Ombres Tenebroses

50 ombres de Tim Burton

Soc del parer que tant Tim Burton com Jony Deep han anat perdent aquell toc màgic i especial que els caracteritzava durant els últims anys (sí, ho se, paraules polèmiques). Mentre que Deep es tornava més pla en la seva actuació al temps que agafava papers cada vegada més estrambòtics, Burton perdia l’essència màgica de les pel·lícules que temps ençà va dirigir per tornar-se cada cop més anodí, menys autèntic i més comercial. Potser no he vist les pel·lícules adequades, però el tast d’Alicia (veure ressenya) ja em va servir per adonar-me d’aquest fet. Amb aquesta premissa m’enfronto doncs a un altre modesta producció tant de l’un com de l’altre que a més a més va passar amb més pena que gloria pels cinemes del món amb critiques no gaire optimistes. Quina sorpresa la meva al torbar-me amb un producte tan disfrutable.

Juguem a un joc: faré una ressenya paral·lela amb gifs
Juguem a un joc: faré una ressenya paral·lela amb gifs

La pel·lícula te una premissa romàntica en el més clàssic sentit de la paraula. Una tragèdia romàntica amb bruixeria i vampirisme que segueix els esquemes més basics de despit i tragèdia. Amb donzelles d’extremissima bellesa deixant-se caure per un dramàtic penya-segat induïdes a l’acte per l’influx d’una rancorosa bruixa a la qui li ha estat negat l’amor que la donzella ostentava. Maleint-lo per tota l’eternitat, la bruixa fa caure sobre l’amant una maledicció que el converteix en un vampir immortal, obligant-lo a patir durant la resta de la seva no-vida l’aflicció per la mort d ela seva estimada. Tancat i segellat en una tomba on patirà l’aflicció de viure en mort el nostre protagonista aconsegueix tornar docents anys més tard decidit a deixar enrere la seva aflicció i recuperar la deslluïda fortuna familiar. La premissa inicial no pot ser més bàsica. Segueix un per un els patrons del romanticisme clàssic i els executa duent-nos una historia sense masses sorpreses pel que fa a la trama. Però el màgic d’aquesta pel·lícula no és la trama, és el to.

L'hummor
L’hummor

Si digués que es tracta d’una comèdia no em sentiria còmode del tot. Doncs tot i tenir un humor estrany aquest no és el protagonista. Un esperaria que amb un esquema tan clàssic i afegint-hi l’humor tinguéssim una parodia del gènere. Però sento que tampoc és el cas. Un homenatge doncs? La veritat és que el terme tampoc m’acaba d’agradar. Que és doncs la pel·lícula? No ho sabria dir. Però si hagués de dir-ne alguna cosa, i sense saber res en absolut de la vida del director en aquell moment de la seva vida, diria que aquesta és un reflex de l’estat emocional que vivia en aquella època. Per que és el que em transmet i és el que em sembla tan interessant d’aquesta pel·lícula. Ni la trama ni els personatge ni l’humor. Si no una mena d’essència estranya que sembla descriure l’estat emocional d’una persona. I quin és aquest etat emocional?…. Be, jo diria que, frustrat i calent, molt calent.

L'ambient
L’ambient

Per que el que ressalta d’aquesta pel·lícula és el seu alt contingut de referències (si es que se’n pot dir així, doncs quasi s’hauria de dir evidencies) sexuals. Tota l’aura de la pel·lícula està carregada amb una espècie de tensió sexual, com un calenton contingut molt, molt estrany. Ens trobem en una casa habitada per dos criats: una (molt entranyable) vella xoxa, i un home per a tot  mandros, brut i rondinaire (que també acaba sent molt entranyable) a qui ningú li posaria una mà a sobre. Hi viu també un nen que veu fantasmes i el seu pare, un inútil acabat, simple, egoista, avar i bastant subnormalet (que no és gens entranyable). Cap d’aquest tres homes despertaria el menor desig sexual a una dona com cal. El problema és que en aquesta casa d’aquestes n’hi ha tres. La senyora de la casa, una dona orgullosa, capaç i atractiva que es veu relegada a intentar conservar l’arruïnat patrimoni familiar a l’hora que lidia amb una desequilibrada família que porten la seva serenor als extrems més insospitats i que l’omplen de frustracions. Una psiquiatra amargada i alcohòlica, que viu deprimida per una joventut que se li escapa, frustrada per no aconseguir atreure com li agradaria a un sexe contrari que sembla haver desaparegut de la seva vida. I finalment a una adolescent en plena revolució sexual, que es veu tancada en una família antiquada dins un poble de mala mort sense res d’interessant i que desprèn erotisme i provocació en cada, gest mirada, paraula, queixa o… en fi, que es podria tirar un pet i fer que semblés orgàsmic. El cas es que tenim a tres dones evidentment frustrades i calentes que conviuen dins una casa on els únics homes que hi ha només podrien causar-los repulsa.

L'argument
L’argument

Però si una dona va calenta en aquesta pel·lícula és l’antagonista, una bruixa que al cap i a la fi ho fa tot per un calenton frustrat. El d’un amant que va preferir l’amor a les seves promeses de sexe desenfrenat. Provocant que aquesta es senti ressentida per que algú no hagués volgut tastar el seu cos superb i digne d’admiració. Tot plegat és una sensació que flota per la pel·lícula com un fantasma. El fantasma de les dones calentes i que em dona la sensació de ser una representació de les fantasies sexuals del director. Plenes de fantasia romàntica, plenes de bruixes, vampirs i fantasmes. On com si d’una porno es tractés tot està ple de pàl·lides dones més sortides que el pic d’una taula disposades a ser totalment complaents per al protagonista de la fantasia en concret. Segons com, aquest ambient podria ser insultant o fins i tot degradant, tot i que no crec que sigui el cas. Aquest fervor sexual reprimit que impregna la pel·lícula cau simpàtic, molt simpàtic. Segurament degut als tocs d’estrambòtic humor que els cohesionen amb la vessant romàntica del metratge.

La crítica
La crítica

La pel·lícula és clar te falles. El final és estrany i precipitat i dona la sensació que no es un final en absolut (més aviat sembla un principi, com si la peli fos el preàmbul d’una sèrie de comèdia fantàstica o alguna cosa per l’estil). Tenim una dona llop que surt del no res, un parell de trames fantasmagòriques que es portaven arrossegant tota la trama i que es mig resolen com per art de màgia. La trama acaba per ser en excés simplona i mancada d’originalitat amb uns personatges tan caricaturitzats que un es pregunta per què la pel·lícula no és més còmica. Però res d’això importa, perquè val la pena. Tot i que la comèdia del film no és massa divertida, el calenton contingut que s’hi amaga sí que ho és si l’aconsegueixes entreveure. I sabent això és enormement disfrutable.

Els fans
Els fans

Tinc entès que la pel·lícula no va agradar gaire fins i tot entre els fans del director. I la veritat no em costa entendre per què. Tim Burton no es caracteritza precisament per les referències sexuals. Potser més aviat per la seva absència. I aquest film no és precisament subliminal, de fet es molt descarat. Tant descarat que en més d’una ocasió t’arranca un somriure d’incredulitat davant el flagrant del que insinua l’escena. Em fa pensar que el director tenia ganes de deslliurar-se, anava calent i no volia haver d’aguantar el cenyir-se a un estil determinat i ometre aquesta part de la realitat que és el sexe. I així ho va fer. Fent que al final aquesta sigui una de les pelis més originals i fresques d’en Tim Burton el ens últims temps. És clar que original sense voler-ho.

En definitiva  és una pel·lícula normaleta, sense res de l’altre món. Una pel·lícula sense gaires complicacions perfecte per a veure un diumenge a la tarda. Però darrere aquesta burda simplicitat amaga un evident sentiment reprimit que en certa manera i sense voler-ho és pur art. Em dona la sensació que poques vegades una pel·lícula havia aconseguit transmetre millor un sentiment com aquesta. El que ningú s’esperava es que aquest fos el sentiment de calentón.



WARCRAFT: L’origen

Abans de començar amb aquesta ressenya em veig obligat a comentar que de fet del món del Warcraft només en coneixia l’existència fins abans d’informar-me del context per a la pel·lícula. No he jugat a cap videojoc de la sèrie i definitivament no sóc pas cap fanàtic de la franquícia. És quelcom que per desgracia un es veu obligat a deixar clar d’entrada per possibles “faltes de respecte” a l’obra original. La pel·lícula és una adaptació, però no la puc jutjar com a tal essent un complet desconeixedor de l’obra original. L’únic que se és que es basa en una historia més extensa que te en els seus inicis el format narratiu d’un videojoc d’estratègia.

Dit això diré que no esperava molt d’aquest film. Les critiques que n’havia sentit eren força irregulars. Pel que n’havia llegit tot i ser un conflicte força senzill era molt interessant, però coneixent el poc que la industria es pren seriosament les adaptacions de segons quins formats (els videojocs no són l’únic… si no mireu Dragon Ball Evolution) el projecte no donava gaires esperances. Però després de l’enorme notorietat que han aconseguit el gènere dels súper herois a la gran pantalla amb propostes ben fetes i que al menys intentaven aportar alguna cosa a la industria, les grans productores s’han adonat que en les adaptacions d’aquestes histories ignorades hi ha molt més suc si es fan be que si no (tant costava arribar a aquesta conclusió?). Així que encara amb passos dubtosos aquestes han començat a invertir talent i pressupost en les primeres adaptacions que marcaran el camí a seguir per les que encara estan per venir. Dos videojocs estaven essent preparats per a ser adaptats de forma seriosa a la gran pantalla, el mateix Warcraft i la també notòria saga d’Assassins Cred. No he jugat a cap dels dos, però estic vagament familiaritzat amb els conceptes que manegen i tot i que no amb especial il·lusió sí són dues propostes que tenia curiositat per veure. Finalment la primera d’aquestes dues ha arribat a les nostres pantalles i tot i que el tràiler el film em va captivar les critiques irregulars van abaixar els meus ànims (que be, tampoc eren tan alts la veritat) fins al punt de pensar que no l’aniria a veure. Però al final l’absència de títols suggerents a la cartellera va fer  que una proposta per anar al cinema del meu pare ens acabés portant a la sala on projectaven Warcraft. Així doncs, que m’ha semblat la pel·lícula?

Tècnicament aquesta és una passada. Amb uns efectes especials al·lucinants la pel·lícula aconsegueix crear una sensació d’immersió molt ben projectada sense renunciar per això a un toc característic que li dona personalitat pròpia. Els escenaris són increïbles, però si alguna cosa cal destacar respecte a l’apartat visual és el realisme dels orcs. El senyor dels anells va marcar un abans i un després respecte al realisme en la caracterització de la fantasia. Amb aquell colossal treball de fa ja tants anys que sembla no haver envellit. Els orcs representats al senyor dels anells eren un dels obstacles més grans per a l’apartat visual d’aquesta pel·lícula. Aquells essers de mida humanoide estaven fets sobretot amb maquillatge i tenien el realisme dels moviments d’actors reals. Aquí en canvi el maquillatge era una opció impossible degut a la constitució dels orcs en qüestió. Per tant el CGI era l’única alternativa. I aquest ha estat terriblement ben implementat. No són els efectes especials més al·lucinants que haguem vist en la gran pantalla, però sí estan molt ben aplicats en el col·lectiu que representen i resulten més orgànics fins i tot que els mateixos humans (més que res per les aparatoses armadures d’aquests, que es veuen més irealistes que els mateixos orcs). He de dir no obstant que deixant de banda orcs i humans no m’ha agradat la caracterització de les altres especies. Els nans tot i que ben fet es veien massa caricaturescos i els elfs directament es veien falsos i ridículs. Entenc que la franquícia volgués donar un aspecte cartoon-realista basat en l’estètica del videojoc i era una bona idea. Però el disseny no ha sabut quallar en la caracterització d’aquestes dues especies. Semblaria que els humans no necessiten gaire caracterització, però aquesta viu en el seu vestuari. I tot i que m’agrada com encaixa el to cartoon de l’exagerat de les armadures, amb les grans proporcions característiques dels dissenys de la saga, el que no m’ha agradat és la seva textura. En paraules simples les armadures es veien massa llises i impol·lutes, no se si eren reals o fetes per ordinador però es veien tot sovint falses donant una sensació que a estones em treia de l’experiència (de fet igual que el golem excessivament llis) però be, son defectes menors que al cap i a la fi poden ser molt personals.

La trama és senzilla i de fet ja la coneixia d’abans d’anar a veure la pel·lícula. Els orcs fugen del seu món contaminat a través d’un portal màgic cap al món d’Azeroth, caient en les terres dels humans que hauran de lluitar per impedir la plaga que la Orda (l’exèrcit dels orcs) representa. El conflicte és interessant i un paral·lelisme quasi accidental amb la crisi dels refugiats a Europa. Els orcs són literalment immigrants que fugen del seu món destruït per forces majors a les del poble pla (i directament ocasionades pels seus governants). Immigrants que es veuen obligats a lluitar per subsistir en un nou món que els veu com un element hostil. Pobres desemparats que només busquen un lloc on viure davant l’impossibilitat de tornar a una terra destruïda. Està clar que hi ha diferencies, els orcs són per voluntat pròpia una amenaça hostil ja que el seu modus vivendi és la guerra. Però el conflicte és allà, un conflicte interessant que oposita a dos bàndols on ambdós tenen raó. On uns només busquen un lloc on sobreviure fugint de la tragèdia i la destrucció i on uns altres només busquen neutralitzar les forces invasores que busquen eliminar la seva existència. Com he dit al principi el conflicte és senzill però summament interessant. I el bo és que la pel·lícula el sap tractar. Òbviament és una producció basada en l’acció i no entra molt en la política i la reflexió (que ho fa), però tot i així ens deixa alguns diàlegs interessants que donen la profunditat que necessitava el tema per a ser mereixedor de menció. Tot i no profundament la historia indaga de manera correcta en el tema (que ja és dir molt) i no es fa pesada en cap moment (tot i que si hi ha un instant en que tants viatges per lo mateix arriben a fer-se repetitius). Però sorprenentment (al menys per a mi) te girs de guió molt sorprenents i dramàtics (suposo que als que ja coneixien la historia no els haurà sorprès, però la “traïció” final i les seves conseqüències politiques i personals em semblen molt ben trobades). En definitiva te una historia ben construïda, coherent i interessant, amb girs de guió elaborats i ben treballats que sorprenen a l’espectador (el que no els conegués és clar).

Però com no podia ser d’altre manera no tot són virtuts, tot i que crec que ne aquest cas les virtuts pesen molt més. Si la historia encerta presentant l’escenari i la situació, desenvolupant el conflicte i movent els fils de la historia; falla amb alguns personatges. La relació amorosa que tenen els dos protagonistes tot i que no s’acaba de carnalitzar en cap moment em provoca sentiments contradictoris. En part està ben portada i en part és errònia en la seva concepció. És forçat el fet de que hi hagi d’haver una relació necessariament amorosa entre els dos protagonistes de races diferents per emfatitzar la acceptació mútua. No era necessari i no acabava d’encaixar amb la brevetat del conflicte (imagino que amb un conflicte més allargat aquesta sí hagués tingut sentit), la relació és simplement rara. Per altre banda la relació d’apreci i respecte mutu, que fins i tot pot arribar a la intimitat, sí sorgeix de manera natural i està ben construïda. Així que al meu parer haurien d’haver deixat la relació com estava però sense ficar-hi pel mig reflexions inspirades sobre l’amor i alguna que altre escena més intima del necessari (quan certa mort afecta el protagonista, a part de raro pel fet de que sigui a través de la mort d’un altre es rara ja en si l’escena).

Per altre banda s’ha de parlar de les dues grans morts de la pel·lícula (morts dels personatges no antagònics), ambdues molt rapides i insubstancials. S’entén la necessitat d’aquelles morts per moure la historia, però en la primera el personatge no estava prou desenvolupat (tampoc hi havia temps) per causar certa empatia i en la segona la seva mort és literalment insubstancial per a la resolució de la trama (tot i ser de fet un sacrifici fet precisament per a resoldre-la). El primer cas no és pas massa greu, la mort serveix com a motor per fer avançar un altre personatge i tot i que no afecta directament a l’espectador si ho fa a través del pare d’aquest, resultant un potent motor per a la seva historia. El segon cas és més complicat, la mort en qüestió és en si un sacrifici voluntari en pos de la salvació del seu poble. L’únic problema es que el sacrifici acaba per ser inútils i ignorat i el poble se salva per altres motius que no hi tenen res a veure. L’influencia de la mort és nul·la i tot i que la idea era bona, està mal executada. Això és degut altre cop al poc temps que te un metratge d’aquestes característiques per desenvolupar aquesta mena de conflictes. Una autentica llàstima, doncs s’elimina al personatge més interessant i profund de la pel·lícula en pos de res en concret i sense cap motiu de pes significatiu.

Un altre personatge que crec que falla és l’aprenen de mag, amb qui s’empara un humor que tot i mig funcionar a estones no sembla l’adient per un personatge amb les seves aspiracions. La pel·lícula l’intenta fer semblar intel·ligent i burro a l’hora, capaç i maldestre, seriós i jocós. I aquesta dualitat no acaba de funcionar, no se’l pot fer un mac seriós i a l’hora un tonto graciós.

Pel que fa a la resta de personatges la majoria per desgracia pequen de plans. El rei és l’exemple més clar, tenint una manca de desenvolupament tan gran que el seu final am prou feines t’afecta fora de les conseqüències que aporta a la trama. En conclusió tot i que la pel·lícula encerta en com i de quina manera conduir la trama falla en desenvolupar correctament els personatges. Aquest és un fet que hauria requerit una longitud major del metratge que en definitiva potser hagués donat a un producte pitjor del que tenim. Així que podríem dir que si no inevitable, era un mal difícil d’evitar.

Al final la pel·lícula tot i no ser cap obra mestra m’ha deixat una sensació de satisfacció i benestar. Potser no és la millor versió de si mateixa que podria haver estat. Però està molt lluny de ser la pitjor i és una bona primera pedra en el camí de fer bones adaptacions de videojocs. Te defectes, però són petits i no molestes especialment al resultat final. Però a més, els defectes són superats en escreix per les virtuts d’una pel·lícula que sap ser ella mateixa i portar-nos alguna cosa nova i interessant al panorama actual. Potser no serà recordada pels temps dels temps, però sens dubte és un producte al que val la pena dedicat el teu temps.



Mig Rei

Mig Rei de Joe Abercrombie és una historia senzilla i lleugera, que sense entrar amb massa profunditat en els tremes que tracta ens porta una historia sense cap element massa original. El clàssic i mil vegades repetit viatge del nen que esdevé un home, res de nou podríem dir. Tot i això és segurament la millor novel·la de fantasia juvenil que he llegit mai.

I amb això no vull dir que la resta de fantasia juvenil que hagi llegit sigui dolenta, tot al contrari. Mig Rei és una obra mestre dins el seu gènere. Però si tant és això, per què dic que es tracta de la mateixa historia de sempre, sense massa res de nou? Doncs be, per què és veritat. El que fa màgic a Mig Rei és explicar-nos la historia mil vegades explicada i fer-ho be, més be del que mai s’havia fet. L’excel·lència que destil·la aquest llibre en cada senzill paràgraf denota un mestratge sense parangó. Per que una novel·la ha de ser molt, molt bona, per col·locar-se entre les millors del gènere sense innovar en cap sentit. Ha de ser una obra mestre per fer el que milers havien fet abans i fer-ho tan be, que tota la resta semblin simples imitacions simplistes. Per què Mig Rey és la sublimació definitiva del gènere de la fantasia èpica juvenil.

Les meves estimades portades variants

Joe Abercrombie és (per a mi) un dels quatre pilars de la fantasia moderna (Martin, Abercrombie, Rothfus i Sanderson), un autor que ha demostrat un cop rere un altre la seva gran capacitat per adaptar diferents i diversos generes i portar-los fins al camp de la fantasia èpica amb tints madurs, crus i fins i tot àcids. Però després de sis novel·les per adults, cada una millor que l’anterior, és normal pensar que l’autor volgués relaxar-se una mica. Totes les novel·les publicades fins ara pertanyien a un mateix univers, però Mig Rei és el primer volum d’una trilogia que obre amb un nou univers i un nou gènere, el juvenil. Doncs que millor per alleugerar la feixuga carrega d’un univers complex i madur que un nou món senzill narrat amb àgil prosa juvenil? Aquesta trilogia representa un descans per a l’autor, una reflexió per buscar noves idees i aprofundir en la seva prosa. Però no ens equivoquem, això no implica que aquestes novel·les siguin dolentes, no ho són en absolut.

A sobre de ser un geni aquest home és guapo

La historia ens presenta a un jove tolit, segon fill d’un rei, lluny de la corona i amb una mà deforme que li impedeix identificar-se amb els virils monarques d’una nació guerrera. Yarvi, resignat a viure el seu destí sobre l’ombra del seu germà, estudia per entrar a la clerecia. Però un desafortunat succés segarà la vida del rei i el seu primogènit convertint de cop al jove Yarvy en el rei d’una nació guerrera, disposada a clamar venjança per la mort del seu rei i successor. Essent Yarvi l’antítesi de l’ideal d’home forçut i agosarat, és un noi escanyolit, que amb una mà deforme no te força ni per aixecar l’escut. Tot i això Yarvy, el mig home, farà un jurament sol i un jurament lluna de cobrar venjança sobre els enemics que van procurar la mort dels seus familiars. Així que armat amb un exercit partirà a l’encontre de Gorm-Gil-Gorm, el trenca espases i faedor de viudes, rei del país guerrer veí. Però sense tan sols entrar en batalla el noi descobrirà que tot plegat era una estratagema ideada pel seu oncle per fer-se amb el tron i és llençat al mar per aquest, pensant que això procurarà la seva mort. Però lluny de morir Yarvi aconsegueix sobreviure tot i la seva mà deforme i acaba en mans de Grom-Gil-Gorm qui sense reconeixer-lo el pren com a boti i decideix vendre’l com a esclau. És així com, encadenat als rems d’una galera Yarvi començarà el seu llarg viatge fins a la llibertat, sota les ordres d’una tirànica i cruel capitana. Tenint sempre present la promesa de venjança que va formular i que ara s’alça no sobre Grom-Gil-Gorm si no sobre el traïdor del seu oncle. Així començà un llarg i apassionant viatge on un tolit passarà de nen a rei, de rei a esclau i d’esclau a home, preparat per reclamar els seus drets sobre una corona que mai va desitjar.

La novel·la succeeix en el mar trencar i igual que aquest, el llibre te un format circular. Comença allà on acaba, tant física com personalment, però amb la ment més afilada i la maduresa d’un home. Mig Rei és literatura juvenil. Però és una d’aquelles novel·les que saben ser juvenils sense per això deixar de ser madures. En les darreres novel·les juvenils que m’he llegit (les proves(veure ressenya)), m’he trobat amb la molesta sensació de que l’autor pensava que els adolescents són subnormals. M’he trobat en que em passava més estona pensant com hauria escrit jo aquell o aquell altre paràgraf que submergit en la lectura. Però quan una cosa està ben escrita un no pot evitar posar-s’hi de ple. I Mig Rei és l’exemple perfecte. Mig Rei és un llibre lleuger, que reflexiona a través del clàssic viatge sobre temes com la maduració, la venjança, la camaraderia i la sempre relativa maldat (la qual en les novel·les juvenils sol ser pintada més com absoluta que com a relativa, per sort no és el cas). Ens trobem doncs amb una novel·la juvenil com el gènere es mereix, madura i reflexiva que per fi es pren els adolescents com persones i no com titelles infantils per explicar una historia. Mig Rei te una prosa directe, però preciosa. Contundent com poques, alberga una força brutal per captivar al lector i submergir-lo en el mar trenat. Una petita obra mestre que no hauria de faltar en les biblioteques de cap amant de la fantasia.

Mapa, mai pot faltar un bon mapa.

Yarvi és un tolit escanyolit que sap que mai arribarà a ser prou fort com els homes que el rodegen. Però per sort sap que en comptes d’afilar l’espasa un també pot afilar la ment. I la ment ben manejada pot ser capaç de doblegar mil espases, o mig món(el títol de la segona novel·la de la trilogia). Acompanyat d’uns inseparables companys de rem que li seran fidels fins al final, Yarvi aprendrà els valors de l’amistat i el coratge entre les penúries més àrdues que es podria haver imaginat. Però subsistirà i renaixerà com un home per cobrar venjança i veure complerta la seva promesa. Per que quan es fa un jurament sol i un jurament lluna, ni tan sols els deus poden aturar-te.

<Perquè seré mig home, però vaig fer un jurament sencer.>

En definitiva Mig Rei és el que el genere de la fantasia juvenil mereixa. Una novela madura, que es pren seriosament a si mateixa i sap distingir entre juvenil i per a estupids. Un element no sols imprescindible si no que quasi obligatori en els amants del genere. Especialment recomanable a aquells adolecents que comencin a endinzar-se al món de la lectura seriosa, o als agosarats que vulguin tasta runa mica de bona fantasia.



El Cavaller dels Set Regnes

El Caballer dels Set Regnes” de George R. R. Martin és la darrera publicació de l’autor, que recentment ha estat publicada en territori espanyol (setembre 2015). No és tracta però d’una novel·la. El Cavaller dels Set Regnes és una antòloga que recull els tres primers relats (tot i que per l’extensió més aviat són novel·les breus) de Dunk i Egg, una sèrie de contes lleugers (tot lo lleuger que pot ser Martin) que sense deixar de ser adults ens expliquen una historia senzilla en un Ponent anterior a tots els esdeveniments narrats duran Cançó de Gel i Foc. Per què sí, els contes de Dunk i Egg són una preqüela de cançó de gel i foc. Cosa que no treu que siguin completament independents. Les histories estan molt connectades és clar. En l’univers de Martin tot està connectat i al cap i a la fi els humils protagonistes d’aquesta historia són recordats durant Cançó de Gel i Foc com a grans herois. Però aquestes novel·les proven de recordar-nos que la historia no és sempre tan bonica i gloriosa com els llibres l’expliquen. Qui busqui en aquesta novel·la una extensió de Cançó de Gel i Foc he de dir que… no la trobarà. N’és preqüela, però no extensió. Són obres diferents, que poc tenen a veure a part de compartir univers. Potser descriguin amb precisió fets històrics que en la novel·la riu van ser esmentats per sobre, però dubto que qualsevol pista trobada aquí ajudi a dilucidar alguna cosa en les novel·les de Cançó. No obstant, tothom és lliure de gaudir-ne com vulgui. Si algú vol obsessionar-se buscant en aquestes novel·les pistes per a les altres, endavant, que busqui. Jo personalment prefereixo gaudir del producte en sí. Martin ens te tres grans petites histories a explicar.

  • 0) Presentació.

ebf85341-628d-4e52-986a-19f6de8a5b3aI sí, ressenyaré la presentació per que no te pèrdua. És el que més m’ha sorprès de l’antologia (un no s’espera una presentació memorable, o al menys no en el sentit en que ho és aquesta) i amb el que més he rigut. Martin és un autor polèmic. Per a mi va esdevenir el primer dels quatre autors que ara col·loco com als grans de la fantasia i que pràcticament idolatro (Martin, Rothfus, Abercrombia i Sanderson), vaig començar a llegar cançó abans que sortís la maleïda sèrie i m’he llegit pràcticament totes les seves novel·les (a excepció d’alguna, no escrita exclusivament per ell que tinc pendent(i sí, Martin te més novel·les fora de Cançó de Gel i Foc)). La qüestió és que el meu adorat Martin genera molta polèmica i un dels motius és el que triga a publicar els seus llibres. Personalment, crec que les acusacions són desproporcionadament exagerades, puc entendre que a un fanàtic (com jo) se li faci llarga l’espera. Però amb llibres tan treballats com els que presenta el que no entenc és com no s’hi està el doble. Anant al tema la presentació no presenta en absolut l’antologia, o al menys no de la manera convencional. La presentació és un petit relat. En aquest es narra des del punt de vista de Martin una entrevista que li fa un fanàtic a arrel de l’antologia que estem llegint. Martin està cansat d’entrevistes i entrevistes on tots li pregunten el mateix. Tots, l’un rere l’altre no fan més que preguntar per Cançó de Gel i Foc, per quan sortirà, per les relacions de l’antologia amb aquesta, per si l’antologia afectarà a la saga, etc. L’entrevistador que se’ns presenta no resulta ser l’excepció i amb una insistència i una falta d’educació  indubtablement irritants aconsegueix fer perdre els nervis al bo d’en Martin que acaba per estampar-lo violentament contra la paret. El relat serveix per il·lustrar la frustració d’en Martin sobre el fet de publicar una obra i que tothom es fixi en que pot tenir aquesta a veure amb un altre obra i no amb la obra en sí. I ho fa de sobremanera. Amb un humor molt simpàtic (acompanyat de simpàtics dibuixos d’en Martin…. Ballant?), aconsegueix ser una petita joia humorística perfecte per fer-te entrar en sintonia amb el que llegiràs a continuació. Deixa clar un missatge: Això no és cançó de Gel i Foc, és un altre historia. Però també és genial!

  • 1) El Cavaller Errant

El primer dels relats de Dunk i Egg comença com no podia ser d’altre manera presentant-nos als personatges d’aquesta travessia. Dunk és un escuder que es va criar al llit de puces de la capital i que va tenir la fortuna de ser recollit per Sr. Arlan, un cavaller errant que el va educar, cuidar i instruir en l’art de les armes. Han passat més de deu anys des de llavors i Dunk es veu obligat a afrontar la mort del cavaller (de fred, o de vell, o ambdues), abans de morir però, aquest nomena a Dunck un cavaller. Amb dos cavalls, una armadura, escut i espasa Dunk parteix camí a unes justes disposat a seguir els ideals de la cavalleria tal com i el seu mestre li va ensenyar. Pel camí es topa amb un nen d’aspecte malgirbat que li insisteix en ser el seu escuder, però tot i que Dunck en renega el nen el segueix en secret i aquest l’acaba acceptant amb resignació. Un cop arribats a les justes Dunk i el seu nou escuder es veuran embolicats en un plegat de trampes burocràtiques per aconseguir inscriure’s al torneig, doncs sense cap testimoni que ho verifiqui de poc val la paraula de Dunk que diu ser cavaller. Tot aquest procés es veurà truncat quan defensant a una noia en perill Dunk acabi pegant a un príncep Targaryen. El càstig convencional per atacar a la família reial és amputar el membre agressor (en el seu cas tan la mà com el peu), però donat que Dunk havia actuat seguint els ideals sagrats de la cavalleria de protegir al dèbil i a l’innocent se li planteja la opció de recórrer a un judici per combat (com no) per demostrar la seva innocència. Tot plegat resultarà una trampa del príncep agredit per veure’l mort (ja que de l’altre manera perdia el peu i la ma, però si perd mor), doncs estan en el seu dret el príncep reclamarà un duel a 7 (de 7 contra 7, no te pèrdua), de manera que si Dunk no aconsegueix reunir 6 defensors de la seva causa serà declarat culpable hi haurà d’entregar la vida per alta traïció.

De tots tres és el que se m’ha fet més feixuc. Portava temps sense llegir Martin i tot i que suavitzada respecte a la seva germana gran, la prosa se m’ha fet un xic pesada durant les primeres pagines. He d’admetre que durant la narració de les justes, entre tanta descripció heràldica i tants blasons m’he perdut una mica. En més d’un moment hagués agraït el característic glossari de personatges de Canço de Gel i Foc, doncs els Targaryen tenen tots noms molt semblants i mai sabia ben be quin era quin. Tret d’això la historia m’ha encantat. Amb una prosa que tot i que costa d’enganxar no deixa de ser extraordinària Martin narra una historia senzilla amb més implicacions de les que podria semblar. Però tot i ser senzilla no per això amaga secrets, Martin s’esplaia creant relacions prematures que no comprendràs fins més tard i deixa veure com un simple accident pot canviar la sort de tot un país. Qui sap, potser si Dunk no hagués anat mai a aquell torneig, en Robert Baratheon mai hagués arribat a regnar. Elucubracions a part, de tots tres és el relat que guarda més sorpreses… Si no fos per que la contra portada s’encarrega d’anunciar-te la més important d’elles(recomano no llegir-se la contraportada). Al final el llibre deixa un missatge. El més petit dels nostres actes pot tenir grans conseqüències, conseqüències imprevisibles, a vegades terribles. Un ha d’anar amb compte amb els camins que tria per que mai sap a qui acabaran fent mal. És un missatge un xic pessimista, un missatge desolador pel context en el que es reflexa. Un missatge cru i violent. Per que per molt que això siguin contes, Martin segueix sent Martin.

  • 2) La espasa Lleial

Després del cavaller errant, Dunk i Egg  tot i rebre l’oferiment d’un Princep per entrar al seu servei decideixen refusar l’oferta i parteixen els camins, cap a Dorne. Tornant d’allà entren al servei d’un senyor menor (o menys que menor, la seva única possessió és una torre en ruïnes tres poblets que no sumaran ni vint habitants i un passat gloriós que més que en ruïnes està en cendres). Tot i ser una feina que molts considerarien deshonrosa pel baix rang del terratinent, Dunk compleix els seus deures amb honor i responsabilitat, per molt absurda que pugui semblar a vegades quasi sempre la seva rectitud en un context tan burd. El seu senyor, pràcticament del tot senil, es passa la vida recordant velles glories del seu passat familiar (les que li interessen, glories llunyanes de quan el seu cognom tenia algun poder) i pràcticament viu enterrat en les histories del passat sense cuidar el seu decrèpit present. És en aquest context quan Dunk descobreix que l’absència d’aigua del riu que porta el nom del seu senyor no es deu sols a la terrible sequera si no  a una presa construïda més amunt, en el territori de la Viuda Roja, una terrible terratinent que ha enviudat quatre cops. Durant el descobriment de la presa un altre cavaller al servei del seu senyor (l’únic altre cavaller vaja) fereix a un dels treballadors de la presa i al estar aquest sota la protecció de la Viuda, la senyora te dret a prendre represàlies. És aquí quan comença una absurda guerra política per una torre i quatre gallines. Parlant amb la Viuda (que resulta que és tot un bombó de 25 anys, amb simple mala sort i molt de caràcter( no responsable de cap de les morts dels seus marits)), Dunk descobreix estar en el bàndol equivocat, doncs no sols la viuda tenia dret a fer la presa (doncs tot i portar el nom del seu senyor les aigües del riu pertanyen a ella)  si no que el seu senyor va recolzar la terrible rebel·lió que pocs anys enrere va sacsejar el regne (en part d’aquí la seva decrepitud, mai es bo estar en el bàndol perdedor). Però tot i estar en el bàndol incorrecte, tot i trobar-se servint a un traïdor. Dunk va fer un jurament de cavaller i ha de servir al seu senyor per molt equivocat que pugui estar. És aquí quan Dunk  es troba amb el dilema de saber que és el correcte. És aquí quan Dunk veu que potser va triar malament a l’hora de triar el seu senyor però la tria ja està feta i ha de viure amb les conseqüències. Aquí Dunk veu que va fer una promesa i l’ha de portar fins al final. I fins al final la porta, fins a les ultimes conseqüències.

Amb un final enginyós la historia s’arrossega en la mediocritat per una versió del poder tan degenerada i patètica que no pot ser altre cosa que una parodia del gran poders dels senyors medievals. Ensenyant-nos lo fràgil que és el poder, Martin auto parodia la seva saga més cèlebre a l’hora que pinta amb tints àcids el regust de la derrota. La ploma de Martin ens brinda una reflexió profund sobre la lleialtat i els ideals de la cavalleria, realçant-los i parodiant-los al mateix temps. Reflexiona sobre vencedors i vençuts. Sobre com escollir el bàndol correcte et pot deixar en el record com un heroi o com un traïdor. El relat ens mostra com el personatge evoluciona, madura i creix. Reflexiona sobre qui és i quin és el seu lloc al món per partir finalment i seguir el seu llarg viatge.

  • 3) El caballer misteriós.

En aquesta ocasió i immediatament després del succeït en la novel·la anterior Dunk i Egg viatgen en direcció al nord per visitar el mur i provar sort amb algun senyor norteny. A mig camí però se’ls obra la oportunitat de participar en un torneig menor i atrets per la fama i el menjà acaben anant-hi de caps per descobrir de mala manera que tot plegat no és més que la tapadora d’una nova rebel·lió que es forja entre les ombres i que quasi sense voler, els nostres dos herois aconsegueixen aturar (tot i que en el fons la rebel·lió s’hagués aturat de totes maneres).

En el llibre anterior se’ns presentava per sobre el context històric dels Blackfire, una casa sorgida del bastard del rei que va iniciar una rebel·lió que va arribar a poques passes de l’èxit. En el seu llit de mort Aegon IV va legitimar a tots els seus bastards i va donar la seva espasa sagrada a un d’ells. Aquest (i mig regne amb ell), prenent això com un símbol de ser l’escollit al rei per la successió va iniciar una rebel·lió contra el seu mig germà estant a punt d’assolir la victòria. Finalment però els fills legítims del rei Targaryen van vèncer i la casa Blackfire no es va instaurar en el tron. No obstant, per molts anys que hagin passat part del regne segueix dividit i rancorós i els fills de Daemon Blackfire encara viuen per continuar el seu llegat de rebel·lió. És en aquest context quan el seu fill major, viatja a ponent d’incògnit per reunir-se amb els seus aliats conspiradors en un torneig de noces que sols és una tapadora i on Dunk i Egg es veuen embolicats per pura casualitat.

Tot i que des del principi es veu que aquest intent de rebel·lió estava destinat al fracàs aquesta és de les tres la novel·la amb més implicacions politiques de l’antologia. Tots els que hagin llegit la saga de Cançó de Gel i Foc poden saber si s’hi ha fixat fins on van arribar sr Duncan(nom de cavaller de Dunk, curiós que encara no m’hagués fet falta esmentar-lo fins ara) i Egg (no diré el seu nom real, seria un gran SPOILER, tot i que ja li diu la contra portada). Aquestes novel·les només marquen les passes del seu principi, però un futur gloriós se’ls apropa. Mentrestant ells seguiran caminant amb modèstia  oferint-nos les seves lleugeres novel·les.

Espero veure més dels contes de Dunk i Egg aviat

Sembla ser que Martin te pensat publicar de 3 a 9 novel·les més. I jo encantat. La llàstima és que ha dit que no s’hi posarà fins acabar amb Cançó de Gel i Foc i això s’albira molt, molt lluny. Però be, per molt que m’entusiasmi la idea de llegir més d’aquestes novel·les, més m’entusiasma la idea de llegir les seves germanes grans. Així que em conformaré amb això.

En definitiva l’antologia m’ha sorprès positivament . És menys lleugera del que m’esperava i manté una complexitat quasi inconcebible en el seu rere fons. Però es fan indubtablement fàcils de llegir. Totalment recomanable per a qualsevol fanàtic de Martin, la fantasia o la novel·la cavalleresca. I també aconsello donar un cop d’ull a aquells que han tastat Cançó i se’ls ha fet feixuga o densa, potser començant per la seva germana petita podran assimilar millor la prosa de Martin. Un títol totalment indispensable en la meva biblioteca.

Una portada preciosa.

Alícia al país de les meravelles

Tim Burton és un director excèntric. Te una llarga renglera de fanàtics i una també extensa fila de detractors. Les seves obres poden o no agradar. Però el que no sol fer és deixar indiferent. Amb la seva estètica particular ha captivat un públic molt específic que junt al seu intèrpret preferit (Jonny Deep), ha llençat al director a l’estelat. He sentit critiques que apunten que les seves trames han perdut substancia, que les histories no estan tan cuidades, que ha perdut qualitat en pos d’exagerar l’estètica que l’ha dut a la fama. I sincerament, “Alícia al país de les meravelles” no és el millor exemple per a defensar-lo.

Tots coneixem les peripècies de l’Alícia al país meravellós. Disney s’ha encarregat de gravar-ho en foc a les nostres infàncies. Però al contrari que molts altres clàssics de la casa, la d’Alícia és una historia que prové d’una novel·la. És d’esperar que en una pel·lícula en live-action el format pugui atorgar-li certa profunditat a la historia. Per desgracia no és així. La historia m’ha semblat plana, molt plana en comparació amb el difuminat record que guardo de la versió animada. Pueril, insípida, avorrida.

Una de les coses que es critica de la pel·lícula és la excessiva deformació dels personatges principals. Cosa que a mi m’ha semblat quasi perfecte. La caracterització te una estètica que lliga a la perfecció tant amb l’estil particular del director com amb la mitologia del país de les meravelles. En això consisteix, un món eixelebrat de fantasia rocambolesca. Tim Burton era l’adequat per a portar a la pantalla l’essència estètica d’aquesta història. Per desgracia no ha fet un treball tan excepcional amb la historia.

I un dels errors més garrafals de la pel·lícula em sembla la seva protagonista. És guapa, molt guapa. Però… poc més. La seva actuació em sembla insípida, poc fantasiosa, mancada de passió. No se si això es deu a els dots de l’actriu per a representar al personatge o a una intenció deliberada del director per una personalitat apagada. Però sigui quin sigui el motiu em sembla que destrueix la pel·lícula. Tal com es presenta la situació Alícia hauria de ser una dona forta que afronta el seu destí i decideix prendre’n les regnes. Que es desfà dels lligams de la fantasia per enfrontar-se a la realitat, lluitar contra el destí advers. Hauria de ser una dona forta. Però no és més que una nena indecisa arrossegada pels esdeveniments, que en cap moment mostra un deix d’autèntica determinació. Fa el que fa per que fa estona que s’ha quedat sense altre opció. Tampoc sembla patir cap dilema intern. Literalment m’ha semblat que tot li relliscava força. Una dona que va fent. Sincerament, un resultat pèssim per una gran possibilitat. Un dels elements més potents d’Alícia són la curiositat per explorar la fantasia, les pors per endinsar-se en el desconegut. En aquesta pel·lícula l’actriu m’ha semblat literalment un cadàver mancat d’emocions. Pèssim.

Pel que fa a la resta de personatges tots tenen tan una estètica com una personalitat força encertades i molt ben portades en pos de l’estil que la pel·lícula vol presentar. Però si la protagonista falla, la resta no pot pas sortir be. Els escenaris m’han semblat curiosament força oblidables, igual que l’enemic final. Esperava més extravagància d’aquests.

Pel que fa a la historia… Be, crec que els esdeveniments han seguit una direcció pèssima. A estones tenia la sensació de veure una pel·lícula de fantasia de classe B. Amb un perill rere l’altre sense pràcticament cap mena de justificació. Una sèrie d’escenaris que s’han de passar per que alguna aventura hi ha d’haver a la pel·lícula però que realment no influeixen de cap manera a la trama. Com si el film no fos més que una successió d’escenes d’acció. I entre que els escenaris semblaven quasi inconnexos (o mal conectats) i que l’actriu no era capaç de mostrar qualsevol mena d’evolució al respecte d’aquestes aventures, m’ha transmès la sensació que mitja pel·lícula sobra. La derrota del tan renombrat enemic final m’ha semblat entre llarga, precipitada i anticlimatica. Però el pitjor de tot es que la decisió final de tornar al món real. Tot i esser l’encertada des del punt de vista literari de la ficció, és incongruent dins la pel·lícula per la mancança de sentiments transmesos per l’actriu principal. S’hauria de fer notar que aquesta decisió be donada per la necessitat de madurar, d’afrontar la realitat i prendre les rendes de la teva vida. Però com a la resta de la pel·lícula m’ha transmès no ser més que una decisió arbitraria. Essent aquest el missatge final de la pel·lícula, és trist que aquesta no aconsegueixi transmetre’l adequadament. Tristament, una autentica decepció.

No obstant, tot i que decebedora, la pel·lícula m’ha entretingut. És capaç de fer-te passar l’estona i no esdevé del tot avorrida en cap punt. El que no m’agrada d’aquesta és la comparació amb el que podria haver arribat a ser. Per que ben portada hagués pogut ser gran. Però s’ha quedat en mediocre. La recomano per a tots aquells que li tinguin curiositat i tinguin ganes de matar el temps passant una estona sense pensar gaire. Fa poc s’ha anunciat la continuació d’aquesta, doncs la novel·la original n’hi te. Tot i la decepció de la primera part espero poder veure la segona. Desitjant que el fet de treballar sobre material nou doni a la pel·lícula l’aire de frescor i vitalitat que li ha faltat a la primera.