MAÑANA TODAVÍA. Doce distopías para el siglo XXI

“Mañana Todavia” És una antologia de dotze novel•les breus escrites per autors espanyols que decideixen retratar cada un una pròpia distòpia. És la meva primera antologia escrita per varis autors. Havia llegit “Histories de Terramar” i “ Contes de Terramar” (veure ressenya). Però mai m’havia trobat amb un seguit d’històries inconnexes escrites per diferents autors en un sol volum. En aquest cas tots tenen una temàtica comú i tot i que les histories són molt diferents, totes comparteixen un element en comú : una visió de futur. I no una bona visió. La distòpia ha estat des de la seva creació una mirada critica a una possible deriva social. Una manera de criticar i retratar els temors del que podria arribar a ser la societat si la deixem anar pel mal camí. Una societat portada a l’extrem per evidenciar certs elements nocius a primer cop d’ull imperceptibles. En aquesta antologia es fa ressò i critica del mal tracte al planeta, les injustícies socials, les diferencies de riquesa però sobretot i aquesta és potser la seva vesant innovadora: es fa ressò de l’addicció als mòbils i les xarxes socials, al que això podria suposar. I en alguns casos, els resultats són esfereïdors.

1)”WeKids” De Laura Gallego presenta un futur distòpic apoderat per les xarxes socials. On fins i tot un nen de dos minuts de vida necessita un perfil a la xarxa per a poder ser algú el dia de demà. Profunda i reflexiva, la novel•la et convida a pensar en el mal que les xarxes socials ens fan a nosaltres mateixos. A la falsedat i la hipocresia rere el perfil públic que s’hi presenta. I de passada, a les conseqüències d’una exagerada fama que a vegades mai ningú et va preguntar si volies. Amb un tràgic final, presenta una profunda reflexió. No obstant un dels encerts de la breu novel•la és potser no ser totalitàriament negativa. Doncs mostra un camí d’esperança. Ensenyant-nos que podem seguir essent nosaltres mateixos si no ens deixem arrossegar absurdament pel que les tendències esperen de nosaltres i ens mantenim acordes a com som en realitat. Una de les reflexions més immediates i encertades. A més d’una de les novel•les que m’ha agradat més de l’antologia.

2)” Al Garete” d’Emilio Bueso, mostra una catastròfica distòpia amb un missatge desesperançador sobre el que espera a la humanitat. En un món on la pujada del nivell de les aigües ha esborrat de l’existència illes i continents, la humanitat navega a la deriva en milers d’embarcacions. Sovint precàriament construïdes sobre un munt de deixalles. La humanitat sense rumb ni camí mor a milers fruit de les grans tempestes que assolen els oceans mentre un nou i terrible depredador apareix per reclamar la seva supremacia. Amb un dels finals més inesperats i desconsoladors que he tingut el plaer de llegir, l’autor mostra la crueltat del destí que nosaltres mateixos ens hem imposat.

3)”2084. Después de la Revolucion” Fent honor al llegendari “1984” mostra un futur distòpic on s’ha reinstaurat la societat de castes i on el consumisme és adorat pràcticament com una deïtat. On els politics campen lliurement enganyant a tothom sense que a ningú li importi una merda i on es deprecia lo natural en pos de l’artificial. L’única esperança, un grup de “terroristes” pirinencs que pugnen per reinstaurar conceptes obsolets com la democràcia, la llibertat i el reciclatge. Al final, tot acaba en un fatídic missatge sobre la mesquinesa de l’home i l’absolut del poder d’aquells qui mouen els fils. El més terrorífic però, és que tot això que acabo de descriure no difereix gaire del panorama actual.

4)” Instucciones para cambiar el mundo” de Félix J. Palma presenta una distòpia absurda de la que no se que pensar. O be em sembla una ridiculesa o be una genialitat. Es mostra un món on tot és erroni i tot està del revés. Un món on la inèrcia social és tan forta que per molt evidentment erroni que sigui tot la gent segueix repetint un cop i un altre les mateixes accions ridícules i sense sentit(com assegures a les taules i escriure a les cadires o procurar no matar a l’enemic en una guerra(una que pretens guanyar)). On inculca lo poderosa que pot ser una idea si aquesta viu en la veritat. On mostra que fàcil pot ser de vegades instaurar una revolució. Només cal una idea. Òbviament tot plegat no és més que una gegant metàfora, tot i així crec que l’autor ha dut excessivament lluny el rocambolesc d’aquesta.

5)”El Error” de Rosa Montero ens planteja un futur dstòpic on la societat està dividida en zones d’habitatge. On els més rics poden permetre’s pagar l’aire que respiren (sí, el moment en que haguem de pagar per l’aire no queda tan lluny). Mentre els més pobres s’han de conformar en malviure en la pol•lució que han deixat els seus avantpassats. Per altre costat en una societat completament virtualtitzada, una ciutadana de la més alta classe es troba amb que literalment ha desaparegut dels registres. Ha passat de ser algú, a ser ningú. De res li serveixen tots els seus bens o riqueses si el sistema no la identifica com a la seva propietària. Ficada en aquest merder és arrossegada pels guardes de seguretat per descobrir un terrible secret. I és que potser no és tan humana com es pensava. Una breu i angoixant reflexió sobre el significat de ser humà i la felicitat de viure dins la caverna(sí, la de Plató).

6)”Limpieza de Sangre” de juan Miguel Aguilera mostra un futur distòpic on l’Europa del sud ha estat exterminada pel letal virus de l’ebola i on les nacions musulmanes s’han apoderat de les cosetes anunciant la malaltia com un càstig de Deu per als infidels. En aquesta situació un metge resident a Valencia ens mostra una societat on la nul•litat de la dona és extrema i on és precisament això el seu punt més dèbil. Reivindicant la figura de la dona en la societat i reflexionant sobre les versions històriques de vençuts i vencedors, se’ns presenta una historia on tot i ser terriblement letal, la malaltia no és més que una eina política i propagandística. Una brutal reflexió sobre la deriva social i com ens deixem emportar per la propaganda d’aquesta.

7)”Campus Century” de Marc Pastor ens mostra una distòpia on la humanitat ha estat relegada a habitar als cercles àrtics aparentment desplaçats per una plaga d’humanoides vegetals que s’han apoderat del món però que es veuen incapaços de resistir les temperatures àrtiques. En aquesta societat l’únic que els diferencia dels “veges” és la capacitat d’imaginar. Per això un sistema de lectura obligatori força als habitants a llegir i ressenyar varies vegades al dia per tal de conservar allò que les fa humans. El nostre protagonista després d’una incursió al continent s’adonarà de l’absurd de la situació i tot i la seva descoberta passió per escriure intentarà abandonar la societat. Per acabar descobrint que en el fons res era el que semblava i que motius molt més tèrbols s’amagaven rere aquest esquema social. Llastimosament una de les novel•les més fluixes de l’antologia.

8)”En el atico” de Rodolfo Martínez ens presenta un futur distòpic amb una societat organitzada en enormes gratacels on cada planta és una classe més baixa que l’anterior. En aquest context una veterana de guerra que no tornarà a tenir una oportunitat és contractada per a servir a l’amo de l’àtic d’un d’aquests gratacels (pràcticament un emperador). El qual rere la mort del seu pare, allargada durant set anys de coma i inestabilitat política, ha esdevingut el líder absolut de milions de persones. Ella es convertirà en el seu executor i la seva joguina sexual. Encarregant-se d’eliminar els 16 clons de si mateix que el seu pare havia distribuït al llarg de tots els pisos per tal d’assegurar la seva perpetuïtat, els quals fan perillar el domini absolut del nou emperador. Un cop conclosa la matança, li serà revelat que tot plegat era encara molt més complicat del que semblava… Sens dubte la novel•la més agressiva i vibrant de l’antologia.

9)”La Inteligencia Definitiva” de José María Merino ens presenta un futur distòpic on el mòbil s’ha apoderat de la humanitat. Xuclat per l’addicció a les petites pantalles el món va a la deriva en un pou d’intercadència mentre la imaginació Colectiva cada cop cau més a prop de l’extinció. És en aquest escenari, on un profeta (antic enginyer de sistemes) reuneix a dotze apòstols a reu del món i crea una petita societat en un vall oblidat lluny de tota telefonia mòbil. Per conservar i salvar a la humanitat de l’extinció. La societat viu pacíficament durant segles, allunyats de la resta, cultivant les seves ments, conservant la seva humanitat. Un dia però, la intel•ligència definitiva, una intel•ligència artificial que viu i controla en la xarxa de mòbils, decideix visitar-los per introduir-los a la societat ara ja mancada de tota capacitat creativa. Intentant així reactivar l’imaginari col•lectiu i aconseguir perpetuar l’espècie que el va crear. Sense esser conscient que es la seva existència mateixa el que l’està destruint. Una critica directe (massa directe pel meu gust) i punyent contra l’addicció tecnològica de la societat actual.

10)”Gracia” de Susana Vallejo presenta un futur distòpic no gaire llunyà on una crisis mundial ha eradicat el sistema social i les ciutats superpoblades s’han vist convertides en caus de pobresa on la superpoblació s’elimina contínuament entre si lluitant per protestes i reivindicacions, o simplement, per dur-se alguna cosa a la boca. En aquest context la nostre protagonista tornarà a l’oblidat barri de Sants que un cop va habitar per retrobar-se amb la seva avia i el seu vell veïnat. Ara acomodada en la riquesa que l’home que va escollir li ha proporcionat pensa en retrobar-se amb la nostàlgia de la llar. Només per recordar la cruesa sense escrúpols d’una gent que lluita per sobreviure. Un relat escabrós i pessimista sobre el futur que ens espera si seguim malgastant inconscientment els nostres recursos.

Se que no és sants, però coi, algo és algo…

11)”Colapso” de Juan Jacinto Muñoz Rangel ens mostra una societat diatòpica on la comunicació instantània s’ha apoderat de les nostres vides fins al punt de ser capaços de gravar i transferir imatges des dels nostres ulls i a través dels nostres cervells. En aquest context un senzill hackeig informàtic capaç de fer-te veure el que vol i fer que qui vulgui vegi el que tu veus trastoca les vides d’una família d’un mode irreversible. Un dels contextos amb més potencial de l’antologia. Desgraciadament potser el més malaguanyat.

12)” Los centinelas del Tiempo” de Javier Negrete ens trasllada a un terrible futur distòpic on la intolerància per la desigualtat i la discriminació es converteix en un autèntic malson. Una societat on el políticament correcte és llei i on l’igualitarisme absolut cobreix tots els estrats. On qualsevol rastre de discriminació és delicte. On dir pare o mare esdevé un sexisme que ha de ser eradicat, doncs la paraula correcte és progenitor. On un homé és tancat a la presó per pederàstia, proxenetisme i misogínia per haver escrit dècades abans de l’aprovació de la llei que el condemna una novel•la ambientada en l’edat mitjana on una adolescent es dedica a prostituir-se per sobreviure. Doncs al obtenir diners de la novel•la està prostituint el concepte de la dona que a més és menor ( en un context on aquest terme no existeix) i per tant és també pederàstia. Una societat tan sobre protectora amb la discriminació. Que discrimina a l’indiscriminat i destrueix l’art per dotar-lo d’un llenguatge apte i igualitari que esborra qualsevol essència de dot artístic.

Esfereidor

Un futur dels més negres que la distòpia m’ha ensenyat, tot i ser aparentment el menys cruel. Un futur on com en l’alemanya nazi els nens cremen llibres, però ho fan cantant alegrement cançons políticament correctes. Esborrant el rastre del passat per un inexistent be comú. Ho fan creient que fan el be i porten l’equilibri a la força i la igualtat al món. Quan en realitat estan matant als morts. Una profunda reflexió sobre la sobreprotecció infantil dels nostres temps i l’apoderament de les causes justes per l’igualitarisme en profit dels que n’hi saben treure. De totes, la meva novel•la preferida. La que més m’ha colpit, la que més m’ha captivat, la única que m’ha fet reprimir alguna llàgrima.

En conclusió és una petita joia de la literatura. Algunes de les novel•les (especialment la primera i la ultima) són imprescindibles, però d’altres quasi oblidables. No obstant, comparteixen l’element comú d’oferir un plantejament distòpies i una reflexió interessant al respecte. Una critica sobre el nostre present. Mostrant-nos el terrible que podria esser el nostre futur si no actuem a temps. Novel•les que sens dubte et fan quedar-te a pensar on anem a parar. I que juntes en un sol volum representen tot una petita joia per a la introspecció social.

Finalment deixaré ordenats els llibres del que més m’ha agradat al que menys:
12)>1)>8)>3)>2)>5)>6)>10)>11)>4)=9)>7)



Contes de Terramar

“Contes de Terramar” igual que el seu predecessor “Histories de Terramar” és un recull de cinc novel·les, en aquest cas curtes, que pequen dels mateixos defectes i assoleixen les mateixes virtuts . Però potser, al ser el format més assequible pel que fa al nombre de pagines, els defectes són menys defectuosos.

Al contrari que el seu predecessor aquests cinc contes no narren la vida d’un sol personatge. De fet no tenen res a veure els uns amb els altres. Són densos, feixucs, pesats i difícils de llegir. Tenen una narrativa molt apersonal, que submergeix al lector en un ambient de llegenda, de llegenda antiga i arcaica. Per desgracia, també en el mal sentit. Els relats són bons, però costen, es fan pesats i això perjudica a la seva qualitat. Simplement no és un llibre que recomanaria a qui no hagi llegit molt. Es fa difícil ‘empassar. Però és més amè que l’anterior, i com l’anterior m’ha agradat.

 

“El descobridor” El més llarg dels relats narra el que podria ser el principi. No el principi dels temps. Si no el principi del sistema en el que es basen la resta de relats, tan d’aquest recull com de l’anterior. Explica la vida del mag que entre altres coses va fundar l’escola de Roke, centre neuràlgic de la màgia a Terramar i per tant referent imprescindible en cada un dels relats. És interessant. Però és també el més feixuc de tots. Sembla la crònica d’un personatge històric a través de tota una vida. Des que era un nen sota un sistema tirànic. Fins que es va convertir en un savi fundador de l’escola que transmetria la saviesa per a la posteritat i que portaria l’equilibri a un món tan anàrquic i tirànic. És com sempre molt reflexiu i aconsegueix explicar coses que ja saps des d’una perspectiva anterior, nova. Indaga sobre la moralitat de la tirania i l’esclavatge. I sobretot postula altre cop la saviesa de la senzillesa. És dels cinc el que menys m’ha agradat. Potser per què és el més dispers i descentrat. Parla sobre masses coses que al final tenen massa poca importància i s’allarga amb la seva prosa tan particular. No obstant el recomano a qui tingui paciència per endinsar-se en una prosa pesada.

“Rosafosca i Diamant” És una dissonant historia d’amor. Exceptuant el fundador de l’escola de Roke del relat anterior, els mags, els homes de poder, són cèlibes. Aquesta és una historia molt interessant pels valors que aconsegueix transmetre. Un noi capacitat i de gran poder renuncia a la màgia per amor. Però aquest no es el missatge. Aquesta no és la qüestió. La qüestió és que ell tria el camí que vol ser i no el que li imposen. Te els dons per ser gran a la vida. Però ell no vol ser gran, vol ser senzill, viure amb dolçor amb la dona que estima i la musica que l’apassiona. Crec que el que s’exposa aquí podria ser un interessant paral·lelisme de moltes vides actuals. Del dilema que suposa viure una vida que no vols simplement per que et diuen que és el que has de fer. Un missatge molt modern i introspectiu.

“Los Ossos de la Terra” És una breu precuela de “Histories de Terramar” que explica la historia mil vegades esmentada en aquest de com el mestre de Ged, el gran protagonista de la saga va aturar un terratrèmol ell sol. En el llibre es descobreix que per començar ni ho va fer ell sol ni de fet ho va fer ell. Ell va ser un mer ajudant del seu mestre qui va donar la vida per aplacar la ira de la terra. És un bell relat sobre un home senil que no te paciència per gaire res i de com aquest de mala gana però amb molt d’amor entrena al seu últim deixeble i al final dona la seva vida per fer-se un amb la terra i aplacar la muntanya. Es un relat sobre el sacrifici desinteressat i sobre afrontar quan ha arribat el moment d’un amb serenitat. A més te un interessant gir final on el poble sencer mal interpreta les paraules del jove aprenent i tothom pren els seus intents per explicar-se com a simple modèstia. Creant la tènue mentida que va aturar el terratrèmol, quan en realitat va ser el seu mestre.

He d’admetre que no he vist l’animació de la Ghibli, un petit pecat potser, però no és facil de trobar.

“Al Gran Pantà” S’explica la historia d’un mag molt poderós que a causa d’un mal ambient durant la seva infància va esdevenir algú recelós i competitiu. Que pugnava egoistament per ser el millor en tot el que feia, destruint al seu pas. A causa d’aquest comportament va cometre un greu error que el va destruir per dins. La historia explica com després d’haver perdut la memòria, l’home lluita per fugir dels seus remordiments intentant fer alguna cosa bona pel món, en un lloc allunyat on no pugui fer mal a ningú. Aquí torna aparèixer Ged, en aquells temps arximag. Que ha vingut a buscar-lo des de molt lluny degut a l’incident del seu passat. Al trobar-lo i veure el patiment que viu en ell decideix perdonar-lo i deixar-lo viure en aquell pantà pacífic on ha trobat una llar. La historia és en si una calmada reflexió sobre carregar amb el teu passat i aprendre a perdonar-se a un mateix. Afrontant el futur i intentant fer alguna cosa bona amb ell. Un relat de perdó i retenció que s’atreveix a postular la senzillesa com la cura de les animes turmentades.

“Dracvolador” Es l’últim dels relats i com el primer, no podria haver estat més correcte. El primer mostra el naixement de l’acadèmia de Roke. Aquest en mostra la seva mort. En els seus inicis igual que mags hi havia magues. En algun moment el celibat es va convertir en norma i l’estudi de les arts del poder va esdevenir únicament per als homes. En aquest relat que es podria classificar de feminista (de veritat). Es narra la historia d’una dona que vol entrar a estudiar a una escola d’homes per descobrir qui és en realitat. La seva presencia allà fa trontollar les lleis sobre les que d’institució s’aixeca i divideix a la decadent escola portant-la cap al començament del seu final. És una perfecte reflexió que evoca la transgressió de les normes injustes per tal d’aconseguir crear el canvi. Que reflexiona sobre el sensesentit de la superioritat d’un sexe sobre l’altre. I que promou el dret a l’educació de tots aquells amb voluntat i capacitat. És una reflexió digne de tancar amb aquest feixuc llibre. Potser la meva preferida.

En definitiva els relats m’han semblat lents, feixucs i difícils de llegir. Però molt disfrutables si tens la paciència per endinsar-t’hi. Amb reflexions molt poderoses i magistralment teixides. Doncs a Terramar no és la historia el que importa si no el missatge que porta amb ella.