On és la Carrot?
La cosa per fi s’ha relaxat. Després d’una successió quasi inesgotable de revelacions ha arribat per fi la calma de la quotidianitat que caracteritza els entresagues. Aquest capítol s’encarrega d’encarrilar els caps per lligar i acaba donant la forma final a l’equip de rescat d’en Sanji que ja ens augurava la portada de la setmana anterior. Encara queden coses per lligar és clar. Algunes segurament trigaran a veure’s resoltes. Es revela la ja previsible divisió d’aquesta aliança en quatre grups: el grup de rescat d’en Sanji ja completament definit, el grup de la cerca d’en Marco, un grup que es quedarà a Zou i finalment un que anirà a Wano a preparar el terreny per la guerra que s’acosta. L’incògnita esdevé en com es repartirà la tripulació entre aquests quatre grups. Sabem que en Luffy, la Nami, en Chopper i en Brook aniran rescatar en Sanji. Sembla ser que el nostre segon d’abord acompanyarà en Law a Wano. Però i la resta? M’aventuro a endevinar que en Franky es quedarà a Zou amb en Momonosuke preparant les armes que ha esmentat, possiblement amb l’ajut de l’Usoop. Tot i que el nassut també podria anar amb en Zoro, un tirador mai ve malament. La Nico Robin sembla poder encaixar en tots els grups. Podria quedar-se a Zou estudiant el Poneglyph i ajudant a en Momonosuke a parlar ambl’elefant.
Podria anar a Wano, doncs és unaespia nata i allà també l’espera un Poneglyph vermell. O i tal com jo m’atreviria a apostar, anar a buscar en Marco. És més un pressentiment que una deducció, però potser podria conèixer al Fenix. De ben segur que la seva estreta relació amb els revolucionaris i el seu art per descobrir coses podria donar a aquest grup les eines que necessita.
Però si alguna cosa hem de destacar d’aquest capítol és el seguit de detalls entranyables que Oda ens deixa pel camí. Des de la menció inicial a la síntesi de la medicina del regne de Sakura amb la farmacòloga del regne de Torino que converteixen e en Chopper en més que un simple doctor, passant per la menció dels Den Den Mushi salvatges que la Robin ha vist i que en Franky assegura poder construir com si res, fins a l’impressionant nou Clima Tact de la Nami. És impressionant com l’Oda ha aconseguit conservar l’ingeni inventiu de l’Usoop tot i tenir a bord un inventor que segurament estarà a la talla de Vegapunk. Deixant enrere qui l’ha construït, la barreja de la ciència del temps de Watheria amb la botànica de l’arxipèlag Boin i l’enginy mecànic del cyborg hereu de la tecnologia del futur, es presenta com un arma molt més poderosa del que la Nami ha sostingut mai. Ansiós per veure aquest nou Clima Tact en acció (encara que tots sabem que d’acció amb la Nami poca).
I finalment tenim l’element imprescindible en la quotidianitat a One Piece. L’humor. Humor desenfadat per un capítol, com l’anterior, tranquil i desenfadat. Tenim en Luffy de sempre, el Luffy que tot i no haver canviat en 800 capítols inexplicablement ens arranca un somriure amb les mateixes bromes de sempre. No escolta a la gent quan li parla. Es carrega a la gent a les espatlles sense vigilar per les seves ferides. Ho deixa tot a l’aventura i (no pot faltar) salta pels aires a la mínima deixant-se caure de quanta més altura millor i amb quantes més persones millor. Costa de creure que després de tan de temps encara faci gracia que en Luffy arrossegui a algú contra la seva voluntat al buit. També tenim a la catalana garrepa de la Nami fugint del deute contret amb l’Usoop amb un somriure murri als llavis. I tenim és clar la presentació d’Ideals del nostre nou Mink protagonic: en Pedro. El disseny estètic del personatge em va encantar des del primer cop que el vaig veure. Un dels Mink que més m’agrada estèticament. Pel que fa a la seva personalitat sembla lleial i sigil•lós, perfecte per la missió. Però molt em temo que no trigarà gaire a perdre els nervis pel nostre protagonista. Seguit de la seva presentació tenim l’eterna devoció dels Mink que tintats amb trets humorístics s’han presentat voluntaris en massa per menjar-se a en Brook ajudar a en Luffy amb el seu rescat donant així una renglera de noms per al delit de la wiki de One Piece.
Però no podem oblidar un dels pocs Minks que no viuen sobre l’elefant. El tripulant de l’emperadriu sembla amagar alguna enemistat arrelada amb el nostre Pedro. Una enemistat que no crec que trigui molt a sortir la llum en forma d’un ( o varis) flashback. Ja se’ns va donar una pista quan se’ns va dir que que la Wanda era un cadell quan va començar l’enemistat entre gat i gos. Els frutis d’aquesta enemistat s’intueixen amargs i m’atreveixo a apostar que en Pekoms hi va tenir alguna cos a veure. Impacient per veure com desenvoluparà aquest flashback i com es desenvoluparà la relació entre els dos Mink mascles durant la travessia.
Cal recordar, i és potser un dels detalls més interessants del capitol, que una conilleta anomenada Carrot formava part del grup de rescat del cellut. I ni tan sols se li ha vist el pèl (mai millor dit). Que ens espera amb aquesta incògnita només Oda ho sap. Però no és dles que fa desaparèixer un personatge per què sí. Alguna cosa s’amaga darrere aquesta desaparició i fa olor de suculent misteri per als propers capítols.
I per acabar amb aquesta ressenya la llargament esperada aparició de la Vivi. Des que es va acomiadar de la banda la princesa tripulant no havia aparegut més que per deixar-nos algun somriure en les clàssiques rememoracions de personatges que tant agraden a l’autor. Però per fi li ha arribat l’hora d’actuar. Parteix amb alegria cap el que és evident presumeixo que serà el conclau de regnes del govern mundial que tant es va anunciar a l’illa submarina. Potser el proper capítol ens deixa anar alguna informació més, però no crec que tornem a saber gaire més de la Reviere fins al menys passada la saga del rescat den Sanji. Possiblement fins passada la saga dels quatre emperadors. Aquest esdeveniment que a primera menció podia semblar mins apareix ara com una reunió ineludible per a la narrativa de la sèrie. Encara no se com narrarà l’Oda la Reviere, mai ha tret durant més d’un capitol (exceptuant flashbaks) el protagonisme a en Luffy i l’event s’augura massa important com per allargar-se al menys unes quantes setmanes de publicació. Sense tenir en compte el munt de fanservice de personatges amistats i enemistats del nostre protagonista se’ns presentaran les altes esferes del govern mundial i s’hi discutiran temes que la sèrie no pot eludir. Precisament per això crec que la Reviere serà després de al saga dels quatre emperadors, doncs la imminent caiguda d’en Kaidoh de ben segur serà el tema principal a tractar durant la reunió. Sigui com sigui sempre és un plaer tornar a veure la nostre tripulant de pèl blau. Una tot i que esperada, agradable sorpresa. Com sempre l’Oda ens fa desitjar amb delit una informació que no ens dona fins que la teníem pràcticament oblidada i aconsegueix sorprendre’ns amb quelcom que de fet, ja havia anunciat. Impacient per iniciar definitivament la saga que s’acosta.
Ara be, deixant enrere l’art gràfic de la portada centrem-nos en el capítol. Com va assegurar-se d’anunciar la Jump ens endinsem a la saga de la batalla amb els 4 emperadors. Vaig presagiar que una gran saga s’acostava, una macrosaga on veuríem involucrat a més d’un emperador, però tots quatre? Això definitivament supera totes els escales de grandesa que havia postulat i em deixa preguntant-me si potser no és massa aviat per això. Però be, tractant-se de l’Oda de ben segur que te un pla i jo al menys hi tinc confiança.
Finalment però he de parlar de les ultimes vinyetes. Tres vinyetes que tot i donar tan pocs detalls diuen molt. Sembla ser que l’Apoo ha traït l’aliança d’en Kid treballant en secret sota les ordres d’en Kaidoh. Dubto que en Hawkins no hagués estat capaç d’anticipar la traïció així que o be hi estava afiliat o be ha ordit algun estratagema. Fos com fos el misteri és suculent. Pel que fa al nostre Kid sembla ser que és ell qui apareix en un calabós al país de Wano. Això ens presenta una guerra de proporcions encara molt més gans del que m’imaginava. Recordant que en Drake també estava sota les ordres d’en Kaidoh, sumant-se-li ara l’Apoo i amb en Kid evidentment en contra. Molts dels grans personatges de la sèrie comencen a prendre un bàndol en aquesta batalla que s’acosta. Simplement ansiosos per veure el que ens espera i quina informació s’aproxima. Cosa que vol dir que segurament aquesta trigarà en arribar. Sens dubte un capítol curt però rodó.
Els dos anteriors capítols de la sèrie van ser un tsunami d’informació com els que l’autor deixa anar cada cent capítols (o més). El primer, essent segurament un dels capítols més importants de la sèrie, va revelar-nos una informació amagada durant anys sobre el futur final de la sèrie. El segon va dedicar-se a revelar-nos un altre petita allau d’informació sobre el futur més immediat d’aquesta. Ara tocava reorganitzar. El capítol anterior ja ho havia fet en part. Però era temps de posar les coses al seu lloc, de quadrar-les. I ho ha fet… més o menys.
Qui sap, coneixent la trajectòria de la sèrie i de l’autor, totes semblen altament probables. Al final del camí que marquen els log pose no hi ha Raftel, si no simplement les instruccions de com arribar-hi. Arribats a aquests punts de la sèrie resultava massa inversemblant que ningú hagués arribat a l’illa misteriosa i sincerament m’encanta el tancament de l’enigma que tants anys de disputa ha generat.
Tothom sabia que alguna cosa se n’havia fet del nostre carismàtic segon d’abord del gran Barba Blanca. Tothom separava que alguna cosa hagués esperat amb el pèrfid Barba Negra. I aquest capítol ens confirma el que pràcticament ja es sabia. Ambdós es van enfrontar i l’emperador va vèncer. Però com tothom sap, el fènix cau per tornar-se a aixecar de les seves cendres. Però aquesta tampoc era la gran noticia. Era un petit tecnicisme més. La gran noticia és que el Gat i el Gos son col·legues de birres del Fenix. I que el Fenix esdevé un dels protagonistes de la gran guerra que s’acosta al país dels samurais. Tothom volia veure tornar a en Marco a l’acció. I amb aquesta joia informativa se’ns presenta una resurrecció a lo gran. En Marco tornarà. Potser fins i tot l’Oda escolti els meus desitjos i munti una minisaga paral·lela anant-lo a buscar (somiar és gratis). Però res d’això importa: en Marco torna a escena. I això per si sol ja és un titular.
El capítol anterior va ser potser un dels més importants de tota la saga. Potser al nivell d’aquell capítol rere la èpica batalla a Enies Lobby on apareix en Garp i li comenta per accident al seu net que el seu pare és en Dragon, el criminal més buscat del món. El capítol passat va esser eclipsat per les revelacions sobre el destí d’aquesta gran aventura: Raftel. En aquest capítol s’ha de tornar a la realitat. En aquest capítol s’havien d’abordar els temes pendents que requereixen una resolució immediata, en aquest capítol s’ha de decidir que es farà a continuació. I ho ha fet, però no s’ha quedat aquí. El capítol passat em va encantar, però sincerament aquest m’ha agradat encara més.
en marquen les coordenades. Quatre pedres color sang amagades. Aquest detall, tan senzill i modest, em sembla una de les genialitats més grans d’Oda en els recents temps. I no sols se’ns revela com arribar a Raftel. Si no que se’ns revela una de les pedres necessàries i la ubicació de dues de les tres restants. Tenint en compte que en la banda del barret de palla hi ha l’única persona capaç de llegar-les…. Pràcticament tenim el One Piece!