One Piece 818 – Dins la Balena

Rumb a Raftel

One Piece, als seus 800 capítols s’està endinsant en un moment t’autentica complexitat. M’atreviria a dir que el manga no s’havia complicat mai fins ara. No com ho està fent. Les trames podien tenir certa complexitat, però no sortien de l’illa en la que es desenvolupaven, anaven per sagues. Cada trama seguia el seu curs, s’acabava i donava peu a la següent. Podien estar relacionades, però eren indubtablement diferenciables. Ara la cosa ha canviat.

Tenim un Luffy enfrontat a tres dels grans Yonko. Amb una guerra declarada a la Big Mom i un dels seus tripulants que quasi sembla destinat a protagonitzar-hi una saga. Directament enfrontat a Kaidoh amb l’objectiu d’ensorrar-lo i ara a més segons sembla protegir als seus nous amics d’aquest gran poder. I finalment en indiscutible gerra declarada al que sembla estar destinat a ser l’antagonista de la sèrie: en Barbanegra( que a sobre l’ultima vegada que sen va saber res estava a punt d’enfrontar-se amb en Dragon i els revolucionaris). Tenim aquest escenari. Ha de rescatar en Sanji, segurament portar en Momonosuke a casa i inevitablement visitar el país de Wano on casualment també sembla estar destinat a batallar a en Kaidoh. Totes aquestes trames, que aparentment semblen distintes i que seguint el ritme actual s’haurien anat resolent linealment semblen ara destinades a formar una macro-saga com mai abans s’havia vist. Trames sense aparent relació comencen a unir els seus filaments amb una solidesa esfereïdora. Tot això porta temps preparant-se: des de Punk Hazard ja començaven a teixir-se els fonaments d’aquesta macro-saga que s’acosta. En Donflamingo no era més que un trampolí cap a la vertiginosa acció que ens espera i Zou no es més que una parada per agafar forces abans de saltar al plat principal. Però ara mateix discernir com es desenvoluparà aquest sembla impossible.

Però res d’això importa en aquest capítol. No importa la traïció d’en Sanji, no importa la guerra dels Minks, no importa el país dels samurais. No importa tot i el munt d’informació que s’hi aporta. No importa per que la trama principal avança. I avança com ho sol fer, a comptagotes. Però gotes que, al ritme que se’ns te acostumats, semblen passos de gegants. L’objectiu final de la sèrie és al cap i a la fi arribar a una illa i trobar un tresor. En això és podria resumir One Piece. Raftel és el nom de l’illa. Però des que va ser mencionada, res se n’ha sabut. Només se sap que està al final de la Grand Line. Però semblava estrany que tractant-se d’una simple illa resultés tan difícil de trobar.

Aquí se’ns diu el per què: quatre Poneglyph en marquen les coordenades. Quatre pedres color sang amagades. Aquest detall, tan senzill i modest, em sembla una de les genialitats més grans d’Oda en els recents temps. I no sols se’ns revela com arribar a Raftel. Si no que se’ns revela una de les pedres necessàries i la ubicació de dues de les tres restants. Tenint en compte que en la banda del barret de palla hi ha l’única persona capaç de llegar-les…. Pràcticament tenim el One Piece!

Però tot i que aquest anunciat seria suficient per saciar la set d’un continent, per variar els pocs moments en que Oda es dedica a donar informació no es conté. No només se’ns revela com trobar Raftel, si no que se’ns diu qui va fabricar les pedres. Sens dubte un dels misteris més grans de tota la sèrie. Que aquests fossin els llegendaris i còmics samurais era un detall que dubto que ningú s’esperés, però que per altre banda resulta increïblement coherent. I finalment apunta a una connexió directe entre en Roger i els habitants de Wano. Afegint caòticament a la declaració de capítols anteriors que semblava postular a la Big Mom com l’enemic més immediat, es postula ara, sense desfer la premissa anterior a en Kaidoh com l’enemic més immediat. Com desfarà l’Oda aquest enorme embolic, potser ni tan sols ell ho sap. Però celebrem-ho, doncs pocs embolics tan interessants s’han vist mai a la sèrie.

La Carretera

“La Carretera” de Cormac McCarthy presenta un futur distòpic, un holocaust nuclear on tot rastre de vida ha estat eradicat i on els darrers supervivents lluiten per endarrerir fútilment la seva mort. En un món assolat per la violència, on la fam dona lloc al canibalisme i el fred més imbatible és capaç de “trencar roques”, un pare i un fill recorren la carretera cercant una salvació. En un viatge cap al sud, fugint del fred, fugint de tot.

La novel·la va guanyar un Pulitzer(2007) i la veritat és que no m’estranya. No m’estranya en absolut. És a falta de paraules millors una autentica i verídica obra mestre. Si jo hagués estat capaç d’escriure quelcom mínimament semblant, puc afirmar amb rotunditat que podria morir tranquil ara mateix. No se si és el millor llibre que he llegit mai, això seria molt dir. Però que em sorgeixi el dubte, hauria de ser prou enunciat per si sol.

El que més crida l’atenció i segurament el més destacable és el format amb el que està escrit. Doncs el llibre no te particions, o be en te tantes que es fan difícils de comptar. La novel·la està composada de petits apunts, narracions puntuals que solen rondar el quart de pagina. Narracions que tot i seguir una cronòloga no estan lligades les unes amb les altres. De vegades recorre al recurs d’explicar un pedaç de passat, sense avisar, recurs que si el lector està un pel despistat pot marejar, però que resulta excel·lentment portat i dona molta qualitat dramàtica a la trama. Tot aquest conjunt de petites parts forma un mosaic, un mil·lenari mosaic de petites intervencions que construeixen una gran historia. Però que sobretot construeixen un ambient, una situació. Un mosaic de milers de petits apunts que poc a poc se’t van ficant dins el cos. Et devoren i t’atrapen fins que pots sentir la desesperació dels personatges quasi com si fos teva.

Si hagués d’anomenar als protagonistes de la novel·la. No anomenaria al pare ni al fill ( i no per que no tinguin nom, que no en tenen). Anomenaria al fred, a la fam, a la desesperació i sobretot: a la por. Per que aquests són els autèntics protagonistes d’aquesta historia. Els personatges no són més que mers escenaris on aquests es passegen executant les seves magistrals actuacions. En aquest llibre, no son les emocions les que viuen en els personatges, son els personatges els que viuen en les emocions.

Es presenta a un pare, que vol morir. Un home que ho ha perdut tot. La dona del qual es va suïcidar per que no suportava més aquest món. Un home que veu a la mort a diari i sent l’impuls de besar-la. Un home que te un fill. Un fill que és l’únic motiu que te per a seguir endavant. Un fill al que la seva mare va intentar emportar-se amb ella a la mort per què no hagués de viure un món tan terrible. On aquesta mateixa mare va acusar al pare de covard per no tenir el valor d’evitar al seu fill aquesta terrible existència. Un fill que també desitja morir, però que no pot, per què estima al seu pare i aquest no pot suportar-ne la idea. Un fill que s’aferra destructivament a un irrisori ideal de justícia que mai ha pogut veure complert. Un fill que pràcticament és un cadàver, però que inexplicablement, aconsegueix viure un dia més.

Realment el llibre no te molta historia a explicar. És un llarg viatge, amb els seus perills i penalitats. Un llarg viatge on el viatge no importa en absolut. On l’únic que importa és la excel·lència amb que la novel·la és capaç de plasmar la desesperació absoluta de les seves idees. L’home es condemna a si mateix, hem de lluitar per un món millor si no volem que els nostres fills protagonitzin algú dia aquest llarg viatge per la carretera.

Finalment només puc dir que considero d’aquesta novel·la una lectura indubtablement imprescindible i que ningú hauria de perdre’s l’oportunitat de gaudir. Sens dubte es postula per a la millor novel·la de l’any.

Kemonozume

“Kemonozume” és una historia d’amor, una historia d’amor d’aquelles profundes i absolutes. Una historia d’amor pura i fresca, dolça i sense complexos. Terriblement poètica.
He de dir que abans de veure aquesta petita meravella de l’animació japonesa només coneixia la seva famosa escena del primer petó:

Una escena que aparentment, sembla ser un despropòsit sense precedents però que un cop vista la sèrie esdevé una petita joia dins les innumerables de la producció.

Kemonozume és una historia senzilla. Parla del primogènit del líder d’una llegendària organització consagrada a caçar i exterminar els infames devoradors de carn: monstres malignes que fan perillar l’estabilitat d’un món pacífic. Aquest, consagrat al camí de l’espasa sembla estar destinat a esser el successor perfecte dels ideals del seu pare, contraposat a les idees d’innovació del seu germà.

Un dia però, s’enamorarà perdudament d’una atractiva jove que li caurà al damunt per casualitat en un aterratge en paracaigudes. Aquest amor tan intens el farà oblidar-se de tot i li presentarà la vida amb uns nous ulls. Finalment, decidit a casar-s’hi, el seu pare serà assassinat per un terrible devorador de carn i la seva estimada serà descoberta com una devoradora i acusada de l’homicidi. En aquest moment el nostre protagonista es veurà obligat a prendre una decisió i defensar l’amor de la seva vida i abandonar tot el que ha significat alguna cosa per ell abans d’aquest moment, o trair els embats del cor i seguir l’honor familiar. Sense dubtar-ho un segon aquest abandona tots els seus ideals, deixa enrere tota una vida i es posa a lluitar contra una mil·lenària organització la qual estava destinat a liderar per tal de protegir una dona que fins aquell moment li havia estat ocultant la seva autentica identitat. Aquesta és la premissa, així comença la sèrie. I d’això va. Un home renunciant a tot per amor. Una parella enfrontant-se al món, lluitant per un amor impossible. Un monstre i un caçador de monstres units per canviar el seu destí.

Aquesta sequencia crec que resumeix per si mateix l’art de l’estil de la serie.

El primer que crida l’atenció de la sèrie és la seva animació poc convencional. A primer cop d’ull sembla “mal” dibuixada. Però els seus patrons desdibuixats no són aleatoris i formen part d’un art més profund i madur que personalment m’encanta. Encara que és força possible que a una gran majoria del públic li resultes incòmode o difícil d’apreciar. I l’animació casa amb l’estil de l’historia. Tot i succeir en una societat japonesa, l’estil amb el que flueix la historia m’ha semblat molt occidental. Molt allunyat dels topics que caracteritzen l’anime, tan clàssic com actual. Amb una maduresa senzilla i unes reflexions sobre l’amor i la vida molt més pròpies de la literatura europea que dels estendards japonesos.

També crec que és imprescindible destacar com tracta el sexe. I és un dels punts forts de la sèrie, doncs és una historia d’amor entre dos adults. I entre adults que s’estimen hi ha sexe i és una cosa normal. I aquí és normal. La sèrie esta plagada de sexe, però en cap moment es recrea en l’erotisme. Els personatges estan despullats quan és lògic que ho estiguin i no els importa estar-ho. En cap moment busca els tediosos plans obscens per a excitar a l’espectador que tan caracteritzen el gènere. Com tampoc s’hi aplica l’estúpida censura d’estratègics plans i obstacles que irònicament també caracteritzen el gènere. Tot és, senzilla i refrescantment natural. Si hi ha erotisme aquest està mostrat amb naturalitat, sense absurdes parafernàlies. Tal com és. I és bonic. És d’agrair que una escena sexual pugui semblar senzilla, tendre i bonica en una animació japonesa. Doncs normalment són enrevessadament complicades i exaltades amb una motivació que et treuen de qualsevol realisme possible. La naturalitat del sexe és un dels seus punts forts i per això he decidit triar aquesta imatge:

Que collons, en realitat me molava molt. És una gran escena…. Hos ho juro.

La historia avança sense preses, indagant en el passat turbulent dels protagonistes i en els problemes i discussions que aquests pateixen. La parella discuteix i es separa, però mai es deixa d’estimar, i sempre queda clar, saps que acabaran junts o moriran en l’intent. La resta només és el viatge. I és un viatge tranquil i molt disfrutable per aquells que tinguin la paciència per assaborir una bona obra, que es pren el seu temps.

També és important destacar-ne l’humor. A part d’un humor negre a vegades molt, a vegades gens subtil te un humor molt més senzill i simplista que alguns podrien acusar d’infantil però jo m’atreviria a afirmar tot el contrari. La sèrie te un humor madur i terriblement simplificat. I altre cop, l’humor madur és quelcom difícil de torbar en l’animació japonesa. Hi han poques excepcions en un gènere a vegades tan auto referencial, però quan n’hi han com en aquest cas, solen ser unes autentiques obres d’art. Encara que com en aquest cas, són obres d’art que solen passar desapercebudes pel públic general. I que en el cas que no ho fessin, estic bastant segur que no acavarien de convèncer a la majoria.

A part de no tenir problemes en mostrar un cos despullat, tampoc te problemes en mostrar un cos desmembrat. Això sí, tampoc s’esplaia innecessariament en la morbositat absurdament explicita que també pot caracteritzar a l’anime. És guia per una estètica més artística i abstracte. Si l’escena necessita causar l’impacte d’un cos desmembrat ho farà. Però si una simple esquitxada de sang és un recurs més adequat per la seqüència en concret també ho farà, doncs molt sovint és sobretot minimalista. La sèrie no te problemes en mostrar sang, en la que és una historia sanguinària. Però tampoc la mostra més del necessari. Això unit al seu estil de dibuix simplista i a “gargots” fa que encara que els enquadres siguin èxplicits, les escenes no puguin ser massa pertorbadores. Tot i això, crec que el seu humor negre i senzill sobre aquests afers complementa perfectament aquesta característica.

La subtrama que explica el passat de l’organització i l’origen dels protagonistes és també sublime. Amb un paral·lelisme ascètic que exemplifica la virtuositat de la sèrie per emprar els recursos literaris. Hi ha drama, tan en el passat com en el present. I és dramàtic. Però la historia sap donar-li el seu lloc sense deixar de transmetre un missatge optimista i somiador, romàntic.

Però com a bon anime d’acció que és un element clau són les batalles. Batalles d’espadatxins i robots contra monstres amb urpes i dens assedegats de carn, sang i sexe. Les batalles, seguint l’estil de la sèrie són senzilles i elegants, sense lluïments innecessaris ni combinacions impossibles en pos del lluïment dels personatges (encara que si de la simpàtica mascota de la serie). Les batalles són brutes, breus i letals, com ho solen ser les batalles a mort en el món real (que no en l’anime més generalista).

Finalment cal destacar als protagonistes. Tots terriblement senzills tal com l’estil de l’animació i terriblement profunds, tal com l’estil de la historia. No són personalitats complicades, són persones senzilles amb fortes motivacions i personalitats molt ben portades. Especialment podria destacar el contrapunt d’aquesta senzillesa que resulta l’estrambòtica personalitat i aspecte de l’antagonista principal que tot i que mai acaba un de fiar-se’n no es mostra com a tal fins als darrers episodis de la sèrie. Pel que fa a l’elecció de l’esbojarrat i excèntric final per al que aquest personatge respecta, no se si pensar que és una genialitat
o una anada d’olla d proporcions bíbliques. Durant el visionat de la sèrie a estones em semblava tan una cosa com l’altre. Al final, tota aquell embolic excèntric i incomprensible devia amagar segurament molts més missatges dels que he estat capaç de captar.

Finalment només em queda dir que m’alegro d’haver trobat una joia així en la cada cop més perduda en si mateixa animació japonesa. No obstant no puc dir que sigui una historia totalment recomanable, doncs estic molt segur que no seria del gust de tots. Així doncs recomanaria veure el primer episodi, impregnar-se de l’essència de la sèrie i tu mateix decidir si vols o no seguir endavant.

Kemonozume és postula com la millor animació que veuré aquest any.

Play Room

“Play Room” És la tercera novel·la eròtica que tinc el plaer de llegir. I en aquest cas, la pitjor de totes tres. Cosa que no vol dir que sigui dolenta. Però al contrari que les dues anteriors, no resulta una genialitat.

I es que desgraciadament el títol ofereix publicitat enganyosa. Play Room es ven literalment “escrita com quan et donen ganes de masturbar-te, per impuls”. Vaig decidir agafar aquesta novel·la pensant en llegir alguna cosa diferent dins el gènere eròtic. Les dues novel·les anteriors:La Flor de Hanako(llegir ressenya) i Somiant amb Aleixa (llegir ressenya). M’havien deixat un increïble gust de boca, ambdues novel·les molt bones. Eren fresques, originals i molt ben escrites, amb histories interessants que complementaven perfectament el seu contingut sexual, el qual no era sols justificat si no imprescindible. Histories on el sexe feia girar el motor de la historia d’una manera madura, adulta. Eren novel·les amb art i amb propòsit, rodones. En aquesta novel·la tot i que la premissa dona el context perfecte per a elaborar fantasioses escenes sexuals, sento que sense elles la historia seria el mateix. Si en lloc de sexe fos un altre l’assumpte tractat, la historia seria la mateixa i això junt a unes escenes sexuals a vegades poc imaginatives quan haurien de ser tot al contrari, m’ha deixat un mal sabor de boca. Tot i així no tinc por en afirmar-ho: la novel·la és bona. Sols no és extraordinària.

M’agrada més la portada original, però mai està de més veure’n les variants.

La premissa és senzilla i la novel·la curta, diria que ronda el centenar de pagines, que es fan fàcils de llegir. La protagonista, escriptora sense carrera que viu en dificultats econòmiques és seleccionada per a ser una de les primeres persones en provar la nova joguina sexual que pretén revolucionar l’oci per adults: un simulador de realitat virtual capaç de fer realitat les fantasies més esfereïdores. Ella decidirà plasmar la seva experiència en una novel·la amb la que pretendrà introduir el seu talent dins el mercat literari. Però l’experiència resultarà ser no tan inofensiva com semblava i amb unes conseqüències molt més terribles del que es podria imaginar.

 

Quan em vaig decidir a agafar el llibre buscava alguna cosa diferent. Quelcom més impulsiu i sexual, menys dotat d’una bona historia. Per simple curiositat. I per aquest motiu em va cridar l’atenció aquest llibre. La premissa semblava interessant, i semblava esser la excusa perfecte per a deixar-se anar en pos de la burda morbositat en una successió de flagrants escenes eròtiques. I puc dir amb tota seguretat que en aquest context la novel·la m’ha enganyat i m’ha decebut. Les escenes eròtiques del llibre, no m’han semblat excitants en cap moment. Ben narrades, però simplistes. Com si d’un documental es tractés, exposant be el que hi passa però sense una passió més personal. Curiós tenint en compte que estan narrades en primera persona. Les experiències suposadament molt morboses m’han semblat fredes i al final poc imaginatives, exòtiques i variades potser, però força generalistes.Ara be, si la novel·la m’ha decebut per una banda, m’ha sorprès per l’altra. Més enllà de l’interessant premissa, no esperava cap mena de trama. I la novel·la m’ha sorprès amb una de força interessant, conspiracions empresarials, fraus literaris i alguna que altre reflexió sobre el que és real i el que no i si això importa al cap i a la fi. L’estil fosc cyberpunk amb el que està narrada em resulta molt afavoridor. Però potser aquesta historia tant interessant hagués estat una millor historia fora del context eròtic, doncs al cap i a la fi, com ja he dit, aquest no acaba jugant un paper rellevant dins la trama.

Els personatges estan ben escollits, amb personalitats escaients per al que la trama vol mostrar. Però en alguns punts m’han semblat massa plans i exagerats. Tot i això la historia és interessant i aconsegueix generar un xic d’hipnotisme.  En definitiva, m’ha agradat molt més del que m’esperava.
Finalment ,el llibre m’ha acabat sorprenent positivament. Molt millor del que esperava però també molt diferent. Es curt i fàcil de llegir. Així que tot i que no sigui una lectura que recomani especialment, sí ho faig per a aquells que tinguin ganes de submergir-se suaument en el gènere, tant eròtic com de la realitat virtual, amb una novel·la senzilla i sense masses complicacions.

Kill la Kill

“Kill la Kill” és una sèrie a la que li havia posat l’ull ja fa anys. El seu disseny m’havia cridat l’atenció i n’havia sentit alguna que altre cosa. Més enllà d’algun petit comentari no tenia gaire idea de que anava, per algun motiu em va semblar que era el moment de descobrir-ho. Ara ja ho se, i sincerament… M’ha decebut.

La sèrie no és dolenta. Sap el que vol fer i ho fa. I ho fa be a més, quasi magistralment diria. Simplement no m’agrada el que vol fer. Es passeja pels topics del Shonen com li dona la gana i ho fa be. Però tan topic és que la seva trama resulta previsible i desgraciadament, avorrida. El disseny i l’estil és espectacular, amb un simplisme elaborat. Traços senzills però perfectament estètics que saben on han de ser a cada moment. L’animació és molt bona, bruta quan ho vol ser, minimalista quan ho precisa i amb algun moment de detallisme necessari. L’estudi te un estil molt definit, colors vius, proporcions exagerades, dissenys caricaturitzats i una fresca absència de babositat(que no erotisme) en la seva animació. I tot ell encaixa perfectament amb la sèrie, li atorga una comicitat molt bona que lliga perfectament amb el seu sentit de l’humor i li concedeix un epiquisme perfectament acorde al l’orgull molón de l’anime. Però no n’hi ha prou.

Simplement… genial

El context és ridícul tal com pretén i l’humor entre innocent i pervertit. M’agrada la manera en que decideix parodiar l’echi que tan abunda en el gènere convertint-lo en una mena de nudisme tan natural que quasi deixa enrere el seu erotisme deixant al seu lloc una suau i simpaticona comèdia.

Mako, Mako, Mako, el millor de la serie.

I la Mako, amiga inseparable de la protagonista, resulta ser una de les millors secundaries humorístiques que he vist mai.Les seves intervencions són estel·lars i per a mi és sens dubte el millor de la sèrie.

Ara be, el seu epiquisme imposat. Amb les imponents presentacions grandiloqüents a la japonesa se’m fan pesades. I es potser una de les coses que més abunden a la sèrie. Entenc el propòsit i queda be les primeres 5 vegades, però a la sisena ja se’m feia pesat i a la cinquantena… Comprenc que les presentacions imponents amb lletres grans i entrades magistrals formen part de l’ideal heroic japonès, però aquí estan exagerades fins i tot per tractar-se d’un anime i és l’objectiu. Però sincerament és innecessariament exagerat i absurdament reincident.

La protagonista és un bon personatge, se’l dota de certa profunditat i te la típica actitud rebel i lluitadora tan característica del gènere (sense que hi falti la seva profunda depressió puntual on perd les esperances i es deixa apoderar per l’obscuritat fins que l’amiga/amant la fa tornar més forta que mai), però la seva lògica em sembla a vegades inconsistent i plagada d’incoherències tot i el marc absurd en el que viu.
 L’aparent antagonista principal fins que la sèrie decideix fer el seu sorprenent gir de guió que en realitat no ho és massa, compta també amb la típica personalitat freda imponent i indestructible de la clàssica antagonista sense escrúpols. Tot i que al meu parer aquesta és una personalitat molt més solida, ben construïda i desenvolupada. La resta d’antagonistes secundaris se’m fan tremendament avorrits i innecessaris. Se’ls presenta molt imponents i poderosos però al final mai arriben a sentir-se com un repte real. No arriben a ser gaire res més que argamassa amb la que emplenar la sèrie i donar context al seu humor. La seva antagonista final tot i tenir un disseny impressionant m’ha semblat també un pèl decebedora, folla i previsible, sense gens de profunditat. L’únic personatge rescatable és potser la granmodista. Que amb el seu aspecte loli i la seva personalitat psicopata-kawai capaç de burlar-se amb sarcàstica innocència de tot, dota a la sèrie d’un petit contrast que sincerament s’agraeix. La resta de secundaris com els pares de la Mako i de la mateixa protagonista compleixen perfectament el seu paper, essent tot i que completament plans, carismàtics i funcionals.

Les batalles, element insígnia del gènere, també m’han semblat avorrides. Buscaven ser somiques i impressionants, però no m’han semblat ni una cosa ni l’altre. Previsibles i poc creatives. O potser amb una creativitat absurda, però no en el sentit divertit que la sèrie pretenia.

 

M’ha costat seguir la sèrie. Soc conscient que el meu desagrad és majoritàriament fruit d’un gust personal i que l’absurditat i grandiloqüència mostrada a la sèrie poden fascinar a d’altres en lloc d’avorrir-los. Tot i que suposo que si m’ha motivat el suficient per acabar-la no pot pas ser dolenta. Tot i així Kill la Kill ha demostrat ser una petita decepció.