Hunter X Hunter 389 – Maledicció

La maledicció és llegir-te

Fns i tot de lluny aristocratica com ella sola

Vaig comentar els errors d’excés de text en l’episodi anterior fins al punt de no comentar pràcticament res més en la ressenya passada. Aquest episodi esdevé encara pitjor. I no per que accentuí aquesta tendència, al contrari, en cert sentit es veu minvada, si no per que la perpetua. M’explico: en l’episodi passat em queixava de que tot i l’excés de diàleg, realment no passava res i que això no era dolent en si, si no que el dolent era que aquesta densitat no vingués amanida amb una escena més lleugera per compensar-ho. Es un concepte narratiu força basic que Togashi s’està passant pel forro. En aquest episodi, al contrari que l’anterior, si que passen coses. Però la tendència de sobresaturar amb diàleg les vinyetes sense donar cap respir es perpetua i això fa la sensació general de lectura encara més opressiva. Així doncs el major problema d’aquest episodi el trobem en certa manera en el passat, doncs no es tan el fet de que caigui en l’excés el que el torça si no el fet de que segueixi amb un excés nocivament demostrat.

A veure, no pots no simpatitzar amb aquesta actitud

La primera part del capítol consisteix en els gaudies dels prínceps discutint les seves especulacions sobre els moviments d’en Halkenburg. No és només estúpidament redundant si no que resulta totalment innecessari. És interessant per que Togashi mostra el funcionament lògic de l’equip del príncep, desenvolupa el seu joc de deduccions. Però en primer lloc no és interessant per que ja sabem com ha passat i les seves especulacions no aporten res. I en segon lloc ja sabem com actuen i aquest procediment no es res nou i per tant no te cap aportació narrativa o de desenvolupament de personatges (o sigui no aporta res en cap sentit). L’únic interessant és veure com Togashi fa semblar intel·ligents als seus personatges fent-los apropar-se a la veritat però sense que l’endevinin del tot. És clar que en el fons no te tan de mèrit, doncs amb la solució ja construïda mostrar a personatges que s’equivoquen però s’apropen en les seves especulacions no resulta especialment complicat.

Enserio?

Després el capítol passa per una lleu indagació en la princesa pecefull love (no tinc molt clar que vol fer Togashi amb ella, però és un personatge que ha passat de donar fàstic a ser peculiarment entranyable). Es bo que Togashi vagi donant petits retalls dels prínceps menys importants de tant en tant, si no quan els toqui executar el seu paper a ningú li importarà la seva aparició. Però on Togashi s’esplaia és amb la guàrdia de la segona princesa. Els “intocables”.

Els seus dissenys sempre tenen algo especial

És un concepte molt interessant però en el que Togashi s’esplaia en excés. La historia comença a anar-se-li molt per les branques, necessita acotar. Ho havia estat fent be fins ara amb les mosts dels prínceps, però ara mateix, en aquest punt, hi ha massa plantejament i masses poques accions. El concepte en si és interessant, la típica historia de la princesa benvolent que salva als marginats de la mort i el menyspreu per donar-los un significat a la vida i obtenir com qui no vol la cosa la seva fidelitat incondicional. Només que si ho barreges amb nen converteixes a aquesta fidelitat en un arma homicida molt molt perillosa. No obstant, si presentar als guàrdies del primer príncep ja era una mica innecessari (al menys fer-ho de cop, podien anar apareixent perfectament), això és passa de taca d’oli. Togashi es planteja la narrativa com un taulell d’escacs, primer necessita posar totes les peces al taulell i després desenvolupar la historia. Però tot i que dins el seu cap si que és bo que s’organitzi així, no ho ha d’explicitar necessariament. És més, en alguns casos explicitar-ho no és només innecessari si no que talla el ritme i empitjora la narrativa. Però per molt poc narratiu que resulti la presentació, el concepte és el més interessant del capítol, així que ens n’hem d’acontentar.

Resumint-ho en paraules senzilles cada un dels guàrdies de la reina te l’habilitat nen de, sota certes condicions, immolar-se per matar a un príncep. Així que al final, tot consisteix en esser capaç de complir aquestes condicions (jo aquí jugaria amb intentar complir-les amb la princesa morta que ha estat duplicada per la seva bestia, seria un joc interessant per exposar l’habilitat de manera gràfica en lloc d’haver-la d’explicar, sense la conseqüència de matar ningú, doncs al no ser la princesa real, no pot ser objectiu de l’habilitat).

Quina vella més genial tu

Finalment tornem al tercer príncep (em queixava l’altre dia de que no apareixia). Que ens dona un retall d’informació més sobre la seva habilitat de les monedes. Un retall absolutament insuficient per treure cap conclusió, però interessant, per que junt a la princeseta pacefull és el més similar a una acció que succeeix en tot l’episodi. Esperem que el següent sàpiga portar millor els termes de ritme. Per que és una desgracia que una historia tan ben filada s’estigui explicant tan malament.

Que llest que és aquest home

Deixa un comentari: