One Piece 325 – El buit

Interludi

Sangria, la hostia jaja. I a sobre no sembla mal feta

Aquest és un episodi dispers. I no en el mal sentit. La trama es fragmenta en diferents escenaris d’arreu per mostrar-nos petits detalls del que passa al món. Retalls inconclusos d’història que Oda havia deixat per aquí i per allà i que ara es disposa a solucionar. Per que ara? Doncs per que després d’assenyalar amb tant d’enfasi el fi de la primera part una setmana de descans no era suficient. Al cap i a la fi la narrativa d’una historia hauria de poder ser visible independentment de la influencia de les dates de publicació. Així doncs aquest episodi juga el paper d’interludi, de mitja part. Un descans per deixar de banda per un moment la trama present que acaba de concloure abans de que torni a reiniciar. Aquest episodi son les crispetes que et venen a mitja part d’una obra per relaxar-te i omplir-te de delit abans que aparegui la continuació. I com a bona llaminadura que és, compleix amb la seva intenció d’acontentar als fans.

Pobret, no li agrada a ningú

Als fans els agrada saber coses, sovint per sobre de viure una bona historia, encara que la bona historia sigui el que els hagi enganxat. Hi ha una ànsia incontrolable per saber-ho tot, quan més millor. Quan és precisament el misteri el que els ha atrapat. Un autor ha de saber jugar amb el que dona i el que amaga. Per que si no trobes un equilibri entre acontentar al públic i mantenir-lo intrigat corres el perill d’acabar per perdre’l. En aquest sentit Oda sempre ho ha fet be. Es reserva els secrets fins a deixar-los anar de cop i sense avisar en desbandada, per que s’abraonin sobre tu amb intensitat sobtada. Però no és fins més tard que t’adones que tot i la llau incontrolable de secrets per descobrir, cada pedra aixecada  ha obert el camí de múltiples misteris al seu temps. I al final, tot i que el molt que has descobert, t’adones que ara encara hi ha més coses que no saps. Aquest sempre ha estat un dels punts més forts d’Oda i aquí exemplifica en certa manera aquesta virtut.

Li ha anat millor que a en Luffy a aquest

L’escena de la Perona i en Mihawk és pràcticament anecdòtica i fanservice a part només serveix com a excel·lent presentació narrativa del que vindrà després: la resurrecció d’en Moria. Al contrari que la seva servent fantasma, el pobre Shishibukai mai va gaudir de gaire popularitat ni dins ni fora de la sèrie. Un personatge que fins i tot en la seva pròpia saga es veia reduir a ser el tercer enemic més fort a enfrontar (després de l’Ors i en Kuma). Ara sembla que després de caure dues vegades, aconsegueix tornar-se a aixecar per intentar reunir, altre cop, la seva dispersa tripulació. No obstant sembla haver oblidat que va ser un emperador el que el va fer caure la primera vegada. Al final l’escena serveix més per mostrar les habilitats d’en Teach que el retorn d’en Moria. Quan es descobreix amb un exemple pràctic que el temible barbanegara pot cedir les habilitats que usurpa als seus subordinats. La veritat, no se m’acut una millor manera de mostrar-ho que com ho ha fet. La narrativa és impecable. Emprar coma exemplificació  l’habilitat perduda de l’Absalont fent veure que el transcurs de l’acció gira en torn a la reivindicació del capità d’aquest és una línia narrativa d’una subtilesa desbordant que expressa aquestes dades de la forma més elegant possible. A banda d’això tenim l’habilitat de canviar de forma (concedida per una zoan mitològica, no per el pobre mr 2), que constitueix la lenta però constant narrativa de presentació dels que suposo seran els enemics finals de la sèrie (o un dels múltiples enemics finals).

Finalment l’episodi es disposa a encetar en aparença la segona part de la saga de Wano (i dic en aparença per que realment no és que passi gaire res). Oda ens presenta el conflicte amb l’espadatxí que va aconseguir malferir en Jack  presentant-lo definitivament com un futur aliat que la coalició anti-Kaido s’haurà de guanyar. Però qui se’n recorda d’això? En Jack era el subordinat més poderós conegut sota les ales de l’emperador drac (tot i que tècnicament no te ales). Però aquí se’ns presenta als que més que subordinats podríem considerar com a líders del seu poder. Oda presenta amb contundent intensitat als germans del ja imponent pirata mamut, dues figures (mans dreta i esquerra), que més que conselles semblen representar part de l’autoritat mateixa sobre el que aquest està investit. Forces de la naturalesa que aparenten ridiculitzar al poder del mamut i que prometen ocupar el lloc d’adversaris als que els monstres més forts de la coalició hauran d’enfrontar (crec que en Zoro li tocarà carregar-se a un d’aquests dos). Imponents, sens dubte. Veurem que ens depara el futur.

Imponents

One Piece 924 – Ha*

*  Ha= final del primer acte (metafòricament parlant, no és una traducció)

En serio, aquestes portadetes són genials

En les obres kabuki i la resta de formats artístics japonesos és usual emprar el terme Jo-Ha-Kyu, que per a nosaltres vindria a significar presentació-nus-desenllaç. Tot i l’inexacte que pugui ser aquesta presentació arraigada en el teatre tradicional japonès l’adveniment de Ha (nus) indica per força el fi del primer acte, el Jo (presentació).  Tot i que son simples interpretacions tot plegat te bastant de sentit i aniria en la línea poètica que Oda va iniciar al principi d’aquesta saga pel que fa a les referències al seu país i que aquests darrers episodis havia estat deixant una mica de banda. En qualsevol cas, acostumats als títols plans i sense profunditat als que ens te massa ben acostumats (els odiosos vs, com els dos últims episodis en son exemple), resulta una delícia trobar un episodi que no sols te un significat metafòric, si no que poètic, fins i tot rebuscat. M’agradaria veure més sovint aquesta faceta d’Oda, veure’l abandonar una mica la sobre explicació i endinsar-nos en el fantàstic món de les respostes velades i les interpretacions metafòriques. Però tots sabem que això és somiar massa.

És impossible…

Les primeres pagines constitueixen una simple reafirmació de l’absoluta derrota d’en Luffy. En Law l’intenta salvar però en Hawkins li impedeix demostrant esser el braç intel·ligent d’en Kaido (també el necessita). Com vaig dir a la ressenya passada era evident que en Law el podria salvar amb relativa facilitat. Però l’aparició de l’endeví  juga un factor clau en la consecució d’aquest ideari. No era això el que volia Oda, no volia que en Luffy escapés. Volia veure’l derrotat i tancat, empresonat, com un gos perillós tancat en la foscor, alimentant el seu odi. Creant així un punt de ruptura, aquí acaba el primer acte, en Lufy és empresonat i a partir d’aquí les coses van d’un altre manera, un punt d’inflexió, una prova de la seriositat amb la que Oda porta aquesta saga. Aquí, amb ajuda del títol escriu un punt i a part. Comença un altre fase a partir d’ara.

…aquestes cares…

El fet de veure’l tancat a la presó desperta a l’hora un altre conflicte amb la saga passada. Ja vaig establir un paral·lelisme amb l’aparició d’en Kaido ebri i la demència de la Big Mom, com ambdues bones idees havien estat executades de formes molt divergents, donant en el primer cas un ara demostrat resultat favorable i en el segon… be, una desastrosa narrativa en alguns punts de la saga passada. També vaig comparar la derrota d’en Luffy amb la d’en Katakuri. Les comparacions no s’aturen aquí. Sembla ser que Oda volgués demostrar-se que pot fer les coses millor repetint en aquesta saga certs elements de la saga passada que no li van acabar de sortir rodons i que ara poleix fins a l’excel·lència. I és que en la saga passada en Luffy també va esser tancat en una presó. Però en aquell cas no senties el perill. Estava tancat, però era una presó de paper (literalment), senties que podia sentir en qualsevol moment i que només estava esperant a que la narrativa ho requerís. Aquí… Només l’acaben de tancar i ja es nota la pressió, la serietat. L’ambient és completament diferent. Aquella tot i que inexpugnable, semblava una presó de broma, no et creies ni per un segon que la cosa acabés allà. Aquesta, tot i esser d’allò més normal, inspira respecte. Et creus que podria quedar aquí tancat per sempre com un gos rabiós que no vol obeir al seu nou amo. Potser saps que no serà així, però l’ambient està ben construir, i t’ho fa creure. I aquesta és la diferencia: l’ambient. La carrega que Oda aconsegueix donar als fets. Aquí el dramatisme i la rellevància dels actes pesa en l’ambient. Tot és tangible i real, no és un escenari efímer en mig d’una persecució esbojarrada. Això no vol dir que no pugui cagar-la en un futur i carregar-se aquest ambient, però de moment, la presentació de l’escenari i del context es presenta impecable.

… a la ressenya

Poc més queda a comentar. Les peces estan jugades. La més evident: en Kid i en Luffy. Posats en cel·les contigües segurament neixi entre ells alguna relació, ja sigui d’amistat o de competivitat. Ells son la clau per derrotar en Kaido en aquesta saga, i la gran ironia és que ha estat ell mateix qui els ha unit. M’encanta com Oda ha presentat la línia d’unió entre ambdós personatges. Em sembla a nivell narratiu el millor d’aquesta saga i sens dubte un dels millors ambients de la sèrie (que em vingui ara a la ment el podrien superar la separació de la banda per en Kuma o el sacrifici d’en Zoro per en Kuma, puto Kuma). El potencial que tenen junts podria esdevenir un pou sense fons, només el futur ens dirà fins on arribaran.

One Piece 923 – Emperador Kaido vs Luffy

Aquesta imatge transmet un duel en tota regla

Aturador

Son molt brutals aquestes portadetes

L’episodi va a per totes. En Luffy va a per totes. Es llancen junts a una espiral desenfrenada d’acció visceral que podria haver estat una molt, molt mala decisió. Podria. Per sort no ho ha estat. Oda sosté l’escena en tot moment preparat per a tallar-la amb contundència quan sigui el moment, quan arribi al final. Però fins llavors l’allarga, desferma la violència. Per que el propòsit d’aquest episodi és desfermar-la, donar a en Luffy la dosi d’acció desenfrenada que necessita, fer semblar per un moment que te alguna cosa a fer contra el drac.

Però si no et deixes arrossegar per la pròpia emoció del protagonista, podràs notar que hi passa alguna cosa que per molts cops que doni no sembla en absolut estar guanyant. I és que en Kaido més que altre cosa sembla distret. Com si l’impacte per sorpresa i la borratxera no el deixessin concentrar-se del tot, recordar que és exactament el que ha de fer. Per altre banda l’emperador sembla tenir una personalitat similar a la d’en barbanegra: primer es deixa colpejar, resisteix el primer cop, i després ataca.  Però mentre en Teach ho fa per orgull, per provocar i per posar-se un repte a si mateix, en Kaido sembla fer-ho per… resignació? Ja vam veure que l’emperador era invulnerable, que buscava la mort. Però més que la mort, crec que busca un repte, alguna cosa que li faci bullir la sang, alguna cosa capaç de ferir-lo. Alguna cosa que potser no el mati, però que pugui fer-ho. En Kaido viu al cim, i al cim, l’emoció és difícil de trobar. I per això en Kaido sembla inpassiu, ni tan sols reacciona mentre en Luffy el colpeja de valent.

Per això Oda ha pres la decisió de presentar-lo borratxo. Representa un escenari que permet accentuar encara més aquesta vessant de la personalitat del personatge, que permetia fer-nos creure per uns segons que en Luffy de veritat estava estovant a l’emperador. Però no ho estava fent és clar. La idea és en realitat la del fan service. Oda ens volia donar el gust de veure en Luffy estovant a l’emperador. Donar-nos-el per treure’ns-el a continuació. I no sols és un acte de fan service, d’omplir la fantasia quasi eròtica de poder que això implica. És també la forma més efectiva de posar en Luffy al seu lloc, de dir-li: sí, has millorat, però no, encara no ets aquí. Amb aquest acte Oda constitueix en petita escala el que va fer aquell cop a Sabaody: un avis visceral de l’avall que està encara de l’escala de poder. El que queda per veure és quan avall està realment.

Oda va defugir el tema a la saga passada. Els nostres protagonistes van tocar-li els nassos a l’emperadriu sí, però  realment no s’hi van enfrontar en cap moment. La van defugir, la van esquivar, la van marejar. Però mai la van enfrontar, mai van comprovar quan lluny estaven del seu poder. Katakuri va ser una aproximació. Si en Luffy guanya a en Katakuri pels pèls i en Katakuri és el més fort després de l’emperadriu, això converteix a en Luffy a viure aprop del seu poder. Però quan d’aprop realment? La majoria comparteix que la victòria de’n Luffy contra en Katakuri va ser un error d’Oda. Una derrota ajustada crec que era el terme adequat. Derrotat, però donant guerra. Aconseguint fugir d’un Katakuri debilitat gracies a algun aliat inesperat. Però Oda pensava ja en en Kaido i si volia que en Luffy arribes al final del següent arc amb el poder per enfrontar-lo, necessitava que al menys aconseguís derrotar a en Katakuri. Així que ho va fer, més pensant en el següent arc que en el present. Per altre banda aquest increment semi-artificiós del poder del protagonista necessitava un aturador, una marca que digués: fins aquí i prou. I per això, en Luffy ha enfrontat al drac.

El que em pregunto ara és: i com sortirà el barret de palla d’aquesta? No sembla tenir moltes opcions. Potser s’aixeca de nou, però està derrotat. Com se’n sortirà? Suposo que alguna distracció estrafolària farà de bomba de fum i permetrà a en Law emportar-se a en Luffy d’alguna manera deixant a l’ebri emperador encara més enfurismat. Però com? És el que més m’intriga.

One Piece 922 – Governador general dels pirates bestia: Kaido

Si te’n vas de borratxera que no et sorprengui la bufera

Que mona és la Koala.

L’aparició d’en Kaido en la seva ominosa forma draconiana era sobradament apoteòsica com per permetre un salt en la narrativa que ens traslladés a un altre indret i mantingués viva l’expectativa fins a potser dos o tres episodis. Podria haver aprofitat per traslladar-se a la reviere o repassar algun altre assumpte pendent. Però Oda vol posar la marxa llarga, precipitar els fets, aquesta vegada sí amb un ritme adequat, convergint segurament en una estela de caos que podria fer estremir el món sencer. En Kaido és aquí i ja res tornarà a ser igual.

La seva aparició desperta estupefacció. L’arribada d’una força de la naturalesa mai entra en els plans de ningú. Tothom es queda garrativat. Tothom menys en Luffy, que corre sense pensar, amb l’objectiu clar. Els bandits que enfrontaven a en Jack no poden fer si no sortir corrents, quin altre opció els queda? Que més podrien fer si no? I llavors…. Oda aplica el contrast. L’ambient era massa ominós, massa catastrofista. Acabem de començar la saga i això ja semblava la fi del món. Necessitava un contrapunt. Quelcom intel·ligent que alleugés la situació i suavitzés la serietat. Quelcom…. ebri.

Oda va recórrer a una tàctica similar en la saga passada. Un dels pocs errors que vaig trobar a la saga, ja en la seva recta final. Quan la Big Mom, un altre força de la naturalesa, en la seva carrera  inexorable per devorar als fugitius muguiwara… queia del núvol. Era ridícul. Servia al mateix propòsit, però es carregava l’escena i la tensió fen-la difícil de recuperar. Aquí no passa el mateix. Per que el fet que en Kaido estigui borratxo no ridiculitza el personatge (tot i que faci el ridícul), li confereix personalitat, li aporta matisos. Per que un emperador pirata estigui borratxo fa per un emperador pirata. En aquella ocasió teníem a l’emperadriu sumida en una ràbia incontenible, no hi havia lloc per trencar amb la tensió. Aquí tenim un emperador borratxo que ha decidit que era bon moment per presentar-se a fer el paripè. Només que les seves passes retomben com terratrèmols al seu pas. Aquí Oda fa be el que va fer malament en la saga passada. Voldria pensar que aprèn dels seus errors. Que la seva narrativa madura refinant-se pas a pas. Però podria ser simplement que fos una mala coincidència. En qualsevol cas l’element trencador és fantàstic i serveix perfectament al seu propòsit d’alleujar la tensió per no sobrecarregar l’ambient.

És una imatge poetica. Ga una asociació entre les fabriques i el drac. Com si aquest fos l’origen de la seva foscor.

Però un emperador ebri segueix sent un emperador. I quan apareix en Hawkins anunciant-li cap a on pot canalitzar el seu poder… ell el desferma. D’un sol atac el drac es carrega tota una muntanya, acabant amb tot dubte de la seva immensitat. Aquí Oda ens ensenya el cim, el capdamunt de l’escala de poder de la sèrie, aquest és el nivell màxim, aquest és l’objectiu a assolir.  L’impacte ens deixa astorats, servint altre cop de contrapunt. Oda primer relaxa l’escena d’un ambient massa carregat per a sorprendre. I després ens colpeja amb intensitat fent-nos pujar de nou a la tensió. Una muntanya russa d’emocions que canalitza a través d’una de les millors narratives de la saga. Però no tot està fet. Falta un últim impacte final.

Sempre em sorprén la capacitat d’Oda per expressar el moviment

I és que, que faria en Luffy veient aquest poder incommensurable? Com reaccionaria? Tots pensarien que aquí es veuria aturat, que aquí per fi abaixaria el cap derrotat davant l’ominós de l’escenari que se li presenta. Però… en Luffy, és en Luffy. I per molt que en Law no ho acabi de comprendre tot i les múltiples demostracions, a en Luffy no l’atura res. Així que sí, en Luffy colpeja amb força derrocant la testa gegantina de l’emperador drac. Un impacte que perdurarà en els anals de la historia. L’home que va tombar al drac.

Be, muntanya muntanya tampoc. Però no és per fer broma.

I això és, un contrapunt excel·lent. Per que esdevé a l’hora un element de tensió i de relaxació. Per una banda en Luffy acaba de pegar ni més ni menys que al mateix Kaido! Per l’altre banda acaba de pegar… a un borratxo… Aquí Oda salta entre idees per equilibrar la balança i elevar la tensió sense saturar-la.

Expressió correcte, però el que realment ho peta és el pla de camara que empra Oda

I arriben les preguntes: Que passarà a continuació? Dubto que Oda es llanci a desfermar una batalla d’aquestes dimensions a aquestes alçades. Això és tan sols un anticip. Seria estrany que es posessin a fugir un altre cop, ja es van passar la saga anterior fent-ho. Si m’ho pregunteu a mi, crec que la idea més plausible és que en Kaido caigui inconscient, més fruit de la seva ebrietat que de la força de l’impacte i que en aquest moment, llançant-se els seus subordinats a protegir-lo els aliats d’en Luffy aconsegueixin arrossegar-lo cap a una retirada. Però qui sap, tantes coses podrien passar…

Vinga, això si que és començar una saga a lo bestia (ho pilleu, Kaido de les besties, jeje)

One Piece 921 – Shutenmaru

Kaido

Quin deu ser el manga amb més portades a la Jump?

One Piece fa en aquest episodi el que aparentava fer a l’anterior. Explicar-nos la situació. Ja em vaig queixar força, així que no ho faré més, però no cal mirar-s’hi gaire per adonar-se de que l’episodi anterior no ens ensenyava res que no sabéssim tot i manejar un discurs d’estar-nos explicant alguna cosa. En aquest, totes les imprecisions que feien que l’anterior no digués res, es solventen en una o altre direcció esdevenint per fi un plegat de pagines que es dediquen ara sí a aportar-nos una mica d’informació.

La primera part del capítol resulta en un recull d’informació més detallada sobre el pla que es durà a terme, amanit amb una bona dosi de bromes senzilles, recorrent sobretot a la perversió del pobre Kimemon. L’humor funciona, tot i que es fàcil notar que és allà per que l’explicació no es faci pesada. Tot i que el detall és important i interessant no ens revela gran cosa a banda de la mecànica dels successos que esdevindran. Però és agradable que ens recordin que fa la resta de la tripulació. Sens dubte però, el més interessant de tot plegat acaba per ser la bomba de la dona del samurai. Qui se l’imaginava casat?

Però després de varies bromes i explicacions apareix un personatge que es dedica  a robar el que en Luffy ha donat als vilatans. En aparença un secundari de poca rellevància que està destinat a caure sota les urpes dels més poderosos. En aparença. M’agrada com Oda juga amb l’aspecte del personatge fent-nos veure que és un vago que es queda assegut en el seu toro bevent mentre son els seus homes els que saquegen el botí. M’agrada com el presenta com a un home de moral qüestionable tot i esser segurament un futur aliat. M’agrada per que juga amb les primeres impressions i ho fa molt be. I això és quelcom que sempre dona reculats interessants.

Quan en Jack apareix per aturar el saqueig del menjar saquejat s’estén la confrontació i… apareix la sorpresa. No només l’home pot combatre al temible Jack, un dels homes més forts que hem vist al nou món, si no que… sembla portar-li la capdavantera. Potser hagués acabat per esser derrotat, però ha estat ell qui ha fet vessar la primera sang. L’impacte d’aquesta escena d’expectativa vs realitat és fulminant. Ja ho sabeu nens, mai et fiïs de les aparences. En qualsevol cas sembla que no podrem esbrinar qui hagués estat el vencedor. Per que abans que l’encontre es resolgui el cel s’ennegreix i una enorme figura apareix per opacar no només la vastedat celest, si no l’episodi sencer. Kaido.

Crec que hi havia forces teories que apuntaven cap a el fet de que l’emperador posseís una zoan mitològica del drac i vista la transforació les reminiscències draconianes en la seva estètica l’hi fan evident. Podria ser perfectament el millor disseny de zoan que hem vist en el que portem de sèrie (i deixa una mica en ridícul al drac d’en Momonosuke). En qualsevol cas apareix la bestia i només la seva presencia sembla fer pensar que tot està acabat. Ominós és la paraula que el descriu i amb una sola aparició el seu fulgor ja exigeix a crits esser proclamat com l’enemic més poderós que ha vist mai la sèrie.

Qui s’ho esperava això?

I així, amb aquesta aparició, Oda proclama un nou nivell. Estem davant d’una nova era. Ara i aquí comença l’últim tram de l’aventura. El camí d’en Luffy per enfrontar-se als més poderosos i arribar al seu somni d’esdevenir rei dels pirates. Però abans, haurà de derrotar a l’ominós invencible.

OMINÓS