One Piece 819- Momonosuke, hereu del clan Kouzuki

Mamut vs Elefant

El capítol anterior va ser potser un dels més importants de tota la saga. Potser al nivell d’aquell capítol rere la èpica batalla a Enies Lobby on apareix en Garp i li comenta per accident al seu net que el seu pare és en Dragon, el criminal més buscat del món. El capítol passat va esser eclipsat per les revelacions sobre el destí d’aquesta gran aventura: Raftel. En aquest capítol s’ha de tornar a la realitat. En aquest capítol s’havien d’abordar els temes pendents que requereixen una resolució immediata, en aquest capítol s’ha de decidir que es farà a continuació. I ho ha fet, però no s’ha quedat aquí. El capítol passat em va encantar, però sincerament aquest m’ha agradat encara més.

En la ressenya anterior comentava que semblava difícil dilucidar quina seria el camí a seguir. I després de llegar aquest capítol em sento una xic estúpid, la veritat. Estem parlant d’en Luffy, només hi havia un camí a seguir. Primer van els seus nakamas, després la resta d’assumptes. Per molt important que sigui la trama d’en Kaidoh. Rescatar a en Sanji és infinita i clarament prioritari dins el cervell del nostre home de goma. Era evident que abans d’anar a Wano, primer s’hauria d’encarregar d’uns altres assumptes. L’únic que quedava per dilucidar potser és si aquests assumptes serien una breu incursió o una gran batalla. I tenint en compte que espera una gran batalla contra l’emperador Kaidoh, la incursió era l’opció més intel·ligent. One Piece es caracteritza per la seva varietat a l’hora d’oferir trames i el més semblant al que es planteja com el rescat d’en Sanji és la incursió a Impel Down.

No és tonto el nen

Estic segur que l’arc que se’ns presenti serà molt interessant, fins i tot innovador. El que no em queda tan clar és que sigui breu. Se’ns presenta la èpica confrontació contra en Kaidoh com a quelcom immediat. Però no m’estranyaria que no aterréssim a l’illa dels samurais en els propers dos anys. Per que si una cosa sap fer One Piece és fer-nos esperar, anunciar un gran esdeveniment i no destapar-lo fins uns quants centenars de capítols després. I per sort, ho sap fer be. Només queda per veure qui participarà en aquesta incursió. En Luffy i la petita Mink conilleta(Carrot) són dos integrants de la partida de rescat que estic segur que serà petita, però no poden ser els únics. M’agradaria que aquest cop, al contrari que el que va passar a Dressrosa quan la banda es va partir, es desenvolupessin dues sagues paral·leles, però vist com avança la trama no hi tinc ja masses esperances.

Els títols dels capítols, no solen ser massa enginyosos. En aquest cas qui dona el nom al capítol és la memorable escena de declaració d’intencions del nen-drac que sembla destinat a regir el país de Wano en un futur no exageradament llunyà. Com rebutja en Luffy la petició ineludible dels subordinats d’aquest era quelcom que a aquestes alçades de coneixement del protagonista el lector ja es podia esperar però que tot i així resulta totalment disfrutable. Aquí és mostren les conviccions de cada un. En Momonosuke és un nen, encara massa dèbil per fer res per ningú. Però està determinat a vetllar pels seus i deixar-hi fins a l’últim esforç carregant el pes de la seva família.

Per què igual que en Nekomaru i L’Inurashi un sol home pot fer aparcar les seves diferencies.

En Luffy, demostra per enèsima vegada que no li importen els plans i les maquinacions, no li importa el poder, no li importa en absolut. L’únic que l’importa és l’amistat i l’aventura. No és un heroi, és un pirata. No correrà a socórrer als desvalguts(tot i que al final sempre ho fa). Però defensarà als seus amics fins a la fi del món i viurà l’aventura fins a les ultimes conseqüències. Per que aquest, és en Luffy.

Però el que ha fet que aquest capítol em valgui més que l’anterior no ha estat tan el seu contingut com el seu humor. Un humor que 800 capítols després segueix sense esgotar-se, un humor sense el qual la sèrie no podria mantenir-se com ho fa. L’humor a One Piece, te una importància més cabdal del que a molts els agradaria admetre. L’humor justifica moltes vagades els girs de la trama i sosté la sèrie en la seva eterna linealitat. L’humor és l’essència de One Piece. I en aquest capítol, tot es relaxa  humorísticament després de les declaracions dels capítols anteriors. No hi ha cap gag que passarà a la historia com tants abunden a la sèrie. Son bromes senzilles i oblidables, però que omplen la sèrie de vida. Tal com he dit, petits detalls( el meu preferit: quan en Zoro aclareix que si en Sanji val per 1000 homes ell val per 2000) que fan a One Piece un manga d’una riquesa imbatible.

VS

Però no content amb el ja prou rodó contingut el capítol  ens deixa amb l’apoteòsic final que ha donat nom a l’entrada. L’aparició d’en Jack. El mamut torna a l’illa anunciant que sortir d’aquesta no serà tan fàcil i amigable com va resultar entrar. No se com l’Oda decidirà conduir aquesta confrontació, però dubto que se n’escapi. Si per alguna cosa he d’apostar, és que s’acosta una batalla èpica.

Deixa un comentari: