One Piece 921 – Shutenmaru

Kaido

Quin deu ser el manga amb més portades a la Jump?

One Piece fa en aquest episodi el que aparentava fer a l’anterior. Explicar-nos la situació. Ja em vaig queixar força, així que no ho faré més, però no cal mirar-s’hi gaire per adonar-se de que l’episodi anterior no ens ensenyava res que no sabéssim tot i manejar un discurs d’estar-nos explicant alguna cosa. En aquest, totes les imprecisions que feien que l’anterior no digués res, es solventen en una o altre direcció esdevenint per fi un plegat de pagines que es dediquen ara sí a aportar-nos una mica d’informació.

La primera part del capítol resulta en un recull d’informació més detallada sobre el pla que es durà a terme, amanit amb una bona dosi de bromes senzilles, recorrent sobretot a la perversió del pobre Kimemon. L’humor funciona, tot i que es fàcil notar que és allà per que l’explicació no es faci pesada. Tot i que el detall és important i interessant no ens revela gran cosa a banda de la mecànica dels successos que esdevindran. Però és agradable que ens recordin que fa la resta de la tripulació. Sens dubte però, el més interessant de tot plegat acaba per ser la bomba de la dona del samurai. Qui se l’imaginava casat?

Però després de varies bromes i explicacions apareix un personatge que es dedica  a robar el que en Luffy ha donat als vilatans. En aparença un secundari de poca rellevància que està destinat a caure sota les urpes dels més poderosos. En aparença. M’agrada com Oda juga amb l’aspecte del personatge fent-nos veure que és un vago que es queda assegut en el seu toro bevent mentre son els seus homes els que saquegen el botí. M’agrada com el presenta com a un home de moral qüestionable tot i esser segurament un futur aliat. M’agrada per que juga amb les primeres impressions i ho fa molt be. I això és quelcom que sempre dona reculats interessants.

Quan en Jack apareix per aturar el saqueig del menjar saquejat s’estén la confrontació i… apareix la sorpresa. No només l’home pot combatre al temible Jack, un dels homes més forts que hem vist al nou món, si no que… sembla portar-li la capdavantera. Potser hagués acabat per esser derrotat, però ha estat ell qui ha fet vessar la primera sang. L’impacte d’aquesta escena d’expectativa vs realitat és fulminant. Ja ho sabeu nens, mai et fiïs de les aparences. En qualsevol cas sembla que no podrem esbrinar qui hagués estat el vencedor. Per que abans que l’encontre es resolgui el cel s’ennegreix i una enorme figura apareix per opacar no només la vastedat celest, si no l’episodi sencer. Kaido.

Crec que hi havia forces teories que apuntaven cap a el fet de que l’emperador posseís una zoan mitològica del drac i vista la transforació les reminiscències draconianes en la seva estètica l’hi fan evident. Podria ser perfectament el millor disseny de zoan que hem vist en el que portem de sèrie (i deixa una mica en ridícul al drac d’en Momonosuke). En qualsevol cas apareix la bestia i només la seva presencia sembla fer pensar que tot està acabat. Ominós és la paraula que el descriu i amb una sola aparició el seu fulgor ja exigeix a crits esser proclamat com l’enemic més poderós que ha vist mai la sèrie.

Qui s’ho esperava això?

I així, amb aquesta aparició, Oda proclama un nou nivell. Estem davant d’una nova era. Ara i aquí comença l’últim tram de l’aventura. El camí d’en Luffy per enfrontar-se als més poderosos i arribar al seu somni d’esdevenir rei dels pirates. Però abans, haurà de derrotar a l’ominós invencible.

OMINÓS

Hunter X Hunter 383 – Fuga

El preciosisme de la tragedia

Visualment, la imatge més preciosista de l’episodi. I Kogumi a part, una de les més precioses del manga.

Aquest ha estat un episodi atípic dins de la saga. Un episodi que s’ha donat temps a relaxar-se  i deixar-se portat per una realitat diferent. Estàvem acostumats a descobrir habilitats absurdament enrevessades, a submergir-nos en una pèrfida política plena de complots i maquinacions que no semblen mai acabar. Però aquí només hi ha dues nenes que només volen escapar i dos gaudies disposats a donar-ho tot per salvar la seva innocència. És una historia preciosa i senzilla. Per que lluny de ser enrevessat, el pla de fuga resulta esser d’allò més senzill. Defuig en certa manera totes les complicacions innecessàries dels complots que la rodegen i talla pel dret de la forma més simple i efectiva possible. És meravellós veure com Togashi, de tant en tant també sap tractar la simplicitat.

Es tan adorable la cachas de la Biscuit

L’episodi comença oferint-nos el programa de la festa que tan s’estava esperant. Esperava que durant aquesta, al estar la majoria reunits en una cambra alguns dels prínceps fessin els seus moviments. Però de ser així, o be Togashi no ho ha mostrat (destorbaria a la narrativa neta i simplista de la trama d’aquest episodi) o be la mateixa fuga els ho ha impedit (cosa que vol dir que haurien deixat els plans per al final). En qualsevol cas això no importa, ni els plans, ni els complots ni el programa de la festa. L’únic que importa son dues nenes que volen fugir. Tot i així Togashi aprofita per acabar d’expressar-nos la mort del príncep de l’episodi anterior (Salé-Salé). Les coses comencen a accelerar-se, la guerra comença a cobrar-se víctimes, com prova n’és la tragèdia final. Però més enllà de la menció de que el príncep no actuarà tot plegat només serveix per a rebaixar el ritme de la narrativa i adequar-lo per al que be després, relaxar-nos amb música i espectacle. Sigui com sigui, el moment en que toca la Melody resulta realment preciós, digne de l’episodi que l’engloba.

En qualsevol cas la Melody fa el seu recital i la cambra sencera s’adorm amb la seva música nen. I amb tots adormits les nenes tenen via lliure per escapar amb l’ajuda inestimable d’un entranyable guàrdia que dona la seva vida per una causa millor (tot i que al final no serveixi de res). Resulta reconfortant veure com Togashi segueix afegint profunditat a personatges tan secundaris donant-los una historia i una coherència. Junt a l’escena de la Melody tocant, el seu discurs abans de morir és un dels elements més preciosistes de l’episodi.

A nivell narratiu aquesta potser és la imatge més bonica

Però quan les nenes escapen en un bot amb l’esperança de poder tornar a casa des d’alta mar (s’ha de dir que un cop fora del vaixell el pla era una merda. Però quina altre opció tenien?), els sorprèn una defensa evident. Han fet un pacte de sang, un pacte nen. No poden defugir aquesta guerra més que amb la mort. I amb la mort és com es paga als que intenten fer-ho d’altre manera. Així que només sortir del vaixell uns esperits nen intenten endur-se-les cap a la nul·litat. Convenient resulta que una de les nenes posseís una habilitat de teletransport que els permetés tornar al vaixell abans de morir. Per la porta però, només hi caben d’una en una.

Però la bellesa d’aquest plà no es queda curta. Impactant i demolidor.

Realment la situació és brillant, Togashi s’ho munta de manera extraordinària per donar una coherència brutal als fets, tot lliga i res sembla forçat. I més important, el dramatisme és colpidor. Et gela per dins. Quan la princesa petita entra al túnel i s’hi troba sola, temorosa d’haver-se quedat sense ningú, la sensació és opressiva, angoixant. L’autor ha construït molt be l’afecte cap a aquests personatges i l’entranyable de la seva relació. I quan la veus aparèixer sents un alleujament embriagador. Però al menys jo, de seguida he notat que alguna cosa no anava be. Que no tenia lògica, que ambdues es salvessin no anava amb la narrativa de l’episodi. La historia necessitava un element tràgic final. I aquí, per primer cop, Togashi ha emprat la seva explicació tècnica en un element narratiu. Per que normalment Togashi t’explica l’habilitat per que l’entenguis i puguis comprendre així la lògica dels successos. Però l’explicació en si no t’ensenya la historia. Aquí la cosa canvia, per que quan ens explica el funcionament de la seva habilitat, ens diu en altres paraules que la princesa ha mort. Ens ho diu sense dir-ho i això resulta molt més poderós. Però també ens narra sobre l’amor profund d’’ambdues germanes, les besties nen de les quals no serien útils l’una sense l’altre. Togashi explica més amb aquesta habilitat que amb cap altre que hagi detallat mai i això és fantàstic.

Pots sentir com les mans supuren angoixa a través de les pagines

Amb ella ja son tres els prínceps morts, la guerra s’accelera. Com més morts més aferrissada es tornarà la batalla. I amb l’entrada d’en Halkenburg al conflicte les coses es posaran més intenses que mai. Aquest però no és un capítol que parli d’això. És un capítol de bellesa, la bellesa de un amor incondicional que ni tan sols la mort pot trencar. La bellesa d’una tragèdia profunda i colpidora. La bellesa, en definitiva de la relació de dues germanes.

mai més la tornarem a veure pensant que és ella

One Piece 920 –Jo estimo a l’Oden

Oda també falla

Definitivament el millor del capítol

Deia de l’anterior capítol que no hi havia gaire res a dir, que era un pas de transició que perdia la majoria del seu recorregut en comiats i presentacions acabant per resultar únicament en una declaració. Aquest capítol esdevé directament intranscendent. I se que alguns em matarien per dir això, però aquest podria ser un dels episodis més mal construïts del que portem de saga. Literalment no hi passa res. La acció més significativa és que en Zoro es perd. Per la resta, se’ns explica malament una historia que ja coneixíem en un intent poc fructuós per completar-la, se’ns anuncia la unió d’uns aliats que ja estaven units. L’únic rellevant de l’episodi és el flashback dels viatgers en el temps la meitat del qual es dedica a recordar-nos els fets recents de la sèrie i l’altre meitat del qual balla en una ambigüitat maliciosa que no fa més que aclarir-nos l’evident.

Un Zoro perdut mai passa de moda

Però anem al que tothom volia saber i segurament el motiu per al qual a la gent li agradat un episodi que jo considero tan deficient. Viatges en el temps. Vaig encertar parcialment en la meva hipòtesis. En primer cas vaig deixar en clar que creia que els viatges en el temps només podrien fer-se cap endavant i vaig encertar. Crec que la dinàmica que implica retrocedir en el temps no casa amb  l’esperit de One Piece i seria un error per part d’Oda. Pel que fa a el mètode… be Oda ha tirat pel menys interessant i ha emprat una fruita del diable. Obvi i poc imaginatiu. M’agradava més la idea d’involucrar al misteriós Vegapunk. És clar que gran part d’aquesta  hipòtesi es basava en el fet d’haver descobert els personatges a l’antany laboratori del científic. Però és clar, oblidava que tot i haver estat descobert pels nostres protagonistes allà, venien de Dresrossa. Un petita omissió en els meus records que convertia a aquesta teoria en molt més inviable. Tenint en compte els fets doncs, tot i la decebedora absència d’implicació del científic, la fruita no és un mal recurs i com dic m’encanta que sols pugui viatjar endavant.

Definitivament el millor disseny de mink de la historia

Però doncs, que hi ha en aquest capítol que el faci tan horrible? La narrativa. El com està narrat tot, a banda d’encorsetada i planificada la narració sembla entretallada, presentant sals en l’explicació del pore Kimemon que soc incapaç d’entendre a nivell narratiu. Podria ser perfectament un problema de traducció. Però la seva manera de narrar-ho és erràtica i arbitraria en ocasions. I quan no ho és resulta evident  i reiterativa. Entenc que Oda es vegi en la necessitat de recordar els esdeveniments succeïts fa mig centenar d’episodis quan hi apareix quelcom relacionat, però és que el que aquí ens recorda és el que ha passat fa res. Crec que sí era necessària una rexplicació dels fets, però era totalment innecessari que s’hi estengués com ho ha fet. La pagina que ha dedicat a explicar-nos els viatges del pobre Momonosuke des de Wano fins a Punk Hazard podria haver-se exposat en una sola vinyeta, dedicant la resta a fer la narració anterior molt aclaridora.

La pagina on succeeix això és horrible. be podria ser un problema de traducció

L’únic que fa be l’episodi és mostrar-nos la bondat i el carisma de l’Oden, però ho fa tan ràpid que amb prou feines dona temps a calar abans que se’ns anunci la seva dramàtica mort. La que per cert apareix del no res en la narrativa sense que vinguí a cuento de res i amb pretextos insuficients per justificar-la. Però el pitjor d’aquesta part és la distribució de les vinyetes, que et mostren els personatges plorant abans tan sols de que et mencionin indirectament que el personatge va trobar un dramàtic final. Hi ha massa omissió, i aquesta acaba per entorpir la narrativa en lloc d’impulsar-la.  El que passa a l’episodi ja és el que havia de passar, però crec que el com passa és quelcom que s’hauria de reescriure de dalt a baix.

Me molen els dissenys. Però siguem sincers, aquests paios no li importen a ningú.

En definitiva l’episodi és un desastre. Se’ns presenten nous personatges l’únic carismàtic dels quals és la mare viatgera en el temps d’en Momonosuke que es munta un sacrifici estúpida al nivell del pare d’en Superman  a man of steel. Vale, vol morir amb el seu marit i tal. Però collons està enviant al seu fill al futur sense explicar-li pràcticament res. Plora al teu marit després, però salva primer al teu fill collons. En definitiva el sacrifici també està mal plantejat, arrel d’una exposició pobre dels fets previs a la mort de l’Oden. Només espero que les coses s’aclareixin adequadament en endavant. Però en aquest capítol ja ho han espifiat.

El dibuix al menys mola

Hunter X Hunter 382 – Despertar

Halkenburg

El príncep Halkenburg és un personatge que em va cridar poderosament l’atenció ja des de la seva presentació. I és en aquest episodi on Togashi culmina el seu desenvolupament. De fet és curiós, doncs Togahsi no sols centra la seva atenció en el príncep si no que hi dedica a efectes practics la totalitat de l’episodi. I això no és quelcom molt comú en aquests darrers temps on la complexitat política de la historia força a portar múltiples trames de forma simultània. El resultat és un capítol intens que contràriament al que podria semblar no resulta de fet massa dens.

No costa distingir a un home determinat

Que el capítol s’enfoqui en un sol personatge simplifica força les coses a l’hora de fer-ne una ressenya. En aquest cas el fet rau a la necessitat narrativa de conferir-li atenció. No és un príncep qualsevol. És un dels grans, dels que de debò tenen possibilitats de guanyar aquesta batalla. Sols que fins ara no ho intentava. No ho intentava per que creia que de debò existia una alternativa. Era algú amb els ideals, el poder i la voluntat necessària per lluitar fins al final. Però els seus mateixos ideals l’obligaven a confrontar el conflicte i buscar una alternativa. Un pacifista mai anirà a la guerra, a no ser que no tingui altre opció. El príncep és idealista, però no estúpid. Sap perfectament que si no guanya ell guanyarà un dels seus germans i la seva bondat l’obliga fins i tot a exposar-se a l’opció del suïcidi per fugir d’aquesta crueltat. Però el seu pare l’obliga a afrontar la realitat, si vol fer complir els seus ideals, primer ha de guanyar. Si vol exercir un canvi per alliberar-los a tots del poder absolut, necessita el poder absolut.

I així és com es comença a corrompre als nobles. Fent-los creure que el mal que fan és per un be que el justifica. La vella historia de lliurar una guerra per acabar amb la guerra. En Halkenburg és llest. Ho demostra sobradament quan enganya als guàrdies per veure al seu pare. L’estratègia és senzilla. Anar cada dia a fer entrega d’una carta per al rei, demanant que s’aturi la barbàrie. És fútil i ell ho sap, però és una possibilitat i ho ha d’intentar. I no és una mentida, de debò ho intenta. Però si confiés en possibilitats tan minses per assolir els seus objectius mai hagués arribat enlloc. Així que a l’hora que llençava a la desesperada el seu últim recurs, preparava una alternativa. La seva presencia quotidiana fa abaixar inevitablement la guàrdia als militars que custodien el monarca, permetent-li al príncep i als seus guàrdies prendre el control de la porta d’accés. A partir d’aquí la cosa és senzilla. Intentar convèncer al seu pare. Primer amb les paraules i si les paraules no serveixen, a punta de pistola si és precís. I si tot i així no escolta, un regicidi és un petit preu a pagar per aturar aquesta barbàrie. I aquí està la clau del canvi. En el moment que ha estat disposat a matar el seu pare per un be superior, que li impedeix matar als seus germans per un be superior al primer? Matava al seu pare per salvar la vida dels seus germans innocents. Però no és més noble encara matar als seus germans per salvar les innocents vides de tot un poble oprimit per un regim tirà? Els seus ideals son els de la llibertat, els seus motius son altruistes. Però un cop assolit el poder, havent pres les decisions que haurà pres. No arribarà a la conclusió que el poble estarà millor governat pel seu demostrat bon judici? És una línia perillosa, la línia de perversió del personatge. Una línea que comença en el moment en que es veu disposat a assassinar al seu pare.

Però l’assassinat falla, per que poc poden fer les pistoles contra les habilitats del nen (cosa que em fa pensar: els guàrdies del rei no tenien nen? La conclusió més lògica és que el rei volia que passés i li ha deixat muntar el numeret havent-ho pogut impedir en qualsevol moment). I arribats a aquest extrem, veient que res del que pugui fer salvarà la moral que ostenta. Decideix prendre’s la vida per no participar en aquesta barbàrie, per sacrificar-se per donar una oportunitat als seus germans (estúpida sí, però moral). Però quan la seva pròpia bestia el salva, veu reduïda fins i tot aquesta possibilitat. Si ni tan sols pot eliminar-se a ell mateix, si no pot fugir, no pot evitar-ho, ni tan sols amb la mort. Només li queda afrontar-ho i fer que el preu de la victòria valgui el més possible la pena. Pensant-ho be, la situació psicològica a la que s’enfronta el personatge està maquiavèl·licament ben dissenyada. La situació està calculada a la perfecció per que el príncep no vegi altre sortida. I un cop presa la decisió, el procediment es veu clar, només pot tirar endavant. Tot això fa pensar en l’aguda intel·ligència d’un rei que recalco: crec que assassinarà el vencedor per prendre el seu lloc.

I així és com el mal desperta

Però que passa un cop en Halkenburg ha decidit que guanyarà aquesta guerra? Doncs que es llança a l’atac. Per que això és una barbàrie sense sentit i si s’ha de produir, millor que acabi quan abans millor, si s’ha de patir, millor que el patiment sigui el mes lleu possible. Així que a això és llança demostrant la seva habilitat per combatre el major obstacle immediat: el guàrdia que el vigila. I de passada és clar, Togashi aprofita per detallar-nos la seva habilitat. Entenc que les explicacions detallades de Togashi son un recurs necessari per al complex món d’habilitats del que gaudeix la publicació. No obstant no puc deixar de pensar que el fet d’emprar un narrador analític no deixa de desaprofitar les capacitats expressives de l’art gràfic. En tot cas, donades les característiques de les habilitats i la complexitat que n’emana, sumat a unes pressions exteriors per fer avançar la historia… jo no ho sabria fer millor.

Sembla un àngel de llum

L’habilitat és simple: una fletxa inbloquejable. Una fletxa inbloquejable i ineludible (potser ineludible no, no ho especifica) que pren control de l’habilitat de la víctima a canvi de la vida d’un dels subordinats del príncep. Recordem que per esdevenir un subordinat, havies de ser marcat i que per a fer-ho havies de tenir una fe cega en el príncep i els seus ideals, en altres paraules havies d’estar disposat a donar-hi la vida tal com ho fas.  Halkenburg empra la vida dels seus subordinats sense reserves sabent que son un recurs per assolir el seu objectiu. Però tot i que l’arma és poderosa cal anar amb compte amb ella. Els seus subordinats son limitats i és difícil aconseguir-ne més en poc temps. No obstant ell només ha d’eliminar a uns quants dels seus germans. No podria llençar-los la fletxa a ells i obligar-los després a traure’s la vida dolçament? Potser alguna restricció impedeix controlar a la resta de prínceps. Segurament sigui així, d’altre manera l’habilitat seria en excés poderosa. En qualsevol cas halkenburg està desfermat i el seu pas mereix fer tremolar als enemics que gosin enfrontar-s’hi.

M’ha molat molt com Togashi expressa gràficament la capacitat de trencar qualsevol barrera

L’episodi acaba anunciant-nos la mort del vuitè príncep, tal com se’ns anunciava a l’anterior capítol. Sembla ser que al final no va poder presentar batalla  i la força dels guàrdies del primer príncep fa succeir amb sigil·losa eficàcia. És inevitable que alguns prínceps caiguin amb facilitat i aquest en concret tenia una diana apuntant-li a la titola. Però tot i així no em deixa de saber greu que una habilitat tan interessant com al seva no hagi arribat a donar joc. Però això és una batalla a mort i les víctimes son inevitables. Ja han caigut dos prínceps, ara només en queden dotze.

Veure’l així… te quelcom de satisfactori
Al menys va disfrutar fins al final

One Piece 919 – Les ruïnes del castell Oden

Viatges en el temps

Aquestes banderes m’argaden més que les del passat, que eren horribles

L’episodi arranca amb un parell de pagines que consisteixen, bàsicament en desfer-se de la Tama. La nena tornarà és clar, però per algun motiu l’Oda la vol fora de la narrativa en aquests moments, així que l’envia a casa. Per aquest mateix motiu la conversió de l’Speed de bàndol resulta molt convenient. Tot i que resulta evident que la dona cavall no els podia acompanyar fins al castell, em sap greu que desaparegui d’escena per que tenia ganes de veure desenvolupar al personatge. A part del fet d’anunciar-nos que els personatges desapareixen d’escena aquest fragment no ens aporta molt més. I és que aquest és un capítol una mica buit en contingut. Parlen molt però realment passen poques coses. És un moment d’aquells de transició on la narrativa està massa ocupada canviant d’escenari com per que passi res. Oda és clar és plenament conscient d’això i precisament per aquest motiu sap com compensar-ho. En aquest cas amb unacalculada revelació final.

Així que després d’un calorós comiat ple d’efusius agraïments per la gent del poble (recordem que estaven a punt de matar els seus nens i suïcidar-se per fugir de la fam) per fi es decideixen a marxar cap a les ruïnes del castell Oden on en Law ja ens advertia que existia un secret. Que simplement fos la seva base d’operacions semblava l’opció més obvia. Però en la seva expedició s’uneix una recelosa Kiku que com ja podíem intuir sap més del que vol aparentar i no sap si resulta adequat que uns estrangers s’acostin a les ruïnes. Així que tots plegats arriben a les ruïnes i en Law comença a parlar del que allà s’hi amaga amb críptiques paraules, per que si no l’humor no funcionaria i per que convé anar amb compte amb el que es diu i encara no ha aprés que a en Luffy no li pots parlar així si vols que entengui res.

Comiat, comiat, comiat

Abans d’això no obstant oda dedica unes vinyetes a ensenyar-nos el sistema educatiu de la capital on s’adoctrina als nens a creure en l’aïllacionisme del país i s’inculca un odi cap als anteriors governants mentre s’heroifica als actuals. Vaja, cosa que faria qualsevol governant d’aquella època (i potser de la nostre) amb dos dits de  front. Ja que hi som, també es mostra de passada les activitats de subtil espionatge de la Nico Robin on s’aprofita per introduir-nos la llegenda que se’ns exposarà més tard (aquesta introducció narrativa és un dels símbols del bon fer d’Oda, sembla que ja sí s’han tranquil·litzat les coses).

Benvinguda, benvinguda, benvinguda

Així que finalment i sense sorprendre massa a ningú apareix en Kin’emon reprenent l’acudit diarreic del pobre os (no sisplau, espero que realment vulgui arribar a algun lloc amb aquestys acudits). El samurai apareix i tot son efusives benvingudes. La Kiku se li llança als braços presentant-se com la seva deixeble (havia pensat que podrien ser amants, però tenint en compte el que ve després, tot i que podria ser potser apostaria més que fos la seva filla 20 anys més crescudeta). I després sense donar-nos temps a respirar apareix en Momonosuke i abans que s’hagi acabat de presentar apareixen del no res la resta de tripulants que havien vingut amb en Luffy a l’illa. I tots se saluden efusivament i… Enteneu per on vaig?

Eh, tema serio

Entre el comiat del principi i les benvingudes del mig el capítol és perd entre salutacions, salutacions necessàries i que Oda passa tan ràpid com pot, però que es mengen l’episodi  en un tres i no res. No em queixo del tot, em semblen ben executades i el seu ritme accelerat prové de la necessitat narrativa d’explicar alguna cosa en tot el capítol. Però n’hi ha una en concret que si m’ha desentonat una mica. Tot i que la dels samurais se m’han fet naturals, al aparèixer els tripulants d’en Luffy… tot m’ha semblat massa un hola que tal. Si jo hagués explicat la historia també ho hagués fet així, per estalviar-me de perdre més temps i introduir-los en un altre episodi. Però al final he tingut la sensació que estava en una cinta mecànica presentadora de personatges, com si fos una llista d’assistència. Potser això rau al fet de que esperava que Oda perdés una mica de temps en explicar-nos que havien fet la resta de tripulants  que s’havien separat d’en Luffy. Potser el més adequat seria haver exposat l’episodi com ho ha fet sense presentar-los i després aprofitar la tensió per fer un salt en el temps (si molt enginyós soc jo) i narrar-nos per sobre en un capítol que havien estat fent la resta per allargar la tensió, presentar-nos-els en el següent i llavors explicar-nos tot això del viatge en el temps. Però Oda volia tenir les presentacions enllestides en aquest capítol per que al cap i a la fi és una cosa que s’ha de fer però que tampoc resulta massa interessant de veure.

Ai l’humor diarreic

Però anem al que tothom vol saber. Viatges en el temps. D’entrada el concepte no m’agrada. Era una mica obvi i Oda ens n’anava donant pistes des de fa temps. Però jo em resistia a creure-ho per que crec que no va massa amb One Piece. Però pensem-hi un moment, Oda fica de tot a la seva historia, tot el que li dona la gana posar ho posa: zombies, àngels, cyborgs, samurais, tot elements gens típics de la cultura pirata. I si vol ficar viatges en el temps, doncs l’hi fica. Al cap i a la fi no es tracta d’una tecnologia gaire diferent a els rajos laser de destrucció massiva dels pacifistes. Però la pregunta que esdevé aquí és: es tracta d’un viatge tecnològic? Tenint en compte que es van despertar en un antic laboratori d’en Vegapunk les coses apuntarien per aquí. Però… realment han viatjat en el temps? Pensant-hi be viatjar en el temps es pot fer de dues maneres, la primera es anar pel riu del temps, tots ho fem, a 1s/s, si acceleréssim el temps podríem fer-ho més ràpid, avançar cap al temps endavant no és cap limitació física (com sí ho és retornar a menys que aconsegueixis masses negatives supermassives i… be, és igual), el cas és que fluir amb el temps és perfectament factible fins i tot en el nostre món. L’altre manera és fer un salt en el temps, o sigui passar directament d’un temps A a un temps B sense recórrer el temps que hi ha pel mig. Hi ha dues maneres de fer això, un salt real (el típic de la ciència ficció) i un pseudosalt. Que és un pseudosalt? Doncs saltar però no saltar. Os sona la criogenització? Exacte, si et congeles en un estat de preservació, passes el temps a 1s/s com la gent normal, només que tu no te n’adones i quan te n’adones ja ets al futur i segons la teva percepció has “saltat” tot i que no ho has fet realment. Si em pregunteu, trobo que aquesta és la opció que més em quadra amb l’esperit de One Piece. Que Vegapunk hi estigui relacionat és quasi una evidencia, però no tindria necessariament per que ser així. No obstant hem de tenir en compte altres possibilitats. Com el fet que simplement sigui el poder d’una fruita del diable i que s’amaguessin a Punk Hazard per que està lluny però a prop de Wano i després es construïssin allà els laboratoris. O que el científic sí hi tingués res a veure però empres una de les seves fruites artificials fent-los servir de conillets d’índies. Són possibilitats que cal tenir en compte. Però a mi sincerament, la criogenització Vegapunkiana em sembla molt factible.

En fi, que el capítol es perd en les presentacions i al final consisteix en dir únicament: VIATGE EN EL TEMPS! Així que acontentarà a la majoria per que coi, viatge en el temps. Però a mi, be m’ha deixat una mica fred, es un capítol sense massa contingut que es dedica merament a ser una amena transició entre escenaris i que ho compensa amb una revelació final que pretén deixar-nos a tots amb la boca oberta per que no recordem res més. Un recurs d’allò més ben empleat però que a mi no m’ha afectat tant com podria fer a altres suposo. En qualsevol cas esperant el següent capítol per veure cap a on vol portar tot això el bo de l’Oda.