Els que em segueixin al blog sabran que d’entre les (poques) que tinc ressenyades la meva obra d’animació favorita és Kemonozume (veure ressneya). I que tenen a veure Kemonozume amb Devilman Crybaby? Doncs que comparteixen director. Tot i que considero molt important el seu treball no és quelcom en el que em fixi normalment quan miro un anime (a no ser que l’anime sigui One Piece i llavors em cagui en tot preguntant-me com una animació pot estar tan endimoniadament mal dirigida fins al punt que el manga (un dibuix estàtic) és exageradament més dinàmic en la seva acció que el propi anime (un dibuix dinàmic)). Però els que coneguin una mica de qui estic parlant sabran que el seu estil és inconfusible. Masaaki Yuasa és un director amb una fama considerable, d’aquells directors de culte amb una essència pròpia i una manera de fer tant particular que sembla que el que facin ells no tingui res a veure amb el medi que els envolta. El seu estil d’animació, allunyat de la tendència general, és imprecís i desdibuixat, deforma les proporcions i les formes per expressar. Per expressar el moviment, però també per expressar les emocions. Per expressar la transcendència, la informalitat, la tragèdia, la solemnitat. Yuasa empra la deformació com una eina expressiva d’una manera que només ell sap fer. Ja he parlat molt sobre les virtuts i el que m’agrada del seu estil d’animació a la ressenya de Kemonozume (enserio, l’heu de llegir), així que tampoc m’estendré molt més doncs aquella i aquesta comparteixen un estil pràcticament calcats.
La premissa és ben senzilla. Els dimonis, una espècie de paràsits que infecten als essers vius apoderant-se del seu cos i la seva consciencia, comencen a infectar els humans i pervertir la societat. Llavors és quan entra en joc un bondadós protagonista que al ser posseït per un dimoni aconsegueix conservar el seu cor i la seva humanitat, esdevenint un devilman, un humà amb cos i poders de dimoni que lluita contra els monstres per defensar la humanitat. La idea no és de fet, ni original. I no vull dir original en el sentit que sigui creativa, que no ho és, si no que es tracta d’una adaptació d’un reputat anime amb uns quants anys al darrere (la historia original és dels anys 70). És tracta doncs d’un remake de la història original? Una nova animació? Be, admeto que no conec a la obra original i que per tant desconec fins a quin punt se li assembla. Però tot i això m’atreviria a jutjar-ho com una reimaginació. Yuasa agafa una premissa senzilla per parlar de fons, sobre un tema complex. Pet que sí, trobo en algunes obres una gran diferencia entre la premissa que te la obra i el tema que tracta. Aquesta és una d’aquestes obres.
I quin és el tema tractat doncs? L’esser humà, la discriminació i l’odi. L’obra parla de la humanitat, de la nostre crueltat i la nostre bogeria, de l’egoisme, de la gelosia, de la violència, del sexe. Però sobretot parla sobre el racisme, la intolerància i la por. Yuasa utilitza als dimonis per emmirallar a la humanitat, son un marc conceptual per permetre a l’home treure el més profund de si i demostrar qui son els autèntics dimonis. Per als dimonis el mal és el be. Ells actuen segons els seus propis criteris, la seva moralitat es basa en escampar el terror, així que ells, a la seva manera son ètics, son cívics. Però els humans, lliures d’escollir acaben triant sucumbir als horrors i causar la desgracia tot i anar en contra del seus valors. Maten, violen i discriminen sense pietat només per satisfer els seus propis anhels. Es humans son els autèntics dimonis. I Yuasa no ho podria deixar més clar. És quelcom que de fet diu explícitament durant l’obra, però ho diu en el moment adequat, no t’ho explica, ho exposa. He parlat moltes vegades de la sobrexplicació de la industria nipona. Yuasa és una de les excepcions a aquesta regla. Sense ser el més ambigu de tots, doncs les seves histories solen ser de fet força senzilles, amaga darrere de la senzillesa una profunditat de complexos, que no intricats, dobles significats. Igual que els dimonis no representen el mal, si no sols un mirall de nosaltres mateixos, la trama no representa a la historia, si no un marc per exposar-la.
En una sola paraula definiria com el tema central de l’obra l’existencialisme de l’espècie humana. La futilitat de la vida es mostra aquí en tot el seu esplendor artístic amb una cruesa directa i lacerant. Aquesta és una obra directe. Tot i el seu missatge filosòfic i la seva interpretació metafòrica. Tot i que l’obra en sí és una immensa al·legoria que s’ha d’interpretar. La sèrie és directe i contundent. No s’està per floritures ni precaucions innecessàries. Si necessita ser violenta és violenta, si necessita ser sexual és sexual. No es limita a si mateixa ni es talla en res per expressar amb total llibertat. Però a l’hora no s’excedeix en la seva exposició, no és mai gratuïta, sempre tot te un sentit i un propòsit. L’anime avui en dia peca en general de ser molt gratuït a l’hora que contingut, aquesta sèrie és tot el contrari. Mentre que la tendència actual és la de retallar tota violència i sexe properament a l’èxplicit possible mentre que a l’hora sobreexposa insinuacions banals i gratuïtes d’aquest sense cap sentit més que una morbositat decadent per una seqüència allunyada de qualsevol significat dins la historia o en el missatge d’aquesta, aquesta sèrie prescindeix d’ensenyar qualsevol cosa que no necessiti ensenyar mentre que ensenya sense limitar-se i amb total explicitat tot el que li pugui ajudar a transmetre el seu missatge. I es que vivim en un mont violent, avocats al desastre. Obsessionats pel plaer, el sexe, les drogues, amagant la violència que duem dins sota les formes que la societat ens imposa, som dimonis amb pell d’humans, sols que els dimonis al menys son sincers.
El guió és senzill però implacable, es vasa sovint en els silencis i en l’art visual per a expressar (enlloc de ser bonic amb lo visual però expressar únicament amb els diàlegs com fan algunes obres), omplint la pantalla d’interpretacions sobre la naturalesa de l’home. És en detalls com en les profundes i reflexives cançons de rap que sonen en cada episodi (en japonés sonen tan genial, em dona la sensació que siguin cançons reals, no escrites per a una sèrie), que emanen el fulgor priscil d’una protesta social punyent i afilada que desemmascara sense pietat la brutícia de la nostre societat, on es veu quan realment cuidada està la producció. El que detalls tant petits com una cançó de rap que podria ser qualsevol ximpleria puguin analitzar-se de forma indubtable com a art per si sol son la mena de detalls que et fan indubtable que et trobes davant una obra mestre.
No em desfaré en gaires paraules més. Aquesta és simplement una obra que un ha de veure per si mateix. Una mena d’expressió pura i directe que apel·la amb brutalitat als sentiments que vol evocar amb una simplesa lacerant. Tot en aquesta obra serveix al propòsit últim d’expressar i explorar aquests sentiments existencialistes sobre la naturalesa de l’esser humà. La obra no te por a fer el que faci falta fer per tal d’arribar a on vol arribar així que avança arrasant amb tot. Destruint les convencions que faci falta.
Aquest és un anime molt poc anime. Tots en aquest director ho son. Però aquí és més curiós que mai per que l’anime és en certa manera un homenatge a un dels clàssics més veterans de l’anime (per que si, tot i tenir el mateix títol i ser una reimaginació jo diria que cal identificar-les com dues obres a part (aviso que no he vist l’original i no crec que ho faci) i que la funció d’aquesta revisió és més homenatjar les possibilitats que l’anime pot oferir i mostrar-nos el camí de totes les que podria oferir si volgués). Així doncs tot i ser una obra que considero imprescindible sense dubtar-ho. No és una obra que recomani d’especial manera als fanàtics de l’anime. De totes maneres ells ja la veuran. És una obra que recomano a tothom sense falta, però especialment a aquells enamorats de l’existencialisme decadent i la poesia fatalista sobre el destí de la humanitat. Potser especialment també a aquells que fa temps van veure anime i que sense saber per que van deixar de fer-ho. Per que els portarà records d’allò que van ser a l’hora que els transportarà a un món completament nou. En qualsevol cas, l’has de veure.
“One Punch Man” va ser la sèrie revelació del 2015 pel que al món de l’anime es refereix. Tot un fenomen social que va transcendir el món otaku i es va convertir en un fenomen virtual font de milers de memes. En pocs mesos el nostre heroi va assolir una fama de proporcions bíbliques en un dels ascensos a la fama més vertiginosos que el món ha vist mai en aquesta industria. És més, ha aconseguit el que no havia aconseguit mai ningú abans. Esser deïficat a nivells estratosfèrics. Abans per molt poderós que fos un personatge les converses es podien tancar amb un simple “doncs en Goku a aquest li rebenta la boca”. Per molt que el personatge fos indiscutiblement més poderós que en Goku, per molt que parléssim, per exemple, de duels dialèctics com una batalla d’advocats en comptes d’arts marcials, l’argument de la deïficada figura d’en Goku era paraula de Deu i tot podia vèncer-ho. Saitama ha trencat aquesta barrera. La gent discuteix eternament sobre qui podria rebentar a qui i la mítica frase se sent sovint corregida per un “doncs en Saitama a aquest li rebenta la boca d’un sol cop de puny”. Esser capaç de suplantar a l’individu més divinitzat de la cultura otaku és sens dubte la més gran proesa a la que el nostre Saitama podia arribar.
One Punch Man ens trasllada en una terra poblada per súper herois on els monstres, alienígenes, androides i tota mena d’amenaces globals són el pa de cada dia. Un planeta on un dia els essers de les profunditats s’alcen per envair el món i al dia següent els dinosaures tornen a la vida per reclamar el que és seu. Un món de perills grandiloqüents que esdevé l’escenari perfecte per al nostre nou súper heroi. És tot plegat una gran parodia de les amenaces típiques a les que el gènere s’ha d’enfrontar. En el mateix context una agencia internacional s’encarrega de regular els súper herois i ordenar-los en classes per adequar-los a les amenaces registrades (sembla que aquí va vèncer teamIronMan). En aquest context se’ns presenta el nostre Saitama, súper heroi per afició que després d’un entrenament 
No sembla tenir una gran historia. I efectivament no la te. La seva trama són una successió intranscendent d’amenaces que desfilen incansables un episodi rere un altre per que Saitama les esclafi d’un sol cop de puny amb cara de poker. Llavors, on està l’emoció? On està la grandesa que l’ha col·locat on és? Doncs la clau està en saber veure que One Punch Man no és un shonen d’acció. One Punch Man pertany al gènere de la parodia. Gènere en el que poques series es poden encabir (Gintama). Sí, moltes series tenen un alt contingut paròdic. Però One Punch Man és en sí i sense cap mena de dubte una parodia. Gintama ens planteja un escenari que dona per a parodiar-ho tot i això fa. Però One Punch Man lluny de tantes complicacions esdevé una parodia d’un concepte en sí. El concepte del súper heroi. Saitama parodia els valors del còmic americà igual que ho fa amb el seu equivalent japonès. No es complica amb critiques elaborades i complexes sobre les deficiències del gènere. Parodia, simple i planament. Sense posar-se a criticar-lo ni a deixar-lo en ridícul, simplement el parodia. Amb un humor molt característic aconsegueix fer una parodia que no critica (diria que no ofèn a ningú, però això a internet és impossible).
N’hi ha que el titlla d’anime de l’any. A mi aquesta etiqueta em sembla molt exagerada, crec que és un bon anime, amb una animació estupenda i un contingut de qualitat. No te trama pràcticament però això no és un problema precisament per que això és en si una parodia de les típiques trames buides i si la tingués, deixaria de ser-ho. Però per exemple animes com Prison School em semblen de lluny molt millors candidats. Ja he esmentat en varies ocasions que no soc especialment fan del format episòdic. One Punch Man pràcticament n’és la definició. Els capítols són majoritàriament auto conclusius, però altre cop aquest format episòdic no deixa de ser una parodia del gènere en sí. El problema de One Punch Man és que no pots titllar de defectes aquesta mena de característiques com l’absència de trama o la intercadència del succeït doncs formen part de la parodia que és en sí la sèrie. Ara be, per molt que One Punch Man sigui molt correcte i no se li puguin atribuir especialment gaires defectes considerant en si el gènere al qual pertany i la intenció amb que es presenta, això no vol dir que esdevingui automàticament una obra mestre. One Punch Man és un gran anime, però es guanya pels pèls l’etiqueta de molt recomanable i no tant pel contingut en sí, si no per al que aquest suposa culturalment. One Punch Man ha esdevingut una revolució social, veurem si esdevé o no un anime de culte però és innegable que la seva transcendència ha superat totes les expectatives i només per l’impacte social que aquest ha generat ja val la pena donar-li una oportunitat i veure que s’hi amaga.
Potser en Saitama és l’anima de la sèrie, és en si el concepte que intenta transmetre, la personificació de la força absoluta. Però en Saitama necessita per força un personatge que el complementi, un personatge a qui les adversitats sí suposin un repte, un personatge que lluiti i s’esforci per vèncer els seus enemics, en Saitama necessita en Genos. Genos és un cyborg amb un passat traumàtic cliché que sense importar-li la fama vol portar la justícia al món. Un tio dur i seriós que s’ho pren tot molt seriosament. Amb la fredor analítica pròpia d’una maquina i la voluntat indestructible cliché Genos descobreix per casualitat la força sense parangó del nostre protagonista. Obsessionat pel poder absolut d’aquests, Genos s’autoproclama el seu aprenent i es dedica a idolatrar-lo, observar i analitzar totes les seves costums intentant dilucidar l’origen de la seva força amb una seriositat i aplicació exemplars (que menja, on ho compra, quantes vegades caga al dia, la manera en que es queda mirant les musaranyes… aquesta mena de coses). Òbviament Saitama no segueix cap mena de patró o procés per obtenir la seva força, és fort i punt. Va fer un ridícul entrenament insubstancial i va esdevenir l’home més fort de la creació. No hi ha motius ni ridículs entrenaments grandiloqüents, només un entrenament propi d’una mestressa de casa que vol abaixar uns quilets per parodiar un dels topics més grans del manga. No obstant el fet que Genos s’entesti en veure en les accions quotidianes de Saitama grans mostres de saviesa i de poder no deixa de resultar efectivament còmic. Genos és sens dubte el contrapunt imprescindible per al nostre calb preferit.
Crec que és important recalcar que One Punch Man no es una sèrie que recomanaria veure del tirón. Doncs crec que perd. Els seus capítols són anecdòtics i segueixen patrons molt similars. Són divertits sí, el seu humor m’agrada. Però per molt graciosos que puguin ser si veus dotze vegades seguides el mateix esquema i les mateixes bromes és impossible que un no s’acabi cansant. Així doncs crec que One Punch Man és l’anime idoni per seguir setmanalment. Les bromes que seguides podrien fer-te caure en una monotonia somnífera esdevenen separades per una setmana un esdeveniment que fins i tot pots esperar amb ganes. A més la quasi absència de trama fa que seguir la historia per on ho havies deixat no suposi cap dificultat encara que hagi passat mig any del darrer capítol. Com ja vaig comentar amb Deth Parade(veure ressenya) també s’hi escau, pel mateix motiu, el format de dotze capítols que tant de moda s’ha posat. Amb un nombre més elevat les bromes haurien esdevingut cansines i carents de gràcia. Finiquitant en canvi la temporada al dotzè capítol la sèrie aconsegueix que l’espectador es quedi amb ànsia de veure el que segueix a continuació. Una estratègia comercial molt rentable i per sort un format que ajuda a gaudir del producte.
La sèrie te un format episòdic. On cada capítol explica la historia d’una parella de morts diferent. Jo no soc molt fanàtic del format episòdic, mai m’ha agradat. No aconsegueix enganxar-me. En aquest cas però, he de dir que el s’adapta molt be a la sèrie precisament per el plantejament que te, on petites histories van donant lloc a un concepte, a una idea, a una reflexió. I és que això és la sèrie al final. Els jocs macabres no són més que l’embolcall que cobreix l’autentica essència de la sèrie: la reflexió. Una reflexió sobre els judicis, sobre com de just és jutjar. Sobre l’impossibilitat d’emetre un judici objectiu essent humà i sobre la injustícia d’emetre un judici sense ser-ho. També reflexiona sobre la vida i la mort, sobre el significat d’aquesta. Però per a mi el més interessant de la sèrie és com planteja reflexions sobre la validesa dels judicis, fins i tot si aquests provinguessin de Deu. La sèrie també te una trama general que es va filant al llarg de tots els capítols fins que explota dramàticament al final. I realment aquesta trama més general (que no principal) no deixa de ser una més de les petites tragèdies que es deixen anar al llarg de tots els capítols. Només que n’és una que es pren el seu temps. I be, és ben sabut que a mi m’agrada que les series es deixin el seu temps.
Gaudeix de dotze capítols. I he de dir que en aquest cas la brevetat de la sèrie torna a ser un encert. Per la mateixa naturalesa d’aquesta un format més llarg hagués acabat per fer-se avorrit i repetitiu. En canvi els 12 capítols deixen la longitud justa per adquirir la tensió necessària abans del final. Una de les animacions a les que més afavoreix el format duodecimal.
Pel que fa al final de la sèrie. A la resolució del misteri que s’ha anat plantejant durant la seva longitud. Em sembla magistral. Amb una preciosa escena de patinatge artístic la bellesa i elegància de la qual m’ha fet oblidar per un moment que estava veient una animació. I això, poques series ho aconsegueixen. Però si alguna cosa en vull destacar és la historia que hi ha al darrere. Molt més senzilla i mundana que totes les anteriors, un drama més suau. Però més colpidor. Com aconsegueix la sèrie donar tanta força dramàtica a un fet tant quotidià em resulta encisador. He d’admetre que en el punt àlgid d’aquest senzill dramatisme els sentiments m’han fet brollar alguna llàgrima. I això sí, que no és quelcom que aconsegueixi qualsevol.
Finalment tot i que sota al meu ull es presenta imprescindible és una seria molt metafòrica i reflexiva per als estendards de l’animació japonesa. Per tant no és una sèrie que recomanaria a tothom. Si t’agraden els significats mai pronunciats i les metàfores amagades, aquesta pot ser la teva sèrie. Sí no, com vaig fer amb “Kemonozume” (
Kemonozume és una historia senzilla. Parla del primogènit del líder d’una llegendària organització consagrada a caçar i exterminar els infames devoradors de carn: monstres malignes que fan perillar l’estabilitat d’un món pacífic. Aquest, consagrat al camí de l’espasa sembla estar destinat a esser el successor perfecte dels ideals del seu pare, contraposat a les idees d’innovació del seu germà.
Sense dubtar-ho un segon aquest abandona tots els seus ideals, deixa enrere tota una vida i es posa a lluitar contra una mil·lenària organització la qual estava destinat a liderar per tal de protegir una dona que fins aquell moment li havia estat ocultant la seva autentica identitat. Aquesta és la premissa, així comença la sèrie. I d’això va. Un home renunciant a tot per amor. Una parella enfrontant-se al món, lluitant per un amor impossible. Un monstre i un caçador de monstres units per canviar el seu destí.
També crec que és imprescindible destacar com tracta el sexe. I és un dels punts forts de la sèrie, doncs és una historia d’amor entre dos adults. I entre adults que s’estimen hi ha sexe i és una cosa normal. I aquí és normal. La sèrie esta plagada de sexe, però en cap moment es recrea en l’erotisme. Els personatges estan despullats quan és lògic que ho estiguin i no els importa estar-ho. En cap moment busca els tediosos plans obscens per a excitar a l’espectador que tan caracteritzen el gènere. Com tampoc s’hi aplica l’estúpida censura d’estratègics plans i obstacles que irònicament també caracteritzen el gènere. Tot és, senzilla i refrescantment natural. Si hi ha erotisme aquest està mostrat amb naturalitat, sense absurdes parafernàlies. Tal com és. I és bonic. És d’agrair que una escena sexual pugui semblar senzilla, tendre i bonica en una animació japonesa. Doncs normalment són enrevessadament complicades i exaltades amb una motivació que et treuen de qualsevol realisme possible. La naturalitat del sexe és un dels seus punts forts i per això he decidit triar aquesta imatge:
A part de no tenir problemes en mostrar un cos despullat, tampoc te problemes en mostrar un cos desmembrat. Això sí, tampoc s’esplaia innecessariament en la morbositat absurdament explicita que també pot caracteritzar a l’anime. És guia per una estètica més artística i abstracte. Si l’escena necessita causar l’impacte d’un cos desmembrat ho farà. Però si una simple esquitxada de sang és un recurs més adequat per la seqüència en concret també ho farà, doncs molt sovint és sobretot minimalista. La sèrie no te problemes en mostrar sang, en la que és una historia sanguinària. Però tampoc la mostra més del necessari. Això unit al seu estil de dibuix simplista i a «gargots» fa que encara que els enquadres siguin èxplicits, les escenes no puguin ser massa pertorbadores. Tot i això, crec que el seu humor negre i senzill sobre aquests afers complementa perfectament aquesta característica.
La subtrama que explica el passat de l’organització i l’origen dels protagonistes és també sublime. Amb un paral·lelisme ascètic que exemplifica la virtuositat de la sèrie per emprar els recursos literaris. Hi ha drama, tan en el passat com en el present. I és dramàtic. Però la historia sap donar-li el seu lloc sense deixar de transmetre un missatge optimista i somiador, romàntic.
Les batalles, seguint l’estil de la sèrie són senzilles i elegants, sense lluïments innecessaris ni combinacions impossibles en pos del lluïment dels personatges (encara que si de la simpàtica mascota de la serie). Les batalles són brutes, breus i letals, com ho solen ser les batalles a mort en el món real (que no en l’anime més generalista).
Finalment cal destacar als protagonistes. Tots terriblement senzills tal com l’estil de l’animació i terriblement profunds, tal com l’estil de la historia. No són personalitats complicades, són persones senzilles amb fortes motivacions i personalitats molt ben portades. Especialment podria destacar el contrapunt d’aquesta senzillesa que resulta l’estrambòtica personalitat i aspecte de l’antagonista principal que tot i que mai acaba un de fiar-se’n no es mostra com a tal fins als darrers episodis de la sèrie. Pel que fa a l’elecció de l’esbojarrat i excèntric final per al que aquest personatge respecta, no se si pensar que és una genialitat
Finalment només em queda dir que m’alegro d’haver trobat una joia així en la cada cop més perduda en si mateixa animació japonesa. No obstant no puc dir que sigui una historia totalment recomanable, doncs estic molt segur que no seria del gust de tots. Així doncs recomanaria veure el primer episodi, impregnar-se de l’essència de la sèrie i tu mateix decidir si vols o no seguir endavant.
L’aparent antagonista principal fins que la sèrie decideix fer el seu sorprenent gir de guió que en realitat no ho és massa, compta també amb la típica personalitat freda imponent i indestructible de la clàssica antagonista sense escrúpols. Tot i que al meu parer aquesta és una personalitat molt més solida, ben construïda i desenvolupada. La resta d’antagonistes secundaris se’m fan tremendament avorrits i innecessaris. Se’ls presenta molt imponents i poderosos però al final mai arriben a sentir-se com un repte real. No arriben a ser gaire res més que argamassa amb la que emplenar la sèrie i donar context al seu humor. La seva antagonista final tot i tenir un disseny impressionant m’ha semblat també un pèl decebedora, folla i previsible, sense gens de profunditat. 
L’únic personatge rescatable és potser la granmodista. Que amb el seu aspecte loli i la seva personalitat psicopata-kawai capaç de burlar-se amb sarcàstica innocència de tot, dota a la sèrie d’un petit contrast que sincerament s’agraeix. La resta de secundaris com els pares de la Mako i de la mateixa protagonista compleixen perfectament el seu paper, essent tot i que completament plans, carismàtics i funcionals.
Les batalles, element insígnia del gènere, també m’han semblat avorrides. Buscaven ser somiques i impressionants, però no m’han semblat ni una cosa ni l’altre. Previsibles i poc creatives. O potser amb una creativitat absurda, però no en el sentit divertit que la sèrie pretenia.