One Piece 929 – Kurozumi Orochi, el Shogun de Wano

La riquesa de la diversitat

La primera part del capítol consisteix en una en excés allargada escena que narra les aventures d’en Franky a la cerca dels planols. Tot i que l’escena resulta còmica i compleix la funció de mostrar la diversitat cultural de la capital omple una fracció innecessariament elongada de la narració per no dir, al cap i a la fi, altre cosa que el fet que en Franky busca els plànols. La cursa per la informació és curiosa, però la seva execució és tan tòpica que no aporta gaire res a l’episodi.

Igual d’anecdòtic però potser més interessant és la petita aparició d’en Zoro que apareix emergeix del no res Salvat de la seva irremeiable falta d’orientació per un sospitosament peculiar rodamont que promet (o això em sembla a mi) representar en algun moment un paper en la narració, potser com a mediador entre la classe baixa i els poders benestants o potser, com seria conseqüent, pensar esdevenint part de la clau per torbar els tan desitjats plànols.

Formen una dupla estranya

Però la part central de l’episodi és la revelació de la identitat del fins ara tan posposat shogun del país de Wano, que Oda havia mantingut a l’ombra per fer créixer l’expectació. Arribats a aquest punt i vist el seu poder les expectatives son altes. I precisament per això Oda ha decidit jugar amb el contrast. L’autor ha anat construint aquest moment des del principi de la saga, amuntegant comentaris vetllats i indirectes sinuoses sobre el perillós o imponent o menyspreable senyor feudal, declaracions que una a una ens portaven a construir-nos una imatge  amb que ha volgut jugar, donar-li un gir. No és sols però un recurs sorpresiu, és una mena de faula, un missatge. Les aparences enganyen, o dit d’altre manera: la reputació no defineix l’aspecte. Oda planteja amb un disseny la idea  moral de no jutjar a un individu pel seu aspecte a l’hora que aposta un cop més per la diversitat.

L’Oda sap com mantenir l’incognita

El disseny de personatges d’Oda sempre ha fet gala d’una gran diversitat corporal pel que fa als homes, mostrant-nos que hi han moltes formes i colors. I dic els homes per que es tracta d’una norma que en la seva obra només sembla aplicar-se a aquests. Mentre entre el gènere masculí costa trobar dos dissenyes iguals, en el femení costa trobar-ne dos de diferents. Aquest episodi també en fa gala amb la mostra de la bellesa femenina on les dones encaixen en l’esquema anatòmic de les protagonistes (l’ideal de bellesa) o son declaradament lletges. Tot i alguns intents de l’autor per pal·liar aquesta discriminació dins aquest missatge de diversitat (la poderosa Big Mom amb la seva figura fora dels canons que ostenta un poder normalment reservat als homes, la ninja grassoneta que s’autodenomina guapa (tot i que Oda en faci més burla que altre cosa), o la pròpia O-Tsuru que mostra una fisonomia facial divergent (tot i que és més aviat per referenciar a l’art tradicional nipó)), aquest sexisme inherent segueix essent un dels pitjors mals que arrossega l’obra.

En qualsevol cas el nostre Shogun a banda de capitanejar la diferencia física entre personatges demostra tenir una ambició i una seguretat potser desmesurada al demanar ni més ni menys que la possessió del famosíssim Vegapunk (amb el disseny de tant llegendari personatge si que s’haurà de barallar quan l’emprengui). Políticament això és una demanda impossible i inviable però ens obliga a plantejar-nos fins a quin punt els negocis bruts del senyor feudal mouen l’economia mundial. Sembla clar que la demanda no serà satisfeta, però el diàleg sembla indicar que l’alternativa podria ser una guerra. Vol dir això que l’armada acabarà per posar els nassos en aquest gran conflicte? O simplement esperaran a que els pirates i samurais s’esbatussin entre ells (recordem que cap aquí be la Big Mom) per recollir de les cendres la seva preuada victòria? Sigui com sigui Oda sembla tenir-ho tot planejat.

Son tendres de veure

Deixant de banda la de sobres coneguda opulència del shogunat (tot i que molt ben expressada gràficament s ‘ha de dir), el final de l’episodi es centra en presentar l’elit combatent de les forces de l’emperador i en aclarir el que potser sigui un malentès, potser un canvi d’opinió d’Oda (per que tot deu pensava que l’X-Drake era un T-Rex). Ambdós resulten imponents, salvatges, violents, fins i tot viscerals. Però l’X-Drake no deixa de resultar estrany, tan assumit teníem que fos el que fos. En tot cas Oda te pensat fer alguna cosa amb aquests dinosaures desfermats. I promet ser interessant.

imponents

Deixa un comentari: