Hunter X Hunter 387 – Repetició

Repetició

La primera pagina d’aquest episodi és idèntica a la primera pagina de l’episodi 385 a excepció expressa del títol de l’episodi i, és clar, el numero que l’enumera. Mateixes imatges, mateix diàleg, mateixos textos. Tot igual. Milimetricament idèntic. Però sense ser el mateix. Si això és repetís durant la resta de l’episodi, seria un cas flagrant de reaprofitament de vinyetes per estalviar treball de dibuix, quelcom que a vegades empren alguns autors per agilitzar el procés creatiu. Però tot i que hi ha algunes semblances no és tracta d’una norma que es perllongui gaire més en l’episodi. Aquesta pagina doncs, serveix per anunciar-nos el que vindrà. Es una narrativa exposada en la repetició mateixa, on el fet de repetir-nos la mateixa escena és indicador de la intenció evident de tornar-nos a narrar els fets. I l’únic motiu pel que l’autor voldria tornar a narrar els fets de forma tan expressa és el de contemplar-los des d’una nova perspectiva. Una perspectiva que per a justificar el detall de la repetició ha de resultar en una divergència extrema dels fets exposats en l’anterior visionat. I així ha estat.

És molt senzill, però m’encanta aquest efecte

Aquest primer recurs, que es basa en una mera repetició del que ja hem vist. Tot i senzill, és prodigiós. No se l’ha inventat ell, ni tampoc és un acte de genialitat el fet d’emprar-lo. Però tot i que no cal tenir gaire cap per que se t’acudeixi aplicar-lo, el resultat sí que és genial per si sol. A nivell narratiu l’expressivitat que confereix la mera repetició (accentuada si cap pel mateix títol que l’encapçala i que he volgut “repetir”) te una força que tot i ser subtil cobra dimensions prodigioses.

Veure’l espantat fa massa gracia

La resta de l’episodi transcorre en un seguit de vinyetes que representen escenes ja vistes des d’angles diferents, narrant-nos tota la seqüència de l’entrenament que culmina amb la mort aparent del quart príncep i el seu retorn inexplicable. Però aquesta vegada ho veiem tot des de la seva perspectiva. Poques vegades la repetició dels fets quedava tan justificada per una visió tan radicalment diferent que expliqués els fets incongruents de la primera com aquesta. Un dels detalls que més me n’ha agradat, és de fet l’episodi anterior. O més concretament que deixessin un episodi entre mig abans de rexplicar el succeït i donar-nos una explicació. Un episodi que serveix de pausa, que no satura la trama, que perllonga l’incògnita i sosté l’expectació. Podrien haver estat més, però un era el mínim. I Togashi sembla voler posar una mica més d’acció en aquesta fins ara pausada guerra. No crec que sigui una acció en el sentit tradicional de la paraula. Però amb en Halkenburg decidit i en Tserriednich ultimant el seu domini del nen les coses no poden si no precipitar-se (del que no se sap res és del tercer príncep, algo amaga Togashi).

Si tenen un camp de flors i tot, ja pot començar l’amor

En qualsevol cas l’explicació a l’aparent mort resulta senzilla. Quan el príncep entra en estat de zetsu, activa una habilitat que transporta el seu jo real a una dimensió espectador, on veu deu segons en el futur que hauria passat. Aquest que hauria passat és el que també veuen la resta de persones, encara que no sigui real. Després del temps de visionat ell torna a la realitat substituint el seu jo paral·lel, o més aviat solapant-s’hi. I mentre la resta del món percep el seu jo que hagués estat, ell actua imperceptible independent a ell. Això resulta una habilitat que no sols li permet saber el futur si no despistar als seus adversaris caient a les seves trampes en aparença per esquivar-les en realitat. És una habilitat especialment complicada però amb un potencial tenebrós. El problema resulta en que tan sols serveix per evitar que passi algo que saps que passarà, encara que no sàpigues quin algo serà exactament. Però no et salvarà de cap atac sorpresa. Però bàsicament quan sospites quelcom, actives el zetsu i podràs contenir l’amenaça. El problema radica bàsicament en que has d’activar l’habilitat abans i no després de que l’amenaça s’hagi iniciat, si no l’únic que aconseguiràs és temps per pensar en com reaccionar, però en cap cas incrementar el teu temps de reacció a aquesta.

Aquest episodi no tenia masses bones imatges. I qualsevol moment és bo per colar un fanart

En qualsevol cas el príncep descobreix l’intent d’assassinat i lluny d’enfadar-se amb la seva guàrdia. Riu a cor que vols. Doncs ha trobat el seu lloc al món. El nen és meravellós i li obre la porta a un món complex i recargolat, un món de trampes i argúcies inimaginables. Un món a l’alçada de la seva ment.

Dona un gustazo tremendo sentir-li dir qu edominarà el món com un malvat a l’us

Hunter X Hunter 386 – Hipòtesis

Aquest va de professors

Ja se’l veu amb anima de professor

Tal com cita el mateix títol gran part del capítol es dedica a especular. A formular una hipòtesi sobre com van succeir els fets. A formular una hipòtesi sobre com funciona certa habilitat. Però aquest és un episodi que aborda tants fronts que seria una temeritat constringir-lo aquí. El primer d’ells és la continuació immediata del dilema de l’episodi anterior, on la nostra guàrdia es pregunta que va ser real i que no, en quin punt es va torçar la realitat, en quin punt no va matar al príncep. Preguntes obvies, però respostes difícils de trobar. Al final Togashi ens donarà una rebuscada explicació al respecte és clar, però per ara de poc serveix especular.

Kira: “I me como una patata”

El segon front el toca la bona de la Melody, que apressada després de l’intent de fuga es veu aïllada de la resta del món per comprovar que al menys en aparença l’organ judicial és independent a la influencia monàrquica i que per tant, potser allà sigui on estigui més segura. No tinc molt clar on vol anar a parar Togashi amb això, però per la importància que està donant a l’organisme tard o d’hora aquest farà alguna cosa important. Si hagués de pensar, diria que aquesta etapa serveix com a preàmbul per a presentar la organització que després veurem en acció en algun altre assumpte independent d’aquest.

I en Kurapika recordant-nos que ell també és professor

L’episodi també torna al nostre Kurapika que comença a fer progressos amb els seus alumnes. L’assassí segueix sense donar cap pista d ela seva identitat i les classes només poden seguir, com sempre en un embolic polític difícil de desxifrar i que només fa que dificulta l’avanç de qualsevol aprenentatge pràctic. La trama no avança en sí, pe`ro sí ho fa el progrés de l’entrenament. Era quelcom que Togashi necessitava mostrar, doncs portava la trama una mica abandonada i han passat moltes coses des de l’ultima vegada que la va tocar.

Ultimament estem amb els trets al cap….
Que n’és de mona la Melody

Però el que importa en aquest episodi és el príncep Halkenburg i la seva especulació. Decidit ara a plantar batalla, la seva determinació és tan solida com nobles els seus ideals. Tot i això segueix endevinant-se la lenta però progressiva creació d’un monstre. Per ara però, la llum encara il·lumina el seu sender. En Halkenburg ha emprat la seva habilitat i la comprèn per sobre, però no en profunditat. I conèixer-la és important per executar els seus plans. No només pels conflictes ètics que pugui suposar, pels que passarà per sobre per un motiu més elevat, si no per els petits detalls Logistics que una o altre via pugui suposar. I per això, després de plantejar totes les opcions, l’home es disposa a executar un petit experiment. Si el guàrdia posseït es suïcida, que passa? M’ha sorprès, no és la jugada que hagués fet jo. Amb això ha revelat a la resta (com a mínim al primer príncep) que la seva habilitat li ha permès prendre el control del guàrdia que el vigilava. És un cost alt quan podria haver jugat al doble espionatge, però suposo que al darrere s’hi amaga alguna argúcia més enllà que la comprovació tàctica d’una hipòtesis  que al final no suposa gran diferencia en les implicacions practiques de la habilitat. Però l’única aplicació real al fet és per ara descobrir si després de tot el procés de possessió pot o no recuperar el seu guàrdia.

Que mafiós tot plegat

Finalment tornem al quart príncep i al seu entrenament, ara executat pel company fornit de la guàrdia. L’important i rellevant és la pertorbadora declaració de l’aparent atractiu que sent el príncep per la noia després de que l’hagi intentat assassinar. Un atractiu que al menys a mi em provocaria més pavor que l’odi. Veurem on acaba això. Però dubto que be.

El cabró dona calfreds

Hunter X Hunter 385 – Advertència

Un tret al cap i (no) s’ha acabat

M’encanten aquests plans tan llargs que empra per marcar la contraposició

L’episodi segueuix directament amb el conflicte que va desenvolupar al final de l’episodi anterior. S’obre la que probablement sigui l’única oportunitat de matar al malvat príncep. És el moment d’executar-la o fer-se enrere.  Ja vaig parlar en la ressenya passada de les implicacions tècniques del problema al que la guarda espatlles s’enfronta. El que m’ha sorprès, és que les meves apreciacions hagin resultat esser tan encertades.

Visualment és un recurs df’allò més simple i elegant

El que anava a passar en aquest episodi ja estava escrit. Un munt de tensió continguda, sabedors de que el moment de tot o res s’acostava. Togashi l’ha sabut portar de sobremanera executant de forma orgànica la naturalitat rígida que mostra la protagonista amb les divagacions tècniques que la seva ment guarda de fons. En qualsevol moment el príncep podria adonar-se de quelcom, en qualsevol moment… Però mentre no ho faci, el pla ha de seguir endavant. Així que l’episodi flota pràcticament en la seva totalitat en aquesta tensió visceral amagada darrere d’un munt de diàlegs referents a l’entrenament.

El que més m’ha agradat a aquest respecte ha estat la manera en com ella ha fet que el príncep no desenfoqués la seva atenció sota cap circumstancia. Tot i que des de la seva perspectiva no deixava de ser tens, des de fora el fet de trencar una tassa per posar a prova la seva concentració era completament natural. Però més m’ha agradat com el príncep ha semblat prendre’s aquesta evidencia de la seva lleugeresa de concentració com un repte que ha atacat amb ferocitat. A partir d’aquell moment res el podria desconcentrar. Ni tan sols la mort. Quelcom massa convenient, massa convenient per a ser cert. Però que podia fer si no tirar endavant?

Quins ulls

Parlava en l’episodi anterior sobre el dubte de que faria Togashi amb ella. Ja que el príncep no podia morir tan aviat, com ha demostrat l’episodi, la pregunta era que passaria amb ella quan intentés assassinar-lo. Una de les meves propostes era el fet que esdevingués una esclava del mateix príncep. Línea argumental que la mateixa bestia nen ha suggerit després de l’assassinat (no m’atreveixo a anomenar-lo intent sense saber com n’ha sortit viu). Crec que segurament és el que acabi passant, la noia tornarà a mentir al príncep i caurà com la seva esclava fins que, al final de la saga en Kurapika mati al príncep i alliberi d’alguna manera la seva esclavitud. Això generarà de ben segurs en un futur relacions molt interessants entre ambdós personatges. Però això és clar, és avançar-se. I Togashi podria tirar per línies argumentals molt diferents.

Ai la Melody…

Una cosa interessant és descobrir que tot això havia passat de fet abans del concert de la Melody. Suposo que ho podíem saber per les dates i hores que t’anuncia al principi de l’episodi, però dubto que la gent es pari gaire a fixar-se en això. En qualsevol cas que la musica comenci a sonar just en el moment de la mort del príncep em sembla una genialitat. Podria jutjar-se com a massa coincidència. Però en realitat, això ha salvat al príncep? Haguessin anat diferent les coses? Segurament no, sols afegeix més confusió al misteri, enriquint-lo així. Una jugada mestre a l’hora de sincronitzar esdeveniments.

Requadre clau de l’episodi

Sigui com sigui (suposo que acabarem per descobrir-ho), l’assassinat falla i ens trobem a un príncep del tot calmat sense cap intenció aparent de prendre represàlies. El que em pregunto jo és si és realment conscient de l’atemptat contra la seva vida, o el que sigui que l’hagi salvat ho ha fet aliè a la seva consciencia del fet. És un matis interessant  i que cal tenir present. En qualsevol cas la bestia fa un segon avis, a la propera, deixarà de ser humana. Esclava, em suposo jo. Però això no atura la resolució de la guarda. Seguirà amb això fins al final, siguin quines siguin les conseqüències.

Relleu físic, que no intel·lectual, de l’acció

Hunter X Hunter 384 – Conflicte

Burocràcia mafiosa i assassinat sincer

Els dissenys així com quotidians m’agraden molt

Després de la intensitat de l’episodi anterior Togashi necessitava relaxar una mica l’escenari. Fugir de les trames principesques per deixar assentar el drama en les ments dels lectors. Per que si hagués tornat en l’episodi següent a tractar els dilemes de les cobertes superiors això hagués opacat el drama i li hagués restat importància. Així Togashi s’assegura de que aquell moment quedi no com un pas més en aquesta historia si no com a quelcom important, quelcom a destacar. Per que en la seva simplicitat, l’episodi passat va ser un dels millors del que portem de saga.

Però ara estem en un nou episodi i Togashi es dedica a seguir explorant la trama de l’aranya i les màfies. Una trama, al contrari que la dels prínceps, amb prou feines encetada i per a la que encara falta una mica per acabar de presentar. Tenim personatges i context, coneixem el conflicte, però les regles i els interessos encara no s’albiren del tot clars.

Realment el dibuix és escabrós

Tot i que es parla molt i l’episodi és ple de diàleg, diria que hi ha poc a dir-ne. L’omplen pagines de burocràcia. La màfia posant a prova a l’aranya mentre segueix desenvolupant el conflicte. L’aranya forçada a seguir-los el joc sense massa interès esperant poder veure resultats en algun moment. És un desenvolupament necessari doncs ens aporta els matisos per comprendre la cultura que la màfia suposa i desenvolupar-ne els personatges, però ens deixa amb un munt de pagines on no fan més que donar voltes al mateix tema sense anar especialment cap a una direcció en concret. No obstant, lluny de ser una queixa, és una exemplificació del bon fer d’una narrativa sense presses.

El més destacable del discurs acaba per ser l’explicació esquemàtica del sistema moral que comparteixen les màfies respecte a la llei de l’assassinat. Per que tot i que es dediquen a vulnerar la llei, tenen uns codis que els regeixen per no caure en el caos. I si es trenquen, s’estén la guerra. És evident que es el que acabarà per passar, però la pregunta és: Quina mena de guerra serà?

Però tanta densitat burocràtica hagués estat massa per a ocupar la totalitat d’un episodi així que Togashi ho alterna tornant a un escenari que tot i viure a les cobertes superiors no guarda absolutament cap vincle amb el vist en l’episodi passat. L’escena comença amb impacte visceral: uns criats escombrant unes visceres (eh, eh, eh) sanguinolentes escampades pel terra. És un avis visual del personatge que se’ns apropa i un recordatori de la seva crueltat, de la seva maldat. Amb aquesta intensitat Togashi equilibra el pesat del diàleg burocràtic per donar balanç a l’episodi amb unes línies d’intensitat silenciosa.

Sap com conferir a les seves linies un esperit tetric

El que passa a continuació és revela com el que podria esser un punt d’inflexió si no en la trama general sí en la historia d’aquests dos personatges. La mestre del quart príncep, amb l’’objectiu secret d’assassinar-lo per deixar-nos un món millor és veu forçada a ensenyar nen al seu objectiu sense poder mentir-li, doncs de fer-ho la bestia nen que el protegeix acabaria amb ella. La situació és visceral, però no és res de nou. Ja la coneixíem. La diferencia és que ara es presenta la que segurament serà la seva única oportunitat de complir el seu objectiu.

La clau de l’assumpte és el Zetsu, l’habilitat per suprimir la teva aura, fent així que per exemple l’enemic no et pugui detectar. Practicar-lo és una part natural de l’entrenament nen, per tant no menteix al príncep quan li diu que és el que ha de fer, però per altre banda… Amb el príncep en estat de Zetsu, les seves besties nen desapareixeran (i besties en plural sí, per que increïblement el geni ultra dotat ha estat capaç de crear-ne una de nova per ell sol) i ell es trobarà indefens davant de qualsevol atac ja sigui físic o de nen. I aquesta segurament sigui  la única oportunitat que tingui ella de matar-lo. Ho aconseguirà?

És intimidant

Segurament no.  El més provable és que falli. És un personatge massa notori com per que mori amb tant facilitat. Aniria en contra de tota la narrativa que l’ha construït com a antagonista d’en Kurapika, no tindria sentit. Per tant fallarà. Però en quines circumstancies? Podria esser que el matés amb èxit, però resucités per alguna habilitat nen activada després de la mort? Potser així ella podria salvar-se. Per que d’altre manera costa de creure que ella pugui sortir viva de l’habitació. D’altre manera, quin serà el seu destí quan falli? La matarà? Altre cop la narrativa m’empeny a pensar que no. Togashi li ha donat molta importància, com si fos un pilar del que vindrà. Però com fallarà i viurà per explicar-ho? Aconseguirà escapar i es refugiarà en en Kurappika o l’organització? La salvarà la burocràcia? O es convertirà en alguna mena d’esclava del príncep alliberada només quan aquest mori? És intrigant, molt intrigant. Haurem de veure que ens espera.

És una batalla a vida o mort

Hunter X Hunter 383 – Fuga

El preciosisme de la tragedia

Visualment, la imatge més preciosista de l’episodi. I Kogumi a part, una de les més precioses del manga.

Aquest ha estat un episodi atípic dins de la saga. Un episodi que s’ha donat temps a relaxar-se  i deixar-se portat per una realitat diferent. Estàvem acostumats a descobrir habilitats absurdament enrevessades, a submergir-nos en una pèrfida política plena de complots i maquinacions que no semblen mai acabar. Però aquí només hi ha dues nenes que només volen escapar i dos gaudies disposats a donar-ho tot per salvar la seva innocència. És una historia preciosa i senzilla. Per que lluny de ser enrevessat, el pla de fuga resulta esser d’allò més senzill. Defuig en certa manera totes les complicacions innecessàries dels complots que la rodegen i talla pel dret de la forma més simple i efectiva possible. És meravellós veure com Togashi, de tant en tant també sap tractar la simplicitat.

Es tan adorable la cachas de la Biscuit

L’episodi comença oferint-nos el programa de la festa que tan s’estava esperant. Esperava que durant aquesta, al estar la majoria reunits en una cambra alguns dels prínceps fessin els seus moviments. Però de ser així, o be Togashi no ho ha mostrat (destorbaria a la narrativa neta i simplista de la trama d’aquest episodi) o be la mateixa fuga els ho ha impedit (cosa que vol dir que haurien deixat els plans per al final). En qualsevol cas això no importa, ni els plans, ni els complots ni el programa de la festa. L’únic que importa son dues nenes que volen fugir. Tot i així Togashi aprofita per acabar d’expressar-nos la mort del príncep de l’episodi anterior (Salé-Salé). Les coses comencen a accelerar-se, la guerra comença a cobrar-se víctimes, com prova n’és la tragèdia final. Però més enllà de la menció de que el príncep no actuarà tot plegat només serveix per a rebaixar el ritme de la narrativa i adequar-lo per al que be després, relaxar-nos amb música i espectacle. Sigui com sigui, el moment en que toca la Melody resulta realment preciós, digne de l’episodi que l’engloba.

En qualsevol cas la Melody fa el seu recital i la cambra sencera s’adorm amb la seva música nen. I amb tots adormits les nenes tenen via lliure per escapar amb l’ajuda inestimable d’un entranyable guàrdia que dona la seva vida per una causa millor (tot i que al final no serveixi de res). Resulta reconfortant veure com Togashi segueix afegint profunditat a personatges tan secundaris donant-los una historia i una coherència. Junt a l’escena de la Melody tocant, el seu discurs abans de morir és un dels elements més preciosistes de l’episodi.

A nivell narratiu aquesta potser és la imatge més bonica

Però quan les nenes escapen en un bot amb l’esperança de poder tornar a casa des d’alta mar (s’ha de dir que un cop fora del vaixell el pla era una merda. Però quina altre opció tenien?), els sorprèn una defensa evident. Han fet un pacte de sang, un pacte nen. No poden defugir aquesta guerra més que amb la mort. I amb la mort és com es paga als que intenten fer-ho d’altre manera. Així que només sortir del vaixell uns esperits nen intenten endur-se-les cap a la nul·litat. Convenient resulta que una de les nenes posseís una habilitat de teletransport que els permetés tornar al vaixell abans de morir. Per la porta però, només hi caben d’una en una.

Però la bellesa d’aquest plà no es queda curta. Impactant i demolidor.

Realment la situació és brillant, Togashi s’ho munta de manera extraordinària per donar una coherència brutal als fets, tot lliga i res sembla forçat. I més important, el dramatisme és colpidor. Et gela per dins. Quan la princesa petita entra al túnel i s’hi troba sola, temorosa d’haver-se quedat sense ningú, la sensació és opressiva, angoixant. L’autor ha construït molt be l’afecte cap a aquests personatges i l’entranyable de la seva relació. I quan la veus aparèixer sents un alleujament embriagador. Però al menys jo, de seguida he notat que alguna cosa no anava be. Que no tenia lògica, que ambdues es salvessin no anava amb la narrativa de l’episodi. La historia necessitava un element tràgic final. I aquí, per primer cop, Togashi ha emprat la seva explicació tècnica en un element narratiu. Per que normalment Togashi t’explica l’habilitat per que l’entenguis i puguis comprendre així la lògica dels successos. Però l’explicació en si no t’ensenya la historia. Aquí la cosa canvia, per que quan ens explica el funcionament de la seva habilitat, ens diu en altres paraules que la princesa ha mort. Ens ho diu sense dir-ho i això resulta molt més poderós. Però també ens narra sobre l’amor profund d’’ambdues germanes, les besties nen de les quals no serien útils l’una sense l’altre. Togashi explica més amb aquesta habilitat que amb cap altre que hagi detallat mai i això és fantàstic.

Pots sentir com les mans supuren angoixa a través de les pagines

Amb ella ja son tres els prínceps morts, la guerra s’accelera. Com més morts més aferrissada es tornarà la batalla. I amb l’entrada d’en Halkenburg al conflicte les coses es posaran més intenses que mai. Aquest però no és un capítol que parli d’això. És un capítol de bellesa, la bellesa de un amor incondicional que ni tan sols la mort pot trencar. La bellesa d’una tragèdia profunda i colpidora. La bellesa, en definitiva de la relació de dues germanes.

mai més la tornarem a veure pensant que és ella