En el Triangulo de la Verdad

Tinc una petita historia personal amb aquesta novel·la de Sònia Sànchez Farell. Cosa que curiosament és prou freqüent en les novel·les que aquí ressenyo. És una novel·la que vaig trobar entre les parades de sant Jordi de l’any passat (2017) i la sinopsis de la qual em va cridar poderosament l’atenció. Jo estava passejant tranquil·lament entre les parades de la vila de Palafrugell i veient l’obra en varies d’aquestes vaig pensar que seria una novetat i que no costaria massa trobar-la més tard quan passegés per Barcelona, on havia quedat precisament per a això. Així doncs vaig deixar escapar la oportunitat de fer-me amb el llibre i vaig anar cap a la ciutat comptal amb el propòsit de trobar-me amb la novel·la allà. Però per molt que vaig buscar,  anant fins i tot a llibreries dies més tard per veure si la podien localitzar, va ser impossible trobar-la. I així em vaig quedar jo, amb la sensació d’haver perdut la oportunitat d’adquirir-la en el seu moment, com si no hagués estat més que un somni o un miratge literari, un fantasma potser. Una sensació que ja m’ha assetjat varies vegades amb varies novel·les  (molt notòriament amb aquesta).  I com sabreu els que hagin llegit aquella ressenya, aquesta sensació es sol traduir en un màgic retrobament un temps després. I no cal gaire astúcia per endevinar que aquest és el cas, si no, difícilment n’estaria escrivint la ressenya.

Efectivament un any després (20018), vaig tornar a passar altre cop per les parades de Sant Jordi de la vila de Palafrugell i allà estava la novel·la, com si no hagués passat un sol dia. De seguida vaig pensar que potser el problema vivia en que l’autora era de la zona i per això m’havia estat difícil torbar-la fora de l’Empordà. Però la dona resulta ser de Sabadell. Varies preguntes i indagacions van resoldre finalment el misteri. La dona te amics a la vila, entre ells varis propietaris de parades de Sant Jordi. Així doncs, com no podia ser d’altre manera, il·lusionat pel màgic retrobament, em vaig fer amb la novel·la.

Que tenia l’obra que em cridés tant l’atenció? Parlava d’un intent de suïcidi frustrat  aparentment per un encontre relacionat amb el sexe , el luxe, la sensualitat i dues dones. La premissa prometia narrar a través de la sexualitat una historia on l’erotisme demostrés ser una profunda eina narrativa per a explorar la humanitat i el seu existencialisme més basic amb un intent de suïcidi com a punt de partida. La contraportada llençava promeses d’una historia on el sexe i la passió fossin l’eina per a sanar una anima turmentada fins a tal punt de voler acabar amb la seva existencia. Per desgracia la novel·la pren camins molt diferents als que jo vaig elucubrar.

El problema principal de l’obra és que significativament més del 90% d’aquesta és esborrable fins al punt de que no alteraria en absolut la trama de no existir. La historia es desenvolupa en les 5 primeres pagines i les 5 darreres mentre que la resta és una mena de desenvolupament de personatge (en singular). I podria estar be, però el personatge en qüestió és un personatge buit. No per ser un mal personatge, si no deliberadament buit. L’autora volia fer que el personatge fos buit, mancant d’emocions en absolut, passejant per una vida de luxe i passió sense cap sentiment en absolut. I ho fa molt be, està perfectament exposat. Durant més de dues-centes pagines. Dues-centes pagines d’un personatge buit vivint la seva vida buida, on no passa res d’interessant ni transcendent per que el personatge viu paral·lelament a la vida, passant per ella sense viure-la realment. I com dic és un desenvolupament molt bo del concepte que vol exemplificar, de la buidor emocional. Especialment a través del conflicte sexual que viu aquesta. Però son dues-centes pagines d’irrellevància i arriben a fer-se una mica pesades.

És difícil llegir el llibre, per que mai passa res. No passa res per que aquest és el propòsit de l’autora. Per que es un personatge buit que defuig la vida mateixa, al que tot al seu voltant li rellisca i que per tant no li passa res. Passen coses, i passen a causa d’ella, però no li passen a ella. Per que ella no les sent. És incapaç d’enamorar-se, sent afecte, però res més. Ni dolor ni alegria. Plaer, afecte, disgust, però no dolor o èxtasi, mai. La seva vida es resumeix en un perfecte equilibri de neutralitat. L’objectiu d’això és demostrar que l’absència de dolor no és un ideal, que la bellesa de la vida està en viure, no en passar per la vida. I ho aconsegueix. Però buf, és molt pesat. És pesat i a més, repel·lent. Per que és una dona que ho te tot, una família genial que l’estima molt i és multimilionària. Una intel·ligència i bellesa sense parangó, una carrer professional brillant per a la que no te cap dificultat. Tot és tan avorridament perfecte i autosuficient. Sembla que es burli del lector amb la seva avorrida bellesa i el seu avorrit luxe. Per que sí, la obra torna al luxe quelcom bastant soporífer i avorrit. Els moments d’emoció i tensió sexual de l’obra no venen precisament donats pel luxe si no en paral·lel a aquest. Crec que l’autora volia mostrar encerta manera un erotisme en el luxe però acaba mostrant més aviat el contrari.

No puc dir que la novel·la sigui dolenta. Per que es marca un propòsit i l’aconsegueix, però em dona la sensació que s’insisteix massa en allargar l’exposició de la vacuïtat i massa poc en exposar la resta de l’obra. Com he dit la historia general, passades les cinc primeres pagines de misteriosa introducció, no avança fins al final i quan es resol ho fa amb un recurs que prové d’aquestes pagines inicials fent que tota la resta del llibre no afecti en absolut en la resolució més enllà d’ensenyar-nos la vacuïtat del personatge. I aquesta és necessària per exposar-nos la reflexió moral que la novel·la suposa però no per al desenvolupament pel que fa a la trama. Així que inevitablement un sent que la historia coixeja, que està desbalançada i potser aquest és el major problema de l’obra.

Personalment el que menys me n’ha agradat és el fet que tot el que llegia ho sentia fals. Tota la riquesa i pompositat era falsa, precisament per que la protagonitzava una persona buida a la que aquesta riquesa ni tan sols la satisfeia de debò més enllà de ser una simple facilitat. Però el personatge és tan perfecte en tots els sentits que es irritant i avorrit. No és algú que m’agradaria conèixer.

No obstant la obra no és dolenta, és pesada. Però molts grans clàssics ho son. I tot i que sí crec que està desbalancejat, com he dit aquesta pesadesa te un motiu funcional que obté els seus resultats. L’únic problema és que amb molt menys (arribat al primer terç de la novel·la la vacuïtat ja estava perfectament clara) hagués aconseguit el mateix resultat.

En definitiva no és una obra que recomanaria. Tracta els conflictes entre el be, el mal i la felicitat des d’un punt de vista de la cristiandat fent servir l’erotisme com a motor de la seva narrativa. És interessant, però s’estén amb excés. Però tot i així m’ha agradat llegir-la. És interessant obrir-se a nous autors de les nostres terres que ens son normalment desconeguts.

One Piece 937 – Gykumaru del pont Ogachi

Zoro sexsimbol

Un episodi que ha deixat contents als fans. I és que no és d’estranyar. Veure en Zoro en acció sempre mola. I més si el posen en problemes (encara que sigui fent trampes). Veient les reaccions a l’episodi, m’he adonat que el fandom en general te una relació molt homoeròtica amb l’espadatxí. Només de veure’l es posen erts i obliden tota la resta. Tot plegat forma part d’aquesta seriositat que envolta el personatge i el fa distanciar-se de l’humor en el que es mou la sèrie. Per que en Zoro dona peu a fer humor, però no es fa partícip d’aquest. No participa (no en gran mesura), en les ximpleries dels navegants i forma junt amb la Robin una ancora en que agafar-se a la seriositat subjacent a l’humor. Però a vegades cal recordar que tractar quelcom des de l’humor no equival necessariament a no prendre-ho amb seriositat. L’humor sustenta One Piece i és gracies a ell que es manté fresc després de tant de temps. A vegades se’l ninguneja quan aquest s’obre camí fent-se partícip en grans moments de tensió. Però no cal oblidar que de no obrar així, probablement la sèrie no hagués arribat fins on és avui.

Enceta l’episodi establint una connexió inesperada entre la Big Mom i en Queen. Mentre ella proclama als quatre vents el seu desig fervorós de menjar cert àpat, en Queen presumeix de posseir-lo tot per ell a l’altre costat de l’illa. És evident que aquest petit detall desencadenarà d’una o altre manera un gran conflicte. Però em semblaria una mica decebedor que fos el recurs que empraria Oda per salvar a en Luffy de la seva condemna. Com a molt m’agradaria que fos el detall que li permetés fugir ben lluny, quan ja havia aconseguit escapar per si mateix.

La resta de l’episodi transcorre en un continuat conflicte entre en Zoro i un parell d’adversaris que li surten al davant (per que si no seria incapaç de torbar-los). La veritat és que m’ha sorprès bastant com ha girat els esdeveniments el bo de l’Oda en un moment. D’entrada en Zoro s’enfrontava a un paio que semblava dir molt per la boca però actuar més en una defensiva oportunista. La típica tàctica de provocar a l’oponent per poder atacar-lo quan baixi la guàrdia.  Brut, ruïnós, però eficaç. Una tàctica més per afrontar la batalla. Però quan l’escena comença a desviar-se cap a una temptadora revelació sobre les espases negres un segon adversari apareix per tallar la declaració i potenciar la incògnita. Però no be sol.

Era evident que la cortesana no havia mort amb tanta facilitat. No només per que Oda no mata a ningú. Si no per que la narrativa havia donat un pes brutal al personatge com per aparèixer simplement per morir poc després, sense fer res mes transcendent que el fet de defallir. La presentació era excessiva pel poc paper jugat i era evident que el personatge encara tenia molt paper a interpretar. Que se la trobi en Zoro em sembla força encertat, per que es en certa manera el més desvinculat de tot i permet donar al personatge un ambient aïllat en el que seguir desenvolupant-se. Les circumstancies en que ho fa, esdevenen encara més propicies. En un moment ens demostra que no és només una mala puta sense escrúpols. És algú disposat a sacrificar-se per aquells a qui aprecia (t’imagines que hi hagués un rollete entre aquesta i l’espadatxí?).

En qualsevol cas en Zoro es veu embolicat en un conflicte a dos bandes on dos oponents: un sanguinari assassí sense escrúpols i un guerrer oportunista de flexible moral es coordinen per posar-li les coses complicades. Però en Zoro és en Zoro i tot i les trampes rastreres dels dos adversaris no pot si no somriure davant el repte. I quan cau la primera sang, l’espadatxí s’encén davant la perspectiva d’un bon encontre. I quan s’encén, és imparable.

One Piece 936 – El gran torneig infernal de sumo

Espases llegendaries

La primera part del capítol es dedica amb força parafernàlia a respondre la pregunta que l’anterior va deixar a l’aire. Quina oportunitat donarà en Queen a en Luffy d’escapar? És evident que el general pagarà car haver ideat aquest joc. D’entrada sembla impossible que el joc li pugui fallar, és una trampa mortal. Però en Luffy és expert en sortir de situacions impossibles. Si existeix una mínima possibilitat la seva sort l’hi portarà i la seva voluntat serà capaç de travessar-la. És evident que en Luffy escaparà en breus, ara només ens queda gaudir del com.

Com ja vaig dir a la ressenya anterior en Queen és pur espectacle, es passeja amb seguretat entre els seus seguidors pensant sempre en com excitar els seus sentits. I això juga en contra seva. Per que en lloc de pensar la millor manera de fer les coses, pensa en la més espectacular. I en aquest cas, sembla que això podria donar una oportunitat a en Luffy de sortir indemne del seu joc. No obstant Oda s’hi allarga pel meu gust, esplaiant-se en detalls que pretenen magnificar l’emoció i que només fan que entorpir-la. L’explicació sistemàtica del funcionament de la trampa que caurà sobre en Luffy de fugir és innecessària i s’elonga en excés. Crec que Oda hauria d’haver optat per un recurs més gràfic per mostrar-ho i passar directament al’acció. En qualsevol cas el barret de palla esta entre l’espasa i la paret, cosa que insinua que potser alguna paret caigui.

La següent escena ens retorna als banys de l’anterior ressenya per perpetuar el vergonyós masclisme involuntari que Oda deixa caure en la cosificació de les seves protagonistes. Tot i que en aquest cas l’escena esta més justificada no deixa de recordar a la pèssima premissa humorística de l’episodi anterior i arrossegar-ne el seu sabor amarg. En qualsevol cas en Hawkins i companyia entren als banys a la cerca dels fugitius en una redada del tot lògica i competent. El pirata endeví no sembla sentir cap iterés en les virtuts femenines que ennuvolen la vista de homes menys centrats que ell. El cas es que posa a les noies en problemes i tot i les tàctiques de distracció de la Nami (que empri el seu cos seductor com una arma em sembla millor que no pas que el regali a les vistes de desconeguts que l’assetgen per veure-la) la situació sembla cobrar matisos d’emergencia. I allà és quan en Sanji apareix per salvar el dia. Només que ja havia estat allà tota l’estona. La fantasia onírica d’en Sanji amb la invisibilitat era divertida com a somni hipotètic i inassolible. Una frustració pervertida que esdevenia la cúspide del contrast entre perversió i cavallerositat. Un gran recurs còmic. Però al esdevenir real les coses canvien, la cavallerositat deixa de ser un contrast per ser una mascara en cert sentit, doncs la perversió evidentment impera. Era el somni de la seva vida sí, però no deixa de fer-se estrany veure’l complert. Crec que Oda ha trencat una barrera aquí, per que el divertit era que no ho podria fer mai i ara simplement… és una fantasia més.

Finalment la camara vira a l’escena que més ha cridat l’atenció dels aficionats. Un Zoro emocionat al que per fi sembla haver-li arribat el moment de fer alguna cosa. I és important, per que sent l’espadatxí al país dels espadatxins la cosa seria esperar que aquest fos el seu moment. Però Oda l’ha retingut fins ara, conscient de les ganes que tenia l’espectador de veure’l en acció. I ho ha fet per poder desfermar-lo sense reserves arribat el moment. I el moment sembla haver arribat. L’excusa poc importa, en Zoro s’enfrontarà amb el que podria ser un rival digne de veure (com podria no ser-lo). Estant basat en una figura històrica, quasi mitològica, el col·leccionista d’armes que li ha usurpar l’espasa cedida per Ryuma, potser el samurai més famós de tots els temps, te el potencial per esdevenir un rival emocionant. Dubto que Oda s’allargui molt en el combat, però no m’estranyaria veure al cap de molsa passar alguna petita dificultat. El potencial del trofeu que pugui trobar desprès de vèncer però, és el que ens posa les dents llargues. Que podrà armar a un petit exercit sembla evident, però l’emocionant son les armes llegendàries que es trobaran entre el seu arsenal. Potser aconseguirà en Zoro un altre espasa mítica per a la seva col·lecció. Potser fins i tot el desprestigiat Brook podria aconseguir una espasa digne de menció? Sens dubte les possibilitats son prometedores. I fins i tot, l’encontre podria guardar algun secret sobre el passat Wanesc d’en Zoro.

One Piece 935 – Queen

L’assetjament sexual no fa gracia

Podríem dividir aquest episodi en dues parts. La que parla d’en Luffy, la presó i en Queen (i encapçala el títol de l’episodi) i la que parla de la Nami, la Robin i companyia (i que encapçala el títol de la ressenya). Narrativament i a nivell de trama la primera te més importància, però m’agradaria parlar més de la segona. Així que  mencionaré en primer lloc el que m’agradaria comentar d’aquesta primera i abordaré després la segona.

La presó és un caos, En Kid ha escapat i cap carceller és prou tenaç com per sotmetre al salvatge Luffy i la seva bestialitat desfermada. Ni les manilles de kairouseki semblen poder-lo aturar. I en mig d’aquestes arriba en Queen, un dels dos tinents de l’emperador i encarregat de supervisar la presó. La seva aparició teatral no m’agrada. Entenc la intenció d’Oda i hi estic d’acord. En Queen és una reina de l’espectacle, una diva disposada a reclamar l’atenció per allà on passa. Però la manera en que ho ha fet… peca de ridícula i simplista. Simplement no em crec que el numeret de fira que ha muntat entretingui als sanguinaris carcellers. Com dic la idea era bona, però ha fallat en la seva execució.

Ja ho deia en l’episodi anterior i ara Oda hi reitera, el petit vellet de la presó era antany un poderós cap de la màfia que movia els fils de tot un país. I que podria tornar-ho a fer. És evident (diria fins i tot que excessivament obvi) que  en Luffy el salvarà i aquest li aconseguirà un exercit (hauria d’haver deixat la idea més a l’aire). Però de totes maneres serà interessant veure com ho fa.  També interessant és la declaració d’en Luffy que portar les manilles era una mena d’entrenament. Per que és el classic entrenament per supressió típic del shonen més típic i aquí Oda se’n fa partícip i aconsegueix emocionar-nos. Però a l’hora se’n burla i ho fa a la seva manera. Per que on altres hi reiterarien episodis, ell hi dedica un comentari a peu de pagina que no necessita dir més (de vegades sap no ser reiteratiu). Però és amb “em faré més fort, encara que sigui una mica” que definitivament borda la parodia.

En tot cas en Luffy sembla haver triat el pitjor moment per fugir amb l’arribada d’en Queen. Amb les manilles i sense aliats  sembla no tenir sortida. Si no fos per que un ninja ha demostrat la seva utilitat apropiant-se de les manilles i l’ombra misteriosa de la cela obscura ha insinuat ser un antic aliat dels samurais. Podrien ambdós factors junts possibilitar la fugida del barret de palla? Ho veig factible. Espero que això no acabi amb la derrota d’en Queen (és massa aviat per carregar-se algú de tant amunt, amb prou feines ens l’han presentat). Però em creuria perfectament que amb una bona execució aconseguissin fugir per potes.

I parlem ara del que m’interessa. L’escena als banys de la Nami i companyia. Comença elegant, amb les noies prenent un bany mentre parlen de tàctiques i política. Continua graciosa quan se’ns revela que estan en un bany mixt i be, fa mitja gracia per que estan en boles i… (potser no tanta). I continua desagradable i incòmode quan Oda tira per reiterar en la broma de que uns babosos sortits es dediquin a assetjar-les i mirar-les per totes bandes mentre elles es converteixen en un objecte de pura i depravada observació com si fos el més normal del món que els homes nomes les sabessin veure com a cossos despullats. Entenc la broma, però no em fa gracia. Promou la normalització de que és normal que un home espií una dona als banys i això no pot estar be. I quan Oda hi fot tentacles ensabonant-les… Tenia en ment que li fessin un doujinshi porno ja d’entrada oi? Per que si no, no entenc com es pot ser tan innocent. Tot plegat és brut i desagradable i al menys a mi m’ha deixat un mal gust de boca. Per que jo m’he imaginat essent observat com ho eren elles en l’episodi i m’he sentit molt incòmode. I jo no soc una dona que te l’experiència d’haver viscut aquesta mena de situacions de clar assetjament. I el pitjor és que en fa broma.

Més endavant mostra una petita vinyeta on es veu el que hauria de ser la realitat d’uns banys unisex. Nens,  homes i dones (aparentment família) banyant-se en un ambient relaxat i distés on hi regna l’alegria i on el bany no esta sexualitzat. Però quan les nostres protagonistes entren en escena tot son mirades libidoses cap als seus cossos d’infart (i el pitjor és que la narrativa d’Oda promou el menyspreu cap a cossos no canònics com el de la ninja). L’únic bo que en trec de l’escena és l’orgull i l’a naturalitat amb el que les protagonistes mostren el seu cos. No és quelcom que Oda hagi fet voluntàriament, però s’agraeix treure’n algo de bo. Per que són dones orgulloses i poderoses, que no tenen cap problema amb mostrar-se com són ni es deixen intimidar per individus que sens dubte les cossifiquen. Però això no treu és clar que l’escena et vengui l’ideal de dona bonica com un cos fet per a la contemplació sexual de l’home que viu amb el propòsit de satisfer els seus desitjos. I això esta malament. Molt malament.

One Piece 934 – Hyougoro la flor

Mapa

Aquest és un episodi purament de reubicacions. Un episodi on Oda atura un moment el ritme de la narració per deixar ben clares les posicions de tots els integrants abans de seguir amb la narració. És quelcom que acostuma a fer dins les sagues passat moments de gran acció i que la historia necessita per seguir fluint sense entrebancs o malentesos. El recurs te com a gran objectiu balancejar els temps entre personatges i Oda ho compleix sense masses problemes. No obstant aquesta vegada la cosa ha quedat potser un pèl massa seca, forçada en excés per un rigor que no casa amb la sèrie.

curiós disseny

L’exemple més notori del ja mencionat és el mapa. Els mapes sempre molen. Serveixen per ubicar els personatges i posar una disposició al que abans només eren noms. Per que no és el mateix que et diguin que estan a l’oest de la capital que veure que estan a l’oest de la capital. Sospito que el petit esquema de la geògrafa del país servirà a propòsits més específics en endavant però ara només rau a fer-nos ubicar els personatges. I per no deixar buida una de les zones del país, Oda hi transporta als personatges fugits de l’episodi anterior (una mica per que mira, aquí no hi havia passat res). Tot plegat fa que mapa a part, l’episodi resulti una mica eteri.

En primer lloc ens mostren a una tripulació de la Big Mom en disputa, que ens be a dir el que ja sabíem, que han perdut a la Big Mom (l’únic que aporta és plantejar un interessant conflicte hereditari en cas de defallir la matriarca). Després la càmera enllaça amb la matriarca perduda en un altre escena que tot i ocupar també varies pagines tampoc ens diu res que no sabéssim a banda d’insinuar el detall (un secret per tots sabut), de que en Zoro te algun vincle amb el passat de Wano (el més provable és que a través del seu mestre) i mostrar-nos el mapa (la Big Mom no és el personatge més interessant per ensenyar-nos geografia i la veritat és que queda una mica forçat, però alguna cosa havia de fer amb ella). Desprès enllaçant amb el descobriment de que hi ha una zona inexplorada de Wano ens porta fins allà per dir-nos únicament que el grup que estava dins el castell ha escapat (cosa que saber no sabíem, però sabíem), i on es menciona que l’home que capitula l’episodi era antany líder de la yakuza de l’antic Wano. I a continuació aprofitant que parlaven del succeït al palau ens transporten fins l’equip d’en Sanji que s’assabenta d’això via diari on se’ns informa de la mort de la cortesana que curiosament ja sabíem i on l’única aportació és la broma dels banys que de fet, també sabíem (cap menció a com va acabar la batalla contra els dinos ni a com van fugir?).

Hem d’esperar fins a l’ultima de les escenes per que realment ens porti algo nou. Tot i que ja es mencionava en l’anterior (amb el recurs del diari), ens assabentem que en Kid ha fugit sense en Luffy (suposo que sense intervenció d’aquest, però qui sap), detall que dona a Oda un potent recurs per salvar el dia en cas de necessitat. Allà l’esclavisme opressiu del camp de treball segueix com sempre. Segueixen fent bullyng a un impassible Luffy al que no sembla afectar-li massa que l’intentin trepitjar i es torcin en turmell en l’intent. I seguim veient patir al mateix vell d’abans en una opressió incansable que comença a fer evident que no és un vell qualsevol destinat a exemplificar la tortura dels camps de treball. Sorpresa la nostra quan descobrim en les seves paraules d’honor que no és altre que el mencionat ex-lider de la yakuza que encapçala l’episodi.

Quin bullyng

Suposo que en Luffy el salvarà, fugirà amb ell i accidentalment aquest emprarà els seus antics contactes per donar la clau de la victòria (a nivell logístic i d’informació) als aliats. Però abans d’això sembla ser que l’Oda vol que en Luffy s’hagi d’enfrontar a en Queen. És massa aviat per fer caure a un pilar tan poderós. I sembla difícil que en Luffy pugui vèncer en el seu estat actual. Però sí sembla augurar-se un enfrontament fugaç que posi en atenció al subordinat de l’emperador de l’autèntic potencial d’en Luffy i a en Luffy del que li falta encara per arribar fins l’emperador.