Capitan America: CIVIL WAR

“Capitan America: Civil War” és la pel·lícula que dona inici a la tercera fase de l’univers cinematogràfic de Marvel(veure secció). Ja ha plogut molt des de la darrera pel·lícula de l’estudi (Ant-man, a principis d’estiu de l’any passat) i les ganes de gaudir d’una producció d’aquest univers a la gran pantalla no podien ser més altes. Després de la decepció anunciada que va resultar Batman V Superman (veure ressenya) la expectació estava més alta que mai, Civil War era la competència més directe a l’enfrontament fallit entre el ratpenat de Gotham i l’home d’acer. I molt em temo que contra aquesta competència res tenia a fer-hi (nah, en realitat no ho temo. Menuda pallissa li ha donat Marvel  a DC, a veure com li va amb el segon round).

Per absurd que em sembli cal aclarir que aquesta pel·lícula no és una traducció del magistral còmic del que agafa el nom (a algú li agradaria veure una ressenya de CIVIL WAR?), de fet pràcticament no n’és tan sols una adaptació. La pel·lícula està inspirada en el còmic, conserva en certa manera l’esperit del còmic, però no és ni de lluny el còmic. I sort que no ho és. Dono gracies a Deu (The One Above All) que a ningú se li acudís la descarrilada idea de portar a l’univers cinematogràfic l’ambiciós arc de Civil War, per què ens haguéssim trobat amb un altre Down of Disappointment (BVS). Obviant, hi ha el fet de que la quantitat de personatges que involucra la trama del còmic és esfereïdora i que el conflicte gaudeix d’una profunditat i connotacions impossibles d’adaptar a la gran pantalla per falta de temps, format i context. Així doncs intentar-ho hagués estat un Ragnarok prematur. Per sort se’ls va acudir fer una reinvenció i del mateix títol crear quelcom completament diferent. Una historia d’amor i amistat que saciaria definitivament a totes les Fujoshis (veure definició) del planeta.

Crec que no és just posar-se a fer comparacions

Per que si amics meus això és Marvel i aquesta pel·lícula s’encarrega de donar la raó a tots els haters que es dediquen a llençar vòmit sobre la franquícia dient que és acolorida, amistosa i poc obscura. També diuen que és simplista i sense profunditat, és clar que en això s’equivoquen. Marvel és colorit, vol arribar a tots els públics i sí, vol fer-ho per treure quants més milions possibles. Però des de quan el fet intrínsec de voler fer diners amb quelcom és dolent? Si el que es fa és bo, endavant. Si no perjudica a la qualitat, endavant. Si a més permet invertir més en el següent projecte i millorar-ne la qualitat, endavant. Darrerament es tracta a tothom que guanya una certa quantitat de diners com a un venut. Que hem de fer? Dedicar-nos a la caritat? Invertir les nostres vides en pos d’un públic obstinat en odiar-ho tot sense obtenir res a canvi per acabar morint de gana sota un pont? El cert és que la gent senzillament mai està contenta i vivim en una època on les pulles pseudointelectuals i tretes de context que tenen com a únic pretext l’auto alçament personal són l’ordre del dia. És més fàcil ser admirat per trobar defectes en els demés que per tenir en tu pròpies virtuts. Així que sí, l’univers cinematogràfic de Marvel és colorit i per a tots els públics. I que? Des de quan això és un símbol d’antiqualitat? És que ningú ha vist Inside-Out(em nego a dir cap de les traduccions del títol)? Marvel és colorit i és fantàstic així com està. Per què com no pot dir la competència, funciona, funciona com un anell al dit. Individualment els seus productes (exceptuant les series de Netflix(veure resssenyes: Daredevil 1, 2, Jessica Jones)) no són res de l’altre món, però és com a conjunt que l’univers cinematogràfic adquireix una profunditat i una complexitat esfereïdores que el col·loquen com una petita obra mestra de la ficció fantàstica (que no del cinema).

Però no cal anar-nos tan lluny per trobar complexitat, doncs la mateixa pel·lícula ja s’encarrega de donar-nos-en. A mi no m’ha costat gens de seguir, he sentit gent (gent que seguia tan poc l’univers que ni recordava a Vision) que deia que la pel·lícula se’ls havia fet difícil de seguir. I be, entenc que pugui ser difícil en algun moment, però no he sentit de ningú que digués que no l’ha entrés. Per que una de les virtuts que te la pel·lícula (i que no va tenir la era d’Ultrón) és que no necessites saber qui son els personatges per entendre el conflicte (i això que són molts més que mai). Cada personatge te els seus matisos i les seves raons, però cada personatge pren un bàndol i això simplifica les coses. Tot és molt fàcil d’entendre quan  està pintat o de blau o de vermell, per molts matisos que hi hagi de per mig. Però el més important és que el conflicte està ben portat. Molt ben portat. És interessant i realment pots identificar-te amb els personatges i les seves motivacions. T’obliga a escollir un bàndol i et submergeix de ple en el conflicte. Ara be, els motius del Cap lluny de ser incongruents o sense fonament són portats tot sovint a conseqüències evidentment exagerades. Doncs un cop rere l’altre posa en perill la situació política  que tant s’han esforçat a defensar els seus amics per interessos personals. El Cap te certs arguments per defensar els seus ideals (encara que sigui TeamIronMan), però malauradament la pel·lícula tira massa sovint per l’obsessiva i malaltissa relació amorosa que te amb el seu amic de l’anima Bucky Burnes. I és que, un entén que vulgui evitar la seva mort no essent aquest culpable dels seus crims al estar controlat i perdre la voluntat. Però d’aquí a ajudar-lo a fugar-se… Una cosa es que el vulgui protegir, però per molt que no ho fes ell no deixa de ser un element perillós. Quin mal hi ha en tancar-lo en un lloc segur (com ell mateix acaba fent al final de la pel·lícula) i un cop reclòs dilucidar tota la veritat sobre la seva innocència? El comportament del Capità no és només exageradament impulsiu en ocasions si no que més aviat propi d’una adolescent enamorada. Per que a grans trets això és un dels dos detalls que fallen de la pel·lícula. Esta be que els sentiments personals d’amistat i fraternitat del Cap envers el soldat d’hivern influïssin en el conflicte, l’agreugessin, però no que el conduïssin en moltes parts de la pel·lícula. La relació arriba en alguns punts a ser tan malaltissa que si s’haguessin descobert amants secrets homosexuals el film hagués guanyat en coherència.

El segon fallo de la pel·lícula és el que he sentit anomenar com a “baralla de coixins”. I és que tot i que la batalla te conseqüències (Iron Patriot), no deixa de donar la sensació que s’estiguin pegant fluixet perquè en realitat són amics. I és una llàstima, perquè el conflicte fins a la gran batalla de l’aeroport està molt ben portat, més del que creia possible. L’enfrontament es sent real, el conflicte inevitable. L’Stark no te cap altre alternativa a recórrer a la força (intenta dialogar múltiples vegades, topant-se contra el mur de la tossuderia del Cap), i el Cap no sembla disposat a dialogar per… be per què no se li acut suposo (en serio, era tan fàcil com explicar-li tot, en Tony ho hagués entès, potser posava coma condició tenir en Bucky tancat, però repeteixo: i que? No es farà mal coi). El cas és que tot i arribar al clímax perfecte per a desencadenar la batalla aquesta no deixa de semblar continguda i això li resta serietat a l’assumpte. Potser és per les bromes continues (i no, les de l’Spiderman no comptem el paio amb prou feines sap que hi fa allà, precisament les seves de bromes no estan fora de context), però  alguna cosa en la batalla (tot i que aquesta és increïblement èpica) no acaba de rutllar, li falta profunditat, transcendència, violència.  Però be, de fet aquests dos errors simplement fan que el producte no tingui un acabat perfecte i admeto que eren difícils de solucionar sense renunciar a altres virtuts. Tot i que poden molestar, especialment a alguna gent (en part és comprensible, però com ja dic, la gent es queixa excessivament de tot), no embruten la trama ni posen barreres al desenvolupament de la pel·lícula. Tot i que son petites taques en aquest títol, per sort, no impregnen amb el seu verí la resta de la pel·lícula. Per què ara si, un cop esmentats els seus errors, la pel·lícula és al·lucinant.

El film és èpic. Te un humor magistralment maniobrat i tot i que potser les bromes no són de tots els gustos, crec que funciona al llarg de la pel·lícula (incloent en la mateixa batalla, l’humor funciona, altre cosa es que es cobri un preu). La tensió està portada d’una manera brillant i el conflicte és brutalment més interessant que el de qualsevol de les pel·lícules no sols de l’univers cinematogràfic si no del segell Marvel (tot i que de fet a excepció dels X-Men, que personalment no m’entusiasmen, no canvia gaire la cosa). I el que mai em deixarà de fascinar és que la pel·lícula aconsegueix portar sense problemes el gran nombre de personatges. Però parlem de personatges, doncs hi ha molt a parlar:

TeamCap

Començaré amb el menys important de tots. Sharon Carter, neboda de Peggy Carter: ex amant del Capità i protagonista de la seva pròpia sèrie(veure ressenyes: primera temporada, segona temporada) a la que tinc un injust carinyo. Peggy mor durant la pel·lícula (un dels moments més dramàtics del film per mi, tot i que potser és quelcom personal, m’encantava la Peggy, i amb l’ombra de la cancel·lació de la sèrie, aquesta mort sembla quasi definitiva) i no és un fet sense importància si no que marca de manera palpable i visible la tossuda convicció del Cap. Però anant al personatge… be, no te carisma. Sembla una agent més de Shield (tot i que no és de Shield, ja no… en principi) i el seu problema és que viu a l’ombra de l’insubstituïble Peggy Carter el carisma superlatiu de la qual la va portar  a protagonitzar una sèrie (per molt malament que anés aquesta en ràting). Però be, que sigui poc carismàtica se li pot perdonar. Però el seu problema és que no te química amb el Cap i se suposa el seu interès romàntic (tot i que en aquest cas potser és més aviat culpa de l’actor que no pas de l’actriu, l’heu vist mai tan sec?). Tot i que l’enamorament lent a lo anys 60 que es succeeix mitjançant favors unidireccionals (en serio, el Capi fa algo per ella en algun moment? És la seva peli, però la major part d’errors d’aquesta resideixen en ell) funciona be al llarg del film, però el moment del petó sembla forçat (i de fet no calia, quan algo queda forçat i no es necessari, per que no treure-ho?) i te una falta de química torbadora. Això si, només per les rialletes cabrones dels amics de l’anima del Capi en la seva excursió escolar l’escena ja val la pena. No obstant el peto en si és a nivell més particular l’escena fallida més garrafal de la pel·lícula. Amb una Sharon Carter amb falta de presencia, que desllueix el cognom de la seva difunta tia i que només fa que donar favors al Cap fins que aquest deixa de necessitar-la i desapareix completament del film. Per mi el personatge pitjor portat (sí, més que “l’antagonista”)

Després tenim a Bucky, el soldat d’hivern. Que passa d’emo malcarat a somrient millor amic de l’anima amb una bipolaritat sorprenent. El problema d’aquest personatge és que és més central del que hauria de ser. Hauria de ser central, està be que ell sigui la gota que fa vessar el got, però és que resulta ser mig got i això no és sostenible. Però be, els errors atribuïts a aquest en realitat corren a compte del Cap més que d’ell, així que no em queixo gaire. El perfil psicològic que li pinten és interessant. Fred (excepte amb el Cap, on sorgeix l’amor i els mimitos) i inpassiu, sembla que no li importi res una merda. Però realment per dins pateix per tot el que va fer sense poder evitar-ho. Un personatge torturat  i depressiu que troba en el seu millor amic una llum cap a l’esperança. I que collons, heu vist com mola el seu braç de metall? En serio, és la hòstia. Que és, un braç d’en Hulk recobert d’adamantium(que el vibranium ja està molt vist)? El braç és de fet tan carismàtic que jo pagaria per veure una pel·lícula individual del braç del soldat d’hivern en solitari. Marvel, anota-ho.

Mola o no mola?

I anem amb el segon amic de l’anima del Cap. El qual es deixa ningunejar una mica tot sigui dit. Deixant-se arrossegar cap a una carrera cap a la salvació de l’individu homicida que li vol robar el lloc de millor amic de l’anima. Pobret, deu tenir sentiments retrobats. Deixant enrere les brometes de Beffos,  Falcon és extraordinari. El seu carisma puja exponencialment des de la darrera pel·lícula (ignorarem Ant-man on només va fer el ridícul, dacord?). Els seus nous moviments, el seu falcó teledirigit, fer servir les ales d’escut. Tot és al·lucinant i al·lucinadament coreografiat. En serio, quan va aparèixer el personatge em va agradar, però no veia que els seus poders donessin per gaire. Ara mateix és com un War-Machine lleuger però amb carisma. M’ha encantat com han mogut el personatge, sempre fidel al Capità (encara que aquest el tractés una mica malament, admetem-ho), com un segon líder de l’equip (un que no es deixava cegar pels sentiments personals, de debò, tot i ser el més involucrat en el conflicte és l’únic que parla seriosament amb l’Stark a la presó). En definitiva un personatge que ha crescut magníficament i del que espero molt en futures entregues.

Que sexy és la cabrona

Wanda Maximov és… kawai. Te un conflicte intern força harcord la pobreta. En part després del que va patir la seva terra natal entén que es vulgui aplicar control sobre la gent com ella per evitar possibles desastres del mateix calibre. Però en part, te motius personals contra l’Stark, i la seva ideologia va en contra de el control opressiu d’un govern cap al seu poble que tant va patir en la seva joventut i que és precisament el que vol fer el govern. I és clar, tenim els remordiments de ser (encertadament) l’espurna que inicia el conflicte, al desencadenar el desastre amb la mort de Crossbones (m’encanta la seva mort, però un no pot evitar sentir que és un personatge malaguanyat del que encara es podria haver tret una mica més de suc). Però anem a lo que tots ens importa: Vision. El desenvolupament de la seva relació és sincerament adorable. Hi ha química. És lenta sí, lentíssima, però és genial així. El fet que ambdós personatges estiguin en bàndols oposats sabent que estant destinats a ser amants crea un conflicte intern afegit que tortura encara més a la pobre bruixa escarlata. I és que admetem-ho, a ella li encanta el rollo cursi cortès amb el que Vision (sense saber-ho) li tira la canya. També s’ha de dir que Hawkeye l’obliga una mica maliciosament a entrar en el conflicte, que cabró és el paio quan vol.

I parlant de Hawkeye. De debò ha tornat a abandonar la seva família per fotre’s en un conflicte que de fet no l’afecta (no te súper poders)? És un bon mediador, és l’enllaç perfecte per anar recol·lectant els membres de l’equip mentre els súper herois de veritat fan coses importants. Però no se, més que irresponsable, el Cap em sembla una mica cabró per haver sol·licitat la seva ajuda. Per que hom pot entendre que no es podia negar, hom pot entendre que seguís els seus ideals. Però dubto que s’hi hagués ficat si no li haguessin dit res. En serio, començo a pensar que el dolent de la pel·lícula és el Cap, a excepció d’en Bucky, tracta a tothom fatal. Tot i això és un plaer tornar-lo a veure, l’actor ha aconseguit la difícil tasca de fer el personatge carismàtic. I a aquestes alçades és entranyable. Això sí, és la peça perfecte per a sacrificar en pos del dramatisme. Estic d’acord en que matessin al Maximov en lloc d’ell (sí, se que molts em mataríeu per dir això, però jo ho vaig sentir correcte), si ell hagués mort a ningú l’hagués sorprès. I sí, el pobre Quicksilver queda una mica desaprofitat, però be, va ser un gir dramàtic que ningú s’esperava. A mi em va encantar el gir de guió. No dic amb això que l’haguessin de matar en aquesta pel·lícula, no hagués tingut sentit aquí, pràcticament era un acoblat. Però sí vull dir que crec que hauria de morir a Infinity War, a la part I per ser més exactes. I si pot ser que després es treguin a la Bishop per substituir-lo com a Howkeye, això seria genial. I donaria peu a portar els Young Avengers a la pantalla gran… Això vol dir que per fi podríem tenir justificació per a una seqüència gay en l’univers? Això mullaria molts conys.

Awsome

Però anem amb l’autèntic acoblat de la pel·lícula. Scot Land no sap ni el que fa allà (i tot i això és el que més orgullós i punyetes sembla estar a la presó. El postureig, quan mal fa). Quan li venen a dir que el Cap es necessita és corre queda extasiat com un nen de 5 anys. Tant que ni escolta la resta. Si en Tony li hagués demanat el mateix estic segur que hauria accedit (tot i que amb menys contundència, i possiblement hagués canviat de bàndol, però hagués accedit). Tot i això només per l’escena de l’home formiga tocant-li els bíceps al Cap aquest acoblament ja val la pena. Però parlem del que ens interessa. Giant-man és al·lucinant. Una mica lent pel meu gust. Però dona peu a una referència genial d’Star Wars al Parker, així que jo content. I també memorable la part on es fica dins l’armadura d’Iron Man i diu ser la veu de la consciencia. Uns acudits molt ben aconseguits, per molt que rebaixin el to de gravetat del conflicte.

Merda, soc el dolent de la peli

I finalment tenim a Steve Rogers. El Cap és… un despropòsit sincerament. Els seus ideals de rectitud es converteixen equí en superlativa tossuderia i el conflicte no és evitat simplement per la seva ineptitud per al diàleg (en Falcon aconsegueix més en 5 min robats a la presó que el Cap en tota la pel·lícula). Sincerament el Cap ha perdut amb aquest film molta part de l’encant que el caracteritzava. Representa que era un home fidel als seus ideals, impossible de tòrcer. Però aquí es torça per amor cap a un amic, fent perillar no sols la vida d’innocents si no la vida dels seus propis amics. Admeto que era difícil de portar, però crec que si ho haguessin aconseguit millor la pel·lícula hauria pogut ser molt més grandiosa.

TeamIronMan

Començarem amb el personatge del que tothom parlava abans d’entrar a la sala. Spider-man. Alguns diuen que és el millor Spider-man de la historia tot i el poc que hem vist d’ell. I el cert és que poden cegar-la en la seva pel·lícula individual, però de moment estic completament d’acord. Tobey Maguire mai em va convèncer en el paper i tot i que Andew Garfield no ho va fer gens malament (tot i que les seves pel·lícules sí) tampoc em va aconseguir convèncer. Tom Holland m’ha aconseguit convèncer en menys de cinc minuts. És jove sí, i que? Coi no veig quin és el problema. Sigui com sigui crec que si és o no el millor és força personal i discutible, però sobretot prematur. El que és menys discutible és que és l’Spider-man ideal per a l’univers cinematogràfic. Anem amb la seva entrada. La seqüència de Tony Stark a casa seva si que entra una mica forçada (més o menys com la de l’ant-man a la camioneta), però res exagerat. No trobo que sigui res agafat per les pinces (i m’encanta que la tia May no sigui la velleta a la que estem tan acostumats. I m’encanta que sigui oh deu meu, super sexy. I m’encanta que en Tony flirtegi amb ella, és genial. “Juventud divino tesoro” cita el dit, que cony te de dolent ser jove a veure?). El trepa murs ja s’havia esmentat en l’univers cinematogràfic i recordem que a Stark sempre li agrada tenir localitzades les possibles amenaces. Que volgués enrolar al seu equip un manipulable adolescent amb aires de súper heroi em sembla del tot coherent. Potser és quelcom una mica arriscat, immoral i explosiu, però collons, precisament això és el que faria Tony Stark (ergo encara és més coherent). M’agrada que hagin respectat el fet que les teles d’aranya siguin de la seva pròpia invenció però que hagin deixat a l’Stark encarregar-se del traje. Així donen mèrit a ambdós personatges i fan creïble la creació d’aquest. Però anem a l’humor. A alguna gent (a mi) li ha encantat, a d’altres els ha horroritzat. A veure, entenc que els acudits no et puguin fer gracia, entenc que puguis trobar que no era el moment (tot i que admetem-ho, en Peter no sabia ni on estava, des de la seva perspectiva sí era el moment), però que diguin que aquest humor no és propi de l’Spider-man em mata. Precisament han clavat l’humor propi de l’Spider-man. El dels còmics clar. Però que volien que fessin si no? Que imitessin a una fallida versió cinematogràfica anterior? Au va, jo amb aquestes tonteries no puc. Sigui com sigui em sembla la introducció perfecta del personatge (que sí, s’hauria d’haver fet abans, però un ha d’entendre que abans no es podia), la qual m’ha donat absolutament totes les ganes de veure la seva pel·lícula individual (en la qual no tenia masses ganes).

I passem del personatge més esperat de la pel·lícula al que menys…. War Machine. El cert és que és increïble la poca carisma que te el personatge en pantalla. Suposo que en certa manera està be, és un soldat i els soldats obeeixen. El seu perfil ideològic està clar des del principi (més clar que el del propi Iron Man) i el personatge depèn totalment de Tony, així que… be, diguem que si hi h un personatge que pertany més al seu bàndol que la resta aquest és War Machine. Però tot i que el personatge no li importa massa a ningú (les armadures automàtiques d’Iron Man 3 eren més carismàtiques) això no treu dramatisme a la seva quasi mort a mans d’en VIsion. Soc dels que pensen que l’haurien hagut de matar, però no crec que sigui un error garrafal. A més la idea de veure’l en cadira de rodes si es porta adecuadament em sembla molt suggerent. Si aconsegueixen desenvolupar el personatge en futures pel·lícules deixar-lo viu haurà valgut la pena, si no…. hagués tingut aquí una mort més digna que en l’oblit.

Quan ets el sumis de la relació

I parlant d’en Vision, hi ha molt a parlar. Igual que l’anteriorment esmentat no apareix a la seqüència inicial (una llàstima, hagués estat útil… i guai, hagués estat guai), però al contrari que aquest el seu carisma és desbordant. I sí, queda una mica ridícul amb roba “normal”, però d’alguna manera li queda estranyament be i casa amb la seva personalitat. Des del principi tenia clara la seva postura ideològica, però el fet que pràcticament sigui el fill del Sr Stark (brutal que es dirigeixi a ell com a Sr, un toc exquisit) decantava encara més, si és que era possible, la seva postura. Es nota que tot i tenir idees pròpies respecta de manera extraordinària la postura del seu creador. Però el pobre Vision surt malparat del conflicte. No parlem ja de el fet que aquest l’obligui a ser el carceller de la noia de la que inconscientment està enamorat, o que les circumstancies obliguin a aquesta a humiliar-lo i esclafir-lo contra el terra. La situació entre aquests dos es recuperarà, és més, aquesta petita desamistat donarà peu a un dramàtic retrobament que potser serà el desencadenant necessari per donar un pas per fi transcendent en el seu romanç. Però els problemes d’amors són coses menors, doncs Vision quasi mata a un personatge, un personatge del seu propi bàndol! Vision la intel·ligència artificial perfecte, capaç de raonar com qualsevol altre humà (sense ser per això un psicòpata homicida) i fins i tot sentir, sense renunciar per això a ser una espècie d’ordinador. Però tot i això ha fallat en la seva precisió  i el seu error quasi acaba amb la mort d’un amic. Vision era pràcticament un nadó, a la era d’Ultron es va veure obligat a combatre contra la criatura que pràcticament era el seu pare en pos d’un be comú. Però en aquesta parada de la seva vida es veu obligat a combatre els embats de l’amor (i el rebuig) a més de la culpa i el remordiment, de les conseqüències de fallar. Civil War ha representat moltes coses per a molts personatges, però per  a Vision ha significat un pas cap a la maduresa (emocional).

La mami de la pandilla

Tenim també a la fantàstica Natasha Romanoff, el membre més ambigu de tots. La seva formació com a espia la fa posicionar-se de manera quasi adoctrinada a favor del govern. Però per altre banda la llibertat i la rebel·lió contra les opressives institucions que abans la reprimien i de les quals es va desfer pugnen per dir-li que el Cap te part de la raó. Tot i que de fet apareix en escenes molt comptades la Viuda Negre te un protagonisme sorprenent (és sorprenent com tants personatges poden tenir tant protagonisme sense que exploti la pantalla o algo. I a sobra no se sent saturat). En definitiva Natasha ha de lluitar contra els seus dilemes interns per recolzar al bàndol adequat, tot i no saber mai del cert de quin es tracta. Al final l’agent secreta acaba fent una mica de mare dels dos nens que es barallen, convertint-se en una mena d’intermediari que pugna per equilibrar el conflicte i intentar en va que aquest es resolgui sense arribar a la situació critica de la violència. Amb la pel·lícula quasi confirmada de la Viuda Negre entre el rumors d’internet (encara que en un futur molt llunyà segurament, Fase 4) la forta i marcada presencia del personatge en aquesta pel·lícula dona més números als directius per què s’atreveixin a embarcar-se en el projecte (seria fantàstic que Clint Burton morís a Infinity War i després reapareixes en una posterior pel·lícula de la Viuda, essent preqüela es clar).

I anem amb el que indiscutiblement és el millor personatge de la pel·lícula. El millor portat, el millor justificat, el millor conclòs, el millor traje i… be que es roba la pel·lícula vaja. Black Panther. Tenia moltes expectatives posades en el que va ser el primer súper heroi negre de la historia (tot un títol aquest), moltes. Però les ha superat totes. Després de Dr Strange la pel·lícula que més ganes tenia de veure era Capitan Marvel (Carol Dambers és la meva súper heroïna preferida) però després de veure l’aparició estel·lar del rei de Wakanda, molt em temo que Black Panther li ha robat el lloc. Impacient. Fins aquesta pel·lícula no teníem cap súper heroi negre especialment carismàtic (tot i que Sam Wilson s’ha redimit, així que ara en tenim dos, llàstima de War Machine), però T’challa es roba tots els números per ser el millor súper heroi negre del cinema en… be, molt, molt de temps. Comença la peli com un príncep relaxat i còmode en l’ambient polític (tot i que com tot bon governant detesti la política), conscient de que la responsabilitat del tron queda llunyana el príncep procura gaudir del que li queda encara de joventut abans que el seu pare decideixi retirar-se. Però el pobre príncep es troba amb que la retirada del tron del seu pare és més prematura i violenta del que hauria esperat. Amb el dolor punyent al pit, s’enfunda el vestit ancestral de batalla i amb port majestuós s’alça decidit a clamar venjança. I quina venjança. És imponent, sigil·lós, poderós, quasi invulnerable. Cada cop que aterrava amb lleugeresa felina em quedava amb la boca oberta, no se com ho han fet, però està molt ben aconseguit. Les seves seqüències son brutals i els seus motius se senten els més reals, profunds i punyents. Però tot i ser el que sembla estar afectat per motius més profunds, és l’únic capaç de reaccionar i adonar-se del malament que ho estant fent tot. Adonar-se de que la venjança no és el camí. T’Challa (que no Black Panther) és de fet l’únic heroi de la pel·lícula. Però no és sol en l’heroïcitat d’adonar-se del correcte tot i ser qui te els sentiments més punyents en contra. T’Challa és majestuós. En cada moviment, en cada frase, en cada mirada, inspira respecte. Sembla ser l’ideal de rei artúric, l’ideal de noble guerrer, i no sol són aparences. En definitiva Marvel ho ha tornat a fer (amb spider-man també, tot i que això ja no és tant absolut)  i ens ha portat la millor versió del personatge que ens podia donar.

I és clar tenim a l’irrepetible Tony Stark que tan carismàtic com sempre ens ofereix la versió més insegura i personal de si mateix. No deixa de ser el de sempre, però tenim un Tony abatut, esgotat, que s’esforça tot el que pot per sostenir el seu món i enfrontar-se  a les conseqüències dels seus actes mentre el que se suposa que era el seu amic no fa més que posar-li la traveta. I dubta, dubta de si està fent el millor. Dubta tot i que ho tingui clar, tot i que la lògica li digui que està fent el correcte. Per què ja s’ha equivocat altres vegades i al cap i a la fi no és un malvat contra el que s’enfronta, és el Capità Amèrica. És un líder trencat, amb els arguments però sense la convicció, s’esforça per fer el correcte i tot i així el continuen veient com un esser egoista i despietat. Hi ha una tragèdia molt forta en el personatge, sobre la que la pel·lícula no es recolza ni sobre explota (per sort). Però el moment àlgid del personatge és quan descobreix qui va ser el responsable de la mot dels seus pares (en l’escena final el primer que vaig pensar va ser que era l’escena on matava als pares de l’Stark, al final resulta que vaig tenir raó). No sols el ditxós soldat d’hivern que tants problemes li ha portat és el responsable de la major tragèdia de la seva vida, si no que el Cap li havia estat amagant. En aquell moment el conflicte si es fa punyent i sanguinari, hi ha ànsies de mort i desapareix qualsevol rastre de la baralla de coixins. En definitiva una batalla molt millor executada que la de l’aeroport, amb la seriositat que mereixia (tot i que m’agrada més de l’aeroport, no te el to que mereixia, però és collonudament èpica).

TeamHelloKitty

Millor ens quedem amb l’original no?

Tenim a “l’antagonista” de la pel·lícula que amb un innecessari nom de baró Zemo es passeja pel metratge embolicant els fils per incendiar el conflicte. Se l’ha criticat molt i la veritat, era un personatge innecessari, però tampoc està tant mal portat. El seu pla no és absurd i te perfectament sentit dins el context del film (i això en una pel·lícula de súper herois ja es molt.. ehhm Lex Luthor ehhm Batman V Superman). Potser sí, els seus motius són una mica fàcils, fins i tot repetitius en la mateixa pel·lícula (el drama familiar ja apareix dues vegades per part de T’Challa i Tony Stark), però no per això són mals motius. En definitiva el personatge aconsegueix guanyar cert carisma entre tants titans i això te mèrit. Però el nom de baró Zemo queda amb ell malaguanyat (a no ser que el vulguin reutilitzar en un futur) i el personatge comet el pecat de resultar innecessari en una pel·lícula amb tants personatges.

Jeje, no s’ha enterat que m’he colat.

En Deadpool(veure ressenya) és genial, el seu humor gamberro i desenfadat…. No espera, aquest no va en aquesta ressenya. Puto Deadpool ja me l’ha tornat a liar.

I com no parlar del general Ross. Be, poc es pot dir d’aquest personatge, el seu paper era senzill i el porta a la perfecció. Un general estricte, un militar empedreït i obstinat amb una visió limitada i opressiva del món que sense gaires mires només sap recórrer al control per garantir la seguretat. Ell ho fa amb bones intencions, però no te visió. No m’hagués agradat veure confirmats els rumors que asseguraven la seva transformació en Red Hulk. Més endavant sí, a la fase 4 quan Hulk torni a la terra. Però fins llavors res de Red Hulk(això inclou Infinity War).

TeamIronMan

En definitiva la pel·lícula ha estat menys del que podria haver estat però molt més del que esperava. Més divertida, més complexa, més ben portada i més increïblement molona. Una petita joia dins l’univers cinematogràfic que tot i els seus defectes m’atreveixo a col·locar com la millor de la franquícia. Totalment recomanable.



Daredevil – Segona temporada

Poc després de l’èxit de la primera temporada de Daredevil (veure ressenya) una segona temporada ja va ser confirmada per a les mateixes dates de l’any següent. Mig any després amb l’estrena de la primera temporada de Jessica Jones(veure ressenya) que també te ja confirmada una segona temporada, és va reafirmar l’èxit de les coproduccions entre Marvel i Netflix amb un enllaç sòlid que llençava moltes esperances sobre el següent producte d’aquesta col·laboració: la segona temporada de Daredevil. Amb una sèrie d’aquestes característiques una de les preguntes que sol venir al cap és: està la segona temporada al nivell de la primera? Indubtablement. Però, és la segona temporada millor que la primera? I certament els matisos d’aquesta resposta són tan pronunciats que no podria afirmar ni un sí ni un no sense estar mentint. El que de ben segur és cert, és que aquesta segona temporada és extraordinària.

Però si alguna cosa se li pot retreure a aquesta temporada respecte a la seva predecessora és que no és tan rodona. En la primera temporada teníem una historia quasi perfecte. Una sola trama de tretze capítols que ens brindava una historia compacta i perfectament rodona que s’adaptava perfectament al format de Netflix, donant-nos un referent a seguir per al que el format es refereix. Ens oferia una sola historia, compacta i sense falles. Aquesta segona temporada expandeix els seus horitzons, explora el seu univers i en paraules majors: diversifica. Això confereix potencia a la historia, tenim potser una historia més potent i això pot ser del gust d’alguns que prefereixin aquesta segona temporada, però per contra tenim un producte no tant rodó i curat com l’anterior. En definitiva crec que em decantaria lleument per la primera temporada aclarint, que tot i el seu perfecte tancament, l’univers que maneja és molt més senzill que el que se’ns mostra a la segona.

Al contrari que amb la primera, aquesta segona temporada sí podria ser dividida en varies parts. Jo m’atreviria a anunciar-ne tres: la part de The Punisher, la part d’Elektra i el judici (que al seu temps mou dues histories paral·leles) i finalment la part de la mà(que tot i que en menor mesura, també mou dues histories paral·leles). Per tant la segona temporada diversifica, explicant-nos moltes més histories de gran qualitat però perdent inevitablement la cohesió compacte de la primera. Però no dic que sigui dolent, és el que la segona temporada havia de ser. La primera ens presentava el personatge i ens explicava la historia dels seus començaments a l’hora que ens introduïa el context del crim dins la ciutat i un dels enemics més potents del defensor. En la segona és el moment d’expandir el seu univers, ja sabem qui és i on viu, sabem que el rodeja, ara es torn de mostrar-nos més d’aquest extens univers i presentar-nos més personatges que posteriorment donaran riquesa a altres histories de naturalesa potser més similar a la primera (tot i que no  l’hi donaria masses papers a la possibilitat). No obstant la trama segueix sent continua a través de totes les seves parts, tot i ser divisibles tenen entre si fortes connexions i influencies i no es podria explicar les posteriors sense les anteriors.

La primera part i la que més ha agradat a la immensa majoria(entre els que m’incloc) perfila els ideals de Matt Murdock front a una ideologia més agressiva i visceral que parteix de les mateixes idees. Serveix doncs, per definir els límits de la seva moralitat. Daredevil és un vigilant, un individu que apallissa als delinqüents i els dona una lliçó i un missatge. Els ensenya amb els punys el que no es pot fer a la seva ciutat. Però el dimoni de la cuina de l’infern no mata, per què és la seva línea i creuar-la suposaria no tenir aturador. Creu en donar segones oportunitats fins i tot a qui no les mereix. Sap que això portarà conseqüències, sap que si apallissa a un criminal i el lliura a les autoritats en dos mesos podrà ser reincident que haurà de tornar a apallissar per crear un cercle viciós sense fi. Però està disposat a portar aquest pes sobre les seves espatlles perquè simplement és la manera correcte de fer les coses i creu en la humanitat de les persones. Per altre banda, un nou vigilant apareix a la ciutat. Un violent justicier que assassina indiscriminadament bandes senceres de les màfies que pugnen per apoderar-se del buit criminal que va deixar Wilson Fisk (l’antagonista de la temporada anterior). Al contrari que Daredevil, The Punisher (El castigador, un nom molt encertat) és un vigilant venjatiu que creu fermament en eliminar l’escòria que corromp la ciutat de l’única manera en que definitivament no podran tornar a delinquir. Aquest contrast ens brinda una marc perfecte per contraposar ambdues ideologies i reflexionar sobre les seves implicacions morals. The Punisher acusa a Daredevil de la futilitat de les seves accions, de no tenir els collons per acabar la feina i d’estar a un mal dia de ser com ell. Daredevil recolzant-se sempre en la forta moral que el sosté intenta fer veure a The Punisher que hi ha un altre sortida. Aquesta part de la temporada te una tensió i presencia brutal amb una trama visceral on The Punisher persegueix els criminals que es proposa caçar i Daredevil persegueix a The Punisher per impedir que els extermini. M’atreviria a jutjar que potser el millor de tota la temporada és l’escena on ambdós vigilants discuteixen a la teulada després que The Punisher hagi encadenat a Daredevil. Com es confronten i defineixen ambdues ideologies amb silencis tensos i diàlegs aguts i profunds dona manifesta rellevància de la qualitat extraordinària de l’equip creatiu que ens ofereix aquesta fantàstica ficció. Si alguna cosa se li pot retreure a aquesta part és el fet que The Punisher sigui tan carismàtic i tingui tanta presencia en pantalla que sovint ofusqui al propi protagonista. Fent que alguns se sentin més identificats amb l’assassí venjatiu que amb l’heroi defensor. Però això només fa que conferir possibilitats al rumor que va sorgir d’una futura sèrie de The Punisher que crec que encantaria a tothom.

La segona part resulta ser també la segona que més m’ha agradat. Després de la captura de The Punisher, la ciutat terroritzada pot respirar tranquil·la i dedicar-se a jutjar al monstre que ha emplenat els seus carrers de sang. Alguns el veuen com un heroi que dona als criminals el que la policia no es capaç de fer per si sola. D’altres, com un maniàtic homicida que posa en perill al seguretat dels seus fills. The Punisher es creu culpable, és perfectament conscient de que el que ha fet està malament i no te perdó. Però no se’n penedeix, no se’n penedeix per què algú ho ha de fer i ell està disposat a fer-ho, un altre cop si cal. És en aquest context quan Nelson & Murdock decideixen (per idea de Murdock, el nostre Daredevil) agafar el cas més difícil de la historia de la ciutat i defensar a The Punisher. Aquesta part ens brinda una batalla judicial molt ben dirigida i emocionant on les habilitats de Foggy Nelson surten a relluir com no havien aconseguit fer-ho en l’anterior temporada. Com va fer House of Cards (veure ressenya) amb la política, la trama del judici aconsegueix fer dels processo judicials quelcom vibrant i emocionant que pot fer sentir indubtable tensió a l’espectador. Paral·lelament, mentre Matt comença una perillosa relació amorosa amb la seva secretaria, una vella amistat reapareix en la seva vida. Elektra, un antic amor universitari de l’advocat cec torna per obrir una trama empresarial relacionada amb la només aparentment extinta yakusa al mateix temps que se’ns mostra progressivament la historia de l’agressiva relació que van mantenir en temps universitaris. Aixi que Matt Murdock es troba amb que al mateix temps ha de lidiar amb el cas més complicat de la historia, la seva nova relació amorosa amb la seva secretaria, la reaparició d’una bella amant en escena, les feines nocturnes de vigilant i una perillosa trama d’espionatge empresarial a la qual Elektra l’arrossegarà a involucrar-se. Tot plegat el forçarà a desatendre la seva labor d’advocat obligant a Nelson a carregar tot sol el cas amb l’única ajuda de la secretaria que també te mig abandonada i a qui posarà en la difícil situació de defensar al seu estimat o el que és correcte. El més destacable d’aquesta part és que tot i la evident quantitat d’elements en joc la historia mai es veu saturada i la sèrie sap mantenir a la perfecció la tensió de totes les trames. Mantenint brillantment la historia d’aquesta part que al cap i a la fi no és més que una transició per la següent.

La tercera i ultima part serveix per connectar tot el món científicament plausible (més o menys) en el que fins ara havia viscut la sèrie amb la vessant més mística i espiritual dels còmics. És un procés difícil donat el greu de realisme i duresa que havia manejat la sèrie, una transició realment laboriosa de dur a terme i més si es vol fer ben feta. I realment no m’imagino una manera d’haver-ho fet millor. Les peces encaixen quasi amb naturalitat en aquest canvi de paradigma. En la sèrie se’ns revela l’existència d’una mil·lenària organització: The Hand. La qual busca més o menys tenir el control global del món des de les ombres. Per a fer-ho des de temps ancestrals han cregut en un arma mística capaç de donar-los el poder per doblegar qualsevol adversitat, existeixi aquesta o no (la sèrie viu en l’encert de no deixar-ho clar). En aquesta part la intervenció de The Punisher es veu relegada a pràcticament un parell d’escenes per donar lloc a la letal Elektra (cosa força justa tenint en compte que Elektra no havia aparegut en el primer terç de la temporada). Durant aquest transcurs, amb la relació entre Karen i Matt definitivament espatllada es revifarà la passió que temps enrere va ofuscar a Matt i Elektra i començarà paral·lelament una creuada d’ambdós tant per aturar els malvats plans de The Hand com per demostrar la humanitat d’Elektra, una assassina entrenada des de la infància que es creu resignada a no poder albergar bondat. Introduint en ella de la manera més orgànica possible el misticisme de The Hand la part acaba sent la menys bona de les tres. No obstant això no implica que sigui dolenta. La pugna inesgotable de Matt Murdock per buscar en la seva estimada un oasi d’humanitat mentre aquesta es veu obligada a afrontar la traïció del que va ser el seu mestre (Stick, el mateix que va tenir Matt Murdock) i l’evidencia reiterada de que viu en ella una assassina que no pot contenir-se de matar, converteixen aquesta part en una petita joia en el camp de l’espiritualitat de l’esser que per desgracia es veu tacada per una difícil transició de paradigma i un parell d’errors menors que podrien haver estat més ben lligats.

La fotografia i l’ambient mantenen l’estil fosc i sanguinolent de la primera temporada amb uns tints de violència ara molt més balístics. Pel que fa a l’armadura (per què és una puta armadura), m’agrada molt més ara vista en acció. En la seva aparició en la primera temporada no em va acabar de fer el pes, però ara sens dubta em sembla una decisió de disseny excel·lent. La sang segueix tenint una visceral presencia en la sèrie i tot i la fèrria voluntat de no matar del protagonista The Punisher i Elektra s’encarreguen de deixar suficients cadàvers per a tothom. Amb molta més acció que la primera, la sèrie s’encarrega de deixar un munt d’escenes d’acció per a la posteritat i violència per a tots els gustos.

En aquesta temporada tot i ser el protagonista Matt Murdock cedeix el seu protagonisme a les grans estrelles de la temporada: The Punisher i Elektra. Ja coneixíem molt be aquest personatge i tot i fer-nos en la primera de les parts un retrat d ela seva moral, en la segona mostrar-nos les seves dificultats punyents per portar una doble vida i en la tercera ensenyar-nos la seva pugna inesgotable per creure en la bondat de l’esser humà, el nostre protagonista no pot evitar quedar desplaçat i ser poc explorat en aquesta temporada. Però això no és dolent, el personatge no desapareix, segueix tenint una presencia brutal en pantalla, simplement les noves presentacions l’ofusquen i això no fa si no revelar-nos la talentosa introducció d’aquestes.

The Punisher és un ex militar altament qualificat que va perdre la seva família en una picabaralla entre bandes i que va sobreviure per portar al venjança a la terra. Després de  sobreviure a una bala que li va travessar el crani en l’accident que va aniquilar la seva família The Punisher converteix el càstig de la injustícia en el seu únic motiu per viure. L’actor que l’encarna sembla ser per esclafadora opinió popular haver nascut per al paper (com cert actor que caracteritza a cert súper heroi amb armadura…), opinió amb la que més o menys estic conforme. El que és indubtable és que el personatge te una presencia brutal i podria carregar perfectament per si sol tot el pes d’una temporada. Tot i la seva poca presencia durant la tercera part de la temporada. L’escena de la massacre a la presó que li permet després sortir d’aquesta és tan brutal que competint amb l’escena ja esmentada es guanya el lloc de la millor escena d’acció de la sèrie. Donant una explicació no només coherent si no apassionant de com The Punisher aconsegueix sortir de presó.

Elektra tot i no tenir la brutal presencia que aconsegueix el castigador, es roba amb facilitat les escenes en que participa. Aconsegueix el que molt poques aconsegueixen en televisió: resultar brutalment sensual sense esdevenir per això un objecte sexual. Amb una sensualitat picaresca i letal, l’assassina llisca amb elegància entre les escenes desbordant el carisma que l’impregna. L’actriu no te el físic que ningú esperava per al personatge, no obstant la seva rebuda ha estat  quasi al nivell de The Punisher mostrant-nos que en aquesta ocasió la jugada ha sortit be a Marvel. Un personatge diferent del que esperàvem i per tant sorprenent i fresc, però que a l’hora conserva indubtablement l’essència del personatge d’origen. Amb una química agressiva amb el nostre protagonista que resulta envejable, l’actriu es guanya un lloc en l’univers cinematogràfic(veure secció) i en els nostres cors. Alguns fins i tot criden que també mereix una sèrie pròpia (però be, tenint en compte l’excel·lència del producte que ens porta Netflix, pràcticament tots els personatges la mereixen).

Pel que fa a la resta de personatges tenim a l’immensament carismàtic amic inseparable del nostre protagonista, Foggy Nelson.  El qual es roba cada escena en que apareix amb la seva simpatia i rescabala la seva falta de protagonisme en la temporada anterior portant pràcticament per si sol el pes del cas més difícil del segle sobre les seves esquenes (i a sobre quasi el guanya, si no fos per l’orgull homicida del castigador). Indiscutiblement cobra tot el protagonisme que es va trobar a faltar en la primera temporada. Pel que fa a Karen, la sempre fidel secretaria del bufet, l’addició de protagonisme no li queda tan be. Tot i que l’actuació es bona el personatge no acaba de quallar com hauria. Crec que la culpa es en part d’unes escenes no tan ben aconseguides com d’altres i d’un talent per a l’actuació que queda deslluït al costat de tants mestres. Un no pot evitar fustrar-se una mica amb el personatge i sentir que es dona massa importància a la seva trama com a detectiu (com una tal Lois Lane a Batman v Superman(veure ressenya), que directament passa a sobrar dins la pel·lícula), no obstant la seva trama te importància per a desenvolupar el cas de The Punisher i les seves investigacions resulten ser vitals per a la historia. Potser el seu problema es que s’havia de perfilar la transició del personatge d’una víctima salvada per l’heroi a una fèrria reportera i capaç investigadora. Karen viu en aquesta temporada, un procés de transició(igual que la temporada en sí, que es una transició cap al que vindrà. Una transició magistralment bordada, no com Age of ultron, que se n’ensurt amb prou feines o com l’esmentada Batman v Superman, que fracassa totalment com a producte individual).

També tenim el retorn de Clarie Temple (l’infermera), que renuncia definitivament a la feina a l’hospital per, imagino, acabar obrint una clínica privada per a certs justiciers emmascarats (la dona carrega amb el pes de ser l’eix més evident entre tots els defensors, és probable que sigui ella qui d’alguna manera els reuneixi. Com una Nick Fury femenina i infermera). També retorna el vell mestre Stick, aquesta vegada amb molt més protagonisme i un passat per explicar. Sempre fred i autoritari, el vell cec es mostra com el mestre d’Elektra i Daredevil i com el traïdor d’ambdós, havent tacat la seva confiança amb maquinacions i mentides. Finalment, com no podia ser d’altre manera, s’ha de fer menció especial a l’antagònic Wilson Fisck, que tot i estar empresonat no està derrotat. Des de la presó i amb tota la calma i serenitat que el caracteritzen, maquina amb perspicàcia el seu retorn mentre aplana el terreny de la seva arribada. Ell mateix propicia la fuga de The Punisher com un pla mestre i donant-nos un altre de les escenes més brutals de la temporada, apallissa al pobre Matt Murdock (sense saber que és Daredevil) davant la vigilància dels impassibles guàrdies subornats que res fan per ajudar a un pobre cec. Amb una presencia brutal l’individu aconsegueix competir amb uns pocs minuts en pantalla amb la resta de personatges que estelaritzen la temporada.

En definitiva la segona temporada esdevé una transició cap el que vindrà (The Defenders i molt més Daredevil), però aconsegueix esdevenir per si sol un producte excel·lent, d’una qualitat que res te d’envejar a la seva primera temporada. Molts l’han preferit a la primera, no es el meu cas, però això per si sol ja es un indicatiu de com d’orgullosa aconsegueix mantenir-se la producció. No només imprescindible si no que quasi obligatori.



Jessica Jones – Primera temporada.

“Jessica Jones” és la segona de les coproduccions entre Marvel i Netflix que desencadenarà en “The Defenders”. “Daredevil” (veure ressenya) va superar totes les expectatives i es va plantar de manera indiscutible al capdamunt del pòdium de les millors series del gènere. Jessica Jones és postula al nivell de la seva cèlebre antecessora. I això tan sols ja hauria de ser suficient per a demostrar la seva excel·lència.

Però Jessica no només fa això. Jessica construeix la personalitat forta d’una noia dura, capaç de fer veure que no li importa res ni ningú. Capaç de protegir-los a tots o destruir-se en el procés. Fins i tot contra algú al qui literalment és impossible dir-li que no. És una obra d’art. I deixa en ridícul a qualsevol altre producte de Marvel. Qualsevol pel·lícula de l’estudi empal·lideix esdevenint simple intercadència en comparació a aquesta obra mestre. Fins i tot en conjunt.

Com ja vaig dir en la ressenya de Daredevil el format Netflix atorga a les series uns recursos que ben emprats poden ser molt potents. Daredevil s’apoderava del format i el portava a l’excel·lència. Daredevil és la prova vivent de per què Netflix fa series com les fa. Jessica Jones no s’adapta de forma tan excelsa al format. Tot i que la sèrie continua tenint una sola trama impartible. Tot i que la sèrie segueix essent un sol element compacte que no es pot analitzar de forma episòdica. No te el crescendo especial que caracteritzava a Daredevil, la qual aconseguia mantenir la tensió a la perfecció fins a concloure. Jessica Jones te una baixada de ritme, petita, puntual, potser menyspreable. Però la te. I això fa que no es cenyeixi tant al format com la seva antecessora. Si és un defecte o no, be jo no en diria tant.

Jessica Jones és una Newyorkina solitària i rebel. Alcohòlica, independent, forta i… amb algun que altre súper poder. Un accident al que ni tan sols la sèrie es molesta a donar massa transcendència li va donar a la Jessica habilitats notòries entre les que es compten la súper força i… de fet poc més. Salta molt alt, trenca panys, rebenta parets. Res massa impressionant. Però de fet, si no tingués aquests poders la sèrie seria en si la mateixa. Doncs no són les seves habilitats sobrehumanes el que l’ajuden a resoldre el conflicte. Impulsada per la força de la joventut Jessica Jones va intentar ser una súper heroïna en el seu passat, una justiciera que ajudés a la gent en perill. Seguia els ideals ingenus d’un nen i no va trigar a pagar-ne les conseqüències. Després d’un seguit de traumàtiques vivencies, la seva carrera coma súper heroïna va veure’s destrossada i la Newyorkina va passar a fer l’únic que sabia fer, destapar els problemes dels demés. Reconvertida en detectiu privada, Jessica Jones es passa la vida perseguint a marits infidels per destapar les seves aventures davant els clients que li ho sol·liciten. Acomodada en aquesta vida i l’amargor solidaria que s’ha autoimposat Jessica viu amb el seu alcoholisme i el seu mal temperament en un piset de pany trencat el qual ni tan sols es digna a reparar. Res que no pugui entrar de totes maneres atemoreix a Jessica Jones. Però el retorn dels monstres del seu passat fan miques aquesta absurda quotidianitat i l’obliguen a fugir o enfrontar-se a l’adversitat. I be, si fugís no hi hauria gaire sèrie que explicar.

Killgrave és l’antagonista d’aquesta producció. I com ha demostrat Netflix, un bona historia de súper herois necessita un gran antagonista. Wilson Fisk s’apoderava indiscutible el títol de millor enemic de l’univers (tampoc era tan difícil, Loky era l’únic adversari digne de menció), però Killgrave li discuteix el lloc. I és que a gustos, colors, però l’home púrpura(Killgrave) em deixa incapaç de decidir a qui cedir el tron. Durant una traumàtica infància que ell mateix s’entesta en deformar Killgrave va obtenir un do. El do de veure complida la seva paraula. Qualsevol cosa que digui, mencioni o ordeni si un pot la complirà. Ni tan sols te el poder de controlar-ho. No hi ha voluntat de veure complides les seves paraules. Quan ell diu, la resta obeeix, vulguin ells o no. Ho vulgui ell o no. Ens trobem doncs amb un home que tot el que demana li és concedit. Un nen capritxós acostumat a obtenir el que vol i per al que la vida no suposa cap repte ni diversió. Però no sols es un nen al que un no es pot negar a servir. És un nen astut, tremendament intel·ligent. Domina el significat del seu llenguatge amb una astúcia visceral, ordeix i maquina. Per què això és l’únic que pot omplir la trista existència d’ algú a qui mai res li és negat. Killgrave és víctima del seu propi poder. Un poder tan poderós, que d’ell s’apodera. En un passat el qual la sèrie va destapant lentament, plantejant més enigmes que respostes, Killgrave va encapritxar-se de la jove Jessica convertint-la en la seva súper poderosa joguina. Incapaç de negar les seves ordres Jessica es va convertir en la mascota d’un nen maquiavèl·lic disposat a semblar el caos per simple diversió. Killgrave però va semblar morir en un afortunat accident de transit que va permetre a la Jessica fugir d’aquell malson. Però pel que sembla, la seva mort no va ser més que un miratge. Killgrave és viu i ha tornat, disposat a convertir la vida de Jessica Jones en un infern. Però tot i l’odi que sent per la noia que el va abandonar. Per la joguina que el va trair. Jessica és l’únic que dona emoció verdadera al nostre antagonista. L’únic que fa de la seva vida vibrant. Així que Killgrave comença una obsessiva creuada per convertir a Jessica de nou en la seva joguina però aquest cop sense emetre cap ordre en sí (cap ordre directament a ella vaja, a la resta tantes com faci falta), un joc vertiginós i homicida que porta al nen maquiavèl·lic l’emoció que li manca mentre converteix la vida de la nostre protagonista en un infern. Al seu temps Jessica Jones veu com tot el que estima s’enfonsa al seu voltant i s’encamina en la impossible creuada per capturar a l’home que és impossible desobeir. Mereix morir pels seus crims, Jessica ho te clar. I matar-lo seria molt fàcil. Però si el matés, desapareixeria la prova vivent de que les víctimes dels seus poders no són culpables de cometre crims als que no es podien negar. Així doncs, comença una recargolada persecució mútua, que a vegades sembla no tenir fi per a l’agonitzant protagonista d’aquesta historia. Una trama trepidant, embolicada i tremendament disfrutable.

Però no podem parlar d’aquesta sèrie sense parlar dels seus secundaris. Doncs Jessica Jones és una sèrie plena de dones fortes. Per què Jessica Jones no te sols la força dels seus punys. És una dona disposada a carregar el món a les seves espatlles si fa falta. A consumir-se a si mateixa en una creuada per lluitar pel que creu just. Per què Jessica Jones va de dura, va de dona impassible a la que no li importa res. Però ho fa per què és fràgil, és fràgil i vulnerable i no suporta veure patir als que la rodegen. Per què en el fons, encara que no ho vulgui, Jessica Jones és una heroïna.

Patricia “Trish” Walker és la millor amiga de Jessica Jones. Trish va ser en la seva joventut una súper estrella infantil, sobre explotada per l’ambició inesgotable d’una mare tirànica. Tot i això Trish va sobreposar-se a l’infància traumàtica d’una estrella televisiva involuntària i és ara una reconeguda locutora de radio que presenta un dels programes radiofònics més importants de la ciutat. És famosa, rica i du una vida acomodada, lluny de les urpes de la seva mare. Amb la satisfacció de saber que ella sola s’ha guanyat la seva pròpia fama. Després de la mort dels pares de la nostre protagonista en l’accident que li va donar els seus poders. La mare de la Trish va adoptar a la desvalguda Jessica per tal de promoure la seva reputació estel·lar. Convertida en un trofeu d’humilitat a la jove Jessica li resultava impossible emfatitzar amb la súper estrella pija i estirada que li havia tocat per germana adoptiva. Fins que ambdues van descobrir que cap de les dos era on volia ser i de personalitats contraries en va néixer una amistat indissoluble. Per molts esforços que Jessica fes per allunyar a la seva amiga del perill. Trish es presenta com una dona forta, activa i social. Totalment oposada al model de vida alcohòlic i deprecio de la seva quasi germana. Amb la capacitat per enfrontar per si sola les seves adversitats com sobreviure a la fama de ser una estrella infantil ha demostrat, Trish es presenta com el pilar imprescindible que Jessica necessita per a seguir endavant. Poques dones tan fortes he vist com ella en pantalla i molt menys juntes, com mostra aquesta sèrie.

Hope és la nena espantadissa que inicia tota la trama. Una adolescent responsable que un dia desapareix seduïda per un misteriós home. Tot i que aparentment no s’ha comés cap delicte els pares de l’adolescent apareixen davant la nostre detectiu suplicant-li que els retorni a la seva filla. Així és com Jessica descobreix que Killgrave no estava tan mort com pensava. Un cop rescatada per fi, aparentment salvada de les urpes del nostre antagonista Hope assassina els seus pares sota les ordres encara funcionals de l’home porpra. És aquí quan Jessica Jones promet portar a Killgrave davant la justícia per evitar que víctimes del seu terror com la mateixa Hope paguin per crims dels que no són culpables. Traumatitzada i completament destruïda l’abans enèrgica Hope és ara un cadàver ambulant que ni tan sols arriba a ser una ombra de si mateixa. Tot i això, ella troba la força per enfrontar-se a l’home que la va violar, obligant-la a matar als seus pares. Un trauma profund del que només una dona forta com cap podria escapar per enfrontar-se a l’adversitat.

Els personatges masculins però, tampoc es queden enrere. En aquesta sèrie se’ns presenta a Luke Cage, el qual protagonitzarà la seva pròpia sèrie(Luke Cage) que s’alçarà com la tercera de les seies coproduïdes entre Marvel i Netflix. Luke Cage és un tiu dur(literalment de fet doncs te l’habilitat de la invulnerabilitat(que ve a ser indestructible, irrompible, resistent a tot)), gros i somrient. Un afroamericà que regenta un bar arrossegant amb si la mort de la seva esposa amb la que Jessica Jones te més relació de la que voldria. Aparentment lligats per l’atzar aquests dos personatges s’embarquen en una relació romàntica esdevenint fràgils pilars dels seus propis dols. Amb una química envejable es converteixen en la parella més entranyable del gènere (i això que de fet mai estan junts, i definitivament no acaben junts). Destacant especialment les escenes de sexe. On el contrast de la pàl·lida pell de Jessica contra la fosca de Cage, de les fines corbes de Jessica contra les grans proporcions de Cage mostren un art excels que de fet valdria la pena apreciar per si sol. M’atreveixo a dir que les escenes sexual estèticament més belles que he vist a la pantalla.

El Sargent Will Simpson és un agent de policia amb un passat menys pla del que pugui semblar que víctima dels poders de Killgrave intenta assassinar (sense èxit) a la nostre Trish. Pertorbat per les seves accions ell intenta a tota costa acostar-se a protegir a la dona que va intentar assassinar. La qual com resulta obvi no vol saber res d’ell. Tot i les aparents reticències de l’ex estrella infantil. Aviat s’embarcaran en una vertiginosa i perillosa relació romanticosexual(mes sexual que romàntica) amb unes conseqüències més tràgiques del que pugui semblar. Dur i implacable, Will Simpson demostra un temperament inestable i temerari que pot acabar per portar més problemes que solucions.

Malcom, el veí drogoaddicte de Jessica Jones. Es presenta com un personatge carismàtic i aparentment irrellevant que acaba per esdevenir un pilar tant per a Jessica com per a la historia. Convertint-se en certa manera en una mena de germà recelós que vetlla per la seguretat de Jessica. Un individu fràgil i consumit per les drogues que d’alguna manera troba en Jessica la força per seguir endavant i afrontar les seves adversitats.

Destacar especialment a l’advocada lesbiana que porta el cas de Hope a petició de Jessica, la qual(junt a la seva exdona i la seva secretaria(la nova dona amb la que ha estat infidel a la primera i és causa de la separació d’ambdues)) es mostra com una dona forta, cruel i sense escrúpols disposada a qualsevol cosa per sortir-se amb la seva. Com he dit, un univers plegat de dones fortes. Que són fortes de debò i no per què el guió ho precisi. En Jessica Jones veiem l’autentica essència del feminisme, una dona forta i independent capaç d’afrontar per si sola els seus problemes. Un autentica mostra d’autèntic feminisme, sense pretensions de ser-ho.

Com Daredevil, la sèrie també està connectada a l’univers cinematogràfic (UCM:veure secció) i com Daredevil te connexions subtils que tot i tenir presencia no necessites comprendre per gaudir i entendre la sèrie. Això sí, l’aparició de Rosario Dawson (semi interès amorós de Daredevil) és un detall  increïble que sembla destinar a la infermera a convertir-se en la sanadora dels vigilants de la ciutat.

Destacar també especialment la manera com al sèrie decideix presentar els poders de la protagonista, que se’ns mostren de forma natural com quelcom normal i sense importància. Ella no es molesta en amagar-los com tampoc els va esbombant pel món. Simplement no te por a utilitzar-los si aquest són precisos. La sèrie en cap moment n’abusa ni els amaga. Mai esdevenen protagonistes ni es mostren en pantalla per al lluïment de l’acció. Un tracte que em sembla totalment encertat i que dona a la sèrie un toc de normalitat respecte als poders molt refrescant.

En definitiva Jessica Jones és la sèrie protagonitzada per la súper heroïna que el gènere dels súper herois mereixia. Intensa, vibrant, complexa i addictiva la sèrie ens presenta una Nova York viva i enèrgica que tintada en tons porpres ens presenta una historia fresca i original. Amb una trama impecablement ben portada que mostra el desenvolupament més interessant d’un súper poder que he vist mai (el de Killgrave). Jessica Jones es baralla amb Daredevil per ocupar el podi del seu gènere i esdevé total i indiscutiblement indispensable. Imprescindible i recomanable al 100%.



Daredevil – Primera temporada

“Daredevil” és la primera de les series coproduïdes entre Marvel i Netflix que pretenen desencadenar en una mini sèrie (The Defenders) la qual ens portarà a un grup de super herois a un món més complex, cru i urbà que el que Marvel ens te acostumat amb les seves pel·lícules. Una sèrie que tenia unes expectatives increïblement altes i que sorprenentment, les va superar totes.

El primer que cal entendre al veure aquesta sèrie és el format amb que Netflix emet les seves series i el concepte amb que ho fa. Netflix, és una televisió virtual que es caracteritza per penjar de cop tots els capítols de les seves temporades. Eliminant així la necessitat del, moltes vegades desastrós, clímax episòdic amb el que les series es veuen obligades, de vegades, a renunciar a part de la qualitat per tal de donar a l’espectador una petita dosi d’addicció i fer que torni a sintonitzar el canal al cap d’una setmana. Netflix elimina això, les seves series no són episòdiques, són un conjunt. No necessita prescindir del ritme narratiu per mostrar-te una petita sorpresa al final de cada capítol i enganxar-te per que anisis aquest al cap d’una setmana, per que ja el pots veure immediatament. I això és el que cal entendre per veure aquesta sèrie. No és un conjunt d’episodis independents, és un tot. Daredevil comença amb el primer capítol i acaba amb el darrer, sense pauses. Daredevil és una pel·lícula d’onze hores. I igual que una pel·lícula, aturar-la a la meitat i deixar-la oblidada és el mateix que no haver-la vist. No es pot analitzar en parts, no es pot jutjar episòdicament. És un tot on tot encaixa i totes les parts importen. Però a diferencia del cinema és un tot que te temps de prendre’s el seu temps. No està restringit pel perillós límit de les tres hores que esgoten a l’espectador. Per què està pensada per esser vista amb comoditat, prenent-se també el seu temps. Tot i que he d’admetre que les 11 hores que dura el metratge les vaig passar quasi be seguides (diria que vaig acabar-la unes 36h després d’haver-la començat). Així doncs Daredevil és un concepte nou, ballant entre el concepte compacte d’una pel·lícula i la duració extensa d’una sèrie. I no tinc por a dir que Daredevil és una obra mestra en quant a aquest format es refereix, una icona. Dardevil s’apropia de la idea i la fa seva. Dardevil juga i guanya.

La historia del personatge no és desconeguda. Al 2003 el nostre nou Batmat (Ben Afleck, aparegut a Batman v Superman(veure ressenya)) va protagonitzar una desastrosa pel·lícula(la qual no recordava tan, tan dolenta) que va ser odiada tan pels fans com per la critica i que segons es diu ridiculitzava el personatge. I efectivament si ens posem a comparar amb el que ens porta aquesta producció, aquella caracterització era ridícula. Però eren altres temps. Ningú es prenia el cinema de súper herois seriosament en aquella època, no crec tampoc que se li pugui retreure. Sigui com sigui, l’home sense por torna aquest cop a la petita pantalla per netejar el seu nom i fer-nos oblidar que va existir en algun moment alguna altre adaptació del personatge.

Matt Murdock és un advocat cec de dia i un justicier emmascarat de nit. Un defensor de la justícia als tribunals de dia i un castigador de la injustícia de nit. El que la llei no pot salvar, ho destruiran els seus punys. Fill d’un boxejador assassinat per no acceptar arreglar un combat per a la màfia, Matt Murdock va quedar cec de petit a causa d’un accident amb vessats químics. La pèrdua dels ulls però, va desenvolupar en el nen de forma extraordinària la resta de sentits. La premissa és interessant, pot sonar típica doncs no és molt diferent a la de molts altres súper herois. Però el que caracteritza a daredevil és la seva cruesa. Batman és fosc, gòtic. Un justicier que evoca critiques socials. Daredevil és cru, barroc. Un vigilant que deixa a relluir la mesquinesa de l’home i et deixa a tu treure les teves pròpies reflexions. La comparació amb el cavaller de la nit no és accidental.  Doncs per a mi Daredevil és l’únic producte del gènere que pot competir amb la ja llegendària pel·lícula “ The Dark Knight”, sens dubte la millor pel·lícula de súper herois mai creada. Però potser no la millor adaptació audiovisual. Potser ja no.

Com correspon a un advocat cec de la cuina de l’infern (Hellskitchen) la historia ens presenta un entramat de corrupció, amb un seguit de conspiracions corporatives, apropiació de terrenys i moltes, moltes màfies que es reparteixen els monopolis del crim en una ciutat més decadent del que pot semblar a primer cop d’ull. La justícia dels tribunals mai és suficient per a acabar amb els criminals que germinen dins la ciutat. Per això el dimoni de la cuina de l’infern surt a passejar per les nits, assegurant d’inspirar als criminals la por a delinquir. Si la justícia no és suficient per salvar la ciutat, algú ho haurà de fer. No és una idea innovadora. Però sí està ben portada. De fet, mai l’havia vist tan ben portada. Un sol home travessa l’obscuritat i va desmuntant una per una les diferents màfies que controlen la ciutat: russos, xinesos, japonesos. Tots acaben caient a mans de la justícia. I per ambiciosa que sigui la proesa en cap moment resulta exagerada o antinatural. Daredevil és la justícia encarregant-se de netejar els carrers, a cops de martell(als tribunals) o a cops de puny si convé (als carrers).

Però un no pot parlar d’aquesta sèrie sense parlar dels seus personatges. En primer lloc tenim al brillant Matt Murdock. Amb una actuació excel·lent que s’apodera del personatge amb una força i naturalitat sorprenents que quasi fan recordar al propi Robert Downey Jr(Toni Stark/Iron man). La sèrie ens mostra a petites dosis i en un format molt encertat la infància i orígens del personatge al mateix temps que es van desenvolupant els seus ideals i la seva lluita. Veiem simultàniament al jove amb un passat traumàtic que va ser el naixement de l’home que és avui. Però tot i ser un home, te dubtes. Acaba de començar i no sap si el que està fent és del tot correcte. Te dubtes però segueix endavant, per que creu que algú ho ha de fer. Te dubtes i evoluciona, el personatge madura i torna més solida la seva postura, més heroica.

Tenim també el seu inseparable company Foggt Nelson amb una increïble actuació i una simpatia desbordant que aconsegueix tot i ser graciosa i còmica no treure profunditat al personatge. Nelson és l’amic que Murdock necessita, l’amic que mai falta, el pilar que sosté el seu món. Però també és l’audaç advocat que forma la dupla de Nelson & Murdock, l’únic bufet d’advocats incorruptible de la ciutat. Tot i que el personatge i la seva actuació són sobresortints la seva presencia en pantalla és petita i es troba a faltar una mica més de protagonisme.

Karen Page és la fèmina de la producció. Ella ho comença tot. Una contable que destapa el primer fil de l’entramat de corrupció sobre el que girarà tota la sèrie. La vida de la qual és salvada tant pel defensor nocturn Daredevil com per l’advocat cec Matt Murdock. Karen és una víctima, és víctima d’una trama que no s’hauria d’haver atrevit a destapar. És una dona petita que no te força per enfrontar-se al món. Però ho fa igualment, per què és el correcte. I per això és una heroïna. Protegida per la dupla d’advocats, acabarà per convertir-se per la secretaria sempre fidel de Nelson & Murdock. Tot i que l’actuació de l’actriu no resulta tan estel·lar com les altres dues si és molt decent. I sincerament, l’actriu em va enamorar des del primer cop que la vaig veure a True Blood.

Però el personatge més gran que ens porta aquesta sèrie és Wilson Fisk. El criminal sense escrúpols que aconsegueix fer-se amb el control de totes les enemistades màfies de la ciutat i fer-les seves (les quals, tot sigui dit resulten ser increïblement carismàtiques. No havia vist mai en una sèrie que les bandes secundaries d’una gran organització criminal tinguessin tanta presencia. En un altre producció aquests serien els massilles, els rellevistes. Però aquí brillen amb llum pròpia i les hi fan passar putes al nostre protagonista), el qual fins i tot es presenta  a l’alcaldia de la ciutat i a poc queda de guanyar. Un enemic que a la seva manera és també un defensor. Un enemic que com Matt Murdock estima la ciutat que el va fer créixer i patir, però que en lloc de salvar-la, vol fer-la cremar per reconstruir-la de nou. Més esplendorosa que mai. És sense cap mena de dubte l’antagonista més profund i sòlid que he vist en el gènere dels súper herois. Que no el millor. El Jocker (el de Heath Ledger) és un personatge difícil de superar, però que tot i tenir una idea molt complexa i ben elaborada al darrere, no te una complexitat intrínseca en els seus motius, tot al contrari, és pura i simple anarquia. Un dels encerts de la sèrie es que triga a presentar-nos a l’antagonista. Primer es presenta el conflicte i fins varis capítols després no se’ns mostra la cara de l’home qui mou els fils de l’entramat. Però encara triga uns capítols més a presentar la seva veritable cara. Un home aparentment pacífic i seré, un mafiós sofisticat, quasi passiu. Un individu amb un cos enorme però que fins i tot pot semblar un bonachon del que aprofitar-te. Fins que el fas enfadar. Fins que treu la fúria i et tritura el crani amb una porta (una de les millors seqüències de la sèrie) o amb les seves pròpies mans. Un pou de violència amagat rere una mascara de sofisticació. Una personalitat maquiavèl·lica i complexa que enterra en el seu si un passat encara més traumàtic i interessant que el del nostre protagonista. Sens dubte el millor de la temporada.


També tenim altres personatges importants com l’increïblement carismàtic Stick. Un vell cec malcarat que va ensenyar al jove Matt Murdock a valdre’s per si sol, a lluitar tot i la manca d’ulls després de perdre tan la vista com el pare. Un individu, sarcàstic, cru i rude, increïblement molón, però que en el fons te una vena tendre i compassiva (molt en el fons). Tenim també al carismatissim Ben Urich, el reporter que ajuda amb la seva premsa a destapar tot l’entramat de la sèrie i que es converteix en un mentor per la jove Karen. El qual guarda un dels finals més colpidors, bruscos i crus de la temporada. També s’ha de mencionar el semi interès amorós del protagonista que al final queda en res(i no, no és negatiu) Roario Dawson, la seva infermera personal i l’única que atén les desastroses ferides del nostre heroi emmascarat. La qual no pot estimar a un home amb una doble vida tan temerària. O la mà dreta del nostre antagonista, que executa un brillant paper. Seré i calmat, autoritari, acaba esdevenint el perfecte intermediari i un genial contrapunt per a Fisk. L’únic intermediari carismàtic que recordo no en el gènere de súper herois si no en el criminal en sí. I finalment la increïble Vanessa, l interès romàntic de Fisk. Per què sí, en aquesta sèrie, l’antagonista te un romanç més intens que el protagonista. Vanessa humanitza el personatge, li dona rerefons i mostra la seva cara més tendre. En una relació intensa, romàntica i a estones malaltissa que ens deixa transmetre un amor verdader. Un amor autèntic que a vegades ens fa empatitzar més amb l’antagonista que amb el nostre estimat Daredevil.

La sèrie està connectada a l’univers cinematogràfic (UCM:veure secció) amb referències molt subtils però en el fons força transcendents. Un punt a favor en aquest cas és el fet de que tot i estar-hi connectada no necessites haver vist res més de l’univers per entendre la sèrie. Les referències hi són, però la historia es comprendrà de la mateixa manera tant si les coneixes com si no. Tot i les constants referències als Advengers que quasi passen desapercebudes i que són molt agraïdes (introduïdes amb una naturalitat sorprenent i afavoridora, les quals són una delícia de trobar) no són intranscendents per a la sèrie. Per un motiu tan simple com que la corrupció corporativa en que s’embolica la sèrie es basa de fet(al menys en part) en l’apropiació dels terrenys destruït per l’intent d’invasió Chitauri durant The Advengers. Tot i que amb subtilesa i de manera poc apreciable, la sèrie està profundament lligada a l’univers cinematogràfic de la qual forma part.

Però si una cosa cal destacar d’aquesta sèrie respecte a la resta de l’univers cinematogràfic és la seva acció. La resta de produccions de l’univers són en comparació “acolorides”, aptes per a tota la família. En aquesta sèrie la violència és extrema i l’ enfoc molt madur. No és per nens.  És completament per a adults. Tot i que no te gaire contingut sexual (que en te), la sèrie és plena d’una violència crua i sanguinària. Les escenes d’acció són trepidants i increïblement ben coreografiades. Mai havia vist una acció tan al·lucinant en una sèrie. El nivell és sens dubte cinematogràfic, superant a la majoria de produccions d’arts marcials. Hi ha sang a dojo i és que un dels punts forts del protagonista és que sagna. Estem acostumats a veure súper herois invencibles que amb prou feines sagnen. L’armadura vivent de Tony Stark o el sempre ferm Steve Rogers. Però Matt Murdock cau, l’apallissen contínuament. Te el cos ple de blaus i fa que l’espectador es pregunti com carai ho fa per tornar-se a aixecar. De fet, el seu dolor et fa mal fins i tot a tu. Així doncs no és un súper heroi invencible. Potser pot carregar-se a deu homes. Però no ho fa en dos minuts sortint-ne indemne(com el nostre capità), triga quinze minuts i surt tan mal parat que amb prou feines pot arrossegar-se. Fer especial menció a l’escena al passadís(un homenatge a Old Boy al·lucinant) que cinematogràficament em sembla per si sola una obra d’art.

Poc més em queda per dir d’aquesta sèrie. Sens dubte el millor de l’univers cinematogràfic. Les pel·lícules són les grans produccions, les taquilleres, les comercials. Però empal·lideixen davant la joia que representa Daredevil (i de fet la resta de series en coalició amb Netflix), esdevenint en comparació quasi deixalles. Daredevil és la sèrie que el gènere dels súper herois mereixia. Una producció profunda, reflexiva, intricada i ambiciosa que com he dit, supera totes les espectatives. Total i definitivament imprescindible.

Agent Carter- Segona temporada.

En la primera temporada (veure ressenya) teníem una proposta original i tot i que no tan ben portada com podria haver estat. Crec que va deixar un resultat força meritori. L’audiència no va dir el mateix, però va esdevenir suficientment notòria com per a oferir-nos una segona temporada. Aquest cop poc després de que s’emetés l’últim episodi d’aquesta segona etapa de la vida de l’antiga amant del Capi, ja s’ha confirmat que no hi haurà tercera temporada. I la veritat després de veure aquesta segona, sentint-ho molt, haig d’admetre que no m’estranya.

Si alguna cosa li faltava a la primera temporada eren personatges. Teníem a una terriblement carismàtica Peggy Carter. Però pràcticament no hi havia res més. El també carismàtic Howard Stark que amb prou feines apareixia ( i que en aquesta temporada comet l’error d’actuar de la mateixa manera). I el també carismàtic i refinat, però insuficient majordom que més tard donaria nom a la intel·ligència artificial del nostre Ironman: Mr Jarvis. Afegint a això els dos detectius protagonics que acompanyaven  a l’agent. A la sèrie li faltava presencia, no per personatges insuficients si no per personatges insuficientment destacats. Ara be, en aquesta temporada succeeix tot el contrari. Apareixen els vells personatges i en venen d’altres de nous. Pel que fa als nous hauria de destacar les aportacions femenines. La antagonista de la trama tot i que no ser tan carismàtica com podria compleix el seu paper i igualment passa amb la somrient esposa del majordom Jarvis.

La quimica entre aquests dos personatges no convenç a ningú

Destacant també a l’ex agent soviètica que ja es va presentar en l’anterior temporada i que mostra una química molt especial amb la nostre protagonista. Ara be, l’internés romàntic afroamericà de la nostre protagonista és sentint-ho molt una mediocritat. No em convenç ni l’actuació ni el personatge, sentint-se majoritàriament fora de lloc. Entenc el que volien fer amb el seu personatge, però no funciona. Potser un dels elements més dissonants i perjudicials de la temporada

Però el problema resideix no tant en els nous personatges com en els vells en els que s’indaga en excés, doncs es fa malament. S’intenta donar una profunditat mal aconseguida tant a Mr Jarvis com a l’evident interès romàntic de les dues temporades l’agent Sousa. Ambdues trames familiars tot i tenir personatges carismàtics amb actuacions decents resulten inexplicablement mal portades. I això repercuteix molt negativament. Doncs si en la temporada anterior sobrava protagonisme per a la nostre protagonista, ara en falta. I això és molt, molt pitjor.

En quant a la trama no em puc queixar. Traient el personatge dissonant que te la desgracia de ser un eix central d’aquesta, és manté amb força decència. Comet l’error de no tenir res a veure ni amb la temporada anterior ni amb els personatges d’aquesta. Massa desvinculada. Però es sosté. A vegades es nota molt la falta de pressupost, amb efectes especials increïblement curtes. Però ja s’hi notava a l’anterior així que no em queixo. Altre cop reivindico que la sèrie hagués hagut de tirar més cap a l’espionatge que cap a l’acció. Però sembla que els productors no estan disposats a deixar ser una sèrie el que se li dona be ser.

Finalment, destacar el que em sembla un dels errors més garrafals de la sèrie: i és la brusca desvinculació amb el Capità Amèrica que tant present havia estat en l’anterior temporada. Crec que no se’l menciona ni un sol cop. I això és terriblement nociu. N’hi ha qui pensava que les referències al Capi eren excessives a la primera temporada, jo no penso així. Però el que estic segur que és indubtable és que aquí son fatalment inexistents. No només per la brusquedat del canvi. Si no pel que significa això per la nostre protagonista. Que passa a ser una dona en dol pel seu amat, a una dona que ni se’n recorda que va tenir un estimat que jau congelat sota el gel. Això treu molt al personatge i encara no entenc com algú va prendre la decisió de excloure a l’eslògan publicitari més potent de la sèrie. Però més greu és encara que passi de la negativa total a qualsevol mena de relació sentimental a flirtejar obertament amb dos individus al mateix temps en un triangle amorós que no acaba de tenir química per enlloc. La relació entre l’agent Carter i l’agent Sousa, ja s’anticipava a l’anterior temporada, però pel meu gust hagués estat necessària una temporada més d’escalfament. Semblant-me aquí precipitada i incongruent. Sigui com sigui, que el retorn a la vida amorosa de la nostre agent no l’evoqui en cap moment al seu més gran amor i que en canvi si li evoqui a un individu amb el que s’anava a casar abans de la guerra i que ni tan sols estimava sembla no tan sols absurd si no rocambolesc i degradant per al nostre heroi patriòtic.

En definitiva la temporada resulta ser un desastre total. Intentant corregir els petits defectes de la temporada anterior transformant-los en enormes defectes. Afegint de nous i en definitiva essent una cagada de dimensions galàctiques. No se qui estava al càrrec del projecte, però ha comés un greu pecat en una temporada que esperava que millorés a la seva predecessora. Tot i així miraria fidelment una tercera si algun dia es emprengués la producció, amb l’esperança que a la tercera anés la vençuda.