Devilman Crybaby

Els que em segueixin al blog sabran que d’entre les (poques) que tinc ressenyades la meva obra d’animació favorita és Kemonozume (veure ressneya). I que tenen a veure Kemonozume amb Devilman Crybaby? Doncs que comparteixen director. Tot i que considero molt important el seu treball no és quelcom en el que em fixi normalment quan miro un anime (a no ser que l’anime sigui One Piece i llavors em cagui en tot preguntant-me com una animació pot estar tan endimoniadament mal dirigida fins al punt que el manga (un dibuix estàtic) és exageradament més dinàmic en la seva acció que el propi anime (un dibuix dinàmic)). Però els que coneguin una mica de qui estic parlant sabran que el seu estil és inconfusible. Masaaki Yuasa és un director amb una fama considerable, d’aquells directors de culte amb una essència pròpia i una manera de fer tant particular que sembla que el que facin ells no tingui res a veure amb el medi que els envolta. El seu estil d’animació, allunyat de la tendència general, és imprecís i desdibuixat, deforma les proporcions i les formes per expressar. Per expressar el moviment, però també per expressar les emocions. Per expressar la transcendència, la informalitat, la tragèdia, la solemnitat. Yuasa empra la deformació com una eina expressiva d’una manera que només ell sap fer. Ja he parlat molt sobre les virtuts i el que m’agrada del seu estil d’animació a la ressenya de Kemonozume (enserio, l’heu de llegir), així que tampoc m’estendré molt més doncs aquella i aquesta comparteixen un estil pràcticament calcats.

La serie sap ser preciosa

La premissa és ben senzilla. Els dimonis, una espècie de paràsits que infecten als essers vius apoderant-se del seu cos i la seva consciencia, comencen a infectar els humans i pervertir la societat. Llavors és quan entra en joc un bondadós protagonista que al ser posseït per un dimoni aconsegueix conservar el seu cor i la seva humanitat, esdevenint un devilman, un humà amb cos i poders de dimoni que lluita contra els monstres per defensar la humanitat. La idea no és de fet, ni original. I no vull dir original en el sentit que sigui creativa, que no ho és, si no que es tracta d’una adaptació d’un reputat anime amb uns quants anys al darrere (la historia original és dels anys 70). És tracta doncs d’un remake de la història original? Una nova animació? Be, admeto que no conec a la obra original i que per tant desconec fins a quin punt se li assembla. Però tot i això m’atreviria a jutjar-ho com una reimaginació. Yuasa agafa una premissa senzilla per parlar de fons, sobre un tema complex. Pet que sí, trobo en algunes obres una gran diferencia entre la premissa que te la obra i el tema que tracta. Aquesta és una d’aquestes obres.

Però també sap ser grotesca

I quin és el tema tractat doncs? L’esser humà, la discriminació i l’odi. L’obra parla  de la humanitat, de la nostre crueltat i la nostre bogeria, de l’egoisme, de la gelosia, de la violència, del sexe. Però sobretot parla sobre el racisme, la intolerància i la por. Yuasa utilitza als dimonis per emmirallar a la humanitat, son un marc conceptual per permetre a l’home treure el més profund de si i demostrar qui son els autèntics dimonis. Per als dimonis el mal és el be. Ells actuen segons els seus propis criteris, la seva moralitat es basa en escampar el terror, així que ells, a la seva manera son ètics, son cívics. Però els humans, lliures d’escollir acaben triant sucumbir als horrors i causar la desgracia tot i anar en contra del seus valors. Maten, violen i discriminen sense pietat només per satisfer els seus propis anhels. Es humans son els autèntics dimonis. I Yuasa no ho podria deixar més clar. És quelcom que de fet diu explícitament durant l’obra, però ho diu en el moment adequat, no t’ho explica, ho exposa. He parlat moltes vegades de la sobrexplicació de la industria nipona. Yuasa és una de les excepcions a aquesta regla. Sense ser el més ambigu de tots, doncs les seves histories solen ser de fet força senzilles, amaga darrere de la senzillesa una profunditat de complexos, que no intricats, dobles significats. Igual que els dimonis no representen el mal, si no sols un mirall de nosaltres mateixos, la trama no representa a la historia, si no un marc per exposar-la.

En una sola paraula definiria com el tema central de l’obra l’existencialisme de l’espècie humana. La futilitat de la vida es mostra aquí en tot el seu esplendor artístic amb una cruesa directa i lacerant. Aquesta és una obra directe. Tot i el seu missatge filosòfic i la seva interpretació metafòrica. Tot i que l’obra en sí és una immensa al·legoria que s’ha d’interpretar. La sèrie és directe i contundent. No s’està per floritures ni precaucions innecessàries. Si necessita ser violenta és violenta, si necessita ser sexual és sexual. No es limita a si mateixa ni es talla en res  per expressar amb total llibertat. Però a l’hora no s’excedeix en la seva exposició, no és mai gratuïta, sempre tot te un sentit i un propòsit. L’anime avui en dia peca en general de ser molt gratuït a l’hora que contingut, aquesta sèrie és tot el contrari. Mentre que la tendència actual és la de retallar tota violència i sexe properament a l’èxplicit possible mentre que a l’hora sobreexposa insinuacions banals i gratuïtes d’aquest sense cap sentit més que una morbositat decadent per una seqüència allunyada de qualsevol significat dins la historia o en el missatge d’aquesta, aquesta sèrie prescindeix d’ensenyar qualsevol cosa que no necessiti ensenyar mentre que ensenya sense limitar-se i amb total explicitat tot el que li pugui ajudar a transmetre el seu missatge. I es que vivim en un mont violent, avocats al desastre. Obsessionats pel plaer, el sexe, les drogues, amagant la violència que duem dins sota les formes que la societat ens imposa, som dimonis amb pell d’humans, sols que els dimonis al menys son sincers.

Aquesta animació ha deixat flipant a tot deu, no soc l’excepció

El guió és senzill però implacable, es vasa sovint en els silencis i en l’art visual per a expressar (enlloc de ser bonic amb lo visual però expressar únicament amb els diàlegs com fan algunes obres), omplint la pantalla d’interpretacions sobre la naturalesa de l’home. És en detalls com en les profundes i reflexives cançons de rap que sonen en cada episodi  (en japonés sonen tan genial, em dona la sensació que siguin cançons reals, no escrites per a una sèrie), que emanen el fulgor priscil d’una protesta social punyent i afilada que desemmascara sense pietat la brutícia de la nostre societat, on es veu quan realment cuidada està la producció. El que detalls tant petits com una cançó de rap que podria ser qualsevol ximpleria puguin analitzar-se de forma indubtable com a art per si sol son la mena de detalls que et fan indubtable que et trobes davant una obra mestre.

És massa

No em desfaré en gaires paraules més. Aquesta és simplement una obra que un ha de veure per si mateix. Una mena d’expressió pura i directe que apel·la amb brutalitat als sentiments que vol evocar amb una simplesa lacerant. Tot en aquesta obra serveix al propòsit últim d’expressar i explorar  aquests sentiments existencialistes sobre la naturalesa de l’esser humà. La obra no te por a fer el que faci falta fer per tal d’arribar a on vol arribar així que avança arrasant amb tot. Destruint les convencions que faci falta.

I també sap ser brutalmet poetica

Aquest és un anime molt poc anime. Tots en aquest director ho son. Però aquí és més curiós que mai per que l’anime és en certa manera un homenatge a un dels clàssics més veterans de l’anime (per que si, tot i tenir el mateix títol i ser una reimaginació jo diria que cal identificar-les com dues obres a part (aviso que no he vist l’original i no crec que ho faci) i que la funció d’aquesta revisió és més homenatjar les possibilitats que l’anime pot oferir i mostrar-nos el camí de totes les que podria oferir si volgués). Així doncs tot i ser una obra que considero imprescindible sense dubtar-ho. No és una obra que recomani d’especial manera als fanàtics de l’anime. De totes maneres ells ja la veuran. És una obra que recomano a tothom sense falta, però especialment a aquells enamorats de l’existencialisme decadent i la poesia fatalista sobre el destí de la humanitat. Potser especialment també a aquells que fa temps van veure anime i que sense saber per que van deixar de fer-ho. Per que els portarà records d’allò que van ser a l’hora que els transportarà a un món completament nou. En qualsevol cas, l’has de veure.

Crec que es podria treure un curs de composició visual d’aquesta imatge

Death Parade

“Death Parade” és una apassionant i profunda reflexió sobre el significat de la vida i la mort. Sobre el que ens fa humans. I sobretot: de la validesa dels judicis i l’importància dels sentiments en aquests. Sens dubte una sèrie que m’ha sorprès molt gratament.

La ficció ens presenta una premissa molt interessant. Després de morir els individus apareixen en parelles i sense recordar el seu passat més immediat en un bar on el cambrer els farà jugar a macabres i escabrosos jocs. Ells, pensant que lluiten per la seva vida no estaran més que sent jutjats per decidir si val al cel o  l’infern, si es reencarnen o es perden en l’oblit. No importa si guanyen o perden, l’únic que importa és l’autentica personalitat que surti a relluir durant els jocs. Si són honestos, mesquins, cruels o innocents. No importa el que hagis fet durant la teva vida, no importa si t’has comportat com un sant. Només importa qui ets en el fons. Només importa el que aquests jocs macabres treuen de dins teu. El pitjor de tu. Amb aquesta informació, s’emetrà un judici i es desfilarà cap a l’autentica mort.

La sèrie te un format episòdic. On cada capítol explica la historia d’una parella de morts diferent. Jo no soc molt fanàtic del format episòdic, mai m’ha agradat. No aconsegueix enganxar-me. En aquest cas però, he de dir que el s’adapta molt be a la sèrie precisament per el plantejament que te, on petites histories van donant lloc a un concepte, a una idea, a una reflexió. I és que això és la sèrie al final. Els jocs macabres no són més que l’embolcall que cobreix l’autentica essència de la sèrie: la reflexió. Una reflexió sobre els judicis, sobre com de just és jutjar. Sobre l’impossibilitat d’emetre un judici objectiu essent humà i sobre la injustícia d’emetre un judici sense ser-ho. També reflexiona sobre la vida i la mort, sobre el significat d’aquesta. Però per a mi el més interessant de la sèrie és com planteja reflexions sobre la validesa dels judicis, fins i tot si aquests provinguessin de Deu. La sèrie també te una trama general que es va filant al llarg de tots els capítols fins que explota dramàticament al final. I realment aquesta trama més general (que no principal) no deixa de ser una més de les petites tragèdies que es deixen anar al llarg de tots els capítols. Només que n’és una que es pren el seu temps. I be, és ben sabut que a mi m’agrada que les series es deixin el seu temps.

Gaudeix de dotze capítols. I he de dir que en aquest cas la brevetat de la sèrie torna a ser un encert. Per la mateixa naturalesa d’aquesta un format més llarg hagués acabat per fer-se avorrit i repetitiu. En canvi els 12 capítols deixen la longitud justa per adquirir la tensió necessària abans del final. Una de les animacions a les que més afavoreix el format duodecimal.

Els personatges d’aquesta sèrie són tranquils. Quasi plans, quasi. Em refereixo és clar als que apareixen de forma reincident. Els personatges episòdics condemnats a morir estan plens de passions, però més que personatges, aquests són quasi un escenari. Els jutges en canvi, són aparentment apassionals i intransigents. Tal com pertoca a la seva feina. Però dubten, dubten en els seus judicis. Per que si no hi hagués dubte, no hi hauria reflexió i sense reflexió aquesta sèrie no seria més que una absurda successió de jocs macabres.

Pel que fa al final de la sèrie. A la resolució del misteri que s’ha anat plantejant durant la seva longitud. Em sembla magistral. Amb una preciosa escena de patinatge artístic la bellesa i elegància de la qual m’ha fet oblidar per un moment que estava veient una animació. I això, poques series ho aconsegueixen. Però si alguna cosa en vull destacar és la historia que hi ha al darrere. Molt més senzilla i mundana que totes les anteriors, un drama més suau. Però més colpidor. Com aconsegueix la sèrie donar tanta força dramàtica a un fet tant quotidià em resulta encisador. He d’admetre que en el punt àlgid d’aquest senzill dramatisme els sentiments m’han fet brollar alguna llàgrima. I això sí, que no és quelcom que aconsegueixi qualsevol.

Finalment tot i que sota al meu ull es presenta imprescindible és una seria molt metafòrica i reflexiva per als estendards de l’animació japonesa. Per tant no és una sèrie que recomanaria a tothom. Si t’agraden els significats mai pronunciats i les metàfores amagades, aquesta pot ser la teva sèrie. Sí no, com vaig fer amb “Kemonozume” (veure ressenya) recomano visionar el primer episodi i decidir a partir d’allà si t’atrau o no aquesta petita producció.

Kemonozume

“Kemonozume” és una historia d’amor, una historia d’amor d’aquelles profundes i absolutes. Una historia d’amor pura i fresca, dolça i sense complexos. Terriblement poètica.
He de dir que abans de veure aquesta petita meravella de l’animació japonesa només coneixia la seva famosa escena del primer petó:

Una escena que aparentment, sembla ser un despropòsit sense precedents però que un cop vista la sèrie esdevé una petita joia dins les innumerables de la producció.

Kemonozume és una historia senzilla. Parla del primogènit del líder d’una llegendària organització consagrada a caçar i exterminar els infames devoradors de carn: monstres malignes que fan perillar l’estabilitat d’un món pacífic. Aquest, consagrat al camí de l’espasa sembla estar destinat a esser el successor perfecte dels ideals del seu pare, contraposat a les idees d’innovació del seu germà.

Un dia però, s’enamorarà perdudament d’una atractiva jove que li caurà al damunt per casualitat en un aterratge en paracaigudes. Aquest amor tan intens el farà oblidar-se de tot i li presentarà la vida amb uns nous ulls. Finalment, decidit a casar-s’hi, el seu pare serà assassinat per un terrible devorador de carn i la seva estimada serà descoberta com una devoradora i acusada de l’homicidi. En aquest moment el nostre protagonista es veurà obligat a prendre una decisió i defensar l’amor de la seva vida i abandonar tot el que ha significat alguna cosa per ell abans d’aquest moment, o trair els embats del cor i seguir l’honor familiar. Sense dubtar-ho un segon aquest abandona tots els seus ideals, deixa enrere tota una vida i es posa a lluitar contra una mil·lenària organització la qual estava destinat a liderar per tal de protegir una dona que fins aquell moment li havia estat ocultant la seva autentica identitat. Aquesta és la premissa, així comença la sèrie. I d’això va. Un home renunciant a tot per amor. Una parella enfrontant-se al món, lluitant per un amor impossible. Un monstre i un caçador de monstres units per canviar el seu destí.

Aquesta sequencia crec que resumeix per si mateix l’art de l’estil de la serie.

El primer que crida l’atenció de la sèrie és la seva animació poc convencional. A primer cop d’ull sembla “mal” dibuixada. Però els seus patrons desdibuixats no són aleatoris i formen part d’un art més profund i madur que personalment m’encanta. Encara que és força possible que a una gran majoria del públic li resultes incòmode o difícil d’apreciar. I l’animació casa amb l’estil de l’historia. Tot i succeir en una societat japonesa, l’estil amb el que flueix la historia m’ha semblat molt occidental. Molt allunyat dels topics que caracteritzen l’anime, tan clàssic com actual. Amb una maduresa senzilla i unes reflexions sobre l’amor i la vida molt més pròpies de la literatura europea que dels estendards japonesos.

També crec que és imprescindible destacar com tracta el sexe. I és un dels punts forts de la sèrie, doncs és una historia d’amor entre dos adults. I entre adults que s’estimen hi ha sexe i és una cosa normal. I aquí és normal. La sèrie esta plagada de sexe, però en cap moment es recrea en l’erotisme. Els personatges estan despullats quan és lògic que ho estiguin i no els importa estar-ho. En cap moment busca els tediosos plans obscens per a excitar a l’espectador que tan caracteritzen el gènere. Com tampoc s’hi aplica l’estúpida censura d’estratègics plans i obstacles que irònicament també caracteritzen el gènere. Tot és, senzilla i refrescantment natural. Si hi ha erotisme aquest està mostrat amb naturalitat, sense absurdes parafernàlies. Tal com és. I és bonic. És d’agrair que una escena sexual pugui semblar senzilla, tendre i bonica en una animació japonesa. Doncs normalment són enrevessadament complicades i exaltades amb una motivació que et treuen de qualsevol realisme possible. La naturalitat del sexe és un dels seus punts forts i per això he decidit triar aquesta imatge:

Que collons, en realitat me molava molt. És una gran escena…. Hos ho juro.

La historia avança sense preses, indagant en el passat turbulent dels protagonistes i en els problemes i discussions que aquests pateixen. La parella discuteix i es separa, però mai es deixa d’estimar, i sempre queda clar, saps que acabaran junts o moriran en l’intent. La resta només és el viatge. I és un viatge tranquil i molt disfrutable per aquells que tinguin la paciència per assaborir una bona obra, que es pren el seu temps.

També és important destacar-ne l’humor. A part d’un humor negre a vegades molt, a vegades gens subtil te un humor molt més senzill i simplista que alguns podrien acusar d’infantil però jo m’atreviria a afirmar tot el contrari. La sèrie te un humor madur i terriblement simplificat. I altre cop, l’humor madur és quelcom difícil de torbar en l’animació japonesa. Hi han poques excepcions en un gènere a vegades tan auto referencial, però quan n’hi han com en aquest cas, solen ser unes autentiques obres d’art. Encara que com en aquest cas, són obres d’art que solen passar desapercebudes pel públic general. I que en el cas que no ho fessin, estic bastant segur que no acavarien de convèncer a la majoria.

A part de no tenir problemes en mostrar un cos despullat, tampoc te problemes en mostrar un cos desmembrat. Això sí, tampoc s’esplaia innecessariament en la morbositat absurdament explicita que també pot caracteritzar a l’anime. És guia per una estètica més artística i abstracte. Si l’escena necessita causar l’impacte d’un cos desmembrat ho farà. Però si una simple esquitxada de sang és un recurs més adequat per la seqüència en concret també ho farà, doncs molt sovint és sobretot minimalista. La sèrie no te problemes en mostrar sang, en la que és una historia sanguinària. Però tampoc la mostra més del necessari. Això unit al seu estil de dibuix simplista i a “gargots” fa que encara que els enquadres siguin èxplicits, les escenes no puguin ser massa pertorbadores. Tot i això, crec que el seu humor negre i senzill sobre aquests afers complementa perfectament aquesta característica.

La subtrama que explica el passat de l’organització i l’origen dels protagonistes és també sublime. Amb un paral·lelisme ascètic que exemplifica la virtuositat de la sèrie per emprar els recursos literaris. Hi ha drama, tan en el passat com en el present. I és dramàtic. Però la historia sap donar-li el seu lloc sense deixar de transmetre un missatge optimista i somiador, romàntic.

Però com a bon anime d’acció que és un element clau són les batalles. Batalles d’espadatxins i robots contra monstres amb urpes i dens assedegats de carn, sang i sexe. Les batalles, seguint l’estil de la sèrie són senzilles i elegants, sense lluïments innecessaris ni combinacions impossibles en pos del lluïment dels personatges (encara que si de la simpàtica mascota de la serie). Les batalles són brutes, breus i letals, com ho solen ser les batalles a mort en el món real (que no en l’anime més generalista).

Finalment cal destacar als protagonistes. Tots terriblement senzills tal com l’estil de l’animació i terriblement profunds, tal com l’estil de la historia. No són personalitats complicades, són persones senzilles amb fortes motivacions i personalitats molt ben portades. Especialment podria destacar el contrapunt d’aquesta senzillesa que resulta l’estrambòtica personalitat i aspecte de l’antagonista principal que tot i que mai acaba un de fiar-se’n no es mostra com a tal fins als darrers episodis de la sèrie. Pel que fa a l’elecció de l’esbojarrat i excèntric final per al que aquest personatge respecta, no se si pensar que és una genialitat
o una anada d’olla d proporcions bíbliques. Durant el visionat de la sèrie a estones em semblava tan una cosa com l’altre. Al final, tota aquell embolic excèntric i incomprensible devia amagar segurament molts més missatges dels que he estat capaç de captar.

Finalment només em queda dir que m’alegro d’haver trobat una joia així en la cada cop més perduda en si mateixa animació japonesa. No obstant no puc dir que sigui una historia totalment recomanable, doncs estic molt segur que no seria del gust de tots. Així doncs recomanaria veure el primer episodi, impregnar-se de l’essència de la sèrie i tu mateix decidir si vols o no seguir endavant.

Kemonozume és postula com la millor animació que veuré aquest any.

La Flor de Hanako

“La Flor de Hanako” Ha tingut l’honor de ser la meva primera novel·la eròtica. I quina novel·la.

Planteja la historia d’un empresari que en un dels seus viatges de negocis a Japó coneix a una dona que l’encisa i el torna boig amb la sensualitat que evoca, la morbositat que genera i l’erotisme que desprèn. Hanako, una ambiciosa i pervertida japonesa, que ha de compaginar la seva ambició laboral amb l’ aparentment oposat desig d’alliberació sexual condueix al protagonista per una sèrie de situacions excitants i morboses més enllà de d’imaginació d’aquest. Descobrint-li el món del sexe, un món del que creia conèixer tots els secrets.
La historia és interessant, està narrada a través de varis viatges Tokyo que acumulen un seguit de peripècies sexuals les quals al meu parè estan perfectament narrades. No s’esplaia. Podria dedicar pagines i pagines a escenes sexuals. Però no ho fa i crec que és un encert. Et planteja una situació de morbositat contundent, sense brusquedat, però sense esplaiar-se, amb una mena d’harmonia molt afavoridora. L’erotisme d’aquestes escenes, no és mera decoració, doncs són el motor que fa girar la historia. Al cap i a la fi es tracta d’un home casat que ha de viure amb la infidelitat que arrossega i que un cop s’adona que és més que una simple aventura no pot deixar anar. 

El llibre planteja un japó molt ben formulat, el japó públic. Hiperfrmal, carent d’emocions afectuoses i privat de tota sexualitat. I després va descobrint les conseqüències d’aquesta repressió autoimposada amb els desitjos obscurs que fa néixer dins dels protagonistes. Molt ben formulat, però sense saber ben be si es cosa de l’autor o del protagonista. M’ha donat la sensació que aquest creia conèixer Japó quan en realitat no en sabia res. Aquesta perversió amagada es tan part de Japó com ho és l’hiperformalitat. I a vegades sembla que aquesta perversió no siguin més que pures excepcions puntuals.

Res a veure però… no podia faltar

El principal problema de la novel·la ha estat per mi el seu protagonista. Mentre d’un bon principi m’he identificat amb la Hanako que el protagonista no aconseguia entendre i he comprés els seus motius. El protagonista m’ha semblat duran tota la novel·la un ingenu capsigrany. No és dolent. Es el narrador perfecte per la historia que planteja. Però no m’hi he pogut sentir identificat i suposo que això és dolent. La seva manera de veure les coses i de no veure-les és tan oposada a la meva que ha estat impossible empatitzar-hi a un nivell gaire profund. Tot i això, és el protagonista que la historia necessita. Hi crec que no n’hi podria haver hagut un de millor.

Finalment el llibre deixa una reflexió sobre el liberalisme en la sexualitat i el que suposa un matrimoni. El llibre acaba triant el matrimoni, jo personalment hagués matat el protagonista (una escena concret perillosament a prop de la yakuza en donava l’excusa perfecte, s’hagués convertit en una tragèdia molt interessant). Però abandonar a la pobre Hanako i tornar al “seny” del matrimoni no queda malament. Tot i això resulta agredolç. Crec que l’autor expressa a la perfecció des del punt de vista d’un inexpert que significa el món liberal i l’alliberació de la sexualitat. Però al final es queda curt conformant-se amb haver aprés de l’experiència, quedant-se amb la tradicional tria del matrimoni de tota la vida. És un bon final, molt ben portat i conduit, però no és el meu final.
Finalment vull fer una menció especial a la portada. No s’ha de jutjar a un llibre per la portada, però la portada és preciosa per si sola, un excel·lent art. Encisadora, elegant, seductora i sorprenentment molt representativa. Encara que no se ben be per què.
En definitiva el llibre m’ha encantat, te els seus contres, però cap d’ells resulta ser un defecte si no més aviat visions personals diferents a les que l’autor decideix plasmar. Al cap i a la fi és sense cap mena de dubte la millor novel·la eròtica que he llegit mai.