Capitan America: CIVIL WAR

“Capitan America: Civil War” és la pel·lícula que dona inici a la tercera fase de l’univers cinematogràfic de Marvel(veure secció). Ja ha plogut molt des de la darrera pel·lícula de l’estudi (Ant-man, a principis d’estiu de l’any passat) i les ganes de gaudir d’una producció d’aquest univers a la gran pantalla no podien ser més altes. Després de la decepció anunciada que va resultar Batman V Superman (veure ressenya) la expectació estava més alta que mai, Civil War era la competència més directe a l’enfrontament fallit entre el ratpenat de Gotham i l’home d’acer. I molt em temo que contra aquesta competència res tenia a fer-hi (nah, en realitat no ho temo. Menuda pallissa li ha donat Marvel  a DC, a veure com li va amb el segon round).

Per absurd que em sembli cal aclarir que aquesta pel·lícula no és una traducció del magistral còmic del que agafa el nom (a algú li agradaria veure una ressenya de CIVIL WAR?), de fet pràcticament no n’és tan sols una adaptació. La pel·lícula està inspirada en el còmic, conserva en certa manera l’esperit del còmic, però no és ni de lluny el còmic. I sort que no ho és. Dono gracies a Deu (The One Above All) que a ningú se li acudís la descarrilada idea de portar a l’univers cinematogràfic l’ambiciós arc de Civil War, per què ens haguéssim trobat amb un altre Down of Disappointment (BVS). Obviant, hi ha el fet de que la quantitat de personatges que involucra la trama del còmic és esfereïdora i que el conflicte gaudeix d’una profunditat i connotacions impossibles d’adaptar a la gran pantalla per falta de temps, format i context. Així doncs intentar-ho hagués estat un Ragnarok prematur. Per sort se’ls va acudir fer una reinvenció i del mateix títol crear quelcom completament diferent. Una historia d’amor i amistat que saciaria definitivament a totes les Fujoshis (veure definició) del planeta.

Crec que no és just posar-se a fer comparacions

Per que si amics meus això és Marvel i aquesta pel·lícula s’encarrega de donar la raó a tots els haters que es dediquen a llençar vòmit sobre la franquícia dient que és acolorida, amistosa i poc obscura. També diuen que és simplista i sense profunditat, és clar que en això s’equivoquen. Marvel és colorit, vol arribar a tots els públics i sí, vol fer-ho per treure quants més milions possibles. Però des de quan el fet intrínsec de voler fer diners amb quelcom és dolent? Si el que es fa és bo, endavant. Si no perjudica a la qualitat, endavant. Si a més permet invertir més en el següent projecte i millorar-ne la qualitat, endavant. Darrerament es tracta a tothom que guanya una certa quantitat de diners com a un venut. Que hem de fer? Dedicar-nos a la caritat? Invertir les nostres vides en pos d’un públic obstinat en odiar-ho tot sense obtenir res a canvi per acabar morint de gana sota un pont? El cert és que la gent senzillament mai està contenta i vivim en una època on les pulles pseudointelectuals i tretes de context que tenen com a únic pretext l’auto alçament personal són l’ordre del dia. És més fàcil ser admirat per trobar defectes en els demés que per tenir en tu pròpies virtuts. Així que sí, l’univers cinematogràfic de Marvel és colorit i per a tots els públics. I que? Des de quan això és un símbol d’antiqualitat? És que ningú ha vist Inside-Out(em nego a dir cap de les traduccions del títol)? Marvel és colorit i és fantàstic així com està. Per què com no pot dir la competència, funciona, funciona com un anell al dit. Individualment els seus productes (exceptuant les series de Netflix(veure resssenyes: Daredevil 1, 2, Jessica Jones)) no són res de l’altre món, però és com a conjunt que l’univers cinematogràfic adquireix una profunditat i una complexitat esfereïdores que el col·loquen com una petita obra mestra de la ficció fantàstica (que no del cinema).

Però no cal anar-nos tan lluny per trobar complexitat, doncs la mateixa pel·lícula ja s’encarrega de donar-nos-en. A mi no m’ha costat gens de seguir, he sentit gent (gent que seguia tan poc l’univers que ni recordava a Vision) que deia que la pel·lícula se’ls havia fet difícil de seguir. I be, entenc que pugui ser difícil en algun moment, però no he sentit de ningú que digués que no l’ha entrés. Per que una de les virtuts que te la pel·lícula (i que no va tenir la era d’Ultrón) és que no necessites saber qui son els personatges per entendre el conflicte (i això que són molts més que mai). Cada personatge te els seus matisos i les seves raons, però cada personatge pren un bàndol i això simplifica les coses. Tot és molt fàcil d’entendre quan  està pintat o de blau o de vermell, per molts matisos que hi hagi de per mig. Però el més important és que el conflicte està ben portat. Molt ben portat. És interessant i realment pots identificar-te amb els personatges i les seves motivacions. T’obliga a escollir un bàndol i et submergeix de ple en el conflicte. Ara be, els motius del Cap lluny de ser incongruents o sense fonament són portats tot sovint a conseqüències evidentment exagerades. Doncs un cop rere l’altre posa en perill la situació política  que tant s’han esforçat a defensar els seus amics per interessos personals. El Cap te certs arguments per defensar els seus ideals (encara que sigui TeamIronMan), però malauradament la pel·lícula tira massa sovint per l’obsessiva i malaltissa relació amorosa que te amb el seu amic de l’anima Bucky Burnes. I és que, un entén que vulgui evitar la seva mort no essent aquest culpable dels seus crims al estar controlat i perdre la voluntat. Però d’aquí a ajudar-lo a fugar-se… Una cosa es que el vulgui protegir, però per molt que no ho fes ell no deixa de ser un element perillós. Quin mal hi ha en tancar-lo en un lloc segur (com ell mateix acaba fent al final de la pel·lícula) i un cop reclòs dilucidar tota la veritat sobre la seva innocència? El comportament del Capità no és només exageradament impulsiu en ocasions si no que més aviat propi d’una adolescent enamorada. Per que a grans trets això és un dels dos detalls que fallen de la pel·lícula. Esta be que els sentiments personals d’amistat i fraternitat del Cap envers el soldat d’hivern influïssin en el conflicte, l’agreugessin, però no que el conduïssin en moltes parts de la pel·lícula. La relació arriba en alguns punts a ser tan malaltissa que si s’haguessin descobert amants secrets homosexuals el film hagués guanyat en coherència.

El segon fallo de la pel·lícula és el que he sentit anomenar com a “baralla de coixins”. I és que tot i que la batalla te conseqüències (Iron Patriot), no deixa de donar la sensació que s’estiguin pegant fluixet perquè en realitat són amics. I és una llàstima, perquè el conflicte fins a la gran batalla de l’aeroport està molt ben portat, més del que creia possible. L’enfrontament es sent real, el conflicte inevitable. L’Stark no te cap altre alternativa a recórrer a la força (intenta dialogar múltiples vegades, topant-se contra el mur de la tossuderia del Cap), i el Cap no sembla disposat a dialogar per… be per què no se li acut suposo (en serio, era tan fàcil com explicar-li tot, en Tony ho hagués entès, potser posava coma condició tenir en Bucky tancat, però repeteixo: i que? No es farà mal coi). El cas és que tot i arribar al clímax perfecte per a desencadenar la batalla aquesta no deixa de semblar continguda i això li resta serietat a l’assumpte. Potser és per les bromes continues (i no, les de l’Spiderman no comptem el paio amb prou feines sap que hi fa allà, precisament les seves de bromes no estan fora de context), però  alguna cosa en la batalla (tot i que aquesta és increïblement èpica) no acaba de rutllar, li falta profunditat, transcendència, violència.  Però be, de fet aquests dos errors simplement fan que el producte no tingui un acabat perfecte i admeto que eren difícils de solucionar sense renunciar a altres virtuts. Tot i que poden molestar, especialment a alguna gent (en part és comprensible, però com ja dic, la gent es queixa excessivament de tot), no embruten la trama ni posen barreres al desenvolupament de la pel·lícula. Tot i que son petites taques en aquest títol, per sort, no impregnen amb el seu verí la resta de la pel·lícula. Per què ara si, un cop esmentats els seus errors, la pel·lícula és al·lucinant.

El film és èpic. Te un humor magistralment maniobrat i tot i que potser les bromes no són de tots els gustos, crec que funciona al llarg de la pel·lícula (incloent en la mateixa batalla, l’humor funciona, altre cosa es que es cobri un preu). La tensió està portada d’una manera brillant i el conflicte és brutalment més interessant que el de qualsevol de les pel·lícules no sols de l’univers cinematogràfic si no del segell Marvel (tot i que de fet a excepció dels X-Men, que personalment no m’entusiasmen, no canvia gaire la cosa). I el que mai em deixarà de fascinar és que la pel·lícula aconsegueix portar sense problemes el gran nombre de personatges. Però parlem de personatges, doncs hi ha molt a parlar:

TeamCap

Començaré amb el menys important de tots. Sharon Carter, neboda de Peggy Carter: ex amant del Capità i protagonista de la seva pròpia sèrie(veure ressenyes: primera temporada, segona temporada) a la que tinc un injust carinyo. Peggy mor durant la pel·lícula (un dels moments més dramàtics del film per mi, tot i que potser és quelcom personal, m’encantava la Peggy, i amb l’ombra de la cancel·lació de la sèrie, aquesta mort sembla quasi definitiva) i no és un fet sense importància si no que marca de manera palpable i visible la tossuda convicció del Cap. Però anant al personatge… be, no te carisma. Sembla una agent més de Shield (tot i que no és de Shield, ja no… en principi) i el seu problema és que viu a l’ombra de l’insubstituïble Peggy Carter el carisma superlatiu de la qual la va portar  a protagonitzar una sèrie (per molt malament que anés aquesta en ràting). Però be, que sigui poc carismàtica se li pot perdonar. Però el seu problema és que no te química amb el Cap i se suposa el seu interès romàntic (tot i que en aquest cas potser és més aviat culpa de l’actor que no pas de l’actriu, l’heu vist mai tan sec?). Tot i que l’enamorament lent a lo anys 60 que es succeeix mitjançant favors unidireccionals (en serio, el Capi fa algo per ella en algun moment? És la seva peli, però la major part d’errors d’aquesta resideixen en ell) funciona be al llarg del film, però el moment del petó sembla forçat (i de fet no calia, quan algo queda forçat i no es necessari, per que no treure-ho?) i te una falta de química torbadora. Això si, només per les rialletes cabrones dels amics de l’anima del Capi en la seva excursió escolar l’escena ja val la pena. No obstant el peto en si és a nivell més particular l’escena fallida més garrafal de la pel·lícula. Amb una Sharon Carter amb falta de presencia, que desllueix el cognom de la seva difunta tia i que només fa que donar favors al Cap fins que aquest deixa de necessitar-la i desapareix completament del film. Per mi el personatge pitjor portat (sí, més que “l’antagonista”)

Després tenim a Bucky, el soldat d’hivern. Que passa d’emo malcarat a somrient millor amic de l’anima amb una bipolaritat sorprenent. El problema d’aquest personatge és que és més central del que hauria de ser. Hauria de ser central, està be que ell sigui la gota que fa vessar el got, però és que resulta ser mig got i això no és sostenible. Però be, els errors atribuïts a aquest en realitat corren a compte del Cap més que d’ell, així que no em queixo gaire. El perfil psicològic que li pinten és interessant. Fred (excepte amb el Cap, on sorgeix l’amor i els mimitos) i inpassiu, sembla que no li importi res una merda. Però realment per dins pateix per tot el que va fer sense poder evitar-ho. Un personatge torturat  i depressiu que troba en el seu millor amic una llum cap a l’esperança. I que collons, heu vist com mola el seu braç de metall? En serio, és la hòstia. Que és, un braç d’en Hulk recobert d’adamantium(que el vibranium ja està molt vist)? El braç és de fet tan carismàtic que jo pagaria per veure una pel·lícula individual del braç del soldat d’hivern en solitari. Marvel, anota-ho.

Mola o no mola?

I anem amb el segon amic de l’anima del Cap. El qual es deixa ningunejar una mica tot sigui dit. Deixant-se arrossegar cap a una carrera cap a la salvació de l’individu homicida que li vol robar el lloc de millor amic de l’anima. Pobret, deu tenir sentiments retrobats. Deixant enrere les brometes de Beffos,  Falcon és extraordinari. El seu carisma puja exponencialment des de la darrera pel·lícula (ignorarem Ant-man on només va fer el ridícul, dacord?). Els seus nous moviments, el seu falcó teledirigit, fer servir les ales d’escut. Tot és al·lucinant i al·lucinadament coreografiat. En serio, quan va aparèixer el personatge em va agradar, però no veia que els seus poders donessin per gaire. Ara mateix és com un War-Machine lleuger però amb carisma. M’ha encantat com han mogut el personatge, sempre fidel al Capità (encara que aquest el tractés una mica malament, admetem-ho), com un segon líder de l’equip (un que no es deixava cegar pels sentiments personals, de debò, tot i ser el més involucrat en el conflicte és l’únic que parla seriosament amb l’Stark a la presó). En definitiva un personatge que ha crescut magníficament i del que espero molt en futures entregues.

Que sexy és la cabrona

Wanda Maximov és… kawai. Te un conflicte intern força harcord la pobreta. En part després del que va patir la seva terra natal entén que es vulgui aplicar control sobre la gent com ella per evitar possibles desastres del mateix calibre. Però en part, te motius personals contra l’Stark, i la seva ideologia va en contra de el control opressiu d’un govern cap al seu poble que tant va patir en la seva joventut i que és precisament el que vol fer el govern. I és clar, tenim els remordiments de ser (encertadament) l’espurna que inicia el conflicte, al desencadenar el desastre amb la mort de Crossbones (m’encanta la seva mort, però un no pot evitar sentir que és un personatge malaguanyat del que encara es podria haver tret una mica més de suc). Però anem a lo que tots ens importa: Vision. El desenvolupament de la seva relació és sincerament adorable. Hi ha química. És lenta sí, lentíssima, però és genial així. El fet que ambdós personatges estiguin en bàndols oposats sabent que estant destinats a ser amants crea un conflicte intern afegit que tortura encara més a la pobre bruixa escarlata. I és que admetem-ho, a ella li encanta el rollo cursi cortès amb el que Vision (sense saber-ho) li tira la canya. També s’ha de dir que Hawkeye l’obliga una mica maliciosament a entrar en el conflicte, que cabró és el paio quan vol.

I parlant de Hawkeye. De debò ha tornat a abandonar la seva família per fotre’s en un conflicte que de fet no l’afecta (no te súper poders)? És un bon mediador, és l’enllaç perfecte per anar recol·lectant els membres de l’equip mentre els súper herois de veritat fan coses importants. Però no se, més que irresponsable, el Cap em sembla una mica cabró per haver sol·licitat la seva ajuda. Per que hom pot entendre que no es podia negar, hom pot entendre que seguís els seus ideals. Però dubto que s’hi hagués ficat si no li haguessin dit res. En serio, començo a pensar que el dolent de la pel·lícula és el Cap, a excepció d’en Bucky, tracta a tothom fatal. Tot i això és un plaer tornar-lo a veure, l’actor ha aconseguit la difícil tasca de fer el personatge carismàtic. I a aquestes alçades és entranyable. Això sí, és la peça perfecte per a sacrificar en pos del dramatisme. Estic d’acord en que matessin al Maximov en lloc d’ell (sí, se que molts em mataríeu per dir això, però jo ho vaig sentir correcte), si ell hagués mort a ningú l’hagués sorprès. I sí, el pobre Quicksilver queda una mica desaprofitat, però be, va ser un gir dramàtic que ningú s’esperava. A mi em va encantar el gir de guió. No dic amb això que l’haguessin de matar en aquesta pel·lícula, no hagués tingut sentit aquí, pràcticament era un acoblat. Però sí vull dir que crec que hauria de morir a Infinity War, a la part I per ser més exactes. I si pot ser que després es treguin a la Bishop per substituir-lo com a Howkeye, això seria genial. I donaria peu a portar els Young Avengers a la pantalla gran… Això vol dir que per fi podríem tenir justificació per a una seqüència gay en l’univers? Això mullaria molts conys.

Awsome

Però anem amb l’autèntic acoblat de la pel·lícula. Scot Land no sap ni el que fa allà (i tot i això és el que més orgullós i punyetes sembla estar a la presó. El postureig, quan mal fa). Quan li venen a dir que el Cap es necessita és corre queda extasiat com un nen de 5 anys. Tant que ni escolta la resta. Si en Tony li hagués demanat el mateix estic segur que hauria accedit (tot i que amb menys contundència, i possiblement hagués canviat de bàndol, però hagués accedit). Tot i això només per l’escena de l’home formiga tocant-li els bíceps al Cap aquest acoblament ja val la pena. Però parlem del que ens interessa. Giant-man és al·lucinant. Una mica lent pel meu gust. Però dona peu a una referència genial d’Star Wars al Parker, així que jo content. I també memorable la part on es fica dins l’armadura d’Iron Man i diu ser la veu de la consciencia. Uns acudits molt ben aconseguits, per molt que rebaixin el to de gravetat del conflicte.

Merda, soc el dolent de la peli

I finalment tenim a Steve Rogers. El Cap és… un despropòsit sincerament. Els seus ideals de rectitud es converteixen equí en superlativa tossuderia i el conflicte no és evitat simplement per la seva ineptitud per al diàleg (en Falcon aconsegueix més en 5 min robats a la presó que el Cap en tota la pel·lícula). Sincerament el Cap ha perdut amb aquest film molta part de l’encant que el caracteritzava. Representa que era un home fidel als seus ideals, impossible de tòrcer. Però aquí es torça per amor cap a un amic, fent perillar no sols la vida d’innocents si no la vida dels seus propis amics. Admeto que era difícil de portar, però crec que si ho haguessin aconseguit millor la pel·lícula hauria pogut ser molt més grandiosa.

TeamIronMan

Començarem amb el personatge del que tothom parlava abans d’entrar a la sala. Spider-man. Alguns diuen que és el millor Spider-man de la historia tot i el poc que hem vist d’ell. I el cert és que poden cegar-la en la seva pel·lícula individual, però de moment estic completament d’acord. Tobey Maguire mai em va convèncer en el paper i tot i que Andew Garfield no ho va fer gens malament (tot i que les seves pel·lícules sí) tampoc em va aconseguir convèncer. Tom Holland m’ha aconseguit convèncer en menys de cinc minuts. És jove sí, i que? Coi no veig quin és el problema. Sigui com sigui crec que si és o no el millor és força personal i discutible, però sobretot prematur. El que és menys discutible és que és l’Spider-man ideal per a l’univers cinematogràfic. Anem amb la seva entrada. La seqüència de Tony Stark a casa seva si que entra una mica forçada (més o menys com la de l’ant-man a la camioneta), però res exagerat. No trobo que sigui res agafat per les pinces (i m’encanta que la tia May no sigui la velleta a la que estem tan acostumats. I m’encanta que sigui oh deu meu, super sexy. I m’encanta que en Tony flirtegi amb ella, és genial. “Juventud divino tesoro” cita el dit, que cony te de dolent ser jove a veure?). El trepa murs ja s’havia esmentat en l’univers cinematogràfic i recordem que a Stark sempre li agrada tenir localitzades les possibles amenaces. Que volgués enrolar al seu equip un manipulable adolescent amb aires de súper heroi em sembla del tot coherent. Potser és quelcom una mica arriscat, immoral i explosiu, però collons, precisament això és el que faria Tony Stark (ergo encara és més coherent). M’agrada que hagin respectat el fet que les teles d’aranya siguin de la seva pròpia invenció però que hagin deixat a l’Stark encarregar-se del traje. Així donen mèrit a ambdós personatges i fan creïble la creació d’aquest. Però anem a l’humor. A alguna gent (a mi) li ha encantat, a d’altres els ha horroritzat. A veure, entenc que els acudits no et puguin fer gracia, entenc que puguis trobar que no era el moment (tot i que admetem-ho, en Peter no sabia ni on estava, des de la seva perspectiva sí era el moment), però que diguin que aquest humor no és propi de l’Spider-man em mata. Precisament han clavat l’humor propi de l’Spider-man. El dels còmics clar. Però que volien que fessin si no? Que imitessin a una fallida versió cinematogràfica anterior? Au va, jo amb aquestes tonteries no puc. Sigui com sigui em sembla la introducció perfecta del personatge (que sí, s’hauria d’haver fet abans, però un ha d’entendre que abans no es podia), la qual m’ha donat absolutament totes les ganes de veure la seva pel·lícula individual (en la qual no tenia masses ganes).

I passem del personatge més esperat de la pel·lícula al que menys…. War Machine. El cert és que és increïble la poca carisma que te el personatge en pantalla. Suposo que en certa manera està be, és un soldat i els soldats obeeixen. El seu perfil ideològic està clar des del principi (més clar que el del propi Iron Man) i el personatge depèn totalment de Tony, així que… be, diguem que si hi h un personatge que pertany més al seu bàndol que la resta aquest és War Machine. Però tot i que el personatge no li importa massa a ningú (les armadures automàtiques d’Iron Man 3 eren més carismàtiques) això no treu dramatisme a la seva quasi mort a mans d’en VIsion. Soc dels que pensen que l’haurien hagut de matar, però no crec que sigui un error garrafal. A més la idea de veure’l en cadira de rodes si es porta adecuadament em sembla molt suggerent. Si aconsegueixen desenvolupar el personatge en futures pel·lícules deixar-lo viu haurà valgut la pena, si no…. hagués tingut aquí una mort més digna que en l’oblit.

Quan ets el sumis de la relació

I parlant d’en Vision, hi ha molt a parlar. Igual que l’anteriorment esmentat no apareix a la seqüència inicial (una llàstima, hagués estat útil… i guai, hagués estat guai), però al contrari que aquest el seu carisma és desbordant. I sí, queda una mica ridícul amb roba “normal”, però d’alguna manera li queda estranyament be i casa amb la seva personalitat. Des del principi tenia clara la seva postura ideològica, però el fet que pràcticament sigui el fill del Sr Stark (brutal que es dirigeixi a ell com a Sr, un toc exquisit) decantava encara més, si és que era possible, la seva postura. Es nota que tot i tenir idees pròpies respecta de manera extraordinària la postura del seu creador. Però el pobre Vision surt malparat del conflicte. No parlem ja de el fet que aquest l’obligui a ser el carceller de la noia de la que inconscientment està enamorat, o que les circumstancies obliguin a aquesta a humiliar-lo i esclafir-lo contra el terra. La situació entre aquests dos es recuperarà, és més, aquesta petita desamistat donarà peu a un dramàtic retrobament que potser serà el desencadenant necessari per donar un pas per fi transcendent en el seu romanç. Però els problemes d’amors són coses menors, doncs Vision quasi mata a un personatge, un personatge del seu propi bàndol! Vision la intel·ligència artificial perfecte, capaç de raonar com qualsevol altre humà (sense ser per això un psicòpata homicida) i fins i tot sentir, sense renunciar per això a ser una espècie d’ordinador. Però tot i això ha fallat en la seva precisió  i el seu error quasi acaba amb la mort d’un amic. Vision era pràcticament un nadó, a la era d’Ultron es va veure obligat a combatre contra la criatura que pràcticament era el seu pare en pos d’un be comú. Però en aquesta parada de la seva vida es veu obligat a combatre els embats de l’amor (i el rebuig) a més de la culpa i el remordiment, de les conseqüències de fallar. Civil War ha representat moltes coses per a molts personatges, però per  a Vision ha significat un pas cap a la maduresa (emocional).

La mami de la pandilla

Tenim també a la fantàstica Natasha Romanoff, el membre més ambigu de tots. La seva formació com a espia la fa posicionar-se de manera quasi adoctrinada a favor del govern. Però per altre banda la llibertat i la rebel·lió contra les opressives institucions que abans la reprimien i de les quals es va desfer pugnen per dir-li que el Cap te part de la raó. Tot i que de fet apareix en escenes molt comptades la Viuda Negre te un protagonisme sorprenent (és sorprenent com tants personatges poden tenir tant protagonisme sense que exploti la pantalla o algo. I a sobra no se sent saturat). En definitiva Natasha ha de lluitar contra els seus dilemes interns per recolzar al bàndol adequat, tot i no saber mai del cert de quin es tracta. Al final l’agent secreta acaba fent una mica de mare dels dos nens que es barallen, convertint-se en una mena d’intermediari que pugna per equilibrar el conflicte i intentar en va que aquest es resolgui sense arribar a la situació critica de la violència. Amb la pel·lícula quasi confirmada de la Viuda Negre entre el rumors d’internet (encara que en un futur molt llunyà segurament, Fase 4) la forta i marcada presencia del personatge en aquesta pel·lícula dona més números als directius per què s’atreveixin a embarcar-se en el projecte (seria fantàstic que Clint Burton morís a Infinity War i després reapareixes en una posterior pel·lícula de la Viuda, essent preqüela es clar).

I anem amb el que indiscutiblement és el millor personatge de la pel·lícula. El millor portat, el millor justificat, el millor conclòs, el millor traje i… be que es roba la pel·lícula vaja. Black Panther. Tenia moltes expectatives posades en el que va ser el primer súper heroi negre de la historia (tot un títol aquest), moltes. Però les ha superat totes. Després de Dr Strange la pel·lícula que més ganes tenia de veure era Capitan Marvel (Carol Dambers és la meva súper heroïna preferida) però després de veure l’aparició estel·lar del rei de Wakanda, molt em temo que Black Panther li ha robat el lloc. Impacient. Fins aquesta pel·lícula no teníem cap súper heroi negre especialment carismàtic (tot i que Sam Wilson s’ha redimit, així que ara en tenim dos, llàstima de War Machine), però T’challa es roba tots els números per ser el millor súper heroi negre del cinema en… be, molt, molt de temps. Comença la peli com un príncep relaxat i còmode en l’ambient polític (tot i que com tot bon governant detesti la política), conscient de que la responsabilitat del tron queda llunyana el príncep procura gaudir del que li queda encara de joventut abans que el seu pare decideixi retirar-se. Però el pobre príncep es troba amb que la retirada del tron del seu pare és més prematura i violenta del que hauria esperat. Amb el dolor punyent al pit, s’enfunda el vestit ancestral de batalla i amb port majestuós s’alça decidit a clamar venjança. I quina venjança. És imponent, sigil·lós, poderós, quasi invulnerable. Cada cop que aterrava amb lleugeresa felina em quedava amb la boca oberta, no se com ho han fet, però està molt ben aconseguit. Les seves seqüències son brutals i els seus motius se senten els més reals, profunds i punyents. Però tot i ser el que sembla estar afectat per motius més profunds, és l’únic capaç de reaccionar i adonar-se del malament que ho estant fent tot. Adonar-se de que la venjança no és el camí. T’Challa (que no Black Panther) és de fet l’únic heroi de la pel·lícula. Però no és sol en l’heroïcitat d’adonar-se del correcte tot i ser qui te els sentiments més punyents en contra. T’Challa és majestuós. En cada moviment, en cada frase, en cada mirada, inspira respecte. Sembla ser l’ideal de rei artúric, l’ideal de noble guerrer, i no sol són aparences. En definitiva Marvel ho ha tornat a fer (amb spider-man també, tot i que això ja no és tant absolut)  i ens ha portat la millor versió del personatge que ens podia donar.

I és clar tenim a l’irrepetible Tony Stark que tan carismàtic com sempre ens ofereix la versió més insegura i personal de si mateix. No deixa de ser el de sempre, però tenim un Tony abatut, esgotat, que s’esforça tot el que pot per sostenir el seu món i enfrontar-se  a les conseqüències dels seus actes mentre el que se suposa que era el seu amic no fa més que posar-li la traveta. I dubta, dubta de si està fent el millor. Dubta tot i que ho tingui clar, tot i que la lògica li digui que està fent el correcte. Per què ja s’ha equivocat altres vegades i al cap i a la fi no és un malvat contra el que s’enfronta, és el Capità Amèrica. És un líder trencat, amb els arguments però sense la convicció, s’esforça per fer el correcte i tot i així el continuen veient com un esser egoista i despietat. Hi ha una tragèdia molt forta en el personatge, sobre la que la pel·lícula no es recolza ni sobre explota (per sort). Però el moment àlgid del personatge és quan descobreix qui va ser el responsable de la mot dels seus pares (en l’escena final el primer que vaig pensar va ser que era l’escena on matava als pares de l’Stark, al final resulta que vaig tenir raó). No sols el ditxós soldat d’hivern que tants problemes li ha portat és el responsable de la major tragèdia de la seva vida, si no que el Cap li havia estat amagant. En aquell moment el conflicte si es fa punyent i sanguinari, hi ha ànsies de mort i desapareix qualsevol rastre de la baralla de coixins. En definitiva una batalla molt millor executada que la de l’aeroport, amb la seriositat que mereixia (tot i que m’agrada més de l’aeroport, no te el to que mereixia, però és collonudament èpica).

TeamHelloKitty

Millor ens quedem amb l’original no?

Tenim a “l’antagonista” de la pel·lícula que amb un innecessari nom de baró Zemo es passeja pel metratge embolicant els fils per incendiar el conflicte. Se l’ha criticat molt i la veritat, era un personatge innecessari, però tampoc està tant mal portat. El seu pla no és absurd i te perfectament sentit dins el context del film (i això en una pel·lícula de súper herois ja es molt.. ehhm Lex Luthor ehhm Batman V Superman). Potser sí, els seus motius són una mica fàcils, fins i tot repetitius en la mateixa pel·lícula (el drama familiar ja apareix dues vegades per part de T’Challa i Tony Stark), però no per això són mals motius. En definitiva el personatge aconsegueix guanyar cert carisma entre tants titans i això te mèrit. Però el nom de baró Zemo queda amb ell malaguanyat (a no ser que el vulguin reutilitzar en un futur) i el personatge comet el pecat de resultar innecessari en una pel·lícula amb tants personatges.

Jeje, no s’ha enterat que m’he colat.

En Deadpool(veure ressenya) és genial, el seu humor gamberro i desenfadat…. No espera, aquest no va en aquesta ressenya. Puto Deadpool ja me l’ha tornat a liar.

I com no parlar del general Ross. Be, poc es pot dir d’aquest personatge, el seu paper era senzill i el porta a la perfecció. Un general estricte, un militar empedreït i obstinat amb una visió limitada i opressiva del món que sense gaires mires només sap recórrer al control per garantir la seguretat. Ell ho fa amb bones intencions, però no te visió. No m’hagués agradat veure confirmats els rumors que asseguraven la seva transformació en Red Hulk. Més endavant sí, a la fase 4 quan Hulk torni a la terra. Però fins llavors res de Red Hulk(això inclou Infinity War).

TeamIronMan

En definitiva la pel·lícula ha estat menys del que podria haver estat però molt més del que esperava. Més divertida, més complexa, més ben portada i més increïblement molona. Una petita joia dins l’univers cinematogràfic que tot i els seus defectes m’atreveixo a col·locar com la millor de la franquícia. Totalment recomanable.



Agent Carter- Segona temporada.

En la primera temporada (veure ressenya) teníem una proposta original i tot i que no tan ben portada com podria haver estat. Crec que va deixar un resultat força meritori. L’audiència no va dir el mateix, però va esdevenir suficientment notòria com per a oferir-nos una segona temporada. Aquest cop poc després de que s’emetés l’últim episodi d’aquesta segona etapa de la vida de l’antiga amant del Capi, ja s’ha confirmat que no hi haurà tercera temporada. I la veritat després de veure aquesta segona, sentint-ho molt, haig d’admetre que no m’estranya.

Si alguna cosa li faltava a la primera temporada eren personatges. Teníem a una terriblement carismàtica Peggy Carter. Però pràcticament no hi havia res més. El també carismàtic Howard Stark que amb prou feines apareixia ( i que en aquesta temporada comet l’error d’actuar de la mateixa manera). I el també carismàtic i refinat, però insuficient majordom que més tard donaria nom a la intel·ligència artificial del nostre Ironman: Mr Jarvis. Afegint a això els dos detectius protagonics que acompanyaven  a l’agent. A la sèrie li faltava presencia, no per personatges insuficients si no per personatges insuficientment destacats. Ara be, en aquesta temporada succeeix tot el contrari. Apareixen els vells personatges i en venen d’altres de nous. Pel que fa als nous hauria de destacar les aportacions femenines. La antagonista de la trama tot i que no ser tan carismàtica com podria compleix el seu paper i igualment passa amb la somrient esposa del majordom Jarvis.

La quimica entre aquests dos personatges no convenç a ningú

Destacant també a l’ex agent soviètica que ja es va presentar en l’anterior temporada i que mostra una química molt especial amb la nostre protagonista. Ara be, l’internés romàntic afroamericà de la nostre protagonista és sentint-ho molt una mediocritat. No em convenç ni l’actuació ni el personatge, sentint-se majoritàriament fora de lloc. Entenc el que volien fer amb el seu personatge, però no funciona. Potser un dels elements més dissonants i perjudicials de la temporada

Però el problema resideix no tant en els nous personatges com en els vells en els que s’indaga en excés, doncs es fa malament. S’intenta donar una profunditat mal aconseguida tant a Mr Jarvis com a l’evident interès romàntic de les dues temporades l’agent Sousa. Ambdues trames familiars tot i tenir personatges carismàtics amb actuacions decents resulten inexplicablement mal portades. I això repercuteix molt negativament. Doncs si en la temporada anterior sobrava protagonisme per a la nostre protagonista, ara en falta. I això és molt, molt pitjor.

En quant a la trama no em puc queixar. Traient el personatge dissonant que te la desgracia de ser un eix central d’aquesta, és manté amb força decència. Comet l’error de no tenir res a veure ni amb la temporada anterior ni amb els personatges d’aquesta. Massa desvinculada. Però es sosté. A vegades es nota molt la falta de pressupost, amb efectes especials increïblement curtes. Però ja s’hi notava a l’anterior així que no em queixo. Altre cop reivindico que la sèrie hagués hagut de tirar més cap a l’espionatge que cap a l’acció. Però sembla que els productors no estan disposats a deixar ser una sèrie el que se li dona be ser.

Finalment, destacar el que em sembla un dels errors més garrafals de la sèrie: i és la brusca desvinculació amb el Capità Amèrica que tant present havia estat en l’anterior temporada. Crec que no se’l menciona ni un sol cop. I això és terriblement nociu. N’hi ha qui pensava que les referències al Capi eren excessives a la primera temporada, jo no penso així. Però el que estic segur que és indubtable és que aquí son fatalment inexistents. No només per la brusquedat del canvi. Si no pel que significa això per la nostre protagonista. Que passa a ser una dona en dol pel seu amat, a una dona que ni se’n recorda que va tenir un estimat que jau congelat sota el gel. Això treu molt al personatge i encara no entenc com algú va prendre la decisió de excloure a l’eslògan publicitari més potent de la sèrie. Però més greu és encara que passi de la negativa total a qualsevol mena de relació sentimental a flirtejar obertament amb dos individus al mateix temps en un triangle amorós que no acaba de tenir química per enlloc. La relació entre l’agent Carter i l’agent Sousa, ja s’anticipava a l’anterior temporada, però pel meu gust hagués estat necessària una temporada més d’escalfament. Semblant-me aquí precipitada i incongruent. Sigui com sigui, que el retorn a la vida amorosa de la nostre agent no l’evoqui en cap moment al seu més gran amor i que en canvi si li evoqui a un individu amb el que s’anava a casar abans de la guerra i que ni tan sols estimava sembla no tan sols absurd si no rocambolesc i degradant per al nostre heroi patriòtic.

En definitiva la temporada resulta ser un desastre total. Intentant corregir els petits defectes de la temporada anterior transformant-los en enormes defectes. Afegint de nous i en definitiva essent una cagada de dimensions galàctiques. No se qui estava al càrrec del projecte, però ha comés un greu pecat en una temporada que esperava que millorés a la seva predecessora. Tot i així miraria fidelment una tercera si algun dia es emprengués la producció, amb l’esperança que a la tercera anés la vençuda.



Agent Carter- Primera temporada.

“Agent Carter” es va presentar en el seu moment com una aportació interessant a l’Univers Cinematogràfic de Marvel (UCM) que, la veritat sigui dita, no va cridar l’atenció a gaire ningú. I és una llàstima.

La primera temporada em va semblar quan la vaig veure un potent projecte desaprofitat per a falta de pressupost. Es notava que era una aposta menor de la productora i aquesta no volia invertir-hi gaire en efectes especials, però de fet no calia. No calia per què no era una historia d’efectes especials. Tot i així portava el segell de Marvel, així que una mica d’efectes hi havia d’haver. I els van ficar. Mal posats es clar. Sincerament, si s’haguessin deixat de ximpleries i haguessin respectat una mica l’essència de la sèrie, aquesta hagués funcionat molt millor.

La producció Marvelita ens explica la vida de Peggy Carter, abans (més o menys) companya sentimental del Steve Rogers (Capità Amèrica), i de com supera la pèrdua del seu estimat (aparentment mort però en realitat congelat, com la mateixa Peggy sabrà dècades més tard després de la formació dels Advengers). Però això és la publicitat, la publicitat que crida: “Això te relació directe amb el Capità Amèrica, mireu-ho!”. I be, en te, però per sort, és una trama secundaria. La realitat de la sèrie és que va sobre una dona sobrevivint en una societat masclista. I això és collonudament genial. Peggy Carter és una dona forta i tot i que si sent la pèrdua del seu estimat, no deixa que això se l’emporti amb ella. Lluita.

Durant la guerra, l’exèrcit dels estats units feia us de tot el que tenia, cridant a les dones a impulsar l’enorme maquinaria bèl·lica. Durant la guerra ella formava part dels mítics “Howling Comandos”. Però ja no estem en guerra i les dones ja no són necessàries. Ara la feina d’espionatge i intel·ligència secreta a la que tan avesada està la nostre protagonista és quelcom d’homes i ella.. Be, ella es una relíquia de guerra que és allà per que va treballar amb el Capi, i be, ja que hi és, ens pot portar uns cafès. I així sembla pensar tothom que la rodeja. Relegada a un pla invisible l’agent secreta es veu pràcticament esborrada d’una societat que no reconeix la seva existència. És llavors quan Howard Stark ( el pare del futur Ironman), antic amic de la guerra, li demanarà un petit favor. I és que aquest sembla haver estat acusat de traïció a la pàtria al vendre secretament armes al bàndol enemic(els soviet, s’acosta la guerra freda). Ell afirma que les armes han estat robades i li implora a l’agent assedegada de responsabilitat real que l’ajudi a demostrar la seva innocència. És així com Peggy Carter es converteix en una agent doble que ha de lluitar contra tot el seu departament per demostrar la innocència del milionari playboy, mentre els seus companys pugnen per demostrar la seva culpabilitat. I això és la sèrie. Una dona, invisible als ulls dels homes que la rodegen, més capaç que tots ells junts de fer la seva feina. I ho demostra amb contundència. És forta, femenina i intel·ligent.

El masclisme de la postguerra és una de les coses més ben retratades de la producció. Però també m’agradaria destacar les subtils però continues referències al Capità America. Que són gracioses i a vegades fins i tot enginyoses (quan no exageradament evidents). El que ha sobrat a la sèrie, desgraciadament, són explosions. El guió s’ha descarrilat massa sovint per explosions grandiloqüents quan, un intercanvi de punys o de bales funcionava molt millor. És una historia d’espies, discreta i pulcre i així hauria de ser la seva acció. Personalment penso que el principal problema d’aquesta sèrie és la baralla continua entre el que volia ser (un projecte genial i reflexiu, encara que no molt comercial) i el que les vendes volien que fos (una merda de sèrie genèrica sense massa sentit que servís per promocionar a la franquícia amb molta acció i explosions per acontentar als fans). M’hagués encantat veure la sèrie essent el que volia ser. Crec que si s’ho hagués premés, amb una modesta producció hagués pogut ser una gran sèrie. Per desgracia, en això s’ha quedat, en el que hagués pogut ser. Agent Carter és la prova vivent del mal que fa la pugna comercial a les petites produccions.



Kingsman: Servei Secret

“Kingsman” és, en la meva opinió, un perfecte homenatge a les pel·lícules d’espies. Però com diu el mateix film, no aquestes pel·lícules d’espies serioses d’avui en dia. Si no aquelles d’engany amb malvats megalòmans i plans absurds per destruir el món. Però més que això, aconsegueix transcendir l’homenatge i anar més enllà de la parodia, esdevenint  una meravella per si sol.

 

Tenim un pla absurdament grandiloqüent per destruir la humanitat. Sols que el pla no és tan absurd com pot semblar i no pretén destruir la humanitat si no salva-la. D’una manera cruel i potser amb un camí incorrecte, però salvar-la. Vivim en un món amb una exagerada superpoblació i uns recursos limitats que cada cop són més minvants. Pot ser és un concepte absurd portat fora de la ficció, però evoca una idea: i es que estem condemnats a l’autodestrucció. I destruir-nos parcialment sembla una bona alternativa a la destrucció total. Assassinar en una purga massiva un gran percentatge de la humanitat és sens dubte un tall pel sà, vist des de la lògica més freda. I està clar que la moralitat d’aquest acte és indecent. Però en un món condemnat a l’extinció, pot arribar un punt on tallar pel sà sigui l’única opció de supervivència. L’única pregunta que em resta és si arribats a aquest punt, la humanitat la seria mereixedora d’aquesta supervivència.

Però més que l’absurd pla d’extermini mundial. El que més cal destacar és l’absurd personatge que el maquina. En la historia del cinema se n’han vist molts de malvats megalòmans, però diria que entre tots ells aquest és el meu preferit. Samuel L. Jackson és un milionari sociopata que planeja destruir a la humanitat i que al seu temps detesta la violència i l’aterra la sang.

No havia vist mai a l’actor en un paper tan còmic, realment ho borda.

No te cap problema amb exterminar el 99% de la població, però un simple cop de puny el farà saltar horroritzat del seu seient. És una dualitat que mal portada podria ser un dels efectes més cutres del cinema, però no està mal portada. Està portada magistralment. Si ajuntem això al seu rocambolesc vestuari (veure a un dels empresaris més rics del món vestit amb una gorra “modernilla” és una petita joia estètica) l’individu esdevé al meu gust el millor personatge del film. La resta de personatges segueixen estan molt ben portats. Però no deixen de ser força típics: un adolescent recelós d’orígens humils que ha d’escalar fins a aconseguir ser algú a la vida però que no pot permetre’s oblidar d’on prové, el corresponent mentor elegant i sofisticat que el guia amb paciència pel seu camí, la noia que…. la noia i el matón característic que esdevé la ma dreta del malvat megalòman, sols que aquest cop és una noia terriblement letal i rude ( i una de les rudeses femenines més ben aconseguides del cinema, doncs no per resultar terriblement ruda li resta feminitat) que tot i no allunyar-se especialment del topic que el seu personatge representa és també terriblement carismàtica (i això que pràcticament no parla).

No em referia a això quan parlava del carisma de la matona antagonista però… tampoc sobra, no?

La trama és senzilla i està ben portada. Aprofundeix més en d’instrucció com a espia del protagonista que no pas en la investigació del malvat pla, el qual al final és resolt amb relativa facilitat. Però be, en les antigues pel·lícules d’espies no podem dir que els plans fossin especialment laboriosos de destapar… Ara be, la pel·lícula si s’esforça en desenvolupar a la perfecció els personatges i ho aconsegueix. La majoria d’actuacions són molt destacables i la fotografia és alegre i acolorida amb el toc juvenil que hi aporta el protagonista i la sofisticació adequada per una peli d’espies.

 

Hi ha un gir de guió, en certa manera inesperat fins abans de l’escena en concret, un dels punts més forts de la pel·lícula. I cal destacar que aparentment el film sembla seguir el topic Disney actual d’amagar la sang i la violència explicita per a adequar el registre dels espectadors a un públic més ample i familiar. Aparentment… fins que de cop deixa de ser-ho. I aquest canvi brusc on de sobtadament es mostra una violència desmesurada i cap mena d’escrúpols per a fer ballar la sang en un dels punts més àlgids i dramàtics de la pel·lícula és també un altre dels seus majors encerts. Aquesta podria haver estat un altre de les grans pífies de la pel·lícula, però aquesta sap com portar-ho i ho converteix en una de les seves majors virtuts.

El film maneja un humor superb, una acció elegant i un to irònic molt ben aconseguit. Tot és lleument paròdic i tot és un petit homenatge. Com succeeix amb Deadpool(llegir ressenya) el fet de ser una parodia i un homenatge permet convertir aparents defectes en iròniques virtuts. Finalment, vull donar una especial menció a l’escena final i la seva coreografiada explosió capil·lar, amb uns efectes de llums i colors completament al·lucinants, una escena magistralment aconseguida.No deixa cap missatge especialment original més enllà de la reflexió ja esmentada. Però si un bon sabor de boca en el que estic segur que és un dels més dignes entreteniments.