One Piece 933 – La misericòrdia del samurai

Antagonisme del Patriarcat

Caos. Aquesta és potser la paraula que més s’escauria per a descriure l’acció d’aquest capítol. No caòtic en el sentit en que costa distingir que esta passant si no en el que els personatges viuen immersos en un caos. Així doncs no és caòtic en un mal sentit,  si no que ho és amb una manifesta intencionalitat. El que pretén Oda amb aquest descontrol és emprar-lo com a eina per a reiterar en la descripció de la personalitat del shogun. Crec que no era un recurs especialment necessari, doncs Oda ja havia exposat el personatge de manera força clara, però aquí ja no en queda cap dubte. D’orgull sensible i colera presta és capaç d’explotar en qualsevol moment. Els seus subordinats el temen per l’arbitrarietat del seu comportament que implica que els pugui tocar el rebre en el moment més inesperat. El seu poder (la influencia de l’emperador i suposo que la fruita) li donen la capacitat d’imposar-se sobre uns individus que no el respecten i que fins i tot el menyspreen. Però a l’hora és un covard, incapaç de complir les seves amenaces si amb això pot perdre quelcom que valora (encara que sigui de forma egoista).

A excepció del seu final Oda centra tota l’atenció de l’episodi en els fets del palau. On bàsicament vista la negativa d’obediència de la cortesana, el cap de l yakuza decideix segar la seva vida com pertoca, destruint de passada la font de vulnerabilitat del shogun. És en aparença un acte d’honor amb respecte cap a un altre acte d’honor. Un home embrutant-se les mans per complir el seu deure amb respecte. Però el més provable és que la bona de la Komurasaki estigui lluny d’haver mort i aconsegueixi eludir-la d’una o altre manera. Després d’això i fent us de l’humor com a recurs per facilitar la fugida els aliats aconsegueixen aparentment trobar una escapatòria a tot aquest caos. No obstant el que a mi em sembla destacable d’aquest episodi son dos elements que tenen més a veure amb la narrativa subjacent del marc de One Piece que de l’immediata de la trama que venim vivint.

En primer lloc parlar de masclisme, patriarcat i cossifcació. Oda tot i voler-ne fugir, tot i tenir la intenció expressa de fer-ho, no pot evitar impregnar de masclisme la seva obra. Resulta evident quan Oda enfronta sense dilació als mascles de la sèrie a cruentes batalles que posen en greu perill la integritat dels participant mentre que les femelles veuen relegades les seves escenes d’acció a combats com a molt d’intel·lecte que els permet defugir l’enfrontament directe i per tant el dany físic. Però aquí no venim a parlar d’aquest masclisme inherent conseqüència d’una societat que encara pensa que a la dona se l’ha de protegir. Si no del que Oda esta expressant aquí a Wano. Tot i que de forma no especialment evident (de fet és força subtil), Wano és, sobretot amb comparació a altres regions de la sèrie, una societat masclista. Ho és per que beu directament del japó feudal, però crec que en aquest cas Oda ho ha introduït no de manera accidental si no de manera expressa. És potser un intent d’Oda per tractar una de les desigualtats que fins ara tan malament ha sabut portar? Sempre hi ha hagut un esforç. El de One Piece és un món on les dones fan tot el que els homes poden fer. Però tot i així no costa veure que és una aproximació que peca de resultar insuficient. Aquí tenim una trama que posa el seu eix dramàtic entorn a una prostituta i la seva dignitat. És evident que la societat de Wano cossifica a la figura de la dona, però pot ser una treballadora sexual, considerada indigne per la majoria mantenir la dignitat fins al final? Això planteja Oda i a això dona resposta. Quedant clar en tot moment qui és la persona forta i honorable i qui és el dèbil covard i mesquí. Oda s’atreveix a representar altres forces que les dels punys (ja va fer una aproximació similar a l’illa de les sirenes on esgrimia un perfecte paral·lelisme entre el dret de vot dels afroamericans amb els tritons) i enviar amb elles una reflexió, una protesta. Oda posa de manifest que un món on la dona és menystinguda i menyspreada no és un món desitjable. Evidencia que l’obsessió malaltissa del shogun per posseir a la cortesana no és una relació sana (literalment el fa embogir). I trasllueix que aquest pot ser un món de dones fortes, capaces de donar una patada als ous (referència a les secretes arts ninjes de la sexybellesa) a qualsevol que intenti vulnerar els seus drets.

El segon aspecte a comentar és el de la varietat cada cop més notòria en l’esquema dels antagonistes. One Piece va començar com un shonen típic. I com a tal els antagonistes estaven dissenyats per a resultar adversaris dels protagonistes. I amb adversaris em refereixo a rivals amb els que fotre’s d’hòsties. Per tant la seva personalitat i el seu disseny estaven sempre encarats a aquest ideal. Així passa amb tots i cada un dels adversaris fins arribar a l’Enel, on Oda cansat de ser tan típic i havent-li agafat el gust a explicar el que li sortís dels collons amb la saga anterior va presentar la que era la saga més atípica fins al moment. Una saga que canviava l’enfrontament bèl·lic per una visió més esportiva i que dissenyava l’antagonista en conseqüència. La cosa va continuar amb un thriller barck on l’antagonista no  representava el seu enorme poder en si mateix si no en un zombie colossal, on altre cop l’esquema de batalla va virar del característic 1 vs 1 al tots vs 1. Però tot i que diferents seguien sense resultar canvis de percepció especialment atípics. La historia va seguir amb adversaris que no eren adversaris, amb antagonistes  que no tenien cap poder de combat (els dracs celestials) o fins i tot amb antagonistes que no eren altres que la discriminació mateixa i el dret al vot. En qualsevol cas, aquesta és una deformació que no agrada massa als amants més afermis dels combats clàssics del shonen típic. Cèsar és un antagonista que ni va suposar ni va pretendre suposar mai un autèntic repte combatiu. Era un geni científic i el seu poder no estava en la capacitat de combat, si no en la seva capacitat creativa per desenvolupar armes amb les que superar els seus enemics. Oda no va acabar de saber-lo enfocar (forçar un enfrontament directe em sembla un dels majors errors de plantejament), però l’intent és lloable. Per això mateix es critica el disseny de la mateixa Big Mom que viu molt lluny de ser el típic d’un antagonista. Però aquí Oda va un pas més enllà i dibuixa en el shogun un disseny antiantagonic que representa en ell tot el que un antagonista típic de shonen clàssic no hauria de tenir. Per què ho fa? Ho fa per que com ja he dit en múltiples ocasions la diversitat és rica i aporta matisos  que omplen la historia. Ho fa per que ja porta més de vint anys amb la historia i ha d’innovar per mantenir-se fresc. Per que el que servia ahir ja no serveix per avuí i la seva narrativa ha d’explorar nous horitzons, noves maneres  de fer. Per que One Piece podria anar només de donar cops de puny, però no te per que fer-ho i jo sincerament, ho prefereixo així.

Ridicul

Deixa un comentari: