The Revenant

Diria que no que no he vist cap altre pel·lícula del director. Tinc pendent la famosa Birdman. Però diria que aquesta és la primera. No se si és o no un bon començament, però sí se que és una bona pel·lícula.

És violenta, molt més del que m’esperava. Però ho és per que així eren aquells temps. Ho és per que així ho precisa el realisme amb el que està filmada. No es dedica a vanagloriar-se en violència innecessària. Transmet temps crus on la supervivència era una cosa complicada, dura, miserable. La primera seqüència ens mostra només per a començar una encarnissada matança, carent de tota elegància o sofisticació. No hi ha bons ni dolents, només morts i supervivents. I sobre això versa en gran part la pel·lícula, sobre supervivència.

Però tota aquesta brutal violència només forma part de l’escenari, un escenari brutalment ben realitzat, espectaculars plans amb una musica profunda que es fon amb el paisatge i la seva melodia de forma impressionant. No soc un entès apreciant bandes sonores i no se si aquesta te una gran qualitat. El que sí se és que m’ha introduït en aquell escenari desolador de grans muntanyes, banyades per profundes melodies, que a vegades semblaven ser més una part del bosc que no pas una orquestra.

Amb el que li ha costat… no podia faltar.

Suposo que el terme seria perfectament integrades, en el paisatge. Però la musica no sols acompanya al paisatge, acompanya la fredor del protagonista, la fredor que l’empeny incansablement a aconseguir el seu objectiu: l’Oscar, la venjança.

 

El tema central es la venjança. És el motor de la historia, el que fa que el protagonista sobrevisqui a eventualitats impossibles per tal de completar-la. Dicaprio fa un excelent treball amb expressions que ho mostren tot. No calen paraules. Només cal escoltar la fúria, la ràbia, l’empenta incessant d’una venjança implacable. Tot executat amb una fredor impassible, una voluntat inamovible que l’empeny a seguir endavant ja s’hagi d’enfrontar a ossos, indis, llops, traficants francesos o el pitjor de tot: el clima, les aigües, el fred. Cal destacar que els trucs de supervivència són també extraordinaris. Com esbudella un cavall per dormir al seu interior, com un indi munta una cabana i encén un foc en mig d’una tempesta, com devora tot el que se li passa pel davant, com segueix rastres, com s’orienta i sobretot com sap que ha de fer en cada moment deixa veure un laboriós treball per dotar de màxim realisme al film.

Sens dubte la actuació estel·lar del protagonista és prodigiosa i l’únic defecte que, personalment, trobo al personatge és que esdevé inhumanament invencible davant múltiples eventualitats fatals. N’hi hauria prou amb una sola de les eventualitats que passa per a acabar amb la vida d’un home curtit. Sobreviure a la seva successió quasi sembla tret d’una pel·lícula de superherois.

Son temps crus i homes crus. Tots els personatges ho demostren i tots juguen el seu paper. Escrivint una historia de venjança i supervivència que transcendeix aquestes paraules per ser alguna cosa més. Alguna cosa especial. Alguns personatges com el líder de la partida m’han semblat excessivament plans. Però d’altres com el propi antagonista i el nen que enganyat l’acompanya m’han semblat personatges excel·lentment perfilats i molt ben actuats.

La pel·lícula és lenta. No és pot negar. A mi no se m’hi va fer, però es pren tot el temps que necessita no només per explicar be una historia, si no per a dotar-la de matisos espirituals molt ben trobats i difícils d’assolir de forma tan clara i indirecte a la vegada. És potser això el que la converteix en una gran obra d’art. Però per a qui no sàpiga apreciar la lentitud del ritme, aquesta pel·lícula segurament  li resultarà absurdament avorrida. No és una pel·lícula per a les masses. No és una pel·lícula per a tothom. És una pel·lícula per als amants del cinema. Una pel·lícula per a aquells espectadors que més enllà d’un producte comercial busquen trobar una petita joia d’elegància ascètica. No se si és la millor pel·lícula de l’any, ni si mereix l’oscar. Però és sens dubte una petita joia del cinema.

La Flor de Hanako

“La Flor de Hanako” Ha tingut l’honor de ser la meva primera novel·la eròtica. I quina novel·la.

Planteja la historia d’un empresari que en un dels seus viatges de negocis a Japó coneix a una dona que l’encisa i el torna boig amb la sensualitat que evoca, la morbositat que genera i l’erotisme que desprèn. Hanako, una ambiciosa i pervertida japonesa, que ha de compaginar la seva ambició laboral amb l’ aparentment oposat desig d’alliberació sexual condueix al protagonista per una sèrie de situacions excitants i morboses més enllà de d’imaginació d’aquest. Descobrint-li el món del sexe, un món del que creia conèixer tots els secrets.
La historia és interessant, està narrada a través de varis viatges Tokyo que acumulen un seguit de peripècies sexuals les quals al meu parè estan perfectament narrades. No s’esplaia. Podria dedicar pagines i pagines a escenes sexuals. Però no ho fa i crec que és un encert. Et planteja una situació de morbositat contundent, sense brusquedat, però sense esplaiar-se, amb una mena d’harmonia molt afavoridora. L’erotisme d’aquestes escenes, no és mera decoració, doncs són el motor que fa girar la historia. Al cap i a la fi es tracta d’un home casat que ha de viure amb la infidelitat que arrossega i que un cop s’adona que és més que una simple aventura no pot deixar anar. 

El llibre planteja un japó molt ben formulat, el japó públic. Hiperfrmal, carent d’emocions afectuoses i privat de tota sexualitat. I després va descobrint les conseqüències d’aquesta repressió autoimposada amb els desitjos obscurs que fa néixer dins dels protagonistes. Molt ben formulat, però sense saber ben be si es cosa de l’autor o del protagonista. M’ha donat la sensació que aquest creia conèixer Japó quan en realitat no en sabia res. Aquesta perversió amagada es tan part de Japó com ho és l’hiperformalitat. I a vegades sembla que aquesta perversió no siguin més que pures excepcions puntuals.

Res a veure però… no podia faltar

El principal problema de la novel·la ha estat per mi el seu protagonista. Mentre d’un bon principi m’he identificat amb la Hanako que el protagonista no aconseguia entendre i he comprés els seus motius. El protagonista m’ha semblat duran tota la novel·la un ingenu capsigrany. No és dolent. Es el narrador perfecte per la historia que planteja. Però no m’hi he pogut sentir identificat i suposo que això és dolent. La seva manera de veure les coses i de no veure-les és tan oposada a la meva que ha estat impossible empatitzar-hi a un nivell gaire profund. Tot i això, és el protagonista que la historia necessita. Hi crec que no n’hi podria haver hagut un de millor.

Finalment el llibre deixa una reflexió sobre el liberalisme en la sexualitat i el que suposa un matrimoni. El llibre acaba triant el matrimoni, jo personalment hagués matat el protagonista (una escena concret perillosament a prop de la yakuza en donava l’excusa perfecte, s’hagués convertit en una tragèdia molt interessant). Però abandonar a la pobre Hanako i tornar al “seny” del matrimoni no queda malament. Tot i això resulta agredolç. Crec que l’autor expressa a la perfecció des del punt de vista d’un inexpert que significa el món liberal i l’alliberació de la sexualitat. Però al final es queda curt conformant-se amb haver aprés de l’experiència, quedant-se amb la tradicional tria del matrimoni de tota la vida. És un bon final, molt ben portat i conduit, però no és el meu final.
Finalment vull fer una menció especial a la portada. No s’ha de jutjar a un llibre per la portada, però la portada és preciosa per si sola, un excel·lent art. Encisadora, elegant, seductora i sorprenentment molt representativa. Encara que no se ben be per què.
En definitiva el llibre m’ha encantat, te els seus contres, però cap d’ells resulta ser un defecte si no més aviat visions personals diferents a les que l’autor decideix plasmar. Al cap i a la fi és sense cap mena de dubte la millor novel·la eròtica que he llegit mai.

Deadpool

“Dedpool”: El superheroi més trastornat i irreverent (O antiheroi si volem ser més exactes). L’home que no sap callar la boca. L’heroi de les matances…

La pel·lícula no és cap novetat per a mi, molt abans de ser anunciada ja havia fet una lleu capbussada a la mitologia del personatge llegint alguna de les seves obres més recents. Ara be: que tal la pel·lícula? Al meu parer te un propòsit molt clar i arrasa amb ell.

Si hagués de classificar el film en un gènere, indubtablement li posaria l’etiqueta de comèdia romàntica. Doncs és això. Però cal precisar que és una comèdia romàntica plagada de violència extrema, humor negre, referències la cultura geek i pop en pràcticament cada seqüència ( de fet diria que més) i inundada per un llenguatge tan brut i gamberrista com li ha sortit dels collons. La trama és senzilla, espectacularment senzilla. Però esta ben portada i empara un format que fins i tot aconsegueix resultar fresc i interessant. Intercala la necessària historia d’orígens amb un present esbojarrat, fent que cap de les dues resulti excessiva i l’espectador pugui digerir-les amb naturalitat. I ambdues trames funcionen, estan ben narrades. Però essent sincers, la trama importa un colló. La peli és purament una plataforma per al lluïment del personatge i la seva esbojarrada personalitat. Combinant perfectament els moments en que no està matant i burlant-se de tot deu amb els que només ho fa a mitges. El més sorprenent es que entre tanta sang i paraulotes el romanç funciona sorprenentment be. La química entre els personatges és envejable i realment sembla una relació verídica. La peli no te falles, i no en te per què si en te una se’n riu, convertint-la automàticament en una virtut, una broma, una auto parodia. Es burla del seu baix pressupost, es burla dels topis que carrega, es burla de si mateix i amb certa complicitat també es burla de i amb l’espectador. Exceptuant potser la tensió final que acaba per resultar curiosament seriosa i molt tipica.

Les anades d’olla funcionen molt be. No te por a fer acudits sobre qualsevol tema, no es talla i sincerament això és un glop d’aire fresc. Tan li fa fer una referència a star wars, a batman o a els advengers. Tot a l’univers és per ell una font d’humor. I així és en Deadpool i que hagin pogut respectar-ne l’essència és genial.
La violència és humorista i sanguinària i sorprenentment ben coreografiada. La pel·lícula no te por de passar-se amb flipadures o acrobàcies impossibles, per que així és Deadpool i la pel·lícula ho sap.

Al final l’únic que li puc retreure és que la pel·lícula és massa comercial. Esta pensada pe a un públic que no sap qui és Deadpool i l’ha de conèixer. Això ja era quelcom que havia vist a venir en la seva extraordinària campanya de màrqueting (poques se n’han vist de tan bones). Que tot i ser extraordinària i no tenir por a ser ella mateixa, també començava a convertir al personatge en un ent tan comercial que semblava impossible que pogués escapar a les urpes d’aquest petit defecte. La seva bogeria queda restringida doncs el públic l’ha de digerir abans de fer-la seva. El romanticisme tot i que funciona perfectament és excessiu. No per empal·lagós, si no per què en Deadpool no és així. No es que no sigui romàntic o no pugui sentir empatia, però no te un romanç tan…. comercial. Tot i això, cal destacar que per les característiques del personatge, aquest sap sobrevirue als embats que això suposa. Doncs per la personalitat mateixa del personatge, aquest pot ser perfectament comercial mantenint la seva autenticitat.
El resultat final és extraordinari. No de la classe d’extraordinarietat que fa merèixer un oscar o la situa en el top 10 de millors pel·lícules del gènere en concret. És extraordinària com ella ho sap fer. Amb personalitat pròpia. Sent ella mateixa i sense importar-li ser-ho. i això al seu temps, és extraordinari.

 

Índex Hunter X Hunter

Hunter X Hunter 370 – Observació

Hunter x Hunter 369 – Límit

Hunter X Hunter 368 – Assassinat

Hunter x Hunter 367 – Sincronització

Hunter X Hunter 366 – Cada un

Hunter X Hunter 364 – Expectativa

Hunter X Hunter 363 – Besties Nen

Hunter X Hunter 362 – Resolució

Hunter X Hunter 361 – Retirada

Hunter X Hunter 360 – Paràsit

Hunter X Hunter 359 – Salpatge

Hunter X Hunter 358 – La Vigília

Hunter X Hunter 357 – Decepció (2)

Hunter X Hunter 356 – Decepció

Hunter X Hunter 355 – Explosió

Hunter X Hunter 354 – Cap

Hunter X Hunter 353 – Astut

Hunter X Hunter 352 – Problemàtic

Hunter X Hunter 351 – Duel a Mort

Hunter X Hunter 350 – La princesa