The Hateful Eight

“Els Vuit Odiosos” és diria la pel·lícula més visceral de Tarantino. I potser no la millor, però al meu pare s’hi acosta. S’hi acosta molt.

Tot i que la major part del film succeeix en una sola habitació la historia comença en un espectacular paisatge nevat on una sèrie de personatges aniran coincidint camí a una fonda amb aparent naturalitat. Des del principi pots veure que no hi ha res d’estrany en la casualitat de les coincidències però que tot i així alguna cosa hi passa. Existeix una tensió, una tensió amagada sota un deix de naturalitat.  I com la pel·lícula aconsegueix filar lentament aquesta tensió, mantenint-la amagada i a l’hora sempre present, acumulant-la en un vertiginós crescendo fins al moment de fer-la explorar és sens dubte un dels punts més forts i destacables d’aquesta narració.

Potser un dels punts més importants en aquesta historia són els seus personatge. Els odiosos vuit. Vuit malparits despietats, cabrons sanguinaris sense cor, o al menys així n’hi diria la pel·lícula. Però a part de merèixer aquests atributs els personatges són interessants, carismàtics i terriblement ben construïts. Per que si alguna cosa es pren la pel·lícula, és el seu temps. Tot i això, tot i ser individus sense cor, cada un d’ells segueix la seva pròpia moral, alguns més cegament que d’altres. No són malparits gratuïts. Són homes durs, als quals no els importa ser uns malparits si la situació ho requereix, però homes al cap i a la fi. Amb moral i ideals, per molt fràgils que puguin ser si la situació es torça.

Aquesta imatge ja diu molt de l’humor de la pel•lícula

Però viuen en un món cruel i en la crueltat només sobreviuen els monstres. S’hi hagués de destacar algun personatge, faria homenatge al negre preferit de Tarantino (Samuel L Jackson) amb els seus impressionants monòlegs i a Daisy (Jennifer Jason Leigh) amb una de les personalitats femenines més simpàticament cabrones i carismàtiques que he vist mai. Però més important que els personatges en si, és com es relacionen entre ells, com es mesclen per formar una historia. Com a vegades els estúpids són més astuts que els intel·ligents o com els més segurs de si mateixos acaben morint a mans de la pròpia teatralitat.

Cada escena esta cuidada al detall, i aquest és el segon punt que cal destacar especialment. Tant pel que fa a l’estètica com el guió. Els girs argumentals són a banda d’imprevisibles i totalment inesperats, magistralment ben portats. Són cabrons, com els personatges, com la historia, com el director. I més important, són naturals, estan ben preparats i viuen en el context adequat. No sorprenen per sorprendre, sorprenen per què surt de la historia. És meravellós contemplar com les petites pistes per a resoldre el misteri se’t van donant al llarg del metratge però com tot i tenir les suficients mai ets capaç d’ajuntar-les abans de veure el sorprenent i al seu temps lògic desenllaç. Per què al final d’això hi va la pel·lícula, hi ha un misteri, un secret a veus, però ningú sap qui hi participa ni quin és l’enigma que intenta amagar. I atrapar al misteri abans que el misteri se t’emporti a tu és l’única manera de sobreviure. Sublime, com s’ha aconseguit portar de manera tan excelsa aquest concepte a la pantalla.

Ara be, la pel·lícula és lenta. És lenta i llarga, molt llarga. I ho és per que es pren el seu temps. Per què Tarantino és un director consagrat a qui ningú li diu com ha de fer les coses i que sap perfectament el temps que s’ha de donar. I això, tot i enriquir terriblement la obra d’art, també representa el seu estigma. La pel·lícula és tan Tarantino que si no t’agrada Tarantino possiblement no t’agradarà. Per què és una obra d’art, però l’art l’has de saber apreciar. I no tot l’art està fet per a tots els gustos. Les exigències comercials imposades a un director novell haurien fet be a aquesta pel·lícula, potser en suficient moderació l’haguessin millorada. Tot i que al meu parer és perfecte com és. No se si és la millor pel·lícula del director, indiscutiblement no ho és per a un públic general, però personalment visc el meu dilema. En tot cas el que és important saber si et poses amb aquest film és que si no t’agraden els grans monòlegs metafòrics, els llargs diàlegs que eleven la tensió i dosis de sang i violència suficients per a marejar un escorxador, és probable que aquesta pel·lícula no t’acabi de fer el pes. I sí, en aquesta pel·lícula veiem al Tarantino més sanguinari que he vist. Estèticament les quantitats desmesurades de sang pinten un quadre d’horror i violència que afavoreixen molt a l’enquadre metafòric amb el que tot està retratat, però si no ets molt partidari de la sang ho pots passar malament.

Amb aquests pretextos l’humor és òbviament visceral, sanguinari i més negre que el seu carismàtic negre. L’humor viu en els diàlegs, en les situacions i en els jocs de paraules. És un humor macabra, per què els mateixos personatges riuen amb ell. Saps des de bon principi que no sobreviurà ni l’apuntador i els personatges també poden intuir-ho i no dubten en riure de la barbàrie. No conec especialment el context de la guerra civil americana, però la pel·lícula abunda en referències aquestes i suposo que està plagada de ginys històrics astutament col·locats que per desgracia no he estat capaç de gaudir donat la meva ignorància en l’assumpte.

Finalment fer un petit homenatge al peculiar estil narratiu del director, especialment vigent en aquesta entrega. Presentar el film per capítols, anunciar d’esdeveniments que encara no han succeït i aconseguir sorprendre amb ells tot i això, o retrocedir en el temps per explicar una part amagada de la historia que fa que la reentenguis amb un nou sentit no només són meravellosos si no que estan meravellosament ben portats. No puc saber si la trama hagués estat millor portada amb un altre estil. Però si se que em costa de creure. No només per que aquest li encaixa a la perfecció, si no per què a més dota al film d’un estil i carisma únics en el panorama actual de la gran pantalla.

En definitiva. Sí, tiro floretes a la pel·lícula. M’ha semblat una obra mestre. Potser l’entusiasme de la meva valoració és excessiu, però ja aviso que només podran compartir amb mi l’excel·lència de la pel·lícula aquells als que entusiasmi el director. Al cap i a la fi les floretes que llenço, són floretes tacades de sang.

Contes de Terramar

“Contes de Terramar” igual que el seu predecessor “Histories de Terramar” és un recull de cinc novel·les, en aquest cas curtes, que pequen dels mateixos defectes i assoleixen les mateixes virtuts . Però potser, al ser el format més assequible pel que fa al nombre de pagines, els defectes són menys defectuosos.

Al contrari que el seu predecessor aquests cinc contes no narren la vida d’un sol personatge. De fet no tenen res a veure els uns amb els altres. Són densos, feixucs, pesats i difícils de llegir. Tenen una narrativa molt apersonal, que submergeix al lector en un ambient de llegenda, de llegenda antiga i arcaica. Per desgracia, també en el mal sentit. Els relats són bons, però costen, es fan pesats i això perjudica a la seva qualitat. Simplement no és un llibre que recomanaria a qui no hagi llegit molt. Es fa difícil ‘empassar. Però és més amè que l’anterior, i com l’anterior m’ha agradat.

 

“El descobridor” El més llarg dels relats narra el que podria ser el principi. No el principi dels temps. Si no el principi del sistema en el que es basen la resta de relats, tan d’aquest recull com de l’anterior. Explica la vida del mag que entre altres coses va fundar l’escola de Roke, centre neuràlgic de la màgia a Terramar i per tant referent imprescindible en cada un dels relats. És interessant. Però és també el més feixuc de tots. Sembla la crònica d’un personatge històric a través de tota una vida. Des que era un nen sota un sistema tirànic. Fins que es va convertir en un savi fundador de l’escola que transmetria la saviesa per a la posteritat i que portaria l’equilibri a un món tan anàrquic i tirànic. És com sempre molt reflexiu i aconsegueix explicar coses que ja saps des d’una perspectiva anterior, nova. Indaga sobre la moralitat de la tirania i l’esclavatge. I sobretot postula altre cop la saviesa de la senzillesa. És dels cinc el que menys m’ha agradat. Potser per què és el més dispers i descentrat. Parla sobre masses coses que al final tenen massa poca importància i s’allarga amb la seva prosa tan particular. No obstant el recomano a qui tingui paciència per endinsar-se en una prosa pesada.

“Rosafosca i Diamant” És una dissonant historia d’amor. Exceptuant el fundador de l’escola de Roke del relat anterior, els mags, els homes de poder, són cèlibes. Aquesta és una historia molt interessant pels valors que aconsegueix transmetre. Un noi capacitat i de gran poder renuncia a la màgia per amor. Però aquest no es el missatge. Aquesta no és la qüestió. La qüestió és que ell tria el camí que vol ser i no el que li imposen. Te els dons per ser gran a la vida. Però ell no vol ser gran, vol ser senzill, viure amb dolçor amb la dona que estima i la musica que l’apassiona. Crec que el que s’exposa aquí podria ser un interessant paral·lelisme de moltes vides actuals. Del dilema que suposa viure una vida que no vols simplement per que et diuen que és el que has de fer. Un missatge molt modern i introspectiu.

“Los Ossos de la Terra” És una breu precuela de “Histories de Terramar” que explica la historia mil vegades esmentada en aquest de com el mestre de Ged, el gran protagonista de la saga va aturar un terratrèmol ell sol. En el llibre es descobreix que per començar ni ho va fer ell sol ni de fet ho va fer ell. Ell va ser un mer ajudant del seu mestre qui va donar la vida per aplacar la ira de la terra. És un bell relat sobre un home senil que no te paciència per gaire res i de com aquest de mala gana però amb molt d’amor entrena al seu últim deixeble i al final dona la seva vida per fer-se un amb la terra i aplacar la muntanya. Es un relat sobre el sacrifici desinteressat i sobre afrontar quan ha arribat el moment d’un amb serenitat. A més te un interessant gir final on el poble sencer mal interpreta les paraules del jove aprenent i tothom pren els seus intents per explicar-se com a simple modèstia. Creant la tènue mentida que va aturar el terratrèmol, quan en realitat va ser el seu mestre.

He d’admetre que no he vist l’animació de la Ghibli, un petit pecat potser, però no és facil de trobar.

“Al Gran Pantà” S’explica la historia d’un mag molt poderós que a causa d’un mal ambient durant la seva infància va esdevenir algú recelós i competitiu. Que pugnava egoistament per ser el millor en tot el que feia, destruint al seu pas. A causa d’aquest comportament va cometre un greu error que el va destruir per dins. La historia explica com després d’haver perdut la memòria, l’home lluita per fugir dels seus remordiments intentant fer alguna cosa bona pel món, en un lloc allunyat on no pugui fer mal a ningú. Aquí torna aparèixer Ged, en aquells temps arximag. Que ha vingut a buscar-lo des de molt lluny degut a l’incident del seu passat. Al trobar-lo i veure el patiment que viu en ell decideix perdonar-lo i deixar-lo viure en aquell pantà pacífic on ha trobat una llar. La historia és en si una calmada reflexió sobre carregar amb el teu passat i aprendre a perdonar-se a un mateix. Afrontant el futur i intentant fer alguna cosa bona amb ell. Un relat de perdó i retenció que s’atreveix a postular la senzillesa com la cura de les animes turmentades.

“Dracvolador” Es l’últim dels relats i com el primer, no podria haver estat més correcte. El primer mostra el naixement de l’acadèmia de Roke. Aquest en mostra la seva mort. En els seus inicis igual que mags hi havia magues. En algun moment el celibat es va convertir en norma i l’estudi de les arts del poder va esdevenir únicament per als homes. En aquest relat que es podria classificar de feminista (de veritat). Es narra la historia d’una dona que vol entrar a estudiar a una escola d’homes per descobrir qui és en realitat. La seva presencia allà fa trontollar les lleis sobre les que d’institució s’aixeca i divideix a la decadent escola portant-la cap al començament del seu final. És una perfecte reflexió que evoca la transgressió de les normes injustes per tal d’aconseguir crear el canvi. Que reflexiona sobre el sensesentit de la superioritat d’un sexe sobre l’altre. I que promou el dret a l’educació de tots aquells amb voluntat i capacitat. És una reflexió digne de tancar amb aquest feixuc llibre. Potser la meva preferida.

En definitiva els relats m’han semblat lents, feixucs i difícils de llegir. Però molt disfrutables si tens la paciència per endinsar-t’hi. Amb reflexions molt poderoses i magistralment teixides. Doncs a Terramar no és la historia el que importa si no el missatge que porta amb ella.

The Revenant

Diria que no que no he vist cap altre pel·lícula del director. Tinc pendent la famosa Birdman. Però diria que aquesta és la primera. No se si és o no un bon començament, però sí se que és una bona pel·lícula.

És violenta, molt més del que m’esperava. Però ho és per que així eren aquells temps. Ho és per que així ho precisa el realisme amb el que està filmada. No es dedica a vanagloriar-se en violència innecessària. Transmet temps crus on la supervivència era una cosa complicada, dura, miserable. La primera seqüència ens mostra només per a començar una encarnissada matança, carent de tota elegància o sofisticació. No hi ha bons ni dolents, només morts i supervivents. I sobre això versa en gran part la pel·lícula, sobre supervivència.

Però tota aquesta brutal violència només forma part de l’escenari, un escenari brutalment ben realitzat, espectaculars plans amb una musica profunda que es fon amb el paisatge i la seva melodia de forma impressionant. No soc un entès apreciant bandes sonores i no se si aquesta te una gran qualitat. El que sí se és que m’ha introduït en aquell escenari desolador de grans muntanyes, banyades per profundes melodies, que a vegades semblaven ser més una part del bosc que no pas una orquestra.

Amb el que li ha costat… no podia faltar.

Suposo que el terme seria perfectament integrades, en el paisatge. Però la musica no sols acompanya al paisatge, acompanya la fredor del protagonista, la fredor que l’empeny incansablement a aconseguir el seu objectiu: l’Oscar, la venjança.

 

El tema central es la venjança. És el motor de la historia, el que fa que el protagonista sobrevisqui a eventualitats impossibles per tal de completar-la. Dicaprio fa un excelent treball amb expressions que ho mostren tot. No calen paraules. Només cal escoltar la fúria, la ràbia, l’empenta incessant d’una venjança implacable. Tot executat amb una fredor impassible, una voluntat inamovible que l’empeny a seguir endavant ja s’hagi d’enfrontar a ossos, indis, llops, traficants francesos o el pitjor de tot: el clima, les aigües, el fred. Cal destacar que els trucs de supervivència són també extraordinaris. Com esbudella un cavall per dormir al seu interior, com un indi munta una cabana i encén un foc en mig d’una tempesta, com devora tot el que se li passa pel davant, com segueix rastres, com s’orienta i sobretot com sap que ha de fer en cada moment deixa veure un laboriós treball per dotar de màxim realisme al film.

Sens dubte la actuació estel·lar del protagonista és prodigiosa i l’únic defecte que, personalment, trobo al personatge és que esdevé inhumanament invencible davant múltiples eventualitats fatals. N’hi hauria prou amb una sola de les eventualitats que passa per a acabar amb la vida d’un home curtit. Sobreviure a la seva successió quasi sembla tret d’una pel·lícula de superherois.

Son temps crus i homes crus. Tots els personatges ho demostren i tots juguen el seu paper. Escrivint una historia de venjança i supervivència que transcendeix aquestes paraules per ser alguna cosa més. Alguna cosa especial. Alguns personatges com el líder de la partida m’han semblat excessivament plans. Però d’altres com el propi antagonista i el nen que enganyat l’acompanya m’han semblat personatges excel·lentment perfilats i molt ben actuats.

La pel·lícula és lenta. No és pot negar. A mi no se m’hi va fer, però es pren tot el temps que necessita no només per explicar be una historia, si no per a dotar-la de matisos espirituals molt ben trobats i difícils d’assolir de forma tan clara i indirecte a la vegada. És potser això el que la converteix en una gran obra d’art. Però per a qui no sàpiga apreciar la lentitud del ritme, aquesta pel·lícula segurament  li resultarà absurdament avorrida. No és una pel·lícula per a les masses. No és una pel·lícula per a tothom. És una pel·lícula per als amants del cinema. Una pel·lícula per a aquells espectadors que més enllà d’un producte comercial busquen trobar una petita joia d’elegància ascètica. No se si és la millor pel·lícula de l’any, ni si mereix l’oscar. Però és sens dubte una petita joia del cinema.

La Flor de Hanako

“La Flor de Hanako” Ha tingut l’honor de ser la meva primera novel·la eròtica. I quina novel·la.

Planteja la historia d’un empresari que en un dels seus viatges de negocis a Japó coneix a una dona que l’encisa i el torna boig amb la sensualitat que evoca, la morbositat que genera i l’erotisme que desprèn. Hanako, una ambiciosa i pervertida japonesa, que ha de compaginar la seva ambició laboral amb l’ aparentment oposat desig d’alliberació sexual condueix al protagonista per una sèrie de situacions excitants i morboses més enllà de d’imaginació d’aquest. Descobrint-li el món del sexe, un món del que creia conèixer tots els secrets.
La historia és interessant, està narrada a través de varis viatges Tokyo que acumulen un seguit de peripècies sexuals les quals al meu parè estan perfectament narrades. No s’esplaia. Podria dedicar pagines i pagines a escenes sexuals. Però no ho fa i crec que és un encert. Et planteja una situació de morbositat contundent, sense brusquedat, però sense esplaiar-se, amb una mena d’harmonia molt afavoridora. L’erotisme d’aquestes escenes, no és mera decoració, doncs són el motor que fa girar la historia. Al cap i a la fi es tracta d’un home casat que ha de viure amb la infidelitat que arrossega i que un cop s’adona que és més que una simple aventura no pot deixar anar. 

El llibre planteja un japó molt ben formulat, el japó públic. Hiperfrmal, carent d’emocions afectuoses i privat de tota sexualitat. I després va descobrint les conseqüències d’aquesta repressió autoimposada amb els desitjos obscurs que fa néixer dins dels protagonistes. Molt ben formulat, però sense saber ben be si es cosa de l’autor o del protagonista. M’ha donat la sensació que aquest creia conèixer Japó quan en realitat no en sabia res. Aquesta perversió amagada es tan part de Japó com ho és l’hiperformalitat. I a vegades sembla que aquesta perversió no siguin més que pures excepcions puntuals.

Res a veure però… no podia faltar

El principal problema de la novel·la ha estat per mi el seu protagonista. Mentre d’un bon principi m’he identificat amb la Hanako que el protagonista no aconseguia entendre i he comprés els seus motius. El protagonista m’ha semblat duran tota la novel·la un ingenu capsigrany. No és dolent. Es el narrador perfecte per la historia que planteja. Però no m’hi he pogut sentir identificat i suposo que això és dolent. La seva manera de veure les coses i de no veure-les és tan oposada a la meva que ha estat impossible empatitzar-hi a un nivell gaire profund. Tot i això, és el protagonista que la historia necessita. Hi crec que no n’hi podria haver hagut un de millor.

Finalment el llibre deixa una reflexió sobre el liberalisme en la sexualitat i el que suposa un matrimoni. El llibre acaba triant el matrimoni, jo personalment hagués matat el protagonista (una escena concret perillosament a prop de la yakuza en donava l’excusa perfecte, s’hagués convertit en una tragèdia molt interessant). Però abandonar a la pobre Hanako i tornar al “seny” del matrimoni no queda malament. Tot i això resulta agredolç. Crec que l’autor expressa a la perfecció des del punt de vista d’un inexpert que significa el món liberal i l’alliberació de la sexualitat. Però al final es queda curt conformant-se amb haver aprés de l’experiència, quedant-se amb la tradicional tria del matrimoni de tota la vida. És un bon final, molt ben portat i conduit, però no és el meu final.
Finalment vull fer una menció especial a la portada. No s’ha de jutjar a un llibre per la portada, però la portada és preciosa per si sola, un excel·lent art. Encisadora, elegant, seductora i sorprenentment molt representativa. Encara que no se ben be per què.
En definitiva el llibre m’ha encantat, te els seus contres, però cap d’ells resulta ser un defecte si no més aviat visions personals diferents a les que l’autor decideix plasmar. Al cap i a la fi és sense cap mena de dubte la millor novel·la eròtica que he llegit mai.

Deadpool

“Dedpool”: El superheroi més trastornat i irreverent (O antiheroi si volem ser més exactes). L’home que no sap callar la boca. L’heroi de les matances…

La pel·lícula no és cap novetat per a mi, molt abans de ser anunciada ja havia fet una lleu capbussada a la mitologia del personatge llegint alguna de les seves obres més recents. Ara be: que tal la pel·lícula? Al meu parer te un propòsit molt clar i arrasa amb ell.

Si hagués de classificar el film en un gènere, indubtablement li posaria l’etiqueta de comèdia romàntica. Doncs és això. Però cal precisar que és una comèdia romàntica plagada de violència extrema, humor negre, referències la cultura geek i pop en pràcticament cada seqüència ( de fet diria que més) i inundada per un llenguatge tan brut i gamberrista com li ha sortit dels collons. La trama és senzilla, espectacularment senzilla. Però esta ben portada i empara un format que fins i tot aconsegueix resultar fresc i interessant. Intercala la necessària historia d’orígens amb un present esbojarrat, fent que cap de les dues resulti excessiva i l’espectador pugui digerir-les amb naturalitat. I ambdues trames funcionen, estan ben narrades. Però essent sincers, la trama importa un colló. La peli és purament una plataforma per al lluïment del personatge i la seva esbojarrada personalitat. Combinant perfectament els moments en que no està matant i burlant-se de tot deu amb els que només ho fa a mitges. El més sorprenent es que entre tanta sang i paraulotes el romanç funciona sorprenentment be. La química entre els personatges és envejable i realment sembla una relació verídica. La peli no te falles, i no en te per què si en te una se’n riu, convertint-la automàticament en una virtut, una broma, una auto parodia. Es burla del seu baix pressupost, es burla dels topis que carrega, es burla de si mateix i amb certa complicitat també es burla de i amb l’espectador. Exceptuant potser la tensió final que acaba per resultar curiosament seriosa i molt tipica.

Les anades d’olla funcionen molt be. No te por a fer acudits sobre qualsevol tema, no es talla i sincerament això és un glop d’aire fresc. Tan li fa fer una referència a star wars, a batman o a els advengers. Tot a l’univers és per ell una font d’humor. I així és en Deadpool i que hagin pogut respectar-ne l’essència és genial.
La violència és humorista i sanguinària i sorprenentment ben coreografiada. La pel·lícula no te por de passar-se amb flipadures o acrobàcies impossibles, per que així és Deadpool i la pel·lícula ho sap.

Al final l’únic que li puc retreure és que la pel·lícula és massa comercial. Esta pensada pe a un públic que no sap qui és Deadpool i l’ha de conèixer. Això ja era quelcom que havia vist a venir en la seva extraordinària campanya de màrqueting (poques se n’han vist de tan bones). Que tot i ser extraordinària i no tenir por a ser ella mateixa, també començava a convertir al personatge en un ent tan comercial que semblava impossible que pogués escapar a les urpes d’aquest petit defecte. La seva bogeria queda restringida doncs el públic l’ha de digerir abans de fer-la seva. El romanticisme tot i que funciona perfectament és excessiu. No per empal·lagós, si no per què en Deadpool no és així. No es que no sigui romàntic o no pugui sentir empatia, però no te un romanç tan…. comercial. Tot i això, cal destacar que per les característiques del personatge, aquest sap sobrevirue als embats que això suposa. Doncs per la personalitat mateixa del personatge, aquest pot ser perfectament comercial mantenint la seva autenticitat.
El resultat final és extraordinari. No de la classe d’extraordinarietat que fa merèixer un oscar o la situa en el top 10 de millors pel·lícules del gènere en concret. És extraordinària com ella ho sap fer. Amb personalitat pròpia. Sent ella mateixa i sense importar-li ser-ho. i això al seu temps, és extraordinari.