Happy!

Quan vaig veure el tràiler d’aquesta sèrie per Netflix em va deixar impactat. Semblava tan… diferent. Vaig posar-la immediatament a la meva llista per visionar-la algun dia, sense l’esperança de que aquest dia fos massa aviat. Estava veient ja moltes series a la vegada i era difícil trobar-li un forat. Però llavors va venir aquella fatídica tarda en la que amb ganes de veure alguna cosa però sense ganes de veure les series que tenia encetades vaig començar el primer episodi de Happy!. Poc després eren les quatre de la matinada i la sèrie estava acabada. Crec que mai havia fet un visionat ininterromput d’una sèrie fins a acabar-la. Només això ja t’hauria de dir molt d’aquest producte.

De que va Happy!? La premissa és senzilla. Un pertorbador pare noel (depravat disfressat de tal, no el de veritat) segresta a una nena en un concert d’un ídol infantil (una entre tantes òbviament). Per altre banda un ex policia, ara convertit en mercenari s’arrossega per la vida incapaç pràcticament d’aixecar-se de lo demacrat que està. Més ebri que sobri i més a la bora d’un coma etílic que ebri escomet la seva feina desapassionadament i amb l’aire cínic d’aquells que han perdut tota fe en l’existència. L’ex policia, a risc constant de patir una atac de cor en tot moment (en pateix varis durant la sèrie), és desperta un cop més al fil de la mort després d’una matança per encàrrec per notar al seu costat una animada criatureta voladora i fulgurantment acolorida tocant-li els nassos allà on va. Al principi amb cinisme i cada cop amb més gravetat l’home començarà a veure com aquesta criatureta sortida d’un conte de fades creat per un artista amb massa speed en vena és més real que fictici i que la missió que li encomana al menys te molt de real. Quina missió és aquesta? La de salvar a la nena desapareguda, doncs ell resulta ser l’amic imaginari d’aquesta (en Happy!) i ell l’únic al món capaç de veure’l i ajudar-la. Aconseguirà l’home més desastrosament demacrat de l’existència salvar a la nena del pertorbador pare noel de l’abocador amb l’ajuda del formidable amic imaginari toticolor Happy!? Be, per saber-ho hauràs de veure la sèrie és clar.

Però que fa d’aquesta sèrie una obra mestre? (spoiler de la conclusió). Tot i que el seu plantejament conceptual denota una sèrie de contrastos que ja supuren art de per si és en la seva execució on trobem com això es manifesta de manera molt més sobredimensionada. El que més destaca sobre qualsevol cosa a Happy! és la seva brutícia. Tot és brut, molt brut, molt molt molt brut. Mes brut del que recordo haver vist mai. El protagonista mateix (el bo de la pel·lícula sèrie), sembla que l’hagin banyat en oli fregit i despres l’hagin rebolcat per un abocador. Havent-li donat una pallissa abans d’això és clar. Be, unes quantes pallisses millor i un parell d’atacs de cor. I així és com comença la sèrie. Saps la típica pel·lícula del protagonista vell que està per retirar-se i amb problemes de salut que s’enfronta a una ultima missió reben pallisses i penúries per acabar semblant un quadre d’hematomes, ferides i contusions? Que quan acaba la pel·lícula dius, collons, que acabat està aquest home. Doncs en aquest punt és on el nostre protagonista comença la sèrie. I després d’això rep pallisses, ganivetades, bales, accidents de transit i tot amanit amb la ingesta massiva de substancies reconstituents i drogues varies per mantenir-se dempeus. Aquest és el personatge que la sèrie ens vol presentar, la decrepitud màxima, la brutícia absoluta feta l’heroi. I ho aconsegueix.

Però no resideix en el protagonista de la sèrie tota la brutícia que aquesta ens vol presentar. Igual que ell el segrestador de nens (en plural sí) te una pertorbadora indumentària conformada per un vestit de pare noel (de la basura) del que penjen milers de petites decoracions i joguines (de la basura també) amenitzat amb unes sabates que son bosses de basura (segurament també de la basura) i un rostre que te pinta de fer servir la basura com a dutxa. Però protagonista i antagonista a part la decrepitud es flaira en l’ambient, en la ciutat, en el comportament mesquí de les persones, en la corrupció més absoluta que va portar al nostre protagonista (abans potser més idealista) a abandonar el cos. Però potser el més brut de tot és el cinisme de la gent, la hipocresia i la falssa felicitat que disfressa el consumisme arrelat en els temps de Nadal (la sèrie passa durant els festivitats nadalenques, d’aquí el pare noel). Tota l’estètica bruta i immunda que envolta a la producció no és altre cosa que una expressió estètica d’aquesta brutícia social, d’aquesta immundícia de filosofia global que ens empeny a la mentida i l’auto engany. I que hi pinta l’amic imaginari? Tot colors i felicitat? Ell representa és clar, als nens. Els únics que de veritat viuen el Nadal en una il·lusió tendre i verdadera. Però els nens creixen per convertir-se en aquesta criatura aberrant i decrepita que la sèrie mostra com a l’esser humà adult. Els nens es perverteixen en la decadència d’una societat que pugna per convertir-nos en això. I d’això també va la sèrie.

Durant el transcurs dels capítols l’amic imaginari i el protagonista s’influencien mútuament. L’amic va fent recuperar a aquest una mica de la seva perspectiva infantil de les coses, de que pot haver-hi bondat, alegria i felicitat al món. Que potser sí, tot es una merda, però també hi ha coses bones, no? Però el preu a pagar és major que el benefici. Per que mentre el nostre protagonista arranca un somriure, l’amic imaginari es va pervertint, el seu pelatge de blau elèctric s’embruta i perd fulgor per acabar decaient en un gris apagat en una versió reduïda del que era al principi, pura felicitat infantil. El cavall representa en certa manera la il·lusió infantil que tots tenim a dins i com la realitat de merda acaba per sepultar-la amb la seva decrepitud. És una sèrie que va doncs sobre la infantesa i el dolorós i inevitable pas cap a l’edat adulta. Però sense quedar-se aquí la sèrie també ens parla de que és un pas necessari. Un pas que hem de fer tots. I que potser sí que el món es una merda, però només nosaltres el podem millorar, de nosaltres depèn tirar-lo endavant. I per això hem de créixer, els nens han d’esdevenir adults que facin d’aquest món un lloc una mica millor. Així potser els propers nens podran ser més feliços i algun dia convertir-se en adult no serà tan dolorós per que aquest mon de merda no serà tan merdós.

Però la sèrie no només va sobre això. Parla sobre corrupció és clar. Representa la decrepitud social a través d’aquesta. I per a fer-ho hi exemplifica el sempre efectiu cos policial i una pintoresca (satírica) màfia italiana que mou els fils d’aquesta corrupció. La màfia italiana, que sembla la parodia més acida de qualsevol màfia i a l’hora sembla una de les màfies més despietades que et puguis torbar, serveix a part d’això per parodiar i criticar un altre cosa: la televisió. O més que la televisió els programes del cor i merdes varies d’indole similar. I com ho exemplifica? Mentre la màfia viu submergida en un escabrós i pertorbador negoci de tràfic de nens, un dels membres de la família protagonitza un reality show familiar que ensenya al món la vida dins una família de mafiosos, programa que intenta hipòcritament evocar als vincles familiars de fraternitat i amor per la família. Sense tenir massa en compte que destrueixen les famílies a les que roben els nens per vendre’ls als rics i poderosos. Tot plegat és un absurd i un sense sentit hipòcrita en desmesura que evoca capa sobre capa una brutícia més a la immundícia visual, estètica i metafòrica que envolta tota la producció. L’absurd d’aquesta mena de programes surreals i artificiosos queda tan en evidencia que et fa perdre una mica l’esperança en una humanitat que els consumeix en dosis d’un cabal tan industrial.

La sèrie parla de molest coses més. Parla sobre ser pare, sobretot sobre com ser un mal pare (mostrant varis exemples molt, molt pertorbadors). Parla sobre ser un nen i sobre com tampoc és fàcil de vegades. Parla sobre fetitxismes, sobre psicòpates, sobre obsessions, sobre opulència i decrepitud. Parla sobre l’ambició sense mesura que corromp als poderosos i sobre l’esperança  que un nen és capaç d’infondre al cor del més desesperat. Parla sobre per que portar nens a un món de merda. Parla sobre amics imaginaris i fantasies infantils. Parla sobre diols de masses i les seves dobles cares i dobles morals. I parla, finalment, sobre que potser sí, el món és una merda i el Nadal una mentida del capitalisme. Potser sí, tots fem veure que som feliços construint la gran carcassa buida que és la felicitat nadalenca que s’esfondra al més mínim cop per que la gent és egoista i només pensa en si mateixa. Però en part, al menys una mica, també existeix una micona de bondat, també és real alguna cosa en el Nadal. Potser els nens estúpids que creuen en aquestes coses no son tan estúpids. Potser els estúpids som nosaltres per haver deixat de creure-hi. Potser la clau de tot plegat és creure-hi per fer-ho realitat.

La sèrie és fantàstica. Excel·lent. Imprescindible. I te moltes coses més de les que podria parlar. Però tampoc em puc passar tot el dia aquí. Veieu-la, és un imprescindible que ningú s’hauria de perdre. El valor metafòric que envolta a tota la producció no te pèrdua. Però lluny d’això la sèrie no s’acontenta amb missatges metafòrics i dona cops de puny contundents amb missatges impactants i efectius que ja valen la pena per si sols. Potser no recomanable per a tothom, doncs és amarga i desesperançadora (tot i que al final la conclusió és que val la pena mantenir l’esperança en el món). Però si t’agrada la brutícia d’aquelles obres que parlen de la decrepitud, si ets fanàtica d’obres com podrien ser sin city, qualsevol western brut o la mateixa i més recent Logan. Mira aquesta sèrie. T’agradarà.

La Venus de les pells

Aquesta és la portada del meu exemplar

La Venus de les Pells de Leopold von Sacher-Masoch (ja parlaré d’aquest nom més endavant) és un dels clàssics immortals de l’erotisme modern. Un clàssic (altre cop) que va caure a les meves mans (altre cop) fruit d’un regal de Sant Jordi. Aquest Sant Jordi ha passat una cosa curiosa i és que se me n’ha anat la pinça amb una força desmesurada (també vaig entregar la novena carta del projecte atrapa somriures, l’entrada de la qual ja està publicada (llegir entrada)). Adquirint la icònica xifra de 18 novel·les en la seva totalitat  (i això que me n’acabava de portar 7 o 8 de casa, uns quants clàssics d’aquests que ja hauria d’haver llegit), una muntanya de llibres que crec que trigaré un llarg temps a escalar (Jo espero que el proper Sant Jordi no se me’n vagi tant la pinça per que dubto que me’ls acabi tots abans d’un any i si adquireixo més llibres dels que puc llegir malament). Però aquest no és cap d’aquells 18 llibres (per més inri) aquest és un regal de sant Jordi que s’em va entregar amb retard una persona molt preuada per mi (la mateixa que em va regalar Rumbo a la Noche (veure ressenya) i la propietaria de El ultimo viaje de Tisbea (veure ressenya)). Per a llavors jo estava engrescat en la primera de les novel·les d’aquesta llarga llista que m’he adjudicat (Estats Units de Japó, potser la ressneyi, ja veurem) i em trobava amb problemes per triar quina vindria després. La venus de les Pells m’ho va posar fàcil. Un llibre regalat que em feia molta il·lusió tenia tot el dret a colar-se al capdavant de la llista de pendents amb tot el morro. Així que aquí el tenim.

Aquest clàssic, que encara no em crec que fos escrit al 1870, és una autobiografia eròtica en forma de novel·la, on l’autor va plasmar les seves experiències per a construir una historia que fos ell i no ho fos a l’hora. L’obra és en certa manera una hipèrbole de la seva mateixa realitat, la seva fantasia més grotesca. Potser el que ell no es va atrevir mai a ser. L’obra parla sobre el masoquisme, terme que ella mateixa no empra en cap moment, preferint el terme hipersensual. Llavors tenim a un protagonista que no és masoquista, si no hipersensual. En la societat moderna aquest adjectiu peca més aviat de ridícul i no vaig poder evitar riure el primer cop que ho vaig llegir. Però pensant-hi be és un bon terme per a descriure-ho, al menys tal com l’obra porta la hipersensualitat. És una concepció del masoquisme molt estètica i intel·lectual, quasi casta podríem dir (de fet és ambigu si és o no casta la historia, per que més enllà de petons no passa res èxplicit referent al terreny sexual). I en aquesta concepció tan pura i espiritual, que s’emmarca dins la concepció clàssica de la bellesa, el terme hipersensual deixa de sonar ridícul a les poques pagines i passa a sonar… profund. Així doncs aquest llibre és en certa manera un tractat sobre la hipersensualitat, un assaig sobre la bellesa d’aquesta a l’hora que una intensa novel·la sobre el masoquisme l’amor, el dolor, el desengany i… sorprenentment la desigualtat de gènere.

El llibre és un llibre dins un llibre. La historia comença amb un home que li explica un somni febril amb una dominant mussa vestida de pells. L’amic li explica amb to greu que aquesta mussa amb la que ha somiat (pintada en un quadre de la seva paret) és una dona que li va canviar la vida i a la que pertany una historia que li hauria d’haver explicat fa molt de temps. Llavors l’amic li entrega a l’home un llibre autobiogràfic titulat “diari d’un hipersensual”. Sort que aquest no és el títol de l’obra, de ser així dubto que hagués arribat mai a les meves mans. Crec que és important contemplar ambdós títols per comprendre del tot a l’obra. Per que aquesta novel·la és el diari d’un hipersenual (masoquista), que ens transporta dins el seu cap per fer-nos comprendre com troba la joia en el dolor i en el patiment, com més gaudeix com més el trepitges, com més l’humilies. Com més infeliç és a nivell físic i espiritual, més passió sent per dins. Per a ell l’amor i el plaer són una desgracia, una agonia, per que tot i el dolor que li produeixen, es veu incapaç de defugir-los. Al contrari, es veu incapaç de no acostar-s’hi sense remei. Per altre banda la novela és també el retrat de la venus de les pells, de l’ideal de sàdica amb la que només el més refinat i elevat dels hipersensuals podria fantasiejar. Una dona superba, elegant, formosa, però cruel i sanguinària, que més gaudeix com més tortura a l’esser que l’estima. Que el maltracta amb malicia i crueltat (que no amb vulgaritat) sense importar que el seu esclau sigui, com ella, una persona amb sentit i sentiments que pateixen i senten dolor. Així doncs la novel·la és a l’hora una definició del masoquista com un retrat de l’ideal de bellesa per a aquest.

És una novel·la que, com moltes en aquella època, te aires de assaig. El gruix de la obra consisteix en un seguit de diàlegs entre els dos protagonistes on filosofen/discuteixen sobre el significat de la bellesa i la sensualitat. Sobre l’amor i la seva manera d’estimar. Sobre allò que els atrau i els fascina i és clar, sobre la hipersensualitat. Masoch ho exposa tantes vegades i des de tants punts de vista que és difícil que no et quedi clar el concepte. Però el millor de tot és que tot i l’insistent del discurs, tot i donar voltes incansablement sobre el tema de l’amor i la sensualitat, les passions i el dolor, al menys a mi no se m’ha fet mai cansat. Hi ha alguna cosa en la prosa, una mena d’humor subjacent, un timbret petit que sense riure-se’n, doncs és per a ell un tema molt seriós, sap riure amb l’irònic de la situació. Així que durant els primers tres quarts de novel·la vaig pensar que aquesta consistiria més en un assaig que intentava definir i fer comprendre el masoquisme i la bellesa que en ell s’amaga que no pas una historia amb una contundència argumental. Que equivocat estava.

La que més m’escau per a l’obra diria

Un dels detalls de la obra que més m’han agradat és que, al contrari del que un podria esperar no és en aquest cas el membre dominant (ella) qui sedueix al membre submís (ell) cap al costat fosc d’aquesta perversió. Si no que passa a la inversa. És ell qui li implora que el trepitgi i el tracti amb crueltat, que sigui severa i cruel amb ell. No tant per que gaudeixi d’aquests tractes si no per que l’estima amb tanta intensitat que la sola idea d’abandonar-la el fa agonitzar. I en la seva agonia prefereix ser un esclau, un gos, un tros de carn trepitjada i humiliada, que no córrer el perill de deixar d’estar al seu costat. I ella d’entrada se’n riu. Riu com si es tractés d’una broma, assegurant que ella mai podria fer això que ell li demana a un home al que estima. Però ell tem, tem que algun dia (com ella diu que segurament acabi per succeir) ella el deixi d’estimar. I per això ell li suplica i la convenç. Per que alberga dins seu dues fantasies, la de tenir al seu costat una dona recta i pura, que l’estimi per sempre i la de tenir al seu damunt una venus de les pells, una dama dèspota i autoritària que el tracti amb crueltat. Dos ideals de bellesa contraposats que sempre han lluitat dins seu. L’un inculcat per la moral cristiana i l’altre arrelat en la seva més profunda infantesa. I si no pot tenir a la dona pura i fidel que sempre ha desitjat (tot i que més aviat sempre ha desitjat l’altre), es convertirà en un esclau i tindrà la dama cruel i dèspota. I tot i que a ella no es veu en aquest ideal, aviat comença a seguir-li el joc, només per provar. Convençuda que aviat ell se’n cansarà i podran recrear-se en altres passions. Però poc a poc el joc va esdevenint seriós i ella comença a advertir-lo. L’adverteix de que ha despertat una naturalesa nova i desconeguda dins seu i que encara poden tirar enrere. Però que si segueixen indagant, si segueixen aprofundint arribarà un punt en el que no hi haurà marxa enrere. Un punt en el que ella s’haurà convertit en la dèspota freda i cruel amb la que ell fantasiejava i a la que no li importarà destrossar a la seva joguina si això la diverteix. Però ell, febril d’amor i de passió es llença als braços de la seva estimada suplicant un i un altre cop que el trepitgi, que l’humilií. I tot i que ella l’adverteix, una i un altre vegada, incansablement, ell embogeix més de passió com més cruel és va tornant amb ell la dona. Fins arribar al punt on tal com ella havia advertit, ell acaba per penedir-se dels seus desitjos obscurs.

Al final del llibre succeeix una traïció. Una traïció que no és tal, doncs ell mateix l’ha demanat, l’ha suplicat. Però que quan esdevé el supera. Una passió que se l’emporta i arrasa i el destrueix, fent-lo miques. És un gir de guió que tot i advertit, tot i esperar-te’l, et sorprèn. Et sorprèn per que el sorprèn a ell. No te l’esperes tot i haver-lo vist a venir per que no creies que realment fos capaç, creies que en el fons l’estimava i mai li faria una cosa així. Per que desitges que el pobre Serverin (així es diu el protagonista) no acabi consumit per les seves pròpies passions. Però a l’hora una part de tu viu ansiosa per veure’l patir, potser la part que ell inflama amb els seus discursos, aquella part inesborrable de la curiositat humana que ens impulsa a tancar un ull però deixar l’altre obert davant signes de crueltat. Per que tot i que desitges que no pateixi, vols saber fins on és capaç d’arribar. Serà capaç de gaudir d’aquesta tortura fins al final? O acabarà odiant el que inflamava les seves passions? Un final que sens dubtes sap com deixar-te els sentiments a flor de pell.

No és gaire maca però és molt il·lustrativa

Un dels detalls en els que també m’he fixat és en el poc èxplicit de l’obra. És tan poc explicita que acaba per entrar en l’ambigu. Acabes sense saber si hi ha hagut cap contacte sexual més enllà de petons i carícies. No es menciona el sexe en cap moment, ni referint-se a l’activitat ni a l’òrgan. Tot plegat envolta a la relació de un molt beneficiós aire intel·lectual. Com si el seu fos un amor que transcendís la carn, com si no importessin més que els sentiments purs. Però no es pot evitar la pregunta: es toquen? Copulen? La novel·la no ho diu, ni ho insinua tan sols. Però tampoc dona a entendre el contrari. Diu que s’estimen durant tota una nit, però inclou aquest amor un acte carnal? Ella li diu a ell que tindrà sobre ella tots els drets d’un home casat sobre la seva dona. Per tant tindria el dret, si volgués, de fer l’amor amb ella. Però el reclama? No ho se. En dubto. No se si la intenció de l’autor era caure en aquesta ambigüitat o és simplement una conseqüència ineludible de l’estil del popi autor i de l’època en que va escriure l’obra. La puresa espiritual dels intensos sentiments del protagonista em fan creure que podria mantenir-se cast durant tota l’aventura, m’hi avoquen i tot. Però un pensament més realista em fa pensar que no podria existir una relació tan intel·lectual durant tant de temps amb un contacte tan íntim com besos, abraçades i fuetades sense arribar mai més enllà. Quina és la resposta doncs? Si m’ho preguntes a mi, la resposta és la ambigüitat, la imprecisió. La resposta es el dubte de no saber si és l’una o l’altre, dubte que afavoreix molt més a l’obra que qualsevol resposta definitiva que es pugui donar. Que l’envolta d’un halo enigmàtic, com la mussa mateixa. Així doncs la resposta és que mai ho sabrem i que serà millor així.

I aquí el tenim al senyor Masoch

El llibre conclou amb una reflexió. Una reflexió que em va obligar a aturar-me comprovar que feia més d’un segle que s’havia escrit i tornar-la a llegir. És una reflexió sobre el feminisme, tot i que suposo que en aquells temps el terme estava encara lluny d’existir (no tant en realitat, es va acunyar l’any 1882, només 12 anys després de la publicació d’aquesta novel·la). Masoch reflexiona sobre el per que de la seva malaltissa obsessió amb el poder. Sobre per que no pot existir una situació d’equilibri entre un home i una dona que s’estimin lliurement. Per que si l’home no domina a la dona, serà la dona la que domini a l’home. I Masoch jutja que, mentre l’home i la dona no siguin iguals, mai podran ser lliures. I no només emet aquest judici si no que acusa aquesta desigualtat no a causes naturals, si no a una educació social, a una desigualtat en les oportunitats laborals, a un problema de concepció del conjunt de la societat i no una naturalesa intrinseca en si. Doncs ell jutja que si l’home, dominant per imposició social, deixa de banda aquest rol, la dona el prendrà  sense dubtar-ho, demostrant així la nostre igualtat. Tots som igual de cobdiciosos i dèspotes, no és una qüestió de sexes. I per tant, només en el respecte de la autentica igualtat, podrà néixer una relació sana i de confiança que permeti aflorar un respecte sincer i genuí.

Una portada diferent

La reflexió final em va impactar com pocs finals ho han fet en una novel·la. Seria molt agosarat dir que és el millor final de novel·la que he llegit, però si no l’és, no se me n’acut cap millor. El llibre inclou també la copia d’un contracte real que l’autor va viure i en el que es vasa i l’anècdota d’una experiència real, que ajuden molt a comprendre que tant de realitat i quant de ficció hi ha en aquesta historia. Son apèndix que valen moltíssim la pena i que no pots deixar per alt. Gracies a ell comprens que Severin no representa a l’autor si no a l’ideal hipersensual que aquest porta dins però que per altre banda no conforma la totalitat de Masoch i que per tant ell mai podrà ser. El més curiós de Masoch però, és potser el seu cognom que recorda tant al terme masoquista, si és una casualitat dona per creure en el destí. Però per altre banda sona bastant provable que el terme masoquista s’encunyés precisament a partir del nom de l’autor. El clàssic mereix sens dubte el anomenar-se així. Imprescindible sense cap mena de dubte. No obstant, potser no és un llibre que recomanaria a tothom. Doncs aquells que no hagin llegit mai res d’antic, que no s’hagin endinsat mai en obres més similars a l’assaig  i menys properes a la novel·la moderna, potser no trigaran més de dues pagines en avorrir-lo. No obstant si no t’espanta el que d’ell n’he dit, sisplau, llegeix-lo.

One Piece 913 – La Tsuru torna el favor

Hola, em dic Hawkins i em presentaré

Començo a estar cansadet d’aquestes minihistories

Com be anuncio al subtítol, aquest capítol suposa una mena de presentació per al personatge. Ja el coneixíem, fins i tot coneixíem la seva habilitat. Però aqui Oda ens ho torna explicar (i gracies a deu que no ho fa amb aquells maleïts recuadrets de memoràndum) refrescant-nos el record d¡un personatge que promet agafar protagonisme per fi en aquesta saga. Fins ara, Law a part, els supernova semblaven poc més que personatges molons introduïts per que si. Es deien que feien coses, però no se’ls veia afectar especialment a la historia. Ara sembla que les coses estan per canviar. En Hawkins, l’X-Drake perdut per allà, en Kid empresonat per en Kaidoh. Sembla que aquesta serà la saga dels grans subordinats. On l’enemic final tindrà al seu càrrec subordinats amb poder i carisma com per protagonitzar una saga tots sols. Veurem com mou Oda aquesta amalgama.

La lluita contra el supernova ocupa unes bones deu primeres pagines. Però més que espectacular resulta il·lustrativa exposant i ampliant el que ja sabíem sobre les habilitats del personatge. No obstant no ens diu massa de nou més enllà d’aprofundir en aquesta habilitat per emprar les cartes del tarot que segueix sense estar molt ben definida. No obstant l’episodi te una segona part que tot i no ser tan agitada sembla que s’encamina a fer avançar la historia amb un ritme més decent.

Esspectacular dissney

Però parlem de la Tsuru. Ja hi ha un personatge amb aquest nom a la saga (la velleta almirant amigueta d’en Garp que es dedica a estendre a la gent). Cosa que fa que un es pregunti si la Tsuru que coneixem podria venir en realitat del país de Wano. Sigui així o no se’ns en presenta una nova amb un disseny mol wanesc basat clarament en l’Ukiyo e i la tradició pictòrica japonesa. Com de be pot arribar a quedar el disseny sense desentonar dins l’univers de One Piece em sembla una meravella il·lustrativa. En qualsevol cas la dona resulta ser el recurs facil d’Oda per solucionar ràpidament la malaltia de la nena. Si t’hi pares a pensar resulta una mica absurd que després de tot la solució sigui tan senzilla, però serveix.

Aquest és bastant insípid en canvi

Arriba doncs en Luffy a una nova vila on sembla que espera un perill latent prou considerable per tenir neguitejats als tripulants del senyor Law, que apareixen per advertir-ho al lector. Son uns personatges que sempre m¡’han creat curiositat i dels que tinc ganes de saber. Espero que Oda ens en pugui dir més ajuntant-los durant uns quants capitols al grup principal per veure que tenen a oferir.

En quant al perill latent dubto mol que sigui el lluitador de sumo. Més aviat podria ser la possibilitat d’alertar a en Kaidoh i cridar l’atenció. Tot i que després del que ha passat amb en Hawkins, crec que per això ja fan tard. En qualsevol cas m’agrada més com Oda encara les coses en aquest punt, sento que el ritme ha remprès el cabal adequat i espero que els capítols següents ens ho puguin confirmar. Ara però, toca esperar un altre setmana, doncs un cop més, Oda es pren un descans.

Són un trio entranyable

Projecte Atrapa Somriures: IX

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

La Llibrera

23/4/2018

I aquí em teniu. Exactament dos anys després d’entregar la primera carta pels carrers de Barcelona, em trobo altre cop per altres carrers de la mateixa ciutat entregant-ne la novena. Sant Jordi és un dia especial. Un dia màgic. Ho és per aquest projecte i sense necessitat d’ell. És el dia de les roses, el dia de la literatura i de l’amor i per tant, ineludiblement, el dia de la poesia. No definiria en cap cas aquests retrats com a poesia en si, però sí admetré que tenen quelcom de poètic. Com tots, aquest és un retrat especial, un retrat que emmarca en la bellesa d’una dona la bellesa d’un concepte. Em torbo en aquest cas retratant més aviat un símbol que no pas una dona particular. Un símbol encarnat en una dona sí, però que viu fora d’ella. No és un símbol que entengui de gènere o d’edat tot i que aquí l’hi constric. És un símbol pràcticament universal, que es propaga allà on hi ha literatura, allà on es llegeixen les paraules i es comercia amb l’art. Com be os haurà suggerit el títol, el concepte que avui em disposo a retratar és el de llibrera.

Tenia un rostre relaxat i amable, que semblava sentir-se còmode tot i el gentiu i la feina constant que treballar en una parada en un carrer principal en mig de sant Jordi suposa. Era doncs una noia que gaudia de la seva feina i gaudia de l’ambient primaveral de la diada, gaudia de la gent i dels llibres i de l’interès inusitat d’alguns lectors com el que ara escriu aquestes pagines. De faccions allargades tenia un nas llarg i fi i una boca grossa, de somriure fàcil, de pell morena. Tenia uns ulls alegres tot i que lleugerament cansats, amb les arrugues del cansament a la punta dels ulls que es solapaven amb la que forma el somriure. De cabellera morena deixada caure espatlla avall, recollida parcialment en un senzill però folgat monyo que es deixava penjar quasi com una cua baixa al clatell. Les orelles tot i no ser grosses es feien visibles amb gràcil simpatia, doncs duia els cabells recollits al darrere. Tot plegat conferia al seu rostre un aspecte senzill però savi a l’hora, alegre i jovial. Un rostre que convidava a apropar-se i preguntar, conversar, quasi filosofar. És clar que tímid com soc jo no vaig acostar-me a fer-ho.

Aquest és en certa manera, un retrat dedicat a la diada de Sant Jordi en si. Doncs qui encarna millor el dia de Sant Jordi que un llibrer venent en mig del carrer? Potser el record d’alegria que veig en el seu rostre no és més que l’alegria que flotava en l’aire de l’icònica vetllada. Potser aquest aire savi, que m’evoca a l’aroma a llibres, no és més que la saviesa popular amb la que les novel·les impregnen l’ambient de la festivitat. Potser la jovialitat hospitalària que convida a enraonar no és més que l’esperit alegre dels catalans agermanats, al menys a l’hora d’anar a cercar llibres. Vull parlar doncs de l’alegria i la literatura que es respiren, amb fragància a roses, amb joiosa i multitudinària alegria. Una alegria tranquil·la i relaxada, sense presses, que flueix lentament  sense necessitat d’atropellar-se per anar enlloc.

Texans senzills i estilitzats de color blau marí i un també senzill jersei groc llibertari que em va fer esbossar un somriure, fos accidental o no. La seva indumentària no tenia doncs res d’especial, còmode i pràctic. Informal sense ser descuidat. Basic però adequat. Era un vestuari que tot i no tenir grans pretensions encaixava a la perfecció entre aquell munt tan variat de llibres.

Tot i que l’havia vista i part del meu cap l’havia considerat com una candidata (tenia arrelada ja la idea de que una llibrera al dia de Sant Jordi semblava el més adequat per a aquesta novena entrada) el meu cap l’havia descartada doncs i encaixar en el que jo volia d’ella, no era una dona que m’hagués produït a primer cop d’ull un impacte reverberant que em sobtés per una bellesa extraordinària. Anticipo ja, que aquest impacte sí es va produir, encara que no succeís al primer cop d’ull. Així doncs, tot i veure-la i considerar-la fins i tot, vaig abandonar la idea de seguida i em vaig disposar a cercar el que realment em cridava l’atenció d’aquell indret: els llibres.

Vagava per la parada fixant els ulls en les portada per llegir els reversos d’aquelles que em cridessin l’atenció ja fos per l’art il·lustrat o el títol imprès. No era el meu objectiu comprar més títols aquell any, doncs ja devia carregar en la meva pesada bossa una dotzena d’exemplars (majoritàriament de segona mà), però sabia que si continuava repussant entre les parades acabaria per topar amb algun títol que enamorés irremediablement la meva atenció. Tot i això no podia deixar de buscar entre muntanyes de títols aquells que fossin capaços de seduir-me. Anticipo ja que en aquella parada i algunes que van venir després encara van haver-hi uns quants títols que van aconseguir buidar el meu moneder. En aquella però van ser dos títols en concret els que em van suggerir amb crides meloses i seductores que me n’havia d’apropiar.

Un llibre, entre tants, et crida per la portada. És inevitable deixar-nos portar per l’estètic. En aquest cas va ser l’estètica oriental el que em va cridar a mi. Ja duia a la meva bossa dues novel·les d’orígens nipons i aquí se n’hi van afegir dues mes. A sendes portades hi vivien retrats similars de pintura tradicional japonesa, retratant com no podia ser d’altre manera la bellesa asiàtica de dues dones. Tot i que soc consumidor de manga japonès no he llegit gaire autentica literatura nipona. Tan sols dues obres de Murakami (Tokyo Blues i Kafka a la platja) i la trilogia de Musashi. Tots ells clàssics literaris d’aquelles terres (crec que tota obra de Murakami és considerada automàticament un clàssic modern). Aquests dos eren també dos clàssics de nova edició. Ambientats ambdós a mitjans del segle passat, mostrant un japó que a vegades passa desapercebut. Ja he llegit ambdues obres (deixo allargar massa el temps d’escriure aquest projecte) i ambdues m’han impactat amb la poderosa elegància de la seva senzillesa. Son ambdós un retrat de la sexualitat japonesa d’aquells anys, derivada d’un contrast desestabilitzador entre el nipó i el món occidental. Son ambdós llibres que versen sobre la bellesa de la dona amb perspectives molt diferents. Espero poder ressenyar-les més aviat que no pas tard doncs son obres que val molt la pena conèixer (La clau i La casa de les belles adormides).

El cas es que jo mirava irònicament dues obres que sense saber-ho tracten en certa manera els temes que tracto jo en aquest projecte (i molts d’altres). Una ironia deliciosa del destí. Potser una senyal que no vaig saber veure en el seu moment de que aquell era el lloc indicat. Jo ja m’havia fixat en els llibres. Ambdós em cridaven poderosament l’atenció i tot i que la meva ment es resistia amb l’argument d’una butxaca perillosament buida pràcticament ja els tenia dins la bossa. Va ser llavors quan la nostre llibrera es va fixar en mi i en la meva cara de dubte fullejant les obres d’eròtica japonesa. Suposo que la tasca d’una llibrera, a més de cobrar-te el preu del llibre és incitar-te a comprar-lo, donar-te una opinió honesta i sincera (si és un negoci honest i sincer), ajudar-te amb una opinió professional i ben entesa a fer coincidir els teus gustos amb l’elecció de l’art a consumir. Sota aquesta consideració aquella resulta sense cap dubte el millor exemple d’una bona llibrera. Primer m’havia deixat fullejar amb tranquil·litat, allunyant-se de d’insistència efusiva que s’estila en alguns negocis. I només un cop vist que estava interessat en el que ella podia oferir s’havia ofert a ajudar en la meva elecció. Així doncs, com si pogués llegir-me la ment la dona em va començar a parlar precisament dels dos títols que havien cridat la meva atenció, recomanant-me’ls fervorosament, però assegurant-se no obstant que coincidissin amb el meu perfil de lector. Les dues preguntes que puc recordar son: has llegit gaire literatura japonesa? Sols llegir gaire literatura eròtica? I eren preguntes sens dubte encertades, doncs en cas negatiu serien novel·les més difícils de recomanar. Tracten els temes amb una narrativa molt japonesa (que no la narrativa dels mangas) i endinsant-se en els temes més foscos que l’erotisme pot oferir. Son llibres que poden i busquen resultar en cert grau pertorbadors, doncs intenten arribar a l’essència de l’individu a través de l’erotisme per camins que a vegades resulten tortuosos. Així doncs aquelles eren preguntes encertades per a una recomanació honesta. I tan honesta, amable i interessant va resultar la seva recomanació que ja valia la pena viure-la per si sola. Tan màgic va ser aquell instant que la bellesa del concepte de llibrera que ella em marcava va produir en mi un impacte que no vaig poder rebutjar.

Els llibres que em devia portar a casa aquell dia

Així doncs aquella dona encarnava en ella l’essència i la bellesa del concepte de llibrer. Una bellesa que viu en la passió per la literatura, en la dedicació a trobar per a cada client el millor llibre possible. Ella, tot i tenir jo les idees ja molt clares, va fer de la meva tria una decisió ineludible. Com dic segurament els hagués comprat de totes maneres. Però després del que em va dir hagués estat impossible no fer-ho. És en certa manera la bellesa de la feina ben feta. De la feina feta amb passió i amb orgull. La bellesa de l’orgull de sentir amor per la literatura. Un amor tal que es digne d’aixecar una festa al seu voltant, una festa que sigui més que qualsevol altre en el nostre país. De totes les tradicions catalanes sant Jordi potser és la que més em fascina. Potser n’hi hauran d’altres que ho vegin molt diferent, però aquí precisament és on viu la bellesa de la diversitat. I de la diversitat de la bellesa és del que aquí vinc a parlar.

Un dels llibres que em vaig emportar en aquella parada

Un cop feta la compra la decisió era evident, ningú representaria com ella la bellesa d’una llibrera. Això no volia dir no obstant que saber que ella era l’indicada convertís en fàcil fer entrega de la carta. La tenia desada dins la tapa del llibre que duia entre les aixelles (la vida sexual de Catherine M. diria), com solc fer amb el llibre que em torbo llegint que quasi sempre duc a sobre. Així que l’acte mecànic no tenia més complicació que treure el sobre d’allà i fer-li entrega. Però tan bon punt vaig haver pagat i mentre desava el canvi al moneder ella ja s’havia girat per atendre un altre client. No obstant, segur de que ella era l’escollida però sense voler importunar al client que ara gaudia amb la seva atenció vaig decidir seguir donant una volta i tornar a passar més tard per allà. I és amb plantejaments com aquests com comencen a néixer les excuses per justificar la covardia que t’impedeix avançar i ultimar el teu acte. Així que sabent que si no ho feia me’n podria penedir i que si me n’allunyava massa potser es perdria el moment, vaig donar la volta vaig anar fins a la part de darrere de la parada i li vaig dir: dispensa, això és per tu. I li vaig fer entrega de la carta. Ella la va acceptar amb un desconcertat gracies i jo em vaig allunyar. Encara em quedaven molts llibres per adoptar.

L’altre

Immortalitzar la bellesa dels petits instants colpidors que m’acosten a comprendre-la sempre ha estat l’objectiu d’aquest projecte. O intentar-ho al menys. Avui no obstant retrato una bellesa que ja viu immortalitzada en la festivitat que en certa manera la representa. Doncs mentre hi hagin sant Jordis, mentre hi hagin llibreries i llibres, mentre hi hagin persones que estimin els llibres i vulguin compartir-los amb el món i fer d’aquesta la seva professió. La bellesa de l’amor pel llibre romandrà immortal. No és l’única bellesa que un llibre pot evocar. Ni tan sols viu a prop de ser-ho. Però sí és una bellesa que amenaça amb caure  en l’oblit amb el pas del temps i l’avanç de l’electrònica. No sembla imminent, però potser ens espera un futur sense llibreries ni llibrers. Un futur on aquesta professió com moltes d’altres es vegin substituïdes per coses noves que poden fins i tot guardar les seves pròpies i noves belleses. Però fins i tot si mor, fins i tot si cau en l’oblit, podrem tornar a obres com aquesta i moltes altres de millors per reviure l’essència d’aquesta bellesa. Per tornar a ser un client que rep una dolça recomanació d’un llibre que es disposa a comprar i que potser fins i tot, podria canviar-li la vida.

 

One Piece 912 – Poble Amigasa

En Zoro invisibilitza el canvi climàtic

Dos seguides. Aquesta no em mola gaire.

Anàvem be. Anàvem molt be. Però aquest episodi, sentint-ho molt, m’ha semblat un absolut despropòsit pel que fa al ritme. Com vaig dir convenia introduir a la historia un ritme més pausat i relaxat per alleugerar la tensió acumulada durant els últims esdeveniments. I la cosa anava genial, la historia d’en  Luffy era lleugera però amagava matisos de profunditat, senzilla però interessant. Aquí però Oda es carrega el ritme al primer l’accelerador de manera demencial. El problema no és tant en si que acceleri si no  fins a quin punt ho fa i com ignora qualsevol transició. Sense el desenvolupament adequat (encara està per plantejar), dubto que res pugui mantenir la velocitat que la historia ha agafat de cop. Però encara que ho fes no era el moment. Acabàvem d’arribar a l’illa, acabàvem de descobrir que en Zoro l’havia liada, acabàvem de saber que en Hawkings rondava per allà, era massa aviat per solucionar aquests assumptes. No era el moment en absolut. No obstant aquesta ha estat la decisió creativa d’Oda així que no tindrem més remei que veure com segueix la historia. El manga s’agafa ara una setmana de descans, m’hagués agradat que ho hagués fet en el capítol anterior per  polir així aquest matusser retrobament.

Oda te una imaginació paisatgistica brutal. Es nota en els paisatges més petits.

La primera part del capítol no obstant està be. Oda fa avançar les coses ràpid, jo m’hagués pausat una mica més, però trobo que es una decisió força encertada tenint el reclam imperant d’un públic que sempre vol més. L’Ace va ser mencionat al darrer episodi i després d’assegurar-se que es tracta de l’Ace que tots coneixem en Luffy deixa anar tranquil·lament la bomba de que està mort. És una dada important no només pel xoc emocional que per als wanencs suposa si no també per que ens demostra que en Luffy ha superat la seva mort i tot i frustrar-lo no haver pogut evitar-ho l’ha acceptat com un esdeveniment natural de la vida. Potser no hauria d’haver passar, però ha passat, hem de seguir endavant. És una dada important, per que un no pot ser el rei dels pirates si es deixa arrossegar pel pes del seu passat. Per a la nena però la declaració suposa tot un xoc és clar. És ben cert que en Luffy no posa gens de tacte en una situació que el requeria. Però per a ell és una dolorosa veritat i això és més motiu per acceptar-la i no estar-se d’ambigüitats, viure en el passat i creure ne una mentida. Normalment només seria un despistat que no s’adona que no pot dir això. I aquí ho és, per que no era el moment. I és graciós. Però també ens mostra certa moral, certa ètica sobre el que el pirata considera just o no, una ètica que es basa més en els seus actes que en les seves paraules. Aquí tenim en Luffy i aquest és l’home que és.

Fa gracia en kimono

Però un cop en Luffy s’embarca a la cerca d’un doctor (recorda una mica a la saga d’en Chopper) la cosa comença apujar de ritme. Abans però ens fa un breu recordatori de l’existència de les espases especials a l’univers de One Piece (molt de tems sense mencionar-les), que de ben segur tindran el seu paper estrella en aquesta saga. Nombrant-nos un altre de les espases maleïdes (qui aposta per que en Zoro se la quedarà? Vale que era broma, ja se que tots. El que m’agradaria veure es a en Brook fent-se amb una d’aquestes) que en Luffy s’emportarà despreocupadament.

En Zoro en canvi està inponent, com era d’esperar

Esperava alguna cosa més del passat de l’Ace a l’illa. Resulta efectiu per a la nena, però decebedor pel que l’Ace te a oferir. Espero que l’Oda encara en tingui força amagat i que aquesta no sigui més que una introducció ràpida per donar-nos un marc conceptual a través del que jutjar les accions de la nena. Com he dit, funcionar funciona, però és força basic i fàcil per al que Oda ens te acostumats, veurem com es desenvolupa.

Aquí havia d’acabar el capitol, aquí

Però quan les coses comencen a fallar de veritat és quan en Luffy arriba a l’esplanada desolada per la contaminació. La sola imatge ens dona un poderosíssim missatge ecològic que és impossible de negar i crec que l’episodi s’hauria d’haver quedat aquí. És una imatge poderosa per acabar i hauria donat contundència a un missatge que ha quedat difuminat pel que l’ha succeït. Qui se’n recorda de la contaminació d’en Kaidoh si en Zoro apareix a la següent vinyeta? Jo hagués allargat l’episodi introduint per exemple algún context previ sobre la cultura wanesca que es pugui requerir després o simplement amb una escena d’acció  protagonitzada per un personatge misteriós a la fugida que resultés ser en Zoro i que donés peu a aquest atrobada amb un ritme molt diferent (de manera que no se li veiés la cara per mantenir la incògnita fins al moment de torbar-se i només ens diguessin que es dirigeix cap al mateix lloc que en Luffy). Així no només el missatge seria més contundent, si no que el ritme escalaria adequadament i la sobtada trobada amb en Zoro deixaria de ser atrafegada i matussera per ser fins i tot més sorpresiva si l’escena esmentada estigués ben construïda.

Lo molona d’aquesta imatge quasi compensa el molt que em sobra les presses amb les que apareix

Però Oda s’ha passat de ràpid i ha introduït a un Zoro fugitiu de manera una mica precipitada. Fins i tot en Luffy sembla incòmode davant el convenient que resulta aquest retrobament. Ambdós fan com si res per que no va amb la seva personalitat donar-li massa importància, però al menys jo, sento que alguna cosa no qualla en l’ambient. Al final, per acabar de rematar la pujada vertiginosa del ritme dels esdeveniments apareix un supernova pràcticament anunciant la batalla imminent amb un d’aquests esperats enemics. Entenc que oda vulgui dir-nos: aquesta saga va a tope. Posarem tota la carn al foc des del principi. I suposo que era un bon moment per presentar-lo. Però considero que el camí fins aquí no ha estat ben construït. Però el fet, fet està, ara ja hi som i només ens queda afrontar les conseqüències, veurem que te per aportar-nos aquest  endeví. Potser ens sorprèn amb un gir de guió sorprenent (zona probable, cosa que faria que no fos tan sorprenent?). Haurem d’esperar dues setmanes per veure-ho.

Un moment molt emblematic, llastima que quedi desdibuixat per les presses i la manca de construcció del moment