Projecte Atrapa Somriures: I

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

La Primera

23/04/2016

Sant Jordi és un dels meus dies preferits de l’any. Com podria ser d’altre manera en el dia català de l’amor i la literatura, potser les dues coses que més em realcen d’aquest món. Que el dia de l’amor sigui també el dia dels llibres obra una porta a la bellesa poètica que circula pel carrer i disposat a trobar-la ha caigut la primera víctima d’aquest projecte. Diuen que la primera vegada és la més especial. Potser tinguin raó.

He estat molt de temps pensant en aquest projecte, elucubrant com dur a terme les meves descripcions, però ara que m’hi trobo, les paraules no flueixen com voldria. Per què, com narrar tanta bellesa? Com descriure un moment que t’ofusca els sentits i emplena tot el teu món? Impossible. Només em resta l’intent. Desitjant que al menys part de l’essència del que m’ha colpit pugui ser transmesa als que llegeixin les meves paraules.

Roig. Roig passió. Aquesta es la paraula que em be a la ment quan intento evocar el moment d’avui. El roig de la sang, de l’amor, del dolor i de l’eufòria. El color de la vida. Que bella és la vida quan t’aventures a contemplar-la en els seus entramats més poètics.  Una cara rodona es la protagonista del relat d’avui. Una cara rodona i dolça, afable, amb un somriure radiant al bell mig. M’enamoren els somriures, sempre ho han fet. És tot el que necessita una dona per captivar-me en el primer instant. El seu era un somriure enigmàtic, captivador, banyat amb el regust amarg de la distancia. No se si els llavis eren carnosos, però així els evoco. Per que aquesta no es la descripció d’una persona si no d’un sentiment. Els seus ulls brillaven darrere unes olleres de pasta, engrossint la radiant mirada d’una deessa. Les ulleres li conferien un toc interessant, un polsim de possibilitats, com podia ser d’altre manera el dia de sant Jordi, rodejats de llibres i d’amor? Ella m’ha mirat, m’ha regalat el seu somriure i jo el guardaré per sempre dins el meu cor. Però aquesta cara rodona amb un somriure excels i una mirada brillant engrandida rere les seves ulleres de pasta no venia pas sola. Doncs vivia emmarcada en el roig passió dels seus cabells, que respiraven un color resplendent i passional il·luminat per l’alegre sol de Gracia. Fent conjunt, sense saber-ho, amb els milers de roses que inunden els carrers. Aquest color intens i brillant, el color dels pètals de rosa, podria ser un detall sense menys importància en un altre dia. Però el dia d’avui, cobra una transcendència poètica que realça la figura de la bellesa que intento descriure a conceptes inexplorats i que les paraules mai seran capaces de descriure. Aquests cabells roig passió fluïen amb elegància esdevenint el marc perfecte d’aquell tendre rostre rodó, aturant-se amb subtil naturalitat a ram del pit, com la sang fluint a través de la vida.

Acariciat pels cabells s’alçava un bust poderós, orgullós de ser sense reserva la descripció de la generositat. Igual que pels somriures també em veig fascinat pels pits. Però no sols amb la bellesa morbosa que enverina la ment de l’home i engendra en ell el desig d’amassar-los. Hi ha en la meva admiració un teixit més subtil, una apreciació quasi ascètica de la bellesa que les corbes de la dona evoquen. Per que és en la corba dels pits on resideix la bellesa poètica capaç de consumir-me. No importa si són grans o petits, el que transcendeix és la corba que viu en ells, per què aquesta corba porta en si tota la força i la bellesa que la natura ens pot donar. La dels pits és, sense cap mena de dubte, la reina de les corbes. Els pits d’avui vivien orgullosos, alçant-se en una corba superba, conscient de si mateixa i de l’atracció que és capaç de generar. Són pits altius, pits serens i generosos i com el somriure que els roba tota l’atenció, són dolços.

És la d’avui doncs, una figura de corbes, una figura femenina i de sana voluptuositat. Sempre he estat més donat a la clàssica bellesa de l’abundància i la fecunditat que als models esquelètics de les passarel·les de l’alta costura. Per a mi l’abundància generosa de les cobres definides és sens dubte el parangó de la feminitat. Doncs és en la naturalitat d’un cos sense reserves on viu la bellesa natural que podria adorar com a una deïtat. Ja ho sabien els antics que les corbes eren la clau de la fecunditat.

Rostre rodó, mirada espurnejant i somriure captivador, rius de passió corrent pels seus cabells i la generositat donada en uns pits orgullosos d’alçar-se en aquest món. Dolçor, passió, tendresa i sensualitat es barregen avui per mostrar-nos el quadre d’una deessa que passejant amb humilitat circula pels carrers de Barcelona sense saber que és la dona més bonica del món.

Presentació Projecte Atrapa Somriures

El Projecte Atrapa Somriures, que va donar nom al blog, va néixer com una senzilla idea sorgida el dia que em vaig plantejar obrir aquesta pàgina al veure una noia bonica al metro. En aquell instant, en aquell petit lapse de temps en que els meus ulls van descobrir la seva figura, vaig tenir la certesa que aquella era la dona més bonica del món. L’instant va passar i la sensació es va esvair. No se si la bellesa es pot quantificar, no se si realment era tan bonica. Però durant un instant hi va semblar. I aquell instant, amics meus, és art. O al menys a mi m’ho sembla. La bellesa d’una revelació inesperada i brutal que et colpeja amb tota la seva força. Visc a Barcelona i freqüento el metro, veig milers de persones cada dia ja sigui per sota terra o pel carrer. I de tant en tant, m’assola aquesta sensació, la revelació d’haver vist una bellesa excelsa que no te parangó. Però la bellesa es perd en el moment i desapareix morint en l’oblit. Em sembla un fet trist. Moltes vegades he volgut parlar a la noia, expressar-li les meves impressions, robar-li un somriure i marxar deixant una empenta de satisfacció en el seu rostre. Però mai he sabut trobar les paraules en el moment. Però ara les paraules ja són escrites i les revelacions estan preparades per ser compartides. Qui sap, potser li alegri el dia. I això em proposo. Retratar la bellesa fugaç d’una revelació onírica cada vegada que aquesta em succeeixi. És per això que he escrit una carta (que adjuntaré a continuació) on declaro aquesta revelació per a totes aquelles que me la facin sorgir. Això és en part un agraïment a totes aquelles belleses anònimes que m’arranquen un somriure en dies solitaris i és perden en el món de les possibilitats. Però és també una manera d’immortalitzar aquest moment fugaç i al menys en part, no deixar que mori.

I quin millor dia per començar amb aquest projecte que Sant Jordi? On la bellesa poètica circula pels carrers de pobles i ciutats. Així doncs, os convido a descobrir amb mi els somriures perduts.

 

 

La carta:

Projecte Atrapa Somriures

Et preguntaràs què és això i per què has rebut aquesta carta. Suposo que és una pregunta normal. La resposta, en paraules senzilles, és que has estat escollida. D’entre totes les dones que veus al teu voltant, tu ets la més bonica. No em refereixo a les simples convencions estètiques d’una moda passatgera. No vull dir que encaixis en un cànon establert. Tampoc em refereixo a quelcom objectiu o estipulat. No tinc cap Deu que m’inspira en la meva elecció, o potser sí. Si l’hi tinc, només ell ho sap. La cosa és molt més burda i senzilla. Em sembles bonica a mi. M’és indiferent el que pensin els altres. T’he mirat i durant un instant alguna cosa s’ha pres dins el meu cap, potser dins el meu cor. Una llum, una guspira que amb la sola imatge de la teva bellesa ha encès en mi una espurna de fugaç felicitat.

Podríem dir que he vist en tu la perfecció. O al menys, una mena de perfecció. T’he mirat durant un instant i he tingut la certesa ineludible de que eres bonica. I durant aquest instant, durant aquest lapse infinitesimal de temps, has ofuscat el meu món i no hi ha hagut res més per mi que la teva contemplació. Perquè la bellesa és efímera, és una impressió.  Jo provo d’atrapar-la, immortalitzar-la en un petit relat, en un llenç de paraules, en una prosa deficient que mai podran arribar a transmetre el que he vist en tu. Però que més puc fer? L’alternativa és resignar-me a deixar que aquesta bellesa s’esfumi en el moment i mori per sempre com un estel fugaç. Podríem dir que al veure’t he tingut una revelació i la necessitat d’expressar el que els meus ulls han vist en tu ha donat lloc a aquest projecte.

Em proposo atrapar la teva bellesa. Em proposo atrapar el teu somriure.

Hi ha moltes menes de belleses al món. Moltes d’elles mereixedores de paraules boniques. El món és ple de belleses subtils, amagades, que t’has d’esforçar per descobrir. Potser aquestes són les que més valen la pena. Potser tu també la tens. Però el que narraré avui de tu és pura ficció, simple fantasia. La descripció d’un desconegut que durant un instant va veure en tu la dona més bonica del món. No és a tu a qui descriuré estimada lectora, si no a aquest instant, que ja és mort, però que amb sort, podré fer reviure.

Descobreix el que les meves paraules poden dir d’aquest instant a:

http://atrapasomrriures.blog.cat/

One Piece 824 – Jocs de Pirates

Mans que no cuinen, ulls que se’n van.

Capítol on en contrast amb l’anterior, passen un munt de coses. L’anterior es podria perfectament haver resumit en tres línies, amb aquest, no sabria com. L’episodi comença immediatament on ho va deixar l’anterior amb un Luffy amb barret de xef (a ningú se li va acudir que podia ser una mala idea?) rebent la noticia de la caiguda de Baltigo. En la ressenya anterior vaig postular que la silueta que es veia al costat d’en Dragon em semblava en Rob Lucci i de fet m’ho continua semblant, però si realment fos ell els tripulants n’haguessin fet alguna menció, així que m’hauré d’acomiadar de la temptadora idea. Bàsicament se’ns confirma el que havíem pogut imaginar sense entrar en masses detalls, recalcant l’obvi (com que en Dragon i en Sabo segueixen en peu) i recordant-nos el que ja sabem. Però el que importa aquí més que les noticies és com els personatges reaccionen a elles. I com reaccionen. Darrerament havíem tingut capítols molt bons, capítols amb bombes informatives, capítols trepidants, capítols importants, però feia temps que un capítol de One Piece no em feia riure tant. Per que aquest capítol està ple d’humor, i no l’humor tranquil i quotidià que impregna la sèrie i que li dona vida. Si no aquell humor que hi apareix de tant en tant i que si t’enganxa, et fa aixecar de la cadira. I per a mi la reacció d’en Luffy al veure el seu pare per primera vegada ha estat un d’aquests moments. No tan per la exagerada reacció en veure’l, que no deixa de ser graciosa, si no que pel fet que en tot aquest temps mai hagués vist ni s’hagués molestat a veure com podia ser el seu pare. Està clar que en Luffy ha tingut alguna imatge del seu pare a la seva disposició si la curiositat li picava, però fins ara no l’havia vist mai bàsicament… per què li suava la polla. I això, aquesta actitud tan natural d’intercadència envers el seu pare, és el que m’ha fet aixecar de la cadira i posar-me a riure. Per què és Luffy 100% i m’encanta(la carrot rosegant alguna cosa a cada vinyeta és quasi igual de brutal). Però si la reacció d’en Luffy davant el seu pare no era suficient… resulta que el molt tanoca ha calat foc al vaixell (s’haurien d’haver endut en Franky, no em puc imaginar com acabarà el Suny). Aquest detall també ha estat tan natural i inherent del personatge que mira, tocava riure. Tot seguit ha entrat en joc la tempesta de torn per apagar el foc i recordar-nos que estem a la Grand Line (algú ha notat que el nou món fos gaire més salvatge que la resta de la Grand Line des de Punk Hazard? No? Ok).

Realment no s’assemblen gents.

El capítol segueix tancant amb un altre gag la desaparició de la Carrot, la conilleta senzillament havia subornat al mico amb dos plàtans ( enserio, m’encanten els Mink). Aquesta escena no feia falta, era prescindible, no cal justificar la desaparició de la conilleta, podrien parlar-ne en qualsevol altre moment en que hi hagués algun altre cosa a dir. Però el petit detall del plàtan fa que l’escena valgui el seu pes en or. Una tonteria al cap i a la fi, humor descarat i sense complexos. Un acudit dolent podrien dir alguns, però així és One Piece, i segueix fent gracia.

El que se’ns mostra a continuació és un dels moments que més m’ha cridat l’atenció de tot el capítol. En Jack irritat sota l’aigua esperant a que algú el rescati. El molt cabró no s’ofega. Tenia curiositat per saber com l’Oda resoldria la situació d’haver tirat en Jack al mar i he de dir que sincerament aquesta no me l’esperava. Oda, ens has tornat a sorprendre. És en Jack un tritó? Segurament, a jutjar per les dents afilades això sembla. Però si ho és, de quin peix? Seria el segon tritó que apareix amb una fruita del diable. Sigui com sigui dubto que ningú s’esperés aquest detall.

L’expressió més intimidant que recordo a la serie

I d’en Jack passem el torn a en Kaidoh que fa la seva intimidant demostració de força grandiloqüent. Però el més interessant d’aquí és que se’ns mostren dos nous trets de la personalitat del personatge que fins ara era força pla (un tio agressiu i molon que no te por a les altures). Resulta que Kaidoh és posa dramàtic quan beu (i suposo que beu sovint), o agressiu, una de dues. Una d’aquelles particularitats dels grans personatges de One Piece, aquelles manies exagerades (com l’Ace, que s’adormia menjant R.I.P.) que donen una comicitat superlativa als personatges extravagants. La segona característica de la seva personalitat és que Kaidoh és un tipus capriciós. Kaidoh estava reunint un exercit de usuaris de fruites del diable i tots vam assumir que era un pla dantesc per reunir un enorme poder militar. Però no, res d’això, Kaidoh només tenia el capritx de tenir una tripulació d’usuaris, per què sí, per què mola i no cal donar-li més voltes. I ara que els seus plans per veure complert el seu desig s’han enfonsat es posa a beure i a plorar (i a matar gent) amb un tint melodramàtic com pràcticament un nen petit. Kaidoh estava reunint un colossal poder militar, però només ho feia per diversió, per tenir un ordre complert, com qui munta un castell de cartes, volia veure el seu projecte acabat. Però en Luffy ha exterminat les seves il·lusions i ara haurà d’enfrontar-se a la seva ràbia.

I després de demostrar el seu inqüestionable poder, Kaidoh ens confirma el que molts ja van saber veure pocs capitols endarrere. Apoo va trair a Kid i ara aquest està empresonat en mans de l’emperador (segueixo trencant-me el cap per dilucidar quin paper haurà jugat Hawkins en tot això). La imatge d’en Kid postrat amb les cadenes i to ensangonat hauria estat un perfecte tancament de capítol. Però aquest episodi no es podia pas conformar amb tanta epicitat. Ens havia de donar més, doncs més.

L’episodi continua amb el gag que en Luffy havia deixat a mitges. Doncs passada la tempesta toca menjar-se el que el capità havia preparat a la seva tripulació a costa de cremar la cuina. Se que el menjà fastigosament horrible és un topic del manga sobre explotat i hiperrecurrent. Però acostumats a les delícies que preparava en Sanji, no recordo haver vist mai aquesta broma a One Piece i sincerament, se sent fresca i al menys a mi m’ha semblat tremendament divertida. Però és clar, la cosa no podia acabar aquí. S’havia d’acabar el menjà, però sí o sí. Fins i tot amb la ferrea vigilància d’en Sanji en Luffy i companyia se les enginyaven per acabar amb les provisions molt abans de que toqués, auto condemnant-se a passar gana. Qui havia pensat doncs que seria bona idea deixar les provisions en mans d’en Luffy?(qui més pensa que mentre cuinava se n’ha endrapat la meitat?). Així doncs Luffy i companyia parteixen a l’aventura havent esgotat totes les provisions a les poques hores de salpar i el que és pitjor, sense haver-se-les menjat.

Cute <3

Però definitivament qui es roba el capítol és en Sanji amb la seva elegància. Fumant contra la brisa marina amb el seu posat dur i seré. Sanji és un tipos elegant i aqui ho demostra amb tota naturalitat. És un presoner, però es passeja amb tota la tranquil·litat del món per la coberta, completament seré. Sanji dialoga una estona amb el cames llargues i després de donar-nos alguna informació sobre els dominis de l’emperadriu, ens deixa clara la postura del cuiner dels barret de palla amb un èpic missatge: He passat per un infern d’Okamas per estar amb els meus amics, aquestes mans només cuinaran per ells! Una declaració èpica com les que més que se suma a la llarga llista de frasetes del personatge (la majoria tenen a veure amb dones). Però tot això queda eclipsat quan a en Sanji se li mostra la imatge de la dona amb qui s’ha de casar i se li en van els ulls i s’oblida de tot el que acaba de dir. Simplement brutal, un dels grans moments còmics del personatge, per emmarcar. Sembla ser que la noia és la mateixa bufona secretaria de tres ulls que vam veure amb la primera aparició de l’emperadriu. En aquesta foto el seu tercer ull estava astutament amagat sota el serrell, tot i que sincerament dubto molt que en Sanji li faci cap fastig a un tercer ull. Sigui com sigui el disseny de la fotografia és entendridorament sexy i bufó. Un dels millors retrats femenins que Oda ha deixat al seu pas. L’expressió de la Charlotte està definitivament molt ben aconseguida. Només em queda preguntar-me si aquesta expressió es merament una ficció per enganyar als que la rodegen (en Sanji) o si realment s’escau amb la personalitat del personatge.

En definitiva el capítol està carregat d’humor fins als topes. Un humor vibrant i revitalitzador que pot fer-te deixar anar més d’una rialla. Però no per això el capítol renuncia a un també alt contingut d’epicitat. Oda ens te acostumats a capítols superlatius darrerament i això m’agrada. Però no puc evitar sentir un regust amarg al pensar que lo fàcilment que es pot esfondrar aquesta fins ara perfecte construcció de la saga. Només espero que pugui mantenir aquest nivell durant la saga que s’acosta. Per que si realment és així, no crec que tingui problemes per convertir-se indiscutiblement en una de les millors sagues que hem vist. Sens dubte la millor del nou món.

El Cavaller dels Set Regnes

El Caballer dels Set Regnes” de George R. R. Martin és la darrera publicació de l’autor, que recentment ha estat publicada en territori espanyol (setembre 2015). No és tracta però d’una novel·la. El Cavaller dels Set Regnes és una antòloga que recull els tres primers relats (tot i que per l’extensió més aviat són novel·les breus) de Dunk i Egg, una sèrie de contes lleugers (tot lo lleuger que pot ser Martin) que sense deixar de ser adults ens expliquen una historia senzilla en un Ponent anterior a tots els esdeveniments narrats duran Cançó de Gel i Foc. Per què sí, els contes de Dunk i Egg són una preqüela de cançó de gel i foc. Cosa que no treu que siguin completament independents. Les histories estan molt connectades és clar. En l’univers de Martin tot està connectat i al cap i a la fi els humils protagonistes d’aquesta historia són recordats durant Cançó de Gel i Foc com a grans herois. Però aquestes novel·les proven de recordar-nos que la historia no és sempre tan bonica i gloriosa com els llibres l’expliquen. Qui busqui en aquesta novel·la una extensió de Cançó de Gel i Foc he de dir que… no la trobarà. N’és preqüela, però no extensió. Són obres diferents, que poc tenen a veure a part de compartir univers. Potser descriguin amb precisió fets històrics que en la novel·la riu van ser esmentats per sobre, però dubto que qualsevol pista trobada aquí ajudi a dilucidar alguna cosa en les novel·les de Cançó. No obstant, tothom és lliure de gaudir-ne com vulgui. Si algú vol obsessionar-se buscant en aquestes novel·les pistes per a les altres, endavant, que busqui. Jo personalment prefereixo gaudir del producte en sí. Martin ens te tres grans petites histories a explicar.

  • 0) Presentació.

ebf85341-628d-4e52-986a-19f6de8a5b3aI sí, ressenyaré la presentació per que no te pèrdua. És el que més m’ha sorprès de l’antologia (un no s’espera una presentació memorable, o al menys no en el sentit en que ho és aquesta) i amb el que més he rigut. Martin és un autor polèmic. Per a mi va esdevenir el primer dels quatre autors que ara col·loco com als grans de la fantasia i que pràcticament idolatro (Martin, Rothfus, Abercrombia i Sanderson), vaig començar a llegar cançó abans que sortís la maleïda sèrie i m’he llegit pràcticament totes les seves novel·les (a excepció d’alguna, no escrita exclusivament per ell que tinc pendent(i sí, Martin te més novel·les fora de Cançó de Gel i Foc)). La qüestió és que el meu adorat Martin genera molta polèmica i un dels motius és el que triga a publicar els seus llibres. Personalment, crec que les acusacions són desproporcionadament exagerades, puc entendre que a un fanàtic (com jo) se li faci llarga l’espera. Però amb llibres tan treballats com els que presenta el que no entenc és com no s’hi està el doble. Anant al tema la presentació no presenta en absolut l’antologia, o al menys no de la manera convencional. La presentació és un petit relat. En aquest es narra des del punt de vista de Martin una entrevista que li fa un fanàtic a arrel de l’antologia que estem llegint. Martin està cansat d’entrevistes i entrevistes on tots li pregunten el mateix. Tots, l’un rere l’altre no fan més que preguntar per Cançó de Gel i Foc, per quan sortirà, per les relacions de l’antologia amb aquesta, per si l’antologia afectarà a la saga, etc. L’entrevistador que se’ns presenta no resulta ser l’excepció i amb una insistència i una falta d’educació  indubtablement irritants aconsegueix fer perdre els nervis al bo d’en Martin que acaba per estampar-lo violentament contra la paret. El relat serveix per il·lustrar la frustració d’en Martin sobre el fet de publicar una obra i que tothom es fixi en que pot tenir aquesta a veure amb un altre obra i no amb la obra en sí. I ho fa de sobremanera. Amb un humor molt simpàtic (acompanyat de simpàtics dibuixos d’en Martin…. Ballant?), aconsegueix ser una petita joia humorística perfecte per fer-te entrar en sintonia amb el que llegiràs a continuació. Deixa clar un missatge: Això no és cançó de Gel i Foc, és un altre historia. Però també és genial!

  • 1) El Cavaller Errant

El primer dels relats de Dunk i Egg comença com no podia ser d’altre manera presentant-nos als personatges d’aquesta travessia. Dunk és un escuder que es va criar al llit de puces de la capital i que va tenir la fortuna de ser recollit per Sr. Arlan, un cavaller errant que el va educar, cuidar i instruir en l’art de les armes. Han passat més de deu anys des de llavors i Dunk es veu obligat a afrontar la mort del cavaller (de fred, o de vell, o ambdues), abans de morir però, aquest nomena a Dunck un cavaller. Amb dos cavalls, una armadura, escut i espasa Dunk parteix camí a unes justes disposat a seguir els ideals de la cavalleria tal com i el seu mestre li va ensenyar. Pel camí es topa amb un nen d’aspecte malgirbat que li insisteix en ser el seu escuder, però tot i que Dunck en renega el nen el segueix en secret i aquest l’acaba acceptant amb resignació. Un cop arribats a les justes Dunk i el seu nou escuder es veuran embolicats en un plegat de trampes burocràtiques per aconseguir inscriure’s al torneig, doncs sense cap testimoni que ho verifiqui de poc val la paraula de Dunk que diu ser cavaller. Tot aquest procés es veurà truncat quan defensant a una noia en perill Dunk acabi pegant a un príncep Targaryen. El càstig convencional per atacar a la família reial és amputar el membre agressor (en el seu cas tan la mà com el peu), però donat que Dunk havia actuat seguint els ideals sagrats de la cavalleria de protegir al dèbil i a l’innocent se li planteja la opció de recórrer a un judici per combat (com no) per demostrar la seva innocència. Tot plegat resultarà una trampa del príncep agredit per veure’l mort (ja que de l’altre manera perdia el peu i la ma, però si perd mor), doncs estan en el seu dret el príncep reclamarà un duel a 7 (de 7 contra 7, no te pèrdua), de manera que si Dunk no aconsegueix reunir 6 defensors de la seva causa serà declarat culpable hi haurà d’entregar la vida per alta traïció.

De tots tres és el que se m’ha fet més feixuc. Portava temps sense llegir Martin i tot i que suavitzada respecte a la seva germana gran, la prosa se m’ha fet un xic pesada durant les primeres pagines. He d’admetre que durant la narració de les justes, entre tanta descripció heràldica i tants blasons m’he perdut una mica. En més d’un moment hagués agraït el característic glossari de personatges de Canço de Gel i Foc, doncs els Targaryen tenen tots noms molt semblants i mai sabia ben be quin era quin. Tret d’això la historia m’ha encantat. Amb una prosa que tot i que costa d’enganxar no deixa de ser extraordinària Martin narra una historia senzilla amb més implicacions de les que podria semblar. Però tot i ser senzilla no per això amaga secrets, Martin s’esplaia creant relacions prematures que no comprendràs fins més tard i deixa veure com un simple accident pot canviar la sort de tot un país. Qui sap, potser si Dunk no hagués anat mai a aquell torneig, en Robert Baratheon mai hagués arribat a regnar. Elucubracions a part, de tots tres és el relat que guarda més sorpreses… Si no fos per que la contra portada s’encarrega d’anunciar-te la més important d’elles(recomano no llegir-se la contraportada). Al final el llibre deixa un missatge. El més petit dels nostres actes pot tenir grans conseqüències, conseqüències imprevisibles, a vegades terribles. Un ha d’anar amb compte amb els camins que tria per que mai sap a qui acabaran fent mal. És un missatge un xic pessimista, un missatge desolador pel context en el que es reflexa. Un missatge cru i violent. Per que per molt que això siguin contes, Martin segueix sent Martin.

  • 2) La espasa Lleial

Després del cavaller errant, Dunk i Egg  tot i rebre l’oferiment d’un Princep per entrar al seu servei decideixen refusar l’oferta i parteixen els camins, cap a Dorne. Tornant d’allà entren al servei d’un senyor menor (o menys que menor, la seva única possessió és una torre en ruïnes tres poblets que no sumaran ni vint habitants i un passat gloriós que més que en ruïnes està en cendres). Tot i ser una feina que molts considerarien deshonrosa pel baix rang del terratinent, Dunk compleix els seus deures amb honor i responsabilitat, per molt absurda que pugui semblar a vegades quasi sempre la seva rectitud en un context tan burd. El seu senyor, pràcticament del tot senil, es passa la vida recordant velles glories del seu passat familiar (les que li interessen, glories llunyanes de quan el seu cognom tenia algun poder) i pràcticament viu enterrat en les histories del passat sense cuidar el seu decrèpit present. És en aquest context quan Dunk descobreix que l’absència d’aigua del riu que porta el nom del seu senyor no es deu sols a la terrible sequera si no  a una presa construïda més amunt, en el territori de la Viuda Roja, una terrible terratinent que ha enviudat quatre cops. Durant el descobriment de la presa un altre cavaller al servei del seu senyor (l’únic altre cavaller vaja) fereix a un dels treballadors de la presa i al estar aquest sota la protecció de la Viuda, la senyora te dret a prendre represàlies. És aquí quan comença una absurda guerra política per una torre i quatre gallines. Parlant amb la Viuda (que resulta que és tot un bombó de 25 anys, amb simple mala sort i molt de caràcter( no responsable de cap de les morts dels seus marits)), Dunk descobreix estar en el bàndol equivocat, doncs no sols la viuda tenia dret a fer la presa (doncs tot i portar el nom del seu senyor les aigües del riu pertanyen a ella)  si no que el seu senyor va recolzar la terrible rebel·lió que pocs anys enrere va sacsejar el regne (en part d’aquí la seva decrepitud, mai es bo estar en el bàndol perdedor). Però tot i estar en el bàndol incorrecte, tot i trobar-se servint a un traïdor. Dunk va fer un jurament de cavaller i ha de servir al seu senyor per molt equivocat que pugui estar. És aquí quan Dunk  es troba amb el dilema de saber que és el correcte. És aquí quan Dunk veu que potser va triar malament a l’hora de triar el seu senyor però la tria ja està feta i ha de viure amb les conseqüències. Aquí Dunk veu que va fer una promesa i l’ha de portar fins al final. I fins al final la porta, fins a les ultimes conseqüències.

Amb un final enginyós la historia s’arrossega en la mediocritat per una versió del poder tan degenerada i patètica que no pot ser altre cosa que una parodia del gran poders dels senyors medievals. Ensenyant-nos lo fràgil que és el poder, Martin auto parodia la seva saga més cèlebre a l’hora que pinta amb tints àcids el regust de la derrota. La ploma de Martin ens brinda una reflexió profund sobre la lleialtat i els ideals de la cavalleria, realçant-los i parodiant-los al mateix temps. Reflexiona sobre vencedors i vençuts. Sobre com escollir el bàndol correcte et pot deixar en el record com un heroi o com un traïdor. El relat ens mostra com el personatge evoluciona, madura i creix. Reflexiona sobre qui és i quin és el seu lloc al món per partir finalment i seguir el seu llarg viatge.

  • 3) El caballer misteriós.

En aquesta ocasió i immediatament després del succeït en la novel·la anterior Dunk i Egg viatgen en direcció al nord per visitar el mur i provar sort amb algun senyor norteny. A mig camí però se’ls obra la oportunitat de participar en un torneig menor i atrets per la fama i el menjà acaben anant-hi de caps per descobrir de mala manera que tot plegat no és més que la tapadora d’una nova rebel·lió que es forja entre les ombres i que quasi sense voler, els nostres dos herois aconsegueixen aturar (tot i que en el fons la rebel·lió s’hagués aturat de totes maneres).

En el llibre anterior se’ns presentava per sobre el context històric dels Blackfire, una casa sorgida del bastard del rei que va iniciar una rebel·lió que va arribar a poques passes de l’èxit. En el seu llit de mort Aegon IV va legitimar a tots els seus bastards i va donar la seva espasa sagrada a un d’ells. Aquest (i mig regne amb ell), prenent això com un símbol de ser l’escollit al rei per la successió va iniciar una rebel·lió contra el seu mig germà estant a punt d’assolir la victòria. Finalment però els fills legítims del rei Targaryen van vèncer i la casa Blackfire no es va instaurar en el tron. No obstant, per molts anys que hagin passat part del regne segueix dividit i rancorós i els fills de Daemon Blackfire encara viuen per continuar el seu llegat de rebel·lió. És en aquest context quan el seu fill major, viatja a ponent d’incògnit per reunir-se amb els seus aliats conspiradors en un torneig de noces que sols és una tapadora i on Dunk i Egg es veuen embolicats per pura casualitat.

Tot i que des del principi es veu que aquest intent de rebel·lió estava destinat al fracàs aquesta és de les tres la novel·la amb més implicacions politiques de l’antologia. Tots els que hagin llegit la saga de Cançó de Gel i Foc poden saber si s’hi ha fixat fins on van arribar sr Duncan(nom de cavaller de Dunk, curiós que encara no m’hagués fet falta esmentar-lo fins ara) i Egg (no diré el seu nom real, seria un gran SPOILER, tot i que ja li diu la contra portada). Aquestes novel·les només marquen les passes del seu principi, però un futur gloriós se’ls apropa. Mentrestant ells seguiran caminant amb modèstia  oferint-nos les seves lleugeres novel·les.

Espero veure més dels contes de Dunk i Egg aviat

Sembla ser que Martin te pensat publicar de 3 a 9 novel·les més. I jo encantat. La llàstima és que ha dit que no s’hi posarà fins acabar amb Cançó de Gel i Foc i això s’albira molt, molt lluny. Però be, per molt que m’entusiasmi la idea de llegir més d’aquestes novel·les, més m’entusiasma la idea de llegir les seves germanes grans. Així que em conformaré amb això.

En definitiva l’antologia m’ha sorprès positivament . És menys lleugera del que m’esperava i manté una complexitat quasi inconcebible en el seu rere fons. Però es fan indubtablement fàcils de llegir. Totalment recomanable per a qualsevol fanàtic de Martin, la fantasia o la novel·la cavalleresca. I també aconsello donar un cop d’ull a aquells que han tastat Cançó i se’ls ha fet feixuga o densa, potser començant per la seva germana petita podran assimilar millor la prosa de Martin. Un títol totalment indispensable en la meva biblioteca.

Una portada preciosa.

Ted

“Ted” era una comèdia que buscava portar a la gran pantalla l’essència de les gamberres sàtires còmiques nord-americanes. I això al menys, diria que ho va aconseguir. La pel·lícula no és una obra d’art, la seva actuació és més aviat mediocre, el guió no sembla massa treballat i el romanç és una mica forçat. Però la veritat és que tot això no importa massa. Aquesta pel·lícula te un propòsit i el compleix, volia portar al cine una essència de gamberrisme satíric i ho aconsegueix. La pel·lícula em va agradar, la vaig torbar molt disfrutable. Potser el fet de tenir durant mitja pel·lícula a una preciosa noia adormida sobre el meu braç disposada a tallar amb el seu caparró tot rastre de reg sanguini va fer que la desfruités més del compte. Però irònicament aquesta sembla precisament la mena de tàctica que faria servir en Ted (el nostre coprotagonista) per guanyar-se l’agrad del públic, així que ho donarem per bo i ho assumirem com part de l’experiència.

Ted ens presenta la historia de Ted, un osset de peluix que amb el tendre desig d’un nen marginat solitari cobra vida per esdevenir el seu millor amic. He de dir que sense defugir el to sarcàstic que impregna la pel·lícula la seqüència inicial em sembla molt entendridora i ben treballada. El nen però, és fa gran i l’entranyable osset es converteix en un col·lega gamberro còmplice de totes les tendències poc adequades del protagonista. Gamberro, drogoaddicte, mal parlat, violent, Ted és la perfecte representació de l’anti ideal cristià. Bàsicament viu la vida a tope. Això és la pel·lícula i això és el que importa d’ella. Després hi ha les dues trames que sobren i la trama que no. Les trames que sobren són el segrest del pobre osset per part d’un fanàtic d’aquest (com és obvi pensar, en Ted va esdevenir una celebritat en la seva infància. No cada dia cobra vida una joguina) i la esgotadora relació romàntica d’en John (el nen. En realitat el personatge pràcticament sobra, i això que en principi és el “protagonista”). La trama que no sobra, innecessariament entortolligada amb la romàntica ens presenta el missatge de la pel·lícula: madurar no és renunciar a ser el que t’agrada, madurar és acceptar i saber el que t’agrada. En Ted evidentment és una evident metàfora de la infantesa a la qual John ha de renunciar per poder seguir amb la seva vida d’adult. La pel·lícula ens demostra que no has de renunciar al nen que vas ser, l’has d’acceptar i tirar endavant. L’has de portar amb tu, però sense quedar-t’hi encallat. No importa que decideixis, madurar és prendre una decisió. És un bon missatge, està ben portat i tot i que lleugerament cursi i filosòfic per al to de la pel·lícula d’alguna manera aconsegueix encaixar perfectament amb l’humor gamberro i passota d’aquesta. Però per espatllar aquesta bonica sincronia tan difícil d’aconseguir ja tenim les altres dues trames.

La noia molesta. S’entén que l’estabilitat de la parella forma part de l’ideal d’adult i per ende de maduresa, però en aquesta pel·lícula es forcen molt les coses. Lori (la noia) exigeix a John maduresa per seguir la seva relació, arribant a un punt de la pel·lícula li planteja el previsible ultimàtum de triar entre el peluix o ella. Però el problema aquí és que la pel·lícula intenta fer veure a la noia com el camí cap a la maduresa i… be, pocs personatges tan estúpids he vist(no pots posar d’exemple de maduresa a algú que és hipòcritament immadur). Se’ns presenta com la noia aparentment madura que te les respostes a totes les coses, però la pel·lícula s’encarrega de demostrar un cop i un altre com n’és d’estúpida i com treu la seva suposada maduresa només quan aquesta perjudica al personatge. És madura per castigar, però no per acceptar. Aquesta falsa moral que impregna al personatge el fa esdevenir sota la meva perspectiva una mica odiós. Puc entendré que el seu jefe vulgui tirar-se-la. Però no puc entendre de cap manera que ningú pugui voler mantenir-hi una relació romàntica. La noia només te personalitat per ser inconsistent. Però tot això no seria tan greu si no fos per que com he esmentat la pel·lícula planteja a aquesta noia com l’ideal de maduresa. Donant a entendre que fer sacrificis per amor és madurar. I això engega a fer punyetes tot el missatge de maduresa anteriorment esmentat. Se que és una pel·lícula comercial i que necessitava un romanç de per mig. Però de debò era necessari carregar-se el missatge central de la pel·lícula per aconseguir-ho?

Pel que fa a la trama del segrest no és més que un potenciador malt col·locat per al desencadenament dramàtic d’aquesta on l’aparent mort de l’amic de l’anima fa madurar al nostre protagonista i acceptar la realitat de qui és. En el fons és una xorrada i es nota que està colada de mala manera per allà mig per poder obtenir el drama final. Però el cert és que funciona i tot i ser força cutre la manera en com està col·locat no tinc gaire queixes al respecte. Funciona i no es carrega la pel·lícula, que més puc demanar?

Per sort el fet que la relació romàntica es carregui el missatge de la pel·lícula no te massa importància, doncs el que importa en el film no és el missatge, si no l’humor. I de l’humor no em puc queixar. Els acudits són exageradament obvis, però no per això deixen de fer gracia. L’humor irreverent sap encaixar en la pel·lícula (be, la pel·lícula està construïda al voltant de l’humor, així que de fet és la pel·lícula la que sap encaixar en l’humor irreverent) i tot i que algunes bromes es poden fer cansades o repetitives en general saben funcionar. Els punts dramàtics estan ben repartits per tal de donar el respir just que la comèdia necessita i el personatge de Ted és brutalment carismàtic (dubto que ningú discuteixi que es roba la pel·lícula). He de destacar que l’animació del peluix em sembla espectacularment ben realitzada, no tant per el moviment en sí si no per com aquest encaixa perfectament amb l’humor del film.

Empleno la ressenyes d’imatges de l’os per donar a entendre que és l’únic que val la pena de la pel•lícula…

En definitiva no és una gran pel·lícula. És una pel·lícula entretinguda per passar una estona amb amics (i si no en tens, be, sempre et pots comprar un peluix), terriblement d’inscrutable si ets partidari d’aquesta mena d’humor. A mi personalment no és un humor que m’agradi massa, mai he mirat amb massa entusiasme series com els Simpson, American Dad o Family Guy, no obstant la pel·lícula em sembla força recomanable i completament imprescindible per als que són fanàtics d’aquesta mena d’humor.