Rumbo a la noche

Aquest és un llibre que te un especial valor sentimental per a mi, no sols pel fet de ser el regal d’algú molt important en la meva vida i qui valoro enormement, si no per ser la primera novel·la eròtica que em pertany. Els que em segueixin vagament sabran que en el darrer any he llegit molta literatura eròtica (sobretot tenint en compte que abans de començar el blog no n’havia llegit cap), que és un gènere que m’ha convençut i s’ha guanyat un lloc al meu cor. I no parlo de la pornografia literària que per a mi semblen les prolífiques sagues amb portades negres encapçalades per delicades d’aparença sensual que poblen les llibreries amb fins masturbatoris. Per a mi una novel·la eròtica no es una excusa per omplir les pagines de sexe i morbositat. Si no una historia que empara el sexe  com una eina en la seva narrativa, que explora la sexualitat en una introspecció personal, que te alguna cosa que aportar.  Totes les novel·les eròtiques que havia llegit fins ara havien estat fruit d’un flirteig amb els prestatges de la biblioteca. Una acurada selecció entre centenars de llibres que intentaven seduir-me amb portades espatarrants o descripcions suggerents. Aquest no obstant em va seduir lluny dels prestatges silenciosos d’una biblioteca. Però molt més rodejat encara de novel·les. Efectivament aquest es tracta de un regal de sant Jordi, un llibre que em va seduir al carrer, respirant el fresc aroma de les roses i els llibres per descobrir, lluint la seva portada amb orgull entre centenars d’altres llibres. El món editorial sap que el que ven un llibre es en primera instancia una portada. Que un comprador triarà quin llibre curiosejar en funció de la portada. Després es pot trobar amb que el que hi diu al darrere ni l’hi diu res, però la portada és l’element que capta al client. I en aquest cas la portada em va cridar a mi. Es ben senzilla: el perfil d’una dona nua, d’esquenes, sobre un fons negre. Però no es l’erotisme d’un cos nu el que em va cridar si no la naturalitat d’aquest. Era el cos elegant i sensual d’una dona normal, una sensualitat dolça i senzilla, allunyada dels canons perfectes de les revistes i les pel·lícules. Era un cos bonic, però no despampanant, d’aquells que criden l’atenció pel carrer en grans pancartes publicitàries i precisament per això em va cridar l’atenció. Curiós que una portada em cridés per no ser cridanera. Així doncs em vaig torbar jo en mig de Sant Jordi descobrint per sorpresa que aquesta era la primera novel·la eròtica que podia anomenar meva. Tenint en compte el molt que m’ha agradat el gènere semblava que anava essent hora. No era sols la primera novel·la, era el primer regal  en forma de llibre d’algú molt especial i per això és possible que l’hagi jutjat amb uns valors  molt menys imparcials que la resta de llibres aquí ressenyats (tot i que tampoc és que pretengui, de fet, fer valoracions apersonals). Però si el llibre és una desena part del bo que m’ha semblat, és un llibre que mereix ser recomanat.

En aquest cas no hi han portades variants. Així que em deidcaré a penjar fotos d el’autor que es mereix el seu reconeixement. Aqui la tipica foto sofisticada.

És un llibre que va de putes, i això és una cosa que et deixa ben clar ja d’entrada amb un reguitzell de frases ben col·locades a la contraportada que sincerament, em feia por que només fossin això, un seguit de frases cíniques i ben quadrades que res tinguessin a veure amb el to del llibre i que no fossin més que un exercici de fatxenderia. Per que qualsevol publicista pot posar a la contraportada d’un llibre unes quantes frases ben triades. Però no qualsevol autor pot donar a la seva obra un autèntic to cínic i crític que valgui la pena ser llegit. Per sort el publicista en qüestió no enganyava amb la meravellosa contraportada, doncs el que guardava dins era millor que el que anunciava fora. La contraportada de fet, ha estat un detall que m’ha agradat especialment. Doncs marca el to del llibre sense explicar-te en absolut de que va. Saps que va de putes, prostitutes d’alt estandig. Però no saps res més, res de la trama ni del que et trobaràs a dins, a part del to. Un to que sincerament trobo increïblement aconseguit i balancejat.

<Nada es más barato que jurar amor, ni nada más caro que creérselo.>

El llibre te una història bastant complexa. Però crec que si la contraportada ens fa el favor de no destapar-la el més correcte es no fer-ho del tot. Per tant m’allunyaré de tota sinopsis i deixaré que ho descobriu per vosaltres mateixos si os decidiu a emprendre l’aventura de llegir-lo. Només diré que és un llibre trepidant que fa girar tota la seva trama al voltant d’un assassinat. És un llibre ple de prostitutes, milionaris, corruptes, politics, famosos i be, gent menyspreable  i fascinant.

Tipica foto interessant en blanc i negre

El llibre ens planteja a una protagonista que viu lluny de ser l’eix central de la historia però sí de la narrativa. Tot el que passa, passa al voltant de la protagonista (que no girant al seu voltant) però sense que la majoria de vegades hi tingui res a veure. Ella és una persona més dins aquest negoci que decideix prendre cartes en les injustícies que contra les de la seva professió es cometen. És deliciós com la manera de pensar d’aquest personatge influeix en la narrativa marcant el to cínic de la obra. Ella es una prostituta per elecció. Mai ningú l’ha forçat ni intentat convèncer, tampoc ha sorgit de cap necessitat o gir del destí. Simplement va veure una oportunitat per aprofitar el seu cos i la va aprofitar. Precisament per això no es veu amb dret de queixar-se  sobre el destí que li ha tocat viure, ella l’ha tirat i al contrari que la majoria que es dediquen al que ella ha tingut elecció. Però no sols això la diferencia de les seves companyes d’ofici. Ella és conscient que mentre milers de prostitutes pateixen inclements i fins i tot degradants condicions laborals, tant físiques com psicològiques ella tria sempre els homes amb els que jeu i fins a quin punt poden arribar. Mentre altres es cremen la pell en una carretera ella descansa còmodament en una mansió  amb totes les comoditats. Mentre d’altres porten el seu cos al límit per portar un plat a taula, ella guanya en una nit el que la majoria tarda mesos en acumular. Sap que la seva situació és privilegiada i que no te cap dret a queixar-se, sobretot havent-ho triat. Per això tota la seva perspectiva del món que l’envolta esta marcat per un nihilisme vers si mateixa que es fon amb el cinisme vers al món per crear una narrativa acida i critica contra un món tan  invisibilitzat com ho és el de la prostitució.

<Cuando dependes de muchos hombres puedes prescindir de uno, pero cuando dependes de uno no puedes prescindir de muchos.>

Tot i que ho posa a l’etiqueta. Dubto molt que literatura eròtica sigui un terme adequat per a aquesta obra. Doncs tot i ser per raons evidents el sexe part essencial de la trama i fins i tot de la narrativa, tot i estar contínuament en boca del narrador,  tot i que el llibre està ple de sexe: no alberga en ell ni una sola escena eròtica, ni un sol passatge excitant, ni un sol moment de passió. Per que? Per que l’erotisme emmarca el món de la prostitució, però no hi viu. Al final, tot i ser l’arma amb que es ven, en un producte comprat només hi ha sexe. Precisament per aquest motiu l’autor fa de la protagonista un esser completament asexual, que mai ha sentit ni sentirà cap atracció per home o dona i que només utilitza com sap que als altres complau les eines que el seu cos li ha donat per assegurar-se un futur sense preocupacions. La nul·la reacció de la protagonista davant coses com la passió o l’excitació permet a l’obra cobrar un to allunyat de la subjectivitat de les passions encarnades realçant amb aquest objectivisme el seu paper de critica contundent.

<Aléjate de los chicos guapos; no los aceptan como aval de un crédito.>

Però que critica aquesta obra? El món de la prostitució diria que és de fet el que menys critica rep. Ho fa, però és una critica subtil i continua que cobra forma en la narrativa i no en l’acció, no en el que diu, si no en com ho diu. En certa manera podríem dir que la subtilesa d’aquesta critica la fa especial i més significativa, però també la fa de més lliure interpretació anant molt en funció del que la narrativa pugui fer-te sentir.

<No es necesario hablar cinco idiomas y haber leído a los clásicos para que te paguen por bajarte las bragas, pero si los hablas y sabes que Platón escribió los Diálogos, te pagan mas.>

El que potser crida més l’atenció dels temes amb que es fica és en Donald Trump. I sí, no els politics en general, si no el president dels estats units en persona. De fet, la critica vers la seva figura no es limita solament a unes quantes mencions acides. SI no que el president acaba esdevenint una part important de la trama com a personatge indirecte que tot i no aparèixer en cap escena és llargament mencionat i la presencia del qual mou gran part del llibre. Com? Això ho haureu de descobrir vosaltres. Només diré que el llibre carrega i molt fort contra el president amb tot un seguit de pulles emmarcades en una deliciosa subtilesa. El llibre no te problemes amb anomenar-lo. Però quan es fica amb ell de debò (hi ha un capítol que pràcticament és una critica a la seva persona) te l’elegant subtilesa de no mencionar-lo mai directament (ni el seu nom ni res directament relacionable apareix mencionat al capítol) i això lluny de desafavorir la critica li confereix amb la seva aguda perspicacia una mordacitat que encara m’arranca un somriure de com d’efectiva resulta.

Típica foto bohemia

L’altre tema que ataca de forma acusada és la figura del futbolista d’elit. Aquells personatges que guanyen milions xutant una pilota i que la majoria de vegades no son conscients de la meitat dels interessos que mouen. Però això no els fa menys culpables. La novel·la ridiculitza la figura del futbolista fins a extrems que podrien resultar punyents, atacant fins i tot la virilitat d’aquells que es rodegen de dones com si haguessin de demostrar alguna cosa. Cobrant en aquest cas un futbolista un paper protagonic en la trama del llibre, essent de fet causa immediata de tot el que hi succeeix. Tot i l’acidesa de la critica vers la fama d’uns individus que al final no fan res mes que jugar be a un esport, he de dir que la comparteixo especialment. Però potser hi tingui alguna cosa el molt que avorreixo el món del futbol com a forma d’espectacle.

<Un hombre guapo es a una “Superputa” lo que la Kryptonita a “Superman”.>

El llibre es submergeix també en una critica conta les classes adinerades en general, politics corruptes, banquers. Atrevint-se a assenyalar amb el dit a les forces politiques que es creixen en la propaganda que el terrorisme els dona i als que els interessa que segueixi donant problemes per seguir tenir arguments que pronunciar. Però per sort te la decència de no emetre critiques absolutes; tot i que moltes d’elles tenen una contundència considerable difícil de rebutjar, no les fa absolutes deixant sempre al lector un marge per que jutgi si allò és sols una percepció de la realitat més o una amb la que es poden sentir identificats.

<Si te aplicas podrás convertirte en favorita de un rey o en primera dama de un gran país, o sea que durante los próximos años esfuérzate en cuidar tu cuerpo que ya tendrás el resto de tu vida para cuidar tu alma.>

Però tot i enfonsar els peus en la brutícia de les altes esferes el llibre és en gran part una novel·la d’investigació on una prostituta sense recursos es submergeix en la investigació de la mort d’una companya destapant a cada pas assumptes més i més tèrbols. No hi ha gaires escenes d’acció (que n’hi han), però poca falta fan doncs la tensió que aconsegueix generar la narrativa es trepidant i et submergeix en un sentiment  de vertigen que t’enganxa a la protagonista i et fa sentir teva la seva necessitat per destapar la veritat.

Típica foto… decrepita?

Però si una cosa resulta la novel·la per sobre la resta és una obra de autorealització. Amb una protagonista que passa de dedicar-se a una professió  en la que tot i ser un experta avorreix, però la qual tria per assegurar-se un futur on poder dedicar-se a si mateixa i rentar-se de tota la brutícia acumulada; a fer quelcom amb el que se sent valuosa i realitzada, que depèn de la seva habilitat coma  individu i no d’un cos escultural fruit de l’atzar de la genètica. Ella esdevé el futur que la seva ment ha sabut forjar-li i no el que al que el seu cos li ha obert pas. I això és quelcom amb que fins i tot el lector se sent gratificat.

En definitiva Rumb a la nit d’Alberto Vázquez-Figueroa resulta una obra amb una trama molt immersiva i trepidant, plena de corrupció i interessos politics amb una forta carrega de critica, que amb mirada cínica cobreix amb un vel d’humanitat una de les professions més invisivilitzades de la nostre societat. Amb valors sòlids i contundents  ataca algunes de les injustícies que poblen el món, conscient que no deixa de ser una veu més entre tantes i que ni te la veu absoluta ni te el dret de creure-s’hi. Un llibre apassionant que recomano especialment a qui la carrega critica que aporta els cridi l’atenció i que considero un cop més, un imprescindible.



Next

Next és el llibre que tot futur genetista hauria de llegir.

Amb aquest enunciat començo la ressenya d’un dels llibres que més m’ha sorprès (positivament) aquest any. No tant per la seva gran qualitat (que la te) si no per què no esperava d’ell gaire més (de fet n’esperava menys) del que m’havia ofert el referent per al qual vaig decidir agafar-lo. Després de quedar meravellat amb Parc Juràssic (veure ressneya) vaig sucumbir a la temptació i em vaig endinsar de nou a la biblioteca a la cerca de més de l’autor. Tot i conèixer la trama del llibre de dinosaures la profunditat científica de tot el relatat m’havia meravellat i volia saber més sobre l’home que havia escrit aquella petita meravella. No sabia molt de Michael Crichton més enllà de la novel·la per al que l’havia conegut, així que com a opció obvia em vaig decantar per la continuació directa del clàssic que m’havia conduit a aquesta cerca. Però al no estar disponible vaig acabar per decidint-me per un exemplar més voluminós que amb una estètica quasi asceta només deixava entreveure a la seva portada que versava sobre micos i enginyeria genètica. Com que aquesta ciència havia estat el punt fort a Jurassic Parck vaig assumir la matèria com el fort de l’autor i em vaig dir a mi mateix que no podia estar pas malament. Subestimar-lo va resultar un error molt plaent.

Llastima que la de dinosaures sigui la seva obra més coneguda
Llastima que la de dinosaures sigui la seva obra més coneguda

Comentar la trama és una tasca força complicada doncs aquesta és bastant confusa i de caire dispers. Podríem definir-la com un munt de histories independents que s’entrellacen d’una manera o un altre al llarg d ela novel·la. Totes guarden relació directe amb el camp de l’enginyeria genètica, ja sigui en la seva branca legislativa, burocràtica o científica. Però de que tracta? Doncs depèn. Diria que hi ha una desena de trames que avancen paral·lelament durant tota la novel·la i el sorprenent és que ho fan be. Tot i que soc propens a confondre’m amb els noms i el llibre no es dedicava a especificar sobre quina trama versava no em vaig perdre en cap moment així que sens dubte aquest factor està ben desenvolupat. Tot i que individualment les trames són força senzilles la manera en que estan entrellaçades i es complementen entre si és tan completa i elaborada que un no pot evitar quedar meravellat per la seva complexitat. Però no aquella complexitat recargolada i difícil d’entendre sense un diccionari, si no una que comprens al moment just quan l’autor vols que ho faci. Com he dit, individualment són trames d’allò més senzilles amb missatges individuals molt clars que versen des de les conspiracions empresarials, passant per la vida dels animals transgènics, fins a la persecució d’una mare que fuig d’un segrest perfectament legal. Però enfilant-se en un conjunt exquisit l’obra cobra una complexitat deliciosa que lluny de caure en l’enrevessat es desenvolupa juntament amb el lector esdevenint perfectament assequible.

No te poques noveles el paio
No te poques noveles el paio

L’obra te un objectiu clar i aquest és el de conscienciar al lector i esdevenir una critica contra cert sistema. En aquest cas el sistema sobre el que gira tota la novel·la i les seves múltiples trames és les patents gèniques. Pot semblar quelcom no massa interessant, però al menys amb l’art amb que t’hi capfica Crichton resulta sorprenentment apassionant. El llibre podria ser perfectament un tractat d’ètica aplicada al desenvolupament científic doncs no dubta en tractar els temes més delicats (com la clonació, l’experimentació amb embrions o fins i tot l’us de l’enginyeria genètica com a eina publicitària) i plantejar-ne tots els matisos sense deixar de donar-nos la seva opinió. Per que tot i que ens presenta els arguments de en contra i a favor, tot i que ens explica els matisos, aquesta és una novel·la reivindicativa i la seva opinió adquireix un caire de transcendència innegable. Així doncs Crichton obra màgia i ens porta al fantàstic i polèmic món del que és ètic i el que no.

Alguns dels conflictes d’aquesta obra són tan moderns com eterns (l’avortament, les drogues, el mal tracte animal…), d’altres versen sobre injustícies tan especifiques que difícilment un les coneixia abans  de llegir-les (les patents gèniques i els buits legals al respecte). Crichton critica els sistemes corporatius obsessionats pel poder i com la seva falta d’escrúpols està disposada a arrossegar-ho tot pel seu camí. Com aquells mateixos que esgrimeixen la ètica per a defensar els seus interessos, la transgredeixen flagrantment quan més els convé. Com lleis ambigües i inexactes protegeixen sovint a les corporacions per què segueixin esgrimint el seu imperi contra els que subjuguen. Es una critica al poder i com aquest està organitzat, però sobretot és un exemple de que està malament i que es podria canviar.

Sí, és la primera portada en vermell. No son molt originals.
Sí, és la primera portada en vermell. No son molt originals.

Tot i versar sobre enginyeria genètica la part més interessat del llibre passa pels jutjats. Buits legals, ambigüitats en la llei que les empreses no dubten en aprofitar… A través de petits buits legals el llibre arriba a posar en dubte si realment l’esclavitud està tan abolida com citen les seves esmenes. Amb un vocabulari senzill i contundent Crichton aconsegueix apropar el de vegades complicat món del dret al lector i fer que senti per a ell certa mena d’entusiasme, sense per això recórrer al recurs cinematogràfic de veure quin advocat fa el discurs més emotiu. Per que tot i ser assequible el llibre pretén ser realista i demostra que els judicis es basen en lleis, no en emocions.

El llibre adopta una postura progressista sobre l’experimentació amb persones i sobretot material embrionari. Atacant directament a l’influencia de l’església com a gran fre científic que certs codis ètics suposen. No parla òbviament d’experimentar amb essers i humans doncs com he dit acut a la crida contra el maltractament, si no que més aviat planteja certs problemes ètics que han quedat o quedaran enrere tard o d’hora en el puritanisme de la nostre societat.

Ja sabeu que m'encanten les portades variants. Qui es pot resistir a un cromosoma emprat com una lletra?
Ja sabeu que m’encanten les portades variants. Qui es pot resistir a un cromosoma emprat com una lletra?

Però una novel·la no és res sense els seus personatges i tot i que aquí no tots brillen com el que més, cap falla a l’hora de complir el seu paper en la historia. N’hi ha un parell que t’entendriran com pocs ho poden fer (el ximpanzé transgènic i les dues mares de la historia) i d’altres que et faran riure a base de be (el lloro transgènic). Però altre cop no és en els personatges com a element individual on la historia s’enriqueix si no en la seva interacció. Aquest és un llibre totalment recomanat per als amants de les histories entrellaçades (Durararara em sembla el millor exemple que recordo) i com a tal és un llibre on la interacció entre trames i personatges esdevé el punt clau a l’hora de dilucidar la qualitat del producte. En aquest cas ho borden, amb un acabat quasi perfecte que et farà preguntar-te com carai s’ho ha fet l’autor per encaixar tan a la perfecció  detalls tan dispars.

Ara ja sabem qui li xiuxiueja les idees.
Ara ja sabem qui li xiuxiueja les idees.

Però més enllà de lliçons i critiques el llibre te un missatge d’unitat familiar molt poderós. On la família és la família vingui d’on vingui i pertanyi a l’espècie que pertanyi. On l’amor per un fill justifica enfrontar-se al món sencer si fa falta per a protegir-lo. Per que tal com deia Lilo a Stitch: Ohana significa família. I és que “Lilo i Stitch” podria ser una perfecte versió infantil del que suposa aquesta novel·la, donant part dels missatges i lliçons que aquí s’hi tracten de manera molt més superficial i adequada al públic al que es dirigeix. Un gran llibre i una gran pel·lícula.

En definitiva considero aquest llibre un imprescindible per a Questions de divulgament científic, no en Questions de coneixement si no com a reflexió sobre l’ètica que hi viu al voltant. L’autor pot ser una mica conspiranoic en certs casos i tenir una opinió massa obtusa. Però això no és motiu per escoltar la seva opinió que sens dubte està ben elaborada. Després, com escau a tot bon lector, serà el moment d’elaborar la pròpia. Però difereixi aquesta o no, no hauria de ser motiu per gaudir d’aquesta excel·lent obra literària.



Dune

“Dune” de Frank Hubert és un dels clàssics més reconeguts de l ciència ficció. I sens dubte és mereixedor d’ostentar aquest títol. L’obra va caure en les meves mans fa uns quants anys per part d’una amiga que de forma entusiasta me la va recomanar titllant-la d’imprescindible. Jo vaig acceptar la recomanació prometent donar-li una oportunitat. Promesa que llastimosament he trigat més del compte a complir. La novel·la simplement va quedar oblidada al prestatge de les lectures pendents mentre més i més títols suggerents anaven caient a les meves mans. Finalment passejant per la biblioteca em vaig tribar amb un volum de la saga Dune que em va cridar l’atenció i llavors màgicament vaig recordar que de fet jo ja tenia aquell llibre i de fet havia premés llegar-lo. Així que sense dubtar-ho vaig treure’l del prestatge, vaig bufar-ne la pols i el vaig col·locar el següent a la meva llista d’espera. I gracies a Deu que ho vaig fer.

Dune, tot i ser una obra mestre de la ciència ficció, és una novel·la sobretot de política, religió i sorprenentment ecologia. Només amb Martin i la seva obra “Els viatges de Tuf” havia llegit abans una obra que expressés tan be els problemes del nostre món amb una metàfora aplicada en un planeta llunyà. Martin parlava sobre la sobre població en els seus llibres. Herbert parla sobre l’esgotament dels recursos, sobre donar als nostres fills un món millor que el que hem rebut, no un de pitjor. Amb la seva ploma Herbert ens trasllada a un món sense recursos on la supervivència és d’aquell qui menys despilfarra i més reutilitza, pràcticament una oda al reciclatge. Un tema sorprenentment avançat a la seva època tenint en compte l’edat del llibre (1966). Sens dubte la ment que va idear aquest univers és curada i metòdica doncs el realisme d’un món tan extensament fictici es pot sentir a la mateixa pell.

Dune és un llibre partit en tres parts, cada una d’elles essencial per narrar la historia que el complert del llibre suposa. Se que és una saga que te forces més títols al darrere i tinc la intenció de posar-hi un ull en quan el calendari m’ho permeti, tot i que de moment la meva llista actual d’espera és llarga i aquest moment s’albira llunyà.

Dune

El llibre primer, primera part d’aquesta obra te un títol un xic reiteratiu. Però no podria ser d’altre manera doncs ens presenta de fet a Dune. Arrakis, també anomenat Dune, és un planeta desèrtic on l’aigua quasi inexistent és el recurs més preuat que pugui existir. Un indret on escopir és un símbol de màxim respecte doncs implica de fet malgastar l’aigua del teu propi cos. Aquesta primera part ens submergeix en un intricat context galàctic que te com a estructura central un govern monàrquic basat en feus planetaris que s’estenen al llarg de tots els sistemes. Els viatges interplanetaris resulten ser la clau per mantenir el control econòmic i polític d’un imperi que ocupa el vast espai d’una galàxia. Secretament però, la clau per a l’èxit dels viatges interestel·lars cau en l’espècie, una preuada substancia només trobada en els deserts de Dune. Essent el planeta desèrtic la clau amagada de l’equilibri galàctic. En un constant joc polític entre les cases més influents de l’imperi, Dune acaba en mans de la casa Artrides. Però tot i que el planeta i la seva espècie és quelcom crucial per a l’estabilitat imperial, governar-lo no és cosa fàcil. El que en realitat semblava un regal és en realitat un estratagema per acabar amb la família Artrides i l’amenaça que suposa per als Harkonnen, la que és segurament la casa més influent de l’imperi. És en aquest context que el jove Paul Artrides, hereu de la seva casa, es veu arrossegat en un conflicte polític que estava destinat a batallar.

Aquesta és segurament la part més política,  te la vital missió d’estructurar les bases del món que després es desenvoluparà. I ho fa de sobremanera. Ens introdueix en tot un univers de forma subtil i orgànica, fent-nos sentir part del mateix. Un univers amb la seva lògica i sobretot amb la seva serietat. Per què sí, tot i que el protagonista d’aquesta historia és amb prou feines un adolescent no ens trobem davant la lleugeresa de la guerra de les galàxies. Dune és una historia complexa i madura que molt a l’estil de cançó de gel i foc versa sobre intrigues i conspiracions, assassinats i regències que poden fer trontollar el destí de tot l’univers. Ens trobem davant un univers sòlid i ben construït que lluny està de qualsevol cosa semblant a la incongruència. Per què Dune és l’exemple perfecte per demostrar que la ciència ficció és també literatura (per a alguns pot ser ofensiu que ho posin en dubte, però la ciència ficció i sobretot la fantasia solen ser titllats genèricament de entreteniment simplista i sense profunditat que no mereix el títol d’obra literària). Dune ens demostra que les obres mestres també poden succeir a l’espai.

Maud’Dib

Si la primera part ens presentava la situació política del conflicte, la segona ens present la societat ecologista en la que el planeta es veu obligat a sobreviure. Les mancances que la falta d’aigua que en la part anterior se’ns mencionaven aquí es viuen a la pròpia carn. Tancats en robes hermètiques que recuperen la humitat de la respiració i la transpiració, fins i tot dels excrements per a impedir el més mínim malgast en una terra on vessar una llàgrima és o be un gran crim o be una mostra de respecte superior a qualsevol altre.

Traïts per un complot que no van saber veure a venir en Paul i la seva mare, únics supervivents de la casa Artrides es veuen obligats a fugir per un desert despietat del que no existeixen esperances de sortir amb vida. El destí però, tal com anuncien les visions profètiques del pobre Paul els te preparats un altre cosa. Així doncs, mentre els traïdors Harkonenn lluiten per recuperar el planeta que van cedir per poder eliminar els Artrides amb la seguretat de creure morts els seus enemics, els últims Artrides són acollits pels Fremen, el poble natiu dels deserts que miraculosament han sabut adaptar-se a les inhòspites condicions del planeta. Allà poc a poc el jove Paul i la seva mare es van guanyant el respecte d’un poble pacient i valerós que ordeixen en secret un pla gegantí per donar vida al planeta. Paul és acceptat pels Fremen i rebatejat amb el nom de Maud’Dib, començant la seva carrera per convertir-se en el mesies d’aquest poble del desert per encaminar-lo cap a la venjança per la seva família i evitar de pas un apocalipsis intergalàctic del que les visions profètiques no paren d’advertir. Paul Maud’Dib pot llegir el futur, però el futur és incert i difícil de llegir, els trencants es multipliquen al acostar-se i mai pots mirar massa lluny sense arriscar-te a perdre’t en els anals dels temps.

Amb una historia apassionant la segona part de Dune ens presenta una reflexiva posada en escena sobre un panorama ecològic desolador, un futur maquiavèl·lic de les possibilitats funestes d’un planeta que algun dia podria ser el nostre. No vivim en l’enorme estepa desèrtica d’Arrakis, però podríem estar condemnats a destins molt pitjors si no sabem tenir cura  del que ens envolta. El poble Fremen amb la seva passió per l’ecologia i la conservació ens dona una lliçó d’humilitat i respecte cap al món natural que els rodeja. Endinsant-se en reflexions filosòfiques sobre l’existencialisme, el destí de l’home i la humanitat, l’ecologia i la religió la novel·la es nodreix del paisatge desèrtic per aprofundir en metàfores arrelades que ens mostren crues veritats del nostre propi món que sovint ens esforcem en ignorar.
Paul és anomenat sovint durant el llibre com el nen home, doncs tot i ser un nen parla i es comporta com un home adult. I sens dubte Paul és un adult, no obstant hi ha en aquesta part una maduració, no la d’un nen cap a un adult, si no la d’una maduresa fins a un altre més profunda i sàvia, més arrelada. Aprèn a conèixer les coses que abans només intuïa. El desert i la seva gent ensenyen a Paul a ser el messies que les seves visions apuntaven.

El Pofeta

La tercera i ultima part de la novella tanca definitivament amb els problemes anteriorment plantejats, tan politics com ecològics. Passats uns anys de l’arribada al poble del desert Paul ha passat de ser un estrany a pràcticament una divinitat.Sota el seu lideratge el poble Fremen està preparat per lluitar contra tot un imperi. Amb el poder de destruir l’espècie que a  Arakkis es cultiva posen en escac a l’emperador, doncs la substancia es imprescindible per a garantir l’eficàcia dels viatges intergalàctics. I com tot sovint diu Paul, qui realment te el poder sobre una cosa és qui pot destruir-la. I ell pot i està disposat a fer-ho. Intentant complir la esperada venjança per la seva família i recuperar els honors que el seu cognom significa, Paul Maud’Dib s’enfronta a la possibilitat d’una cruenta guerra intergalactica cada cop més inevitable. Però en com jugui les seves cartes rau el futur d’aquest terrible destí. Si mor, esdevindrà un màrtir que enviarà a les seves tropes de Fremen a batallar i destruir per tota la galàxia. Però si viu, segurament es veurà obligat a començar una guerra contra els seus enemics que ni ell mateix podrà aturar un cop s’engegui. Per tant, l’única esperança és trobar una complicada victòria parlamentaria. Un destí entre milers, una possibilitat en la immensitat.

Vull fer no obstant, abans de donar la ressenya per acabada, especial menció als icònics cucs de l’arena que poblen els deserts de Dune. Part essencial de l’ecosistema planetari i un element sempre present i transcendent en tot moment en aquesta novel·la de culte. Els cucs encarnen en sí l’essència del planeta. Mentre que els Fremen els veuen quasi com deïtats a les que tot i emprar per la seva subsistència respecten i veneren amb cura i humilitat, lluitant per la seva conservació. Els estrangers que veuen Arrakis sols com una font de beneficis, els temen i els deprecien, somien amb aniquilar-los i destruir-los i no s’esforcen en comprendre la seva vital importància en el cicle de la vida. Els cucs que poden ser de la mida de pobles o ciutats, són titans que inspiren por i respecte. Son la saviesa del desert encarna en un animal que es baralla per mantenir en equilibri un delicat ecosistema. Els grans cucs del desert són la metàfora principal que encarna els terrors incompresos del món natural que ens dediquem a maltractar. Són un dels animals més icònics de la cultura de la ciència ficció i s’han guanyat aquest lloc a pols, dons son majestuosos, son apassionants i són sens dubte motiu de fascinació.

En Definitiva el llibre ens transporta a un univers fascinant ple de riquesa. Amb un planeta amb una ecologia irrepetible que esdevindrà en si un personatge més de la complexa trama plena d’entramats politics i enrevessades conspiracions. Dune és merescudament un dels clàssics més reconeguts de la ciència ficció. Dune és la prova vivent de l’excel·lència que el gènere pot aportar a la literatura universal. Un llibre que tot i la seva antiguitat, no ha envellit en absolut i presenta uns temes que son avui més actuals que mai. Dune és un llibre totalment imprescindible i especialment recomanable. No és potser un llibre per a tots, és complex i potser es podria fer difícil de llegir per aquells amb poc cabal literari a les seves esquenes. Però tenint en compte la riquesa i la complexitat que avarca la prosa és relativament senzilla i assequible, entenedora i molt disfrutable. Dune tot i la seva antiguitat es postula com la millor novel·la de ciència ficció que llegiré aquest any.



Capitan America: CIVIL WAR

“Capitan America: Civil War” és la pel·lícula que dona inici a la tercera fase de l’univers cinematogràfic de Marvel(veure secció). Ja ha plogut molt des de la darrera pel·lícula de l’estudi (Ant-man, a principis d’estiu de l’any passat) i les ganes de gaudir d’una producció d’aquest univers a la gran pantalla no podien ser més altes. Després de la decepció anunciada que va resultar Batman V Superman (veure ressenya) la expectació estava més alta que mai, Civil War era la competència més directe a l’enfrontament fallit entre el ratpenat de Gotham i l’home d’acer. I molt em temo que contra aquesta competència res tenia a fer-hi (nah, en realitat no ho temo. Menuda pallissa li ha donat Marvel  a DC, a veure com li va amb el segon round).

Per absurd que em sembli cal aclarir que aquesta pel·lícula no és una traducció del magistral còmic del que agafa el nom (a algú li agradaria veure una ressenya de CIVIL WAR?), de fet pràcticament no n’és tan sols una adaptació. La pel·lícula està inspirada en el còmic, conserva en certa manera l’esperit del còmic, però no és ni de lluny el còmic. I sort que no ho és. Dono gracies a Deu (The One Above All) que a ningú se li acudís la descarrilada idea de portar a l’univers cinematogràfic l’ambiciós arc de Civil War, per què ens haguéssim trobat amb un altre Down of Disappointment (BVS). Obviant, hi ha el fet de que la quantitat de personatges que involucra la trama del còmic és esfereïdora i que el conflicte gaudeix d’una profunditat i connotacions impossibles d’adaptar a la gran pantalla per falta de temps, format i context. Així doncs intentar-ho hagués estat un Ragnarok prematur. Per sort se’ls va acudir fer una reinvenció i del mateix títol crear quelcom completament diferent. Una historia d’amor i amistat que saciaria definitivament a totes les Fujoshis (veure definició) del planeta.

Crec que no és just posar-se a fer comparacions

Per que si amics meus això és Marvel i aquesta pel·lícula s’encarrega de donar la raó a tots els haters que es dediquen a llençar vòmit sobre la franquícia dient que és acolorida, amistosa i poc obscura. També diuen que és simplista i sense profunditat, és clar que en això s’equivoquen. Marvel és colorit, vol arribar a tots els públics i sí, vol fer-ho per treure quants més milions possibles. Però des de quan el fet intrínsec de voler fer diners amb quelcom és dolent? Si el que es fa és bo, endavant. Si no perjudica a la qualitat, endavant. Si a més permet invertir més en el següent projecte i millorar-ne la qualitat, endavant. Darrerament es tracta a tothom que guanya una certa quantitat de diners com a un venut. Que hem de fer? Dedicar-nos a la caritat? Invertir les nostres vides en pos d’un públic obstinat en odiar-ho tot sense obtenir res a canvi per acabar morint de gana sota un pont? El cert és que la gent senzillament mai està contenta i vivim en una època on les pulles pseudointelectuals i tretes de context que tenen com a únic pretext l’auto alçament personal són l’ordre del dia. És més fàcil ser admirat per trobar defectes en els demés que per tenir en tu pròpies virtuts. Així que sí, l’univers cinematogràfic de Marvel és colorit i per a tots els públics. I que? Des de quan això és un símbol d’antiqualitat? És que ningú ha vist Inside-Out(em nego a dir cap de les traduccions del títol)? Marvel és colorit i és fantàstic així com està. Per què com no pot dir la competència, funciona, funciona com un anell al dit. Individualment els seus productes (exceptuant les series de Netflix(veure resssenyes: Daredevil 1, 2, Jessica Jones)) no són res de l’altre món, però és com a conjunt que l’univers cinematogràfic adquireix una profunditat i una complexitat esfereïdores que el col·loquen com una petita obra mestra de la ficció fantàstica (que no del cinema).

Però no cal anar-nos tan lluny per trobar complexitat, doncs la mateixa pel·lícula ja s’encarrega de donar-nos-en. A mi no m’ha costat gens de seguir, he sentit gent (gent que seguia tan poc l’univers que ni recordava a Vision) que deia que la pel·lícula se’ls havia fet difícil de seguir. I be, entenc que pugui ser difícil en algun moment, però no he sentit de ningú que digués que no l’ha entrés. Per que una de les virtuts que te la pel·lícula (i que no va tenir la era d’Ultrón) és que no necessites saber qui son els personatges per entendre el conflicte (i això que són molts més que mai). Cada personatge te els seus matisos i les seves raons, però cada personatge pren un bàndol i això simplifica les coses. Tot és molt fàcil d’entendre quan  està pintat o de blau o de vermell, per molts matisos que hi hagi de per mig. Però el més important és que el conflicte està ben portat. Molt ben portat. És interessant i realment pots identificar-te amb els personatges i les seves motivacions. T’obliga a escollir un bàndol i et submergeix de ple en el conflicte. Ara be, els motius del Cap lluny de ser incongruents o sense fonament són portats tot sovint a conseqüències evidentment exagerades. Doncs un cop rere l’altre posa en perill la situació política  que tant s’han esforçat a defensar els seus amics per interessos personals. El Cap te certs arguments per defensar els seus ideals (encara que sigui TeamIronMan), però malauradament la pel·lícula tira massa sovint per l’obsessiva i malaltissa relació amorosa que te amb el seu amic de l’anima Bucky Burnes. I és que, un entén que vulgui evitar la seva mort no essent aquest culpable dels seus crims al estar controlat i perdre la voluntat. Però d’aquí a ajudar-lo a fugar-se… Una cosa es que el vulgui protegir, però per molt que no ho fes ell no deixa de ser un element perillós. Quin mal hi ha en tancar-lo en un lloc segur (com ell mateix acaba fent al final de la pel·lícula) i un cop reclòs dilucidar tota la veritat sobre la seva innocència? El comportament del Capità no és només exageradament impulsiu en ocasions si no que més aviat propi d’una adolescent enamorada. Per que a grans trets això és un dels dos detalls que fallen de la pel·lícula. Esta be que els sentiments personals d’amistat i fraternitat del Cap envers el soldat d’hivern influïssin en el conflicte, l’agreugessin, però no que el conduïssin en moltes parts de la pel·lícula. La relació arriba en alguns punts a ser tan malaltissa que si s’haguessin descobert amants secrets homosexuals el film hagués guanyat en coherència.

El segon fallo de la pel·lícula és el que he sentit anomenar com a “baralla de coixins”. I és que tot i que la batalla te conseqüències (Iron Patriot), no deixa de donar la sensació que s’estiguin pegant fluixet perquè en realitat són amics. I és una llàstima, perquè el conflicte fins a la gran batalla de l’aeroport està molt ben portat, més del que creia possible. L’enfrontament es sent real, el conflicte inevitable. L’Stark no te cap altre alternativa a recórrer a la força (intenta dialogar múltiples vegades, topant-se contra el mur de la tossuderia del Cap), i el Cap no sembla disposat a dialogar per… be per què no se li acut suposo (en serio, era tan fàcil com explicar-li tot, en Tony ho hagués entès, potser posava coma condició tenir en Bucky tancat, però repeteixo: i que? No es farà mal coi). El cas és que tot i arribar al clímax perfecte per a desencadenar la batalla aquesta no deixa de semblar continguda i això li resta serietat a l’assumpte. Potser és per les bromes continues (i no, les de l’Spiderman no comptem el paio amb prou feines sap que hi fa allà, precisament les seves de bromes no estan fora de context), però  alguna cosa en la batalla (tot i que aquesta és increïblement èpica) no acaba de rutllar, li falta profunditat, transcendència, violència.  Però be, de fet aquests dos errors simplement fan que el producte no tingui un acabat perfecte i admeto que eren difícils de solucionar sense renunciar a altres virtuts. Tot i que poden molestar, especialment a alguna gent (en part és comprensible, però com ja dic, la gent es queixa excessivament de tot), no embruten la trama ni posen barreres al desenvolupament de la pel·lícula. Tot i que son petites taques en aquest títol, per sort, no impregnen amb el seu verí la resta de la pel·lícula. Per què ara si, un cop esmentats els seus errors, la pel·lícula és al·lucinant.

El film és èpic. Te un humor magistralment maniobrat i tot i que potser les bromes no són de tots els gustos, crec que funciona al llarg de la pel·lícula (incloent en la mateixa batalla, l’humor funciona, altre cosa es que es cobri un preu). La tensió està portada d’una manera brillant i el conflicte és brutalment més interessant que el de qualsevol de les pel·lícules no sols de l’univers cinematogràfic si no del segell Marvel (tot i que de fet a excepció dels X-Men, que personalment no m’entusiasmen, no canvia gaire la cosa). I el que mai em deixarà de fascinar és que la pel·lícula aconsegueix portar sense problemes el gran nombre de personatges. Però parlem de personatges, doncs hi ha molt a parlar:

TeamCap

Començaré amb el menys important de tots. Sharon Carter, neboda de Peggy Carter: ex amant del Capità i protagonista de la seva pròpia sèrie(veure ressenyes: primera temporada, segona temporada) a la que tinc un injust carinyo. Peggy mor durant la pel·lícula (un dels moments més dramàtics del film per mi, tot i que potser és quelcom personal, m’encantava la Peggy, i amb l’ombra de la cancel·lació de la sèrie, aquesta mort sembla quasi definitiva) i no és un fet sense importància si no que marca de manera palpable i visible la tossuda convicció del Cap. Però anant al personatge… be, no te carisma. Sembla una agent més de Shield (tot i que no és de Shield, ja no… en principi) i el seu problema és que viu a l’ombra de l’insubstituïble Peggy Carter el carisma superlatiu de la qual la va portar  a protagonitzar una sèrie (per molt malament que anés aquesta en ràting). Però be, que sigui poc carismàtica se li pot perdonar. Però el seu problema és que no te química amb el Cap i se suposa el seu interès romàntic (tot i que en aquest cas potser és més aviat culpa de l’actor que no pas de l’actriu, l’heu vist mai tan sec?). Tot i que l’enamorament lent a lo anys 60 que es succeeix mitjançant favors unidireccionals (en serio, el Capi fa algo per ella en algun moment? És la seva peli, però la major part d’errors d’aquesta resideixen en ell) funciona be al llarg del film, però el moment del petó sembla forçat (i de fet no calia, quan algo queda forçat i no es necessari, per que no treure-ho?) i te una falta de química torbadora. Això si, només per les rialletes cabrones dels amics de l’anima del Capi en la seva excursió escolar l’escena ja val la pena. No obstant el peto en si és a nivell més particular l’escena fallida més garrafal de la pel·lícula. Amb una Sharon Carter amb falta de presencia, que desllueix el cognom de la seva difunta tia i que només fa que donar favors al Cap fins que aquest deixa de necessitar-la i desapareix completament del film. Per mi el personatge pitjor portat (sí, més que “l’antagonista”)

Després tenim a Bucky, el soldat d’hivern. Que passa d’emo malcarat a somrient millor amic de l’anima amb una bipolaritat sorprenent. El problema d’aquest personatge és que és més central del que hauria de ser. Hauria de ser central, està be que ell sigui la gota que fa vessar el got, però és que resulta ser mig got i això no és sostenible. Però be, els errors atribuïts a aquest en realitat corren a compte del Cap més que d’ell, així que no em queixo gaire. El perfil psicològic que li pinten és interessant. Fred (excepte amb el Cap, on sorgeix l’amor i els mimitos) i inpassiu, sembla que no li importi res una merda. Però realment per dins pateix per tot el que va fer sense poder evitar-ho. Un personatge torturat  i depressiu que troba en el seu millor amic una llum cap a l’esperança. I que collons, heu vist com mola el seu braç de metall? En serio, és la hòstia. Que és, un braç d’en Hulk recobert d’adamantium(que el vibranium ja està molt vist)? El braç és de fet tan carismàtic que jo pagaria per veure una pel·lícula individual del braç del soldat d’hivern en solitari. Marvel, anota-ho.

Mola o no mola?

I anem amb el segon amic de l’anima del Cap. El qual es deixa ningunejar una mica tot sigui dit. Deixant-se arrossegar cap a una carrera cap a la salvació de l’individu homicida que li vol robar el lloc de millor amic de l’anima. Pobret, deu tenir sentiments retrobats. Deixant enrere les brometes de Beffos,  Falcon és extraordinari. El seu carisma puja exponencialment des de la darrera pel·lícula (ignorarem Ant-man on només va fer el ridícul, dacord?). Els seus nous moviments, el seu falcó teledirigit, fer servir les ales d’escut. Tot és al·lucinant i al·lucinadament coreografiat. En serio, quan va aparèixer el personatge em va agradar, però no veia que els seus poders donessin per gaire. Ara mateix és com un War-Machine lleuger però amb carisma. M’ha encantat com han mogut el personatge, sempre fidel al Capità (encara que aquest el tractés una mica malament, admetem-ho), com un segon líder de l’equip (un que no es deixava cegar pels sentiments personals, de debò, tot i ser el més involucrat en el conflicte és l’únic que parla seriosament amb l’Stark a la presó). En definitiva un personatge que ha crescut magníficament i del que espero molt en futures entregues.

Que sexy és la cabrona

Wanda Maximov és… kawai. Te un conflicte intern força harcord la pobreta. En part després del que va patir la seva terra natal entén que es vulgui aplicar control sobre la gent com ella per evitar possibles desastres del mateix calibre. Però en part, te motius personals contra l’Stark, i la seva ideologia va en contra de el control opressiu d’un govern cap al seu poble que tant va patir en la seva joventut i que és precisament el que vol fer el govern. I és clar, tenim els remordiments de ser (encertadament) l’espurna que inicia el conflicte, al desencadenar el desastre amb la mort de Crossbones (m’encanta la seva mort, però un no pot evitar sentir que és un personatge malaguanyat del que encara es podria haver tret una mica més de suc). Però anem a lo que tots ens importa: Vision. El desenvolupament de la seva relació és sincerament adorable. Hi ha química. És lenta sí, lentíssima, però és genial així. El fet que ambdós personatges estiguin en bàndols oposats sabent que estant destinats a ser amants crea un conflicte intern afegit que tortura encara més a la pobre bruixa escarlata. I és que admetem-ho, a ella li encanta el rollo cursi cortès amb el que Vision (sense saber-ho) li tira la canya. També s’ha de dir que Hawkeye l’obliga una mica maliciosament a entrar en el conflicte, que cabró és el paio quan vol.

I parlant de Hawkeye. De debò ha tornat a abandonar la seva família per fotre’s en un conflicte que de fet no l’afecta (no te súper poders)? És un bon mediador, és l’enllaç perfecte per anar recol·lectant els membres de l’equip mentre els súper herois de veritat fan coses importants. Però no se, més que irresponsable, el Cap em sembla una mica cabró per haver sol·licitat la seva ajuda. Per que hom pot entendre que no es podia negar, hom pot entendre que seguís els seus ideals. Però dubto que s’hi hagués ficat si no li haguessin dit res. En serio, començo a pensar que el dolent de la pel·lícula és el Cap, a excepció d’en Bucky, tracta a tothom fatal. Tot i això és un plaer tornar-lo a veure, l’actor ha aconseguit la difícil tasca de fer el personatge carismàtic. I a aquestes alçades és entranyable. Això sí, és la peça perfecte per a sacrificar en pos del dramatisme. Estic d’acord en que matessin al Maximov en lloc d’ell (sí, se que molts em mataríeu per dir això, però jo ho vaig sentir correcte), si ell hagués mort a ningú l’hagués sorprès. I sí, el pobre Quicksilver queda una mica desaprofitat, però be, va ser un gir dramàtic que ningú s’esperava. A mi em va encantar el gir de guió. No dic amb això que l’haguessin de matar en aquesta pel·lícula, no hagués tingut sentit aquí, pràcticament era un acoblat. Però sí vull dir que crec que hauria de morir a Infinity War, a la part I per ser més exactes. I si pot ser que després es treguin a la Bishop per substituir-lo com a Howkeye, això seria genial. I donaria peu a portar els Young Avengers a la pantalla gran… Això vol dir que per fi podríem tenir justificació per a una seqüència gay en l’univers? Això mullaria molts conys.

Awsome

Però anem amb l’autèntic acoblat de la pel·lícula. Scot Land no sap ni el que fa allà (i tot i això és el que més orgullós i punyetes sembla estar a la presó. El postureig, quan mal fa). Quan li venen a dir que el Cap es necessita és corre queda extasiat com un nen de 5 anys. Tant que ni escolta la resta. Si en Tony li hagués demanat el mateix estic segur que hauria accedit (tot i que amb menys contundència, i possiblement hagués canviat de bàndol, però hagués accedit). Tot i això només per l’escena de l’home formiga tocant-li els bíceps al Cap aquest acoblament ja val la pena. Però parlem del que ens interessa. Giant-man és al·lucinant. Una mica lent pel meu gust. Però dona peu a una referència genial d’Star Wars al Parker, així que jo content. I també memorable la part on es fica dins l’armadura d’Iron Man i diu ser la veu de la consciencia. Uns acudits molt ben aconseguits, per molt que rebaixin el to de gravetat del conflicte.

Merda, soc el dolent de la peli

I finalment tenim a Steve Rogers. El Cap és… un despropòsit sincerament. Els seus ideals de rectitud es converteixen equí en superlativa tossuderia i el conflicte no és evitat simplement per la seva ineptitud per al diàleg (en Falcon aconsegueix més en 5 min robats a la presó que el Cap en tota la pel·lícula). Sincerament el Cap ha perdut amb aquest film molta part de l’encant que el caracteritzava. Representa que era un home fidel als seus ideals, impossible de tòrcer. Però aquí es torça per amor cap a un amic, fent perillar no sols la vida d’innocents si no la vida dels seus propis amics. Admeto que era difícil de portar, però crec que si ho haguessin aconseguit millor la pel·lícula hauria pogut ser molt més grandiosa.

TeamIronMan

Començarem amb el personatge del que tothom parlava abans d’entrar a la sala. Spider-man. Alguns diuen que és el millor Spider-man de la historia tot i el poc que hem vist d’ell. I el cert és que poden cegar-la en la seva pel·lícula individual, però de moment estic completament d’acord. Tobey Maguire mai em va convèncer en el paper i tot i que Andew Garfield no ho va fer gens malament (tot i que les seves pel·lícules sí) tampoc em va aconseguir convèncer. Tom Holland m’ha aconseguit convèncer en menys de cinc minuts. És jove sí, i que? Coi no veig quin és el problema. Sigui com sigui crec que si és o no el millor és força personal i discutible, però sobretot prematur. El que és menys discutible és que és l’Spider-man ideal per a l’univers cinematogràfic. Anem amb la seva entrada. La seqüència de Tony Stark a casa seva si que entra una mica forçada (més o menys com la de l’ant-man a la camioneta), però res exagerat. No trobo que sigui res agafat per les pinces (i m’encanta que la tia May no sigui la velleta a la que estem tan acostumats. I m’encanta que sigui oh deu meu, super sexy. I m’encanta que en Tony flirtegi amb ella, és genial. “Juventud divino tesoro” cita el dit, que cony te de dolent ser jove a veure?). El trepa murs ja s’havia esmentat en l’univers cinematogràfic i recordem que a Stark sempre li agrada tenir localitzades les possibles amenaces. Que volgués enrolar al seu equip un manipulable adolescent amb aires de súper heroi em sembla del tot coherent. Potser és quelcom una mica arriscat, immoral i explosiu, però collons, precisament això és el que faria Tony Stark (ergo encara és més coherent). M’agrada que hagin respectat el fet que les teles d’aranya siguin de la seva pròpia invenció però que hagin deixat a l’Stark encarregar-se del traje. Així donen mèrit a ambdós personatges i fan creïble la creació d’aquest. Però anem a l’humor. A alguna gent (a mi) li ha encantat, a d’altres els ha horroritzat. A veure, entenc que els acudits no et puguin fer gracia, entenc que puguis trobar que no era el moment (tot i que admetem-ho, en Peter no sabia ni on estava, des de la seva perspectiva sí era el moment), però que diguin que aquest humor no és propi de l’Spider-man em mata. Precisament han clavat l’humor propi de l’Spider-man. El dels còmics clar. Però que volien que fessin si no? Que imitessin a una fallida versió cinematogràfica anterior? Au va, jo amb aquestes tonteries no puc. Sigui com sigui em sembla la introducció perfecta del personatge (que sí, s’hauria d’haver fet abans, però un ha d’entendre que abans no es podia), la qual m’ha donat absolutament totes les ganes de veure la seva pel·lícula individual (en la qual no tenia masses ganes).

I passem del personatge més esperat de la pel·lícula al que menys…. War Machine. El cert és que és increïble la poca carisma que te el personatge en pantalla. Suposo que en certa manera està be, és un soldat i els soldats obeeixen. El seu perfil ideològic està clar des del principi (més clar que el del propi Iron Man) i el personatge depèn totalment de Tony, així que… be, diguem que si hi h un personatge que pertany més al seu bàndol que la resta aquest és War Machine. Però tot i que el personatge no li importa massa a ningú (les armadures automàtiques d’Iron Man 3 eren més carismàtiques) això no treu dramatisme a la seva quasi mort a mans d’en VIsion. Soc dels que pensen que l’haurien hagut de matar, però no crec que sigui un error garrafal. A més la idea de veure’l en cadira de rodes si es porta adecuadament em sembla molt suggerent. Si aconsegueixen desenvolupar el personatge en futures pel·lícules deixar-lo viu haurà valgut la pena, si no…. hagués tingut aquí una mort més digna que en l’oblit.

Quan ets el sumis de la relació

I parlant d’en Vision, hi ha molt a parlar. Igual que l’anteriorment esmentat no apareix a la seqüència inicial (una llàstima, hagués estat útil… i guai, hagués estat guai), però al contrari que aquest el seu carisma és desbordant. I sí, queda una mica ridícul amb roba “normal”, però d’alguna manera li queda estranyament be i casa amb la seva personalitat. Des del principi tenia clara la seva postura ideològica, però el fet que pràcticament sigui el fill del Sr Stark (brutal que es dirigeixi a ell com a Sr, un toc exquisit) decantava encara més, si és que era possible, la seva postura. Es nota que tot i tenir idees pròpies respecta de manera extraordinària la postura del seu creador. Però el pobre Vision surt malparat del conflicte. No parlem ja de el fet que aquest l’obligui a ser el carceller de la noia de la que inconscientment està enamorat, o que les circumstancies obliguin a aquesta a humiliar-lo i esclafir-lo contra el terra. La situació entre aquests dos es recuperarà, és més, aquesta petita desamistat donarà peu a un dramàtic retrobament que potser serà el desencadenant necessari per donar un pas per fi transcendent en el seu romanç. Però els problemes d’amors són coses menors, doncs Vision quasi mata a un personatge, un personatge del seu propi bàndol! Vision la intel·ligència artificial perfecte, capaç de raonar com qualsevol altre humà (sense ser per això un psicòpata homicida) i fins i tot sentir, sense renunciar per això a ser una espècie d’ordinador. Però tot i això ha fallat en la seva precisió  i el seu error quasi acaba amb la mort d’un amic. Vision era pràcticament un nadó, a la era d’Ultron es va veure obligat a combatre contra la criatura que pràcticament era el seu pare en pos d’un be comú. Però en aquesta parada de la seva vida es veu obligat a combatre els embats de l’amor (i el rebuig) a més de la culpa i el remordiment, de les conseqüències de fallar. Civil War ha representat moltes coses per a molts personatges, però per  a Vision ha significat un pas cap a la maduresa (emocional).

La mami de la pandilla

Tenim també a la fantàstica Natasha Romanoff, el membre més ambigu de tots. La seva formació com a espia la fa posicionar-se de manera quasi adoctrinada a favor del govern. Però per altre banda la llibertat i la rebel·lió contra les opressives institucions que abans la reprimien i de les quals es va desfer pugnen per dir-li que el Cap te part de la raó. Tot i que de fet apareix en escenes molt comptades la Viuda Negre te un protagonisme sorprenent (és sorprenent com tants personatges poden tenir tant protagonisme sense que exploti la pantalla o algo. I a sobra no se sent saturat). En definitiva Natasha ha de lluitar contra els seus dilemes interns per recolzar al bàndol adequat, tot i no saber mai del cert de quin es tracta. Al final l’agent secreta acaba fent una mica de mare dels dos nens que es barallen, convertint-se en una mena d’intermediari que pugna per equilibrar el conflicte i intentar en va que aquest es resolgui sense arribar a la situació critica de la violència. Amb la pel·lícula quasi confirmada de la Viuda Negre entre el rumors d’internet (encara que en un futur molt llunyà segurament, Fase 4) la forta i marcada presencia del personatge en aquesta pel·lícula dona més números als directius per què s’atreveixin a embarcar-se en el projecte (seria fantàstic que Clint Burton morís a Infinity War i després reapareixes en una posterior pel·lícula de la Viuda, essent preqüela es clar).

I anem amb el que indiscutiblement és el millor personatge de la pel·lícula. El millor portat, el millor justificat, el millor conclòs, el millor traje i… be que es roba la pel·lícula vaja. Black Panther. Tenia moltes expectatives posades en el que va ser el primer súper heroi negre de la historia (tot un títol aquest), moltes. Però les ha superat totes. Després de Dr Strange la pel·lícula que més ganes tenia de veure era Capitan Marvel (Carol Dambers és la meva súper heroïna preferida) però després de veure l’aparició estel·lar del rei de Wakanda, molt em temo que Black Panther li ha robat el lloc. Impacient. Fins aquesta pel·lícula no teníem cap súper heroi negre especialment carismàtic (tot i que Sam Wilson s’ha redimit, així que ara en tenim dos, llàstima de War Machine), però T’challa es roba tots els números per ser el millor súper heroi negre del cinema en… be, molt, molt de temps. Comença la peli com un príncep relaxat i còmode en l’ambient polític (tot i que com tot bon governant detesti la política), conscient de que la responsabilitat del tron queda llunyana el príncep procura gaudir del que li queda encara de joventut abans que el seu pare decideixi retirar-se. Però el pobre príncep es troba amb que la retirada del tron del seu pare és més prematura i violenta del que hauria esperat. Amb el dolor punyent al pit, s’enfunda el vestit ancestral de batalla i amb port majestuós s’alça decidit a clamar venjança. I quina venjança. És imponent, sigil·lós, poderós, quasi invulnerable. Cada cop que aterrava amb lleugeresa felina em quedava amb la boca oberta, no se com ho han fet, però està molt ben aconseguit. Les seves seqüències son brutals i els seus motius se senten els més reals, profunds i punyents. Però tot i ser el que sembla estar afectat per motius més profunds, és l’únic capaç de reaccionar i adonar-se del malament que ho estant fent tot. Adonar-se de que la venjança no és el camí. T’Challa (que no Black Panther) és de fet l’únic heroi de la pel·lícula. Però no és sol en l’heroïcitat d’adonar-se del correcte tot i ser qui te els sentiments més punyents en contra. T’Challa és majestuós. En cada moviment, en cada frase, en cada mirada, inspira respecte. Sembla ser l’ideal de rei artúric, l’ideal de noble guerrer, i no sol són aparences. En definitiva Marvel ho ha tornat a fer (amb spider-man també, tot i que això ja no és tant absolut)  i ens ha portat la millor versió del personatge que ens podia donar.

I és clar tenim a l’irrepetible Tony Stark que tan carismàtic com sempre ens ofereix la versió més insegura i personal de si mateix. No deixa de ser el de sempre, però tenim un Tony abatut, esgotat, que s’esforça tot el que pot per sostenir el seu món i enfrontar-se  a les conseqüències dels seus actes mentre el que se suposa que era el seu amic no fa més que posar-li la traveta. I dubta, dubta de si està fent el millor. Dubta tot i que ho tingui clar, tot i que la lògica li digui que està fent el correcte. Per què ja s’ha equivocat altres vegades i al cap i a la fi no és un malvat contra el que s’enfronta, és el Capità Amèrica. És un líder trencat, amb els arguments però sense la convicció, s’esforça per fer el correcte i tot i així el continuen veient com un esser egoista i despietat. Hi ha una tragèdia molt forta en el personatge, sobre la que la pel·lícula no es recolza ni sobre explota (per sort). Però el moment àlgid del personatge és quan descobreix qui va ser el responsable de la mot dels seus pares (en l’escena final el primer que vaig pensar va ser que era l’escena on matava als pares de l’Stark, al final resulta que vaig tenir raó). No sols el ditxós soldat d’hivern que tants problemes li ha portat és el responsable de la major tragèdia de la seva vida, si no que el Cap li havia estat amagant. En aquell moment el conflicte si es fa punyent i sanguinari, hi ha ànsies de mort i desapareix qualsevol rastre de la baralla de coixins. En definitiva una batalla molt millor executada que la de l’aeroport, amb la seriositat que mereixia (tot i que m’agrada més de l’aeroport, no te el to que mereixia, però és collonudament èpica).

TeamHelloKitty

Millor ens quedem amb l’original no?

Tenim a “l’antagonista” de la pel·lícula que amb un innecessari nom de baró Zemo es passeja pel metratge embolicant els fils per incendiar el conflicte. Se l’ha criticat molt i la veritat, era un personatge innecessari, però tampoc està tant mal portat. El seu pla no és absurd i te perfectament sentit dins el context del film (i això en una pel·lícula de súper herois ja es molt.. ehhm Lex Luthor ehhm Batman V Superman). Potser sí, els seus motius són una mica fàcils, fins i tot repetitius en la mateixa pel·lícula (el drama familiar ja apareix dues vegades per part de T’Challa i Tony Stark), però no per això són mals motius. En definitiva el personatge aconsegueix guanyar cert carisma entre tants titans i això te mèrit. Però el nom de baró Zemo queda amb ell malaguanyat (a no ser que el vulguin reutilitzar en un futur) i el personatge comet el pecat de resultar innecessari en una pel·lícula amb tants personatges.

Jeje, no s’ha enterat que m’he colat.

En Deadpool(veure ressenya) és genial, el seu humor gamberro i desenfadat…. No espera, aquest no va en aquesta ressenya. Puto Deadpool ja me l’ha tornat a liar.

I com no parlar del general Ross. Be, poc es pot dir d’aquest personatge, el seu paper era senzill i el porta a la perfecció. Un general estricte, un militar empedreït i obstinat amb una visió limitada i opressiva del món que sense gaires mires només sap recórrer al control per garantir la seguretat. Ell ho fa amb bones intencions, però no te visió. No m’hagués agradat veure confirmats els rumors que asseguraven la seva transformació en Red Hulk. Més endavant sí, a la fase 4 quan Hulk torni a la terra. Però fins llavors res de Red Hulk(això inclou Infinity War).

TeamIronMan

En definitiva la pel·lícula ha estat menys del que podria haver estat però molt més del que esperava. Més divertida, més complexa, més ben portada i més increïblement molona. Una petita joia dins l’univers cinematogràfic que tot i els seus defectes m’atreveixo a col·locar com la millor de la franquícia. Totalment recomanable.

Hunter X Hunter 350 – La princesa

La mirada d’una mare

Segueixo el manga de Hunter X Hunter des de fa molts anys. Vaig veure el vell anime i em vaig posar al manga fins arribar al que era si malament no recordo l’inici de la saga de les formigues quimera. Amb Yoshihiro Togashi vaig conèixer el significat de la paraula hiatus. El vaig conèixer i el vaig patir. L’hiatus es defineix com una aturada indefinida en una sèrie ja sigui en format escrit o audiovisual. Els que coneguin Hunter X Hunter (o Berserk) sabran perfectament a que em refereixo. Togashi és per a mi junt a Takehiko Inoue i Eiichiro Oda un exemple de mangaka excels. Creadors que han sabut transcendir les barreres del manga i fer dels seus productes alguna cosa més, amb identitat pròpia i sabent nodrir-se d’elements narratius i filosòfics d’arreu del món. No sóc algú molt versat en l’extens món del manga, però de tots els autors que he llegit aquests són els únics que m’han transmès cert mestratge en el seu rerefons. De tots tres Togashi és sens dubte el més complicat i el que menys errors admet en les seves trames quasi perfectes. Però tot i crear el shonen més complicat de la historia, que tot i tenir menys escrúpols i més maduresa que la majoria de seinen (molts dels quals es dedica a oferir sang i sexe com si això fos equivalent a la maduresa) aconsegueix d’alguna manera continuar essent un Shonen. Però hi ha dues coses que se li poden retreure al mangaka. La primera és evident els seus constants hiatus. L’autor pot passar-se un any o dos tranquil·lament sense publicar per estar publicant un parell de setmanes i tornar a parar un altre any. La segona és el dibuix deixat i poc treballat que ens ha deixat en alguns d’aquests períodes de dues setmanes que acabo d’esmentar. Ambdues coses es deuen aparentment al fràgil estat de salut que li impedeix treballar a causa de lesions lumbars que necessiten repòs absolut. La pressió que rep l’autor per part dels fanàtics incomprensius que no es poden posar en el seu lloc és el causant de que segurament es posés a treballar abans d’hora no només obligant-lo a oferir un treball mediocre a nivell de dibuix si no que agreujant les seves lesions i fent que a la llarga els seus hiatus sumessin un període de temps més llarg. A tots ens preocupa que mori abans d’acabar la seva obra mestre. Però com va passar amb Tolkien i Jordan, és un risc que un ha d’assumir. Com tots jo he patit les seves absències. Però tinc un consol.  Hunter X Hunter és un manga que s’ha anat tornant fosc i enrevessat a mesura que avançava. No sols això, si no que ha sabut fer-ho. És complicat però coherent, no hi ha complicacions absurdes, totes tenen sentit per molt que costin de seguir en alguns punts. La saga de les formigues va ser la prova més evident.  Togashi és un autor molt experimental. Li agrada experimentar amb el dibuix (cosa que m’encanta tot i que alguns detestin) li agrada experimentar amb l’estil narratiu, li agrada experimentar amb les temàtiques a tractar en les trames. Això fa de l’obra una obra molt complexa, rica i variada.  HxH  ha sabut lligar tots aquests estils diferents i connectar-los en un entramat que avança amb naturalitat en un dels universos més sòlids i contundents mai construïts en el món del manga. I el que em consola és que mentre l’autor descansava, ha tingut temps de pensar. Temps de pensar i planificar, ordenar les idees, preparar el terreny. Per que el que vindrà a continuació és molt més complicat que el que hem vist fins ara. Amb la saga de les eleccions Togashi va voler introduir la política a la seva obra i li va sortir be. Ara s’acosta la saga dels prínceps: un battle royale polític que s’augura més complicat i enrevessat del que podem imaginar. Si una cosa així es fa amb presses fàcilment pot sortir un producte mediocre. Però Togashi és un mestre alterant els ritmes narratius. Si alguna cosa ha demostrat és que sap crear trames enrevessades i sap resoldre-les i que sap desmenussar-les i aturar el temps tant com faci falta per que el lector amb prou paciència i comprensió sigui capaç d’entendre-les si s’hi posa. La meva esperança és que Togashi sap perfectament el que és fa, que te tota la saga perfectament construïda, igual que la següent i que només l’ha de plasmar. No ser si la publicació durarà molt fins al següent hiatus, però estic segur que el que duri ens donarà el millor que pot oferir de sí. I aquest capítol n’és una petita mostra.

Colo el mapa per aquí per què sí, per que mola

He sentit a dir de gent que postula que aquest capítol ha estat una decepció. Per a mi no ho ha estat, tot al contrari, he vist confirmada la meva idea. Però puc entendre per que ho ha estat per alguns, per que puc entendre que s’esperaven. No recordo quan fa de l’ultima publicació de l’autor però en fa molt de temps. Després de tant temps la gent que va començar a seguir el manga a arrel de la sèrie de 2011 (potser la millor adaptació a anime que he vist mai d’un manga) s’esperava alguna cosa similar al retorn de One Piece després del salt temporal de dos anys. Un capítol ple d’emocions i nostàlgia on es fessin grans revelacions i passessin moltes coses. Però el que no ha entès la gent es que aquí no està tornant res, no està recomençant res. No és tracta de una reobertura, és tracta d’una simple continuació. El manga no va acabar cap saga, es va quedar ballant en mig d’alguna cosa que s’estava formant. El capítol 350 no és un gran recomençament, és la continuació directe del capítol 349. Com si no hagués passat més que una setmana des que es va publicar. Jo estava molt emocionat pel retorn de HxH, però no vaig anar corrents a veure el capítol, de fet vaig trigar uns dies. Per que el que m’emociona no és el retorn d’un capítol, no m’emociona aquest en particular, és tan sols la continuació de l’anterior. M’emociona el conjunt de capítols que vindran, m’emociona la historia que hi ha per explicar, m’emociona el conjunt del que vindrà. I aquest capítol és sols una petita part.

El capítol comença amb el que sembla ser el nou protagonista de la sèrie, al menys durant aquesta saga. Kurapika va començar la seva recerca de venjança al principi, durant la saga de l’examen. Va fer el seu gran moviment durant la saga de les aranyes, de la qual tot i ser l’eix central no era protagonista. Ara sembles que les coses han canviat. Kurapica és un home poderós, te aliats, influencia en la organització de caçadors i el recolzament de la família Nostrade (suposo). Ara sembla estar davant l’últim pas de la seva creuada per recuperar els ulls dels seus germans. Però no és fàcil acostar-se al príncep de l’imperi més gran del planeta (a no ser que en el continent fosc hi hagin imperis és clar). Per això es veu obligat a reunir una colla de vells amics les cares d’alguns dels quals pràcticament ni ens sonen. Tenim al seu mestre de nen, el qual pràcticament no havia tingut participació fins ara i que es postula com un personatge interessant que potser fins i tot ens doni algun flashback interessant(potser). Tenim en Hanzo, el ninja de la primera saga que tots sabíem que tard o d’hora acabaria apareixent altre vegada per fer alguna cosa interessant (més interessant que la lleu aparició que va tenir en sagues anteriors que pràcticament era sols un recordatori). Tenim a Basho un dels guardaespatlles de la família Nostrade el qual he hagut de buscar per recordar qui era. Resulta ser tot i el seu aspecte rude el que escrivia poemes  que es feien realitat si eren bons, una habilitat que sincerament pot donar molt molt de joc en aquesta saga política. Tenim a Melody, l’únic personatge que tots recordem de la família Nostrade i que un s’ha de recordar constantment que en realitat és una dona i no un vell pervertit (os l’imagineu amb una historia amorosa amb en Kurapika?… millor no ho feu), potser no era molt fort però… tenia carisma. I finalment tenim a la Biscuit, que en comptes de ser una dona que sembla un vellet, és una vella que sembla una nena. La Biscuit ha demostrat sobradament ser un personatge poderós, tot i que no crec que força bruta és el que necessiti en Kurapika en aquesta operació. Sigui com sigui Biscuit és un dels personatges més carismàtics de la sèrie i segur que farà un gran paper. M’ha encantat la senzillesa amb que l’autor ha introduït Biscuit al grup. A vegades les coses senzilles són les que funcionen millor. Aquest esquadró de sis personatges tenen un ventall de poders i habilitats força interessant que de ben segur donarà molt de joc en la saga que s’acosta.

Però parlem del tema central del capítol. S’acosta una guerra entre prínceps per la successió. Els prínceps estan obligats a participar o morir i mentre els prínceps més grans tenen perfectament definides les seves posicions amb un poder polític sòlid, els petits es troben amb el buit insuperable que els separa dels seus germans grans. En aquest context els prínceps es veuen obligats a contractar l’ajuda externa de caçadors professionals per al menys intentar plantar cara en la batalla que s’acosta. Serà una batalla política, amb assassinats entre bastidors. El que més importaran són les paraules i les accions, no les batalles. Tot i així un ha de tenir una bona defensa. I aquí els caçadors són la defensa dels prínceps. El que tingui els millors al seus servei podrà repel·lir els atacs que li llancin i alçar-se sobre la resta. Per a Kurapika que vol acostar-se a un dels prínceps més grans per recuperar els ulls dels seus germans la millor opció és entrar al servei d’un dels prínceps que reclamen guardaespatlles. Però per temes politics i de seguretat, un guarda espatlles no pot opositar per més d’un príncep i els candidats no poden saber per quin príncep aposten. És per això que Kurapika necessita reunir un grup de sis persones per a tenir un guardaespatlles infiltrat en cada príncep que busqui guarda espatlles. La qüestió es que necessita deduir quin dels prínceps és el que li oferirà més possibilitats d’acostar-se al príncep que necessita. I per fer-ho pràcticament només te les diferencies salarials que ofereixen les sis ofertes de feina i certes condicions a complir  per poder opositar-hi.  D’aquesta informació Kurapika dedueix quina és la oferta que te més possibilitats de tenir el príncep més influent.

No en sabíem gaire res dels prínceps, excepte és clar del príncep que te els ulls que busca Kurapika. En aquest capítol l’autor ens mostra astutament el perfil complert de dos d’ells. El primer es el príncep al servei del qual vol entrar Kurapika. Un príncep pràcticament antimonàrquic que vol canviar el sistema. Una figura políticament contundent capaç de guanyar-se tan partidaris com detractors com falsos partidaris. Una posició política tot i que poderosa molt inestable. En el fons crec que el fet que Kurapika no hagi encertat amb les seves deduccions és positiu.  Harkenburg és algú poderós sens dubte, algú que s’ha forjat el poder amb les seves pròpies mans, que essent el novè príncep ha esdevingut un dels políticament més contundents. I és tot un mèrit, però per desgracia seva també sembla ser el que més enemics s’ha guanyat. I per molt poder que pugui tenir estant tots en contra seva te les de perdre i ràpid. Si Kurapika fos el guarda espatlles de Harkenburg tal com volia hauria estat en el centre de mires i ningú se n’hagués fiat, hauria tingut més fàcil accés al seu objectiu però molta menys maniobrabilitat, tothom esperaria que en portés alguna de cap. I això sense tenir en compte que el seu príncep hagués tingut tots els números de caure el primer abans que Kurapika pogués actuar. El que li convé a Kurapika és estar en les ombres. En lloc del novè príncep li ha tocat la tretzena princesa, la més petita i indefensa de totes. I això crec que és, tot i no haver-ho pensat, el que més li convenia. La mare de la princesa va postular l’oferta de feina precisament esperant que algú pensés que aquesta podia pertànyer al novè príncep, enganyant així al nostre pobre Kurapika. Però això no fa si no demostrar la intel·ligència de la esposa de l’emperador de Kakin. Aquesta ha accedit a ajudar-lo si ell l’ajuda a ella. I crec que Kurapika no podria haver tingut un aliat millor. Per que si s’hagués aliat amb algun dels altres prínceps en termes similars, aquest perfectament el podia haver traït. Però Oito només busca la salvació del seu fill i no en trauria res perjudicant a l’home que la pot veure complerta.

Però més important que la presentació quasi acadèmica de Halkenburg se’ns presenta la princesa Woble, o la seva mare més aviat, per que poc a presentar hi ha d’un nadó al qual costa distingir el gènere (tot i que be, es quasi norma a HxH que un personatge sigui del gènere contrari al que creus). Oito era una nena pobre de la que el rei es va encapritxar i va convertir en la seva esposa. Per a qualsevol nena pobre esdevenir de cop la princesa del regne amb totes les riqueses i comoditats que això comporta hauria estat un somni fet realitat. I Oito no va ser l’excepció. Al menys fins que va donar a llum. Llavors va adonar-se de la crueltat a la que havia estat arrossegada al parir una nena condemnada a morir. Ser una princesa és una carrera pel tron i com més tard neixis menys possibilitats tens de guanyar. Oito va parir al més petits dels candidats a la corona, un nadó que anirà a la guerra contra els seus germans sense saber tan sols caminar. Com Togashi aconsegueix transmetre amb simplicitat aquesta crua tragèdia és simplement magistral. Oito no ha comprés fins a ser mare que no hi ha res més valuós que els fills i ara ja és massa tard, el fet d’haver-lo parit pràcticament implica la seva mort. La desolació que això causa en una mare, l’amor infinit d’aquesta per aferrar-se a les ultimes esperances de salvar el seu fill, tot això s’ha transmès en aquest capítol. S’ha transmès amb paraules, amb explicacions sí. Però aquesta no és el verdader art del que parlo. L’art del que parlo és la mirada. Per que la mirada d’aflicció que els traços de Togashi dibuixen ja transmet tot el dolor d’aquesta mare. Potser no saps a que es deu, potser no en saps les causes, però veient la mirada que Togashi dibuixa en Oito pots arribar a comprendre el seu dolor, el seu intent quasi resignat a la derrota de donar una vida millor a la seva filla. Aquest capítol ha estat un avançament de la complexitat política de la propera saga. S’hi ha presentat un conflicte pràcticament auto conclusiu, cosa que ha ajudat a comprendre’l doncs amb en part (en part per les desastroses traduccions) els capítols passats eren tan enrevessats i difícils d’entendre per què formaven part d’un conjunt  i no es podien entendre del tot fins a veure la peça que vindrà després en un altre capítol. Aquest capítol és enrevessat, però tot el que necessites per comprendre’l viu en aquest, o com a molt en capítols passats. Una de les virtuts del capítol és que sap ser auto conclusiu en la seva complexitat, un nus per si sol que lligarà més tard en xarxes més complexes. No obstant tot i l’aguda i ben triada complexitat d’aquest, tot i la presentació de l’equip que veurem en acció en la trama que se’ns presenta, tot i la elaborada informació política que se’ns atorga. El millor d’aquest capítol és la mirada d’una mare.