La plaça del Diamant

És difícil parlar d’un clàssic. És difícil per que s’ha escrit tant i s’ha dit tant sobre ell que… que puc dir jo que realment tingui rellevància? L’única opció sostenible em sembla és oblidar-te d’aquest punt i ressenyar-lo com si fos un llibre qualsevol, un llibre desconegut i preciós que el món encara no ha descobert. Però és fa difícil oblidar que és un clàssic, per que se’n respira l’aroma, una mena d’aroma a altres temps que fa que tot i el temps passat la validesa del seu missatge prevalgui reafirmant així la seva excel·lència. Suposo que un clàssic és aquell que és tan bo que no envelleix amb el pas del temps. Però potser tot això només són disbarats.

Que dir doncs de l’obra més recordada de Mercè Rodoreda, potser l’autora més significativa de la literatura catalana, que es compta en la cúpula dels autors més reconeguts de la nostre literatura? M’agradaria dir que com moltes obres l’excés de fama les porta a una sobrevaloració que les carrega inevitablement de decepcions. No és el cas. Però com que és la meva ressenya, parlaré una mica de mi.  La plaça del diamant resulta ser una obra que no em perdonava no haver llegit abans especialment per un motiu en concret. I aquest motiu és la plaça del diamant, no el llibre, si no la plaça. La plaça en qüestió resulta ser la meva plaça preferida de Barcelona. Suposo que per que tampoc soc molt aficionat a explorar les places de la ciutat comptal. El motiu d’aquesta preferència resideix en l’estàtua que l’engalana, en motiu de la pel·lícula i per tant de la mateixa historia que al llibre es narra. A la plaça també hi han refugis antiaeris amb visita guiada, amb estremidors testimonis reals dels fets gravats en la paret, a més d’alguns fragments del llibre que resultaran poc significatius si no l’has llegit abans. Però el que a mi em fascina és l’estàtua. I em fascina perquè trobo en ella una potencia expressiva a vegades aclaparadora, viu tan carregada de metàfores visuals en la seva composició que em fascina les múltiples lectures que un li pot donar. És una estàtua que em fa divagar i em porta a reflexionar sobre les la polifacètica mirada a l’art que pot ser mil coses en mil moments. Em posaria a desgranar la descripció d’aquesta estàtua, però m’ocuparia prou pagines per dedicar-li una entrada a part, a més prefereixo que la visiteu per vosaltres mateixos.

L’edició que jo vaig llegir incloïa un postfaci que també vaig llegir. Mai m’han cridat massa l’atenció aquesta mena de comentaris, però vaig pensar que no podia criticar-los sense haver-ne llegit cap. I el resultat ha estat decebedor. Tot i que sí vaig trobar molt interessants les cartes que s’avien intercanviat amb l’autora durant la creació del llibre i els punts de vista i reflexions que també s’hi adjuntaven (això em va valdre molt la pena). L’anàlisi del llibre em va sembla una porqueria. No és que sigues erroni , de fet estava d’acord en la gran majoria i només en desacord en algunes conclusions que no deixaven de ser un punt de vista. El problema el veia en el que ressaltava i com ho ressaltava i per conseqüència el que ignorava i com ho ignorava. Sentia que la lectura critica d’aquesta opinió ressaltava detalls que no tenien una importància tan notòria com d’altres que s’ignoraven per complet. Em va faltar que es parlés del masclisme evident de la societat d’aquella època i per tant del feminisme com a mínim per contraposició que la figura femenina de la protagonista sobrevivint en aquell món desolat representa. Però potser soc jo que hi vull evocar una perspectiva massa moderna o massa meva. Potser soc jo  i l’obra tenia grans coses a oferir que jo no he sabut apreciar.

Mercè Rodoreda

Parlaré doncs de masclisme. Com no costarà gaire deduir jo soc un home. I com a tal no he sigut víctima de la discriminació de gènere, no al menys des de baix. I sol resultar més difícil adonar-te de la gravetat de l’assumpte des de dalt. Així doncs jo no he estat menyspreat ni maltractat pel meu sexe, no he patit els abusos del masclisme, fins i tot segurament n’he format part amb inevitable inconsciència. Soc un home i això em condiciona. He rebut certa educació inconscient, d’educadors també inconscients. Però no està en les nostres mans si no adonar-nos del que passa al nostre voltant. El canvi només està en nosaltres.  En definitiva, al no esser una dona, no he viscut el que significa esser discriminat per esser una dona. I tot i que puc simpatitzar i comprendre en cert grau la profunditat d’aquest mal tracte no l’he viscut amb la seva profunditat. On vull arribar és que tot i aquests elements condicionants el que he vist en aquest llibre m’ha fet sentir molt malament, no com a home o com a dona, si no com a persona. M’ha fastiguejat per que m’he identificat amb una protagonista que com jo, és una persona. I el fet que tractin així a una persona em sembla força inhumà. Se que això és una senyal positiva de que els temps han canviat, que les coses no son tan dolentes com abans, que al menys ens adonem d’una discriminació de la que llavors ni tan sols érem conscients. Però tot això no te importància mentre llegeixes aquestes pagines, per que llavors és real, llavors és a tu a qui t’estan fotent una pallissa per haver-te comprat un vestit amb els teus diners sense el seu consentiment. Que una persona tracti a un altre persona així, sigui pel motiu que sigui és denigrant (per cert denigrant és una paraula racista, ja que vol dir literalment convertir-se en negre i que convertir-se en negre sigui denigrant és denigrant. Paradoxes del llenguatge). El llibre parla d’una dona oprimida sense saber-ho en un món que l’oprimeix sense saber-ho afligida per causes majors que ni entén ni pot controlar. Al final però el llibre capitula amb un raig d’esperança tot i que no sense advertir que el canvi no és senzill. La protagonista aconsegueix viure en un escenari on és respectada i estimada com a individu i engendra una descendència que tot i que veure’s arrossegada encara per moltes desigualtats s’encamina clarament un pas més a prop de la igualtat. S’endevina en la filla de la protagonista una dona forta i independent que tot i acabar també casada amb un home que la societat jutgi com a moralment superior viu clarament un pas més a prop de l’empoderament necessari per poder emprar algun dia la paraula igualtat.

Però sens dubte el millor del llibre, o el que a mi millor m’ha semblat és la seva narrativa. Aquesta novel·la te una forma màgica de narrar que no havia vist mai abans i que dubto que torni a veure mai tan ben implementada. L’autora empra la unió entre un narrador impersonal que narra amb fredor externa tot el que succeeix a la protagonista amb pinzellades d’una visió personal i poètica que s’endinsa en metàfores a vegades descabellades per transmetre sentiments on les descripcions no arriben. La màgia viu en que la nostre protagonista narra els successos en primera persona, però a l’hora ho fa com si ella no hi fos present, com si la quotidianitat l’allunyés de la realitat i posés una pantalla que els separa i els aïlla i  a l’hora. Per altre banda s’apropa a si mateixa (que no als fets) amb una sensibilitat feridora emprant poètiques metàfores que arriben a l’anima. La gracia d’aquesta narrativa és que al ser tan apersonal, no et narra res, no et diu que sent la gent ni t’explica per que fa el que fa, només et guia per una quotidianitat apàtica que viu lluny de la tragèdia que realment es viu, i tot i això, tot i ser fred i no explicar-te res, d’alguna manera aconsegueix expressar-t’ho tot. En aquesta contraposició viu el mestratge, com Rodoreda aconsegueix explicar-ho tot sense explicar-te res, fer-te saber com es senten els personatges, com d’intensament pateixen, sense parlar-te mai dels seus sentiments, sens posar-te mai dins els seus caps. Només llegeixes com pinten, parlen, cuinen, però tot i així t’hi endinses, els coneixes ben endins. Molt més endins potser del que aconsegueixen la majoria d’obres que t’ho expliquen bellament. Rodoreda aconsegueix sense explicar-te res, que ho entenguis tot. I si això no és una genialitat ja em diràs que ho és. Aquest fet, el que una narrativa tan juxtaposada al missatge pugui explicar-lo amb més intensitat del que podria fer-ho qualsevol altre és el que més em fa posar els pels de punta en aquesta novel·la. I sense cap mena de dubte el que més me n’ha agradat.

Un dels elements que més gracia em van fer durant la lectura del llibre és com la protagonista no percep en absolut l’existència de la guerra. És quelcom que està allà, ho intueixes, ho dedueixes. Però ella mai en parla, mai t’ho explica. Els seus problemes del seu dia a dia no tenen res a veure amb la guerra, no fins que aquesta li arranca el marit de les mans. Però el conflicte deu estar en el seu zenit que la novel·la encara no ha esmentat la paraula guerra. Per que per a la Natalia (em nego a anomenar-la amb un nom imposat pel capritx d’un home que l’empara per apoderar-se’n), la guerra no existeix. Per a ella la guerra és una cosa que fan els homes i amb el que ella no te res a veure, una mena de metàfora afilada sobre la futilitat de la violència. Per a la Natalia no existeix la guerra, existeix la fam, i la mort i la desesperació. Però que és la guerra? Ella no sap que son franquistes o republicans, no entén de república com tampoc entén de feixisme. Ella només te una casa, un marit, uns nens, una vida. No te més, no vol més, tampoc sap que pugui haver-hi més. És un exemple descarnadament innocent de la realitat d’aquells temps. On milers de dones es quedaven a casa perplexes sense saber que estava passant mentre que uns homes també ingenus marxaven a combatre en el seu nom i el de la llibertat, tot i que ni elles ni la llibertat sabien exactament per que es combatia ni quin sentit tenia tot allò. Suposo que sense saber-ho, tenien raó. Cap sentit. Aquesta futilitat em sembla tan ben expressada, altre cop precisament sense dir-ne res. Que no puc si no aplaudir amb llàgrimes (metafòriques i no) als ulls.

Hi ha moltes coses més de les que parlar. Les novel·les clàssiques tendeixen a ser lentes i pesades, amb una acció pausada on no passa res fins al final. Un recurs que serveix per explotar al màxim l’expressivitat d’aquest i realçar-ne la intensitat. I tot i que aquest llibre no n’és l’excepció, a l’hora no paren de passar coses allunyant-se de la pesadesa característica que altres títols similars sí podrien tenir. Mai he estat un especial amant dels clàssics, tot i que sempre m’han agradat quan un m’ha caigut a les mans. Tot i això, pocs he llegit com aquest. No dubto en dir que és un dels millors llibres que he llegit. Envejo la seva narrativa. M’impulsa a desitjar esser capaç de crear art així amb les paraules. Em fa sentir petit. Però m’alegra que existeixin al món obres tan elevades, obres tan inassolibles. Per que algú un dia les va assolit. Per que no podria tornar a passar? Podria desgranar la trama, però crec que no és el més important d’aquesta novel·la. Podria analitzar, realçar i admirar les figures i símbols que s’hi presenten, o analitzar la cruesa històrica que narra amb mirada fidedigne els temps del passat. Però no en soc un expert i n’hi ha masses com per parar-s’hi. Així doncs, aquí amb quedo, abans d’abarcar més del que pugui sostindré, si és que no ho he fet ja. Podria dedicar-li milers de paraules més. Però per això ja teniu el llibre. Llegiu-lo.

Suposo que no cal dir-ho. Però considero a la novel·la un indubtable imprescindible. Per masses raons com per enumerar-les. No obstant potser no el recomano a tothom, tot i creure que tothom l’hagués de llegir (al menys tot català, és bo conèixer la nostre historia. És bo fer-ho des d’una perspectiva tan intima). Potser per aquells que arruguin el front davant la paraula clàssic aquest no és el millor llibre. Per que com el gaudiràs si ja el comences pensant que no t’agradarà? Si no aconsegueixes veure el que la fa preciosa, no serà preciosa en absolut. És el màgic de la mirada, que està en els ulls de  cada un. A qui el recomano doncs? A tots els que els apassioni llegir i per algun motiu no l’hagin llegit encara. A tots els que els hagin captivat les meves paraules. A tots els que estiguin disposats a començar aquest llibre sense una ganyota a la cara. Si l’abraces, la plaça del diamant no et decebrà.

Devilman Crybaby

Els que em segueixin al blog sabran que d’entre les (poques) que tinc ressenyades la meva obra d’animació favorita és Kemonozume (veure ressneya). I que tenen a veure Kemonozume amb Devilman Crybaby? Doncs que comparteixen director. Tot i que considero molt important el seu treball no és quelcom en el que em fixi normalment quan miro un anime (a no ser que l’anime sigui One Piece i llavors em cagui en tot preguntant-me com una animació pot estar tan endimoniadament mal dirigida fins al punt que el manga (un dibuix estàtic) és exageradament més dinàmic en la seva acció que el propi anime (un dibuix dinàmic)). Però els que coneguin una mica de qui estic parlant sabran que el seu estil és inconfusible. Masaaki Yuasa és un director amb una fama considerable, d’aquells directors de culte amb una essència pròpia i una manera de fer tant particular que sembla que el que facin ells no tingui res a veure amb el medi que els envolta. El seu estil d’animació, allunyat de la tendència general, és imprecís i desdibuixat, deforma les proporcions i les formes per expressar. Per expressar el moviment, però també per expressar les emocions. Per expressar la transcendència, la informalitat, la tragèdia, la solemnitat. Yuasa empra la deformació com una eina expressiva d’una manera que només ell sap fer. Ja he parlat molt sobre les virtuts i el que m’agrada del seu estil d’animació a la ressenya de Kemonozume (enserio, l’heu de llegir), així que tampoc m’estendré molt més doncs aquella i aquesta comparteixen un estil pràcticament calcats.

La serie sap ser preciosa

La premissa és ben senzilla. Els dimonis, una espècie de paràsits que infecten als essers vius apoderant-se del seu cos i la seva consciencia, comencen a infectar els humans i pervertir la societat. Llavors és quan entra en joc un bondadós protagonista que al ser posseït per un dimoni aconsegueix conservar el seu cor i la seva humanitat, esdevenint un devilman, un humà amb cos i poders de dimoni que lluita contra els monstres per defensar la humanitat. La idea no és de fet, ni original. I no vull dir original en el sentit que sigui creativa, que no ho és, si no que es tracta d’una adaptació d’un reputat anime amb uns quants anys al darrere (la historia original és dels anys 70). És tracta doncs d’un remake de la història original? Una nova animació? Be, admeto que no conec a la obra original i que per tant desconec fins a quin punt se li assembla. Però tot i això m’atreviria a jutjar-ho com una reimaginació. Yuasa agafa una premissa senzilla per parlar de fons, sobre un tema complex. Pet que sí, trobo en algunes obres una gran diferencia entre la premissa que te la obra i el tema que tracta. Aquesta és una d’aquestes obres.

Però també sap ser grotesca

I quin és el tema tractat doncs? L’esser humà, la discriminació i l’odi. L’obra parla  de la humanitat, de la nostre crueltat i la nostre bogeria, de l’egoisme, de la gelosia, de la violència, del sexe. Però sobretot parla sobre el racisme, la intolerància i la por. Yuasa utilitza als dimonis per emmirallar a la humanitat, son un marc conceptual per permetre a l’home treure el més profund de si i demostrar qui son els autèntics dimonis. Per als dimonis el mal és el be. Ells actuen segons els seus propis criteris, la seva moralitat es basa en escampar el terror, així que ells, a la seva manera son ètics, son cívics. Però els humans, lliures d’escollir acaben triant sucumbir als horrors i causar la desgracia tot i anar en contra del seus valors. Maten, violen i discriminen sense pietat només per satisfer els seus propis anhels. Es humans son els autèntics dimonis. I Yuasa no ho podria deixar més clar. És quelcom que de fet diu explícitament durant l’obra, però ho diu en el moment adequat, no t’ho explica, ho exposa. He parlat moltes vegades de la sobrexplicació de la industria nipona. Yuasa és una de les excepcions a aquesta regla. Sense ser el més ambigu de tots, doncs les seves histories solen ser de fet força senzilles, amaga darrere de la senzillesa una profunditat de complexos, que no intricats, dobles significats. Igual que els dimonis no representen el mal, si no sols un mirall de nosaltres mateixos, la trama no representa a la historia, si no un marc per exposar-la.

En una sola paraula definiria com el tema central de l’obra l’existencialisme de l’espècie humana. La futilitat de la vida es mostra aquí en tot el seu esplendor artístic amb una cruesa directa i lacerant. Aquesta és una obra directe. Tot i el seu missatge filosòfic i la seva interpretació metafòrica. Tot i que l’obra en sí és una immensa al·legoria que s’ha d’interpretar. La sèrie és directe i contundent. No s’està per floritures ni precaucions innecessàries. Si necessita ser violenta és violenta, si necessita ser sexual és sexual. No es limita a si mateixa ni es talla en res  per expressar amb total llibertat. Però a l’hora no s’excedeix en la seva exposició, no és mai gratuïta, sempre tot te un sentit i un propòsit. L’anime avui en dia peca en general de ser molt gratuït a l’hora que contingut, aquesta sèrie és tot el contrari. Mentre que la tendència actual és la de retallar tota violència i sexe properament a l’èxplicit possible mentre que a l’hora sobreexposa insinuacions banals i gratuïtes d’aquest sense cap sentit més que una morbositat decadent per una seqüència allunyada de qualsevol significat dins la historia o en el missatge d’aquesta, aquesta sèrie prescindeix d’ensenyar qualsevol cosa que no necessiti ensenyar mentre que ensenya sense limitar-se i amb total explicitat tot el que li pugui ajudar a transmetre el seu missatge. I es que vivim en un mont violent, avocats al desastre. Obsessionats pel plaer, el sexe, les drogues, amagant la violència que duem dins sota les formes que la societat ens imposa, som dimonis amb pell d’humans, sols que els dimonis al menys son sincers.

Aquesta animació ha deixat flipant a tot deu, no soc l’excepció

El guió és senzill però implacable, es vasa sovint en els silencis i en l’art visual per a expressar (enlloc de ser bonic amb lo visual però expressar únicament amb els diàlegs com fan algunes obres), omplint la pantalla d’interpretacions sobre la naturalesa de l’home. És en detalls com en les profundes i reflexives cançons de rap que sonen en cada episodi  (en japonés sonen tan genial, em dona la sensació que siguin cançons reals, no escrites per a una sèrie), que emanen el fulgor priscil d’una protesta social punyent i afilada que desemmascara sense pietat la brutícia de la nostre societat, on es veu quan realment cuidada està la producció. El que detalls tant petits com una cançó de rap que podria ser qualsevol ximpleria puguin analitzar-se de forma indubtable com a art per si sol son la mena de detalls que et fan indubtable que et trobes davant una obra mestre.

És massa

No em desfaré en gaires paraules més. Aquesta és simplement una obra que un ha de veure per si mateix. Una mena d’expressió pura i directe que apel·la amb brutalitat als sentiments que vol evocar amb una simplesa lacerant. Tot en aquesta obra serveix al propòsit últim d’expressar i explorar  aquests sentiments existencialistes sobre la naturalesa de l’esser humà. La obra no te por a fer el que faci falta fer per tal d’arribar a on vol arribar així que avança arrasant amb tot. Destruint les convencions que faci falta.

I també sap ser brutalmet poetica

Aquest és un anime molt poc anime. Tots en aquest director ho son. Però aquí és més curiós que mai per que l’anime és en certa manera un homenatge a un dels clàssics més veterans de l’anime (per que si, tot i tenir el mateix títol i ser una reimaginació jo diria que cal identificar-les com dues obres a part (aviso que no he vist l’original i no crec que ho faci) i que la funció d’aquesta revisió és més homenatjar les possibilitats que l’anime pot oferir i mostrar-nos el camí de totes les que podria oferir si volgués). Així doncs tot i ser una obra que considero imprescindible sense dubtar-ho. No és una obra que recomani d’especial manera als fanàtics de l’anime. De totes maneres ells ja la veuran. És una obra que recomano a tothom sense falta, però especialment a aquells enamorats de l’existencialisme decadent i la poesia fatalista sobre el destí de la humanitat. Potser especialment també a aquells que fa temps van veure anime i que sense saber per que van deixar de fer-ho. Per que els portarà records d’allò que van ser a l’hora que els transportarà a un món completament nou. En qualsevol cas, l’has de veure.

Crec que es podria treure un curs de composició visual d’aquesta imatge

The End of the F***ing World

Fa pocs dies em vaig fer Netflix. I rere acabar la molt recomanable novetat de Altered Carbon (que tot i haver-me encantat no crec que ressenyi) em vaig posar a buscar que veure a continuació. Volia alguna cosa més lleugera i anodina que la ja esmentada i tot i que tenia un grapat de series amb les que em volia posar cap semblava ser exactament el que buscava. Va ser llavors quan vaig topar-me amb aquest títol d’aire gamberro i transgressor, cosa que no m’inspirava una obra de qualitat, si no més aviat un títol gamberro, amè i sense massa transcendència. Quan el transgressor s’ha convertit en amè i intranscendent? Potser és deu a que les lluites socials a les nostres vides estan en boca de tots però en mans de ningú. Que parlem i opinem (com de fet estic fent ara) però no actuem, ens quedem en la nostre comoditat fent veure que fem alguna cosa quan de fet només ens queixem des del sofà. Potser per això el transgressor ja no és transgressor, per que ja no transgredeix, és normal, és la moda, és potser fins i tot hipòcrita.

La sèrie està basada en una novel·la gràfica i en certa manera es nota, és nota en la narrativa. La seva manera de narrar veu directament de la d’un còmic. I estranyament, aquí en concret, això no perjudica a la obra. Per que tot i que la narrativa hi veu, la narrativa visual, la cinematografia no ho fa tant. Potser em poso a jutjar valors dels que no conec gaire i que no acabo de comprendre. Però és la sensació que tinc. La sèrie és poderosa visualment, aprofita el concepte de moviment per transmetre la quotidianitat amb un fluir sossegat. Per que no és una historia de Hollywood trepidant i plena d’acció, va al seu ritme, tranquil·lament, com la vida.

L’aire que es respira veient aquesta sèrie és com el d’una pel·lícula independent. Una mena d’essència pròpia. Una historia senzilla però profunda explicada amb personalitat i defugint una mica el tarannà de la comercialitat cinematogràfica. I no és estrany que m’hi recordi doncs la sèrie te 8 episodis de uns vint minuts. No costa trobar pel·lícules més llargues. Per que fer doncs una sèrie i no una pel·lícula? Podries fins i tot podries agafar la obra i projectar-la seguida com si d’una peli es tractés. Podries. Però el ritme no està construït per això. La obra es pren el seu temps per créixer, avança tranquil·lament sense precipitar-se per anar al final. Cada episodi es un petit passet que t’hi acosta, però realment gaudeixes pausadament sense que importi quin és el destí, gaudeixes del camí. Potser la clau està en no veure-la amb presses, deixar passar el temps, deixar-te descansar entre capítols (tot i que de fet jo m’he l’he vist pràcticament d’una tirada), per no sols assaborir el ritme si no sincronitzar-t’hi d’una manera que una trepidant visió sense interrupcions no podria permetre’t.

I tot i això he de dir que els primers episodis no em van agradar especialment. Vaig mirar-los amb una mena d’intercadència, emulant potser el que n’esperava. Sí, la trama era suggerent, podia oferir molt. Però estem farts de propostes interessants que no arriben enlloc. Sí, la narrativa era peculiar i tenia un aire únic. Però a vegades la peculiaritat es converteix en una formula que es retroalimenta degenerant en un producte buit que només te de substancia el que algun dia va fer gracia. Seguia mirant la sèrie per que no estava malament i em feia mandra buscar alguna cosa. Seguia avançant per que era curiosa i d’entrada anava cap a alguna banda. Però quantes series coneixem que comencen anant cap a algun lloc i després es dediquen a viure la seva longitud donant voltes interminables sobre la raresa del concepte per donar lloc al drama o a l’humor per anar finalment a un final per al que el viatge ha estat intranscendent? Potser m’estic posant massa crític, però crec que això és bo. Per que la serie m’ha fet veure i reflexionar sobre coses que potser no estan be en la manera de fer establerta, cosa que ella és clar, feia diferent. La sèrie no te presses, sí. Però no per això dona voltes sense sentit. Va directe cap al final i mai hi deixa d’apuntar per explicar una historia secundaria sense pes en el que ens vol explicar.  Per que sí, tot i mirar-me-la al principi amb desgana és una sèrie que sense adonar-me’n m’ha anat atrapant capítol a capítol, posant-me dins el seu món i fent-me entrar dins la seva manera de pensar, encarinyant-me amb uns personatges que d’entrada semblaven exageracions de la peculiaritat de l’individu i que acaben essent no sols entranyables si no reals. Per explotar en un final que m’ha fet viure amb intensitat cada segon del seu metratge. I tot i no haver-me convençut d’entrada puc dir al final del viatge que és una de les millors propostes audiovisuals que he tingut el plaer de gaudir.

La premissa és senzilla. Tenim a dos personatges que no encaixen. Una noia que no està còmode si no passa alguna cosa, que necessita tapar el seu silenci amb actes sovint esbojarrats per amagar la intercadència de la seva existència. Un noi silenciós i reservat que autodenominat psicòpata estudia a la humanitat amb fredor mentre fantasieja amb cometre l’assassinat perfecte. Un dia la noia s’acosta al noi raret que és diferent a la resta, com ella. No suporta l’absurd d’un món on la noia que tens al davant t’envia un missatge de text en comptes de dir-te el que et vulgui dir amb les eines orals que la naturalesa ha estat a be de donar-nos. Així que se li acosta i el provoca. Per que és així, per que necessita provocar a tothom, per que no està còmode quan no passa res i necessita generar conflicte. I ell veu en aquesta una oportunitat per perpetrar la seva fantasia. Així que ambdós s’embarquen en una relació d’auto descobriment, fent veure que es volen l’un a l’altre quan només persegueixen els seus fins. Ella tapar el seu silenci, i ell estendre el seu. Així que en un cabal d’esdeveniments que només aquesta noia esbojarrada podria provocar, es fuguen de casa per embarcar-se en un viatge que els portarà per raons varies a fugir de les forces de la llei i trobar l’un en l’altre allò que els faltava.

Be, potser tal com i ho he dit no sembla tan senzill. Però crec que és important recalcar en que no és només la historia d’un psicòpata que fa veure que s’enamora d’una noia per matar-la i com viuen peripècies junts. Era el que jo n’esperava, el que em temia. Una comèdia negra que fa bromes continues sobre la irònica situació d’un psicòpata que fingeix estar enamorat per perpetrar el seu assassinat veient-se interromput per la bogeria de la dona que fingeix estimar sense arribar a enlloc realment. Només bromes sòrdides sobre la mort i reflexions puntuals en trames episòdiques enfocades en la comèdia. I tot i que hi ha molta comèdia negra. La sèrie és un drama existencial. Un drama bastant fotut. Que reflexiona seriosament i amb profunditat sobre aquells individus que estan perduts i incomplets i viuen en un món buit, en un món que no va enlloc.

Potser el més extraordinari de la sèrie és l’evolució de la relació entre ambdós protagonistes. Per que passa a ser una situació surreal i estrambòtica a ser la cosa més entranyable, propera i especial que et puguis imaginar. I ho fa amb una naturalitat tal que no te n’adones fins que tot s’ha acabat. Et preguntes quan es van girar les coses, on va ser el punt d’inflexió.  I és fa difícil de dir. Pots dir quan va ser el punt d’inflexió que els va obligar a canviar d’actitud. Però quan va ser que els seus sentiments van passar de ser un: vale, això servirà per tapar la meva soledat; a un: em complementes. Tot és tan orgànic i bonic que em fa estremir, envejant la capacitat narrativa de la que la sèrie ha fet gala per exposar-ho. Per que a més passa d’un sòrdid humor negre que fa que no et prenguis res seriosament a un drama intens i reflexiu que t’arriba a l’anima. O que al menys a mi m’hi ha arribat.

Tot i això crec que no soc el que més podria gaudir del metratge. Per que són persones peculiars que no encaixen. I crec que soc força peculiar, i potser no encaixo massa en molts aspectes, però no de la forma que ho fan ells. Tot i acabar per viure els seus conflictes com a propis, mai m’he identificat amb cap d’ambdós protagonistes. En primer lloc per que els seus dubtes existencials viuen molt lluny dels meus. I en segon lloc per que son adolescents i és quelcom amb el que per desgracia o per sort ja no em sento identificat. Però no és dolent, en aquest cas, que es tracti de dos adolescents. Per que son adolescents reals. Joves inexperts que actuen com si sabessin el que fan sense saber que fan en absolut la majoria del temps. Per als que els sembla vital demostrar que son algú, en lloc de ser-ho. No crec haver explicat això últim amb la complexitat i eficàcia que pertoca, però espero haver-me fet entendre. En definitiva son adolescents reals, que tot i que molt peculiars denoten un comportament propi del que representa que són. I per això crec que aquesta sèrie agradarà més encara a aquells que en aquesta edat, visquin conflictes similars i es puguin sentir identificats amb les peculiaritats que aquests personatges presenten. Per a tu, que et sents estrany i diferent i avorreixes el món que et rodeja, potser aquesta sèrie pugui ficar-se’t ben dins teu i ajudar-te a descobrir el món.

A banda de la trama d’ambdós adolescents  podríem dir que n’hi ha un altre al seu temps dividida en varies. I és la trama de la investigació policial que els busca.  En aquesta podem viure la tragèdia dels pares que viuen els seus fills desapareguts. On s’emmirallen ambdues famílies. Per un costat una família destrossada per la tragèdia amb un pare sol que riu per alegrar al seu fill i que l’estima amb tot el seu cor, un pare que tot i estar en la pitjor situació somriu per a ell i li desitja el millor. Per l’altre tenim a la família perfecte, família que ni tan sols s’inmuta per la desaparició de la seva filla per que la mare viu oprimida en la relació abusiva d’un segon marit, fent veure que és feliç en la família perfecte només per que de cares enfora formen una imatge bonica. Per un costat tenim una família que tot i no tenir res, somriu i estima i per l’altre una que tot i tenir-ho tot, només viu en la misèria. Una dicotomia excelsa que reflexiona sobre el concepte de família i explora quin és l’autèntic significat de ser mare o pare.

Però molt més interessant és la historia personal que envolta a les dues investigadores que porten el cas. Per que sí, son dues dones. I no només son dues dones. Son dues dones que se senten atretes per les dones. I no només això, si no que una d’elles pertany a un grup ètnic minoritari (o és negre). I per si fos poc, cap de les dues encaixa amb els estrictes ideals de bellesa comercials.  Semblaria que la historia s’esforça per ser inclusiva i tolerant i que al final tot perd la gracia per que ho fa tan deliberadament que deixa de ser inclusiu per a assenyalar. Però no. Tot és tan… natural. No hi ha presses. Ni tan sols hi penses que son diferents. Se les veu tan reals i coherents que quasi penses que està passant de debò i tu simplement mires. És una historia… que ni tan sols és d’amor, ni de sexe. És simplement una historia entre dues companyes de feina. On cada una representa una filosofia respecte al que ser un agent d ela llei significa. Reflexionant així sobre si la policia està allà per ajudar al civil o obligar-lo a complir la llei. Si està allà per protegir-nos i donar-nos la mà, o per portar-nos fins a l’abisme. Mostra ambdues cares, i hi aprofundeix prou com per obligar-te a reflexionar fins a quin punt un es pot implicar personalment en el que fa quan està de servei. Però més important que això, són adorables. Trobo als personatges tan verídics i humans, tan reals i tangibles que fa estremir. Com he dit no hi ha sexe ni historia d’amor, només un alguna cosa entre ambdues que es fa evident però no va més enllà. I no per que la sèrie no gosi, si no per que a vegades la vida és així. A vegades tenim histories que es queden a mitges i no arriben enlloc. I a vegades això està be.

Volia comentar, abans d’acabar, com la sèrie tracta els petons. Normalment a les pel·lícules els petons són apassionats i perfectes. Fins i tot entre adolescents inexpertes i tímids quan arriba el moment de la veritat el petó és perfecte. A vegades hi ha un mal petó per trencar el gel i donar lloc a la comèdia, però després el següent ja és perfecte. Aquí… be. El sexe en si és quelcom del que es parla molt, però que es fa molt poc. De fet no hi ha escenes sexuals a la sèrie. Hi ha moments, alguns de molt durs, on estan a punt de succeir escenes sexuals. Però mai en cap moment, ningú te sexe. I pel que fa als petons… be, al principi els dos protagonistes es dediquen a bavejar-se la cara fent veure que saben el que fan, no d’una manera exageradament còmica i surrealista, si no com si els importés més estar-ho fent per que és el que s’ha de fer en aquell moment que gaudint-lo en si. Fan el petó per que se suposa que allò és el que es fa i deu ser més o menys així com es fa. El seguen petó no es molt millor. Però poc a poc, els petons son menys rígids i més naturals. Son en certa manera un indicador de com evoluciona la relació entre ambdós, com es tornen més propers i sobretot com deixa d’importar-los el que vegin els altres en ells i passa a importar-los viures l’un a l’altre. Tampoc és que al final hagin après a besar, segueixen essent una mica patosos, per que segueixen essent uns adolescents  en continu descobriment. I precisament per això i per tota la resta, crec que els petons son un detall màgic en aquesta sèrie.

Podria dir moltes coses més. Podria parlar del drama final i totes les implicacions que comporta. Reflexionar i divagar sobre allò que suggereix. O podria parlar de l’esdeveniment que serveix de pont d’inflexió de la historia a mitja sèrie i que ho canvia tot. Un esdeveniment que aporta reflexions serioses sobre elements concrets de la nostre societat i sobre com de desprotegits estan els joves. Però seria caure en explicar masses coses que val més la pena descobrir per un mateix. Aquesta és una sèrie excel·lent. Una d’aquelles obres audiovisuals a les que jo posaria un 10. Que es mereix sens dubte la excel·lència. Però al final tot és subjectiu. Tot depèn de tu. Per que és la gracia de l’art que cada un hi pot veure en ella una cosa diferent. És la màgia de l’art. Mai la mateixa historia serà per tu el que ha estat per mi. I per això igual que jo li poso un deu tu podries posar-li una merda punxada en un pal. Per això només et puc dir: mira-la, dóna-li una oportunitat, jo crec de tot cor que la mereix. No per que jo ho digui si no per que se l’ha guanyat. Per que crec que et pot aportar alguna cosa i fer que el temps invertit sigui guanyat i no llençat. Per que és una obra que es mereix el títol d’art i si t’aporta la meitat del que m’ha aportat, seguirà mereixent-lo. El que faràs o no, ja depèn de tu.

Rumbo a la noche

Aquest és un llibre que te un especial valor sentimental per a mi, no sols pel fet de ser el regal d’algú molt important en la meva vida i qui valoro enormement, si no per ser la primera novel·la eròtica que em pertany. Els que em segueixin vagament sabran que en el darrer any he llegit molta literatura eròtica (sobretot tenint en compte que abans de començar el blog no n’havia llegit cap), que és un gènere que m’ha convençut i s’ha guanyat un lloc al meu cor. I no parlo de la pornografia literària que per a mi semblen les prolífiques sagues amb portades negres encapçalades per delicades d’aparença sensual que poblen les llibreries amb fins masturbatoris. Per a mi una novel·la eròtica no es una excusa per omplir les pagines de sexe i morbositat. Si no una historia que empara el sexe  com una eina en la seva narrativa, que explora la sexualitat en una introspecció personal, que te alguna cosa que aportar.  Totes les novel·les eròtiques que havia llegit fins ara havien estat fruit d’un flirteig amb els prestatges de la biblioteca. Una acurada selecció entre centenars de llibres que intentaven seduir-me amb portades espatarrants o descripcions suggerents. Aquest no obstant em va seduir lluny dels prestatges silenciosos d’una biblioteca. Però molt més rodejat encara de novel·les. Efectivament aquest es tracta de un regal de sant Jordi, un llibre que em va seduir al carrer, respirant el fresc aroma de les roses i els llibres per descobrir, lluint la seva portada amb orgull entre centenars d’altres llibres. El món editorial sap que el que ven un llibre es en primera instancia una portada. Que un comprador triarà quin llibre curiosejar en funció de la portada. Després es pot trobar amb que el que hi diu al darrere ni l’hi diu res, però la portada és l’element que capta al client. I en aquest cas la portada em va cridar a mi. Es ben senzilla: el perfil d’una dona nua, d’esquenes, sobre un fons negre. Però no es l’erotisme d’un cos nu el que em va cridar si no la naturalitat d’aquest. Era el cos elegant i sensual d’una dona normal, una sensualitat dolça i senzilla, allunyada dels canons perfectes de les revistes i les pel·lícules. Era un cos bonic, però no despampanant, d’aquells que criden l’atenció pel carrer en grans pancartes publicitàries i precisament per això em va cridar l’atenció. Curiós que una portada em cridés per no ser cridanera. Així doncs em vaig torbar jo en mig de Sant Jordi descobrint per sorpresa que aquesta era la primera novel·la eròtica que podia anomenar meva. Tenint en compte el molt que m’ha agradat el gènere semblava que anava essent hora. No era sols la primera novel·la, era el primer regal  en forma de llibre d’algú molt especial i per això és possible que l’hagi jutjat amb uns valors  molt menys imparcials que la resta de llibres aquí ressenyats (tot i que tampoc és que pretengui, de fet, fer valoracions apersonals). Però si el llibre és una desena part del bo que m’ha semblat, és un llibre que mereix ser recomanat.

En aquest cas no hi han portades variants. Així que em deidcaré a penjar fotos d el’autor que es mereix el seu reconeixement. Aqui la tipica foto sofisticada.

És un llibre que va de putes, i això és una cosa que et deixa ben clar ja d’entrada amb un reguitzell de frases ben col·locades a la contraportada que sincerament, em feia por que només fossin això, un seguit de frases cíniques i ben quadrades que res tinguessin a veure amb el to del llibre i que no fossin més que un exercici de fatxenderia. Per que qualsevol publicista pot posar a la contraportada d’un llibre unes quantes frases ben triades. Però no qualsevol autor pot donar a la seva obra un autèntic to cínic i crític que valgui la pena ser llegit. Per sort el publicista en qüestió no enganyava amb la meravellosa contraportada, doncs el que guardava dins era millor que el que anunciava fora. La contraportada de fet, ha estat un detall que m’ha agradat especialment. Doncs marca el to del llibre sense explicar-te en absolut de que va. Saps que va de putes, prostitutes d’alt estandig. Però no saps res més, res de la trama ni del que et trobaràs a dins, a part del to. Un to que sincerament trobo increïblement aconseguit i balancejat.

<Nada es más barato que jurar amor, ni nada más caro que creérselo.>

El llibre te una història bastant complexa. Però crec que si la contraportada ens fa el favor de no destapar-la el més correcte es no fer-ho del tot. Per tant m’allunyaré de tota sinopsis i deixaré que ho descobriu per vosaltres mateixos si os decidiu a emprendre l’aventura de llegir-lo. Només diré que és un llibre trepidant que fa girar tota la seva trama al voltant d’un assassinat. És un llibre ple de prostitutes, milionaris, corruptes, politics, famosos i be, gent menyspreable  i fascinant.

Tipica foto interessant en blanc i negre

El llibre ens planteja a una protagonista que viu lluny de ser l’eix central de la historia però sí de la narrativa. Tot el que passa, passa al voltant de la protagonista (que no girant al seu voltant) però sense que la majoria de vegades hi tingui res a veure. Ella és una persona més dins aquest negoci que decideix prendre cartes en les injustícies que contra les de la seva professió es cometen. És deliciós com la manera de pensar d’aquest personatge influeix en la narrativa marcant el to cínic de la obra. Ella es una prostituta per elecció. Mai ningú l’ha forçat ni intentat convèncer, tampoc ha sorgit de cap necessitat o gir del destí. Simplement va veure una oportunitat per aprofitar el seu cos i la va aprofitar. Precisament per això no es veu amb dret de queixar-se  sobre el destí que li ha tocat viure, ella l’ha tirat i al contrari que la majoria que es dediquen al que ella ha tingut elecció. Però no sols això la diferencia de les seves companyes d’ofici. Ella és conscient que mentre milers de prostitutes pateixen inclements i fins i tot degradants condicions laborals, tant físiques com psicològiques ella tria sempre els homes amb els que jeu i fins a quin punt poden arribar. Mentre altres es cremen la pell en una carretera ella descansa còmodament en una mansió  amb totes les comoditats. Mentre d’altres porten el seu cos al límit per portar un plat a taula, ella guanya en una nit el que la majoria tarda mesos en acumular. Sap que la seva situació és privilegiada i que no te cap dret a queixar-se, sobretot havent-ho triat. Per això tota la seva perspectiva del món que l’envolta esta marcat per un nihilisme vers si mateixa que es fon amb el cinisme vers al món per crear una narrativa acida i critica contra un món tan  invisibilitzat com ho és el de la prostitució.

<Cuando dependes de muchos hombres puedes prescindir de uno, pero cuando dependes de uno no puedes prescindir de muchos.>

Tot i que ho posa a l’etiqueta. Dubto molt que literatura eròtica sigui un terme adequat per a aquesta obra. Doncs tot i ser per raons evidents el sexe part essencial de la trama i fins i tot de la narrativa, tot i estar contínuament en boca del narrador,  tot i que el llibre està ple de sexe: no alberga en ell ni una sola escena eròtica, ni un sol passatge excitant, ni un sol moment de passió. Per que? Per que l’erotisme emmarca el món de la prostitució, però no hi viu. Al final, tot i ser l’arma amb que es ven, en un producte comprat només hi ha sexe. Precisament per aquest motiu l’autor fa de la protagonista un esser completament asexual, que mai ha sentit ni sentirà cap atracció per home o dona i que només utilitza com sap que als altres complau les eines que el seu cos li ha donat per assegurar-se un futur sense preocupacions. La nul·la reacció de la protagonista davant coses com la passió o l’excitació permet a l’obra cobrar un to allunyat de la subjectivitat de les passions encarnades realçant amb aquest objectivisme el seu paper de critica contundent.

<Aléjate de los chicos guapos; no los aceptan como aval de un crédito.>

Però que critica aquesta obra? El món de la prostitució diria que és de fet el que menys critica rep. Ho fa, però és una critica subtil i continua que cobra forma en la narrativa i no en l’acció, no en el que diu, si no en com ho diu. En certa manera podríem dir que la subtilesa d’aquesta critica la fa especial i més significativa, però també la fa de més lliure interpretació anant molt en funció del que la narrativa pugui fer-te sentir.

<No es necesario hablar cinco idiomas y haber leído a los clásicos para que te paguen por bajarte las bragas, pero si los hablas y sabes que Platón escribió los Diálogos, te pagan mas.>

El que potser crida més l’atenció dels temes amb que es fica és en Donald Trump. I sí, no els politics en general, si no el president dels estats units en persona. De fet, la critica vers la seva figura no es limita solament a unes quantes mencions acides. SI no que el president acaba esdevenint una part important de la trama com a personatge indirecte que tot i no aparèixer en cap escena és llargament mencionat i la presencia del qual mou gran part del llibre. Com? Això ho haureu de descobrir vosaltres. Només diré que el llibre carrega i molt fort contra el president amb tot un seguit de pulles emmarcades en una deliciosa subtilesa. El llibre no te problemes amb anomenar-lo. Però quan es fica amb ell de debò (hi ha un capítol que pràcticament és una critica a la seva persona) te l’elegant subtilesa de no mencionar-lo mai directament (ni el seu nom ni res directament relacionable apareix mencionat al capítol) i això lluny de desafavorir la critica li confereix amb la seva aguda perspicacia una mordacitat que encara m’arranca un somriure de com d’efectiva resulta.

Típica foto bohemia

L’altre tema que ataca de forma acusada és la figura del futbolista d’elit. Aquells personatges que guanyen milions xutant una pilota i que la majoria de vegades no son conscients de la meitat dels interessos que mouen. Però això no els fa menys culpables. La novel·la ridiculitza la figura del futbolista fins a extrems que podrien resultar punyents, atacant fins i tot la virilitat d’aquells que es rodegen de dones com si haguessin de demostrar alguna cosa. Cobrant en aquest cas un futbolista un paper protagonic en la trama del llibre, essent de fet causa immediata de tot el que hi succeeix. Tot i l’acidesa de la critica vers la fama d’uns individus que al final no fan res mes que jugar be a un esport, he de dir que la comparteixo especialment. Però potser hi tingui alguna cosa el molt que avorreixo el món del futbol com a forma d’espectacle.

<Un hombre guapo es a una “Superputa” lo que la Kryptonita a “Superman”.>

El llibre es submergeix també en una critica conta les classes adinerades en general, politics corruptes, banquers. Atrevint-se a assenyalar amb el dit a les forces politiques que es creixen en la propaganda que el terrorisme els dona i als que els interessa que segueixi donant problemes per seguir tenir arguments que pronunciar. Però per sort te la decència de no emetre critiques absolutes; tot i que moltes d’elles tenen una contundència considerable difícil de rebutjar, no les fa absolutes deixant sempre al lector un marge per que jutgi si allò és sols una percepció de la realitat més o una amb la que es poden sentir identificats.

<Si te aplicas podrás convertirte en favorita de un rey o en primera dama de un gran país, o sea que durante los próximos años esfuérzate en cuidar tu cuerpo que ya tendrás el resto de tu vida para cuidar tu alma.>

Però tot i enfonsar els peus en la brutícia de les altes esferes el llibre és en gran part una novel·la d’investigació on una prostituta sense recursos es submergeix en la investigació de la mort d’una companya destapant a cada pas assumptes més i més tèrbols. No hi ha gaires escenes d’acció (que n’hi han), però poca falta fan doncs la tensió que aconsegueix generar la narrativa es trepidant i et submergeix en un sentiment  de vertigen que t’enganxa a la protagonista i et fa sentir teva la seva necessitat per destapar la veritat.

Típica foto… decrepita?

Però si una cosa resulta la novel·la per sobre la resta és una obra de autorealització. Amb una protagonista que passa de dedicar-se a una professió  en la que tot i ser un experta avorreix, però la qual tria per assegurar-se un futur on poder dedicar-se a si mateixa i rentar-se de tota la brutícia acumulada; a fer quelcom amb el que se sent valuosa i realitzada, que depèn de la seva habilitat coma  individu i no d’un cos escultural fruit de l’atzar de la genètica. Ella esdevé el futur que la seva ment ha sabut forjar-li i no el que al que el seu cos li ha obert pas. I això és quelcom amb que fins i tot el lector se sent gratificat.

En definitiva Rumb a la nit d’Alberto Vázquez-Figueroa resulta una obra amb una trama molt immersiva i trepidant, plena de corrupció i interessos politics amb una forta carrega de critica, que amb mirada cínica cobreix amb un vel d’humanitat una de les professions més invisivilitzades de la nostre societat. Amb valors sòlids i contundents  ataca algunes de les injustícies que poblen el món, conscient que no deixa de ser una veu més entre tantes i que ni te la veu absoluta ni te el dret de creure-s’hi. Un llibre apassionant que recomano especialment a qui la carrega critica que aporta els cridi l’atenció i que considero un cop més, un imprescindible.

Projecte Atrapa Somriures: VII

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

L’àngel que em va per perdre les maletes

07/06/2016

El d’avui és un projecte especial. I sí. Se que dic això de cada nova entrada que faig del projecte atrapa somriures. Suposo que en cert sentit aquest és l’objectiu. Trobar cada vegada una bellesa especial, única, que es diferencií de totes les demés amb un sabor propi. Així que potser el que importa no és si és especial, doncs si no ho fos no seria aquí, si no perquè ho és. I en aquest cas l’atrapa somriures d’avui és especial per què físicament parlant no es tracta del tipus de noia pel que em solo sentir atret. No tinc res en contra dels diferents estendards de bellesa més enllà del fet que estiguin estandarditzats. La bellesa hauria de ser quelcom lliure d’etiquetes i convencions. Però no ho és, avui en dia tot s’ha de catalogar en un estil propi. Soc més propens a pensar que cada bellesa te un estil únic i particular, que cada dona mereix una categoria en sí. Però per les evidents limitacions del llenguatge no ens podem dedicar a anomenar cada un d’aquests amb un nom diferent. El llenguatge ens obliga a generalitzar, i sort d’això, el caos seria inorganitzable sense l’ordre consensuat que aporta l’associació conceptual. Tot i això, a vegades oblidem que per anomenar de la mateixa manera a dues coses no implica que no siguin diferents. ,Rossa per exemple és una paraula que descriu un ampli ventall de possibilitats. Però si poséssim dues rosses al costat d’una morena, potser no hi veuríem tanta diferencia. No crec doncs en la bellesa (i em refereixo a la bellesa personal, la que cada un veu des dels seus ulls) com una recepta a seguir, un seguit de formules o ingredients que si es compleixen faran que trobem atractiu o atractiva a cert individu. La bellesa és més aviat un conjunt de característiques, d’irregularitats i imperfeccions que es combinen de manera orgànica per donar un conjunt més poderós que la suma de les parts. No segueix cap recepta o cap patró. Es tracta d’un conjunt d’elements irrepetible i ireproduïble que gaudeixen d’atractius en concret. Uns mateixos ulls poden encisar en cert rostre i deixar indiferents en un altre per a la resta més atractiu. De vegades la bellesa rau en la diferenciació, en les petites imperfeccions més que en l’harmonia. La bellesa és un món bast i extens, un món sense fronteres i amb infinites possibilitats. I per això va néixer el projecte atrapa somriures.

Però a que em referia amb que no és el cànon físic pel que em solo sentir atret? En poques paraules podia dir que es tracta d’una noia força prima. Degut als canons de bellesa que les models de passarel·la imposen, està prim s’associa quelcom positiu quan és en realitat un mer terme comparatiu respecte un altre forma. En termes generals però, podríem definir la primor com tot el que s’allunya (a la baixa) del pes ideal. Podríem dir doncs que tant estar gras com estar prim (respecte al marc de referència del pes ideal) són en principi adjectius negatius i oposadament equivalents. Però parlem sols del punt de vista de la salut, doncs el que és positiu o negatiu depèn sempre del punt de vita respecte al que ho és. Però aquí parlem de bellesa i la bellesa no sempre entén del que és saludable. La bellesa és tan subjectiva i personal que a vegades ens deixa macabres conceptes artístics que hauríem preferit no veure fets realitat. Però no és d’aquesta mena de bellesa tampoc de la que vull parlar. Si no de la meva pròpia. Els fins i esprimatxats canons de bellesa de les passarel·les mai m’han semblat massa atractius, tampoc podria definir com rebuig el que em produïen (excepte en els casos més extrems és clar) però si que no m’han semblat mai res de l’altre món. Els meus ulls cauen rendits en canvi davant l’abundància i la voluptuositat, tornant potser a canons de bellesa més clàssics de l’art clàssic o renaixentista on s’evocava la figura d’una dona amb perfils més generosos dels que avui veiem dibuixats.

Era doncs la noia que avui em disposo a retratar una musa de fràgil figura. Una silueta prima i estilitzada que va passar dansant pel meu costat en un viatge amb tren i que en el seu llarg trajecte cap a un destí desconegut va aturar-se per seure al meu davant. I a retruc la vaig poder contemplar i li vaig fer entrega d’una carta que potser li va alegrar el dia.

A vegades la bellesa viu en les fantasies que invento per a les desconegudes que es creuen al meu camí. Aquest no n’és el cas i l’és a l’hora. En certa manera vivia en ella la innocència d’un àngel i també la seva altivesa. Va pujar al tren amb seguretat, la meva vista de seguida es va fixar en el seu port. Elegant però discreta mostrava un orgull inusitat, no tan pagada del seu propi esplendor si no conscient simplement de com podia il·luminar. No vull dir que fos una dona sense inseguretats, un punt melancòlic en la seva mirada em convida a imaginar-les, però vivia una vida estable i serena que li servia de base per alçar-se contra el món de dificultats amb perseverança i orgull. Va pujar al tren amb aquesta freda seguretat d’aquells que ignoren el que els envolta, no menyspreant-ho si no tancant-li les portes al seu món. Per què en el fons, rere aquell posat altiu hi havia una noia tímida que no gosava trencar l’equilibri del món que s’havia construït i temorosa, avançava per la vida amb la por de descobrir un nou element que canviés la seva formula.

Només pujar al vagó la seva mirada va passar contemplativa pels possibles seients on pogués descansar la seva delicada figura. Però contràriament al que haguessin fet molts d’altres, tot i pujar d’entre els primers, no es va dirigir precipitadament a garapinyar els pocs seients disponibles que quedaven lliures al vagó. Si no que va esperar ceremoniosament a que en quedés un que ningú volgués adoptar. No va esser així. Sense acabar de comprendre exactament el per què, no qualificaria exactament la seva actitud com a amabilitat dispersada als desconeguts que l’envoltaven si no més aviat com una regia moral, una auto disciplina que s’infligia a ella mateixa sense incloure a aquells que l’envoltaven. No esperava a que els altres ocupessin el seu lloc per amabilitat envers a ells, si no que ho feia per a si mateixa, per un respecte a l’ordre pulcre de les seves pròpies creences.

Així que a falta de seient va romandre dempeus. I així la vaig poder contemplar, recolzada amb elegant parsimònia sobre el gris desapassionat dels seients d’aquell tren. Cal destacar que vestia sobre el seu nivi cos un conjunt mot afavoridor. Sobre el seu tors una espècie de jersei sense mànigues de textura llanosa s’adaptava a la seva estilitzada silueta, ressaltant amb discret erotisme les corbes sinuoses de la seva figura. No eren corbes abundants, no vivien en l’exuberància d’una sexualitat promesa. Eren discretes i ascetes, però d’alguna manera destacaven amb força tot i la seva suavitat. Un pensaria al veure’ls que aquells pits, no massa grans, tenien la mida perfecte per al delicat cos que els portava, ferms i orgullosos, despuntant amb la seguretat que confereix la joventut encara vigorosa a una dona mestressa del seu propi sexe. Però no sols en destacava la sensualitat acoblant-se a aquelles corbes senzilles però fermes, si no que conferia al conjunt que l’acompanyava un caire d’elegància inequívoc. Com si d’un collaret es tractes, una tira de tela, part del jersei, rodejava el seu coll amb assentada planor, com si hagués estat dissenyada per romandre reposada sobre la seva pell. No obstant, pel que feia a la resta les seves espatlles vivien totalment descobertes de tela conferint a aquella pell nívia una delicada fragància extra sensorial, un erotisme menut i delicat, mesurat. Només un element constituïa una excepció a aquest fet amb discreta picardia. Amb una pal·lidesa a mig camí entre el to de la seva pell i el gris del jersei dues fines tires emergien d’entre la roba amb posat suggerent, quasi inadvertides si no es parava un a contemplar-les. Dues tires diminutes i atrevides, que creuaven la seva nua espatlla proclamant amb modest orgull la existència d’una llenceria potser picardona roba endins. En aquella subtil dessintonia que les fines tires de tela sobre les seves espatlles formaven podia flairar-se un desig. Un desig contingut d’aspirar amb lentitud el perfum de la seva pell i besar delicadament la seva superfície per fondre’s en la seva suavitat. Un desig, d’enretirar amb amorosa dolçor les tires suggerents d’aquell sostenidor, per descobrir el que se n’amagava. Del seu coll, penjava un collaret metàl·lic que sostenia amb formes feeriques una pedra de blau lapislàtzuli entre les seves filigranes, englobant en la seva composició la forma d’una llàgrima invertida, de blau i argent. Però si alguna cosa hagués de destacar d’aquell conjunt és com deixava al descobert la fina pell sobre la seva clavícula. L’os que sota la pell s’amagava es marcava amb subtil fermesa fent goig d’una elegància que superava qualsevol complement que pogués portar. L’elecció de lluir-les al descobert no era doncs fruit d’una dolça casualitat. Si no d’un orgull i d’una certesa en que les distingides corbes de la seva clavícula mereixien ser lluïdes al sol. Doncs eren l’element estrella, que feien d’aquell conjunt, una petita obra d’art.

D’una de les espatlles hi duia penjant una bossa de tela negre, senzilla però d’aparença practica que suggerien que l’elecció d’aquella peça no obeïa a cap esdeveniment d’especial transcendència si no a una quotidianitat imperant en el port de tranquil·litat que la dominava. Així doncs, la bellesa amb que es vestia obeïa a un pulcre regim sobre la seva indumentària. Era doncs una dona ordenada i metòdica a la que agradava agradar-se i que es vestia no per al món si no per a ella mateixa. Cada dia emprenia amb seguretat i elegància un ritual de bellesa al vestir el seu cos amb les roves que més goig li fessin. No era quelcom obsessiu, però tampoc desapassionat, ho feia per que així se sentia be i amb aquest petit acte il·luminava el món.

Les seves cames vestien uns pantalons negres que sense ser més dignes de menció vivien amb harmonia amb la el conjunt que la seva part superior oferia. Però era com sol ser a l’altre punta del cos, present sobre un llarg coll harmoniós on vivia el més brillant de la seva bellesa. Tot i que prim i de trets marcats el seu rostre tenia cert arrodoniment, era una pell tersa i fina, però no inspirava duresa. Tenia uns ulls grans i expressius que oberts de par en par observaven el món amb curiositat reclosa, amb una guspira de vida que fulgia amb vivesa en el seu interior. Unes orelles menudes i discretes, vestien uns petits anells de plata que reclamaven un toc d’atenció a l’elegància d’aquestes. En certa manera les seves faccions recordaven a una nina. Fines i delicades, amb el sulls grans i els llavis rojos, però no tant com els seus cabells.

Els duia curts, llisos i discrets, sense aixecar quasi volum. Amb una sòbria senzillesa i comoditat. El seu color però, era de tot menys discret. Vivint a mig camí entre el fuxia i el granate, el to rogenc d’aquells cabells encenia d’alguna manera uns sentiments de passió que contrastaven amb força amb el seu posat regi i la seva poderosa elegància. Però era un contrast afavoridor, que d’alguna manera aconseguia donar força al conjunt. En aquells cabells vivia també part d’ella i dels seus pensaments. Tot i ser una dona tranquil·la i serena, no vivia per això privada d’aventures. No era algú que es deixés dominar a canvi d’una falsa seguretat. Ella prenia el rumb de la seva vida, doncs era seva i de ningú més.

Era doncs una noia medida i mesurada que sabia agafar quan convenia les regnes del descontrol. Que tot i viure una vida relaxada i ordenada, gaudia de les sorpreses puntuals que una aventura esporàdica li podia oferir. En aquella set d’aventura continguda, en aquella expectativa anhelant per viure emocions, per sortir una estoneta del seu petit món, hi vivia potser la més gran de les seves belleses.

Amb moviments delicats i curosos la noia va treure del seu bolso una poma verda. Podria maquillar la realitat atorgant al fruit prohibit el to apassionat amb que es sol representar a la faula de l’edèn. Però no seria llavors un reflex d’aquesta realitat ocorreguda en el vago d’un tren fugaç. No obstant, el verd anodí d’aquell fruit era d’alguna manera un reflex de la bellesa que la poblava. No intentava viure amb passió desenfrenada la dolça quotidianitat d’un senzill entreapats. El vivia còmodament, relaxada en la mesurada coneixença del fet. Esperant a que potser, alguna cosa la sorprengués. Potser una carta?

Puc recordar com si fos a càmera lenta com la noia va alçar la poma amb serenor i la va portar als seus llavis pintats de roig. L’elegància del seu moviment, el balanceig mesurat del seu canell al portar-se el fruit als lavis, tot plegat transmetien una fantasia sortida de conte, com si en aquell moment un dramàtic esdeveniment hagués de succeir. Però res va passar. Ella va clavar les seves dents en la fruita prohibida i assegut on era vaig poder sentir el cruixir deliciós de la poma entre els seus llavis. Encara puc sentir el so, d’alguna manera sensual d’aquella queixalada en el fruit ple d’aigua. El cruixit natural ressonant dins el meu cap, d’alguna manera capaç de transmetre la seva discreta simfonia entre el murmuri inextingible dels habitants del tren. Per què aquella primera mossegada va tenir un impacte sensorial tan intens en la meva apreciació del seu retrat no ho puc saber. Sols se que va ser el moment en que vaig assolir la certesa que aquella carta que guardava dins el meu llibre havia de ser seva.

Aquell moviment de dur-se el fruit als lavis però, no va revelar-me sols l’erotisme eteri d’una mossegada plena de vida, si no que em va descobrir un detall que va capgirar completament el sentit de la historia que per a ella estava llegint. Un anell senzill de delicada finura, revestit amb un discret però elegant platejat que rodejava el seu dit anular. Si era un anell de boda o de compromís, o un simple anell de transcendències no matrimonials o sense cap transcendència en absolut segurament mai ho sabré. No obstant si puc saber quina és la bellesa que jo vaig imaginar per a ella.

No em va costar imaginar a aquella noia de senzilla elegància vivint una vida d’enamorada en un petit però acollidor piset. Passant els dies amb la dolça il·lusió d’un amor jove i encisador, però allunyat de la bogeria quasi suïcida de l’enamorament adolescent. Una vida ordenada i medida, amb guspires esporàdiques de passió que sembren el camí d’il·lusions plenes de sabor. Tornava ara cap a casa a reunir-se amb el seu enamorat? Potser anava a treballar, amb la il·lusió d’un bes de comiat que encara podia sentir als seus llabis tot i el regust de la poma?

Qui sap, només puc inventar histories per a una realitat que no correspon a la que ella va viure. Però com he dit ja molts cops: la bellesa que veiem en els demés és sols el retrat d’una persona que mai ha existit. Potser aquí està la màgia.

Amb una sacsejada el tren es va aturar. No os diré pas la parada, doncs no la puc recordar. Sí recordo però, que era un trajecte poc habitual per a mi. Assumptes personals m’havien fet caure a la ciutat de Blanes, així que d’allí m’havia tocat partir fins Barcelona, per una ruta diferent a la coneguda. Aquest fet em fa pensar que hagués passat si les coses haguessin estat diferent. Si en comptes de prendre aquesta ruta hagués pres el tren habitual. Mai m’hauria creuat amb aquesta bellesa? Segurament mai li hagués fet entrega d’aquesta carta. Qui sap, potser n’hagués conegut un altre. Potser un altre historia s’hagués obert davant els meus ulls. Però va ser aquesta i no un altre la que va succeir. Això em fa pensar en la fragilitat del destí, si és que existeix. En com de delicades són les hebrees que el conformen i en com la més mínima alteració, potser abans de conèixer a aquella persona especial, podria canviar tot el teu univers.

Així doncs el tren es va aturar. Els passatges van baixar i un lloc lliure va quedar front al meu. La promesa d’aquella noia asseient-se al meu davant es va creuar immediatament pel meu cap. Tindria potser tan immensa sort? No només em permetria el fet de contemplar-la millor per al seu posterior retrat si no que em facilitaria en gran mesura el fet de fer-li entrega de la carta. Com ja he dit en varies ocasions: sóc un noi tímid. I fer entrega a una desconeguda d’una carta com la que  a la introducció d’aquesta secció s’adjunta no és per a mi cosa fàcil. Fos com fos em toca a mi com a narrador d’aquest dolç retrat ser fidel amb la veritat, o al menys amb la veritat que jo vaig veure en ella.

Així doncs amb la baixada massiva de passatgers un munt de llocs van quedar lliures. Però ella, com no podia ser d’altre manera, no es va afanyar a prendre’n un, si no que es va quedar mossegant la poma mentre observava amb mirada distreta l’intercanvi de seients que aquela parada produïa. No va ser fins arrencar el tren, que la noia es va incorporar i va començar a caminar cap a mi. El seient del meu davant era l’únic al que podia dirigir-se en aquella part del vagó. Tot i això com os podeu imaginar, l’emoció em va embargar. I com os podeu imaginar després de donar-me un cop d’ull fugaç, a mi i a tots els vianants que s’asseien en aquell bloc de quatre seients, es va seure amb pulcra elegància a l’únic lloc que havia quedat buit.

Els meus ulls van afanyar-se a fer presa en la meva memòria dels detalls que de lluny no havia pogut apreciar mentre ja començava a donar forma al petit relat que ara esteu llegint i al que donaria forma aquella mateixa tarda. Però amb el que no em veuria prou satisfet per publicar fins deu mesos després. No sabria a que atribuir aquest retard. A una falta d’inspiració per a ultimar els detalls del retrat? A una mandra imperant per a posar-me a ultimar-lo mentre el posposava cada cop més i més? A un tràfec que em va obligar a deixar-lo de banda per centrar-me en altres coses i que el van deixar enterrat en l’oblit? No sabria dir-vos. Només se que no volia publicar-lo sense més. Només volia que veiés la llum si estava convençut de que era perfecte. I tot i que dista molt de ser-ho en realitat, crec que per fi, està preparat per veure la llum.

Els detalls que em van copsar un cop la vaig tenir davant no os els revelaré ara, doncs ja els he inclòs com a part integral de la seva descripció. Només diré que les microexpressions que de lluny no havia pogut apreciar, a cada mossegada, a cada petit somriure mentre llegia un missatge de text, em van confirmar tot el que retrat enrere os he relatat sobre la seva bellesa. I que tot i potser ser fins i tot llunyà a la veritat, forma part de la veritat que jo vaig veure en ella.

Però no va ser la nostre historia una senzilla i mancada d’infortunis, doncs com os narraré a continuació un succés va dificultar el fet que aquesta carta arribés a ser entregada. Com a lectors del conseqüent retrat, ja podeu deduir com va acabar la historia. Però os demano que feu un esforç i visqueu amb mi com va ser aquell succés que de poc em priva de fer entrega de la carta, com si vosaltres mateixos l’haguéssiu viscut.

El que va succeir pot semblar-vos d’entrada cosa de poca importància, però os demano que m’escolteu primer. Al arribar a certa parada que tampoc puc recordar un munt de gent va baixar deixant al seu pas un munt de seients lliures i ningú per ocupar-los. Davant aquesta perspectiva la noia va alçar la vista i amb posat decidit es va incorporar per anar a seure solitària en un bloc de quatre seients que havia quedat desert. Suposo que després de la onírica descripció que n’he fet no os costarà imaginar el per que e la seva elecció. Mentre el nostre bloc de seients i el contigu estaven atestats d’ànimes suades sota la xafogor estival, els altres seients oferien la promesa de certa frescor. Un retir quasi màgic en aquell vagó atestat. Aquest fet no pot fer si no encaixar amb la personalitat discreta i reservada que vaig inventar per a ella. No fa de fet si no augmentar la bellesa misteriosa que el seu record encara emana. Però per desgracia em va suposar un petit tràngol angoixant.

El meu objectiu és interferir el més mínim possible amb les dones que retrato. Si ho fes, això interferiria en certa manera en el que vull aconseguir. Elles són belleses misterioses, incògnites deambulants de gràcil figura i en el seu enigma viu la bellesa. No podria doncs crear-hi un vincle més personal que dotés de context real i imperfecte, allunyat de l’ideal platònic al que em vull aproximar. Per a complir amb aquesta missió el meu contacte es limita a fer entrega de la carta i regalar-li un somriure nerviós, acompanyat potser d’unes breus paraules que posin context a la meva entrega. Quin és doncs el problema? Doncs que la seva precipitada mudança interferia en els meus plans. El meu objectiu era fer-li entrega de la carta al baixar jo del vagó, o baixar ella. D’aquí que estigués atent als sues moviments cada cop que ens aproximàvem a una parada per fer-li entrega del document. Magna seria la vergonya que  m’ompliria si al fer-li entrega d’una carta l’hagués de veure llegir-la al meu davant. A més de ser contraria a l’ideal platònic de l’experiment. Doncs el somriure que me proferiria, si és que n’hi hagués, ja no seria aliè a la meva existència ni estaria mancat de context. Convertiria a l’experiència en quelcom personal i, al menys de moment, no és el que vull. D’aquí, que al aixecar-se ella un cop arrencat el tren, no em donés temps de reaccionar. Que canviava doncs? És ben senzill. Si ella baixava abans que jo, no podia fer-li entrega de la carta amb orgànica naturalitat estant ella a l’altre costat del vagó. Si baixava abans que jo, la meva timidesa m’impediria atrevir-me a seguir-la per fer-li entrega del petit sobre que amagava la carta.

Van ser unes poques parades d’agonia. Potser una o dues, fins que vam arribar a Catalunya estació. Allà ella va baixar i jo alarmat vaig baixar amb ella. La casualitat havia volgut que baixéssim a la mateixa parada. Però l’alarma m’omplia davant la possibilitat que entre l’atrefec de vianants la perdés de vista i no pogués fer-li entrega del document per tots conegut. Així que em vaig apressar a agafar la motxilla i baixar rere seu per, abans d’arribar a les escales cridar-li l’atenció amb dos suaus copets a l’esquena. Ella es va girar per mirar-me i amb un intent de somriure nerviós li vaig fer entrega del sobre: –és per tu- vaig dir. I així va ser com li vaig fer entrega de la carta, allunyant-me un instant més tard escales amunt. Feliç per la idea de tenir un nou retrat per escriure.

Os explicaré no obstant una anècdota del que em va succeir a continuació, doncs crec que forma part indivisible del record que en tinc d’ella i de la bellesa que l’emmarca. No va ser fins sortit de l’estació, feta l’entrega de la meva carta, que em vaig adonar que a banda de la motxilla que tenia a la meva esquena un element faltava al meu equipatge. Efectivament, amb l’angoixa del moment i les presses de la baixada, amb les ànsies per dur a terme el meu propòsit i els nervis per entregar una carta, vaig oblidar la meva maleta al capdamunt del prestatge. I dins la meva maleta hi duia el meu ordinador. No os faré pelés de l’angoixa que em va fer viure aquell moment, doncs crec que és innecessari. Però si os diré que ho vaig passar malament i que potser la idea traumàtica, no de perdre un mer element tecnològic, si no de perdre una memòria on hi guardava els meus escrits i novel·les que feia temps que no havia tingut la prudència de desar en un lloc més segur em van fer perdre més d’un estrep. Potser va ser això el que va causar que trigués tant a ultimar aquest retrat, qui pot saber-ho. L’únic que m’agradaria afegir és que aquesta petita anècdota va tenir un final feliç i que per una vegada els empleats de la Renfe van complir de forma excel·lent amb els seves obligacions per a localitzar la meva maleta, facilitant-me la seva recuperació amb molta competència i educació. Dir que em van salvar la vida podria sonar exagerat, però no s’hi van allunyar gaire.

Així doncs la intensitat d’aquesta anècdota va gravar amb foc el motiu  per al qual s’havia produït: la nerviosa contemplació d’un àngel tenyit de roig, que amb la seva pètria i efímera bellesa, em va fer perdre les maletes.

Que més puc dir? Ja tots heu llegit les meves desventures en el que segurament és l’atrapasomrirues més trepidant que he hagut de viure, per molt que sigui el que més temps m’ha portat d’escriure. Només puc, com cada vegada que escric un retrat, preguntar-me que va ser de la dona a qui vaig fer entrega de la carta, com d’allunyada és la meva visió de la realitat que l’emmarca, com de diferent deu ser la persona a qui pertany la imatge que me’n vaig fer, de la imatge mateixa. Només puc somiar amb possibles realitats, possibles futurs. Qui sap, potser algun dia una d’aquestes noies s’atreveixi a contactar-me i dir-me com d’allunats estan els meus ulls de la realitat que elles viuen. Sigui com sigui, només elles ho poden decidir. El que sí m’agradaria fer, és exposar una reflexió: Que és més real, la realitat que elles veuen en elles mateixes, o la realitat que jo vaig veure en elles? Suposo que molts diran que la seva. Que la seva visió és la real. Però ho és? O és sols una perspectiva més dins dels milions? Cada dia milers de persones es creuen amb mi a la gran ciutat i cada una es fa una fugaç, potser inconscient, perspectiva de mi. És menys real? És més efímera sí. Però la fa això irreal? Fa això més real la meva, o la que la meva mare te de mi? Quan una noia anorèxica i amb la pell marcant-li els ossos es veu grassa és real aquesta visió? O sense anar tant lluny, quan la dona més bonica del món, que contemples amb ulls joiosos s’avergonyeix del seu cos per un o altre motiu és més real que el que tu veus en ella? Quina visió és més real? Ho és cap? Te cap sentit definir una realitat en un món de percepcions on tots veiem una cosa diferent a la resta, diferent fins i tot al nostre jo passat i al nostre jo futur? Te cap sentit donar realitat a una impressió perduda en un mar de percepcions inequívocament subjectives? Subjectes per força a la relativitat del nostre propi individu? Jo crec que no. És clar que tu pots opinar diferent.

Així doncs, sigui real o no ha arribat el moment de concloure aquesta visió, d’ultimar aquest retrat amb unes paraules que per molt que m’esforci mai faran goig a la bellesa que jo vaig veure aquell dia en un vagó atestat de gent. La bellesa d’un àngel solitari, d’una dona ordenada, potser enamorada. La melancolia pàl·lida d’un anima contemplativa a l’expectativa d’un moment de passió. La dona que mossegava una poma, el roig de la qual no vivia en aquesta si no en els seus cabells. La dona que em va embadalir prou com per no fer-me desistir després de deu llargs mesos d’espera. La dona que em va fascinar i em va fer perdre els sentits, el nord i el sud i amb ells, la maleta.