One Piece 882 – Més enllà de les expectatives d’un Yonkou

Germa is not Died

El combat segueix avançant i és inevitable caure en la sensació que a cada pagina la superioritat d’en Katakuri es fa més evident. No obstant un raig d’esperança s’escola en aquest panorama de derrota absoluta, perquè com més absolut sembla ser el poder d’en Katakuri, més contundent esdevé l’habilitat d’en Luffy per esquivar-lo. Ara en Luffy ni tan sols te ocasió d’atacar, esquiva un atac rere un altre sense tenir temps a descansar. Però tot i que els atacs són cada cop més contundents i poderosos en Luffy segueix esquivant-los pels pèls a cada assalt. Com vaig dir ambdós personatges creixen en la lluita. La pregunta evident que es presenta és si serà capaç abans en Katakuri d’ultimar el seu atac i acabar amb en Luffy, o serà el barret de palla qui esquivi amb prou celeritat com per llençar un contraatac. Sembla evident que en Luffy, bàsicament per ser el protagonista. No obstant no crec que això sigui suficient per guanyar. Però potser si per… fugir. Ja ho veurem

Mentrestant en Prospero enfoca tots els seus esforços en intentar que la Big Mom segueixi en els seus rails. SI és capaç de portar-la fins la illa xocolata potser encara te alguna possibilitat. Però l’emperadriu està afamada i la visió d’una illa a mig camí  suposa una visió massa suculenta per saciat la seva set. Que pot fer el pobre Prospero la vida del qual ja penja d’un fil per aturar-la? Res, els capritxos de la mare no es poden ignorar.

No és cuqui?

Al seu temps la Broule fa a les hores d’espia per al general mentre irrita a en Luffy i a l’espectador com un mosquit en una nit silenciosa. Però tot i que irritant la seva intervenció és graciosa i resulta entranyable veure com el fred i apassional Katakuri defensa a la seva “germaneta”. Una mostra d’amor fraternal que no esperava veure i que molt menys esperava que m’emocionés, però que ha aconseguit d’alguna perversa manera, fer-ho.

I després d’aquestes pagines plenes d’acció, Oda ens trasllada a un pla més relaxat on els fills de la Big Mom organitzen tot el desastre des de terra. En Luffy no és l’única preocupació, tan Capone com el Germa han escapat. I un misteriós esdeveniment ha afectat a les baboses marines que vigilaven la zona per controlar el pas de qualsevol enemic, tallant-los així els ulls per actuar. SI m’ho pregunteu penso que podria haver estat la tripulació d’en Jimbe que des del fons marí s’han desfet de les bavoses amb els seus poders tritònids. Pel que fa a Capone poc en podem dir, sense la vigilància de les bavoses i amb la seva potencia naval ha aconseguit distreure els seus enemics i ara es disposa a anar a buscar la seva estimada. De ben segur que l’home acabarà altre cop en mig del conflicte del barret de palla.

Però pel que fa al Germa… això ja és un altre assumpte… La imatge és sense cap mena de dubte no sols la més èpica del capítol, si no la més èpica dels darrers. Veure als Vinsmoke assentats i il·lesos sobre el munt de cadàvers (be, la gent no mor a One Piece) dels seus enemics mola. Però més mola imaginar-se la batalla que han hagut de lluitar per arribar a aquest punt. Els Vinsmoke eren uns enemics forts i els Charlotte han comés l’error per recórrer a la quantitat en lloc de la qualitat, enviant-los un gran nombre de soldats en comptes d’algun general poderós per que manegés la situació. I ja sabem que a One Piece els números fan poca cosa quan es adversaris son poderosos. Crec que un detall important a apreciar en la imatge és que no apareix en cap lloc el pare dels Vinsmoke. Pel que podem suposar de la imatge que el relleu generacional ha succeït i que el Germa te ara un nou líder. Més interessant és la seva aparent determinació d’ajudar a en Luffy. Suposo que aquí hi convergeixen varis factors. El primer no deure res al seu salvador i el segon enfonsar tan com puguin a l’emperadriu que a punt ha estat d’enfonsar-los a ells. Si no fos pel barret de palla ara serien morts, li deuen la vida, però no per això s’estaran quiets sense ecòmetre una venjança terrible (encara que és una mica hipòcrita tenint en compte que ells volien trair a la Big Mom des d’un principi).

Èpic

 



One Piece 881 – Habitació d’onades

Ho sento, però en Jimbe no (jo vull la Carrot)

El capítol comença amb un camí sense sortida. Una paret d’aigua en forma de tsunami s’abalança sobre ells per destruir-los i la seva única opció de fugida, el coup de burst, sense combustible. Sabia que Oda es trauria algun recurs de la màniga. Sabia que alguna sorpresa ens tenia guardada, però no podia imaginar quina. I per variar, aquesta ha estat la més evident: Solcar la pròpia ona. Oda havia portat les coses fins a una situació on si no trobava una solució adequada al conflicte quedaria molt cutre. Portar les situacions fins aquest punt és un recurs molt poderós, perquè juga amb l’expectativa, però més et val tenir una situació a l’alçada si no vols que aquesta se’t giri a la cara. És molt comú que després de plantejar un enigmàtic misteri quasi irresoluble i allargar-lo durant centenars de capítols la solució al final sigui molt decebedora. L’exemple que em ve al cap seria Gantz. Obres que o be no tenien en ment cap solució als enigmes plantejats o be tenien una solució que se’ls havia quedat petita amb l’avanç de l’historia i les seves modificacions. La situació de l’onada és el mateix a petita escala i sent jo un crític maniàtic amb les qüestions narratives… doncs be, hi he de ficar cullerada. El cas és que era una situació peliaguda on Oda s’arriscava per crear alguna cosa intensa o caure en el fracàs. I vaja si ha guanyat l’aposta.

Sempre m’han encantat les escenes de preparació del vaixell

La idea és preciosa. I genial. Mola molt veure el vaixell solcar l’onada gegant pel túnel que crea al avançar i el dibuix aconsegueix transmetre aquesta fascinació que One Piece traspua vers la bellesa de l’aventura i el descobriment. Però com si la fantàstica idea no fos prou, Oda s’ha encarregat de justificar la realització tècnica de la maniobra combinant les habilitats d’una navegant que pot sentir el clima i d’un tritó i ara demostrat expert timoner que pot sentir les corrents sota el vaixell (i sobre en aquest cas). L’escena glorifica bastant en Jimbe mostrant-nos una èpica faceta com a timoner expert que desconeixíem i que fa al personatge encara més carismàtic sense desentonar en absolut amb el que d’ell ja sabíem.

Precios

L’únic que no m’agrada d’aquesta seqüència és que sembla preparar el camí per integrar al tritó a la tripulació. I sí, se que hi ha moltíssim partidaris del fet. Però jo sempre he estat en desacord amb la idea. Ja ho he expressat varies vegades: en Jimbe em sembla un personatge extraordinari, un dels millors del manga de fet, però no crec que encaixí com a tripulant. Per a mi el seu lloc ideal seria el de comandant de les tripulacions subordinades del barret de palla. Que fos membre de la banda en certa manera, tal com ho és la Vivi, però que no fos un dels tripulants del vaixell. Per que ell és un capità pirat amb la seva pròpia tripulació i em sembla que l’adequat és que governi el seu propi vaixell. Potser seguint de prop al Sunny, o viatjant costat per costat i tot. Però crec que el seu lloc és esser una mena de símbol d’autoritat entre la resta de tripulacions aliades al barret de palla. Una mena de mà dreta d’en Luffy que representa la seva paraula fora de la tripulació. Però se que la meva és una opinió impopular així que… m’hauré de resignar a veure el que passa.

La conseqüència de tot plegat és en definitiva la salvació de la tripulació. Al haver escapat de l’onada tal i com ho han fet l’enemic no pot evitar creure’ls morts. I com a tal estan per ara salvats de la persecució de l’emperadriu. Lliures, al menys per un moment, per avançar cap endavant a la cerca dels seus companys. Però em pregunto jo si tothom n’haurà sortit guanyant d’aquest escenari. En Prospero  deia que els del barret de palla havien robat la replica del pastis. Però ara el vaixell on viatjaven s’ha enfonsat. Que farà la Big Mom davant aquest escenari? És incert, podria fer qualsevol cosa. Però la seva fúria és segura. I qui menys segur està és l’home que cavalca a la seva espatlla. El ministre del caramel les te totes per acabar al fons de l’oceà com presumptament ha fet el Sunny. Però suposo que se les enginyarà per portar la seva mentida un pas més enllà i convèncer a la seva mare que ja havien portat el pastís fins a un altre lloc. Al cap i a la fi no hi cabia en un vaixell tan petit.

Aquesta escena no l’he entés

Hi ha un personatge però, per al que no canvia gaire la situació. En Luffy continua vivint en un desavantatge difícil de superar. El seu adversari li trepitja els talons cada cop amb més força i si segueix així acabarà per trencar-li per molt que siguin de goma. Una cosa ha canviat no obstant. Els seus companys estan segurs. Ara ja no te preocupacions al cap. Ara es pot concentrar al cent per cent en el seu enemic. No veig com això podria invertir el rumb de la batalla. Però potser si torçar-lo lleument per arribar a la situació on Oda ens vol portar. Impacient per veure quin as es treu de la màniga per a resoldre el conflicte.

M’ha fet massa gracia com per no posar-ho

 



One Piece 880 – Sense sortida

Shingueki no Sanji

La Puding arriba al seu destí amb en Sangi i la seva germana per a fer realitat l’única possibilitat de salvar el dia: cuinar el pastis perfecte. El que a continuació succeeix son els preparatius d’una batalla culinària. La Puding esborra la memòria als xefs per que puguin treballar amb en Sanji i tothom entra en acció. En Sanji de seguida assumeix el rol de cap de cuina. Era obvi, però és un delit veure com es posa al capdavant de la resta de cuiners amb tanta naturalitat. El cuiner cella-espiral imparteix ordres per aquí i per allà mentre planifica com entregar el pastis perfecte a temps. Per que menys que perfecte no serà suficient. Una gran pressió es carrega sobre les seves espatlles: el futur d’una nació depèn del seu talent per cuinar i per coordinar el de la resta de xefs que ocupen el projecte. Però més important: el futur dels seus companys que tant li ha costat recuperar cau ara en les seves mans. Però en Sanji no es deixa enfonsar per la pressió i aguanta amb estoica indiferència el pes dels esdeveniments. Per que ja ha pres una decisió i amb el ganivet a les mans ja no pot fer res més que donar-ho tot per fer realitat el seu objectiu.

Aquesta primera part és la millor del capítol. Oda portava anys planificant un escenari com aquest, esperant el moment perfecte per fer-lo esclatar. No se quan de temps fa que sabia que seria amb la saga de l’emperadriu, encara que sospito que la idea li va sorgir a l’illa submarina. Els detalls concrets del pastis potser una mica més tard, però diria que quan es va anunciar la festa del te Oda ja sabia com volia que acabés aquesta saga, tot i que potser no com arribar-hi. Sigui com sigui, aquí estem i el camí ha estat quasi impecable. Qui hagi llegit les meves ultimes ressenyes sabrà que certes decisions preses en els últims capítols m’han molestat particularment, però la veritat és que és sorprenent descobrir com la resta de la saga brilla sense cap queixa per la meva part. Podria haver estat millor? Sí, però tampoc gaire i per sort els petits detalls que m’han molestat no enterboleixen el moment que s’acosta.

En Sanji és un cuiner, la cuina el defineix tan com l’amor per les dones, i de manera més profunda. I com a cuiner del rei dels pirates és una necessitat carregar amb una proesa culinària sense precedents a les seves esquenes. I no imagino una proesa més gran que aquesta. Potser Oda ens regala alguna altre batalla culinària d’aquí al final de la sèrie, però sincerament em costa de creure que aconseguís torbar res que estigués a l’alçada. La voracitat i gula de l’emperadriu cobra unes dimensions dantesques que exalten a nivells quasi divins el talent d’aquell que, en la seva màxima fúria, sigui capaç de saciar-la. La Big Mom tenia una il·lusió sense precedents en un pastis que no podia ni imaginar, aquesta il·lusió es va fer bocins, fent-la muntar en colera. És de la meva opinió que si per art de màgia aconseguissin recompondre el pastis que en Luffy va malbaratar, no seria capaç de saciar-la. Per això dic que només si el pastís es perfecte, millor encara que el que s’havia preparat, la Big Mom podrà ser aturada. És clar que després de tastar semblant proesa culinària l’últim que voldrà fer l’emperadriu es deixar escapar al prodigi de cuiner que l’ha elaborat.

El capítol segueix mostrant-nos com en Katakuri segueix hostiant a en Luffy  un cop rere un altre. Com vaig comentar la seva superioritat és evident, però no absoluta. No te problemes per tenir un clar avantatge, però en cap moment dona la sensació que l’home pugui acabar amb en Luffy d’un moment a un altre. Tot i les hòsties rebudes en Luffy segueix esquivant i fins i tot se les enginya per ordenar a la Nami que destrueixi fins l’últim mirall que queda a bord. És evident que tot i superior en Katakuri no és absolut. Això sí, no tinc ni idea de com farà Oda per que en Luffy se’n nsurti d’aquesta. No crec que guanyi, per tant em dona la sensació que la intervenció d’un tercer serà necessària, però qui? Qui sap, potser Oda troba la manera. Sigui com sigui una cosa és clara: el sacrifici d’en Luffy. Tots el sabem disposat a fer un sacrifici així pels seus companys de viatge. Però no deixa de ser impactant veure com el fa realitat. I m’agrada que One Piece segueixi sense perdre la capacitat d’emocionar al lector amb moments com aquest. M’agrada per que quan ho deixi de fer serà quan One Piece entri en decadència. I One Piece es mereix arribar al final.

Però mentre en Luffy es sacrifica per salvar els seus amics, Oda ens ensorra aquest sacrifici amb una sola imatge. Una onada gegant galopa cap al vaixell i res sembla poder aturar-la. Aquesta capacitat per ensorrar totes les esperances en una sola imatge és aclaparadora i tot i que gràficament no suposa en aquest cas molt de talent, si el suposa la construcció narrativa del clímax emocional per que faci l’efecte. La pregunta recau en d’on prové el poder de la Big Mom per controlar les aigües? La resposta que em be al cap és que prové del barret, doncs no havia mostrat encara cap poder concret tot i ser un dels seus esperits guardians. Però el fet de que el porti posat em fa pensar que podria ser algun altre cosa. Potser simplement li acaba de donar vida al mar ara mateix? No ho se pas. Ho haurem de descobrir. Sigui com sigui, impacient per veure com Oda resol la situació.



One Piece 879 – El comandant de la Big Mom: Katakuri

Goma = Mochi ?

La milllor minihistoria en molt de temps

Vaig parlar molt en el darrer capítol de la innecessària sobreexposició d’en Pedro. En aquest Oda hi ha tornat, però no hi estic tan en contra. En aquest cas Oda ha exposat en paraules  (un discurs d’en Jimbe) la reflexió que vaig exposar al principi: en Pedro s’ha sacrificat per nosaltres, no l’hem de plorar encara, ell ho ha fet per que volia que seguíssim endavant. És un discurs innecessari que s’hauria de poder expressar amb imatges? Sí, segurament sí. Però tots coneixem com funciona el mon del manga i és un discurs bonic al cap i a la fi. Al menys funciona molt millor doncs no trenca la tensió de la fugida al efectuar-se en un petit respir d’aquesta. Perquè per un moment estan tranquils en mig de la mar i ningú els persegueix i llavors el discurs no trenca ritmes. Potser podria ser millor amb una qualitat narrativa basada en l’expressió gràfica que se que Oda és capaç de donar-nos. Però és molt demanar i no tothom ho entendria. I One Piece va dirigit a un públic enorme gran part del qual no està per posar-se a apreciar matisos i finures. Per tant el discurs és en certa manera necessari i en aquest cas, no perjudica a l’obra.

El següent que se’ns presenta és a una imponent Big Mom caminant sobre les aigües. I és una imatge ponent, recupera una mica aquell esperit d’intimidació que va perdre. Encarna l’avanç inexorable d’una força incansable i impossible d’aturar. És temible i amenaçadora i només de veure-la se’t gela la sang. Però més interessant és el seu primer fill. Prospero està pràcticament cometent suïcidi. Trobo provable que acabi morint a mans de la seva mare al final d’aquesta saga (l’únic que me’n fa desconfiar és la reticència d’Oda per matar gent quan no és estrictament necessari, cosa que em fa sospitar que el salvarà amb el primer miracle que tingui a disposició). Ell va inventar-se una mentida que la seva mare persegueix obstinadament. I com més la persegueix més augmenta la seva fúria. I sí, la seva fúria va contra els barret de palla. Però quan descobreixi l’engany una nova fúria sorgirà i Prospero no tindrà on fugir. Però dona la sensació que se n’ha oblidat. I se n’ha oblidat per que en Pedro no només l’ha mutilat, molt pitjor: l’ha humiliat. Ell és l’hereu de la Big Mom, altiu, orgullós i avar. Te un concepte altíssim de si mateix i no obstant un simple mink amb una força molt inferior a la seva l’ha derrotat, encara que li hagi costat la vida. Per que l’ha derrotat. El conflicte no era sobre vèncer a l’oponent en combat. El conflicte versava sobre impedir que els barret de palla fugissin de port o impedir que ho impedís. I els barrets de palla han fugit de port, així que Prospero ha estat derrotat. I per acabar-ho d’adobar la manca d’un braç és una cicatriu que l’hi ho recordarà per sempre.

D’en Snaji i companyia no se’n pot dir gaire. La Puding segueix amb les seves bromes, però ara tenen lloc i sentit. Abans la tensió de l’escena les feia absurdes i incongruents, anticlimatiques. Ara estan volant pacíficament per sobre l’oceà. Hi ha un moment de pau perfecte per alliberar tensions i deixar anar quants acudits absurds vulgui Oda deixar anar. Ara era el moment perfecte per dir tot el que la Puding va dir només de veure en Sanji. No havia d’esperar tant no? Per desgracia ho va dir allà i ara només ens queda sentir com repeteix la broma (que no per això és menys graciosa, de fet ho és molt més ara que no resulta anticlimatica. La repetició no l’espatlla), sabent que podria haver estat molt més impactant a nivell humorístic si s’hagués mirat millor el calendari.

Però el capítol porta el nom de Katakuri i per alguna cosa serà. Katakuri es roba el capítol i ho fa sense necessitat de dir una paraula (ho fa, per que ja sabem que el manga és reiteratiu i te la necessitat de deixar clar els missatges que vol transmetre encara que les imatges parlin per si soles bla bla bla). En el capítol anterior deia que en Luffy i en Katakuri estaven igualats en el sentit que podien créixer igual de ràpid. I tot i que vaig matisar que Katakuri era més fort després d’aquest capítol crec que potser vaig ser un pel optimista amb el poder d’en Luffy. En Luffy és humiliat de mala manera. Però és que no només en Katakuri és més fort en tots els sentits (com bonament s’encarrega de recordar-li), si no que també sembla créixer més ràpid. I en que em baso? Doncs en que contraresta/imita les tècniques d’en Luffy abans que aquestes puguin afectar-lo. Dona la sensació que creix i s’adapta al seu adversari a una velocitat en la que en Luffy no pot ni somiar. Qualsevol cosa que faci el nostre protagonista en Katakuri ho contraresta sense suar. És cert que no te un poder tal com per esclafar-lo d’entrada. Però dona la sensació que per primera vegada, en una batalla de desgast i persistència, en Luffy te totes les de perdre. Per que en Katakuri és millor fins i tot en allò en que en Luffy sempre ha destacat.

Però tot i sortir victoriós en tots els assalts en Katakuri mai obté símbols evidents de victòria. En Luffy és contrarestat sense problemes sí, però no és fins al final del capítol que en Katakuri pot realitza un atac que realment sembli ferir al seu contrincant. En Luffy perdrà, és el més provable. És el que la narrativa sembla indicar. És clar que en Luffy sempre sembla que perdrà en un bon principi. En Katakuri colpeja a en Luffy tres vegades. La primera aquest s’alça immediatament per tornar-lo a atacar amb una tàctica diferent. La segona necessita un segon per reprendre l’alè abans de tornar-ho a provar amb una tàctica diferent. I la tercera… be la tercera sembla que no s’aixecarà. Però s’aixecarà, tots ho sabem. S’aixecarà i continuarà lluitant. Provant i provant fins a trobar la manera d’afectar al seu contrincant. I d’això és del que volia parlar.

Mochi. Suposo que tots sabreu que és el Mochi. Si no ho sabeu podeu buscar-ho. Però en resum és un dolç japonès molt mal·leable amb una textura similar a la goma.  Katakuri te la fruita del Mochi, podent-se convertir i manipular el mochi com tants personatges han fet amb el verí, la cera i molts altres. És una d’aquelles paramecia que son més logia que paramecia però com que no ho acaben de ser es queden en paramecia perquè és on es fiquen totes les fruites que no son ni zoan ni logia. I volia comentar aquesta fruita per que te l’aparença de ser similar a la goma, però només l’aparença. Katakuri es pot deformar com ho fa en Luffy per que és mal·leable com el mochi. Per això pot imitar totes les tècniques que en Luffy ha fet fins ara. En aquest sentit Oda ha estat molt intel·ligent en com mostrar-nos l’acció. Per que si una cosa tenen de diferent el mochi i la goma a part de ser o no comestibles és que la goma és elàstica i el mochi no. Potser te un petit grau d’elasticitat, però si el deformes no torna a la seva forma original. En Katakuri no pot tirar el puny enrere per projectar-lo cap endavant, per que no és elàstic. Per que tot i que tal com ho ha presentat la goma i el mochi semblin iguals, no ho son pas tant. La cosa està però en que en Katakuri pot crear i manipular mochi a partir del seu cos i en Luffy no pot crear res. Simplement és de goma i la goma que manipula es limita a la matèria del seu cos, lligada a la forma del seu cos. Això fa que mentre en Luffy pot simular tenir molts braços projectant gracies a la seva elasticitat molts i molt ràpids cops successius en Katakuri pot tenir molts braços de veritat amb els que projectar molts cops no només successius si no simultanis. Per tant tot i ser similars en certs aspectes tenen diferents avantatges en certs d’altres molt diferenciats. Per tant si en Luffy vol fer alguna diferencia, ha de començar a fer servir l’elasticitat com a arma. Per que en Katakuri potser també pot estirar el puny, però només en Luffy el pot tornar cap enrere.

One Piece 878 – Tribu Mink, el líder dels guardians: Pedro

Katekuri new nemesis

Aquesta es de les bones. Com les trovaba a faltar.

Tal com resa el títol el capítol pretén ser una espècie d’homenatge a aquest gran personatge que ha estat en Pedro. Intenta enaltir la seva figura per donar-li el reconeixement que mereix i… falla estrepitosament en aquest propòsit. El capítol no és per això dolent, al contrari diria que és un bon episodi. Però es torna massa pretensiós a l’hora de reconèixer en Pedro i… be en Pedro mai va ser pretensiós, tot el contrari i simplement no li encaixa un reconeixement tan directe, no va amb ell. El problema principal diria que cau en el títol, el qual pretén ser una mena de títol (en el sentit nobiliari) per donar formalitat a l’assumpte. Però Pedro era un pirata, un espia, un guerrer silenciós que es movia entre les ombres per aconseguir els objectius nobles que les maneres nobles no poden fer realitat. Vivia amb honor, però les seves mans estaven tacades, per que estava disposat a fer el que feia falta per arribar al be, al seu objectiu. I el problema es que el capítol reitera en la bondat del personatge, en com tots senten la seva pèrdua i com de valuós era per l’equip. Però això no és el que en Pedro hagués volgut, ell volia ser útil, sense esperar res a canvi. Ell es va sacrificar per que creia en els seus ideals, no esperant que ningú el plorés. Crec que la manera d’homenatjar-lo hagués estat el silenci, el respecte. Crec que la manera de retre-li homenatge és mirar endavant i seguir sense dubtar, fer que el seu sacrifici no sigui en va. Però aquí Oda opta per un soroll innecessari que en realitat no diu res. No diu res per que tot el que ens diu ja ho sabem, ja sabem com de gran era aquest mink, ja ho sabem i repetir-ho només espatlla el moment.

El flashback que enceta el capítol no està malament. Resolt detalls a les ombres. Però era potser innecessari, tot el que se’ns explica ja ho podíem deduir d’una o altre manera amb una o altre imprecisió. Però això més que un pecat d’Oda ho és de la concepció japonesa de la narrativa en el manga. Aquesta necessitat seva d’allargar els moments i assegurar-se de no deixar res a l’aire i tenir-ho tot explicat. És un defecte que ha donat moltes coses bones al gènere, que l’ha definit, però com resulta en art moltes vegades donat a la gran capacitat introspectiva que l’estil representa, també espatlla moments com aquest, on el silenci hagués estat millor solució i on la imaginació del lector obrés més màgia que les pagines dibuixades.

Després d’això ens toca presenciar una llarga escena de fugida que desgraciadament també es veu allargada en excés (no per aquest capítol si no pels molts que porta a l’esquena) i del que en podria dir el mateix que al paràgraf anterior. Un allargament innecessari, doncs ja venia explicat. És quelcom que funcionaria en segons quines circumstancies, però que tenint una Big Mon assassina al darrere perseguint-los i estant a dos metres del castell des de fa tres episodis simplement em treu de context.

El que sí funciona és el combat amb el segon fill de l’emperadriu. És àgil i no entorpeix el ritme, en certa manera també allarga innecessariament la escena, però ho fa be, per que t’ho creus. M’agrada que la Carrot s’hi llanci furiosa i aquest la trepitgi sense immutar-se, com si no fos més que una formiga que es proposa atacar-lo. Com Oda ho transmet en una sola vinyeta sense requerir d’explicacions ni especificacions. Per que el manga és un format literarivisual. És un format on la part literària recau en els diàlegs i la narrativa hauria de caure en l’apartat gràfic tan com pogués. Però el manga sol recolzar gran part de la seva carrega narrativa en el diàleg emprant l’art gràfic com a un mer element estètic, abandonant tot el potencial que podria convertir-lo en art com a conjunt i no en peces d’art per separat (l’art de la qualitat del dibuix i l’art de la qualitat de la trama). Oda sap aprofitar el potencial de l’art gràfic dins una historia en alguns moments com en aquesta trepitjada, mentre que en d’altres peca de reiteratiu i sent la necessitat d’explicar amb el dibuix i amb el diàleg el mateix dues vegades per si algú no ho havia entès.

Quan ho veig sempre penso: wiiiiii

Però parlem de la batalla en si. Vibrant, contundent, igualada. I aquest últim factor és important. Crec que en Luffy mai havia torbat una nemèsies tal qual. Un adversari que hi estigués a la par. I he de concretar que vull dir amb això. Sempre es topa amb adversaris d’entrada molt més forts però que d’alguna manera aconsegueix derrotar. Però en general son una trampa, per que en Luffy només ha de trobar la manera d’abordar la situació i aconseguir la victòria. El seu talent és ser prou obstinat i tenir prou voluntat per superar els seus propis defectes i seguir en peu tot i la derrota, seguir intentant-ho un i un altre cop fins torbar la manera de derrotar-lo. És l’arquetip de l’heroi shonnen, res que hagi inventat Oda. Però aquí es respira quelcom diferent. Aquí es respira quelcom que només he viscut al final d’aquella mítica batalla amb Rob Lucci. En Luffy havia estat clarament inferior a l’home guepard des del principi, però varis power up el van posar a un nivell similar i a base de força de voluntat van arribar a una mena de… estat. Un estat on eren dos iguals combatent pels seus propis objectius i conviccions. Aquí passa el mateix, però des del principi. Quan en Luffy derrota un enemic el derrota per que ell encara està creixent i en canvi el seu enemic ha arribat al final del seu potencial, no te mes per créixer. Alguns poden canviar i torbar nous horitzons. Però en Luffy s’enfronta sempre a adversaris madurs que han arribat al límit del seu creixement i que poc els queda per millorar. En certa manera en Luffy guanya estirant-se, no al seu cos si no al seu potencial. Però aquí és diferent. Katakuri és fort, molt fort, de fet promet tenir una força propera a la d’un emperador, essent segurament el més fort de la familia Charlotte (sense contar a la mare és clar) i tot i que empari la paraula adequat crec que segueix superant a en Luffy en quant a força per un bon tram. Però ell encara te espai per créixer, és jove, no es creu més fort que els altres. Potser m’estic flipant amb aquestes perspectives, però és el que les pagines em transmeten. Aquest és un adversari a la par amb el nivell d’en Luffy, no per que siguin igual de forts, si no per que poden créixer igual de ràpid. És com si en Katakuri pogués ser un protagonista de la seva pròpia historia i no un obstacle a derrotar en el camí d’en Luffy. I precisament per això crec que el combat no s’acabarà aquí. Potser hi haurà un vencedor, però alguna cosa el farà quedar a mitges, posposant la victòria definitiva per a més endavant. Forçant a ambdós personatges a créixer per no quedar endarrerits davant un adversari que està a l’altura.

La millor imatge del capiol

En Luffy tranca el mirall. Tranca el mirall com una mostra gràfica de la seva determinació (el que deia de l’art gràfic com a element narratiu). Determinació de protegir els seus amics fins el final. Però sobretot determinació de lluitar amb en Katakuri fins al final. Això promet un combat èpic. Suposo que ens el donarà. Però això postula també al Charlotte com una nemesis del barret de palla (una més de les que ja te: Teach, Akainu, Cobi Lucci…). Com s’ho farà Oda per posposar el combat no ho se, però vist el ritme d’aquest final de fugida extrema sembla el més provable. Això sí, tinc molta curiositat per saber com el farà sortir d’aquest embolic. Potser simplement recorre al recurs de sortir per un mirall a casa de la Puding al poble xocolata. Em serviria, tot i que crec que el rang de l’habilitat dels miralls no  va més enllà d’una illa. Però qui sap, potser caminant a través del mon dels miralls pots travessar el mar. Sigui com sigui el combat promet ser èpic i l’enemistat digna de recordar.