a tothom. Amb molta més acció que la primera, la sèrie s’encarrega de deixar un munt d’escenes d’acció per a la posteritat i violència per a tots els gustos.

En aquesta temporada tot i ser el protagonista Matt Murdock cedeix el seu protagonisme a les grans estrelles de la temporada: The Punisher i Elektra. Ja coneixíem molt be aquest personatge i tot i fer-nos en la primera de les parts un retrat d ela seva moral, en la segona mostrar-nos les seves dificultats punyents per portar una doble vida i en la tercera ensenyar-nos la seva pugna inesgotable per creure en la bondat de l’esser humà, el nostre protagonista no pot evitar quedar desplaçat i ser poc explorat en aquesta temporada. Però això no és dolent, el personatge no desapareix, segueix tenint una presencia brutal en pantalla, simplement les noves presentacions l’ofusquen i això no fa si no revelar-nos la talentosa introducció d’aquestes.

The Punisher és un ex militar altament qualificat que va perdre la seva família en una picabaralla entre bandes i que va sobreviure per portar al venjança a la terra. Després de  sobreviure a una bala que li va travessar el crani en l’accident que va aniquilar la seva família The Punisher converteix el càstig de la injustícia en el seu únic motiu per viure. L’actor que l’encarna sembla ser per esclafadora opinió popular haver nascut per al paper (com cert actor que caracteritza a cert súper heroi amb armadura…), opinió amb la que més o menys estic conforme. El que és indubtable és que el personatge te una presencia brutal i podria carregar perfectament per si sol tot el pes d’una temporada. Tot i la seva poca presencia durant la tercera part de la temporada. L’escena de la massacre a la presó que li permet després sortir d’aquesta és tan brutal que competint amb l’escena ja esmentada es guanya el lloc de la millor escena d’acció de la sèrie. Donant una explicació no només coherent si no apassionant de com The Punisher aconsegueix sortir de presó.

Elektra tot i no tenir la brutal presencia que aconsegueix el castigador, es roba amb facilitat les escenes en que participa. Aconsegueix el que molt poques aconsegueixen en televisió: resultar brutalment sensual sense esdevenir per això un objecte sexual. Amb una sensualitat picaresca i letal, l’assassina llisca amb elegància entre les escenes desbordant el carisma que l’impregna. L’actriu no te el físic que ningú esperava per al personatge, no obstant la seva rebuda ha estat  quasi al nivell de The Punisher mostrant-nos que en aquesta ocasió la jugada ha sortit be a Marvel. Un personatge diferent del que esperàvem i per tant sorprenent i fresc, però que a l’hora conserva indubtablement l’essència del personatge d’origen. Amb una química agressiva amb el nostre protagonista que resulta envejable, l’actriu es guanya un lloc en l’univers cinematogràfic(veure secció) i en els nostres cors. Alguns fins i tot criden que també mereix una sèrie pròpia (però be, tenint en compte l’excel·lència del producte que ens porta Netflix, pràcticament tots els personatges la mereixen).

Pel que fa a la resta de personatges tenim a l’immensament carismàtic amic inseparable del nostre protagonista, Foggy Nelson.  El qual es roba cada escena en que apareix amb la seva simpatia i rescabala la seva falta de protagonisme en la temporada anterior portant pràcticament per si sol el pes del cas més difícil del segle sobre les seves esquenes (i a sobre quasi el guanya, si no fos per l’orgull homicida del castigador). Indiscutiblement cobra tot el protagonisme que es va trobar a faltar en la primera temporada. Pel que fa a Karen, la sempre fidel secretaria del bufet, l’addició de protagonisme no li queda tan be. Tot i que l’actuació es bona el personatge no acaba de quallar com hauria. Crec que la culpa es en part d’unes escenes no tan ben aconseguides com d’altres i d’un talent per a l’actuació que queda deslluït al costat de tants mestres. Un no pot evitar fustrar-se una mica amb el personatge i sentir que es dona massa importància a la seva trama com a detectiu (com una tal Lois Lane a Batman v Superman(veure ressenya), que directament passa a sobrar dins la pel·lícula), no obstant la seva trama te importància per a desenvolupar el cas de The Punisher i les seves investigacions resulten ser vitals per a la historia. Potser el seu problema es que s’havia de perfilar la transició del personatge d’una víctima salvada per l’heroi a una fèrria reportera i capaç investigadora. Karen viu en aquesta temporada, un procés de transició(igual que la temporada en sí, que es una transició cap al que vindrà. Una transició magistralment bordada, no com Age of ultron, que se n’ensurt amb prou feines o com l’esmentada Batman v Superman, que fracassa totalment com a producte individual).

També tenim el retorn de Clarie Temple (l’infermera), que renuncia definitivament a la feina a l’hospital per, imagino, acabar obrint una clínica privada per a certs justiciers emmascarats (la dona carrega amb el pes de ser l’eix més evident entre tots els defensors, és probable que sigui ella qui d’alguna manera els reuneixi. Com una Nick Fury femenina i infermera). També retorna el vell mestre Stick, aquesta vegada amb molt més protagonisme i un passat per explicar. Sempre fred i autoritari, el vell cec es mostra com el mestre d’Elektra i Daredevil i com el traïdor d’ambdós, havent tacat la seva confiança amb maquinacions i mentides. Finalment, com no podia ser d’altre manera, s’ha de fer menció especial a l’antagònic Wilson Fisck, que tot i estar empresonat no està derrotat. Des de la presó i amb tota la calma i serenitat que el caracteritzen, maquina amb perspicàcia el seu retorn mentre aplana el terreny de la seva arribada. Ell mateix propicia la fuga de The Punisher com un pla mestre i donant-nos un altre de les escenes més brutals de la temporada, apallissa al pobre Matt Murdock (sense saber que és Daredevil) davant la vigilància dels impassibles guàrdies subornats que res fan per ajudar a un pobre cec. Amb una presencia brutal l’individu aconsegueix competir amb uns pocs minuts en pantalla amb la resta de personatges que estelaritzen la temporada.

En definitiva la segona temporada esdevé una transició cap el que vindrà (The Defenders i molt més Daredevil), però aconsegueix esdevenir per si sol un producte excel·lent, d’una qualitat que res te d’envejar a la seva primera temporada. Molts l’han preferit a la primera, no es el meu cas, però això per si sol ja es un indicatiu de com d’orgullosa aconsegueix mantenir-se la producció. No només imprescindible si no que quasi obligatori.