One piece 928 – La cortesana Komurasaki fa la seva aparició

De l’odi a l’amor

e8605619-7a31-4ae8-ae61-ab63615f692a.png
Jaja, li pega molt

En aquest episodi Oda es proposa la proesa de retratar a una autentica filla de puta cortesana. És una mica estrany pensar que Oda es fot en qüestions de sexe, però se n’està sortint prou be. No obstant l’inici de l’episodi el dedica a explorar la ja coneguda rivalitat entre en Luffy i en Kid, emprant al pobre Cariboo com a pont narratiu entre ambdós. El pobre home fang, com a cuc de terra que es només sap que arrossegar-se en un intent d’aprofitar-se dels altres. I em sembla una grandíssima construcció de personatge la veritat, una aproximació molt més realista del que devia ser esser un pirata: aprofitat, mesquí, manipulador… ja respiro l’aroma a mar.

b76818e0-249d-4eca-8d13-561d158c6ae9-2.jpg
Aquesta imatge resumeix perfectament la primera part de l’episodi

Però llevat de l’aparició del pirata de fang l’escena inicial no te gaire més a comentar. Desenvolupa els personatge si la seva relació, exposa el context de la revolució, una línia narrativa que ja sabíem que vindria i que no ens aporta res de nou (que no vol dir que no sigui bona de veure). La resta de l’episodi el dedica en la seva completitut a exposar i desenvolupar la figura de la cortesana Komurasaki que sembla ser tindrà en aquesta historia una importancia molt més notòria de la que podríem haver imaginat. Sembla evident que Oda l’emprarà per a desenvolupar la figura del shogun i totes les respectives intrigues de palau. Però en aquest episodi s’endevina alguna cosa més, una transcendència que va més enllà.

2a469bd7-85f9-407a-bf82-713548ae989b-2.jpg
El pobre home fa pena sí

Oda havia mostrat fins ara a autentiques cabrones durant el seu recorregut coma narrador, però crec que cap iguala a la senyora mostrada en aquest episodi, recordeu algun personatge amb la capacitat de resultar tan ràpidament pèrfid i menyspreable? Els dracs celestials pudiren ser-ne un exemple. Però ells son víctimes de la societat que els educa, aquí es matisa un caire diferent. I m’agrada, m’agrada per que Oda aconsegueix que menyspreem el personatge en unes poques pagines i el menyspreu aconseguit és tan visceral que fa estremir, una prova de la capacitat narrativa de l’autor que mai deixa de sorprendre. Però tot sembla indicar que aviat aquest menyspreu virarà en direccions més favorables. Per que si hi ha una cosa més difícil que fer que menyspreem un personatge amb tot el nostre cor, és fer que un cop menyspreat aconseguim estimar-lo amb tot el nostre cor. I crec que això és el que Oda es proposa.

73a5ec3c-00a7-4e4d-b967-b0d6b428ad2d-3.jpg
Molt brutals les sabatilles

M’agrada com Oda exposa aquest menyspreu per la cortesana a través d’una víctima innocent dels seus enganys. Com la presenta de cop en l’escenari present per exposar-nos el seu passat, per explicar-nos com ha arribat a la misèria i desesperació amb la que el veiem aparèixer i un cop exposada la seva historia, coneguda la autentica cara de la cortesana, presentar-nos-la oficialment amb el seu somriure radiant. La exposició és magistral en la seva transició narrativa, en l’ordre en el que planteja les fases de l’explicació que te com a objectiu donar-nos una impressió del personatge. Tot està filat amb mestratge per que adquirim una opinió més o menys concreta a fi de guiar els nostres sentiments cap a una narrativa especifica que ens faci gaudir al màxim de la historia que ens vol plantejar. I això és… màgic.

73a5ec3c-00a7-4e4d-b967-b0d6b428ad2d-2.jpg

Després d’aquesta magistral presentació Oda ens trasllada a un petit pròleg, una bomba sorpresa. Amb un tranquil paratge on Momonosuke practica tenaçment amb l’espasa, aparentment conscient del pes que du sobre les esquenes, de la seva responsabilitat. Aquí se’ns planteja un diàleg amb la Tama que a banda de desenvolupar la relació entre aquests dos personatges (encara no veig clar que vol fer l’Oda exactament amb la Tama) i mostrar-nos la determinació del petit samurai per complir amb el seu deure familiar Oda ens dona a entendre un detall que trastorna tot el rerefons de l’episodi. I és que al parlar Momonosuke de la seva germana perduda i del seu retrobament, Oda dona a entendre de forma evident que aquesta no és altre que la dona que encapçala l’episodi i a la que aquest està dedicat pràcticament en la seva completitud. I aquest és el cop mestre de la gracia d’Oda, aquí es veu l’indici de la tragèdia. Una nena abandonada per tots els seus familiars, obligada a amagar-se i prostituir-se per sobreviure en una societat que la vol veure morta, esperant potser el retorn heroic del seu germà desaparegut seguint la voluntat d’unes ultimes paraules de la seva mare. Sens dubte la historia pot ser estremidora. Haurem de veure que ens espera.

04cba71b-9c15-4893-8de8-54e052502b89-2.jpg

One Piece 326 – La mina dels presoners

L’oprimit s’alça

Oda vol donarlloc a una mena de reinici en aquesta saga. Vol aïllar-la completament del món,igual que Wano viu aïllada del que l’envolta. I per això, necessita redefinirals protagonistes per col·locar-los el més avall de tot. És en certa manera lahistoria de l’heroi caigut en desgracia que s’alça de les penúries per salvaral poble de l’opressor. O al menys per aquests camins sembla voler anar Oda. Idic reinici per que sembla proposar-se fer començar als herois de zero, col·locar-losen el més baix de la societat per veure’ls ascendir fins a la seva cúspide alfinal. Òbviament tot aquest aïllament que Oda planteja es veurà truncat amb laja confirmada aparició de la Big Mom i d’altres personatges que seguramentacabin per aparèixer, però per ara, els nostres protagonistes no són ningú.Només dos presos qualsevol. Tot i que qualsevol potser no sigui la paraula.

Més ridícul no ho podia fer no

L’episodi encetaamb una escena lleugerament allargada que be a mostrar-nos com els aliatssegueixen amb el seu pla tot i la caiguda del barret de pala. Coneixem als seustripulants, sabem que confien en que en Luffy se’n sortirà. Tot i ser interessanti necessària, l’escena indaga en excés en personatges que no ens interessen ique no deixen de fer una aparició anecdòtica i completament substituïble. Mésinteressant, tot i que també més intranscendent és la visió de les activitatsninja de la Nami, en el que sembla ser un entrenament que Oda li ha colat perfer pujar una mica a un dels membres més dèbils de la banda. Potser no la faràmés forta en el sentit pur de la paraula, però segurament la doti d’habilitatsd’allò més útils que puguin resultar la peça clau per resoldre més d’una situació.

La veritat és que veure'l cuinar resulta un plaer visual.

Però l’interessantde l’episodi i on Oda s’estén sense reserves és l’exposició de la societat depresos i el seu funcionament.  Oda ensensenya la misèria. Amb l’ús de d’hipèrbole ens mostra les inhumanes condicionsde treball dels presos forçats a deixar-se la pell en les tasques més dures possiblesper poder malviure un dia més. En un context real, t’interessa alimentar mínimamentals teus treballadors si vols que rendeixin, arriba a un punt que ni lesfuetades els faran aixecar del terra i contràriament als grans imperisesclavistes que obtenen mà d’obra de les seves conquestes, un país aïllacionistano disposa precisament d’un excés d’aquests. Però això és igual, Oda mai ha pretèsmostrar una situació realista, Oda sempre ha pretès copsar un sentiment. El queimporta aquí no és l’exagerat o no de la situació, és com el seu plantejament,exagerat o no, t’arriba. I aquí Oda aconsegueix transmetre amb habilitat la misèriad’un camp de treball.

L'escena més descriptiva de l'episodi

Però One Piece ésOne Piece, i la misèria mai be sense un contrapunt d’esperança o alegria, perque aquí, fins i tot en els paratges més desolats sempre s’alça una florradiant. Oda sempre ha estat un optimista, podríem dir que sovint acusa de serun dels seus majors defectes, però també esdevé part innegable de la seva essència.Aquí Luffy i Kid, en la seva competició aferrissada i plena de vitalitat, arranquenun somriure a aquelles animes en pena resignades a treballar fins a la mort, enels seus actes vius i energètics planten la labor de l’esperança, el germen dela revolució. Oda te un talent especial per a fer brollar sentiments complexosamb relativa facilitat. El sentiment d’esperança per un món nou partint des dela nul·litat d’un escenari emocional de pura resignació davant la crueltat delmón no és un sentiment fàcil d’expressar. És complex i te molts matisos. Odaaconsegueix aquí i en unes poques pagines donar-lo a entendre en una forma méspura, carent dels matisos d’una obra realista (un molt bon exemple seria lacarretera(veureressenya), obra que podríem dir dedica la seva completitud a copsar aquestsentiment, imprescindible), però amb una claredat sorprenent, sobretot teninten compta que hi ha dedicat 3 pagines.

Resulten entre intimidants, entranyables, ridiculs i molons

El com plantejaaquest sentiment  no deixa de ser anecdòtic,però es presenta com el millor de l’episodi. Amb un humor innocent peròinfalible Oda planta les bases del que vindrà. Sense deixar de posar referènciesinnocents com la presencia del bo d’en Cariboo (un personatge força odiat emsembla) o el record de l’home misteriós. L’important però és que ens plantejaun context, una societat presidiària en l’opressió més absoluta veu brillar lallum de l’esperança en un parell de presos que semblen burlar amb impunitat leslleis dels seus castigadors. Un exemple perillós, doncs fa que un es preguntisi no podria fer el mateix.

One Piece 325 – El buit

Interludi

Sangria, la hostia jaja. I a sobre no sembla mal feta

Aquest és un episodi dispers. I no en el mal sentit. La trama es fragmenta en diferents escenaris d’arreu per mostrar-nos petits detalls del que passa al món. Retalls inconclusos d’història que Oda havia deixat per aquí i per allà i que ara es disposa a solucionar. Per que ara? Doncs per que després d’assenyalar amb tant d’enfasi el fi de la primera part una setmana de descans no era suficient. Al cap i a la fi la narrativa d’una historia hauria de poder ser visible independentment de la influencia de les dates de publicació. Així doncs aquest episodi juga el paper d’interludi, de mitja part. Un descans per deixar de banda per un moment la trama present que acaba de concloure abans de que torni a reiniciar. Aquest episodi son les crispetes que et venen a mitja part d’una obra per relaxar-te i omplir-te de delit abans que aparegui la continuació. I com a bona llaminadura que és, compleix amb la seva intenció d’acontentar als fans.

Pobret, no li agrada a ningú

Als fans els agrada saber coses, sovint per sobre de viure una bona historia, encara que la bona historia sigui el que els hagi enganxat. Hi ha una ànsia incontrolable per saber-ho tot, quan més millor. Quan és precisament el misteri el que els ha atrapat. Un autor ha de saber jugar amb el que dona i el que amaga. Per que si no trobes un equilibri entre acontentar al públic i mantenir-lo intrigat corres el perill d’acabar per perdre’l. En aquest sentit Oda sempre ho ha fet be. Es reserva els secrets fins a deixar-los anar de cop i sense avisar en desbandada, per que s’abraonin sobre tu amb intensitat sobtada. Però no és fins més tard que t’adones que tot i la llau incontrolable de secrets per descobrir, cada pedra aixecada  ha obert el camí de múltiples misteris al seu temps. I al final, tot i que el molt que has descobert, t’adones que ara encara hi ha més coses que no saps. Aquest sempre ha estat un dels punts més forts d’Oda i aquí exemplifica en certa manera aquesta virtut.

Li ha anat millor que a en Luffy a aquest

L’escena de la Perona i en Mihawk és pràcticament anecdòtica i fanservice a part només serveix com a excel·lent presentació narrativa del que vindrà després: la resurrecció d’en Moria. Al contrari que la seva servent fantasma, el pobre Shishibukai mai va gaudir de gaire popularitat ni dins ni fora de la sèrie. Un personatge que fins i tot en la seva pròpia saga es veia reduir a ser el tercer enemic més fort a enfrontar (després de l’Ors i en Kuma). Ara sembla que després de caure dues vegades, aconsegueix tornar-se a aixecar per intentar reunir, altre cop, la seva dispersa tripulació. No obstant sembla haver oblidat que va ser un emperador el que el va fer caure la primera vegada. Al final l’escena serveix més per mostrar les habilitats d’en Teach que el retorn d’en Moria. Quan es descobreix amb un exemple pràctic que el temible barbanegara pot cedir les habilitats que usurpa als seus subordinats. La veritat, no se m’acut una millor manera de mostrar-ho que com ho ha fet. La narrativa és impecable. Emprar coma exemplificació  l’habilitat perduda de l’Absalont fent veure que el transcurs de l’acció gira en torn a la reivindicació del capità d’aquest és una línia narrativa d’una subtilesa desbordant que expressa aquestes dades de la forma més elegant possible. A banda d’això tenim l’habilitat de canviar de forma (concedida per una zoan mitològica, no per el pobre mr 2), que constitueix la lenta però constant narrativa de presentació dels que suposo seran els enemics finals de la sèrie (o un dels múltiples enemics finals).

Finalment l’episodi es disposa a encetar en aparença la segona part de la saga de Wano (i dic en aparença per que realment no és que passi gaire res). Oda ens presenta el conflicte amb l’espadatxí que va aconseguir malferir en Jack  presentant-lo definitivament com un futur aliat que la coalició anti-Kaido s’haurà de guanyar. Però qui se’n recorda d’això? En Jack era el subordinat més poderós conegut sota les ales de l’emperador drac (tot i que tècnicament no te ales). Però aquí se’ns presenta als que més que subordinats podríem considerar com a líders del seu poder. Oda presenta amb contundent intensitat als germans del ja imponent pirata mamut, dues figures (mans dreta i esquerra), que més que conselles semblen representar part de l’autoritat mateixa sobre el que aquest està investit. Forces de la naturalesa que aparenten ridiculitzar al poder del mamut i que prometen ocupar el lloc d’adversaris als que els monstres més forts de la coalició hauran d’enfrontar (crec que en Zoro li tocarà carregar-se a un d’aquests dos). Imponents, sens dubte. Veurem que ens depara el futur.

Imponents

One Piece 924 – Ha*

*  Ha= final del primer acte (metafòricament parlant, no és una traducció)

En serio, aquestes portadetes són genials

En les obres kabuki i la resta de formats artístics japonesos és usual emprar el terme Jo-Ha-Kyu, que per a nosaltres vindria a significar presentació-nus-desenllaç. Tot i l’inexacte que pugui ser aquesta presentació arraigada en el teatre tradicional japonès l’adveniment de Ha (nus) indica per força el fi del primer acte, el Jo (presentació).  Tot i que son simples interpretacions tot plegat te bastant de sentit i aniria en la línea poètica que Oda va iniciar al principi d’aquesta saga pel que fa a les referències al seu país i que aquests darrers episodis havia estat deixant una mica de banda. En qualsevol cas, acostumats als títols plans i sense profunditat als que ens te massa ben acostumats (els odiosos vs, com els dos últims episodis en son exemple), resulta una delícia trobar un episodi que no sols te un significat metafòric, si no que poètic, fins i tot rebuscat. M’agradaria veure més sovint aquesta faceta d’Oda, veure’l abandonar una mica la sobre explicació i endinsar-nos en el fantàstic món de les respostes velades i les interpretacions metafòriques. Però tots sabem que això és somiar massa.

És impossible…

Les primeres pagines constitueixen una simple reafirmació de l’absoluta derrota d’en Luffy. En Law l’intenta salvar però en Hawkins li impedeix demostrant esser el braç intel·ligent d’en Kaido (també el necessita). Com vaig dir a la ressenya passada era evident que en Law el podria salvar amb relativa facilitat. Però l’aparició de l’endeví  juga un factor clau en la consecució d’aquest ideari. No era això el que volia Oda, no volia que en Luffy escapés. Volia veure’l derrotat i tancat, empresonat, com un gos perillós tancat en la foscor, alimentant el seu odi. Creant així un punt de ruptura, aquí acaba el primer acte, en Lufy és empresonat i a partir d’aquí les coses van d’un altre manera, un punt d’inflexió, una prova de la seriositat amb la que Oda porta aquesta saga. Aquí, amb ajuda del títol escriu un punt i a part. Comença un altre fase a partir d’ara.

…aquestes cares…

El fet de veure’l tancat a la presó desperta a l’hora un altre conflicte amb la saga passada. Ja vaig establir un paral·lelisme amb l’aparició d’en Kaido ebri i la demència de la Big Mom, com ambdues bones idees havien estat executades de formes molt divergents, donant en el primer cas un ara demostrat resultat favorable i en el segon… be, una desastrosa narrativa en alguns punts de la saga passada. També vaig comparar la derrota d’en Luffy amb la d’en Katakuri. Les comparacions no s’aturen aquí. Sembla ser que Oda volgués demostrar-se que pot fer les coses millor repetint en aquesta saga certs elements de la saga passada que no li van acabar de sortir rodons i que ara poleix fins a l’excel·lència. I és que en la saga passada en Luffy també va esser tancat en una presó. Però en aquell cas no senties el perill. Estava tancat, però era una presó de paper (literalment), senties que podia sentir en qualsevol moment i que només estava esperant a que la narrativa ho requerís. Aquí… Només l’acaben de tancar i ja es nota la pressió, la serietat. L’ambient és completament diferent. Aquella tot i que inexpugnable, semblava una presó de broma, no et creies ni per un segon que la cosa acabés allà. Aquesta, tot i esser d’allò més normal, inspira respecte. Et creus que podria quedar aquí tancat per sempre com un gos rabiós que no vol obeir al seu nou amo. Potser saps que no serà així, però l’ambient està ben construir, i t’ho fa creure. I aquesta és la diferencia: l’ambient. La carrega que Oda aconsegueix donar als fets. Aquí el dramatisme i la rellevància dels actes pesa en l’ambient. Tot és tangible i real, no és un escenari efímer en mig d’una persecució esbojarrada. Això no vol dir que no pugui cagar-la en un futur i carregar-se aquest ambient, però de moment, la presentació de l’escenari i del context es presenta impecable.

… a la ressenya

Poc més queda a comentar. Les peces estan jugades. La més evident: en Kid i en Luffy. Posats en cel·les contigües segurament neixi entre ells alguna relació, ja sigui d’amistat o de competivitat. Ells son la clau per derrotar en Kaido en aquesta saga, i la gran ironia és que ha estat ell mateix qui els ha unit. M’encanta com Oda ha presentat la línia d’unió entre ambdós personatges. Em sembla a nivell narratiu el millor d’aquesta saga i sens dubte un dels millors ambients de la sèrie (que em vingui ara a la ment el podrien superar la separació de la banda per en Kuma o el sacrifici d’en Zoro per en Kuma, puto Kuma). El potencial que tenen junts podria esdevenir un pou sense fons, només el futur ens dirà fins on arribaran.

One Piece 923 – Emperador Kaido vs Luffy

Aquesta imatge transmet un duel en tota regla

Aturador

Son molt brutals aquestes portadetes

L’episodi va a per totes. En Luffy va a per totes. Es llancen junts a una espiral desenfrenada d’acció visceral que podria haver estat una molt, molt mala decisió. Podria. Per sort no ho ha estat. Oda sosté l’escena en tot moment preparat per a tallar-la amb contundència quan sigui el moment, quan arribi al final. Però fins llavors l’allarga, desferma la violència. Per que el propòsit d’aquest episodi és desfermar-la, donar a en Luffy la dosi d’acció desenfrenada que necessita, fer semblar per un moment que te alguna cosa a fer contra el drac.

Però si no et deixes arrossegar per la pròpia emoció del protagonista, podràs notar que hi passa alguna cosa que per molts cops que doni no sembla en absolut estar guanyant. I és que en Kaido més que altre cosa sembla distret. Com si l’impacte per sorpresa i la borratxera no el deixessin concentrar-se del tot, recordar que és exactament el que ha de fer. Per altre banda l’emperador sembla tenir una personalitat similar a la d’en barbanegra: primer es deixa colpejar, resisteix el primer cop, i després ataca.  Però mentre en Teach ho fa per orgull, per provocar i per posar-se un repte a si mateix, en Kaido sembla fer-ho per… resignació? Ja vam veure que l’emperador era invulnerable, que buscava la mort. Però més que la mort, crec que busca un repte, alguna cosa que li faci bullir la sang, alguna cosa capaç de ferir-lo. Alguna cosa que potser no el mati, però que pugui fer-ho. En Kaido viu al cim, i al cim, l’emoció és difícil de trobar. I per això en Kaido sembla inpassiu, ni tan sols reacciona mentre en Luffy el colpeja de valent.

Per això Oda ha pres la decisió de presentar-lo borratxo. Representa un escenari que permet accentuar encara més aquesta vessant de la personalitat del personatge, que permetia fer-nos creure per uns segons que en Luffy de veritat estava estovant a l’emperador. Però no ho estava fent és clar. La idea és en realitat la del fan service. Oda ens volia donar el gust de veure en Luffy estovant a l’emperador. Donar-nos-el per treure’ns-el a continuació. I no sols és un acte de fan service, d’omplir la fantasia quasi eròtica de poder que això implica. És també la forma més efectiva de posar en Luffy al seu lloc, de dir-li: sí, has millorat, però no, encara no ets aquí. Amb aquest acte Oda constitueix en petita escala el que va fer aquell cop a Sabaody: un avis visceral de l’avall que està encara de l’escala de poder. El que queda per veure és quan avall està realment.

Oda va defugir el tema a la saga passada. Els nostres protagonistes van tocar-li els nassos a l’emperadriu sí, però  realment no s’hi van enfrontar en cap moment. La van defugir, la van esquivar, la van marejar. Però mai la van enfrontar, mai van comprovar quan lluny estaven del seu poder. Katakuri va ser una aproximació. Si en Luffy guanya a en Katakuri pels pèls i en Katakuri és el més fort després de l’emperadriu, això converteix a en Luffy a viure aprop del seu poder. Però quan d’aprop realment? La majoria comparteix que la victòria de’n Luffy contra en Katakuri va ser un error d’Oda. Una derrota ajustada crec que era el terme adequat. Derrotat, però donant guerra. Aconseguint fugir d’un Katakuri debilitat gracies a algun aliat inesperat. Però Oda pensava ja en en Kaido i si volia que en Luffy arribes al final del següent arc amb el poder per enfrontar-lo, necessitava que al menys aconseguís derrotar a en Katakuri. Així que ho va fer, més pensant en el següent arc que en el present. Per altre banda aquest increment semi-artificiós del poder del protagonista necessitava un aturador, una marca que digués: fins aquí i prou. I per això, en Luffy ha enfrontat al drac.

El que em pregunto ara és: i com sortirà el barret de palla d’aquesta? No sembla tenir moltes opcions. Potser s’aixeca de nou, però està derrotat. Com se’n sortirà? Suposo que alguna distracció estrafolària farà de bomba de fum i permetrà a en Law emportar-se a en Luffy d’alguna manera deixant a l’ebri emperador encara més enfurismat. Però com? És el que més m’intriga.