La plaça del Diamant

És difícil parlar d’un clàssic. És difícil per que s’ha escrit tant i s’ha dit tant sobre ell que… que puc dir jo que realment tingui rellevància? L’única opció sostenible em sembla és oblidar-te d’aquest punt i ressenyar-lo com si fos un llibre qualsevol, un llibre desconegut i preciós que el món encara no ha descobert. Però és fa difícil oblidar que és un clàssic, per que se’n respira l’aroma, una mena d’aroma a altres temps que fa que tot i el temps passat la validesa del seu missatge prevalgui reafirmant així la seva excel·lència. Suposo que un clàssic és aquell que és tan bo que no envelleix amb el pas del temps. Però potser tot això només són disbarats.

Que dir doncs de l’obra més recordada de Mercè Rodoreda, potser l’autora més significativa de la literatura catalana, que es compta en la cúpula dels autors més reconeguts de la nostre literatura? M’agradaria dir que com moltes obres l’excés de fama les porta a una sobrevaloració que les carrega inevitablement de decepcions. No és el cas. Però com que és la meva ressenya, parlaré una mica de mi.  La plaça del diamant resulta ser una obra que no em perdonava no haver llegit abans especialment per un motiu en concret. I aquest motiu és la plaça del diamant, no el llibre, si no la plaça. La plaça en qüestió resulta ser la meva plaça preferida de Barcelona. Suposo que per que tampoc soc molt aficionat a explorar les places de la ciutat comptal. El motiu d’aquesta preferència resideix en l’estàtua que l’engalana, en motiu de la pel·lícula i per tant de la mateixa historia que al llibre es narra. A la plaça també hi han refugis antiaeris amb visita guiada, amb estremidors testimonis reals dels fets gravats en la paret, a més d’alguns fragments del llibre que resultaran poc significatius si no l’has llegit abans. Però el que a mi em fascina és l’estàtua. I em fascina perquè trobo en ella una potencia expressiva a vegades aclaparadora, viu tan carregada de metàfores visuals en la seva composició que em fascina les múltiples lectures que un li pot donar. És una estàtua que em fa divagar i em porta a reflexionar sobre les la polifacètica mirada a l’art que pot ser mil coses en mil moments. Em posaria a desgranar la descripció d’aquesta estàtua, però m’ocuparia prou pagines per dedicar-li una entrada a part, a més prefereixo que la visiteu per vosaltres mateixos.

L’edició que jo vaig llegir incloïa un postfaci que també vaig llegir. Mai m’han cridat massa l’atenció aquesta mena de comentaris, però vaig pensar que no podia criticar-los sense haver-ne llegit cap. I el resultat ha estat decebedor. Tot i que sí vaig trobar molt interessants les cartes que s’avien intercanviat amb l’autora durant la creació del llibre i els punts de vista i reflexions que també s’hi adjuntaven (això em va valdre molt la pena). L’anàlisi del llibre em va sembla una porqueria. No és que sigues erroni , de fet estava d’acord en la gran majoria i només en desacord en algunes conclusions que no deixaven de ser un punt de vista. El problema el veia en el que ressaltava i com ho ressaltava i per conseqüència el que ignorava i com ho ignorava. Sentia que la lectura critica d’aquesta opinió ressaltava detalls que no tenien una importància tan notòria com d’altres que s’ignoraven per complet. Em va faltar que es parlés del masclisme evident de la societat d’aquella època i per tant del feminisme com a mínim per contraposició que la figura femenina de la protagonista sobrevivint en aquell món desolat representa. Però potser soc jo que hi vull evocar una perspectiva massa moderna o massa meva. Potser soc jo  i l’obra tenia grans coses a oferir que jo no he sabut apreciar.

Mercè Rodoreda

Parlaré doncs de masclisme. Com no costarà gaire deduir jo soc un home. I com a tal no he sigut víctima de la discriminació de gènere, no al menys des de baix. I sol resultar més difícil adonar-te de la gravetat de l’assumpte des de dalt. Així doncs jo no he estat menyspreat ni maltractat pel meu sexe, no he patit els abusos del masclisme, fins i tot segurament n’he format part amb inevitable inconsciència. Soc un home i això em condiciona. He rebut certa educació inconscient, d’educadors també inconscients. Però no està en les nostres mans si no adonar-nos del que passa al nostre voltant. El canvi només està en nosaltres.  En definitiva, al no esser una dona, no he viscut el que significa esser discriminat per esser una dona. I tot i que puc simpatitzar i comprendre en cert grau la profunditat d’aquest mal tracte no l’he viscut amb la seva profunditat. On vull arribar és que tot i aquests elements condicionants el que he vist en aquest llibre m’ha fet sentir molt malament, no com a home o com a dona, si no com a persona. M’ha fastiguejat per que m’he identificat amb una protagonista que com jo, és una persona. I el fet que tractin així a una persona em sembla força inhumà. Se que això és una senyal positiva de que els temps han canviat, que les coses no son tan dolentes com abans, que al menys ens adonem d’una discriminació de la que llavors ni tan sols érem conscients. Però tot això no te importància mentre llegeixes aquestes pagines, per que llavors és real, llavors és a tu a qui t’estan fotent una pallissa per haver-te comprat un vestit amb els teus diners sense el seu consentiment. Que una persona tracti a un altre persona així, sigui pel motiu que sigui és denigrant (per cert denigrant és una paraula racista, ja que vol dir literalment convertir-se en negre i que convertir-se en negre sigui denigrant és denigrant. Paradoxes del llenguatge). El llibre parla d’una dona oprimida sense saber-ho en un món que l’oprimeix sense saber-ho afligida per causes majors que ni entén ni pot controlar. Al final però el llibre capitula amb un raig d’esperança tot i que no sense advertir que el canvi no és senzill. La protagonista aconsegueix viure en un escenari on és respectada i estimada com a individu i engendra una descendència que tot i que veure’s arrossegada encara per moltes desigualtats s’encamina clarament un pas més a prop de la igualtat. S’endevina en la filla de la protagonista una dona forta i independent que tot i acabar també casada amb un home que la societat jutgi com a moralment superior viu clarament un pas més a prop de l’empoderament necessari per poder emprar algun dia la paraula igualtat.

Però sens dubte el millor del llibre, o el que a mi millor m’ha semblat és la seva narrativa. Aquesta novel·la te una forma màgica de narrar que no havia vist mai abans i que dubto que torni a veure mai tan ben implementada. L’autora empra la unió entre un narrador impersonal que narra amb fredor externa tot el que succeeix a la protagonista amb pinzellades d’una visió personal i poètica que s’endinsa en metàfores a vegades descabellades per transmetre sentiments on les descripcions no arriben. La màgia viu en que la nostre protagonista narra els successos en primera persona, però a l’hora ho fa com si ella no hi fos present, com si la quotidianitat l’allunyés de la realitat i posés una pantalla que els separa i els aïlla i  a l’hora. Per altre banda s’apropa a si mateixa (que no als fets) amb una sensibilitat feridora emprant poètiques metàfores que arriben a l’anima. La gracia d’aquesta narrativa és que al ser tan apersonal, no et narra res, no et diu que sent la gent ni t’explica per que fa el que fa, només et guia per una quotidianitat apàtica que viu lluny de la tragèdia que realment es viu, i tot i això, tot i ser fred i no explicar-te res, d’alguna manera aconsegueix expressar-t’ho tot. En aquesta contraposició viu el mestratge, com Rodoreda aconsegueix explicar-ho tot sense explicar-te res, fer-te saber com es senten els personatges, com d’intensament pateixen, sense parlar-te mai dels seus sentiments, sens posar-te mai dins els seus caps. Només llegeixes com pinten, parlen, cuinen, però tot i així t’hi endinses, els coneixes ben endins. Molt més endins potser del que aconsegueixen la majoria d’obres que t’ho expliquen bellament. Rodoreda aconsegueix sense explicar-te res, que ho entenguis tot. I si això no és una genialitat ja em diràs que ho és. Aquest fet, el que una narrativa tan juxtaposada al missatge pugui explicar-lo amb més intensitat del que podria fer-ho qualsevol altre és el que més em fa posar els pels de punta en aquesta novel·la. I sense cap mena de dubte el que més me n’ha agradat.

Un dels elements que més gracia em van fer durant la lectura del llibre és com la protagonista no percep en absolut l’existència de la guerra. És quelcom que està allà, ho intueixes, ho dedueixes. Però ella mai en parla, mai t’ho explica. Els seus problemes del seu dia a dia no tenen res a veure amb la guerra, no fins que aquesta li arranca el marit de les mans. Però el conflicte deu estar en el seu zenit que la novel·la encara no ha esmentat la paraula guerra. Per que per a la Natalia (em nego a anomenar-la amb un nom imposat pel capritx d’un home que l’empara per apoderar-se’n), la guerra no existeix. Per a ella la guerra és una cosa que fan els homes i amb el que ella no te res a veure, una mena de metàfora afilada sobre la futilitat de la violència. Per a la Natalia no existeix la guerra, existeix la fam, i la mort i la desesperació. Però que és la guerra? Ella no sap que son franquistes o republicans, no entén de república com tampoc entén de feixisme. Ella només te una casa, un marit, uns nens, una vida. No te més, no vol més, tampoc sap que pugui haver-hi més. És un exemple descarnadament innocent de la realitat d’aquells temps. On milers de dones es quedaven a casa perplexes sense saber que estava passant mentre que uns homes també ingenus marxaven a combatre en el seu nom i el de la llibertat, tot i que ni elles ni la llibertat sabien exactament per que es combatia ni quin sentit tenia tot allò. Suposo que sense saber-ho, tenien raó. Cap sentit. Aquesta futilitat em sembla tan ben expressada, altre cop precisament sense dir-ne res. Que no puc si no aplaudir amb llàgrimes (metafòriques i no) als ulls.

Hi ha moltes coses més de les que parlar. Les novel·les clàssiques tendeixen a ser lentes i pesades, amb una acció pausada on no passa res fins al final. Un recurs que serveix per explotar al màxim l’expressivitat d’aquest i realçar-ne la intensitat. I tot i que aquest llibre no n’és l’excepció, a l’hora no paren de passar coses allunyant-se de la pesadesa característica que altres títols similars sí podrien tenir. Mai he estat un especial amant dels clàssics, tot i que sempre m’han agradat quan un m’ha caigut a les mans. Tot i això, pocs he llegit com aquest. No dubto en dir que és un dels millors llibres que he llegit. Envejo la seva narrativa. M’impulsa a desitjar esser capaç de crear art així amb les paraules. Em fa sentir petit. Però m’alegra que existeixin al món obres tan elevades, obres tan inassolibles. Per que algú un dia les va assolit. Per que no podria tornar a passar? Podria desgranar la trama, però crec que no és el més important d’aquesta novel·la. Podria analitzar, realçar i admirar les figures i símbols que s’hi presenten, o analitzar la cruesa històrica que narra amb mirada fidedigne els temps del passat. Però no en soc un expert i n’hi ha masses com per parar-s’hi. Així doncs, aquí amb quedo, abans d’abarcar més del que pugui sostindré, si és que no ho he fet ja. Podria dedicar-li milers de paraules més. Però per això ja teniu el llibre. Llegiu-lo.

Suposo que no cal dir-ho. Però considero a la novel·la un indubtable imprescindible. Per masses raons com per enumerar-les. No obstant potser no el recomano a tothom, tot i creure que tothom l’hagués de llegir (al menys tot català, és bo conèixer la nostre historia. És bo fer-ho des d’una perspectiva tan intima). Potser per aquells que arruguin el front davant la paraula clàssic aquest no és el millor llibre. Per que com el gaudiràs si ja el comences pensant que no t’agradarà? Si no aconsegueixes veure el que la fa preciosa, no serà preciosa en absolut. És el màgic de la mirada, que està en els ulls de  cada un. A qui el recomano doncs? A tots els que els apassioni llegir i per algun motiu no l’hagin llegit encara. A tots els que els hagin captivat les meves paraules. A tots els que estiguin disposats a començar aquest llibre sense una ganyota a la cara. Si l’abraces, la plaça del diamant no et decebrà.

The End of the F***ing World

Fa pocs dies em vaig fer Netflix. I rere acabar la molt recomanable novetat de Altered Carbon (que tot i haver-me encantat no crec que ressenyi) em vaig posar a buscar que veure a continuació. Volia alguna cosa més lleugera i anodina que la ja esmentada i tot i que tenia un grapat de series amb les que em volia posar cap semblava ser exactament el que buscava. Va ser llavors quan vaig topar-me amb aquest títol d’aire gamberro i transgressor, cosa que no m’inspirava una obra de qualitat, si no més aviat un títol gamberro, amè i sense massa transcendència. Quan el transgressor s’ha convertit en amè i intranscendent? Potser és deu a que les lluites socials a les nostres vides estan en boca de tots però en mans de ningú. Que parlem i opinem (com de fet estic fent ara) però no actuem, ens quedem en la nostre comoditat fent veure que fem alguna cosa quan de fet només ens queixem des del sofà. Potser per això el transgressor ja no és transgressor, per que ja no transgredeix, és normal, és la moda, és potser fins i tot hipòcrita.

La sèrie està basada en una novel·la gràfica i en certa manera es nota, és nota en la narrativa. La seva manera de narrar veu directament de la d’un còmic. I estranyament, aquí en concret, això no perjudica a la obra. Per que tot i que la narrativa hi veu, la narrativa visual, la cinematografia no ho fa tant. Potser em poso a jutjar valors dels que no conec gaire i que no acabo de comprendre. Però és la sensació que tinc. La sèrie és poderosa visualment, aprofita el concepte de moviment per transmetre la quotidianitat amb un fluir sossegat. Per que no és una historia de Hollywood trepidant i plena d’acció, va al seu ritme, tranquil·lament, com la vida.

L’aire que es respira veient aquesta sèrie és com el d’una pel·lícula independent. Una mena d’essència pròpia. Una historia senzilla però profunda explicada amb personalitat i defugint una mica el tarannà de la comercialitat cinematogràfica. I no és estrany que m’hi recordi doncs la sèrie te 8 episodis de uns vint minuts. No costa trobar pel·lícules més llargues. Per que fer doncs una sèrie i no una pel·lícula? Podries fins i tot podries agafar la obra i projectar-la seguida com si d’una peli es tractés. Podries. Però el ritme no està construït per això. La obra es pren el seu temps per créixer, avança tranquil·lament sense precipitar-se per anar al final. Cada episodi es un petit passet que t’hi acosta, però realment gaudeixes pausadament sense que importi quin és el destí, gaudeixes del camí. Potser la clau està en no veure-la amb presses, deixar passar el temps, deixar-te descansar entre capítols (tot i que de fet jo m’he l’he vist pràcticament d’una tirada), per no sols assaborir el ritme si no sincronitzar-t’hi d’una manera que una trepidant visió sense interrupcions no podria permetre’t.

I tot i això he de dir que els primers episodis no em van agradar especialment. Vaig mirar-los amb una mena d’intercadència, emulant potser el que n’esperava. Sí, la trama era suggerent, podia oferir molt. Però estem farts de propostes interessants que no arriben enlloc. Sí, la narrativa era peculiar i tenia un aire únic. Però a vegades la peculiaritat es converteix en una formula que es retroalimenta degenerant en un producte buit que només te de substancia el que algun dia va fer gracia. Seguia mirant la sèrie per que no estava malament i em feia mandra buscar alguna cosa. Seguia avançant per que era curiosa i d’entrada anava cap a alguna banda. Però quantes series coneixem que comencen anant cap a algun lloc i després es dediquen a viure la seva longitud donant voltes interminables sobre la raresa del concepte per donar lloc al drama o a l’humor per anar finalment a un final per al que el viatge ha estat intranscendent? Potser m’estic posant massa crític, però crec que això és bo. Per que la serie m’ha fet veure i reflexionar sobre coses que potser no estan be en la manera de fer establerta, cosa que ella és clar, feia diferent. La sèrie no te presses, sí. Però no per això dona voltes sense sentit. Va directe cap al final i mai hi deixa d’apuntar per explicar una historia secundaria sense pes en el que ens vol explicar.  Per que sí, tot i mirar-me-la al principi amb desgana és una sèrie que sense adonar-me’n m’ha anat atrapant capítol a capítol, posant-me dins el seu món i fent-me entrar dins la seva manera de pensar, encarinyant-me amb uns personatges que d’entrada semblaven exageracions de la peculiaritat de l’individu i que acaben essent no sols entranyables si no reals. Per explotar en un final que m’ha fet viure amb intensitat cada segon del seu metratge. I tot i no haver-me convençut d’entrada puc dir al final del viatge que és una de les millors propostes audiovisuals que he tingut el plaer de gaudir.

La premissa és senzilla. Tenim a dos personatges que no encaixen. Una noia que no està còmode si no passa alguna cosa, que necessita tapar el seu silenci amb actes sovint esbojarrats per amagar la intercadència de la seva existència. Un noi silenciós i reservat que autodenominat psicòpata estudia a la humanitat amb fredor mentre fantasieja amb cometre l’assassinat perfecte. Un dia la noia s’acosta al noi raret que és diferent a la resta, com ella. No suporta l’absurd d’un món on la noia que tens al davant t’envia un missatge de text en comptes de dir-te el que et vulgui dir amb les eines orals que la naturalesa ha estat a be de donar-nos. Així que se li acosta i el provoca. Per que és així, per que necessita provocar a tothom, per que no està còmode quan no passa res i necessita generar conflicte. I ell veu en aquesta una oportunitat per perpetrar la seva fantasia. Així que ambdós s’embarquen en una relació d’auto descobriment, fent veure que es volen l’un a l’altre quan només persegueixen els seus fins. Ella tapar el seu silenci, i ell estendre el seu. Així que en un cabal d’esdeveniments que només aquesta noia esbojarrada podria provocar, es fuguen de casa per embarcar-se en un viatge que els portarà per raons varies a fugir de les forces de la llei i trobar l’un en l’altre allò que els faltava.

Be, potser tal com i ho he dit no sembla tan senzill. Però crec que és important recalcar en que no és només la historia d’un psicòpata que fa veure que s’enamora d’una noia per matar-la i com viuen peripècies junts. Era el que jo n’esperava, el que em temia. Una comèdia negra que fa bromes continues sobre la irònica situació d’un psicòpata que fingeix estar enamorat per perpetrar el seu assassinat veient-se interromput per la bogeria de la dona que fingeix estimar sense arribar a enlloc realment. Només bromes sòrdides sobre la mort i reflexions puntuals en trames episòdiques enfocades en la comèdia. I tot i que hi ha molta comèdia negra. La sèrie és un drama existencial. Un drama bastant fotut. Que reflexiona seriosament i amb profunditat sobre aquells individus que estan perduts i incomplets i viuen en un món buit, en un món que no va enlloc.

Potser el més extraordinari de la sèrie és l’evolució de la relació entre ambdós protagonistes. Per que passa a ser una situació surreal i estrambòtica a ser la cosa més entranyable, propera i especial que et puguis imaginar. I ho fa amb una naturalitat tal que no te n’adones fins que tot s’ha acabat. Et preguntes quan es van girar les coses, on va ser el punt d’inflexió.  I és fa difícil de dir. Pots dir quan va ser el punt d’inflexió que els va obligar a canviar d’actitud. Però quan va ser que els seus sentiments van passar de ser un: vale, això servirà per tapar la meva soledat; a un: em complementes. Tot és tan orgànic i bonic que em fa estremir, envejant la capacitat narrativa de la que la sèrie ha fet gala per exposar-ho. Per que a més passa d’un sòrdid humor negre que fa que no et prenguis res seriosament a un drama intens i reflexiu que t’arriba a l’anima. O que al menys a mi m’hi ha arribat.

Tot i això crec que no soc el que més podria gaudir del metratge. Per que són persones peculiars que no encaixen. I crec que soc força peculiar, i potser no encaixo massa en molts aspectes, però no de la forma que ho fan ells. Tot i acabar per viure els seus conflictes com a propis, mai m’he identificat amb cap d’ambdós protagonistes. En primer lloc per que els seus dubtes existencials viuen molt lluny dels meus. I en segon lloc per que son adolescents i és quelcom amb el que per desgracia o per sort ja no em sento identificat. Però no és dolent, en aquest cas, que es tracti de dos adolescents. Per que son adolescents reals. Joves inexperts que actuen com si sabessin el que fan sense saber que fan en absolut la majoria del temps. Per als que els sembla vital demostrar que son algú, en lloc de ser-ho. No crec haver explicat això últim amb la complexitat i eficàcia que pertoca, però espero haver-me fet entendre. En definitiva son adolescents reals, que tot i que molt peculiars denoten un comportament propi del que representa que són. I per això crec que aquesta sèrie agradarà més encara a aquells que en aquesta edat, visquin conflictes similars i es puguin sentir identificats amb les peculiaritats que aquests personatges presenten. Per a tu, que et sents estrany i diferent i avorreixes el món que et rodeja, potser aquesta sèrie pugui ficar-se’t ben dins teu i ajudar-te a descobrir el món.

A banda de la trama d’ambdós adolescents  podríem dir que n’hi ha un altre al seu temps dividida en varies. I és la trama de la investigació policial que els busca.  En aquesta podem viure la tragèdia dels pares que viuen els seus fills desapareguts. On s’emmirallen ambdues famílies. Per un costat una família destrossada per la tragèdia amb un pare sol que riu per alegrar al seu fill i que l’estima amb tot el seu cor, un pare que tot i estar en la pitjor situació somriu per a ell i li desitja el millor. Per l’altre tenim a la família perfecte, família que ni tan sols s’inmuta per la desaparició de la seva filla per que la mare viu oprimida en la relació abusiva d’un segon marit, fent veure que és feliç en la família perfecte només per que de cares enfora formen una imatge bonica. Per un costat tenim una família que tot i no tenir res, somriu i estima i per l’altre una que tot i tenir-ho tot, només viu en la misèria. Una dicotomia excelsa que reflexiona sobre el concepte de família i explora quin és l’autèntic significat de ser mare o pare.

Però molt més interessant és la historia personal que envolta a les dues investigadores que porten el cas. Per que sí, son dues dones. I no només son dues dones. Son dues dones que se senten atretes per les dones. I no només això, si no que una d’elles pertany a un grup ètnic minoritari (o és negre). I per si fos poc, cap de les dues encaixa amb els estrictes ideals de bellesa comercials.  Semblaria que la historia s’esforça per ser inclusiva i tolerant i que al final tot perd la gracia per que ho fa tan deliberadament que deixa de ser inclusiu per a assenyalar. Però no. Tot és tan… natural. No hi ha presses. Ni tan sols hi penses que son diferents. Se les veu tan reals i coherents que quasi penses que està passant de debò i tu simplement mires. És una historia… que ni tan sols és d’amor, ni de sexe. És simplement una historia entre dues companyes de feina. On cada una representa una filosofia respecte al que ser un agent d ela llei significa. Reflexionant així sobre si la policia està allà per ajudar al civil o obligar-lo a complir la llei. Si està allà per protegir-nos i donar-nos la mà, o per portar-nos fins a l’abisme. Mostra ambdues cares, i hi aprofundeix prou com per obligar-te a reflexionar fins a quin punt un es pot implicar personalment en el que fa quan està de servei. Però més important que això, són adorables. Trobo als personatges tan verídics i humans, tan reals i tangibles que fa estremir. Com he dit no hi ha sexe ni historia d’amor, només un alguna cosa entre ambdues que es fa evident però no va més enllà. I no per que la sèrie no gosi, si no per que a vegades la vida és així. A vegades tenim histories que es queden a mitges i no arriben enlloc. I a vegades això està be.

Volia comentar, abans d’acabar, com la sèrie tracta els petons. Normalment a les pel·lícules els petons són apassionats i perfectes. Fins i tot entre adolescents inexpertes i tímids quan arriba el moment de la veritat el petó és perfecte. A vegades hi ha un mal petó per trencar el gel i donar lloc a la comèdia, però després el següent ja és perfecte. Aquí… be. El sexe en si és quelcom del que es parla molt, però que es fa molt poc. De fet no hi ha escenes sexuals a la sèrie. Hi ha moments, alguns de molt durs, on estan a punt de succeir escenes sexuals. Però mai en cap moment, ningú te sexe. I pel que fa als petons… be, al principi els dos protagonistes es dediquen a bavejar-se la cara fent veure que saben el que fan, no d’una manera exageradament còmica i surrealista, si no com si els importés més estar-ho fent per que és el que s’ha de fer en aquell moment que gaudint-lo en si. Fan el petó per que se suposa que allò és el que es fa i deu ser més o menys així com es fa. El seguen petó no es molt millor. Però poc a poc, els petons son menys rígids i més naturals. Son en certa manera un indicador de com evoluciona la relació entre ambdós, com es tornen més propers i sobretot com deixa d’importar-los el que vegin els altres en ells i passa a importar-los viures l’un a l’altre. Tampoc és que al final hagin après a besar, segueixen essent una mica patosos, per que segueixen essent uns adolescents  en continu descobriment. I precisament per això i per tota la resta, crec que els petons son un detall màgic en aquesta sèrie.

Podria dir moltes coses més. Podria parlar del drama final i totes les implicacions que comporta. Reflexionar i divagar sobre allò que suggereix. O podria parlar de l’esdeveniment que serveix de pont d’inflexió de la historia a mitja sèrie i que ho canvia tot. Un esdeveniment que aporta reflexions serioses sobre elements concrets de la nostre societat i sobre com de desprotegits estan els joves. Però seria caure en explicar masses coses que val més la pena descobrir per un mateix. Aquesta és una sèrie excel·lent. Una d’aquelles obres audiovisuals a les que jo posaria un 10. Que es mereix sens dubte la excel·lència. Però al final tot és subjectiu. Tot depèn de tu. Per que és la gracia de l’art que cada un hi pot veure en ella una cosa diferent. És la màgia de l’art. Mai la mateixa historia serà per tu el que ha estat per mi. I per això igual que jo li poso un deu tu podries posar-li una merda punxada en un pal. Per això només et puc dir: mira-la, dóna-li una oportunitat, jo crec de tot cor que la mereix. No per que jo ho digui si no per que se l’ha guanyat. Per que crec que et pot aportar alguna cosa i fer que el temps invertit sigui guanyat i no llençat. Per que és una obra que es mereix el títol d’art i si t’aporta la meitat del que m’ha aportat, seguirà mereixent-lo. El que faràs o no, ja depèn de tu.

Satisfacció

Satisfacció d’Alina Reyes és una complexa novel·la eròtica que amb tan sols 179 pagines m’ha fet ballar el cap més enllà dels límits de la meva comprensió. El desig i la fixació pel sexe configuren l’eix vertebral de la relació que protagonitza aquest relat. Afincada en el típicament pacífic i avorrit barri residencial del somni americà en Bobby i la Babe viuen enamorats la seva joventut de casats amb tota la passió i morbositat enterrada sota un estat de desídia i puritanisme recolzat per la eterna rutina del seu estatus de vida. Privat d’intimitat i fantasia arrosseguen una convivència de frustracions on els supòsits socials dels temps que els emmarquen els impedeixen ser sincers l’un amb l’altre i els obliguen a viure una vida d’aparences de la que són els únics espectadors. Així doncs una nit la Babe s’aixeca del llit per descobrir que el seu marit no jeu al seu costat i moguda per una curiositat morbosa s’aventura a investigar el perquè de la seva absència. Finalment vestida solament amb camisó ajaguda al terra del jardí i amb el cul a l’aire la Babe es descobreix espiant per la petita finestreta que dona al garatge com el seu marit emplena promíscuament la boca d’una amant secreta amb el seu membre inflat. L’amant, Carmen: una nina inflable complaent, voluptuosa i submisa. Lluny d’enrabiar a la Babe l’omple de anhels i desitjos fins a les hores inimaginables embarcant-la en una malaltissa relació amb la nina i el seu marit que els portarà a les portes de la mort.

Alina Reyes no sols gaurda bellesa en la seva ploma
Alina Reyes no sols gaurda bellesa en la seva ploma

La novel·la fa gala d’una complexitat metafòrica que sincerament s’escapa en moltes ocasions a la meva capacitat de comprensió. Soc capaç de veure que hi ha una metàfora, però no que significa. Això fa pòster que no pugui admirar l’obra en tot el seu esplendor, com realment és. Potser si pogués comprendre tots el significats ocults en les seves paraules el llibre esdevindria un imprescindible, per desgracia la meva comprensió és limitada i només he pogut quedar-me amb part del que la novel·la podia transmetre. No obstant sí ha guanyat l’etiqueta de molt recomanable essent una obra que no passarà desapercebuda per a tot aquell que gaudeixi de l’erotisme com una forma de critica introspectiva.

Així doncs amagat rere un munt de simbolismes i metàfores elucubrades, però sense pels a la llengua, la novel·la no dubta en desmenussar punt per punt la vida familiar del clàssic matrimoni americà per aplicar-hi amb mordacitat una critica vigorosa i despietada. Atacant directament contra el ball de mascares i aparences, de somnis desidiosos i d’apetits insaciables enterrats sota una rutina de teòrica felicitat i benestar, Reyes no dubta en oferir una critica reflexiva des de l’erotisme de com les masses es deixen enganyar per la promesa de felicitat que els dona el sistema i que ells mateixos acaben per creure com a reals per no caure en la desesperança que la seva mediocritat els aporta.

Però lluny de limitar-se en una sola critica la novel·la explora molts fronts, com la carnalitat del desig i com aquest ofusca la nostre consciencia i no ens deixa veure més enllà. Divaga vers a l’home i la dona com a individus ni superiors ni inferiors, però sí diferents, fugint dels topics de l’home simple i la dona complicada, però exposant-los a través dels nostres personatges i reflexionant al respecte. Explora en el desig masculí i femení i les diferents formes d’afrontar-lo i utilitzar-lo. Critica sense pudor la figura clàssica del mascle dominant i absolutista i fins i tot es passeja pels abismes de la mort i els seus significats.

Un dels simbolismes eròtics més destacables de la novel·la és l’icònic Elvis Presley, sexsimbol de tota una generació, que posa banda sonora a la novel·la amb les seves balades i fins i tot protagonista un rocambolesc episodi (tot i que be, tots ho son força de rocambolescos) on el protagonista de la nostre historia es topa, fent autoestop, un any després que aquest morís amb l’icònic cantant a qui després de cantar i ballar acaba practicant una mamada en el seu únic acte homoerotic de la seva monòtona vida. Si es l’episodi es tracta d’un encontre paranormal amb un fantasma del l’Elvis, d’una al·lucinació
de la seva pubertat, o d’un autèntic Elvis que va fingir la seva mort per escapar de la fama, l’autora ho deixa a la nostra imaginació. Però amb paranoies igual de rocambolesques que aquesta el llibre exposa els seus punt de vista i les elaborades metàfores que el poblen. Fent que un es plantegi fins i tot si Deu viu entre nosaltres i regeix les nostres vides observant-nos amb la forma d’amigable veí.

La manera com tracte l’erotisme aquesta novel·la per analitzar els racons més foscos de l’esser humà no ha pogut evitar recordar-me a l’imprescindible “l’animal moribund” (veure ressenya), que tot i viure en un context radicalment oposat al que aquí s’exposa de la mateixa societat arriba a tractar temes molt similars amb conclusions igual d’esfereïdores. Com amb aquella, un to macabre omple aquesta novel·la. Amb una nina sexual que sembla cobrar vida pròpia, a la que la Babe tracta sens dubte com si ho fos i com si fos al seu temps un altar a qui retre inesgotable adoració. Com la ja de per si desequilibrada Babe perd totalment la visió de la realitat al conèixer a la onírica Carmen, no es tan estremidor com el fet de que al final de la novel·la la nina sembli cobrar vida per acabar amb els propietaris que ja no la poden satisfer. Amb una escena final on sense dir-ho amb paraules, el lector quasi pot sentir com la nina gira el cap lentament per mirar-lo amb un somriure.

 

Gamiani

“Gamiani” d’Alfred de Musset és una obra un tant curiosa. Escrita com si fos teatre es planteja una acció tan rocambolesca que no em puc imaginar com podria ser portada a l’escenari. Si hagués de donar un gènere a Gamiamni, o “la marrana” com el seu subtítol cita, n’hi diria surrealisme eròtic. L’obra està escrita fa més d’un segle i això es nota. No tant per la prosa, que no costa d’entendre, si no per l’estil i la mentalitat que evoquen. Potser en el seu temps les rocambolesques peripècies sexuals que s’hi presenten feien alçar el desig en un imaginari de morbositat, potser va ser escrit com una fantasia morbosa i eixelebrada que deixava anar tots els sentits en pos de la brutalitat de les fantasies més recargolades. Però als meus ulls l’obra sembla més aviat una comèdia, una parodia. I de ben segur que n’hi te de tints paròdics, però crec que el seu objectiu principal era fer volar la fantasiosa imaginació en un món de desig i luxúria i l’únic que aconsegueix és treure’t una rialla incòmode davant els esdeveniments que s’hi presenten. Ganiami és una obra de fa més d’un segle i aquest és el seu problema.

L’obra ens presenta a un protagonista poc protagonic que només serveix d’ulls i oïdes de tot el que l’envolta. Aquest es sent forçament atret per l’enigmàtica i incomprensible comtessa Gamiami preguntant-se el per que dels seus actes en aparença sense sentit. Estan a la festa sent la una menció perduda que titlla a la comtessa de lesbiana i llavors tot cobra sentit. Gamiani no és una dona aïllada de la resta del món, bella i provocativa però sense cap home al seu voltant. Simplement és lesbiana. Urgit per la necessitat de comprovar-ho amb els seus ulls aquest s’amaga i espera a que tothom marxi per poder torbar la pista que li concedeixi la veritat. Es en aquell moment quan entra en escena la Fanny, una jove innocent que per certes circumstancies (argúcies de la comtessa) no ha pogut tornar a casa. Gamiani li ofereix amb paraules dolces hostalatge i ella accepta, li ofereix compartir habitació per no passar sola la nit i ella accepta, li ofereix dormir al mateix llit doncs no en te pas dos i ella accepta, li ofereix dormir despullada doncs ella sempre ho fa i diu que és més còmode i Fanny comença a dubtar. Òbviament Gamiani només vol enganyar-la per dur-la al llit amb lentes cordialitats. Al final Gamiani acaba llançant-se sobre la seva convidada i comença a besar-la despietadament, assaborint el seu cos. És llavors quan el protagonista surt de l’amagatall i s’uneix a la funció de luxúria i passió.

És teatre, de manera que tot està expressat a través de descripcions i diàlegs. Diàlegs grandiloqüents i exagerats que intenten transmetre el que els ulls no podrien veure en un escenari. Diàlegs eterns que aprofiten per narrar mitja vida explicar els seus sentiments i transmetre els seus desitjos. Diàlegs que no poden si no resultar còmics pel tema que tracten en realitat. Però les descripcions no es queden curtes, contusionant cossos i membres en un seguit d’acrobàcies impossibles de dur a l’escenari si no ets membre del circ di soleil.

L’obra esta partida en dues parts, la primera de tres capítols on es succeeix el ja esmentat trio que dura tota la nit i durant el qual entre descansos de sexe irrefrenable cada un dels personatges explica com va perdre la virginitat. Al final d’aquesta part. Després de l’extasiant trio que s’ha allargat tota una nit el nostre protagonista i la Fanny descobreixen d’amagat com després de semblant exercici Gamiani no ha quedat saciada i es penetrada per la seva criada amb un consolador gegant ple de llet(que ejecta amb un mecanisme…) i un gos li practica el sexe oral amb la seva rasposa llengua(la zoofília abunda en aquesta obra) i altres coses que preferiria no esmentar. El cas és que després d’aquesta horrorosa visió de l’insaciable apetita de la comtessa el nostre protagonista fuig amb la Fanny i se l’emporta ben lluny d’allà a un indret on la comtessa no la pugui tocar. Així finalitza la primera part.

Però és durant la segona que el rocambolesc esdevé normal. En la segona part la Fanny viu tancada dins una casa doncs la comtessa no para de buscar-la per acabar el que van començar. Un dia el nostre protagonista diu marxar de casa però en realitat es queda espiant (sí, li agrada espiar ves) és llavors quan descobreix com es presenta Gamiani (casualment aquell dia) i després d’unes quantes pagines de diàlegs enjoiats on intenta convèncer a Fanny del seu amor mentre aquesta es resisteix la jove acaba cedint als desitjos de la comtessa i admet el seu desig i amor incondicionals cap a aquesta. Embarcant-se així en un altre insaciable mar de sexe desenfrenat. És llavors quan Gamiani li explica la resta de la seva vida i el per què de la seva aversió pels homes (doncs sí, hi sent aversió, el trio va ser sols fruit del morbo del moment).

La historia en si no te gaire d’interessant. L’interessant aquí és la dona que dona nom a l’obra i la seva vida. De petita vivia amb la seva tieta fervorosa creient  la qual al complir la quinzena la va portar als monjos per que la purifiquessin. Ella era molt addicte assídua a les purificacions que en aquest cas no eren altre cosa que ser violada, fuetejada i maltractada per una colla de monjos depravats, en un marc que només podria titllar-se de fantasia sadomaso i pederasta. Després d’aquests esdeveniments Gamiani va decidir tancar-se en un convent de monges. El qual casualment era un niu de lesbianes on cada dia muntaven orgies lèsbiques que no semblaven tenir fi. Les peripècies al convent van acabar quan en una d’aquestes orgies es va colar un home i les monges tot i l’inicial espant van acabar cavalcant-lo sense fi fins que l’home es va quedar sense forces per moure’s tan sols. Arribats aquest moment i vist que l’home ja no servia als seus lúbrics propòsits van decidir penjar-lo i enterrar-lo per tal que no expliqués els seus secrets. Però l’home va aconseguir fugir de l’orca i Gamiani va fugir del convent abans que el merder esquitxés el seu nom. Després d’això es va donar a tots els plaers més estrambòtics i inimaginables per intentar saciar el seu desig que va demostrar ser insaciable. Potser el més rocambolesc és la historia que explica Gamiani de com la mare superiora del convent va perdre la virginitat amb un orangutà. Sí, orangutà. La noia que frisava per tastar el sexe masculí des que va veure dos gossos aparellant-se es va posar de quatre grapes contra la gàbia de l’orangutà del seu pare per poder tastar al seu membre. D’aquí que aquest la tanqués en un convent. Tot i que això no va subsanar gaire el problema. Va canviar els orangutans per onades de monges ( i un parell d’ases que participaven en les orgies de tant en tant).

El més interessant de l’obra però, és el final. Doncs amb un gir inesperat aquesta acaba esdevenint una tragèdia. Gamiani que ha viscut tot es les perversions possibles, que ha gaudit amb les més tronades fantasies no aconsegueix saciar el seu apetit. Per això arriba a la conclusió ineludible de que morir en un orgasme  és l’única manera de quedar saciada per a l’eternitat. De manera que en el frenesí de la passió amb Fanny ambdues prenen verí, elegant la comtessa que es tracta d’un beuratge afrodisíac. I és llavors quan ambdues moren entre crits de dolor i de plaer. Morint agònicament pels efectes del letal beuratge mentre viuen la passió del darrer i més intens dels orgasmes. I així mor Gamiani, amb la fantasia final. Morir estimant i sent estimada, contorsionant-se de dolor i de plaer, morint per amor i assassinant a l’esser estimat per plaer. Una expressió surrealista de perversa follia que dota a l’obra d’una fosca i pertorbadora morbositat.

No és una obra que m’hagi encantat. Va ser escrita en temps diferents als meus, però és sens dubte una obra amb un final esfereïdor i un missatge que tot i pertorbador te un art innegable al seu darrere. No recomanaria gaire l’obra, excepte a aquells que sentin una curiositat morbosa i innegable per el relatat aquí.

L’animal Moribund

“L’animal Moribund” de Philip Roth ens planteja la història d’un prestigiós professor universitari acostumat a emportar-se al llit a les seves alumnes sense que això alteri el més mínim ni la seva privacitat ni la seva objectivitat acadèmica. Un dia però, aquesta fredor amb que aconsegueix viure la seva sexualitat, aquesta distancia esteta, es veu aniquilada per l’aparició d’una jove que trastoca els seus móns. Convertint així el pragmàtic i liberal professor, en una autodestructiva bestia gelosa i dependent, que veu a cada cantonada un perill potencial, un auguri de pèrdua. Tot i el suggerent de la premissa però, aquesta no és una historia de sexe. És una historia d’obsessions, obsessió per la bellesa, obsessió per mantenir al teu costat la joventut que sempre fuig, obsessió per conservar, terror a perdre, perdre i deixar de ser tu. És una historia de gelós, una historia que exposa com l’obsessió pot portar a la paranoia, com la paranoia pot trastocar a  una persona.

<No importa quant sàpigues, no importa quant pensis, no importa quant maquinis, fingeixis o planegis, no estàs per sobre del sexe>

El llibre està narrat com una crònica. El professor relata la seva historia a un personatge del que mai arribem a saber res. Ell simplement explica la seva historia, el seu trajecte cap a l’autodestrucció. I el més important potser, és com ho narra. És un home culte, intel·ligent i seductor (tant amb les dones com amb el lector). A banda de ser una eminència acadèmica participa en un programa televisiu on apareix un cop per setmana com a conseller literari. Te una fama modesta basada  en la seva cultura intel·lectual, la qual no te cap problema en exposar. De fet, un dels elements més sorprenents del llibre és la cultura intel·lectual que desprèn. Llegint aquest llibre un no pot evitar sentir-se petit davant d’intel·lecte i la cultura que emanen les seves pagines. Amb constants referències als moviments socials, la historia, la musica clàssica, la pintura, la literatura i bàsicament tot el poder intel·lectual de la Nova York moderna(abastant des dels 60’ fins als 2000). El protagonista ens relata la historia d’obsessió, com va començar, com es va intensificar i com va degradar. Ens explica fil per randa els esdeveniments crucials de la relació. Donant-nos la visió de la seva transformació: començant per un seductor afamat pel sexe d’una joveneta inusual, que res més vol d’ella que gaudir del seu cos; passant per un avergonyit professor que nota com la passió per la seva alumna pren control de la seva vida i acabant amb un home destruït per l’obsessió.

Però per a explicar la seva historia l’home no tem en esplaiar-se les pagines que faci falta. Ja sigui explicant la revolució sexual dels anys seixanta, la destrucció del seu primer i únic matrimoni(a causa de la revolució sexual dels anys seixanta i les jovenetes descontrolades que el temptaven amb liberal luxúria). O relatant la seva passió per la musica i el piano, exaltant la dificultat i qualitat d’una o altra peça de tal o altre autor. O explicant ple de dol la mort del seu únic amic al llarg de tots aquests anys, l’únic confident a qui podia lliurar-se i explicar la seva flagrant obsessió per una dona  trenta-sis anys més jove. No li importa per què és la seva historia i l’explica com a ell li sembla. Cal destacar que l’esmenta’t entrevistador a qui el protagonista revela la seva vida en cap moment interacciona ni amb el personatge ni amb el lector, conferint-li un aura de secretisme molt afavoridora.

Però no es pot parlar d’aquest llibre sense parlar de Consuelo Castillo, l’enigmàtica alumne que aconsegueix trastocar la ment d’un home amb dècades d’experiència en relacions merament sexuals. Consuelo és una dona adinerada, filla d’exiliats cubans que van fugir del regim de Castro i van aconseguit refer la seva fortuna al país de les oportunitats. Fortament lligada als seus orígens cubans, Consuelo és una dona que no necessita res a la vida. Conscient del poder que exerceix el seu cos, l’exhibeix amb l’orgull de saber l’atracció que genera. Sense petulància ni altivesa es passeja pel món captivant les mirades dels homes. Amb una elegància natural i quasi inconscient, participa en la cultura universitària no per a dedicar-s’hi si no simplement per nodrir-se’n. Amb la vida solucionada no espera de l’ensenyament aprendre res en concret, si no participar en la cultura intel·lectual que el llibre tan aconsegueix evocar. Ella és doncs una simple observadora, algú que estima l’art i vol ser capaç d’apreciar-lo, encara que mai hagi tingut intenció de participar-hi. És per aquest moriu que Consuelo decideix seguir l’aventura amb el seu professor. No per passió ni per luxúria, si no per pur  interès intel·lectual. Però igual que el sexagenari protagonista no li produeix cap desig específic, tampoc li produeix cap desagrad. És simplement una dona que es passeja pel món seguint les seves pròpies convencions, arrelades en la moral cubana de la que descendeix la seva família. Un personatge enigmàticament senzill i poc ambiciós. Que tot i ser conscient de la seva bellesa i el seu poder, mai en fa us, doncs no en te necessitat ni alberga en si cap malicia. Simplement és i així es passeja pel món. I així el nostre protagonista cau pres pel desig irrefrenable cap a ella. Pel terror a que ella el deixi trobant alguna cosa millor. Per l’angoixa al saber que ella no el desitja i mai l’ha desitjat. Que sols està amb ell per la cultura que ell li pot oferir i pr la veneració que ell li professa. Com Consuelo domina i destrueix sense pretendre-ho en cap moment al nostre protagonista és sense més paraules un magistral procés que ens revela una esgarrifosa relació de dependència incondicional.

En cert punt de la historia la relació acaba i el nostre protagonista es veu submergit en un pou de desig i necessitat sense fi que no pot saciar. Abans, al seu costat, al menys podia tocar-la, encara que això mai fos suficient per omplir els seus desitjos. Però ara, la paranoia per una relació que ja no existeix el consumeixen fins a la destrucció. Han de passar anys abans que l’estabilitat emocional retorni a les seves mans i el judici esdevingui de nou un amic de qui fiar-se. Així es planteja la historia i així sembla que confluirà. Però quan un pensava que aquesta epopeia de necessitat i desig incontrolable era perfecte de per si el relat ens sorprèn amb un últim cop. Un cop que ens fa doblegar per l’impactant de la seva presencia. Doncs si la novel·la no era ja de per si prou colpidora, profunda i pertorbadora, arriba un nou element disposat a esborrar-ho tot.

El càncer.

I efectivament després d’anys de silenci Consuelo torna a la vida del nostre protagonista per revelar-li que després de la mort en dominó de la majoria dels seus parents el torn sembla arribar-hi a ella amb un càncer, un càncer de mama. S’ha de dir que el càncer de mama és un element poètic. Una amarga ironia. Doncs els pits de Consuelo es revelen per paraules del nostre protagonistes com un element quasi diví, de perfecció indubtable. Mai abans havia llegit una oda als pits tan profunda i encertada com la que en aquest llibre es presenta. A la seva morbositat, la seva elegància, la generositat de la seva abundància, la perfecció de les seves corbes. I tot això, tota aquesta perfecció queda destruïda. No hi ha gaire diferencia entre la fi del món que l’any 2000 augurava amb la fi dels pits de Consuelo que s’anuncia el cap d’any de l’entrada als 2000. Doncs semblen concentrar en la seva bellesa tot el que val la pena salvar d’aquest món. L’amarga tragèdia de perdre l’únic que la fa ser ella. Aquells pits abundants que eren el símbol del seu orgull ara se li veuen arrabassats. Qui la desitjarà quan li falti un pit, qui la venerarà com a una deessa? El terror, el terror a perdre la vida i la bellesa de Consuelo estan narrats amb una profunda i esfereïdora profunditat que no pot evitar que un es regiri incòmode en la seva lectura. Doncs al final, d’això va el llibre. De la por a morir. Inesperadament, a les ultimes pagines, t’adones que tot el que has llegit no era més que un prefaci. Que el desig i la paranoia només eren una introducció per comprendre el que realment significa el llibre: el terror de la mort imminent.

L’animal moribund. El nostre professor veu la mort imminent, potser no aquest any, ni en deu, ni en vint. Però ja ve, ja s’acosta. Podria ser demà. La seva joventut s’ha esvaït i amb prou feines li queda res al que aferrar-se, excepte el reducte de vitalitat que viu a través de les seves conquestes. Que al seu temps només fan que recordar-li la seva precarietat, l’allunyat que es troba de la seva joventut. Com una droga que com més en prens pitjor et fa sentir, però que no pots deixar de prendre. Ell consumeix jovenetes incansablement, joves que li recorden cada cop amb més força el proper que li queda la mort. Però res es comparable al moment en que Consuelo irromp a la seva vida i li demostra encara amb més força la vitalitat de la joventut, el poder de tota una vida per davant. Ell és sols un animal moribund que atrau mirades de compassió.

Precisament per això quan Consuelo, el seu símbol de joventut retorna a la vida de l’animal moribund, essent pràcticament un cadàver, ell no pot evitar ajudar-lo. Per que veu que tot i estar a les portes de la mort, ell encara te vida. Consuelo en canvi es ja un cadàver, ella que era el símbol de vitalitat eterna, ella que era la deessa del desig. Ella que ja te una pota a l’altre món. I encara que no morís, moriria, doncs amb el pit la seva perfecció s’esvairia, deixaria de ser una deessa per esdevenir una mutilada, un record amarg del que havia estat. Una idea inconcebible, insuportable, humiliant. Per això Consuelo recorre a l’únic que la pot entendre. L’únic que la pot estimar i venerar sense contemplacions mentre encara quedi vida a la seva  bellesa. I el nostre protagonista s’hi llença de caps. Sabent que això significa la seva destrucció. S’hi llança de caps tot i haver estat a punt d’esser destruït i haver-ne pagat les conseqüències durant mitja dècada. S’hi llença de caps ara que ja no el torturava l’angoixa del desitgi el temor a la pèrdua. S’hi llança de caps sabent que això implica el seu final. Per què ella és Consuelo i ho faria tot per ella.

Sens dubte una de les millors novel·les que he tingut el plaer de llegir. Novel·la que aparentment du el gènere erotic imperés però que de cap manera podria considerar així després de llegir-la. Doncs l’erotisme que hi viu és sols una deformació de l’agonia per no poder escapar de la mort. Un llibre esfereïdor, que farà estremir a mes d’un al sentir que les mans de la mort se li acosten, inexorablement. Totalment recomanable, però matisant que segurament no és un llibre apte per a tots els públics. No per l’escabrós del seu missatge final si no per la profunda i complexa cultura intel·lectual que desprèn i que farà tirar enrere a més d’un. Tot i així, o potser precisament per això, només amb el primer quart de pagina de les cent cinquanta que te la novel·la ja vaig saber que aquesta rebria l’etiqueta d’imprescindible. I indubtablement, és imprescindible.