One Piece 325 – El buit

Interludi

Sangria, la hostia jaja. I a sobre no sembla mal feta

Aquest és un episodi dispers. I no en el mal sentit. La trama es fragmenta en diferents escenaris d’arreu per mostrar-nos petits detalls del que passa al món. Retalls inconclusos d’història que Oda havia deixat per aquí i per allà i que ara es disposa a solucionar. Per que ara? Doncs per que després d’assenyalar amb tant d’enfasi el fi de la primera part una setmana de descans no era suficient. Al cap i a la fi la narrativa d’una historia hauria de poder ser visible independentment de la influencia de les dates de publicació. Així doncs aquest episodi juga el paper d’interludi, de mitja part. Un descans per deixar de banda per un moment la trama present que acaba de concloure abans de que torni a reiniciar. Aquest episodi son les crispetes que et venen a mitja part d’una obra per relaxar-te i omplir-te de delit abans que aparegui la continuació. I com a bona llaminadura que és, compleix amb la seva intenció d’acontentar als fans.

Pobret, no li agrada a ningú

Als fans els agrada saber coses, sovint per sobre de viure una bona historia, encara que la bona historia sigui el que els hagi enganxat. Hi ha una ànsia incontrolable per saber-ho tot, quan més millor. Quan és precisament el misteri el que els ha atrapat. Un autor ha de saber jugar amb el que dona i el que amaga. Per que si no trobes un equilibri entre acontentar al públic i mantenir-lo intrigat corres el perill d’acabar per perdre’l. En aquest sentit Oda sempre ho ha fet be. Es reserva els secrets fins a deixar-los anar de cop i sense avisar en desbandada, per que s’abraonin sobre tu amb intensitat sobtada. Però no és fins més tard que t’adones que tot i la llau incontrolable de secrets per descobrir, cada pedra aixecada  ha obert el camí de múltiples misteris al seu temps. I al final, tot i que el molt que has descobert, t’adones que ara encara hi ha més coses que no saps. Aquest sempre ha estat un dels punts més forts d’Oda i aquí exemplifica en certa manera aquesta virtut.

Li ha anat millor que a en Luffy a aquest

L’escena de la Perona i en Mihawk és pràcticament anecdòtica i fanservice a part només serveix com a excel·lent presentació narrativa del que vindrà després: la resurrecció d’en Moria. Al contrari que la seva servent fantasma, el pobre Shishibukai mai va gaudir de gaire popularitat ni dins ni fora de la sèrie. Un personatge que fins i tot en la seva pròpia saga es veia reduir a ser el tercer enemic més fort a enfrontar (després de l’Ors i en Kuma). Ara sembla que després de caure dues vegades, aconsegueix tornar-se a aixecar per intentar reunir, altre cop, la seva dispersa tripulació. No obstant sembla haver oblidat que va ser un emperador el que el va fer caure la primera vegada. Al final l’escena serveix més per mostrar les habilitats d’en Teach que el retorn d’en Moria. Quan es descobreix amb un exemple pràctic que el temible barbanegara pot cedir les habilitats que usurpa als seus subordinats. La veritat, no se m’acut una millor manera de mostrar-ho que com ho ha fet. La narrativa és impecable. Emprar coma exemplificació  l’habilitat perduda de l’Absalont fent veure que el transcurs de l’acció gira en torn a la reivindicació del capità d’aquest és una línia narrativa d’una subtilesa desbordant que expressa aquestes dades de la forma més elegant possible. A banda d’això tenim l’habilitat de canviar de forma (concedida per una zoan mitològica, no per el pobre mr 2), que constitueix la lenta però constant narrativa de presentació dels que suposo seran els enemics finals de la sèrie (o un dels múltiples enemics finals).

Finalment l’episodi es disposa a encetar en aparença la segona part de la saga de Wano (i dic en aparença per que realment no és que passi gaire res). Oda ens presenta el conflicte amb l’espadatxí que va aconseguir malferir en Jack  presentant-lo definitivament com un futur aliat que la coalició anti-Kaido s’haurà de guanyar. Però qui se’n recorda d’això? En Jack era el subordinat més poderós conegut sota les ales de l’emperador drac (tot i que tècnicament no te ales). Però aquí se’ns presenta als que més que subordinats podríem considerar com a líders del seu poder. Oda presenta amb contundent intensitat als germans del ja imponent pirata mamut, dues figures (mans dreta i esquerra), que més que conselles semblen representar part de l’autoritat mateixa sobre el que aquest està investit. Forces de la naturalesa que aparenten ridiculitzar al poder del mamut i que prometen ocupar el lloc d’adversaris als que els monstres més forts de la coalició hauran d’enfrontar (crec que en Zoro li tocarà carregar-se a un d’aquests dos). Imponents, sens dubte. Veurem que ens depara el futur.

Imponents

Hunter X Hunter 389 – Maledicció

La maledicció és llegir-te

Fns i tot de lluny aristocratica com ella sola

Vaig comentar els errors d’excés de text en l’episodi anterior fins al punt de no comentar pràcticament res més en la ressenya passada. Aquest episodi esdevé encara pitjor. I no per que accentuí aquesta tendència, al contrari, en cert sentit es veu minvada, si no per que la perpetua. M’explico: en l’episodi passat em queixava de que tot i l’excés de diàleg, realment no passava res i que això no era dolent en si, si no que el dolent era que aquesta densitat no vingués amanida amb una escena més lleugera per compensar-ho. Es un concepte narratiu força basic que Togashi s’està passant pel forro. En aquest episodi, al contrari que l’anterior, si que passen coses. Però la tendència de sobresaturar amb diàleg les vinyetes sense donar cap respir es perpetua i això fa la sensació general de lectura encara més opressiva. Així doncs el major problema d’aquest episodi el trobem en certa manera en el passat, doncs no es tan el fet de que caigui en l’excés el que el torça si no el fet de que segueixi amb un excés nocivament demostrat.

A veure, no pots no simpatitzar amb aquesta actitud

La primera part del capítol consisteix en els gaudies dels prínceps discutint les seves especulacions sobre els moviments d’en Halkenburg. No és només estúpidament redundant si no que resulta totalment innecessari. És interessant per que Togashi mostra el funcionament lògic de l’equip del príncep, desenvolupa el seu joc de deduccions. Però en primer lloc no és interessant per que ja sabem com ha passat i les seves especulacions no aporten res. I en segon lloc ja sabem com actuen i aquest procediment no es res nou i per tant no te cap aportació narrativa o de desenvolupament de personatges (o sigui no aporta res en cap sentit). L’únic interessant és veure com Togashi fa semblar intel·ligents als seus personatges fent-los apropar-se a la veritat però sense que l’endevinin del tot. És clar que en el fons no te tan de mèrit, doncs amb la solució ja construïda mostrar a personatges que s’equivoquen però s’apropen en les seves especulacions no resulta especialment complicat.

Enserio?

Després el capítol passa per una lleu indagació en la princesa pecefull love (no tinc molt clar que vol fer Togashi amb ella, però és un personatge que ha passat de donar fàstic a ser peculiarment entranyable). Es bo que Togashi vagi donant petits retalls dels prínceps menys importants de tant en tant, si no quan els toqui executar el seu paper a ningú li importarà la seva aparició. Però on Togashi s’esplaia és amb la guàrdia de la segona princesa. Els “intocables”.

Els seus dissenys sempre tenen algo especial

És un concepte molt interessant però en el que Togashi s’esplaia en excés. La historia comença a anar-se-li molt per les branques, necessita acotar. Ho havia estat fent be fins ara amb les mosts dels prínceps, però ara mateix, en aquest punt, hi ha massa plantejament i masses poques accions. El concepte en si és interessant, la típica historia de la princesa benvolent que salva als marginats de la mort i el menyspreu per donar-los un significat a la vida i obtenir com qui no vol la cosa la seva fidelitat incondicional. Només que si ho barreges amb nen converteixes a aquesta fidelitat en un arma homicida molt molt perillosa. No obstant, si presentar als guàrdies del primer príncep ja era una mica innecessari (al menys fer-ho de cop, podien anar apareixent perfectament), això és passa de taca d’oli. Togashi es planteja la narrativa com un taulell d’escacs, primer necessita posar totes les peces al taulell i després desenvolupar la historia. Però tot i que dins el seu cap si que és bo que s’organitzi així, no ho ha d’explicitar necessariament. És més, en alguns casos explicitar-ho no és només innecessari si no que talla el ritme i empitjora la narrativa. Però per molt poc narratiu que resulti la presentació, el concepte és el més interessant del capítol, així que ens n’hem d’acontentar.

Resumint-ho en paraules senzilles cada un dels guàrdies de la reina te l’habilitat nen de, sota certes condicions, immolar-se per matar a un príncep. Així que al final, tot consisteix en esser capaç de complir aquestes condicions (jo aquí jugaria amb intentar complir-les amb la princesa morta que ha estat duplicada per la seva bestia, seria un joc interessant per exposar l’habilitat de manera gràfica en lloc d’haver-la d’explicar, sense la conseqüència de matar ningú, doncs al no ser la princesa real, no pot ser objectiu de l’habilitat).

Quina vella més genial tu

Finalment tornem al tercer príncep (em queixava l’altre dia de que no apareixia). Que ens dona un retall d’informació més sobre la seva habilitat de les monedes. Un retall absolutament insuficient per treure cap conclusió, però interessant, per que junt a la princeseta pacefull és el més similar a una acció que succeeix en tot l’episodi. Esperem que el següent sàpiga portar millor els termes de ritme. Per que és una desgracia que una historia tan ben filada s’estigui explicant tan malament.

Que llest que és aquest home

Hunter X Hunter 388 – Deliberació

Bla, bla, bla

Ja vaig dir que Togashi s’havia desviat una mica de la narrativa principal amb en Kurapika com a protagonista. Que amb el pas dels capítols la seva havia acabat per esdevenir la trama menys interessant de totes i que el seu protagonisme començava a dispersar-se.  Doncs sembla ser que l’autor també va adonar-se d’aquest fet i s’ha proposat compensar-ho amb… això. L’episodi és excessivament textual, les vinyetes amb prou feines ocupen text. I no és que estigui especialment malament, és part del seu estil. El problema és que per a trobar un bon equilibri narratiu un episodi que tingui molt de text ha de tenir alguna seqüència més lleugera d’acció que ho compensi. Aquest episodi sembla carregat fins als baixos. Em dona la sensació 1que adonant-se que la trama d’en Kurapika no avançava se l’ha volgut treure de sobre  fent-la avançar en un sol episodi. Però és clar, la seva narrativa sobre explicativa es veu accentuada en un episodi on pràcticament no fa res més (potser el pràcticament sobra). Així doncs tenim un episodi ple de text i text i text, on realment no passen masses coses.

La llavor brollant és bastant preciosista

Fent un resum, en Kurapika compleix la seva promesa i inicia en el nen a alguns dels alumnes fent servir el mètode que accidentalment va descobrir amb la reina Otto. Un efecte secundari de la seva habilitat que li dona el poder d’induir el nen en usuaris inexperts per fer-los avançar d’un salt fins a un punt que hagués requerit mesos d’entrenament. I a banda d’això… no passa molt més. No és que Togashi expliqui per explicar, narrativament el com Kurapika explica als seus nous aliats (o potencials aliats) el seu pla te una importància notòria. Però com que ja coneixem l’habilitat no estem obtenint de fet nova informació. Així doncs tot el capítol esdevé un trajecte conegut per el que és necessari passar per arribar fins al següent punt. Per tant l’únic problema que veig a l’episodi és no haver sabut posar alguna distracció per amenitzar aquest trajecte.

Que precioses son dormint

Però Kurapika a part Togashi ens ofereix una deliciosa visió a la ment de la cinquena princesa (crec). Una mena de científica lògica capaç de resoldre els plans com si es tractés d’equacions dins el seu cap. La seva perspectiva és interessant i prometedora. Però per desgracia també carregada de text. I altre cop, tot i que el fet que ella ens ho exposi és nou, tot el que ens explica ja ho sabíem de fet. Era una bona seqüència, potser la més interessant del capítol, però en el seu lloc crec que Togashi hauria d’haver posat una escena d’acció qualsevol i haver-la traslladat a un altre episodi on no hi hagués tant de text i l’escena tingués més cabuda. Al cap i a la fi no sembla que el desenvolupament d’aquest personatge corri cap pressa en especial.

Un personatge bastant interessant

En definitiva no hi ha molt més a dir. No passa res més. Els guàrdies del primer príncep intentant deduir l’habilitat d’en Kurapika, en Kurapika intentant esdevenir confús sobre la seva habilitat a l’hora que sincer sobre les seves intencions… El joc polític de sempre. Un bon joc, però al final, executat en l’ordre inadecuat.

 

Tristament la millor representació de l’episodi

One Piece 924 – Ha*

*  Ha= final del primer acte (metafòricament parlant, no és una traducció)

En serio, aquestes portadetes són genials

En les obres kabuki i la resta de formats artístics japonesos és usual emprar el terme Jo-Ha-Kyu, que per a nosaltres vindria a significar presentació-nus-desenllaç. Tot i l’inexacte que pugui ser aquesta presentació arraigada en el teatre tradicional japonès l’adveniment de Ha (nus) indica per força el fi del primer acte, el Jo (presentació).  Tot i que son simples interpretacions tot plegat te bastant de sentit i aniria en la línea poètica que Oda va iniciar al principi d’aquesta saga pel que fa a les referències al seu país i que aquests darrers episodis havia estat deixant una mica de banda. En qualsevol cas, acostumats als títols plans i sense profunditat als que ens te massa ben acostumats (els odiosos vs, com els dos últims episodis en son exemple), resulta una delícia trobar un episodi que no sols te un significat metafòric, si no que poètic, fins i tot rebuscat. M’agradaria veure més sovint aquesta faceta d’Oda, veure’l abandonar una mica la sobre explicació i endinsar-nos en el fantàstic món de les respostes velades i les interpretacions metafòriques. Però tots sabem que això és somiar massa.

És impossible…

Les primeres pagines constitueixen una simple reafirmació de l’absoluta derrota d’en Luffy. En Law l’intenta salvar però en Hawkins li impedeix demostrant esser el braç intel·ligent d’en Kaido (també el necessita). Com vaig dir a la ressenya passada era evident que en Law el podria salvar amb relativa facilitat. Però l’aparició de l’endeví  juga un factor clau en la consecució d’aquest ideari. No era això el que volia Oda, no volia que en Luffy escapés. Volia veure’l derrotat i tancat, empresonat, com un gos perillós tancat en la foscor, alimentant el seu odi. Creant així un punt de ruptura, aquí acaba el primer acte, en Lufy és empresonat i a partir d’aquí les coses van d’un altre manera, un punt d’inflexió, una prova de la seriositat amb la que Oda porta aquesta saga. Aquí, amb ajuda del títol escriu un punt i a part. Comença un altre fase a partir d’ara.

…aquestes cares…

El fet de veure’l tancat a la presó desperta a l’hora un altre conflicte amb la saga passada. Ja vaig establir un paral·lelisme amb l’aparició d’en Kaido ebri i la demència de la Big Mom, com ambdues bones idees havien estat executades de formes molt divergents, donant en el primer cas un ara demostrat resultat favorable i en el segon… be, una desastrosa narrativa en alguns punts de la saga passada. També vaig comparar la derrota d’en Luffy amb la d’en Katakuri. Les comparacions no s’aturen aquí. Sembla ser que Oda volgués demostrar-se que pot fer les coses millor repetint en aquesta saga certs elements de la saga passada que no li van acabar de sortir rodons i que ara poleix fins a l’excel·lència. I és que en la saga passada en Luffy també va esser tancat en una presó. Però en aquell cas no senties el perill. Estava tancat, però era una presó de paper (literalment), senties que podia sentir en qualsevol moment i que només estava esperant a que la narrativa ho requerís. Aquí… Només l’acaben de tancar i ja es nota la pressió, la serietat. L’ambient és completament diferent. Aquella tot i que inexpugnable, semblava una presó de broma, no et creies ni per un segon que la cosa acabés allà. Aquesta, tot i esser d’allò més normal, inspira respecte. Et creus que podria quedar aquí tancat per sempre com un gos rabiós que no vol obeir al seu nou amo. Potser saps que no serà així, però l’ambient està ben construir, i t’ho fa creure. I aquesta és la diferencia: l’ambient. La carrega que Oda aconsegueix donar als fets. Aquí el dramatisme i la rellevància dels actes pesa en l’ambient. Tot és tangible i real, no és un escenari efímer en mig d’una persecució esbojarrada. Això no vol dir que no pugui cagar-la en un futur i carregar-se aquest ambient, però de moment, la presentació de l’escenari i del context es presenta impecable.

… a la ressenya

Poc més queda a comentar. Les peces estan jugades. La més evident: en Kid i en Luffy. Posats en cel·les contigües segurament neixi entre ells alguna relació, ja sigui d’amistat o de competivitat. Ells son la clau per derrotar en Kaido en aquesta saga, i la gran ironia és que ha estat ell mateix qui els ha unit. M’encanta com Oda ha presentat la línia d’unió entre ambdós personatges. Em sembla a nivell narratiu el millor d’aquesta saga i sens dubte un dels millors ambients de la sèrie (que em vingui ara a la ment el podrien superar la separació de la banda per en Kuma o el sacrifici d’en Zoro per en Kuma, puto Kuma). El potencial que tenen junts podria esdevenir un pou sense fons, només el futur ens dirà fins on arribaran.

Hunter X Hunter 387 – Repetició

Repetició

La primera pagina d’aquest episodi és idèntica a la primera pagina de l’episodi 385 a excepció expressa del títol de l’episodi i, és clar, el numero que l’enumera. Mateixes imatges, mateix diàleg, mateixos textos. Tot igual. Milimetricament idèntic. Però sense ser el mateix. Si això és repetís durant la resta de l’episodi, seria un cas flagrant de reaprofitament de vinyetes per estalviar treball de dibuix, quelcom que a vegades empren alguns autors per agilitzar el procés creatiu. Però tot i que hi ha algunes semblances no és tracta d’una norma que es perllongui gaire més en l’episodi. Aquesta pagina doncs, serveix per anunciar-nos el que vindrà. Es una narrativa exposada en la repetició mateixa, on el fet de repetir-nos la mateixa escena és indicador de la intenció evident de tornar-nos a narrar els fets. I l’únic motiu pel que l’autor voldria tornar a narrar els fets de forma tan expressa és el de contemplar-los des d’una nova perspectiva. Una perspectiva que per a justificar el detall de la repetició ha de resultar en una divergència extrema dels fets exposats en l’anterior visionat. I així ha estat.

És molt senzill, però m’encanta aquest efecte

Aquest primer recurs, que es basa en una mera repetició del que ja hem vist. Tot i senzill, és prodigiós. No se l’ha inventat ell, ni tampoc és un acte de genialitat el fet d’emprar-lo. Però tot i que no cal tenir gaire cap per que se t’acudeixi aplicar-lo, el resultat sí que és genial per si sol. A nivell narratiu l’expressivitat que confereix la mera repetició (accentuada si cap pel mateix títol que l’encapçala i que he volgut “repetir”) te una força que tot i ser subtil cobra dimensions prodigioses.

Veure’l espantat fa massa gracia

La resta de l’episodi transcorre en un seguit de vinyetes que representen escenes ja vistes des d’angles diferents, narrant-nos tota la seqüència de l’entrenament que culmina amb la mort aparent del quart príncep i el seu retorn inexplicable. Però aquesta vegada ho veiem tot des de la seva perspectiva. Poques vegades la repetició dels fets quedava tan justificada per una visió tan radicalment diferent que expliqués els fets incongruents de la primera com aquesta. Un dels detalls que més me n’ha agradat, és de fet l’episodi anterior. O més concretament que deixessin un episodi entre mig abans de rexplicar el succeït i donar-nos una explicació. Un episodi que serveix de pausa, que no satura la trama, que perllonga l’incògnita i sosté l’expectació. Podrien haver estat més, però un era el mínim. I Togashi sembla voler posar una mica més d’acció en aquesta fins ara pausada guerra. No crec que sigui una acció en el sentit tradicional de la paraula. Però amb en Halkenburg decidit i en Tserriednich ultimant el seu domini del nen les coses no poden si no precipitar-se (del que no se sap res és del tercer príncep, algo amaga Togashi).

Si tenen un camp de flors i tot, ja pot començar l’amor

En qualsevol cas l’explicació a l’aparent mort resulta senzilla. Quan el príncep entra en estat de zetsu, activa una habilitat que transporta el seu jo real a una dimensió espectador, on veu deu segons en el futur que hauria passat. Aquest que hauria passat és el que també veuen la resta de persones, encara que no sigui real. Després del temps de visionat ell torna a la realitat substituint el seu jo paral·lel, o més aviat solapant-s’hi. I mentre la resta del món percep el seu jo que hagués estat, ell actua imperceptible independent a ell. Això resulta una habilitat que no sols li permet saber el futur si no despistar als seus adversaris caient a les seves trampes en aparença per esquivar-les en realitat. És una habilitat especialment complicada però amb un potencial tenebrós. El problema resulta en que tan sols serveix per evitar que passi algo que saps que passarà, encara que no sàpigues quin algo serà exactament. Però no et salvarà de cap atac sorpresa. Però bàsicament quan sospites quelcom, actives el zetsu i podràs contenir l’amenaça. El problema radica bàsicament en que has d’activar l’habilitat abans i no després de que l’amenaça s’hagi iniciat, si no l’únic que aconseguiràs és temps per pensar en com reaccionar, però en cap cas incrementar el teu temps de reacció a aquesta.

Aquest episodi no tenia masses bones imatges. I qualsevol moment és bo per colar un fanart

En qualsevol cas el príncep descobreix l’intent d’assassinat i lluny d’enfadar-se amb la seva guàrdia. Riu a cor que vols. Doncs ha trobat el seu lloc al món. El nen és meravellós i li obre la porta a un món complex i recargolat, un món de trampes i argúcies inimaginables. Un món a l’alçada de la seva ment.

Dona un gustazo tremendo sentir-li dir qu edominarà el món com un malvat a l’us