One Piece 820 – Gat i Gos tenen una historia.

Jo vaig conèixer en Roger. – I jo també.

Els dos anteriors capítols de la sèrie van ser un tsunami d’informació com els que l’autor deixa anar cada cent capítols (o més). El primer, essent segurament un dels capítols més importants de la sèrie, va revelar-nos una informació amagada durant anys sobre el futur final de la sèrie. El segon va dedicar-se a revelar-nos un altre petita allau d’informació sobre el futur més immediat d’aquesta. Ara tocava reorganitzar. El capítol anterior ja ho havia fet en part. Però era temps de posar les coses al seu lloc, de quadrar-les. I ho ha fet… més o menys.

Efectivament ha organitzat la informació revelada, ha emplenat el buit i ha explicat una de les mes grans incongruències de la sèrie. I em sembla sorprenent la facilitat amb que ho ha fet. One Piece segueix les passes del realisme màgic. Hi ha certes coses que simplement t’has de creure, per què la sèrie és així. Jo pensava que el fet que resultés tan difícil arribar a Raftel tot i tractar-se simplement de l’ultima illa que marquen els log pose, era un d’aquests incongruències màgiques  que omplen la mitologia del manga. Però no, potser l’era i l’autor va veure que era un error massa flagrant i va aconseguir trobar la manera de subsanar-lo amb elegància. Potser fins i tot ho tenia més o menys planejat així des del principi(o relativament molt de temps) i havia estat esperant tot aquest temps deixant que es muntessin teories i debats per revelar la sorpresa i deixar-nos a tots de cul. Qui sap, coneixent la trajectòria de la sèrie i de l’autor, totes semblen altament probables. Al final del camí que marquen els log pose no hi ha Raftel, si no simplement les instruccions de com arribar-hi. Arribats a aquests punts de la sèrie resultava massa inversemblant que ningú hagués arribat a l’illa misteriosa i sincerament m’encanta el tancament de l’enigma que tants anys de disputa ha generat.

Fins ara es coneixia a molt poca gent que hagués format part de la tripulació d’en Roger. O que tan sols hi hagués intimat. Se’ns donaven a compta gotes. En Shanks, l’inesperat Buggy, en Crocus, en Garp, en Tom, en Rayleigh, el mateix Barba Blanca… Eren pocs però grans personatges, alguns de més modestos d’altres de grandiosos. Aquí ens trobem amb que de cop, amb un sol capítol aquest petit nombre pràcticament s’ha doblat. Els pintorescos samurais el van conèixer poc d’acord. Però el Gat i el Gos eren membres de la seva tripulació (encara que indirectament, doncs servien al Daymo que tripulava amb aquest). Deixant enrere els tecnicismes, ens trobem amb que un home que pràcticament va estar a punt de tripular amb en Roger i que pràcticament ha sigut durant un temps un tripulant de la banda dels barrets de palla, que pràcticament no vol dir res, però pràcticament… ho és tot. Doncs aquests petits embolics, aquestes petites connexions formen part de l’inesgotable màgia de One Piece. Com d’un vincle aparentment tan menyspreable sorgeix una màgia de romàntic epiquisme i aventura. És un dels inexplicables dots d’Oda per la narració. Fa del menyspreable rellevant i del rellevant menyspreable. Per aquest motiu asseguro que One Piece és realisme màgic. O surrealisme màgic al menys.

El fet que de cop ara tothom sembli conèixer a en Roger m’ha recordat pertorbadorament a aquesta petita joia d’Internet. I ha donat inevitablement nom al títol de la ressenya.

Però reafirmar de manera grandiloqüent anuncis passats no ha estat tot el que ens ha ofert aquest capítol. Oda no es confirmava amb ordenar la informació atorgada per a que poguéssim digerir-la, ens havia de donar més (em fa por que segueixi així en el proper capítol). Tal com vaig augurar el grup d’infiltració per al rescat del Sanji en perill no poda ser de dimensions tan reduïdes com se’ns havia presentat. Jo apostava pel nostre ninja (és una missió d’incògnit, es un personatge carismàtic recent sortit del forn que encara necessita rodatge… semblava evident. Encara no he renunciat a la possibilitat), però l’opció del nostre mangaka ha estat de fet la més evident. Durant la darrera saga certs personatges amb prou feines havien aparegut, era obvi que aquests serien els protagonistes de la nova aventura. I genialment, Oda ho ha justificat amb una broma, sense donar-li importància (per que així és One Piece, Sí, crec que això ja ho he dit en aquesta ressenya). Confio que el ja no tant reduït grup encara es pugui ampliar una miqueta amb el ninja de Wano o algun secundari més. Però  l’alineació dels protagonistes de la següent aventura no era la gran informació. Això no era més que un petit tecnicisme pendent de resolució. La gran bomba informativa del capítol ha estat el nostre estimat CAP DE PINYA MARCO EL FENIX.

Tothom sabia que alguna cosa se n’havia fet del nostre carismàtic segon d’abord del gran Barba Blanca. Tothom separava que alguna cosa hagués esperat amb el pèrfid Barba Negra. I aquest capítol ens confirma el que pràcticament ja es sabia. Ambdós es van enfrontar i l’emperador va vèncer. Però com tothom sap, el fènix cau per tornar-se a aixecar de les seves cendres. Però aquesta tampoc era la gran noticia. Era un petit tecnicisme més. La gran noticia és que el Gat i el Gos son col·legues de birres del Fenix. I que el Fenix esdevé un dels protagonistes de la gran guerra que s’acosta al país dels samurais. Tothom volia veure tornar a en Marco a l’acció. I amb aquesta joia informativa se’ns presenta una resurrecció a lo gran. En Marco tornarà. Potser fins i tot l’Oda escolti els meus desitjos i munti una minisaga paral·lela anant-lo a buscar (somiar és gratis). Però res d’això importa: en Marco torna a escena. I això per si sol ja és un titular.

El capítol finalitza amb la coneguda per tots envestida que va donar nom a la ressenya passada (Mamut Vs Elefant).  Es un dels clímax de final de capítol que et deixa una mica indiferent doncs ja sabies que anava a succeir. Però també és al seu temps la manera perfecta de tancar el capítol. De dir: molt be, s’ha acabat la xaxara, prou sobredosis d’informació, ara toca passar a l’acció!