El coronel ni tiene quien le escriba

Aquesta és l’edició que vaig llegir jo

Gabriel Garcia Marquez és un dels grans autors de la literatura universal. Possiblement l’autor més cèlebre de llengua hispana del continent americà. I com a tal qualsevol obre seva és automàticament una obra de culte. Un clàssic per associació.  Ja he parlat  sobre el concepte del clàssic a la Plaça del diamant (veure ressenya), així que deixaré de banda les divagacions sobre si hem de fer cas o no a aquesta etiqueta de prestigi i em centraré una mica en analitzar la breu obra. Per que és breu, la novel·la, quasi un conte, te tan sols una vuitantena de pagines. Un la podria llegir fàcilment en una tarda si s’hi posés. Però com segurament ha dit algú important: breu no vol dir millor ni pitjor, breu vol dir breu. Parlem doncs d’aquesta obra.

La obra és un intent (i un aconseguit) de representar amb puresa un sentiment. Precisament per això aquesta necessita ser tan breu, per que si s’estengués més del que ho fa la importància d’aquest sentiment que hi impera potser es perdria entre altres divagacions. Aquest és el sentiment de la desesperança per l’espera de quelcom que mai sembla arribar. Un sentiment que l’autor sap impregnar amb tan mestratge en la seva obra que fa gebrar la sang només de pensar-hi. La premissa és senzilla. El coronel, un veterà de guerra, porta esperant des de fa quinze anys la carta que li anunci el cobrament de la seva promesa i merescuda pensió. Pensió que a cada any que passa es fa més necessària per sobreviure. Durant quinze anys el coronel ha estat acudint cada divendres al port per veure si la barcassa de correus li portava correspondència. Però tots els divendres durant quinze anys el coronel ha tornat amb les mans buides a casa. La historia ens narra simplement com després de quinze anys, el coronel segueix esperant la pensió, segueix anant cada divendres a buscar la carta que l’hi anunci, segueix defallint en la misèria sense el preu just per un servei prestat.

Una portada ben classica

Desconec els conflictes que precedeixen al context de la obra. Però crec que no son necessaris, que és una narració universal que podria aplicar-se a qualsevol context de misèria. Marquez ens mostra la misèria, no la misèria absoluta i desesperada d’aquells qui amb prou feines es poden mantenir en peu, si no una misèria més lenta i decadent, que s’apodera pas a pas de la vitalitat de la gent que la pateix i la va enfonsant cada cop més en un desviure sense propòsit perduts en un rumb d’angoixa i incertesa cap a un futur que potser serà millor, que va ser promés com a millor, al que t’aferres per aguantar un present que t’ensorra poc a poc però que sembla mai no arribar. És una novel·la sobre la decadència gradual i inexorable d’un país que agonitza, però que ho fa lentament. Se’ns mostra que mentre uns es moren de gana amb dignitat uns pocs neden en l’abundància sense cap remordiment. Com sempre, els rics més rics i els pobres més pobres.

És una portada molt serena.

Aquesta desesperança apagada que impregna el llibre es mostra en una escala ascendent. Primer t’assabentes d’aquesta espera inexorable que dura quinze anys. I és dur. Però després, poc a poc, la vius. Marquez t’introdueix en una quotidianitat que tot i no ser mortal avança poc a poc cap a ser-ho, subjecte únicament per una esperança que mai arriba però que per altre banda no pots fer res més que esperar. I primer te n’assabentes, després la comprens i al final, acabes per viure-la. Et fiques dins del carismàtic Coronel que tossut com una mula creu fermament en els ideals del país pel que va lluitar. I creu, per tant, que algun dia arribarà la pensió promesa. Creu en va, però creu. I al comprendre aquesta esperança per un somni de llibertat és quan un no pot si no entendrir-se per aquest somni que ell segueix vivint amb fermesa i dignitat fins a les portes de la mort. El coronel és sens dubte un dels personatges més entendridors de la ficció. I segurament ho és per la contundència que el fet de ser un conte li dona. Per que al ser breu i contingut és de forma pura els sentiments que vol transmetre, sense embolicar-se en complicacions innecessàries representa amb puresa aquest ideal patriòtic de creure en una causa fins al final, fins que no et quedi res per donar-li. Tot i que Marquez podria ressaltar amb cinisme l’estupidesa de creure en una promesa que mai es complirà decideix intentar emmarcar la bellesa quasi infantil d’aquest esperit pur que no representa a una persona si no a tot un poble, a tota una humanitat. Per que tots, alguna vegada, hem tingut somnis i anhels davant els que només podíem esperar. Tots hem esperat amb convenciment veure complides promeses que mai arribaven, sovint caient en la desesperança. Però quan ets un nen, brilla en tu una il·lusió que mai s’apaga, una esperança enlluernadora en que a l’altre banda, sempre hi ha un món millor. I d’aquesta esperança, és de la que Marquez parla.

El gall és un dels elements metafòrics més importants de l’obra. Potser la meva portada preferida.

El final de l’obra em va deixar desconcertat. El bast de l’expressió que capitula la novel·la te un sentit i una expressió. Però d’entrada m’ho vaig prendre no com una expressió rotunda i absoluta de l’ideal d’aguantar per molt fatídica que sigui la situació si no com una expressió de desconcert davant la gravetat d’una idea que fins ara no se t’havia passat pel cap. Quan el coronel exclama merda aquesta paraula queda gravada, es recalca amb un èmfasi sobre dimensionat, expressant l’autentica angoixa i desesperança que pugna per amagar darrere l’idealisme punyent per una causa morta. I és així perquè la correcció de tot el llibre anterior, de totes i cada una de les paraules abans d’aquesta, de l’ultima, creen un abisme de diferencia. Tota la obra és correcte i mesurada, molt pulcre i educada, sense paraules malsonants ni grolleries de cap mena. Fins que la paraula final reverbera en els nostres caps com a expressió màxima de contrast per a denotar amb una imperiosa hipèrbole la gravetat de l’expressió. Ella li pregunta que menjaran i ell contesta que merda. Merda en el sentit màxim i absolut de la paraula. Merda, per que menjaran el que faci falta si no hi ha res més. Merda per que la situació és un merda i la novel·la t’ho ha estat expressant amb paraules subtils i profundes però ara t’ho expressa amb una sola paraula i ho fa amb una contundència embriagadora. Merda per que merda és el que deixen per als pobres aquells qui viuen amb plenitud. Merda és l’expressió absoluta del llibre. Merda n’és el resum, la síntesi. Merda és expressar en una sola paraula tot el que el llibre t’ha exposat abans. Merda.

No os transmet molta rigidesa aquesta portada?

En el present immediat i en el context immediat vivim de fet el mateix context que l’obra emmarca. Amb una crisi laboral amb milers de parats que esperen incansablement amb desesperança embriagadora l’arribada d’una oportunitat que mai arriba. I tot i que be és cert que potser la nostre no és una situació tan fotuda, també ho és que l’obra és un marc universal que vol englobar-nos a tots. Qualsevol de nosaltres s’hi podria identificar. L’obra és ineludiblement un imprescindible. És curt i assequible per a tothom. I tot i que be és cert que no serà la mena d’història d’aquells que consumeixen ficció basada en l’acció desenfrenada amb la que omplir el silenci, segurament ells també hauran sentit d’alguna manera o altre l’angoixa apremiant que aquest llibre et transmet. Per això, per que tots hem estat el Coronel alguna vegada, has de llegir aquest llibre. Si be no et donarà les solucions, al menys et farà companyia.

One Piece 820 – Gat i Gos tenen una historia.

Jo vaig conèixer en Roger. – I jo també.

Els dos anteriors capítols de la sèrie van ser un tsunami d’informació com els que l’autor deixa anar cada cent capítols (o més). El primer, essent segurament un dels capítols més importants de la sèrie, va revelar-nos una informació amagada durant anys sobre el futur final de la sèrie. El segon va dedicar-se a revelar-nos un altre petita allau d’informació sobre el futur més immediat d’aquesta. Ara tocava reorganitzar. El capítol anterior ja ho havia fet en part. Però era temps de posar les coses al seu lloc, de quadrar-les. I ho ha fet… més o menys.

Efectivament ha organitzat la informació revelada, ha emplenat el buit i ha explicat una de les mes grans incongruències de la sèrie. I em sembla sorprenent la facilitat amb que ho ha fet. One Piece segueix les passes del realisme màgic. Hi ha certes coses que simplement t’has de creure, per què la sèrie és així. Jo pensava que el fet que resultés tan difícil arribar a Raftel tot i tractar-se simplement de l’ultima illa que marquen els log pose, era un d’aquests incongruències màgiques  que omplen la mitologia del manga. Però no, potser l’era i l’autor va veure que era un error massa flagrant i va aconseguir trobar la manera de subsanar-lo amb elegància. Potser fins i tot ho tenia més o menys planejat així des del principi(o relativament molt de temps) i havia estat esperant tot aquest temps deixant que es muntessin teories i debats per revelar la sorpresa i deixar-nos a tots de cul. Qui sap, coneixent la trajectòria de la sèrie i de l’autor, totes semblen altament probables. Al final del camí que marquen els log pose no hi ha Raftel, si no simplement les instruccions de com arribar-hi. Arribats a aquests punts de la sèrie resultava massa inversemblant que ningú hagués arribat a l’illa misteriosa i sincerament m’encanta el tancament de l’enigma que tants anys de disputa ha generat.

Fins ara es coneixia a molt poca gent que hagués format part de la tripulació d’en Roger. O que tan sols hi hagués intimat. Se’ns donaven a compta gotes. En Shanks, l’inesperat Buggy, en Crocus, en Garp, en Tom, en Rayleigh, el mateix Barba Blanca… Eren pocs però grans personatges, alguns de més modestos d’altres de grandiosos. Aquí ens trobem amb que de cop, amb un sol capítol aquest petit nombre pràcticament s’ha doblat. Els pintorescos samurais el van conèixer poc d’acord. Però el Gat i el Gos eren membres de la seva tripulació (encara que indirectament, doncs servien al Daymo que tripulava amb aquest). Deixant enrere els tecnicismes, ens trobem amb que un home que pràcticament va estar a punt de tripular amb en Roger i que pràcticament ha sigut durant un temps un tripulant de la banda dels barrets de palla, que pràcticament no vol dir res, però pràcticament… ho és tot. Doncs aquests petits embolics, aquestes petites connexions formen part de l’inesgotable màgia de One Piece. Com d’un vincle aparentment tan menyspreable sorgeix una màgia de romàntic epiquisme i aventura. És un dels inexplicables dots d’Oda per la narració. Fa del menyspreable rellevant i del rellevant menyspreable. Per aquest motiu asseguro que One Piece és realisme màgic. O surrealisme màgic al menys.

El fet que de cop ara tothom sembli conèixer a en Roger m’ha recordat pertorbadorament a aquesta petita joia d’Internet. I ha donat inevitablement nom al títol de la ressenya.

Però reafirmar de manera grandiloqüent anuncis passats no ha estat tot el que ens ha ofert aquest capítol. Oda no es confirmava amb ordenar la informació atorgada per a que poguéssim digerir-la, ens havia de donar més (em fa por que segueixi així en el proper capítol). Tal com vaig augurar el grup d’infiltració per al rescat del Sanji en perill no poda ser de dimensions tan reduïdes com se’ns havia presentat. Jo apostava pel nostre ninja (és una missió d’incògnit, es un personatge carismàtic recent sortit del forn que encara necessita rodatge… semblava evident. Encara no he renunciat a la possibilitat), però l’opció del nostre mangaka ha estat de fet la més evident. Durant la darrera saga certs personatges amb prou feines havien aparegut, era obvi que aquests serien els protagonistes de la nova aventura. I genialment, Oda ho ha justificat amb una broma, sense donar-li importància (per que així és One Piece, Sí, crec que això ja ho he dit en aquesta ressenya). Confio que el ja no tant reduït grup encara es pugui ampliar una miqueta amb el ninja de Wano o algun secundari més. Però  l’alineació dels protagonistes de la següent aventura no era la gran informació. Això no era més que un petit tecnicisme pendent de resolució. La gran bomba informativa del capítol ha estat el nostre estimat CAP DE PINYA MARCO EL FENIX.

Tothom sabia que alguna cosa se n’havia fet del nostre carismàtic segon d’abord del gran Barba Blanca. Tothom separava que alguna cosa hagués esperat amb el pèrfid Barba Negra. I aquest capítol ens confirma el que pràcticament ja es sabia. Ambdós es van enfrontar i l’emperador va vèncer. Però com tothom sap, el fènix cau per tornar-se a aixecar de les seves cendres. Però aquesta tampoc era la gran noticia. Era un petit tecnicisme més. La gran noticia és que el Gat i el Gos son col·legues de birres del Fenix. I que el Fenix esdevé un dels protagonistes de la gran guerra que s’acosta al país dels samurais. Tothom volia veure tornar a en Marco a l’acció. I amb aquesta joia informativa se’ns presenta una resurrecció a lo gran. En Marco tornarà. Potser fins i tot l’Oda escolti els meus desitjos i munti una minisaga paral·lela anant-lo a buscar (somiar és gratis). Però res d’això importa: en Marco torna a escena. I això per si sol ja és un titular.

El capítol finalitza amb la coneguda per tots envestida que va donar nom a la ressenya passada (Mamut Vs Elefant).  Es un dels clímax de final de capítol que et deixa una mica indiferent doncs ja sabies que anava a succeir. Però també és al seu temps la manera perfecta de tancar el capítol. De dir: molt be, s’ha acabat la xaxara, prou sobredosis d’informació, ara toca passar a l’acció!