Hunter X Hunter 374 – Habilitats

L’home escèptic  que no volia veure el món

Resumeix be al payo la vinyeta

Podríem dividir aquest episodi en dues parts. En la primera veiem en Kurapika s’enfronta a un excessivament recelós guàrdia del desaparegut tretzè príncep que sembla incapaç de cedir en el seu empeny i donar el seu braç a tòrcer en el més mínim  per considerar les veritats que en Kurapika li ofereix. Un home convençut fins a tal punt de que tot el que el rodegen son argucies i estratagemes que no sembla concebre el món d’un altre manera (i be, tal com està la societat dels prínceps no li podem retreure, la situació mereix els recels).  La segona part, més interessant ens deixa passar per les habitacions de quatre prínceps per descobrir-nos una mica més sobre ells i les seves habilitats.

Qui pogués ser princesa per tenir aquestes joguines…

Deixem les coses clares. El guarda espatlles al càrrec del tretzé príncep cau malament. És irritant. Arrogant i ingenu es pensa que és prou llest per clissar-los a tots quan realment va del tot equivocat. Això no vol dir que no sigui intel·ligent. De fet sembla intel·ligent. Però sembla convençut de que o be tot és una gran farsa  per enganyar-lo o be que admetre que no en te ni puta idea el deixarà en ridícul davant tots i li farà perdre una posició tàctica. Sembla evident que a l’home se li ha pujat al cap això de servir a la reina, per que tracta a en Kurapika amb menyspreu com el guardaespatlles d’una reina inferior quan de fet ell és el guardaespatlles de la reina immediatament superior a la d’en Kurapika. La qual cosa vol dir que pràcticament és tan inferior ell com en Kurapika. Pot ser que l’home porti anys en la seva feina i que vist com l’utilitzaven i tractaven les reines de condició superior ara senti que ara que ja no és el nen més petit de la classe hagi d’aprofitar la seva superioritat per aprofitar-se de l’únic més dèbil que ell. Així és com es fonamenta el bullyng.

Adorable

Però per molt difícil que li posi al pobre Kurapika aquest aconsegueix reunir els retalls d’informació suficients per ajudar-lo. A partir de la informació obtinguda Kurapika especula i fa les mateixes deduccions que vaig fer jo en la ressenya passada. Tot i que valora altres possibilitats, acaba com jo arribant a la conclusió de que el transport es degui a una habilitat defensiva de la criatura nen del príncep. Admeto que la situació d’en Hanzo és fotuda. No poder tornar al teu cos per voluntat pròpia sense saber on està. Per sort si algú l’intenta despertar l’habilitat es desfarà i tornarà automàticament. Per tant estan segurs com semblen estar els de l’habitació del príncep, sembla que només li toca esperar.

M’encanta aquesta dona

Però parlem dels prínceps. Togashi torna a la trama de les dues germanes inseparables que ara es veuen forçades a intentar-se assassinar per sobreviure en una guerra que no han triat. Recordem que la gran semblava menysprear a la petita en privat, esdevenint la petita una criatureta innocent que no semblava capaç de comprendre  com la seva germana estimada podia cedir a la crueltat d’aquesta guerra. Impossible no empatitzar amb ella. Ara la veiem plorant i autocompadint-se mentre contempla amb nostàlgia les fotos d’altres temps. Quan eren amigues inseparables i podia sentir que el se amor era pur i verdader. Quan de sobte al seu costat apareix una porta màgica que la fa recordar a la seva infantesa, quan jugaven a una mena de túnel de hàmsters escala nen petit (el que te ser es prínceps de l’imperi més poderós de la terra). Al principi he pensat que era la habilitat de la seva bestia nen i ho segueixo considerant com el més provable. Però ara no n’estic tan segur. Encaixa perfectament amb la seva personalitat nostàlgica i infantil, que sembla viure arrelada en el passat en comptes d’acceptar que les coses creixen, ella inclosa. I força contraria a la seva germana que sembla voler desprendre’s del passat per demostrar al món la seva maduresa. Però com no triguem a veure en el fons també és una nostàlgica i no pot evitar plorar al rememorar aquells temps que sap que mai tornaran. Així que l’habilitat podria ser seva, però sembla poc provable. Pel que fa a en que consisteix. Be sembla una xarxa de túnels que connecta els punts de l’espai a través d’una dimensió paral·lela on aquests s’estenen. Això, ja que estem amb la trama del príncep en una dimensió paral·lela, em fa pensar si aquest túnel mateix podria viatjar a l’espai o n hi ha la replica de l’habitació. Tot i que molt útil d’entrada (a part de poder anar on vulguis sense preocupar-te pels obstacles suposo que et pots amagar dins els túnels i no sortir mai més, una mena de fortalesa contra la realitat, també fa molt per la nena), l’habilitat no em sembla especialment poderosa per tractar-se del poder d’una bestia nen. Així que sospito que a aquests túnels encara els queda quelcom per mostrar. Tot i que de moment més que per l’habilitat que amaga Togashi em te molt més interessat en com es desenvoluparà el conflicte entre germanes. Ja em semblava interessant abans, però admeto que la nyonyeria que pillés a la germana dura i passota plorant m’ha atrapat. Amb ganes de saber com es desenvolupa.

Un disseny fastigosament brutal
Cada cop m’agraden més els dissenys de Togashi. Està millorant molt el seud ibuix no?

Després passem a veure el vuitè príncep Kim Jong Un Salé-Salé on el guàrdia del primer príncep que el custodia es dedica a explicar-nos el que ha deduït de l’habilitat d’aquest. I no de forma gratuïta. Segons endevina la bestia-bola-vomitiva-pedorreta és limita a llençar les seves ventositats als quatre vents de manera que qui les inhala comença a sentir un afecte magnètic cap al príncep. És per tant una habilitat que consisteix en guanyar-se l’afecte dels altres per portar-los al seu bàndol. Molt útil en aquest món d’estratagemes. Però fàcil d’evitar si n’ets conscient (només cal una mascara filtradora), i si domines el nen només cal veure el bitxo  i t’entraran ganes de no respirar el que desprèn. A més d’això quan un respira  una gran quantitat d’aquest una petita bestia-nen en miniatura creix sobre el seu cap, propagant l’efecte de la seva habilitat de manera exponencial si se la deixa. El problema dels tractaments exponencials però és que si se’ls frena aviat, quan és fàcil fer-ho, no resulten gaire una amenaça. La eina podria ser molt poderosa en burocràcia, el podria portar a controlar un país, però aquesta es una guerra rapida on difícilment l’habilitat tindrà temps de propagar-se amb l’efectivitat suficient com per guanyar-la. Però també es interessant descobrir l’habilitat que te el mateix guardaespatlles que descobreix la del príncep. La seva habilitat consisteix en una mena de destructor d’habilitats que nomes funciona contra habilitats que creen un objecte o criatura (alguna cosa vaja). Tot i que al esser el paràsit nen una categoria a part cau la possibilitat de que l’habilitat de l’home no sigui efectiva, decidirem ignorar la possibilitat. L’habilitat destructora consisteix en fer un anàlisi de l’habilitat de l’enemic i descobrir-ne amb la màxima precisió el seu funcionament. Com més precís sigui el coneixement, més efectiva serà la destrucció. És una habilitat molt interessant. Per que tot i ser molt poc viable com a habilitat única per a un sol individu, és molt útil com a habilitat de suport dins un grup o equip. Per que si aconsegueixes destruir l’arma de l’enemic…. Derrotar-lo es converteix en una tasca senzilla.

Heu vist la de merda que hi ha al terra?

Finalment la càmera passa a un tercer príncep. A contrari dels altres dos d’aquest no en puc dir gaire. La seva moneda gegant escup una moneda de tant en tant, vale. Molt interessant i intrigant. Massa com per fer cap teoria al respecte, així que poc en puc dir. El guàrdia del primer príncep agafa totes les monedes i se les queda. Cosa que sembla adequat doncs és possiblement l’únic que pot veure la bestia nen i anticipar-se al fet de que llenci la moneda. Tinc ganes de saber que fa exactament, però poc en puc dir. Només que, tot i que quedar-se les monedes per recol·lectar  informació sembla ser la millor decisió per ell, també entranya un gran perill. Per que si les monedes tenen alguna habilitat, ara està funcionant sobre ell.

Hunter X Hunter 373 – Successió

Quan un milió de vides no serveixen per res

Jo ja la veia morta

Aquest és un episodi d’acció. I com a tal poques coses són les que succeeixen. La trama pràcticament no avança i el que hi passa es veu limitat a unes poques accions. No obstant Togashi és Togashi i quan parlem d’acció no ens referim precisament a patades i cops de puny (aquí no n’hi ha hagut ni un de fet), si no de complicades habilitats sovint difícils d’entendre que donen molt de que parlar.

Kamono!

El primer que ens mostra Togashi és a una princesa aparentment embogida que sembla llançar-se de caps a la liquidació del seu enemic, sense considerar en cap moment ents inferiors puguin gosar resistir-se a la seva voluntat. Però contràriament al que podia semblar la pregunta no formava part d’una habilitat nen, tot i que en cert amanera si que hi estava relacionada. Qui havia de dir que el que volia en realitat la princesa era ser assassinada? I amb la seva actuació, li dona carta blanca al guàrdia per atacar-la amb intencions letals. El que no sabia el guàrdia era que matar-la es cobraria la seva vida i no la d’ella. Difícil de saber en realitat. És clar que com veiem més tard, això fins i tot beneficia al príncep.

Així doncs l’habilitat de la segona princesa consisteix en una mena de resurrecció quasi infinita on cada cop que és assassinada es cobra la vida de l’assassi per recuperar la pròpia. Potser el més interessant d’aquesta habilitat no és la seva habilitat si no el fet de que és una habilitat nen de la princesa, no la bestia paràsit que i pertoca. Així doncs la princesa encara guarda una habilitat secreta que probablement pugui salvar-la en la complicada situació en que es troba.

No és mono?

He d’admetre que el gatet que executa l’habilitat és adorable (tot i que el disseny no m’encaixa gaire amb ella). Però fins on arriba el seu poder? Tenint en compte que es diu gat d’un milió de vides, suposo que una de les seves limitacions és ser capaç de donar només un milió de vides (només, com si fossin poques). Però un altre dels  defectes d’aquest pot ser que, tenint en compte com el gat ha atrapat al soldat i com el soldat s’ha mogut mínimament abans que això succeís, potser si s’esquiva al gat impedint que t’atrapi l’habilitat s’anul·la i la princesa roman morta, per sempre. Tot i això aquestes dues limitacions em semblen força insuficients per a una habilitat tan poderosa. Però l’altre debilitat de l’habilitat el príncep no la triga a descobrir. Si no intentes assassinar a la princesa… l’habilitat no te absolutament cap utilitat. La princesa podria morir per mort natural, tenir un accident o qualsevol cosa pe l’estil i sense un responsable directe… poc podria fer el gat. Això em porta  a preguntar-me fins on està el límit de l’assassinat? SI mor en un foc creuat, el que hagi disparat la bala sense intenció de ferir-la serà considerat assassí o no? I si una arma automàtica de defensa guiada per un programa i no per un operador (si fos un operador no hi hauria gaire diferencia amb disparar una pistola) la mata, hi ha un assassí? Qui? El programador de l’arma? El que l’ha instal·lada? El que ha ordenat la seva instal·lació? Els límits són difosos. I crec que aquí es pot trobar una debilitat molt interessant de l’habilitat. Si Togashi decideix jugar amb això podria donar lloc a un conflicte molt interessant. No obstant li resta la habilitat de la bestia nen. Podrien potser complementar-se ambdues d’alguna manera per… Qui sap.

És mono

Però sens dubte el millor de capítol és el moment en que la princeseta veu frustrats els seus innocents plans. Ella planejava plantar-se allà provocant al seu germà per intentar provocar que l’assassinés i així veure’l mort. Però ni tan sols se li havia acudit que ell pogués veure a través d’un pla tan evident (és molt evident que vol que l’ataquin) i simplement dedicar-se a… no fer res al respecte. Quasi la tracta amb menyspreu, la situació és humiliant. Però pitjor que això és angoixant. Ella estava segura de la seva victòria. I de sobte… sense fer res, tot està perdut. I el seu enemic simplement s’ha limitat a… no fer res. Com Togashi expressa tot això amb unes gotes de suor relliscant sobre el front… Be crec que és un dels millors desplegaments del potencial de la narrativa visual que ha fet en… potser en la seva carrera.

Tot i que ben pensat potser te més estrelles a l’altre mà. O n’hi ha una quarta en aquest amateixa amagada per la perspectiva del dit petit.

Així que els guàrdies es limiten a tancar-la a la presó com el gatet inofensiu que en realitat és. I això ens dona per a descobrir l’habilitat nen (que tampoc la bestia) del primer príncep. Benjamin posseeix l’habilitat d’apropiar-se de l’habilitat d’aquells que li han jurat fidelitat sincerament si moren, afegint a més que han de ser soldats oficials de l’exèrcit al seu servei. És una habilitat molt especifica i concreta que no crec que necessiti de més condicions per existir. Però la clau de la qüestió és que essent Benjamin el benjamí de la família imperial més poderosa del planeta… És de fet molt senzill tenir homes al seu servei que reuneixin aquestes característiques. Així doncs Beenjamin es converteix en un acumulador d’habilitats nen. Igual que Chrollo però a una menor escala. De moment sembla ser que el príncep només ha adquirit tres habilitats. Pel que podríem suposar que a banda del domini basic del nen no posseeix més habilitats que aquestes (tot i que tampoc em semblaria descabellat que tingués algun altre habilitat a banda d’aquesta).

Com imposa aquest home

I mentrestant el misteri  del príncep desaparegut continua. Després d’entrar en la seva forma astral en Hanzo es troba que tothom excepte la bestia nen del príncep ha desaparegut. No sabíem que podia significar això. Només que per força el príncep havia d’estar viu. Ara descobrim que no només està viu si no que està be i sembla viure amb total normalitat. Postularia que en Hanzo ha estat transportat a una dimensió paral·lela de l’espai creada pel nen. Però donat que hi havia la bestia nen hauria de ser-ne aquesta la creadora i donat que en Hanzo interactua amb en Kurapika no sembla gaire factible. Però potser ha succeït a la inversa. Potser la bestia nen ha teletransportat al príncep i els seus acompanyants a una dimensió paral·lela i segura de l’espai on ningú els pugui fer mal. Però de ser cert, com aconsegueix el guàrdia parlar amb en Kurapika. La telefonia és interdimensional potser? Tot un misteri.

Hunter X Hunter 372 – Desaparició

Ull per ull, assassinat per assassinat

Aquest nen em fa por, em dona la sensació que la liarà molt parda

L’episodi comença embolicant encara més la ja de per si complicada situació a les classes d’en Kurapika. Per si amb un assassí misteriós i 257 bàndols diferents no en tinguéssim prou ara resulta que hi ha dos usuaris nen aparentment experimentats entre els que teòricament no ho eren. A més d’això el guàrdia del primer príncep (guàrdia de l’exèrcit) que supervisa espia l’entrenament sembla haver-se adonat de la identitat de l’autentica usuari experimentat que s’amaga entre els novells. Un usuari que donada la seva gran capacitat per ocultar-se sembla realment experimentat i per tant poderós. Sembla ser que aquest conflicte no serà senzill de desembolicar. Mentrestant els dos guàrdies evidentment iniciats en el nen que es compten entre els novells es disculpen amb en Kurapika i li demanen si poden parlar en privat. En Kurapika veient que viu en aquesta peculiaritat informació sucosa sobre la bestia nen del príncep al que pertanyen ambdós guàrdies accedeix a parlar amb ells un cop acabada la classe.

És divertit per que el cos del mosntre encaixa mab la imatge del cap de dalt

També es presenta a la mare de les princeses que fan veure que es porten be que decideix acollir-se als seus drets reials i es nega a testificar de cap manera al respecte de la mort de la princesa caiguda (suposo vaja) en una situació legal que només sembla poder quedar en l’estancament més absolut. Mentrestant la mare de la princesa caiguda plora per la seva filla morta (morta recordem, pels seus propis guàrdies i per l’escassa seguretat que tenia per culpa de sa mare). Però més interessant que una mare que al menys fa veure que entristeix és com la bestia nen del príncep (que no el príncep) sembla reaccionar a la mort d’un dels participants de la batalla. La bestia nen creix i es torna més amenaçadora. Li creixen punxes per tot el cos i adopta una actitud més hostil. Sembla ser doncs que la bestia nen te por de ser la següent i es prepara per defensar-se a tota costa. Que pot això suposar? Doncs la veritat és que sense saber l’habilitat concreta de la bestia sembla difícil de dir. Però el que sí sembla més segur és que de continuar així, aquest excessiu recel pot arribar a resultar contraproduent per al príncep. En tot cas i veient el final de l’episodi no crec que triguem gaire a descobrir més pistes sobre el que aquesta bestia amaga. Haurem d’esperar al proper episodi però. Com a mínim.

Encara segueixo esperant per veure aquest homa en serio en acció

Però mentre la Biscuit vigila en Hanzo es disposa a descobrir l’assassí de la princesa assassinada. Per a ell l’assumpte sembla ser una qüestió d’honor. Així que fent us d’una habilitat pràcticament idèntica a la de l’assassí (curiós, molt irònic), es cola a la cella d’un dels dos candidats i el promet lliurar-lo de la presó si li dona el modus operandi de l’assassinat per tal de poder culpar a l’altre candidat. Al dir-li aquest el modus operandi confirma que ell és l’assassí donant-li a en Hanzo el que necessitava saber. I un cop ho sap, Hanzo no dubta en assassinar-lo (irònic també, que assassini algú per assassí). Una trama rapida i concisa, però no per això dolenta. A vegades no cal donar tantes voltes. En Hanzo és un ninja, un home d’acció. Ell va directe a l’objectiu sense dubtar. Ataca i compleix la missió. Ell és una arma, i com a arma atacar és el seu comés.

Molt bona escena. No dubta, no flaqueja. Fred com és. Un assassí.

Després Togashi ens fa un repàs no massa interessant sobre dos dels prínceps donant-nos petits detalls que floriran més tard i torna a en Kurapika i la conversa amb els guàrdies que havia deixat per després. Aquí se’ns confirmen moltes coses que ja sabíem i Kurapika dona una mica de llum a l’assumpte aportant una teoria de que pot significar la marca de la ploma, recordem que podria ser una conjetura errònia, al menys parcialment. Però ho sigui o no és una conjetura molt interessant que de esser certa donarà molt de joc al conflicte del personatge. Segons sembla ser el tatuatge es presenta en tots aquells que tenen i segueixen les conviccions del príncep. La marca segurament els atorga algun poder, a canvi però les persones marcades segurament hagin de obeir als ideals del príncep mentre intenten complir el seu objectiu sota pena d’un càstig (segurament la mort) si incompleixen algun d’ambdós. Això és molt interessant, per que essent sabedor d’aquesta informació els seus enemics el poden portar a una situació límit on es vegi obligat a abandonar els seus ideals sota pena de patir un càstig pitjor per tal d’eliminar-lo. Segurament veiem alguna situació per l’estil durant el que queda de conflicte. Ansiós per veure quins estratagemes desenvolupa Togashi per a aquest príncep.

Aquesta ploma pot acabar per ser un de les trames més interessants de la saga

I finalment ens trobem amb una delirant pagina final on la princesa Camila (nº2) es dirigeix cap al seu  únic germà gran amb l’objectiu evident d’eliminar-lo i li ofereix les opcions al guàrdia de cooperar o morir. Òbviament el guàrdia no li pot impedir. Però el que hem de pensar és: forma part aquesta sol·licitud de la seva personalitat egocentrista? O va més enllà d’això i és part de l’habilitat de la bestia nen? Una poder que donés a l’adversari aquestes dues opcions encaixaria com anell al dit amb la personalitat de la princesa. Així que és provable que així sigui, sigui com sigui, no trigarem gaire a descobrir-ho. Sembla ser que les coses s’acceleren, l’acció es precipita i sembla que no trigarem gaire a conèixer l’habilitat de varies de les besties dels prínceps. Això és mou!

El monstre en canvi no fa tanta por. És com adorable.

Hunter X Hunter 371 – Missió

Benvingut… un altre cop

Kurapika for President

Hunter x Hunter ha tornat a tornar. I aquesta vegada… em dona la sensació que no ha trigat tant de temps. Fa només cinc mesos de la publicació de l’últim episodi. I tenint en compte els temps que maneja Hunter x Hunter no és tant de temps. La darrera vegada va publicar 10 episodis al llarg deu setmanes. Si seguim aquest patró podríem parlar de 5 mesos de descans i tres de publicació, que és poc, però menys és res. Parlaríem d’entre 10 i 20 capítols per any aproximadament i potser segueix essent mot poc, però és un avanç i és molt més del que teníem abans. Però molt més important que això, els temps de descans de Togashi son cada cop més breus i el temps de treball similar. Per fer-se’n una idea l’anterior vegada a l’esmentada va publicar 11 episodis, però la distancia entre ambdós períodes és de deu mesos en comptes de cinc. Si anem a la vegada anterior només va publicar 9 episodis però el temps  que ens hem de remuntar puja fins pràcticament dos anys. Per tant, tot sembla indicar que amb l’estricte escurçament dels temps d’aturada alguna cosa està millorant. Poc importa si l’home està malalt o mandrós, el que importa és que sembla que s’està recuperant d’aquesta manca, o que al menys va per bon camí. Podria sorprendre’ns amb uns altres dos anys? Sí, perfectament. Però confio en que el manga agafi estabilitat fins a.. posem dos mesos de treball per tres de descans? De esser així parlaríem de 4 mesos mínim de publicació anual. I mira, aquesta no és tan mala xifra. Sigui com sigui, això són només especulacions basades en un aparent indici de recuperació. Per la meva part només em queda desitjar-li salut i inspiració per que ens pugui seguir oferint aquesta gran obra d’art.

Que macos veure’ls tots junts

Pel que fa al capítol… be no hi ha gaire res a comentar. És un capítol de transició, no és la millor mena de capítol per a fer el gran comentari de retorn. Tot i que com sempre te petits detallets interessants. Togashi prepara el terreny per  el que vindrà, assenta les bases per a construir després les relacions que pretén establir. Un dels personatges que es veu més afectat per a aquest establiment és la criada de la reina Oito. En qui l’autor aprofundeix mostrant-nos més de la seva personalitat i moltes dades sobre la seva historia personal. Dubto que gaire gent pensés que ella era una espia o quelcom per l’estil, així que la confirmació de que no ho és dubto que sorprengui a ningú. La historia en si no és massa interessant, una tradició familiar de servei a la corona, el més natural en criats que serveixen a famílies imperials imagino, però ens serveix per donar una base al personatge de la que més endavant Togashi possiblement vulgui fer us. Crec que aquest és un personatge que pot aportar moltes sorpreses. Més ens val no perdre’l de vista.

De vegades les bromes més senzilles són les millors

El punt que ocupa gran part del capítol i que no em sembla massa interessant és el que respecta a les classes d’en Kurapika i l’assassinat que s’hi ha produït. És de fet un procés burocràtic que segueix un curs molt predeterminat i inevitable. Tot i així és interessant veure com hi ha una figura legal que regeix els conflictes de la reialesa. Una dona que sembla tenir molt poder si sap com utilitzar-lo i que pot jugar un paper decisiu en algun punt molt concret de la batalla. L’assassinat òbviament fa recelar als alumnes de participar en unes classes tan perilloses, però donat que son servents que només obeeixen no els queda més remei que seguir endavant en una volta innecessària que només fa perdre temps a en Kurapika. Potser per al lector tampoc és molt profitós, però se sent real, igual que succeiria en una cort real, la majoria del temps la vida es redueix a burocràcia.

Aquest home cada dia fa més por

Però deixant de banda els escassos avanços de les classes de l’actual protagonista el focus d’atenció baixa unes quantes plantes del vaixell per fer un gran anunci. El Ryodan al complet sembla estar dins l’embarcació en direcció al nou món. Segons el que podem veure-hi dona la sensació que hi son independentment d’en Chrollo. Dubto que la seva missió tingui a veure amb l’arlequí, però està clar que tots li tenen ganes al sàdic contorsionista. Però més que unir-los en la seva contra, em dona la sensació que la set de sang per eliminar-lo els fragmenta, doncs tots semblen creure’s mereixedors del dret d’eliminar-lo. Una fractura que segurament emprarà Hisoka per sortir-se amb la seva. I tot i no saber si l’arlequí està al vaixell, donats els seus dots i el seu objectiu, sembla molt improbable que no s’hi hagi colat per seguir a l’aranya. Així doncs tenim un Ryodan fragmentat amb un líder turmentat i solitari que no sembla voler saber res dels seus integrants, ofuscat per la set de sang que l’home que se li va escapar li desperta. Un escenari molt interessant del que Togashi sabrà treure’n molt de profit. I potser la base més important que s’ha assentat en aquest episodi.

Mafia party xunga

L’altre base, i la segona més important, tot i que mostrada per el Ryodan mateix no te a veure gaire amb ells, tot i que segurament això no trigarà a canviar. I és el tema de les màfies. És evident que en un país tan gran com Kakin, corrupte com sembla ser, prosperaran diverses organitzacions criminals que pugnaran per fer-se amb el control d’un sub món criminal de l’imperi. Com no podria ser d’altre manera amb al situació política de la família el fet que varis dels prínceps s’aliïn amb aquestes organitzacions per treure profit propi també resulta inevitable. Així doncs tenim un escenari d’allò més interessant i que encaixa com anell al dit a la societat plantejada. El punt de complexitat que pugui afegir el tema de les màfies a l’obra és difícil de pronosticar. Depèn molt de com Togashi el vulgui emprar. Dubto molt que afecti gaire a la trama de la batalla entre prínceps, més enllà de les influencies politiques que suposin per als prínceps que hi estan afiliats,  però en les trames que es succeeixin a les plantes inferiors del vaixell…. la historia ja és un altre. Per ara tenim com a mínim la trama de la mútua persecució entre en Hisoka i l’aranya. Però a això hi hem d’afegir l’intent del Ryodan per pujar als pisos superiors i segurament una trama que es pot o no mesclar amb aquestes  (segurament sí) que involucri als signes del zodíac i al nostre estimat Leorio (li tinc unes ganes a aquest home, a veure quan fa alguna cosa).

Només cal comptar…

I finalment tenim la pagina final. Era quelcom que de fet ja m’imaginava. Els morts durant la batalla serveixen per alimentar amb el seu esperit la batalla mateixa. La pregunta és com funciona exactament aquesta alimentació? Tinc varies teories al respecte. La primera és que el rei és un cabró i obliga als seus fills a jugar a un joc a mort per succeir-lo per, quan només en queda un, traspassar la seva anima al cos del vencedor obtenint així una mena de joventut eterna i guanyant amb cada generació més poder nen, retroalimentant-se amb cada successió. La segona teoria be a ser similar, però sense que el rei es reencarni, simplement els esperits del prínceps alimenten a una font de poder que després es trasllada al príncep vencedor. La tercera teoria apunta a que simplement les animes serveixen per alimentar al gerro que concedeix les besties nen per a la següent generació de prínceps. Però donat que hi ha 14 prínceps i 14 capsules a més d’una capsula central al mig…. Be, em decantaria per la primera opció. És divertit pensar que al final tot és una batalla fútil. Que de fet, estan lluitant per res, doncs el proper príncep només serà el receptacle del proper monarca, no el monarca en sí. És clar que les possibilitats són més amplies. Però el que és segur es que hi ha 14 prínceps i 14 capsules , a més d’un monarca i una única capsula central. Tot sembla indicar que els trets van per aquí.

Hunter X Hunter 370 – Observació

Hiatus: “una vez al año no hace daño”

Quanta penya tu
Mola o no mola?

Començarem pel que a tots ens ha alertat. Comença un hiatus de nou. I és un mal capítol per fer-ho. Just aquí s’encetava una nova trama. La trama principal no podria estar més oberta, però dins d’aquesta en aquest episodi començava una petita i intensa subtrama sobre les classes de nen d’en Kurapika, una subtrama amb la que sembla que Togashi ha decidit apostar fort, però si això d’aquí un anyet. No es pot dir que estigui especialment desil·lusionat pel fet. Crec que és quelcom que tots esperàvem i personalment em sorprèn que no hagués passat abans. El manga ha durat literalment tot el meu estiu, doncs va començar la setmana després d’acabar els examens i posar-me a treballar i aquesta setmana acabo de treballar per la següent començar les classes (sí, les meves vacances). Tot un estiu de publicació ininterrompuda (hi ha hagut més capítols de HxH que de One Piece) que ha fet avançar la publicació més que en els últims tres anys. I jo personalment estic molt satisfet pel progrés. La sèrie m’agrada ara molt més del que ho feia abans del juny i espero que Togashi aconsegueixi fer augmentar la meva passió per aquesta historia durant molt més temps. Òbviament m’apena que la cosa s’aturi aquí, però crec que un descans ja li va be a l’home. És clar que preferiria que el descans fos d’un parell de setmanes en comptes de l’any que segurament es prendrà, però be, no es pot demanar tot. Personalment si hagués d’apostar per un retorn assenyalaria a finals de juny o principis de juliols tal com ha fet tant aquest any com el passat, però si he de fer cas a les meves sensacions auguraria que el manga tornarà fins i tot abans. Qui sap, potser aquesta vegada només son un parell de mesos de descans (diu tant del tema que un parell de mesos em sembli poc). Sigui com sigui en lloc de llançar una critica mordaç a la poca activitat del mangaka des d’aquí li envio forces, ànims i sobretot un enorme agraïment per la fantàstica historia de ficció que ens ha portat i espero que ens segueixi portant.

Tinc ganes de veure com la lia el paio aquest

L’episodi comença amb en Kurapika deixant ben clares les normes del seu ensenyament, traçant una línea amb cinta adhesiva que ningú pot traspassar si no vol ser abatut. Una mesura de seguretat força interessant que serveix per distanciar a en Kurapika i a la reina de la resta d’alumnes i per tant possibles agressors. L’ús d’un personatge provocador i barbàric que transgredeixi la norma per pura satisfacció personal era un recurs obvi de Togasi per mostrar-nos com de seriós va Kurapika amb la seguretat. Tot i així el personatge ha resultat interessant i donarà molt de joc de cares a ser manipulat pels diferents bàndols que hi ha al conflicte ( que quans son? Pràcticament cada persona a la sala és un bàndol per si sola). Molt interessant també el doble us de la línea, doncs mentre en Kurapika separa a la reina de la resta de persones a la cambra al estar ell al llindar també pot ensenyar al seu temps a la reina sense aixecar sospites.

Però el protagonista del capítol és sens dubte el nou guàrdia del primer príncep. Que tot i demostrar ser bastant curtet, també demostra ser un observador molt capaç. És molt interessant com Togashi ens mostra amb facilitat com l’individu és molt limitat en certs sentits i molt intel·ligent en d’altres. Amb una gran capacitat d’anàlisi i de manipulació però incapaç de veure certs matisos entre línies. És intel·ligent però simple, sense escrúpols ni honor i amb una tendència quasi sàdica pel bel·licisme. Molt oposat a l’altre guàrdia del primer príncep que  ha demostrat una intel·ligència profunda i amb matisos i un sentit de l’honor a més d’una capacitat per planejar a llarg plaç en comptes de la immediatesa d’aquest nou guàrdia.

La veritat és que a mi també m’encanta aquest efecte

Però el que Togashi ens ha mostrat en aquest episodi per sobre el guardià és l’ús de la seva habilitat. El que tot i haver emprat davant dels meus nassos amb tot luxe de detalls admeto no haver acabat d’entendre. El que sembla primer vincula la seva nina maniquí a un individu que esdevé l’únic a part d’ell mateix que la pot veure. Això crea una obvia distracció doncs una persona acaba veient algo que ningú mes veu provocant un instant de caos, però no veig quina relació te això amb la resta de l’habilitat. Doncs després ataca amb una mena de serps xucladores de sang a una altre víctima per a drenar-li la vida (a Togashi li ha donat fort últimament per drenar els cossos o retorçar-los, crec que li agrada dibuixar els cossos xuclats i contusionats). Les serps en qüestió (que suposaré surten de la nina) no només son visibles si no que son tangibles (si no les bales no les destrossarien). Entenc el poder de les serps que poden reduir fàcilment a un enemic, però encara no comprenc que hi pinta la nina en tot plegat. Podria servir per inculpar a un altre de l’atac, però em sembla un mètode massa poc  pragmàtic com per resultar viable. Algun secret tindrà, suposo que ja se’ns explicarà. Però per ara resulta tota una incògnita.

El que importa immediatament però son les conseqüències politiques d’un altre assassinat. La resta de persones no sembla especialment alterada pel fet. Suposo que la mort és quelcom esperable en qualsevol moment essent guàrdies i criats de prínceps en una guerra per la successió. El que hagi mort un guàrdia es podria prendre com un greuge contra Kurapika per ser incapaç de procurar la seguretat dels seus alumnes. Però aquests no triguen en prendre-ho com un intent de la competència per impedir que aprenguin nen. Una opció interessant, tot i que no sembla de deixar-me estranya.

No os semblen monis i a l’hora lletges de collons?

També interessant resulta el guàrdia amb la peculiar cellajunció. Molt fan d’aquest estil de celles boleta unides per una línea finíssima amb la cara inexpressiva a sota. No només la immediatesa de la seva reacció i la evident falta d’escrúpols resulta interessant si no les reaccions de la resta al seu acte. Però més interessant resulta les dades que ens dona les reflexions que inspira a en Kurapika. I és que s’havia donat a entendre que les pistoles poden ferir als usuaris de nen en certa mesura, però mai fins ara s’havia donat una valoració exacta del fet. Tot i que suposo que depen força segons les habilitats de l’usuari Kurapika ha esmentat un calibre concret referint a que és prou potent per ferir a un usuari del nen amb les defenses actives. Aquesta exactitud en la informació de com les armes de foc poden arribar a afectar als usuaris nen resulta d’allò més interessant i crec que Togashi ha volgut plantar un precedent per  donar vulnerabilitat als personatges després de la ultra dimensiona escala de poder de la saga de les formigues.

Com dic, molt fan de les celles

En definitiva tot queda per veure, per variar Togashi no podria deixar la historia més oberta en el moment d’aturar-se i queda per veure quan trigarà aquest cop a reprendre-la. Un es pregunta si veurem el final. El més factible sembla apuntar al no, al menys de mans de Togashi. Però si acabés avui, al menys jo puc dir que ha valgut la pena el viatge.

Això sembla Tarantino ja