La Venus de les pells

Aquesta és la portada del meu exemplar

La Venus de les Pells de Leopold von Sacher-Masoch (ja parlaré d’aquest nom més endavant) és un dels clàssics immortals de l’erotisme modern. Un clàssic (altre cop) que va caure a les meves mans (altre cop) fruit d’un regal de Sant Jordi. Aquest Sant Jordi ha passat una cosa curiosa i és que se me n’ha anat la pinça amb una força desmesurada (també vaig entregar la novena carta del projecte atrapa somriures, l’entrada de la qual ja està publicada (llegir entrada)). Adquirint la icònica xifra de 18 novel·les en la seva totalitat  (i això que me n’acabava de portar 7 o 8 de casa, uns quants clàssics d’aquests que ja hauria d’haver llegit), una muntanya de llibres que crec que trigaré un llarg temps a escalar (Jo espero que el proper Sant Jordi no se me’n vagi tant la pinça per que dubto que me’ls acabi tots abans d’un any i si adquireixo més llibres dels que puc llegir malament). Però aquest no és cap d’aquells 18 llibres (per més inri) aquest és un regal de sant Jordi que s’em va entregar amb retard una persona molt preuada per mi (la mateixa que em va regalar Rumbo a la Noche (veure ressenya) i la propietaria de El ultimo viaje de Tisbea (veure ressenya)). Per a llavors jo estava engrescat en la primera de les novel·les d’aquesta llarga llista que m’he adjudicat (Estats Units de Japó, potser la ressneyi, ja veurem) i em trobava amb problemes per triar quina vindria després. La venus de les Pells m’ho va posar fàcil. Un llibre regalat que em feia molta il·lusió tenia tot el dret a colar-se al capdavant de la llista de pendents amb tot el morro. Així que aquí el tenim.

Aquest clàssic, que encara no em crec que fos escrit al 1870, és una autobiografia eròtica en forma de novel·la, on l’autor va plasmar les seves experiències per a construir una historia que fos ell i no ho fos a l’hora. L’obra és en certa manera una hipèrbole de la seva mateixa realitat, la seva fantasia més grotesca. Potser el que ell no es va atrevir mai a ser. L’obra parla sobre el masoquisme, terme que ella mateixa no empra en cap moment, preferint el terme hipersensual. Llavors tenim a un protagonista que no és masoquista, si no hipersensual. En la societat moderna aquest adjectiu peca més aviat de ridícul i no vaig poder evitar riure el primer cop que ho vaig llegir. Però pensant-hi be és un bon terme per a descriure-ho, al menys tal com l’obra porta la hipersensualitat. És una concepció del masoquisme molt estètica i intel·lectual, quasi casta podríem dir (de fet és ambigu si és o no casta la historia, per que més enllà de petons no passa res èxplicit referent al terreny sexual). I en aquesta concepció tan pura i espiritual, que s’emmarca dins la concepció clàssica de la bellesa, el terme hipersensual deixa de sonar ridícul a les poques pagines i passa a sonar… profund. Així doncs aquest llibre és en certa manera un tractat sobre la hipersensualitat, un assaig sobre la bellesa d’aquesta a l’hora que una intensa novel·la sobre el masoquisme l’amor, el dolor, el desengany i… sorprenentment la desigualtat de gènere.

El llibre és un llibre dins un llibre. La historia comença amb un home que li explica un somni febril amb una dominant mussa vestida de pells. L’amic li explica amb to greu que aquesta mussa amb la que ha somiat (pintada en un quadre de la seva paret) és una dona que li va canviar la vida i a la que pertany una historia que li hauria d’haver explicat fa molt de temps. Llavors l’amic li entrega a l’home un llibre autobiogràfic titulat “diari d’un hipersensual”. Sort que aquest no és el títol de l’obra, de ser així dubto que hagués arribat mai a les meves mans. Crec que és important contemplar ambdós títols per comprendre del tot a l’obra. Per que aquesta novel·la és el diari d’un hipersenual (masoquista), que ens transporta dins el seu cap per fer-nos comprendre com troba la joia en el dolor i en el patiment, com més gaudeix com més el trepitges, com més l’humilies. Com més infeliç és a nivell físic i espiritual, més passió sent per dins. Per a ell l’amor i el plaer són una desgracia, una agonia, per que tot i el dolor que li produeixen, es veu incapaç de defugir-los. Al contrari, es veu incapaç de no acostar-s’hi sense remei. Per altre banda la novela és també el retrat de la venus de les pells, de l’ideal de sàdica amb la que només el més refinat i elevat dels hipersensuals podria fantasiejar. Una dona superba, elegant, formosa, però cruel i sanguinària, que més gaudeix com més tortura a l’esser que l’estima. Que el maltracta amb malicia i crueltat (que no amb vulgaritat) sense importar que el seu esclau sigui, com ella, una persona amb sentit i sentiments que pateixen i senten dolor. Així doncs la novel·la és a l’hora una definició del masoquista com un retrat de l’ideal de bellesa per a aquest.

És una novel·la que, com moltes en aquella època, te aires de assaig. El gruix de la obra consisteix en un seguit de diàlegs entre els dos protagonistes on filosofen/discuteixen sobre el significat de la bellesa i la sensualitat. Sobre l’amor i la seva manera d’estimar. Sobre allò que els atrau i els fascina i és clar, sobre la hipersensualitat. Masoch ho exposa tantes vegades i des de tants punts de vista que és difícil que no et quedi clar el concepte. Però el millor de tot és que tot i l’insistent del discurs, tot i donar voltes incansablement sobre el tema de l’amor i la sensualitat, les passions i el dolor, al menys a mi no se m’ha fet mai cansat. Hi ha alguna cosa en la prosa, una mena d’humor subjacent, un timbret petit que sense riure-se’n, doncs és per a ell un tema molt seriós, sap riure amb l’irònic de la situació. Així que durant els primers tres quarts de novel·la vaig pensar que aquesta consistiria més en un assaig que intentava definir i fer comprendre el masoquisme i la bellesa que en ell s’amaga que no pas una historia amb una contundència argumental. Que equivocat estava.

La que més m’escau per a l’obra diria

Un dels detalls de la obra que més m’han agradat és que, al contrari del que un podria esperar no és en aquest cas el membre dominant (ella) qui sedueix al membre submís (ell) cap al costat fosc d’aquesta perversió. Si no que passa a la inversa. És ell qui li implora que el trepitgi i el tracti amb crueltat, que sigui severa i cruel amb ell. No tant per que gaudeixi d’aquests tractes si no per que l’estima amb tanta intensitat que la sola idea d’abandonar-la el fa agonitzar. I en la seva agonia prefereix ser un esclau, un gos, un tros de carn trepitjada i humiliada, que no córrer el perill de deixar d’estar al seu costat. I ella d’entrada se’n riu. Riu com si es tractés d’una broma, assegurant que ella mai podria fer això que ell li demana a un home al que estima. Però ell tem, tem que algun dia (com ella diu que segurament acabi per succeir) ella el deixi d’estimar. I per això ell li suplica i la convenç. Per que alberga dins seu dues fantasies, la de tenir al seu costat una dona recta i pura, que l’estimi per sempre i la de tenir al seu damunt una venus de les pells, una dama dèspota i autoritària que el tracti amb crueltat. Dos ideals de bellesa contraposats que sempre han lluitat dins seu. L’un inculcat per la moral cristiana i l’altre arrelat en la seva més profunda infantesa. I si no pot tenir a la dona pura i fidel que sempre ha desitjat (tot i que més aviat sempre ha desitjat l’altre), es convertirà en un esclau i tindrà la dama cruel i dèspota. I tot i que a ella no es veu en aquest ideal, aviat comença a seguir-li el joc, només per provar. Convençuda que aviat ell se’n cansarà i podran recrear-se en altres passions. Però poc a poc el joc va esdevenint seriós i ella comença a advertir-lo. L’adverteix de que ha despertat una naturalesa nova i desconeguda dins seu i que encara poden tirar enrere. Però que si segueixen indagant, si segueixen aprofundint arribarà un punt en el que no hi haurà marxa enrere. Un punt en el que ella s’haurà convertit en la dèspota freda i cruel amb la que ell fantasiejava i a la que no li importarà destrossar a la seva joguina si això la diverteix. Però ell, febril d’amor i de passió es llença als braços de la seva estimada suplicant un i un altre cop que el trepitgi, que l’humilií. I tot i que ella l’adverteix, una i un altre vegada, incansablement, ell embogeix més de passió com més cruel és va tornant amb ell la dona. Fins arribar al punt on tal com ella havia advertit, ell acaba per penedir-se dels seus desitjos obscurs.

Al final del llibre succeeix una traïció. Una traïció que no és tal, doncs ell mateix l’ha demanat, l’ha suplicat. Però que quan esdevé el supera. Una passió que se l’emporta i arrasa i el destrueix, fent-lo miques. És un gir de guió que tot i advertit, tot i esperar-te’l, et sorprèn. Et sorprèn per que el sorprèn a ell. No te l’esperes tot i haver-lo vist a venir per que no creies que realment fos capaç, creies que en el fons l’estimava i mai li faria una cosa així. Per que desitges que el pobre Serverin (així es diu el protagonista) no acabi consumit per les seves pròpies passions. Però a l’hora una part de tu viu ansiosa per veure’l patir, potser la part que ell inflama amb els seus discursos, aquella part inesborrable de la curiositat humana que ens impulsa a tancar un ull però deixar l’altre obert davant signes de crueltat. Per que tot i que desitges que no pateixi, vols saber fins on és capaç d’arribar. Serà capaç de gaudir d’aquesta tortura fins al final? O acabarà odiant el que inflamava les seves passions? Un final que sens dubtes sap com deixar-te els sentiments a flor de pell.

No és gaire maca però és molt il·lustrativa

Un dels detalls en els que també m’he fixat és en el poc èxplicit de l’obra. És tan poc explicita que acaba per entrar en l’ambigu. Acabes sense saber si hi ha hagut cap contacte sexual més enllà de petons i carícies. No es menciona el sexe en cap moment, ni referint-se a l’activitat ni a l’òrgan. Tot plegat envolta a la relació de un molt beneficiós aire intel·lectual. Com si el seu fos un amor que transcendís la carn, com si no importessin més que els sentiments purs. Però no es pot evitar la pregunta: es toquen? Copulen? La novel·la no ho diu, ni ho insinua tan sols. Però tampoc dona a entendre el contrari. Diu que s’estimen durant tota una nit, però inclou aquest amor un acte carnal? Ella li diu a ell que tindrà sobre ella tots els drets d’un home casat sobre la seva dona. Per tant tindria el dret, si volgués, de fer l’amor amb ella. Però el reclama? No ho se. En dubto. No se si la intenció de l’autor era caure en aquesta ambigüitat o és simplement una conseqüència ineludible de l’estil del popi autor i de l’època en que va escriure l’obra. La puresa espiritual dels intensos sentiments del protagonista em fan creure que podria mantenir-se cast durant tota l’aventura, m’hi avoquen i tot. Però un pensament més realista em fa pensar que no podria existir una relació tan intel·lectual durant tant de temps amb un contacte tan íntim com besos, abraçades i fuetades sense arribar mai més enllà. Quina és la resposta doncs? Si m’ho preguntes a mi, la resposta és la ambigüitat, la imprecisió. La resposta es el dubte de no saber si és l’una o l’altre, dubte que afavoreix molt més a l’obra que qualsevol resposta definitiva que es pugui donar. Que l’envolta d’un halo enigmàtic, com la mussa mateixa. Així doncs la resposta és que mai ho sabrem i que serà millor així.

I aquí el tenim al senyor Masoch

El llibre conclou amb una reflexió. Una reflexió que em va obligar a aturar-me comprovar que feia més d’un segle que s’havia escrit i tornar-la a llegir. És una reflexió sobre el feminisme, tot i que suposo que en aquells temps el terme estava encara lluny d’existir (no tant en realitat, es va acunyar l’any 1882, només 12 anys després de la publicació d’aquesta novel·la). Masoch reflexiona sobre el per que de la seva malaltissa obsessió amb el poder. Sobre per que no pot existir una situació d’equilibri entre un home i una dona que s’estimin lliurement. Per que si l’home no domina a la dona, serà la dona la que domini a l’home. I Masoch jutja que, mentre l’home i la dona no siguin iguals, mai podran ser lliures. I no només emet aquest judici si no que acusa aquesta desigualtat no a causes naturals, si no a una educació social, a una desigualtat en les oportunitats laborals, a un problema de concepció del conjunt de la societat i no una naturalesa intrinseca en si. Doncs ell jutja que si l’home, dominant per imposició social, deixa de banda aquest rol, la dona el prendrà  sense dubtar-ho, demostrant així la nostre igualtat. Tots som igual de cobdiciosos i dèspotes, no és una qüestió de sexes. I per tant, només en el respecte de la autentica igualtat, podrà néixer una relació sana i de confiança que permeti aflorar un respecte sincer i genuí.

Una portada diferent

La reflexió final em va impactar com pocs finals ho han fet en una novel·la. Seria molt agosarat dir que és el millor final de novel·la que he llegit, però si no l’és, no se me n’acut cap millor. El llibre inclou també la copia d’un contracte real que l’autor va viure i en el que es vasa i l’anècdota d’una experiència real, que ajuden molt a comprendre que tant de realitat i quant de ficció hi ha en aquesta historia. Son apèndix que valen moltíssim la pena i que no pots deixar per alt. Gracies a ell comprens que Severin no representa a l’autor si no a l’ideal hipersensual que aquest porta dins però que per altre banda no conforma la totalitat de Masoch i que per tant ell mai podrà ser. El més curiós de Masoch però, és potser el seu cognom que recorda tant al terme masoquista, si és una casualitat dona per creure en el destí. Però per altre banda sona bastant provable que el terme masoquista s’encunyés precisament a partir del nom de l’autor. El clàssic mereix sens dubte el anomenar-se així. Imprescindible sense cap mena de dubte. No obstant, potser no és un llibre que recomanaria a tothom. Doncs aquells que no hagin llegit mai res d’antic, que no s’hagin endinsat mai en obres més similars a l’assaig  i menys properes a la novel·la moderna, potser no trigaran més de dues pagines en avorrir-lo. No obstant si no t’espanta el que d’ell n’he dit, sisplau, llegeix-lo.

Deixa un comentari: