Happy!

Quan vaig veure el tràiler d’aquesta sèrie per Netflix em va deixar impactat. Semblava tan… diferent. Vaig posar-la immediatament a la meva llista per visionar-la algun dia, sense l’esperança de que aquest dia fos massa aviat. Estava veient ja moltes series a la vegada i era difícil trobar-li un forat. Però llavors va venir aquella fatídica tarda en la que amb ganes de veure alguna cosa però sense ganes de veure les series que tenia encetades vaig començar el primer episodi de Happy!. Poc després eren les quatre de la matinada i la sèrie estava acabada. Crec que mai havia fet un visionat ininterromput d’una sèrie fins a acabar-la. Només això ja t’hauria de dir molt d’aquest producte.

De que va Happy!? La premissa és senzilla. Un pertorbador pare noel (depravat disfressat de tal, no el de veritat) segresta a una nena en un concert d’un ídol infantil (una entre tantes òbviament). Per altre banda un ex policia, ara convertit en mercenari s’arrossega per la vida incapaç pràcticament d’aixecar-se de lo demacrat que està. Més ebri que sobri i més a la bora d’un coma etílic que ebri escomet la seva feina desapassionadament i amb l’aire cínic d’aquells que han perdut tota fe en l’existència. L’ex policia, a risc constant de patir una atac de cor en tot moment (en pateix varis durant la sèrie), és desperta un cop més al fil de la mort després d’una matança per encàrrec per notar al seu costat una animada criatureta voladora i fulgurantment acolorida tocant-li els nassos allà on va. Al principi amb cinisme i cada cop amb més gravetat l’home començarà a veure com aquesta criatureta sortida d’un conte de fades creat per un artista amb massa speed en vena és més real que fictici i que la missió que li encomana al menys te molt de real. Quina missió és aquesta? La de salvar a la nena desapareguda, doncs ell resulta ser l’amic imaginari d’aquesta (en Happy!) i ell l’únic al món capaç de veure’l i ajudar-la. Aconseguirà l’home més desastrosament demacrat de l’existència salvar a la nena del pertorbador pare noel de l’abocador amb l’ajuda del formidable amic imaginari toticolor Happy!? Be, per saber-ho hauràs de veure la sèrie és clar.

Però que fa d’aquesta sèrie una obra mestre? (spoiler de la conclusió). Tot i que el seu plantejament conceptual denota una sèrie de contrastos que ja supuren art de per si és en la seva execució on trobem com això es manifesta de manera molt més sobredimensionada. El que més destaca sobre qualsevol cosa a Happy! és la seva brutícia. Tot és brut, molt brut, molt molt molt brut. Mes brut del que recordo haver vist mai. El protagonista mateix (el bo de la pel·lícula sèrie), sembla que l’hagin banyat en oli fregit i despres l’hagin rebolcat per un abocador. Havent-li donat una pallissa abans d’això és clar. Be, unes quantes pallisses millor i un parell d’atacs de cor. I així és com comença la sèrie. Saps la típica pel·lícula del protagonista vell que està per retirar-se i amb problemes de salut que s’enfronta a una ultima missió reben pallisses i penúries per acabar semblant un quadre d’hematomes, ferides i contusions? Que quan acaba la pel·lícula dius, collons, que acabat està aquest home. Doncs en aquest punt és on el nostre protagonista comença la sèrie. I després d’això rep pallisses, ganivetades, bales, accidents de transit i tot amanit amb la ingesta massiva de substancies reconstituents i drogues varies per mantenir-se dempeus. Aquest és el personatge que la sèrie ens vol presentar, la decrepitud màxima, la brutícia absoluta feta l’heroi. I ho aconsegueix.

Però no resideix en el protagonista de la sèrie tota la brutícia que aquesta ens vol presentar. Igual que ell el segrestador de nens (en plural sí) te una pertorbadora indumentària conformada per un vestit de pare noel (de la basura) del que penjen milers de petites decoracions i joguines (de la basura també) amenitzat amb unes sabates que son bosses de basura (segurament també de la basura) i un rostre que te pinta de fer servir la basura com a dutxa. Però protagonista i antagonista a part la decrepitud es flaira en l’ambient, en la ciutat, en el comportament mesquí de les persones, en la corrupció més absoluta que va portar al nostre protagonista (abans potser més idealista) a abandonar el cos. Però potser el més brut de tot és el cinisme de la gent, la hipocresia i la falssa felicitat que disfressa el consumisme arrelat en els temps de Nadal (la sèrie passa durant els festivitats nadalenques, d’aquí el pare noel). Tota l’estètica bruta i immunda que envolta a la producció no és altre cosa que una expressió estètica d’aquesta brutícia social, d’aquesta immundícia de filosofia global que ens empeny a la mentida i l’auto engany. I que hi pinta l’amic imaginari? Tot colors i felicitat? Ell representa és clar, als nens. Els únics que de veritat viuen el Nadal en una il·lusió tendre i verdadera. Però els nens creixen per convertir-se en aquesta criatura aberrant i decrepita que la sèrie mostra com a l’esser humà adult. Els nens es perverteixen en la decadència d’una societat que pugna per convertir-nos en això. I d’això també va la sèrie.

Durant el transcurs dels capítols l’amic imaginari i el protagonista s’influencien mútuament. L’amic va fent recuperar a aquest una mica de la seva perspectiva infantil de les coses, de que pot haver-hi bondat, alegria i felicitat al món. Que potser sí, tot es una merda, però també hi ha coses bones, no? Però el preu a pagar és major que el benefici. Per que mentre el nostre protagonista arranca un somriure, l’amic imaginari es va pervertint, el seu pelatge de blau elèctric s’embruta i perd fulgor per acabar decaient en un gris apagat en una versió reduïda del que era al principi, pura felicitat infantil. El cavall representa en certa manera la il·lusió infantil que tots tenim a dins i com la realitat de merda acaba per sepultar-la amb la seva decrepitud. És una sèrie que va doncs sobre la infantesa i el dolorós i inevitable pas cap a l’edat adulta. Però sense quedar-se aquí la sèrie també ens parla de que és un pas necessari. Un pas que hem de fer tots. I que potser sí que el món es una merda, però només nosaltres el podem millorar, de nosaltres depèn tirar-lo endavant. I per això hem de créixer, els nens han d’esdevenir adults que facin d’aquest món un lloc una mica millor. Així potser els propers nens podran ser més feliços i algun dia convertir-se en adult no serà tan dolorós per que aquest mon de merda no serà tan merdós.

Però la sèrie no només va sobre això. Parla sobre corrupció és clar. Representa la decrepitud social a través d’aquesta. I per a fer-ho hi exemplifica el sempre efectiu cos policial i una pintoresca (satírica) màfia italiana que mou els fils d’aquesta corrupció. La màfia italiana, que sembla la parodia més acida de qualsevol màfia i a l’hora sembla una de les màfies més despietades que et puguis torbar, serveix a part d’això per parodiar i criticar un altre cosa: la televisió. O més que la televisió els programes del cor i merdes varies d’indole similar. I com ho exemplifica? Mentre la màfia viu submergida en un escabrós i pertorbador negoci de tràfic de nens, un dels membres de la família protagonitza un reality show familiar que ensenya al món la vida dins una família de mafiosos, programa que intenta hipòcritament evocar als vincles familiars de fraternitat i amor per la família. Sense tenir massa en compte que destrueixen les famílies a les que roben els nens per vendre’ls als rics i poderosos. Tot plegat és un absurd i un sense sentit hipòcrita en desmesura que evoca capa sobre capa una brutícia més a la immundícia visual, estètica i metafòrica que envolta tota la producció. L’absurd d’aquesta mena de programes surreals i artificiosos queda tan en evidencia que et fa perdre una mica l’esperança en una humanitat que els consumeix en dosis d’un cabal tan industrial.

La sèrie parla de molest coses més. Parla sobre ser pare, sobretot sobre com ser un mal pare (mostrant varis exemples molt, molt pertorbadors). Parla sobre ser un nen i sobre com tampoc és fàcil de vegades. Parla sobre fetitxismes, sobre psicòpates, sobre obsessions, sobre opulència i decrepitud. Parla sobre l’ambició sense mesura que corromp als poderosos i sobre l’esperança  que un nen és capaç d’infondre al cor del més desesperat. Parla sobre per que portar nens a un món de merda. Parla sobre amics imaginaris i fantasies infantils. Parla sobre diols de masses i les seves dobles cares i dobles morals. I parla, finalment, sobre que potser sí, el món és una merda i el Nadal una mentida del capitalisme. Potser sí, tots fem veure que som feliços construint la gran carcassa buida que és la felicitat nadalenca que s’esfondra al més mínim cop per que la gent és egoista i només pensa en si mateixa. Però en part, al menys una mica, també existeix una micona de bondat, també és real alguna cosa en el Nadal. Potser els nens estúpids que creuen en aquestes coses no son tan estúpids. Potser els estúpids som nosaltres per haver deixat de creure-hi. Potser la clau de tot plegat és creure-hi per fer-ho realitat.

La sèrie és fantàstica. Excel·lent. Imprescindible. I te moltes coses més de les que podria parlar. Però tampoc em puc passar tot el dia aquí. Veieu-la, és un imprescindible que ningú s’hauria de perdre. El valor metafòric que envolta a tota la producció no te pèrdua. Però lluny d’això la sèrie no s’acontenta amb missatges metafòrics i dona cops de puny contundents amb missatges impactants i efectius que ja valen la pena per si sols. Potser no recomanable per a tothom, doncs és amarga i desesperançadora (tot i que al final la conclusió és que val la pena mantenir l’esperança en el món). Però si t’agrada la brutícia d’aquelles obres que parlen de la decrepitud, si ets fanàtica d’obres com podrien ser sin city, qualsevol western brut o la mateixa i més recent Logan. Mira aquesta sèrie. T’agradarà.

La Venus de les pells

Aquesta és la portada del meu exemplar

La Venus de les Pells de Leopold von Sacher-Masoch (ja parlaré d’aquest nom més endavant) és un dels clàssics immortals de l’erotisme modern. Un clàssic (altre cop) que va caure a les meves mans (altre cop) fruit d’un regal de Sant Jordi. Aquest Sant Jordi ha passat una cosa curiosa i és que se me n’ha anat la pinça amb una força desmesurada (també vaig entregar la novena carta del projecte atrapa somriures, l’entrada de la qual ja està publicada (llegir entrada)). Adquirint la icònica xifra de 18 novel·les en la seva totalitat  (i això que me n’acabava de portar 7 o 8 de casa, uns quants clàssics d’aquests que ja hauria d’haver llegit), una muntanya de llibres que crec que trigaré un llarg temps a escalar (Jo espero que el proper Sant Jordi no se me’n vagi tant la pinça per que dubto que me’ls acabi tots abans d’un any i si adquireixo més llibres dels que puc llegir malament). Però aquest no és cap d’aquells 18 llibres (per més inri) aquest és un regal de sant Jordi que s’em va entregar amb retard una persona molt preuada per mi (la mateixa que em va regalar Rumbo a la Noche (veure ressenya) i la propietaria de El ultimo viaje de Tisbea (veure ressenya)). Per a llavors jo estava engrescat en la primera de les novel·les d’aquesta llarga llista que m’he adjudicat (Estats Units de Japó, potser la ressneyi, ja veurem) i em trobava amb problemes per triar quina vindria després. La venus de les Pells m’ho va posar fàcil. Un llibre regalat que em feia molta il·lusió tenia tot el dret a colar-se al capdavant de la llista de pendents amb tot el morro. Així que aquí el tenim.

Aquest clàssic, que encara no em crec que fos escrit al 1870, és una autobiografia eròtica en forma de novel·la, on l’autor va plasmar les seves experiències per a construir una historia que fos ell i no ho fos a l’hora. L’obra és en certa manera una hipèrbole de la seva mateixa realitat, la seva fantasia més grotesca. Potser el que ell no es va atrevir mai a ser. L’obra parla sobre el masoquisme, terme que ella mateixa no empra en cap moment, preferint el terme hipersensual. Llavors tenim a un protagonista que no és masoquista, si no hipersensual. En la societat moderna aquest adjectiu peca més aviat de ridícul i no vaig poder evitar riure el primer cop que ho vaig llegir. Però pensant-hi be és un bon terme per a descriure-ho, al menys tal com l’obra porta la hipersensualitat. És una concepció del masoquisme molt estètica i intel·lectual, quasi casta podríem dir (de fet és ambigu si és o no casta la historia, per que més enllà de petons no passa res èxplicit referent al terreny sexual). I en aquesta concepció tan pura i espiritual, que s’emmarca dins la concepció clàssica de la bellesa, el terme hipersensual deixa de sonar ridícul a les poques pagines i passa a sonar… profund. Així doncs aquest llibre és en certa manera un tractat sobre la hipersensualitat, un assaig sobre la bellesa d’aquesta a l’hora que una intensa novel·la sobre el masoquisme l’amor, el dolor, el desengany i… sorprenentment la desigualtat de gènere.

El llibre és un llibre dins un llibre. La historia comença amb un home que li explica un somni febril amb una dominant mussa vestida de pells. L’amic li explica amb to greu que aquesta mussa amb la que ha somiat (pintada en un quadre de la seva paret) és una dona que li va canviar la vida i a la que pertany una historia que li hauria d’haver explicat fa molt de temps. Llavors l’amic li entrega a l’home un llibre autobiogràfic titulat “diari d’un hipersensual”. Sort que aquest no és el títol de l’obra, de ser així dubto que hagués arribat mai a les meves mans. Crec que és important contemplar ambdós títols per comprendre del tot a l’obra. Per que aquesta novel·la és el diari d’un hipersenual (masoquista), que ens transporta dins el seu cap per fer-nos comprendre com troba la joia en el dolor i en el patiment, com més gaudeix com més el trepitges, com més l’humilies. Com més infeliç és a nivell físic i espiritual, més passió sent per dins. Per a ell l’amor i el plaer són una desgracia, una agonia, per que tot i el dolor que li produeixen, es veu incapaç de defugir-los. Al contrari, es veu incapaç de no acostar-s’hi sense remei. Per altre banda la novela és també el retrat de la venus de les pells, de l’ideal de sàdica amb la que només el més refinat i elevat dels hipersensuals podria fantasiejar. Una dona superba, elegant, formosa, però cruel i sanguinària, que més gaudeix com més tortura a l’esser que l’estima. Que el maltracta amb malicia i crueltat (que no amb vulgaritat) sense importar que el seu esclau sigui, com ella, una persona amb sentit i sentiments que pateixen i senten dolor. Així doncs la novel·la és a l’hora una definició del masoquista com un retrat de l’ideal de bellesa per a aquest.

És una novel·la que, com moltes en aquella època, te aires de assaig. El gruix de la obra consisteix en un seguit de diàlegs entre els dos protagonistes on filosofen/discuteixen sobre el significat de la bellesa i la sensualitat. Sobre l’amor i la seva manera d’estimar. Sobre allò que els atrau i els fascina i és clar, sobre la hipersensualitat. Masoch ho exposa tantes vegades i des de tants punts de vista que és difícil que no et quedi clar el concepte. Però el millor de tot és que tot i l’insistent del discurs, tot i donar voltes incansablement sobre el tema de l’amor i la sensualitat, les passions i el dolor, al menys a mi no se m’ha fet mai cansat. Hi ha alguna cosa en la prosa, una mena d’humor subjacent, un timbret petit que sense riure-se’n, doncs és per a ell un tema molt seriós, sap riure amb l’irònic de la situació. Així que durant els primers tres quarts de novel·la vaig pensar que aquesta consistiria més en un assaig que intentava definir i fer comprendre el masoquisme i la bellesa que en ell s’amaga que no pas una historia amb una contundència argumental. Que equivocat estava.

La que més m’escau per a l’obra diria

Un dels detalls de la obra que més m’han agradat és que, al contrari del que un podria esperar no és en aquest cas el membre dominant (ella) qui sedueix al membre submís (ell) cap al costat fosc d’aquesta perversió. Si no que passa a la inversa. És ell qui li implora que el trepitgi i el tracti amb crueltat, que sigui severa i cruel amb ell. No tant per que gaudeixi d’aquests tractes si no per que l’estima amb tanta intensitat que la sola idea d’abandonar-la el fa agonitzar. I en la seva agonia prefereix ser un esclau, un gos, un tros de carn trepitjada i humiliada, que no córrer el perill de deixar d’estar al seu costat. I ella d’entrada se’n riu. Riu com si es tractés d’una broma, assegurant que ella mai podria fer això que ell li demana a un home al que estima. Però ell tem, tem que algun dia (com ella diu que segurament acabi per succeir) ella el deixi d’estimar. I per això ell li suplica i la convenç. Per que alberga dins seu dues fantasies, la de tenir al seu costat una dona recta i pura, que l’estimi per sempre i la de tenir al seu damunt una venus de les pells, una dama dèspota i autoritària que el tracti amb crueltat. Dos ideals de bellesa contraposats que sempre han lluitat dins seu. L’un inculcat per la moral cristiana i l’altre arrelat en la seva més profunda infantesa. I si no pot tenir a la dona pura i fidel que sempre ha desitjat (tot i que més aviat sempre ha desitjat l’altre), es convertirà en un esclau i tindrà la dama cruel i dèspota. I tot i que a ella no es veu en aquest ideal, aviat comença a seguir-li el joc, només per provar. Convençuda que aviat ell se’n cansarà i podran recrear-se en altres passions. Però poc a poc el joc va esdevenint seriós i ella comença a advertir-lo. L’adverteix de que ha despertat una naturalesa nova i desconeguda dins seu i que encara poden tirar enrere. Però que si segueixen indagant, si segueixen aprofundint arribarà un punt en el que no hi haurà marxa enrere. Un punt en el que ella s’haurà convertit en la dèspota freda i cruel amb la que ell fantasiejava i a la que no li importarà destrossar a la seva joguina si això la diverteix. Però ell, febril d’amor i de passió es llença als braços de la seva estimada suplicant un i un altre cop que el trepitgi, que l’humilií. I tot i que ella l’adverteix, una i un altre vegada, incansablement, ell embogeix més de passió com més cruel és va tornant amb ell la dona. Fins arribar al punt on tal com ella havia advertit, ell acaba per penedir-se dels seus desitjos obscurs.

Al final del llibre succeeix una traïció. Una traïció que no és tal, doncs ell mateix l’ha demanat, l’ha suplicat. Però que quan esdevé el supera. Una passió que se l’emporta i arrasa i el destrueix, fent-lo miques. És un gir de guió que tot i advertit, tot i esperar-te’l, et sorprèn. Et sorprèn per que el sorprèn a ell. No te l’esperes tot i haver-lo vist a venir per que no creies que realment fos capaç, creies que en el fons l’estimava i mai li faria una cosa així. Per que desitges que el pobre Serverin (així es diu el protagonista) no acabi consumit per les seves pròpies passions. Però a l’hora una part de tu viu ansiosa per veure’l patir, potser la part que ell inflama amb els seus discursos, aquella part inesborrable de la curiositat humana que ens impulsa a tancar un ull però deixar l’altre obert davant signes de crueltat. Per que tot i que desitges que no pateixi, vols saber fins on és capaç d’arribar. Serà capaç de gaudir d’aquesta tortura fins al final? O acabarà odiant el que inflamava les seves passions? Un final que sens dubtes sap com deixar-te els sentiments a flor de pell.

No és gaire maca però és molt il·lustrativa

Un dels detalls en els que també m’he fixat és en el poc èxplicit de l’obra. És tan poc explicita que acaba per entrar en l’ambigu. Acabes sense saber si hi ha hagut cap contacte sexual més enllà de petons i carícies. No es menciona el sexe en cap moment, ni referint-se a l’activitat ni a l’òrgan. Tot plegat envolta a la relació de un molt beneficiós aire intel·lectual. Com si el seu fos un amor que transcendís la carn, com si no importessin més que els sentiments purs. Però no es pot evitar la pregunta: es toquen? Copulen? La novel·la no ho diu, ni ho insinua tan sols. Però tampoc dona a entendre el contrari. Diu que s’estimen durant tota una nit, però inclou aquest amor un acte carnal? Ella li diu a ell que tindrà sobre ella tots els drets d’un home casat sobre la seva dona. Per tant tindria el dret, si volgués, de fer l’amor amb ella. Però el reclama? No ho se. En dubto. No se si la intenció de l’autor era caure en aquesta ambigüitat o és simplement una conseqüència ineludible de l’estil del popi autor i de l’època en que va escriure l’obra. La puresa espiritual dels intensos sentiments del protagonista em fan creure que podria mantenir-se cast durant tota l’aventura, m’hi avoquen i tot. Però un pensament més realista em fa pensar que no podria existir una relació tan intel·lectual durant tant de temps amb un contacte tan íntim com besos, abraçades i fuetades sense arribar mai més enllà. Quina és la resposta doncs? Si m’ho preguntes a mi, la resposta és la ambigüitat, la imprecisió. La resposta es el dubte de no saber si és l’una o l’altre, dubte que afavoreix molt més a l’obra que qualsevol resposta definitiva que es pugui donar. Que l’envolta d’un halo enigmàtic, com la mussa mateixa. Així doncs la resposta és que mai ho sabrem i que serà millor així.

I aquí el tenim al senyor Masoch

El llibre conclou amb una reflexió. Una reflexió que em va obligar a aturar-me comprovar que feia més d’un segle que s’havia escrit i tornar-la a llegir. És una reflexió sobre el feminisme, tot i que suposo que en aquells temps el terme estava encara lluny d’existir (no tant en realitat, es va acunyar l’any 1882, només 12 anys després de la publicació d’aquesta novel·la). Masoch reflexiona sobre el per que de la seva malaltissa obsessió amb el poder. Sobre per que no pot existir una situació d’equilibri entre un home i una dona que s’estimin lliurement. Per que si l’home no domina a la dona, serà la dona la que domini a l’home. I Masoch jutja que, mentre l’home i la dona no siguin iguals, mai podran ser lliures. I no només emet aquest judici si no que acusa aquesta desigualtat no a causes naturals, si no a una educació social, a una desigualtat en les oportunitats laborals, a un problema de concepció del conjunt de la societat i no una naturalesa intrinseca en si. Doncs ell jutja que si l’home, dominant per imposició social, deixa de banda aquest rol, la dona el prendrà  sense dubtar-ho, demostrant així la nostre igualtat. Tots som igual de cobdiciosos i dèspotes, no és una qüestió de sexes. I per tant, només en el respecte de la autentica igualtat, podrà néixer una relació sana i de confiança que permeti aflorar un respecte sincer i genuí.

Una portada diferent

La reflexió final em va impactar com pocs finals ho han fet en una novel·la. Seria molt agosarat dir que és el millor final de novel·la que he llegit, però si no l’és, no se me n’acut cap millor. El llibre inclou també la copia d’un contracte real que l’autor va viure i en el que es vasa i l’anècdota d’una experiència real, que ajuden molt a comprendre que tant de realitat i quant de ficció hi ha en aquesta historia. Son apèndix que valen moltíssim la pena i que no pots deixar per alt. Gracies a ell comprens que Severin no representa a l’autor si no a l’ideal hipersensual que aquest porta dins però que per altre banda no conforma la totalitat de Masoch i que per tant ell mai podrà ser. El més curiós de Masoch però, és potser el seu cognom que recorda tant al terme masoquista, si és una casualitat dona per creure en el destí. Però per altre banda sona bastant provable que el terme masoquista s’encunyés precisament a partir del nom de l’autor. El clàssic mereix sens dubte el anomenar-se així. Imprescindible sense cap mena de dubte. No obstant, potser no és un llibre que recomanaria a tothom. Doncs aquells que no hagin llegit mai res d’antic, que no s’hagin endinsat mai en obres més similars a l’assaig  i menys properes a la novel·la moderna, potser no trigaran més de dues pagines en avorrir-lo. No obstant si no t’espanta el que d’ell n’he dit, sisplau, llegeix-lo.

El coronel ni tiene quien le escriba

Aquesta és l’edició que vaig llegir jo

Gabriel Garcia Marquez és un dels grans autors de la literatura universal. Possiblement l’autor més cèlebre de llengua hispana del continent americà. I com a tal qualsevol obre seva és automàticament una obra de culte. Un clàssic per associació.  Ja he parlat  sobre el concepte del clàssic a la Plaça del diamant (veure ressenya), així que deixaré de banda les divagacions sobre si hem de fer cas o no a aquesta etiqueta de prestigi i em centraré una mica en analitzar la breu obra. Per que és breu, la novel·la, quasi un conte, te tan sols una vuitantena de pagines. Un la podria llegir fàcilment en una tarda si s’hi posés. Però com segurament ha dit algú important: breu no vol dir millor ni pitjor, breu vol dir breu. Parlem doncs d’aquesta obra.

La obra és un intent (i un aconseguit) de representar amb puresa un sentiment. Precisament per això aquesta necessita ser tan breu, per que si s’estengués més del que ho fa la importància d’aquest sentiment que hi impera potser es perdria entre altres divagacions. Aquest és el sentiment de la desesperança per l’espera de quelcom que mai sembla arribar. Un sentiment que l’autor sap impregnar amb tan mestratge en la seva obra que fa gebrar la sang només de pensar-hi. La premissa és senzilla. El coronel, un veterà de guerra, porta esperant des de fa quinze anys la carta que li anunci el cobrament de la seva promesa i merescuda pensió. Pensió que a cada any que passa es fa més necessària per sobreviure. Durant quinze anys el coronel ha estat acudint cada divendres al port per veure si la barcassa de correus li portava correspondència. Però tots els divendres durant quinze anys el coronel ha tornat amb les mans buides a casa. La historia ens narra simplement com després de quinze anys, el coronel segueix esperant la pensió, segueix anant cada divendres a buscar la carta que l’hi anunci, segueix defallint en la misèria sense el preu just per un servei prestat.

Una portada ben classica

Desconec els conflictes que precedeixen al context de la obra. Però crec que no son necessaris, que és una narració universal que podria aplicar-se a qualsevol context de misèria. Marquez ens mostra la misèria, no la misèria absoluta i desesperada d’aquells qui amb prou feines es poden mantenir en peu, si no una misèria més lenta i decadent, que s’apodera pas a pas de la vitalitat de la gent que la pateix i la va enfonsant cada cop més en un desviure sense propòsit perduts en un rumb d’angoixa i incertesa cap a un futur que potser serà millor, que va ser promés com a millor, al que t’aferres per aguantar un present que t’ensorra poc a poc però que sembla mai no arribar. És una novel·la sobre la decadència gradual i inexorable d’un país que agonitza, però que ho fa lentament. Se’ns mostra que mentre uns es moren de gana amb dignitat uns pocs neden en l’abundància sense cap remordiment. Com sempre, els rics més rics i els pobres més pobres.

És una portada molt serena.

Aquesta desesperança apagada que impregna el llibre es mostra en una escala ascendent. Primer t’assabentes d’aquesta espera inexorable que dura quinze anys. I és dur. Però després, poc a poc, la vius. Marquez t’introdueix en una quotidianitat que tot i no ser mortal avança poc a poc cap a ser-ho, subjecte únicament per una esperança que mai arriba però que per altre banda no pots fer res més que esperar. I primer te n’assabentes, després la comprens i al final, acabes per viure-la. Et fiques dins del carismàtic Coronel que tossut com una mula creu fermament en els ideals del país pel que va lluitar. I creu, per tant, que algun dia arribarà la pensió promesa. Creu en va, però creu. I al comprendre aquesta esperança per un somni de llibertat és quan un no pot si no entendrir-se per aquest somni que ell segueix vivint amb fermesa i dignitat fins a les portes de la mort. El coronel és sens dubte un dels personatges més entendridors de la ficció. I segurament ho és per la contundència que el fet de ser un conte li dona. Per que al ser breu i contingut és de forma pura els sentiments que vol transmetre, sense embolicar-se en complicacions innecessàries representa amb puresa aquest ideal patriòtic de creure en una causa fins al final, fins que no et quedi res per donar-li. Tot i que Marquez podria ressaltar amb cinisme l’estupidesa de creure en una promesa que mai es complirà decideix intentar emmarcar la bellesa quasi infantil d’aquest esperit pur que no representa a una persona si no a tot un poble, a tota una humanitat. Per que tots, alguna vegada, hem tingut somnis i anhels davant els que només podíem esperar. Tots hem esperat amb convenciment veure complides promeses que mai arribaven, sovint caient en la desesperança. Però quan ets un nen, brilla en tu una il·lusió que mai s’apaga, una esperança enlluernadora en que a l’altre banda, sempre hi ha un món millor. I d’aquesta esperança, és de la que Marquez parla.

El gall és un dels elements metafòrics més importants de l’obra. Potser la meva portada preferida.

El final de l’obra em va deixar desconcertat. El bast de l’expressió que capitula la novel·la te un sentit i una expressió. Però d’entrada m’ho vaig prendre no com una expressió rotunda i absoluta de l’ideal d’aguantar per molt fatídica que sigui la situació si no com una expressió de desconcert davant la gravetat d’una idea que fins ara no se t’havia passat pel cap. Quan el coronel exclama merda aquesta paraula queda gravada, es recalca amb un èmfasi sobre dimensionat, expressant l’autentica angoixa i desesperança que pugna per amagar darrere l’idealisme punyent per una causa morta. I és així perquè la correcció de tot el llibre anterior, de totes i cada una de les paraules abans d’aquesta, de l’ultima, creen un abisme de diferencia. Tota la obra és correcte i mesurada, molt pulcre i educada, sense paraules malsonants ni grolleries de cap mena. Fins que la paraula final reverbera en els nostres caps com a expressió màxima de contrast per a denotar amb una imperiosa hipèrbole la gravetat de l’expressió. Ella li pregunta que menjaran i ell contesta que merda. Merda en el sentit màxim i absolut de la paraula. Merda, per que menjaran el que faci falta si no hi ha res més. Merda per que la situació és un merda i la novel·la t’ho ha estat expressant amb paraules subtils i profundes però ara t’ho expressa amb una sola paraula i ho fa amb una contundència embriagadora. Merda per que merda és el que deixen per als pobres aquells qui viuen amb plenitud. Merda és l’expressió absoluta del llibre. Merda n’és el resum, la síntesi. Merda és expressar en una sola paraula tot el que el llibre t’ha exposat abans. Merda.

No os transmet molta rigidesa aquesta portada?

En el present immediat i en el context immediat vivim de fet el mateix context que l’obra emmarca. Amb una crisi laboral amb milers de parats que esperen incansablement amb desesperança embriagadora l’arribada d’una oportunitat que mai arriba. I tot i que be és cert que potser la nostre no és una situació tan fotuda, també ho és que l’obra és un marc universal que vol englobar-nos a tots. Qualsevol de nosaltres s’hi podria identificar. L’obra és ineludiblement un imprescindible. És curt i assequible per a tothom. I tot i que be és cert que no serà la mena d’història d’aquells que consumeixen ficció basada en l’acció desenfrenada amb la que omplir el silenci, segurament ells també hauran sentit d’alguna manera o altre l’angoixa apremiant que aquest llibre et transmet. Per això, per que tots hem estat el Coronel alguna vegada, has de llegir aquest llibre. Si be no et donarà les solucions, al menys et farà companyia.

La plaça del Diamant

És difícil parlar d’un clàssic. És difícil per que s’ha escrit tant i s’ha dit tant sobre ell que… que puc dir jo que realment tingui rellevància? L’única opció sostenible em sembla és oblidar-te d’aquest punt i ressenyar-lo com si fos un llibre qualsevol, un llibre desconegut i preciós que el món encara no ha descobert. Però és fa difícil oblidar que és un clàssic, per que se’n respira l’aroma, una mena d’aroma a altres temps que fa que tot i el temps passat la validesa del seu missatge prevalgui reafirmant així la seva excel·lència. Suposo que un clàssic és aquell que és tan bo que no envelleix amb el pas del temps. Però potser tot això només són disbarats.

Que dir doncs de l’obra més recordada de Mercè Rodoreda, potser l’autora més significativa de la literatura catalana, que es compta en la cúpula dels autors més reconeguts de la nostre literatura? M’agradaria dir que com moltes obres l’excés de fama les porta a una sobrevaloració que les carrega inevitablement de decepcions. No és el cas. Però com que és la meva ressenya, parlaré una mica de mi.  La plaça del diamant resulta ser una obra que no em perdonava no haver llegit abans especialment per un motiu en concret. I aquest motiu és la plaça del diamant, no el llibre, si no la plaça. La plaça en qüestió resulta ser la meva plaça preferida de Barcelona. Suposo que per que tampoc soc molt aficionat a explorar les places de la ciutat comptal. El motiu d’aquesta preferència resideix en l’estàtua que l’engalana, en motiu de la pel·lícula i per tant de la mateixa historia que al llibre es narra. A la plaça també hi han refugis antiaeris amb visita guiada, amb estremidors testimonis reals dels fets gravats en la paret, a més d’alguns fragments del llibre que resultaran poc significatius si no l’has llegit abans. Però el que a mi em fascina és l’estàtua. I em fascina perquè trobo en ella una potencia expressiva a vegades aclaparadora, viu tan carregada de metàfores visuals en la seva composició que em fascina les múltiples lectures que un li pot donar. És una estàtua que em fa divagar i em porta a reflexionar sobre les la polifacètica mirada a l’art que pot ser mil coses en mil moments. Em posaria a desgranar la descripció d’aquesta estàtua, però m’ocuparia prou pagines per dedicar-li una entrada a part, a més prefereixo que la visiteu per vosaltres mateixos.

L’edició que jo vaig llegir incloïa un postfaci que també vaig llegir. Mai m’han cridat massa l’atenció aquesta mena de comentaris, però vaig pensar que no podia criticar-los sense haver-ne llegit cap. I el resultat ha estat decebedor. Tot i que sí vaig trobar molt interessants les cartes que s’avien intercanviat amb l’autora durant la creació del llibre i els punts de vista i reflexions que també s’hi adjuntaven (això em va valdre molt la pena). L’anàlisi del llibre em va sembla una porqueria. No és que sigues erroni , de fet estava d’acord en la gran majoria i només en desacord en algunes conclusions que no deixaven de ser un punt de vista. El problema el veia en el que ressaltava i com ho ressaltava i per conseqüència el que ignorava i com ho ignorava. Sentia que la lectura critica d’aquesta opinió ressaltava detalls que no tenien una importància tan notòria com d’altres que s’ignoraven per complet. Em va faltar que es parlés del masclisme evident de la societat d’aquella època i per tant del feminisme com a mínim per contraposició que la figura femenina de la protagonista sobrevivint en aquell món desolat representa. Però potser soc jo que hi vull evocar una perspectiva massa moderna o massa meva. Potser soc jo  i l’obra tenia grans coses a oferir que jo no he sabut apreciar.

Mercè Rodoreda

Parlaré doncs de masclisme. Com no costarà gaire deduir jo soc un home. I com a tal no he sigut víctima de la discriminació de gènere, no al menys des de baix. I sol resultar més difícil adonar-te de la gravetat de l’assumpte des de dalt. Així doncs jo no he estat menyspreat ni maltractat pel meu sexe, no he patit els abusos del masclisme, fins i tot segurament n’he format part amb inevitable inconsciència. Soc un home i això em condiciona. He rebut certa educació inconscient, d’educadors també inconscients. Però no està en les nostres mans si no adonar-nos del que passa al nostre voltant. El canvi només està en nosaltres.  En definitiva, al no esser una dona, no he viscut el que significa esser discriminat per esser una dona. I tot i que puc simpatitzar i comprendre en cert grau la profunditat d’aquest mal tracte no l’he viscut amb la seva profunditat. On vull arribar és que tot i aquests elements condicionants el que he vist en aquest llibre m’ha fet sentir molt malament, no com a home o com a dona, si no com a persona. M’ha fastiguejat per que m’he identificat amb una protagonista que com jo, és una persona. I el fet que tractin així a una persona em sembla força inhumà. Se que això és una senyal positiva de que els temps han canviat, que les coses no son tan dolentes com abans, que al menys ens adonem d’una discriminació de la que llavors ni tan sols érem conscients. Però tot això no te importància mentre llegeixes aquestes pagines, per que llavors és real, llavors és a tu a qui t’estan fotent una pallissa per haver-te comprat un vestit amb els teus diners sense el seu consentiment. Que una persona tracti a un altre persona així, sigui pel motiu que sigui és denigrant (per cert denigrant és una paraula racista, ja que vol dir literalment convertir-se en negre i que convertir-se en negre sigui denigrant és denigrant. Paradoxes del llenguatge). El llibre parla d’una dona oprimida sense saber-ho en un món que l’oprimeix sense saber-ho afligida per causes majors que ni entén ni pot controlar. Al final però el llibre capitula amb un raig d’esperança tot i que no sense advertir que el canvi no és senzill. La protagonista aconsegueix viure en un escenari on és respectada i estimada com a individu i engendra una descendència que tot i que veure’s arrossegada encara per moltes desigualtats s’encamina clarament un pas més a prop de la igualtat. S’endevina en la filla de la protagonista una dona forta i independent que tot i acabar també casada amb un home que la societat jutgi com a moralment superior viu clarament un pas més a prop de l’empoderament necessari per poder emprar algun dia la paraula igualtat.

Però sens dubte el millor del llibre, o el que a mi millor m’ha semblat és la seva narrativa. Aquesta novel·la te una forma màgica de narrar que no havia vist mai abans i que dubto que torni a veure mai tan ben implementada. L’autora empra la unió entre un narrador impersonal que narra amb fredor externa tot el que succeeix a la protagonista amb pinzellades d’una visió personal i poètica que s’endinsa en metàfores a vegades descabellades per transmetre sentiments on les descripcions no arriben. La màgia viu en que la nostre protagonista narra els successos en primera persona, però a l’hora ho fa com si ella no hi fos present, com si la quotidianitat l’allunyés de la realitat i posés una pantalla que els separa i els aïlla i  a l’hora. Per altre banda s’apropa a si mateixa (que no als fets) amb una sensibilitat feridora emprant poètiques metàfores que arriben a l’anima. La gracia d’aquesta narrativa és que al ser tan apersonal, no et narra res, no et diu que sent la gent ni t’explica per que fa el que fa, només et guia per una quotidianitat apàtica que viu lluny de la tragèdia que realment es viu, i tot i això, tot i ser fred i no explicar-te res, d’alguna manera aconsegueix expressar-t’ho tot. En aquesta contraposició viu el mestratge, com Rodoreda aconsegueix explicar-ho tot sense explicar-te res, fer-te saber com es senten els personatges, com d’intensament pateixen, sense parlar-te mai dels seus sentiments, sens posar-te mai dins els seus caps. Només llegeixes com pinten, parlen, cuinen, però tot i així t’hi endinses, els coneixes ben endins. Molt més endins potser del que aconsegueixen la majoria d’obres que t’ho expliquen bellament. Rodoreda aconsegueix sense explicar-te res, que ho entenguis tot. I si això no és una genialitat ja em diràs que ho és. Aquest fet, el que una narrativa tan juxtaposada al missatge pugui explicar-lo amb més intensitat del que podria fer-ho qualsevol altre és el que més em fa posar els pels de punta en aquesta novel·la. I sense cap mena de dubte el que més me n’ha agradat.

Un dels elements que més gracia em van fer durant la lectura del llibre és com la protagonista no percep en absolut l’existència de la guerra. És quelcom que està allà, ho intueixes, ho dedueixes. Però ella mai en parla, mai t’ho explica. Els seus problemes del seu dia a dia no tenen res a veure amb la guerra, no fins que aquesta li arranca el marit de les mans. Però el conflicte deu estar en el seu zenit que la novel·la encara no ha esmentat la paraula guerra. Per que per a la Natalia (em nego a anomenar-la amb un nom imposat pel capritx d’un home que l’empara per apoderar-se’n), la guerra no existeix. Per a ella la guerra és una cosa que fan els homes i amb el que ella no te res a veure, una mena de metàfora afilada sobre la futilitat de la violència. Per a la Natalia no existeix la guerra, existeix la fam, i la mort i la desesperació. Però que és la guerra? Ella no sap que son franquistes o republicans, no entén de república com tampoc entén de feixisme. Ella només te una casa, un marit, uns nens, una vida. No te més, no vol més, tampoc sap que pugui haver-hi més. És un exemple descarnadament innocent de la realitat d’aquells temps. On milers de dones es quedaven a casa perplexes sense saber que estava passant mentre que uns homes també ingenus marxaven a combatre en el seu nom i el de la llibertat, tot i que ni elles ni la llibertat sabien exactament per que es combatia ni quin sentit tenia tot allò. Suposo que sense saber-ho, tenien raó. Cap sentit. Aquesta futilitat em sembla tan ben expressada, altre cop precisament sense dir-ne res. Que no puc si no aplaudir amb llàgrimes (metafòriques i no) als ulls.

Hi ha moltes coses més de les que parlar. Les novel·les clàssiques tendeixen a ser lentes i pesades, amb una acció pausada on no passa res fins al final. Un recurs que serveix per explotar al màxim l’expressivitat d’aquest i realçar-ne la intensitat. I tot i que aquest llibre no n’és l’excepció, a l’hora no paren de passar coses allunyant-se de la pesadesa característica que altres títols similars sí podrien tenir. Mai he estat un especial amant dels clàssics, tot i que sempre m’han agradat quan un m’ha caigut a les mans. Tot i això, pocs he llegit com aquest. No dubto en dir que és un dels millors llibres que he llegit. Envejo la seva narrativa. M’impulsa a desitjar esser capaç de crear art així amb les paraules. Em fa sentir petit. Però m’alegra que existeixin al món obres tan elevades, obres tan inassolibles. Per que algú un dia les va assolit. Per que no podria tornar a passar? Podria desgranar la trama, però crec que no és el més important d’aquesta novel·la. Podria analitzar, realçar i admirar les figures i símbols que s’hi presenten, o analitzar la cruesa històrica que narra amb mirada fidedigne els temps del passat. Però no en soc un expert i n’hi ha masses com per parar-s’hi. Així doncs, aquí amb quedo, abans d’abarcar més del que pugui sostindré, si és que no ho he fet ja. Podria dedicar-li milers de paraules més. Però per això ja teniu el llibre. Llegiu-lo.

Suposo que no cal dir-ho. Però considero a la novel·la un indubtable imprescindible. Per masses raons com per enumerar-les. No obstant potser no el recomano a tothom, tot i creure que tothom l’hagués de llegir (al menys tot català, és bo conèixer la nostre historia. És bo fer-ho des d’una perspectiva tan intima). Potser per aquells que arruguin el front davant la paraula clàssic aquest no és el millor llibre. Per que com el gaudiràs si ja el comences pensant que no t’agradarà? Si no aconsegueixes veure el que la fa preciosa, no serà preciosa en absolut. És el màgic de la mirada, que està en els ulls de  cada un. A qui el recomano doncs? A tots els que els apassioni llegir i per algun motiu no l’hagin llegit encara. A tots els que els hagin captivat les meves paraules. A tots els que estiguin disposats a començar aquest llibre sense una ganyota a la cara. Si l’abraces, la plaça del diamant no et decebrà.

Devilman Crybaby

Els que em segueixin al blog sabran que d’entre les (poques) que tinc ressenyades la meva obra d’animació favorita és Kemonozume (veure ressneya). I que tenen a veure Kemonozume amb Devilman Crybaby? Doncs que comparteixen director. Tot i que considero molt important el seu treball no és quelcom en el que em fixi normalment quan miro un anime (a no ser que l’anime sigui One Piece i llavors em cagui en tot preguntant-me com una animació pot estar tan endimoniadament mal dirigida fins al punt que el manga (un dibuix estàtic) és exageradament més dinàmic en la seva acció que el propi anime (un dibuix dinàmic)). Però els que coneguin una mica de qui estic parlant sabran que el seu estil és inconfusible. Masaaki Yuasa és un director amb una fama considerable, d’aquells directors de culte amb una essència pròpia i una manera de fer tant particular que sembla que el que facin ells no tingui res a veure amb el medi que els envolta. El seu estil d’animació, allunyat de la tendència general, és imprecís i desdibuixat, deforma les proporcions i les formes per expressar. Per expressar el moviment, però també per expressar les emocions. Per expressar la transcendència, la informalitat, la tragèdia, la solemnitat. Yuasa empra la deformació com una eina expressiva d’una manera que només ell sap fer. Ja he parlat molt sobre les virtuts i el que m’agrada del seu estil d’animació a la ressenya de Kemonozume (enserio, l’heu de llegir), així que tampoc m’estendré molt més doncs aquella i aquesta comparteixen un estil pràcticament calcats.

La serie sap ser preciosa

La premissa és ben senzilla. Els dimonis, una espècie de paràsits que infecten als essers vius apoderant-se del seu cos i la seva consciencia, comencen a infectar els humans i pervertir la societat. Llavors és quan entra en joc un bondadós protagonista que al ser posseït per un dimoni aconsegueix conservar el seu cor i la seva humanitat, esdevenint un devilman, un humà amb cos i poders de dimoni que lluita contra els monstres per defensar la humanitat. La idea no és de fet, ni original. I no vull dir original en el sentit que sigui creativa, que no ho és, si no que es tracta d’una adaptació d’un reputat anime amb uns quants anys al darrere (la historia original és dels anys 70). És tracta doncs d’un remake de la història original? Una nova animació? Be, admeto que no conec a la obra original i que per tant desconec fins a quin punt se li assembla. Però tot i això m’atreviria a jutjar-ho com una reimaginació. Yuasa agafa una premissa senzilla per parlar de fons, sobre un tema complex. Pet que sí, trobo en algunes obres una gran diferencia entre la premissa que te la obra i el tema que tracta. Aquesta és una d’aquestes obres.

Però també sap ser grotesca

I quin és el tema tractat doncs? L’esser humà, la discriminació i l’odi. L’obra parla  de la humanitat, de la nostre crueltat i la nostre bogeria, de l’egoisme, de la gelosia, de la violència, del sexe. Però sobretot parla sobre el racisme, la intolerància i la por. Yuasa utilitza als dimonis per emmirallar a la humanitat, son un marc conceptual per permetre a l’home treure el més profund de si i demostrar qui son els autèntics dimonis. Per als dimonis el mal és el be. Ells actuen segons els seus propis criteris, la seva moralitat es basa en escampar el terror, així que ells, a la seva manera son ètics, son cívics. Però els humans, lliures d’escollir acaben triant sucumbir als horrors i causar la desgracia tot i anar en contra del seus valors. Maten, violen i discriminen sense pietat només per satisfer els seus propis anhels. Es humans son els autèntics dimonis. I Yuasa no ho podria deixar més clar. És quelcom que de fet diu explícitament durant l’obra, però ho diu en el moment adequat, no t’ho explica, ho exposa. He parlat moltes vegades de la sobrexplicació de la industria nipona. Yuasa és una de les excepcions a aquesta regla. Sense ser el més ambigu de tots, doncs les seves histories solen ser de fet força senzilles, amaga darrere de la senzillesa una profunditat de complexos, que no intricats, dobles significats. Igual que els dimonis no representen el mal, si no sols un mirall de nosaltres mateixos, la trama no representa a la historia, si no un marc per exposar-la.

En una sola paraula definiria com el tema central de l’obra l’existencialisme de l’espècie humana. La futilitat de la vida es mostra aquí en tot el seu esplendor artístic amb una cruesa directa i lacerant. Aquesta és una obra directe. Tot i el seu missatge filosòfic i la seva interpretació metafòrica. Tot i que l’obra en sí és una immensa al·legoria que s’ha d’interpretar. La sèrie és directe i contundent. No s’està per floritures ni precaucions innecessàries. Si necessita ser violenta és violenta, si necessita ser sexual és sexual. No es limita a si mateixa ni es talla en res  per expressar amb total llibertat. Però a l’hora no s’excedeix en la seva exposició, no és mai gratuïta, sempre tot te un sentit i un propòsit. L’anime avui en dia peca en general de ser molt gratuït a l’hora que contingut, aquesta sèrie és tot el contrari. Mentre que la tendència actual és la de retallar tota violència i sexe properament a l’èxplicit possible mentre que a l’hora sobreexposa insinuacions banals i gratuïtes d’aquest sense cap sentit més que una morbositat decadent per una seqüència allunyada de qualsevol significat dins la historia o en el missatge d’aquesta, aquesta sèrie prescindeix d’ensenyar qualsevol cosa que no necessiti ensenyar mentre que ensenya sense limitar-se i amb total explicitat tot el que li pugui ajudar a transmetre el seu missatge. I es que vivim en un mont violent, avocats al desastre. Obsessionats pel plaer, el sexe, les drogues, amagant la violència que duem dins sota les formes que la societat ens imposa, som dimonis amb pell d’humans, sols que els dimonis al menys son sincers.

Aquesta animació ha deixat flipant a tot deu, no soc l’excepció

El guió és senzill però implacable, es vasa sovint en els silencis i en l’art visual per a expressar (enlloc de ser bonic amb lo visual però expressar únicament amb els diàlegs com fan algunes obres), omplint la pantalla d’interpretacions sobre la naturalesa de l’home. És en detalls com en les profundes i reflexives cançons de rap que sonen en cada episodi  (en japonés sonen tan genial, em dona la sensació que siguin cançons reals, no escrites per a una sèrie), que emanen el fulgor priscil d’una protesta social punyent i afilada que desemmascara sense pietat la brutícia de la nostre societat, on es veu quan realment cuidada està la producció. El que detalls tant petits com una cançó de rap que podria ser qualsevol ximpleria puguin analitzar-se de forma indubtable com a art per si sol son la mena de detalls que et fan indubtable que et trobes davant una obra mestre.

És massa

No em desfaré en gaires paraules més. Aquesta és simplement una obra que un ha de veure per si mateix. Una mena d’expressió pura i directe que apel·la amb brutalitat als sentiments que vol evocar amb una simplesa lacerant. Tot en aquesta obra serveix al propòsit últim d’expressar i explorar  aquests sentiments existencialistes sobre la naturalesa de l’esser humà. La obra no te por a fer el que faci falta fer per tal d’arribar a on vol arribar així que avança arrasant amb tot. Destruint les convencions que faci falta.

I també sap ser brutalmet poetica

Aquest és un anime molt poc anime. Tots en aquest director ho son. Però aquí és més curiós que mai per que l’anime és en certa manera un homenatge a un dels clàssics més veterans de l’anime (per que si, tot i tenir el mateix títol i ser una reimaginació jo diria que cal identificar-les com dues obres a part (aviso que no he vist l’original i no crec que ho faci) i que la funció d’aquesta revisió és més homenatjar les possibilitats que l’anime pot oferir i mostrar-nos el camí de totes les que podria oferir si volgués). Així doncs tot i ser una obra que considero imprescindible sense dubtar-ho. No és una obra que recomani d’especial manera als fanàtics de l’anime. De totes maneres ells ja la veuran. És una obra que recomano a tothom sense falta, però especialment a aquells enamorats de l’existencialisme decadent i la poesia fatalista sobre el destí de la humanitat. Potser especialment també a aquells que fa temps van veure anime i que sense saber per que van deixar de fer-ho. Per que els portarà records d’allò que van ser a l’hora que els transportarà a un món completament nou. En qualsevol cas, l’has de veure.

Crec que es podria treure un curs de composició visual d’aquesta imatge