One Piece 921 – Shutenmaru

Kaido

Quin deu ser el manga amb més portades a la Jump?

One Piece fa en aquest episodi el que aparentava fer a l’anterior. Explicar-nos la situació. Ja em vaig queixar força, així que no ho faré més, però no cal mirar-s’hi gaire per adonar-se de que l’episodi anterior no ens ensenyava res que no sabéssim tot i manejar un discurs d’estar-nos explicant alguna cosa. En aquest, totes les imprecisions que feien que l’anterior no digués res, es solventen en una o altre direcció esdevenint per fi un plegat de pagines que es dediquen ara sí a aportar-nos una mica d’informació.

La primera part del capítol resulta en un recull d’informació més detallada sobre el pla que es durà a terme, amanit amb una bona dosi de bromes senzilles, recorrent sobretot a la perversió del pobre Kimemon. L’humor funciona, tot i que es fàcil notar que és allà per que l’explicació no es faci pesada. Tot i que el detall és important i interessant no ens revela gran cosa a banda de la mecànica dels successos que esdevindran. Però és agradable que ens recordin que fa la resta de la tripulació. Sens dubte però, el més interessant de tot plegat acaba per ser la bomba de la dona del samurai. Qui se l’imaginava casat?

Però després de varies bromes i explicacions apareix un personatge que es dedica  a robar el que en Luffy ha donat als vilatans. En aparença un secundari de poca rellevància que està destinat a caure sota les urpes dels més poderosos. En aparença. M’agrada com Oda juga amb l’aspecte del personatge fent-nos veure que és un vago que es queda assegut en el seu toro bevent mentre son els seus homes els que saquegen el botí. M’agrada com el presenta com a un home de moral qüestionable tot i esser segurament un futur aliat. M’agrada per que juga amb les primeres impressions i ho fa molt be. I això és quelcom que sempre dona reculats interessants.

Quan en Jack apareix per aturar el saqueig del menjar saquejat s’estén la confrontació i… apareix la sorpresa. No només l’home pot combatre al temible Jack, un dels homes més forts que hem vist al nou món, si no que… sembla portar-li la capdavantera. Potser hagués acabat per esser derrotat, però ha estat ell qui ha fet vessar la primera sang. L’impacte d’aquesta escena d’expectativa vs realitat és fulminant. Ja ho sabeu nens, mai et fiïs de les aparences. En qualsevol cas sembla que no podrem esbrinar qui hagués estat el vencedor. Per que abans que l’encontre es resolgui el cel s’ennegreix i una enorme figura apareix per opacar no només la vastedat celest, si no l’episodi sencer. Kaido.

Crec que hi havia forces teories que apuntaven cap a el fet de que l’emperador posseís una zoan mitològica del drac i vista la transforació les reminiscències draconianes en la seva estètica l’hi fan evident. Podria ser perfectament el millor disseny de zoan que hem vist en el que portem de sèrie (i deixa una mica en ridícul al drac d’en Momonosuke). En qualsevol cas apareix la bestia i només la seva presencia sembla fer pensar que tot està acabat. Ominós és la paraula que el descriu i amb una sola aparició el seu fulgor ja exigeix a crits esser proclamat com l’enemic més poderós que ha vist mai la sèrie.

Qui s’ho esperava això?

I així, amb aquesta aparició, Oda proclama un nou nivell. Estem davant d’una nova era. Ara i aquí comença l’últim tram de l’aventura. El camí d’en Luffy per enfrontar-se als més poderosos i arribar al seu somni d’esdevenir rei dels pirates. Però abans, haurà de derrotar a l’ominós invencible.

OMINÓS

One Piece 920 –Jo estimo a l’Oden

Oda també falla

Definitivament el millor del capítol

Deia de l’anterior capítol que no hi havia gaire res a dir, que era un pas de transició que perdia la majoria del seu recorregut en comiats i presentacions acabant per resultar únicament en una declaració. Aquest capítol esdevé directament intranscendent. I se que alguns em matarien per dir això, però aquest podria ser un dels episodis més mal construïts del que portem de saga. Literalment no hi passa res. La acció més significativa és que en Zoro es perd. Per la resta, se’ns explica malament una historia que ja coneixíem en un intent poc fructuós per completar-la, se’ns anuncia la unió d’uns aliats que ja estaven units. L’únic rellevant de l’episodi és el flashback dels viatgers en el temps la meitat del qual es dedica a recordar-nos els fets recents de la sèrie i l’altre meitat del qual balla en una ambigüitat maliciosa que no fa més que aclarir-nos l’evident.

Un Zoro perdut mai passa de moda

Però anem al que tothom volia saber i segurament el motiu per al qual a la gent li agradat un episodi que jo considero tan deficient. Viatges en el temps. Vaig encertar parcialment en la meva hipòtesis. En primer cas vaig deixar en clar que creia que els viatges en el temps només podrien fer-se cap endavant i vaig encertar. Crec que la dinàmica que implica retrocedir en el temps no casa amb  l’esperit de One Piece i seria un error per part d’Oda. Pel que fa a el mètode… be Oda ha tirat pel menys interessant i ha emprat una fruita del diable. Obvi i poc imaginatiu. M’agradava més la idea d’involucrar al misteriós Vegapunk. És clar que gran part d’aquesta  hipòtesi es basava en el fet d’haver descobert els personatges a l’antany laboratori del científic. Però és clar, oblidava que tot i haver estat descobert pels nostres protagonistes allà, venien de Dresrossa. Un petita omissió en els meus records que convertia a aquesta teoria en molt més inviable. Tenint en compte els fets doncs, tot i la decebedora absència d’implicació del científic, la fruita no és un mal recurs i com dic m’encanta que sols pugui viatjar endavant.

Definitivament el millor disseny de mink de la historia

Però doncs, que hi ha en aquest capítol que el faci tan horrible? La narrativa. El com està narrat tot, a banda d’encorsetada i planificada la narració sembla entretallada, presentant sals en l’explicació del pore Kimemon que soc incapaç d’entendre a nivell narratiu. Podria ser perfectament un problema de traducció. Però la seva manera de narrar-ho és erràtica i arbitraria en ocasions. I quan no ho és resulta evident  i reiterativa. Entenc que Oda es vegi en la necessitat de recordar els esdeveniments succeïts fa mig centenar d’episodis quan hi apareix quelcom relacionat, però és que el que aquí ens recorda és el que ha passat fa res. Crec que sí era necessària una rexplicació dels fets, però era totalment innecessari que s’hi estengués com ho ha fet. La pagina que ha dedicat a explicar-nos els viatges del pobre Momonosuke des de Wano fins a Punk Hazard podria haver-se exposat en una sola vinyeta, dedicant la resta a fer la narració anterior molt aclaridora.

La pagina on succeeix això és horrible. be podria ser un problema de traducció

L’únic que fa be l’episodi és mostrar-nos la bondat i el carisma de l’Oden, però ho fa tan ràpid que amb prou feines dona temps a calar abans que se’ns anunci la seva dramàtica mort. La que per cert apareix del no res en la narrativa sense que vinguí a cuento de res i amb pretextos insuficients per justificar-la. Però el pitjor d’aquesta part és la distribució de les vinyetes, que et mostren els personatges plorant abans tan sols de que et mencionin indirectament que el personatge va trobar un dramàtic final. Hi ha massa omissió, i aquesta acaba per entorpir la narrativa en lloc d’impulsar-la.  El que passa a l’episodi ja és el que havia de passar, però crec que el com passa és quelcom que s’hauria de reescriure de dalt a baix.

Me molen els dissenys. Però siguem sincers, aquests paios no li importen a ningú.

En definitiva l’episodi és un desastre. Se’ns presenten nous personatges l’únic carismàtic dels quals és la mare viatgera en el temps d’en Momonosuke que es munta un sacrifici estúpida al nivell del pare d’en Superman  a man of steel. Vale, vol morir amb el seu marit i tal. Però collons està enviant al seu fill al futur sense explicar-li pràcticament res. Plora al teu marit després, però salva primer al teu fill collons. En definitiva el sacrifici també està mal plantejat, arrel d’una exposició pobre dels fets previs a la mort de l’Oden. Només espero que les coses s’aclareixin adequadament en endavant. Però en aquest capítol ja ho han espifiat.

El dibuix al menys mola

One Piece 919 – Les ruïnes del castell Oden

Viatges en el temps

Aquestes banderes m’argaden més que les del passat, que eren horribles

L’episodi arranca amb un parell de pagines que consisteixen, bàsicament en desfer-se de la Tama. La nena tornarà és clar, però per algun motiu l’Oda la vol fora de la narrativa en aquests moments, així que l’envia a casa. Per aquest mateix motiu la conversió de l’Speed de bàndol resulta molt convenient. Tot i que resulta evident que la dona cavall no els podia acompanyar fins al castell, em sap greu que desaparegui d’escena per que tenia ganes de veure desenvolupar al personatge. A part del fet d’anunciar-nos que els personatges desapareixen d’escena aquest fragment no ens aporta molt més. I és que aquest és un capítol una mica buit en contingut. Parlen molt però realment passen poques coses. És un moment d’aquells de transició on la narrativa està massa ocupada canviant d’escenari com per que passi res. Oda és clar és plenament conscient d’això i precisament per aquest motiu sap com compensar-ho. En aquest cas amb unacalculada revelació final.

Així que després d’un calorós comiat ple d’efusius agraïments per la gent del poble (recordem que estaven a punt de matar els seus nens i suïcidar-se per fugir de la fam) per fi es decideixen a marxar cap a les ruïnes del castell Oden on en Law ja ens advertia que existia un secret. Que simplement fos la seva base d’operacions semblava l’opció més obvia. Però en la seva expedició s’uneix una recelosa Kiku que com ja podíem intuir sap més del que vol aparentar i no sap si resulta adequat que uns estrangers s’acostin a les ruïnes. Així que tots plegats arriben a les ruïnes i en Law comença a parlar del que allà s’hi amaga amb críptiques paraules, per que si no l’humor no funcionaria i per que convé anar amb compte amb el que es diu i encara no ha aprés que a en Luffy no li pots parlar així si vols que entengui res.

Comiat, comiat, comiat

Abans d’això no obstant oda dedica unes vinyetes a ensenyar-nos el sistema educatiu de la capital on s’adoctrina als nens a creure en l’aïllacionisme del país i s’inculca un odi cap als anteriors governants mentre s’heroifica als actuals. Vaja, cosa que faria qualsevol governant d’aquella època (i potser de la nostre) amb dos dits de  front. Ja que hi som, també es mostra de passada les activitats de subtil espionatge de la Nico Robin on s’aprofita per introduir-nos la llegenda que se’ns exposarà més tard (aquesta introducció narrativa és un dels símbols del bon fer d’Oda, sembla que ja sí s’han tranquil·litzat les coses).

Benvinguda, benvinguda, benvinguda

Així que finalment i sense sorprendre massa a ningú apareix en Kin’emon reprenent l’acudit diarreic del pobre os (no sisplau, espero que realment vulgui arribar a algun lloc amb aquestys acudits). El samurai apareix i tot son efusives benvingudes. La Kiku se li llança als braços presentant-se com la seva deixeble (havia pensat que podrien ser amants, però tenint en compte el que ve després, tot i que podria ser potser apostaria més que fos la seva filla 20 anys més crescudeta). I després sense donar-nos temps a respirar apareix en Momonosuke i abans que s’hagi acabat de presentar apareixen del no res la resta de tripulants que havien vingut amb en Luffy a l’illa. I tots se saluden efusivament i… Enteneu per on vaig?

Eh, tema serio

Entre el comiat del principi i les benvingudes del mig el capítol és perd entre salutacions, salutacions necessàries i que Oda passa tan ràpid com pot, però que es mengen l’episodi  en un tres i no res. No em queixo del tot, em semblen ben executades i el seu ritme accelerat prové de la necessitat narrativa d’explicar alguna cosa en tot el capítol. Però n’hi ha una en concret que si m’ha desentonat una mica. Tot i que la dels samurais se m’han fet naturals, al aparèixer els tripulants d’en Luffy… tot m’ha semblat massa un hola que tal. Si jo hagués explicat la historia també ho hagués fet així, per estalviar-me de perdre més temps i introduir-los en un altre episodi. Però al final he tingut la sensació que estava en una cinta mecànica presentadora de personatges, com si fos una llista d’assistència. Potser això rau al fet de que esperava que Oda perdés una mica de temps en explicar-nos que havien fet la resta de tripulants  que s’havien separat d’en Luffy. Potser el més adequat seria haver exposat l’episodi com ho ha fet sense presentar-los i després aprofitar la tensió per fer un salt en el temps (si molt enginyós soc jo) i narrar-nos per sobre en un capítol que havien estat fent la resta per allargar la tensió, presentar-nos-els en el següent i llavors explicar-nos tot això del viatge en el temps. Però Oda volia tenir les presentacions enllestides en aquest capítol per que al cap i a la fi és una cosa que s’ha de fer però que tampoc resulta massa interessant de veure.

Ai l’humor diarreic

Però anem al que tothom vol saber. Viatges en el temps. D’entrada el concepte no m’agrada. Era una mica obvi i Oda ens n’anava donant pistes des de fa temps. Però jo em resistia a creure-ho per que crec que no va massa amb One Piece. Però pensem-hi un moment, Oda fica de tot a la seva historia, tot el que li dona la gana posar ho posa: zombies, àngels, cyborgs, samurais, tot elements gens típics de la cultura pirata. I si vol ficar viatges en el temps, doncs l’hi fica. Al cap i a la fi no es tracta d’una tecnologia gaire diferent a els rajos laser de destrucció massiva dels pacifistes. Però la pregunta que esdevé aquí és: es tracta d’un viatge tecnològic? Tenint en compte que es van despertar en un antic laboratori d’en Vegapunk les coses apuntarien per aquí. Però… realment han viatjat en el temps? Pensant-hi be viatjar en el temps es pot fer de dues maneres, la primera es anar pel riu del temps, tots ho fem, a 1s/s, si acceleréssim el temps podríem fer-ho més ràpid, avançar cap al temps endavant no és cap limitació física (com sí ho és retornar a menys que aconsegueixis masses negatives supermassives i… be, és igual), el cas és que fluir amb el temps és perfectament factible fins i tot en el nostre món. L’altre manera és fer un salt en el temps, o sigui passar directament d’un temps A a un temps B sense recórrer el temps que hi ha pel mig. Hi ha dues maneres de fer això, un salt real (el típic de la ciència ficció) i un pseudosalt. Que és un pseudosalt? Doncs saltar però no saltar. Os sona la criogenització? Exacte, si et congeles en un estat de preservació, passes el temps a 1s/s com la gent normal, només que tu no te n’adones i quan te n’adones ja ets al futur i segons la teva percepció has “saltat” tot i que no ho has fet realment. Si em pregunteu, trobo que aquesta és la opció que més em quadra amb l’esperit de One Piece. Que Vegapunk hi estigui relacionat és quasi una evidencia, però no tindria necessariament per que ser així. No obstant hem de tenir en compte altres possibilitats. Com el fet que simplement sigui el poder d’una fruita del diable i que s’amaguessin a Punk Hazard per que està lluny però a prop de Wano i després es construïssin allà els laboratoris. O que el científic sí hi tingués res a veure però empres una de les seves fruites artificials fent-los servir de conillets d’índies. Són possibilitats que cal tenir en compte. Però a mi sincerament, la criogenització Vegapunkiana em sembla molt factible.

En fi, que el capítol es perd en les presentacions i al final consisteix en dir únicament: VIATGE EN EL TEMPS! Així que acontentarà a la majoria per que coi, viatge en el temps. Però a mi, be m’ha deixat una mica fred, es un capítol sense massa contingut que es dedica merament a ser una amena transició entre escenaris i que ho compensa amb una revelació final que pretén deixar-nos a tots amb la boca oberta per que no recordem res més. Un recurs d’allò més ben empleat però que a mi no m’ha afectat tant com podria fer a altres suposo. En qualsevol cas esperant el següent capítol per veure cap a on vol portar tot això el bo de l’Oda.

 

One Piece 918 – Luffy-taro retorna el favor

La fam mata poc a poc

Fa temps que no tenim una minihistoria original

No tenia molt clar que volia fer exactament Oda amb la centaure. En l’episodi anterior ens la presentava com algú important, amb una personalitat carismàtica i divertida. Però no semblava un personatge llençat a l’acció, la seva presentació era més similar a la d’un futur aliat que a la d’un pèrfid enemic. Era una presentació a la que es donava molta importància, donant a entendre que Oda en volia fer una cosa, però que a l’hora no resultava ominosa ni impactant. Vist com s’han desenvolupat els fets en aquest episodi la presentació és sens dubte perfecte. Era una presentació dissenyada per que el personatge ens semblés simpàtic i ara veiem perquè. Aquest personatge podria ser un equivalent immediat de la carismàtica Baby-5, que igual que aquesta es va canviar de bàndol (tot i que a ella li va costar una mica més). Per altre banda el recurs que Oda fa servir per que es produeixi el canvi em sembla profundament enginyós. Os heu parat a pensar del poder que suposa l’habilitat de la nena?

Mirala que caballilment feliciana

Amb els fets aquí succeïts puc veure un dels camins pels que es podria perfilar la saga. I és que l’habilitat de la Tama te en aquesta saga un poder demolidor. Amb aquesta saga se’ns presenta un precedent. El mochi domesticador de la Tama funciona o pot funcionar en els usuaris de zoan artificials, ja sigui per que son mig animals o per que han deixat de ser humans el cas és que en el primer que ho ha provat ha resultat funcionar. Si el poder de la Tama funcionés en humans el seu efecte seria excessivament poderós. Però al restringir-lo als animals passa a esdevenir més aviat el contrari, essent un poder simple i sense masses aplicacions practiques. Però quan hi ha un sector d’humans sobre els que sí afecta i aquest sector conforma pràcticament la totalitat del bàndol de l’emperador contra el que et vols enfrontar… la cosa canvia. I és que si la Tama realment pot domesticar als usuaris de zoan artificials i passar-los al seu bàndol, la nena pot resultar l’arma més poderosa de l’aliança contra en Kaido. Per que com ja se’ns ha recalcat varies vegades el poder militar del pirata es fonamenta en gran mesura en l’ús de zoan artificials per enfortir les seves tropes. I si la majoria del bàndol d’un te una debilitat que fa que es canviï de bàndol…. el poderiu militar passa a esdevenir una gran debilitat, una espasa de doble fil que pot acabar per propiciar la seva pròpia caiguda.

No se que més podria aportar la dona cavall a banda de ser un precedent, potser podria esdevenir una mena de general d eles zoan artificials passades de bàndol. Però en qualsevol cas aquí esdevé (a part d’un recurs còmic evident) el mitjà de fugida de la que podria ser l’arma més poderosa de l’aliança contra en Kaidoh. Sigui com sigui és un personatge que tinc ganes de seguir explorant. Per altre banda en Law inicia una fugaç batalla contra en Hawkins que tot intensa acaba per a ser interrompuda per la trepidant fugida dels barret de palla. La batalla és intensa i vibrant, però més important son les seves implicacions politiques. Wano, aïllacionista com és, seria incapaç de distingir als membres de l’aliança al ser gent de fora, però en Hawkins, coneixent-los, podria informar a en Kaido del perill que se li mou entre les ombres. Era evident que en Law se n’havia de desfer. Però per variar en Luffy ha desbaratat tots els seus plans. Ara la cosa podria complicar-se. En Luffy ha cridat l’atenció de la manera més sorollosa possible i els ulls de l’emperador es podrien posar fàcilment sobre ell. Però que passaria si en Hawkins volgués en el fons derrotar a en Kaido i manipulés la informació per propiciar la seva caiguda? És una tàctica que sembla ser del seu estil. Una possibilitat que crec que cal tenir en compte.

Aquesta imatge ronda per internet i no és d’estranyar. Una de les vinyetes amb més poder gràficament narratiu que he vist.

Però si alguna cosa representa a aquest episodi és el que hi passa al final. Fa unes ressenyes vaig destacar el tractament que Oda ha fet al tema de la fam quan la Tama menjava quelcom després de molt de temps i plorava d’alegria. Aquí aquelles sensacions es veuen magnificades i tot i no arribar als nivells esmentats de l’expressió de la fam que en Sanji va propiciar en els seus temps realment s’hi acosta. Però al que aquí s’expressa te uns matisos lleugerament diferents. Mentre que en Sanji tractava el tema de la fam de manera generalitzada el que aquí s’exposa és una fam més concreta. La fam de la misèria absoluta. Típica d’una postguerra on el no res és tot el que hi ha per menjar. És una fam desoladora i angoixant que ho omple tot prometent mai acabar. Una fam col·lectiva que fa pensar que podria haver caigut sobre la terra un càstig diví. Una fam tan intensa i lacerant que t’empeny a assassinar el teu propi nadó per no matar-lo de gana i penjar-te tot seguit per reunir-te amb ell en un lloc on la gana no os persegueixi. Una fam que t’empeny a veure aigua de riu contaminada per a callar el rugit etern d’un estomac que sempre demana més d’allò que no li pots donar. Una fam capaç de matar, poc a poc, a tota una nació. I aquí tornem a les reflexions de la ressenya anterior sobre la narrativa gràfica. Doncs Oda expressa sense necessitat de paraules els sentiments que aquí s’exposen, aquesta fam absoluta i l’energia joiosa i incommensurable al saber que podràs menjar alguna cosa. Com les imatges seleccionades t’arriben a l’anima exposant la complexitat de tot un context que no te gens de senzill em sembla demolidorament extraordinari.

És el millor del capítol i la seva màgia es narra sense paraules

Però potser te més importància per la trama l’efecte que això propicia sobre en Luffy. Tot i que mai ha deixat de ser el marrec esbojarrat que veiem al principi de la sèrie, un dement inconscient incapaç de seguir un pla, últimament en Luffy sembla estar madurant. Comença a plantejar-se coses, a reflexionar sobre les injustícies i a actuar per fer-hi alguna cosa de manera més conscient i menys instintiva. Aquí el nostre protagonista promet que farà d’aquest país un lloc on la gent no hagi de passar gana. Una promesa que fa a la Tama, que fa a l món, però que sobretot es fa a si mateix. Aquí el nostre protagonista evoluciona i marca un precedent. Ja a l’illa de les sirenes va llençar una declaració de propietat sobre un territori. Però en aquell cas no era més que un impuls fugaç que no trigaria massa en oblidar. Aquí la cosa canvia. No vol proclamar-ho seu per treure-li a la Big Mom. Vol proclamar-ho seu per protegir-ho, per poder fer que els nens somriguin. I aquest és el primer pas. Aquí comença el camí d’en Luffy per convertir-se en un autèntic emperador. La seva carrera cap al cim dels mars va començar fa molt de temps. Però és aquí on ell com a persona comença a dirigir la seva mirada cap a les responsabilitats que això suposa. És aquí quan en Luffy comença a madurar camí de convertir-se en un autèntic emperador.

Crec que això és el que se’n diu un punt d’inflexió

One Piece 917 – El vaixell del tresor de les provisions

La força de la narrativa gràfica

no os sembla tendre en Bellamy?

Se’ns havia parlat molt de les paradisíaques granges de menjar, de l’abundància opulent en comparació a la pobresa desoladora que patien aquells qui no hi tenien accés. Fins i tot se’ns havia donat una petita ullada a aquesta diferencia amb el nostre lluitador de sumo depreciant el menjar davant d’aquells que no en tenien. Però no ho havíem vist. Aquí Oda ens ho ensenya en les seves primeres pagines per fer un break de la tensió acumulada i relaxar-nos amb una mica d’humor abans de tornar-hi (detalls com aquests son els que indiquen una narrativa sana). Oda mai ha tingut un dibuix molt bonic, la seva qualitat estètica, tot i que prodigiosa a nivell de disseny de personatges i escenaris, no brilla molt en qüestions d’estètica visual. Però el que si te el traç d’Oda és una potencia expressiva demolidora en ocasions. No és quelcom que tingués en els seus principis, és quelcom que ha anat desenvolupant. I tot i que els dibuixos d’Oda no poden expressar la deliciositat del menjar amb la profunditat i els matisos amb que ho faria per exemple shokugeki no souma, tampoc pretendria fer-ho. Oda sempre ha apel·lat a sentiments més basics, més primigenis. És un autor que explora en profunditat a partir de la simplicitat, dels recursos més senzills però més efectius. I aquí en tenim un bon exemple. Com oda dibuixa el menjar no està plagat de matisos gastronòmics que et fan poder quasi assaborir fins al punt de salivar allò que veus dibuixat, però sí que tenen un disseny espacial que distribueix els aliments i els presenta de tal forma que donin a entendre allò que volen transmetre: abundància. Oda expressa a través de la disposició i la varietat que aquell menjar que retrata és un menar abundant, nutritiu, fresc i sa. I tu ho saps per que t’ho explica, però no et cal l’explicació, per que en el seu traç saps reconèixer aquests elements que ell vol expressar.

Pam! Narrativa gràfica en tota la cara

Després d’això Oda presenta a una altre personatge important (no saben fins a quin punt), amb un disseny estètic d’allò més interessant i atractiu. De fet, és el primer disseny de zoan artificial que no només no resulta ridícul si no que és solemne i bonic (sí, tampoc era molt difícil dibuixar un centaure). Aquí Oda ens demostra com domina l’anatomia en el seu traç, com pot fer que una anatomia et resulti entranya i com pot fer que et resulti natural. L’exemple més clar per a mi són els braços llargs, essers amb dos colzes totalment antinaturals, però que d’alguna manera Oda s’enginya per presentar-los de manera que els trobis una coherència orgànica (no se’n va sortir tan be amb els cames llargues per desgracia). Oda volia que els dissenys de zoan artificials fossin lletjos i estrambòtics. Ho volia per que és un recurs humorístic  (va parodiar al mateix batman) però també per que és un recurs narratiu. Quan Oda dibuixa a un usuari de zoan artificial amb dissenys absurds i estrambòtics pretén donar a entendre, que al contrari que les fruites usuals no és natural, que és artificial, antinatural. Per tant és tan sols amb el seu dibuix que Oda t’expressa que aquelles formes derivades de les fruites artificials no son naturals, no son adequades, son falses, de pega, artificials. Això no vol dir que no pugui haver-hi de tant en tant, com és el cas, un disseny que sí aconsegueixi sorgir amb certa naturalitat, però quan pensem en zoan artificials ens imaginarem a les deu formes estrambòtiques abans que la que va sortir be. Així doncs, un cop més Oda ens ensenya el poder de la narrativa gràfica en el seu disseny de personatges.

És lleig el cabró

La resta del capítol se succeeix en una llarga tensió, típica dels segrestos a punta de pistola (en aquest cas a dents de lleó). Hi ha molta conversa mentre els personatges romanen tensos a l’espera d’actuar. Pots sentir realment el perill de que la nena mori esclafada entre les dents felines. Oda aprofita per introduir amb naturalitat diferents conceptes entre els que destacaria el rol d’en Jack dins el grup (i la evident gens sorpresiva revelació de que segueix amb vida). Al final no obstant la tensió no pot aguantar més i la situació col·lapsa en una explosió de violència. I com sabíem que passaria els protagonistes rescaten a la nena fen us de la seva diferencia de poder. Abans que se’n pugui adonar la nena ja no hi és i ha rebut un cop de l’enemic. Tot i que hagi caigut més fàcilment m’atreviria a assegurar que aquest era un enemic més poderós que el lluitador de sumo. Però en Luffy necessitava acabar-lo amb un sol cop i així ho ha fet. Com sempre, les derrotes amb un sol cop de puny d’en Luffy son espectaculars i suposen tot un espectacle visual (un altre cop Oda transmet en el seu traç tot l’impacte del moment). Dubto que sorprengui a ningú que la nena hagi estat salvada de les urpes del lleó amb tanta facilitat. Però tot i ser fàcil, tot i ser evident que ho seria, ha estat emocionant, trepidant i impactant. Per que Oda ha construït l’escena amb precisió, desenvolupant l’espera de la tensió per donar-nos un cop demolidor amb una expressió gràfica a l’alçada del que vol transmetre.

Siguem sincers, algú no ha reconegut l’espasa?

Com havia dit en l’episodi anterior oda volia retenir en Law per algun motiu. Sembla ser que la cosa era més senzilla del que imaginava. I si ho penses te sentit. Si en Law hagués arribat, hauria evitat el conflicte. Amb el seu poder hauria canviat la nena per una pedra i ningú sabria que hauria passat. No hi hauria hagut cap daltabaix, i el desastre de proporcions  demolidores d’en Luffy que segurament sigui el detonant del que succeirà a continuació no s’hauria produït com ho ha fet. Oda necessita limitar els seus personatges per que la narrativa segueixi el seu curs. Aquest cop ho ha fet amb un estúpid dolor estomacal que serveix per sortir de la situació però del que espero que no caigui en abusar. L’interessant però és que tard per impedir les destrosses d’en Luffy en Law es planta davant en Hawkins per impedir que se sumi al merder i engegui encara més a la merda els seus plans. Em sembla una mica ridícul que s’amagui amb una mascara però deixi clarament visible la seva katana, que després de l’espasa de l’ulls de falcó sigui segurament la més reconeixible de tota la sèrie, però aquest és l’univers de One Piece, i ja sabem com funcionen les disfresses (sogeking, Lucy…..). Un recurs humorístic més, involuntari o no.

Pam! cop de puny.

En definitiva resulta ser un episodi força rodó, que mostra les millors virtuts de la narrativa gràfica d’Oda i de com d’important pot arribar a se rel dibuix per a narrar la historia. La trama no avança especialment (la nena passa d’estar entre les dents del lleó a estar salvada) però les peces es col·loquen per a esser mogudes. Ens esperen corbes.