One Piece 901 – Fins i tot si mors, no moris!

Els destins den Jimbe

Mencanta el disseny com a famella. Però és el pitjor disseny de gegant que he vist. Les gegantes també han de ser fortaxonas.

Aquest és un d’aquells episodis en els que sols succeeix una sola acció. Un sol fet que s’emmarca en plenitud en la totalitat de la narració i que ocupa totes les pagines. Hi ha unes quantes vinyetes dedicades a la recuperació de la Big Mom després de tastar la mortal del·licositats d’en Sanji, però fins i tot aquestes desencadenen al final en aquesta sola acció i és el sacrifici d’en Jimbe. El retorn al menys parcial a la seva banda d’origen per poder donar una oportunitat de fugir al seu capità.

La trampa és cutrilla, però funciona molt be

Crec que aquest serà el final de la saga. La cosa potser s’allarga alguns capítols més. Però crec que aquesta serà la distracció definitiva que permeti als barrets de palla fugir. D’altre manera el sacrifici d’en Jimbe (tot i que sobreviurà, així que no serà tant) no ressaltaria amb la intensitat que mereix. És un element purament narratiu. Però Oda ha plantejat aquest gest amb una grandiloqüència que indica que cap que arribés després, podria fer-li ombra. I per tant, seria ridícul posar-ne cap. Assevero doncs que ara la via dels barrets de palla està lliure i el camí cap a Wano s’obre en aquest instant.

Però traslladant-nos a la decisió d’en Jimbe… En certa manera era obvia. No l’he vist venir, i això que és el que desitjava. Però ho podria haver fet. Potser precisament per que volia que en Jimbe no s’unís a la banda la desil·lusió de veure’l fer-ho em va portar a no considerar aquesta possibilitat. No vull celebrar-ho encara. Però amb aquest recurs Oda podria jugar aquí a dues bandes amb un mestratge inusitat. Membre de la banda però a l’hora no. Per que depenent de com es succeeixin els esdeveniments. L’entrada a la banda s’endarrerirà i al final d’alguna manera, el més natural serà que capitanegi el seu propi vaixell sota el capitanatge del propi Luffy. O al menys és el que m’agradaria. No se per on tirarà Oda. Però que aquest gir de guió obri les potes a que en Jimbe entri a la tripulació com a membre oficial però no com a membre present em fa somriure imaginant les possibilitats. De quantes maneres podria fer-ho Oda per complir els meus somnis…

Pel que fa a l’execució tècnica del gest en si, Oda potser dona masses voltes. Forma part del seu estil per a tots els públics, però a vegades m’agradaria que no tingués la necessitat de ser tan sobre explicatiu. Te l’habilitat de donar a entendre les coses quan ho vol fer. A vegades m’agradaria poder veure com seria l’obra si Oda es lliurés de mals vicis de la industria com ho és aquest. Però deixant de banda això és força impecable. S’exalta de manera hiperbòlica els sentiments de camaraderia i responsabilitat. Els tripulants d’en Jimbe senten el deure d’obrir-li el camí cap a la llibertat, mentre que ell sent el deure d’estar amb aquells que es sacrifiquen per ell i que estaven fins ara sota les seves ordres. Els sentiments encaixen com un trencaclosques perfecte en un mosaic de personatges que donen complexitat al món al qual pertanyen. El sacrifici és emotiu, per que l’amenaça és enorme i se sent real. Però no deixen de ser tritons. Potser els costa distreure a l’enemic. Però un cop els barret de palla siguin lluny no tenen més que  desaparèixer en les profunditats. El que ja em sembla més peliagut és endevinar com s’ho farà el germa per sortir-se’n d’aquest embolic. Ells semblen molt més empresonats que no pas els tritons, que tenen la llibertat del mar. Però dubto que Oda s’atreveixi a destruir-los.  I menys si com prometen, encara tenen molt a oferir. En qualsevol l’episodi avança un pas, però és un pas de gegant cap al final d’una persecució que començava a fer-se eterna. Amb una mica de sort veiem en uns capítols el final d’aquesta saga.

La llum al final del tunel

One Piece 900 – Bad end musical

La cara de la felicitat

Portàvem temps esperant aquest episodi. En certa manera, des de molt abans que comencés aquesta saga. Per que des que el coneixem, sabíem que en Sanji algun dia enfrontaria un gran duel culinari, un repte de proporcions gegantines que alçaria el seu talent fins a barems insospitats. Ha arribat aquest dia. I des que sabíem que s’acostava només podíem esperar nerviosos el moment en que l’emperadriu tastés el pastís i es fongués en l’onada de del·licositat que l’embargaria. Dubto que cap lector temés per la possibilitat d’un fracàs en aquesta missió. En Sanji aconseguiria l’èxit, això estava clar. I això resta una mica d’emoció a l’assumpte, per que sabut que passarà, no hi cap el neguit de la incertesa. Però tot i que sabíem la conclusió d’aquesta prova, encara ens faltava saber-ne el com. Oda ha optat per la poesia.

Oda necessitava centrar un episodi en aquest moment. I això ha fet. Però part de l’atenció ha caigut també sobre la fugida del barret de palla. I m’agrada el que ha fet amb això. Ha fet una comparació poètica entre el goig celestial de l’emperadriu al tastar el pastís i l’aniquilació dels membres del barret de palla. Òbviament dubto molt que hagin estat eliminats, crec que pocs es creguin l’ardit. Però Oda ha sembrat el dubte. I tot i que potser no eliminats, sí semblen derrotats. O al menys parcialment. M’agrada, per que tot i el sacrifici del Germa per retenir les forces de l’emperadriu i fonar una via de fugida als barret de palla. Tot i els esforços dels pirates del sol per obrir-los pas entre les naus de la flota enemiga. No ha servit de res. La bandera del barret de palla roman socarrimada entre les aigües. Però que la bandera les hagi caigut no vol dir que hagin estat derrotats, això tots ho sabem. Es pot haver després simplement. Tot i que seria decebedor que Oda recorres a un recurs tan obvi i descarat. Els salvarà és clar. Però espero que aguditzi l’enginy per a fer-ho. Si algú més ha d’acudir al seu rescat, no m’imagino qui podria ser. Podrien ser els mink, o algun dels tripulants que no son a la missió de rescat. O fins i tot algun membre de les tripulacions aliades. Però dubti que Oda recorri a l’eina del rescatador heroic tres vegades seguides. No se quins plans te per a rescatar-los. I si no estiguessin ben executats podrien tirar per terra el gran efecte que ha fet en aquest episodi. Però ara mateix, sense saber que passarà. Dic sense temor que m’encanta que tot i els esforços  requerits per a escapar de les urpes de l’emperadriu, els nostres protagonistes segueixin veient-se derrotats.

Però parlem de l’emperadriu, que per alguna cosa és la protagonista. El capítol es dedica a exaltar el seu sentiment de plenitud absoluta, un sentiment (que molt al rotllo ratatuille) la retorna a aquella idíl·lica infància on va catar una del·licositat que no havia tornat a sentir mai més. Aquest recurs del retorn a la infància és molt poderós. Com ho és també el recurs de la cantarella sinistre que entona l’emperadriu mentre els membres i aliats del barret de palla van essent destruït, associa ambdós actes com si la seva derrota fos producte de la felicitat de la Charlotte. Com si sols la seva presencia tingué se’l poder per decidir el destí. Però més que qualsevol d’aquests dos recursos i dels molts que Oda utilitza en aquest episodi, el que a mi més m’ha transmès és el seu dibuix. Això és art gràfic i tot i que Oda no te potser el dibuix més bonic, si que te un dels més expressius. I aquí la cara de desfent-se en la felicitat de l’emperadriu no te desperdici. És intensa i radiant i realment et fa sentir amb intensitat el que potser les paraules estan més lluny d’aconseguir. L’emperadriu fa moltes ganyotes i Oda empara molts recursos visuals per expressar el seu èxtasi. Però els que hagueu llegit l’episodi estic segur que tindreu una cara en ment.

One Piece 898 – Definitivament tornarem

El Germa salvador

Em sobra molt que Oda es dediqui a presentar tots els gegants de la tripulació

One Piece porta uns capítols que no m’acaben de fer el pes. La fugida d’en Luffy és un pas necessari per arribar al final, però em sembla un mal tràngol. No és tant que Oda no ho sàpiga portar si no que no m’agrada com ho està fent. Tenint en compte el camí que ha escollit l’execució és força impecable. Però simplement no m’agrada aquest camí i no puc estar-hi més en desacord. Els que em llegeixin ja sabreu que vull dir. Porto un parell de ressenyes parlant-ne. La derrota d’en Katakuri em sembla una mala decisió i tot i que l’aparició del Germa és bona em sembla fins i tot previsible en excés. Aquesta prometia ser la meva saga preferida de One Piece, i tot i que segueix essent sens dubte de les millors, l’acumulació de petits errors de judici culminen ara en el meu dubte. Oda encara és a temps però, si dona un final digne a aquesta saga, potser sí acabi sent la meva preferida. Per ara però, aquesta afirmació sembla que s’allunya.

El Germa mola. Això no t’ho negaré. Te una presencia colpidora que t’arrossega sense que hi puguis fer res. Però un ha d’admetre que les seves forces estan un pèl sobre dimensionades en aquesta aparició. Be, més que un pèl, una cabellera. Fa no gaires episodis semblava que la força de la resta dels Vinsmoke es veia superada per la del propi Sanji. En aquest, en Sanji sembla estar a dècades del poder dels seus germans.  Rajos pels ulls, pell metàl·lica, les seves característiques em recorden tant a una versió àgil d’en Franky que no puc evitar sentir-los certa falta d’originalitat. Oda necessitava fer fugir a en Luffy, estic d’acord amb això. I per que això fos plausible, el Germa havia de demostrar un poder suficient per permetre una cortina de fum a en Sanji amb la que poder escapar. Però sento que les coses no son correctes. Els Vinsmoke estan massa implicats. Oda vol ensenyar-nos que fan com que no els importa quan sí els importa. Però és massa evident. Jo crec que el missatge ja quedava del tot clar amb la seva aparició sense necessitat de creuar una paraula. Però en canvi carreguen en Sanji i en Luffy directament cap a la fugida. És cert que no sembla haver-hi cap general especialment poderós a la plaça a excepció feta d’un Oven que sembla massa lent per fer res al respecte. Però tot i així les urpes del Germa cobren tal sobre dimensionament que em pregunto com no van escapar ells solets de la boda.

Podríem resumir el capítol en un seguit de pagines d’acció dedicades al lluïment del Germa i els seus integrants. I és que de fet no hi passa res més a banda d’una ridícula confirmació de la derrota d’en Katakuri. Les escenes d’acció son espectaculars. Però no puc evitar sentir que no m’emocionen com haurien. Trobo tot el fil de la fugida d’en Luffy força apagat. Suposo que son les conseqüències inevitables d’una derrota d’en Katakuri que és ben sabut que no em va agradar. Ara, el que tinc ganes de veure, és com la Mama es menja el pastís.

One Piece 897 – El pla d’en Pekoms per escapar de l’illa Cacao

No veig que hi punta aquest paio

Imperfecció

Aquest és un capítol de batalla-escapatoria. Un context on el que vèncer és impossible i fugir  directament és inviable i on per tant l’única opció possible és fugir combatent contra unes forces que et superen. Però si resisteixes prou  i cobres prou avantatge, potser tinguis alguna possibilitat. És una situació de desgast trepidant i aclaparadora que exerceix una pressió immensa sobre la situació. Però no acaba de funcionar. És una situació tensa i trepidant, és nota la pressió, però  la intensitat no és tan notòria com podria ser-ho. Per que per arribar aquí Oda fa confluir a dos dels errors més grans de la saga. El planejament d’en Pekoms i la derrota d’en Katakuri.

Sembla que se n’ensurten…

Ja vaig parlar en la derrota anterior de com Oda maquilla el fet de la derrota de Katakuri. Com el vencedor va ser realment un Katakuri que va deixar a en Luffy una oportunitat per marxar. Però crec que volia veure massa en l’obre d’Oda el que jo n’esperava. És un shonen comercial. En Luffy havia de guanyar. Però jo esperava veure en aquest combat una cruesa una mica més madura, un altre derrota frustrant com la que es va viure a l’arxipelag. Una prova que tot i el patiment i l’entrenament encara no és suficient per arribar a dalt de tot, encara s’ha d’entrenar més, encara s’ha de fer més fort. De fer-ho jo, hagués fet una escena on en Katakuri mirava des de dalt un Luffy derrotat i marxava fent veure  que no creia que es tornés a aixecar. Potser després d’això sortia del mirall i tornava cap a casa i al veure marxar tan silenciós tots creien que havia vençut i simplement buidaven la plaça donant a en Luffy la oportunitat per sortir. És clar que només es pot sortir acompanyat de la Brulé. I això suposa un problema. Potser per això l’Oda necessitava que en Luffy guanyés. Però estranyament la victòria m’ha deixat un regust amarg. El regust de saber que la historia no es va encaminar pel camí més nutritiu possible, de saber que d’haver triat un altre via la obra seria millor. No és que el resultat sigui dolent. Un cop triat el camí, l’execució va ser impecable. Però no era el camí que jo volia. No era el millor camí que la historia pogués merèixer. El problema amb tot això, és que la situació se sent forçada. No em crec la fugida del malferit Luffy. No em crec que en Sanji s’acosti tant a poder fugir d’un exercit format per molts dels combatents més capaços del nou mon. No m’ho crec. Per que potser per separat, en Sanji podria plantar-los cara a tots, guanyar a la majoria. Però junts… Aquí la regla de les masses a One Piece no se’m fa creïble, per que hem pujat a un altre nivell.

Però no

L’altre problema, com ja he dit, és en Pekoms. He parlat molt d’ell en aquesta saga. Oda ha construït el personatge per arribar a aquest moment. Però no funciona. La construcció no es fa creïble. La historia de connexió no es fa emotiva. I això provoca que els seus motius no semblin verídics. Et creus que el mink lleó senti una gran simpatia pel barret de palla, em creuria que l’ajudés a escapar. Però que directament sigui ell qui el carrega durant la fugida… Em sembla inversemblant en excés. Que es transformi en una incontrolable maquina de matar per poder eliminar als seus companys de tripulació per tal de salvar al noi que acaba de conèixer i li cau simpàtic… em sembla exageradament inversemblant. I el pitjor de tot és que no fa res, es transforma sí, però l’anul·len abans que tingui temps de fer res. En teoria tenia un súper pla de fugida. Un súper pla que consistia simplement en transformar-se en una maquina assassina i obrí camí, més que un súper pla, és un pla suïcida agafat amb pinces, una ultima esperança. Però que l’home es sacrifiqui fins a aquest punt, no te cap sentit. No es fa creïble ni plausible i a sobra, com he dit, és inútil. Potser amb l’aparició del Germa aconsegueixi desfer-se d’aquells que l’immobilitzen i influir en la batalla. I segur que serà èpic, però les seves motivacions fallen. I això fa que falli tot el personatge. I això fa que fallin els motius de la fugida del nostre protagonista.

Però potser…

D’en Saaji en tinc poc a dir. M’agrada que no aconsegueixi escapar. Però crec que ha estat massa a prop d’ensortir-se’n. Tot i així estic satisfet amb com l’ha conduit Oda durant l’episodi. L’acció és força espectacular i en Sanji aconsegueix brillar sota pressió. M’agrada que en Luffy perdi el coneixement, per que no me l’hagués cregut lluitant per escapar. I pel que fa a l’aparició del Germa… be, era molt previsible. Era l’única manera en que la fugida d’en Luffy pogués tenir sentit. És espectacular però res sorprenent. L’únic dolent és que altre cop fa el brillant pla d’en Pekoms doblement inútil. Per que tot i el que s’ha sacrificat per una cosa que segons jo ho veig no val la pena, des de la seva perspectiva no te cap sentit, al final no ha fet res. Tot el que s’ha aconseguit per fer fugir a en Luffy ho han aconseguit els Vinsmoke, ja sigui en Sanji o els seus germans. M’hagués agradat que aquesta saga fos perfecte, i a punt va estar d’aconseguir-ho, però detalls com en Pekoms, la derrota d’en Katakuri, el brusc canvi d’actitud de la Purin i la facilitat per despistar a la Big Mom amb trampetes gracioses crec que son els punts que fan que la saga no s’alci fins l’excel·lència.

Potser sí

One Piece 896 – La ultima petició

 

Compte enrere

 

Ens trobem en una mena de capítol que vindria a anomenar episodi de compte enrere. Un episodi on de fet no passa res més enllà del fet d’esperar a que passi una cosa en concret, normalment i com en aquest cas, el clímax final. Oda és molt propens a aquesta mena d’episodis, on aprofita per repassar tots els fronts i personatges per encaixar els temps i fer que tot quadri. És quelcom al que ha estat dedicant molta atenció en les darreres desenes d’episodis i que em temo que la majoria de gent no sap apreciar. Son coses que es noten, però en les que un no es fica al desfruitar d’una obra. Segurament si no fos per aquestes ressenyes tampoc m’hi fixaria jo.

Oda es dedica a re exposar el molt preparada que està la defensa de la plaça on suposadament sortirà en Luffy mentre ens adverteix d’un Sanji preparat per intervenir de ser necessari. Allà es produeix una mena d’escena romàntica entre els dos personatges que acaba amb una misteriosa onomatopeia que no he sabut trobar. D’entrada he pensat que era la del petó (no estaria malament que Oda s’atrevís a posar un romanç per una vegada) però buscant onomatopeies no m’ha semblat que fos això. No ho descarto en tot cas, si algú m’ho sap dir, li agrairé. Sigui com sigui dubto que Oda s’atreveixi a portar el romanç gaire més lluny que aquesta illa. A veure si em sorprèn.

Poques mans he vist tan expressives
Imponent

Però tornant al combat… Oda juga molt be amb la incertesa de no saber qui és el guanyador. Fa semblar que és l’un i després l’altre, fins al punt que el títol de la victòria esdevé la pròpia ambigüitat. Però qui ha guanyat? Jo diria sense dubtes que Katakuri. En Luffy ha caigut derrotat i només llavors en Katakuri s’ha deixat caure exhaust, no derrotat. La seva victòria em sembla molt clara per que només quan ha vist en Luffy acabat s’ha estirat a descansar. Després d’allò en Luffy ha sortit del forat. Per que és en Luffy i està més que acostumat a rebre pallisses i l’esperen els seus companys. Però per a llavors en Katakuri ja s’havia aixecat per aturar-lo. Allà m’ha semblat clar que d’haver volgut en Katakuri l’hagués derrotat definitivament. Però no ho ha fet. Li ha preguntat si tornaria i ha semblat decidir que estava massa exhaust com per molestar-se a continuar. Com vaig dir, Katakuri li ha mostrat el seu respecte deixant-lo marxar i fent com si no ho pogués evitar. En Luffy ha entès el seu missatge i li ha deixat el barret en mostra de respecte. Aquest és un símbol no de derrota ni e victòria, si no d’un combat posposat. Però qui ha decidit posposar aquest encontre ha estat en primera instancia Katakuri. D’haver volgut ell s’hauria alçat victoriós i la historia de com en Luffy va arribar a ser el rei dels pirates hagués acabat aquí. Però no ho ha fet.

Respecte

I després apareix en Pekoms… Abans de res dir que crec que la mascara li queda fantàstica. Crec que el disseny del personatge guanya molt. La broma de que el seus intents de camuflatge siguin en va i en Lufy el reconegui d’immediat és divertida (tot i que una mica incoherent tenint en compte que no reconeixia a en Sogeking (podríem justificar que ara te haki d’observació no obstant), però serveix). Ja he dit que trobo que en Pekoms és del pitjor d’aquesta saga. No per que sigui dolent, si no per que el seu aprofitament és mes aviat mediocre, i quan tot en la saga te un nivell tan alt… be és inevitable que hi hagi alguna cosa així. Tot en la saga està molt ben tancat i justificat (per cert, on s’ha ficat el Germa? Sospito que intervindran d’aquí poc, per salvar a en Luffy de la trampa?), però en Pekoms no. És un personatge que falla en el seu desenvolupament lògic i això li passa factura. La idea del personatge que viu entre els dos mons, amb un conflicte de lleialtats entre el seu poble i la seva tripulació, és molt interessant, però està dut a terme de manera barroera i es desaprofita amb imprecisions que li resten carisma. No obstant el personatge és simpàtic i la seva aparició resol de manera efectiva els problemes que en Luffy pogués haver tingut per fugir. Sospito que fins i tot amb l’ajuda d’en Pekoms, en Sanji i el Germa la fugida no serà senzilla (aposto que de sortir el Germa aprofiten per llençar alguna escena emotiva amb en Sanji i la seva família de sang), però de ben segur això la farà trepidant. Impacient per veure-ho.

Mola no?