One Punch Man

“One Punch Man” va ser la sèrie revelació del 2015 pel que al món de l’anime es refereix. Tot un fenomen social que va transcendir el món otaku i es va convertir en un fenomen virtual font de milers de memes. En pocs mesos el nostre heroi va assolir una fama de proporcions bíbliques en un dels ascensos a la fama més vertiginosos que el món ha vist mai en aquesta industria. És més, ha aconseguit el que no havia aconseguit mai ningú abans. Esser deïficat a nivells estratosfèrics. Abans per molt poderós que fos un personatge les converses es podien tancar amb un simple “doncs en Goku a aquest li rebenta la boca”. Per molt que el personatge fos indiscutiblement més poderós que en Goku, per molt que parléssim, per exemple, de duels dialèctics com una batalla d’advocats en comptes d’arts marcials, l’argument  de la deïficada figura d’en Goku era paraula de Deu i tot podia  vèncer-ho. Saitama ha trencat aquesta barrera. La gent discuteix eternament sobre qui podria rebentar a qui i la mítica frase se sent sovint   corregida per un “doncs en Saitama a aquest li rebenta la boca d’un sol cop de puny”. Esser capaç de suplantar a l’individu més divinitzat de la cultura otaku és sens dubte la més gran proesa a la que el nostre Saitama podia arribar.

One Punch Man ens trasllada en una terra poblada per súper herois on els monstres, alienígenes, androides i tota mena d’amenaces globals són el pa de cada dia. Un planeta on un dia els essers de les profunditats s’alcen per envair el món i al dia següent els dinosaures tornen a la vida per reclamar el que és seu. Un món de perills grandiloqüents que esdevé l’escenari perfecte per al nostre nou súper heroi. És tot plegat una gran parodia de les amenaces típiques a les que el gènere s’ha d’enfrontar. En el mateix context una agencia internacional s’encarrega de regular els súper herois i ordenar-los en classes per adequar-los a les amenaces registrades (sembla que aquí va vèncer teamIronMan). En aquest context se’ns presenta el nostre Saitama, súper heroi per afició que després d’un entrenament de merda extremadament dur aconsegueix la força per derrotar a qualsevol oponent d’un sol cop de puny. I amb aquest poder superior a qualsevol cosa Saitama és converteix en la personificació de la intercadència…. Sí, per que en aquest cas un gran poder comporta un gran avorriment. Saitama esdevé tan ultra poderós que cap amenaça pot fer-li front (excepte els mosquits, els collonuts mosquits són una plaga impossible d’exterminar). Convertint l’emoció vibrant que el va conduir a esdevenir súper heroi en simple intercadència. I això és el que l’ha convertit en un meme mundialment conegut. A en Saitama se la sua tot.

No sembla tenir una gran historia. I efectivament no la te. La seva trama són una successió intranscendent d’amenaces que desfilen incansables un episodi rere un altre per que Saitama les esclafi d’un sol cop de puny amb cara de poker. Llavors, on està l’emoció? On està la grandesa que l’ha col·locat on és? Doncs la clau està en saber veure que One Punch Man no és un shonen d’acció. One Punch Man pertany al gènere de la parodia. Gènere en el que poques series es poden encabir (Gintama). Sí, moltes series tenen un alt contingut paròdic. Però One Punch Man és en sí i sense cap mena de dubte una parodia. Gintama ens planteja un escenari que dona per a parodiar-ho tot i això fa. Però One Punch Man lluny de tantes complicacions esdevé una parodia d’un concepte en sí. El concepte del súper heroi. Saitama parodia els valors del còmic americà igual que ho fa amb el seu equivalent japonès. No es complica amb critiques elaborades i complexes sobre les deficiències del gènere. Parodia, simple i planament. Sense posar-se a criticar-lo ni a deixar-lo en ridícul, simplement el parodia. Amb un humor molt característic aconsegueix fer una parodia que no critica (diria que no ofèn a ningú, però això a internet és impossible).

N’hi ha que el titlla d’anime de l’any. A mi aquesta etiqueta em sembla molt exagerada, crec que és un bon anime, amb una animació estupenda i un contingut de qualitat. No te trama pràcticament però això no és un problema precisament per que això és en si una parodia de les típiques trames buides i si la tingués, deixaria de ser-ho. Però per exemple animes com Prison School em semblen de lluny molt millors candidats. Ja he esmentat en varies ocasions que no soc especialment fan del format episòdic. One Punch Man pràcticament n’és la definició. Els capítols són majoritàriament auto conclusius, però altre cop aquest format episòdic no deixa de ser una parodia del gènere en sí. El problema de One Punch Man és que no pots titllar de defectes aquesta mena de característiques com l’absència de trama o la intercadència del succeït doncs formen part de la parodia que és en sí la sèrie. Ara be, per molt que One Punch Man sigui molt correcte i no se li puguin atribuir especialment gaires defectes considerant en si el gènere al qual pertany i la intenció amb que es presenta, això no vol dir que esdevingui automàticament una obra mestre. One Punch Man és un gran anime, però es guanya pels pèls l’etiqueta de molt recomanable i no tant pel contingut en sí, si no per al que aquest suposa culturalment. One Punch Man ha esdevingut una revolució social, veurem si esdevé o no un anime de culte però és innegable que la seva transcendència  ha superat totes les expectatives i només per l’impacte social que aquest ha generat ja val la pena donar-li una oportunitat i veure que s’hi amaga.

El meme de l’any

Però com solc dir no es pot jutjar una ficció sense els personatges que la caracteritzen. Aquesta primera temporada és plena de secundaris i antagonistes poc dignes
de menció. La majoria pures excuses per al lluïment dels protagonistes o de l’humor de la sèrie. L’acció es grandiloqüent, traspuant potencia combativa en quantitats industrials. Res és per Saitama el més mínim repte. Però qui és Saitama? Saitama és un individu ingenu i sense masses llums. Un súper heroi per afició que tot i ser l’esser més poderós sobre la terra viu en la pobresa i ha de conviure en la quotidianitat de buscar les millors ofertes al supermercat per arribar a finals de mes. Però no, no és el típic bonàs característic del gènere. Tot i que hi ha una innegable bondat en el personatge és certament egoista i capriciós. Una característica que no es pot veure si no en la contemplació de la seva quotidianitat doncs en la seva vida de súper heroi tot esdevé tan mins in intranscendent que ja ni tan sols provoca en ell emoció alguna. No existeixen reptes per al nostre protagonista, ni reptes ni emocions. Ja res el motiva, és tan absolutament superior a tota força que la paraula repte ha estat esborrada del seu diccionari. Aquesta és sens dubte una perspectiva molt interessant per abordar, doncs tot i que se’ns havien plantejat forces tan dantescament desproporcionades la buidor que aquestes generaven solien ser pròpies de l’antagonista al que el protagonista havia de superar i no a l’inversa. Psicològicament és una perspectiva molt interessant que tot i no ser el tema de la sèrie, aquesta sap abordar.

Potser en Saitama és l’anima de la sèrie, és en si el concepte que intenta transmetre, la personificació de la força absoluta. Però en Saitama necessita per força un personatge que el complementi, un personatge a qui les adversitats sí suposin un repte, un personatge que lluiti i s’esforci per vèncer els seus enemics, en Saitama necessita en Genos. Genos és un cyborg amb un passat traumàtic cliché que sense importar-li la fama vol portar la justícia al món. Un tio dur  i seriós que s’ho pren tot molt seriosament. Amb la fredor analítica pròpia d’una maquina i la voluntat indestructible cliché Genos descobreix per casualitat la força sense parangó del nostre protagonista. Obsessionat pel poder absolut d’aquests, Genos  s’autoproclama el seu aprenent i es dedica a idolatrar-lo, observar i analitzar totes les seves costums intentant dilucidar l’origen de la seva força amb una seriositat i aplicació exemplars (que menja, on ho compra, quantes vegades caga al dia, la manera en que es queda mirant les musaranyes… aquesta mena de coses). Òbviament Saitama no segueix cap mena de patró o procés per obtenir la seva força, és fort i punt. Va fer un ridícul entrenament insubstancial i va esdevenir l’home més fort de la creació. No hi ha motius ni ridículs entrenaments grandiloqüents, només un entrenament propi d’una mestressa de casa que vol abaixar uns quilets per parodiar un dels topics més grans del manga. No obstant el fet que Genos s’entesti en veure en les accions quotidianes de Saitama grans mostres de saviesa i de poder no deixa de resultar efectivament còmic. Genos és sens dubte el contrapunt imprescindible per al nostre calb preferit.

Crec que és important recalcar que One Punch Man no es una sèrie que recomanaria veure del tirón. Doncs crec que perd. Els seus capítols són anecdòtics i segueixen patrons molt similars. Són divertits sí, el seu humor m’agrada. Però per molt graciosos que puguin ser si veus dotze vegades seguides el mateix esquema i les mateixes bromes és impossible que un no s’acabi cansant. Així doncs crec que One Punch Man és l’anime idoni per seguir setmanalment. Les bromes que seguides podrien fer-te caure en una monotonia somnífera esdevenen separades per una setmana un esdeveniment que fins i tot pots esperar amb ganes. A més la quasi absència de trama fa que seguir la historia per on ho havies deixat no suposi cap dificultat encara que hagi passat mig any del darrer capítol. Com ja vaig comentar amb Deth Parade(veure ressenya) també s’hi escau, pel mateix motiu, el format de dotze capítols que tant de moda s’ha posat. Amb un nombre més elevat les bromes haurien esdevingut cansines i carents de gràcia. Finiquitant en canvi la temporada al dotzè capítol la sèrie aconsegueix que l’espectador es quedi amb ànsia de veure el que segueix a continuació. Una estratègia comercial molt rentable i per sort un format que ajuda a gaudir del producte.

En definitiva One Punch Man és una bona sèrie. Una obra que te molt clar el que és i el que significa. Una sèrie amb un humor humil i sense masses pretensions que sense adonar-se’n ha ascendit al sempre polèmic cim de la cultura otaku. Sobrevalorada? En general totes les series que arriben tant amunt ho són, no crec pas que això sigui un defecte en sí. Deixant enrere si és bona o no, és tot un referent cultural i només per això ja val la pena recomanar-la.



Death Parade

“Death Parade” és una apassionant i profunda reflexió sobre el significat de la vida i la mort. Sobre el que ens fa humans. I sobretot: de la validesa dels judicis i l’importància dels sentiments en aquests. Sens dubte una sèrie que m’ha sorprès molt gratament.

La ficció ens presenta una premissa molt interessant. Després de morir els individus apareixen en parelles i sense recordar el seu passat més immediat en un bar on el cambrer els farà jugar a macabres i escabrosos jocs. Ells, pensant que lluiten per la seva vida no estaran més que sent jutjats per decidir si val al cel o  l’infern, si es reencarnen o es perden en l’oblit. No importa si guanyen o perden, l’únic que importa és l’autentica personalitat que surti a relluir durant els jocs. Si són honestos, mesquins, cruels o innocents. No importa el que hagis fet durant la teva vida, no importa si t’has comportat com un sant. Només importa qui ets en el fons. Només importa el que aquests jocs macabres treuen de dins teu. El pitjor de tu. Amb aquesta informació, s’emetrà un judici i es desfilarà cap a l’autentica mort.

La sèrie te un format episòdic. On cada capítol explica la historia d’una parella de morts diferent. Jo no soc molt fanàtic del format episòdic, mai m’ha agradat. No aconsegueix enganxar-me. En aquest cas però, he de dir que el s’adapta molt be a la sèrie precisament per el plantejament que te, on petites histories van donant lloc a un concepte, a una idea, a una reflexió. I és que això és la sèrie al final. Els jocs macabres no són més que l’embolcall que cobreix l’autentica essència de la sèrie: la reflexió. Una reflexió sobre els judicis, sobre com de just és jutjar. Sobre l’impossibilitat d’emetre un judici objectiu essent humà i sobre la injustícia d’emetre un judici sense ser-ho. També reflexiona sobre la vida i la mort, sobre el significat d’aquesta. Però per a mi el més interessant de la sèrie és com planteja reflexions sobre la validesa dels judicis, fins i tot si aquests provinguessin de Deu. La sèrie també te una trama general que es va filant al llarg de tots els capítols fins que explota dramàticament al final. I realment aquesta trama més general (que no principal) no deixa de ser una més de les petites tragèdies que es deixen anar al llarg de tots els capítols. Només que n’és una que es pren el seu temps. I be, és ben sabut que a mi m’agrada que les series es deixin el seu temps.

Gaudeix de dotze capítols. I he de dir que en aquest cas la brevetat de la sèrie torna a ser un encert. Per la mateixa naturalesa d’aquesta un format més llarg hagués acabat per fer-se avorrit i repetitiu. En canvi els 12 capítols deixen la longitud justa per adquirir la tensió necessària abans del final. Una de les animacions a les que més afavoreix el format duodecimal.

Els personatges d’aquesta sèrie són tranquils. Quasi plans, quasi. Em refereixo és clar als que apareixen de forma reincident. Els personatges episòdics condemnats a morir estan plens de passions, però més que personatges, aquests són quasi un escenari. Els jutges en canvi, són aparentment apassionals i intransigents. Tal com pertoca a la seva feina. Però dubten, dubten en els seus judicis. Per que si no hi hagués dubte, no hi hauria reflexió i sense reflexió aquesta sèrie no seria més que una absurda successió de jocs macabres.

Pel que fa al final de la sèrie. A la resolució del misteri que s’ha anat plantejant durant la seva longitud. Em sembla magistral. Amb una preciosa escena de patinatge artístic la bellesa i elegància de la qual m’ha fet oblidar per un moment que estava veient una animació. I això, poques series ho aconsegueixen. Però si alguna cosa en vull destacar és la historia que hi ha al darrere. Molt més senzilla i mundana que totes les anteriors, un drama més suau. Però més colpidor. Com aconsegueix la sèrie donar tanta força dramàtica a un fet tant quotidià em resulta encisador. He d’admetre que en el punt àlgid d’aquest senzill dramatisme els sentiments m’han fet brollar alguna llàgrima. I això sí, que no és quelcom que aconsegueixi qualsevol.

Finalment tot i que sota al meu ull es presenta imprescindible és una seria molt metafòrica i reflexiva per als estendards de l’animació japonesa. Per tant no és una sèrie que recomanaria a tothom. Si t’agraden els significats mai pronunciats i les metàfores amagades, aquesta pot ser la teva sèrie. Sí no, com vaig fer amb “Kemonozume” (veure ressenya) recomano visionar el primer episodi i decidir a partir d’allà si t’atrau o no aquesta petita producció.



Kemonozume

“Kemonozume” és una historia d’amor, una historia d’amor d’aquelles profundes i absolutes. Una historia d’amor pura i fresca, dolça i sense complexos. Terriblement poètica.
He de dir que abans de veure aquesta petita meravella de l’animació japonesa només coneixia la seva famosa escena del primer petó:

Una escena que aparentment, sembla ser un despropòsit sense precedents però que un cop vista la sèrie esdevé una petita joia dins les innumerables de la producció.

Kemonozume és una historia senzilla. Parla del primogènit del líder d’una llegendària organització consagrada a caçar i exterminar els infames devoradors de carn: monstres malignes que fan perillar l’estabilitat d’un món pacífic. Aquest, consagrat al camí de l’espasa sembla estar destinat a esser el successor perfecte dels ideals del seu pare, contraposat a les idees d’innovació del seu germà.

Un dia però, s’enamorarà perdudament d’una atractiva jove que li caurà al damunt per casualitat en un aterratge en paracaigudes. Aquest amor tan intens el farà oblidar-se de tot i li presentarà la vida amb uns nous ulls. Finalment, decidit a casar-s’hi, el seu pare serà assassinat per un terrible devorador de carn i la seva estimada serà descoberta com una devoradora i acusada de l’homicidi. En aquest moment el nostre protagonista es veurà obligat a prendre una decisió i defensar l’amor de la seva vida i abandonar tot el que ha significat alguna cosa per ell abans d’aquest moment, o trair els embats del cor i seguir l’honor familiar. Sense dubtar-ho un segon aquest abandona tots els seus ideals, deixa enrere tota una vida i es posa a lluitar contra una mil·lenària organització la qual estava destinat a liderar per tal de protegir una dona que fins aquell moment li havia estat ocultant la seva autentica identitat. Aquesta és la premissa, així comença la sèrie. I d’això va. Un home renunciant a tot per amor. Una parella enfrontant-se al món, lluitant per un amor impossible. Un monstre i un caçador de monstres units per canviar el seu destí.

Aquesta sequencia crec que resumeix per si mateix l’art de l’estil de la serie.

El primer que crida l’atenció de la sèrie és la seva animació poc convencional. A primer cop d’ull sembla “mal” dibuixada. Però els seus patrons desdibuixats no són aleatoris i formen part d’un art més profund i madur que personalment m’encanta. Encara que és força possible que a una gran majoria del públic li resultes incòmode o difícil d’apreciar. I l’animació casa amb l’estil de l’historia. Tot i succeir en una societat japonesa, l’estil amb el que flueix la historia m’ha semblat molt occidental. Molt allunyat dels topics que caracteritzen l’anime, tan clàssic com actual. Amb una maduresa senzilla i unes reflexions sobre l’amor i la vida molt més pròpies de la literatura europea que dels estendards japonesos.

També crec que és imprescindible destacar com tracta el sexe. I és un dels punts forts de la sèrie, doncs és una historia d’amor entre dos adults. I entre adults que s’estimen hi ha sexe i és una cosa normal. I aquí és normal. La sèrie esta plagada de sexe, però en cap moment es recrea en l’erotisme. Els personatges estan despullats quan és lògic que ho estiguin i no els importa estar-ho. En cap moment busca els tediosos plans obscens per a excitar a l’espectador que tan caracteritzen el gènere. Com tampoc s’hi aplica l’estúpida censura d’estratègics plans i obstacles que irònicament també caracteritzen el gènere. Tot és, senzilla i refrescantment natural. Si hi ha erotisme aquest està mostrat amb naturalitat, sense absurdes parafernàlies. Tal com és. I és bonic. És d’agrair que una escena sexual pugui semblar senzilla, tendre i bonica en una animació japonesa. Doncs normalment són enrevessadament complicades i exaltades amb una motivació que et treuen de qualsevol realisme possible. La naturalitat del sexe és un dels seus punts forts i per això he decidit triar aquesta imatge:

Que collons, en realitat me molava molt. És una gran escena…. Hos ho juro.

La historia avança sense preses, indagant en el passat turbulent dels protagonistes i en els problemes i discussions que aquests pateixen. La parella discuteix i es separa, però mai es deixa d’estimar, i sempre queda clar, saps que acabaran junts o moriran en l’intent. La resta només és el viatge. I és un viatge tranquil i molt disfrutable per aquells que tinguin la paciència per assaborir una bona obra, que es pren el seu temps.

També és important destacar-ne l’humor. A part d’un humor negre a vegades molt, a vegades gens subtil te un humor molt més senzill i simplista que alguns podrien acusar d’infantil però jo m’atreviria a afirmar tot el contrari. La sèrie te un humor madur i terriblement simplificat. I altre cop, l’humor madur és quelcom difícil de torbar en l’animació japonesa. Hi han poques excepcions en un gènere a vegades tan auto referencial, però quan n’hi han com en aquest cas, solen ser unes autentiques obres d’art. Encara que com en aquest cas, són obres d’art que solen passar desapercebudes pel públic general. I que en el cas que no ho fessin, estic bastant segur que no acavarien de convèncer a la majoria.

A part de no tenir problemes en mostrar un cos despullat, tampoc te problemes en mostrar un cos desmembrat. Això sí, tampoc s’esplaia innecessariament en la morbositat absurdament explicita que també pot caracteritzar a l’anime. És guia per una estètica més artística i abstracte. Si l’escena necessita causar l’impacte d’un cos desmembrat ho farà. Però si una simple esquitxada de sang és un recurs més adequat per la seqüència en concret també ho farà, doncs molt sovint és sobretot minimalista. La sèrie no te problemes en mostrar sang, en la que és una historia sanguinària. Però tampoc la mostra més del necessari. Això unit al seu estil de dibuix simplista i a “gargots” fa que encara que els enquadres siguin èxplicits, les escenes no puguin ser massa pertorbadores. Tot i això, crec que el seu humor negre i senzill sobre aquests afers complementa perfectament aquesta característica.

La subtrama que explica el passat de l’organització i l’origen dels protagonistes és també sublime. Amb un paral·lelisme ascètic que exemplifica la virtuositat de la sèrie per emprar els recursos literaris. Hi ha drama, tan en el passat com en el present. I és dramàtic. Però la historia sap donar-li el seu lloc sense deixar de transmetre un missatge optimista i somiador, romàntic.

Però com a bon anime d’acció que és un element clau són les batalles. Batalles d’espadatxins i robots contra monstres amb urpes i dens assedegats de carn, sang i sexe. Les batalles, seguint l’estil de la sèrie són senzilles i elegants, sense lluïments innecessaris ni combinacions impossibles en pos del lluïment dels personatges (encara que si de la simpàtica mascota de la serie). Les batalles són brutes, breus i letals, com ho solen ser les batalles a mort en el món real (que no en l’anime més generalista).

Finalment cal destacar als protagonistes. Tots terriblement senzills tal com l’estil de l’animació i terriblement profunds, tal com l’estil de la historia. No són personalitats complicades, són persones senzilles amb fortes motivacions i personalitats molt ben portades. Especialment podria destacar el contrapunt d’aquesta senzillesa que resulta l’estrambòtica personalitat i aspecte de l’antagonista principal que tot i que mai acaba un de fiar-se’n no es mostra com a tal fins als darrers episodis de la sèrie. Pel que fa a l’elecció de l’esbojarrat i excèntric final per al que aquest personatge respecta, no se si pensar que és una genialitat
o una anada d’olla d proporcions bíbliques. Durant el visionat de la sèrie a estones em semblava tan una cosa com l’altre. Al final, tota aquell embolic excèntric i incomprensible devia amagar segurament molts més missatges dels que he estat capaç de captar.

Finalment només em queda dir que m’alegro d’haver trobat una joia així en la cada cop més perduda en si mateixa animació japonesa. No obstant no puc dir que sigui una historia totalment recomanable, doncs estic molt segur que no seria del gust de tots. Així doncs recomanaria veure el primer episodi, impregnar-se de l’essència de la sèrie i tu mateix decidir si vols o no seguir endavant.

Kemonozume és postula com la millor animació que veuré aquest any.



Kill la Kill

“Kill la Kill” és una sèrie a la que li havia posat l’ull ja fa anys. El seu disseny m’havia cridat l’atenció i n’havia sentit alguna que altre cosa. Més enllà d’algun petit comentari no tenia gaire idea de que anava, per algun motiu em va semblar que era el moment de descobrir-ho. Ara ja ho se, i sincerament… M’ha decebut.

La sèrie no és dolenta. Sap el que vol fer i ho fa. I ho fa be a més, quasi magistralment diria. Simplement no m’agrada el que vol fer. Es passeja pels topics del Shonen com li dona la gana i ho fa be. Però tan topic és que la seva trama resulta previsible i desgraciadament, avorrida. El disseny i l’estil és espectacular, amb un simplisme elaborat. Traços senzills però perfectament estètics que saben on han de ser a cada moment. L’animació és molt bona, bruta quan ho vol ser, minimalista quan ho precisa i amb algun moment de detallisme necessari. L’estudi te un estil molt definit, colors vius, proporcions exagerades, dissenys caricaturitzats i una fresca absència de babositat(que no erotisme) en la seva animació. I tot ell encaixa perfectament amb la sèrie, li atorga una comicitat molt bona que lliga perfectament amb el seu sentit de l’humor i li concedeix un epiquisme perfectament acorde al l’orgull molón de l’anime. Però no n’hi ha prou.

Simplement… genial

El context és ridícul tal com pretén i l’humor entre innocent i pervertit. M’agrada la manera en que decideix parodiar l’echi que tan abunda en el gènere convertint-lo en una mena de nudisme tan natural que quasi deixa enrere el seu erotisme deixant al seu lloc una suau i simpaticona comèdia.

Mako, Mako, Mako, el millor de la serie.

I la Mako, amiga inseparable de la protagonista, resulta ser una de les millors secundaries humorístiques que he vist mai.Les seves intervencions són estel·lars i per a mi és sens dubte el millor de la sèrie.

Ara be, el seu epiquisme imposat. Amb les imponents presentacions grandiloqüents a la japonesa se’m fan pesades. I es potser una de les coses que més abunden a la sèrie. Entenc el propòsit i queda be les primeres 5 vegades, però a la sisena ja se’m feia pesat i a la cinquantena… Comprenc que les presentacions imponents amb lletres grans i entrades magistrals formen part de l’ideal heroic japonès, però aquí estan exagerades fins i tot per tractar-se d’un anime i és l’objectiu. Però sincerament és innecessariament exagerat i absurdament reincident.

La protagonista és un bon personatge, se’l dota de certa profunditat i te la típica actitud rebel i lluitadora tan característica del gènere (sense que hi falti la seva profunda depressió puntual on perd les esperances i es deixa apoderar per l’obscuritat fins que l’amiga/amant la fa tornar més forta que mai), però la seva lògica em sembla a vegades inconsistent i plagada d’incoherències tot i el marc absurd en el que viu.
 L’aparent antagonista principal fins que la sèrie decideix fer el seu sorprenent gir de guió que en realitat no ho és massa, compta també amb la típica personalitat freda imponent i indestructible de la clàssica antagonista sense escrúpols. Tot i que al meu parer aquesta és una personalitat molt més solida, ben construïda i desenvolupada. La resta d’antagonistes secundaris se’m fan tremendament avorrits i innecessaris. Se’ls presenta molt imponents i poderosos però al final mai arriben a sentir-se com un repte real. No arriben a ser gaire res més que argamassa amb la que emplenar la sèrie i donar context al seu humor. La seva antagonista final tot i tenir un disseny impressionant m’ha semblat també un pèl decebedora, folla i previsible, sense gens de profunditat. L’únic personatge rescatable és potser la granmodista. Que amb el seu aspecte loli i la seva personalitat psicopata-kawai capaç de burlar-se amb sarcàstica innocència de tot, dota a la sèrie d’un petit contrast que sincerament s’agraeix. La resta de secundaris com els pares de la Mako i de la mateixa protagonista compleixen perfectament el seu paper, essent tot i que completament plans, carismàtics i funcionals.

Les batalles, element insígnia del gènere, també m’han semblat avorrides. Buscaven ser somiques i impressionants, però no m’han semblat ni una cosa ni l’altre. Previsibles i poc creatives. O potser amb una creativitat absurda, però no en el sentit divertit que la sèrie pretenia.

 

M’ha costat seguir la sèrie. Soc conscient que el meu desagrad és majoritàriament fruit d’un gust personal i que l’absurditat i grandiloqüència mostrada a la sèrie poden fascinar a d’altres en lloc d’avorrir-los. Tot i que suposo que si m’ha motivat el suficient per acabar-la no pot pas ser dolenta. Tot i així Kill la Kill ha demostrat ser una petita decepció.