One piece 928 – La cortesana Komurasaki fa la seva aparició

De l’odi a l’amor

e8605619-7a31-4ae8-ae61-ab63615f692a.png
Jaja, li pega molt

En aquest episodi Oda es proposa la proesa de retratar a una autentica filla de puta cortesana. És una mica estrany pensar que Oda es fot en qüestions de sexe, però se n’està sortint prou be. No obstant l’inici de l’episodi el dedica a explorar la ja coneguda rivalitat entre en Luffy i en Kid, emprant al pobre Cariboo com a pont narratiu entre ambdós. El pobre home fang, com a cuc de terra que es només sap que arrossegar-se en un intent d’aprofitar-se dels altres. I em sembla una grandíssima construcció de personatge la veritat, una aproximació molt més realista del que devia ser esser un pirata: aprofitat, mesquí, manipulador… ja respiro l’aroma a mar.

b76818e0-249d-4eca-8d13-561d158c6ae9-2.jpg
Aquesta imatge resumeix perfectament la primera part de l’episodi

Però llevat de l’aparició del pirata de fang l’escena inicial no te gaire més a comentar. Desenvolupa els personatge si la seva relació, exposa el context de la revolució, una línia narrativa que ja sabíem que vindria i que no ens aporta res de nou (que no vol dir que no sigui bona de veure). La resta de l’episodi el dedica en la seva completitut a exposar i desenvolupar la figura de la cortesana Komurasaki que sembla ser tindrà en aquesta historia una importancia molt més notòria de la que podríem haver imaginat. Sembla evident que Oda l’emprarà per a desenvolupar la figura del shogun i totes les respectives intrigues de palau. Però en aquest episodi s’endevina alguna cosa més, una transcendència que va més enllà.

2a469bd7-85f9-407a-bf82-713548ae989b-2.jpg
El pobre home fa pena sí

Oda havia mostrat fins ara a autentiques cabrones durant el seu recorregut coma narrador, però crec que cap iguala a la senyora mostrada en aquest episodi, recordeu algun personatge amb la capacitat de resultar tan ràpidament pèrfid i menyspreable? Els dracs celestials pudiren ser-ne un exemple. Però ells son víctimes de la societat que els educa, aquí es matisa un caire diferent. I m’agrada, m’agrada per que Oda aconsegueix que menyspreem el personatge en unes poques pagines i el menyspreu aconseguit és tan visceral que fa estremir, una prova de la capacitat narrativa de l’autor que mai deixa de sorprendre. Però tot sembla indicar que aviat aquest menyspreu virarà en direccions més favorables. Per que si hi ha una cosa més difícil que fer que menyspreem un personatge amb tot el nostre cor, és fer que un cop menyspreat aconseguim estimar-lo amb tot el nostre cor. I crec que això és el que Oda es proposa.

73a5ec3c-00a7-4e4d-b967-b0d6b428ad2d-3.jpg
Molt brutals les sabatilles

M’agrada com Oda exposa aquest menyspreu per la cortesana a través d’una víctima innocent dels seus enganys. Com la presenta de cop en l’escenari present per exposar-nos el seu passat, per explicar-nos com ha arribat a la misèria i desesperació amb la que el veiem aparèixer i un cop exposada la seva historia, coneguda la autentica cara de la cortesana, presentar-nos-la oficialment amb el seu somriure radiant. La exposició és magistral en la seva transició narrativa, en l’ordre en el que planteja les fases de l’explicació que te com a objectiu donar-nos una impressió del personatge. Tot està filat amb mestratge per que adquirim una opinió més o menys concreta a fi de guiar els nostres sentiments cap a una narrativa especifica que ens faci gaudir al màxim de la historia que ens vol plantejar. I això és… màgic.

73a5ec3c-00a7-4e4d-b967-b0d6b428ad2d-2.jpg

Després d’aquesta magistral presentació Oda ens trasllada a un petit pròleg, una bomba sorpresa. Amb un tranquil paratge on Momonosuke practica tenaçment amb l’espasa, aparentment conscient del pes que du sobre les esquenes, de la seva responsabilitat. Aquí se’ns planteja un diàleg amb la Tama que a banda de desenvolupar la relació entre aquests dos personatges (encara no veig clar que vol fer l’Oda exactament amb la Tama) i mostrar-nos la determinació del petit samurai per complir amb el seu deure familiar Oda ens dona a entendre un detall que trastorna tot el rerefons de l’episodi. I és que al parlar Momonosuke de la seva germana perduda i del seu retrobament, Oda dona a entendre de forma evident que aquesta no és altre que la dona que encapçala l’episodi i a la que aquest està dedicat pràcticament en la seva completitud. I aquest és el cop mestre de la gracia d’Oda, aquí es veu l’indici de la tragèdia. Una nena abandonada per tots els seus familiars, obligada a amagar-se i prostituir-se per sobreviure en una societat que la vol veure morta, esperant potser el retorn heroic del seu germà desaparegut seguint la voluntat d’unes ultimes paraules de la seva mare. Sens dubte la historia pot ser estremidora. Haurem de veure que ens espera.

04cba71b-9c15-4893-8de8-54e052502b89-2.jpg

Hunter X Hunter 390 – Enfrontament (1)

Espera, això vol dir que la segona part de l’enfrontament be després de l’hiatus?

L’episodi comença desenvolupant vagament la problemàtica deles monedes que deixava penjada en l’episodi anterior. Al final no se’ns en diumolt més i el seu funcionament segueix sent un misteri. Però al menys a títolpersonal les reflexions que els dos personatges (guàrdia i príncep) tenen al seu respecte m’han portat unes quantesimpressions. La primera és que el guàrdia no te moltes llums i sembla més unhome d’acció que no pas d’intrigues (els guàrdies del primer príncep ja handemostrat estar més enfocats sempre en una o altre dimensió). La segona és queel príncep, tot i semblar esser força intel·ligent es pren tot el tema del nen ambexcessiva ingenuïtat, atribuint-li un poder i un potencial excessivament relaxatspel perill que realment li suposen. Segurament això acabi per matar-lo.

Més interessant resulta el descobriment que se’nspresenta quan aquest mateix príncep visita al líder de la màfia a la qual està associat per demanar una mica d’assessorament(que com he dit necessita) sobre el nen. En aquesta conversa se’ns revela lasuposada paternitat del mafiós, que suposaria que el rei no és en realitat paredel príncep. Això entraria en conflictes estranys que podrien fer-nos replantejarcoses com si la cerimònia de successió és realment el que sembla. En tot cas, teninten compte la similitud entre els possibles progenitors, que un o l’altre fos elpare no resultaria gaire estrany. En qualsevol cas aquesta resulta una noticiabomba que viu més en el propòsit d’impactar que de causar realment unainfluencia transcendental immediata, doncs al menys a curt termini, mentre elfet no sigui públic, la seva rellevància és nul·la més enllà de l’evidencia d’un llaç més fortentre personatges. Si m’ho pregunteu a mi, jo diria que en el cas de ser certa aquestapaternitat, el rei n’estaria assabentat. Però de ser així la pregunta és: quinprofit li treu exactament tenir entre els seus hereus un príncep que no  n’és un descendent directe?

I d’alla Togashi salta directament al que serà la part finalde l’episodi executant una de les transicions més fluides del que recordo en elmanga. Podríem comparar l’episodi amb un pla seqüència. L’episodi comença on hova deixar l’anterior, amb el guàrdia preguntant-se els poders del príncep,després el príncep fent el mateix mentre camina cap a un altre localització ones troba amb el mafiós i hi conversa per que un cop acabat aquest truqui alsseus sequaços que protagonitzaran tot seguit i sota les seves ordres l’acció que ocupa la resta de l’episodi. Aquestafluïdesa entre escenes, que passen de l’una a l’altre sense saltar-hi si no de forma natural, afavoreixmolt el ritme de la narració i la fa més immersiva i assequible. Contràriament alque ha fet en els darrers episodis, aquest ha estat un dels que més ha vistbrillar la qualitat de la seva narrativa.

El que succeeix a continuació és una llarga escena d’acció que quasi sembla voler compensar l’extrema necessitat que proclamava l’exhaustivadensitat dels episodis anteriors. La qüestió és que a diferencia dels anteriors,tot i tenir força text fins arribar a aquest punt, la boa execució de la narrativahavia aconseguit que no es fes pesat en absolut. Així doncs, si haguéssim deretreure-li quelcom a Togashi, seria que s’hagués guardat una acció que tantprofit hagués pogut fer en altres episodis per a un en el que feia tan poca falta.Però si be l’episodi no es veu en la necessitat d’alleugerir-se, l’acció tampocsobra, així que difícilment es podria anomenar a això un defecte. Més si com hedit forma part de la narrativa fluida que segueix a tot l’episodi.

La premissa es senzilla, un de les màfies ha fet trampes iles altres han d’investigar fins a quin punt i de quina manera i castigar-lesen conseqüència. Així que envien als seus especialistes: usuaris nen dotats peraconseguir els seus objectius. L’escena esta tremendament ben plantejada, l’estèticai la narrativa ens donen a entendre que els personatges son poderosos, però donatel seu aspecte només el nen els pot fer tals. Per tant l’incògnita es planteja no en el si essobreposaran a la situació si no en el com ho faran i més concretament ambquines habilitats. I el resultat no resulta gens decebedor.

La noia de les transfusions, d’aparença dèbil i malaltissaacaba per posseir l’habilitat de tipus combat, una que últimament es trobava afaltar en una saga on tots els usuaris semblen tenir habilitats més enfocades ales intrigues que no pas a l’acció. Ella pot manipular la seva sang a voluntatconvertint-la en un arma letal amb la contra que necessita una via natural perla que aquesta surti del seu cos. Una arma que tot i no ser massa efectiva eninvestigació, si resulta força versàtil i poderosa en moments d’acció.

La noia d’aspecte elegant i refinat (a mi em recordava unamica a la segona princesa), resulta ser la de l’habilitat més útil per alcontext. Doncs tot i no tenir cap aportació útil en el combat sembla ser l’armadefinitiva per extreure informació. Els seus cops de puny son capaços de treureles veritats de l’anima a cops (juga amb l’expressió treure la veritat a cops) fentque si ella fa una pregunta, el cop farà emergir la resposta ho vulgui o no elcolpejat. Si l’adversari te la informació que volen, ella només ha de fer lespreguntes adequades. Sumant a això un aparent domini de les arts marcials (isuposem les tècniques nen bàsiques) la converteixen en una adversària a témer.

El tercer i líder del grupet sembla tenir l’habilitat més estranya.És la única de les tres que no demostra una aportació efectiva durant l’acció,si no més tard. És tracta d’aquelles habilitats poc clares, l’ambigüitat de lesquals les pot fer tremendament poderoses o absurdament ridícules en funció deels seves limitacions. Pot transformar en animals que pot controlar les cosesque toca, les quals conservaran les seves funcions anteriors. Però les lleisque determinen quines funcions o propietats conserven o fins a quin punt esconverteixen en animals (o en quins animals, suposem que l’objecte en qüestióhi h de tenir similitud) és el que queda poc clar de ‘habilitat, suposem que Togashiho matisarà en episodis futurs (jaja, futurs, optimisme sempre).

En qualsevol cas els mafiosos obtenen la informació quevolien i esborren el seu rastre per a seguir actuant amb impunitat mentre s’assegurende mostrar al lector el rol i la mecànica que les forces armades juguen en aquestescenari de la guerra entre màfies. Dedueixo que quan la violència delconflicte escali, el zodíac es veurà obligat a intervenir. A veure si en Leorioapareix d’una vegada, que jo li tinc ganes a l’home.

I per concloure, hiatus altre cop. Semblava que Togashi esvolia marcar un bon episodi abans de marxar. Ho ha aconseguit. Un bon sabor deboca per deixar-nos amb ganes de més abans de marxar. Quan tornarà? Be ningu ho sap això, peròtenint en compte la tendència em veig optimista. Segurament el proper anytinguem un parell més d’aparicions del mangaka amb una mica de sort mésextenses de les que ha tingut aquest any. Jo pronostico que tornarà per primavera,ja sigui a principis o  a finals i que després pararà de nou per tornar a la tardor, havent descansatuna mica a l’estiu. No em sembla un mal ritme, avança lent, però avança. Amb unamica de sort veiem acabar aquesta saga i tot.

One Piece 326 – La mina dels presoners

L’oprimit s’alça

Oda vol donarlloc a una mena de reinici en aquesta saga. Vol aïllar-la completament del món,igual que Wano viu aïllada del que l’envolta. I per això, necessita redefinirals protagonistes per col·locar-los el més avall de tot. És en certa manera lahistoria de l’heroi caigut en desgracia que s’alça de les penúries per salvaral poble de l’opressor. O al menys per aquests camins sembla voler anar Oda. Idic reinici per que sembla proposar-se fer començar als herois de zero, col·locar-losen el més baix de la societat per veure’ls ascendir fins a la seva cúspide alfinal. Òbviament tot aquest aïllament que Oda planteja es veurà truncat amb laja confirmada aparició de la Big Mom i d’altres personatges que seguramentacabin per aparèixer, però per ara, els nostres protagonistes no són ningú.Només dos presos qualsevol. Tot i que qualsevol potser no sigui la paraula.

Més ridícul no ho podia fer no

L’episodi encetaamb una escena lleugerament allargada que be a mostrar-nos com els aliatssegueixen amb el seu pla tot i la caiguda del barret de pala. Coneixem als seustripulants, sabem que confien en que en Luffy se’n sortirà. Tot i ser interessanti necessària, l’escena indaga en excés en personatges que no ens interessen ique no deixen de fer una aparició anecdòtica i completament substituïble. Mésinteressant, tot i que també més intranscendent és la visió de les activitatsninja de la Nami, en el que sembla ser un entrenament que Oda li ha colat perfer pujar una mica a un dels membres més dèbils de la banda. Potser no la faràmés forta en el sentit pur de la paraula, però segurament la doti d’habilitatsd’allò més útils que puguin resultar la peça clau per resoldre més d’una situació.

La veritat és que veure'l cuinar resulta un plaer visual.

Però l’interessantde l’episodi i on Oda s’estén sense reserves és l’exposició de la societat depresos i el seu funcionament.  Oda ensensenya la misèria. Amb l’ús de d’hipèrbole ens mostra les inhumanes condicionsde treball dels presos forçats a deixar-se la pell en les tasques més dures possiblesper poder malviure un dia més. En un context real, t’interessa alimentar mínimamentals teus treballadors si vols que rendeixin, arriba a un punt que ni lesfuetades els faran aixecar del terra i contràriament als grans imperisesclavistes que obtenen mà d’obra de les seves conquestes, un país aïllacionistano disposa precisament d’un excés d’aquests. Però això és igual, Oda mai ha pretèsmostrar una situació realista, Oda sempre ha pretès copsar un sentiment. El queimporta aquí no és l’exagerat o no de la situació, és com el seu plantejament,exagerat o no, t’arriba. I aquí Oda aconsegueix transmetre amb habilitat la misèriad’un camp de treball.

L'escena més descriptiva de l'episodi

Però One Piece ésOne Piece, i la misèria mai be sense un contrapunt d’esperança o alegria, perque aquí, fins i tot en els paratges més desolats sempre s’alça una florradiant. Oda sempre ha estat un optimista, podríem dir que sovint acusa de serun dels seus majors defectes, però també esdevé part innegable de la seva essència.Aquí Luffy i Kid, en la seva competició aferrissada i plena de vitalitat, arranquenun somriure a aquelles animes en pena resignades a treballar fins a la mort, enels seus actes vius i energètics planten la labor de l’esperança, el germen dela revolució. Oda te un talent especial per a fer brollar sentiments complexosamb relativa facilitat. El sentiment d’esperança per un món nou partint des dela nul·litat d’un escenari emocional de pura resignació davant la crueltat delmón no és un sentiment fàcil d’expressar. És complex i te molts matisos. Odaaconsegueix aquí i en unes poques pagines donar-lo a entendre en una forma méspura, carent dels matisos d’una obra realista (un molt bon exemple seria lacarretera(veureressenya), obra que podríem dir dedica la seva completitud a copsar aquestsentiment, imprescindible), però amb una claredat sorprenent, sobretot teninten compta que hi ha dedicat 3 pagines.

Resulten entre intimidants, entranyables, ridiculs i molons

El com plantejaaquest sentiment  no deixa de ser anecdòtic,però es presenta com el millor de l’episodi. Amb un humor innocent peròinfalible Oda planta les bases del que vindrà. Sense deixar de posar referènciesinnocents com la presencia del bo d’en Cariboo (un personatge força odiat emsembla) o el record de l’home misteriós. L’important però és que ens plantejaun context, una societat presidiària en l’opressió més absoluta veu brillar lallum de l’esperança en un parell de presos que semblen burlar amb impunitat leslleis dels seus castigadors. Un exemple perillós, doncs fa que un es preguntisi no podria fer el mateix.

One Piece 325 – El buit

Interludi

Sangria, la hostia jaja. I a sobre no sembla mal feta

Aquest és un episodi dispers. I no en el mal sentit. La trama es fragmenta en diferents escenaris d’arreu per mostrar-nos petits detalls del que passa al món. Retalls inconclusos d’història que Oda havia deixat per aquí i per allà i que ara es disposa a solucionar. Per que ara? Doncs per que després d’assenyalar amb tant d’enfasi el fi de la primera part una setmana de descans no era suficient. Al cap i a la fi la narrativa d’una historia hauria de poder ser visible independentment de la influencia de les dates de publicació. Així doncs aquest episodi juga el paper d’interludi, de mitja part. Un descans per deixar de banda per un moment la trama present que acaba de concloure abans de que torni a reiniciar. Aquest episodi son les crispetes que et venen a mitja part d’una obra per relaxar-te i omplir-te de delit abans que aparegui la continuació. I com a bona llaminadura que és, compleix amb la seva intenció d’acontentar als fans.

Pobret, no li agrada a ningú

Als fans els agrada saber coses, sovint per sobre de viure una bona historia, encara que la bona historia sigui el que els hagi enganxat. Hi ha una ànsia incontrolable per saber-ho tot, quan més millor. Quan és precisament el misteri el que els ha atrapat. Un autor ha de saber jugar amb el que dona i el que amaga. Per que si no trobes un equilibri entre acontentar al públic i mantenir-lo intrigat corres el perill d’acabar per perdre’l. En aquest sentit Oda sempre ho ha fet be. Es reserva els secrets fins a deixar-los anar de cop i sense avisar en desbandada, per que s’abraonin sobre tu amb intensitat sobtada. Però no és fins més tard que t’adones que tot i la llau incontrolable de secrets per descobrir, cada pedra aixecada  ha obert el camí de múltiples misteris al seu temps. I al final, tot i que el molt que has descobert, t’adones que ara encara hi ha més coses que no saps. Aquest sempre ha estat un dels punts més forts d’Oda i aquí exemplifica en certa manera aquesta virtut.

Li ha anat millor que a en Luffy a aquest

L’escena de la Perona i en Mihawk és pràcticament anecdòtica i fanservice a part només serveix com a excel·lent presentació narrativa del que vindrà després: la resurrecció d’en Moria. Al contrari que la seva servent fantasma, el pobre Shishibukai mai va gaudir de gaire popularitat ni dins ni fora de la sèrie. Un personatge que fins i tot en la seva pròpia saga es veia reduir a ser el tercer enemic més fort a enfrontar (després de l’Ors i en Kuma). Ara sembla que després de caure dues vegades, aconsegueix tornar-se a aixecar per intentar reunir, altre cop, la seva dispersa tripulació. No obstant sembla haver oblidat que va ser un emperador el que el va fer caure la primera vegada. Al final l’escena serveix més per mostrar les habilitats d’en Teach que el retorn d’en Moria. Quan es descobreix amb un exemple pràctic que el temible barbanegara pot cedir les habilitats que usurpa als seus subordinats. La veritat, no se m’acut una millor manera de mostrar-ho que com ho ha fet. La narrativa és impecable. Emprar coma exemplificació  l’habilitat perduda de l’Absalont fent veure que el transcurs de l’acció gira en torn a la reivindicació del capità d’aquest és una línia narrativa d’una subtilesa desbordant que expressa aquestes dades de la forma més elegant possible. A banda d’això tenim l’habilitat de canviar de forma (concedida per una zoan mitològica, no per el pobre mr 2), que constitueix la lenta però constant narrativa de presentació dels que suposo seran els enemics finals de la sèrie (o un dels múltiples enemics finals).

Finalment l’episodi es disposa a encetar en aparença la segona part de la saga de Wano (i dic en aparença per que realment no és que passi gaire res). Oda ens presenta el conflicte amb l’espadatxí que va aconseguir malferir en Jack  presentant-lo definitivament com un futur aliat que la coalició anti-Kaido s’haurà de guanyar. Però qui se’n recorda d’això? En Jack era el subordinat més poderós conegut sota les ales de l’emperador drac (tot i que tècnicament no te ales). Però aquí se’ns presenta als que més que subordinats podríem considerar com a líders del seu poder. Oda presenta amb contundent intensitat als germans del ja imponent pirata mamut, dues figures (mans dreta i esquerra), que més que conselles semblen representar part de l’autoritat mateixa sobre el que aquest està investit. Forces de la naturalesa que aparenten ridiculitzar al poder del mamut i que prometen ocupar el lloc d’adversaris als que els monstres més forts de la coalició hauran d’enfrontar (crec que en Zoro li tocarà carregar-se a un d’aquests dos). Imponents, sens dubte. Veurem que ens depara el futur.

Imponents

Hunter X Hunter 389 – Maledicció

La maledicció és llegir-te

Fns i tot de lluny aristocratica com ella sola

Vaig comentar els errors d’excés de text en l’episodi anterior fins al punt de no comentar pràcticament res més en la ressenya passada. Aquest episodi esdevé encara pitjor. I no per que accentuí aquesta tendència, al contrari, en cert sentit es veu minvada, si no per que la perpetua. M’explico: en l’episodi passat em queixava de que tot i l’excés de diàleg, realment no passava res i que això no era dolent en si, si no que el dolent era que aquesta densitat no vingués amanida amb una escena més lleugera per compensar-ho. Es un concepte narratiu força basic que Togashi s’està passant pel forro. En aquest episodi, al contrari que l’anterior, si que passen coses. Però la tendència de sobresaturar amb diàleg les vinyetes sense donar cap respir es perpetua i això fa la sensació general de lectura encara més opressiva. Així doncs el major problema d’aquest episodi el trobem en certa manera en el passat, doncs no es tan el fet de que caigui en l’excés el que el torça si no el fet de que segueixi amb un excés nocivament demostrat.

A veure, no pots no simpatitzar amb aquesta actitud

La primera part del capítol consisteix en els gaudies dels prínceps discutint les seves especulacions sobre els moviments d’en Halkenburg. No és només estúpidament redundant si no que resulta totalment innecessari. És interessant per que Togashi mostra el funcionament lògic de l’equip del príncep, desenvolupa el seu joc de deduccions. Però en primer lloc no és interessant per que ja sabem com ha passat i les seves especulacions no aporten res. I en segon lloc ja sabem com actuen i aquest procediment no es res nou i per tant no te cap aportació narrativa o de desenvolupament de personatges (o sigui no aporta res en cap sentit). L’únic interessant és veure com Togashi fa semblar intel·ligents als seus personatges fent-los apropar-se a la veritat però sense que l’endevinin del tot. És clar que en el fons no te tan de mèrit, doncs amb la solució ja construïda mostrar a personatges que s’equivoquen però s’apropen en les seves especulacions no resulta especialment complicat.

Enserio?

Després el capítol passa per una lleu indagació en la princesa pecefull love (no tinc molt clar que vol fer Togashi amb ella, però és un personatge que ha passat de donar fàstic a ser peculiarment entranyable). Es bo que Togashi vagi donant petits retalls dels prínceps menys importants de tant en tant, si no quan els toqui executar el seu paper a ningú li importarà la seva aparició. Però on Togashi s’esplaia és amb la guàrdia de la segona princesa. Els “intocables”.

Els seus dissenys sempre tenen algo especial

És un concepte molt interessant però en el que Togashi s’esplaia en excés. La historia comença a anar-se-li molt per les branques, necessita acotar. Ho havia estat fent be fins ara amb les mosts dels prínceps, però ara mateix, en aquest punt, hi ha massa plantejament i masses poques accions. El concepte en si és interessant, la típica historia de la princesa benvolent que salva als marginats de la mort i el menyspreu per donar-los un significat a la vida i obtenir com qui no vol la cosa la seva fidelitat incondicional. Només que si ho barreges amb nen converteixes a aquesta fidelitat en un arma homicida molt molt perillosa. No obstant, si presentar als guàrdies del primer príncep ja era una mica innecessari (al menys fer-ho de cop, podien anar apareixent perfectament), això és passa de taca d’oli. Togashi es planteja la narrativa com un taulell d’escacs, primer necessita posar totes les peces al taulell i després desenvolupar la historia. Però tot i que dins el seu cap si que és bo que s’organitzi així, no ho ha d’explicitar necessariament. És més, en alguns casos explicitar-ho no és només innecessari si no que talla el ritme i empitjora la narrativa. Però per molt poc narratiu que resulti la presentació, el concepte és el més interessant del capítol, així que ens n’hem d’acontentar.

Resumint-ho en paraules senzilles cada un dels guàrdies de la reina te l’habilitat nen de, sota certes condicions, immolar-se per matar a un príncep. Així que al final, tot consisteix en esser capaç de complir aquestes condicions (jo aquí jugaria amb intentar complir-les amb la princesa morta que ha estat duplicada per la seva bestia, seria un joc interessant per exposar l’habilitat de manera gràfica en lloc d’haver-la d’explicar, sense la conseqüència de matar ningú, doncs al no ser la princesa real, no pot ser objectiu de l’habilitat).

Quina vella més genial tu

Finalment tornem al tercer príncep (em queixava l’altre dia de que no apareixia). Que ens dona un retall d’informació més sobre la seva habilitat de les monedes. Un retall absolutament insuficient per treure cap conclusió, però interessant, per que junt a la princeseta pacefull és el més similar a una acció que succeeix en tot l’episodi. Esperem que el següent sàpiga portar millor els termes de ritme. Per que és una desgracia que una historia tan ben filada s’estigui explicant tan malament.

Que llest que és aquest home