En el Triangulo de la Verdad

Tinc una petita historia personal amb aquesta novel·la de Sònia Sànchez Farell. Cosa que curiosament és prou freqüent en les novel·les que aquí ressenyo. És una novel·la que vaig trobar entre les parades de sant Jordi de l’any passat (2017) i la sinopsis de la qual em va cridar poderosament l’atenció. Jo estava passejant tranquil·lament entre les parades de la vila de Palafrugell i veient l’obra en varies d’aquestes vaig pensar que seria una novetat i que no costaria massa trobar-la més tard quan passegés per Barcelona, on havia quedat precisament per a això. Així doncs vaig deixar escapar la oportunitat de fer-me amb el llibre i vaig anar cap a la ciutat comptal amb el propòsit de trobar-me amb la novel·la allà. Però per molt que vaig buscar,  anant fins i tot a llibreries dies més tard per veure si la podien localitzar, va ser impossible trobar-la. I així em vaig quedar jo, amb la sensació d’haver perdut la oportunitat d’adquirir-la en el seu moment, com si no hagués estat més que un somni o un miratge literari, un fantasma potser. Una sensació que ja m’ha assetjat varies vegades amb varies novel·les  (molt notòriament amb aquesta).  I com sabreu els que hagin llegit aquella ressenya, aquesta sensació es sol traduir en un màgic retrobament un temps després. I no cal gaire astúcia per endevinar que aquest és el cas, si no, difícilment n’estaria escrivint la ressenya.

Efectivament un any després (20018), vaig tornar a passar altre cop per les parades de Sant Jordi de la vila de Palafrugell i allà estava la novel·la, com si no hagués passat un sol dia. De seguida vaig pensar que potser el problema vivia en que l’autora era de la zona i per això m’havia estat difícil torbar-la fora de l’Empordà. Però la dona resulta ser de Sabadell. Varies preguntes i indagacions van resoldre finalment el misteri. La dona te amics a la vila, entre ells varis propietaris de parades de Sant Jordi. Així doncs, com no podia ser d’altre manera, il·lusionat pel màgic retrobament, em vaig fer amb la novel·la.

Que tenia l’obra que em cridés tant l’atenció? Parlava d’un intent de suïcidi frustrat  aparentment per un encontre relacionat amb el sexe , el luxe, la sensualitat i dues dones. La premissa prometia narrar a través de la sexualitat una historia on l’erotisme demostrés ser una profunda eina narrativa per a explorar la humanitat i el seu existencialisme més basic amb un intent de suïcidi com a punt de partida. La contraportada llençava promeses d’una historia on el sexe i la passió fossin l’eina per a sanar una anima turmentada fins a tal punt de voler acabar amb la seva existencia. Per desgracia la novel·la pren camins molt diferents als que jo vaig elucubrar.

El problema principal de l’obra és que significativament més del 90% d’aquesta és esborrable fins al punt de que no alteraria en absolut la trama de no existir. La historia es desenvolupa en les 5 primeres pagines i les 5 darreres mentre que la resta és una mena de desenvolupament de personatge (en singular). I podria estar be, però el personatge en qüestió és un personatge buit. No per ser un mal personatge, si no deliberadament buit. L’autora volia fer que el personatge fos buit, mancant d’emocions en absolut, passejant per una vida de luxe i passió sense cap sentiment en absolut. I ho fa molt be, està perfectament exposat. Durant més de dues-centes pagines. Dues-centes pagines d’un personatge buit vivint la seva vida buida, on no passa res d’interessant ni transcendent per que el personatge viu paral·lelament a la vida, passant per ella sense viure-la realment. I com dic és un desenvolupament molt bo del concepte que vol exemplificar, de la buidor emocional. Especialment a través del conflicte sexual que viu aquesta. Però son dues-centes pagines d’irrellevància i arriben a fer-se una mica pesades.

És difícil llegir el llibre, per que mai passa res. No passa res per que aquest és el propòsit de l’autora. Per que es un personatge buit que defuig la vida mateixa, al que tot al seu voltant li rellisca i que per tant no li passa res. Passen coses, i passen a causa d’ella, però no li passen a ella. Per que ella no les sent. És incapaç d’enamorar-se, sent afecte, però res més. Ni dolor ni alegria. Plaer, afecte, disgust, però no dolor o èxtasi, mai. La seva vida es resumeix en un perfecte equilibri de neutralitat. L’objectiu d’això és demostrar que l’absència de dolor no és un ideal, que la bellesa de la vida està en viure, no en passar per la vida. I ho aconsegueix. Però buf, és molt pesat. És pesat i a més, repel·lent. Per que és una dona que ho te tot, una família genial que l’estima molt i és multimilionària. Una intel·ligència i bellesa sense parangó, una carrer professional brillant per a la que no te cap dificultat. Tot és tan avorridament perfecte i autosuficient. Sembla que es burli del lector amb la seva avorrida bellesa i el seu avorrit luxe. Per que sí, la obra torna al luxe quelcom bastant soporífer i avorrit. Els moments d’emoció i tensió sexual de l’obra no venen precisament donats pel luxe si no en paral·lel a aquest. Crec que l’autora volia mostrar encerta manera un erotisme en el luxe però acaba mostrant més aviat el contrari.

No puc dir que la novel·la sigui dolenta. Per que es marca un propòsit i l’aconsegueix, però em dona la sensació que s’insisteix massa en allargar l’exposició de la vacuïtat i massa poc en exposar la resta de l’obra. Com he dit la historia general, passades les cinc primeres pagines de misteriosa introducció, no avança fins al final i quan es resol ho fa amb un recurs que prové d’aquestes pagines inicials fent que tota la resta del llibre no afecti en absolut en la resolució més enllà d’ensenyar-nos la vacuïtat del personatge. I aquesta és necessària per exposar-nos la reflexió moral que la novel·la suposa però no per al desenvolupament pel que fa a la trama. Així que inevitablement un sent que la historia coixeja, que està desbalançada i potser aquest és el major problema de l’obra.

Personalment el que menys me n’ha agradat és el fet que tot el que llegia ho sentia fals. Tota la riquesa i pompositat era falsa, precisament per que la protagonitzava una persona buida a la que aquesta riquesa ni tan sols la satisfeia de debò més enllà de ser una simple facilitat. Però el personatge és tan perfecte en tots els sentits que es irritant i avorrit. No és algú que m’agradaria conèixer.

No obstant la obra no és dolenta, és pesada. Però molts grans clàssics ho son. I tot i que sí crec que està desbalancejat, com he dit aquesta pesadesa te un motiu funcional que obté els seus resultats. L’únic problema és que amb molt menys (arribat al primer terç de la novel·la la vacuïtat ja estava perfectament clara) hagués aconseguit el mateix resultat.

En definitiva no és una obra que recomanaria. Tracta els conflictes entre el be, el mal i la felicitat des d’un punt de vista de la cristiandat fent servir l’erotisme com a motor de la seva narrativa. És interessant, però s’estén amb excés. Però tot i així m’ha agradat llegir-la. És interessant obrir-se a nous autors de les nostres terres que ens son normalment desconeguts.

La Venus de les pells

Aquesta és la portada del meu exemplar

La Venus de les Pells de Leopold von Sacher-Masoch (ja parlaré d’aquest nom més endavant) és un dels clàssics immortals de l’erotisme modern. Un clàssic (altre cop) que va caure a les meves mans (altre cop) fruit d’un regal de Sant Jordi. Aquest Sant Jordi ha passat una cosa curiosa i és que se me n’ha anat la pinça amb una força desmesurada (també vaig entregar la novena carta del projecte atrapa somriures, l’entrada de la qual ja està publicada (llegir entrada)). Adquirint la icònica xifra de 18 novel·les en la seva totalitat  (i això que me n’acabava de portar 7 o 8 de casa, uns quants clàssics d’aquests que ja hauria d’haver llegit), una muntanya de llibres que crec que trigaré un llarg temps a escalar (Jo espero que el proper Sant Jordi no se me’n vagi tant la pinça per que dubto que me’ls acabi tots abans d’un any i si adquireixo més llibres dels que puc llegir malament). Però aquest no és cap d’aquells 18 llibres (per més inri) aquest és un regal de sant Jordi que s’em va entregar amb retard una persona molt preuada per mi (la mateixa que em va regalar Rumbo a la Noche (veure ressenya) i la propietaria de El ultimo viaje de Tisbea (veure ressenya)). Per a llavors jo estava engrescat en la primera de les novel·les d’aquesta llarga llista que m’he adjudicat (Estats Units de Japó, potser la ressneyi, ja veurem) i em trobava amb problemes per triar quina vindria després. La venus de les Pells m’ho va posar fàcil. Un llibre regalat que em feia molta il·lusió tenia tot el dret a colar-se al capdavant de la llista de pendents amb tot el morro. Així que aquí el tenim.

Aquest clàssic, que encara no em crec que fos escrit al 1870, és una autobiografia eròtica en forma de novel·la, on l’autor va plasmar les seves experiències per a construir una historia que fos ell i no ho fos a l’hora. L’obra és en certa manera una hipèrbole de la seva mateixa realitat, la seva fantasia més grotesca. Potser el que ell no es va atrevir mai a ser. L’obra parla sobre el masoquisme, terme que ella mateixa no empra en cap moment, preferint el terme hipersensual. Llavors tenim a un protagonista que no és masoquista, si no hipersensual. En la societat moderna aquest adjectiu peca més aviat de ridícul i no vaig poder evitar riure el primer cop que ho vaig llegir. Però pensant-hi be és un bon terme per a descriure-ho, al menys tal com l’obra porta la hipersensualitat. És una concepció del masoquisme molt estètica i intel·lectual, quasi casta podríem dir (de fet és ambigu si és o no casta la historia, per que més enllà de petons no passa res èxplicit referent al terreny sexual). I en aquesta concepció tan pura i espiritual, que s’emmarca dins la concepció clàssica de la bellesa, el terme hipersensual deixa de sonar ridícul a les poques pagines i passa a sonar… profund. Així doncs aquest llibre és en certa manera un tractat sobre la hipersensualitat, un assaig sobre la bellesa d’aquesta a l’hora que una intensa novel·la sobre el masoquisme l’amor, el dolor, el desengany i… sorprenentment la desigualtat de gènere.

El llibre és un llibre dins un llibre. La historia comença amb un home que li explica un somni febril amb una dominant mussa vestida de pells. L’amic li explica amb to greu que aquesta mussa amb la que ha somiat (pintada en un quadre de la seva paret) és una dona que li va canviar la vida i a la que pertany una historia que li hauria d’haver explicat fa molt de temps. Llavors l’amic li entrega a l’home un llibre autobiogràfic titulat “diari d’un hipersensual”. Sort que aquest no és el títol de l’obra, de ser així dubto que hagués arribat mai a les meves mans. Crec que és important contemplar ambdós títols per comprendre del tot a l’obra. Per que aquesta novel·la és el diari d’un hipersenual (masoquista), que ens transporta dins el seu cap per fer-nos comprendre com troba la joia en el dolor i en el patiment, com més gaudeix com més el trepitges, com més l’humilies. Com més infeliç és a nivell físic i espiritual, més passió sent per dins. Per a ell l’amor i el plaer són una desgracia, una agonia, per que tot i el dolor que li produeixen, es veu incapaç de defugir-los. Al contrari, es veu incapaç de no acostar-s’hi sense remei. Per altre banda la novela és també el retrat de la venus de les pells, de l’ideal de sàdica amb la que només el més refinat i elevat dels hipersensuals podria fantasiejar. Una dona superba, elegant, formosa, però cruel i sanguinària, que més gaudeix com més tortura a l’esser que l’estima. Que el maltracta amb malicia i crueltat (que no amb vulgaritat) sense importar que el seu esclau sigui, com ella, una persona amb sentit i sentiments que pateixen i senten dolor. Així doncs la novel·la és a l’hora una definició del masoquista com un retrat de l’ideal de bellesa per a aquest.

És una novel·la que, com moltes en aquella època, te aires de assaig. El gruix de la obra consisteix en un seguit de diàlegs entre els dos protagonistes on filosofen/discuteixen sobre el significat de la bellesa i la sensualitat. Sobre l’amor i la seva manera d’estimar. Sobre allò que els atrau i els fascina i és clar, sobre la hipersensualitat. Masoch ho exposa tantes vegades i des de tants punts de vista que és difícil que no et quedi clar el concepte. Però el millor de tot és que tot i l’insistent del discurs, tot i donar voltes incansablement sobre el tema de l’amor i la sensualitat, les passions i el dolor, al menys a mi no se m’ha fet mai cansat. Hi ha alguna cosa en la prosa, una mena d’humor subjacent, un timbret petit que sense riure-se’n, doncs és per a ell un tema molt seriós, sap riure amb l’irònic de la situació. Així que durant els primers tres quarts de novel·la vaig pensar que aquesta consistiria més en un assaig que intentava definir i fer comprendre el masoquisme i la bellesa que en ell s’amaga que no pas una historia amb una contundència argumental. Que equivocat estava.

La que més m’escau per a l’obra diria

Un dels detalls de la obra que més m’han agradat és que, al contrari del que un podria esperar no és en aquest cas el membre dominant (ella) qui sedueix al membre submís (ell) cap al costat fosc d’aquesta perversió. Si no que passa a la inversa. És ell qui li implora que el trepitgi i el tracti amb crueltat, que sigui severa i cruel amb ell. No tant per que gaudeixi d’aquests tractes si no per que l’estima amb tanta intensitat que la sola idea d’abandonar-la el fa agonitzar. I en la seva agonia prefereix ser un esclau, un gos, un tros de carn trepitjada i humiliada, que no córrer el perill de deixar d’estar al seu costat. I ella d’entrada se’n riu. Riu com si es tractés d’una broma, assegurant que ella mai podria fer això que ell li demana a un home al que estima. Però ell tem, tem que algun dia (com ella diu que segurament acabi per succeir) ella el deixi d’estimar. I per això ell li suplica i la convenç. Per que alberga dins seu dues fantasies, la de tenir al seu costat una dona recta i pura, que l’estimi per sempre i la de tenir al seu damunt una venus de les pells, una dama dèspota i autoritària que el tracti amb crueltat. Dos ideals de bellesa contraposats que sempre han lluitat dins seu. L’un inculcat per la moral cristiana i l’altre arrelat en la seva més profunda infantesa. I si no pot tenir a la dona pura i fidel que sempre ha desitjat (tot i que més aviat sempre ha desitjat l’altre), es convertirà en un esclau i tindrà la dama cruel i dèspota. I tot i que a ella no es veu en aquest ideal, aviat comença a seguir-li el joc, només per provar. Convençuda que aviat ell se’n cansarà i podran recrear-se en altres passions. Però poc a poc el joc va esdevenint seriós i ella comença a advertir-lo. L’adverteix de que ha despertat una naturalesa nova i desconeguda dins seu i que encara poden tirar enrere. Però que si segueixen indagant, si segueixen aprofundint arribarà un punt en el que no hi haurà marxa enrere. Un punt en el que ella s’haurà convertit en la dèspota freda i cruel amb la que ell fantasiejava i a la que no li importarà destrossar a la seva joguina si això la diverteix. Però ell, febril d’amor i de passió es llença als braços de la seva estimada suplicant un i un altre cop que el trepitgi, que l’humilií. I tot i que ella l’adverteix, una i un altre vegada, incansablement, ell embogeix més de passió com més cruel és va tornant amb ell la dona. Fins arribar al punt on tal com ella havia advertit, ell acaba per penedir-se dels seus desitjos obscurs.

Al final del llibre succeeix una traïció. Una traïció que no és tal, doncs ell mateix l’ha demanat, l’ha suplicat. Però que quan esdevé el supera. Una passió que se l’emporta i arrasa i el destrueix, fent-lo miques. És un gir de guió que tot i advertit, tot i esperar-te’l, et sorprèn. Et sorprèn per que el sorprèn a ell. No te l’esperes tot i haver-lo vist a venir per que no creies que realment fos capaç, creies que en el fons l’estimava i mai li faria una cosa així. Per que desitges que el pobre Serverin (així es diu el protagonista) no acabi consumit per les seves pròpies passions. Però a l’hora una part de tu viu ansiosa per veure’l patir, potser la part que ell inflama amb els seus discursos, aquella part inesborrable de la curiositat humana que ens impulsa a tancar un ull però deixar l’altre obert davant signes de crueltat. Per que tot i que desitges que no pateixi, vols saber fins on és capaç d’arribar. Serà capaç de gaudir d’aquesta tortura fins al final? O acabarà odiant el que inflamava les seves passions? Un final que sens dubtes sap com deixar-te els sentiments a flor de pell.

No és gaire maca però és molt il·lustrativa

Un dels detalls en els que també m’he fixat és en el poc èxplicit de l’obra. És tan poc explicita que acaba per entrar en l’ambigu. Acabes sense saber si hi ha hagut cap contacte sexual més enllà de petons i carícies. No es menciona el sexe en cap moment, ni referint-se a l’activitat ni a l’òrgan. Tot plegat envolta a la relació de un molt beneficiós aire intel·lectual. Com si el seu fos un amor que transcendís la carn, com si no importessin més que els sentiments purs. Però no es pot evitar la pregunta: es toquen? Copulen? La novel·la no ho diu, ni ho insinua tan sols. Però tampoc dona a entendre el contrari. Diu que s’estimen durant tota una nit, però inclou aquest amor un acte carnal? Ella li diu a ell que tindrà sobre ella tots els drets d’un home casat sobre la seva dona. Per tant tindria el dret, si volgués, de fer l’amor amb ella. Però el reclama? No ho se. En dubto. No se si la intenció de l’autor era caure en aquesta ambigüitat o és simplement una conseqüència ineludible de l’estil del popi autor i de l’època en que va escriure l’obra. La puresa espiritual dels intensos sentiments del protagonista em fan creure que podria mantenir-se cast durant tota l’aventura, m’hi avoquen i tot. Però un pensament més realista em fa pensar que no podria existir una relació tan intel·lectual durant tant de temps amb un contacte tan íntim com besos, abraçades i fuetades sense arribar mai més enllà. Quina és la resposta doncs? Si m’ho preguntes a mi, la resposta és la ambigüitat, la imprecisió. La resposta es el dubte de no saber si és l’una o l’altre, dubte que afavoreix molt més a l’obra que qualsevol resposta definitiva que es pugui donar. Que l’envolta d’un halo enigmàtic, com la mussa mateixa. Així doncs la resposta és que mai ho sabrem i que serà millor així.

I aquí el tenim al senyor Masoch

El llibre conclou amb una reflexió. Una reflexió que em va obligar a aturar-me comprovar que feia més d’un segle que s’havia escrit i tornar-la a llegir. És una reflexió sobre el feminisme, tot i que suposo que en aquells temps el terme estava encara lluny d’existir (no tant en realitat, es va acunyar l’any 1882, només 12 anys després de la publicació d’aquesta novel·la). Masoch reflexiona sobre el per que de la seva malaltissa obsessió amb el poder. Sobre per que no pot existir una situació d’equilibri entre un home i una dona que s’estimin lliurement. Per que si l’home no domina a la dona, serà la dona la que domini a l’home. I Masoch jutja que, mentre l’home i la dona no siguin iguals, mai podran ser lliures. I no només emet aquest judici si no que acusa aquesta desigualtat no a causes naturals, si no a una educació social, a una desigualtat en les oportunitats laborals, a un problema de concepció del conjunt de la societat i no una naturalesa intrinseca en si. Doncs ell jutja que si l’home, dominant per imposició social, deixa de banda aquest rol, la dona el prendrà  sense dubtar-ho, demostrant així la nostre igualtat. Tots som igual de cobdiciosos i dèspotes, no és una qüestió de sexes. I per tant, només en el respecte de la autentica igualtat, podrà néixer una relació sana i de confiança que permeti aflorar un respecte sincer i genuí.

Una portada diferent

La reflexió final em va impactar com pocs finals ho han fet en una novel·la. Seria molt agosarat dir que és el millor final de novel·la que he llegit, però si no l’és, no se me n’acut cap millor. El llibre inclou també la copia d’un contracte real que l’autor va viure i en el que es vasa i l’anècdota d’una experiència real, que ajuden molt a comprendre que tant de realitat i quant de ficció hi ha en aquesta historia. Son apèndix que valen moltíssim la pena i que no pots deixar per alt. Gracies a ell comprens que Severin no representa a l’autor si no a l’ideal hipersensual que aquest porta dins però que per altre banda no conforma la totalitat de Masoch i que per tant ell mai podrà ser. El més curiós de Masoch però, és potser el seu cognom que recorda tant al terme masoquista, si és una casualitat dona per creure en el destí. Però per altre banda sona bastant provable que el terme masoquista s’encunyés precisament a partir del nom de l’autor. El clàssic mereix sens dubte el anomenar-se així. Imprescindible sense cap mena de dubte. No obstant, potser no és un llibre que recomanaria a tothom. Doncs aquells que no hagin llegit mai res d’antic, que no s’hagin endinsat mai en obres més similars a l’assaig  i menys properes a la novel·la moderna, potser no trigaran més de dues pagines en avorrir-lo. No obstant si no t’espanta el que d’ell n’he dit, sisplau, llegeix-lo.

El ultimo viaje de Tisbea

És l’unica portada del llibre que existeix :'(

Hi ha una historia peculiar sobre com aquest llibre va arribar a les meves mans. Peculiar per que és poc freqüent en mi. Els llibres que llegeixo són normalment o be heretats de la significativament extensa biblioteca familiar o en els darrers temps agafats en préstec a la encara més extensa (faltaria més) biblioteca publica. Menys freqüentment solo llegir llibres regalats i fins i tot encara amb menys freqüència comprats per mi. No per que no m’agradi comprar llibres. Simplement es llibres nous que tinc interès per comprar ja els compra el meu pare primer. Bonica és la vida que ens ha tocat viure. En qualsevol cas, com endevino endevinarà el lector, el d’enguany no correspon a cap dels casos esmentats. És en aquest cas un llibre agafat en préstec, no a la biblioteca, si no a una persona molt important per mi. Si malament no recordo li van regalar per sant Jordi, gairebé fa un any. I al llegir-me la premissa em vaig sentir agudament intrigat pel que aquest llibre podia tenir per oferir. Així que es va estendre una promesa: deixar-me’l quan ella l’acabés. Si l’acabava. Cosa de mig any després es va posar amb la lectura i després d’acabar jo amb les lectures pendents el llibre va finalment arribar a les meves mans. Després de tanta espera i d’alguns comentaris durant la lectura de la jovial propietària les expectatives eren força altes. Ara, exactament un any després d’aquella promesa m’evoco a publicar la ressenya. M’alegra afirmar que el llibre no m’ha decebut.

Podríem dividir el llibre en tres parts diferenciades, amb un respectivament diferenciat salt de qualitat. La partició resulta quasi còmica al tractar-se coincidentment de la presentació, el nus i el desenllaç. Cada una d’aquestes parts clarament diferenciada presenta una estructura pròpia diferenciada arrel dels esdeveniments que mouen la trama, tot i que el narrador be a ser el mateix, els seus punts de vista canvien per explorar nous conceptes i fer evolucionar el que explora. Per desgracia això fa decaure la qualitat. No tant per que empitjori en si, si no per que á inicial és tan bona d’entrada, que el que la succeeix no aconsegueix estar a l’alçada.

Està a tope de referencies literaries

La premissa és senzilla. La Tisbea no és una noia com les demés. La seva condició mental limita les seves capacitats socials fins al punt d’anular la seva facultat per llegir les emocions del altres guiant-se per a fer-ho per una lògica matemàtica que demostra no donar gaires bons resultats. Ella viu la seva vida, en el seu petit món, sense ser conscient dels problemes que comporta ni de la carrega que suposa. Un dia el seu neuròleg li proposa de sotmetre’s a un tractament experimental que miraculosament aconsegueix reparar la seva condició. És en aquest punt quan la Tisbea s’adona de la carrega que ha suposat tots aquests anys, dels somriures falsos, de les mirades incomodes, de les falses apreciacions que l’han conduit durant tota la seva vida. I quan pren consciencia de la realitat del depriment mon que l’envolta, s’esfondra. Tocat el fons de l’abisme, decideix fugar-se amb un jove amb tendències suïcides per recórrer un últim viatge i solucionar el problema matemàtic que havia passat tota la vida intentant resoldre, per al final, posar fi junts a la seva existència.  El llibre no te de fet gaire més historia a banda de la resolució del conflicte. Però be, no he dit res que no expliqui el llibre mateix a la seva contraportada.

El cotxe invisible. Molt cert.

La primera part del llibre, la introducció, be a conformar entre un terç i la meitat del volum total de pagines. I és sense cap mena de dubte el millor del llibre. En aquesta introducció el llibre es dedica a introduir-nos en els ulls de la Tisbea, a veure el món com ella el veu. Ens porta a la seva quotidianitat. I és meravellós. La Tisbea pateix un trastorn sense nom. I em sembla la millor manera de tractar el conflicte. En primer lloc per que li permet als autors  fer fluir la seva narrativa sense veure’s restringit a les característiques concretes d’un o altre trastorn. I en segon lloc per que al no ser-ne cap, els representa una mica a tots. Ja pot ser asperguer, autisme o qualsevol dels milers de trastorns que existeixen i que segurament viu molta mes gent de la que podria pensar. Però aquest llibre no es presenta sols com una reivindicació d’aquests essers humans. No és tan sols una immersió en la seva manera de percebre el món. És una invitació a pensar que hi ha maneres diferents de veure el món, que la nostre és sols una percepció. Que la nostre lògica i la nostre moral, evidents als nostres ulls, són només una de tantes maneres licites d’interactuar amb la realitat. Tu no ets millor per veure el món com el veus igual que la resta no ho és tampoc. La física moderna accepta la idea de que no hi ha cap sistema de referència privilegiat, tots son igual de vàlids, siguin o no més simples o enrevessats. No crec que això sigui del tot aplicable a la conducta humana, potser no tots els codis morals siguin lícits. Però sí m’atreviria a dir que no n’hi ha UN de privilegiat. No hi ha una moralitat absoluta, no hi ha una perspectiva o una manera de veure i entendre el món superior a les demés. Però deixant de banda les reflexions transcendentals sobre la moralitat de l’esser humà la mirada dins els ulls d’aquesta noia és preciosa. La narrativa és màgica i realment et fa entendre i involucrar-te en els seus motius, tot te sentit dins el seu món i els autors aconsegueixen que sentis com a propi aquest sentit. El to preciós, arrelat en els petits detalls de la seva lògica m’ha recordat molt a la màgica exploració que fa en Rothfus sobre el concepte de la narrativa amb l’Auri a la seva micronovela “La musica del silenci” (la qual, curiosament va ser el meu regal de sant Jordi de fa un any (o sigui quan li van regalar aquest llibre a ella), per a la noia en qüestió. Regal que encara no ha llegit (a mi em va regalar aquest: Rumbo a la noche). Com els autors juguen amb el contrast del que resulta evident per a ella i l que resulta evident per algú que veu el que la resta de persones veuen en ella crea una bombolla que ens fa allunyar-nos de la resta d’un món que la repudia sense intentar tan sols comprendre-la per endinsar-nos cada cop més en el seu interior.

És un gran llibre, os incito a llegir la ressenya (aqui)

El que passa amb el nus és que perd la màgia de la narrativa. La Tisbea es sotmet al procediment i comença a ser més “normal”. Comença a veure els sentiments del món que l’envolta i amb aquesta realitat la màgia s’esvaeix. Per que no hi ha forma de sustentar la narrativa encisadora de la introducció sense la visió aïllada del nostre món que aquesta vivia. La presentació vivia únicament d’aquesta narrativa, però n’hi havia prou per assolir l’excel·lència, no necessitava més que presentar el personatge. I un cop presentat el personatge ens importa, ens interessa la trama, però a mesura que la trama avança la màgia va desapareixent i la Tisbea deixa de ser la preciosa Tisbea per convertir-se… en un altre cosa. Podríem prendre això com una metàfora de com la societat esborra a les persones “diferents” per crear la uniformitat, però això no deixa de fer que en el canvi la novel·la s’hi vegi ressentida. La novel·la encerta al retratar de manera tan preciosa una mentalitat tan diferent. Sembla clar que al transformar-la no està reparant un error si no més aviat donant-li una eina. Però la nova Tisbea no te la màgia de la original, és una persona més mundana potser. El drama existencialista en que es veu submergida és profund i demolidor, dolorós. Però no és suficient per estar a l’alçada de la preciositat de la primera part. Això desgraciadament afecta al ritme. Tot i que el salt viu en un procés gradual difícil de distingir en algun moment et trobes sentint que aquesta és un altre novel·la. Ja no és aquella Tisbea vivint simplement la seva quotidianitat. Ara és la historia d’una jove depressiva en un viatge d’auto descobriment ple de peripècies. I això és pràcticament l’oposat a l’anterior. Un exemple molt clar del fet és en un accident de transit on quasi els cau un camió al damunt del que aconsegueixen fugir en una escena d’acció… M’enteneu? És acció. Acció! L’oposat a l’original. I el llibre no la necessitava. Podia ser un viatge tranquil, un auto descobriment relaxat, que fos un viatge, però que visqués en ell certa quotidianitat. Que seguís la línea del que el precedia. Però el viatge està ple de moments trepidants i impressionants, tan en la seva preparació com en la seva execució. I això més que el canvi de la Tisbea és el que trenca el ritme amb la primera part i la desenllaça una mica d’aquesta, deixant-la mig penjant. No em mal interpreteu, la part segueix sent molt bona, el viatge es succeeix en una sèrie de referències literàries i moments de descobriment i reflexió que aconsegueixen aprofundir correctament en l’exploració dels personatges. La trama és interessant i està molt ben filada. Però en la narrativa hi falla alguna cosa, hi ha una mena de desconexió. No és res que faci de la obra menys disfrutable, però potser si t’hi arribes a fixar no pots evitar pensar que no es tan bona com podria haver estat.

Potser posar només el quixot és pecar de poc ampli, però és el més simbolic

I finalment tenim al desenllaç. Son unes poques pagines i no és en aquest cas un problema de narrativa (que crec que puja la seva qualitat en les ultimes pagines) si no en l’execució. Està molt ben narrat, però el problema el tinc amb el que s’hi narra. Òbviament no explicaré el final del llibre. Però es pren una decisió al final, que peca flagrantment de ser molt poc arriscada. Arriba a un punt de màxima tensió, molt ben aconseguit, per deixar-lo en no res. No s’atreveix a anar més enllà.  Després ho intenta arreglar amb un a mena d’epíleg molt ben escrit que serveix més o menys per justificar la decisió final. Però per molt bonic i poètic que sigui aquest epíleg no fa que la decisió final faci desencaixar el drama. Altre cop aquesta part es veu desvinculada de la resta de la obra per la seva decisió que fa perdre seriositat al dramatisme existencialista expressat moments abans del fet. És com quan t’intenten colar el drama de la mort d’un personatge i un cop passat l’enterrament aquest es presenta dient que havia estat un error de perspectiva. I aquest és el problema, no tant el fet que ho faci, si no el com ho fa. La premissa per incórrer en el drama tot i que cap fet dramàtic succeeixi peca de ridícula, és un mal recurs per fer arribar a la historia fins a un punt, volent passar per una sèrie de punts sense importar les conseqüències que això tingui en la seva verosimilitud. Si els autors haguessin trobat un calçador més ben col·locat potser la cosa hagués funcionat. Per desgracia no ho fa i el final torna a sentir-se desvinculat respecte a la resta.

Aquest també s’ha de llegir sí o sí

Tot i aquests dos errors (no diré que son els únics, però la resta no crec que importin en la valoració de la obra), la novel·la resulta molt disfrutable i especialment recomanable. Potser el fet d’haver parlat tant sobre les debilitats que als meus ulls te la novel·la fa semblar que la seva apreciació sigui menor a la que realment sento dins. Però tot i els errors és una de les obres més encisadores i originals que he llegit en el darrer any. M’ha encantat i fascinat, fins al punt que les pagines volaven sense que pogués aturar-les. La perspectiva tendra que aconsegueix donar en la visió d’aquells individus que veuen limitades els seves capacitats socials pel motiu que sigui em sembla molt enriquidora i crec que pot aportar tant a desconeixedors com a experts en el tema (però ho diu un desconeixedor, així que què diré jo?). Així doncs, tot i que podria no semblar-ho, recomano l’obra a tothom en general. Especialment aquells que se sentin captivats per personatges amb maneres úniques i especials de veure el mon o gent interessada en aquesta mena de trastorns. Definitivament molt recomanable.

Rescat en el temps [1999-1357]

I aquí tornem a tenir al senyor Michael Crichton. El vaig descobrir per casualitat amb la gens desconeguda obra “Parc Jurassic”, que va superar per molt les meves expectatives per passar a topar-me amb la fantàstica “Next” (la millor obra que he llegit sens dubte de l’autor) i finalment acabant per llegir la gens menyspreable “Persecució Sexual” que tot i tocar temes molt diferents a la resta d’obres de l’autor també en va treure tot el seu potencial. Tots aquests llibres els vaig trobar per casualitat a la biblioteca rebuscant entre els prestatges alguna cosa que em cridés l’atenció. Rescat en el temps però no podria ser més diferent. Michael Crichton és ja per mi un autor conegut, després d’haver llegit tres llibres seus és fàcil reconèixer la seva manera de fer, te un to quasi científic molt característic, et trasllada a un formalisme vers la ciència que la fa sentir real i viva, tot i que mai ho sigui del tot (de fet on menys ho era diria que és a Persecució sexual, que va sobre assetjament laboral i la faceta científica no era necessària en absolut, dada curiosa). És un autor segur de si mateix que de vegades sembla caure en l’error de creure saber més del que sap en realitat. Però que tot i així és capaç de tractar les seves histories amb un rigor científic que sovint costa de trobar (tot i que amb una lleugeresa de la que potser ell no és conscient a jutjar per la seriositat amb la que es pren a si mateix). Així que quan, comprant un regal d’aniversari per a la meva mare, em vaig trobar per casualitat un munt de llibres vells per a 3 euros el volum, els meus ulls calculadors no van poder evitar caure en el gruixut volum que destacava en negre sobre la resta i que sens dubte era el més econòmic en nombredepagines/€, sorpresa la meva quan allà hi vaig trobar escrit amb paraules gegants: MICHAEL CRICHTON.  Un autor conegut que m’havia sorprès més d’una vegada amb obres molt competents i ben tramades i que representava una garantia de qualitat per només 3 euros. No vaig dubtar en agafar-lo i afegir-lo a la resta de les meves compres en aquella botiga. Així doncs per quarta vegada em trobo al davant amb un llibre de l’autor i per primer cop, el llibre és meu.

Podríem dir que aquest llibre va sobre historia i física quàntica. O que va sobre viatges en el temps si ens poséssim més convencionals. Però aquí el que importa no és que viatgem en el temps si no com ho fem i per que ho fem. Ho fem a través de la física quàntica explorant aquesta fascinant branca de la física i ho fem per explorar la fantàstica disciplina de la historia, per a ser concret la historia de l’Europa medieval, situant-nos en territori francès durant la guerra dels cent anys, en terres frontereres entre la corona francesa i l’anglesa. No soc un gran coneixedor pel que fa a la historia i menys en el complicat període en el que aquest home decideix embarcar-se, però sembla que és bastant fidel al coneixement històric de l’època. Pel que fa a la física quàntica… Be, jo estudio física quàntica i… no te res a veure. Comença be, però al final sembla Descartes intentant demostrar que Deu existeix només per que les dues primeres passes de la seva argumentació eren correctes. Però se que si no sabessis de física quàntica tot el que diu aquest home et semblaria bastant creïble i professional, potser exagerat, però com succeïa amb jurasic parck no tan llunyà a la realitat tampoc. Però és clar, quan saps del tema… be, aquest no tan llunyà demostra ser-ho molt.

La portada que més m’ha agradat. Em recorda a: La carretera.

El llibre comença molt be. De fet el començament és el millor. Tota la part prèvia al viatge en el temps és el que més m’ha agradat i llegits ja uns quants llibres, crec que és el que millor se li dona a l’autor. És una mena de truc que fa servir en quasi totes les seves obres i que tot sigui dit, se li dona de fabula. L’home presenta un problema, una incongruència en el sistema que no te solució aparent. Comença a donar voltes sobre l’enigma mostrant-nos a diferents personatges interactuant amb el mateix enigma i descobrint diferents conseqüències d’aquest que cada cop el tornen més i més confús (a no ser que el títol et doni a entendre que viatjaran en el temps i que per tant la solució a per que han trobat unes ulleres modernes en una cripta de segles d’antiguitat és que ells mateixos viatjaran en el temps més endavant). Un cop la curiositat del lector està enganxada Crichton comença a narrar-te el problema amb una sèrie de detalls científics o pseudocientífics que escoltes amb atenció per que estàs fascinat amb la idea de resoldre el trenca closques. Amb aquesta sèrie de detalls d’indole científica Crichton aconsegueix justifica la “realitat” del que t’està presentant, fent que el lector entri en una mena de sensació de que està llegint una realitat i no una ficció, per que tot està molt ben datat científicament. I un cop submergit d’aquesta manera en l’ambient, Crichton te llibertat per portar-te on vulgui i explorar tots els temes que vulgui, per que ets seu i t’ensenyarà el que vulgui. És un mètode que se li dona especialment be i que a mi m’ha fascinat més que mai en aquesta obra. El problema és el que ha vingut després.

La meva portada

I no, no és que les especificacions científiques em trairessin de context al ser coneixedor jo de la matèria, tot i que no gaire correctes em semblaven molt ben buscades i no em van treure de la ficció en cap moment. El que em va treure de la ficció és precisament l’apartat històric. I el problema aquí no és que Crichton no estigui ben documentat, de fet crec que està sobradament documentat, de fet et dona a entendre varies vegades que ho està donant detalls innecessaris del període (per que com casualment els protagonistes son historiadors, la narrativa dona peu a fer-ho) la única funció dels quals sembla demostrar-te el ben informat que està l’autor. El problema crec, cau en que Crichton és pren la historia com si fos una ciència exacte sobre la que hi ha una veritat absoluta que ell t’ha de demostrar. Entenc que es va rodejar d’una sèrie d’historiadors que li devien explicar que el període devia ser segurament així i aixà i que ell va anar assentint. Una sèrie d’historiadors que li van anar desmentint certs topics de l’edat mitjana mentre ell els anotava per assegurar-se que culturitzaria al lector en aquest aspecte. Per tant, res del que diu sobre el període històric és fals. Però t’ho ven bastant com una veritat absoluta i indiscutible, quan la historia és una ciència inexacte i sovint molt difícil de desentranyar. Basada (com de fet tota la ciència) en una sèrie de suposicions no confirmades però que sembla que encaixen millor que la resta en les dades que es coneixen. I això si que em treia de context. Per que els personatges semblaven ser allà només per justificar que l’autor t’anés explicant tot el que sabia del procés. Per que la narrativa t’anava venent tot el rato una veritat absoluta que dubto que sigui tal. I per que en certa manera podia sentir certa hipocresia en la manera de narrar la seva obra.

Aquesta és la portada original imagino

Hipocresia per que? Doncs hipocresia per que Crichton dedica mitja obra a ensenyar-te que la edat mitjana no era tan barbàrica, que més bàrbars som ara que ens matem a milions amb armes molt més destructives, que va ser una època de creixement cultural i econòmic que sovint no es representa en les obres sobre la època per passar després a exhalar la figura d’heroi cavalleresc i recórrer a una sèrie de topics medievals que fan que tota aquesta feina perdi credibilitat. No et pots dedicar a pregonar que els topics del salvatgisme a l’edat mitjana no eren tals per després anunciar que les fantasies sobre cavallers nobles si que ho eren. Em sembla en certa manera hipòcrita i no crec que afavoreixi a l’obra.

Portada per al public adolescent

Un altre problema de l’obra son les casualitats oportunes que no paren d’assaltar els personatges un cop i un altre. No pots dedicar-te a anar dient-li al lector cada dos per tres el molt realista que és la teva obra quan els protagonistes estan salvant la vida a l’últim moment cada cinc minuts amb premisses més falses que les morts a One Piece. Per que, que un historiador per molt expert en el maneig de l’espasa que sigui s’enfronti solt contra vuit homes i es tiri al riu després de sobreviure-hi salvant als seus companys mentre el graner explota a les seves esquenes (literalment passa això), surti de l’accident pràcticament il·lès i el lector ho accepti com si res, no és massa creïble. El llibre pretén ser rigorós i realista, però està ple de convenients trampes narratives per mantenir vius als protagonistes i fer que se surtin amb la seva per després embolicar-los la troca una estona més. Per que l’altre problema del llibre és que dona moltes, moltes voltes. S’embolica més del compte amb una duració excessiva per al que vol explicar. I s’embolica per ficar persecucions innecessàries i múltiples empresonaments amb les conseqüents múltiples fugues. Dona voltes sense sentit que fan perdre l’emoció que tenia el llibre i oblidar-te de quin era el misteri que volies resoldre. En paràmetres de Hollywhood diria que presenta una idea interessant, però se n’acaba anant més per l’acció. Només que l’acció està pintada sota un autoimposat vernís realista que no la fa tant impressionant i a l’hora la fa ridícula quan intenta ser-ho(recordem el graner).

I després de tota aquesta critica direu. Vaja, que poc que t’ha agradat aquest llibre no? Quina decepció. Doncs no, la veritat és que m’ha agradat força, si be se m’ha fet una mica llarg al final. La perspectiva és interessant i està ben plantejada. El viatge en el temps  i els seus problemes tècnics mantenen al lector interessat. I tot i que el viatge és en el fons una excusa per passejar per la historia de la època, és un paisatge històric bonic de contemplar. I tot i que l’autor sembla esforçar-se a estones per treure’t de context, l’obra resulta molt disfrutable en la majoria del seu recorregut.

La recomano doncs? No gaire. No és un mal llibre, però hi han masses bons llibres esperant a que els llegeixis com per posar-te amb aquest. Però sens dubte és millor que molts dels que triomfen immerescudament. A qui no tingui gaire bagatge sobre els temes que tracta el llibre li resultarà interessant i nutritiu, però si en saps massa potser acaba per resultar-te pedant i superficial. Jo em quedo en un terme mig. Si t’encanta Crichton llegeix-te’l ni que sigui per acabar-te la seva biografia, no serà una pèrdua de temps. Però si no, i a menys que el concepte t’hagi cridat molt l’atenció, millor ves a buscar un altre obra.

Llum Antiga

Feia temps que no em passava per la biblioteca a agafar un llibre i em venia de gust. Em venia de gust per que allà hi he descobert obres molt bones i que amb perspectives inesperades expandien l’imaginari literari de les possibilitats descobrint-me generes i reflexions. El més notori ha estat sens dubte el gènere de la literatura eròtica, gènere el qual no havia tocat abans d’agafar-ne el primer llibre farà poc més d’un any, tenint ara, comptant aquest, onze llibres llegits (tots ressenyats) a les meves esquenes. Segurament per això em vaig acabar decantant un cop més per la literatura eròtica al cercar entre els prestatges de la biblioteca Jaume Fuster.

Amb Llum Antiga de John Banville ens trobem amb una novel·la que tot i amb una premissa molt eròtica d’entrada al final ho acaba essent més aviat poc. El llibre ens planteja en un inici una historia que gira al voltant de certs encontres sexuals succeïts en el passat donant via lliure per explotar un sense fi de fantasies rememorades. Però per sort o per desgracia la novel·la no tira per aquí. Per sort per que li permet explorar un potencial literari molt més ric i desconegut que aporta idees noves i presenta reflexions mereixedores de ser considerades creant indubtablement art literari. Per desgracia per que es perd l’emoció del risc i el frenetisme de les aventures sexuals que l’haguessin salvat de ser un llibre llarg i avorrit.

El llibre m’ha agradat, te conceptes molt interessants que crec que val la pena explorar i que personalment m’han nodrit. Però se m’ha fet llarg, se m’ha fet llarg i a estones se’m feia avorrit, fent que la idea de posar-m’hi degenerava en una mandra insostenible. Em recorda una mica a aquells llibres tan llargs i pesats que et fan llegir a la eso i al batxillerat: llibres bons i que personalment hem van agradar, però llibres llargs i carregosos que necessiten d’una atenció perllongada i dedicada per a nutrit-se’n i que són el pitjor candidat possible per a incentiva a la lectura a un públic juvenil i desganat al que se l’obliga a posar-s’hi. Repeteixo, son bons llibres, i a mi em van agradar. Però jo soc un bitxo raro i els criteris d’elecció literaris no s’haurien de basar ni en els bitxos raros ni en la qualitat literària de l’obra, s’haurien de basar en com poden nodrir i influenciar als joves que els agafen. Per que per mostrar-los la profunditat de la literatura, primer els has d’interessar per la literatura. Un concepte basic que sembla incapaç de comprendre per al sistema educatiu. Però no volia divagar: el llibre és llarg i farregós, però val la pena.

La obra comença amb un home sexagenari (és una aproximació, i la paraula sexagenari mola) rememorant des de la tranquil·litat d’una llar en aparença tranquil·la els records distorsionats d’una llunyana infància on essent un nen pràcticament pre-puvert va tenir una aventura sexual amb una dona madura, una milf en tota regla, mare del seu millor amic. En unes primeres pagines sembla que el llibre va d’això: l’home explicant-nos les seves eròtiques aventures amb una dona madura. Un nen començant a descobrir la seva sexualitat mentre una dona casada s’aboca a la tragèdia de tenir d’amant un nen de l’edat del seu fulll. Però el llibre no triga en fer-nos notar que el llibre no només ens transporta a aquesta historia si no que n’hi ha dues més. De rerefons una tristesa es fa palpable en la narrativa, alguna cosa manca i no triguem a ser sabedors d’una tràgica i misteriosa mort de la filla del protagonista que els manté a la seva dona i a ell en una mena d’estat d’espectre que divaga pel mon sense ser-hi realment, vivent més en el passat que en el present inexistent. És per això que el protagonista rememora la seva joventut, per que no hi queda vida en el seu present.

Però mentre l’home divaga rep una trucada. Va ser un actor mitjanament reconegut de teatre i ara, quasi retirat rep una trucada: algú vol que protagonitzi una pel·lícula. Ell mai ha fet cinema, però una mena d’orgull actoral l’empeny a emprendre aquesta aventura per sortir de la desídia desganada que és la seva vida. Però estranyament el personatge misteriós al que ha d’interpretar sembla guardar una sinistre relació amb l’enigmàtica mort de la seva filla, al temps que l’actriu que coprotagonitza amb ell el film sembla ser a estones el viu retrat de la seva filla. Pensareu que potser aquí el llibre decideixi tirar per una aventura amb aquesta jove actriu per invertir els rols que en la seva joventut va viure, però res més lluny de la realitat. Acaba esdevenint més aviat una estranya figura paterna on més que substituir la seva filla busca entendre preguntes inconcluses i evitar a la pobre noia el destí que la seva filla no va poder esquivar. Sona trepidant? Doncs no ho és en absolut.

Per que tot i tenir totes aquestes trames diria que el llibre no va de cap de les coses mencionades. El llibre va sobre la memòria, sobre els record i el subjectiu d’aquest, sobre com ens modelen, ens transformen, ens condicionen. El llibre és un tot introspectiu, que explora en la psicologia d’un individu i en com els records afecten a aquest i sobretot com aquest afecta als records. Per que si una cosa destacaria sobre la resta en aquesta novel·la és com la narrativa tracta als records.

El llibre no narra els record com a fets, els narra com a records, i com a tals estan plens d’incoherències que no deixa de remarcar, com el fet de recordar el terra ple de fulles seques tot i succeir durant les vacances d’estiu, o de portar abric i gorro tot i poder fregir ous a la carretera. I aquí és on passa la major part d’el llibre, entre records imprecisos i analitzant com d’imprecisos son. En certa manera és un experiment literari que explora amb realisme el concepte d’una narrativa retrospectiva rememorant el passat. Normalment la ficció, quan utilitza aquest recurs peca de presentar-nos uns records lúcids i perfectament definits que no difereixen gens del que podria ser la narrativa del present. Això parodia aquest concepte mostrant-nos que sí es pot executar be aquesta narrativa de forma realista. No obstant el llibre es perd molt en els records. No deixa de ser part d’aquest realisme que menciono, un home vell que acabada la seva felicitat no pot més que perdre’s en les seves memòries per tractar de buscar un sentit a la seva vida destrossada. Però aquesta pèrdua pels records és llarga i lenta i inevitablement es farà avorrida per a qualsevol lector que no hi estigui preparat. Potser si estàs acostumat als clàssics el libre et semblarà molt més digerible en aquest sentit, però si no has fet més que llegir les àgils obres modernes de l’actualitat segurament aquest llibre et semblarà un viatge interminable.

Però com dic a mi m’ha agradat. M’ha agradat per que el que fa be ho fa molt be i la resta potser es fa llarg o avorrit a estones, però en cap moment m’atreviria a jutjar la seva qualitat com a negativa. El llibre aborda altres temes com la superació de la mort d’un esser estimat, com ajudar als altres pot donar un camí a un anima perduda, les pressions a vegades mortals del mon de les estrelles de l’espectacle i tota la hipocresia que el volta i com la vida segueix al seu ritme encara que per tu sembli haver acabat.

No obstant els records son el protagonista indiscutible del llibre. No uns records en si, si no el record com a concepte, essent un personatge més, el personatge. I que el llibre aconsegueixi això és una obra d’art. Al final llum antiga és un títol digne de la novel·la doncs defineix a la perfecció aquest protagonista fantasmagòric que son els records, una llum difosa que prové de l’antiguitat. No recomano aquest llibre a gaire gent, no obstant dic això: és bo. I si t’ ha cridat l’atenció el que he dit d’ell, si ets d’aquells pocs que els agradi gaudir d’una obra lenta i tranquil·la que es para a experimentar amb la narrativa i explora camins alternatius, que ets capaç de gaudir d’aquells clàssics lents de temps ençà i que vas gaudir amb les tortuoses novel·les imposades de l’educació obligatòria, a tu, potser llegir-lo t’aportarà quelcom de nou.