Ombres Tenebroses

50 ombres de Tim Burton

Soc del parer que tant Tim Burton com Jony Deep han anat perdent aquell toc màgic i especial que els caracteritzava durant els últims anys (sí, ho se, paraules polèmiques). Mentre que Deep es tornava més pla en la seva actuació al temps que agafava papers cada vegada més estrambòtics, Burton perdia l’essència màgica de les pel·lícules que temps ençà va dirigir per tornar-se cada cop més anodí, menys autèntic i més comercial. Potser no he vist les pel·lícules adequades, però el tast d’Alicia (veure ressenya) ja em va servir per adonar-me d’aquest fet. Amb aquesta premissa m’enfronto doncs a un altre modesta producció tant de l’un com de l’altre que a més a més va passar amb més pena que gloria pels cinemes del món amb critiques no gaire optimistes. Quina sorpresa la meva al torbar-me amb un producte tan disfrutable.

Juguem a un joc: faré una ressenya paral·lela amb gifs
Juguem a un joc: faré una ressenya paral·lela amb gifs

La pel·lícula te una premissa romàntica en el més clàssic sentit de la paraula. Una tragèdia romàntica amb bruixeria i vampirisme que segueix els esquemes més basics de despit i tragèdia. Amb donzelles d’extremissima bellesa deixant-se caure per un dramàtic penya-segat induïdes a l’acte per l’influx d’una rancorosa bruixa a la qui li ha estat negat l’amor que la donzella ostentava. Maleint-lo per tota l’eternitat, la bruixa fa caure sobre l’amant una maledicció que el converteix en un vampir immortal, obligant-lo a patir durant la resta de la seva no-vida l’aflicció per la mort d ela seva estimada. Tancat i segellat en una tomba on patirà l’aflicció de viure en mort el nostre protagonista aconsegueix tornar docents anys més tard decidit a deixar enrere la seva aflicció i recuperar la deslluïda fortuna familiar. La premissa inicial no pot ser més bàsica. Segueix un per un els patrons del romanticisme clàssic i els executa duent-nos una historia sense masses sorpreses pel que fa a la trama. Però el màgic d’aquesta pel·lícula no és la trama, és el to.

L'hummor
L’hummor

Si digués que es tracta d’una comèdia no em sentiria còmode del tot. Doncs tot i tenir un humor estrany aquest no és el protagonista. Un esperaria que amb un esquema tan clàssic i afegint-hi l’humor tinguéssim una parodia del gènere. Però sento que tampoc és el cas. Un homenatge doncs? La veritat és que el terme tampoc m’acaba d’agradar. Que és doncs la pel·lícula? No ho sabria dir. Però si hagués de dir-ne alguna cosa, i sense saber res en absolut de la vida del director en aquell moment de la seva vida, diria que aquesta és un reflex de l’estat emocional que vivia en aquella època. Per que és el que em transmet i és el que em sembla tan interessant d’aquesta pel·lícula. Ni la trama ni els personatge ni l’humor. Si no una mena d’essència estranya que sembla descriure l’estat emocional d’una persona. I quin és aquest etat emocional?…. Be, jo diria que, frustrat i calent, molt calent.

L'ambient
L’ambient

Per que el que ressalta d’aquesta pel·lícula és el seu alt contingut de referències (si es que se’n pot dir així, doncs quasi s’hauria de dir evidencies) sexuals. Tota l’aura de la pel·lícula està carregada amb una espècie de tensió sexual, com un calenton contingut molt, molt estrany. Ens trobem en una casa habitada per dos criats: una (molt entranyable) vella xoxa, i un home per a tot  mandros, brut i rondinaire (que també acaba sent molt entranyable) a qui ningú li posaria una mà a sobre. Hi viu també un nen que veu fantasmes i el seu pare, un inútil acabat, simple, egoista, avar i bastant subnormalet (que no és gens entranyable). Cap d’aquest tres homes despertaria el menor desig sexual a una dona com cal. El problema és que en aquesta casa d’aquestes n’hi ha tres. La senyora de la casa, una dona orgullosa, capaç i atractiva que es veu relegada a intentar conservar l’arruïnat patrimoni familiar a l’hora que lidia amb una desequilibrada família que porten la seva serenor als extrems més insospitats i que l’omplen de frustracions. Una psiquiatra amargada i alcohòlica, que viu deprimida per una joventut que se li escapa, frustrada per no aconseguir atreure com li agradaria a un sexe contrari que sembla haver desaparegut de la seva vida. I finalment a una adolescent en plena revolució sexual, que es veu tancada en una família antiquada dins un poble de mala mort sense res d’interessant i que desprèn erotisme i provocació en cada, gest mirada, paraula, queixa o… en fi, que es podria tirar un pet i fer que semblés orgàsmic. El cas es que tenim a tres dones evidentment frustrades i calentes que conviuen dins una casa on els únics homes que hi ha només podrien causar-los repulsa.

L'argument
L’argument

Però si una dona va calenta en aquesta pel·lícula és l’antagonista, una bruixa que al cap i a la fi ho fa tot per un calenton frustrat. El d’un amant que va preferir l’amor a les seves promeses de sexe desenfrenat. Provocant que aquesta es senti ressentida per que algú no hagués volgut tastar el seu cos superb i digne d’admiració. Tot plegat és una sensació que flota per la pel·lícula com un fantasma. El fantasma de les dones calentes i que em dona la sensació de ser una representació de les fantasies sexuals del director. Plenes de fantasia romàntica, plenes de bruixes, vampirs i fantasmes. On com si d’una porno es tractés tot està ple de pàl·lides dones més sortides que el pic d’una taula disposades a ser totalment complaents per al protagonista de la fantasia en concret. Segons com, aquest ambient podria ser insultant o fins i tot degradant, tot i que no crec que sigui el cas. Aquest fervor sexual reprimit que impregna la pel·lícula cau simpàtic, molt simpàtic. Segurament degut als tocs d’estrambòtic humor que els cohesionen amb la vessant romàntica del metratge.

La crítica
La crítica

La pel·lícula és clar te falles. El final és estrany i precipitat i dona la sensació que no es un final en absolut (més aviat sembla un principi, com si la peli fos el preàmbul d’una sèrie de comèdia fantàstica o alguna cosa per l’estil). Tenim una dona llop que surt del no res, un parell de trames fantasmagòriques que es portaven arrossegant tota la trama i que es mig resolen com per art de màgia. La trama acaba per ser en excés simplona i mancada d’originalitat amb uns personatges tan caricaturitzats que un es pregunta per què la pel·lícula no és més còmica. Però res d’això importa, perquè val la pena. Tot i que la comèdia del film no és massa divertida, el calenton contingut que s’hi amaga sí que ho és si l’aconsegueixes entreveure. I sabent això és enormement disfrutable.

Els fans
Els fans

Tinc entès que la pel·lícula no va agradar gaire fins i tot entre els fans del director. I la veritat no em costa entendre per què. Tim Burton no es caracteritza precisament per les referències sexuals. Potser més aviat per la seva absència. I aquest film no és precisament subliminal, de fet es molt descarat. Tant descarat que en més d’una ocasió t’arranca un somriure d’incredulitat davant el flagrant del que insinua l’escena. Em fa pensar que el director tenia ganes de deslliurar-se, anava calent i no volia haver d’aguantar el cenyir-se a un estil determinat i ometre aquesta part de la realitat que és el sexe. I així ho va fer. Fent que al final aquesta sigui una de les pelis més originals i fresques d’en Tim Burton el ens últims temps. És clar que original sense voler-ho.

En definitiva  és una pel·lícula normaleta, sense res de l’altre món. Una pel·lícula sense gaires complicacions perfecte per a veure un diumenge a la tarda. Però darrere aquesta burda simplicitat amaga un evident sentiment reprimit que en certa manera i sense voler-ho és pur art. Em dona la sensació que poques vegades una pel·lícula havia aconseguit transmetre millor un sentiment com aquesta. El que ningú s’esperava es que aquest fos el sentiment de calentón.



WARCRAFT: L’origen

Abans de començar amb aquesta ressenya em veig obligat a comentar que de fet del món del Warcraft només en coneixia l’existència fins abans d’informar-me del context per a la pel·lícula. No he jugat a cap videojoc de la sèrie i definitivament no sóc pas cap fanàtic de la franquícia. És quelcom que per desgracia un es veu obligat a deixar clar d’entrada per possibles “faltes de respecte” a l’obra original. La pel·lícula és una adaptació, però no la puc jutjar com a tal essent un complet desconeixedor de l’obra original. L’únic que se és que es basa en una historia més extensa que te en els seus inicis el format narratiu d’un videojoc d’estratègia.

Dit això diré que no esperava molt d’aquest film. Les critiques que n’havia sentit eren força irregulars. Pel que n’havia llegit tot i ser un conflicte força senzill era molt interessant, però coneixent el poc que la industria es pren seriosament les adaptacions de segons quins formats (els videojocs no són l’únic… si no mireu Dragon Ball Evolution) el projecte no donava gaires esperances. Però després de l’enorme notorietat que han aconseguit el gènere dels súper herois a la gran pantalla amb propostes ben fetes i que al menys intentaven aportar alguna cosa a la industria, les grans productores s’han adonat que en les adaptacions d’aquestes histories ignorades hi ha molt més suc si es fan be que si no (tant costava arribar a aquesta conclusió?). Així que encara amb passos dubtosos aquestes han començat a invertir talent i pressupost en les primeres adaptacions que marcaran el camí a seguir per les que encara estan per venir. Dos videojocs estaven essent preparats per a ser adaptats de forma seriosa a la gran pantalla, el mateix Warcraft i la també notòria saga d’Assassins Cred. No he jugat a cap dels dos, però estic vagament familiaritzat amb els conceptes que manegen i tot i que no amb especial il·lusió sí són dues propostes que tenia curiositat per veure. Finalment la primera d’aquestes dues ha arribat a les nostres pantalles i tot i que el tràiler el film em va captivar les critiques irregulars van abaixar els meus ànims (que be, tampoc eren tan alts la veritat) fins al punt de pensar que no l’aniria a veure. Però al final l’absència de títols suggerents a la cartellera va fer  que una proposta per anar al cinema del meu pare ens acabés portant a la sala on projectaven Warcraft. Així doncs, que m’ha semblat la pel·lícula?

Tècnicament aquesta és una passada. Amb uns efectes especials al·lucinants la pel·lícula aconsegueix crear una sensació d’immersió molt ben projectada sense renunciar per això a un toc característic que li dona personalitat pròpia. Els escenaris són increïbles, però si alguna cosa cal destacar respecte a l’apartat visual és el realisme dels orcs. El senyor dels anells va marcar un abans i un després respecte al realisme en la caracterització de la fantasia. Amb aquell colossal treball de fa ja tants anys que sembla no haver envellit. Els orcs representats al senyor dels anells eren un dels obstacles més grans per a l’apartat visual d’aquesta pel·lícula. Aquells essers de mida humanoide estaven fets sobretot amb maquillatge i tenien el realisme dels moviments d’actors reals. Aquí en canvi el maquillatge era una opció impossible degut a la constitució dels orcs en qüestió. Per tant el CGI era l’única alternativa. I aquest ha estat terriblement ben implementat. No són els efectes especials més al·lucinants que haguem vist en la gran pantalla, però sí estan molt ben aplicats en el col·lectiu que representen i resulten més orgànics fins i tot que els mateixos humans (més que res per les aparatoses armadures d’aquests, que es veuen més irealistes que els mateixos orcs). He de dir no obstant que deixant de banda orcs i humans no m’ha agradat la caracterització de les altres especies. Els nans tot i que ben fet es veien massa caricaturescos i els elfs directament es veien falsos i ridículs. Entenc que la franquícia volgués donar un aspecte cartoon-realista basat en l’estètica del videojoc i era una bona idea. Però el disseny no ha sabut quallar en la caracterització d’aquestes dues especies. Semblaria que els humans no necessiten gaire caracterització, però aquesta viu en el seu vestuari. I tot i que m’agrada com encaixa el to cartoon de l’exagerat de les armadures, amb les grans proporcions característiques dels dissenys de la saga, el que no m’ha agradat és la seva textura. En paraules simples les armadures es veien massa llises i impol·lutes, no se si eren reals o fetes per ordinador però es veien tot sovint falses donant una sensació que a estones em treia de l’experiència (de fet igual que el golem excessivament llis) però be, son defectes menors que al cap i a la fi poden ser molt personals.

La trama és senzilla i de fet ja la coneixia d’abans d’anar a veure la pel·lícula. Els orcs fugen del seu món contaminat a través d’un portal màgic cap al món d’Azeroth, caient en les terres dels humans que hauran de lluitar per impedir la plaga que la Orda (l’exèrcit dels orcs) representa. El conflicte és interessant i un paral·lelisme quasi accidental amb la crisi dels refugiats a Europa. Els orcs són literalment immigrants que fugen del seu món destruït per forces majors a les del poble pla (i directament ocasionades pels seus governants). Immigrants que es veuen obligats a lluitar per subsistir en un nou món que els veu com un element hostil. Pobres desemparats que només busquen un lloc on viure davant l’impossibilitat de tornar a una terra destruïda. Està clar que hi ha diferencies, els orcs són per voluntat pròpia una amenaça hostil ja que el seu modus vivendi és la guerra. Però el conflicte és allà, un conflicte interessant que oposita a dos bàndols on ambdós tenen raó. On uns només busquen un lloc on sobreviure fugint de la tragèdia i la destrucció i on uns altres només busquen neutralitzar les forces invasores que busquen eliminar la seva existència. Com he dit al principi el conflicte és senzill però summament interessant. I el bo és que la pel·lícula el sap tractar. Òbviament és una producció basada en l’acció i no entra molt en la política i la reflexió (que ho fa), però tot i així ens deixa alguns diàlegs interessants que donen la profunditat que necessitava el tema per a ser mereixedor de menció. Tot i no profundament la historia indaga de manera correcta en el tema (que ja és dir molt) i no es fa pesada en cap moment (tot i que si hi ha un instant en que tants viatges per lo mateix arriben a fer-se repetitius). Però sorprenentment (al menys per a mi) te girs de guió molt sorprenents i dramàtics (suposo que als que ja coneixien la historia no els haurà sorprès, però la “traïció” final i les seves conseqüències politiques i personals em semblen molt ben trobades). En definitiva te una historia ben construïda, coherent i interessant, amb girs de guió elaborats i ben treballats que sorprenen a l’espectador (el que no els conegués és clar).

Però com no podia ser d’altre manera no tot són virtuts, tot i que crec que ne aquest cas les virtuts pesen molt més. Si la historia encerta presentant l’escenari i la situació, desenvolupant el conflicte i movent els fils de la historia; falla amb alguns personatges. La relació amorosa que tenen els dos protagonistes tot i que no s’acaba de carnalitzar en cap moment em provoca sentiments contradictoris. En part està ben portada i en part és errònia en la seva concepció. És forçat el fet de que hi hagi d’haver una relació necessariament amorosa entre els dos protagonistes de races diferents per emfatitzar la acceptació mútua. No era necessari i no acabava d’encaixar amb la brevetat del conflicte (imagino que amb un conflicte més allargat aquesta sí hagués tingut sentit), la relació és simplement rara. Per altre banda la relació d’apreci i respecte mutu, que fins i tot pot arribar a la intimitat, sí sorgeix de manera natural i està ben construïda. Així que al meu parer haurien d’haver deixat la relació com estava però sense ficar-hi pel mig reflexions inspirades sobre l’amor i alguna que altre escena més intima del necessari (quan certa mort afecta el protagonista, a part de raro pel fet de que sigui a través de la mort d’un altre es rara ja en si l’escena).

Per altre banda s’ha de parlar de les dues grans morts de la pel·lícula (morts dels personatges no antagònics), ambdues molt rapides i insubstancials. S’entén la necessitat d’aquelles morts per moure la historia, però en la primera el personatge no estava prou desenvolupat (tampoc hi havia temps) per causar certa empatia i en la segona la seva mort és literalment insubstancial per a la resolució de la trama (tot i ser de fet un sacrifici fet precisament per a resoldre-la). El primer cas no és pas massa greu, la mort serveix com a motor per fer avançar un altre personatge i tot i que no afecta directament a l’espectador si ho fa a través del pare d’aquest, resultant un potent motor per a la seva historia. El segon cas és més complicat, la mort en qüestió és en si un sacrifici voluntari en pos de la salvació del seu poble. L’únic problema es que el sacrifici acaba per ser inútils i ignorat i el poble se salva per altres motius que no hi tenen res a veure. L’influencia de la mort és nul·la i tot i que la idea era bona, està mal executada. Això és degut altre cop al poc temps que te un metratge d’aquestes característiques per desenvolupar aquesta mena de conflictes. Una autentica llàstima, doncs s’elimina al personatge més interessant i profund de la pel·lícula en pos de res en concret i sense cap motiu de pes significatiu.

Un altre personatge que crec que falla és l’aprenen de mag, amb qui s’empara un humor que tot i mig funcionar a estones no sembla l’adient per un personatge amb les seves aspiracions. La pel·lícula l’intenta fer semblar intel·ligent i burro a l’hora, capaç i maldestre, seriós i jocós. I aquesta dualitat no acaba de funcionar, no se’l pot fer un mac seriós i a l’hora un tonto graciós.

Pel que fa a la resta de personatges la majoria per desgracia pequen de plans. El rei és l’exemple més clar, tenint una manca de desenvolupament tan gran que el seu final am prou feines t’afecta fora de les conseqüències que aporta a la trama. En conclusió tot i que la pel·lícula encerta en com i de quina manera conduir la trama falla en desenvolupar correctament els personatges. Aquest és un fet que hauria requerit una longitud major del metratge que en definitiva potser hagués donat a un producte pitjor del que tenim. Així que podríem dir que si no inevitable, era un mal difícil d’evitar.

Al final la pel·lícula tot i no ser cap obra mestra m’ha deixat una sensació de satisfacció i benestar. Potser no és la millor versió de si mateixa que podria haver estat. Però està molt lluny de ser la pitjor i és una bona primera pedra en el camí de fer bones adaptacions de videojocs. Te defectes, però són petits i no molestes especialment al resultat final. Però a més, els defectes són superats en escreix per les virtuts d’una pel·lícula que sap ser ella mateixa i portar-nos alguna cosa nova i interessant al panorama actual. Potser no serà recordada pels temps dels temps, però sens dubte és un producte al que val la pena dedicat el teu temps.



Capitan America: CIVIL WAR

“Capitan America: Civil War” és la pel·lícula que dona inici a la tercera fase de l’univers cinematogràfic de Marvel(veure secció). Ja ha plogut molt des de la darrera pel·lícula de l’estudi (Ant-man, a principis d’estiu de l’any passat) i les ganes de gaudir d’una producció d’aquest univers a la gran pantalla no podien ser més altes. Després de la decepció anunciada que va resultar Batman V Superman (veure ressenya) la expectació estava més alta que mai, Civil War era la competència més directe a l’enfrontament fallit entre el ratpenat de Gotham i l’home d’acer. I molt em temo que contra aquesta competència res tenia a fer-hi (nah, en realitat no ho temo. Menuda pallissa li ha donat Marvel  a DC, a veure com li va amb el segon round).

Per absurd que em sembli cal aclarir que aquesta pel·lícula no és una traducció del magistral còmic del que agafa el nom (a algú li agradaria veure una ressenya de CIVIL WAR?), de fet pràcticament no n’és tan sols una adaptació. La pel·lícula està inspirada en el còmic, conserva en certa manera l’esperit del còmic, però no és ni de lluny el còmic. I sort que no ho és. Dono gracies a Deu (The One Above All) que a ningú se li acudís la descarrilada idea de portar a l’univers cinematogràfic l’ambiciós arc de Civil War, per què ens haguéssim trobat amb un altre Down of Disappointment (BVS). Obviant, hi ha el fet de que la quantitat de personatges que involucra la trama del còmic és esfereïdora i que el conflicte gaudeix d’una profunditat i connotacions impossibles d’adaptar a la gran pantalla per falta de temps, format i context. Així doncs intentar-ho hagués estat un Ragnarok prematur. Per sort se’ls va acudir fer una reinvenció i del mateix títol crear quelcom completament diferent. Una historia d’amor i amistat que saciaria definitivament a totes les Fujoshis (veure definició) del planeta.

Crec que no és just posar-se a fer comparacions

Per que si amics meus això és Marvel i aquesta pel·lícula s’encarrega de donar la raó a tots els haters que es dediquen a llençar vòmit sobre la franquícia dient que és acolorida, amistosa i poc obscura. També diuen que és simplista i sense profunditat, és clar que en això s’equivoquen. Marvel és colorit, vol arribar a tots els públics i sí, vol fer-ho per treure quants més milions possibles. Però des de quan el fet intrínsec de voler fer diners amb quelcom és dolent? Si el que es fa és bo, endavant. Si no perjudica a la qualitat, endavant. Si a més permet invertir més en el següent projecte i millorar-ne la qualitat, endavant. Darrerament es tracta a tothom que guanya una certa quantitat de diners com a un venut. Que hem de fer? Dedicar-nos a la caritat? Invertir les nostres vides en pos d’un públic obstinat en odiar-ho tot sense obtenir res a canvi per acabar morint de gana sota un pont? El cert és que la gent senzillament mai està contenta i vivim en una època on les pulles pseudointelectuals i tretes de context que tenen com a únic pretext l’auto alçament personal són l’ordre del dia. És més fàcil ser admirat per trobar defectes en els demés que per tenir en tu pròpies virtuts. Així que sí, l’univers cinematogràfic de Marvel és colorit i per a tots els públics. I que? Des de quan això és un símbol d’antiqualitat? És que ningú ha vist Inside-Out(em nego a dir cap de les traduccions del títol)? Marvel és colorit i és fantàstic així com està. Per què com no pot dir la competència, funciona, funciona com un anell al dit. Individualment els seus productes (exceptuant les series de Netflix(veure resssenyes: Daredevil 1, 2, Jessica Jones)) no són res de l’altre món, però és com a conjunt que l’univers cinematogràfic adquireix una profunditat i una complexitat esfereïdores que el col·loquen com una petita obra mestra de la ficció fantàstica (que no del cinema).

Però no cal anar-nos tan lluny per trobar complexitat, doncs la mateixa pel·lícula ja s’encarrega de donar-nos-en. A mi no m’ha costat gens de seguir, he sentit gent (gent que seguia tan poc l’univers que ni recordava a Vision) que deia que la pel·lícula se’ls havia fet difícil de seguir. I be, entenc que pugui ser difícil en algun moment, però no he sentit de ningú que digués que no l’ha entrés. Per que una de les virtuts que te la pel·lícula (i que no va tenir la era d’Ultrón) és que no necessites saber qui son els personatges per entendre el conflicte (i això que són molts més que mai). Cada personatge te els seus matisos i les seves raons, però cada personatge pren un bàndol i això simplifica les coses. Tot és molt fàcil d’entendre quan  està pintat o de blau o de vermell, per molts matisos que hi hagi de per mig. Però el més important és que el conflicte està ben portat. Molt ben portat. És interessant i realment pots identificar-te amb els personatges i les seves motivacions. T’obliga a escollir un bàndol i et submergeix de ple en el conflicte. Ara be, els motius del Cap lluny de ser incongruents o sense fonament són portats tot sovint a conseqüències evidentment exagerades. Doncs un cop rere l’altre posa en perill la situació política  que tant s’han esforçat a defensar els seus amics per interessos personals. El Cap te certs arguments per defensar els seus ideals (encara que sigui TeamIronMan), però malauradament la pel·lícula tira massa sovint per l’obsessiva i malaltissa relació amorosa que te amb el seu amic de l’anima Bucky Burnes. I és que, un entén que vulgui evitar la seva mort no essent aquest culpable dels seus crims al estar controlat i perdre la voluntat. Però d’aquí a ajudar-lo a fugar-se… Una cosa es que el vulgui protegir, però per molt que no ho fes ell no deixa de ser un element perillós. Quin mal hi ha en tancar-lo en un lloc segur (com ell mateix acaba fent al final de la pel·lícula) i un cop reclòs dilucidar tota la veritat sobre la seva innocència? El comportament del Capità no és només exageradament impulsiu en ocasions si no que més aviat propi d’una adolescent enamorada. Per que a grans trets això és un dels dos detalls que fallen de la pel·lícula. Esta be que els sentiments personals d’amistat i fraternitat del Cap envers el soldat d’hivern influïssin en el conflicte, l’agreugessin, però no que el conduïssin en moltes parts de la pel·lícula. La relació arriba en alguns punts a ser tan malaltissa que si s’haguessin descobert amants secrets homosexuals el film hagués guanyat en coherència.

El segon fallo de la pel·lícula és el que he sentit anomenar com a “baralla de coixins”. I és que tot i que la batalla te conseqüències (Iron Patriot), no deixa de donar la sensació que s’estiguin pegant fluixet perquè en realitat són amics. I és una llàstima, perquè el conflicte fins a la gran batalla de l’aeroport està molt ben portat, més del que creia possible. L’enfrontament es sent real, el conflicte inevitable. L’Stark no te cap altre alternativa a recórrer a la força (intenta dialogar múltiples vegades, topant-se contra el mur de la tossuderia del Cap), i el Cap no sembla disposat a dialogar per… be per què no se li acut suposo (en serio, era tan fàcil com explicar-li tot, en Tony ho hagués entès, potser posava coma condició tenir en Bucky tancat, però repeteixo: i que? No es farà mal coi). El cas és que tot i arribar al clímax perfecte per a desencadenar la batalla aquesta no deixa de semblar continguda i això li resta serietat a l’assumpte. Potser és per les bromes continues (i no, les de l’Spiderman no comptem el paio amb prou feines sap que hi fa allà, precisament les seves de bromes no estan fora de context), però  alguna cosa en la batalla (tot i que aquesta és increïblement èpica) no acaba de rutllar, li falta profunditat, transcendència, violència.  Però be, de fet aquests dos errors simplement fan que el producte no tingui un acabat perfecte i admeto que eren difícils de solucionar sense renunciar a altres virtuts. Tot i que poden molestar, especialment a alguna gent (en part és comprensible, però com ja dic, la gent es queixa excessivament de tot), no embruten la trama ni posen barreres al desenvolupament de la pel·lícula. Tot i que son petites taques en aquest títol, per sort, no impregnen amb el seu verí la resta de la pel·lícula. Per què ara si, un cop esmentats els seus errors, la pel·lícula és al·lucinant.

El film és èpic. Te un humor magistralment maniobrat i tot i que potser les bromes no són de tots els gustos, crec que funciona al llarg de la pel·lícula (incloent en la mateixa batalla, l’humor funciona, altre cosa es que es cobri un preu). La tensió està portada d’una manera brillant i el conflicte és brutalment més interessant que el de qualsevol de les pel·lícules no sols de l’univers cinematogràfic si no del segell Marvel (tot i que de fet a excepció dels X-Men, que personalment no m’entusiasmen, no canvia gaire la cosa). I el que mai em deixarà de fascinar és que la pel·lícula aconsegueix portar sense problemes el gran nombre de personatges. Però parlem de personatges, doncs hi ha molt a parlar:

TeamCap

Començaré amb el menys important de tots. Sharon Carter, neboda de Peggy Carter: ex amant del Capità i protagonista de la seva pròpia sèrie(veure ressenyes: primera temporada, segona temporada) a la que tinc un injust carinyo. Peggy mor durant la pel·lícula (un dels moments més dramàtics del film per mi, tot i que potser és quelcom personal, m’encantava la Peggy, i amb l’ombra de la cancel·lació de la sèrie, aquesta mort sembla quasi definitiva) i no és un fet sense importància si no que marca de manera palpable i visible la tossuda convicció del Cap. Però anant al personatge… be, no te carisma. Sembla una agent més de Shield (tot i que no és de Shield, ja no… en principi) i el seu problema és que viu a l’ombra de l’insubstituïble Peggy Carter el carisma superlatiu de la qual la va portar  a protagonitzar una sèrie (per molt malament que anés aquesta en ràting). Però be, que sigui poc carismàtica se li pot perdonar. Però el seu problema és que no te química amb el Cap i se suposa el seu interès romàntic (tot i que en aquest cas potser és més aviat culpa de l’actor que no pas de l’actriu, l’heu vist mai tan sec?). Tot i que l’enamorament lent a lo anys 60 que es succeeix mitjançant favors unidireccionals (en serio, el Capi fa algo per ella en algun moment? És la seva peli, però la major part d’errors d’aquesta resideixen en ell) funciona be al llarg del film, però el moment del petó sembla forçat (i de fet no calia, quan algo queda forçat i no es necessari, per que no treure-ho?) i te una falta de química torbadora. Això si, només per les rialletes cabrones dels amics de l’anima del Capi en la seva excursió escolar l’escena ja val la pena. No obstant el peto en si és a nivell més particular l’escena fallida més garrafal de la pel·lícula. Amb una Sharon Carter amb falta de presencia, que desllueix el cognom de la seva difunta tia i que només fa que donar favors al Cap fins que aquest deixa de necessitar-la i desapareix completament del film. Per mi el personatge pitjor portat (sí, més que “l’antagonista”)

Després tenim a Bucky, el soldat d’hivern. Que passa d’emo malcarat a somrient millor amic de l’anima amb una bipolaritat sorprenent. El problema d’aquest personatge és que és més central del que hauria de ser. Hauria de ser central, està be que ell sigui la gota que fa vessar el got, però és que resulta ser mig got i això no és sostenible. Però be, els errors atribuïts a aquest en realitat corren a compte del Cap més que d’ell, així que no em queixo gaire. El perfil psicològic que li pinten és interessant. Fred (excepte amb el Cap, on sorgeix l’amor i els mimitos) i inpassiu, sembla que no li importi res una merda. Però realment per dins pateix per tot el que va fer sense poder evitar-ho. Un personatge torturat  i depressiu que troba en el seu millor amic una llum cap a l’esperança. I que collons, heu vist com mola el seu braç de metall? En serio, és la hòstia. Que és, un braç d’en Hulk recobert d’adamantium(que el vibranium ja està molt vist)? El braç és de fet tan carismàtic que jo pagaria per veure una pel·lícula individual del braç del soldat d’hivern en solitari. Marvel, anota-ho.

Mola o no mola?

I anem amb el segon amic de l’anima del Cap. El qual es deixa ningunejar una mica tot sigui dit. Deixant-se arrossegar cap a una carrera cap a la salvació de l’individu homicida que li vol robar el lloc de millor amic de l’anima. Pobret, deu tenir sentiments retrobats. Deixant enrere les brometes de Beffos,  Falcon és extraordinari. El seu carisma puja exponencialment des de la darrera pel·lícula (ignorarem Ant-man on només va fer el ridícul, dacord?). Els seus nous moviments, el seu falcó teledirigit, fer servir les ales d’escut. Tot és al·lucinant i al·lucinadament coreografiat. En serio, quan va aparèixer el personatge em va agradar, però no veia que els seus poders donessin per gaire. Ara mateix és com un War-Machine lleuger però amb carisma. M’ha encantat com han mogut el personatge, sempre fidel al Capità (encara que aquest el tractés una mica malament, admetem-ho), com un segon líder de l’equip (un que no es deixava cegar pels sentiments personals, de debò, tot i ser el més involucrat en el conflicte és l’únic que parla seriosament amb l’Stark a la presó). En definitiva un personatge que ha crescut magníficament i del que espero molt en futures entregues.

Que sexy és la cabrona

Wanda Maximov és… kawai. Te un conflicte intern força harcord la pobreta. En part després del que va patir la seva terra natal entén que es vulgui aplicar control sobre la gent com ella per evitar possibles desastres del mateix calibre. Però en part, te motius personals contra l’Stark, i la seva ideologia va en contra de el control opressiu d’un govern cap al seu poble que tant va patir en la seva joventut i que és precisament el que vol fer el govern. I és clar, tenim els remordiments de ser (encertadament) l’espurna que inicia el conflicte, al desencadenar el desastre amb la mort de Crossbones (m’encanta la seva mort, però un no pot evitar sentir que és un personatge malaguanyat del que encara es podria haver tret una mica més de suc). Però anem a lo que tots ens importa: Vision. El desenvolupament de la seva relació és sincerament adorable. Hi ha química. És lenta sí, lentíssima, però és genial així. El fet que ambdós personatges estiguin en bàndols oposats sabent que estant destinats a ser amants crea un conflicte intern afegit que tortura encara més a la pobre bruixa escarlata. I és que admetem-ho, a ella li encanta el rollo cursi cortès amb el que Vision (sense saber-ho) li tira la canya. També s’ha de dir que Hawkeye l’obliga una mica maliciosament a entrar en el conflicte, que cabró és el paio quan vol.

I parlant de Hawkeye. De debò ha tornat a abandonar la seva família per fotre’s en un conflicte que de fet no l’afecta (no te súper poders)? És un bon mediador, és l’enllaç perfecte per anar recol·lectant els membres de l’equip mentre els súper herois de veritat fan coses importants. Però no se, més que irresponsable, el Cap em sembla una mica cabró per haver sol·licitat la seva ajuda. Per que hom pot entendre que no es podia negar, hom pot entendre que seguís els seus ideals. Però dubto que s’hi hagués ficat si no li haguessin dit res. En serio, començo a pensar que el dolent de la pel·lícula és el Cap, a excepció d’en Bucky, tracta a tothom fatal. Tot i això és un plaer tornar-lo a veure, l’actor ha aconseguit la difícil tasca de fer el personatge carismàtic. I a aquestes alçades és entranyable. Això sí, és la peça perfecte per a sacrificar en pos del dramatisme. Estic d’acord en que matessin al Maximov en lloc d’ell (sí, se que molts em mataríeu per dir això, però jo ho vaig sentir correcte), si ell hagués mort a ningú l’hagués sorprès. I sí, el pobre Quicksilver queda una mica desaprofitat, però be, va ser un gir dramàtic que ningú s’esperava. A mi em va encantar el gir de guió. No dic amb això que l’haguessin de matar en aquesta pel·lícula, no hagués tingut sentit aquí, pràcticament era un acoblat. Però sí vull dir que crec que hauria de morir a Infinity War, a la part I per ser més exactes. I si pot ser que després es treguin a la Bishop per substituir-lo com a Howkeye, això seria genial. I donaria peu a portar els Young Avengers a la pantalla gran… Això vol dir que per fi podríem tenir justificació per a una seqüència gay en l’univers? Això mullaria molts conys.

Awsome

Però anem amb l’autèntic acoblat de la pel·lícula. Scot Land no sap ni el que fa allà (i tot i això és el que més orgullós i punyetes sembla estar a la presó. El postureig, quan mal fa). Quan li venen a dir que el Cap es necessita és corre queda extasiat com un nen de 5 anys. Tant que ni escolta la resta. Si en Tony li hagués demanat el mateix estic segur que hauria accedit (tot i que amb menys contundència, i possiblement hagués canviat de bàndol, però hagués accedit). Tot i això només per l’escena de l’home formiga tocant-li els bíceps al Cap aquest acoblament ja val la pena. Però parlem del que ens interessa. Giant-man és al·lucinant. Una mica lent pel meu gust. Però dona peu a una referència genial d’Star Wars al Parker, així que jo content. I també memorable la part on es fica dins l’armadura d’Iron Man i diu ser la veu de la consciencia. Uns acudits molt ben aconseguits, per molt que rebaixin el to de gravetat del conflicte.

Merda, soc el dolent de la peli

I finalment tenim a Steve Rogers. El Cap és… un despropòsit sincerament. Els seus ideals de rectitud es converteixen equí en superlativa tossuderia i el conflicte no és evitat simplement per la seva ineptitud per al diàleg (en Falcon aconsegueix més en 5 min robats a la presó que el Cap en tota la pel·lícula). Sincerament el Cap ha perdut amb aquest film molta part de l’encant que el caracteritzava. Representa que era un home fidel als seus ideals, impossible de tòrcer. Però aquí es torça per amor cap a un amic, fent perillar no sols la vida d’innocents si no la vida dels seus propis amics. Admeto que era difícil de portar, però crec que si ho haguessin aconseguit millor la pel·lícula hauria pogut ser molt més grandiosa.

TeamIronMan

Començarem amb el personatge del que tothom parlava abans d’entrar a la sala. Spider-man. Alguns diuen que és el millor Spider-man de la historia tot i el poc que hem vist d’ell. I el cert és que poden cegar-la en la seva pel·lícula individual, però de moment estic completament d’acord. Tobey Maguire mai em va convèncer en el paper i tot i que Andew Garfield no ho va fer gens malament (tot i que les seves pel·lícules sí) tampoc em va aconseguir convèncer. Tom Holland m’ha aconseguit convèncer en menys de cinc minuts. És jove sí, i que? Coi no veig quin és el problema. Sigui com sigui crec que si és o no el millor és força personal i discutible, però sobretot prematur. El que és menys discutible és que és l’Spider-man ideal per a l’univers cinematogràfic. Anem amb la seva entrada. La seqüència de Tony Stark a casa seva si que entra una mica forçada (més o menys com la de l’ant-man a la camioneta), però res exagerat. No trobo que sigui res agafat per les pinces (i m’encanta que la tia May no sigui la velleta a la que estem tan acostumats. I m’encanta que sigui oh deu meu, super sexy. I m’encanta que en Tony flirtegi amb ella, és genial. “Juventud divino tesoro” cita el dit, que cony te de dolent ser jove a veure?). El trepa murs ja s’havia esmentat en l’univers cinematogràfic i recordem que a Stark sempre li agrada tenir localitzades les possibles amenaces. Que volgués enrolar al seu equip un manipulable adolescent amb aires de súper heroi em sembla del tot coherent. Potser és quelcom una mica arriscat, immoral i explosiu, però collons, precisament això és el que faria Tony Stark (ergo encara és més coherent). M’agrada que hagin respectat el fet que les teles d’aranya siguin de la seva pròpia invenció però que hagin deixat a l’Stark encarregar-se del traje. Així donen mèrit a ambdós personatges i fan creïble la creació d’aquest. Però anem a l’humor. A alguna gent (a mi) li ha encantat, a d’altres els ha horroritzat. A veure, entenc que els acudits no et puguin fer gracia, entenc que puguis trobar que no era el moment (tot i que admetem-ho, en Peter no sabia ni on estava, des de la seva perspectiva sí era el moment), però que diguin que aquest humor no és propi de l’Spider-man em mata. Precisament han clavat l’humor propi de l’Spider-man. El dels còmics clar. Però que volien que fessin si no? Que imitessin a una fallida versió cinematogràfica anterior? Au va, jo amb aquestes tonteries no puc. Sigui com sigui em sembla la introducció perfecta del personatge (que sí, s’hauria d’haver fet abans, però un ha d’entendre que abans no es podia), la qual m’ha donat absolutament totes les ganes de veure la seva pel·lícula individual (en la qual no tenia masses ganes).

I passem del personatge més esperat de la pel·lícula al que menys…. War Machine. El cert és que és increïble la poca carisma que te el personatge en pantalla. Suposo que en certa manera està be, és un soldat i els soldats obeeixen. El seu perfil ideològic està clar des del principi (més clar que el del propi Iron Man) i el personatge depèn totalment de Tony, així que… be, diguem que si hi h un personatge que pertany més al seu bàndol que la resta aquest és War Machine. Però tot i que el personatge no li importa massa a ningú (les armadures automàtiques d’Iron Man 3 eren més carismàtiques) això no treu dramatisme a la seva quasi mort a mans d’en VIsion. Soc dels que pensen que l’haurien hagut de matar, però no crec que sigui un error garrafal. A més la idea de veure’l en cadira de rodes si es porta adecuadament em sembla molt suggerent. Si aconsegueixen desenvolupar el personatge en futures pel·lícules deixar-lo viu haurà valgut la pena, si no…. hagués tingut aquí una mort més digna que en l’oblit.

Quan ets el sumis de la relació

I parlant d’en Vision, hi ha molt a parlar. Igual que l’anteriorment esmentat no apareix a la seqüència inicial (una llàstima, hagués estat útil… i guai, hagués estat guai), però al contrari que aquest el seu carisma és desbordant. I sí, queda una mica ridícul amb roba “normal”, però d’alguna manera li queda estranyament be i casa amb la seva personalitat. Des del principi tenia clara la seva postura ideològica, però el fet que pràcticament sigui el fill del Sr Stark (brutal que es dirigeixi a ell com a Sr, un toc exquisit) decantava encara més, si és que era possible, la seva postura. Es nota que tot i tenir idees pròpies respecta de manera extraordinària la postura del seu creador. Però el pobre Vision surt malparat del conflicte. No parlem ja de el fet que aquest l’obligui a ser el carceller de la noia de la que inconscientment està enamorat, o que les circumstancies obliguin a aquesta a humiliar-lo i esclafir-lo contra el terra. La situació entre aquests dos es recuperarà, és més, aquesta petita desamistat donarà peu a un dramàtic retrobament que potser serà el desencadenant necessari per donar un pas per fi transcendent en el seu romanç. Però els problemes d’amors són coses menors, doncs Vision quasi mata a un personatge, un personatge del seu propi bàndol! Vision la intel·ligència artificial perfecte, capaç de raonar com qualsevol altre humà (sense ser per això un psicòpata homicida) i fins i tot sentir, sense renunciar per això a ser una espècie d’ordinador. Però tot i això ha fallat en la seva precisió  i el seu error quasi acaba amb la mort d’un amic. Vision era pràcticament un nadó, a la era d’Ultron es va veure obligat a combatre contra la criatura que pràcticament era el seu pare en pos d’un be comú. Però en aquesta parada de la seva vida es veu obligat a combatre els embats de l’amor (i el rebuig) a més de la culpa i el remordiment, de les conseqüències de fallar. Civil War ha representat moltes coses per a molts personatges, però per  a Vision ha significat un pas cap a la maduresa (emocional).

La mami de la pandilla

Tenim també a la fantàstica Natasha Romanoff, el membre més ambigu de tots. La seva formació com a espia la fa posicionar-se de manera quasi adoctrinada a favor del govern. Però per altre banda la llibertat i la rebel·lió contra les opressives institucions que abans la reprimien i de les quals es va desfer pugnen per dir-li que el Cap te part de la raó. Tot i que de fet apareix en escenes molt comptades la Viuda Negre te un protagonisme sorprenent (és sorprenent com tants personatges poden tenir tant protagonisme sense que exploti la pantalla o algo. I a sobra no se sent saturat). En definitiva Natasha ha de lluitar contra els seus dilemes interns per recolzar al bàndol adequat, tot i no saber mai del cert de quin es tracta. Al final l’agent secreta acaba fent una mica de mare dels dos nens que es barallen, convertint-se en una mena d’intermediari que pugna per equilibrar el conflicte i intentar en va que aquest es resolgui sense arribar a la situació critica de la violència. Amb la pel·lícula quasi confirmada de la Viuda Negre entre el rumors d’internet (encara que en un futur molt llunyà segurament, Fase 4) la forta i marcada presencia del personatge en aquesta pel·lícula dona més números als directius per què s’atreveixin a embarcar-se en el projecte (seria fantàstic que Clint Burton morís a Infinity War i després reapareixes en una posterior pel·lícula de la Viuda, essent preqüela es clar).

I anem amb el que indiscutiblement és el millor personatge de la pel·lícula. El millor portat, el millor justificat, el millor conclòs, el millor traje i… be que es roba la pel·lícula vaja. Black Panther. Tenia moltes expectatives posades en el que va ser el primer súper heroi negre de la historia (tot un títol aquest), moltes. Però les ha superat totes. Després de Dr Strange la pel·lícula que més ganes tenia de veure era Capitan Marvel (Carol Dambers és la meva súper heroïna preferida) però després de veure l’aparició estel·lar del rei de Wakanda, molt em temo que Black Panther li ha robat el lloc. Impacient. Fins aquesta pel·lícula no teníem cap súper heroi negre especialment carismàtic (tot i que Sam Wilson s’ha redimit, així que ara en tenim dos, llàstima de War Machine), però T’challa es roba tots els números per ser el millor súper heroi negre del cinema en… be, molt, molt de temps. Comença la peli com un príncep relaxat i còmode en l’ambient polític (tot i que com tot bon governant detesti la política), conscient de que la responsabilitat del tron queda llunyana el príncep procura gaudir del que li queda encara de joventut abans que el seu pare decideixi retirar-se. Però el pobre príncep es troba amb que la retirada del tron del seu pare és més prematura i violenta del que hauria esperat. Amb el dolor punyent al pit, s’enfunda el vestit ancestral de batalla i amb port majestuós s’alça decidit a clamar venjança. I quina venjança. És imponent, sigil·lós, poderós, quasi invulnerable. Cada cop que aterrava amb lleugeresa felina em quedava amb la boca oberta, no se com ho han fet, però està molt ben aconseguit. Les seves seqüències son brutals i els seus motius se senten els més reals, profunds i punyents. Però tot i ser el que sembla estar afectat per motius més profunds, és l’únic capaç de reaccionar i adonar-se del malament que ho estant fent tot. Adonar-se de que la venjança no és el camí. T’Challa (que no Black Panther) és de fet l’únic heroi de la pel·lícula. Però no és sol en l’heroïcitat d’adonar-se del correcte tot i ser qui te els sentiments més punyents en contra. T’Challa és majestuós. En cada moviment, en cada frase, en cada mirada, inspira respecte. Sembla ser l’ideal de rei artúric, l’ideal de noble guerrer, i no sol són aparences. En definitiva Marvel ho ha tornat a fer (amb spider-man també, tot i que això ja no és tant absolut)  i ens ha portat la millor versió del personatge que ens podia donar.

I és clar tenim a l’irrepetible Tony Stark que tan carismàtic com sempre ens ofereix la versió més insegura i personal de si mateix. No deixa de ser el de sempre, però tenim un Tony abatut, esgotat, que s’esforça tot el que pot per sostenir el seu món i enfrontar-se  a les conseqüències dels seus actes mentre el que se suposa que era el seu amic no fa més que posar-li la traveta. I dubta, dubta de si està fent el millor. Dubta tot i que ho tingui clar, tot i que la lògica li digui que està fent el correcte. Per què ja s’ha equivocat altres vegades i al cap i a la fi no és un malvat contra el que s’enfronta, és el Capità Amèrica. És un líder trencat, amb els arguments però sense la convicció, s’esforça per fer el correcte i tot i així el continuen veient com un esser egoista i despietat. Hi ha una tragèdia molt forta en el personatge, sobre la que la pel·lícula no es recolza ni sobre explota (per sort). Però el moment àlgid del personatge és quan descobreix qui va ser el responsable de la mot dels seus pares (en l’escena final el primer que vaig pensar va ser que era l’escena on matava als pares de l’Stark, al final resulta que vaig tenir raó). No sols el ditxós soldat d’hivern que tants problemes li ha portat és el responsable de la major tragèdia de la seva vida, si no que el Cap li havia estat amagant. En aquell moment el conflicte si es fa punyent i sanguinari, hi ha ànsies de mort i desapareix qualsevol rastre de la baralla de coixins. En definitiva una batalla molt millor executada que la de l’aeroport, amb la seriositat que mereixia (tot i que m’agrada més de l’aeroport, no te el to que mereixia, però és collonudament èpica).

TeamHelloKitty

Millor ens quedem amb l’original no?

Tenim a “l’antagonista” de la pel·lícula que amb un innecessari nom de baró Zemo es passeja pel metratge embolicant els fils per incendiar el conflicte. Se l’ha criticat molt i la veritat, era un personatge innecessari, però tampoc està tant mal portat. El seu pla no és absurd i te perfectament sentit dins el context del film (i això en una pel·lícula de súper herois ja es molt.. ehhm Lex Luthor ehhm Batman V Superman). Potser sí, els seus motius són una mica fàcils, fins i tot repetitius en la mateixa pel·lícula (el drama familiar ja apareix dues vegades per part de T’Challa i Tony Stark), però no per això són mals motius. En definitiva el personatge aconsegueix guanyar cert carisma entre tants titans i això te mèrit. Però el nom de baró Zemo queda amb ell malaguanyat (a no ser que el vulguin reutilitzar en un futur) i el personatge comet el pecat de resultar innecessari en una pel·lícula amb tants personatges.

Jeje, no s’ha enterat que m’he colat.

En Deadpool(veure ressenya) és genial, el seu humor gamberro i desenfadat…. No espera, aquest no va en aquesta ressenya. Puto Deadpool ja me l’ha tornat a liar.

I com no parlar del general Ross. Be, poc es pot dir d’aquest personatge, el seu paper era senzill i el porta a la perfecció. Un general estricte, un militar empedreït i obstinat amb una visió limitada i opressiva del món que sense gaires mires només sap recórrer al control per garantir la seguretat. Ell ho fa amb bones intencions, però no te visió. No m’hagués agradat veure confirmats els rumors que asseguraven la seva transformació en Red Hulk. Més endavant sí, a la fase 4 quan Hulk torni a la terra. Però fins llavors res de Red Hulk(això inclou Infinity War).

TeamIronMan

En definitiva la pel·lícula ha estat menys del que podria haver estat però molt més del que esperava. Més divertida, més complexa, més ben portada i més increïblement molona. Una petita joia dins l’univers cinematogràfic que tot i els seus defectes m’atreveixo a col·locar com la millor de la franquícia. Totalment recomanable.



Batman v Superman: Down of Justice

“Batman v Superman” serà segurament una de les pel·lícules més controvèrsies de l’any. Odiada per la critica, estimada per part del fanatisme (no per tot: veure aquí). És una pel·lícula que ha estat titllada de saturada i exageradament complicada. Difícil de comprendre, inconnexa a trossos i mal dirigida. És una pel·lícula que ha decebut a molts, una pel·lícula que no ha sabut estar a l’alçada de els expectatives. Pel que fa a mi, ha estat exactament el que esperava. No des del controvèrsia tràiler que et resumí la pel·lícula en 2 minuts, si no des que em vaig assabentar de l’existència del film. Un desastre polèmic i precipitat.

Marvel venia construint el seu univers cinematogràfic (veure secció) des de 2008. Un univers que tot i no ser de l’agrad de tots ha estat innegablement ben construït i consolidat. Individualment els productes d’aquest univers poden no ser una meravella, però coma conjunt consoliden una obra d’art de la ficció fílmica. Es podria dir que Marvel ha creat el concepte d’univers cinematogràfic tal i com el coneixem. Però no prou satisfet amb això s’ha assegurat de convertir aquesta en la franquícia més exitosa de la historia en tan sols 8 anys. Compta ja amb dotze pel·lícules estrenades i onze més en desenvolupament; a més de 8 temporades repartides en 4 series i totes les que estan per venir. És un extensíssim univers. Amb un innegable potencial econòmic. I aquest és precisament el problema d’aquesta pel·lícula. El problema no és la pel·lícula. Si no la competència. Marvel te un univers consolidat. DC no te res, o no tenia. Una sola pel·lícula (the man of steel) que ni tan sols havia estat ideada per formar part d’un univers cinematogràfic la qual s’havia convertit en el seu inici quasi a la força. Marvel i DC són les dues grans companyies per al que les súper herois es refereix, dos titans tan colossals que ofusquen qualsevol altre nom que gosi aparèixer pel seu camí. I amb Marvel produint un dels experiments cinèfils més exitosos de la historia DC no tenia alternativa. No es podia quedar enrere, havia de crear el seu univers i ho havia de fer ràpid. Abans que ja fos tard per reparar el dany. Com més trigués més fama guanyaria la competència i més milions perdria. Una pressió sota la que no em voldria veure sotmès. I sota la qual no m’estranya que la pel·lícula hagi estat un fracàs en certs aspectes. De fet, diria que fins i tot n’ha sortit ben parada (podria haver estat com el reboot de fantastic four). DC necessitava fer les coses ràpid i be. I les ha fet ràpid i malament. Però no tot son males noticies. Al menys les ha fet. Tot i que de manera precipitada i amb una pel·lícula força defectuosa per si sola, ha aconseguit establir  d’un sol cop les bases de tot un univers de manera força acceptable. Ara be, només les vendes diran si aquesta aposta tan arriscada crearà un altre petit imperi o enfonsarà les futures produccions. Sincerament, després d’aquest desastre, tinc confiança en que el que vingui pugui tenir la qualitat que s’esperava d’aquesta pel·lícula. Que DC es recompongui de les seves presses i deixi de treballar sota pressió per aportar al món del cinema un altre univers memorable. Espero de tot cor, que DC aconsegueixi captivar-me com ho ha fet la seva competència.

Després d’aquesta llarga introducció de més de 500 paraules toca parlar una mica de la pel·lícula en si. Deixant enrere els motius que l’han portat al desastre. Aquesta no em sembla ni de bon tros tan desastrosa com alguns la pinten. Tenia bones idees i algunes fins i tot les sap portar, d’altres resulten exageradament malament. La pel·lícula volia ser complexa i obscura per contraposar-se a la esmentada competència. Aconsegueix ser obscura i embolicada, però no tan complexa com pugui semblar. Desenredat la caòtica linealitat del film la trama resulta ser no només senzilla si no que decebedorament infantil. Un malvat megalòman enganya a dos forts enemics per que es matin entre ells (el qual per cert no sembla treure cap benefici aparent del conflicte). Però el fort de tot plegat es que no els enganya amb maquiavèl·lics i recargolats plans si no amb trampetes de parvularis. Però la pel·lícula ens vol vendre que si són plans maquiavèl·lics i recargolats. I tant ens ho fa creure que provoca que alguns no entenguin res. En Superman sembla el típic estúpid i manipulable votant americà que sempre fa el que algú altre li guia que faci sense que ni tan sols s’adoni que és un simple titella. Entenc que en comparació amb la resta de personatges no és un geni, entenc que està començant i no te clar el seu lloc al món ni la seva moral, però cal fer-lo semblat tan estúpid? Pel que fa a en Batman, el pinten com un geni súper intel·ligent però cau en les trampes més ridícules i poc subtils mai vistes en el medi a més de cometre uns recargolats i magistrals plans que més que recargolats són incoherents (de debò, per que poses un localitzador a un camió per després dedicar-te a disparar-li míssils? No te cap sentit). Personalment la pel·lícula no m’ha semblat tan complicada i difícil d’entendre com molts diuen. No he llegit res de DC, però sí que m’he informat sobre el tema abans de veure el film. El suficient com per no perdre’m sembla. I és una sort, doncs si no em sentiria perdut per a fer aquesta critica. Doncs és cert, que sense un bagatge mínim en els còmics, la pel·lícula és senzillament incomprensible. I una pel·lícula que es preï s’hauria de sostenir per si sola (i com a molt, per les seves predecessores).

Hola soc en Deadpool, cliqueu aqui per mirar la meva puta ressenya, és millor que aquesta merda.

Si a la pel·lícula anterior el personatge de Louise Lane es feia incòmode de veure, aquí sobra directament. Tot i guanyar una part de la química que li faltava (cosa no gaire difícil) la seva aportació a la pel·lícula és nul·la. La seva investigació inútil i sobrexplicativa. Prous coses hi ha sense explicar per que ella ens vingui a explicar les que ja sabem dues vegades. De fet ni tan sols funciona be com a desencadenant del conflicte. Sincerament un personatge que es podrien haver estalviat. I parlant d’estalviar-se personatges. La tortuga ninja mutant ja no tant adolescent (Doomsday) a part de tenir un disseny horrible i uns efectes especials horripilants sobra més que el president del govern espanyol (d’acord, no tant). Un conflicte entre els dos súper herois més icònics de la historia ja és de per si prou interessant com per que li hagis de fotre més trames. Sincerament la part de la pel·lícula que millor funciona és la del desenvolupament del conflicte. I pel que fa  a la duració un cop resolt aquest ja dona per fer una pel·lícula. La meva pregunta és llavors: per què? Per què esguerrar la pel·lícula amb un element que empitjora la trama? Per que malgastar un personatge tan icònic de manera tan absurda i precipitada? I sobretot, per què esguerrar la sorpresa (l’únic argument a favor que podria tenir) en el maleït tràiler?  Simplement una decisió nefasta de la que més val no parlar.

Pel que fa als personatges tots m’agraden (no, en Doomsday no). Exceptuant potser en Superman. L’actor te un bon físic, però no m’agrada gens la seva actuació emo melancòlica. No m’agradava en l’anterior pel·lícula i segueix sense agradar-me encara que n’hagin rebaixat el to. No se si això és degut a la direcció o a les capacitats de l’actor(ho dubto, em va agradar molt a U.N.C.L.E), però aquest ambient depressiu i indecís pràcticament fa odiar al personatge per la seva inutilitat. I que un personatge tan ultrapoderós que pràcticament és Deu sigui inútil, te collons. Pel que fa al nostre Batfleck(Ben Afleck interpretant a Batman), el seu paper m’encanta. Potser si que se’l veu una mica rígid i amb una expressió pràcticament invariable, però d’alguna manera aconsegueix ser acorde amb l’ambient de la pel·lícula. I per molt mal justificat i conduit que estigui el personatge, l’actor aconsegueix dotar de carisma a la seva fosca serietat. No se si el millor Batman però potser sí el millor Bruce Wane (o això diuen alguns, jo no m’arriscaria tant). Wonderwoman és un altre cosa, potser la seva aparició a la pel·lícula està posada amb calçador, potser és precipitada, però és disfrutable. L’actuació és elegant i sofisticada i el personatge transmet la força que necessitava. És la poderosíssima fèmina que aquest univers necessitava(i que tarda en aparèixer a Marvel, Carol Dambers ja). He de dir que el jove Lex Luthor sí m’ha agradat, m’ha agradat el personatge i la seva actuació. M’ha encantat el que han decidit fer reconvertint el personatge en un sociopata. Però he detestat que han fet amb ell. Per que crear arriscadament un Lex Luthor diferent per destruir-lo com ho fa la pel·lícula? És el pitjor que por ser un malvat en el cinema actual: un malvat sens emotius. Terriblement decebut que creïn un personatge tan interessant (i sí, creïn per que aquest no és el Lex Luthor dels còmics) per pràcticament assassinar d’aquesta manera la seva essència. Finalment destacar el nou Alfred, que trobo molt encertat per al nou Batman i que ofereix un contrast molt refrescant respecte les versions anteriors del personatge al cinema.

Molt s’ha parlat de les visions. Sobren? Una mica. Però tampoc són el pitjor de la pel·lícula. La doten d’una complexitat i un rerefons interessant. El problema en si resideix que són referències a pel·lícules que encara no existeixen. Un no es pot dedicar a obrir 50 trames i deixar-les irresoltes per connectar-les a hipotètiques pel·lícules futures. Simplement el cinema no funciona així. El públic no està acostumat a una complexitat com aquesta pel que fa a un univers cinematogràfic. I encara que ho estigués, estan mal portades. I aquestes coses només es poden fer si es porten be.

Sexy <3

Tot i això la pel·lícula te coses bones. La trama política és interessant. Tot i que analitzada a fons al final és una mica infantil i te certs forats està ben portada i manté una tensió adequada (l’explosió al capitoli el millor de la pelicula).Plantejant certs dilemes mai vistos abans en el cinema de súper herois. La corrupció del poder absolut, la deïficació d’aquest i sobretot el debat polític que les opinions al respecte generen.

Sobre les introduccions de la resta de membres de la lliga de la justícia no diré gaire res. No són tan cutres com podrien ser. Per a mi estan força acceptables (encara que sí, que els tingués tots guardats en una carpeta amb els seus corresponents símbols sigui una mica “simple”).

El segon gran problema de la pel·lícula després de les seves presses per consolidar un univers, és la seves grandiloqüents aspiracions de grandesa. No només vol ser una gran pel·lícula, vol ser una pel·lícula collonuda, molona, profunda i… mil coses mes, a vegades contradictòries. La pel·lícula deixa anar grans frases, a vegades sense context. Ens dona grans escenes d’acció, que semblen ser l’únic justificant de la seqüència (per les quals es tira la trama per la borda). Ens ofereix èpiques aparicions estel·lars (anunciades  al tràiler, precipitades i malaguanyades). Ens ofereix moments èpics i impactants(anunciats en el tràiler és clar, o que es retracten de si mateixos cinc minuts més tard(SPOILER: la mort de Superman)). En definitiva vol ser tantes coses grandiloqüents, que deixa inevitablement d’altres de banda, d’altres que al cap i a la fi són més importants en una pel·lícula.

Unteenage mutant ninja turtle

Abans d’acabar vull mencionar que la pel·lícula m’ha agradat. Però te el gran defecte de ser aquella mena de productes que com més voltes els dones pitjor et semblen. És una pel·lícula entretinguda i d’inscrutable, que et manté assegut al seient, però plena de defectes que potser un preferiria no saber. Una pel·lícula que t’entretindrà mentre la miris però et deixarà amb un forat a l’estomac quan l’hagis acabat, un forat que com més intentis justificar més conscient seràs de com n’és d’enorme. Potser el millor hagués estat no llegir aquesta ressenya. Però be, ara ja és tard no?

Tot i la horrible critica. No és una tan mala pel·lícula. Te elements pèssims. Però aconsegueix assentar les bases d’un univers i tot i els seus defectes aconsegueix deixar-te amb ganes de veure més. Aquest univers que acaba d’iniciar pot arribar lluny si aconsegueix aprendre dels seus errors i no tenir por de ser ell mateix, al seu ritme. Una pel·lícula que absolutament no recomano, a no ser que sigui per veure el que vindrà després. En aquest cas: endavant. Per be o per mal un gran univers s’acosta.

Msss, ja hos he dit que visiteu la meva ressenya? Soc el putu amo.

Alícia al país de les meravelles

Tim Burton és un director excèntric. Te una llarga renglera de fanàtics i una també extensa fila de detractors. Les seves obres poden o no agradar. Però el que no sol fer és deixar indiferent. Amb la seva estètica particular ha captivat un públic molt específic que junt al seu intèrpret preferit (Jonny Deep), ha llençat al director a l’estelat. He sentit critiques que apunten que les seves trames han perdut substancia, que les histories no estan tan cuidades, que ha perdut qualitat en pos d’exagerar l’estètica que l’ha dut a la fama. I sincerament, “Alícia al país de les meravelles” no és el millor exemple per a defensar-lo.

Tots coneixem les peripècies de l’Alícia al país meravellós. Disney s’ha encarregat de gravar-ho en foc a les nostres infàncies. Però al contrari que molts altres clàssics de la casa, la d’Alícia és una historia que prové d’una novel·la. És d’esperar que en una pel·lícula en live-action el format pugui atorgar-li certa profunditat a la historia. Per desgracia no és així. La historia m’ha semblat plana, molt plana en comparació amb el difuminat record que guardo de la versió animada. Pueril, insípida, avorrida.

Una de les coses que es critica de la pel·lícula és la excessiva deformació dels personatges principals. Cosa que a mi m’ha semblat quasi perfecte. La caracterització te una estètica que lliga a la perfecció tant amb l’estil particular del director com amb la mitologia del país de les meravelles. En això consisteix, un món eixelebrat de fantasia rocambolesca. Tim Burton era l’adequat per a portar a la pantalla l’essència estètica d’aquesta història. Per desgracia no ha fet un treball tan excepcional amb la historia.

I un dels errors més garrafals de la pel·lícula em sembla la seva protagonista. És guapa, molt guapa. Però… poc més. La seva actuació em sembla insípida, poc fantasiosa, mancada de passió. No se si això es deu a els dots de l’actriu per a representar al personatge o a una intenció deliberada del director per una personalitat apagada. Però sigui quin sigui el motiu em sembla que destrueix la pel·lícula. Tal com es presenta la situació Alícia hauria de ser una dona forta que afronta el seu destí i decideix prendre’n les regnes. Que es desfà dels lligams de la fantasia per enfrontar-se a la realitat, lluitar contra el destí advers. Hauria de ser una dona forta. Però no és més que una nena indecisa arrossegada pels esdeveniments, que en cap moment mostra un deix d’autèntica determinació. Fa el que fa per que fa estona que s’ha quedat sense altre opció. Tampoc sembla patir cap dilema intern. Literalment m’ha semblat que tot li relliscava força. Una dona que va fent. Sincerament, un resultat pèssim per una gran possibilitat. Un dels elements més potents d’Alícia són la curiositat per explorar la fantasia, les pors per endinsar-se en el desconegut. En aquesta pel·lícula l’actriu m’ha semblat literalment un cadàver mancat d’emocions. Pèssim.

Pel que fa a la resta de personatges tots tenen tan una estètica com una personalitat força encertades i molt ben portades en pos de l’estil que la pel·lícula vol presentar. Però si la protagonista falla, la resta no pot pas sortir be. Els escenaris m’han semblat curiosament força oblidables, igual que l’enemic final. Esperava més extravagància d’aquests.

Pel que fa a la historia… Be, crec que els esdeveniments han seguit una direcció pèssima. A estones tenia la sensació de veure una pel·lícula de fantasia de classe B. Amb un perill rere l’altre sense pràcticament cap mena de justificació. Una sèrie d’escenaris que s’han de passar per que alguna aventura hi ha d’haver a la pel·lícula però que realment no influeixen de cap manera a la trama. Com si el film no fos més que una successió d’escenes d’acció. I entre que els escenaris semblaven quasi inconnexos (o mal conectats) i que l’actriu no era capaç de mostrar qualsevol mena d’evolució al respecte d’aquestes aventures, m’ha transmès la sensació que mitja pel·lícula sobra. La derrota del tan renombrat enemic final m’ha semblat entre llarga, precipitada i anticlimatica. Però el pitjor de tot es que la decisió final de tornar al món real. Tot i esser l’encertada des del punt de vista literari de la ficció, és incongruent dins la pel·lícula per la mancança de sentiments transmesos per l’actriu principal. S’hauria de fer notar que aquesta decisió be donada per la necessitat de madurar, d’afrontar la realitat i prendre les rendes de la teva vida. Però com a la resta de la pel·lícula m’ha transmès no ser més que una decisió arbitraria. Essent aquest el missatge final de la pel·lícula, és trist que aquesta no aconsegueixi transmetre’l adequadament. Tristament, una autentica decepció.

No obstant, tot i que decebedora, la pel·lícula m’ha entretingut. És capaç de fer-te passar l’estona i no esdevé del tot avorrida en cap punt. El que no m’agrada d’aquesta és la comparació amb el que podria haver arribat a ser. Per que ben portada hagués pogut ser gran. Però s’ha quedat en mediocre. La recomano per a tots aquells que li tinguin curiositat i tinguin ganes de matar el temps passant una estona sense pensar gaire. Fa poc s’ha anunciat la continuació d’aquesta, doncs la novel·la original n’hi te. Tot i la decepció de la primera part espero poder veure la segona. Desitjant que el fet de treballar sobre material nou doni a la pel·lícula l’aire de frescor i vitalitat que li ha faltat a la primera.