Llum Antiga

Feia temps que no em passava per la biblioteca a agafar un llibre i em venia de gust. Em venia de gust per que allà hi he descobert obres molt bones i que amb perspectives inesperades expandien l’imaginari literari de les possibilitats descobrint-me generes i reflexions. El més notori ha estat sens dubte el gènere de la literatura eròtica, gènere el qual no havia tocat abans d’agafar-ne el primer llibre farà poc més d’un any, tenint ara, comptant aquest, onze llibres llegits (tots ressenyats) a les meves esquenes. Segurament per això em vaig acabar decantant un cop més per la literatura eròtica al cercar entre els prestatges de la biblioteca Jaume Fuster.

Amb Llum Antiga de John Banville ens trobem amb una novel·la que tot i amb una premissa molt eròtica d’entrada al final ho acaba essent més aviat poc. El llibre ens planteja en un inici una historia que gira al voltant de certs encontres sexuals succeïts en el passat donant via lliure per explotar un sense fi de fantasies rememorades. Però per sort o per desgracia la novel·la no tira per aquí. Per sort per que li permet explorar un potencial literari molt més ric i desconegut que aporta idees noves i presenta reflexions mereixedores de ser considerades creant indubtablement art literari. Per desgracia per que es perd l’emoció del risc i el frenetisme de les aventures sexuals que l’haguessin salvat de ser un llibre llarg i avorrit.

El llibre m’ha agradat, te conceptes molt interessants que crec que val la pena explorar i que personalment m’han nodrit. Però se m’ha fet llarg, se m’ha fet llarg i a estones se’m feia avorrit, fent que la idea de posar-m’hi degenerava en una mandra insostenible. Em recorda una mica a aquells llibres tan llargs i pesats que et fan llegir a la eso i al batxillerat: llibres bons i que personalment hem van agradar, però llibres llargs i carregosos que necessiten d’una atenció perllongada i dedicada per a nutrit-se’n i que són el pitjor candidat possible per a incentiva a la lectura a un públic juvenil i desganat al que se l’obliga a posar-s’hi. Repeteixo, son bons llibres, i a mi em van agradar. Però jo soc un bitxo raro i els criteris d’elecció literaris no s’haurien de basar ni en els bitxos raros ni en la qualitat literària de l’obra, s’haurien de basar en com poden nodrir i influenciar als joves que els agafen. Per que per mostrar-los la profunditat de la literatura, primer els has d’interessar per la literatura. Un concepte basic que sembla incapaç de comprendre per al sistema educatiu. Però no volia divagar: el llibre és llarg i farregós, però val la pena.

La obra comença amb un home sexagenari (és una aproximació, i la paraula sexagenari mola) rememorant des de la tranquil·litat d’una llar en aparença tranquil·la els records distorsionats d’una llunyana infància on essent un nen pràcticament pre-puvert va tenir una aventura sexual amb una dona madura, una milf en tota regla, mare del seu millor amic. En unes primeres pagines sembla que el llibre va d’això: l’home explicant-nos les seves eròtiques aventures amb una dona madura. Un nen començant a descobrir la seva sexualitat mentre una dona casada s’aboca a la tragèdia de tenir d’amant un nen de l’edat del seu fulll. Però el llibre no triga en fer-nos notar que el llibre no només ens transporta a aquesta historia si no que n’hi ha dues més. De rerefons una tristesa es fa palpable en la narrativa, alguna cosa manca i no triguem a ser sabedors d’una tràgica i misteriosa mort de la filla del protagonista que els manté a la seva dona i a ell en una mena d’estat d’espectre que divaga pel mon sense ser-hi realment, vivent més en el passat que en el present inexistent. És per això que el protagonista rememora la seva joventut, per que no hi queda vida en el seu present.

Però mentre l’home divaga rep una trucada. Va ser un actor mitjanament reconegut de teatre i ara, quasi retirat rep una trucada: algú vol que protagonitzi una pel·lícula. Ell mai ha fet cinema, però una mena d’orgull actoral l’empeny a emprendre aquesta aventura per sortir de la desídia desganada que és la seva vida. Però estranyament el personatge misteriós al que ha d’interpretar sembla guardar una sinistre relació amb l’enigmàtica mort de la seva filla, al temps que l’actriu que coprotagonitza amb ell el film sembla ser a estones el viu retrat de la seva filla. Pensareu que potser aquí el llibre decideixi tirar per una aventura amb aquesta jove actriu per invertir els rols que en la seva joventut va viure, però res més lluny de la realitat. Acaba esdevenint més aviat una estranya figura paterna on més que substituir la seva filla busca entendre preguntes inconcluses i evitar a la pobre noia el destí que la seva filla no va poder esquivar. Sona trepidant? Doncs no ho és en absolut.

Per que tot i tenir totes aquestes trames diria que el llibre no va de cap de les coses mencionades. El llibre va sobre la memòria, sobre els record i el subjectiu d’aquest, sobre com ens modelen, ens transformen, ens condicionen. El llibre és un tot introspectiu, que explora en la psicologia d’un individu i en com els records afecten a aquest i sobretot com aquest afecta als records. Per que si una cosa destacaria sobre la resta en aquesta novel·la és com la narrativa tracta als records.

El llibre no narra els record com a fets, els narra com a records, i com a tals estan plens d’incoherències que no deixa de remarcar, com el fet de recordar el terra ple de fulles seques tot i succeir durant les vacances d’estiu, o de portar abric i gorro tot i poder fregir ous a la carretera. I aquí és on passa la major part d’el llibre, entre records imprecisos i analitzant com d’imprecisos son. En certa manera és un experiment literari que explora amb realisme el concepte d’una narrativa retrospectiva rememorant el passat. Normalment la ficció, quan utilitza aquest recurs peca de presentar-nos uns records lúcids i perfectament definits que no difereixen gens del que podria ser la narrativa del present. Això parodia aquest concepte mostrant-nos que sí es pot executar be aquesta narrativa de forma realista. No obstant el llibre es perd molt en els records. No deixa de ser part d’aquest realisme que menciono, un home vell que acabada la seva felicitat no pot més que perdre’s en les seves memòries per tractar de buscar un sentit a la seva vida destrossada. Però aquesta pèrdua pels records és llarga i lenta i inevitablement es farà avorrida per a qualsevol lector que no hi estigui preparat. Potser si estàs acostumat als clàssics el libre et semblarà molt més digerible en aquest sentit, però si no has fet més que llegir les àgils obres modernes de l’actualitat segurament aquest llibre et semblarà un viatge interminable.

Però com dic a mi m’ha agradat. M’ha agradat per que el que fa be ho fa molt be i la resta potser es fa llarg o avorrit a estones, però en cap moment m’atreviria a jutjar la seva qualitat com a negativa. El llibre aborda altres temes com la superació de la mort d’un esser estimat, com ajudar als altres pot donar un camí a un anima perduda, les pressions a vegades mortals del mon de les estrelles de l’espectacle i tota la hipocresia que el volta i com la vida segueix al seu ritme encara que per tu sembli haver acabat.

No obstant els records son el protagonista indiscutible del llibre. No uns records en si, si no el record com a concepte, essent un personatge més, el personatge. I que el llibre aconsegueixi això és una obra d’art. Al final llum antiga és un títol digne de la novel·la doncs defineix a la perfecció aquest protagonista fantasmagòric que son els records, una llum difosa que prové de l’antiguitat. No recomano aquest llibre a gaire gent, no obstant dic això: és bo. I si t’ ha cridat l’atenció el que he dit d’ell, si ets d’aquells pocs que els agradi gaudir d’una obra lenta i tranquil·la que es para a experimentar amb la narrativa i explora camins alternatius, que ets capaç de gaudir d’aquells clàssics lents de temps ençà i que vas gaudir amb les tortuoses novel·les imposades de l’educació obligatòria, a tu, potser llegir-lo t’aportarà quelcom de nou.

Hunter X Hunter 374 – Habilitats

L’home escèptic  que no volia veure el món

Resumeix be al payo la vinyeta

Podríem dividir aquest episodi en dues parts. En la primera veiem en Kurapika s’enfronta a un excessivament recelós guàrdia del desaparegut tretzè príncep que sembla incapaç de cedir en el seu empeny i donar el seu braç a tòrcer en el més mínim  per considerar les veritats que en Kurapika li ofereix. Un home convençut fins a tal punt de que tot el que el rodegen son argucies i estratagemes que no sembla concebre el món d’un altre manera (i be, tal com està la societat dels prínceps no li podem retreure, la situació mereix els recels).  La segona part, més interessant ens deixa passar per les habitacions de quatre prínceps per descobrir-nos una mica més sobre ells i les seves habilitats.

Qui pogués ser princesa per tenir aquestes joguines…

Deixem les coses clares. El guarda espatlles al càrrec del tretzé príncep cau malament. És irritant. Arrogant i ingenu es pensa que és prou llest per clissar-los a tots quan realment va del tot equivocat. Això no vol dir que no sigui intel·ligent. De fet sembla intel·ligent. Però sembla convençut de que o be tot és una gran farsa  per enganyar-lo o be que admetre que no en te ni puta idea el deixarà en ridícul davant tots i li farà perdre una posició tàctica. Sembla evident que a l’home se li ha pujat al cap això de servir a la reina, per que tracta a en Kurapika amb menyspreu com el guardaespatlles d’una reina inferior quan de fet ell és el guardaespatlles de la reina immediatament superior a la d’en Kurapika. La qual cosa vol dir que pràcticament és tan inferior ell com en Kurapika. Pot ser que l’home porti anys en la seva feina i que vist com l’utilitzaven i tractaven les reines de condició superior ara senti que ara que ja no és el nen més petit de la classe hagi d’aprofitar la seva superioritat per aprofitar-se de l’únic més dèbil que ell. Així és com es fonamenta el bullyng.

Adorable

Però per molt difícil que li posi al pobre Kurapika aquest aconsegueix reunir els retalls d’informació suficients per ajudar-lo. A partir de la informació obtinguda Kurapika especula i fa les mateixes deduccions que vaig fer jo en la ressenya passada. Tot i que valora altres possibilitats, acaba com jo arribant a la conclusió de que el transport es degui a una habilitat defensiva de la criatura nen del príncep. Admeto que la situació d’en Hanzo és fotuda. No poder tornar al teu cos per voluntat pròpia sense saber on està. Per sort si algú l’intenta despertar l’habilitat es desfarà i tornarà automàticament. Per tant estan segurs com semblen estar els de l’habitació del príncep, sembla que només li toca esperar.

M’encanta aquesta dona

Però parlem dels prínceps. Togashi torna a la trama de les dues germanes inseparables que ara es veuen forçades a intentar-se assassinar per sobreviure en una guerra que no han triat. Recordem que la gran semblava menysprear a la petita en privat, esdevenint la petita una criatureta innocent que no semblava capaç de comprendre  com la seva germana estimada podia cedir a la crueltat d’aquesta guerra. Impossible no empatitzar amb ella. Ara la veiem plorant i autocompadint-se mentre contempla amb nostàlgia les fotos d’altres temps. Quan eren amigues inseparables i podia sentir que el se amor era pur i verdader. Quan de sobte al seu costat apareix una porta màgica que la fa recordar a la seva infantesa, quan jugaven a una mena de túnel de hàmsters escala nen petit (el que te ser es prínceps de l’imperi més poderós de la terra). Al principi he pensat que era la habilitat de la seva bestia nen i ho segueixo considerant com el més provable. Però ara no n’estic tan segur. Encaixa perfectament amb la seva personalitat nostàlgica i infantil, que sembla viure arrelada en el passat en comptes d’acceptar que les coses creixen, ella inclosa. I força contraria a la seva germana que sembla voler desprendre’s del passat per demostrar al món la seva maduresa. Però com no triguem a veure en el fons també és una nostàlgica i no pot evitar plorar al rememorar aquells temps que sap que mai tornaran. Així que l’habilitat podria ser seva, però sembla poc provable. Pel que fa a en que consisteix. Be sembla una xarxa de túnels que connecta els punts de l’espai a través d’una dimensió paral·lela on aquests s’estenen. Això, ja que estem amb la trama del príncep en una dimensió paral·lela, em fa pensar si aquest túnel mateix podria viatjar a l’espai o n hi ha la replica de l’habitació. Tot i que molt útil d’entrada (a part de poder anar on vulguis sense preocupar-te pels obstacles suposo que et pots amagar dins els túnels i no sortir mai més, una mena de fortalesa contra la realitat, també fa molt per la nena), l’habilitat no em sembla especialment poderosa per tractar-se del poder d’una bestia nen. Així que sospito que a aquests túnels encara els queda quelcom per mostrar. Tot i que de moment més que per l’habilitat que amaga Togashi em te molt més interessat en com es desenvoluparà el conflicte entre germanes. Ja em semblava interessant abans, però admeto que la nyonyeria que pillés a la germana dura i passota plorant m’ha atrapat. Amb ganes de saber com es desenvolupa.

Un disseny fastigosament brutal
Cada cop m’agraden més els dissenys de Togashi. Està millorant molt el seud ibuix no?

Després passem a veure el vuitè príncep Kim Jong Un Salé-Salé on el guàrdia del primer príncep que el custodia es dedica a explicar-nos el que ha deduït de l’habilitat d’aquest. I no de forma gratuïta. Segons endevina la bestia-bola-vomitiva-pedorreta és limita a llençar les seves ventositats als quatre vents de manera que qui les inhala comença a sentir un afecte magnètic cap al príncep. És per tant una habilitat que consisteix en guanyar-se l’afecte dels altres per portar-los al seu bàndol. Molt útil en aquest món d’estratagemes. Però fàcil d’evitar si n’ets conscient (només cal una mascara filtradora), i si domines el nen només cal veure el bitxo  i t’entraran ganes de no respirar el que desprèn. A més d’això quan un respira  una gran quantitat d’aquest una petita bestia-nen en miniatura creix sobre el seu cap, propagant l’efecte de la seva habilitat de manera exponencial si se la deixa. El problema dels tractaments exponencials però és que si se’ls frena aviat, quan és fàcil fer-ho, no resulten gaire una amenaça. La eina podria ser molt poderosa en burocràcia, el podria portar a controlar un país, però aquesta es una guerra rapida on difícilment l’habilitat tindrà temps de propagar-se amb l’efectivitat suficient com per guanyar-la. Però també es interessant descobrir l’habilitat que te el mateix guardaespatlles que descobreix la del príncep. La seva habilitat consisteix en una mena de destructor d’habilitats que nomes funciona contra habilitats que creen un objecte o criatura (alguna cosa vaja). Tot i que al esser el paràsit nen una categoria a part cau la possibilitat de que l’habilitat de l’home no sigui efectiva, decidirem ignorar la possibilitat. L’habilitat destructora consisteix en fer un anàlisi de l’habilitat de l’enemic i descobrir-ne amb la màxima precisió el seu funcionament. Com més precís sigui el coneixement, més efectiva serà la destrucció. És una habilitat molt interessant. Per que tot i ser molt poc viable com a habilitat única per a un sol individu, és molt útil com a habilitat de suport dins un grup o equip. Per que si aconsegueixes destruir l’arma de l’enemic…. Derrotar-lo es converteix en una tasca senzilla.

Heu vist la de merda que hi ha al terra?

Finalment la càmera passa a un tercer príncep. A contrari dels altres dos d’aquest no en puc dir gaire. La seva moneda gegant escup una moneda de tant en tant, vale. Molt interessant i intrigant. Massa com per fer cap teoria al respecte, així que poc en puc dir. El guàrdia del primer príncep agafa totes les monedes i se les queda. Cosa que sembla adequat doncs és possiblement l’únic que pot veure la bestia nen i anticipar-se al fet de que llenci la moneda. Tinc ganes de saber que fa exactament, però poc en puc dir. Només que, tot i que quedar-se les monedes per recol·lectar  informació sembla ser la millor decisió per ell, també entranya un gran perill. Per que si les monedes tenen alguna habilitat, ara està funcionant sobre ell.

One Piece 895 – El pirata Luffy Vs el comandant dolç, Katakuri

El gegant relacionat amb en Bugy? Admeto que aquesta em genera curiositat.

La transformació del Kung-fu animal

Combat. Podria deixar la ressenya amb aquesta paraula i quedar satisfet. Doncs realment no passa res més. Molt a l’estil del desplegament marcial que va suposar la batalla final de Luffy vs Luchy i de, en aquesta mateixa saga, Luff vs Cracker. Però no és un simple desplegament marcial qualsevol. És el desplegament marcial que ens permet donar la primera ullada a la nova transformació del nostre protagonista: Snake-man.

En Luffy havia estat esperant tot aquest temps per desvetllar la seva carta final. I segurament si ho hagués fet d’altre manera no hagués pogut guanyar. Durant el llarg i intens combat en Luffy ha anat aprenent del seu adversari. En Luffy que era al principi no hagués pogut fer res contra en Katakuri ni amb l’Snake-man. Primer ha hagut d’apendre d’aquest i progressar per arribar a un nivell que el permetés igualar-lo. Però fins i tot amb això la victorià d’en Luffy sembla difícil. És inevitable preguntar-se: Ha guanyat? Jo apostaria per un no.

Mola molt

Però parlem de l’Snake-man en sí. Tal com se’ns anunciava a l’episodi anterior aquesta transformació no era una nova marxa si no una versió millorada del gear forth. La serp és un dels estils de lluita del kung fu i tenint en compte l’estètica oriental de la transformació i les característiques d’aquesta no em sembla descabellat augurar varies transformacions més per als diferents estils de kung-fu. D’aquesta en Luffy ha dit que era més rapida. Característica que es correspon a l’estil de la serp. Podríem tenir un tiger-man més potent, un mantis-man més fluit, un monkey-man més agil… Les possibilitats es perden en l’imaginari. Però sens dubte es presenten suculentes. No es tractaria doncs d’evolucions superposades de la quarta marxa si no d’evolucions temàtiques dedicades a afavorir diferents característiques que poguessin resultar d’utilitat en funció de la situació. La teoria es veu recolzada pel fet que en Luffy va desenvolupar la tècnica en una illa on l’entrenament consistia en enfrontar-se a temibles besties salvatges. I igual com el kung-fu que es basa en la imitació animal per desenvolupar els seus estils, en Luffy podria haver aprés de diferents animals per desenvolupar diferents transformacions.

 

Però que fa aquest estil de la serp exactament? Estèticament com seria obvi pensar el fa més prim i estilitzat. Però a nivell de combat no canvia gaire. Simplement el fa més ràpid. Però no ràpid en general si no, com la serp, ràpid en els moviments bruscos, en els atacs sobtats. Prou ràpid per compensar l’habilitat de previsió d’en Katakuri  i aconseguir per fi fer-li un dany real. Però serà això suficient per tombar-lo?

Tot i la transformació en Katakuri no es fa enrere. Potser en Luffy aconsegueix entomar més cops, però els del comandant són més contundents. Però com vaig dir en Luffy porta aguantant molt, en Luffy està acostumat a no cedir mai. En Katakuri en canvi sempre ha estat el guerrer impol·lut, acostumat a vèncer amb absolutisme i no veure mai el terra. Ara en Luffy l’ha tombat varies vegades i potser acostumat a no cedir mai, uns pocs cops siguin suficients per vèncer-lo.

Però hem de tenir en compte també el període de vulnerabilitat posterior a l’ús del Gear 4th. Podem suposar que amb la intensitat de l’snake-man aquest es veurà accentuat d’una o altre manera. Si li sumem això la intensitat del combat, l’esgotament del nostre protagonista i  les ferides rebudes… Sembla difícil veure com podria sortir-se’n. Si en Katakuri no està acabat, per molt mal ferit que estigui podrà acabar fàcilment amb el debilitat Luffy. I em costa veure’l completament derrotat només amb això. Però encara que així fos, hem de recordar que un contingent de sequaços de l’emperadriu ronda els voltants i dubto molt que aquests tinguin pietat amb el nostre barret de palla. Per tant la meva teoria és aquesta: Un malferit Katakuri deixarà escapar a en Luffy admeten una mena de derrota o empat. Reconeixent-lo com a digne rival i deixant-lo marxar per tornar-se a enfrontar en plenes condicions. Tal com ho veig em sembla la millor solució possible per a resoldre el conflicte. El que no crec és que ajudés a en Luffy directament a fugir. Així que malgirbat com està no m’imagino pas com Oda podria fer-lo  sobreviure a la tropa que l’espera a l’illa xocolata. L’únic que se m’acut és que Katakuri el faci sortir per alguna sort de mirall ocult que el salvi d’enfrontar-se

Hunter X Hunter 373 – Successió

Quan un milió de vides no serveixen per res

Jo ja la veia morta

Aquest és un episodi d’acció. I com a tal poques coses són les que succeeixen. La trama pràcticament no avança i el que hi passa es veu limitat a unes poques accions. No obstant Togashi és Togashi i quan parlem d’acció no ens referim precisament a patades i cops de puny (aquí no n’hi ha hagut ni un de fet), si no de complicades habilitats sovint difícils d’entendre que donen molt de que parlar.

Kamono!

El primer que ens mostra Togashi és a una princesa aparentment embogida que sembla llançar-se de caps a la liquidació del seu enemic, sense considerar en cap moment ents inferiors puguin gosar resistir-se a la seva voluntat. Però contràriament al que podia semblar la pregunta no formava part d’una habilitat nen, tot i que en cert amanera si que hi estava relacionada. Qui havia de dir que el que volia en realitat la princesa era ser assassinada? I amb la seva actuació, li dona carta blanca al guàrdia per atacar-la amb intencions letals. El que no sabia el guàrdia era que matar-la es cobraria la seva vida i no la d’ella. Difícil de saber en realitat. És clar que com veiem més tard, això fins i tot beneficia al príncep.

Així doncs l’habilitat de la segona princesa consisteix en una mena de resurrecció quasi infinita on cada cop que és assassinada es cobra la vida de l’assassi per recuperar la pròpia. Potser el més interessant d’aquesta habilitat no és la seva habilitat si no el fet de que és una habilitat nen de la princesa, no la bestia paràsit que i pertoca. Així doncs la princesa encara guarda una habilitat secreta que probablement pugui salvar-la en la complicada situació en que es troba.

No és mono?

He d’admetre que el gatet que executa l’habilitat és adorable (tot i que el disseny no m’encaixa gaire amb ella). Però fins on arriba el seu poder? Tenint en compte que es diu gat d’un milió de vides, suposo que una de les seves limitacions és ser capaç de donar només un milió de vides (només, com si fossin poques). Però un altre dels  defectes d’aquest pot ser que, tenint en compte com el gat ha atrapat al soldat i com el soldat s’ha mogut mínimament abans que això succeís, potser si s’esquiva al gat impedint que t’atrapi l’habilitat s’anul·la i la princesa roman morta, per sempre. Tot i això aquestes dues limitacions em semblen força insuficients per a una habilitat tan poderosa. Però l’altre debilitat de l’habilitat el príncep no la triga a descobrir. Si no intentes assassinar a la princesa… l’habilitat no te absolutament cap utilitat. La princesa podria morir per mort natural, tenir un accident o qualsevol cosa pe l’estil i sense un responsable directe… poc podria fer el gat. Això em porta  a preguntar-me fins on està el límit de l’assassinat? SI mor en un foc creuat, el que hagi disparat la bala sense intenció de ferir-la serà considerat assassí o no? I si una arma automàtica de defensa guiada per un programa i no per un operador (si fos un operador no hi hauria gaire diferencia amb disparar una pistola) la mata, hi ha un assassí? Qui? El programador de l’arma? El que l’ha instal·lada? El que ha ordenat la seva instal·lació? Els límits són difosos. I crec que aquí es pot trobar una debilitat molt interessant de l’habilitat. Si Togashi decideix jugar amb això podria donar lloc a un conflicte molt interessant. No obstant li resta la habilitat de la bestia nen. Podrien potser complementar-se ambdues d’alguna manera per… Qui sap.

És mono

Però sens dubte el millor de capítol és el moment en que la princeseta veu frustrats els seus innocents plans. Ella planejava plantar-se allà provocant al seu germà per intentar provocar que l’assassinés i així veure’l mort. Però ni tan sols se li havia acudit que ell pogués veure a través d’un pla tan evident (és molt evident que vol que l’ataquin) i simplement dedicar-se a… no fer res al respecte. Quasi la tracta amb menyspreu, la situació és humiliant. Però pitjor que això és angoixant. Ella estava segura de la seva victòria. I de sobte… sense fer res, tot està perdut. I el seu enemic simplement s’ha limitat a… no fer res. Com Togashi expressa tot això amb unes gotes de suor relliscant sobre el front… Be crec que és un dels millors desplegaments del potencial de la narrativa visual que ha fet en… potser en la seva carrera.

Tot i que ben pensat potser te més estrelles a l’altre mà. O n’hi ha una quarta en aquest amateixa amagada per la perspectiva del dit petit.

Així que els guàrdies es limiten a tancar-la a la presó com el gatet inofensiu que en realitat és. I això ens dona per a descobrir l’habilitat nen (que tampoc la bestia) del primer príncep. Benjamin posseeix l’habilitat d’apropiar-se de l’habilitat d’aquells que li han jurat fidelitat sincerament si moren, afegint a més que han de ser soldats oficials de l’exèrcit al seu servei. És una habilitat molt especifica i concreta que no crec que necessiti de més condicions per existir. Però la clau de la qüestió és que essent Benjamin el benjamí de la família imperial més poderosa del planeta… És de fet molt senzill tenir homes al seu servei que reuneixin aquestes característiques. Així doncs Beenjamin es converteix en un acumulador d’habilitats nen. Igual que Chrollo però a una menor escala. De moment sembla ser que el príncep només ha adquirit tres habilitats. Pel que podríem suposar que a banda del domini basic del nen no posseeix més habilitats que aquestes (tot i que tampoc em semblaria descabellat que tingués algun altre habilitat a banda d’aquesta).

Com imposa aquest home

I mentrestant el misteri  del príncep desaparegut continua. Després d’entrar en la seva forma astral en Hanzo es troba que tothom excepte la bestia nen del príncep ha desaparegut. No sabíem que podia significar això. Només que per força el príncep havia d’estar viu. Ara descobrim que no només està viu si no que està be i sembla viure amb total normalitat. Postularia que en Hanzo ha estat transportat a una dimensió paral·lela de l’espai creada pel nen. Però donat que hi havia la bestia nen hauria de ser-ne aquesta la creadora i donat que en Hanzo interactua amb en Kurapika no sembla gaire factible. Però potser ha succeït a la inversa. Potser la bestia nen ha teletransportat al príncep i els seus acompanyants a una dimensió paral·lela i segura de l’espai on ningú els pugui fer mal. Però de ser cert, com aconsegueix el guàrdia parlar amb en Kurapika. La telefonia és interdimensional potser? Tot un misteri.

Hunter X Hunter 372 – Desaparició

Ull per ull, assassinat per assassinat

Aquest nen em fa por, em dona la sensació que la liarà molt parda

L’episodi comença embolicant encara més la ja de per si complicada situació a les classes d’en Kurapika. Per si amb un assassí misteriós i 257 bàndols diferents no en tinguéssim prou ara resulta que hi ha dos usuaris nen aparentment experimentats entre els que teòricament no ho eren. A més d’això el guàrdia del primer príncep (guàrdia de l’exèrcit) que supervisa espia l’entrenament sembla haver-se adonat de la identitat de l’autentica usuari experimentat que s’amaga entre els novells. Un usuari que donada la seva gran capacitat per ocultar-se sembla realment experimentat i per tant poderós. Sembla ser que aquest conflicte no serà senzill de desembolicar. Mentrestant els dos guàrdies evidentment iniciats en el nen que es compten entre els novells es disculpen amb en Kurapika i li demanen si poden parlar en privat. En Kurapika veient que viu en aquesta peculiaritat informació sucosa sobre la bestia nen del príncep al que pertanyen ambdós guàrdies accedeix a parlar amb ells un cop acabada la classe.

És divertit per que el cos del mosntre encaixa mab la imatge del cap de dalt

També es presenta a la mare de les princeses que fan veure que es porten be que decideix acollir-se als seus drets reials i es nega a testificar de cap manera al respecte de la mort de la princesa caiguda (suposo vaja) en una situació legal que només sembla poder quedar en l’estancament més absolut. Mentrestant la mare de la princesa caiguda plora per la seva filla morta (morta recordem, pels seus propis guàrdies i per l’escassa seguretat que tenia per culpa de sa mare). Però més interessant que una mare que al menys fa veure que entristeix és com la bestia nen del príncep (que no el príncep) sembla reaccionar a la mort d’un dels participants de la batalla. La bestia nen creix i es torna més amenaçadora. Li creixen punxes per tot el cos i adopta una actitud més hostil. Sembla ser doncs que la bestia nen te por de ser la següent i es prepara per defensar-se a tota costa. Que pot això suposar? Doncs la veritat és que sense saber l’habilitat concreta de la bestia sembla difícil de dir. Però el que sí sembla més segur és que de continuar així, aquest excessiu recel pot arribar a resultar contraproduent per al príncep. En tot cas i veient el final de l’episodi no crec que triguem gaire a descobrir més pistes sobre el que aquesta bestia amaga. Haurem d’esperar al proper episodi però. Com a mínim.

Encara segueixo esperant per veure aquest homa en serio en acció

Però mentre la Biscuit vigila en Hanzo es disposa a descobrir l’assassí de la princesa assassinada. Per a ell l’assumpte sembla ser una qüestió d’honor. Així que fent us d’una habilitat pràcticament idèntica a la de l’assassí (curiós, molt irònic), es cola a la cella d’un dels dos candidats i el promet lliurar-lo de la presó si li dona el modus operandi de l’assassinat per tal de poder culpar a l’altre candidat. Al dir-li aquest el modus operandi confirma que ell és l’assassí donant-li a en Hanzo el que necessitava saber. I un cop ho sap, Hanzo no dubta en assassinar-lo (irònic també, que assassini algú per assassí). Una trama rapida i concisa, però no per això dolenta. A vegades no cal donar tantes voltes. En Hanzo és un ninja, un home d’acció. Ell va directe a l’objectiu sense dubtar. Ataca i compleix la missió. Ell és una arma, i com a arma atacar és el seu comés.

Molt bona escena. No dubta, no flaqueja. Fred com és. Un assassí.

Després Togashi ens fa un repàs no massa interessant sobre dos dels prínceps donant-nos petits detalls que floriran més tard i torna a en Kurapika i la conversa amb els guàrdies que havia deixat per després. Aquí se’ns confirmen moltes coses que ja sabíem i Kurapika dona una mica de llum a l’assumpte aportant una teoria de que pot significar la marca de la ploma, recordem que podria ser una conjetura errònia, al menys parcialment. Però ho sigui o no és una conjetura molt interessant que de esser certa donarà molt de joc al conflicte del personatge. Segons sembla ser el tatuatge es presenta en tots aquells que tenen i segueixen les conviccions del príncep. La marca segurament els atorga algun poder, a canvi però les persones marcades segurament hagin de obeir als ideals del príncep mentre intenten complir el seu objectiu sota pena d’un càstig (segurament la mort) si incompleixen algun d’ambdós. Això és molt interessant, per que essent sabedor d’aquesta informació els seus enemics el poden portar a una situació límit on es vegi obligat a abandonar els seus ideals sota pena de patir un càstig pitjor per tal d’eliminar-lo. Segurament veiem alguna situació per l’estil durant el que queda de conflicte. Ansiós per veure quins estratagemes desenvolupa Togashi per a aquest príncep.

Aquesta ploma pot acabar per ser un de les trames més interessants de la saga

I finalment ens trobem amb una delirant pagina final on la princesa Camila (nº2) es dirigeix cap al seu  únic germà gran amb l’objectiu evident d’eliminar-lo i li ofereix les opcions al guàrdia de cooperar o morir. Òbviament el guàrdia no li pot impedir. Però el que hem de pensar és: forma part aquesta sol·licitud de la seva personalitat egocentrista? O va més enllà d’això i és part de l’habilitat de la bestia nen? Una poder que donés a l’adversari aquestes dues opcions encaixaria com anell al dit amb la personalitat de la princesa. Així que és provable que així sigui, sigui com sigui, no trigarem gaire a descobrir-ho. Sembla ser que les coses s’acceleren, l’acció es precipita i sembla que no trigarem gaire a conèixer l’habilitat de varies de les besties dels prínceps. Això és mou!

El monstre en canvi no fa tanta por. És com adorable.