Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç:http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/
L’aventurera de mirada penetrant
07/05/2016
Be, aquest cop si que es pot dir que m’he pres el meu temps. Una setmana fa ja que vaig entregar el petit sobre.Tot i que tampoc seria encertat dir això. Doncs de fet simplement he estat ocupat amb altres coses. És dur descobrir que un te vida. Sigui com sigui aquesta és un atrapasomriures especial. Com tots suposo. Si retrato aquí una bellesa és per què aquesta és única i incomparable. Per que m’ha copsat, la seva aura m’ha embolcallat i m’ha arrossegat com una sirena a les profunditats de la follia. De belleses n’hi han moltes i de moltes menes. Per desgracia, més menes de els que jo pugui apreciar.
És dur adonar-se que hi ha bellesa allà fora patint, bellesa solitària que sense ulls que l’apreciïn pateix en silenci, quasi necessitant, que algú se li acosti i li xiuxiuegi a l’oïda que és bonica. Però el món ho és de dur, no sempre hi ha temps per dubtes i lamentacions. La sang dels nostres ancestres ens ha procurat un món més tou, adequat per resistir els embats de les tempestes que ens assolen. Però l’home sempre buscarà un problema més amb que donar tragèdia al seu temps. N’hi ha però, que viuen en tragèdies crues i reals que assolen el seu món. N’hi ha que resisteixen a dolors més profund i arrelats que nosaltres, els acomodats patidors dels problemes del primer món, no podem arribar a concebre. I en aquell que resisteix contra la tempesta, que s’alça contra els vents de l’infortuni i navega audaç en l’adversitat: en aquell hi ha indubtable bellesa.
En aquest cas és important remarcar l’escenari on es va produir l’encontre. Era el dissabte 7 de maig i jo em trobava passejant pels vols inesgotables del saló del còmic. Havia portat varis sobres, sabent la de belleses que corren per l’indret. I sent com soc amant de l’extravagància, no dubtava en pensar que la possibilitat de topar-me amb la necessitat d’entregar un sobre urgís de forma quasi alarmantment freqüent durant l’estada a l’event. Per sorpresa i alleujament meu, la sensació no em va sobtar tan com pensava, suposo que estava submergit en l’experiència. Recorria incansable els extrems del pavelló contemplant la disbauxa i l’ambient jocós i amigable que hi regnava, repartint abraçades i generant amb el meu aspecte estrambòtic més d’una mirada de desconcert. Dedicat a nodrir-me de l’ambient, potser no vaig parar-me a contemplar les nombroses belleses que homenatjaven l’indret amb la seva presencia. Potser evocat a un altre mena de contemplacions no em vaig parar a escrutar la bellesa femenina. Potser l’alegria de l’indret no va esdevenir l’ambient propici per submergir-me en un transit de profunda apreciació. Fos quin fos el motiu, aquell dia, entre tantes belleses, només vaig entregar un sobre.
I el fet que fos ella l’única d’entre tantes en aquell indret que cridés la meva atenció; l’unica d’entre centenars que atrapés la meva mirada; aquest fet ja val per si sol una entrada en aquest projecte. Ella, que abraçava amb força la vida que li ha estat donada, que m’abraçava a mi. Única, irrepetible.
El primer cop que la vaig veure va ser acompanyant a ma germana a comprar un granissat. Estava asseguda sobre la seva cadira conversant amb una colla d’amics també asseguts en una colla de bancs. De seguida em va cridar l’atenció. Potser a altres no els ho hagués fet, hi havia en la seva companyia d’altres belleses d’atractius més comuns, però va ser la seva bellesa la que em va cridar l’atenció. Varies vegades he dit que el que jo veig i retrato aquí és poc probable que ho veiessin altres que espiessin els meus passos i contemplessin les meves imatges. La meva visió és molt personal, una contemplació de la bellesa molt pròpia i arrelada en detalls potser imperceptibles per a altres ulls. Jo en ella vaig veure alguna cosa, algun no se què brillant en aquells ulls que em van descobrir mirant-la. No obstant no li vaig entregar el meu sobre, suposo que em podia la timidesa i em feia vergonya irrompre en el grup que semblava conversar tan amigablement. Així que vaig marxar pensant que potser m’hauria d’haver atrevit a entregar-li la carta. Per sort els salons són sempre quelcom molt circular, qui hi hagi anat al menys una vegada m’entendrà de seguida. Dones voltes i voltes i si hi estàs gaire estona sempre t’acabes creuant a la mateixa gent varies vegades. Aquest és clar va ser el meu cas. No vaig trigar molt a tornar-me a topar amb ella, acompanyada aquest cop per una única amiga que per la meva sorpresa portava també un cartell de Free Hugs. Com mana la tradició vaig abraçar a ambdues. Va ser una abraçada càlida, alegre, com la majoria que es reglen en l’anonimat. I amb un somriure me li vaig parar al davant i li vaig demanar que esperés un moment. La veritat és que va ser una mica vergonyós, doncs com sempre portava el petit sobre amb la carta dins el llibre. Sols que aquest cop en comptes de portar el llibre a la mà, com acostumo a fer, el portava enterrat al fons de la motxilla. Així que vaig haver d’ajupir-me i treure’m la motxilla per rebuscar en el seu interior a la cerca del present desitjat. Però no sols vaig retenir-la a ella amb la meva acció si no que al mig del camí vam obstaculitzar parcialment el transit. Tot plegat més problemàtic del que havia previst. No obstant la petita incomoditat del moment a ella li va arrancar un petit somriure, potser maliciós. Així que de ben segur va valdre la pena. Un cop per fi trobat el sobre li vaig deixar sobre les cames i em vaig acomiadar. Ella em va mirar estranyada i va mirar al seu temps a la seva amiga. Suposo que el fet que un desconegut t’entregui un sobre no és quelcom normal. És clar que més la devia sorprendre descobrir que aquell petit sobre la coronava com la noia més bonica del món.
Portava roba senzilla, còmode. Res estrafolari o cridaner com és usual en aquesta mena d’events. Una dessuadora desgastada de color grisos, sense cap logotip ni estampat. Amb les mans còmodament allotjades dins de les mànigues en un posat que li conferia certa adorabilitat. Uns texans qualsevol, que sense res d’especial penjaven de les seves cames. Al voltant del coll hi duia uns cascos per escoltar musica, tampoc estrafolaris, d’allò més normals, però d’aparença practica. Una amant de la musica suposo. Per algun motiu li adjudico certa preferència pel rock dur. Potser el seu aire de fortalesa, la duresa en la seva mirada, no ho se. A sobre les cames hi duia una bossa també sense res d’especial d’aspecte, com la resta, pràctic i usual. Com veieu, no era algú que destaqués per la roba que la vestia. Roba senzilla i còmode, en mig de l’extravagància. Potser és això el que em va cridar l’atenció, la neutralitat en mig de l’inusual. Però m’atreviria a dir que va ser la seva mirada.
Tenia els cabells arrissats, tot de flocs de cabells recargolats de manera irregular conferint una abundància salvatge en la seva curta cabellera que entre corbes retallades amb prou feines arribava a la seva espatlla. Però en tota aquesta normalitat hi havia un toc d’atenció. I és que en aquells cabells de color fosc hi vivien escampats traços d’alegre blau. No un blau elèctric cridaner, ni tampoc un blau suau i indulgent. Més aviat una mena de barreja d’ambdós, entre la suavitat alegre del blau cel i la profunditat insondable del blau marí, amb un toc és clar d’aquella energia inconsumible del blau cridaner que aclapara totes les mirades. Aquells flocs de blau repartits entre els seus cabells conferien al seu retrat un detall magnètic pel que no vaig poder evitar quedar atrapat. En la còmode normalitat quotidiana del seu aspecte confortable els feixos de blau que fluïen entre els seus cabells significaven per mi el contrast de la normalitat present, de la quotidianitat arrelada. Eren una petita i subtil rebel·lió contra l’establert. No vull dir amb això que portar els cabells tintats avui en dia sigui una transgressió social. El que vull dir es que el destí li havia donat a aquella noia uns preciosos cabells bruns, però ella no es conformaria amb viure tota una vida amb un consuetudinari color. Per molt bonic que fos ella volia viure i explorar mons desconeguts, volia arribar allà on els seus esforços la poguessin portar. Ella no volia vestir a la moda i participar en els rituals d’intercadència social en els que s’avesen la majoria. Volia explorar, descobrir nous móns, nous universos. I aquella pinzellada de blau en els seus cabells semblava un signe evident de la seva passió per sortir a provar coses noves, a indagar en experiències que li omplissin l’anima. Ella era una aventurera, que rodava pel món a la cerca d’experiències que omplissin el pou de la seva curiositat.
Es en aquesta enèrgica cerca, aquesta fictícia realitat, és on rau gran part de la bellesa que emmarca aquest retrat. L’exploradora que volia descobrir mons tot i l’insistència del món per allunyar-la de les aventures perilloses, o potser precisament per això. Fos com fos ella vivia rauda i veloç cap a una nova aventura, amb la il·lusió als ulls de trobar l’extraordinari.
Però no tot era aventura i il·lusió en els seus ulls. Hi havia una trista silueta, el fantasma de les amargues estones de dol. Doncs hi havia pèrdua en el seu camí. Hom es pregunta si havia passat llargues estones plorant pel destí que els deus li havien ofert. Per molta energia que un posi en enfrontar el món, per molt optimisme agosarat, sempre arriba un moment on et fallen les forces i el dubte t’assola amb tota la seva fúria. Doncs vivia en la meva dolça aventurera un matis de tragèdia indubtable. Quelcom pel que res podia fer ni podria fer mai. Tenia els ulls cansats, sols això m’ho indicava. Podria ser que el cansament fos degut a les inesgotables voltes pel saló, però m’atreveixo a augurar raons més profundes. Un mal dia, potser una mala nit. La il·lusió de l’ambient portava de nou l’alegria al seu cos i aconseguia maquillar el dol que l’havia assetjada, però l’ombra de dol seguia allà, acusant-la amb innegable persistència. Hi ha tanta bellesa en la tragèdia, en la injustícia. Ja ho sabien els grecs quan van convertir la tragèdia en la icona de l’art escènic. Res ens identifica com ho fa el dol i a la vegada res ens n’allunya més.
Tenia una rostre tendre, traçat amb fines línies. Els seus ulls eren el que més en cridava l’atenció, amb aquesta mescla d’il·lusió i de dol que podria fer estremir a qualsevol mortal. En certa manera, aquells ulls recordaven a un la seva pròpia mortalitat. El fugaç d’una vida humana. El record inexorable de que la vida se’ns en va, sempre arriba el final. Però no era un record amarg ni tràgic; era un record que tot i tenir en ell certa melancolia pugnava amb energia per convidar-te a viure el moment mentre aquest duri. Recordo el seu nas de faccions fines, que dotava al seu rostre d’un atractiu que em resulta difícil explicar. D’alguna manera allargava el rostre arrodonit conferint-li certa duresa a la seva dolçor, certa elegància. Per què el seu era un rostre dolç, però era un rostre dur. Marcat per la intempèrie de la vida. I en aquestes dures faccions més que en les dolces vivia el seu gran atractiu. Aquells traços de duresa que et captivaven quan et mirava, hipnotitzant-te amb la maduresa de la seva serenor. Oh qui pogués ser al seu costat i fer-la somriure i esborrar amb un bes, per un instant, tota la duresa d’aquell rostre curtit pels temps. Qui pogués ser l’amant escollit per la viatgera dels temps que roda pels camins de la vida.
La seva cadira, com la roba, era senzilla, còmode, funcional. No es que hi entengui molt de cadires. Mai m’he vist en l’obligació de muntar-ne una. La seva tenia l’aspecte d’un afable company. Com el gos que ni gran ni bonic, amb aspecte vell i descuidat és el millor gos del món per què sempre està al teu costat. Així era la seva cadira, en certa manera un element inseparable, un company de viatge que ella no havia escollit. Però un company de viatge que l’ajudava a suportar els embats de les ones. Diuen que és absurd agafar carinyo a un objecte. Que un no s’ha d’entendrir amb un cotxe o un vaixell, que no s’ha de posar sensible per abandonar una casa o llençar un objecte que t’ha fet un llarg servei. Però gosaria dir que hi havia certa estima en com ella tocava amb els seus fràgils dits la superfície gastada d’aquelles rodes grises. La quotidianitat inseparable condueixen a un inevitable afecte, doncs ho vulguis o no, quan un t’acompanya en bons i mals moments, acaba per obrir-se una escletxa al teu cor.
Era doncs una empedreïda aventurera, decidida a rodar per món amb alegria. Però no sense cert rastre de trista melancolia en el fons dels seus ulls. Ella passejava pel salo, amb el seu mig somriure. Era bonica, tendre i dura, fràgil i curtida. Potser ho sabia, potser sabia que la bellesa vivia en ella per molt que ella desitgés d’altres coses. Però el que potser no sabia, és que en aquell indret i en aquell instant, en aquell saló atestat de belleses i en aquell dia ple de enèrgic entusiasme, va ser la seva mirada dura el que em va captivar. Va ser ella indubtablement, la dona més bonica del món.
Poc després de l’èxit de la primera temporada de Daredevil (
Al contrari que amb la primera, aquesta segona temporada sí podria ser dividida en varies parts. Jo m’atreviria a anunciar-ne tres: la part de The Punisher, la part d’Elektra i el judici (que al seu temps mou dues histories paral·leles) i finalment la part de la mà(que tot i que en menor mesura, també mou dues histories paral·leles). Per tant la segona temporada diversifica, explicant-nos moltes més histories de gran qualitat però perdent inevitablement la cohesió compacte de la primera. Però no dic que sigui dolent, és el que la segona temporada havia de ser. La primera ens presentava el personatge i ens explicava la historia dels seus començaments a l’hora que ens introduïa el context del crim dins la ciutat i un dels enemics més potents del defensor. En la segona és el moment d’expandir el seu univers, ja sabem qui és i on viu, sabem que el rodeja, ara es torn de mostrar-nos més d’aquest extens univers i presentar-nos més personatges que posteriorment donaran riquesa a altres histories de naturalesa potser més similar a la primera (tot i que no l’hi donaria masses papers a la possibilitat). No obstant la trama segueix sent continua a través de totes les seves parts, tot i ser divisibles tenen entre si fortes connexions i influencies i no es podria explicar les posteriors sense les anteriors.
La primera part i la que més ha agradat a la immensa majoria(entre els que m’incloc) perfila els ideals de Matt Murdock front a una ideologia més agressiva i visceral que parteix de les mateixes idees. Serveix doncs, per definir els límits de la seva moralitat. Daredevil és un vigilant, un individu que apallissa als delinqüents i els dona una lliçó i un missatge. Els ensenya amb els punys el que no es pot fer a la seva ciutat. Però el dimoni de la cuina de l’infern no mata, per què és la seva línea i creuar-la suposaria no tenir aturador. Creu en donar segones oportunitats fins i tot a qui no les mereix. Sap que això portarà conseqüències, sap que si apallissa a un criminal i el lliura a les autoritats en dos mesos podrà ser reincident que haurà de tornar a apallissar per crear un cercle viciós sense fi. Però està disposat a portar aquest pes sobre les seves espatlles perquè simplement és la manera correcte de fer les coses i creu en la humanitat de les persones. Per altre banda, un nou vigilant apareix a la ciutat. Un violent justicier que assassina indiscriminadament bandes senceres de les màfies que pugnen per apoderar-se del buit criminal que va deixar Wilson Fisk (l’antagonista de la temporada anterior). Al contrari que Daredevil, The Punisher (El castigador, un nom molt encertat) és un vigilant venjatiu que creu fermament en eliminar l’escòria que corromp la ciutat de l’única manera en que definitivament no podran tornar a delinquir. Aquest contrast ens brinda una marc perfecte per contraposar ambdues ideologies i reflexionar sobre les seves implicacions morals. The Punisher acusa a Daredevil de la futilitat de les seves accions, de no tenir els collons per acabar la feina i d’estar a un mal dia de ser com ell. Daredevil recolzant-se sempre en la forta moral que el sosté intenta fer veure a The Punisher que hi ha un altre sortida. Aquesta part de la temporada te una tensió i presencia brutal amb una trama visceral on The Punisher persegueix els criminals que es proposa caçar i Daredevil persegueix a The Punisher per impedir que els extermini. M’atreviria a jutjar que potser el millor de tota la temporada és l’escena on ambdós vigilants discuteixen a la teulada després que The Punisher hagi encadenat a Daredevil. Com es confronten i defineixen ambdues ideologies amb silencis tensos i diàlegs aguts i profunds dona manifesta rellevància de la qualitat extraordinària de l’equip creatiu que ens ofereix aquesta fantàstica ficció. Si alguna cosa se li pot retreure a aquesta part és el fet que The Punisher sigui tan carismàtic i tingui tanta presencia en pantalla que sovint ofusqui al propi protagonista. Fent que alguns se sentin més identificats amb l’assassí venjatiu que amb l’heroi defensor. Però això només fa que conferir possibilitats al rumor que va sorgir d’una futura sèrie de The Punisher que crec que encantaria a tothom.
La segona part resulta ser també la segona que més m’ha agradat. Després de la captura de The Punisher, la ciutat terroritzada pot respirar tranquil·la i dedicar-se a jutjar al monstre que ha emplenat els seus carrers de sang. Alguns el veuen com un heroi que dona als criminals el que la policia no es capaç de fer per si sola. D’altres, com un maniàtic homicida que posa en perill al seguretat dels seus fills. The Punisher es creu culpable, és perfectament conscient de que el que ha fet està malament i no te perdó. Però no se’n penedeix, no se’n penedeix per què algú ho ha de fer i ell està disposat a fer-ho, un altre cop si cal. És en aquest context quan Nelson & Murdock decideixen (per idea de Murdock, el nostre Daredevil) agafar el cas més difícil de la historia de la ciutat i defensar a The Punisher. Aquesta part ens brinda una batalla judicial molt ben dirigida i emocionant on les habilitats de Foggy Nelson surten a relluir com no havien aconseguit fer-ho en l’anterior temporada. Com va fer House of Cards (
La tercera i ultima part serveix per connectar tot el món científicament plausible (més o menys) en el que fins ara havia viscut la sèrie amb la vessant més mística i espiritual dels còmics. És un procés difícil donat el greu de realisme i duresa que havia manejat la sèrie, una transició realment laboriosa de dur a terme i més si es vol fer ben feta. I realment no m’imagino una manera d’haver-ho fet millor. Les peces encaixen quasi amb naturalitat en aquest canvi de paradigma. En la sèrie se’ns revela l’existència d’una mil·lenària organització: The Hand. La qual busca més o menys tenir el control global del món des de les ombres. Per a fer-ho des de temps ancestrals han cregut en un arma mística capaç de donar-los el poder per doblegar qualsevol adversitat, existeixi aquesta o no (la sèrie viu en l’encert de no deixar-ho clar). En aquesta part la intervenció de The Punisher es veu relegada a pràcticament un parell d’escenes per donar lloc a la letal Elektra (cosa força justa tenint en compte que Elektra no havia aparegut en el primer terç de la temporada). Durant aquest transcurs, amb la relació entre Karen i Matt definitivament espatllada es revifarà la passió que temps enrere va ofuscar a Matt i Elektra i començarà paral·lelament una creuada d’ambdós tant per aturar els malvats plans de The Hand com per demostrar la humanitat d’Elektra, una assassina entrenada des de la infància que es creu resignada a no poder albergar bondat. Introduint en ella de la manera més orgànica possible el misticisme de The Hand la part acaba sent la menys bona de les tres. No obstant això no implica que sigui dolenta. La pugna inesgotable de Matt Murdock per buscar en la seva estimada un oasi d’humanitat mentre aquesta es veu obligada a afrontar la traïció del que va ser el seu mestre (Stick, el mateix que va tenir Matt Murdock) i l’evidencia reiterada de que viu en ella una assassina que no pot contenir-se de matar, converteixen aquesta part en una petita joia en el camp de l’espiritualitat de l’esser que per desgracia es veu tacada per una difícil transició de paradigma i un parell d’errors menors que podrien haver estat més ben lligats.
The Punisher és un ex militar altament qualificat que va perdre la seva família en una picabaralla entre bandes i que va sobreviure per portar al venjança a la terra. Després de sobreviure a una bala que li va travessar el crani en l’accident que va aniquilar la seva família The Punisher converteix el càstig de la injustícia en el seu únic motiu per viure. L’actor que l’encarna sembla ser per esclafadora opinió popular haver nascut per al paper (com cert actor que caracteritza a cert súper heroi amb armadura…), opinió amb la que més o menys estic conforme. El que és indubtable és que el personatge te una presencia brutal i podria carregar perfectament per si sol tot el pes d’una temporada. Tot i la seva poca presencia durant la tercera part de la temporada. L’escena de la massacre a la presó que li permet després sortir d’aquesta és tan brutal que competint amb l’escena ja esmentada es guanya el lloc de la millor escena d’acció de la sèrie. Donant una explicació no només coherent si no apassionant de com The Punisher aconsegueix sortir de presó.
Elektra tot i no tenir la brutal presencia que aconsegueix el castigador, es roba amb facilitat les escenes en que participa. Aconsegueix el que molt poques aconsegueixen en televisió: resultar brutalment sensual sense esdevenir per això un objecte sexual. Amb una sensualitat picaresca i letal, l’assassina llisca amb elegància entre les escenes desbordant el carisma que l’impregna. L’actriu no te el físic que ningú esperava per al personatge, no obstant la seva rebuda ha estat quasi al nivell de The Punisher mostrant-nos que en aquesta ocasió la jugada ha sortit be a Marvel. Un personatge diferent del que esperàvem i per tant sorprenent i fresc, però que a l’hora conserva indubtablement l’essència del personatge d’origen. Amb una química agressiva amb el nostre protagonista que resulta envejable, l’actriu es guanya un lloc en l’univers cinematogràfic(
Pel que fa a la resta de personatges tenim a l’immensament carismàtic amic inseparable del nostre protagonista, Foggy Nelson. El qual es roba cada escena en que apareix amb la seva simpatia i rescabala la seva falta de protagonisme en la temporada anterior portant pràcticament per si sol el pes del cas més difícil del segle sobre les seves esquenes (i a sobre quasi el guanya, si no fos per l’orgull homicida del castigador). Indiscutiblement cobra tot el protagonisme que es va trobar a faltar en la primera temporada. Pel que fa a Karen, la sempre fidel secretaria del bufet, l’addició de protagonisme no li queda tan be. Tot i que l’actuació es bona el personatge no acaba de quallar com hauria. Crec que la culpa es en part d’unes escenes no tan ben aconseguides com d’altres i d’un talent per a l’actuació que queda deslluït al costat de tants mestres. Un no pot evitar fustrar-se una mica amb el personatge i sentir que es dona massa importància a la seva trama com a detectiu (com una tal Lois Lane a Batman v Superman(
També tenim el retorn de Clarie Temple (l’infermera), que renuncia definitivament a la feina a l’hospital per, imagino, acabar obrint una clínica privada per a certs justiciers emmascarats (la dona carrega amb el pes de ser l’eix més evident entre tots els defensors, és probable que sigui ella qui d’alguna manera els reuneixi. Com una Nick Fury femenina i infermera). També retorna el vell mestre Stick, aquesta vegada amb molt més protagonisme i un passat per explicar. Sempre fred i autoritari, el vell cec es mostra com el mestre d’Elektra i Daredevil i com el traïdor d’ambdós, havent tacat la seva confiança amb maquinacions i mentides. Finalment, com no podia ser d’altre manera, s’ha de fer menció especial a l’antagònic Wilson Fisck, que tot i estar empresonat no està derrotat. Des de la presó i amb tota la calma i serenitat que el caracteritzen, maquina amb perspicàcia el seu retorn mentre aplana el terreny de la seva arribada. Ell mateix propicia la fuga de The Punisher com un pla mestre i donant-nos un altre de les escenes més brutals de la temporada, apallissa al pobre Matt Murdock (sense saber que és Daredevil) davant la vigilància dels impassibles guàrdies subornats que res fan per ajudar a un pobre cec. Amb una presencia brutal l’individu aconsegueix competir amb uns pocs minuts en pantalla amb la resta de personatges que estelaritzen la temporada.
«Jessica Jones» és la segona de les coproduccions entre Marvel i Netflix que desencadenarà en “The Defenders”. “Daredevil” (
Jessica Jones és una Newyorkina solitària i rebel. Alcohòlica, independent, forta i… amb algun que altre súper poder. Un accident al que ni tan sols la sèrie es molesta a donar massa transcendència li va donar a la Jessica habilitats notòries entre les que es compten la súper força i… de fet poc més. Salta molt alt, trenca panys, rebenta parets. Res massa impressionant. Però de fet, si no tingués aquests poders la sèrie seria en si la mateixa. Doncs no són les seves habilitats sobrehumanes el que l’ajuden a resoldre el conflicte. Impulsada per la força de la joventut Jessica Jones va intentar ser una súper heroïna en el seu passat, una justiciera que ajudés a la gent en perill. Seguia els ideals ingenus d’un nen i no va trigar a pagar-ne les conseqüències. Després d’un seguit de traumàtiques vivencies, la seva carrera coma súper heroïna va veure’s destrossada i la Newyorkina va passar a fer l’únic que sabia fer, destapar els problemes dels demés. Reconvertida en detectiu privada, Jessica Jones es passa la vida perseguint a marits infidels per destapar les seves aventures davant els clients que li ho sol·liciten. Acomodada en aquesta vida i l’amargor solidaria que s’ha autoimposat Jessica viu amb el seu alcoholisme i el seu mal temperament en un piset de pany trencat el qual ni tan sols es digna a reparar. Res que no pugui entrar de totes maneres atemoreix a Jessica Jones. Però el retorn dels monstres del seu passat fan miques aquesta absurda quotidianitat i l’obliguen a fugir o enfrontar-se a l’adversitat. I be, si fugís no hi hauria gaire sèrie que explicar.
Killgrave és l’antagonista d’aquesta producció. I com ha demostrat Netflix, un bona historia de súper herois necessita un gran antagonista. Wilson Fisk s’apoderava indiscutible el títol de millor enemic de l’univers (tampoc era tan difícil, Loky era l’únic adversari digne de menció), però Killgrave li discuteix el lloc. I és que a gustos, colors, però l’home púrpura(Killgrave) em deixa incapaç de decidir a qui cedir el tron. Durant una traumàtica infància que ell mateix s’entesta en deformar Killgrave va obtenir un do. El do de veure complida la seva paraula. Qualsevol cosa que digui, mencioni o ordeni si un pot la complirà. Ni tan sols te el poder de controlar-ho. No hi ha voluntat de veure complides les seves paraules. Quan ell diu, la resta obeeix, vulguin ells o no. Ho vulgui ell o no. Ens trobem doncs amb un home que tot el que demana li és concedit. Un nen capritxós acostumat a obtenir el que vol i per al que la vida no suposa cap repte ni diversió. Però no sols es un nen al que un no es pot negar a servir. És un nen astut, tremendament intel·ligent. Domina el significat del seu llenguatge amb una astúcia visceral, ordeix i maquina. Per què això és l’únic que pot omplir la trista existència d’ algú a qui mai res li és negat. Killgrave és víctima del seu propi poder. Un poder tan poderós, que d’ell s’apodera. En un passat el qual la sèrie va destapant lentament, plantejant més enigmes que respostes, Killgrave va encapritxar-se de la jove Jessica convertint-la en la seva súper poderosa joguina. Incapaç de negar les seves ordres Jessica es va convertir en la mascota d’un nen maquiavèl·lic disposat a semblar el caos per simple diversió. Killgrave però va semblar morir en un afortunat accident de transit que va permetre a la Jessica fugir d’aquell malson. Però pel que sembla, la seva mort no va ser més que un miratge. Killgrave és viu i ha tornat, disposat a convertir la vida de Jessica Jones en un infern. Però tot i l’odi que sent per la noia que el va abandonar. Per la joguina que el va trair. Jessica és l’únic que dona emoció verdadera al nostre antagonista. L’únic que fa de la seva vida vibrant. Així que Killgrave comença una obsessiva creuada per convertir a Jessica de nou en la seva joguina però aquest cop sense emetre cap ordre en sí (cap ordre directament a ella vaja, a la resta tantes com faci falta), un joc vertiginós i homicida que porta al nen maquiavèl·lic l’emoció que li manca mentre converteix la vida de la nostre protagonista en un infern. Al seu temps Jessica Jones veu com tot el que estima s’enfonsa al seu voltant i s’encamina en la impossible creuada per capturar a l’home que és impossible desobeir. Mereix morir pels seus crims, Jessica ho te clar. I matar-lo seria molt fàcil. Però si el matés, desapareixeria la prova vivent de que les víctimes dels seus poders no són culpables de cometre crims als que no es podien negar. Així doncs, comença una 
recargolada persecució mútua, que a vegades sembla no tenir fi per a l’agonitzant protagonista d’aquesta historia. Una trama trepidant, embolicada i tremendament disfrutable.
Patricia “Trish” Walker és la millor amiga de Jessica Jones. Trish va ser en la seva joventut una súper estrella infantil, sobre explotada per l’ambició inesgotable d’una mare tirànica. Tot i això Trish va sobreposar-se a l’infància traumàtica d’una estrella televisiva involuntària i és ara una reconeguda locutora de radio que presenta un dels programes radiofònics més importants de la ciutat. És famosa, rica i du una vida acomodada, lluny de les urpes de la seva mare. Amb la satisfacció de saber que ella sola s’ha guanyat la seva pròpia fama. Després de la mort dels pares de la nostre protagonista en l’accident que li va donar els seus poders. La mare de la Trish va adoptar a la desvalguda Jessica per tal de promoure la seva reputació estel·lar. Convertida en un trofeu d’humilitat a la jove Jessica li resultava impossible emfatitzar amb la súper estrella pija i estirada que li havia tocat per germana adoptiva. Fins que ambdues van descobrir que cap de les dos era on volia ser i de personalitats contraries en va néixer una amistat indissoluble. Per molts esforços que Jessica fes per allunyar a la seva amiga del perill. Trish es presenta com una dona forta, activa i social. Totalment oposada al model de vida alcohòlic i deprecio de la seva quasi germana. Amb la capacitat per enfrontar per si sola les seves adversitats com sobreviure a la fama de ser una estrella infantil ha demostrat, Trish es presenta com el pilar imprescindible que Jessica necessita per a seguir endavant. Poques dones tan fortes he vist com ella en pantalla i molt menys juntes, com mostra aquesta sèrie.
Hope és la nena espantadissa que inicia tota la trama. Una adolescent responsable que un dia desapareix seduïda per un misteriós home. Tot i que aparentment no s’ha comés cap delicte els pares de l’adolescent apareixen davant la nostre detectiu suplicant-li que els retorni a la seva filla. Així és com Jessica descobreix que Killgrave no estava tan mort com pensava. Un cop rescatada per fi, aparentment salvada de les urpes del nostre antagonista Hope assassina els seus pares sota les ordres encara funcionals de l’home porpra. És aquí quan Jessica Jones promet portar a Killgrave davant la justícia per evitar que víctimes del seu terror com la mateixa Hope paguin per crims dels que no són culpables. Traumatitzada i completament destruïda l’abans enèrgica Hope és ara un cadàver ambulant que ni tan sols arriba a ser una ombra de si mateixa. Tot i això, ella troba la força per enfrontar-se a l’home que la va violar, obligant-la a matar als seus pares. Un trauma profund del que només una dona forta com cap podria escapar per enfrontar-se a l’adversitat.
Els personatges masculins però, tampoc es queden enrere. En aquesta sèrie se’ns presenta a Luke Cage, el qual protagonitzarà la seva pròpia sèrie(Luke Cage) que s’alçarà com la tercera de les seies coproduïdes entre Marvel i Netflix. Luke Cage és un tiu dur(literalment de fet doncs te l’habilitat de la invulnerabilitat(que ve a ser indestructible, irrompible, resistent a tot)), gros i somrient. Un afroamericà que regenta un bar arrossegant amb si la mort de la seva esposa amb la que Jessica Jones te més relació de la que voldria. Aparentment lligats per l’atzar aquests dos personatges s’embarquen en una relació romàntica esdevenint fràgils pilars dels seus propis dols. Amb una química envejable es converteixen en la parella més entranyable del gènere (i això que de fet mai estan junts, i definitivament no acaben junts). Destacant especialment les escenes de sexe. On el contrast de la pàl·lida pell de Jessica contra la fosca de Cage, de les fines corbes de Jessica contra les grans proporcions de Cage mostren un art excels que de fet valdria la pena apreciar per si sol. M’atreveixo a dir que les escenes sexual estèticament més belles que he vist a la pantalla.
El Sargent Will Simpson és un agent de policia amb un passat menys pla del que pugui semblar que víctima dels poders de Killgrave intenta assassinar (sense èxit) a la nostre Trish. Pertorbat per les seves accions ell intenta a tota costa acostar-se a protegir a la dona que va intentar assassinar. La qual com resulta obvi no vol saber res d’ell. Tot i les aparents reticències de l’ex estrella infantil. Aviat s’embarcaran en una vertiginosa i perillosa relació romanticosexual(mes sexual que romàntica) amb unes conseqüències més tràgiques del que pugui semblar. Dur i implacable, Will Simpson demostra un temperament inestable i temerari que pot acabar per portar més problemes que solucions.
Destacar especialment a l’advocada lesbiana que porta el cas de Hope a petició de Jessica, la qual(junt a la seva exdona i la seva secretaria(la nova dona amb la que ha estat infidel a la primera i és causa de la separació d’ambdues)) es mostra com una dona forta, cruel i sense escrúpols disposada a qualsevol cosa per sortir-se amb la seva. Com he dit, un univers plegat de dones fortes. Que són fortes de debò i no per què el guió ho precisi. En Jessica Jones veiem l’autentica essència del feminisme, una dona forta i independent capaç d’afrontar per si sola els seus problemes. Un autentica mostra d’autèntic feminisme, sense pretensions de ser-ho.
Destacar també especialment la manera com al sèrie decideix presentar els poders de la protagonista, que se’ns mostren de forma natural com quelcom normal i sense importància. Ella no es molesta en amagar-los com tampoc els va esbombant pel món. Simplement no te por a utilitzar-los si aquest són precisos. La sèrie en cap moment n’abusa ni els amaga. Mai esdevenen protagonistes ni es mostren en pantalla per al lluïment de l’acció. Un tracte que em sembla totalment encertat i que dona a la sèrie un toc de normalitat respecte als poders molt refrescant.
“Daredevil” és la primera de les series coproduïdes entre Marvel i Netflix que pretenen desencadenar en una mini sèrie (The Defenders) la qual ens portarà a un grup de super herois a un món més complex, cru i urbà que el que Marvel ens te acostumat amb les seves pel·lícules. Una sèrie que tenia unes expectatives increïblement altes i que sorprenentment, les va superar totes.
Com correspon a un advocat cec de la cuina de l’infern (Hellskitchen) la historia ens presenta un entramat de corrupció, amb un seguit de conspiracions corporatives, apropiació de terrenys i moltes, moltes màfies que es reparteixen els monopolis del crim en una ciutat més decadent del que pot semblar a primer cop d’ull. La justícia dels tribunals mai és suficient per a acabar amb els criminals que germinen dins la ciutat. Per això el dimoni de la cuina de l’infern surt a passejar per les nits, assegurant d’inspirar als criminals la por a delinquir. Si la justícia no és suficient per salvar la ciutat, algú ho haurà de fer. No és una idea innovadora. Però sí està ben portada. De fet, mai l’havia vist tan ben portada. Un sol home travessa l’obscuritat i va desmuntant una per una les diferents màfies que controlen la ciutat: russos, xinesos, japonesos. Tots acaben caient a mans de la justícia. I per ambiciosa que sigui la proesa en cap moment resulta exagerada o antinatural. Daredevil és la justícia encarregant-se de netejar els carrers, a cops de martell(als tribunals) o a cops de puny si convé (als carrers).
Però el personatge més gran que ens porta aquesta sèrie és Wilson Fisk. El criminal sense escrúpols que aconsegueix fer-se amb el control de totes les enemistades màfies de la ciutat i fer-les seves (les quals, tot sigui dit resulten ser increïblement carismàtiques. No havia vist mai en una sèrie que les bandes secundaries d’una gran organització criminal tinguessin tanta presencia. En un altre producció aquests serien els massilles, els rellevistes. Però aquí brillen amb llum pròpia i les hi fan passar putes al nostre protagonista), el qual fins i tot es presenta a l’alcaldia de la ciutat i a poc queda de guanyar. Un enemic que a la seva manera és també un defensor. Un enemic que com Matt Murdock estima la ciutat que el va fer créixer i patir, però que en lloc de salvar-la, vol fer-la cremar per reconstruir-la de nou. Més esplendorosa que mai. És sense cap mena de dubte l’antagonista més profund i sòlid que he vist en el gènere dels súper herois. Que no el millor. El Jocker (el de Heath Ledger) és un personatge difícil de superar, però que tot i tenir una idea molt complexa i ben elaborada al darrere, no te una complexitat intrínseca en els seus motius, tot al contrari, és pura i simple anarquia. Un dels encerts de la sèrie es que triga a presentar-nos a l’antagonista. Primer es presenta el conflicte i fins varis capítols després no se’ns mostra la cara de l’home qui mou els fils de l’entramat. Però encara triga uns capítols més a presentar la seva veritable cara. Un home aparentment pacífic i seré, un mafiós sofisticat, quasi passiu. Un individu amb un cos enorme però que fins i tot pot semblar un bonachon del que aprofitar-te. Fins que el fas enfadar. Fins que treu la fúria i et tritura el crani amb una porta (una de les millors seqüències de la sèrie) o amb les seves pròpies mans. Un pou de violència amagat rere una mascara de sofisticació. Una personalitat maquiavèl·lica i complexa que enterra en el seu si un passat encara més traumàtic i interessant que el del nostre protagonista. Sens dubte el millor de la temporada.
La sèrie està connectada a l’univers cinematogràfic (UCM:
sortint-ne indemne(com el nostre capità), triga quinze minuts i surt tan mal parat que amb prou feines pot arrossegar-se. Fer especial menció a l’escena al passadís(un homenatge a Old Boy al·lucinant) que cinematogràficament em sembla per si sola una obra d’art.
“Batman v Superman” serà segurament una de les pel·lícules més controvèrsies de l’any. Odiada per la critica, estimada per part del fanatisme (no per tot: veure aquí). És una pel·lícula que ha estat titllada de saturada i exageradament complicada. Difícil de comprendre, inconnexa a trossos i mal dirigida. És una pel·lícula que ha decebut a molts, una pel·lícula que no ha sabut estar a l’alçada de els expectatives. Pel que fa a mi, ha estat exactament el que esperava. No des del controvèrsia tràiler que et resumí la pel·lícula en 2 minuts, si no des que em vaig assabentar de l’existència del film. Un desastre polèmic i precipitat.
Pel que fa als personatges tots m’agraden (no, en Doomsday no). Exceptuant potser en Superman. L’actor te un bon físic, però no m’agrada gens la seva actuació 
Per que crear arriscadament un Lex Luthor diferent per destruir-lo com ho fa la pel·lícula? És el pitjor que por ser un malvat en el cinema actual: un malvat sens emotius. Terriblement decebut que creïn un personatge tan interessant (i sí, creïn per que aquest no és el Lex Luthor dels còmics) per pràcticament assassinar d’aquesta manera la seva essència. Finalment destacar el nou Alfred, que trobo molt encertat per al nou Batman i que ofereix un contrast molt refrescant respecte les versions anteriors del personatge al cinema.
