Devilman Crybaby

Els que em segueixin al blog sabran que d’entre les (poques) que tinc ressenyades la meva obra d’animació favorita és Kemonozume (veure ressneya). I que tenen a veure Kemonozume amb Devilman Crybaby? Doncs que comparteixen director. Tot i que considero molt important el seu treball no és quelcom en el que em fixi normalment quan miro un anime (a no ser que l’anime sigui One Piece i llavors em cagui en tot preguntant-me com una animació pot estar tan endimoniadament mal dirigida fins al punt que el manga (un dibuix estàtic) és exageradament més dinàmic en la seva acció que el propi anime (un dibuix dinàmic)). Però els que coneguin una mica de qui estic parlant sabran que el seu estil és inconfusible. Masaaki Yuasa és un director amb una fama considerable, d’aquells directors de culte amb una essència pròpia i una manera de fer tant particular que sembla que el que facin ells no tingui res a veure amb el medi que els envolta. El seu estil d’animació, allunyat de la tendència general, és imprecís i desdibuixat, deforma les proporcions i les formes per expressar. Per expressar el moviment, però també per expressar les emocions. Per expressar la transcendència, la informalitat, la tragèdia, la solemnitat. Yuasa empra la deformació com una eina expressiva d’una manera que només ell sap fer. Ja he parlat molt sobre les virtuts i el que m’agrada del seu estil d’animació a la ressenya de Kemonozume (enserio, l’heu de llegir), així que tampoc m’estendré molt més doncs aquella i aquesta comparteixen un estil pràcticament calcats.

La serie sap ser preciosa

La premissa és ben senzilla. Els dimonis, una espècie de paràsits que infecten als essers vius apoderant-se del seu cos i la seva consciencia, comencen a infectar els humans i pervertir la societat. Llavors és quan entra en joc un bondadós protagonista que al ser posseït per un dimoni aconsegueix conservar el seu cor i la seva humanitat, esdevenint un devilman, un humà amb cos i poders de dimoni que lluita contra els monstres per defensar la humanitat. La idea no és de fet, ni original. I no vull dir original en el sentit que sigui creativa, que no ho és, si no que es tracta d’una adaptació d’un reputat anime amb uns quants anys al darrere (la historia original és dels anys 70). És tracta doncs d’un remake de la història original? Una nova animació? Be, admeto que no conec a la obra original i que per tant desconec fins a quin punt se li assembla. Però tot i això m’atreviria a jutjar-ho com una reimaginació. Yuasa agafa una premissa senzilla per parlar de fons, sobre un tema complex. Pet que sí, trobo en algunes obres una gran diferencia entre la premissa que te la obra i el tema que tracta. Aquesta és una d’aquestes obres.

Però també sap ser grotesca

I quin és el tema tractat doncs? L’esser humà, la discriminació i l’odi. L’obra parla  de la humanitat, de la nostre crueltat i la nostre bogeria, de l’egoisme, de la gelosia, de la violència, del sexe. Però sobretot parla sobre el racisme, la intolerància i la por. Yuasa utilitza als dimonis per emmirallar a la humanitat, son un marc conceptual per permetre a l’home treure el més profund de si i demostrar qui son els autèntics dimonis. Per als dimonis el mal és el be. Ells actuen segons els seus propis criteris, la seva moralitat es basa en escampar el terror, així que ells, a la seva manera son ètics, son cívics. Però els humans, lliures d’escollir acaben triant sucumbir als horrors i causar la desgracia tot i anar en contra del seus valors. Maten, violen i discriminen sense pietat només per satisfer els seus propis anhels. Es humans son els autèntics dimonis. I Yuasa no ho podria deixar més clar. És quelcom que de fet diu explícitament durant l’obra, però ho diu en el moment adequat, no t’ho explica, ho exposa. He parlat moltes vegades de la sobrexplicació de la industria nipona. Yuasa és una de les excepcions a aquesta regla. Sense ser el més ambigu de tots, doncs les seves histories solen ser de fet força senzilles, amaga darrere de la senzillesa una profunditat de complexos, que no intricats, dobles significats. Igual que els dimonis no representen el mal, si no sols un mirall de nosaltres mateixos, la trama no representa a la historia, si no un marc per exposar-la.

En una sola paraula definiria com el tema central de l’obra l’existencialisme de l’espècie humana. La futilitat de la vida es mostra aquí en tot el seu esplendor artístic amb una cruesa directa i lacerant. Aquesta és una obra directe. Tot i el seu missatge filosòfic i la seva interpretació metafòrica. Tot i que l’obra en sí és una immensa al·legoria que s’ha d’interpretar. La sèrie és directe i contundent. No s’està per floritures ni precaucions innecessàries. Si necessita ser violenta és violenta, si necessita ser sexual és sexual. No es limita a si mateixa ni es talla en res  per expressar amb total llibertat. Però a l’hora no s’excedeix en la seva exposició, no és mai gratuïta, sempre tot te un sentit i un propòsit. L’anime avui en dia peca en general de ser molt gratuït a l’hora que contingut, aquesta sèrie és tot el contrari. Mentre que la tendència actual és la de retallar tota violència i sexe properament a l’èxplicit possible mentre que a l’hora sobreexposa insinuacions banals i gratuïtes d’aquest sense cap sentit més que una morbositat decadent per una seqüència allunyada de qualsevol significat dins la historia o en el missatge d’aquesta, aquesta sèrie prescindeix d’ensenyar qualsevol cosa que no necessiti ensenyar mentre que ensenya sense limitar-se i amb total explicitat tot el que li pugui ajudar a transmetre el seu missatge. I es que vivim en un mont violent, avocats al desastre. Obsessionats pel plaer, el sexe, les drogues, amagant la violència que duem dins sota les formes que la societat ens imposa, som dimonis amb pell d’humans, sols que els dimonis al menys son sincers.

Aquesta animació ha deixat flipant a tot deu, no soc l’excepció

El guió és senzill però implacable, es vasa sovint en els silencis i en l’art visual per a expressar (enlloc de ser bonic amb lo visual però expressar únicament amb els diàlegs com fan algunes obres), omplint la pantalla d’interpretacions sobre la naturalesa de l’home. És en detalls com en les profundes i reflexives cançons de rap que sonen en cada episodi  (en japonés sonen tan genial, em dona la sensació que siguin cançons reals, no escrites per a una sèrie), que emanen el fulgor priscil d’una protesta social punyent i afilada que desemmascara sense pietat la brutícia de la nostre societat, on es veu quan realment cuidada està la producció. El que detalls tant petits com una cançó de rap que podria ser qualsevol ximpleria puguin analitzar-se de forma indubtable com a art per si sol son la mena de detalls que et fan indubtable que et trobes davant una obra mestre.

És massa

No em desfaré en gaires paraules més. Aquesta és simplement una obra que un ha de veure per si mateix. Una mena d’expressió pura i directe que apel·la amb brutalitat als sentiments que vol evocar amb una simplesa lacerant. Tot en aquesta obra serveix al propòsit últim d’expressar i explorar  aquests sentiments existencialistes sobre la naturalesa de l’esser humà. La obra no te por a fer el que faci falta fer per tal d’arribar a on vol arribar així que avança arrasant amb tot. Destruint les convencions que faci falta.

I també sap ser brutalmet poetica

Aquest és un anime molt poc anime. Tots en aquest director ho son. Però aquí és més curiós que mai per que l’anime és en certa manera un homenatge a un dels clàssics més veterans de l’anime (per que si, tot i tenir el mateix títol i ser una reimaginació jo diria que cal identificar-les com dues obres a part (aviso que no he vist l’original i no crec que ho faci) i que la funció d’aquesta revisió és més homenatjar les possibilitats que l’anime pot oferir i mostrar-nos el camí de totes les que podria oferir si volgués). Així doncs tot i ser una obra que considero imprescindible sense dubtar-ho. No és una obra que recomani d’especial manera als fanàtics de l’anime. De totes maneres ells ja la veuran. És una obra que recomano a tothom sense falta, però especialment a aquells enamorats de l’existencialisme decadent i la poesia fatalista sobre el destí de la humanitat. Potser especialment també a aquells que fa temps van veure anime i que sense saber per que van deixar de fer-ho. Per que els portarà records d’allò que van ser a l’hora que els transportarà a un món completament nou. En qualsevol cas, l’has de veure.

Crec que es podria treure un curs de composició visual d’aquesta imatge

Deixa un comentari: