One Piece 937 – Gykumaru del pont Ogachi

Zoro sexsimbol

Un episodi que ha deixat contents als fans. I és que no és d’estranyar. Veure en Zoro en acció sempre mola. I més si el posen en problemes (encara que sigui fent trampes). Veient les reaccions a l’episodi, m’he adonat que el fandom en general te una relació molt homoeròtica amb l’espadatxí. Només de veure’l es posen erts i obliden tota la resta. Tot plegat forma part d’aquesta seriositat que envolta el personatge i el fa distanciar-se de l’humor en el que es mou la sèrie. Per que en Zoro dona peu a fer humor, però no es fa partícip d’aquest. No participa (no en gran mesura), en les ximpleries dels navegants i forma junt amb la Robin una ancora en que agafar-se a la seriositat subjacent a l’humor. Però a vegades cal recordar que tractar quelcom des de l’humor no equival necessariament a no prendre-ho amb seriositat. L’humor sustenta One Piece i és gracies a ell que es manté fresc després de tant de temps. A vegades se’l ninguneja quan aquest s’obre camí fent-se partícip en grans moments de tensió. Però no cal oblidar que de no obrar així, probablement la sèrie no hagués arribat fins on és avui.

Enceta l’episodi establint una connexió inesperada entre la Big Mom i en Queen. Mentre ella proclama als quatre vents el seu desig fervorós de menjar cert àpat, en Queen presumeix de posseir-lo tot per ell a l’altre costat de l’illa. És evident que aquest petit detall desencadenarà d’una o altre manera un gran conflicte. Però em semblaria una mica decebedor que fos el recurs que empraria Oda per salvar a en Luffy de la seva condemna. Com a molt m’agradaria que fos el detall que li permetés fugir ben lluny, quan ja havia aconseguit escapar per si mateix.

La resta de l’episodi transcorre en un continuat conflicte entre en Zoro i un parell d’adversaris que li surten al davant (per que si no seria incapaç de torbar-los). La veritat és que m’ha sorprès bastant com ha girat els esdeveniments el bo de l’Oda en un moment. D’entrada en Zoro s’enfrontava a un paio que semblava dir molt per la boca però actuar més en una defensiva oportunista. La típica tàctica de provocar a l’oponent per poder atacar-lo quan baixi la guàrdia.  Brut, ruïnós, però eficaç. Una tàctica més per afrontar la batalla. Però quan l’escena comença a desviar-se cap a una temptadora revelació sobre les espases negres un segon adversari apareix per tallar la declaració i potenciar la incògnita. Però no be sol.

Era evident que la cortesana no havia mort amb tanta facilitat. No només per que Oda no mata a ningú. Si no per que la narrativa havia donat un pes brutal al personatge com per aparèixer simplement per morir poc després, sense fer res mes transcendent que el fet de defallir. La presentació era excessiva pel poc paper jugat i era evident que el personatge encara tenia molt paper a interpretar. Que se la trobi en Zoro em sembla força encertat, per que es en certa manera el més desvinculat de tot i permet donar al personatge un ambient aïllat en el que seguir desenvolupant-se. Les circumstancies en que ho fa, esdevenen encara més propicies. En un moment ens demostra que no és només una mala puta sense escrúpols. És algú disposat a sacrificar-se per aquells a qui aprecia (t’imagines que hi hagués un rollete entre aquesta i l’espadatxí?).

En qualsevol cas en Zoro es veu embolicat en un conflicte a dos bandes on dos oponents: un sanguinari assassí sense escrúpols i un guerrer oportunista de flexible moral es coordinen per posar-li les coses complicades. Però en Zoro és en Zoro i tot i les trampes rastreres dels dos adversaris no pot si no somriure davant el repte. I quan cau la primera sang, l’espadatxí s’encén davant la perspectiva d’un bon encontre. I quan s’encén, és imparable.

Deixa un comentari: