Kemonozume

“Kemonozume” és una historia d’amor, una historia d’amor d’aquelles profundes i absolutes. Una historia d’amor pura i fresca, dolça i sense complexos. Terriblement poètica.
He de dir que abans de veure aquesta petita meravella de l’animació japonesa només coneixia la seva famosa escena del primer petó:

Una escena que aparentment, sembla ser un despropòsit sense precedents però que un cop vista la sèrie esdevé una petita joia dins les innumerables de la producció.

Kemonozume és una historia senzilla. Parla del primogènit del líder d’una llegendària organització consagrada a caçar i exterminar els infames devoradors de carn: monstres malignes que fan perillar l’estabilitat d’un món pacífic. Aquest, consagrat al camí de l’espasa sembla estar destinat a esser el successor perfecte dels ideals del seu pare, contraposat a les idees d’innovació del seu germà.

Un dia però, s’enamorarà perdudament d’una atractiva jove que li caurà al damunt per casualitat en un aterratge en paracaigudes. Aquest amor tan intens el farà oblidar-se de tot i li presentarà la vida amb uns nous ulls. Finalment, decidit a casar-s’hi, el seu pare serà assassinat per un terrible devorador de carn i la seva estimada serà descoberta com una devoradora i acusada de l’homicidi. En aquest moment el nostre protagonista es veurà obligat a prendre una decisió i defensar l’amor de la seva vida i abandonar tot el que ha significat alguna cosa per ell abans d’aquest moment, o trair els embats del cor i seguir l’honor familiar. Sense dubtar-ho un segon aquest abandona tots els seus ideals, deixa enrere tota una vida i es posa a lluitar contra una mil·lenària organització la qual estava destinat a liderar per tal de protegir una dona que fins aquell moment li havia estat ocultant la seva autentica identitat. Aquesta és la premissa, així comença la sèrie. I d’això va. Un home renunciant a tot per amor. Una parella enfrontant-se al món, lluitant per un amor impossible. Un monstre i un caçador de monstres units per canviar el seu destí.

Aquesta sequencia crec que resumeix per si mateix l’art de l’estil de la serie.

El primer que crida l’atenció de la sèrie és la seva animació poc convencional. A primer cop d’ull sembla “mal” dibuixada. Però els seus patrons desdibuixats no són aleatoris i formen part d’un art més profund i madur que personalment m’encanta. Encara que és força possible que a una gran majoria del públic li resultes incòmode o difícil d’apreciar. I l’animació casa amb l’estil de l’historia. Tot i succeir en una societat japonesa, l’estil amb el que flueix la historia m’ha semblat molt occidental. Molt allunyat dels topics que caracteritzen l’anime, tan clàssic com actual. Amb una maduresa senzilla i unes reflexions sobre l’amor i la vida molt més pròpies de la literatura europea que dels estendards japonesos.

També crec que és imprescindible destacar com tracta el sexe. I és un dels punts forts de la sèrie, doncs és una historia d’amor entre dos adults. I entre adults que s’estimen hi ha sexe i és una cosa normal. I aquí és normal. La sèrie esta plagada de sexe, però en cap moment es recrea en l’erotisme. Els personatges estan despullats quan és lògic que ho estiguin i no els importa estar-ho. En cap moment busca els tediosos plans obscens per a excitar a l’espectador que tan caracteritzen el gènere. Com tampoc s’hi aplica l’estúpida censura d’estratègics plans i obstacles que irònicament també caracteritzen el gènere. Tot és, senzilla i refrescantment natural. Si hi ha erotisme aquest està mostrat amb naturalitat, sense absurdes parafernàlies. Tal com és. I és bonic. És d’agrair que una escena sexual pugui semblar senzilla, tendre i bonica en una animació japonesa. Doncs normalment són enrevessadament complicades i exaltades amb una motivació que et treuen de qualsevol realisme possible. La naturalitat del sexe és un dels seus punts forts i per això he decidit triar aquesta imatge:

Que collons, en realitat me molava molt. És una gran escena…. Hos ho juro.

La historia avança sense preses, indagant en el passat turbulent dels protagonistes i en els problemes i discussions que aquests pateixen. La parella discuteix i es separa, però mai es deixa d’estimar, i sempre queda clar, saps que acabaran junts o moriran en l’intent. La resta només és el viatge. I és un viatge tranquil i molt disfrutable per aquells que tinguin la paciència per assaborir una bona obra, que es pren el seu temps.

També és important destacar-ne l’humor. A part d’un humor negre a vegades molt, a vegades gens subtil te un humor molt més senzill i simplista que alguns podrien acusar d’infantil però jo m’atreviria a afirmar tot el contrari. La sèrie te un humor madur i terriblement simplificat. I altre cop, l’humor madur és quelcom difícil de torbar en l’animació japonesa. Hi han poques excepcions en un gènere a vegades tan auto referencial, però quan n’hi han com en aquest cas, solen ser unes autentiques obres d’art. Encara que com en aquest cas, són obres d’art que solen passar desapercebudes pel públic general. I que en el cas que no ho fessin, estic bastant segur que no acavarien de convèncer a la majoria.

A part de no tenir problemes en mostrar un cos despullat, tampoc te problemes en mostrar un cos desmembrat. Això sí, tampoc s’esplaia innecessariament en la morbositat absurdament explicita que també pot caracteritzar a l’anime. És guia per una estètica més artística i abstracte. Si l’escena necessita causar l’impacte d’un cos desmembrat ho farà. Però si una simple esquitxada de sang és un recurs més adequat per la seqüència en concret també ho farà, doncs molt sovint és sobretot minimalista. La sèrie no te problemes en mostrar sang, en la que és una historia sanguinària. Però tampoc la mostra més del necessari. Això unit al seu estil de dibuix simplista i a “gargots” fa que encara que els enquadres siguin èxplicits, les escenes no puguin ser massa pertorbadores. Tot i això, crec que el seu humor negre i senzill sobre aquests afers complementa perfectament aquesta característica.

La subtrama que explica el passat de l’organització i l’origen dels protagonistes és també sublime. Amb un paral·lelisme ascètic que exemplifica la virtuositat de la sèrie per emprar els recursos literaris. Hi ha drama, tan en el passat com en el present. I és dramàtic. Però la historia sap donar-li el seu lloc sense deixar de transmetre un missatge optimista i somiador, romàntic.

Però com a bon anime d’acció que és un element clau són les batalles. Batalles d’espadatxins i robots contra monstres amb urpes i dens assedegats de carn, sang i sexe. Les batalles, seguint l’estil de la sèrie són senzilles i elegants, sense lluïments innecessaris ni combinacions impossibles en pos del lluïment dels personatges (encara que si de la simpàtica mascota de la serie). Les batalles són brutes, breus i letals, com ho solen ser les batalles a mort en el món real (que no en l’anime més generalista).

Finalment cal destacar als protagonistes. Tots terriblement senzills tal com l’estil de l’animació i terriblement profunds, tal com l’estil de la historia. No són personalitats complicades, són persones senzilles amb fortes motivacions i personalitats molt ben portades. Especialment podria destacar el contrapunt d’aquesta senzillesa que resulta l’estrambòtica personalitat i aspecte de l’antagonista principal que tot i que mai acaba un de fiar-se’n no es mostra com a tal fins als darrers episodis de la sèrie. Pel que fa a l’elecció de l’esbojarrat i excèntric final per al que aquest personatge respecta, no se si pensar que és una genialitat
o una anada d’olla d proporcions bíbliques. Durant el visionat de la sèrie a estones em semblava tan una cosa com l’altre. Al final, tota aquell embolic excèntric i incomprensible devia amagar segurament molts més missatges dels que he estat capaç de captar.

Finalment només em queda dir que m’alegro d’haver trobat una joia així en la cada cop més perduda en si mateixa animació japonesa. No obstant no puc dir que sigui una historia totalment recomanable, doncs estic molt segur que no seria del gust de tots. Així doncs recomanaria veure el primer episodi, impregnar-se de l’essència de la sèrie i tu mateix decidir si vols o no seguir endavant.

Kemonozume és postula com la millor animació que veuré aquest any.

Play Room

“Play Room” És la tercera novel·la eròtica que tinc el plaer de llegir. I en aquest cas, la pitjor de totes tres. Cosa que no vol dir que sigui dolenta. Però al contrari que les dues anteriors, no resulta una genialitat.

I es que desgraciadament el títol ofereix publicitat enganyosa. Play Room es ven literalment “escrita com quan et donen ganes de masturbar-te, per impuls”. Vaig decidir agafar aquesta novel·la pensant en llegir alguna cosa diferent dins el gènere eròtic. Les dues novel·les anteriors:La Flor de Hanako(llegir ressenya) i Somiant amb Aleixa (llegir ressenya). M’havien deixat un increïble gust de boca, ambdues novel·les molt bones. Eren fresques, originals i molt ben escrites, amb histories interessants que complementaven perfectament el seu contingut sexual, el qual no era sols justificat si no imprescindible. Histories on el sexe feia girar el motor de la historia d’una manera madura, adulta. Eren novel·les amb art i amb propòsit, rodones. En aquesta novel·la tot i que la premissa dona el context perfecte per a elaborar fantasioses escenes sexuals, sento que sense elles la historia seria el mateix. Si en lloc de sexe fos un altre l’assumpte tractat, la historia seria la mateixa i això junt a unes escenes sexuals a vegades poc imaginatives quan haurien de ser tot al contrari, m’ha deixat un mal sabor de boca. Tot i així no tinc por en afirmar-ho: la novel·la és bona. Sols no és extraordinària.

M’agrada més la portada original, però mai està de més veure’n les variants.

La premissa és senzilla i la novel·la curta, diria que ronda el centenar de pagines, que es fan fàcils de llegir. La protagonista, escriptora sense carrera que viu en dificultats econòmiques és seleccionada per a ser una de les primeres persones en provar la nova joguina sexual que pretén revolucionar l’oci per adults: un simulador de realitat virtual capaç de fer realitat les fantasies més esfereïdores. Ella decidirà plasmar la seva experiència en una novel·la amb la que pretendrà introduir el seu talent dins el mercat literari. Però l’experiència resultarà ser no tan inofensiva com semblava i amb unes conseqüències molt més terribles del que es podria imaginar.

 

Quan em vaig decidir a agafar el llibre buscava alguna cosa diferent. Quelcom més impulsiu i sexual, menys dotat d’una bona historia. Per simple curiositat. I per aquest motiu em va cridar l’atenció aquest llibre. La premissa semblava interessant, i semblava esser la excusa perfecte per a deixar-se anar en pos de la burda morbositat en una successió de flagrants escenes eròtiques. I puc dir amb tota seguretat que en aquest context la novel·la m’ha enganyat i m’ha decebut. Les escenes eròtiques del llibre, no m’han semblat excitants en cap moment. Ben narrades, però simplistes. Com si d’un documental es tractés, exposant be el que hi passa però sense una passió més personal. Curiós tenint en compte que estan narrades en primera persona. Les experiències suposadament molt morboses m’han semblat fredes i al final poc imaginatives, exòtiques i variades potser, però força generalistes.Ara be, si la novel·la m’ha decebut per una banda, m’ha sorprès per l’altra. Més enllà de l’interessant premissa, no esperava cap mena de trama. I la novel·la m’ha sorprès amb una de força interessant, conspiracions empresarials, fraus literaris i alguna que altre reflexió sobre el que és real i el que no i si això importa al cap i a la fi. L’estil fosc cyberpunk amb el que està narrada em resulta molt afavoridor. Però potser aquesta historia tant interessant hagués estat una millor historia fora del context eròtic, doncs al cap i a la fi, com ja he dit, aquest no acaba jugant un paper rellevant dins la trama.

Els personatges estan ben escollits, amb personalitats escaients per al que la trama vol mostrar. Però en alguns punts m’han semblat massa plans i exagerats. Tot i això la historia és interessant i aconsegueix generar un xic d’hipnotisme.  En definitiva, m’ha agradat molt més del que m’esperava.
Finalment ,el llibre m’ha acabat sorprenent positivament. Molt millor del que esperava però també molt diferent. Es curt i fàcil de llegir. Així que tot i que no sigui una lectura que recomani especialment, sí ho faig per a aquells que tinguin ganes de submergir-se suaument en el gènere, tant eròtic com de la realitat virtual, amb una novel·la senzilla i sense masses complicacions.

Kill la Kill

“Kill la Kill” és una sèrie a la que li havia posat l’ull ja fa anys. El seu disseny m’havia cridat l’atenció i n’havia sentit alguna que altre cosa. Més enllà d’algun petit comentari no tenia gaire idea de que anava, per algun motiu em va semblar que era el moment de descobrir-ho. Ara ja ho se, i sincerament… M’ha decebut.

La sèrie no és dolenta. Sap el que vol fer i ho fa. I ho fa be a més, quasi magistralment diria. Simplement no m’agrada el que vol fer. Es passeja pels topics del Shonen com li dona la gana i ho fa be. Però tan topic és que la seva trama resulta previsible i desgraciadament, avorrida. El disseny i l’estil és espectacular, amb un simplisme elaborat. Traços senzills però perfectament estètics que saben on han de ser a cada moment. L’animació és molt bona, bruta quan ho vol ser, minimalista quan ho precisa i amb algun moment de detallisme necessari. L’estudi te un estil molt definit, colors vius, proporcions exagerades, dissenys caricaturitzats i una fresca absència de babositat(que no erotisme) en la seva animació. I tot ell encaixa perfectament amb la sèrie, li atorga una comicitat molt bona que lliga perfectament amb el seu sentit de l’humor i li concedeix un epiquisme perfectament acorde al l’orgull molón de l’anime. Però no n’hi ha prou.

Simplement… genial

El context és ridícul tal com pretén i l’humor entre innocent i pervertit. M’agrada la manera en que decideix parodiar l’echi que tan abunda en el gènere convertint-lo en una mena de nudisme tan natural que quasi deixa enrere el seu erotisme deixant al seu lloc una suau i simpaticona comèdia.

Mako, Mako, Mako, el millor de la serie.

I la Mako, amiga inseparable de la protagonista, resulta ser una de les millors secundaries humorístiques que he vist mai.Les seves intervencions són estel·lars i per a mi és sens dubte el millor de la sèrie.

Ara be, el seu epiquisme imposat. Amb les imponents presentacions grandiloqüents a la japonesa se’m fan pesades. I es potser una de les coses que més abunden a la sèrie. Entenc el propòsit i queda be les primeres 5 vegades, però a la sisena ja se’m feia pesat i a la cinquantena… Comprenc que les presentacions imponents amb lletres grans i entrades magistrals formen part de l’ideal heroic japonès, però aquí estan exagerades fins i tot per tractar-se d’un anime i és l’objectiu. Però sincerament és innecessariament exagerat i absurdament reincident.

La protagonista és un bon personatge, se’l dota de certa profunditat i te la típica actitud rebel i lluitadora tan característica del gènere (sense que hi falti la seva profunda depressió puntual on perd les esperances i es deixa apoderar per l’obscuritat fins que l’amiga/amant la fa tornar més forta que mai), però la seva lògica em sembla a vegades inconsistent i plagada d’incoherències tot i el marc absurd en el que viu.
 L’aparent antagonista principal fins que la sèrie decideix fer el seu sorprenent gir de guió que en realitat no ho és massa, compta també amb la típica personalitat freda imponent i indestructible de la clàssica antagonista sense escrúpols. Tot i que al meu parer aquesta és una personalitat molt més solida, ben construïda i desenvolupada. La resta d’antagonistes secundaris se’m fan tremendament avorrits i innecessaris. Se’ls presenta molt imponents i poderosos però al final mai arriben a sentir-se com un repte real. No arriben a ser gaire res més que argamassa amb la que emplenar la sèrie i donar context al seu humor. La seva antagonista final tot i tenir un disseny impressionant m’ha semblat també un pèl decebedora, folla i previsible, sense gens de profunditat. L’únic personatge rescatable és potser la granmodista. Que amb el seu aspecte loli i la seva personalitat psicopata-kawai capaç de burlar-se amb sarcàstica innocència de tot, dota a la sèrie d’un petit contrast que sincerament s’agraeix. La resta de secundaris com els pares de la Mako i de la mateixa protagonista compleixen perfectament el seu paper, essent tot i que completament plans, carismàtics i funcionals.

Les batalles, element insígnia del gènere, també m’han semblat avorrides. Buscaven ser somiques i impressionants, però no m’han semblat ni una cosa ni l’altre. Previsibles i poc creatives. O potser amb una creativitat absurda, però no en el sentit divertit que la sèrie pretenia.

 

M’ha costat seguir la sèrie. Soc conscient que el meu desagrad és majoritàriament fruit d’un gust personal i que l’absurditat i grandiloqüència mostrada a la sèrie poden fascinar a d’altres en lloc d’avorrir-los. Tot i que suposo que si m’ha motivat el suficient per acabar-la no pot pas ser dolenta. Tot i així Kill la Kill ha demostrat ser una petita decepció.

Setembre Zombie

“Setembre Zombie” És la meva primera capbussada lideraria en el gènere dels morts vivents. No se si el gènere en si gaudeix de grans proeses narratives. Suposo que com tot gènere deu tenir alguna joieta amagada. Però molt em temo que aquest no és el cas.

No és una gran obra d’art però diria que és una bona novel·la. Senzilla però coherent dins la seva pròpia lògica. I la incoherència era una de les coses que m’espantaven al endinsar-me en aquest món. No fa gala de grans proeses literàries però encerta en no caure en intents fallits d’aquestes. No aporta grans missatges, però tampoc cau en absurds topics ni flagrants anacronismes. No brilla per la seva originalitat, però tampoc fica la pota. L’únic que li podria retreure a aquesta novel·la és que sense entrar en topics ( i a vegades sortint d’ells) hagi anat sobre segur. La novel·la tenia unes idees molt clares de l’univers que volia plasmar i ho ha fet a la perfecció, però res més.

Ara be, estem parlant de zombies. I amb un apocalipsis zombie com a escenari, la supervivència és el tema principal. I això no sol deixar gaire lloc a l’originalitat. Tots els escenaris ja han estat retratats amb més o menys mestratge d’una o d’altre manera. Per això la novel·la no busca impressionar, busca explicar be una historia. I això m’ha semblat aquesta novel·la, una digne representant del que una novel·la de Zombies representa, sens més.
En una historia d’aquestes característiques el més important és com ho encares tot. En el món del cinema sagues com “Resident Evil” han basat els seus metratges en oferir la morbositat de les matances indiscriminades de morts vivents per al lluïment dels personatges, anul·lant sovint tota historia. En aquest llibre… en aquest llibre diria que pràcticament ningú mata a un zombie. Deixant de banda atropellaments, el llibre és sorprenentment poc violent contra els caminants. I això permet que la historia es centri en altres coses, prengui altres camins, i això és bo. Tot i que segueix sense ser massa original.
A la primera pagina et trobes amb que sobtadament el 99% de la població ha mort de cop. Deixant uns traumatitzats protagonistes amb les respectives histories agòniques i plenes de pèrdua que sols són la partida i que sol ser el més interessant del gènere. Però els cadàvers no s’aixequen fins a un quart del llibre. I fins que no vas pels tres quarts els zombies no ataquen a ningú, simplement caminen sense rumb. Això et permet veure que no cal un munt de cadàvers homicides per enviar el món a la merda i sembrar el terror. Però tot i que no és el meu cas, admeto que per a fanàtics de la morbositat de l’escenari zombie, el llibre pot arribar a esdevenir avorrit.

Les pors de la majoria de personatges son degudes a coses que no saben i que podrien comprovar fàcilment però que no s’atreveixen a fer. Aquesta por és justificada, però en certs punts m’ha semblat incoherentment exagerada.

Doncs això… Zombies

Exaltada excessivament per al lluïment d’uns un pèl menys porucs protagonistes. No hi ha valents en aquest llibre. Com a molt hi ha trastornats que sense res a perdre es deixen caure en el buit de la follia. I això no te per què ser dolent, no crec que ho sigui. Permet mostrar una historia més humil, sense herois, més similar al que li podria passar a qualsevol. Suposo que això permet identificar-se amb els personatges, pensar: Doncs mira, jo això podria fer-ho sense problemes.  I buscar identificar al lector és, crec, una clau especialment en aquest gènere. Però senzillament m’ha estat impossible pel fet que aquestes suposades persones “normals” tenien una quarantena de contraparts tan ridículament porugues que m’ha semblat impossible posar-me en context.

Els personatges són porucs. Si prenen una decisió arriscada és per que la lògica els dicta que és l’única alternativa (els que ho fan, la resta es queda… morint sense fer res?). Son pessimistes i poc imaginatius. Cosa que no vol dir que no siguin intel·ligents, es guien sempre per una lògica adequada i reflexionen de tant en tant sobre la moralitat dels actes que cometen imposant sempre la lògica a favor de la supervivència. Però en moments de tensió com els que l’escenari pot oferir, és d’esperar algun moment de genialitat ( igual que n’hi ha de moderada estupidesa, fruit de les justificades presses). Al menys una idea original. Però aquí tot és pura neutralitat, acompanyada d’un fred pessimisme que a vegades se’m fa encertat i a vegades absurd.

L’anulació total de qualsevol trama romàntica o sexual em sembla una bona decisió en un principi (trenca topics) però es fa estranya a la llarga. Arriba un punt de la novel·la on l’absència de cap afecte més enllà d’una abraçada frega la incongruència i em fa titllar de poc realistes als personatges. Ni que sigui per auto consol davant la tragèdia o per pura frustració, en algun moment els sentiments haurien d’explotar, de forma sexual afectiva, o de qualsevol altre mena, ni que fos una venjança contra un esser desconegut. Però no ho fan, la neutralitat impera i frega els límits de la intercadència.

Els personatges pateixen i pateixen molt, però a vegades és exagerada l’amocionalitat que mostren degut a això. L’únic personatge en el qual es justifica la seva carència emocional és al final el menys protagonista i més desaprofitat. Personatge (Carl, sí, com el de “Walking Dead”) al que personalment hagués donat molt més de joc.

En definitiva el llibre planteja un panorama interessant i uns personatges amb cert potencial. Però desaprofita els personatges i el panorama. Al final acaba per resultar un llibre tranquil i on de fet no passa gaire res. Un llibre agradable i entretingut si t’agraden els temes de zombies i supervivència. Que encara tot plegat amb una perspectiva que tot i no ser massa original sí és lleugerament diferent al que estic acostumat i que reflexiona amb serenor sobre la crisi dels morts vivents. Però tot i que crec que és un bon llibre i l’he desfruitat, no el recomanaria a algú que no es vol versar en aquest tema.

Kingsman: Servei Secret

“Kingsman” és, en la meva opinió, un perfecte homenatge a les pel·lícules d’espies. Però com diu el mateix film, no aquestes pel·lícules d’espies serioses d’avui en dia. Si no aquelles d’engany amb malvats megalòmans i plans absurds per destruir el món. Però més que això, aconsegueix transcendir l’homenatge i anar més enllà de la parodia, esdevenint  una meravella per si sol.

 

Tenim un pla absurdament grandiloqüent per destruir la humanitat. Sols que el pla no és tan absurd com pot semblar i no pretén destruir la humanitat si no salva-la. D’una manera cruel i potser amb un camí incorrecte, però salvar-la. Vivim en un món amb una exagerada superpoblació i uns recursos limitats que cada cop són més minvants. Pot ser és un concepte absurd portat fora de la ficció, però evoca una idea: i es que estem condemnats a l’autodestrucció. I destruir-nos parcialment sembla una bona alternativa a la destrucció total. Assassinar en una purga massiva un gran percentatge de la humanitat és sens dubte un tall pel sà, vist des de la lògica més freda. I està clar que la moralitat d’aquest acte és indecent. Però en un món condemnat a l’extinció, pot arribar un punt on tallar pel sà sigui l’única opció de supervivència. L’única pregunta que em resta és si arribats a aquest punt, la humanitat la seria mereixedora d’aquesta supervivència.

Però més que l’absurd pla d’extermini mundial. El que més cal destacar és l’absurd personatge que el maquina. En la historia del cinema se n’han vist molts de malvats megalòmans, però diria que entre tots ells aquest és el meu preferit. Samuel L. Jackson és un milionari sociopata que planeja destruir a la humanitat i que al seu temps detesta la violència i l’aterra la sang.

No havia vist mai a l’actor en un paper tan còmic, realment ho borda.

No te cap problema amb exterminar el 99% de la població, però un simple cop de puny el farà saltar horroritzat del seu seient. És una dualitat que mal portada podria ser un dels efectes més cutres del cinema, però no està mal portada. Està portada magistralment. Si ajuntem això al seu rocambolesc vestuari (veure a un dels empresaris més rics del món vestit amb una gorra “modernilla” és una petita joia estètica) l’individu esdevé al meu gust el millor personatge del film. La resta de personatges segueixen estan molt ben portats. Però no deixen de ser força típics: un adolescent recelós d’orígens humils que ha d’escalar fins a aconseguir ser algú a la vida però que no pot permetre’s oblidar d’on prové, el corresponent mentor elegant i sofisticat que el guia amb paciència pel seu camí, la noia que…. la noia i el matón característic que esdevé la ma dreta del malvat megalòman, sols que aquest cop és una noia terriblement letal i rude ( i una de les rudeses femenines més ben aconseguides del cinema, doncs no per resultar terriblement ruda li resta feminitat) que tot i no allunyar-se especialment del topic que el seu personatge representa és també terriblement carismàtica (i això que pràcticament no parla).

No em referia a això quan parlava del carisma de la matona antagonista però… tampoc sobra, no?

La trama és senzilla i està ben portada. Aprofundeix més en d’instrucció com a espia del protagonista que no pas en la investigació del malvat pla, el qual al final és resolt amb relativa facilitat. Però be, en les antigues pel·lícules d’espies no podem dir que els plans fossin especialment laboriosos de destapar… Ara be, la pel·lícula si s’esforça en desenvolupar a la perfecció els personatges i ho aconsegueix. La majoria d’actuacions són molt destacables i la fotografia és alegre i acolorida amb el toc juvenil que hi aporta el protagonista i la sofisticació adequada per una peli d’espies.

 

Hi ha un gir de guió, en certa manera inesperat fins abans de l’escena en concret, un dels punts més forts de la pel·lícula. I cal destacar que aparentment el film sembla seguir el topic Disney actual d’amagar la sang i la violència explicita per a adequar el registre dels espectadors a un públic més ample i familiar. Aparentment… fins que de cop deixa de ser-ho. I aquest canvi brusc on de sobtadament es mostra una violència desmesurada i cap mena d’escrúpols per a fer ballar la sang en un dels punts més àlgids i dramàtics de la pel·lícula és també un altre dels seus majors encerts. Aquesta podria haver estat un altre de les grans pífies de la pel·lícula, però aquesta sap com portar-ho i ho converteix en una de les seves majors virtuts.

El film maneja un humor superb, una acció elegant i un to irònic molt ben aconseguit. Tot és lleument paròdic i tot és un petit homenatge. Com succeeix amb Deadpool(llegir ressenya) el fet de ser una parodia i un homenatge permet convertir aparents defectes en iròniques virtuts. Finalment, vull donar una especial menció a l’escena final i la seva coreografiada explosió capil·lar, amb uns efectes de llums i colors completament al·lucinants, una escena magistralment aconseguida.No deixa cap missatge especialment original més enllà de la reflexió ja esmentada. Però si un bon sabor de boca en el que estic segur que és un dels més dignes entreteniments.