One Piece 930 – Poble Eibisu

L’emperadriu assalta l’emperador

Aquest episodi es veu clarament dividit en tres parts diferenciades la primera de les quals titula el capítol. El més curiós de tot plegat és que aquesta primera part que rep l’honor d’anomenar aquesta fracció d’història és segurament la que menys interès causi a l’espectador. No per ser una part avorrida o anecdòtica, si no per l’impactant de les altres dues. No obstant, aquesta part segueix amagant la seva importància i em referma en la idea de que aquell rodamón que trobà a en Zoro en la seva pèrdua esdevindrà en algun punt clau del que està per venir. Se’l presenta com un viatger errant que deambula d’aquí cap allà, aparentment conegut per tothom en aquest poble de rialles. Una mena de guia turístic que porta al lector a través dels racons més desapercebuts d’aquesta diversa societat feudal. Com aconseguirà Oda que aquest personatge assoleixi la transcendència a través d’en Zoro em costa d’imaginar, però suposo que quedarà més clar quan s’arribi a creuar amb altres membres de l’aliança (si és que realment passa mai de ser un guia turístic).

Realment dona que pensar
Realment dona que pensar

Pel que al poble en si fa, Oda ens mostra una materialització hiperbòlica del positivisme extrem a través de les rialles impossibles de la gent més pobre del país. El seu humor de pobres, resulta entranyable i càlid a l’hora que en certa manera, incòmode. Per que ells, tenen problemes més greus que tu, que jo, que tots els que vivim en el present bondadós, però ells riuen, sempre riuen. Riuen per que la vida és un do meravellós que és millor no malgastar entre llàgrimes. Per que si pots escollir, sempre millor riure que plorar. Viure la vida amb intensitat, encara que sols t’aporti penúries. És una filosofia senzilla, quasi més una idea, un sentiment. És vitalitat en forma d’alegria, és la proba de que el món pot ser un lloc millor si hi posem de la nostre part.  Per que serà que els pobres riuen més que els rics?

La segona part, potser la més impactant de totes narra l’intentona de l’emperadriu per aterrar en territori de l’emperador i cometre la desitjada múltiple venjança. A l’hora que ens mostra els esforços de l’emperador per expulsar-la i impedir que s’acosti a les seves terres. Això ens mostra un cop més el poder de la Big Mom. En Kaido la tem. Aquell que ha ridiculitzat a en Luffy en un enfrontament directe la tem, l’immortal que desitja la mort i la cerca. Segurament el que temi no sigui tan enfrontar-la si no la capacitat que aquesta pugui tenir per desbaratar els seus plans. En tot cas l’emperadriu sembla determinada a assolir el seu objectiu i aturar-la semblà ser una proesa difícil d’assolir. És en aquest moment d’extremada urgència quan Oda decideix que és bon moment per demostrar-nos la força de les mans de l’emperador (cosa que vol dir que segurament aviat veurem una mostra de poder de l’altre). Així doncs King apareix per salvar el dia i repel·lir amb un sol atac l’intentona de l’emperadriu. Oda sempre ha tingut  molt present que un sol i contundent atac és a vegades molt més expressiu que una innecessariament allargada batalla. Ho ha demostrat innumerables vegades (en Bellamy i el famós cop de puny de la subasta d’esclaus són els millors exemples) i aquí ho empra per exemplificar el seu poder i posar-lo sobre la taula, impedint-nos a l’hora veure’l en plena acció. Per que no ha arribat el moment de desfermar-se, la narrativa necessita contenir l’acció per fer-la explotar en el moment més propici: el moment de les hòsties.  Veurem llavors fins a quin punt fan trontollar la terra els cops d’aquests titans.

És a l’hora raro i imponent

Finalment, l’ultima part ens porta fins la fugida d’en Sanji i companyia que intenten evitar esser descoberts pels dinosaures viscerals que no dubten en destruir-ho tot al seu pas per tal de descobrir-los. En Law, ment racional del grup aboga per desaparèixer com el fum i deixar-los a la seva sort. Però el cor cavalleresc d’en Sanji no pot abandonar a una dama en perill, no pot ignorar la seva necessitat de lluir-se  al rescat. Així es llança al rescat, doncs, mentre no el descobreixin no passa res. Oi? Així que davant aquesta idea senzilla Oda ens planta un primer enfrontament. Per que encara no ha arribat l’hora dels titans, però no implica que no ens pugui caure un toc d’acció. Però això no és tot, doncs Oda ens sorprèn amb el nostre cuiner sostenint entre les seves mans una de les fàcilment reconeixibles armes del Germa. Un regal insòlit, fins a quin punt desfermarà el seu poder? Segurament serà un combat breu, però no endevino fins a quin punt resultarà fàcil o difícil l’enemic. En tot cas Oda comença a preparar el camí cap a l’acció que vindrà, per que quan comencen les hòsties, son difícils d’aturar.

ab065c69-0702-46ae-ab5f-dfe0646dfaa0-2.jpg

Deixa un comentari: