Agent Carter- Primera temporada.

“Agent Carter” es va presentar en el seu moment com una aportació interessant a l’Univers Cinematogràfic de Marvel (UCM) que, la veritat sigui dita, no va cridar l’atenció a gaire ningú. I és una llàstima.

La primera temporada em va semblar quan la vaig veure un potent projecte desaprofitat per a falta de pressupost. Es notava que era una aposta menor de la productora i aquesta no volia invertir-hi gaire en efectes especials, però de fet no calia. No calia per què no era una historia d’efectes especials. Tot i així portava el segell de Marvel, així que una mica d’efectes hi havia d’haver. I els van ficar. Mal posats es clar. Sincerament, si s’haguessin deixat de ximpleries i haguessin respectat una mica l’essència de la sèrie, aquesta hagués funcionat molt millor.

La producció Marvelita ens explica la vida de Peggy Carter, abans (més o menys) companya sentimental del Steve Rogers (Capità Amèrica), i de com supera la pèrdua del seu estimat (aparentment mort però en realitat congelat, com la mateixa Peggy sabrà dècades més tard després de la formació dels Advengers). Però això és la publicitat, la publicitat que crida: “Això te relació directe amb el Capità Amèrica, mireu-ho!”. I be, en te, però per sort, és una trama secundaria. La realitat de la sèrie és que va sobre una dona sobrevivint en una societat masclista. I això és collonudament genial. Peggy Carter és una dona forta i tot i que si sent la pèrdua del seu estimat, no deixa que això se l’emporti amb ella. Lluita.

Durant la guerra, l’exèrcit dels estats units feia us de tot el que tenia, cridant a les dones a impulsar l’enorme maquinaria bèl·lica. Durant la guerra ella formava part dels mítics “Howling Comandos”. Però ja no estem en guerra i les dones ja no són necessàries. Ara la feina d’espionatge i intel·ligència secreta a la que tan avesada està la nostre protagonista és quelcom d’homes i ella.. Be, ella es una relíquia de guerra que és allà per que va treballar amb el Capi, i be, ja que hi és, ens pot portar uns cafès. I així sembla pensar tothom que la rodeja. Relegada a un pla invisible l’agent secreta es veu pràcticament esborrada d’una societat que no reconeix la seva existència. És llavors quan Howard Stark ( el pare del futur Ironman), antic amic de la guerra, li demanarà un petit favor. I és que aquest sembla haver estat acusat de traïció a la pàtria al vendre secretament armes al bàndol enemic(els soviet, s’acosta la guerra freda). Ell afirma que les armes han estat robades i li implora a l’agent assedegada de responsabilitat real que l’ajudi a demostrar la seva innocència. És així com Peggy Carter es converteix en una agent doble que ha de lluitar contra tot el seu departament per demostrar la innocència del milionari playboy, mentre els seus companys pugnen per demostrar la seva culpabilitat. I això és la sèrie. Una dona, invisible als ulls dels homes que la rodegen, més capaç que tots ells junts de fer la seva feina. I ho demostra amb contundència. És forta, femenina i intel·ligent.

El masclisme de la postguerra és una de les coses més ben retratades de la producció. Però també m’agradaria destacar les subtils però continues referències al Capità America. Que són gracioses i a vegades fins i tot enginyoses (quan no exageradament evidents). El que ha sobrat a la sèrie, desgraciadament, són explosions. El guió s’ha descarrilat massa sovint per explosions grandiloqüents quan, un intercanvi de punys o de bales funcionava molt millor. És una historia d’espies, discreta i pulcre i així hauria de ser la seva acció. Personalment penso que el principal problema d’aquesta sèrie és la baralla continua entre el que volia ser (un projecte genial i reflexiu, encara que no molt comercial) i el que les vendes volien que fos (una merda de sèrie genèrica sense massa sentit que servís per promocionar a la franquícia amb molta acció i explosions per acontentar als fans). M’hagués encantat veure la sèrie essent el que volia ser. Crec que si s’ho hagués premés, amb una modesta producció hagués pogut ser una gran sèrie. Per desgracia, en això s’ha quedat, en el que hagués pogut ser. Agent Carter és la prova vivent del mal que fa la pugna comercial a les petites produccions.

Deadpool

“Dedpool”: El superheroi més trastornat i irreverent (O antiheroi si volem ser més exactes). L’home que no sap callar la boca. L’heroi de les matances…

La pel·lícula no és cap novetat per a mi, molt abans de ser anunciada ja havia fet una lleu capbussada a la mitologia del personatge llegint alguna de les seves obres més recents. Ara be: que tal la pel·lícula? Al meu parer te un propòsit molt clar i arrasa amb ell.

Si hagués de classificar el film en un gènere, indubtablement li posaria l’etiqueta de comèdia romàntica. Doncs és això. Però cal precisar que és una comèdia romàntica plagada de violència extrema, humor negre, referències la cultura geek i pop en pràcticament cada seqüència ( de fet diria que més) i inundada per un llenguatge tan brut i gamberrista com li ha sortit dels collons. La trama és senzilla, espectacularment senzilla. Però esta ben portada i empara un format que fins i tot aconsegueix resultar fresc i interessant. Intercala la necessària historia d’orígens amb un present esbojarrat, fent que cap de les dues resulti excessiva i l’espectador pugui digerir-les amb naturalitat. I ambdues trames funcionen, estan ben narrades. Però essent sincers, la trama importa un colló. La peli és purament una plataforma per al lluïment del personatge i la seva esbojarrada personalitat. Combinant perfectament els moments en que no està matant i burlant-se de tot deu amb els que només ho fa a mitges. El més sorprenent es que entre tanta sang i paraulotes el romanç funciona sorprenentment be. La química entre els personatges és envejable i realment sembla una relació verídica. La peli no te falles, i no en te per què si en te una se’n riu, convertint-la automàticament en una virtut, una broma, una auto parodia. Es burla del seu baix pressupost, es burla dels topis que carrega, es burla de si mateix i amb certa complicitat també es burla de i amb l’espectador. Exceptuant potser la tensió final que acaba per resultar curiosament seriosa i molt tipica.

Les anades d’olla funcionen molt be. No te por a fer acudits sobre qualsevol tema, no es talla i sincerament això és un glop d’aire fresc. Tan li fa fer una referència a star wars, a batman o a els advengers. Tot a l’univers és per ell una font d’humor. I així és en Deadpool i que hagin pogut respectar-ne l’essència és genial.
La violència és humorista i sanguinària i sorprenentment ben coreografiada. La pel·lícula no te por de passar-se amb flipadures o acrobàcies impossibles, per que així és Deadpool i la pel·lícula ho sap.

Al final l’únic que li puc retreure és que la pel·lícula és massa comercial. Esta pensada pe a un públic que no sap qui és Deadpool i l’ha de conèixer. Això ja era quelcom que havia vist a venir en la seva extraordinària campanya de màrqueting (poques se n’han vist de tan bones). Que tot i ser extraordinària i no tenir por a ser ella mateixa, també començava a convertir al personatge en un ent tan comercial que semblava impossible que pogués escapar a les urpes d’aquest petit defecte. La seva bogeria queda restringida doncs el públic l’ha de digerir abans de fer-la seva. El romanticisme tot i que funciona perfectament és excessiu. No per empal·lagós, si no per què en Deadpool no és així. No es que no sigui romàntic o no pugui sentir empatia, però no te un romanç tan…. comercial. Tot i això, cal destacar que per les característiques del personatge, aquest sap sobrevirue als embats que això suposa. Doncs per la personalitat mateixa del personatge, aquest pot ser perfectament comercial mantenint la seva autenticitat.
El resultat final és extraordinari. No de la classe d’extraordinarietat que fa merèixer un oscar o la situa en el top 10 de millors pel·lícules del gènere en concret. És extraordinària com ella ho sap fer. Amb personalitat pròpia. Sent ella mateixa i sense importar-li ser-ho. i això al seu temps, és extraordinari.