One Piece 822 – Baixant de l’Elefant

On és la Carrot?

La cosa per fi s’ha relaxat. Després d’una successió quasi inesgotable de revelacions ha arribat per fi la calma de la quotidianitat que caracteritza els entresagues. Aquest capítol s’encarrega d’encarrilar els caps per lligar i acaba donant la forma final a l’equip de rescat d’en Sanji que ja ens augurava la portada de la setmana anterior. Encara queden coses per lligar és clar. Algunes segurament trigaran a veure’s resoltes. Es revela la ja previsible divisió d’aquesta aliança en quatre grups: el grup de rescat d’en Sanji ja completament definit, el grup de la cerca d’en Marco, un grup que es quedarà a Zou i finalment un que anirà a Wano a preparar el terreny per la guerra que s’acosta. L’incògnita esdevé en com es repartirà la tripulació entre aquests quatre grups. Sabem que en Luffy, la Nami, en Chopper i en Brook aniran rescatar en Sanji. Sembla ser que el nostre segon d’abord acompanyarà en Law a Wano. Però i la resta? M’aventuro a endevinar que en Franky es quedarà a Zou amb en Momonosuke preparant les armes que ha esmentat, possiblement amb l’ajut de l’Usoop. Tot i que el nassut també podria anar amb en Zoro, un tirador mai ve malament. La Nico Robin sembla poder encaixar en tots els grups. Podria quedar-se a Zou estudiant el Poneglyph i ajudant a en Momonosuke a parlar ambl’elefant.

Tots sabem que faràn porno d’això

Podria anar a Wano, doncs és unaespia nata i allà també l’espera un Poneglyph vermell. O i tal com jo m’atreviria a apostar, anar a buscar en Marco. És més un pressentiment que una deducció, però potser podria conèixer al Fenix. De ben segur que la seva estreta relació amb els revolucionaris i el seu art per descobrir coses podria donar a aquest grup les eines que necessita.

 

D’això també faran porno

Però si alguna cosa hem de destacar d’aquest capítol és el seguit de detalls entranyables que Oda ens deixa pel camí. Des de la menció inicial a la síntesi de la medicina del regne de Sakura amb la farmacòloga del regne de Torino que converteixen e en Chopper en més que un simple doctor, passant per la menció dels Den Den Mushi salvatges que la Robin ha vist i que en Franky assegura poder construir com si res, fins a l’impressionant nou Clima Tact de la Nami. És impressionant com l’Oda ha aconseguit conservar l’ingeni inventiu de l’Usoop tot i tenir a bord un inventor que segurament estarà a la talla de Vegapunk. Deixant enrere qui l’ha construït, la barreja de la ciència del temps de Watheria amb la botànica de l’arxipèlag Boin i l’enginy mecànic del cyborg hereu de la tecnologia del futur, es presenta com un arma molt més poderosa del que la Nami ha sostingut mai. Ansiós per veure aquest nou Clima Tact en acció (encara que tots sabem que d’acció amb la Nami poca).

?????????

I finalment tenim l’element imprescindible en la quotidianitat a One Piece. L’humor. Humor desenfadat per un capítol, com l’anterior, tranquil i desenfadat. Tenim en Luffy de sempre, el Luffy que tot i no haver canviat en 800 capítols inexplicablement ens arranca un somriure amb les mateixes bromes de sempre. No escolta a la gent quan li parla. Es carrega a la gent a les espatlles sense vigilar per les seves ferides. Ho deixa tot a l’aventura i (no pot faltar) salta pels aires a la mínima deixant-se caure de quanta més altura millor i amb quantes més persones millor. Costa de creure que després de tan de temps encara faci gracia que en Luffy arrossegui a algú contra la seva voluntat al buit. També tenim a la catalana garrepa de la Nami fugint del deute contret amb l’Usoop amb un somriure murri als llavis. I tenim és clar la presentació d’Ideals del nostre nou Mink protagonic: en Pedro. El disseny estètic del personatge em va encantar des del primer cop que el vaig veure. Un dels Mink que més m’agrada estèticament. Pel que fa a la seva personalitat sembla lleial i sigil•lós, perfecte per la missió. Però molt em temo que no trigarà gaire a perdre els nervis pel nostre protagonista. Seguit de la seva presentació tenim l’eterna devoció dels Mink que tintats amb trets humorístics s’han presentat voluntaris en massa per menjar-se a en Brook ajudar a en Luffy amb el seu rescat donant així una renglera de noms per al delit de la wiki de One Piece.

Però no podem oblidar un dels pocs Minks que no viuen sobre l’elefant. El tripulant de l’emperadriu sembla amagar alguna enemistat arrelada amb el nostre Pedro. Una enemistat que no crec que trigui molt a sortir la llum en forma d’un ( o varis) flashback. Ja se’ns va donar una pista quan se’ns va dir que que la Wanda era un cadell quan va començar l’enemistat entre gat i gos. Els frutis d’aquesta enemistat s’intueixen amargs i m’atreveixo a apostar que en Pekoms hi va tenir alguna cos a veure. Impacient per veure com desenvoluparà aquest flashback i com es desenvoluparà la relació entre els dos Mink mascles durant la travessia.

Cal recordar, i és potser un dels detalls més interessants del capitol, que una conilleta anomenada Carrot formava part del grup de rescat del cellut. I ni tan sols se li ha vist el pèl (mai millor dit). Que ens espera amb aquesta incògnita només Oda ho sap. Però no és dles que fa desaparèixer un personatge per què sí. Alguna cosa s’amaga darrere aquesta desaparició i fa olor de suculent misteri per als propers capítols.

Puta Nami…

I per acabar amb aquesta ressenya la llargament esperada aparició de la Vivi. Des que es va acomiadar de la banda la princesa tripulant no havia aparegut més que per deixar-nos algun somriure en les clàssiques rememoracions de personatges que tant agraden a l’autor. Però per fi li ha arribat l’hora d’actuar. Parteix amb alegria cap el que és evident presumeixo que serà el conclau de regnes del govern mundial que tant es va anunciar a l’illa submarina. Potser el proper capítol ens deixa anar alguna informació més, però no crec que tornem a saber gaire més de la Reviere fins al menys passada la saga del rescat den Sanji. Possiblement fins passada la saga dels quatre emperadors. Aquest esdeveniment que a primera menció podia semblar mins apareix ara com una reunió ineludible per a la narrativa de la sèrie. Encara no se com narrarà l’Oda la Reviere, mai ha tret durant més d’un capitol (exceptuant flashbaks) el protagonisme a en Luffy i l’event s’augura massa important com per allargar-se al menys unes quantes setmanes de publicació. Sense tenir en compte el munt de fanservice de personatges amistats i enemistats del nostre protagonista se’ns presentaran les altes esferes del govern mundial i s’hi discutiran temes que la sèrie no pot eludir. Precisament per això crec que la Reviere serà després de al saga dels quatre emperadors, doncs la imminent caiguda d’en Kaidoh de ben segur serà el tema principal a tractar durant la reunió. Sigui com sigui sempre és un plaer tornar a veure la nostre tripulant de pèl blau. Una tot i que esperada, agradable sorpresa. Com sempre l’Oda ens fa desitjar amb delit una informació que no ens dona fins que la teníem pràcticament oblidada i aconsegueix sorprendre’ns amb quelcom que de fet, ja havia anunciat. Impacient per iniciar definitivament la saga que s’acosta.

Les Proves

“Les Proves” de James Dasher és el segon volum de la saga de “El corredor del Laberint”(veure ressenya). La primera novel·la em va sorprendre amb una trama molt més captivadora del que esperava i una historia que va aconseguir intrigar-me. Amb uns personatges decents i un escenari captivador que havien aconseguit encuriosir-me vaig aprendre el segon volum amb ganes, contràriament al que havia fet amb el primer. I contràriament també, el segon volum m’ha decebut terriblement.

La historia ens presenta als supervivents de l’anterior volum els quals aparentment salvats del terror de CRUEL (l’organització que els va tancar dins el laberint del qual acaben de fugir) descansen tranquil·lament confiant en els seus salvadors. Aquesta falsa seguretat (la falsedat de la qual resulta absurdament obvia) resultarà no ser més que un altre part del joc maquiavèl·lic que va iniciar dins el laberint. Tancats dins una sala se’ls informarà del terrible destí que ha patit la humanitat a causa de violentes erupcions solars, les quals han escampat una virulenta malaltia que pràcticament ha exterminat a l’espècie. Anunciant al petit grup i a les proves a les que son sotmesos com a una esperança de trobar una cura. Un cop informats s’indica al grup que hauran de travessar un àrid desert durant centenars de quilometres fins arribar a un refugi segur si no és que prefereixen la mort. Empesos per les circumstancies, el cada cop més reduït grup emprendrà una travessia de salvatge supervivència per arribar fins la cura promesa d’una terrible malaltia de la qual ja son víctimes.

La premissa és absurda. Tot plegat es sostenia molt millor en l’incògnita de no saber el motiu de les proves a les que estaven essent sotmesos durant el volum anterior. Que la manera com interactuï el seu cervell sota altes prensions sigui la clau per curar una malaltia frega quasi els límits de la incongruència. Però més ho fa encara que siguin necessaris escenaris tan extremadament costosos i grandiloqüents per a dur a terme l’experiment. S’entén perfectament que tot plegat és només una excusa per posar els protagonistes en problemes. Que és el pretext perfecte per fer-los patir sense haver de pensar massa. Però simplement, no s’aguanta per enlloc. Aquesta flagrant demanda de credulitat em sembla en part un insult per al lector. Però be, oblidem l’excusa, oblidem els motius. Això és una aventura de reptes i supervivència on independentment de les causes es forçarà als protagonistes a passar per les més adverses circumstancies. Com funciona doncs l’aventura? La veritat és que no gaire bé.

Els problemes personals del protagonista i els seus dilemes interns, les seves obvies deduccions i els seus infantils dilemes amorosos ofusquen el poc d’interessant que la trama de supervivència ofereix. Al final és una simple carrera a contrarellotge a través d’un desert saltejant una sèrie d’obstacles que se’ls presenten pel camí. I al contrari que al laberint, els obstacles no són tant originals. No hi ha un gran misteri a resoldre (be en realitat sí, un que el lector es capaç d’endevinar a la primer pàgina i que el suposat protagonista superdotat triga tot el llibre en acabar d’encaixar), només lenta travessia amb obstacles que molts cops ni aporten res a la trama ni acaben de ser interessants. Però de tots els obstacles el pitjor (l’únic que definitivament sobra) és l’apoteòsica batalla final que te de tot menys apoteòsic. Els Grius eren besties intimidants i perilloses, autèntics monstres que donaven vida al terror del claustrofòbic laberint. Però aquesta novel·la ja tenia per enemic a la naturalesa i no necessitava cap símil amb els Grius, però els grius eren el que més molava del llibre anterior, així que els monstres no podien faltar. Anticlimàtics i absurds, uns monstres humanoides apareixen del no res per a no suposar en el fons cap diferencia. Presentant-se com besties increïblement letals i essent destruïdes amb una facilitat (o més aviat una habilitat per part dels protagonistes) sobre humanes i que no encaixa amb el toc realista que l’autor intentava donar a les capacitats dels personatges. Desastrós.

Però parlem dels protagonistes. Tenim als vells coneguts. Amb un Minho que reivindica el seu carisma i un Newt que tot i no tenir molta presencia manté el seu. Els dos secundaris supervivents del volum anterior que mantenen o fins i tot augmenten la seva qualitat en  aquesta nova historia. Però si anem als protagonistes… En Thomas és més obvi, més absurd i més infantil que mai. Tractant el llibre de dir-nos tota l’estona <però mira que intel·ligent i apte que és el protagonista que se n’ensurt d’aquesta> Quan en realitat el que jo pensava era <però mira que inútil és el protagonista per no haver-ho vist a venir fa dues-centes pagines>. Passa de soso a inútil insofrible i és un canvi que taca tota la novel·la. Pel que fa a la nostre fèmina… Si abans semblava freda i estirada, ara a més és erràtica i incongruent. L’autor vol que no sàpigues per que fa el que fa i ho aconsegueix, en el mal sentit. Però el pitjor és que aquesta disfuncionalitat a part de no funcionar te una justificació més pèssima que el típic “això ho va fer una bruixa”. Doncs es resol amb un simple: <t’havia de fer patir com un cabró per que és l’objectiu de la novel·la les proves i si no, no tenim cap història a explicar et mataven, ho feia pel teu be>. Entenc el que volia fer l’autor, però no funciona, no funciona gens. Llegint aquest llibre m’ha donat la sensació que l’autor pensava que els adolescents són subnormals. Es dona tot tan mastegat tan al lector com als protagonistes que es fa incòmode de llegir a vegades.

un conjunt d eportades força original s’ha de dir

Per sort els nous personatges surten més ben parats. Primer tenim a l’Aris, el misteriós noi del grup  B(un grup de supervivents d’un altre laberint paral·lel) que resulta compartir poders telepàtics amb el nostre protagonista. Amb una personalitat tímida però decidida avança pel llibre amb força carisma fins que es converteix en un cabró pel be comú per després dir que no tenia altre alternativa i tornar a ser una ovelleta. El canvi no funciona i sincerament hagués preferit que fos un cabró fingint tota l’estona, hauria estat creïble al menys. Després tenim als dos acoblats del grup. En Jorge resulta ser molt carismàtic d’entrada, amb un xoc de personalitats contra en Minho molt afavoridor. Però immediatament després d’aquesta brillant presentació és esborrat d’escena i relegat a un dolorós segon pla que em fa preguntar per que mal gastar tan encertat personatge. I finalment tenim a la Brenda, una noia desperta i llançada que inexplicablement s’enamora de l’inútil d’en Thomas i que desprèn tendra carisma per tot arreu. Suposa una de les sorpreses més inesperades de la novel·la, tot i que sincerament, fins i tot la revelació final al seu respecte em va semblar massa anunciada. Tot i això un dels millors personatges de la sèrie i una fèmina que per fi mereix presencia en la novel·la.

En aquest cas els temibles grius són substituïts pels pirats, que bàsicament son gent que embogeix a causa de la malaltia que ha eradicat mitja humanitat. Tot i que en algun moment transmeten certa tensió, al final acaben per no suposar gran perill i no ser més que una excusa per no deixar altre alternativa al protagonista que cometre un homicidi (i les tedioses reflexions moralistes i conflictes interns que això suposa). Res a veure amb el temor que inspiraven els grius. Això sí, el conflicte intern que suposa saber-se infectat per la malaltia veient el que fa a les persones sí resulta interessant i (tot i que sobre explotat) és una de les reflexions més interessants de la novel·la.

El principal problema de la historia és potser que acaba exactament al mateix lloc on comença. O al menys és la sensació que em dona. D’acord, els personatges han passat totes aquestes penúries, fins i tot ara coneixen el pèssim motiu d’aquestes. Però la prova en si no aporta realment cap avanç en la historia. I que el 90% d’una novel·la sigui intranscendent per a la seva trama no és bona senyal. Amb una prosa que en el primer llibre resultava directe i en aquest obvia i infantil, el segon volum de la saga del corredor del laberint esdevé una total decepció. Definitivament i per desgracia, no puc recomanar aquest llibre.

Jessica Jones – Primera temporada.

“Jessica Jones” és la segona de les coproduccions entre Marvel i Netflix que desencadenarà en “The Defenders”. “Daredevil” (veure ressenya) va superar totes les expectatives i es va plantar de manera indiscutible al capdamunt del pòdium de les millors series del gènere. Jessica Jones és postula al nivell de la seva cèlebre antecessora. I això tan sols ja hauria de ser suficient per a demostrar la seva excel·lència.

Però Jessica no només fa això. Jessica construeix la personalitat forta d’una noia dura, capaç de fer veure que no li importa res ni ningú. Capaç de protegir-los a tots o destruir-se en el procés. Fins i tot contra algú al qui literalment és impossible dir-li que no. És una obra d’art. I deixa en ridícul a qualsevol altre producte de Marvel. Qualsevol pel·lícula de l’estudi empal·lideix esdevenint simple intercadència en comparació a aquesta obra mestre. Fins i tot en conjunt.

Com ja vaig dir en la ressenya de Daredevil el format Netflix atorga a les series uns recursos que ben emprats poden ser molt potents. Daredevil s’apoderava del format i el portava a l’excel·lència. Daredevil és la prova vivent de per què Netflix fa series com les fa. Jessica Jones no s’adapta de forma tan excelsa al format. Tot i que la sèrie continua tenint una sola trama impartible. Tot i que la sèrie segueix essent un sol element compacte que no es pot analitzar de forma episòdica. No te el crescendo especial que caracteritzava a Daredevil, la qual aconseguia mantenir la tensió a la perfecció fins a concloure. Jessica Jones te una baixada de ritme, petita, puntual, potser menyspreable. Però la te. I això fa que no es cenyeixi tant al format com la seva antecessora. Si és un defecte o no, be jo no en diria tant.

Jessica Jones és una Newyorkina solitària i rebel. Alcohòlica, independent, forta i… amb algun que altre súper poder. Un accident al que ni tan sols la sèrie es molesta a donar massa transcendència li va donar a la Jessica habilitats notòries entre les que es compten la súper força i… de fet poc més. Salta molt alt, trenca panys, rebenta parets. Res massa impressionant. Però de fet, si no tingués aquests poders la sèrie seria en si la mateixa. Doncs no són les seves habilitats sobrehumanes el que l’ajuden a resoldre el conflicte. Impulsada per la força de la joventut Jessica Jones va intentar ser una súper heroïna en el seu passat, una justiciera que ajudés a la gent en perill. Seguia els ideals ingenus d’un nen i no va trigar a pagar-ne les conseqüències. Després d’un seguit de traumàtiques vivencies, la seva carrera coma súper heroïna va veure’s destrossada i la Newyorkina va passar a fer l’únic que sabia fer, destapar els problemes dels demés. Reconvertida en detectiu privada, Jessica Jones es passa la vida perseguint a marits infidels per destapar les seves aventures davant els clients que li ho sol·liciten. Acomodada en aquesta vida i l’amargor solidaria que s’ha autoimposat Jessica viu amb el seu alcoholisme i el seu mal temperament en un piset de pany trencat el qual ni tan sols es digna a reparar. Res que no pugui entrar de totes maneres atemoreix a Jessica Jones. Però el retorn dels monstres del seu passat fan miques aquesta absurda quotidianitat i l’obliguen a fugir o enfrontar-se a l’adversitat. I be, si fugís no hi hauria gaire sèrie que explicar.

Killgrave és l’antagonista d’aquesta producció. I com ha demostrat Netflix, un bona historia de súper herois necessita un gran antagonista. Wilson Fisk s’apoderava indiscutible el títol de millor enemic de l’univers (tampoc era tan difícil, Loky era l’únic adversari digne de menció), però Killgrave li discuteix el lloc. I és que a gustos, colors, però l’home púrpura(Killgrave) em deixa incapaç de decidir a qui cedir el tron. Durant una traumàtica infància que ell mateix s’entesta en deformar Killgrave va obtenir un do. El do de veure complida la seva paraula. Qualsevol cosa que digui, mencioni o ordeni si un pot la complirà. Ni tan sols te el poder de controlar-ho. No hi ha voluntat de veure complides les seves paraules. Quan ell diu, la resta obeeix, vulguin ells o no. Ho vulgui ell o no. Ens trobem doncs amb un home que tot el que demana li és concedit. Un nen capritxós acostumat a obtenir el que vol i per al que la vida no suposa cap repte ni diversió. Però no sols es un nen al que un no es pot negar a servir. És un nen astut, tremendament intel·ligent. Domina el significat del seu llenguatge amb una astúcia visceral, ordeix i maquina. Per què això és l’únic que pot omplir la trista existència d’ algú a qui mai res li és negat. Killgrave és víctima del seu propi poder. Un poder tan poderós, que d’ell s’apodera. En un passat el qual la sèrie va destapant lentament, plantejant més enigmes que respostes, Killgrave va encapritxar-se de la jove Jessica convertint-la en la seva súper poderosa joguina. Incapaç de negar les seves ordres Jessica es va convertir en la mascota d’un nen maquiavèl·lic disposat a semblar el caos per simple diversió. Killgrave però va semblar morir en un afortunat accident de transit que va permetre a la Jessica fugir d’aquell malson. Però pel que sembla, la seva mort no va ser més que un miratge. Killgrave és viu i ha tornat, disposat a convertir la vida de Jessica Jones en un infern. Però tot i l’odi que sent per la noia que el va abandonar. Per la joguina que el va trair. Jessica és l’únic que dona emoció verdadera al nostre antagonista. L’únic que fa de la seva vida vibrant. Així que Killgrave comença una obsessiva creuada per convertir a Jessica de nou en la seva joguina però aquest cop sense emetre cap ordre en sí (cap ordre directament a ella vaja, a la resta tantes com faci falta), un joc vertiginós i homicida que porta al nen maquiavèl·lic l’emoció que li manca mentre converteix la vida de la nostre protagonista en un infern. Al seu temps Jessica Jones veu com tot el que estima s’enfonsa al seu voltant i s’encamina en la impossible creuada per capturar a l’home que és impossible desobeir. Mereix morir pels seus crims, Jessica ho te clar. I matar-lo seria molt fàcil. Però si el matés, desapareixeria la prova vivent de que les víctimes dels seus poders no són culpables de cometre crims als que no es podien negar. Així doncs, comença una recargolada persecució mútua, que a vegades sembla no tenir fi per a l’agonitzant protagonista d’aquesta historia. Una trama trepidant, embolicada i tremendament disfrutable.

Però no podem parlar d’aquesta sèrie sense parlar dels seus secundaris. Doncs Jessica Jones és una sèrie plena de dones fortes. Per què Jessica Jones no te sols la força dels seus punys. És una dona disposada a carregar el món a les seves espatlles si fa falta. A consumir-se a si mateixa en una creuada per lluitar pel que creu just. Per què Jessica Jones va de dura, va de dona impassible a la que no li importa res. Però ho fa per què és fràgil, és fràgil i vulnerable i no suporta veure patir als que la rodegen. Per què en el fons, encara que no ho vulgui, Jessica Jones és una heroïna.

Patricia “Trish” Walker és la millor amiga de Jessica Jones. Trish va ser en la seva joventut una súper estrella infantil, sobre explotada per l’ambició inesgotable d’una mare tirànica. Tot i això Trish va sobreposar-se a l’infància traumàtica d’una estrella televisiva involuntària i és ara una reconeguda locutora de radio que presenta un dels programes radiofònics més importants de la ciutat. És famosa, rica i du una vida acomodada, lluny de les urpes de la seva mare. Amb la satisfacció de saber que ella sola s’ha guanyat la seva pròpia fama. Després de la mort dels pares de la nostre protagonista en l’accident que li va donar els seus poders. La mare de la Trish va adoptar a la desvalguda Jessica per tal de promoure la seva reputació estel·lar. Convertida en un trofeu d’humilitat a la jove Jessica li resultava impossible emfatitzar amb la súper estrella pija i estirada que li havia tocat per germana adoptiva. Fins que ambdues van descobrir que cap de les dos era on volia ser i de personalitats contraries en va néixer una amistat indissoluble. Per molts esforços que Jessica fes per allunyar a la seva amiga del perill. Trish es presenta com una dona forta, activa i social. Totalment oposada al model de vida alcohòlic i deprecio de la seva quasi germana. Amb la capacitat per enfrontar per si sola les seves adversitats com sobreviure a la fama de ser una estrella infantil ha demostrat, Trish es presenta com el pilar imprescindible que Jessica necessita per a seguir endavant. Poques dones tan fortes he vist com ella en pantalla i molt menys juntes, com mostra aquesta sèrie.

Hope és la nena espantadissa que inicia tota la trama. Una adolescent responsable que un dia desapareix seduïda per un misteriós home. Tot i que aparentment no s’ha comés cap delicte els pares de l’adolescent apareixen davant la nostre detectiu suplicant-li que els retorni a la seva filla. Així és com Jessica descobreix que Killgrave no estava tan mort com pensava. Un cop rescatada per fi, aparentment salvada de les urpes del nostre antagonista Hope assassina els seus pares sota les ordres encara funcionals de l’home porpra. És aquí quan Jessica Jones promet portar a Killgrave davant la justícia per evitar que víctimes del seu terror com la mateixa Hope paguin per crims dels que no són culpables. Traumatitzada i completament destruïda l’abans enèrgica Hope és ara un cadàver ambulant que ni tan sols arriba a ser una ombra de si mateixa. Tot i això, ella troba la força per enfrontar-se a l’home que la va violar, obligant-la a matar als seus pares. Un trauma profund del que només una dona forta com cap podria escapar per enfrontar-se a l’adversitat.

Els personatges masculins però, tampoc es queden enrere. En aquesta sèrie se’ns presenta a Luke Cage, el qual protagonitzarà la seva pròpia sèrie(Luke Cage) que s’alçarà com la tercera de les seies coproduïdes entre Marvel i Netflix. Luke Cage és un tiu dur(literalment de fet doncs te l’habilitat de la invulnerabilitat(que ve a ser indestructible, irrompible, resistent a tot)), gros i somrient. Un afroamericà que regenta un bar arrossegant amb si la mort de la seva esposa amb la que Jessica Jones te més relació de la que voldria. Aparentment lligats per l’atzar aquests dos personatges s’embarquen en una relació romàntica esdevenint fràgils pilars dels seus propis dols. Amb una química envejable es converteixen en la parella més entranyable del gènere (i això que de fet mai estan junts, i definitivament no acaben junts). Destacant especialment les escenes de sexe. On el contrast de la pàl·lida pell de Jessica contra la fosca de Cage, de les fines corbes de Jessica contra les grans proporcions de Cage mostren un art excels que de fet valdria la pena apreciar per si sol. M’atreveixo a dir que les escenes sexual estèticament més belles que he vist a la pantalla.

El Sargent Will Simpson és un agent de policia amb un passat menys pla del que pugui semblar que víctima dels poders de Killgrave intenta assassinar (sense èxit) a la nostre Trish. Pertorbat per les seves accions ell intenta a tota costa acostar-se a protegir a la dona que va intentar assassinar. La qual com resulta obvi no vol saber res d’ell. Tot i les aparents reticències de l’ex estrella infantil. Aviat s’embarcaran en una vertiginosa i perillosa relació romanticosexual(mes sexual que romàntica) amb unes conseqüències més tràgiques del que pugui semblar. Dur i implacable, Will Simpson demostra un temperament inestable i temerari que pot acabar per portar més problemes que solucions.

Malcom, el veí drogoaddicte de Jessica Jones. Es presenta com un personatge carismàtic i aparentment irrellevant que acaba per esdevenir un pilar tant per a Jessica com per a la historia. Convertint-se en certa manera en una mena de germà recelós que vetlla per la seguretat de Jessica. Un individu fràgil i consumit per les drogues que d’alguna manera troba en Jessica la força per seguir endavant i afrontar les seves adversitats.

Destacar especialment a l’advocada lesbiana que porta el cas de Hope a petició de Jessica, la qual(junt a la seva exdona i la seva secretaria(la nova dona amb la que ha estat infidel a la primera i és causa de la separació d’ambdues)) es mostra com una dona forta, cruel i sense escrúpols disposada a qualsevol cosa per sortir-se amb la seva. Com he dit, un univers plegat de dones fortes. Que són fortes de debò i no per què el guió ho precisi. En Jessica Jones veiem l’autentica essència del feminisme, una dona forta i independent capaç d’afrontar per si sola els seus problemes. Un autentica mostra d’autèntic feminisme, sense pretensions de ser-ho.

Com Daredevil, la sèrie també està connectada a l’univers cinematogràfic (UCM:veure secció) i com Daredevil te connexions subtils que tot i tenir presencia no necessites comprendre per gaudir i entendre la sèrie. Això sí, l’aparició de Rosario Dawson (semi interès amorós de Daredevil) és un detall  increïble que sembla destinar a la infermera a convertir-se en la sanadora dels vigilants de la ciutat.

Destacar també especialment la manera com al sèrie decideix presentar els poders de la protagonista, que se’ns mostren de forma natural com quelcom normal i sense importància. Ella no es molesta en amagar-los com tampoc els va esbombant pel món. Simplement no te por a utilitzar-los si aquest són precisos. La sèrie en cap moment n’abusa ni els amaga. Mai esdevenen protagonistes ni es mostren en pantalla per al lluïment de l’acció. Un tracte que em sembla totalment encertat i que dona a la sèrie un toc de normalitat respecte als poders molt refrescant.

En definitiva Jessica Jones és la sèrie protagonitzada per la súper heroïna que el gènere dels súper herois mereixia. Intensa, vibrant, complexa i addictiva la sèrie ens presenta una Nova York viva i enèrgica que tintada en tons porpres ens presenta una historia fresca i original. Amb una trama impecablement ben portada que mostra el desenvolupament més interessant d’un súper poder que he vist mai (el de Killgrave). Jessica Jones es baralla amb Daredevil per ocupar el podi del seu gènere i esdevé total i indiscutiblement indispensable. Imprescindible i recomanable al 100%.

El Corredor del Laberint

“El corredor del Laberint” de James Dashner era un llibre en el que no tenia moltes esperances. Després de la decepció palpable que va resultar ser Insurgente no tenia gaire entusiasme per encetar la següent saga juvenil de torn. Però m’havien deixat el llibre (jo mateix l’havia demanat), així que com a mínim li havia de donar una oportunitat. Tot i això, o potser precisament per això, el llibre ha superat totes les meves expectatives. Potser no és una gran obra d’art de la literatura juvenil, però m’atreviria a dir que està bé. Bastant bé.

El llibre ens presenta la premissa d’un noi alque aparentment han esborrat la memòria, el qual es desperta en mig d’una clariana plena d’altres nois que van despertar en les mateixes condicions que ell. La qual està envoltada per un gegantí laberint sense sortida aparent. La premissa és suggerent, seguint la moda juvenil de distòpies aparentment complicades però sense gaire complexitat que aposten més per l’acció i la supervivència que per la refecció social. No com la fantàstica antologia de “Mañana Todavia”(Llegir ressenya), que beu precisament d’aquesta moda juvenil. Se’ns mostra un escenari de supervivència sense masses explicacions, la resolució de les quals és planteja com el conflicte a resoldre. L’excusa perfecte per deixar anar la imaginació i articular una historia d’acció sense massa complexitat ni pretensions. Per sort, en aquest cas la historia sap el que és, sap que no és 1984 i sap que l’únic que necessita és donar dosis d’acció juvenil als seus lectors. I ho fa.

Pot pecar de simplista en alguns punts, però es sap portar a si mateix. Sap atorgar emoció a la trama i l’univers que desenvolupa. Sap ser coherent i no dona més voltes de les necessàries. No dona mai gran sorpreses i al menys en el meu cas totes les morts m’han semblat flagrantment previsibles. Tot i això el fet no els hi ha restat especialment el poder dramàtic. La trama és interessant i captivadora, aconsegueix endinsar-te en la situació semi angoixant dels protagonistes. I sens dubte l’argot creat per a la novel·la te una aire simpàtic i original que m’ha semblat un dels seus punts més frescos.

Això si que és una bona ilustració. Grius, fantastics Grius.
I com oblidar els escarbats navalla

El laberint a part de ser un element d’aventura i misteri és en si un enigma gegantí, un missatge  secret amagat per que el descobreixin. I d’això tracta el llibre en realitat, de descobrir quin missatge amaga el laberint. El misteri es manté adequadament al llarg de tota la novel·la, però al final és inevitablement massa senzill. I això no seria un problema si no estigués presentat com la gran cosa, la gran deducció. Els grius, els monstres filadors que recorren els passadissos del laberint són esgarrifosos i proporcionen una tensió increïble i una acció vibrant esdevenint els monstres perfectes per a l’escenari que es presenta. Encara que al final el mite d’invencibilitat que els rodeja es desmunta en excés essent derrotats aquest amb una facilitat lleugerament excessiva.

La figura del corredor (els individus dedicats a córrer pel laberint per buscar-ne una sortida abans que les portes es tanquin durant la nit) és increïblement carismàtica i potent. Transmet epicitat i és molt molona. Per desgracia deixant de banda al protagonista, només un es presenta un corredor. Crec que l’ofici esdevé malaguanyat i que el llibre ens podria haver presentat encara que fos per sobre a un parell més d’aquests individus.

Els personatges no resulten especialment memorables. El protagonista es presenta com a algú intel·ligent i entusiasta però resulta obvi i lent. Un protagonista molt neutre com per desgracia sembla ser la costum d’aquestes sagues juvenils. No obstant he de destacat en Chuck, l’amic infantil i inseparable del protagonista que esdevé el seu suport i amb el qual és inevitable no encarinyar-se. I en Minho, el líder dels corredors(i de fet l’únic corredor amb presencia) l’humor directe i àcid del qual aconsegueix ser graciós i resulta molt carismàtic. Després tenim en Newt, un líder dur autoritari i pragmàtic, no especialment carismàtic però si convincent en el seu rol i totalment encertat. Després tenim a l’Alby, l’afroamericà. Simpàtic, alegre i comprensiu. El segon líder mes tou que tot grup necessita per contrastar la duresa del primer, força carismàtic també. I per acabat tenim a la Teresa, la noia. Que igual que el protagonista intenta ser una cosa i no se n’acaba de sortir. En teoria ha de ser dura, independent i forta. Ha de ser intel·ligent i viva. I tot i que al menys sembla intel·ligent, sembla més aviat una estirada malcarada que fuig de tothom. Un personatge que podria haver estat molt més ben portat.

El seu principal problema però és que representa que els personatges són molt intel·ligents, petits genis escollits entre el millor de la humanitat. Però la seva lògica tot i no ser defectuosa és letàrgica i lenta. Poc actius i extremadament poc madurs en alguns casos. Com és el costum en la literatura juvenil a estones em dona la sensació que ni el propi autor es pren seriosament els adolescents que protagonitzen les seves novel·les. I això no pot deixar de ser una taca en el seu expedient.

En definitiva la novel·la és entretinguda i interessant. Ens presenta un enigmàtic futur distòpic i et deixa amb les ganes de saber com continua i a que es deu tot plegat. Tot i que te algunes falles es manté sòlid i aconsegueix esdevenir interessant i original. Totalment recomanable. Sobretot si gaudeixes de les sagues juvenils i la literatura lleugera.

Daredevil – Primera temporada

“Daredevil” és la primera de les series coproduïdes entre Marvel i Netflix que pretenen desencadenar en una mini sèrie (The Defenders) la qual ens portarà a un grup de super herois a un món més complex, cru i urbà que el que Marvel ens te acostumat amb les seves pel·lícules. Una sèrie que tenia unes expectatives increïblement altes i que sorprenentment, les va superar totes.

El primer que cal entendre al veure aquesta sèrie és el format amb que Netflix emet les seves series i el concepte amb que ho fa. Netflix, és una televisió virtual que es caracteritza per penjar de cop tots els capítols de les seves temporades. Eliminant així la necessitat del, moltes vegades desastrós, clímax episòdic amb el que les series es veuen obligades, de vegades, a renunciar a part de la qualitat per tal de donar a l’espectador una petita dosi d’addicció i fer que torni a sintonitzar el canal al cap d’una setmana. Netflix elimina això, les seves series no són episòdiques, són un conjunt. No necessita prescindir del ritme narratiu per mostrar-te una petita sorpresa al final de cada capítol i enganxar-te per que anisis aquest al cap d’una setmana, per que ja el pots veure immediatament. I això és el que cal entendre per veure aquesta sèrie. No és un conjunt d’episodis independents, és un tot. Daredevil comença amb el primer capítol i acaba amb el darrer, sense pauses. Daredevil és una pel·lícula d’onze hores. I igual que una pel·lícula, aturar-la a la meitat i deixar-la oblidada és el mateix que no haver-la vist. No es pot analitzar en parts, no es pot jutjar episòdicament. És un tot on tot encaixa i totes les parts importen. Però a diferencia del cinema és un tot que te temps de prendre’s el seu temps. No està restringit pel perillós límit de les tres hores que esgoten a l’espectador. Per què està pensada per esser vista amb comoditat, prenent-se també el seu temps. Tot i que he d’admetre que les 11 hores que dura el metratge les vaig passar quasi be seguides (diria que vaig acabar-la unes 36h després d’haver-la començat). Així doncs Daredevil és un concepte nou, ballant entre el concepte compacte d’una pel·lícula i la duració extensa d’una sèrie. I no tinc por a dir que Daredevil és una obra mestra en quant a aquest format es refereix, una icona. Dardevil s’apropia de la idea i la fa seva. Dardevil juga i guanya.

La historia del personatge no és desconeguda. Al 2003 el nostre nou Batmat (Ben Afleck, aparegut a Batman v Superman(veure ressenya)) va protagonitzar una desastrosa pel·lícula(la qual no recordava tan, tan dolenta) que va ser odiada tan pels fans com per la critica i que segons es diu ridiculitzava el personatge. I efectivament si ens posem a comparar amb el que ens porta aquesta producció, aquella caracterització era ridícula. Però eren altres temps. Ningú es prenia el cinema de súper herois seriosament en aquella època, no crec tampoc que se li pugui retreure. Sigui com sigui, l’home sense por torna aquest cop a la petita pantalla per netejar el seu nom i fer-nos oblidar que va existir en algun moment alguna altre adaptació del personatge.

Matt Murdock és un advocat cec de dia i un justicier emmascarat de nit. Un defensor de la justícia als tribunals de dia i un castigador de la injustícia de nit. El que la llei no pot salvar, ho destruiran els seus punys. Fill d’un boxejador assassinat per no acceptar arreglar un combat per a la màfia, Matt Murdock va quedar cec de petit a causa d’un accident amb vessats químics. La pèrdua dels ulls però, va desenvolupar en el nen de forma extraordinària la resta de sentits. La premissa és interessant, pot sonar típica doncs no és molt diferent a la de molts altres súper herois. Però el que caracteritza a daredevil és la seva cruesa. Batman és fosc, gòtic. Un justicier que evoca critiques socials. Daredevil és cru, barroc. Un vigilant que deixa a relluir la mesquinesa de l’home i et deixa a tu treure les teves pròpies reflexions. La comparació amb el cavaller de la nit no és accidental.  Doncs per a mi Daredevil és l’únic producte del gènere que pot competir amb la ja llegendària pel·lícula “ The Dark Knight”, sens dubte la millor pel·lícula de súper herois mai creada. Però potser no la millor adaptació audiovisual. Potser ja no.

Com correspon a un advocat cec de la cuina de l’infern (Hellskitchen) la historia ens presenta un entramat de corrupció, amb un seguit de conspiracions corporatives, apropiació de terrenys i moltes, moltes màfies que es reparteixen els monopolis del crim en una ciutat més decadent del que pot semblar a primer cop d’ull. La justícia dels tribunals mai és suficient per a acabar amb els criminals que germinen dins la ciutat. Per això el dimoni de la cuina de l’infern surt a passejar per les nits, assegurant d’inspirar als criminals la por a delinquir. Si la justícia no és suficient per salvar la ciutat, algú ho haurà de fer. No és una idea innovadora. Però sí està ben portada. De fet, mai l’havia vist tan ben portada. Un sol home travessa l’obscuritat i va desmuntant una per una les diferents màfies que controlen la ciutat: russos, xinesos, japonesos. Tots acaben caient a mans de la justícia. I per ambiciosa que sigui la proesa en cap moment resulta exagerada o antinatural. Daredevil és la justícia encarregant-se de netejar els carrers, a cops de martell(als tribunals) o a cops de puny si convé (als carrers).

Però un no pot parlar d’aquesta sèrie sense parlar dels seus personatges. En primer lloc tenim al brillant Matt Murdock. Amb una actuació excel·lent que s’apodera del personatge amb una força i naturalitat sorprenents que quasi fan recordar al propi Robert Downey Jr(Toni Stark/Iron man). La sèrie ens mostra a petites dosis i en un format molt encertat la infància i orígens del personatge al mateix temps que es van desenvolupant els seus ideals i la seva lluita. Veiem simultàniament al jove amb un passat traumàtic que va ser el naixement de l’home que és avui. Però tot i ser un home, te dubtes. Acaba de començar i no sap si el que està fent és del tot correcte. Te dubtes però segueix endavant, per que creu que algú ho ha de fer. Te dubtes i evoluciona, el personatge madura i torna més solida la seva postura, més heroica.

Tenim també el seu inseparable company Foggt Nelson amb una increïble actuació i una simpatia desbordant que aconsegueix tot i ser graciosa i còmica no treure profunditat al personatge. Nelson és l’amic que Murdock necessita, l’amic que mai falta, el pilar que sosté el seu món. Però també és l’audaç advocat que forma la dupla de Nelson & Murdock, l’únic bufet d’advocats incorruptible de la ciutat. Tot i que el personatge i la seva actuació són sobresortints la seva presencia en pantalla és petita i es troba a faltar una mica més de protagonisme.

Karen Page és la fèmina de la producció. Ella ho comença tot. Una contable que destapa el primer fil de l’entramat de corrupció sobre el que girarà tota la sèrie. La vida de la qual és salvada tant pel defensor nocturn Daredevil com per l’advocat cec Matt Murdock. Karen és una víctima, és víctima d’una trama que no s’hauria d’haver atrevit a destapar. És una dona petita que no te força per enfrontar-se al món. Però ho fa igualment, per què és el correcte. I per això és una heroïna. Protegida per la dupla d’advocats, acabarà per convertir-se per la secretaria sempre fidel de Nelson & Murdock. Tot i que l’actuació de l’actriu no resulta tan estel·lar com les altres dues si és molt decent. I sincerament, l’actriu em va enamorar des del primer cop que la vaig veure a True Blood.

Però el personatge més gran que ens porta aquesta sèrie és Wilson Fisk. El criminal sense escrúpols que aconsegueix fer-se amb el control de totes les enemistades màfies de la ciutat i fer-les seves (les quals, tot sigui dit resulten ser increïblement carismàtiques. No havia vist mai en una sèrie que les bandes secundaries d’una gran organització criminal tinguessin tanta presencia. En un altre producció aquests serien els massilles, els rellevistes. Però aquí brillen amb llum pròpia i les hi fan passar putes al nostre protagonista), el qual fins i tot es presenta  a l’alcaldia de la ciutat i a poc queda de guanyar. Un enemic que a la seva manera és també un defensor. Un enemic que com Matt Murdock estima la ciutat que el va fer créixer i patir, però que en lloc de salvar-la, vol fer-la cremar per reconstruir-la de nou. Més esplendorosa que mai. És sense cap mena de dubte l’antagonista més profund i sòlid que he vist en el gènere dels súper herois. Que no el millor. El Jocker (el de Heath Ledger) és un personatge difícil de superar, però que tot i tenir una idea molt complexa i ben elaborada al darrere, no te una complexitat intrínseca en els seus motius, tot al contrari, és pura i simple anarquia. Un dels encerts de la sèrie es que triga a presentar-nos a l’antagonista. Primer es presenta el conflicte i fins varis capítols després no se’ns mostra la cara de l’home qui mou els fils de l’entramat. Però encara triga uns capítols més a presentar la seva veritable cara. Un home aparentment pacífic i seré, un mafiós sofisticat, quasi passiu. Un individu amb un cos enorme però que fins i tot pot semblar un bonachon del que aprofitar-te. Fins que el fas enfadar. Fins que treu la fúria i et tritura el crani amb una porta (una de les millors seqüències de la sèrie) o amb les seves pròpies mans. Un pou de violència amagat rere una mascara de sofisticació. Una personalitat maquiavèl·lica i complexa que enterra en el seu si un passat encara més traumàtic i interessant que el del nostre protagonista. Sens dubte el millor de la temporada.


També tenim altres personatges importants com l’increïblement carismàtic Stick. Un vell cec malcarat que va ensenyar al jove Matt Murdock a valdre’s per si sol, a lluitar tot i la manca d’ulls després de perdre tan la vista com el pare. Un individu, sarcàstic, cru i rude, increïblement molón, però que en el fons te una vena tendre i compassiva (molt en el fons). Tenim també al carismatissim Ben Urich, el reporter que ajuda amb la seva premsa a destapar tot l’entramat de la sèrie i que es converteix en un mentor per la jove Karen. El qual guarda un dels finals més colpidors, bruscos i crus de la temporada. També s’ha de mencionar el semi interès amorós del protagonista que al final queda en res(i no, no és negatiu) Roario Dawson, la seva infermera personal i l’única que atén les desastroses ferides del nostre heroi emmascarat. La qual no pot estimar a un home amb una doble vida tan temerària. O la mà dreta del nostre antagonista, que executa un brillant paper. Seré i calmat, autoritari, acaba esdevenint el perfecte intermediari i un genial contrapunt per a Fisk. L’únic intermediari carismàtic que recordo no en el gènere de súper herois si no en el criminal en sí. I finalment la increïble Vanessa, l interès romàntic de Fisk. Per què sí, en aquesta sèrie, l’antagonista te un romanç més intens que el protagonista. Vanessa humanitza el personatge, li dona rerefons i mostra la seva cara més tendre. En una relació intensa, romàntica i a estones malaltissa que ens deixa transmetre un amor verdader. Un amor autèntic que a vegades ens fa empatitzar més amb l’antagonista que amb el nostre estimat Daredevil.

La sèrie està connectada a l’univers cinematogràfic (UCM:veure secció) amb referències molt subtils però en el fons força transcendents. Un punt a favor en aquest cas és el fet de que tot i estar-hi connectada no necessites haver vist res més de l’univers per entendre la sèrie. Les referències hi són, però la historia es comprendrà de la mateixa manera tant si les coneixes com si no. Tot i les constants referències als Advengers que quasi passen desapercebudes i que són molt agraïdes (introduïdes amb una naturalitat sorprenent i afavoridora, les quals són una delícia de trobar) no són intranscendents per a la sèrie. Per un motiu tan simple com que la corrupció corporativa en que s’embolica la sèrie es basa de fet(al menys en part) en l’apropiació dels terrenys destruït per l’intent d’invasió Chitauri durant The Advengers. Tot i que amb subtilesa i de manera poc apreciable, la sèrie està profundament lligada a l’univers cinematogràfic de la qual forma part.

Però si una cosa cal destacar d’aquesta sèrie respecte a la resta de l’univers cinematogràfic és la seva acció. La resta de produccions de l’univers són en comparació “acolorides”, aptes per a tota la família. En aquesta sèrie la violència és extrema i l’ enfoc molt madur. No és per nens.  És completament per a adults. Tot i que no te gaire contingut sexual (que en te), la sèrie és plena d’una violència crua i sanguinària. Les escenes d’acció són trepidants i increïblement ben coreografiades. Mai havia vist una acció tan al·lucinant en una sèrie. El nivell és sens dubte cinematogràfic, superant a la majoria de produccions d’arts marcials. Hi ha sang a dojo i és que un dels punts forts del protagonista és que sagna. Estem acostumats a veure súper herois invencibles que amb prou feines sagnen. L’armadura vivent de Tony Stark o el sempre ferm Steve Rogers. Però Matt Murdock cau, l’apallissen contínuament. Te el cos ple de blaus i fa que l’espectador es pregunti com carai ho fa per tornar-se a aixecar. De fet, el seu dolor et fa mal fins i tot a tu. Així doncs no és un súper heroi invencible. Potser pot carregar-se a deu homes. Però no ho fa en dos minuts sortint-ne indemne(com el nostre capità), triga quinze minuts i surt tan mal parat que amb prou feines pot arrossegar-se. Fer especial menció a l’escena al passadís(un homenatge a Old Boy al·lucinant) que cinematogràficament em sembla per si sola una obra d’art.

Poc més em queda per dir d’aquesta sèrie. Sens dubte el millor de l’univers cinematogràfic. Les pel·lícules són les grans produccions, les taquilleres, les comercials. Però empal·lideixen davant la joia que representa Daredevil (i de fet la resta de series en coalició amb Netflix), esdevenint en comparació quasi deixalles. Daredevil és la sèrie que el gènere dels súper herois mereixia. Una producció profunda, reflexiva, intricada i ambiciosa que com he dit, supera totes les espectatives. Total i definitivament imprescindible.