Projecte Atrapa Somriures: IX

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

La Llibrera

23/4/2018

I aquí em teniu. Exactament dos anys després d’entregar la primera carta pels carrers de Barcelona, em trobo altre cop per altres carrers de la mateixa ciutat entregant-ne la novena. Sant Jordi és un dia especial. Un dia màgic. Ho és per aquest projecte i sense necessitat d’ell. És el dia de les roses, el dia de la literatura i de l’amor i per tant, ineludiblement, el dia de la poesia. No definiria en cap cas aquests retrats com a poesia en si, però sí admetré que tenen quelcom de poètic. Com tots, aquest és un retrat especial, un retrat que emmarca en la bellesa d’una dona la bellesa d’un concepte. Em torbo en aquest cas retratant més aviat un símbol que no pas una dona particular. Un símbol encarnat en una dona sí, però que viu fora d’ella. No és un símbol que entengui de gènere o d’edat tot i que aquí l’hi constric. És un símbol pràcticament universal, que es propaga allà on hi ha literatura, allà on es llegeixen les paraules i es comercia amb l’art. Com be os haurà suggerit el títol, el concepte que avui em disposo a retratar és el de llibrera.

Tenia un rostre relaxat i amable, que semblava sentir-se còmode tot i el gentiu i la feina constant que treballar en una parada en un carrer principal en mig de sant Jordi suposa. Era doncs una noia que gaudia de la seva feina i gaudia de l’ambient primaveral de la diada, gaudia de la gent i dels llibres i de l’interès inusitat d’alguns lectors com el que ara escriu aquestes pagines. De faccions allargades tenia un nas llarg i fi i una boca grossa, de somriure fàcil, de pell morena. Tenia uns ulls alegres tot i que lleugerament cansats, amb les arrugues del cansament a la punta dels ulls que es solapaven amb la que forma el somriure. De cabellera morena deixada caure espatlla avall, recollida parcialment en un senzill però folgat monyo que es deixava penjar quasi com una cua baixa al clatell. Les orelles tot i no ser grosses es feien visibles amb gràcil simpatia, doncs duia els cabells recollits al darrere. Tot plegat conferia al seu rostre un aspecte senzill però savi a l’hora, alegre i jovial. Un rostre que convidava a apropar-se i preguntar, conversar, quasi filosofar. És clar que tímid com soc jo no vaig acostar-me a fer-ho.

Aquest és en certa manera, un retrat dedicat a la diada de Sant Jordi en si. Doncs qui encarna millor el dia de Sant Jordi que un llibrer venent en mig del carrer? Potser el record d’alegria que veig en el seu rostre no és més que l’alegria que flotava en l’aire de l’icònica vetllada. Potser aquest aire savi, que m’evoca a l’aroma a llibres, no és més que la saviesa popular amb la que les novel·les impregnen l’ambient de la festivitat. Potser la jovialitat hospitalària que convida a enraonar no és més que l’esperit alegre dels catalans agermanats, al menys a l’hora d’anar a cercar llibres. Vull parlar doncs de l’alegria i la literatura que es respiren, amb fragància a roses, amb joiosa i multitudinària alegria. Una alegria tranquil·la i relaxada, sense presses, que flueix lentament  sense necessitat d’atropellar-se per anar enlloc.

Texans senzills i estilitzats de color blau marí i un també senzill jersei groc llibertari que em va fer esbossar un somriure, fos accidental o no. La seva indumentària no tenia doncs res d’especial, còmode i pràctic. Informal sense ser descuidat. Basic però adequat. Era un vestuari que tot i no tenir grans pretensions encaixava a la perfecció entre aquell munt tan variat de llibres.

Tot i que l’havia vista i part del meu cap l’havia considerat com una candidata (tenia arrelada ja la idea de que una llibrera al dia de Sant Jordi semblava el més adequat per a aquesta novena entrada) el meu cap l’havia descartada doncs i encaixar en el que jo volia d’ella, no era una dona que m’hagués produït a primer cop d’ull un impacte reverberant que em sobtés per una bellesa extraordinària. Anticipo ja, que aquest impacte sí es va produir, encara que no succeís al primer cop d’ull. Així doncs, tot i veure-la i considerar-la fins i tot, vaig abandonar la idea de seguida i em vaig disposar a cercar el que realment em cridava l’atenció d’aquell indret: els llibres.

Vagava per la parada fixant els ulls en les portada per llegir els reversos d’aquelles que em cridessin l’atenció ja fos per l’art il·lustrat o el títol imprès. No era el meu objectiu comprar més títols aquell any, doncs ja devia carregar en la meva pesada bossa una dotzena d’exemplars (majoritàriament de segona mà), però sabia que si continuava repussant entre les parades acabaria per topar amb algun títol que enamorés irremediablement la meva atenció. Tot i això no podia deixar de buscar entre muntanyes de títols aquells que fossin capaços de seduir-me. Anticipo ja que en aquella parada i algunes que van venir després encara van haver-hi uns quants títols que van aconseguir buidar el meu moneder. En aquella però van ser dos títols en concret els que em van suggerir amb crides meloses i seductores que me n’havia d’apropiar.

Un llibre, entre tants, et crida per la portada. És inevitable deixar-nos portar per l’estètic. En aquest cas va ser l’estètica oriental el que em va cridar a mi. Ja duia a la meva bossa dues novel·les d’orígens nipons i aquí se n’hi van afegir dues mes. A sendes portades hi vivien retrats similars de pintura tradicional japonesa, retratant com no podia ser d’altre manera la bellesa asiàtica de dues dones. Tot i que soc consumidor de manga japonès no he llegit gaire autentica literatura nipona. Tan sols dues obres de Murakami (Tokyo Blues i Kafka a la platja) i la trilogia de Musashi. Tots ells clàssics literaris d’aquelles terres (crec que tota obra de Murakami és considerada automàticament un clàssic modern). Aquests dos eren també dos clàssics de nova edició. Ambientats ambdós a mitjans del segle passat, mostrant un japó que a vegades passa desapercebut. Ja he llegit ambdues obres (deixo allargar massa el temps d’escriure aquest projecte) i ambdues m’han impactat amb la poderosa elegància de la seva senzillesa. Son ambdós un retrat de la sexualitat japonesa d’aquells anys, derivada d’un contrast desestabilitzador entre el nipó i el món occidental. Son ambdós llibres que versen sobre la bellesa de la dona amb perspectives molt diferents. Espero poder ressenyar-les més aviat que no pas tard doncs son obres que val molt la pena conèixer (La clau i La casa de les belles adormides).

El cas es que jo mirava irònicament dues obres que sense saber-ho tracten en certa manera els temes que tracto jo en aquest projecte (i molts d’altres). Una ironia deliciosa del destí. Potser una senyal que no vaig saber veure en el seu moment de que aquell era el lloc indicat. Jo ja m’havia fixat en els llibres. Ambdós em cridaven poderosament l’atenció i tot i que la meva ment es resistia amb l’argument d’una butxaca perillosament buida pràcticament ja els tenia dins la bossa. Va ser llavors quan la nostre llibrera es va fixar en mi i en la meva cara de dubte fullejant les obres d’eròtica japonesa. Suposo que la tasca d’una llibrera, a més de cobrar-te el preu del llibre és incitar-te a comprar-lo, donar-te una opinió honesta i sincera (si és un negoci honest i sincer), ajudar-te amb una opinió professional i ben entesa a fer coincidir els teus gustos amb l’elecció de l’art a consumir. Sota aquesta consideració aquella resulta sense cap dubte el millor exemple d’una bona llibrera. Primer m’havia deixat fullejar amb tranquil·litat, allunyant-se de d’insistència efusiva que s’estila en alguns negocis. I només un cop vist que estava interessat en el que ella podia oferir s’havia ofert a ajudar en la meva elecció. Així doncs, com si pogués llegir-me la ment la dona em va començar a parlar precisament dels dos títols que havien cridat la meva atenció, recomanant-me’ls fervorosament, però assegurant-se no obstant que coincidissin amb el meu perfil de lector. Les dues preguntes que puc recordar son: has llegit gaire literatura japonesa? Sols llegir gaire literatura eròtica? I eren preguntes sens dubte encertades, doncs en cas negatiu serien novel·les més difícils de recomanar. Tracten els temes amb una narrativa molt japonesa (que no la narrativa dels mangas) i endinsant-se en els temes més foscos que l’erotisme pot oferir. Son llibres que poden i busquen resultar en cert grau pertorbadors, doncs intenten arribar a l’essència de l’individu a través de l’erotisme per camins que a vegades resulten tortuosos. Així doncs aquelles eren preguntes encertades per a una recomanació honesta. I tan honesta, amable i interessant va resultar la seva recomanació que ja valia la pena viure-la per si sola. Tan màgic va ser aquell instant que la bellesa del concepte de llibrera que ella em marcava va produir en mi un impacte que no vaig poder rebutjar.

Els llibres que em devia portar a casa aquell dia

Així doncs aquella dona encarnava en ella l’essència i la bellesa del concepte de llibrer. Una bellesa que viu en la passió per la literatura, en la dedicació a trobar per a cada client el millor llibre possible. Ella, tot i tenir jo les idees ja molt clares, va fer de la meva tria una decisió ineludible. Com dic segurament els hagués comprat de totes maneres. Però després del que em va dir hagués estat impossible no fer-ho. És en certa manera la bellesa de la feina ben feta. De la feina feta amb passió i amb orgull. La bellesa de l’orgull de sentir amor per la literatura. Un amor tal que es digne d’aixecar una festa al seu voltant, una festa que sigui més que qualsevol altre en el nostre país. De totes les tradicions catalanes sant Jordi potser és la que més em fascina. Potser n’hi hauran d’altres que ho vegin molt diferent, però aquí precisament és on viu la bellesa de la diversitat. I de la diversitat de la bellesa és del que aquí vinc a parlar.

Un dels llibres que em vaig emportar en aquella parada

Un cop feta la compra la decisió era evident, ningú representaria com ella la bellesa d’una llibrera. Això no volia dir no obstant que saber que ella era l’indicada convertís en fàcil fer entrega de la carta. La tenia desada dins la tapa del llibre que duia entre les aixelles (la vida sexual de Catherine M. diria), com solc fer amb el llibre que em torbo llegint que quasi sempre duc a sobre. Així que l’acte mecànic no tenia més complicació que treure el sobre d’allà i fer-li entrega. Però tan bon punt vaig haver pagat i mentre desava el canvi al moneder ella ja s’havia girat per atendre un altre client. No obstant, segur de que ella era l’escollida però sense voler importunar al client que ara gaudia amb la seva atenció vaig decidir seguir donant una volta i tornar a passar més tard per allà. I és amb plantejaments com aquests com comencen a néixer les excuses per justificar la covardia que t’impedeix avançar i ultimar el teu acte. Així que sabent que si no ho feia me’n podria penedir i que si me n’allunyava massa potser es perdria el moment, vaig donar la volta vaig anar fins a la part de darrere de la parada i li vaig dir: dispensa, això és per tu. I li vaig fer entrega de la carta. Ella la va acceptar amb un desconcertat gracies i jo em vaig allunyar. Encara em quedaven molts llibres per adoptar.

L’altre

Immortalitzar la bellesa dels petits instants colpidors que m’acosten a comprendre-la sempre ha estat l’objectiu d’aquest projecte. O intentar-ho al menys. Avui no obstant retrato una bellesa que ja viu immortalitzada en la festivitat que en certa manera la representa. Doncs mentre hi hagin sant Jordis, mentre hi hagin llibreries i llibres, mentre hi hagin persones que estimin els llibres i vulguin compartir-los amb el món i fer d’aquesta la seva professió. La bellesa de l’amor pel llibre romandrà immortal. No és l’única bellesa que un llibre pot evocar. Ni tan sols viu a prop de ser-ho. Però sí és una bellesa que amenaça amb caure  en l’oblit amb el pas del temps i l’avanç de l’electrònica. No sembla imminent, però potser ens espera un futur sense llibreries ni llibrers. Un futur on aquesta professió com moltes d’altres es vegin substituïdes per coses noves que poden fins i tot guardar les seves pròpies i noves belleses. Però fins i tot si mor, fins i tot si cau en l’oblit, podrem tornar a obres com aquesta i moltes altres de millors per reviure l’essència d’aquesta bellesa. Per tornar a ser un client que rep una dolça recomanació d’un llibre que es disposa a comprar i que potser fins i tot, podria canviar-li la vida.

 

Deixa un comentari: