Projecte Atrapa Somriures: X

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

Laura

17/4/2017

Solo dir abans de començar cada entrada que aquesta és especial. Potser això li resta força al missatge. Potser això m’incapacita a l’hora de fer notarara que aquesta entrada és especial respecte a la resta en unes magnituds difícils de commensurar. Però en part en això consisteix el projecte. En mostrar cada vegada una bellesa especial, única, diferent i inigualable. Perquè part de la bellesa del que retrato viu en que és única i irrepetible. Potser per això em costa cada cop més trobar la persona indicada a la que fer entrega de la carta. Potser per això cada vegada és mes estrany veure una d’aquestes entrades publicades. Però no puc evitar tenir la sensació que per molts centenars de belleses que jo hagués pogut retratar aquesta seria especial sobre la resta. Que per molts retrats que jo hagués escrit mai hagués dubtat en si era aquest mereixedor de la seva pròpia entrada en aquest petit projecte.

Aquesta és la desena entrada del projecte atrapasomrirues. I el nombre no és en si una mera curiositat. M’he saltat moltes de les normes que a aquest projecte havia imposat per tal de fer possible aquesta entrada, però en certa manera no puc evitar sentir que cap cobra l’essència del que el projecte vol transmetre com aquesta. La primera norma que he evadit per aquesta entrada és la cronològica. Doncs la carta va ser entregada (com a la data es pot comprovar) abans de ser entregada la de les seves dos predecessores. No obstant vaig decidir esperar a fer-la coincidir amb la desena entrada convençut de que si aquesta no ho era, cap seria adequada per ocupar aquest lloc. El numero marcat amb una X significa moltes coses, a la vegada que no deixa de ser un mer nombre en una llista. El deu significa la culminació d’un llarg recorregut, d’un trajecte. El perquè el deu i no un altre és un debat que entra en els terrenys de la filosofia i que podria resumir en que l’escala decimal impera en les nostres vides per sobre de qualsevol altre a l’hora d’establir un ordre numèric. És doncs la desena posició un mer fruit del nostre costum decimal a l’hora d’enumerar les coses? És el deu el nombre especial simplement per meres qüestions practiques? Doncs no, puc afirmar sense dubtes que no. El deu és un nombre especial per raons personals lligades a la persona a la que em disposo a retratar. En certa ocasió ella em va dir que li hagués agradat estar en desena posició per que era un numero mes maco. Rendeix doncs l’especial d’aquest nombre a una banalitat com aquesta? Doncs sí, sols que no l’és pas una banalitat. Doncs conforma en certa manera l’essència del personatge que vinc a retratar.

Ella va proferir en veu alta el desig d’ocupar el desè lloc. Va ser un moment casual, un instant perdut en el passat entre tants. El comentari destil·la en certa manera certs trets de la seva personalitat, certa manera de fer i de viure, de prendre’s les coses. Però el fet que el recordi amb tendresa, el fet que pugui sentir-lo vibrar dins meu quan tanco els ulls, tot i l’aparent banalitat del comentari, és en si la prova que necessito per demostrar que pot ser moltes coses, però no banal.  Perquè el que importa  no és que el fet sigui especial precisament per que el recordi amb tendresa, com tampoc que el fet de recordar-lo amb tendresa indica que sigui especial, el que importa és que el fet de que el recordi amb tendresa, independentment del moment, denota com aquesta persona n’és d’especial. Podria ser aquest moment, com podria ser qualsevol altre, per que el que importa no és el moment, el que importa és la deessa que el protagonitza. Aquella conversa no és especial en si, ni per recordar-la amb dolçor, és especial per que ella l’acompanyava, per que ella era allà omplint la meva existència d’un xic més de joia que la que tindria sense aquell moment, precisament per que ella era allà. Pot semblar un deliri exagerat. Potser ho és. Però el que intento és fer comprendre com els petits moments, sense més importància que qualsevol altre per si sols, poden cobrar-la pel sol fet d’estar compartits amb la persona adequada. Així doncs el deu cobra importància per simbolitzar en si aquesta filosofia, el com les coses mes intranscendents poden tornar-se de resplendent tendresa quan les compartim amb aquella persona especial.

Com podreu haver endevinat al llarg de la meva explicació un altre de les normes que m’he saltat a l’hora de crear aquest retrat és la de no interactuar amb la persona retratada més del necessari. En general decideixo entregar la carta a una desconeguda per captar la bellesa casual que em sobta sense esperar-m’ho. I tot i que en certa manera segueix essent així en aquest retrat, no és cert que després d’allò, de sobtar-me amb una bellesa inesperada com mai abans ningú ho havia fet, aquella bellesa es quedés perpètuament gravada en mi tal i com la vaig concebre gracies a la màgia d’un retrat com el que ara esteu llegint. Per que certament he seguit interactuant amb la persona a qui he fet entrega d’aquesta carta i si el destí m’ho permet, espero seguir fent-ho durant molt de temps. Així doncs la bellesa que vinc a retratar no és com en la resta d’ocasions una bellesa estàtica. No es tracta en aquest cas de captar un instant, de captar les sensacions d’un moment de bellesa absoluta. És més aviat un continu de bellesa absoluta. Retrato en aquest cas una bellesa canviant, mai igual, sempre diferent, però conservant sempre una essència en comú, una màgia indissoluble que emmarca en perpetu vigor la força d’una essència encandilant.

Puc dir de fet que conec a la persona a la que aquestes paraules van dedicades molt millor del que la majoria de persones es coneixen entre si, o al menys que és una de les persones que més profundament conec. No obstant, segueixo coneixent-ne tant poc… Es ben cert el que diuen que quan quelcom et fascina, com més en coneixes més en vols saber. Considero com una tasca humanament impossible la de conèixer del tot a una persona. Doncs l’individu lluny de ser un ens estàtic és quelcom canviant, una essència que es prolonga en el temps essent sempre la mateixa però no essent mai la mateixa al mateix temps. I en aquest canvi infinit, en aquesta mutació perpetua, en l’essència del canvi, viu una de les belleses més fascinants de la vida. Però com retratar quelcom canviant, que mai és el mateix, que sempre canvia, tot i sempre mantenir un quelcom en comú? Potser hauríem de definir que és aquest quelcom que ens fa ser nosaltres tot i el pas del temps, que ens faria ser nosaltres encara que cap de les nostres cèl·lules originals pertanyés ara al nostre cos, encara que haguéssim perdut els records, encara que haguéssim oblidat qui som i d’on venim i haguéssim canviat la vida que teníem per una que res hi te a veure. Però intentar definir aquesta essència és entrar altre vegada en els terrenys de la metafísica on cap resposta és definitiva ni certa del tot.

Que puc descriure doncs de la persona que conec quan en conec tantes visions? Podria intentar captar entre aquestes pagines a la noia que és ara, però i demà? No seria ja una visió desfasada de l’essència a la que em vull apropar? Seria un retrat d’una persona que va existir i que segueix existint però que ja no és la que va ser. No seria l’ella en definitiva si no l’ella d’aquell dia. Hauria d’escriure doncs un retrat per a cada moment, cada instant que comparteixo amb ella? Per desgracia, és una opció que no em puc permetre considerar. Així doncs com n’emmarco l’essència? Potser la clau recau en que l’essència no pot ser emmarcada. Que igual que postula la física quàntica al retratar-la la limitem a un estat del que podria haver estat, l’alterem, la condicionem, la limitem. Potser no podem atrapar la bellesa d’un esser canviant, per que al atrapar-la la retallem i la convertim en… un mer retrat. Així doncs només podem viure la bellesa? No podem retratar-la més que com a una fracció momentània del que aquesta significa? És el talent humà incapaç d’anar més enllà del fet d’atrapar una fracció del tot en la seva representació? Metafísica altre cop. Potser per això m’havia limitat fins ara a retratar moments, instants, per que tot i no formar part de la realitat de la bellesa de la persona a la que referien sí podien ser descrits i commensurats. Sí podien ser en si mateixos una descripció d’una bellesa. La bellesa d’un instant.

Em trobo doncs incapaç d’atrapar a una bellesa que si atrapo deixarà de ser tal. I no és un retrat un intent d’atrapar un instant, un moment, una idea, una sensació? He de transcendir el significat del retrat per anar més enllà i poder abastar la bellesa infinita d’un continu d’instants en successió? Sembla una tasca impossible, inhumana, quasi divina. Potser hauria de desistir. Potser seria el més sensat. Però com deus haver endevinat, si estàs llegint això és que no he desistit en el  meu intent. Provaré doncs de retratar l’irretratable, de rendir homenatge a una bellesa viva i canviant que significa més coses de les que la meva mortalitat pugui comptar. I tot i que el meu talent de segur serà insuficient, quin talent no ho seria per cometre semblant tasca? Ho haure d’intentar, hauré de posar-hi totes les meves forces. Per que potser de l’intent, potser de l’esforç, pugui néixer la bellesa.

Així doncs per retratar la bellesa que em disposo a narrar faré us d’un retrat en particular. I és el primer retrat que me’n vaig formular. Per que en el que en aquells instants vaig sentir, en el que aquells instants vaig notar, ha esdevingut un constant que potser per sempre esdevindrà. El que aquell dia vaig viure al capturar aquell primer bri d’ella dins la meva ment crec que perfila en gran manera l’essència de tot el que va venir després. És la persona que conec avui molt diferent de la que era aquell dia, i més diferent encara de la imatge que jo me’n vaig fer i que ara em disposo a narrar. Però comparteixen una essència, un quelcom inesborrable que s’ha mantingut al llarg del temps i que encara em sobta cada cop que el redescobreixo. Cada cop que la miro. Suposo que en certa manera aquell moment va definir tot el que va venir després, suposo que el començament és en definitiva el moment a partir del qual es pot explicar la resta.

Però abans de posar-me a explicar aquella primera vegada que vaig caure de culs, m’agradaria desvetllar el significat del seu nom. Si ets una mica astut hauràs deduït que el nom que porta el títol és el que pertany a la noia en concret. Així doncs es diu Laura. Però que te d’especial aquest nom? És potser diferent a la resta? Doncs per mi ho és. No sabria explicar per que ni quan va començar. Potser alguna noia misteriosa que la meva ment no aconsegueix recordar és l’origen d’aquesta fixació. Però independentment de l’origen, Laura resulta per a mi un nom superior a la resta. Es tracta d’un nom que sempre ha produït en mi certa sensació, similar al calfred que sent un quan s’emociona. Un nom que per algun motiu desconegut produeix en mi un petit instant d’èxtasi al ser pronunciat, fins i tot abans de trobar algú que no només en fos mereixedor si no que superes amb escreix tot el que aquest pogués significar. Sempre m’ha semblat una realitat injusta, doncs pel simple fet de dir-se Laura, un nom que ni va escollir ni pel que ha hagut de lluitar per merèixer, una dona em resulta més atractiva que si no el tingués. Un motiu potser inexplicable que escapa a la meva comprensió. Però tingui o no explicació, la realitat és que Laura és un nom que sempre m’ha produït calfreds. En més d’una ocasió, preguntant-me sobre el destí, havia postulat la possibilitat que fos un anunci, una advertència assenyalant a la persona indicada que encara no havia aparegut i que tot el que sentia al veure’l pronunciat en altres persones no era més que un reflex fantasmagòric d’un futur que encara no havia succeït. És això possible? Existeix un lligam que uneix a les persones i les predestina a conèixer-les? Personalment soc més aviat propens a pensar que existeix una certa llibertat en les nostres accions, que hi ha una tria i per tant res està predestinat. Però albiro la possibilitat d’una concepció de destí com a forces que mouen l’univers, lligams que uneixen a persones i que sense ser forces inamovibles creen ponts entre animes consonants. Qui sap, potser és això el que em va portar aquell dia a aquell lloc per a conèixer a la Laura.

Laura del llatí Laurus (llorer) pot venir a traduir-se  en un posat poètic com la coronada amb llorer. Com tots sabem, per als romans el llorer era una planta plena de simbolisme, que representava el triomf i la gloria i amb la que coronaven els seus emperadors. Per tant la coronada amb llorer és lliure d’esser interpretada en un sentit més metafòric com la gloriosa, la victoriosa, l’emperadriu. Significats que encarnen grandesa, elegància, força, valor, voluntat… Com no podia ser un nom amb una etimologia tan fascinant l’escolli’t per a meravellar-me? Encarna en certa manera l’ideal de dona en el que m’agrada pensar: forta, regia, capaç, independent. Amb una bellesa extraordinària que no be marcada pel seu aspecte físic si no per les seves virtuts, per la seva força i el seu coratge, per la seva determinació.

Quan vaig descobrir-ne el significat he d’admetre que vaig quedar meravellat pel fet que el nom que tan magnetisme m’exercia guardés dins seus connotacions tan profundes. De fet va ser gracies a aquest descobriment que em vaig començar a interessat per l’etimologia dels noms i el que signifiquen, portant-me a la risible conclusió de com d’absurd n’és que la majoria de nosaltres no sapiguem que vol dir el nostre nom. O pitjor encara, que desconeixem el significat del nom que posem als nostres fills.

Però prou de reflexionar. Crec que ja ha quedat clar que Laura era ja un nom molt especial abans de conèixer-la. Era un nom que tot i no haver torbat encara una portadora mereixedora del seu valor li xiuxiuejava promeses seductores al meu cor. Així va ser com vaig conèixer a la Laura, la única que importa. Però en veure-la per primer cop os penseu que vaig pensar en el seu nom i en totes les connotacions que suposa? Ben equivocats estaríeu si ho féssiu. Quan la veig veure, no vaig poder pensar en res més que no fos ella.

Era un dia assolellat. Ho recordo com si fos avui. L’estiu arremetia amb força fent bullir els rius d’asfalt urbà. Jo caminava per la diagonal, sota el sol, segurament suat i despentinat, en absolut amb l’aspecte adequat per afrontar la situació que m’esperava. Jo ja l’havia vist, en fotografies, i hi havia parlat, a través de xat, però mai havia experimentat el que era viure-la. I os puc ben prometre que mai hagués imaginat que podria ser el que em vaig trobar. Jo ja sentia per ella certa atracció, un atractiu subtil inconcret i despreocupat. Un atractiu com qualsevol altre de fet. El cas era que de les nostres converses havia sorgit l’internés i m’havia proposat de conèixer-la, sense esperar d’aquella topada res més especial que el que el destí em volgués deparar. Ella sortia d’un examen, era lliure. Potser això va afectar en la enlluernadora frescor del seu somriure. Jo l’havia anat a veure per sorpresa per que n’havia sorgit l’ocasió i si podia aprofitar-la: per que no?  Així doncs li havia enviat un missatge amb una fotografia del lloc on era ella per anunciar-li la sorpresa. Ella hem va preguntar que on era, amb una sorpresa quasi histèrica que em va confessar després i que he aprés a estimar, jo li vaig contestar i ella va venir a la meva cerca, com sembla natural. Però després de contestar i abans d’esperar resposta jo ja havia emprés la cerca d’ella vist que havia sortit de l’examen. Així que sense ser-ne conscients ens vam trobar en la situació que jo l’anava a cercar a ella i ella m’anava a cercar a mi. Poètic, podria dir.

Per on anàvem? Ah sí, el sol estival i els rius d’asfalt  escalfant l’ambient sota la marea de cotxes de la diagonal. Jo estava caminant entre relaxat i nerviós per la vorera de davant la facultat de biologia quan un impuls d’inesperada alegria es va transformar en un saltironet que em va anar a col·locar dalt de la vorada que limitava la vorera i la jardinera del front de la facultat. Es curiós descobrir com enfilar-m’hi per caminar-hi a sobre s’ha convertit ara en una deliciosa costum que m’evoca a rememorar els moments viscuts aquell dia. El cas és que era jo allà, concentrat en no caure, avançant amb feliciana despreocupació cap a la facultat de farmàcia, preparat per a sorprendre amb un somriure còmplice (còmplice amb els meus propis pensaments) als llavis. I llavors va succeir l’inevitable. Vaig arribar al final de la vorada vaig girar el cap per girar la cantonada i allà estava ella, resplendent, mirant-me amb un posat d’entre tímida sorpresa i joiosa estupefacció. He de confessar que aquella mirada em va enamorar.

Pràcticament podríem dir que vam xocar. Un cas típic no trobeu? El destí reunint a dos enamorats fent-los topar en una cantonada. Però suposo que el topic no li treu el poètic. L’acompanyava una amiga, que com a curiositat diré que recordo i segueixo recordant com a rossa tot i ser castanya. Suposo que la meva atenció parava en algun altre lloc. Jo la mirava des de les alçades, elevat per la vorada i extasiat per la magnificència del que veien els meus ulls. I és que potser pensareu que soc propens a exagerar, però no sabria trobar paraules més adequades. Va succeir-me un instant d’expectació, fins i tot d’incredulitat. Era allà, ella… ella? Com? Era aquella bellesa onírica, obtinguda de les mes profundes fantasies, la noia amb qui jo havia quedat amb tan relaxada despreocupació? Podia ser-la realment? Entenc si en aquest moment m’acuseu d’exagerat. Però si ja l’havies vista! Podreu dir. I sí, l’havia vista. N’havia vist fotos al menys, to i que mai a ella. Mai a ella. Per que com mil vegades he dit i no em cansaré de repetir (menys després de viure-ho tan intensament amb ella), la bellesa és un conjunt d’elements, de sensacions, de perspectives, és un aura irrepetible, irreproduïble i incapturable, per molt que em proposi el contrari. Una foto mai és capaç de capturar certa essència, certa màgia efervescent que ni el record és capaç de conservar amb la nitidesa que es mereix. Havia vist en les fotos una noia maca, però el que em vaig trobar era quelcom que em va fer plantejar-me realment si aquella era la mateixa o m’havia equivocat de noia. I no podia ser cap altre, per que en compartia els trets, tenia el mateix aspecte, i d’haver-li fet una foto segurament hagués vist  que era indubtable que es tractava del mateix individu. Però per altre banda em despertava sensacions tan elevades… Encara avui no se com expressar aquesta essència que fa diferent a la realitat de la reproducció. Potser simplement és el fet de ser conscients de que és real, de creure que és real (ho sigui o no). Els motius de fet son intranscendents. L’únic que importa és que jo ho vaig viure així. Així la vaig viure i així la segueixo visquent. Cada cop que la trobo, cada cop que la veig, em succeeix un impacte, un repic. Com si una sacsejada m’advertís que acabo de topar amb una nova realitat, una bellesa vinguda d’un altre dimensió. Qui sap, potser la veritat és que la seva no hi cabia en aquesta de dimensió i n’ha hagut d’ocupar un altre. Això explicaria per que les fotografies mai aconsegueixen captar el que jo veig en ella. Clar que potser son els deliris d’un foll.

Com dir-ho? Com representar-ho? Com posar en paraules el que em va impactar? Potser és impossible. Però impossible o no això m’he proposat, així que això he de fer. El primer que vaig veure al abaixar el cap i topar-me amb la seva figura va ser un somriure: resplendent i enlluernador. Si intento aïllar-lo dins al meu cap com un concepte, l’únic en que puc pensar és en una llum pura i d’intensitat cagadora, però que en lloc de ferir als ulls sana les ferides de l’anima i t’atrau fins a la seva proximitat. Potser en aquell instant vaig entendre el per que els mosquits se senten atrets cap a la mortal claror dels candents enllumenats en les fresques nits d’estiu. Suposo que així em sentia jo, com un mosquit petit i insignificant davant una llum resplendent i immensa, quasi divina, una llum que no podia abastar ni comprendre, només apreciar i meravellar-me per la seva magnètica existència. És un somriure que encara em reconforta quan penso en ell. Una mena de far en les tenebres que branda la promesa de que per molt foscos que siguin els temps la seva llum mai s’apagarà. Fins a quin punt és això realitat o deliri? No ho se, no ho se pas. És el que sento, real o no. No ho fa això real per a mi? Qui sap, qui ho pot saber? I no obstant jo ho se, per que si això no és real, que pot ser-ho?

Està clar que el somriure resplendent no vivia sol, però en que més podia fixar-me si resplendia amb la llum de mil big-bangs? (anotació: la llum va néixer  força després del big-bang segons la teoria). No se quan va durar el meu instant d’estupefacció i no m’atreveixo a preguntar, segurament devia quedar com un babau. Més enfilat com un mico dalt de la vorada, mirant-la des de dalt mentre feia equilibris per no caure amb cara de ruc ensimismat, atrapat com estava per la seva bellesa. Se que ella no ho va viure com ho pinto, però recordar les meves pintes no pot evitar provocar-me certa vergonya. Ella tenia un somriure que transcendia totes les coses que jo havia vist. I que tenia jo? No aconsegueixo endevinar-ho, però alguna cosa devia tenir, doncs no va passar de llarg (tot i passar-se-li pel cap).

Quan em vaig haver acostumat a l’intens impacte que aquell somriure em va produir (heu d’entendre que si aquest projecte és diu així és per que els somriures em fascinen d’especial manera), vaig poder apreciar la resta de meravelles que l’acompanyaven. Diuen dels ulls que son el reflex de l’anima, que expressen amb lluentor pròpia el que ens bull molt en dins i que per molt que vulguem no és quelcom que puguem amagar. I ben be semblava que no hi hagués cabuda per amagar el que sentia. Quin sentit tindria en realitat? Eren grans, oberts expectants, atents al que anés a succeir, com si com més oberts estiguessin més poguessin absorbir d’aquest món tan bast i meravellós. La seva mirada em va fascinar, no tant per la gran bellesa que destil·lava si no per l’esperit que transmetien. Un esperit a l’hora tímid i intrèpid, que es moria per llançar-se a l’aventura a l’hora que no podia evitar sentir certa rígida vergonya per no ser massa extravagant. I os preguntareu, com poden ser uns ulls tímids i intrèpids a la vegada? Be, que una cosa sigui tan bella em sembla molt més absurd i a l’hora molt més evident, doncs tenint-ho davant com ho tenia no cabia cap dubte que fos real. Brillaven amb la il·lusió fantasiosa que jo havia aconseguit inculcar-li amb la meva sorpresa i que encara es veia suspesa al seu voltant com un aura invisible que la rodejava insuflant-li vida, més vida de la que ja exsudava per si sola si és que això era possible. L’orgull produït pel fet que aquella lluisor tan bella fos en realitat causa meva, és un sentiment indescriptible que molt difícilment tindrà mai parangó. Aquelles esferes d’ànima liquida que em miraven expectants em van sorprendre com poques coses ho han fet, doncs mai havia vist tantes coses en la brillantor d’uns ulls, però dignes havien de ser del seu somriure. Es veien banyats per un melós castany llis, que insuflava serenitat a través d’una senzillesa que no en te res de simple. I és que més encara ara després de conèixer-la amb profunditat no se m’acudeixen més que paraules dolces per a descriure-la, menys quan, en ocasions, em veig obligat ampliar el meu diccionari amb uns tocs de picant.

Senzilla però no simple. Que vull dir amb això? És complicat d’explicar-ho potser, però diria que he donat amb una de les claus que em poden ajudar a descriure la seva bellesa. És senzilla per que fuig de complicacions, es relaxa sense presses i es disposa a viure la vida. Hi ha en tot el que ella fa un esperit de dolça senzillesa que es propaga i et contagia, t’omple d’alegria de ganes de viure i gaudir de la vida, de ganes de participar en el seu món i relaxar-te i nodrir-te de tot allò que t’envolta amb els ulls oberts i la mirada atenta. Suposo que en certa manera és la mirada d’un nen, senzilla, innocent i fantasiosa, que espera amb alegria contagiosa descobrir una aventura a cada cantonada. Però potser, d’innocent, no en te tant com podríeu pensar. I per que aquesta senzillesa no es tradueix en simplicitat? Per que com he dit, no és innocent en realitat. Ella és conscient, al contrari d’un nen, de les realitats que angoixen el món, dels dubtes, les misèries i les injustícies que en son el pa de cada dia. Però tot i prendre consciencia de la crueltat decebedora d’un món que ens fa adults ella no perd la il·lusió, ella no perd l’encant, ella no perd la màgia. Per que la diferencia entre un nen i ella és que un nen mai és del tot conscient del que l’envolta, no te por per que la vida encara no li ha ensenyat el dolor del fracàs i no és capaç d’imaginar res més que l’aventura que te al davant, no te encara la saviesa desencantada de la realitat de la vida. La Laura sí la te, és sabia i coneixedora del món, és algú amb qui pots parlar de les profunditats de la vida i la immensitat de l’existència, és algú astut i intel·ligent que coneix veritats insondables, tan lletges com belles, però que tot i això conserva la màgia d’un nen, les ganes de viure la il·lusió per la fantasia impossible i les sorpreses meravelloses i que viu la vida de manera senzilla no per que no sàpiga fer-ho d’altre manera, no per que li hagi tocat viure-ho així, si no per que ella ho ha decidit, ella ha agafat la vida per les banyes i ha decidit que val la pena seguir sorprenent-se. Tot i les desil·lusions, tot i els revés i els accidents, val la pena aixecar-se i seguir somiant, seguir vivint, seguir volant. I en aquesta lluita, en aquest esforç per aixecar-se i no desistir, per seguir lluitant i guanyant la batalla de la vida, per no cedir i caure en l’oblit del que significa la màgia i la il·lusió i l’esperança i l’alegria viu una bellesa indiscutible, la bellesa vital i poderosa que encarna el seu esperit, que contagia l’aire que la rodeja, que et fa vibrar d’un calfred només de veure-la, encara que no sàpigues per que, i que t’enamora profundament. I aquesta, és una bellesa que una foto mai podrà capturar.

Tot això em transmetia la seva mirada, i molt més. Però potser el més bell d’aquesta era que em mirava a mi. No al meu cos, no a la meva cara, no a la meva roba ni al llibre que porto sempre sota un braç, em mirava a mi. Sigui el que sigui que sigui jo. Saps quan sents que una persona et mira per qui ets i no per com et veus, que et mira a tu, a dins, amb sincera transparència? Sento que ella te una habilitat nata per mirar a la gent per qui és. No ho fa sempre, no ho fa amb desconeguts, no ho fa amb qualsevol. Però quan es para davant teu i et mira, quan et mira als ulls, pots sentir que et mira a tu, al tu de debò, al tu autèntic. Potser és una cosa que només em passa a mi, tot i que varis fets em suggereixen el contrari. Però aquesta capacitat sincera i transparent per veure a través de les persones de forma quasi inconscient, de veure la seva bondat, de veure tot el que poden donar independentment de com siguin o el que hagin fet. No veieu la bellesa en això? No la trobeu innegable? Per a mi no hi ha cap dubte. Mai he estat molt fan de la manipuladora ètica cristiana que es vertebra en l’altruisme i la bondat però a l’hora promou de manera insistent desigualtats de classe, gènere i condició. L’altruisme i la bondat com a forma absoluta d’excel·lència em sembla una visió limitada i poc interessant del potencial humà. Però no negaré que aquesta filosofia d’ajudar al proïsme i fer el be per a construir un mon millor és bella i encomiable i mereix una lluita per veure-la feta realitat. I en la seva mirada, en com veu ella el món veig en certa manera aquesta bellesa brillant en la intensitat del seu iris castany. És clar que si és limites a ser una figura de bondat absoluta, si es limités a ser aquesta mirada celestial que tot ho mira amb ulls bondadosos no faria saltar del pit el meu cor com ho fa.

Perquè puc apreciar profundament tota aquesta bellesa, la puc admirar, la puc realçar. Però no és quelcom que encén passions amb una sola mirada, no és quelcom que s’arribi a comprendre en un instant. Suposo que amb el temps he aprés a entendre i assimilar el que vaig veure en els seus ulls en aquell moment. Probablement hi veig més del que hi havia aquell dia. Segurament hi he ficat molt del que hi vaig veure després. Però per sort tracto de descriure la seva bellesa i no la que vestia aquell dia.

Si no va ser la seva generosa bondat el que em va encendre. Que ho va fer? En certa manera ja ho he dit. Però ho posaré en paraules senzilles. La seva trapelleria. Les seves ganes d’aventura, de viure. Quan la miro, puc sentir en la seva mirada un joc implícit, una complicitat subjacent que em convida a viure una aventura. I al seu costat qualsevol cosa pot ser-la, doncs recordem viu amb la il·lusió d’una nena un món per descobrir, et contagia amb una alegria que només pot evocar a la de la infància i t’omple amb ella de manera quasi aclaparadora. Al seu costat caminar relaxadament pels camins del parc de Pedralbes mirant entre els arbres a la cerca d’un esquirol sembla una aventura èpica que et submergeix en un món de fantasia. I sense saber com, aconsegueix que et submergeixis en aquest món, que te’l creguis i el visquis i el facis teu. Per això un dia al seu costat és un dia de fantasia, encara que sigui recolzat en un sofà, sentint-la parlar de la historia d’aquell home que resultava tan curiós al metro. És aquesta màgia per fer de les coses quotidianes aventures. Aventures que es presenten en el moment més imprevisible i que mai, mai, es cansen de sorprendre’t, encara que les esperessis. Per que quan una cosa que sabies com seria i quan vindria, ve com i quan t’imaginaves i tot i així et sorprèn, és màgia. I ella ho fa. A cada minut, a cada segon, a cada instant. Em sorprèn amb el que sigui impossible que sigui sorpréssiu, i amb el que no. Amb el mes mundà i amb coses que ni m’imaginava que poguessin existir. Una aventura constant, amb un ritme pausat i tranquil, relaxat i alegre, que et sorprèn de tan en tant amb furiosa passió quan menys t’ho esperes i et fa oblidar de qui ets, d’on ets, de quants anys tens i de tot el que no sigui riure i fluir.

Però vull parlar d’aquesta complicitat trapella per que és quelcom que necessito expressar. Com ho diria? És una mena de llenguatge que no necessita de paraules, que s’expressa amb somriures i amb mirades. On s’entén tot i res s’entén del tot a la vegada. On tot se sobreentén de fet i sovint no saps del tot de que parles però saps d’alguna manera en quina direcció apunta el joc. És complex, és intricat, però intuïtiu i senzill. Una picardia còmplice que sap cometre petites i innocents trapelleries i arrancar-te un somriure d’aquells amb els que et fa mal la boca. És una complicitat aguda i suau, que passa per sota de totes les coses, o per damunt, una mena de canal íntim i propi que ens connecta i ens fa sentir quina en te de cap l’altre. Que ens impulsa a compartir bogeries i a saltar-se convencions, a inventar-nos normes secretes que emboliquen el món només per riure de l’absurd de tot plegat. Que ens empeny cap a una malicia innocent que busca pervertir alguns moments només per que és divertit i no fa mal a ningú. Un toc de picant que qualsevol que hagi sentit alguna vegada un somriure còmplice o viscut una mirada trapella sabrà del que estic parlant. I si ho saps, dubto que dubtis si ha bellesa en ell.

Tantes coses veus en els seus ulls? Et preguntaràs. Tantes? Diré jo: només he començat. Però tot i haver començat ja fa estona que m’allargo i això no pot pas esser etern. Així que et diré que sí, que tantes coses veig en el seu somriure i moltes més. Que només et mostro una part, però espero que puguis comprendre amb aquesta la pluralitat d’un tot que és tan extens que necessitaria varies vides per detallar-lo. Però si la bellesa que viu en cada un d’aquests perfils que he detallat és ja indubtable, insuperable, inabastable i pràcticament impossible d’assimilar. El que viu en la seva unió és… Incommensurable? La veritat és que necessito noves paraules, doncs les que existeixen pequen de quedar-se curtes. El conjunt és… explosiu. Només de pensar en la perfecció de la barreja, en com tots els elements d’ella s’uneixen per crear un tot ideal, fa que el meu limitat cervell senti una petita explosió d’èxtasi indefinit, una petita felicitat que et provoca un calfred involuntari que no sabries gaire be com definir ni a que rau exactament. Hi ha tanta dolçor en com ella és, tanta. Però també existeix un punt salat, sarcàstic, inconforme, reivindicatiu. Existeix també l’amarg de la tragèdia si et saps parar a descobrir-lo, un gust que la dota de context i realitat i fa que la dolçor imperant se senti més viva, més forta, més brillant, doncs tot i aquest amarg que ella viu, és la dolçor la que impera i no es deixa tòrcer. Fins i tot, de vegades, el salat es transforma en àcid, deixant enrere el seu punt de dolçor per atacar amb duresa els adversaris innombrables de les causes que creu justes. En aquests moments, quan arrufa les celles en posat adorable  disposada a carregar contra un enemic real i danyí, m’estremeixo de quan bonica n’és i de com de profunda és aquesta bellesa, no sols un mar de dolç, si no un oceà de matisos. Però ai l’umami, el sabor oblidat, ella està plena de cos, de forma, no es una bellesa sense motiu, no es un espectacle sense fi, ella és mereixedora del que posseeix, ella es valenta tot i les seves pors, o precisament per elles. Per que les enfronta, per que tot i el terror es mou per fer quelcom al respecte. Per que ella te cos, te forma, te substancia, no és només una carcassa bonica, és una bellesa amb sentit i significat, amb profunditat. Però és el picant, aquest sentit seu de la picardia, aquesta trapella interior, el que alça amb excel·lència el conjunt, impregnant-lo d’un no se que indefinible i autèntic que ho fa tot més sublim, més profund, més complet, més gran. Segurament la dels sabors no sigui una bona analogia, no imagino un plat amb tants sabors on tots puguin combinar entre ells sense solapar-se i on siguin distingibles i irreconeixibles, on tots cobrin el seu lloc i es complementin entre si per realçar-se mútuament. Per sort la seva bellesa no és un comestible i en ella sí és possible. Com ho fa per que tots aquests trets s’alcin fins a escales tan inabastables? No ho se pas. Potser soc jo que estic cec, potser soc jo que estic foll. Però si és així, que ningú em tregui d’aquesta follia.

Però un rostre es va girar envers mi. I no sols tenia un somriure i una mirada. Tenia unes galtes enrogides i una comissura nerviosa, i uns cabells elegants però aventurers i unes celles despreocupades però suggerents, i una barbeta que et feia venir ganes d’agafar-la per apropar-te al seu rostre i proferir-li un bes i un coll que demanava a crits acariciar la seva pell amb l’esponjositat d’uns llavis apassionats, i unes orelles delicades i tímides aparentment dissenyades per a xiuxiuejar-hi bogeries sense sentit, confessions de passions prohibides i secrets per compartir, i un nas menut però no petit que sense excedir-se ni faltar aconseguia exhibir en ell la mida perfecte per a vertebrar i harmonitzar totes les parts del seu rostre en un punt crucial i a l’hora passar desapercebut. Voldria dedicar un paràgraf a cada element, des del petit dit del peu, passant pel genoll fins a la fina línea que se li marca a la clavícula quan alça el cap en fingida indignació. Però potser seria donar voltes sobre el mateix i perdre’s en els detalls.

Moltes coses més van passar aquell dia, moltes menys de les que hagués volgut si m’ho haguessis preguntat llavors. Però les ideals si m’ho preguntes ara. Podríem dir que va ser una cita perfecte, si es que escau anomenar-la així improvisada com va ser la trobada. Potser cita es queda curt, doncs com un terme que refereix a tants milers de milers de trobades pot significar el mateix que vaig viure jo aquell dia, tan inabastable va ser la meva experiència. Indubtablement mereixeria doncs una paraula única per si sola, una llengua potser. Però és un record íntim que no em vull dedicar a destapar i en el que no és necessari aprofundir. Per que l’únic que necessito d’aquell dia és el segon i mig que em va costar enamorar-me.

Per que sí, tinc molt clar que me’n vaig enamorar només veure-la. Suposo que d’aquí la importància d’aquella mirada i la encara més enlluernadora importància d’aquell somriure que per molt que m’esforci segueixo sense tenir paraules per descriure. Ja he explicat que tot i haver-la vist, és com si no ho hagués fet. Tant diferent com n’era ella en la realitat. Una deessa m’atreviria a dir. Tinc ben clares les diferencies entre l’amor i l’enamorament. Crec que el primer  sorgeix de la comprensió, de l’acceptació de convertir a un altre persona en part de tu i convertir-te en part d’ella. Un no estima en un instant, per que en un instant no és capaç de comprendre. Però l’enamorament… l’enamorament és una força de la naturalesa brutal i devastadora que no sol obeir a gaires raons ni sentits, una força que sorgeix d’un impacte. Un impacte que pot ser qualsevol cosa, un so, una imatge, una sensació, una idea, un sentiment, una acceptació, un gest. Quelcom que penetra intensament en la teva ment  i en canvia alguna cosa. No te per que produir-se en un instant, pot ser un conjunt de situacions que culminen a través de la reflexió en un impacte final. Pot ser que no puguis endevinar l’instant exacte en que et vas enamorar per que va ser un conjunt de situacions. Però aquest no és el cas. Va ser el seu rostre i tot el que vaig veure en ell, la sinceritat, la trapelleria, la bondat, l’amor, l’aventura… En definitiva: el que em proposo retratar, el que em van enamorar més fort potser del que ho havien fet mai. És clar que en això d’enamorar-se dubto que un es pugui fiar dels records, que la ment altera al seu gust. Per això crec que cal defugir de comparacions. Tot i que crec que caldria defugir-les de totes maneres, doncs en cada cas, existeix un vincle especial i diferent, que és únic i inigualable, amb les seves pròpies regles i motius.

Potser alguns pensareu que soc un exagerat propens a enamorar-me sobtadament. Però jo, amb coneixement de causa, jutjaria com a errada aquesta propensió. Que jo recordi només una vegada, i en molt menor mesura, he sentit un cop emocional produït per un sol instant de bellesa. Va ser en un concurs literari, on em vaig enamorar instantàneament de la guanyadora que ocupava el que jo desitjava com el meu lloc. I no va ser al veure-la, doncs més aviat m’inspirava enveja, o potser un record del meu propi fracàs, si no al sentir-la. És curiós doncs ja tenia un prejudici d’ella, però al sentir la seva veu tot es va esborrar del meu cap. La vaig idolatrar en secret i no li vaig dirigir la paraula, tot i voler. Així que a les poques hores devia tornar cap a Menorca que era d’on havia vingut per recollir el seu premi. Un enamorament fugaç frustrat i infructuós que m’alegro força d’haver viscut i que representa l’únic precedent d’enamorament instantani que he viscut.

No obstant aquell enamorament va ser fugaç, encara el recordo amb nostàlgia, però no va ser res que durés més d’una setmana. L’enamorament amb que aquell somriure enlluernador i aquella mirada promesa de possibilitats em va colpejar ja fa més de dos anys que dura i de moment, no sembla disposat a aturar-se.

Diuen que la autentica bellesa es copsa pels cinc sentits, i si no ho diuen ho dic jo ara. I de sentits és del que vull parlar doncs si de la Laura parlem un dels trets més notoris i que més em fan estremir de la bellesa que l’embolcalla no es viu a traves de la vista, ni de l’oïda, ni del gust, ni de l’olfacte, cosa que com haureu endevinat només deixa al tacte. I és que potser, i crec que era necessari dir-ho, el tret més atractiu que te la Laura després del seu impossiblement increïble somriure es viu a través del tacte. I és que sentir sota la punta dels teus dits la suavitat de la seva pell frega amb les parets de la realitat lliscant molt a prop de la línea de l’inversemblant. Com la suavitat pot cobrar dimensions desconegudes per a l’home en una pell humana? Ho desconec i de ben segur hi ha algun factor psicològic en el cas, però jo ho visc com a real i així ho considerarem. Mai m’havia parat jo a apreciar abans de conèixer-la el menystingut sentit del tacte com a forma de profunda bellesa, potser ni de bellesa tan sols. Però aquí em teniu escrivint una oda a la suavitat de la seva pell. Com explicar-vos l’extrem d’aquesta suavitat se m’albira impossible doncs no se m’acudeix comparació de cap mena que hi faci justícia. Però si algun tacte tenen les plomes dels àngels és el de la pell de la Laura. I ja no parlem dels seus llavis.

No volia divagar massa, però ja em veus aquí amb onze pagines i encara amb tant per explicar, amb tant per expressar. Però com ja he repetit, això no pot durar eternament i en algun punt s’ha d’acabar, alguna conclusió li he de donar. No crec que hagi aconseguit traslluir com volia com d’intens va ser aquell instant que em va enamorar. Això és de fet tot el que volia:  intentar fer comprendre, fer sentir, una ínfima part del que vaig sentir en aquell moment. Doncs en aquell moment s’albira un fugaç retall de la bellesa que la conforma. Però tremolo sense saber si les paraules son les adequades i les sensacions les pertinents. Cada lector veurà al cap i a la fi unes imatges diferents en aquestes paraules. Potser l’únic que importa és el que senti jo amb elles. Com a través d’aquestes aconsegueixo immortalitzar aquell moment en un escrit que no morirà mai.

Llavors la pregunta que m’haig de fer és: he aconseguit immortalitzar aquell moment tal com va ser? He aconseguit transmetre amb ell la bellesa que ella m’evoca? Ni de bon tros, soc tan limitat… Potser la limitació va més enllà del meu propi talent. Potser la limitació viu intrínseca en el llenguatge humà. Crec que aquestes paraules no fan justícia a la bellesa que jo veig en la Laura. Crec que no l’hi podrien fer mai. No obstant… per lluny que n’estiguin, crec que s’hi poden apropar. Potser la diferencia entre això i no dir res és negligible, inapreciable, insubstancial, tan bast és el concepte que vull retratar. Al cap i a la fi la veig amb els ulls d’un enamorat i poca bellesa més gran hi ha que la d’una persona als ulls d’un altre que n’està enamorada. Així doncs he complert amb el meu comés? Sí i no diria jo. He aconseguit retratar la bellesa d’aquesta dona enigmàtica que em va atrapar en el primer instant i que em va copsar de manera incomparable? Potser sí, a petita escala i de manera molt parcial, però sí. Crec que al final he aconseguit gravar en paraules el regust subtil que deixa el pas de la seva bellesa pels meus sentits. Que en certa manera hi ha alguna cosa de la seva essència en aquestes paraules. Sigui o no el millor retrat possible és el millor que he sabut donar i tot i que insuficient és un retrat del que poder sentir-me orgullós. Si comet, no obstant, el seu propòsit de transportar als teus sentits un mins pedaç del que he aconseguit sentir jo plasmant-lo és ja quelcom que hauràs de jutjar tu.

Com a conclusió que puc dir jo? Quines paraules puc escollir que sintetitzin tot el que he dit en poques línies? Es tan basta i tan immensa la bellesa que m’he proposat retratar. I tot i no haver-ho aconseguit del tot, potser ho he fet en part, potser alguna cosa he copsat. No ho se, no ho se pas. Només unes paraules se’m venen a la ment que puguin emmarcar tots aquests sentiments, que puguin fer goig a aquesta bellesa. Son paraules senzilles, però profundes. Potser, en definitiva, hagués hagut de prescindir de tot aquest llarg retrat i posar-les simplement sobre el paper. Potser no haguessin calgut més paraules que aquestes. Així doncs l’únic que puc dir després d’aquest llarg relat del que en ella vaig veure és això:

Laura, T’estimo

Deixa un comentari: