One Piece 907 – El tron buit

Sempre mola pegar a un Tenryubito

Llegir aquest episodi me l’ha posat molt dura. Els anteriors episodis eren una desfilada. Emocionant i plena de fanservice però amb una substancia lleu i diluïda entre un munt de pagines de presentació escènica. Era emocionant però senzill. Aquí…. Simplement explota tot. Salta pels aires. I part de l’efecte és la tranquil·litat induïda per la calma relaxada de les presentacions anteriors. Els artistes tenen molt clar que el contrast exalta les accions que s’hi representen. Una tempesta dantesca després d’una calma serena és sempre més colpidora. Oda ha jugat a això en certa manera i en certa maner a no. Per que en l’últim episodi ja havíem tingut una gran revelació. I aquesta gran revelació ens feia pensar que potser no n’hi haurien gaires més aviat. Al cap i a la fi la Reviere ja és aquí i el suc polític que potencialment te aquesta és prou revelació en si. Qui anava a pensar que amb tota la que hi ha muntada Oda afegiria especies a la recepta?

És magic com Oda expressa amb la composició

L’episodi comença a lo gran, presentant-nos una discussió oberta entre la Big Mom i en Kaidoh, ambdós enemistats amb en Luffy i amb set de venjança per acabar amb ell. Però més interessant que això que ja sabíem, son totes les coses que s’endevinen i desconeixíem. Per que en les seves amenaces vetllades s’endevina un passat en comú. Oda ens diu, ens ensenya, que aquests dos es coneixien d’abans, que la seva historia és potser anterior al seu estatus. La presencia d’ambdós emperadors és intimidant i només de sentir la seva discussió l’escena et fa posar els pels de punta. Però la cosa  no s’atura aquí. No els importava que els sentissin, així que l’armada ha interceptat les seves comunicacions. I les escoltes d’aquests ens donen nova Informacion. En Garp sembla formar part d’aquest passat en comú al menys en part. Però no sols en forma part si no que hi deu la seva fama. Així doncs, en Garp forma part d’una equació que endevino Oda acabarà per explicar en un flashback d’aquí potser un centenar o dos de capítols. Sigui com sigui tot sembla abocar-se a una guerra de proporcions mai abans vista. Els dos emperadors enfrontats amb en Luffy i els seus aliats al mig, intentant derrotar a en Kaidoh junt amb els mink i els del país de Wano. L’armada aparentment observant els fets d’una batalla que no involucra a cap dels seus però que podria decidir fàcilment el curs de la historia. Sembla doncs que aquesta Reviere pugui ser la clau per decidir si l’armada participarà o no en aquest conflicte. Però per això, primer tenim el problema de la mateixa Reviere, on un exercit revolucionari podria tenir intencions de sabotejar-la mentre diferents països lluiten aferrissadament per defensar els seus interessos i fer-se sentir. Però això no és tot. Sembla ser que un nou pirata vol afegir-se a la formula. Qui sap quines sorpreses ens amaga el futur?

No s’oblida de la crueltat

Però l’episodi no es diu el tron buit per casualitat. I si amb aquest cúmul dantesc d’informació amb la que entreveure els esdeveniments del futur no en tinguéssim prou, oda ens deixa anar una bomba d’informació amb la que entreveure els esdeveniments del passat. El tron buit un tron per a governar-los a tots. Un tron que ningú ostenta per evitar al món la tirania d’un dèspota suprem (per que és millor tenia una família sencera de dèspotes suprems que es creuen deus caiguts del cel). Però aquest tron amaga alguna cosa. I deixant de banda les molt gracioses bromes del germanastre d’en Sabo (és un recurs humorístic que l’Oda s’ha tret com si res de la màniga i que resulta contundentment graciós). Aquest tron sembla un objecte perillós, un pou d’anhel sense fons que amenaça amb empassar-se a tothom qui hi posi els ulls.

Ni de la satisfactoria justicia

I l’acció continua desenvolupant una de les trames més esperades de la Reviere. L’esclavitud, la posició del regne de les sirenes i la catalogació d’aquesta espècie com a peixos. Així és que el drac celestial més odiat de tots els temps per voler comprar una preciosa sirena amiga dels nostres protagonistes es disposa ara a capturar sense més a una altre sirena també amiga dels nostres protagonistes. Amb la diferencia que aquesta bellesa és la princesa d’un regne la captura de la qual podria tenir conseqüències politiques a escala mundial. Però res s’hi pot fer contra un drac celestial. A no ser que siguis un altre drac celestial. Amb el cp0 (o sigui Lucci i companyia) el rei Neptú només pot plorar i encendre les flames del seu odi davant el capritx d’un mucós (mai millor dit, amb el moc penjant) que no atén a més lògica que el seu capritx. La Reviere sembla acabada només de començar i el conflicte centenari que aquesta Reviere havia de resoldre només farà que accentuar-se fins a catalitzar en un conflicte que potser no podrà ser altre cosa que bèl·lic.

Per sort no tots els dracs celestials són iguals. I un salvador apareix per salvar a la princesa sirena i donar-nos un orgasme de satisfacció produït cada cop que algú pega a aquest home. I és que apareix un drac celestial, el mateix que la antiga reina va salvar de la mort amb amabilitat desinteressada i al qual el seu acte va semblar obrir els ulls. Un drac celestial bo sembla ser. I sembla que és cosa de família. Per que el seu cognom ens revela que aquest te segurament algun estret parentesc amb en Donflamingo i per tant amb el seu pare moralista que va renunciar al seu estatus per viure amb honor amb els seus ideals. Un aliat entre els dracs celestials sembla ser doncs la peça que faltava per posar en marxa per fi els engranatges de la Reviere. S’acosten els successos que canviaran el destí del món.

Que collons li passa a aquest als cabells?

Però això no és tot. Apareix en escena un tercer emperador. En Shanks, mentor  i figura a seguir del nostre protagonista, a qui va llegar el barret que un dial i va ser llegat pel mateix rei dels pirates. Qui va donar un braç per ell, posant la seva esperança en les noves generacions. Aquest pirata es mostra davant el gorosei, l’autoritat màxima del món. I més important que això aquests el tracten amb respecte. Així doncs, tot i ser l’enemic declarat del govern mundial, gaudeix del seu respecte. I s’adreça a ells amb una petició misteriosa. Serà la seva intenció ajudar al barret de palla demanant al govern que s’involucri en la batalla d’emperadors que s’acosta? O potser voldrà intervenir en la Reviere? Quines intencions amaga l’emperador més relaxat dels oceans?

Que apareixi aquest home sempre és motiu per trempar

One Piece 906 – La sagrada terra de Mary Geoise

Crosover

Aquest episodi continua amb el llegat de l’anterior esdevenint una presentació del que en aquesta petita (o gran) saga succeirà. Però mentre que l’anterior suposava l’expectació anterior a que les grans estrelles entrin a la catifa vermella aquesta  posa tota la carn a les brases i fa desfilar a les estrelles més esperades d’aquest festival. És una cosa similar a com quan a la peli d’Avengers veiem reunits els nostres herois preferits. Formaven part d’un mateix món, pe`ro estaven desvinculats, ara  per fi tenim els protagonistes de cada historia junts i això resulta una emoció per si sol. Aquí passa quelcom semblant, els secundaris principals d’algunes de les sagues més icòniques de One Piece s’ajunten aquí per interaccionar. Quan estrelles de móns diferents, que mai pensàvem que es poguessin arribar a ajuntar, protagonistes de la seva pròpia historia, s’ajunten per fer cara junts a una historia més gran el fan no pot evitar que se li pugin els colors. I aquest capítol explota això amb contundència.

Però tot i això Oda no s’oblida de qui són els dolents. I entre emocions contingudes aprofita per mostrar una mic amés d’aquests misèria humana que l’esclavitud representa. Amb una sola vinyeta Oda eleva l’opulència desproporcionada dels dracs celestials a quotes mai vistes fins ara. Per que per que caminar si pots fer servir centenars d’esclaus per que moguin el terra sota els teus peus i t’acostin fins al lloc desitjat? No només és un exercici de vagància màxima. És un exercici de malbaratament de recursos. Per que podries aconseguir el mateix resultat emprant quatre esclaus  per portar-te en una llitera. Però no. Millor fer-ne servir centenars, total, ells no son res i nosaltres en podem tenir tants com vulguem. L’actitud que Oda dona entendre amb aquesta imatge fastiguejaria al mateix diable. Aquest malbaratament absurd sense propòsit ni sentit. Tanta misèria humana per aconseguir res en realitat. És quelcom que Oda ja va traslluir amb mestratge durant la saga de Sabaody. Però que aquí ens refresca. Ens recorda. Per que els dracs celestials són els mateixos que van esclavitzar a les pròpies sirenes i tritons. Son aquells que promulguen l’esclavitud i es passegen per la terra creient-se’n els amos amb un dret diví que els seus avantpassats celestials els van llegar. Que ni pensen ni es plantegen, per que no ho necessiten per tenir tot el que voldrien. Aquesta és la dimensió del seu mal i aquí Oda ens ho recorda. Per que en aquesta saga, és possible que els ciments del seu poder comencin a trontollar.

He de dir que els recordatoris de qui és cada personatge m’han irritat una mica. N’hi han tants que es fa pesat. Però entenc que és quelcom editorialment necessari. Fa molt de temps de la majoria de les sagues a les que aquests personatges pertanyen. I en casos com els de Wapol, la historia del qual només es va veure a les mini histories de portada, és probable que molts desconeguessin la seva condició. Tot i així és un plaer desproporcionat veure’ls junts actuant d’amagat per parlar d’aquell pirata que els va canviar la vida.

Això li infón anims a qualsevol

Però l’episodi dona un gir inesperat quan apareix en Donflamingo. Antany drac celestial, expulsat del paradís de l’opulència pels ideals bondadosos d’un pare que s’adonava que tot allò no podia estar be. Però tot i que ja no ho sigui, segueix sabent-ne alguns dels seus secrets. I això és perillós. Molt perillós. Aquí Oda ens ho recorda amb grandiloqüència mentre aprofita el fet per convertir-lo en narrador d’un succés més gran. Una ombra misteriosa apareix sòrdida en un paisatge emboirat, plena de misteriós secretisme. Porta tan sols uns cartells a la mà. La recompensa del nostre protagonista, amb el seu somriure immortal i un barret de palla sal del cap. I llavors l’ombra obre una cambra gebrada i apareix al bell mig un enorme barret de palla. Un barret de palla que dona a entendre una connexió. Existeix un secret. Alguna cosa connecta al barret de palla i els seus successors amb la historia antiga dels dracs celestials. Segurament la clau sigui la D. Aquells qui la porten en el seu cognom estan destinats a grans coses, doncs son successors d’aquells qui van perdre la guerra contra els dracs celestials que governen el món. I el barret de palla hi te alguna cosa  a veure.

Molt misteriós….

One Piece 905 – Un món bell

D’orfe a rei només hi ha un Sterry

Aquest és un episodi de pompositat. Un episodi que es vanagloria en detalls de poca o nul·la transcendència per oferir-nos un espectacle. L’espectacle no és en aquest cas un espectacle visual, si no n espectacle més similar a la tensió que es viu en la catifa vermella quan les estrelles del cinema comencen a desfilar. Per que això és quest episodi. Una desfilada. Ignoraré els reis que Oda s’ha tret de la butxaca per representar a diferents topis nacionals en clau d’humor (dubto que tinguin una gran importància en la trama), per que ells només son els talonaris als que ningú fa cas abans que apareguin les estrelles. En aquest cas la pobre Shirahoshi.

És imponent com a mínim

Sembla ser que això de la fama no li senta molt be a la princesa. Està acostumada a viure en un ambient tancat on tothom la coneix i la tracta de forma propera i tanta atenció de desconeguts en un món tant fascinant com ho és el món exterior l’aclapara. L’aclapara i la meravella. És realment un plaer veure a la preciosa i gegantina princesa meravellant al públic curiós del seu voltant. Però no puc deixar de sentir que la seva aparició no aporta res. Només està allà per que Oda necessitava recordar-nos que va a la Reviere i que és importat. Tot plegat fa que la seva aparició perdi efecte i quedi reduïda a una simple exposició de fanservice.

Adorables

Molt més interessant em sembla no obstant l’aparició del germà adoptiu d’en Sabo. Que igual que li va prendre el lloc a ell, ara sembla haver pres el lloc de monarca d’aquell regne de mala mort on es va criar en Luffy, en Dragon i segurament en Garp. El pobre Sterry es fa ínfules de poder creient-se aparentment superior a tothom. Essent precisament l’individu pel que menys sang reial corre per les venes. La revelació de l’ascens al poder d’aquest germà perdut en el tems resulta sorprenent però inauditament coherent. Sembla mentida que Oda hagi aconseguit fer un gir de guió tan interessant. Tot i que segurament el tenia pensat des de que va crear al personatge. Doncs els trets de la seva personalitat encaixen massa be en la idea d’aquest ascens al poder. En qualsevol cas resulta un plaer tornar a veure a aquest personatge. I veure com s’esforça per denotar una classe i un poder que no te resulta sens dubte el més divertit del capítol.

Per que l’humor d’oblidar-se d’algu amb infules sempre funciona?

També és força interessant veure el conflicte que es porten els nous almiralls. Al toro verd encara no el coneixem i Oda juga la sempre efectiva jugada de mostrar-nos la seva silueta per fer créixer encara més la intriga al voltant del personatge. Aquesta també és una escena per recordar-nos les intencions del puma púrpura (no recordo el nom ara), però en aquest cas refermar el seu propòsit sí que resulta interessant, doncs no només ens ho recorda si no que ens anuncia que te intenció de moure fitxa durant la Reviere. I això amics meus, pot ser d’allò més interessant. Esperem a veure quin paper poden jugar ambdós almiralls. Suposo que durant aquesta saga se’ns descobrirà la cara del que falta.

L’aparició d’en Sabo és anecdòtica. Oda juga amb l’impacte de fer que aquest interactuï amb el seu antany germà adoptiu sense que aquest ho noti amb absolut. Però la seva aparició és limita a una sola vinyeta. No necessita més. Només amb això ja aixeca totes les calors del hype. Però no hi ha molt més a dir. Amb això Oda ens diu que els revolucionaris tenen gent infiltrada a la Reviere i que com l’almirall, potser tenen intencions de liar-la ben grossa. No tinc ni idea de quina en te pensada Oda per aquesta saga. Però depén de com s’ho monti pot desencadenar en l’esdeveniment més transcendent de la historia del manga. Serà difícils superar a la mort de l’Ace i tota la guerra que es va generar al voltant d’aquesta. Però tot és proposar-s’ho.

La plaça del Diamant

És difícil parlar d’un clàssic. És difícil per que s’ha escrit tant i s’ha dit tant sobre ell que… que puc dir jo que realment tingui rellevància? L’única opció sostenible em sembla és oblidar-te d’aquest punt i ressenyar-lo com si fos un llibre qualsevol, un llibre desconegut i preciós que el món encara no ha descobert. Però és fa difícil oblidar que és un clàssic, per que se’n respira l’aroma, una mena d’aroma a altres temps que fa que tot i el temps passat la validesa del seu missatge prevalgui reafirmant així la seva excel·lència. Suposo que un clàssic és aquell que és tan bo que no envelleix amb el pas del temps. Però potser tot això només són disbarats.

Que dir doncs de l’obra més recordada de Mercè Rodoreda, potser l’autora més significativa de la literatura catalana, que es compta en la cúpula dels autors més reconeguts de la nostre literatura? M’agradaria dir que com moltes obres l’excés de fama les porta a una sobrevaloració que les carrega inevitablement de decepcions. No és el cas. Però com que és la meva ressenya, parlaré una mica de mi.  La plaça del diamant resulta ser una obra que no em perdonava no haver llegit abans especialment per un motiu en concret. I aquest motiu és la plaça del diamant, no el llibre, si no la plaça. La plaça en qüestió resulta ser la meva plaça preferida de Barcelona. Suposo que per que tampoc soc molt aficionat a explorar les places de la ciutat comptal. El motiu d’aquesta preferència resideix en l’estàtua que l’engalana, en motiu de la pel·lícula i per tant de la mateixa historia que al llibre es narra. A la plaça també hi han refugis antiaeris amb visita guiada, amb estremidors testimonis reals dels fets gravats en la paret, a més d’alguns fragments del llibre que resultaran poc significatius si no l’has llegit abans. Però el que a mi em fascina és l’estàtua. I em fascina perquè trobo en ella una potencia expressiva a vegades aclaparadora, viu tan carregada de metàfores visuals en la seva composició que em fascina les múltiples lectures que un li pot donar. És una estàtua que em fa divagar i em porta a reflexionar sobre les la polifacètica mirada a l’art que pot ser mil coses en mil moments. Em posaria a desgranar la descripció d’aquesta estàtua, però m’ocuparia prou pagines per dedicar-li una entrada a part, a més prefereixo que la visiteu per vosaltres mateixos.

L’edició que jo vaig llegir incloïa un postfaci que també vaig llegir. Mai m’han cridat massa l’atenció aquesta mena de comentaris, però vaig pensar que no podia criticar-los sense haver-ne llegit cap. I el resultat ha estat decebedor. Tot i que sí vaig trobar molt interessants les cartes que s’avien intercanviat amb l’autora durant la creació del llibre i els punts de vista i reflexions que també s’hi adjuntaven (això em va valdre molt la pena). L’anàlisi del llibre em va sembla una porqueria. No és que sigues erroni , de fet estava d’acord en la gran majoria i només en desacord en algunes conclusions que no deixaven de ser un punt de vista. El problema el veia en el que ressaltava i com ho ressaltava i per conseqüència el que ignorava i com ho ignorava. Sentia que la lectura critica d’aquesta opinió ressaltava detalls que no tenien una importància tan notòria com d’altres que s’ignoraven per complet. Em va faltar que es parlés del masclisme evident de la societat d’aquella època i per tant del feminisme com a mínim per contraposició que la figura femenina de la protagonista sobrevivint en aquell món desolat representa. Però potser soc jo que hi vull evocar una perspectiva massa moderna o massa meva. Potser soc jo  i l’obra tenia grans coses a oferir que jo no he sabut apreciar.

Mercè Rodoreda

Parlaré doncs de masclisme. Com no costarà gaire deduir jo soc un home. I com a tal no he sigut víctima de la discriminació de gènere, no al menys des de baix. I sol resultar més difícil adonar-te de la gravetat de l’assumpte des de dalt. Així doncs jo no he estat menyspreat ni maltractat pel meu sexe, no he patit els abusos del masclisme, fins i tot segurament n’he format part amb inevitable inconsciència. Soc un home i això em condiciona. He rebut certa educació inconscient, d’educadors també inconscients. Però no està en les nostres mans si no adonar-nos del que passa al nostre voltant. El canvi només està en nosaltres.  En definitiva, al no esser una dona, no he viscut el que significa esser discriminat per esser una dona. I tot i que puc simpatitzar i comprendre en cert grau la profunditat d’aquest mal tracte no l’he viscut amb la seva profunditat. On vull arribar és que tot i aquests elements condicionants el que he vist en aquest llibre m’ha fet sentir molt malament, no com a home o com a dona, si no com a persona. M’ha fastiguejat per que m’he identificat amb una protagonista que com jo, és una persona. I el fet que tractin així a una persona em sembla força inhumà. Se que això és una senyal positiva de que els temps han canviat, que les coses no son tan dolentes com abans, que al menys ens adonem d’una discriminació de la que llavors ni tan sols érem conscients. Però tot això no te importància mentre llegeixes aquestes pagines, per que llavors és real, llavors és a tu a qui t’estan fotent una pallissa per haver-te comprat un vestit amb els teus diners sense el seu consentiment. Que una persona tracti a un altre persona així, sigui pel motiu que sigui és denigrant (per cert denigrant és una paraula racista, ja que vol dir literalment convertir-se en negre i que convertir-se en negre sigui denigrant és denigrant. Paradoxes del llenguatge). El llibre parla d’una dona oprimida sense saber-ho en un món que l’oprimeix sense saber-ho afligida per causes majors que ni entén ni pot controlar. Al final però el llibre capitula amb un raig d’esperança tot i que no sense advertir que el canvi no és senzill. La protagonista aconsegueix viure en un escenari on és respectada i estimada com a individu i engendra una descendència que tot i que veure’s arrossegada encara per moltes desigualtats s’encamina clarament un pas més a prop de la igualtat. S’endevina en la filla de la protagonista una dona forta i independent que tot i acabar també casada amb un home que la societat jutgi com a moralment superior viu clarament un pas més a prop de l’empoderament necessari per poder emprar algun dia la paraula igualtat.

Però sens dubte el millor del llibre, o el que a mi millor m’ha semblat és la seva narrativa. Aquesta novel·la te una forma màgica de narrar que no havia vist mai abans i que dubto que torni a veure mai tan ben implementada. L’autora empra la unió entre un narrador impersonal que narra amb fredor externa tot el que succeeix a la protagonista amb pinzellades d’una visió personal i poètica que s’endinsa en metàfores a vegades descabellades per transmetre sentiments on les descripcions no arriben. La màgia viu en que la nostre protagonista narra els successos en primera persona, però a l’hora ho fa com si ella no hi fos present, com si la quotidianitat l’allunyés de la realitat i posés una pantalla que els separa i els aïlla i  a l’hora. Per altre banda s’apropa a si mateixa (que no als fets) amb una sensibilitat feridora emprant poètiques metàfores que arriben a l’anima. La gracia d’aquesta narrativa és que al ser tan apersonal, no et narra res, no et diu que sent la gent ni t’explica per que fa el que fa, només et guia per una quotidianitat apàtica que viu lluny de la tragèdia que realment es viu, i tot i això, tot i ser fred i no explicar-te res, d’alguna manera aconsegueix expressar-t’ho tot. En aquesta contraposició viu el mestratge, com Rodoreda aconsegueix explicar-ho tot sense explicar-te res, fer-te saber com es senten els personatges, com d’intensament pateixen, sense parlar-te mai dels seus sentiments, sens posar-te mai dins els seus caps. Només llegeixes com pinten, parlen, cuinen, però tot i així t’hi endinses, els coneixes ben endins. Molt més endins potser del que aconsegueixen la majoria d’obres que t’ho expliquen bellament. Rodoreda aconsegueix sense explicar-te res, que ho entenguis tot. I si això no és una genialitat ja em diràs que ho és. Aquest fet, el que una narrativa tan juxtaposada al missatge pugui explicar-lo amb més intensitat del que podria fer-ho qualsevol altre és el que més em fa posar els pels de punta en aquesta novel·la. I sense cap mena de dubte el que més me n’ha agradat.

Un dels elements que més gracia em van fer durant la lectura del llibre és com la protagonista no percep en absolut l’existència de la guerra. És quelcom que està allà, ho intueixes, ho dedueixes. Però ella mai en parla, mai t’ho explica. Els seus problemes del seu dia a dia no tenen res a veure amb la guerra, no fins que aquesta li arranca el marit de les mans. Però el conflicte deu estar en el seu zenit que la novel·la encara no ha esmentat la paraula guerra. Per que per a la Natalia (em nego a anomenar-la amb un nom imposat pel capritx d’un home que l’empara per apoderar-se’n), la guerra no existeix. Per a ella la guerra és una cosa que fan els homes i amb el que ella no te res a veure, una mena de metàfora afilada sobre la futilitat de la violència. Per a la Natalia no existeix la guerra, existeix la fam, i la mort i la desesperació. Però que és la guerra? Ella no sap que son franquistes o republicans, no entén de república com tampoc entén de feixisme. Ella només te una casa, un marit, uns nens, una vida. No te més, no vol més, tampoc sap que pugui haver-hi més. És un exemple descarnadament innocent de la realitat d’aquells temps. On milers de dones es quedaven a casa perplexes sense saber que estava passant mentre que uns homes també ingenus marxaven a combatre en el seu nom i el de la llibertat, tot i que ni elles ni la llibertat sabien exactament per que es combatia ni quin sentit tenia tot allò. Suposo que sense saber-ho, tenien raó. Cap sentit. Aquesta futilitat em sembla tan ben expressada, altre cop precisament sense dir-ne res. Que no puc si no aplaudir amb llàgrimes (metafòriques i no) als ulls.

Hi ha moltes coses més de les que parlar. Les novel·les clàssiques tendeixen a ser lentes i pesades, amb una acció pausada on no passa res fins al final. Un recurs que serveix per explotar al màxim l’expressivitat d’aquest i realçar-ne la intensitat. I tot i que aquest llibre no n’és l’excepció, a l’hora no paren de passar coses allunyant-se de la pesadesa característica que altres títols similars sí podrien tenir. Mai he estat un especial amant dels clàssics, tot i que sempre m’han agradat quan un m’ha caigut a les mans. Tot i això, pocs he llegit com aquest. No dubto en dir que és un dels millors llibres que he llegit. Envejo la seva narrativa. M’impulsa a desitjar esser capaç de crear art així amb les paraules. Em fa sentir petit. Però m’alegra que existeixin al món obres tan elevades, obres tan inassolibles. Per que algú un dia les va assolit. Per que no podria tornar a passar? Podria desgranar la trama, però crec que no és el més important d’aquesta novel·la. Podria analitzar, realçar i admirar les figures i símbols que s’hi presenten, o analitzar la cruesa històrica que narra amb mirada fidedigne els temps del passat. Però no en soc un expert i n’hi ha masses com per parar-s’hi. Així doncs, aquí amb quedo, abans d’abarcar més del que pugui sostindré, si és que no ho he fet ja. Podria dedicar-li milers de paraules més. Però per això ja teniu el llibre. Llegiu-lo.

Suposo que no cal dir-ho. Però considero a la novel·la un indubtable imprescindible. Per masses raons com per enumerar-les. No obstant potser no el recomano a tothom, tot i creure que tothom l’hagués de llegir (al menys tot català, és bo conèixer la nostre historia. És bo fer-ho des d’una perspectiva tan intima). Potser per aquells que arruguin el front davant la paraula clàssic aquest no és el millor llibre. Per que com el gaudiràs si ja el comences pensant que no t’agradarà? Si no aconsegueixes veure el que la fa preciosa, no serà preciosa en absolut. És el màgic de la mirada, que està en els ulls de  cada un. A qui el recomano doncs? A tots els que els apassioni llegir i per algun motiu no l’hagin llegit encara. A tots els que els hagin captivat les meves paraules. A tots els que estiguin disposats a començar aquest llibre sense una ganyota a la cara. Si l’abraces, la plaça del diamant no et decebrà.

One Piece 904 – Els comandants de l’exèrcit revolucionari fan la seva aparició

Molt be nois, ara enumerarem a una llista de nous personatges sí?

Parlaré clar. Aquest capítol m’ha avorrit. Era necessari i ara era el moment de fer-ho, però crec que ha estat mal presentat. L’únic objectiu del capítol és presentar-nos a aquests quatre comandants de l’exèrcit revolucionari per que la organització cobri magnitud abans de participar per primer cop de manera transcendent en events de la sèrie. I la presentació funciona, però no funciona be. Diguem que aquest és un capítol efectista. Te un objectiu que és presentar-los i el compleix. Però es limita a quedar-se aquí.

És encantador

El més interessant del capítol em sembla potser el fet de que es doni a entendre que l’exèrcit revolucionari va sortir indemne de l’atac d’en Barba negre. Però de fet això és potser el que pitjor portat està. Per que si no hi ha conseqüències aparents, quin sentit te l’episodi mes enllà del d’un cliffhanger episòdic? Han canviat la base per una de més estrambòticament carismàtica ai au. Per fer això, no facis res. Oda ho soluciona amb una insuficiència apoteòsica que em fa pensar que mai va tenir res planejat per a aquell event. Potser més endavant es sorprengui amb algun flashback o alguna informació casual més detallada. Però per ara, com a presentació, és desastrosa. Jo hagués posat a un greument ferit Sabo (tot i que potser ell no hi era llavors?) que donés a entendre que la batalla havia estat dura i havia tingut conseqüències. Però no, resulta que simplement s’han mudat.

És… segurament quan publiqui aquesta ressneya ja tindrà una desena de versions pronografiques rulant per internet

El més interessant que destacaria d’aquest capítol és una idea que no se del tot si és una conya amb un missatge casual o deliberat. I és el fet de que els transvestits formin part de l’exèrcit revolucionari. Quan només hi havia l’Ivankov era una simple conya, un acudit exagerat que en certa manera assenyalava més al col·lectiu que no pas reivindicar-lo. Però ara les coses canvien. Per que tenim a un simpàtic gegant transvestit que és un dels comandants de l’exèrcit revolucionari. Ja no és l’Ivakov i la seva horda de seguidors. A més tenim l’exèrcit revolucionari ubicat a la terra dels transvestits. I ara la idea és indubtable. Involuntari o no la obra associa el concepte de la identitat de gènere amb el concepte de lluita pels drets i les llibertats. I això és… sorprenentment progressista. No és que em sorprengui que Oda faci crida de causes socials en la seva obra, això és el pa de cada dia. Però el que em sorprèn és que sigui tan poc conservador en la seva temàtica. Oda és un cavaller. És un cavaller en el mal sentit, te un cert pudor  a l’hora de tractar segons quines coses. Sempre he dit que el paper de les dones a la obra és un dels seus majors punts dèbils, tot i que ho intenti. Però aquí… és respira alguna cosa diferent. Per que al final, darrere de tota questa comèdia que riu amb els extravagants transvestits que no tenen por de viure lliurement la seva sexualitat hi ha un missatge de llibertat. I això és sens dubte encoratjador.

Aquest mink (suposo) em cau molt simpàtic

I pel que fa als quatre comandants en si… Be els dissenys són genials. Un gegant transvestit adorablement simpàtic. Una incendiaria de masses que no costa gaire entendre com fa pujar la temperatura. Un dement científic steampunk i un tio serio callat i sinistre amb aspecte inquisitiu i molon. Son quatre dissenys brillants que es complementen magistralment. Oda ens demostra altre cop el seu talent a l’hora de crear personatges. Però tot i que els personatges són genials, estan mal presentats.

Ultimament Oda està fent molts dissennys amb aquest rotllo més molón. Li senta be.

Estan mal presentats per que és una historia insubstancial que està deslligada de tot i que te com a únic objectiu mostrar-nos a aquests homes. I això els converteix en una llista. I sincerament, no s’ho mereixen. Mereixen alguna cosa més. Però això és el que tenen. Espero que Oda sàpiga remeiar en episodis futurs el desastre que ha fet aquí (tot i que no és un desastre que afecti a la historia més enllà d’aquest episodi, un simple problema de mala execució). Segur que sabrem coses molt interessants d’aquests homes més endavant. Però per ara aquesta presentació encalçada no pot evitar deixar-me amb un mal sabor de boca.