Capitan America: CIVIL WAR

“Capitan America: Civil War” és la pel·lícula que dona inici a la tercera fase de l’univers cinematogràfic de Marvel(veure secció). Ja ha plogut molt des de la darrera pel·lícula de l’estudi (Ant-man, a principis d’estiu de l’any passat) i les ganes de gaudir d’una producció d’aquest univers a la gran pantalla no podien ser més altes. Després de la decepció anunciada que va resultar Batman V Superman (veure ressenya) la expectació estava més alta que mai, Civil War era la competència més directe a l’enfrontament fallit entre el ratpenat de Gotham i l’home d’acer. I molt em temo que contra aquesta competència res tenia a fer-hi (nah, en realitat no ho temo. Menuda pallissa li ha donat Marvel  a DC, a veure com li va amb el segon round).

Per absurd que em sembli cal aclarir que aquesta pel·lícula no és una traducció del magistral còmic del que agafa el nom (a algú li agradaria veure una ressenya de CIVIL WAR?), de fet pràcticament no n’és tan sols una adaptació. La pel·lícula està inspirada en el còmic, conserva en certa manera l’esperit del còmic, però no és ni de lluny el còmic. I sort que no ho és. Dono gracies a Deu (The One Above All) que a ningú se li acudís la descarrilada idea de portar a l’univers cinematogràfic l’ambiciós arc de Civil War, per què ens haguéssim trobat amb un altre Down of Disappointment (BVS). Obviant, hi ha el fet de que la quantitat de personatges que involucra la trama del còmic és esfereïdora i que el conflicte gaudeix d’una profunditat i connotacions impossibles d’adaptar a la gran pantalla per falta de temps, format i context. Així doncs intentar-ho hagués estat un Ragnarok prematur. Per sort se’ls va acudir fer una reinvenció i del mateix títol crear quelcom completament diferent. Una historia d’amor i amistat que saciaria definitivament a totes les Fujoshis (veure definició) del planeta.

Crec que no és just posar-se a fer comparacions

Per que si amics meus això és Marvel i aquesta pel·lícula s’encarrega de donar la raó a tots els haters que es dediquen a llençar vòmit sobre la franquícia dient que és acolorida, amistosa i poc obscura. També diuen que és simplista i sense profunditat, és clar que en això s’equivoquen. Marvel és colorit, vol arribar a tots els públics i sí, vol fer-ho per treure quants més milions possibles. Però des de quan el fet intrínsec de voler fer diners amb quelcom és dolent? Si el que es fa és bo, endavant. Si no perjudica a la qualitat, endavant. Si a més permet invertir més en el següent projecte i millorar-ne la qualitat, endavant. Darrerament es tracta a tothom que guanya una certa quantitat de diners com a un venut. Que hem de fer? Dedicar-nos a la caritat? Invertir les nostres vides en pos d’un públic obstinat en odiar-ho tot sense obtenir res a canvi per acabar morint de gana sota un pont? El cert és que la gent senzillament mai està contenta i vivim en una època on les pulles pseudointelectuals i tretes de context que tenen com a únic pretext l’auto alçament personal són l’ordre del dia. És més fàcil ser admirat per trobar defectes en els demés que per tenir en tu pròpies virtuts. Així que sí, l’univers cinematogràfic de Marvel és colorit i per a tots els públics. I que? Des de quan això és un símbol d’antiqualitat? És que ningú ha vist Inside-Out(em nego a dir cap de les traduccions del títol)? Marvel és colorit i és fantàstic així com està. Per què com no pot dir la competència, funciona, funciona com un anell al dit. Individualment els seus productes (exceptuant les series de Netflix(veure resssenyes: Daredevil 1, 2, Jessica Jones)) no són res de l’altre món, però és com a conjunt que l’univers cinematogràfic adquireix una profunditat i una complexitat esfereïdores que el col·loquen com una petita obra mestra de la ficció fantàstica (que no del cinema).

Però no cal anar-nos tan lluny per trobar complexitat, doncs la mateixa pel·lícula ja s’encarrega de donar-nos-en. A mi no m’ha costat gens de seguir, he sentit gent (gent que seguia tan poc l’univers que ni recordava a Vision) que deia que la pel·lícula se’ls havia fet difícil de seguir. I be, entenc que pugui ser difícil en algun moment, però no he sentit de ningú que digués que no l’ha entrés. Per que una de les virtuts que te la pel·lícula (i que no va tenir la era d’Ultrón) és que no necessites saber qui son els personatges per entendre el conflicte (i això que són molts més que mai). Cada personatge te els seus matisos i les seves raons, però cada personatge pren un bàndol i això simplifica les coses. Tot és molt fàcil d’entendre quan  està pintat o de blau o de vermell, per molts matisos que hi hagi de per mig. Però el més important és que el conflicte està ben portat. Molt ben portat. És interessant i realment pots identificar-te amb els personatges i les seves motivacions. T’obliga a escollir un bàndol i et submergeix de ple en el conflicte. Ara be, els motius del Cap lluny de ser incongruents o sense fonament són portats tot sovint a conseqüències evidentment exagerades. Doncs un cop rere l’altre posa en perill la situació política  que tant s’han esforçat a defensar els seus amics per interessos personals. El Cap te certs arguments per defensar els seus ideals (encara que sigui TeamIronMan), però malauradament la pel·lícula tira massa sovint per l’obsessiva i malaltissa relació amorosa que te amb el seu amic de l’anima Bucky Burnes. I és que, un entén que vulgui evitar la seva mort no essent aquest culpable dels seus crims al estar controlat i perdre la voluntat. Però d’aquí a ajudar-lo a fugar-se… Una cosa es que el vulgui protegir, però per molt que no ho fes ell no deixa de ser un element perillós. Quin mal hi ha en tancar-lo en un lloc segur (com ell mateix acaba fent al final de la pel·lícula) i un cop reclòs dilucidar tota la veritat sobre la seva innocència? El comportament del Capità no és només exageradament impulsiu en ocasions si no que més aviat propi d’una adolescent enamorada. Per que a grans trets això és un dels dos detalls que fallen de la pel·lícula. Esta be que els sentiments personals d’amistat i fraternitat del Cap envers el soldat d’hivern influïssin en el conflicte, l’agreugessin, però no que el conduïssin en moltes parts de la pel·lícula. La relació arriba en alguns punts a ser tan malaltissa que si s’haguessin descobert amants secrets homosexuals el film hagués guanyat en coherència.

El segon fallo de la pel·lícula és el que he sentit anomenar com a “baralla de coixins”. I és que tot i que la batalla te conseqüències (Iron Patriot), no deixa de donar la sensació que s’estiguin pegant fluixet perquè en realitat són amics. I és una llàstima, perquè el conflicte fins a la gran batalla de l’aeroport està molt ben portat, més del que creia possible. L’enfrontament es sent real, el conflicte inevitable. L’Stark no te cap altre alternativa a recórrer a la força (intenta dialogar múltiples vegades, topant-se contra el mur de la tossuderia del Cap), i el Cap no sembla disposat a dialogar per… be per què no se li acut suposo (en serio, era tan fàcil com explicar-li tot, en Tony ho hagués entès, potser posava coma condició tenir en Bucky tancat, però repeteixo: i que? No es farà mal coi). El cas és que tot i arribar al clímax perfecte per a desencadenar la batalla aquesta no deixa de semblar continguda i això li resta serietat a l’assumpte. Potser és per les bromes continues (i no, les de l’Spiderman no comptem el paio amb prou feines sap que hi fa allà, precisament les seves de bromes no estan fora de context), però  alguna cosa en la batalla (tot i que aquesta és increïblement èpica) no acaba de rutllar, li falta profunditat, transcendència, violència.  Però be, de fet aquests dos errors simplement fan que el producte no tingui un acabat perfecte i admeto que eren difícils de solucionar sense renunciar a altres virtuts. Tot i que poden molestar, especialment a alguna gent (en part és comprensible, però com ja dic, la gent es queixa excessivament de tot), no embruten la trama ni posen barreres al desenvolupament de la pel·lícula. Tot i que son petites taques en aquest títol, per sort, no impregnen amb el seu verí la resta de la pel·lícula. Per què ara si, un cop esmentats els seus errors, la pel·lícula és al·lucinant.

El film és èpic. Te un humor magistralment maniobrat i tot i que potser les bromes no són de tots els gustos, crec que funciona al llarg de la pel·lícula (incloent en la mateixa batalla, l’humor funciona, altre cosa es que es cobri un preu). La tensió està portada d’una manera brillant i el conflicte és brutalment més interessant que el de qualsevol de les pel·lícules no sols de l’univers cinematogràfic si no del segell Marvel (tot i que de fet a excepció dels X-Men, que personalment no m’entusiasmen, no canvia gaire la cosa). I el que mai em deixarà de fascinar és que la pel·lícula aconsegueix portar sense problemes el gran nombre de personatges. Però parlem de personatges, doncs hi ha molt a parlar:

TeamCap

Començaré amb el menys important de tots. Sharon Carter, neboda de Peggy Carter: ex amant del Capità i protagonista de la seva pròpia sèrie(veure ressenyes: primera temporada, segona temporada) a la que tinc un injust carinyo. Peggy mor durant la pel·lícula (un dels moments més dramàtics del film per mi, tot i que potser és quelcom personal, m’encantava la Peggy, i amb l’ombra de la cancel·lació de la sèrie, aquesta mort sembla quasi definitiva) i no és un fet sense importància si no que marca de manera palpable i visible la tossuda convicció del Cap. Però anant al personatge… be, no te carisma. Sembla una agent més de Shield (tot i que no és de Shield, ja no… en principi) i el seu problema és que viu a l’ombra de l’insubstituïble Peggy Carter el carisma superlatiu de la qual la va portar  a protagonitzar una sèrie (per molt malament que anés aquesta en ràting). Però be, que sigui poc carismàtica se li pot perdonar. Però el seu problema és que no te química amb el Cap i se suposa el seu interès romàntic (tot i que en aquest cas potser és més aviat culpa de l’actor que no pas de l’actriu, l’heu vist mai tan sec?). Tot i que l’enamorament lent a lo anys 60 que es succeeix mitjançant favors unidireccionals (en serio, el Capi fa algo per ella en algun moment? És la seva peli, però la major part d’errors d’aquesta resideixen en ell) funciona be al llarg del film, però el moment del petó sembla forçat (i de fet no calia, quan algo queda forçat i no es necessari, per que no treure-ho?) i te una falta de química torbadora. Això si, només per les rialletes cabrones dels amics de l’anima del Capi en la seva excursió escolar l’escena ja val la pena. No obstant el peto en si és a nivell més particular l’escena fallida més garrafal de la pel·lícula. Amb una Sharon Carter amb falta de presencia, que desllueix el cognom de la seva difunta tia i que només fa que donar favors al Cap fins que aquest deixa de necessitar-la i desapareix completament del film. Per mi el personatge pitjor portat (sí, més que “l’antagonista”)

Després tenim a Bucky, el soldat d’hivern. Que passa d’emo malcarat a somrient millor amic de l’anima amb una bipolaritat sorprenent. El problema d’aquest personatge és que és més central del que hauria de ser. Hauria de ser central, està be que ell sigui la gota que fa vessar el got, però és que resulta ser mig got i això no és sostenible. Però be, els errors atribuïts a aquest en realitat corren a compte del Cap més que d’ell, així que no em queixo gaire. El perfil psicològic que li pinten és interessant. Fred (excepte amb el Cap, on sorgeix l’amor i els mimitos) i inpassiu, sembla que no li importi res una merda. Però realment per dins pateix per tot el que va fer sense poder evitar-ho. Un personatge torturat  i depressiu que troba en el seu millor amic una llum cap a l’esperança. I que collons, heu vist com mola el seu braç de metall? En serio, és la hòstia. Que és, un braç d’en Hulk recobert d’adamantium(que el vibranium ja està molt vist)? El braç és de fet tan carismàtic que jo pagaria per veure una pel·lícula individual del braç del soldat d’hivern en solitari. Marvel, anota-ho.

Mola o no mola?

I anem amb el segon amic de l’anima del Cap. El qual es deixa ningunejar una mica tot sigui dit. Deixant-se arrossegar cap a una carrera cap a la salvació de l’individu homicida que li vol robar el lloc de millor amic de l’anima. Pobret, deu tenir sentiments retrobats. Deixant enrere les brometes de Beffos,  Falcon és extraordinari. El seu carisma puja exponencialment des de la darrera pel·lícula (ignorarem Ant-man on només va fer el ridícul, dacord?). Els seus nous moviments, el seu falcó teledirigit, fer servir les ales d’escut. Tot és al·lucinant i al·lucinadament coreografiat. En serio, quan va aparèixer el personatge em va agradar, però no veia que els seus poders donessin per gaire. Ara mateix és com un War-Machine lleuger però amb carisma. M’ha encantat com han mogut el personatge, sempre fidel al Capità (encara que aquest el tractés una mica malament, admetem-ho), com un segon líder de l’equip (un que no es deixava cegar pels sentiments personals, de debò, tot i ser el més involucrat en el conflicte és l’únic que parla seriosament amb l’Stark a la presó). En definitiva un personatge que ha crescut magníficament i del que espero molt en futures entregues.

Que sexy és la cabrona

Wanda Maximov és… kawai. Te un conflicte intern força harcord la pobreta. En part després del que va patir la seva terra natal entén que es vulgui aplicar control sobre la gent com ella per evitar possibles desastres del mateix calibre. Però en part, te motius personals contra l’Stark, i la seva ideologia va en contra de el control opressiu d’un govern cap al seu poble que tant va patir en la seva joventut i que és precisament el que vol fer el govern. I és clar, tenim els remordiments de ser (encertadament) l’espurna que inicia el conflicte, al desencadenar el desastre amb la mort de Crossbones (m’encanta la seva mort, però un no pot evitar sentir que és un personatge malaguanyat del que encara es podria haver tret una mica més de suc). Però anem a lo que tots ens importa: Vision. El desenvolupament de la seva relació és sincerament adorable. Hi ha química. És lenta sí, lentíssima, però és genial així. El fet que ambdós personatges estiguin en bàndols oposats sabent que estant destinats a ser amants crea un conflicte intern afegit que tortura encara més a la pobre bruixa escarlata. I és que admetem-ho, a ella li encanta el rollo cursi cortès amb el que Vision (sense saber-ho) li tira la canya. També s’ha de dir que Hawkeye l’obliga una mica maliciosament a entrar en el conflicte, que cabró és el paio quan vol.

I parlant de Hawkeye. De debò ha tornat a abandonar la seva família per fotre’s en un conflicte que de fet no l’afecta (no te súper poders)? És un bon mediador, és l’enllaç perfecte per anar recol·lectant els membres de l’equip mentre els súper herois de veritat fan coses importants. Però no se, més que irresponsable, el Cap em sembla una mica cabró per haver sol·licitat la seva ajuda. Per que hom pot entendre que no es podia negar, hom pot entendre que seguís els seus ideals. Però dubto que s’hi hagués ficat si no li haguessin dit res. En serio, començo a pensar que el dolent de la pel·lícula és el Cap, a excepció d’en Bucky, tracta a tothom fatal. Tot i això és un plaer tornar-lo a veure, l’actor ha aconseguit la difícil tasca de fer el personatge carismàtic. I a aquestes alçades és entranyable. Això sí, és la peça perfecte per a sacrificar en pos del dramatisme. Estic d’acord en que matessin al Maximov en lloc d’ell (sí, se que molts em mataríeu per dir això, però jo ho vaig sentir correcte), si ell hagués mort a ningú l’hagués sorprès. I sí, el pobre Quicksilver queda una mica desaprofitat, però be, va ser un gir dramàtic que ningú s’esperava. A mi em va encantar el gir de guió. No dic amb això que l’haguessin de matar en aquesta pel·lícula, no hagués tingut sentit aquí, pràcticament era un acoblat. Però sí vull dir que crec que hauria de morir a Infinity War, a la part I per ser més exactes. I si pot ser que després es treguin a la Bishop per substituir-lo com a Howkeye, això seria genial. I donaria peu a portar els Young Avengers a la pantalla gran… Això vol dir que per fi podríem tenir justificació per a una seqüència gay en l’univers? Això mullaria molts conys.

Awsome

Però anem amb l’autèntic acoblat de la pel·lícula. Scot Land no sap ni el que fa allà (i tot i això és el que més orgullós i punyetes sembla estar a la presó. El postureig, quan mal fa). Quan li venen a dir que el Cap es necessita és corre queda extasiat com un nen de 5 anys. Tant que ni escolta la resta. Si en Tony li hagués demanat el mateix estic segur que hauria accedit (tot i que amb menys contundència, i possiblement hagués canviat de bàndol, però hagués accedit). Tot i això només per l’escena de l’home formiga tocant-li els bíceps al Cap aquest acoblament ja val la pena. Però parlem del que ens interessa. Giant-man és al·lucinant. Una mica lent pel meu gust. Però dona peu a una referència genial d’Star Wars al Parker, així que jo content. I també memorable la part on es fica dins l’armadura d’Iron Man i diu ser la veu de la consciencia. Uns acudits molt ben aconseguits, per molt que rebaixin el to de gravetat del conflicte.

Merda, soc el dolent de la peli

I finalment tenim a Steve Rogers. El Cap és… un despropòsit sincerament. Els seus ideals de rectitud es converteixen equí en superlativa tossuderia i el conflicte no és evitat simplement per la seva ineptitud per al diàleg (en Falcon aconsegueix més en 5 min robats a la presó que el Cap en tota la pel·lícula). Sincerament el Cap ha perdut amb aquest film molta part de l’encant que el caracteritzava. Representa que era un home fidel als seus ideals, impossible de tòrcer. Però aquí es torça per amor cap a un amic, fent perillar no sols la vida d’innocents si no la vida dels seus propis amics. Admeto que era difícil de portar, però crec que si ho haguessin aconseguit millor la pel·lícula hauria pogut ser molt més grandiosa.

TeamIronMan

Començarem amb el personatge del que tothom parlava abans d’entrar a la sala. Spider-man. Alguns diuen que és el millor Spider-man de la historia tot i el poc que hem vist d’ell. I el cert és que poden cegar-la en la seva pel·lícula individual, però de moment estic completament d’acord. Tobey Maguire mai em va convèncer en el paper i tot i que Andew Garfield no ho va fer gens malament (tot i que les seves pel·lícules sí) tampoc em va aconseguir convèncer. Tom Holland m’ha aconseguit convèncer en menys de cinc minuts. És jove sí, i que? Coi no veig quin és el problema. Sigui com sigui crec que si és o no el millor és força personal i discutible, però sobretot prematur. El que és menys discutible és que és l’Spider-man ideal per a l’univers cinematogràfic. Anem amb la seva entrada. La seqüència de Tony Stark a casa seva si que entra una mica forçada (més o menys com la de l’ant-man a la camioneta), però res exagerat. No trobo que sigui res agafat per les pinces (i m’encanta que la tia May no sigui la velleta a la que estem tan acostumats. I m’encanta que sigui oh deu meu, super sexy. I m’encanta que en Tony flirtegi amb ella, és genial. “Juventud divino tesoro” cita el dit, que cony te de dolent ser jove a veure?). El trepa murs ja s’havia esmentat en l’univers cinematogràfic i recordem que a Stark sempre li agrada tenir localitzades les possibles amenaces. Que volgués enrolar al seu equip un manipulable adolescent amb aires de súper heroi em sembla del tot coherent. Potser és quelcom una mica arriscat, immoral i explosiu, però collons, precisament això és el que faria Tony Stark (ergo encara és més coherent). M’agrada que hagin respectat el fet que les teles d’aranya siguin de la seva pròpia invenció però que hagin deixat a l’Stark encarregar-se del traje. Així donen mèrit a ambdós personatges i fan creïble la creació d’aquest. Però anem a l’humor. A alguna gent (a mi) li ha encantat, a d’altres els ha horroritzat. A veure, entenc que els acudits no et puguin fer gracia, entenc que puguis trobar que no era el moment (tot i que admetem-ho, en Peter no sabia ni on estava, des de la seva perspectiva sí era el moment), però que diguin que aquest humor no és propi de l’Spider-man em mata. Precisament han clavat l’humor propi de l’Spider-man. El dels còmics clar. Però que volien que fessin si no? Que imitessin a una fallida versió cinematogràfica anterior? Au va, jo amb aquestes tonteries no puc. Sigui com sigui em sembla la introducció perfecta del personatge (que sí, s’hauria d’haver fet abans, però un ha d’entendre que abans no es podia), la qual m’ha donat absolutament totes les ganes de veure la seva pel·lícula individual (en la qual no tenia masses ganes).

I passem del personatge més esperat de la pel·lícula al que menys…. War Machine. El cert és que és increïble la poca carisma que te el personatge en pantalla. Suposo que en certa manera està be, és un soldat i els soldats obeeixen. El seu perfil ideològic està clar des del principi (més clar que el del propi Iron Man) i el personatge depèn totalment de Tony, així que… be, diguem que si hi h un personatge que pertany més al seu bàndol que la resta aquest és War Machine. Però tot i que el personatge no li importa massa a ningú (les armadures automàtiques d’Iron Man 3 eren més carismàtiques) això no treu dramatisme a la seva quasi mort a mans d’en VIsion. Soc dels que pensen que l’haurien hagut de matar, però no crec que sigui un error garrafal. A més la idea de veure’l en cadira de rodes si es porta adecuadament em sembla molt suggerent. Si aconsegueixen desenvolupar el personatge en futures pel·lícules deixar-lo viu haurà valgut la pena, si no…. hagués tingut aquí una mort més digna que en l’oblit.

Quan ets el sumis de la relació

I parlant d’en Vision, hi ha molt a parlar. Igual que l’anteriorment esmentat no apareix a la seqüència inicial (una llàstima, hagués estat útil… i guai, hagués estat guai), però al contrari que aquest el seu carisma és desbordant. I sí, queda una mica ridícul amb roba “normal”, però d’alguna manera li queda estranyament be i casa amb la seva personalitat. Des del principi tenia clara la seva postura ideològica, però el fet que pràcticament sigui el fill del Sr Stark (brutal que es dirigeixi a ell com a Sr, un toc exquisit) decantava encara més, si és que era possible, la seva postura. Es nota que tot i tenir idees pròpies respecta de manera extraordinària la postura del seu creador. Però el pobre Vision surt malparat del conflicte. No parlem ja de el fet que aquest l’obligui a ser el carceller de la noia de la que inconscientment està enamorat, o que les circumstancies obliguin a aquesta a humiliar-lo i esclafir-lo contra el terra. La situació entre aquests dos es recuperarà, és més, aquesta petita desamistat donarà peu a un dramàtic retrobament que potser serà el desencadenant necessari per donar un pas per fi transcendent en el seu romanç. Però els problemes d’amors són coses menors, doncs Vision quasi mata a un personatge, un personatge del seu propi bàndol! Vision la intel·ligència artificial perfecte, capaç de raonar com qualsevol altre humà (sense ser per això un psicòpata homicida) i fins i tot sentir, sense renunciar per això a ser una espècie d’ordinador. Però tot i això ha fallat en la seva precisió  i el seu error quasi acaba amb la mort d’un amic. Vision era pràcticament un nadó, a la era d’Ultron es va veure obligat a combatre contra la criatura que pràcticament era el seu pare en pos d’un be comú. Però en aquesta parada de la seva vida es veu obligat a combatre els embats de l’amor (i el rebuig) a més de la culpa i el remordiment, de les conseqüències de fallar. Civil War ha representat moltes coses per a molts personatges, però per  a Vision ha significat un pas cap a la maduresa (emocional).

La mami de la pandilla

Tenim també a la fantàstica Natasha Romanoff, el membre més ambigu de tots. La seva formació com a espia la fa posicionar-se de manera quasi adoctrinada a favor del govern. Però per altre banda la llibertat i la rebel·lió contra les opressives institucions que abans la reprimien i de les quals es va desfer pugnen per dir-li que el Cap te part de la raó. Tot i que de fet apareix en escenes molt comptades la Viuda Negre te un protagonisme sorprenent (és sorprenent com tants personatges poden tenir tant protagonisme sense que exploti la pantalla o algo. I a sobra no se sent saturat). En definitiva Natasha ha de lluitar contra els seus dilemes interns per recolzar al bàndol adequat, tot i no saber mai del cert de quin es tracta. Al final l’agent secreta acaba fent una mica de mare dels dos nens que es barallen, convertint-se en una mena d’intermediari que pugna per equilibrar el conflicte i intentar en va que aquest es resolgui sense arribar a la situació critica de la violència. Amb la pel·lícula quasi confirmada de la Viuda Negre entre el rumors d’internet (encara que en un futur molt llunyà segurament, Fase 4) la forta i marcada presencia del personatge en aquesta pel·lícula dona més números als directius per què s’atreveixin a embarcar-se en el projecte (seria fantàstic que Clint Burton morís a Infinity War i després reapareixes en una posterior pel·lícula de la Viuda, essent preqüela es clar).

I anem amb el que indiscutiblement és el millor personatge de la pel·lícula. El millor portat, el millor justificat, el millor conclòs, el millor traje i… be que es roba la pel·lícula vaja. Black Panther. Tenia moltes expectatives posades en el que va ser el primer súper heroi negre de la historia (tot un títol aquest), moltes. Però les ha superat totes. Després de Dr Strange la pel·lícula que més ganes tenia de veure era Capitan Marvel (Carol Dambers és la meva súper heroïna preferida) però després de veure l’aparició estel·lar del rei de Wakanda, molt em temo que Black Panther li ha robat el lloc. Impacient. Fins aquesta pel·lícula no teníem cap súper heroi negre especialment carismàtic (tot i que Sam Wilson s’ha redimit, així que ara en tenim dos, llàstima de War Machine), però T’challa es roba tots els números per ser el millor súper heroi negre del cinema en… be, molt, molt de temps. Comença la peli com un príncep relaxat i còmode en l’ambient polític (tot i que com tot bon governant detesti la política), conscient de que la responsabilitat del tron queda llunyana el príncep procura gaudir del que li queda encara de joventut abans que el seu pare decideixi retirar-se. Però el pobre príncep es troba amb que la retirada del tron del seu pare és més prematura i violenta del que hauria esperat. Amb el dolor punyent al pit, s’enfunda el vestit ancestral de batalla i amb port majestuós s’alça decidit a clamar venjança. I quina venjança. És imponent, sigil·lós, poderós, quasi invulnerable. Cada cop que aterrava amb lleugeresa felina em quedava amb la boca oberta, no se com ho han fet, però està molt ben aconseguit. Les seves seqüències son brutals i els seus motius se senten els més reals, profunds i punyents. Però tot i ser el que sembla estar afectat per motius més profunds, és l’únic capaç de reaccionar i adonar-se del malament que ho estant fent tot. Adonar-se de que la venjança no és el camí. T’Challa (que no Black Panther) és de fet l’únic heroi de la pel·lícula. Però no és sol en l’heroïcitat d’adonar-se del correcte tot i ser qui te els sentiments més punyents en contra. T’Challa és majestuós. En cada moviment, en cada frase, en cada mirada, inspira respecte. Sembla ser l’ideal de rei artúric, l’ideal de noble guerrer, i no sol són aparences. En definitiva Marvel ho ha tornat a fer (amb spider-man també, tot i que això ja no és tant absolut)  i ens ha portat la millor versió del personatge que ens podia donar.

I és clar tenim a l’irrepetible Tony Stark que tan carismàtic com sempre ens ofereix la versió més insegura i personal de si mateix. No deixa de ser el de sempre, però tenim un Tony abatut, esgotat, que s’esforça tot el que pot per sostenir el seu món i enfrontar-se  a les conseqüències dels seus actes mentre el que se suposa que era el seu amic no fa més que posar-li la traveta. I dubta, dubta de si està fent el millor. Dubta tot i que ho tingui clar, tot i que la lògica li digui que està fent el correcte. Per què ja s’ha equivocat altres vegades i al cap i a la fi no és un malvat contra el que s’enfronta, és el Capità Amèrica. És un líder trencat, amb els arguments però sense la convicció, s’esforça per fer el correcte i tot i així el continuen veient com un esser egoista i despietat. Hi ha una tragèdia molt forta en el personatge, sobre la que la pel·lícula no es recolza ni sobre explota (per sort). Però el moment àlgid del personatge és quan descobreix qui va ser el responsable de la mot dels seus pares (en l’escena final el primer que vaig pensar va ser que era l’escena on matava als pares de l’Stark, al final resulta que vaig tenir raó). No sols el ditxós soldat d’hivern que tants problemes li ha portat és el responsable de la major tragèdia de la seva vida, si no que el Cap li havia estat amagant. En aquell moment el conflicte si es fa punyent i sanguinari, hi ha ànsies de mort i desapareix qualsevol rastre de la baralla de coixins. En definitiva una batalla molt millor executada que la de l’aeroport, amb la seriositat que mereixia (tot i que m’agrada més de l’aeroport, no te el to que mereixia, però és collonudament èpica).

TeamHelloKitty

Millor ens quedem amb l’original no?

Tenim a “l’antagonista” de la pel·lícula que amb un innecessari nom de baró Zemo es passeja pel metratge embolicant els fils per incendiar el conflicte. Se l’ha criticat molt i la veritat, era un personatge innecessari, però tampoc està tant mal portat. El seu pla no és absurd i te perfectament sentit dins el context del film (i això en una pel·lícula de súper herois ja es molt.. ehhm Lex Luthor ehhm Batman V Superman). Potser sí, els seus motius són una mica fàcils, fins i tot repetitius en la mateixa pel·lícula (el drama familiar ja apareix dues vegades per part de T’Challa i Tony Stark), però no per això són mals motius. En definitiva el personatge aconsegueix guanyar cert carisma entre tants titans i això te mèrit. Però el nom de baró Zemo queda amb ell malaguanyat (a no ser que el vulguin reutilitzar en un futur) i el personatge comet el pecat de resultar innecessari en una pel·lícula amb tants personatges.

Jeje, no s’ha enterat que m’he colat.

En Deadpool(veure ressenya) és genial, el seu humor gamberro i desenfadat…. No espera, aquest no va en aquesta ressenya. Puto Deadpool ja me l’ha tornat a liar.

I com no parlar del general Ross. Be, poc es pot dir d’aquest personatge, el seu paper era senzill i el porta a la perfecció. Un general estricte, un militar empedreït i obstinat amb una visió limitada i opressiva del món que sense gaires mires només sap recórrer al control per garantir la seguretat. Ell ho fa amb bones intencions, però no te visió. No m’hagués agradat veure confirmats els rumors que asseguraven la seva transformació en Red Hulk. Més endavant sí, a la fase 4 quan Hulk torni a la terra. Però fins llavors res de Red Hulk(això inclou Infinity War).

TeamIronMan

En definitiva la pel·lícula ha estat menys del que podria haver estat però molt més del que esperava. Més divertida, més complexa, més ben portada i més increïblement molona. Una petita joia dins l’univers cinematogràfic que tot i els seus defectes m’atreveixo a col·locar com la millor de la franquícia. Totalment recomanable.

5 pensaments quant a “Capitan America: CIVIL WAR”

    1. Coincideixo, es postula com la millor del genere. I això que de moment competeix contra Deadpool, que no estava gens malament. Està per veure quines cartes juguen Suicide Squad i Doctor Strange (en aquesta tinc motles esperances). En la franquicia d’x-men no tantes, les vaig perdre amb days of future past i es van enfonsar en veure el ridicul look d’apocalipse. Però be, potser em sorprén, però de moment ni tan sols tinc intenció d’anar-la a veure al cinema, aixi que…

Deixa un comentari: