El ultimo viaje de Tisbea

És l’unica portada del llibre que existeix :'(

Hi ha una historia peculiar sobre com aquest llibre va arribar a les meves mans. Peculiar per que és poc freqüent en mi. Els llibres que llegeixo són normalment o be heretats de la significativament extensa biblioteca familiar o en els darrers temps agafats en préstec a la encara més extensa (faltaria més) biblioteca publica. Menys freqüentment solo llegir llibres regalats i fins i tot encara amb menys freqüència comprats per mi. No per que no m’agradi comprar llibres. Simplement es llibres nous que tinc interès per comprar ja els compra el meu pare primer. Bonica és la vida que ens ha tocat viure. En qualsevol cas, com endevino endevinarà el lector, el d’enguany no correspon a cap dels casos esmentats. És en aquest cas un llibre agafat en préstec, no a la biblioteca, si no a una persona molt important per mi. Si malament no recordo li van regalar per sant Jordi, gairebé fa un any. I al llegir-me la premissa em vaig sentir agudament intrigat pel que aquest llibre podia tenir per oferir. Així que es va estendre una promesa: deixar-me’l quan ella l’acabés. Si l’acabava. Cosa de mig any després es va posar amb la lectura i després d’acabar jo amb les lectures pendents el llibre va finalment arribar a les meves mans. Després de tanta espera i d’alguns comentaris durant la lectura de la jovial propietària les expectatives eren força altes. Ara, exactament un any després d’aquella promesa m’evoco a publicar la ressenya. M’alegra afirmar que el llibre no m’ha decebut.

Podríem dividir el llibre en tres parts diferenciades, amb un respectivament diferenciat salt de qualitat. La partició resulta quasi còmica al tractar-se coincidentment de la presentació, el nus i el desenllaç. Cada una d’aquestes parts clarament diferenciada presenta una estructura pròpia diferenciada arrel dels esdeveniments que mouen la trama, tot i que el narrador be a ser el mateix, els seus punts de vista canvien per explorar nous conceptes i fer evolucionar el que explora. Per desgracia això fa decaure la qualitat. No tant per que empitjori en si, si no per que á inicial és tan bona d’entrada, que el que la succeeix no aconsegueix estar a l’alçada.

La premissa és senzilla. La Tisbea no és una noia com les demés. La seva condició mental limita les seves capacitats socials fins al punt d’anular la seva facultat per llegir les emocions del altres guiant-se per a fer-ho per una lògica matemàtica que demostra no donar gaires bons resultats. Ella viu la seva vida, en el seu petit món, sense ser conscient dels problemes que comporta ni de la carrega que suposa. Un dia el seu neuròleg li proposa de sotmetre’s a un tractament experimental que miraculosament aconsegueix reparar la seva condició. És en aquest punt quan la Tisbea s’adona de la carrega que ha suposat tots aquests anys, dels somriures falsos, de les mirades incomodes, de les falses apreciacions que l’han conduit durant tota la seva vida. I quan pren consciencia de la realitat del depriment mon que l’envolta, s’esfondra. Tocat el fons de l’abisme, decideix fugar-se amb un jove amb tendències suïcides per recórrer un últim viatge i solucionar el problema matemàtic que havia passat tota la vida intentant resoldre, per al final, posar fi junts a la seva existència.  El llibre no te de fet gaire més historia a banda de la resolució del conflicte. Però be, no he dit res que no expliqui el llibre mateix a la seva contraportada.

La primera part del llibre, la introducció, be a conformar entre un terç i la meitat del volum total de pagines. I és sense cap mena de dubte el millor del llibre. En aquesta introducció el llibre es dedica a introduir-nos en els ulls de la Tisbea, a veure el món com ella el veu. Ens porta a la seva quotidianitat. I és meravellós. La Tisbea pateix un trastorn sense nom. I em sembla la millor manera de tractar el conflicte. En primer lloc per que li permet als autors  fer fluir la seva narrativa sense veure’s restringit a les característiques concretes d’un o altre trastorn. I en segon lloc per que al no ser-ne cap, els representa una mica a tots. Ja pot ser asperguer, autisme o qualsevol dels milers de trastorns que existeixen i que segurament viu molta mes gent de la que podria pensar. Però aquest llibre no es presenta sols com una reivindicació d’aquests essers humans. No és tan sols una immersió en la seva manera de percebre el món. És una invitació a pensar que hi ha maneres diferents de veure el món, que la nostre és sols una percepció. Que la nostre lògica i la nostre moral, evidents als nostres ulls, són només una de tantes maneres licites d’interactuar amb la realitat. Tu no ets millor per veure el món com el veus igual que la resta no ho és tampoc. La física moderna accepta la idea de que no hi ha cap sistema de referència privilegiat, tots son igual de vàlids, siguin o no més simples o enrevessats. No crec que això sigui del tot aplicable a la conducta humana, potser no tots els codis morals siguin lícits. Però sí m’atreviria a dir que no n’hi ha UN de privilegiat. No hi ha una moralitat absoluta, no hi ha una perspectiva o una manera de veure i entendre el món superior a les demés. Però deixant de banda les reflexions transcendentals sobre la moralitat de l’esser humà la mirada dins els ulls d’aquesta noia és preciosa. La narrativa és màgica i realment et fa entendre i involucrar-te en els seus motius, tot te sentit dins el seu món i els autors aconsegueixen que sentis com a propi aquest sentit. El to preciós, arrelat en els petits detalls de la seva lògica m’ha recordat molt a la màgica exploració que fa en Rothfus sobre el concepte de la narrativa amb l’Auri a la seva micronovela “La musica del silenci” (la qual, curiosament va ser el meu regal de sant Jordi de fa un any (o sigui quan li van regalar aquest llibre a ella), per a la noia en qüestió. Regal que encara no ha llegit (a mi em va regalar aquest: Rumbo a la noche). Com els autors juguen amb el contrast del que resulta evident per a ella i l que resulta evident per algú que veu el que la resta de persones veuen en ella crea una bombolla que ens fa allunyar-nos de la resta d’un món que la repudia sense intentar tan sols comprendre-la per endinsar-nos cada cop més en el seu interior.

El que passa amb el nus és que perd la màgia de la narrativa. La Tisbea es sotmet al procediment i comença a ser més “normal”. Comença a veure els sentiments del món que l’envolta i amb aquesta realitat la màgia s’esvaeix. Per que no hi ha forma de sustentar la narrativa encisadora de la introducció sense la visió aïllada del nostre món que aquesta vivia. La presentació vivia únicament d’aquesta narrativa, però n’hi havia prou per assolir l’excel·lència, no necessitava més que presentar el personatge. I un cop presentat el personatge ens importa, ens interessa la trama, però a mesura que la trama avança la màgia va desapareixent i la Tisbea deixa de ser la preciosa Tisbea per convertir-se… en un altre cosa. Podríem prendre això com una metàfora de com la societat esborra a les persones “diferents” per crear la uniformitat, però això no deixa de fer que en el canvi la novel·la s’hi vegi ressentida. La novel·la encerta al retratar de manera tan preciosa una mentalitat tan diferent. Sembla clar que al transformar-la no està reparant un error si no més aviat donant-li una eina. Però la nova Tisbea no te la màgia de la original, és una persona més mundana potser. El drama existencialista en que es veu submergida és profund i demolidor, dolorós. Però no és suficient per estar a l’alçada de la preciositat de la primera part. Això desgraciadament afecta al ritme. Tot i que el salt viu en un procés gradual difícil de distingir en algun moment et trobes sentint que aquesta és un altre novel·la. Ja no és aquella Tisbea vivint simplement la seva quotidianitat. Ara és la historia d’una jove depressiva en un viatge d’auto descobriment ple de peripècies. I això és pràcticament l’oposat a l’anterior. Un exemple molt clar del fet és en un accident de transit on quasi els cau un camió al damunt del que aconsegueixen fugir en una escena d’acció… M’enteneu? És acció. Acció! L’oposat a l’original. I el llibre no la necessitava. Podia ser un viatge tranquil, un auto descobriment relaxat, que fos un viatge, però que visqués en ell certa quotidianitat. Que seguís la línea del que el precedia. Però el viatge està ple de moments trepidants i impressionants, tan en la seva preparació com en la seva execució. I això més que el canvi de la Tisbea és el que trenca el ritme amb la primera part i la desenllaça una mica d’aquesta, deixant-la mig penjant. No em mal interpreteu, la part segueix sent molt bona, el viatge es succeeix en una sèrie de referències literàries i moments de descobriment i reflexió que aconsegueixen aprofundir correctament en l’exploració dels personatges. La trama és interessant i està molt ben filada. Però en la narrativa hi falla alguna cosa, hi ha una mena de desconexió. No és res que faci de la obra menys disfrutable, però potser si t’hi arribes a fixar no pots evitar pensar que no es tan bona com podria haver estat.

I finalment tenim al desenllaç. Son unes poques pagines i no és en aquest cas un problema de narrativa (que crec que puja la seva qualitat en les ultimes pagines) si no en l’execució. Està molt ben narrat, però el problema el tinc amb el que s’hi narra. Òbviament no explicaré el final del llibre. Però es pren una decisió al final, que peca flagrantment de ser molt poc arriscada. Arriba a un punt de màxima tensió, molt ben aconseguit, per deixar-lo en no res. No s’atreveix a anar més enllà.  Després ho intenta arreglar amb un a mena d’epíleg molt ben escrit que serveix més o menys per justificar la decisió final. Però per molt bonic i poètic que sigui aquest epíleg no fa que la decisió final faci desencaixar el drama. Altre cop aquesta part es veu desvinculada de la resta de la obra per la seva decisió que fa perdre seriositat al dramatisme existencialista expressat moments abans del fet. És com quan t’intenten colar el drama de la mort d’un personatge i un cop passat l’enterrament aquest es presenta dient que havia estat un error de perspectiva. I aquest és el problema, no tant el fet que ho faci, si no el com ho fa. La premissa per incórrer en el drama tot i que cap fet dramàtic succeeixi peca de ridícula, és un mal recurs per fer arribar a la historia fins a un punt, volent passar per una sèrie de punts sense importar les conseqüències que això tingui en la seva verosimilitud. Si els autors haguessin trobat un calçador més ben col·locat potser la cosa hagués funcionat. Per desgracia no ho fa i el final torna a sentir-se desvinculat respecte a la resta.

Tot i aquests dos errors (no diré que son els únics, però la resta no crec que importin en la valoració de la obra), la novel·la resulta molt disfrutable i especialment recomanable. Potser el fet d’haver parlat tant sobre les debilitats que als meus ulls te la novel·la fa semblar que la seva apreciació sigui menor a la que realment sento dins. Però tot i els errors és una de les obres més encisadores i originals que he llegit en el darrer any. M’ha encantat i fascinat, fins al punt que les pagines volaven sense que pogués aturar-les. La perspectiva tendra que aconsegueix donar en la visió d’aquells individus que veuen limitades els seves capacitats socials pel motiu que sigui em sembla molt enriquidora i crec que pot aportar tant a desconeixedors com a experts en el tema (però ho diu un desconeixedor, així que què diré jo?). Així doncs, tot i que podria no semblar-ho, recomano l’obra a tothom en general. Especialment aquells que se sentin captivats per personatges amb maneres úniques i especials de veure el mon o gent interessada en aquesta mena de trastorns. Definitivament molt recomanable.

One Piece 901 – Fins i tot si mors, no moris!

Els destins den Jimbe

Mencanta el disseny com a famella. Però és el pitjor disseny de gegant que he vist. Les gegantes també han de ser fortaxonas.

Aquest és un d’aquells episodis en els que sols succeeix una sola acció. Un sol fet que s’emmarca en plenitud en la totalitat de la narració i que ocupa totes les pagines. Hi ha unes quantes vinyetes dedicades a la recuperació de la Big Mom després de tastar la mortal del·licositats d’en Sanji, però fins i tot aquestes desencadenen al final en aquesta sola acció i és el sacrifici d’en Jimbe. El retorn al menys parcial a la seva banda d’origen per poder donar una oportunitat de fugir al seu capità.

La trampa és cutrilla, però funciona molt be

Crec que aquest serà el final de la saga. La cosa potser s’allarga alguns capítols més. Però crec que aquesta serà la distracció definitiva que permeti als barrets de palla fugir. D’altre manera el sacrifici d’en Jimbe (tot i que sobreviurà, així que no serà tant) no ressaltaria amb la intensitat que mereix. És un element purament narratiu. Però Oda ha plantejat aquest gest amb una grandiloqüència que indica que cap que arribés després, podria fer-li ombra. I per tant, seria ridícul posar-ne cap. Assevero doncs que ara la via dels barrets de palla està lliure i el camí cap a Wano s’obre en aquest instant.

Però traslladant-nos a la decisió d’en Jimbe… En certa manera era obvia. No l’he vist venir, i això que és el que desitjava. Però ho podria haver fet. Potser precisament per que volia que en Jimbe no s’unís a la banda la desil·lusió de veure’l fer-ho em va portar a no considerar aquesta possibilitat. No vull celebrar-ho encara. Però amb aquest recurs Oda podria jugar aquí a dues bandes amb un mestratge inusitat. Membre de la banda però a l’hora no. Per que depenent de com es succeeixin els esdeveniments. L’entrada a la banda s’endarrerirà i al final d’alguna manera, el més natural serà que capitanegi el seu propi vaixell sota el capitanatge del propi Luffy. O al menys és el que m’agradaria. No se per on tirarà Oda. Però que aquest gir de guió obri les potes a que en Jimbe entri a la tripulació com a membre oficial però no com a membre present em fa somriure imaginant les possibilitats. De quantes maneres podria fer-ho Oda per complir els meus somnis…

Pel que fa a l’execució tècnica del gest en si, Oda potser dona masses voltes. Forma part del seu estil per a tots els públics, però a vegades m’agradaria que no tingués la necessitat de ser tan sobre explicatiu. Te l’habilitat de donar a entendre les coses quan ho vol fer. A vegades m’agradaria poder veure com seria l’obra si Oda es lliurés de mals vicis de la industria com ho és aquest. Però deixant de banda això és força impecable. S’exalta de manera hiperbòlica els sentiments de camaraderia i responsabilitat. Els tripulants d’en Jimbe senten el deure d’obrir-li el camí cap a la llibertat, mentre que ell sent el deure d’estar amb aquells que es sacrifiquen per ell i que estaven fins ara sota les seves ordres. Els sentiments encaixen com un trencaclosques perfecte en un mosaic de personatges que donen complexitat al món al qual pertanyen. El sacrifici és emotiu, per que l’amenaça és enorme i se sent real. Però no deixen de ser tritons. Potser els costa distreure a l’enemic. Però un cop els barret de palla siguin lluny no tenen més que  desaparèixer en les profunditats. El que ja em sembla més peliagut és endevinar com s’ho farà el germa per sortir-se’n d’aquest embolic. Ells semblen molt més empresonats que no pas els tritons, que tenen la llibertat del mar. Però dubto que Oda s’atreveixi a destruir-los.  I menys si com prometen, encara tenen molt a oferir. En qualsevol l’episodi avança un pas, però és un pas de gegant cap al final d’una persecució que començava a fer-se eterna. Amb una mica de sort veiem en uns capítols el final d’aquesta saga.

La llum al final del tunel

Hunter X Hunter 380 – Alerta

Quants títols ja porten la paraula hiatus?

Els mapes, ja sabeu que em molen els mapes

L’episodi comença amb la vaca (és més fàcil dir-los pel signe que pel nom) intentant explicar a les forces de seguretat la possible amenaça que suposa el nou assassí en sèrie sense atrevir-se a desvetllar l’existència del nen. No per que no ho vulgui fer. Si no més aviat per que portaria més problemes que altre cosa. Explicar-los el funcionament d’una habilitat que no acaben de comprendre només portaria caos i confusió entre les tropes, encara que s’ho creguessin cada un se’n faria la seva pròpia idea i això els impediria actuar com a grup. Per això és millor explicar-los una mentida efectista, donar-los un objectiu per que actuïn de la manera més eficaç possible. Ho fa amb prou agilitat. Tot i que la historia que explica peca de ser una mica exagerada i inverosimil. Però necessita transmetre un perill real i molt greu al cas per obtenir resultats immediats que apaguin la flama del conflicte. Sembla que funciona. Però la mobilització de tot un exercit és només una eina i els seus resultats son limitats. Per molts esforços que suposi, és potser un recurs menys útil del que es podria esperar. Però els seus enemics veuen complert amb això el seu objectiu. Doncs veuen ara del que és capaç el zodíac. Capaç de mobilitzar tot un exercit en un moment per fer front a l’amenaça ràpidament i tallar el conflicte d’arrel.

A veure es pasa una mica amb el drama el senyor vaca, però be, mola

Mentrestant la cooperació entre la màfia i el Ryodan comença a donar els seus fruits. Gracies als esforços mutus de compenetració dona la sensació de que l’assassí te els dies comptats. Cap dels dos bàndols confia un sol pèl en l’altre. Però no dubten en ser del tot sincers, per que per ara tenen un enemic en comú. Però son perfectament conscients que quan aquest acabi, podria perfectament esclatar una guerra. Tot i que Togashi no dubta en introduir l’humor convertint al mafiós encarregat de guiar-los en un fan apassionat del Ryodant (fet que m’ha recordat molt fort al rollo que es portava Oda amb el membe de la tripulació d’en Bege Capone que era fan del Germa des de petit). Certament és tendre veure a un tio dur de la màfia convertit interiorment en una col·legiala emocionada per veure als seus ídols.

Kaboom! Em pregunto com un motín podría fer explotar el barco

Però l’escena retorna ràpidament a uns membres del zodíac que tot i no veure complert el seu objectiu amb la mobilització militar si veuen complerts dos altres objectius potser fins i tot més transcendents.

Son Monis

En primer lloc tenim als germans Zoldyck que observen relaxadament les vistes del vaixell i que ens donen un preciós pla de l’immens que és realment el vaixell. Però més que descobrir-los a ambdós el descobriment que cobra importància és de descuidada (ja, descuidada ell) revelació de l’Illumi: Tot el Ryodan està a bord. La conversa és tensa i relaxada a l’hora. Relaxada des del punt de vista de l’Illumi, que sembla suar-se-la tot un rato ben gros. I tensa per al pobre vaca que es veu pertorbat de sobre per la pròpia idea de tenir el Ryodan a bord i pel fet de si aquesta és una informació que convindria comunicar al ja prou atrafegat Kurapika. Un conflicte real la solució del qual no resulta gens obvia.

Collons, es que aquí hi ha una ciutat sencera. I això és només el quadradito del mapa d’abans.

Però més interessant que això és l’aparició al vaixell de la pobre princeseta Fugetsu. És impossible que hagi arribat fins allà. Tot i així ho ha fet. El vaca deduirà a l’instant que es tracta d’una habilitat nen. Però la meva pregunta és que farà a continuació. Te varies opcions: O be l’escolta fins a la planta superior per retornar-la a la sàdica batalla de successió on no te masses possibilitats de sobreviure. O be amaga la troballa i l’ajuda a tornar igual que n’ha marxat donant-li uns quants consells. O be li procura un lloc segur, un amagatall fora d’aquest horror de successió. Totes son força possibles. Però triï quina triï estic segur que la nena voldrà tornar per salvar a la seva estimada germaneta. No se per que, però m’ensumo que en Leorio te números per entrar a la trama per aquesta via i ajudar a les nenes d’alguna manera. És una simple suposició sense massa fonament. Però de ser així la vaca la podria deixar medicament al seu càrrec mentre pren una decisió i un cop allà podria néixer una còmplice amistat. En que em baso? Doncs no ho se, en que les personalitats dels dos personatges m’encaixen molt be. Em dona la sensació que és la típica historia per la que s’entendriria el nostre estimat Leorio. Creuaré els dits per que Togashi em compleixi aquesta fantasia.

Ella si que es moni

Però hi ha un detallet que he omès fins ara i en el que estic segur que tots estareu pensant. Hiatus. Efectivament torna. Més o menys era el que m’esperava. La sèrie portava ja molts capítols seguits d’emissió i per la simple experiència una parada començava a endevinar-se. Un cop més la historia és molt més emocionant i intricada que la darrera vegada. Això vol dir que va per bon camí. Poc a poc i bona lletra que diuen. Quan tornarà? Doncs qui sap. Però no crec que trigui dos anys. Si hagués de fer les meves apostes diria que en algun punt de l’estiu. Potser a principis si tenim sort, potser més probablement a finals. Però alguna cosa em diu que  aquest estiu tornarem a tenir HxH. Però potser és sols una fantasia onírica que res te a veure amb la realitat. Qui sap. Jo ara mateix em sento optimista. Sembla que la cosa, per primera vegada, va cap a be. Ara només ens resta esperar.

Hunter X Hunter 379 – Col•laboració

Màfies i coses xungues

El trio em sembla entranyable

Sembla ser que Togashi s’ha oblidat definitivament de Kurapika i companyia i ha decidit enfocar-se definitivament en les altres trames del vaixell. I vaja que si ho ha fet. Els que pensaven que el vaixell es limitava a la venjança d’en Kurapika i la cerimònia de successió amb alguns trets potser de l’aranya ja podeu veure que això només era una part de l’iceberg. Sí, tot el rotllo dinàstic segueix semblant la part principal de la saga. Però aquest front es presenta ara molt més profund del que es semblava endevinar. En tenim per estona nois. I aquesta només es la saga que ens portarà al nou continent. El qual ni tan sols és el continent fosc. O sigui que… Be, el manga no promet acabar aviat. Em pregunto si acabar tan sols…

La cara no te desperdici

El capítol enceta revelant-nos els fets de la matança del nou adversari del Ryodan que abans només se’ns havia esbossat. I ho fa des de la traumatitzada perspectiva de l’únic testimoni dels fets. A mi, ja des del principi. Alguna cosa em semblava no encaixar. M’havia cregut lo del testimoni  viu. Però presentant els fets que es presenten la cosa és diferent. Sabent el que sabem nosaltres dels vint punts sembla estrany que deixi viure a un només per que ja te els vint punts que necessitava. Podria ser un maniàtic obsessiu amb l’ordre al que li molesta tenir sobrepassar els vint un cop completats, però veient la personalitat de l’home i les característiques de l’habilitat era agafar-ho amb pinces. Per que 21 està més a prop de 100 que no pas 20 i ja que hi ets… És clar que això el zodíac no ho sap pas. Tot i això hi havia alguna cosa que picava en el testimoni. I efectivament alguna cosa passava.

Son gent xunga aquesta

Togashi no triga a desvetllar que el testimoni és en realitat una farsa. Un membre més de la màfia que busca jugar amb el zodiac per veure fins on poden arribar. És una manera molt enginyosa de presentar-nos a l’hora l’habilitat del membre que ja coneixíem i la personalitat del nou. I tot i que la jugada es força bona, no em convenç. No em convenç per que tot i que li regalen informació al Zodiac per obtenir informació a canvi (veure del que son capaços), li estan regalant una informació massa valuosa. El zodiac no podia haver deduït per si sol lo de les 20 morts, ell els ha regalat la informació  sense més. Amb això està un pas més a prop de la derrota, no de la victòria. Em sembla un excés de confiança en les seves capacitats  (sobre tot tenint en compte que encara no te habilitat). Però més que això em sembla una negligència que no encaixa amb el caràcter metòdic del personatge. En tot cas em sembla una argúcia interessant i tinc ganes de veure com l’explora Togashi.

És brutal com l’amburqguessa li cap al polze

Per altre banda els tres membres del Ryodan segueixen la pista que el membre que sí te poders els ha deixat per provocar-los. La provocació ha sortit un efecte nul i ha resultat contraproduent, per que ara el Ryodan ha pogut deduir quasi totalment l’habilitat nen del seu adversari.  Però l’autèntic objectiu de l’assassí semblava ser provocar tant la màfia com el Ryodan per enfrontar-los.  I be… evidentment no ha sortit efecte. Per que ni el Ryodan es tonto, ni la màfia ho és. Eren plans precipitats i improvisats llençats contra organitzacions criminals acostumades a les intrigues i les conspiracions. Sincerament, que esperava? Narrativament sembla ser que aquest assassí no serà més que l’objecte de presentació d’aquesta trama contra la màfia del pis de dalt (no m’aprendré els noms de les tres màfies en la vida). Però a efectes de trama segurament l’home acabi per esdevenir intranscendent en els esdeveniments més enllà que com el detonant de l’aliança entre el Ryodan i la màfia. En tot cas la unió semblava ja mig plantejada i sembla consolidar-se ara del tot contra uns adversaris que només semblen posar-se les coses més difícils.

One Piece 900 – Bad end musical

La cara de la felicitat

Portàvem temps esperant aquest episodi. En certa manera, des de molt abans que comencés aquesta saga. Per que des que el coneixem, sabíem que en Sanji algun dia enfrontaria un gran duel culinari, un repte de proporcions gegantines que alçaria el seu talent fins a barems insospitats. Ha arribat aquest dia. I des que sabíem que s’acostava només podíem esperar nerviosos el moment en que l’emperadriu tastés el pastís i es fongués en l’onada de del·licositat que l’embargaria. Dubto que cap lector temés per la possibilitat d’un fracàs en aquesta missió. En Sanji aconseguiria l’èxit, això estava clar. I això resta una mica d’emoció a l’assumpte, per que sabut que passarà, no hi cap el neguit de la incertesa. Però tot i que sabíem la conclusió d’aquesta prova, encara ens faltava saber-ne el com. Oda ha optat per la poesia.

Oda necessitava centrar un episodi en aquest moment. I això ha fet. Però part de l’atenció ha caigut també sobre la fugida del barret de palla. I m’agrada el que ha fet amb això. Ha fet una comparació poètica entre el goig celestial de l’emperadriu al tastar el pastís i l’aniquilació dels membres del barret de palla. Òbviament dubto molt que hagin estat eliminats, crec que pocs es creguin l’ardit. Però Oda ha sembrat el dubte. I tot i que potser no eliminats, sí semblen derrotats. O al menys parcialment. M’agrada, per que tot i el sacrifici del Germa per retenir les forces de l’emperadriu i fonar una via de fugida als barret de palla. Tot i els esforços dels pirates del sol per obrir-los pas entre les naus de la flota enemiga. No ha servit de res. La bandera del barret de palla roman socarrimada entre les aigües. Però que la bandera les hagi caigut no vol dir que hagin estat derrotats, això tots ho sabem. Es pot haver després simplement. Tot i que seria decebedor que Oda recorres a un recurs tan obvi i descarat. Els salvarà és clar. Però espero que aguditzi l’enginy per a fer-ho. Si algú més ha d’acudir al seu rescat, no m’imagino qui podria ser. Podrien ser els mink, o algun dels tripulants que no son a la missió de rescat. O fins i tot algun membre de les tripulacions aliades. Però dubti que Oda recorri a l’eina del rescatador heroic tres vegades seguides. No se quins plans te per a rescatar-los. I si no estiguessin ben executats podrien tirar per terra el gran efecte que ha fet en aquest episodi. Però ara mateix, sense saber que passarà. Dic sense temor que m’encanta que tot i els esforços  requerits per a escapar de les urpes de l’emperadriu, els nostres protagonistes segueixin veient-se derrotats.

Però parlem de l’emperadriu, que per alguna cosa és la protagonista. El capítol es dedica a exaltar el seu sentiment de plenitud absoluta, un sentiment (que molt al rotllo ratatuille) la retorna a aquella idíl·lica infància on va catar una del·licositat que no havia tornat a sentir mai més. Aquest recurs del retorn a la infància és molt poderós. Com ho és també el recurs de la cantarella sinistre que entona l’emperadriu mentre els membres i aliats del barret de palla van essent destruït, associa ambdós actes com si la seva derrota fos producte de la felicitat de la Charlotte. Com si sols la seva presencia tingué se’l poder per decidir el destí. Però més que qualsevol d’aquests dos recursos i dels molts que Oda utilitza en aquest episodi, el que a mi més m’ha transmès és el seu dibuix. Això és art gràfic i tot i que Oda no te potser el dibuix més bonic, si que te un dels més expressius. I aquí la cara de desfent-se en la felicitat de l’emperadriu no te desperdici. És intensa i radiant i realment et fa sentir amb intensitat el que potser les paraules estan més lluny d’aconseguir. L’emperadriu fa moltes ganyotes i Oda empara molts recursos visuals per expressar el seu èxtasi. Però els que hagueu llegit l’episodi estic segur que tindreu una cara en ment.