The End of the F***ing World

Fa pocs dies em vaig fer Netflix. I rere acabar la molt recomanable novetat de Altered Carbon (que tot i haver-me encantat no crec que ressenyi) em vaig posar a buscar que veure a continuació. Volia alguna cosa més lleugera i anodina que la ja esmentada i tot i que tenia un grapat de series amb les que em volia posar cap semblava ser exactament el que buscava. Va ser llavors quan vaig topar-me amb aquest títol d’aire gamberro i transgressor, cosa que no m’inspirava una obra de qualitat, si no més aviat un títol gamberro, amè i sense massa transcendència. Quan el transgressor s’ha convertit en amè i intranscendent? Potser és deu a que les lluites socials a les nostres vides estan en boca de tots però en mans de ningú. Que parlem i opinem (com de fet estic fent ara) però no actuem, ens quedem en la nostre comoditat fent veure que fem alguna cosa quan de fet només ens queixem des del sofà. Potser per això el transgressor ja no és transgressor, per que ja no transgredeix, és normal, és la moda, és potser fins i tot hipòcrita.

La sèrie està basada en una novel·la gràfica i en certa manera es nota, és nota en la narrativa. La seva manera de narrar veu directament de la d’un còmic. I estranyament, aquí en concret, això no perjudica a la obra. Per que tot i que la narrativa hi veu, la narrativa visual, la cinematografia no ho fa tant. Potser em poso a jutjar valors dels que no conec gaire i que no acabo de comprendre. Però és la sensació que tinc. La sèrie és poderosa visualment, aprofita el concepte de moviment per transmetre la quotidianitat amb un fluir sossegat. Per que no és una historia de Hollywood trepidant i plena d’acció, va al seu ritme, tranquil·lament, com la vida.

L’aire que es respira veient aquesta sèrie és com el d’una pel·lícula independent. Una mena d’essència pròpia. Una historia senzilla però profunda explicada amb personalitat i defugint una mica el tarannà de la comercialitat cinematogràfica. I no és estrany que m’hi recordi doncs la sèrie te 8 episodis de uns vint minuts. No costa trobar pel·lícules més llargues. Per que fer doncs una sèrie i no una pel·lícula? Podries fins i tot podries agafar la obra i projectar-la seguida com si d’una peli es tractés. Podries. Però el ritme no està construït per això. La obra es pren el seu temps per créixer, avança tranquil·lament sense precipitar-se per anar al final. Cada episodi es un petit passet que t’hi acosta, però realment gaudeixes pausadament sense que importi quin és el destí, gaudeixes del camí. Potser la clau està en no veure-la amb presses, deixar passar el temps, deixar-te descansar entre capítols (tot i que de fet jo m’he l’he vist pràcticament d’una tirada), per no sols assaborir el ritme si no sincronitzar-t’hi d’una manera que una trepidant visió sense interrupcions no podria permetre’t.

I tot i això he de dir que els primers episodis no em van agradar especialment. Vaig mirar-los amb una mena d’intercadència, emulant potser el que n’esperava. Sí, la trama era suggerent, podia oferir molt. Però estem farts de propostes interessants que no arriben enlloc. Sí, la narrativa era peculiar i tenia un aire únic. Però a vegades la peculiaritat es converteix en una formula que es retroalimenta degenerant en un producte buit que només te de substancia el que algun dia va fer gracia. Seguia mirant la sèrie per que no estava malament i em feia mandra buscar alguna cosa. Seguia avançant per que era curiosa i d’entrada anava cap a alguna banda. Però quantes series coneixem que comencen anant cap a algun lloc i després es dediquen a viure la seva longitud donant voltes interminables sobre la raresa del concepte per donar lloc al drama o a l’humor per anar finalment a un final per al que el viatge ha estat intranscendent? Potser m’estic posant massa crític, però crec que això és bo. Per que la serie m’ha fet veure i reflexionar sobre coses que potser no estan be en la manera de fer establerta, cosa que ella és clar, feia diferent. La sèrie no te presses, sí. Però no per això dona voltes sense sentit. Va directe cap al final i mai hi deixa d’apuntar per explicar una historia secundaria sense pes en el que ens vol explicar.  Per que sí, tot i mirar-me-la al principi amb desgana és una sèrie que sense adonar-me’n m’ha anat atrapant capítol a capítol, posant-me dins el seu món i fent-me entrar dins la seva manera de pensar, encarinyant-me amb uns personatges que d’entrada semblaven exageracions de la peculiaritat de l’individu i que acaben essent no sols entranyables si no reals. Per explotar en un final que m’ha fet viure amb intensitat cada segon del seu metratge. I tot i no haver-me convençut d’entrada puc dir al final del viatge que és una de les millors propostes audiovisuals que he tingut el plaer de gaudir.

La premissa és senzilla. Tenim a dos personatges que no encaixen. Una noia que no està còmode si no passa alguna cosa, que necessita tapar el seu silenci amb actes sovint esbojarrats per amagar la intercadència de la seva existència. Un noi silenciós i reservat que autodenominat psicòpata estudia a la humanitat amb fredor mentre fantasieja amb cometre l’assassinat perfecte. Un dia la noia s’acosta al noi raret que és diferent a la resta, com ella. No suporta l’absurd d’un món on la noia que tens al davant t’envia un missatge de text en comptes de dir-te el que et vulgui dir amb les eines orals que la naturalesa ha estat a be de donar-nos. Així que se li acosta i el provoca. Per que és així, per que necessita provocar a tothom, per que no està còmode quan no passa res i necessita generar conflicte. I ell veu en aquesta una oportunitat per perpetrar la seva fantasia. Així que ambdós s’embarquen en una relació d’auto descobriment, fent veure que es volen l’un a l’altre quan només persegueixen els seus fins. Ella tapar el seu silenci, i ell estendre el seu. Així que en un cabal d’esdeveniments que només aquesta noia esbojarrada podria provocar, es fuguen de casa per embarcar-se en un viatge que els portarà per raons varies a fugir de les forces de la llei i trobar l’un en l’altre allò que els faltava.

Be, potser tal com i ho he dit no sembla tan senzill. Però crec que és important recalcar en que no és només la historia d’un psicòpata que fa veure que s’enamora d’una noia per matar-la i com viuen peripècies junts. Era el que jo n’esperava, el que em temia. Una comèdia negra que fa bromes continues sobre la irònica situació d’un psicòpata que fingeix estar enamorat per perpetrar el seu assassinat veient-se interromput per la bogeria de la dona que fingeix estimar sense arribar a enlloc realment. Només bromes sòrdides sobre la mort i reflexions puntuals en trames episòdiques enfocades en la comèdia. I tot i que hi ha molta comèdia negra. La sèrie és un drama existencial. Un drama bastant fotut. Que reflexiona seriosament i amb profunditat sobre aquells individus que estan perduts i incomplets i viuen en un món buit, en un món que no va enlloc.

Potser el més extraordinari de la sèrie és l’evolució de la relació entre ambdós protagonistes. Per que passa a ser una situació surreal i estrambòtica a ser la cosa més entranyable, propera i especial que et puguis imaginar. I ho fa amb una naturalitat tal que no te n’adones fins que tot s’ha acabat. Et preguntes quan es van girar les coses, on va ser el punt d’inflexió.  I és fa difícil de dir. Pots dir quan va ser el punt d’inflexió que els va obligar a canviar d’actitud. Però quan va ser que els seus sentiments van passar de ser un: vale, això servirà per tapar la meva soledat; a un: em complementes. Tot és tan orgànic i bonic que em fa estremir, envejant la capacitat narrativa de la que la sèrie ha fet gala per exposar-ho. Per que a més passa d’un sòrdid humor negre que fa que no et prenguis res seriosament a un drama intens i reflexiu que t’arriba a l’anima. O que al menys a mi m’hi ha arribat.

Tot i això crec que no soc el que més podria gaudir del metratge. Per que són persones peculiars que no encaixen. I crec que soc força peculiar, i potser no encaixo massa en molts aspectes, però no de la forma que ho fan ells. Tot i acabar per viure els seus conflictes com a propis, mai m’he identificat amb cap d’ambdós protagonistes. En primer lloc per que els seus dubtes existencials viuen molt lluny dels meus. I en segon lloc per que son adolescents i és quelcom amb el que per desgracia o per sort ja no em sento identificat. Però no és dolent, en aquest cas, que es tracti de dos adolescents. Per que son adolescents reals. Joves inexperts que actuen com si sabessin el que fan sense saber que fan en absolut la majoria del temps. Per als que els sembla vital demostrar que son algú, en lloc de ser-ho. No crec haver explicat això últim amb la complexitat i eficàcia que pertoca, però espero haver-me fet entendre. En definitiva son adolescents reals, que tot i que molt peculiars denoten un comportament propi del que representa que són. I per això crec que aquesta sèrie agradarà més encara a aquells que en aquesta edat, visquin conflictes similars i es puguin sentir identificats amb les peculiaritats que aquests personatges presenten. Per a tu, que et sents estrany i diferent i avorreixes el món que et rodeja, potser aquesta sèrie pugui ficar-se’t ben dins teu i ajudar-te a descobrir el món.

A banda de la trama d’ambdós adolescents  podríem dir que n’hi ha un altre al seu temps dividida en varies. I és la trama de la investigació policial que els busca.  En aquesta podem viure la tragèdia dels pares que viuen els seus fills desapareguts. On s’emmirallen ambdues famílies. Per un costat una família destrossada per la tragèdia amb un pare sol que riu per alegrar al seu fill i que l’estima amb tot el seu cor, un pare que tot i estar en la pitjor situació somriu per a ell i li desitja el millor. Per l’altre tenim a la família perfecte, família que ni tan sols s’inmuta per la desaparició de la seva filla per que la mare viu oprimida en la relació abusiva d’un segon marit, fent veure que és feliç en la família perfecte només per que de cares enfora formen una imatge bonica. Per un costat tenim una família que tot i no tenir res, somriu i estima i per l’altre una que tot i tenir-ho tot, només viu en la misèria. Una dicotomia excelsa que reflexiona sobre el concepte de família i explora quin és l’autèntic significat de ser mare o pare.

Però molt més interessant és la historia personal que envolta a les dues investigadores que porten el cas. Per que sí, son dues dones. I no només son dues dones. Son dues dones que se senten atretes per les dones. I no només això, si no que una d’elles pertany a un grup ètnic minoritari (o és negre). I per si fos poc, cap de les dues encaixa amb els estrictes ideals de bellesa comercials.  Semblaria que la historia s’esforça per ser inclusiva i tolerant i que al final tot perd la gracia per que ho fa tan deliberadament que deixa de ser inclusiu per a assenyalar. Però no. Tot és tan… natural. No hi ha presses. Ni tan sols hi penses que son diferents. Se les veu tan reals i coherents que quasi penses que està passant de debò i tu simplement mires. És una historia… que ni tan sols és d’amor, ni de sexe. És simplement una historia entre dues companyes de feina. On cada una representa una filosofia respecte al que ser un agent d ela llei significa. Reflexionant així sobre si la policia està allà per ajudar al civil o obligar-lo a complir la llei. Si està allà per protegir-nos i donar-nos la mà, o per portar-nos fins a l’abisme. Mostra ambdues cares, i hi aprofundeix prou com per obligar-te a reflexionar fins a quin punt un es pot implicar personalment en el que fa quan està de servei. Però més important que això, són adorables. Trobo als personatges tan verídics i humans, tan reals i tangibles que fa estremir. Com he dit no hi ha sexe ni historia d’amor, només un alguna cosa entre ambdues que es fa evident però no va més enllà. I no per que la sèrie no gosi, si no per que a vegades la vida és així. A vegades tenim histories que es queden a mitges i no arriben enlloc. I a vegades això està be.

Volia comentar, abans d’acabar, com la sèrie tracta els petons. Normalment a les pel·lícules els petons són apassionats i perfectes. Fins i tot entre adolescents inexpertes i tímids quan arriba el moment de la veritat el petó és perfecte. A vegades hi ha un mal petó per trencar el gel i donar lloc a la comèdia, però després el següent ja és perfecte. Aquí… be. El sexe en si és quelcom del que es parla molt, però que es fa molt poc. De fet no hi ha escenes sexuals a la sèrie. Hi ha moments, alguns de molt durs, on estan a punt de succeir escenes sexuals. Però mai en cap moment, ningú te sexe. I pel que fa als petons… be, al principi els dos protagonistes es dediquen a bavejar-se la cara fent veure que saben el que fan, no d’una manera exageradament còmica i surrealista, si no com si els importés més estar-ho fent per que és el que s’ha de fer en aquell moment que gaudint-lo en si. Fan el petó per que se suposa que allò és el que es fa i deu ser més o menys així com es fa. El seguen petó no es molt millor. Però poc a poc, els petons son menys rígids i més naturals. Son en certa manera un indicador de com evoluciona la relació entre ambdós, com es tornen més propers i sobretot com deixa d’importar-los el que vegin els altres en ells i passa a importar-los viures l’un a l’altre. Tampoc és que al final hagin après a besar, segueixen essent una mica patosos, per que segueixen essent uns adolescents  en continu descobriment. I precisament per això i per tota la resta, crec que els petons son un detall màgic en aquesta sèrie.

Podria dir moltes coses més. Podria parlar del drama final i totes les implicacions que comporta. Reflexionar i divagar sobre allò que suggereix. O podria parlar de l’esdeveniment que serveix de pont d’inflexió de la historia a mitja sèrie i que ho canvia tot. Un esdeveniment que aporta reflexions serioses sobre elements concrets de la nostre societat i sobre com de desprotegits estan els joves. Però seria caure en explicar masses coses que val més la pena descobrir per un mateix. Aquesta és una sèrie excel·lent. Una d’aquelles obres audiovisuals a les que jo posaria un 10. Que es mereix sens dubte la excel·lència. Però al final tot és subjectiu. Tot depèn de tu. Per que és la gracia de l’art que cada un hi pot veure en ella una cosa diferent. És la màgia de l’art. Mai la mateixa historia serà per tu el que ha estat per mi. I per això igual que jo li poso un deu tu podries posar-li una merda punxada en un pal. Per això només et puc dir: mira-la, dóna-li una oportunitat, jo crec de tot cor que la mereix. No per que jo ho digui si no per que se l’ha guanyat. Per que crec que et pot aportar alguna cosa i fer que el temps invertit sigui guanyat i no llençat. Per que és una obra que es mereix el títol d’art i si t’aporta la meitat del que m’ha aportat, seguirà mereixent-lo. El que faràs o no, ja depèn de tu.

Deixa un comentari: