Daredevil – Segona temporada

Poc després de l’èxit de la primera temporada de Daredevil (veure ressenya) una segona temporada ja va ser confirmada per a les mateixes dates de l’any següent. Mig any després amb l’estrena de la primera temporada de Jessica Jones(veure ressenya) que també te ja confirmada una segona temporada, és va reafirmar l’èxit de les coproduccions entre Marvel i Netflix amb un enllaç sòlid que llençava moltes esperances sobre el següent producte d’aquesta col·laboració: la segona temporada de Daredevil. Amb una sèrie d’aquestes característiques una de les preguntes que sol venir al cap és: està la segona temporada al nivell de la primera? Indubtablement. Però, és la segona temporada millor que la primera? I certament els matisos d’aquesta resposta són tan pronunciats que no podria afirmar ni un sí ni un no sense estar mentint. El que de ben segur és cert, és que aquesta segona temporada és extraordinària.

Però si alguna cosa se li pot retreure a aquesta temporada respecte a la seva predecessora és que no és tan rodona. En la primera temporada teníem una historia quasi perfecte. Una sola trama de tretze capítols que ens brindava una historia compacta i perfectament rodona que s’adaptava perfectament al format de Netflix, donant-nos un referent a seguir per al que el format es refereix. Ens oferia una sola historia, compacta i sense falles. Aquesta segona temporada expandeix els seus horitzons, explora el seu univers i en paraules majors: diversifica. Això confereix potencia a la historia, tenim potser una historia més potent i això pot ser del gust d’alguns que prefereixin aquesta segona temporada, però per contra tenim un producte no tant rodó i curat com l’anterior. En definitiva crec que em decantaria lleument per la primera temporada aclarint, que tot i el seu perfecte tancament, l’univers que maneja és molt més senzill que el que se’ns mostra a la segona.

Al contrari que amb la primera, aquesta segona temporada sí podria ser dividida en varies parts. Jo m’atreviria a anunciar-ne tres: la part de The Punisher, la part d’Elektra i el judici (que al seu temps mou dues histories paral·leles) i finalment la part de la mà(que tot i que en menor mesura, també mou dues histories paral·leles). Per tant la segona temporada diversifica, explicant-nos moltes més histories de gran qualitat però perdent inevitablement la cohesió compacte de la primera. Però no dic que sigui dolent, és el que la segona temporada havia de ser. La primera ens presentava el personatge i ens explicava la historia dels seus començaments a l’hora que ens introduïa el context del crim dins la ciutat i un dels enemics més potents del defensor. En la segona és el moment d’expandir el seu univers, ja sabem qui és i on viu, sabem que el rodeja, ara es torn de mostrar-nos més d’aquest extens univers i presentar-nos més personatges que posteriorment donaran riquesa a altres histories de naturalesa potser més similar a la primera (tot i que no  l’hi donaria masses papers a la possibilitat). No obstant la trama segueix sent continua a través de totes les seves parts, tot i ser divisibles tenen entre si fortes connexions i influencies i no es podria explicar les posteriors sense les anteriors.

La primera part i la que més ha agradat a la immensa majoria(entre els que m’incloc) perfila els ideals de Matt Murdock front a una ideologia més agressiva i visceral que parteix de les mateixes idees. Serveix doncs, per definir els límits de la seva moralitat. Daredevil és un vigilant, un individu que apallissa als delinqüents i els dona una lliçó i un missatge. Els ensenya amb els punys el que no es pot fer a la seva ciutat. Però el dimoni de la cuina de l’infern no mata, per què és la seva línea i creuar-la suposaria no tenir aturador. Creu en donar segones oportunitats fins i tot a qui no les mereix. Sap que això portarà conseqüències, sap que si apallissa a un criminal i el lliura a les autoritats en dos mesos podrà ser reincident que haurà de tornar a apallissar per crear un cercle viciós sense fi. Però està disposat a portar aquest pes sobre les seves espatlles perquè simplement és la manera correcte de fer les coses i creu en la humanitat de les persones. Per altre banda, un nou vigilant apareix a la ciutat. Un violent justicier que assassina indiscriminadament bandes senceres de les màfies que pugnen per apoderar-se del buit criminal que va deixar Wilson Fisk (l’antagonista de la temporada anterior). Al contrari que Daredevil, The Punisher (El castigador, un nom molt encertat) és un vigilant venjatiu que creu fermament en eliminar l’escòria que corromp la ciutat de l’única manera en que definitivament no podran tornar a delinquir. Aquest contrast ens brinda una marc perfecte per contraposar ambdues ideologies i reflexionar sobre les seves implicacions morals. The Punisher acusa a Daredevil de la futilitat de les seves accions, de no tenir els collons per acabar la feina i d’estar a un mal dia de ser com ell. Daredevil recolzant-se sempre en la forta moral que el sosté intenta fer veure a The Punisher que hi ha un altre sortida. Aquesta part de la temporada te una tensió i presencia brutal amb una trama visceral on The Punisher persegueix els criminals que es proposa caçar i Daredevil persegueix a The Punisher per impedir que els extermini. M’atreviria a jutjar que potser el millor de tota la temporada és l’escena on ambdós vigilants discuteixen a la teulada després que The Punisher hagi encadenat a Daredevil. Com es confronten i defineixen ambdues ideologies amb silencis tensos i diàlegs aguts i profunds dona manifesta rellevància de la qualitat extraordinària de l’equip creatiu que ens ofereix aquesta fantàstica ficció. Si alguna cosa se li pot retreure a aquesta part és el fet que The Punisher sigui tan carismàtic i tingui tanta presencia en pantalla que sovint ofusqui al propi protagonista. Fent que alguns se sentin més identificats amb l’assassí venjatiu que amb l’heroi defensor. Però això només fa que conferir possibilitats al rumor que va sorgir d’una futura sèrie de The Punisher que crec que encantaria a tothom.

La segona part resulta ser també la segona que més m’ha agradat. Després de la captura de The Punisher, la ciutat terroritzada pot respirar tranquil·la i dedicar-se a jutjar al monstre que ha emplenat els seus carrers de sang. Alguns el veuen com un heroi que dona als criminals el que la policia no es capaç de fer per si sola. D’altres, com un maniàtic homicida que posa en perill al seguretat dels seus fills. The Punisher es creu culpable, és perfectament conscient de que el que ha fet està malament i no te perdó. Però no se’n penedeix, no se’n penedeix per què algú ho ha de fer i ell està disposat a fer-ho, un altre cop si cal. És en aquest context quan Nelson & Murdock decideixen (per idea de Murdock, el nostre Daredevil) agafar el cas més difícil de la historia de la ciutat i defensar a The Punisher. Aquesta part ens brinda una batalla judicial molt ben dirigida i emocionant on les habilitats de Foggy Nelson surten a relluir com no havien aconseguit fer-ho en l’anterior temporada. Com va fer House of Cards (veure ressenya) amb la política, la trama del judici aconsegueix fer dels processo judicials quelcom vibrant i emocionant que pot fer sentir indubtable tensió a l’espectador. Paral·lelament, mentre Matt comença una perillosa relació amorosa amb la seva secretaria, una vella amistat reapareix en la seva vida. Elektra, un antic amor universitari de l’advocat cec torna per obrir una trama empresarial relacionada amb la només aparentment extinta yakusa al mateix temps que se’ns mostra progressivament la historia de l’agressiva relació que van mantenir en temps universitaris. Aixi que Matt Murdock es troba amb que al mateix temps ha de lidiar amb el cas més complicat de la historia, la seva nova relació amorosa amb la seva secretaria, la reaparició d’una bella amant en escena, les feines nocturnes de vigilant i una perillosa trama d’espionatge empresarial a la qual Elektra l’arrossegarà a involucrar-se. Tot plegat el forçarà a desatendre la seva labor d’advocat obligant a Nelson a carregar tot sol el cas amb l’única ajuda de la secretaria que també te mig abandonada i a qui posarà en la difícil situació de defensar al seu estimat o el que és correcte. El més destacable d’aquesta part és que tot i la evident quantitat d’elements en joc la historia mai es veu saturada i la sèrie sap mantenir a la perfecció la tensió de totes les trames. Mantenint brillantment la historia d’aquesta part que al cap i a la fi no és més que una transició per la següent.

La tercera i ultima part serveix per connectar tot el món científicament plausible (més o menys) en el que fins ara havia viscut la sèrie amb la vessant més mística i espiritual dels còmics. És un procés difícil donat el greu de realisme i duresa que havia manejat la sèrie, una transició realment laboriosa de dur a terme i més si es vol fer ben feta. I realment no m’imagino una manera d’haver-ho fet millor. Les peces encaixen quasi amb naturalitat en aquest canvi de paradigma. En la sèrie se’ns revela l’existència d’una mil·lenària organització: The Hand. La qual busca més o menys tenir el control global del món des de les ombres. Per a fer-ho des de temps ancestrals han cregut en un arma mística capaç de donar-los el poder per doblegar qualsevol adversitat, existeixi aquesta o no (la sèrie viu en l’encert de no deixar-ho clar). En aquesta part la intervenció de The Punisher es veu relegada a pràcticament un parell d’escenes per donar lloc a la letal Elektra (cosa força justa tenint en compte que Elektra no havia aparegut en el primer terç de la temporada). Durant aquest transcurs, amb la relació entre Karen i Matt definitivament espatllada es revifarà la passió que temps enrere va ofuscar a Matt i Elektra i començarà paral·lelament una creuada d’ambdós tant per aturar els malvats plans de The Hand com per demostrar la humanitat d’Elektra, una assassina entrenada des de la infància que es creu resignada a no poder albergar bondat. Introduint en ella de la manera més orgànica possible el misticisme de The Hand la part acaba sent la menys bona de les tres. No obstant això no implica que sigui dolenta. La pugna inesgotable de Matt Murdock per buscar en la seva estimada un oasi d’humanitat mentre aquesta es veu obligada a afrontar la traïció del que va ser el seu mestre (Stick, el mateix que va tenir Matt Murdock) i l’evidencia reiterada de que viu en ella una assassina que no pot contenir-se de matar, converteixen aquesta part en una petita joia en el camp de l’espiritualitat de l’esser que per desgracia es veu tacada per una difícil transició de paradigma i un parell d’errors menors que podrien haver estat més ben lligats.

La fotografia i l’ambient mantenen l’estil fosc i sanguinolent de la primera temporada amb uns tints de violència ara molt més balístics. Pel que fa a l’armadura (per què és una puta armadura), m’agrada molt més ara vista en acció. En la seva aparició en la primera temporada no em va acabar de fer el pes, però ara sens dubta em sembla una decisió de disseny excel·lent. La sang segueix tenint una visceral presencia en la sèrie i tot i la fèrria voluntat de no matar del protagonista The Punisher i Elektra s’encarreguen de deixar suficients cadàvers per a tothom. Amb molta més acció que la primera, la sèrie s’encarrega de deixar un munt d’escenes d’acció per a la posteritat i violència per a tots els gustos.

En aquesta temporada tot i ser el protagonista Matt Murdock cedeix el seu protagonisme a les grans estrelles de la temporada: The Punisher i Elektra. Ja coneixíem molt be aquest personatge i tot i fer-nos en la primera de les parts un retrat d ela seva moral, en la segona mostrar-nos les seves dificultats punyents per portar una doble vida i en la tercera ensenyar-nos la seva pugna inesgotable per creure en la bondat de l’esser humà, el nostre protagonista no pot evitar quedar desplaçat i ser poc explorat en aquesta temporada. Però això no és dolent, el personatge no desapareix, segueix tenint una presencia brutal en pantalla, simplement les noves presentacions l’ofusquen i això no fa si no revelar-nos la talentosa introducció d’aquestes.

The Punisher és un ex militar altament qualificat que va perdre la seva família en una picabaralla entre bandes i que va sobreviure per portar al venjança a la terra. Després de  sobreviure a una bala que li va travessar el crani en l’accident que va aniquilar la seva família The Punisher converteix el càstig de la injustícia en el seu únic motiu per viure. L’actor que l’encarna sembla ser per esclafadora opinió popular haver nascut per al paper (com cert actor que caracteritza a cert súper heroi amb armadura…), opinió amb la que més o menys estic conforme. El que és indubtable és que el personatge te una presencia brutal i podria carregar perfectament per si sol tot el pes d’una temporada. Tot i la seva poca presencia durant la tercera part de la temporada. L’escena de la massacre a la presó que li permet després sortir d’aquesta és tan brutal que competint amb l’escena ja esmentada es guanya el lloc de la millor escena d’acció de la sèrie. Donant una explicació no només coherent si no apassionant de com The Punisher aconsegueix sortir de presó.

Elektra tot i no tenir la brutal presencia que aconsegueix el castigador, es roba amb facilitat les escenes en que participa. Aconsegueix el que molt poques aconsegueixen en televisió: resultar brutalment sensual sense esdevenir per això un objecte sexual. Amb una sensualitat picaresca i letal, l’assassina llisca amb elegància entre les escenes desbordant el carisma que l’impregna. L’actriu no te el físic que ningú esperava per al personatge, no obstant la seva rebuda ha estat  quasi al nivell de The Punisher mostrant-nos que en aquesta ocasió la jugada ha sortit be a Marvel. Un personatge diferent del que esperàvem i per tant sorprenent i fresc, però que a l’hora conserva indubtablement l’essència del personatge d’origen. Amb una química agressiva amb el nostre protagonista que resulta envejable, l’actriu es guanya un lloc en l’univers cinematogràfic(veure secció) i en els nostres cors. Alguns fins i tot criden que també mereix una sèrie pròpia (però be, tenint en compte l’excel·lència del producte que ens porta Netflix, pràcticament tots els personatges la mereixen).

Pel que fa a la resta de personatges tenim a l’immensament carismàtic amic inseparable del nostre protagonista, Foggy Nelson.  El qual es roba cada escena en que apareix amb la seva simpatia i rescabala la seva falta de protagonisme en la temporada anterior portant pràcticament per si sol el pes del cas més difícil del segle sobre les seves esquenes (i a sobre quasi el guanya, si no fos per l’orgull homicida del castigador). Indiscutiblement cobra tot el protagonisme que es va trobar a faltar en la primera temporada. Pel que fa a Karen, la sempre fidel secretaria del bufet, l’addició de protagonisme no li queda tan be. Tot i que l’actuació es bona el personatge no acaba de quallar com hauria. Crec que la culpa es en part d’unes escenes no tan ben aconseguides com d’altres i d’un talent per a l’actuació que queda deslluït al costat de tants mestres. Un no pot evitar fustrar-se una mica amb el personatge i sentir que es dona massa importància a la seva trama com a detectiu (com una tal Lois Lane a Batman v Superman(veure ressenya), que directament passa a sobrar dins la pel·lícula), no obstant la seva trama te importància per a desenvolupar el cas de The Punisher i les seves investigacions resulten ser vitals per a la historia. Potser el seu problema es que s’havia de perfilar la transició del personatge d’una víctima salvada per l’heroi a una fèrria reportera i capaç investigadora. Karen viu en aquesta temporada, un procés de transició(igual que la temporada en sí, que es una transició cap al que vindrà. Una transició magistralment bordada, no com Age of ultron, que se n’ensurt amb prou feines o com l’esmentada Batman v Superman, que fracassa totalment com a producte individual).

També tenim el retorn de Clarie Temple (l’infermera), que renuncia definitivament a la feina a l’hospital per, imagino, acabar obrint una clínica privada per a certs justiciers emmascarats (la dona carrega amb el pes de ser l’eix més evident entre tots els defensors, és probable que sigui ella qui d’alguna manera els reuneixi. Com una Nick Fury femenina i infermera). També retorna el vell mestre Stick, aquesta vegada amb molt més protagonisme i un passat per explicar. Sempre fred i autoritari, el vell cec es mostra com el mestre d’Elektra i Daredevil i com el traïdor d’ambdós, havent tacat la seva confiança amb maquinacions i mentides. Finalment, com no podia ser d’altre manera, s’ha de fer menció especial a l’antagònic Wilson Fisck, que tot i estar empresonat no està derrotat. Des de la presó i amb tota la calma i serenitat que el caracteritzen, maquina amb perspicàcia el seu retorn mentre aplana el terreny de la seva arribada. Ell mateix propicia la fuga de The Punisher com un pla mestre i donant-nos un altre de les escenes més brutals de la temporada, apallissa al pobre Matt Murdock (sense saber que és Daredevil) davant la vigilància dels impassibles guàrdies subornats que res fan per ajudar a un pobre cec. Amb una presencia brutal l’individu aconsegueix competir amb uns pocs minuts en pantalla amb la resta de personatges que estelaritzen la temporada.

En definitiva la segona temporada esdevé una transició cap el que vindrà (The Defenders i molt més Daredevil), però aconsegueix esdevenir per si sol un producte excel·lent, d’una qualitat que res te d’envejar a la seva primera temporada. Molts l’han preferit a la primera, no es el meu cas, però això per si sol ja es un indicatiu de com d’orgullosa aconsegueix mantenir-se la producció. No només imprescindible si no que quasi obligatori.

Deixa un comentari: