Capitan America: CIVIL WAR

“Capitan America: Civil War” és la pel·lícula que dona inici a la tercera fase de l’univers cinematogràfic de Marvel(veure secció). Ja ha plogut molt des de la darrera pel·lícula de l’estudi (Ant-man, a principis d’estiu de l’any passat) i les ganes de gaudir d’una producció d’aquest univers a la gran pantalla no podien ser més altes. Després de la decepció anunciada que va resultar Batman V Superman (veure ressenya) la expectació estava més alta que mai, Civil War era la competència més directe a l’enfrontament fallit entre el ratpenat de Gotham i l’home d’acer. I molt em temo que contra aquesta competència res tenia a fer-hi (nah, en realitat no ho temo. Menuda pallissa li ha donat Marvel  a DC, a veure com li va amb el segon round).

Per absurd que em sembli cal aclarir que aquesta pel·lícula no és una traducció del magistral còmic del que agafa el nom (a algú li agradaria veure una ressenya de CIVIL WAR?), de fet pràcticament no n’és tan sols una adaptació. La pel·lícula està inspirada en el còmic, conserva en certa manera l’esperit del còmic, però no és ni de lluny el còmic. I sort que no ho és. Dono gracies a Deu (The One Above All) que a ningú se li acudís la descarrilada idea de portar a l’univers cinematogràfic l’ambiciós arc de Civil War, per què ens haguéssim trobat amb un altre Down of Disappointment (BVS). Obviant, hi ha el fet de que la quantitat de personatges que involucra la trama del còmic és esfereïdora i que el conflicte gaudeix d’una profunditat i connotacions impossibles d’adaptar a la gran pantalla per falta de temps, format i context. Així doncs intentar-ho hagués estat un Ragnarok prematur. Per sort se’ls va acudir fer una reinvenció i del mateix títol crear quelcom completament diferent. Una historia d’amor i amistat que saciaria definitivament a totes les Fujoshis (veure definició) del planeta.

Crec que no és just posar-se a fer comparacions

Per que si amics meus això és Marvel i aquesta pel·lícula s’encarrega de donar la raó a tots els haters que es dediquen a llençar vòmit sobre la franquícia dient que és acolorida, amistosa i poc obscura. També diuen que és simplista i sense profunditat, és clar que en això s’equivoquen. Marvel és colorit, vol arribar a tots els públics i sí, vol fer-ho per treure quants més milions possibles. Però des de quan el fet intrínsec de voler fer diners amb quelcom és dolent? Si el que es fa és bo, endavant. Si no perjudica a la qualitat, endavant. Si a més permet invertir més en el següent projecte i millorar-ne la qualitat, endavant. Darrerament es tracta a tothom que guanya una certa quantitat de diners com a un venut. Que hem de fer? Dedicar-nos a la caritat? Invertir les nostres vides en pos d’un públic obstinat en odiar-ho tot sense obtenir res a canvi per acabar morint de gana sota un pont? El cert és que la gent senzillament mai està contenta i vivim en una època on les pulles pseudointelectuals i tretes de context que tenen com a únic pretext l’auto alçament personal són l’ordre del dia. És més fàcil ser admirat per trobar defectes en els demés que per tenir en tu pròpies virtuts. Així que sí, l’univers cinematogràfic de Marvel és colorit i per a tots els públics. I que? Des de quan això és un símbol d’antiqualitat? És que ningú ha vist Inside-Out(em nego a dir cap de les traduccions del títol)? Marvel és colorit i és fantàstic així com està. Per què com no pot dir la competència, funciona, funciona com un anell al dit. Individualment els seus productes (exceptuant les series de Netflix(veure resssenyes: Daredevil 1, 2, Jessica Jones)) no són res de l’altre món, però és com a conjunt que l’univers cinematogràfic adquireix una profunditat i una complexitat esfereïdores que el col·loquen com una petita obra mestra de la ficció fantàstica (que no del cinema).

Però no cal anar-nos tan lluny per trobar complexitat, doncs la mateixa pel·lícula ja s’encarrega de donar-nos-en. A mi no m’ha costat gens de seguir, he sentit gent (gent que seguia tan poc l’univers que ni recordava a Vision) que deia que la pel·lícula se’ls havia fet difícil de seguir. I be, entenc que pugui ser difícil en algun moment, però no he sentit de ningú que digués que no l’ha entrés. Per que una de les virtuts que te la pel·lícula (i que no va tenir la era d’Ultrón) és que no necessites saber qui son els personatges per entendre el conflicte (i això que són molts més que mai). Cada personatge te els seus matisos i les seves raons, però cada personatge pren un bàndol i això simplifica les coses. Tot és molt fàcil d’entendre quan  està pintat o de blau o de vermell, per molts matisos que hi hagi de per mig. Però el més important és que el conflicte està ben portat. Molt ben portat. És interessant i realment pots identificar-te amb els personatges i les seves motivacions. T’obliga a escollir un bàndol i et submergeix de ple en el conflicte. Ara be, els motius del Cap lluny de ser incongruents o sense fonament són portats tot sovint a conseqüències evidentment exagerades. Doncs un cop rere l’altre posa en perill la situació política  que tant s’han esforçat a defensar els seus amics per interessos personals. El Cap te certs arguments per defensar els seus ideals (encara que sigui TeamIronMan), però malauradament la pel·lícula tira massa sovint per l’obsessiva i malaltissa relació amorosa que te amb el seu amic de l’anima Bucky Burnes. I és que, un entén que vulgui evitar la seva mort no essent aquest culpable dels seus crims al estar controlat i perdre la voluntat. Però d’aquí a ajudar-lo a fugar-se… Una cosa es que el vulgui protegir, però per molt que no ho fes ell no deixa de ser un element perillós. Quin mal hi ha en tancar-lo en un lloc segur (com ell mateix acaba fent al final de la pel·lícula) i un cop reclòs dilucidar tota la veritat sobre la seva innocència? El comportament del Capità no és només exageradament impulsiu en ocasions si no que més aviat propi d’una adolescent enamorada. Per que a grans trets això és un dels dos detalls que fallen de la pel·lícula. Esta be que els sentiments personals d’amistat i fraternitat del Cap envers el soldat d’hivern influïssin en el conflicte, l’agreugessin, però no que el conduïssin en moltes parts de la pel·lícula. La relació arriba en alguns punts a ser tan malaltissa que si s’haguessin descobert amants secrets homosexuals el film hagués guanyat en coherència.

El segon fallo de la pel·lícula és el que he sentit anomenar com a “baralla de coixins”. I és que tot i que la batalla te conseqüències (Iron Patriot), no deixa de donar la sensació que s’estiguin pegant fluixet perquè en realitat són amics. I és una llàstima, perquè el conflicte fins a la gran batalla de l’aeroport està molt ben portat, més del que creia possible. L’enfrontament es sent real, el conflicte inevitable. L’Stark no te cap altre alternativa a recórrer a la força (intenta dialogar múltiples vegades, topant-se contra el mur de la tossuderia del Cap), i el Cap no sembla disposat a dialogar per… be per què no se li acut suposo (en serio, era tan fàcil com explicar-li tot, en Tony ho hagués entès, potser posava coma condició tenir en Bucky tancat, però repeteixo: i que? No es farà mal coi). El cas és que tot i arribar al clímax perfecte per a desencadenar la batalla aquesta no deixa de semblar continguda i això li resta serietat a l’assumpte. Potser és per les bromes continues (i no, les de l’Spiderman no comptem el paio amb prou feines sap que hi fa allà, precisament les seves de bromes no estan fora de context), però  alguna cosa en la batalla (tot i que aquesta és increïblement èpica) no acaba de rutllar, li falta profunditat, transcendència, violència.  Però be, de fet aquests dos errors simplement fan que el producte no tingui un acabat perfecte i admeto que eren difícils de solucionar sense renunciar a altres virtuts. Tot i que poden molestar, especialment a alguna gent (en part és comprensible, però com ja dic, la gent es queixa excessivament de tot), no embruten la trama ni posen barreres al desenvolupament de la pel·lícula. Tot i que son petites taques en aquest títol, per sort, no impregnen amb el seu verí la resta de la pel·lícula. Per què ara si, un cop esmentats els seus errors, la pel·lícula és al·lucinant.

El film és èpic. Te un humor magistralment maniobrat i tot i que potser les bromes no són de tots els gustos, crec que funciona al llarg de la pel·lícula (incloent en la mateixa batalla, l’humor funciona, altre cosa es que es cobri un preu). La tensió està portada d’una manera brillant i el conflicte és brutalment més interessant que el de qualsevol de les pel·lícules no sols de l’univers cinematogràfic si no del segell Marvel (tot i que de fet a excepció dels X-Men, que personalment no m’entusiasmen, no canvia gaire la cosa). I el que mai em deixarà de fascinar és que la pel·lícula aconsegueix portar sense problemes el gran nombre de personatges. Però parlem de personatges, doncs hi ha molt a parlar:

TeamCap

Començaré amb el menys important de tots. Sharon Carter, neboda de Peggy Carter: ex amant del Capità i protagonista de la seva pròpia sèrie(veure ressenyes: primera temporada, segona temporada) a la que tinc un injust carinyo. Peggy mor durant la pel·lícula (un dels moments més dramàtics del film per mi, tot i que potser és quelcom personal, m’encantava la Peggy, i amb l’ombra de la cancel·lació de la sèrie, aquesta mort sembla quasi definitiva) i no és un fet sense importància si no que marca de manera palpable i visible la tossuda convicció del Cap. Però anant al personatge… be, no te carisma. Sembla una agent més de Shield (tot i que no és de Shield, ja no… en principi) i el seu problema és que viu a l’ombra de l’insubstituïble Peggy Carter el carisma superlatiu de la qual la va portar  a protagonitzar una sèrie (per molt malament que anés aquesta en ràting). Però be, que sigui poc carismàtica se li pot perdonar. Però el seu problema és que no te química amb el Cap i se suposa el seu interès romàntic (tot i que en aquest cas potser és més aviat culpa de l’actor que no pas de l’actriu, l’heu vist mai tan sec?). Tot i que l’enamorament lent a lo anys 60 que es succeeix mitjançant favors unidireccionals (en serio, el Capi fa algo per ella en algun moment? És la seva peli, però la major part d’errors d’aquesta resideixen en ell) funciona be al llarg del film, però el moment del petó sembla forçat (i de fet no calia, quan algo queda forçat i no es necessari, per que no treure-ho?) i te una falta de química torbadora. Això si, només per les rialletes cabrones dels amics de l’anima del Capi en la seva excursió escolar l’escena ja val la pena. No obstant el peto en si és a nivell més particular l’escena fallida més garrafal de la pel·lícula. Amb una Sharon Carter amb falta de presencia, que desllueix el cognom de la seva difunta tia i que només fa que donar favors al Cap fins que aquest deixa de necessitar-la i desapareix completament del film. Per mi el personatge pitjor portat (sí, més que “l’antagonista”)

Després tenim a Bucky, el soldat d’hivern. Que passa d’emo malcarat a somrient millor amic de l’anima amb una bipolaritat sorprenent. El problema d’aquest personatge és que és més central del que hauria de ser. Hauria de ser central, està be que ell sigui la gota que fa vessar el got, però és que resulta ser mig got i això no és sostenible. Però be, els errors atribuïts a aquest en realitat corren a compte del Cap més que d’ell, així que no em queixo gaire. El perfil psicològic que li pinten és interessant. Fred (excepte amb el Cap, on sorgeix l’amor i els mimitos) i inpassiu, sembla que no li importi res una merda. Però realment per dins pateix per tot el que va fer sense poder evitar-ho. Un personatge torturat  i depressiu que troba en el seu millor amic una llum cap a l’esperança. I que collons, heu vist com mola el seu braç de metall? En serio, és la hòstia. Que és, un braç d’en Hulk recobert d’adamantium(que el vibranium ja està molt vist)? El braç és de fet tan carismàtic que jo pagaria per veure una pel·lícula individual del braç del soldat d’hivern en solitari. Marvel, anota-ho.

Mola o no mola?

I anem amb el segon amic de l’anima del Cap. El qual es deixa ningunejar una mica tot sigui dit. Deixant-se arrossegar cap a una carrera cap a la salvació de l’individu homicida que li vol robar el lloc de millor amic de l’anima. Pobret, deu tenir sentiments retrobats. Deixant enrere les brometes de Beffos,  Falcon és extraordinari. El seu carisma puja exponencialment des de la darrera pel·lícula (ignorarem Ant-man on només va fer el ridícul, dacord?). Els seus nous moviments, el seu falcó teledirigit, fer servir les ales d’escut. Tot és al·lucinant i al·lucinadament coreografiat. En serio, quan va aparèixer el personatge em va agradar, però no veia que els seus poders donessin per gaire. Ara mateix és com un War-Machine lleuger però amb carisma. M’ha encantat com han mogut el personatge, sempre fidel al Capità (encara que aquest el tractés una mica malament, admetem-ho), com un segon líder de l’equip (un que no es deixava cegar pels sentiments personals, de debò, tot i ser el més involucrat en el conflicte és l’únic que parla seriosament amb l’Stark a la presó). En definitiva un personatge que ha crescut magníficament i del que espero molt en futures entregues.

Que sexy és la cabrona

Wanda Maximov és… kawai. Te un conflicte intern força harcord la pobreta. En part després del que va patir la seva terra natal entén que es vulgui aplicar control sobre la gent com ella per evitar possibles desastres del mateix calibre. Però en part, te motius personals contra l’Stark, i la seva ideologia va en contra de el control opressiu d’un govern cap al seu poble que tant va patir en la seva joventut i que és precisament el que vol fer el govern. I és clar, tenim els remordiments de ser (encertadament) l’espurna que inicia el conflicte, al desencadenar el desastre amb la mort de Crossbones (m’encanta la seva mort, però un no pot evitar sentir que és un personatge malaguanyat del que encara es podria haver tret una mica més de suc). Però anem a lo que tots ens importa: Vision. El desenvolupament de la seva relació és sincerament adorable. Hi ha química. És lenta sí, lentíssima, però és genial així. El fet que ambdós personatges estiguin en bàndols oposats sabent que estant destinats a ser amants crea un conflicte intern afegit que tortura encara més a la pobre bruixa escarlata. I és que admetem-ho, a ella li encanta el rollo cursi cortès amb el que Vision (sense saber-ho) li tira la canya. També s’ha de dir que Hawkeye l’obliga una mica maliciosament a entrar en el conflicte, que cabró és el paio quan vol.

I parlant de Hawkeye. De debò ha tornat a abandonar la seva família per fotre’s en un conflicte que de fet no l’afecta (no te súper poders)? És un bon mediador, és l’enllaç perfecte per anar recol·lectant els membres de l’equip mentre els súper herois de veritat fan coses importants. Però no se, més que irresponsable, el Cap em sembla una mica cabró per haver sol·licitat la seva ajuda. Per que hom pot entendre que no es podia negar, hom pot entendre que seguís els seus ideals. Però dubto que s’hi hagués ficat si no li haguessin dit res. En serio, començo a pensar que el dolent de la pel·lícula és el Cap, a excepció d’en Bucky, tracta a tothom fatal. Tot i això és un plaer tornar-lo a veure, l’actor ha aconseguit la difícil tasca de fer el personatge carismàtic. I a aquestes alçades és entranyable. Això sí, és la peça perfecte per a sacrificar en pos del dramatisme. Estic d’acord en que matessin al Maximov en lloc d’ell (sí, se que molts em mataríeu per dir això, però jo ho vaig sentir correcte), si ell hagués mort a ningú l’hagués sorprès. I sí, el pobre Quicksilver queda una mica desaprofitat, però be, va ser un gir dramàtic que ningú s’esperava. A mi em va encantar el gir de guió. No dic amb això que l’haguessin de matar en aquesta pel·lícula, no hagués tingut sentit aquí, pràcticament era un acoblat. Però sí vull dir que crec que hauria de morir a Infinity War, a la part I per ser més exactes. I si pot ser que després es treguin a la Bishop per substituir-lo com a Howkeye, això seria genial. I donaria peu a portar els Young Avengers a la pantalla gran… Això vol dir que per fi podríem tenir justificació per a una seqüència gay en l’univers? Això mullaria molts conys.

Awsome

Però anem amb l’autèntic acoblat de la pel·lícula. Scot Land no sap ni el que fa allà (i tot i això és el que més orgullós i punyetes sembla estar a la presó. El postureig, quan mal fa). Quan li venen a dir que el Cap es necessita és corre queda extasiat com un nen de 5 anys. Tant que ni escolta la resta. Si en Tony li hagués demanat el mateix estic segur que hauria accedit (tot i que amb menys contundència, i possiblement hagués canviat de bàndol, però hagués accedit). Tot i això només per l’escena de l’home formiga tocant-li els bíceps al Cap aquest acoblament ja val la pena. Però parlem del que ens interessa. Giant-man és al·lucinant. Una mica lent pel meu gust. Però dona peu a una referència genial d’Star Wars al Parker, així que jo content. I també memorable la part on es fica dins l’armadura d’Iron Man i diu ser la veu de la consciencia. Uns acudits molt ben aconseguits, per molt que rebaixin el to de gravetat del conflicte.

Merda, soc el dolent de la peli

I finalment tenim a Steve Rogers. El Cap és… un despropòsit sincerament. Els seus ideals de rectitud es converteixen equí en superlativa tossuderia i el conflicte no és evitat simplement per la seva ineptitud per al diàleg (en Falcon aconsegueix més en 5 min robats a la presó que el Cap en tota la pel·lícula). Sincerament el Cap ha perdut amb aquest film molta part de l’encant que el caracteritzava. Representa que era un home fidel als seus ideals, impossible de tòrcer. Però aquí es torça per amor cap a un amic, fent perillar no sols la vida d’innocents si no la vida dels seus propis amics. Admeto que era difícil de portar, però crec que si ho haguessin aconseguit millor la pel·lícula hauria pogut ser molt més grandiosa.

TeamIronMan

Començarem amb el personatge del que tothom parlava abans d’entrar a la sala. Spider-man. Alguns diuen que és el millor Spider-man de la historia tot i el poc que hem vist d’ell. I el cert és que poden cegar-la en la seva pel·lícula individual, però de moment estic completament d’acord. Tobey Maguire mai em va convèncer en el paper i tot i que Andew Garfield no ho va fer gens malament (tot i que les seves pel·lícules sí) tampoc em va aconseguir convèncer. Tom Holland m’ha aconseguit convèncer en menys de cinc minuts. És jove sí, i que? Coi no veig quin és el problema. Sigui com sigui crec que si és o no el millor és força personal i discutible, però sobretot prematur. El que és menys discutible és que és l’Spider-man ideal per a l’univers cinematogràfic. Anem amb la seva entrada. La seqüència de Tony Stark a casa seva si que entra una mica forçada (més o menys com la de l’ant-man a la camioneta), però res exagerat. No trobo que sigui res agafat per les pinces (i m’encanta que la tia May no sigui la velleta a la que estem tan acostumats. I m’encanta que sigui oh deu meu, super sexy. I m’encanta que en Tony flirtegi amb ella, és genial. “Juventud divino tesoro” cita el dit, que cony te de dolent ser jove a veure?). El trepa murs ja s’havia esmentat en l’univers cinematogràfic i recordem que a Stark sempre li agrada tenir localitzades les possibles amenaces. Que volgués enrolar al seu equip un manipulable adolescent amb aires de súper heroi em sembla del tot coherent. Potser és quelcom una mica arriscat, immoral i explosiu, però collons, precisament això és el que faria Tony Stark (ergo encara és més coherent). M’agrada que hagin respectat el fet que les teles d’aranya siguin de la seva pròpia invenció però que hagin deixat a l’Stark encarregar-se del traje. Així donen mèrit a ambdós personatges i fan creïble la creació d’aquest. Però anem a l’humor. A alguna gent (a mi) li ha encantat, a d’altres els ha horroritzat. A veure, entenc que els acudits no et puguin fer gracia, entenc que puguis trobar que no era el moment (tot i que admetem-ho, en Peter no sabia ni on estava, des de la seva perspectiva sí era el moment), però que diguin que aquest humor no és propi de l’Spider-man em mata. Precisament han clavat l’humor propi de l’Spider-man. El dels còmics clar. Però que volien que fessin si no? Que imitessin a una fallida versió cinematogràfica anterior? Au va, jo amb aquestes tonteries no puc. Sigui com sigui em sembla la introducció perfecta del personatge (que sí, s’hauria d’haver fet abans, però un ha d’entendre que abans no es podia), la qual m’ha donat absolutament totes les ganes de veure la seva pel·lícula individual (en la qual no tenia masses ganes).

I passem del personatge més esperat de la pel·lícula al que menys…. War Machine. El cert és que és increïble la poca carisma que te el personatge en pantalla. Suposo que en certa manera està be, és un soldat i els soldats obeeixen. El seu perfil ideològic està clar des del principi (més clar que el del propi Iron Man) i el personatge depèn totalment de Tony, així que… be, diguem que si hi h un personatge que pertany més al seu bàndol que la resta aquest és War Machine. Però tot i que el personatge no li importa massa a ningú (les armadures automàtiques d’Iron Man 3 eren més carismàtiques) això no treu dramatisme a la seva quasi mort a mans d’en VIsion. Soc dels que pensen que l’haurien hagut de matar, però no crec que sigui un error garrafal. A més la idea de veure’l en cadira de rodes si es porta adecuadament em sembla molt suggerent. Si aconsegueixen desenvolupar el personatge en futures pel·lícules deixar-lo viu haurà valgut la pena, si no…. hagués tingut aquí una mort més digna que en l’oblit.

Quan ets el sumis de la relació

I parlant d’en Vision, hi ha molt a parlar. Igual que l’anteriorment esmentat no apareix a la seqüència inicial (una llàstima, hagués estat útil… i guai, hagués estat guai), però al contrari que aquest el seu carisma és desbordant. I sí, queda una mica ridícul amb roba “normal”, però d’alguna manera li queda estranyament be i casa amb la seva personalitat. Des del principi tenia clara la seva postura ideològica, però el fet que pràcticament sigui el fill del Sr Stark (brutal que es dirigeixi a ell com a Sr, un toc exquisit) decantava encara més, si és que era possible, la seva postura. Es nota que tot i tenir idees pròpies respecta de manera extraordinària la postura del seu creador. Però el pobre Vision surt malparat del conflicte. No parlem ja de el fet que aquest l’obligui a ser el carceller de la noia de la que inconscientment està enamorat, o que les circumstancies obliguin a aquesta a humiliar-lo i esclafir-lo contra el terra. La situació entre aquests dos es recuperarà, és més, aquesta petita desamistat donarà peu a un dramàtic retrobament que potser serà el desencadenant necessari per donar un pas per fi transcendent en el seu romanç. Però els problemes d’amors són coses menors, doncs Vision quasi mata a un personatge, un personatge del seu propi bàndol! Vision la intel·ligència artificial perfecte, capaç de raonar com qualsevol altre humà (sense ser per això un psicòpata homicida) i fins i tot sentir, sense renunciar per això a ser una espècie d’ordinador. Però tot i això ha fallat en la seva precisió  i el seu error quasi acaba amb la mort d’un amic. Vision era pràcticament un nadó, a la era d’Ultron es va veure obligat a combatre contra la criatura que pràcticament era el seu pare en pos d’un be comú. Però en aquesta parada de la seva vida es veu obligat a combatre els embats de l’amor (i el rebuig) a més de la culpa i el remordiment, de les conseqüències de fallar. Civil War ha representat moltes coses per a molts personatges, però per  a Vision ha significat un pas cap a la maduresa (emocional).

La mami de la pandilla

Tenim també a la fantàstica Natasha Romanoff, el membre més ambigu de tots. La seva formació com a espia la fa posicionar-se de manera quasi adoctrinada a favor del govern. Però per altre banda la llibertat i la rebel·lió contra les opressives institucions que abans la reprimien i de les quals es va desfer pugnen per dir-li que el Cap te part de la raó. Tot i que de fet apareix en escenes molt comptades la Viuda Negre te un protagonisme sorprenent (és sorprenent com tants personatges poden tenir tant protagonisme sense que exploti la pantalla o algo. I a sobra no se sent saturat). En definitiva Natasha ha de lluitar contra els seus dilemes interns per recolzar al bàndol adequat, tot i no saber mai del cert de quin es tracta. Al final l’agent secreta acaba fent una mica de mare dels dos nens que es barallen, convertint-se en una mena d’intermediari que pugna per equilibrar el conflicte i intentar en va que aquest es resolgui sense arribar a la situació critica de la violència. Amb la pel·lícula quasi confirmada de la Viuda Negre entre el rumors d’internet (encara que en un futur molt llunyà segurament, Fase 4) la forta i marcada presencia del personatge en aquesta pel·lícula dona més números als directius per què s’atreveixin a embarcar-se en el projecte (seria fantàstic que Clint Burton morís a Infinity War i després reapareixes en una posterior pel·lícula de la Viuda, essent preqüela es clar).

I anem amb el que indiscutiblement és el millor personatge de la pel·lícula. El millor portat, el millor justificat, el millor conclòs, el millor traje i… be que es roba la pel·lícula vaja. Black Panther. Tenia moltes expectatives posades en el que va ser el primer súper heroi negre de la historia (tot un títol aquest), moltes. Però les ha superat totes. Després de Dr Strange la pel·lícula que més ganes tenia de veure era Capitan Marvel (Carol Dambers és la meva súper heroïna preferida) però després de veure l’aparició estel·lar del rei de Wakanda, molt em temo que Black Panther li ha robat el lloc. Impacient. Fins aquesta pel·lícula no teníem cap súper heroi negre especialment carismàtic (tot i que Sam Wilson s’ha redimit, així que ara en tenim dos, llàstima de War Machine), però T’challa es roba tots els números per ser el millor súper heroi negre del cinema en… be, molt, molt de temps. Comença la peli com un príncep relaxat i còmode en l’ambient polític (tot i que com tot bon governant detesti la política), conscient de que la responsabilitat del tron queda llunyana el príncep procura gaudir del que li queda encara de joventut abans que el seu pare decideixi retirar-se. Però el pobre príncep es troba amb que la retirada del tron del seu pare és més prematura i violenta del que hauria esperat. Amb el dolor punyent al pit, s’enfunda el vestit ancestral de batalla i amb port majestuós s’alça decidit a clamar venjança. I quina venjança. És imponent, sigil·lós, poderós, quasi invulnerable. Cada cop que aterrava amb lleugeresa felina em quedava amb la boca oberta, no se com ho han fet, però està molt ben aconseguit. Les seves seqüències son brutals i els seus motius se senten els més reals, profunds i punyents. Però tot i ser el que sembla estar afectat per motius més profunds, és l’únic capaç de reaccionar i adonar-se del malament que ho estant fent tot. Adonar-se de que la venjança no és el camí. T’Challa (que no Black Panther) és de fet l’únic heroi de la pel·lícula. Però no és sol en l’heroïcitat d’adonar-se del correcte tot i ser qui te els sentiments més punyents en contra. T’Challa és majestuós. En cada moviment, en cada frase, en cada mirada, inspira respecte. Sembla ser l’ideal de rei artúric, l’ideal de noble guerrer, i no sol són aparences. En definitiva Marvel ho ha tornat a fer (amb spider-man també, tot i que això ja no és tant absolut)  i ens ha portat la millor versió del personatge que ens podia donar.

I és clar tenim a l’irrepetible Tony Stark que tan carismàtic com sempre ens ofereix la versió més insegura i personal de si mateix. No deixa de ser el de sempre, però tenim un Tony abatut, esgotat, que s’esforça tot el que pot per sostenir el seu món i enfrontar-se  a les conseqüències dels seus actes mentre el que se suposa que era el seu amic no fa més que posar-li la traveta. I dubta, dubta de si està fent el millor. Dubta tot i que ho tingui clar, tot i que la lògica li digui que està fent el correcte. Per què ja s’ha equivocat altres vegades i al cap i a la fi no és un malvat contra el que s’enfronta, és el Capità Amèrica. És un líder trencat, amb els arguments però sense la convicció, s’esforça per fer el correcte i tot i així el continuen veient com un esser egoista i despietat. Hi ha una tragèdia molt forta en el personatge, sobre la que la pel·lícula no es recolza ni sobre explota (per sort). Però el moment àlgid del personatge és quan descobreix qui va ser el responsable de la mot dels seus pares (en l’escena final el primer que vaig pensar va ser que era l’escena on matava als pares de l’Stark, al final resulta que vaig tenir raó). No sols el ditxós soldat d’hivern que tants problemes li ha portat és el responsable de la major tragèdia de la seva vida, si no que el Cap li havia estat amagant. En aquell moment el conflicte si es fa punyent i sanguinari, hi ha ànsies de mort i desapareix qualsevol rastre de la baralla de coixins. En definitiva una batalla molt millor executada que la de l’aeroport, amb la seriositat que mereixia (tot i que m’agrada més de l’aeroport, no te el to que mereixia, però és collonudament èpica).

TeamHelloKitty

Millor ens quedem amb l’original no?

Tenim a “l’antagonista” de la pel·lícula que amb un innecessari nom de baró Zemo es passeja pel metratge embolicant els fils per incendiar el conflicte. Se l’ha criticat molt i la veritat, era un personatge innecessari, però tampoc està tant mal portat. El seu pla no és absurd i te perfectament sentit dins el context del film (i això en una pel·lícula de súper herois ja es molt.. ehhm Lex Luthor ehhm Batman V Superman). Potser sí, els seus motius són una mica fàcils, fins i tot repetitius en la mateixa pel·lícula (el drama familiar ja apareix dues vegades per part de T’Challa i Tony Stark), però no per això són mals motius. En definitiva el personatge aconsegueix guanyar cert carisma entre tants titans i això te mèrit. Però el nom de baró Zemo queda amb ell malaguanyat (a no ser que el vulguin reutilitzar en un futur) i el personatge comet el pecat de resultar innecessari en una pel·lícula amb tants personatges.

Jeje, no s’ha enterat que m’he colat.

En Deadpool(veure ressenya) és genial, el seu humor gamberro i desenfadat…. No espera, aquest no va en aquesta ressenya. Puto Deadpool ja me l’ha tornat a liar.

I com no parlar del general Ross. Be, poc es pot dir d’aquest personatge, el seu paper era senzill i el porta a la perfecció. Un general estricte, un militar empedreït i obstinat amb una visió limitada i opressiva del món que sense gaires mires només sap recórrer al control per garantir la seguretat. Ell ho fa amb bones intencions, però no te visió. No m’hagués agradat veure confirmats els rumors que asseguraven la seva transformació en Red Hulk. Més endavant sí, a la fase 4 quan Hulk torni a la terra. Però fins llavors res de Red Hulk(això inclou Infinity War).

TeamIronMan

En definitiva la pel·lícula ha estat menys del que podria haver estat però molt més del que esperava. Més divertida, més complexa, més ben portada i més increïblement molona. Una petita joia dins l’univers cinematogràfic que tot i els seus defectes m’atreveixo a col·locar com la millor de la franquícia. Totalment recomanable.

Projecte Atrapa Somriures: V

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç:http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

La Flor de primavera

06/05/2016

Diuen els bards que en la senzillesa d’una flor silvestre hi viu una bellesa inescrutable. I d’una flor vinc a parlar jo avui. Una flor que romania a l’espera d’un destí incert que només la meva imaginació pot atrevir-se a completar.

Estava jo sortint de la boca del metro a Fontana, sense cap intenció d’entregar el meu darrer sobre. De la primera tongada de cinc sobres aquest era el darrer que duia a sobre i tot i que tampoc és que volgués reservar-lo per a quelcom especial, tampoc em dedicava a buscar possibles candidates per a la entrega de les meves paraules. Simplement el blog havia tingut una setmana activa i les ressenyes que havia publicat dos dies enrere semblaven ja dilapidades i enterrades en l’oblit. I al cap i a la fi si publico aquí el que escric és per què algú ho llegeixi. Així que diguem que el meu condicionament m’empenyia més aviat  a no fer entrega de la meva ultima carta. I per un instant, a punt ha estat de vèncer aquesta idea. Per un instant, he vist una noia de bellesa indubtable i he passat de llarg. Però llavors m’he aturat, plantat en sec en mig del carrer, amb la gentada fluint al meu voltant. I m’he girat. I l’he vist, una flor solitària arrelada en el temps. Amb la seva bellesa inamovible entre el fluir incessant d’ànimes en pena que, consumides per la pressa, cauen en el pou de la intercadència. Però allà estava ella, sense por, amb un somriure els llavis i amb la dolça mirada d’aquell qui sembla assaborir la vida que li ha estat regalada. Una flor de primavera.

Aquesta entrada no pot evitar fer-me rememorar el ja quasi llunyà atrapasomrirues II, doncs igual que en aquella ocasió aquí tenim una noia que esperava a l’estació. No obstant, ambdues belleses no podrien ser més diferents.  Recordo que aquella evocava melancolia, salvatge seducció, l’agressiva sensualitat d’una bellesa dura i l’enigmàtica incògnita d’una espera desconeguda. En canvi avui el panorama és molt diferent. La noia d’avui espera, però sembla amb la seva presencia donar calidesa a l’indret que l’acompanya. No hi ha melancolia, ni tristesa, ni enyorança, tot en ella radia com el sol de bon matí. Perquè ella és la flor radiant de primavera que amb la seva bellesa exultant porta alegria aquells qui joiosos cauen en el privilegi de poder contemplar-la. No passa amb angoixa el compte dels minuts i els segons, nerviosa davant l’incògnita d’un futur desconegut. Si no que balla amb les possibilitats, dansa amb alegria sobre les ones del temps, perquè el temps és per viure’l, no per esperar a que passi. Així doncs per ella l’espera no és el temps fútil que mor i es perd entre un moment i un altre, si no el temps que es viu i es sent abans  que arribi el proper moment.

Però no ens perdem en ficcions agosarades sobre una percepció de la vida que sols puc imaginar per ella. Jo havia passat de llarg, ja uns metres em separaven de la seva persona, recolzada contra la paret amb posat relaxat. Així que com es savi fer a vegades vaig retrocedir, vaig retrocedir i vaig tornar enrere perquè la seva bellesa n’era mereixedora. Me li vaig plantar al davant i la vaig mirar a aquells ulls encisadors, que radiaven alegria.

Portava uns pantalons amples de color negre, amb fines filigranes verticals d’un gris apagat que dotaven a la seva figura d’un magnetisme estilitzat. Els pantalons, de tall elegant anaven cenyits ben amunt engolint els malucs i la cintura i adaptant-se amb gracia a les seves corbes encisadores. Acabaven suspesos en la seva amplitud a pocs centímetres dels turmells, deixant entreveure una franja de fina pell que precedia als llargs mitjons també negres.  Enfundats sobre els mitjons hi vivien unes sabates també fosques, d’aspecte antic i desgastat  que traspuaven l’elegància senzilla i carinyosa d’aquells objectes que perduren a través del temps. Sabates d’aspecte arrodonit i de factura antiga, que inspiren amb certa elegància tendresa i alegria. Els cordons, vells i desgastats s’aixecaven sobre el cuir de la sabata fent curiosos tirabuixons irregulars, retallant la insípida perfecció per entra en els camps de la peculialitat, de l’asimetria, de la raresa en el desequilibri, que sens dubte, alberga molta més bellesa. El dels cordons podrà semblar un detall subtil, intranscendent, però aquests filaments de caire quasi deixat estampats sobre les polides sabates d’aspecte indulgent completen el quadre d’una simpàtica asimetria que alberga en ella un missatge secret. El missatge antròpic d’una bellesa extraordinària que germina de l’ordinari amb olor a llibre vell.

El seu tors el vestia una samarreta de color fosc, potser morat, potser negre, la transcendència del fet queda dilapida pel que hi duia a sobre. Doncs guarnint les seves espatlles una llarga jaqueta texana l’embolcallava amb fragància a quotidià. De color blau clar i textura desgastada, la llarga jaqueta la vestia amb alegria caient tors avall fins quasi arribar als genolls En una de les enormes butxaques d’aquella alegre jaqueta hi havia desat al menys un llibre de color verd intens. I no dic al menys en va, doncs hauria jurat que n’hi vivia un al seu darrere de més primet. Així doncs aquesta bella flor que il·lumina els carrers de gracia no cultiva tan sols la gràcil bellesa a l’exterior si no que gaudeix en el seu interior d’una ment cultivada. Més perspicaç que jo al menys, te l’agudesa de triar un conjunt amb enormes butxaques on poder desar-hi amb comoditat els llibres que il·luminen el seu món. No és d’estranyar que la seva bellesa m’evoqués olor a llibre vell.

Però anem a contemplar el bell rostre d’aquesta flor urbana. Que tenim més enllà del sempre encisador somriure perpetu? La cara ovalada, el rostre afable i la mirada perduda en la contemplació d’alguna cosa perduda en el temps. Però sota els seus ulls viu una ombra de cansament, unes ulleres caigudes potser per falta de son. Serà que la dolça flor de primavera ha plorat aquesta nit? O potser la festa i la disbauxa li han arrancat el son? Potser ha estat un llibre qui li ha robat el temps? Dubtes? Lamentacions? Cavil·lacions? L’incògnita d’un possible passat em mata. Quanta belles alberga el desconegut, quantes histories poden amagar els petits detalls. Per que d’unes cansades ulleres en poden néixer mil relats i mil passats. Però més que la bellesa del misteri que guarda, el que la fa bella és el somriure que es dibuixa permanent tot i l’esgotament que es perfila sota els ulls, el radiant de la seva mirada tot i el caigut de les conques cansades. Perquè fins i tot en la tristor, ella es capaç de donar alegria al món. Perquè és llum, perquè és goig.

Els seus cabells castanys descansen llisos sobre les seves espatlles, corbant-se amb elegància al final de la caiguda per descansar amb parsimònia sobre la corba del seu coll. Son cabells deixats caure amb senzillesa, prou llargs per descansar sobre les espatlles però no el suficient per caure-hi en cascada. Apartats del seu rostre deixen veure amb claredat la pell relluent il·luminada per l’encís del seu somriure. A les orelles, descobertes sobre els cabells recollits al seu darrere, hi du dues petites anelles de color platejat. Potser amb una forma més complexa que jo no puc recordar, decoren les menudes orelles que s’alcen bufones sobre el tapis de cabells. Oh, qui pogués xiuxiuejar paraules d’amor a aquestes orelles i recollir els cabells sedosos al seu darrere per acaronar el deu rostre i besar-li el front. Qui pogués….

El seu nas es perfila arrodonit,  no és menut, com tampoc boterut. És un nas bufó, dret i llis. Un nas perfecte en el rostre que l’emmarca.  Amb un coll elegant que es deixa intuir a través dels seus cabells, conjunta la gracia establerta de la seva figura. Però són les seves celles perfilades el que donen un toc d’atenció sobre el perfil. Rectes i fines, curades, transmeten el deix d’elegància final, el toc màgic que emmarca el seu rostre i transforma la seva dolçor en elegància seductora.

Però parlem dels seus llavis, doncs sobre això hi ha molt a dir. Pintats d’un roig intens, indiquen l’espera d’un bes. El llavi superior és fi, traçant amb elegància les corbes delicades que el caracteritzen, que tot i menudes destil·len una pronunciada bellesa marcada pel roig que els vesteix. El llavi inferior en canvi, es corba generós com un somriure gentil, mostrant la carnositat objecte de desig que el composa. Qui pogués ser aire per passar entre els seus llavis i besar amb el vent aquest niu de capritx. Però no és de fet el seu aspecte temptador on rau la bellesa d’aquests llavis, si no l’anècdota que per a mi els caracteritza. I és que quan m’he acostat per entregar-li el sobre que du la carta que afirma que ella és la dona més bonica del món, ella ha somrigut ensenyant les seves dents blanques, perfectes, quasi impol·lutes. Quasi. Doncs una taca de carmí tacava amb timidesa el blanc de les seves dents. Podrà semblar un detall ridícul, antiestètic. Però és per a mi una petita vivència personal dotada d’una gran bellesa, que confereix de forma accidental a aquest retrat més bellesa de la que podria haver imaginat. Però que te d’especial? Us preguntareu. Doncs aquesta taca maldestre en el retrat perfecte, aquesta petita imperfecció en el seu rostre de subtil elegància, aquesta asimetria en el seu posat harmoniós pinta un tint de realitat. Igual que feien els cordons a les seves sabates, la taca de carmí a les seves dents apropa la figura onírica al món terrenal, la fa palpable, real, carnosa. A més, hi ha quelcom absolutament entranyable en el petit detall d’imperfecció. Doncs el petit error no pot evitar fer que hom perfili un somriure davant la tendresa del descuit. Així dons jo l’he avisada i ella s’ha encongit tapant-se la boca amb cert rubor. No el rubor de la timidesa absoluta d’aquella qui pugna per amagar-se del món. Més aviat el rubor quasi trapella d’aquella qui ha estat descoberta cometent alguna petita transgressió. Un rubor pàl·lid i quasi imperceptible, cortès. Doncs ella és bonica i sap que una taca de carmí no tacarà el seu expedient ni farà nimbar la seva bellesa. El que potser no s’esperava, és que la fes créixer.

Sembla aquí que tot està dit, que el seu retrat no pot amagar ja més bellesa. Que anar més enllà seria submergir-se en la subtilesa de les subtileses. Però de fet, encara queda un petit detall. Un petit detall que esdevé gran. I és que com els mestres, m’he guardat el millor per el final.

Doncs sí estimats lectors, queda encara en ella un últim detall que realça la seva bellesa per sobre del que pugueu imaginar. És un detall petit, poètic, una metàfora adequada que dona un sentit a la seva bellesa i ho canvia tot. Doncs el que ella duia entre les mans, confereix a aquest retrat un conjunt de significats que van més enllà del fins ara establert. És senzill, menut, un detall mins, però que ho omple tot de significat. Un detall de fet ja anunciat.

Amb les seves mans fines, emergides de la fibra de texà blau cel de la seva jaqueta. Que rauen una sobre el braç de l’altre, en un descans quasi renaixentista, permetent-me veure la finor estètica del seu avantbraç. Amb aquestes mans sosté l’objecte que completa el quadre. En aquestes mans sosté un test, un test amb tres flors.

Pobre, diran alguns. Tanta espera, tanta especiació, per un simple test amb tres flors? Doncs sí. Un simple test amb tres flors que impregna de significat la resta del retrat. Era un test senzill, de ceràmica. Un test dels autèntics, del color del fang i la terra. Vivia mig amagat dins una petita bossa de plàstic que semblava envoltar-lo amb posat protector, tot i que poc podria fer el plàstic per protegir l’argila. Del seu interior en brollaven tres flors. Que amb fulles verdes creixien vives cap al cel, pugnant per nodrir-se de la llum resplendent que el sol emanava. I potser, també la llum del seu somriure. Eren d’un to ataronjat, molt viu. El color del curri, alegre i energètic. Un gran nombre de pètals acarbassats guarnia els seus capolls continguts en la mida del puny d’un infant. Aquelles tres flors de bellesa senzilla, que s’alçaven orgulloses en mig de la ciutat, eren estrelles. Estrelles ardents que giraven al voltant d’una flor de primavera, doncs el magnetisme que emanava era capaç de sotmetre la força dels astres. Oh, joiosos foren els sospirs que pogueren rondar-la. Tres senzilles flors, que amb colors vius completaven el significat místic d’un retrat gens ordinari. Tres senzilles flors que feien créixer en l’escenari urbà un toc rústic i despreocupat. Tres senzilles flors que amb la seva harmonia eren capaces d’aturar el temps i fer germinar la bellesa escampant al seu voltant espores d’alegria. De no ser per les flors, potser els meus ulls no s’haguessin parat davant semblant bellesa. De no ser per les flors, potser mai hagués escrit aquestes paraules. I és per això que aquestes flors més que vitals, són imprescindibles.

Qui esperava la flor de primavera a la boca del metro? Mai ho sabrem. Potser havia de fer entrega de la flor  que emmarca aquest retrat. Potser esperava un amant, o un amic. Les possibilitats són temptadores, infinites. Això sens dubte, forma part de la seva bellesa. El misteri de la flor de Fontana. Però oh parada a l’estació, veient passar la gent, no s’imaginava la dolça flor de primavera que uns ulls la mirarien amb un posat especial. Uns ulls que la contemplarien i la creurien per un moment, la dona més bonica del món.

Hunter X Hunter 352 – Problemàtic

Hisoka vs Chrollo (part s’obre el teló de n)

I sembla que amb aquest capítol acaba la presentació del que serà un dels combats més llargament esperats de la historia (entre sagues i hiatus de per mig, quan fa que esperem que aquests dos s’enfrontin?). El capítol no és en sí molt diferent que l’anterior, igual que en aquell no succeeix gaire res al llarg de les pagines. Però en aquest cas ja m’ho esperava, així que l’he pogut gaudir molt millor. Llastimosament però, com pertoca a un capítol carregat d’acció, no hi ha molt a ressenyar.

Hi ha una cosa que em produeix certa urticària. I és el fet que en Chrollo vagi explicant fil per randa el funcionament de les seves habilitats. El fet de parlar de les habilitats és un dels requisits per a poder robar-la, però pel que jo se no ho és per poder emprar-la. El fet que Hisoka no prepari cap temptativa contra el cap de l’aranya mentre aquest s’explica en canvi, és quelcom que no em molesta en absolut. Tots sabem com és Hisoka, si el seu enemic li explica les seves habilitats ell estarà encantat. És de la classe d’individu egocèntric que te una alta confiança en les seves possibilitats de victòria i que per això és capaç de sotmetre’s a petits perills o deixar passar oportunitats si això brinda més emoció al seu enfrontament. Tot i això també sabem que Hisoka és endimoniadament intel·ligent i emprarà la informació rebuda de la manera més practica possible. El problema aquí és Chrollo, no és dels que els agrada fardar i ell mateix clarifica que no fa això per burlar-se d’en Hisoka. Llavors per què? Tan altes són les seves expectatives de victòria? Jo segueixo pensant que haver d’explicar les habilitats que fa servir amb el marca pagines és una de les noves restriccions, aquest capítol ha refermat les meves sospites, però no les ha confirmat. Espero que l’autor ho especifiqui en algun moment, tot i que no m’estranyaria que ho donés per entès. Fins llavors el fet em seguirà generant certa picor.

Us imagineu en Chrollo aixi?

Una de les coses interessants en les que no vaig caure en el darrer capítol és que el fet que Chrollo empari l’habilitat de Shalnark implica que aquest no la pot fer servir. Per tant, Chrollo ha deixat sense habilitat a una de les potes de l’aranya. Suposo que aquest l’ha entregat voluntàriament, tot i que també podria ser que l’hagués forçat. Sigui com sigui el fet suscita moltes preguntes. Te previst Chrollo tornar a Shalnark la seva habilitat en el cas de vèncer a Hisoka? Si Chrollo mor les habilitats robades tornen als seus propietaris originals? Si Chrollo fa servir l’auto pilot de Shalnark també es transformarà en súper sayan? (jo vull veure això). Sigui com sigui espero que aquestes preguntes també siguin donades en algun moment.

Però anem a les habilitats mostrades sen aquest capítol. Chrollo va dir que mostraria a Hisoka tres habilitats més. La primera li permet controlar objectes inanimats com a titelles. La segona li permet copiar objectes inanimats. Amb la primera habilitat no pot controlar cadàvers, però en canvi sí pot controlar copies de cadàvers. I l segona li permet copiar cadàvers, oferint-li així un gran numero de titelles humanoides per controlar. La tercera habilitat permet a Chrolo donar la seva aparença a qualsevol persona que toqui amb una mà i copiar l’aparença de qualsevol persona que toqui amb l’altre. Només amb aquestes tres habilitats ja tenim una combinació molt potent, pot intercanviar aspectes (que suposo que romandran canviats encara que canvi l’habilitat en us) i pot fer copies de cadàvers, permetent-li així controlar una o varies copies a les que ha donat la seva aparença per que ataquin a Hisoka mentre ell l’ataca amb una aparença desconeguda que Hisoka no pugui identificar.

piu-piu

Només això per si sol ja dona molt de joc, però a aquesta se li ha de sumar l’habilitat de controlar un esser viu amb el control remot (que tot i semblar reiterativa Chrollo ha admès que juga un paper en el seu pla, hem de comprendre que amb aquesta habilitat l’individu controlat pot rebre ordres complexes, mentre que amb la dels titelles bàsicament només pot atacar) i finalment l’habilitat de sol i lluna que permet marcar a persones amb una bomba que pot fer explorar ajuntant els símbols positiu i negatiu amb que els ha marcat(no em queda molt clar si ha d’ajuntar ell les mans o s’han d’ajuntar els simbols que ha marcat en l’individu). Això vol dir que no pot convertir en bomba a les copies de cadàvers, doncs segons he entès necessita que l’usuari estigui viu quan el toca (i ells son tècnicament objectes inanimats amb aparença de cadàver), però en canvi si pot convertir en una bomba als individus que controli amb l’habilitat de Shalnark. Que implica això? Que morirà molta, molta gent. Ara s’entén per què Chrollo va triar la torre coliseu com a escenari de combat i sincerament m’encanta. Per executar el seu pla Chrollo necessita una gran quantitat de individus vius que poder controlar, assassinar i copiar tantes vegades com faci falta. Segons he intuit pretén enviar una onada de copies de cadàvers amb els aspectes canviats contra en Hisoka mentre controla a un d’ells (el que porti l’anteneta), el qual tindrà a sobre una bomba que Chrollo farà explotar si s’acosta prou a Hisoka(tant si ha d’ajuntar ell les mans com si ho ha de fer l’individu que controla). Aquest pla és endimoniadament astut i maquiavèl·lic i justifica perfectament tot el que no em va agradar del capitol anterior, que ja vaig dir que esperava pogués ser justificat (segueix picant-me lo de que li expliqui tot, però suposo que es resoldrà essent una simple nova restricció).

Com dir-ho…. el paio es veu una mica canviat

No obstant, com no podia ser d’altre manera tot això te els seus peròs. Tant l’habilitat de canviar d’aspecte com la de les explosions requereixen ambdues mans per a ser emprades, cosa que vol dir que quan les utilitzi, només podrà fer servir aquelles. Això implica que no pot fer explotar a un individu que està controlant (si es que necessita tenir l’habilitat activa per fer l’explosió, que no em queda clar), ni tampoc pot canviar d’aspecte mentre controla un individu. L’habilitat de Shalnark, permetia posar a l’individu controlat en control automàtic, però m’atreviria a jutjar que si deixa de fer servir l’habilitat tant el comandament a distancia com les agulles desapareixen i s’esborra el control. Per tant, no pot fer explotar a ningú mentre el controla(o potser sí, com ja he dit. Suposo que quedarà més clar un cop posada en practica). Però això no vol dir que no el pugui acostar a en Hisoka per després fer-lo explotar. Per altre banda l’habilitat de canviar d’aspecte és més complicada. Si te el llibre entre les mans, segueix podent fer servir la mà esquerra i per tant pot prendre l’aspecte d’un altre persona, però no concedir el seu. Això implica que mentre fa servir un altre habilitat pot seguir prenent els aspectes d’altres persones. Tot plegat és força recargolat i esdevé just el que esperava d’aquest combat. Tinc moltes ganes de veure quines cartes traurà Hisoka per contrarestar les trampes que Chrollo li te preparades. Per què si les possibilitats que tenen la combinació d’habilitats que ens ha mostrat Chrollo són espectaculars, podem estar ben segurs que el combat real tindrà una complexitat encara mòlt més elevada. Esperant-ho amb candeletes.

La introducció d’aquest combat va començar en el capítol anterior i ha acabat (suposo) en aquest. I  no podria ser una millor introducció. Tot i les meves reserves en el capítol anterior, com ja vaig dir s’ha d’analitzar en conjunt. I en conjunt aquesta presentació és espectacular. El capítol anterior sembrava els fruits per a poder recollir-los en aquest i arribar al nivell suficient de comprensió de les habilitats per veure el combat que s’acosta. Crec que haurem de tenir molt clares les característiques i limitacions de totes les habilitats en joc per poder seguir el combat. Jo mateix he hagut de llegir varies vegades algunes pagines i buscar informació per tenir completament clares totes les dades de les habilitats emprades. Recomano fer el mateix a aquells qui tot i la meva explicació encara no els hagi quedat clar. Per que un cop comprés i assimilat les habilitats que hi ha en joc m’aventuro a augurar que el combat serà memorable. El mateix Hisoka ha posat la cara més seriosa que li havíem vist al comprendre l’abast de la combinació d’habilitats. Si Hisoka es posa seriós és que la cosa va forta. Problemàtic cita el títol, crec que en nostre harlequin es trobarà amb que aquest combat resulta molt més que problemàtic. M’agradaria contemplar com després del combat tal com fa Oda amb els seus personatges a One Piece li queda a Hisoka alguna cicatriu per a la posteritat.

En definitiva no hi ha molt més a parlar sobre aquest capítol. Es presenten les habilitats i s’acaba la introducció, ara ja estem preparats pel que vindrà. Suposo que el següent capítol seguirà amb el combat, tot i que ben be podria no fer-ho ara que ja s’ha acabat una part d’aquest. Sigui com sigui aquest episodi ha esborrat definitivament totes les meves reticències del capítol anterior i m’ha proporcionat totes les ganes que em faltaven per veure aquest combat. Passi el que passi, podem estar segurs de que el que vindrà serà èpic.

Mig Rei

Mig Rei de Joe Abercrombie és una historia senzilla i lleugera, que sense entrar amb massa profunditat en els tremes que tracta ens porta una historia sense cap element massa original. El clàssic i mil vegades repetit viatge del nen que esdevé un home, res de nou podríem dir. Tot i això és segurament la millor novel·la de fantasia juvenil que he llegit mai.

I amb això no vull dir que la resta de fantasia juvenil que hagi llegit sigui dolenta, tot al contrari. Mig Rei és una obra mestre dins el seu gènere. Però si tant és això, per què dic que es tracta de la mateixa historia de sempre, sense massa res de nou? Doncs be, per què és veritat. El que fa màgic a Mig Rei és explicar-nos la historia mil vegades explicada i fer-ho be, més be del que mai s’havia fet. L’excel·lència que destil·la aquest llibre en cada senzill paràgraf denota un mestratge sense parangó. Per que una novel·la ha de ser molt, molt bona, per col·locar-se entre les millors del gènere sense innovar en cap sentit. Ha de ser una obra mestre per fer el que milers havien fet abans i fer-ho tan be, que tota la resta semblin simples imitacions simplistes. Per què Mig Rey és la sublimació definitiva del gènere de la fantasia èpica juvenil.

Les meves estimades portades variants

Joe Abercrombie és (per a mi) un dels quatre pilars de la fantasia moderna (Martin, Abercrombie, Rothfus i Sanderson), un autor que ha demostrat un cop rere un altre la seva gran capacitat per adaptar diferents i diversos generes i portar-los fins al camp de la fantasia èpica amb tints madurs, crus i fins i tot àcids. Però després de sis novel·les per adults, cada una millor que l’anterior, és normal pensar que l’autor volgués relaxar-se una mica. Totes les novel·les publicades fins ara pertanyien a un mateix univers, però Mig Rei és el primer volum d’una trilogia que obre amb un nou univers i un nou gènere, el juvenil. Doncs que millor per alleugerar la feixuga carrega d’un univers complex i madur que un nou món senzill narrat amb àgil prosa juvenil? Aquesta trilogia representa un descans per a l’autor, una reflexió per buscar noves idees i aprofundir en la seva prosa. Però no ens equivoquem, això no implica que aquestes novel·les siguin dolentes, no ho són en absolut.

A sobre de ser un geni aquest home és guapo

La historia ens presenta a un jove tolit, segon fill d’un rei, lluny de la corona i amb una mà deforme que li impedeix identificar-se amb els virils monarques d’una nació guerrera. Yarvi, resignat a viure el seu destí sobre l’ombra del seu germà, estudia per entrar a la clerecia. Però un desafortunat succés segarà la vida del rei i el seu primogènit convertint de cop al jove Yarvy en el rei d’una nació guerrera, disposada a clamar venjança per la mort del seu rei i successor. Essent Yarvi l’antítesi de l’ideal d’home forçut i agosarat, és un noi escanyolit, que amb una mà deforme no te força ni per aixecar l’escut. Tot i això Yarvy, el mig home, farà un jurament sol i un jurament lluna de cobrar venjança sobre els enemics que van procurar la mort dels seus familiars. Així que armat amb un exercit partirà a l’encontre de Gorm-Gil-Gorm, el trenca espases i faedor de viudes, rei del país guerrer veí. Però sense tan sols entrar en batalla el noi descobrirà que tot plegat era una estratagema ideada pel seu oncle per fer-se amb el tron i és llençat al mar per aquest, pensant que això procurarà la seva mort. Però lluny de morir Yarvi aconsegueix sobreviure tot i la seva mà deforme i acaba en mans de Grom-Gil-Gorm qui sense reconeixer-lo el pren com a boti i decideix vendre’l com a esclau. És així com, encadenat als rems d’una galera Yarvi començarà el seu llarg viatge fins a la llibertat, sota les ordres d’una tirànica i cruel capitana. Tenint sempre present la promesa de venjança que va formular i que ara s’alça no sobre Grom-Gil-Gorm si no sobre el traïdor del seu oncle. Així començà un llarg i apassionant viatge on un tolit passarà de nen a rei, de rei a esclau i d’esclau a home, preparat per reclamar els seus drets sobre una corona que mai va desitjar.

La novel·la succeeix en el mar trencar i igual que aquest, el llibre te un format circular. Comença allà on acaba, tant física com personalment, però amb la ment més afilada i la maduresa d’un home. Mig Rei és literatura juvenil. Però és una d’aquelles novel·les que saben ser juvenils sense per això deixar de ser madures. En les darreres novel·les juvenils que m’he llegit (les proves(veure ressenya)), m’he trobat amb la molesta sensació de que l’autor pensava que els adolescents són subnormals. M’he trobat en que em passava més estona pensant com hauria escrit jo aquell o aquell altre paràgraf que submergit en la lectura. Però quan una cosa està ben escrita un no pot evitar posar-s’hi de ple. I Mig Rei és l’exemple perfecte. Mig Rei és un llibre lleuger, que reflexiona a través del clàssic viatge sobre temes com la maduració, la venjança, la camaraderia i la sempre relativa maldat (la qual en les novel·les juvenils sol ser pintada més com absoluta que com a relativa, per sort no és el cas). Ens trobem doncs amb una novel·la juvenil com el gènere es mereix, madura i reflexiva que per fi es pren els adolescents com persones i no com titelles infantils per explicar una historia. Mig Rei te una prosa directe, però preciosa. Contundent com poques, alberga una força brutal per captivar al lector i submergir-lo en el mar trenat. Una petita obra mestre que no hauria de faltar en les biblioteques de cap amant de la fantasia.

Mapa, mai pot faltar un bon mapa.

Yarvi és un tolit escanyolit que sap que mai arribarà a ser prou fort com els homes que el rodegen. Però per sort sap que en comptes d’afilar l’espasa un també pot afilar la ment. I la ment ben manejada pot ser capaç de doblegar mil espases, o mig món(el títol de la segona novel·la de la trilogia). Acompanyat d’uns inseparables companys de rem que li seran fidels fins al final, Yarvi aprendrà els valors de l’amistat i el coratge entre les penúries més àrdues que es podria haver imaginat. Però subsistirà i renaixerà com un home per cobrar venjança i veure complerta la seva promesa. Per que quan es fa un jurament sol i un jurament lluna, ni tan sols els deus poden aturar-te.

<Perquè seré mig home, però vaig fer un jurament sencer.>

En definitiva Mig Rei és el que el genere de la fantasia juvenil mereixa. Una novela madura, que es pren seriosament a si mateixa i sap distingir entre juvenil i per a estupids. Un element no sols imprescindible si no que quasi obligatori en els amants del genere. Especialment recomanable a aquells adolecents que comencin a endinzar-se al món de la lectura seriosa, o als agosarats que vulguin tasta runa mica de bona fantasia.

On Piece 825 – La historieta del WE TIMES

Lola l’exploradora

Un capítol on no passen gaires coses, però on les que passen estan narrades amb potencia. El capítol comença amb una àgil trama narrativa introduint-nos a través de la narració apassionada d’un fan boy la historia quasi llegendària que llegia en un diari durant la seva infància. Aquesta historia em fa rememorar d’alguna manera l’ambient de conte que va sorgir a l’illa de Jaya explicant una historia sobre un tal Norland el mentider. Igual que en aquella ocasió, un boig somiador (que en aquest cas és un antagonista) ha somiat des de la seva infància amb trobar-se amb els herois onírics dels contes que tant adora (tot i que en aquest cas en comptes del llegat de l’heroi que buscava Montblanc Cricket, Vito busca el llegat dels malvats de la historia, que no deixen de ser els seus herois particulars). La historia no deixa de ser una xorrada simplista típica de una historieta infantil dels anys de la picor, que és precisament el que ha de ser. Però com va fer Oda amb Norland, auguro la possibilitat d’un flashback explicant l’autèntic passat de Sora i la seva lluita contra el Germa 66, que amb el temps va derivar en llegenda la qual es va convertir en una historieta d’un diari (un diari per cert d’economia, el World Economic Times. No hauria de publicar articles econòmics i no historietes?). Un flashback que a l’hora servirà per conèixer les arrels del passat d’en Sanji. Doncs resulta que el Germa 66 que Vito idolatra és la organització que la família Vinsmoke (la d’en Sanji, per qui encara no se n’hagi enterat) regenta. Estava cantat des del principi del capítol que el Germa 66 i els Vinsmoke serien el mateix, en Sanji ja en donava els seus indicis, però com va demostrar amb Norland, Oda pot esplaiar-se a explicar les histories que li vinguin de gust quan li ve de gust, però mai seran irrellevants ni intranscendents. Introduir-nos en forma de conte llegendari la família ja profetitzada dels Vinsmoke, per no revelar-nos fins al final del capítol que Germa 66 i Vinsmoke són el mateix és sens dubte una arma narrativa que tot i la gran simplesa atorga un magistral resultat. El millor del capítol, la dualitat narrativa que aquesta argúcia ha suposat.

Però òbviament el capítol no només ens deixa la primer presentació del Germa 66 i la després revelació de que es tracta dels Vinsmoke. El capítol ens  permet donar una primera fascinant ullada interior al vaixell de la Big Mom, que només havien vist per fora (el darrer capítol on va aparèixer en Sanji només sortia la barana de la coberta pràcticament). Sabíem que era un vaixell de proporcions gegantines (com la seva emperadriu), que cantava i estava recobert de dolços, però una ullada més propera ens permet veure que el vaixell guarda en el seu interior tot un nínxol ecològic, un ecosistema per descobrir. Ja se’ns n’havien donat pistes, però ara apareix la confirmació: la Big Mom encarna la versió gorda i llaminera de la reina roja d’Alicia al país de les meravelles(veure la meva pròpia versió). I és que amb la presentació que fa poc se’ns va donar d’una Big Mom que envia el cap dels familiars a aquells qui els porten la contraria, Oda ja ens feia una subtil referència a la mítica frase de la reina de cors: “que li Tallin el cap”. Però en aquest capítol ha aparegut la referència ineludible: els famosos soldats de cors que sempre acompanyen a la reina del país de les meravelles. Portes màgiques, cors per arreu i terres jaquelats són algunes de les mil referències al clàssic literari que hem vist en aquest capítol i que segurament continuarem veient en els següents.

Però és la reaparició de la Lola (suposo, sempre podria ser una germana bessona) la que es roba tot el capítol. O al menys aquesta part. Amb això queda confirmada Charlotte Lilin com la mare de la Lola, que suposo que es diu Charlotte Lola (no zona tan be Com Charlotte Lilin o Charlotte Pudin). El curiós és que no sembla reconèixer a en Sanji (o fa veure no reconèixer-lo) i en Sanji no sembla reconèixer a Lola (cosa que ja és més estranya… ah no, amb l’avia Kokoro ja se’ns va mostrar que en Sanji te una memòria selectiva, no recorda a les lletges). Junt amb ella se’ns presenta un tal Gotti (iracund secundari massilla que crec que no li importa a ningú, però que be… suposo que ens pot sorprendre), a més del “cruel” empresonament d’en Cesar (a mi el que em te encuriosit es la porta, és un home que ha menjat una fruita del diable? o una porta que ha menjat una fruita del diable? O potser la Big Mom ho va fer amb una porta i va néixer….).

La comicitat ja quotidiana del capítol anterior segueix impregnant al d’aquesta setmana amb la inevitable continuació de l’esgotament de les reserves. La fam assetja a la nostre tripulació i el temps sempre trapella sembla regalar-los un clima desèrtic i abrasador per que gaudeixin encara més d’aquest petit infern. Tots sabíem que en Chopper no resistia massa be els climes càlids, però ara resulta que els animals humanoides amb pelatge representen  4/7 de la tripulació, més de la meitat. Les implicacions humorístiques del fet són obvies i com sempre la canya de pescar és la darrera solució quan assetja la fam. Aquesta part del capítol està inundada dels petits guinys humorístics que tan desfruito i que mantenen en vida el manga (les revistes PORNO d’en Sanji, la broma de momificació d’en Brook, en Chopper amb el cotó de sucre… i la pell resseca d’en Luffy és genial, en l’apartat de dibuix el que més m’ha agradat del capítol). Així que com no podia ser d’altre manera quan per fi aconsegueixen pescar un peix, en Luffy el devora abans de poder comprovar si l’animal és verinós (i jo pensant, tenint en compte que el mar estava bullint pràcticament, no hauria d’haver sortit ja mig cuinat el peix?). Òbviament no li passarà res al nostre capità, tots ho sabem. En Maguellan es va assegurar sense saber-ho que cap verí pogués acabar amb el nostre capità. Però sí que el mantindrà immobilitzat durant una interessant estona. Però la comicitat del moment queda interrompuda per la gran revelació. El Germa 66 existeix!(notición!)

Free Yaoi… again

És quelcom que es veia a venir, però no m’ho esperava presentat d’aquesta manera. Més endavant a la festa, o amb algun altre mena d’introducció. Però no així. I és que convertir en inesperat quelcom anunciat és un petit art que Oda domina a la perfecció. Sembla inútil especular com acabarà la confrontació imminent entre els dos vaixells. Ho resoldrà tot Pokems com a membre de la banda de la Big Mom? Hi haurà una batalla? Li suarà completament la polla als tripulants del vaixell el que els del barret de palla facin? Faran un banquet? Suposo que al menys en això no trigarem a sortir de dubtes. Les especulacions sobre l’encaputxat ja corren per internet, el més evident sembla apuntar cap a un germà d’en Sanji (algú s’ha ficat en que la seva cara s’assembla a la d’en Zoro? Va jo aposto a que és un fill yaoy d’en Sanji i en Zoro que ha vingut del futur per alertar-los de l’amenaça imminent de l’Enel que baixarà del cel amb el seu exercit de robots petits però matons), però també podria ser un cosí, un tiet o fins i tot un pare. Tampoc crec que triguem massa a sortir de dubtes, si no fos perquè…. La setmana que be no hi ha One Piece!

Havíem hagut d’esperar una setmana de més per aquest capítol, sembla que tocarà esperar una setmana de més també per el següent. El meu fan boy intern crida d’exasperació, però be, sempre tindrem a HxH…. Vale aquest sempre ha sobrat. En definitiva el capítol és merament de transició, passa poca cosa més enllà d’alguna petita revelació. Però compleix el seu objectiu, divertit, interessant, entretingut i una font infinita d’especulacions