Batman v Superman: Down of Justice

“Batman v Superman” serà segurament una de les pel·lícules més controvèrsies de l’any. Odiada per la critica, estimada per part del fanatisme (no per tot: veure aquí). És una pel·lícula que ha estat titllada de saturada i exageradament complicada. Difícil de comprendre, inconnexa a trossos i mal dirigida. És una pel·lícula que ha decebut a molts, una pel·lícula que no ha sabut estar a l’alçada de els expectatives. Pel que fa a mi, ha estat exactament el que esperava. No des del controvèrsia tràiler que et resumí la pel·lícula en 2 minuts, si no des que em vaig assabentar de l’existència del film. Un desastre polèmic i precipitat.

Marvel venia construint el seu univers cinematogràfic (veure secció) des de 2008. Un univers que tot i no ser de l’agrad de tots ha estat innegablement ben construït i consolidat. Individualment els productes d’aquest univers poden no ser una meravella, però coma conjunt consoliden una obra d’art de la ficció fílmica. Es podria dir que Marvel ha creat el concepte d’univers cinematogràfic tal i com el coneixem. Però no prou satisfet amb això s’ha assegurat de convertir aquesta en la franquícia més exitosa de la historia en tan sols 8 anys. Compta ja amb dotze pel·lícules estrenades i onze més en desenvolupament; a més de 8 temporades repartides en 4 series i totes les que estan per venir. És un extensíssim univers. Amb un innegable potencial econòmic. I aquest és precisament el problema d’aquesta pel·lícula. El problema no és la pel·lícula. Si no la competència. Marvel te un univers consolidat. DC no te res, o no tenia. Una sola pel·lícula (the man of steel) que ni tan sols havia estat ideada per formar part d’un univers cinematogràfic la qual s’havia convertit en el seu inici quasi a la força. Marvel i DC són les dues grans companyies per al que les súper herois es refereix, dos titans tan colossals que ofusquen qualsevol altre nom que gosi aparèixer pel seu camí. I amb Marvel produint un dels experiments cinèfils més exitosos de la historia DC no tenia alternativa. No es podia quedar enrere, havia de crear el seu univers i ho havia de fer ràpid. Abans que ja fos tard per reparar el dany. Com més trigués més fama guanyaria la competència i més milions perdria. Una pressió sota la que no em voldria veure sotmès. I sota la qual no m’estranya que la pel·lícula hagi estat un fracàs en certs aspectes. De fet, diria que fins i tot n’ha sortit ben parada (podria haver estat com el reboot de fantastic four). DC necessitava fer les coses ràpid i be. I les ha fet ràpid i malament. Però no tot son males noticies. Al menys les ha fet. Tot i que de manera precipitada i amb una pel·lícula força defectuosa per si sola, ha aconseguit establir  d’un sol cop les bases de tot un univers de manera força acceptable. Ara be, només les vendes diran si aquesta aposta tan arriscada crearà un altre petit imperi o enfonsarà les futures produccions. Sincerament, després d’aquest desastre, tinc confiança en que el que vingui pugui tenir la qualitat que s’esperava d’aquesta pel·lícula. Que DC es recompongui de les seves presses i deixi de treballar sota pressió per aportar al món del cinema un altre univers memorable. Espero de tot cor, que DC aconsegueixi captivar-me com ho ha fet la seva competència.

Després d’aquesta llarga introducció de més de 500 paraules toca parlar una mica de la pel·lícula en si. Deixant enrere els motius que l’han portat al desastre. Aquesta no em sembla ni de bon tros tan desastrosa com alguns la pinten. Tenia bones idees i algunes fins i tot les sap portar, d’altres resulten exageradament malament. La pel·lícula volia ser complexa i obscura per contraposar-se a la esmentada competència. Aconsegueix ser obscura i embolicada, però no tan complexa com pugui semblar. Desenredat la caòtica linealitat del film la trama resulta ser no només senzilla si no que decebedorament infantil. Un malvat megalòman enganya a dos forts enemics per que es matin entre ells (el qual per cert no sembla treure cap benefici aparent del conflicte). Però el fort de tot plegat es que no els enganya amb maquiavèl·lics i recargolats plans si no amb trampetes de parvularis. Però la pel·lícula ens vol vendre que si són plans maquiavèl·lics i recargolats. I tant ens ho fa creure que provoca que alguns no entenguin res. En Superman sembla el típic estúpid i manipulable votant americà que sempre fa el que algú altre li guia que faci sense que ni tan sols s’adoni que és un simple titella. Entenc que en comparació amb la resta de personatges no és un geni, entenc que està començant i no te clar el seu lloc al món ni la seva moral, però cal fer-lo semblat tan estúpid? Pel que fa a en Batman, el pinten com un geni súper intel·ligent però cau en les trampes més ridícules i poc subtils mai vistes en el medi a més de cometre uns recargolats i magistrals plans que més que recargolats són incoherents (de debò, per que poses un localitzador a un camió per després dedicar-te a disparar-li míssils? No te cap sentit). Personalment la pel·lícula no m’ha semblat tan complicada i difícil d’entendre com molts diuen. No he llegit res de DC, però sí que m’he informat sobre el tema abans de veure el film. El suficient com per no perdre’m sembla. I és una sort, doncs si no em sentiria perdut per a fer aquesta critica. Doncs és cert, que sense un bagatge mínim en els còmics, la pel·lícula és senzillament incomprensible. I una pel·lícula que es preï s’hauria de sostenir per si sola (i com a molt, per les seves predecessores).

Hola soc en Deadpool, cliqueu aqui per mirar la meva puta ressenya, és millor que aquesta merda.

Si a la pel·lícula anterior el personatge de Louise Lane es feia incòmode de veure, aquí sobra directament. Tot i guanyar una part de la química que li faltava (cosa no gaire difícil) la seva aportació a la pel·lícula és nul·la. La seva investigació inútil i sobrexplicativa. Prous coses hi ha sense explicar per que ella ens vingui a explicar les que ja sabem dues vegades. De fet ni tan sols funciona be com a desencadenant del conflicte. Sincerament un personatge que es podrien haver estalviat. I parlant d’estalviar-se personatges. La tortuga ninja mutant ja no tant adolescent (Doomsday) a part de tenir un disseny horrible i uns efectes especials horripilants sobra més que el president del govern espanyol (d’acord, no tant). Un conflicte entre els dos súper herois més icònics de la historia ja és de per si prou interessant com per que li hagis de fotre més trames. Sincerament la part de la pel·lícula que millor funciona és la del desenvolupament del conflicte. I pel que fa  a la duració un cop resolt aquest ja dona per fer una pel·lícula. La meva pregunta és llavors: per què? Per què esguerrar la pel·lícula amb un element que empitjora la trama? Per que malgastar un personatge tan icònic de manera tan absurda i precipitada? I sobretot, per què esguerrar la sorpresa (l’únic argument a favor que podria tenir) en el maleït tràiler?  Simplement una decisió nefasta de la que més val no parlar.

Pel que fa als personatges tots m’agraden (no, en Doomsday no). Exceptuant potser en Superman. L’actor te un bon físic, però no m’agrada gens la seva actuació emo melancòlica. No m’agradava en l’anterior pel·lícula i segueix sense agradar-me encara que n’hagin rebaixat el to. No se si això és degut a la direcció o a les capacitats de l’actor(ho dubto, em va agradar molt a U.N.C.L.E), però aquest ambient depressiu i indecís pràcticament fa odiar al personatge per la seva inutilitat. I que un personatge tan ultrapoderós que pràcticament és Deu sigui inútil, te collons. Pel que fa al nostre Batfleck(Ben Afleck interpretant a Batman), el seu paper m’encanta. Potser si que se’l veu una mica rígid i amb una expressió pràcticament invariable, però d’alguna manera aconsegueix ser acorde amb l’ambient de la pel·lícula. I per molt mal justificat i conduit que estigui el personatge, l’actor aconsegueix dotar de carisma a la seva fosca serietat. No se si el millor Batman però potser sí el millor Bruce Wane (o això diuen alguns, jo no m’arriscaria tant). Wonderwoman és un altre cosa, potser la seva aparició a la pel·lícula està posada amb calçador, potser és precipitada, però és disfrutable. L’actuació és elegant i sofisticada i el personatge transmet la força que necessitava. És la poderosíssima fèmina que aquest univers necessitava(i que tarda en aparèixer a Marvel, Carol Dambers ja). He de dir que el jove Lex Luthor sí m’ha agradat, m’ha agradat el personatge i la seva actuació. M’ha encantat el que han decidit fer reconvertint el personatge en un sociopata. Però he detestat que han fet amb ell. Per que crear arriscadament un Lex Luthor diferent per destruir-lo com ho fa la pel·lícula? És el pitjor que por ser un malvat en el cinema actual: un malvat sens emotius. Terriblement decebut que creïn un personatge tan interessant (i sí, creïn per que aquest no és el Lex Luthor dels còmics) per pràcticament assassinar d’aquesta manera la seva essència. Finalment destacar el nou Alfred, que trobo molt encertat per al nou Batman i que ofereix un contrast molt refrescant respecte les versions anteriors del personatge al cinema.

Molt s’ha parlat de les visions. Sobren? Una mica. Però tampoc són el pitjor de la pel·lícula. La doten d’una complexitat i un rerefons interessant. El problema en si resideix que són referències a pel·lícules que encara no existeixen. Un no es pot dedicar a obrir 50 trames i deixar-les irresoltes per connectar-les a hipotètiques pel·lícules futures. Simplement el cinema no funciona així. El públic no està acostumat a una complexitat com aquesta pel que fa a un univers cinematogràfic. I encara que ho estigués, estan mal portades. I aquestes coses només es poden fer si es porten be.

Sexy <3

Tot i això la pel·lícula te coses bones. La trama política és interessant. Tot i que analitzada a fons al final és una mica infantil i te certs forats està ben portada i manté una tensió adequada (l’explosió al capitoli el millor de la pelicula).Plantejant certs dilemes mai vistos abans en el cinema de súper herois. La corrupció del poder absolut, la deïficació d’aquest i sobretot el debat polític que les opinions al respecte generen.

Sobre les introduccions de la resta de membres de la lliga de la justícia no diré gaire res. No són tan cutres com podrien ser. Per a mi estan força acceptables (encara que sí, que els tingués tots guardats en una carpeta amb els seus corresponents símbols sigui una mica “simple”).

El segon gran problema de la pel·lícula després de les seves presses per consolidar un univers, és la seves grandiloqüents aspiracions de grandesa. No només vol ser una gran pel·lícula, vol ser una pel·lícula collonuda, molona, profunda i… mil coses mes, a vegades contradictòries. La pel·lícula deixa anar grans frases, a vegades sense context. Ens dona grans escenes d’acció, que semblen ser l’únic justificant de la seqüència (per les quals es tira la trama per la borda). Ens ofereix èpiques aparicions estel·lars (anunciades  al tràiler, precipitades i malaguanyades). Ens ofereix moments èpics i impactants(anunciats en el tràiler és clar, o que es retracten de si mateixos cinc minuts més tard(SPOILER: la mort de Superman)). En definitiva vol ser tantes coses grandiloqüents, que deixa inevitablement d’altres de banda, d’altres que al cap i a la fi són més importants en una pel·lícula.

Unteenage mutant ninja turtle

Abans d’acabar vull mencionar que la pel·lícula m’ha agradat. Però te el gran defecte de ser aquella mena de productes que com més voltes els dones pitjor et semblen. És una pel·lícula entretinguda i d’inscrutable, que et manté assegut al seient, però plena de defectes que potser un preferiria no saber. Una pel·lícula que t’entretindrà mentre la miris però et deixarà amb un forat a l’estomac quan l’hagis acabat, un forat que com més intentis justificar més conscient seràs de com n’és d’enorme. Potser el millor hagués estat no llegir aquesta ressenya. Però be, ara ja és tard no?

Tot i la horrible critica. No és una tan mala pel·lícula. Te elements pèssims. Però aconsegueix assentar les bases d’un univers i tot i els seus defectes aconsegueix deixar-te amb ganes de veure més. Aquest univers que acaba d’iniciar pot arribar lluny si aconsegueix aprendre dels seus errors i no tenir por de ser ell mateix, al seu ritme. Una pel·lícula que absolutament no recomano, a no ser que sigui per veure el que vindrà després. En aquest cas: endavant. Per be o per mal un gran univers s’acosta.

Msss, ja hos he dit que visiteu la meva ressenya? Soc el putu amo.

L’Aurora

“L’Aurora” de Núria Tió és sens dubte la novel·la eròtica més dolça que he tingut el plaer de llegir. En si el llibre és un viatge de descobriment  a través dels anys en la sexualitat d’una adolescent. Però la tendresa amb que es tracta és tan alegre i esponjosa que un no pot evitar encarinyar-se amb els personatges. Darrerament la literatura juvenil em causa certa incomoditat, potser per la simplicitat del raciocini adolescent que s’hi exposa. Aquest llibre tot i versar sobre adolescents i tractar el descobriment de la sexualitat d’aquests no m’ha provocat cap sensació similar. Això sí, tot i que per la historia podria semblar-ho, no el catalogaria com a juvenil.

Aurora és la deïtat romana equivalent a Eos en la mitologia grega, que cada matí s’encarrega d’anunciar l’arribada del seu germà, la deïficació del sol. Aquesta similitud no és pas casualitat. I es que un dels elements més característics de la novel·la és aquest. Cada personatge te un homònim en la mitologia grecoromana. I el nom no és l’únic que comparteixen. De manera senzilla podríem tractar aquesta novel·la com una recreació de les dramàtiques aventures amoroses d’aquestes mitologies portades a temps més moderns i a sols menys divins. Cada personatge te un nom (Afrodita, Ares, Aurora, Babis, Diana, Dionís, Hèlios, Hipòlita) i aquest nom no només defineix basant-se en la mitologia la personalitat del personatge, si no la relació que guarda amb la resta en un teixit molt ben lligat que tot i la seva complexitat es mostra amb una senzillesa dolça i sense pretensions.

Al meu parer és una novel·la que al menys s’hauria de recomanar a qualsevol adolescent en plena revolució sexual. Doncs tracta aquesta de manera seriosa i honesta. Natural i sense capficar-se massa en lo educativa que pugui ser. És com he dit una historia de descobriment de la sexualitat i crec que ho borda. La novel·la comença amb una nena de dotze anys descobrint entre murmuris que és la masturbació i acaba amb una dona feta i dreta amb prou feines sortida de la majoria d’edat. La maduració del personatge és una mica prematura (amb 15 anys s’emparella amb un individu d’edat indeterminada amb qui comparteix pis pràcticament), però no se sent entranya dins el context de la novel·la. Aquesta és sobre tot un procés de maduració que es cou poc a poc per a donar al món una dona com el món es mereix.

El llibre te una sèrie de personatges molt carismàtics i potents que acompanyen amb alegria les peripècies de la protagonista. Amb una narració sexual vigorosa i enèrgica a la part que dolça i tendre. No te por a parlar sobre vergues colossals o fluïts ejectats. No te por de ser moralment incorrecte per que defineix la seva pròpia moralitat. La descobreix. Amb un ambient que viu entre Barcelona i París, la novel·la defineix un ambient que tot i ser senzill te un fort component intel·lectual avesat sobretot a les arts dramàtiques. S’actua, es balla i es contemplen pintures d’innegable dot artístic. I és clar, es contorsionen cossos, també amb un art sublime.

Temes com la menstruació, la masturbació, l’homosexualitat, les ruptures amoroses o la mort (sí la mort, sense connotacions sexuals) es tracten amb tota naturalitat integrant-se a la historia com una part fluida d’aquesta. El viure i deixar-se portar, fer cas dels teus impulsos, fer-te amb el que el teu desig et dicta i trobar el teu lloc al món son els temes sobre els que versa la novel·la. Gaudint d’escenes tan suggerents com un trio entre dos alumnes i una monja en una escola de monges (el qual estranyament no es fa estrany). Aniversaris familiars (amb avis i germans) de temàtica sexual (que no, no vol dir que facin marranades entre ells, simplement aprecien l’erotisme com un art estètic, la novel·la esta carregada de connotacions artístiques cap a l’art eròtic) o fins i tot una escena d’incest (sí, incest, no n’hi ha per tant, pensa en la mitologia). Com la novel·la integra tot això i a més ho relaciona amb la mitologia clàssica em sembla una petita obra mestre de coordinació i elegància. En definitiva una fantàstica novel·la.

Pel que fa a la meva recomanació, totalment imprescindible si ets un(o sobretot una) adolescent descobrint el seu món. I especialment recomanable si ja has passat aquesta etapa. Una novel·la que es queda a les portes d’esdevenir imprescindible però que sens dubte esdevé memorable.

Alícia al país de les meravelles

Tim Burton és un director excèntric. Te una llarga renglera de fanàtics i una també extensa fila de detractors. Les seves obres poden o no agradar. Però el que no sol fer és deixar indiferent. Amb la seva estètica particular ha captivat un públic molt específic que junt al seu intèrpret preferit (Jonny Deep), ha llençat al director a l’estelat. He sentit critiques que apunten que les seves trames han perdut substancia, que les histories no estan tan cuidades, que ha perdut qualitat en pos d’exagerar l’estètica que l’ha dut a la fama. I sincerament, “Alícia al país de les meravelles” no és el millor exemple per a defensar-lo.

Tots coneixem les peripècies de l’Alícia al país meravellós. Disney s’ha encarregat de gravar-ho en foc a les nostres infàncies. Però al contrari que molts altres clàssics de la casa, la d’Alícia és una historia que prové d’una novel·la. És d’esperar que en una pel·lícula en live-action el format pugui atorgar-li certa profunditat a la historia. Per desgracia no és així. La historia m’ha semblat plana, molt plana en comparació amb el difuminat record que guardo de la versió animada. Pueril, insípida, avorrida.

Una de les coses que es critica de la pel·lícula és la excessiva deformació dels personatges principals. Cosa que a mi m’ha semblat quasi perfecte. La caracterització te una estètica que lliga a la perfecció tant amb l’estil particular del director com amb la mitologia del país de les meravelles. En això consisteix, un món eixelebrat de fantasia rocambolesca. Tim Burton era l’adequat per a portar a la pantalla l’essència estètica d’aquesta història. Per desgracia no ha fet un treball tan excepcional amb la historia.

I un dels errors més garrafals de la pel·lícula em sembla la seva protagonista. És guapa, molt guapa. Però… poc més. La seva actuació em sembla insípida, poc fantasiosa, mancada de passió. No se si això es deu a els dots de l’actriu per a representar al personatge o a una intenció deliberada del director per una personalitat apagada. Però sigui quin sigui el motiu em sembla que destrueix la pel·lícula. Tal com es presenta la situació Alícia hauria de ser una dona forta que afronta el seu destí i decideix prendre’n les regnes. Que es desfà dels lligams de la fantasia per enfrontar-se a la realitat, lluitar contra el destí advers. Hauria de ser una dona forta. Però no és més que una nena indecisa arrossegada pels esdeveniments, que en cap moment mostra un deix d’autèntica determinació. Fa el que fa per que fa estona que s’ha quedat sense altre opció. Tampoc sembla patir cap dilema intern. Literalment m’ha semblat que tot li relliscava força. Una dona que va fent. Sincerament, un resultat pèssim per una gran possibilitat. Un dels elements més potents d’Alícia són la curiositat per explorar la fantasia, les pors per endinsar-se en el desconegut. En aquesta pel·lícula l’actriu m’ha semblat literalment un cadàver mancat d’emocions. Pèssim.

Pel que fa a la resta de personatges tots tenen tan una estètica com una personalitat força encertades i molt ben portades en pos de l’estil que la pel·lícula vol presentar. Però si la protagonista falla, la resta no pot pas sortir be. Els escenaris m’han semblat curiosament força oblidables, igual que l’enemic final. Esperava més extravagància d’aquests.

Pel que fa a la historia… Be, crec que els esdeveniments han seguit una direcció pèssima. A estones tenia la sensació de veure una pel·lícula de fantasia de classe B. Amb un perill rere l’altre sense pràcticament cap mena de justificació. Una sèrie d’escenaris que s’han de passar per que alguna aventura hi ha d’haver a la pel·lícula però que realment no influeixen de cap manera a la trama. Com si el film no fos més que una successió d’escenes d’acció. I entre que els escenaris semblaven quasi inconnexos (o mal conectats) i que l’actriu no era capaç de mostrar qualsevol mena d’evolució al respecte d’aquestes aventures, m’ha transmès la sensació que mitja pel·lícula sobra. La derrota del tan renombrat enemic final m’ha semblat entre llarga, precipitada i anticlimatica. Però el pitjor de tot es que la decisió final de tornar al món real. Tot i esser l’encertada des del punt de vista literari de la ficció, és incongruent dins la pel·lícula per la mancança de sentiments transmesos per l’actriu principal. S’hauria de fer notar que aquesta decisió be donada per la necessitat de madurar, d’afrontar la realitat i prendre les rendes de la teva vida. Però com a la resta de la pel·lícula m’ha transmès no ser més que una decisió arbitraria. Essent aquest el missatge final de la pel·lícula, és trist que aquesta no aconsegueixi transmetre’l adequadament. Tristament, una autentica decepció.

No obstant, tot i que decebedora, la pel·lícula m’ha entretingut. És capaç de fer-te passar l’estona i no esdevé del tot avorrida en cap punt. El que no m’agrada d’aquesta és la comparació amb el que podria haver arribat a ser. Per que ben portada hagués pogut ser gran. Però s’ha quedat en mediocre. La recomano per a tots aquells que li tinguin curiositat i tinguin ganes de matar el temps passant una estona sense pensar gaire. Fa poc s’ha anunciat la continuació d’aquesta, doncs la novel·la original n’hi te. Tot i la decepció de la primera part espero poder veure la segona. Desitjant que el fet de treballar sobre material nou doni a la pel·lícula l’aire de frescor i vitalitat que li ha faltat a la primera.

One Piece 820 – Gat i Gos tenen una historia.

Jo vaig conèixer en Roger. – I jo també.

Els dos anteriors capítols de la sèrie van ser un tsunami d’informació com els que l’autor deixa anar cada cent capítols (o més). El primer, essent segurament un dels capítols més importants de la sèrie, va revelar-nos una informació amagada durant anys sobre el futur final de la sèrie. El segon va dedicar-se a revelar-nos un altre petita allau d’informació sobre el futur més immediat d’aquesta. Ara tocava reorganitzar. El capítol anterior ja ho havia fet en part. Però era temps de posar les coses al seu lloc, de quadrar-les. I ho ha fet… més o menys.

Efectivament ha organitzat la informació revelada, ha emplenat el buit i ha explicat una de les mes grans incongruències de la sèrie. I em sembla sorprenent la facilitat amb que ho ha fet. One Piece segueix les passes del realisme màgic. Hi ha certes coses que simplement t’has de creure, per què la sèrie és així. Jo pensava que el fet que resultés tan difícil arribar a Raftel tot i tractar-se simplement de l’ultima illa que marquen els log pose, era un d’aquests incongruències màgiques  que omplen la mitologia del manga. Però no, potser l’era i l’autor va veure que era un error massa flagrant i va aconseguir trobar la manera de subsanar-lo amb elegància. Potser fins i tot ho tenia més o menys planejat així des del principi(o relativament molt de temps) i havia estat esperant tot aquest temps deixant que es muntessin teories i debats per revelar la sorpresa i deixar-nos a tots de cul. Qui sap, coneixent la trajectòria de la sèrie i de l’autor, totes semblen altament probables. Al final del camí que marquen els log pose no hi ha Raftel, si no simplement les instruccions de com arribar-hi. Arribats a aquests punts de la sèrie resultava massa inversemblant que ningú hagués arribat a l’illa misteriosa i sincerament m’encanta el tancament de l’enigma que tants anys de disputa ha generat.

Fins ara es coneixia a molt poca gent que hagués format part de la tripulació d’en Roger. O que tan sols hi hagués intimat. Se’ns donaven a compta gotes. En Shanks, l’inesperat Buggy, en Crocus, en Garp, en Tom, en Rayleigh, el mateix Barba Blanca… Eren pocs però grans personatges, alguns de més modestos d’altres de grandiosos. Aquí ens trobem amb que de cop, amb un sol capítol aquest petit nombre pràcticament s’ha doblat. Els pintorescos samurais el van conèixer poc d’acord. Però el Gat i el Gos eren membres de la seva tripulació (encara que indirectament, doncs servien al Daymo que tripulava amb aquest). Deixant enrere els tecnicismes, ens trobem amb que un home que pràcticament va estar a punt de tripular amb en Roger i que pràcticament ha sigut durant un temps un tripulant de la banda dels barrets de palla, que pràcticament no vol dir res, però pràcticament… ho és tot. Doncs aquests petits embolics, aquestes petites connexions formen part de l’inesgotable màgia de One Piece. Com d’un vincle aparentment tan menyspreable sorgeix una màgia de romàntic epiquisme i aventura. És un dels inexplicables dots d’Oda per la narració. Fa del menyspreable rellevant i del rellevant menyspreable. Per aquest motiu asseguro que One Piece és realisme màgic. O surrealisme màgic al menys.

El fet que de cop ara tothom sembli conèixer a en Roger m’ha recordat pertorbadorament a aquesta petita joia d’Internet. I ha donat inevitablement nom al títol de la ressenya.

Però reafirmar de manera grandiloqüent anuncis passats no ha estat tot el que ens ha ofert aquest capítol. Oda no es confirmava amb ordenar la informació atorgada per a que poguéssim digerir-la, ens havia de donar més (em fa por que segueixi així en el proper capítol). Tal com vaig augurar el grup d’infiltració per al rescat del Sanji en perill no poda ser de dimensions tan reduïdes com se’ns havia presentat. Jo apostava pel nostre ninja (és una missió d’incògnit, es un personatge carismàtic recent sortit del forn que encara necessita rodatge… semblava evident. Encara no he renunciat a la possibilitat), però l’opció del nostre mangaka ha estat de fet la més evident. Durant la darrera saga certs personatges amb prou feines havien aparegut, era obvi que aquests serien els protagonistes de la nova aventura. I genialment, Oda ho ha justificat amb una broma, sense donar-li importància (per que així és One Piece, Sí, crec que això ja ho he dit en aquesta ressenya). Confio que el ja no tant reduït grup encara es pugui ampliar una miqueta amb el ninja de Wano o algun secundari més. Però  l’alineació dels protagonistes de la següent aventura no era la gran informació. Això no era més que un petit tecnicisme pendent de resolució. La gran bomba informativa del capítol ha estat el nostre estimat CAP DE PINYA MARCO EL FENIX.

Tothom sabia que alguna cosa se n’havia fet del nostre carismàtic segon d’abord del gran Barba Blanca. Tothom separava que alguna cosa hagués esperat amb el pèrfid Barba Negra. I aquest capítol ens confirma el que pràcticament ja es sabia. Ambdós es van enfrontar i l’emperador va vèncer. Però com tothom sap, el fènix cau per tornar-se a aixecar de les seves cendres. Però aquesta tampoc era la gran noticia. Era un petit tecnicisme més. La gran noticia és que el Gat i el Gos son col·legues de birres del Fenix. I que el Fenix esdevé un dels protagonistes de la gran guerra que s’acosta al país dels samurais. Tothom volia veure tornar a en Marco a l’acció. I amb aquesta joia informativa se’ns presenta una resurrecció a lo gran. En Marco tornarà. Potser fins i tot l’Oda escolti els meus desitjos i munti una minisaga paral·lela anant-lo a buscar (somiar és gratis). Però res d’això importa: en Marco torna a escena. I això per si sol ja és un titular.

El capítol finalitza amb la coneguda per tots envestida que va donar nom a la ressenya passada (Mamut Vs Elefant).  Es un dels clímax de final de capítol que et deixa una mica indiferent doncs ja sabies que anava a succeir. Però també és al seu temps la manera perfecta de tancar el capítol. De dir: molt be, s’ha acabat la xaxara, prou sobredosis d’informació, ara toca passar a l’acció!

MAÑANA TODAVÍA. Doce distopías para el siglo XXI

“Mañana Todavia” És una antologia de dotze novel•les breus escrites per autors espanyols que decideixen retratar cada un una pròpia distòpia. És la meva primera antologia escrita per varis autors. Havia llegit “Histories de Terramar” i “ Contes de Terramar” (veure ressenya). Però mai m’havia trobat amb un seguit d’històries inconnexes escrites per diferents autors en un sol volum. En aquest cas tots tenen una temàtica comú i tot i que les histories són molt diferents, totes comparteixen un element en comú : una visió de futur. I no una bona visió. La distòpia ha estat des de la seva creació una mirada critica a una possible deriva social. Una manera de criticar i retratar els temors del que podria arribar a ser la societat si la deixem anar pel mal camí. Una societat portada a l’extrem per evidenciar certs elements nocius a primer cop d’ull imperceptibles. En aquesta antologia es fa ressò i critica del mal tracte al planeta, les injustícies socials, les diferencies de riquesa però sobretot i aquesta és potser la seva vesant innovadora: es fa ressò de l’addicció als mòbils i les xarxes socials, al que això podria suposar. I en alguns casos, els resultats són esfereïdors.

1)”WeKids” De Laura Gallego presenta un futur distòpic apoderat per les xarxes socials. On fins i tot un nen de dos minuts de vida necessita un perfil a la xarxa per a poder ser algú el dia de demà. Profunda i reflexiva, la novel•la et convida a pensar en el mal que les xarxes socials ens fan a nosaltres mateixos. A la falsedat i la hipocresia rere el perfil públic que s’hi presenta. I de passada, a les conseqüències d’una exagerada fama que a vegades mai ningú et va preguntar si volies. Amb un tràgic final, presenta una profunda reflexió. No obstant un dels encerts de la breu novel•la és potser no ser totalitàriament negativa. Doncs mostra un camí d’esperança. Ensenyant-nos que podem seguir essent nosaltres mateixos si no ens deixem arrossegar absurdament pel que les tendències esperen de nosaltres i ens mantenim acordes a com som en realitat. Una de les reflexions més immediates i encertades. A més d’una de les novel•les que m’ha agradat més de l’antologia.

2)” Al Garete” d’Emilio Bueso, mostra una catastròfica distòpia amb un missatge desesperançador sobre el que espera a la humanitat. En un món on la pujada del nivell de les aigües ha esborrat de l’existència illes i continents, la humanitat navega a la deriva en milers d’embarcacions. Sovint precàriament construïdes sobre un munt de deixalles. La humanitat sense rumb ni camí mor a milers fruit de les grans tempestes que assolen els oceans mentre un nou i terrible depredador apareix per reclamar la seva supremacia. Amb un dels finals més inesperats i desconsoladors que he tingut el plaer de llegir, l’autor mostra la crueltat del destí que nosaltres mateixos ens hem imposat.

3)”2084. Después de la Revolucion” Fent honor al llegendari “1984” mostra un futur distòpic on s’ha reinstaurat la societat de castes i on el consumisme és adorat pràcticament com una deïtat. On els politics campen lliurement enganyant a tothom sense que a ningú li importi una merda i on es deprecia lo natural en pos de l’artificial. L’única esperança, un grup de “terroristes” pirinencs que pugnen per reinstaurar conceptes obsolets com la democràcia, la llibertat i el reciclatge. Al final, tot acaba en un fatídic missatge sobre la mesquinesa de l’home i l’absolut del poder d’aquells qui mouen els fils. El més terrorífic però, és que tot això que acabo de descriure no difereix gaire del panorama actual.

4)” Instucciones para cambiar el mundo” de Félix J. Palma presenta una distòpia absurda de la que no se que pensar. O be em sembla una ridiculesa o be una genialitat. Es mostra un món on tot és erroni i tot està del revés. Un món on la inèrcia social és tan forta que per molt evidentment erroni que sigui tot la gent segueix repetint un cop i un altre les mateixes accions ridícules i sense sentit(com assegures a les taules i escriure a les cadires o procurar no matar a l’enemic en una guerra(una que pretens guanyar)). On inculca lo poderosa que pot ser una idea si aquesta viu en la veritat. On mostra que fàcil pot ser de vegades instaurar una revolució. Només cal una idea. Òbviament tot plegat no és més que una gegant metàfora, tot i així crec que l’autor ha dut excessivament lluny el rocambolesc d’aquesta.

5)”El Error” de Rosa Montero ens planteja un futur dstòpic on la societat està dividida en zones d’habitatge. On els més rics poden permetre’s pagar l’aire que respiren (sí, el moment en que haguem de pagar per l’aire no queda tan lluny). Mentre els més pobres s’han de conformar en malviure en la pol•lució que han deixat els seus avantpassats. Per altre costat en una societat completament virtualtitzada, una ciutadana de la més alta classe es troba amb que literalment ha desaparegut dels registres. Ha passat de ser algú, a ser ningú. De res li serveixen tots els seus bens o riqueses si el sistema no la identifica com a la seva propietària. Ficada en aquest merder és arrossegada pels guardes de seguretat per descobrir un terrible secret. I és que potser no és tan humana com es pensava. Una breu i angoixant reflexió sobre el significat de ser humà i la felicitat de viure dins la caverna(sí, la de Plató).

6)”Limpieza de Sangre” de juan Miguel Aguilera mostra un futur distòpic on l’Europa del sud ha estat exterminada pel letal virus de l’ebola i on les nacions musulmanes s’han apoderat de les cosetes anunciant la malaltia com un càstig de Deu per als infidels. En aquesta situació un metge resident a Valencia ens mostra una societat on la nul•litat de la dona és extrema i on és precisament això el seu punt més dèbil. Reivindicant la figura de la dona en la societat i reflexionant sobre les versions històriques de vençuts i vencedors, se’ns presenta una historia on tot i ser terriblement letal, la malaltia no és més que una eina política i propagandística. Una brutal reflexió sobre la deriva social i com ens deixem emportar per la propaganda d’aquesta.

7)”Campus Century” de Marc Pastor ens mostra una distòpia on la humanitat ha estat relegada a habitar als cercles àrtics aparentment desplaçats per una plaga d’humanoides vegetals que s’han apoderat del món però que es veuen incapaços de resistir les temperatures àrtiques. En aquesta societat l’únic que els diferencia dels “veges” és la capacitat d’imaginar. Per això un sistema de lectura obligatori força als habitants a llegir i ressenyar varies vegades al dia per tal de conservar allò que les fa humans. El nostre protagonista després d’una incursió al continent s’adonarà de l’absurd de la situació i tot i la seva descoberta passió per escriure intentarà abandonar la societat. Per acabar descobrint que en el fons res era el que semblava i que motius molt més tèrbols s’amagaven rere aquest esquema social. Llastimosament una de les novel•les més fluixes de l’antologia.

8)”En el atico” de Rodolfo Martínez ens presenta un futur distòpic amb una societat organitzada en enormes gratacels on cada planta és una classe més baixa que l’anterior. En aquest context una veterana de guerra que no tornarà a tenir una oportunitat és contractada per a servir a l’amo de l’àtic d’un d’aquests gratacels (pràcticament un emperador). El qual rere la mort del seu pare, allargada durant set anys de coma i inestabilitat política, ha esdevingut el líder absolut de milions de persones. Ella es convertirà en el seu executor i la seva joguina sexual. Encarregant-se d’eliminar els 16 clons de si mateix que el seu pare havia distribuït al llarg de tots els pisos per tal d’assegurar la seva perpetuïtat, els quals fan perillar el domini absolut del nou emperador. Un cop conclosa la matança, li serà revelat que tot plegat era encara molt més complicat del que semblava… Sens dubte la novel•la més agressiva i vibrant de l’antologia.

9)”La Inteligencia Definitiva” de José María Merino ens presenta un futur distòpic on el mòbil s’ha apoderat de la humanitat. Xuclat per l’addicció a les petites pantalles el món va a la deriva en un pou d’intercadència mentre la imaginació Colectiva cada cop cau més a prop de l’extinció. És en aquest escenari, on un profeta (antic enginyer de sistemes) reuneix a dotze apòstols a reu del món i crea una petita societat en un vall oblidat lluny de tota telefonia mòbil. Per conservar i salvar a la humanitat de l’extinció. La societat viu pacíficament durant segles, allunyats de la resta, cultivant les seves ments, conservant la seva humanitat. Un dia però, la intel•ligència definitiva, una intel•ligència artificial que viu i controla en la xarxa de mòbils, decideix visitar-los per introduir-los a la societat ara ja mancada de tota capacitat creativa. Intentant així reactivar l’imaginari col•lectiu i aconseguir perpetuar l’espècie que el va crear. Sense esser conscient que es la seva existència mateixa el que l’està destruint. Una critica directe (massa directe pel meu gust) i punyent contra l’addicció tecnològica de la societat actual.

10)”Gracia” de Susana Vallejo presenta un futur distòpic no gaire llunyà on una crisis mundial ha eradicat el sistema social i les ciutats superpoblades s’han vist convertides en caus de pobresa on la superpoblació s’elimina contínuament entre si lluitant per protestes i reivindicacions, o simplement, per dur-se alguna cosa a la boca. En aquest context la nostre protagonista tornarà a l’oblidat barri de Sants que un cop va habitar per retrobar-se amb la seva avia i el seu vell veïnat. Ara acomodada en la riquesa que l’home que va escollir li ha proporcionat pensa en retrobar-se amb la nostàlgia de la llar. Només per recordar la cruesa sense escrúpols d’una gent que lluita per sobreviure. Un relat escabrós i pessimista sobre el futur que ens espera si seguim malgastant inconscientment els nostres recursos.

Se que no és sants, però coi, algo és algo…

11)”Colapso” de Juan Jacinto Muñoz Rangel ens mostra una societat diatòpica on la comunicació instantània s’ha apoderat de les nostres vides fins al punt de ser capaços de gravar i transferir imatges des dels nostres ulls i a través dels nostres cervells. En aquest context un senzill hackeig informàtic capaç de fer-te veure el que vol i fer que qui vulgui vegi el que tu veus trastoca les vides d’una família d’un mode irreversible. Un dels contextos amb més potencial de l’antologia. Desgraciadament potser el més malaguanyat.

12)” Los centinelas del Tiempo” de Javier Negrete ens trasllada a un terrible futur distòpic on la intolerància per la desigualtat i la discriminació es converteix en un autèntic malson. Una societat on el políticament correcte és llei i on l’igualitarisme absolut cobreix tots els estrats. On qualsevol rastre de discriminació és delicte. On dir pare o mare esdevé un sexisme que ha de ser eradicat, doncs la paraula correcte és progenitor. On un homé és tancat a la presó per pederàstia, proxenetisme i misogínia per haver escrit dècades abans de l’aprovació de la llei que el condemna una novel•la ambientada en l’edat mitjana on una adolescent es dedica a prostituir-se per sobreviure. Doncs al obtenir diners de la novel•la està prostituint el concepte de la dona que a més és menor ( en un context on aquest terme no existeix) i per tant és també pederàstia. Una societat tan sobre protectora amb la discriminació. Que discrimina a l’indiscriminat i destrueix l’art per dotar-lo d’un llenguatge apte i igualitari que esborra qualsevol essència de dot artístic.

Esfereidor

Un futur dels més negres que la distòpia m’ha ensenyat, tot i ser aparentment el menys cruel. Un futur on com en l’alemanya nazi els nens cremen llibres, però ho fan cantant alegrement cançons políticament correctes. Esborrant el rastre del passat per un inexistent be comú. Ho fan creient que fan el be i porten l’equilibri a la força i la igualtat al món. Quan en realitat estan matant als morts. Una profunda reflexió sobre la sobreprotecció infantil dels nostres temps i l’apoderament de les causes justes per l’igualitarisme en profit dels que n’hi saben treure. De totes, la meva novel•la preferida. La que més m’ha colpit, la que més m’ha captivat, la única que m’ha fet reprimir alguna llàgrima.

En conclusió és una petita joia de la literatura. Algunes de les novel•les (especialment la primera i la ultima) són imprescindibles, però d’altres quasi oblidables. No obstant, comparteixen l’element comú d’oferir un plantejament distòpies i una reflexió interessant al respecte. Una critica sobre el nostre present. Mostrant-nos el terrible que podria esser el nostre futur si no actuem a temps. Novel•les que sens dubte et fan quedar-te a pensar on anem a parar. I que juntes en un sol volum representen tot una petita joia per a la introspecció social.

Finalment deixaré ordenats els llibres del que més m’ha agradat al que menys:
12)>1)>8)>3)>2)>5)>6)>10)>11)>4)=9)>7)