Satisfacció

Satisfacció d’Alina Reyes és una complexa novel·la eròtica que amb tan sols 179 pagines m’ha fet ballar el cap més enllà dels límits de la meva comprensió. El desig i la fixació pel sexe configuren l’eix vertebral de la relació que protagonitza aquest relat. Afincada en el típicament pacífic i avorrit barri residencial del somni americà en Bobby i la Babe viuen enamorats la seva joventut de casats amb tota la passió i morbositat enterrada sota un estat de desídia i puritanisme recolzat per la eterna rutina del seu estatus de vida. Privat d’intimitat i fantasia arrosseguen una convivència de frustracions on els supòsits socials dels temps que els emmarquen els impedeixen ser sincers l’un amb l’altre i els obliguen a viure una vida d’aparences de la que són els únics espectadors. Així doncs una nit la Babe s’aixeca del llit per descobrir que el seu marit no jeu al seu costat i moguda per una curiositat morbosa s’aventura a investigar el perquè de la seva absència. Finalment vestida solament amb camisó ajaguda al terra del jardí i amb el cul a l’aire la Babe es descobreix espiant per la petita finestreta que dona al garatge com el seu marit emplena promíscuament la boca d’una amant secreta amb el seu membre inflat. L’amant, Carmen: una nina inflable complaent, voluptuosa i submisa. Lluny d’enrabiar a la Babe l’omple de anhels i desitjos fins a les hores inimaginables embarcant-la en una malaltissa relació amb la nina i el seu marit que els portarà a les portes de la mort.

Alina Reyes no sols gaurda bellesa en la seva ploma
Alina Reyes no sols gaurda bellesa en la seva ploma

La novel·la fa gala d’una complexitat metafòrica que sincerament s’escapa en moltes ocasions a la meva capacitat de comprensió. Soc capaç de veure que hi ha una metàfora, però no que significa. Això fa pòster que no pugui admirar l’obra en tot el seu esplendor, com realment és. Potser si pogués comprendre tots el significats ocults en les seves paraules el llibre esdevindria un imprescindible, per desgracia la meva comprensió és limitada i només he pogut quedar-me amb part del que la novel·la podia transmetre. No obstant sí ha guanyat l’etiqueta de molt recomanable essent una obra que no passarà desapercebuda per a tot aquell que gaudeixi de l’erotisme com una forma de critica introspectiva.

Així doncs amagat rere un munt de simbolismes i metàfores elucubrades, però sense pels a la llengua, la novel·la no dubta en desmenussar punt per punt la vida familiar del clàssic matrimoni americà per aplicar-hi amb mordacitat una critica vigorosa i despietada. Atacant directament contra el ball de mascares i aparences, de somnis desidiosos i d’apetits insaciables enterrats sota una rutina de teòrica felicitat i benestar, Reyes no dubta en oferir una critica reflexiva des de l’erotisme de com les masses es deixen enganyar per la promesa de felicitat que els dona el sistema i que ells mateixos acaben per creure com a reals per no caure en la desesperança que la seva mediocritat els aporta.

Però lluny de limitar-se en una sola critica la novel·la explora molts fronts, com la carnalitat del desig i com aquest ofusca la nostre consciencia i no ens deixa veure més enllà. Divaga vers a l’home i la dona com a individus ni superiors ni inferiors, però sí diferents, fugint dels topics de l’home simple i la dona complicada, però exposant-los a través dels nostres personatges i reflexionant al respecte. Explora en el desig masculí i femení i les diferents formes d’afrontar-lo i utilitzar-lo. Critica sense pudor la figura clàssica del mascle dominant i absolutista i fins i tot es passeja pels abismes de la mort i els seus significats.

Un dels simbolismes eròtics més destacables de la novel·la és l’icònic Elvis Presley, sexsimbol de tota una generació, que posa banda sonora a la novel·la amb les seves balades i fins i tot protagonista un rocambolesc episodi (tot i que be, tots ho son força de rocambolescos) on el protagonista de la nostre historia es topa, fent autoestop, un any després que aquest morís amb l’icònic cantant a qui després de cantar i ballar acaba practicant una mamada en el seu únic acte homoerotic de la seva monòtona vida. Si es l’episodi es tracta d’un encontre paranormal amb un fantasma del l’Elvis, d’una al·lucinació
de la seva pubertat, o d’un autèntic Elvis que va fingir la seva mort per escapar de la fama, l’autora ho deixa a la nostra imaginació. Però amb paranoies igual de rocambolesques que aquesta el llibre exposa els seus punt de vista i les elaborades metàfores que el poblen. Fent que un es plantegi fins i tot si Deu viu entre nosaltres i regeix les nostres vides observant-nos amb la forma d’amigable veí.

La manera com tracte l’erotisme aquesta novel·la per analitzar els racons més foscos de l’esser humà no ha pogut evitar recordar-me a l’imprescindible “l’animal moribund” (veure ressenya), que tot i viure en un context radicalment oposat al que aquí s’exposa de la mateixa societat arriba a tractar temes molt similars amb conclusions igual d’esfereïdores. Com amb aquella, un to macabre omple aquesta novel·la. Amb una nina sexual que sembla cobrar vida pròpia, a la que la Babe tracta sens dubte com si ho fos i com si fos al seu temps un altar a qui retre inesgotable adoració. Com la ja de per si desequilibrada Babe perd totalment la visió de la realitat al conèixer a la onírica Carmen, no es tan estremidor com el fet de que al final de la novel·la la nina sembli cobrar vida per acabar amb els propietaris que ja no la poden satisfer. Amb una escena final on sense dir-ho amb paraules, el lector quasi pot sentir com la nina gira el cap lentament per mirar-lo amb un somriure.

 



Gamiani

“Gamiani” d’Alfred de Musset és una obra un tant curiosa. Escrita com si fos teatre es planteja una acció tan rocambolesca que no em puc imaginar com podria ser portada a l’escenari. Si hagués de donar un gènere a Gamiamni, o “la marrana” com el seu subtítol cita, n’hi diria surrealisme eròtic. L’obra està escrita fa més d’un segle i això es nota. No tant per la prosa, que no costa d’entendre, si no per l’estil i la mentalitat que evoquen. Potser en el seu temps les rocambolesques peripècies sexuals que s’hi presenten feien alçar el desig en un imaginari de morbositat, potser va ser escrit com una fantasia morbosa i eixelebrada que deixava anar tots els sentits en pos de la brutalitat de les fantasies més recargolades. Però als meus ulls l’obra sembla més aviat una comèdia, una parodia. I de ben segur que n’hi te de tints paròdics, però crec que el seu objectiu principal era fer volar la fantasiosa imaginació en un món de desig i luxúria i l’únic que aconsegueix és treure’t una rialla incòmode davant els esdeveniments que s’hi presenten. Ganiami és una obra de fa més d’un segle i aquest és el seu problema.

L’obra ens presenta a un protagonista poc protagonic que només serveix d’ulls i oïdes de tot el que l’envolta. Aquest es sent forçament atret per l’enigmàtica i incomprensible comtessa Gamiami preguntant-se el per que dels seus actes en aparença sense sentit. Estan a la festa sent la una menció perduda que titlla a la comtessa de lesbiana i llavors tot cobra sentit. Gamiani no és una dona aïllada de la resta del món, bella i provocativa però sense cap home al seu voltant. Simplement és lesbiana. Urgit per la necessitat de comprovar-ho amb els seus ulls aquest s’amaga i espera a que tothom marxi per poder torbar la pista que li concedeixi la veritat. Es en aquell moment quan entra en escena la Fanny, una jove innocent que per certes circumstancies (argúcies de la comtessa) no ha pogut tornar a casa. Gamiani li ofereix amb paraules dolces hostalatge i ella accepta, li ofereix compartir habitació per no passar sola la nit i ella accepta, li ofereix dormir al mateix llit doncs no en te pas dos i ella accepta, li ofereix dormir despullada doncs ella sempre ho fa i diu que és més còmode i Fanny comença a dubtar. Òbviament Gamiani només vol enganyar-la per dur-la al llit amb lentes cordialitats. Al final Gamiani acaba llançant-se sobre la seva convidada i comença a besar-la despietadament, assaborint el seu cos. És llavors quan el protagonista surt de l’amagatall i s’uneix a la funció de luxúria i passió.

És teatre, de manera que tot està expressat a través de descripcions i diàlegs. Diàlegs grandiloqüents i exagerats que intenten transmetre el que els ulls no podrien veure en un escenari. Diàlegs eterns que aprofiten per narrar mitja vida explicar els seus sentiments i transmetre els seus desitjos. Diàlegs que no poden si no resultar còmics pel tema que tracten en realitat. Però les descripcions no es queden curtes, contusionant cossos i membres en un seguit d’acrobàcies impossibles de dur a l’escenari si no ets membre del circ di soleil.

L’obra esta partida en dues parts, la primera de tres capítols on es succeeix el ja esmentat trio que dura tota la nit i durant el qual entre descansos de sexe irrefrenable cada un dels personatges explica com va perdre la virginitat. Al final d’aquesta part. Després de l’extasiant trio que s’ha allargat tota una nit el nostre protagonista i la Fanny descobreixen d’amagat com després de semblant exercici Gamiani no ha quedat saciada i es penetrada per la seva criada amb un consolador gegant ple de llet(que ejecta amb un mecanisme…) i un gos li practica el sexe oral amb la seva rasposa llengua(la zoofília abunda en aquesta obra) i altres coses que preferiria no esmentar. El cas és que després d’aquesta horrorosa visió de l’insaciable apetita de la comtessa el nostre protagonista fuig amb la Fanny i se l’emporta ben lluny d’allà a un indret on la comtessa no la pugui tocar. Així finalitza la primera part.

Però és durant la segona que el rocambolesc esdevé normal. En la segona part la Fanny viu tancada dins una casa doncs la comtessa no para de buscar-la per acabar el que van començar. Un dia el nostre protagonista diu marxar de casa però en realitat es queda espiant (sí, li agrada espiar ves) és llavors quan descobreix com es presenta Gamiani (casualment aquell dia) i després d’unes quantes pagines de diàlegs enjoiats on intenta convèncer a Fanny del seu amor mentre aquesta es resisteix la jove acaba cedint als desitjos de la comtessa i admet el seu desig i amor incondicionals cap a aquesta. Embarcant-se així en un altre insaciable mar de sexe desenfrenat. És llavors quan Gamiani li explica la resta de la seva vida i el per què de la seva aversió pels homes (doncs sí, hi sent aversió, el trio va ser sols fruit del morbo del moment).

La historia en si no te gaire d’interessant. L’interessant aquí és la dona que dona nom a l’obra i la seva vida. De petita vivia amb la seva tieta fervorosa creient  la qual al complir la quinzena la va portar als monjos per que la purifiquessin. Ella era molt addicte assídua a les purificacions que en aquest cas no eren altre cosa que ser violada, fuetejada i maltractada per una colla de monjos depravats, en un marc que només podria titllar-se de fantasia sadomaso i pederasta. Després d’aquests esdeveniments Gamiani va decidir tancar-se en un convent de monges. El qual casualment era un niu de lesbianes on cada dia muntaven orgies lèsbiques que no semblaven tenir fi. Les peripècies al convent van acabar quan en una d’aquestes orgies es va colar un home i les monges tot i l’inicial espant van acabar cavalcant-lo sense fi fins que l’home es va quedar sense forces per moure’s tan sols. Arribats aquest moment i vist que l’home ja no servia als seus lúbrics propòsits van decidir penjar-lo i enterrar-lo per tal que no expliqués els seus secrets. Però l’home va aconseguir fugir de l’orca i Gamiani va fugir del convent abans que el merder esquitxés el seu nom. Després d’això es va donar a tots els plaers més estrambòtics i inimaginables per intentar saciar el seu desig que va demostrar ser insaciable. Potser el més rocambolesc és la historia que explica Gamiani de com la mare superiora del convent va perdre la virginitat amb un orangutà. Sí, orangutà. La noia que frisava per tastar el sexe masculí des que va veure dos gossos aparellant-se es va posar de quatre grapes contra la gàbia de l’orangutà del seu pare per poder tastar al seu membre. D’aquí que aquest la tanqués en un convent. Tot i que això no va subsanar gaire el problema. Va canviar els orangutans per onades de monges ( i un parell d’ases que participaven en les orgies de tant en tant).

El més interessant de l’obra però, és el final. Doncs amb un gir inesperat aquesta acaba esdevenint una tragèdia. Gamiani que ha viscut tot es les perversions possibles, que ha gaudit amb les més tronades fantasies no aconsegueix saciar el seu apetit. Per això arriba a la conclusió ineludible de que morir en un orgasme  és l’única manera de quedar saciada per a l’eternitat. De manera que en el frenesí de la passió amb Fanny ambdues prenen verí, elegant la comtessa que es tracta d’un beuratge afrodisíac. I és llavors quan ambdues moren entre crits de dolor i de plaer. Morint agònicament pels efectes del letal beuratge mentre viuen la passió del darrer i més intens dels orgasmes. I així mor Gamiani, amb la fantasia final. Morir estimant i sent estimada, contorsionant-se de dolor i de plaer, morint per amor i assassinant a l’esser estimat per plaer. Una expressió surrealista de perversa follia que dota a l’obra d’una fosca i pertorbadora morbositat.

No és una obra que m’hagi encantat. Va ser escrita en temps diferents als meus, però és sens dubte una obra amb un final esfereïdor i un missatge que tot i pertorbador te un art innegable al seu darrere. No recomanaria gaire l’obra, excepte a aquells que sentin una curiositat morbosa i innegable per el relatat aquí.



L’animal Moribund

“L’animal Moribund” de Philip Roth ens planteja la història d’un prestigiós professor universitari acostumat a emportar-se al llit a les seves alumnes sense que això alteri el més mínim ni la seva privacitat ni la seva objectivitat acadèmica. Un dia però, aquesta fredor amb que aconsegueix viure la seva sexualitat, aquesta distancia esteta, es veu aniquilada per l’aparició d’una jove que trastoca els seus móns. Convertint així el pragmàtic i liberal professor, en una autodestructiva bestia gelosa i dependent, que veu a cada cantonada un perill potencial, un auguri de pèrdua. Tot i el suggerent de la premissa però, aquesta no és una historia de sexe. És una historia d’obsessions, obsessió per la bellesa, obsessió per mantenir al teu costat la joventut que sempre fuig, obsessió per conservar, terror a perdre, perdre i deixar de ser tu. És una historia de gelós, una historia que exposa com l’obsessió pot portar a la paranoia, com la paranoia pot trastocar a  una persona.

<No importa quant sàpigues, no importa quant pensis, no importa quant maquinis, fingeixis o planegis, no estàs per sobre del sexe>

El llibre està narrat com una crònica. El professor relata la seva historia a un personatge del que mai arribem a saber res. Ell simplement explica la seva historia, el seu trajecte cap a l’autodestrucció. I el més important potser, és com ho narra. És un home culte, intel·ligent i seductor (tant amb les dones com amb el lector). A banda de ser una eminència acadèmica participa en un programa televisiu on apareix un cop per setmana com a conseller literari. Te una fama modesta basada  en la seva cultura intel·lectual, la qual no te cap problema en exposar. De fet, un dels elements més sorprenents del llibre és la cultura intel·lectual que desprèn. Llegint aquest llibre un no pot evitar sentir-se petit davant d’intel·lecte i la cultura que emanen les seves pagines. Amb constants referències als moviments socials, la historia, la musica clàssica, la pintura, la literatura i bàsicament tot el poder intel·lectual de la Nova York moderna(abastant des dels 60’ fins als 2000). El protagonista ens relata la historia d’obsessió, com va començar, com es va intensificar i com va degradar. Ens explica fil per randa els esdeveniments crucials de la relació. Donant-nos la visió de la seva transformació: començant per un seductor afamat pel sexe d’una joveneta inusual, que res més vol d’ella que gaudir del seu cos; passant per un avergonyit professor que nota com la passió per la seva alumna pren control de la seva vida i acabant amb un home destruït per l’obsessió.

Però per a explicar la seva historia l’home no tem en esplaiar-se les pagines que faci falta. Ja sigui explicant la revolució sexual dels anys seixanta, la destrucció del seu primer i únic matrimoni(a causa de la revolució sexual dels anys seixanta i les jovenetes descontrolades que el temptaven amb liberal luxúria). O relatant la seva passió per la musica i el piano, exaltant la dificultat i qualitat d’una o altra peça de tal o altre autor. O explicant ple de dol la mort del seu únic amic al llarg de tots aquests anys, l’únic confident a qui podia lliurar-se i explicar la seva flagrant obsessió per una dona  trenta-sis anys més jove. No li importa per què és la seva historia i l’explica com a ell li sembla. Cal destacar que l’esmenta’t entrevistador a qui el protagonista revela la seva vida en cap moment interacciona ni amb el personatge ni amb el lector, conferint-li un aura de secretisme molt afavoridora.

Però no es pot parlar d’aquest llibre sense parlar de Consuelo Castillo, l’enigmàtica alumne que aconsegueix trastocar la ment d’un home amb dècades d’experiència en relacions merament sexuals. Consuelo és una dona adinerada, filla d’exiliats cubans que van fugir del regim de Castro i van aconseguit refer la seva fortuna al país de les oportunitats. Fortament lligada als seus orígens cubans, Consuelo és una dona que no necessita res a la vida. Conscient del poder que exerceix el seu cos, l’exhibeix amb l’orgull de saber l’atracció que genera. Sense petulància ni altivesa es passeja pel món captivant les mirades dels homes. Amb una elegància natural i quasi inconscient, participa en la cultura universitària no per a dedicar-s’hi si no simplement per nodrir-se’n. Amb la vida solucionada no espera de l’ensenyament aprendre res en concret, si no participar en la cultura intel·lectual que el llibre tan aconsegueix evocar. Ella és doncs una simple observadora, algú que estima l’art i vol ser capaç d’apreciar-lo, encara que mai hagi tingut intenció de participar-hi. És per aquest moriu que Consuelo decideix seguir l’aventura amb el seu professor. No per passió ni per luxúria, si no per pur  interès intel·lectual. Però igual que el sexagenari protagonista no li produeix cap desig específic, tampoc li produeix cap desagrad. És simplement una dona que es passeja pel món seguint les seves pròpies convencions, arrelades en la moral cubana de la que descendeix la seva família. Un personatge enigmàticament senzill i poc ambiciós. Que tot i ser conscient de la seva bellesa i el seu poder, mai en fa us, doncs no en te necessitat ni alberga en si cap malicia. Simplement és i així es passeja pel món. I així el nostre protagonista cau pres pel desig irrefrenable cap a ella. Pel terror a que ella el deixi trobant alguna cosa millor. Per l’angoixa al saber que ella no el desitja i mai l’ha desitjat. Que sols està amb ell per la cultura que ell li pot oferir i pr la veneració que ell li professa. Com Consuelo domina i destrueix sense pretendre-ho en cap moment al nostre protagonista és sense més paraules un magistral procés que ens revela una esgarrifosa relació de dependència incondicional.

En cert punt de la historia la relació acaba i el nostre protagonista es veu submergit en un pou de desig i necessitat sense fi que no pot saciar. Abans, al seu costat, al menys podia tocar-la, encara que això mai fos suficient per omplir els seus desitjos. Però ara, la paranoia per una relació que ja no existeix el consumeixen fins a la destrucció. Han de passar anys abans que l’estabilitat emocional retorni a les seves mans i el judici esdevingui de nou un amic de qui fiar-se. Així es planteja la historia i així sembla que confluirà. Però quan un pensava que aquesta epopeia de necessitat i desig incontrolable era perfecte de per si el relat ens sorprèn amb un últim cop. Un cop que ens fa doblegar per l’impactant de la seva presencia. Doncs si la novel·la no era ja de per si prou colpidora, profunda i pertorbadora, arriba un nou element disposat a esborrar-ho tot.

El càncer.

I efectivament després d’anys de silenci Consuelo torna a la vida del nostre protagonista per revelar-li que després de la mort en dominó de la majoria dels seus parents el torn sembla arribar-hi a ella amb un càncer, un càncer de mama. S’ha de dir que el càncer de mama és un element poètic. Una amarga ironia. Doncs els pits de Consuelo es revelen per paraules del nostre protagonistes com un element quasi diví, de perfecció indubtable. Mai abans havia llegit una oda als pits tan profunda i encertada com la que en aquest llibre es presenta. A la seva morbositat, la seva elegància, la generositat de la seva abundància, la perfecció de les seves corbes. I tot això, tota aquesta perfecció queda destruïda. No hi ha gaire diferencia entre la fi del món que l’any 2000 augurava amb la fi dels pits de Consuelo que s’anuncia el cap d’any de l’entrada als 2000. Doncs semblen concentrar en la seva bellesa tot el que val la pena salvar d’aquest món. L’amarga tragèdia de perdre l’únic que la fa ser ella. Aquells pits abundants que eren el símbol del seu orgull ara se li veuen arrabassats. Qui la desitjarà quan li falti un pit, qui la venerarà com a una deessa? El terror, el terror a perdre la vida i la bellesa de Consuelo estan narrats amb una profunda i esfereïdora profunditat que no pot evitar que un es regiri incòmode en la seva lectura. Doncs al final, d’això va el llibre. De la por a morir. Inesperadament, a les ultimes pagines, t’adones que tot el que has llegit no era més que un prefaci. Que el desig i la paranoia només eren una introducció per comprendre el que realment significa el llibre: el terror de la mort imminent.

L’animal moribund. El nostre professor veu la mort imminent, potser no aquest any, ni en deu, ni en vint. Però ja ve, ja s’acosta. Podria ser demà. La seva joventut s’ha esvaït i amb prou feines li queda res al que aferrar-se, excepte el reducte de vitalitat que viu a través de les seves conquestes. Que al seu temps només fan que recordar-li la seva precarietat, l’allunyat que es troba de la seva joventut. Com una droga que com més en prens pitjor et fa sentir, però que no pots deixar de prendre. Ell consumeix jovenetes incansablement, joves que li recorden cada cop amb més força el proper que li queda la mort. Però res es comparable al moment en que Consuelo irromp a la seva vida i li demostra encara amb més força la vitalitat de la joventut, el poder de tota una vida per davant. Ell és sols un animal moribund que atrau mirades de compassió.

Precisament per això quan Consuelo, el seu símbol de joventut retorna a la vida de l’animal moribund, essent pràcticament un cadàver, ell no pot evitar ajudar-lo. Per que veu que tot i estar a les portes de la mort, ell encara te vida. Consuelo en canvi es ja un cadàver, ella que era el símbol de vitalitat eterna, ella que era la deessa del desig. Ella que ja te una pota a l’altre món. I encara que no morís, moriria, doncs amb el pit la seva perfecció s’esvairia, deixaria de ser una deessa per esdevenir una mutilada, un record amarg del que havia estat. Una idea inconcebible, insuportable, humiliant. Per això Consuelo recorre a l’únic que la pot entendre. L’únic que la pot estimar i venerar sense contemplacions mentre encara quedi vida a la seva  bellesa. I el nostre protagonista s’hi llença de caps. Sabent que això significa la seva destrucció. S’hi llança de caps tot i haver estat a punt d’esser destruït i haver-ne pagat les conseqüències durant mitja dècada. S’hi llença de caps ara que ja no el torturava l’angoixa del desitgi el temor a la pèrdua. S’hi llança de caps sabent que això implica el seu final. Per què ella és Consuelo i ho faria tot per ella.

Sens dubte una de les millors novel·les que he tingut el plaer de llegir. Novel·la que aparentment du el gènere erotic imperés però que de cap manera podria considerar així després de llegir-la. Doncs l’erotisme que hi viu és sols una deformació de l’agonia per no poder escapar de la mort. Un llibre esfereïdor, que farà estremir a mes d’un al sentir que les mans de la mort se li acosten, inexorablement. Totalment recomanable, però matisant que segurament no és un llibre apte per a tots els públics. No per l’escabrós del seu missatge final si no per la profunda i complexa cultura intel·lectual que desprèn i que farà tirar enrere a més d’un. Tot i així, o potser precisament per això, només amb el primer quart de pagina de les cent cinquanta que te la novel·la ja vaig saber que aquesta rebria l’etiqueta d’imprescindible. I indubtablement, és imprescindible.



Death Parade

“Death Parade” és una apassionant i profunda reflexió sobre el significat de la vida i la mort. Sobre el que ens fa humans. I sobretot: de la validesa dels judicis i l’importància dels sentiments en aquests. Sens dubte una sèrie que m’ha sorprès molt gratament.

La ficció ens presenta una premissa molt interessant. Després de morir els individus apareixen en parelles i sense recordar el seu passat més immediat en un bar on el cambrer els farà jugar a macabres i escabrosos jocs. Ells, pensant que lluiten per la seva vida no estaran més que sent jutjats per decidir si val al cel o  l’infern, si es reencarnen o es perden en l’oblit. No importa si guanyen o perden, l’únic que importa és l’autentica personalitat que surti a relluir durant els jocs. Si són honestos, mesquins, cruels o innocents. No importa el que hagis fet durant la teva vida, no importa si t’has comportat com un sant. Només importa qui ets en el fons. Només importa el que aquests jocs macabres treuen de dins teu. El pitjor de tu. Amb aquesta informació, s’emetrà un judici i es desfilarà cap a l’autentica mort.

La sèrie te un format episòdic. On cada capítol explica la historia d’una parella de morts diferent. Jo no soc molt fanàtic del format episòdic, mai m’ha agradat. No aconsegueix enganxar-me. En aquest cas però, he de dir que el s’adapta molt be a la sèrie precisament per el plantejament que te, on petites histories van donant lloc a un concepte, a una idea, a una reflexió. I és que això és la sèrie al final. Els jocs macabres no són més que l’embolcall que cobreix l’autentica essència de la sèrie: la reflexió. Una reflexió sobre els judicis, sobre com de just és jutjar. Sobre l’impossibilitat d’emetre un judici objectiu essent humà i sobre la injustícia d’emetre un judici sense ser-ho. També reflexiona sobre la vida i la mort, sobre el significat d’aquesta. Però per a mi el més interessant de la sèrie és com planteja reflexions sobre la validesa dels judicis, fins i tot si aquests provinguessin de Deu. La sèrie també te una trama general que es va filant al llarg de tots els capítols fins que explota dramàticament al final. I realment aquesta trama més general (que no principal) no deixa de ser una més de les petites tragèdies que es deixen anar al llarg de tots els capítols. Només que n’és una que es pren el seu temps. I be, és ben sabut que a mi m’agrada que les series es deixin el seu temps.

Gaudeix de dotze capítols. I he de dir que en aquest cas la brevetat de la sèrie torna a ser un encert. Per la mateixa naturalesa d’aquesta un format més llarg hagués acabat per fer-se avorrit i repetitiu. En canvi els 12 capítols deixen la longitud justa per adquirir la tensió necessària abans del final. Una de les animacions a les que més afavoreix el format duodecimal.

Els personatges d’aquesta sèrie són tranquils. Quasi plans, quasi. Em refereixo és clar als que apareixen de forma reincident. Els personatges episòdics condemnats a morir estan plens de passions, però més que personatges, aquests són quasi un escenari. Els jutges en canvi, són aparentment apassionals i intransigents. Tal com pertoca a la seva feina. Però dubten, dubten en els seus judicis. Per que si no hi hagués dubte, no hi hauria reflexió i sense reflexió aquesta sèrie no seria més que una absurda successió de jocs macabres.

Pel que fa al final de la sèrie. A la resolució del misteri que s’ha anat plantejant durant la seva longitud. Em sembla magistral. Amb una preciosa escena de patinatge artístic la bellesa i elegància de la qual m’ha fet oblidar per un moment que estava veient una animació. I això, poques series ho aconsegueixen. Però si alguna cosa en vull destacar és la historia que hi ha al darrere. Molt més senzilla i mundana que totes les anteriors, un drama més suau. Però més colpidor. Com aconsegueix la sèrie donar tanta força dramàtica a un fet tant quotidià em resulta encisador. He d’admetre que en el punt àlgid d’aquest senzill dramatisme els sentiments m’han fet brollar alguna llàgrima. I això sí, que no és quelcom que aconsegueixi qualsevol.

Finalment tot i que sota al meu ull es presenta imprescindible és una seria molt metafòrica i reflexiva per als estendards de l’animació japonesa. Per tant no és una sèrie que recomanaria a tothom. Si t’agraden els significats mai pronunciats i les metàfores amagades, aquesta pot ser la teva sèrie. Sí no, com vaig fer amb “Kemonozume” (veure ressenya) recomano visionar el primer episodi i decidir a partir d’allà si t’atrau o no aquesta petita producció.