Contes de Terramar

“Contes de Terramar” igual que el seu predecessor “Histories de Terramar” és un recull de cinc novel·les, en aquest cas curtes, que pequen dels mateixos defectes i assoleixen les mateixes virtuts . Però potser, al ser el format més assequible pel que fa al nombre de pagines, els defectes són menys defectuosos.

Al contrari que el seu predecessor aquests cinc contes no narren la vida d’un sol personatge. De fet no tenen res a veure els uns amb els altres. Són densos, feixucs, pesats i difícils de llegir. Tenen una narrativa molt apersonal, que submergeix al lector en un ambient de llegenda, de llegenda antiga i arcaica. Per desgracia, també en el mal sentit. Els relats són bons, però costen, es fan pesats i això perjudica a la seva qualitat. Simplement no és un llibre que recomanaria a qui no hagi llegit molt. Es fa difícil ‘empassar. Però és més amè que l’anterior, i com l’anterior m’ha agradat.

 

“El descobridor” El més llarg dels relats narra el que podria ser el principi. No el principi dels temps. Si no el principi del sistema en el que es basen la resta de relats, tan d’aquest recull com de l’anterior. Explica la vida del mag que entre altres coses va fundar l’escola de Roke, centre neuràlgic de la màgia a Terramar i per tant referent imprescindible en cada un dels relats. És interessant. Però és també el més feixuc de tots. Sembla la crònica d’un personatge històric a través de tota una vida. Des que era un nen sota un sistema tirànic. Fins que es va convertir en un savi fundador de l’escola que transmetria la saviesa per a la posteritat i que portaria l’equilibri a un món tan anàrquic i tirànic. És com sempre molt reflexiu i aconsegueix explicar coses que ja saps des d’una perspectiva anterior, nova. Indaga sobre la moralitat de la tirania i l’esclavatge. I sobretot postula altre cop la saviesa de la senzillesa. És dels cinc el que menys m’ha agradat. Potser per què és el més dispers i descentrat. Parla sobre masses coses que al final tenen massa poca importància i s’allarga amb la seva prosa tan particular. No obstant el recomano a qui tingui paciència per endinsar-se en una prosa pesada.

“Rosafosca i Diamant” És una dissonant historia d’amor. Exceptuant el fundador de l’escola de Roke del relat anterior, els mags, els homes de poder, són cèlibes. Aquesta és una historia molt interessant pels valors que aconsegueix transmetre. Un noi capacitat i de gran poder renuncia a la màgia per amor. Però aquest no es el missatge. Aquesta no és la qüestió. La qüestió és que ell tria el camí que vol ser i no el que li imposen. Te els dons per ser gran a la vida. Però ell no vol ser gran, vol ser senzill, viure amb dolçor amb la dona que estima i la musica que l’apassiona. Crec que el que s’exposa aquí podria ser un interessant paral·lelisme de moltes vides actuals. Del dilema que suposa viure una vida que no vols simplement per que et diuen que és el que has de fer. Un missatge molt modern i introspectiu.

“Los Ossos de la Terra” És una breu precuela de “Histories de Terramar” que explica la historia mil vegades esmentada en aquest de com el mestre de Ged, el gran protagonista de la saga va aturar un terratrèmol ell sol. En el llibre es descobreix que per començar ni ho va fer ell sol ni de fet ho va fer ell. Ell va ser un mer ajudant del seu mestre qui va donar la vida per aplacar la ira de la terra. És un bell relat sobre un home senil que no te paciència per gaire res i de com aquest de mala gana però amb molt d’amor entrena al seu últim deixeble i al final dona la seva vida per fer-se un amb la terra i aplacar la muntanya. Es un relat sobre el sacrifici desinteressat i sobre afrontar quan ha arribat el moment d’un amb serenitat. A més te un interessant gir final on el poble sencer mal interpreta les paraules del jove aprenent i tothom pren els seus intents per explicar-se com a simple modèstia. Creant la tènue mentida que va aturar el terratrèmol, quan en realitat va ser el seu mestre.

He d’admetre que no he vist l’animació de la Ghibli, un petit pecat potser, però no és facil de trobar.

“Al Gran Pantà” S’explica la historia d’un mag molt poderós que a causa d’un mal ambient durant la seva infància va esdevenir algú recelós i competitiu. Que pugnava egoistament per ser el millor en tot el que feia, destruint al seu pas. A causa d’aquest comportament va cometre un greu error que el va destruir per dins. La historia explica com després d’haver perdut la memòria, l’home lluita per fugir dels seus remordiments intentant fer alguna cosa bona pel món, en un lloc allunyat on no pugui fer mal a ningú. Aquí torna aparèixer Ged, en aquells temps arximag. Que ha vingut a buscar-lo des de molt lluny degut a l’incident del seu passat. Al trobar-lo i veure el patiment que viu en ell decideix perdonar-lo i deixar-lo viure en aquell pantà pacífic on ha trobat una llar. La historia és en si una calmada reflexió sobre carregar amb el teu passat i aprendre a perdonar-se a un mateix. Afrontant el futur i intentant fer alguna cosa bona amb ell. Un relat de perdó i retenció que s’atreveix a postular la senzillesa com la cura de les animes turmentades.

“Dracvolador” Es l’últim dels relats i com el primer, no podria haver estat més correcte. El primer mostra el naixement de l’acadèmia de Roke. Aquest en mostra la seva mort. En els seus inicis igual que mags hi havia magues. En algun moment el celibat es va convertir en norma i l’estudi de les arts del poder va esdevenir únicament per als homes. En aquest relat que es podria classificar de feminista (de veritat). Es narra la historia d’una dona que vol entrar a estudiar a una escola d’homes per descobrir qui és en realitat. La seva presencia allà fa trontollar les lleis sobre les que d’institució s’aixeca i divideix a la decadent escola portant-la cap al començament del seu final. És una perfecte reflexió que evoca la transgressió de les normes injustes per tal d’aconseguir crear el canvi. Que reflexiona sobre el sensesentit de la superioritat d’un sexe sobre l’altre. I que promou el dret a l’educació de tots aquells amb voluntat i capacitat. És una reflexió digne de tancar amb aquest feixuc llibre. Potser la meva preferida.

En definitiva els relats m’han semblat lents, feixucs i difícils de llegir. Però molt disfrutables si tens la paciència per endinsar-t’hi. Amb reflexions molt poderoses i magistralment teixides. Doncs a Terramar no és la historia el que importa si no el missatge que porta amb ella.

Deixa un comentari: