Satisfacció

Satisfacció d’Alina Reyes és una complexa novel·la eròtica que amb tan sols 179 pagines m’ha fet ballar el cap més enllà dels límits de la meva comprensió. El desig i la fixació pel sexe configuren l’eix vertebral de la relació que protagonitza aquest relat. Afincada en el típicament pacífic i avorrit barri residencial del somni americà en Bobby i la Babe viuen enamorats la seva joventut de casats amb tota la passió i morbositat enterrada sota un estat de desídia i puritanisme recolzat per la eterna rutina del seu estatus de vida. Privat d’intimitat i fantasia arrosseguen una convivència de frustracions on els supòsits socials dels temps que els emmarquen els impedeixen ser sincers l’un amb l’altre i els obliguen a viure una vida d’aparences de la que són els únics espectadors. Així doncs una nit la Babe s’aixeca del llit per descobrir que el seu marit no jeu al seu costat i moguda per una curiositat morbosa s’aventura a investigar el perquè de la seva absència. Finalment vestida solament amb camisó ajaguda al terra del jardí i amb el cul a l’aire la Babe es descobreix espiant per la petita finestreta que dona al garatge com el seu marit emplena promíscuament la boca d’una amant secreta amb el seu membre inflat. L’amant, Carmen: una nina inflable complaent, voluptuosa i submisa. Lluny d’enrabiar a la Babe l’omple de anhels i desitjos fins a les hores inimaginables embarcant-la en una malaltissa relació amb la nina i el seu marit que els portarà a les portes de la mort.

Alina Reyes no sols gaurda bellesa en la seva ploma
Alina Reyes no sols gaurda bellesa en la seva ploma

La novel·la fa gala d’una complexitat metafòrica que sincerament s’escapa en moltes ocasions a la meva capacitat de comprensió. Soc capaç de veure que hi ha una metàfora, però no que significa. Això fa pòster que no pugui admirar l’obra en tot el seu esplendor, com realment és. Potser si pogués comprendre tots el significats ocults en les seves paraules el llibre esdevindria un imprescindible, per desgracia la meva comprensió és limitada i només he pogut quedar-me amb part del que la novel·la podia transmetre. No obstant sí ha guanyat l’etiqueta de molt recomanable essent una obra que no passarà desapercebuda per a tot aquell que gaudeixi de l’erotisme com una forma de critica introspectiva.

Així doncs amagat rere un munt de simbolismes i metàfores elucubrades, però sense pels a la llengua, la novel·la no dubta en desmenussar punt per punt la vida familiar del clàssic matrimoni americà per aplicar-hi amb mordacitat una critica vigorosa i despietada. Atacant directament contra el ball de mascares i aparences, de somnis desidiosos i d’apetits insaciables enterrats sota una rutina de teòrica felicitat i benestar, Reyes no dubta en oferir una critica reflexiva des de l’erotisme de com les masses es deixen enganyar per la promesa de felicitat que els dona el sistema i que ells mateixos acaben per creure com a reals per no caure en la desesperança que la seva mediocritat els aporta.

Però lluny de limitar-se en una sola critica la novel·la explora molts fronts, com la carnalitat del desig i com aquest ofusca la nostre consciencia i no ens deixa veure més enllà. Divaga vers a l’home i la dona com a individus ni superiors ni inferiors, però sí diferents, fugint dels topics de l’home simple i la dona complicada, però exposant-los a través dels nostres personatges i reflexionant al respecte. Explora en el desig masculí i femení i les diferents formes d’afrontar-lo i utilitzar-lo. Critica sense pudor la figura clàssica del mascle dominant i absolutista i fins i tot es passeja pels abismes de la mort i els seus significats.

Un dels simbolismes eròtics més destacables de la novel·la és l’icònic Elvis Presley, sexsimbol de tota una generació, que posa banda sonora a la novel·la amb les seves balades i fins i tot protagonista un rocambolesc episodi (tot i que be, tots ho son força de rocambolescos) on el protagonista de la nostre historia es topa, fent autoestop, un any després que aquest morís amb l’icònic cantant a qui després de cantar i ballar acaba practicant una mamada en el seu únic acte homoerotic de la seva monòtona vida. Si es l’episodi es tracta d’un encontre paranormal amb un fantasma del l’Elvis, d’una al·lucinació
de la seva pubertat, o d’un autèntic Elvis que va fingir la seva mort per escapar de la fama, l’autora ho deixa a la nostra imaginació. Però amb paranoies igual de rocambolesques que aquesta el llibre exposa els seus punt de vista i les elaborades metàfores que el poblen. Fent que un es plantegi fins i tot si Deu viu entre nosaltres i regeix les nostres vides observant-nos amb la forma d’amigable veí.

La manera com tracte l’erotisme aquesta novel·la per analitzar els racons més foscos de l’esser humà no ha pogut evitar recordar-me a l’imprescindible “l’animal moribund” (veure ressenya), que tot i viure en un context radicalment oposat al que aquí s’exposa de la mateixa societat arriba a tractar temes molt similars amb conclusions igual d’esfereïdores. Com amb aquella, un to macabre omple aquesta novel·la. Amb una nina sexual que sembla cobrar vida pròpia, a la que la Babe tracta sens dubte com si ho fos i com si fos al seu temps un altar a qui retre inesgotable adoració. Com la ja de per si desequilibrada Babe perd totalment la visió de la realitat al conèixer a la onírica Carmen, no es tan estremidor com el fet de que al final de la novel·la la nina sembli cobrar vida per acabar amb els propietaris que ja no la poden satisfer. Amb una escena final on sense dir-ho amb paraules, el lector quasi pot sentir com la nina gira el cap lentament per mirar-lo amb un somriure.

 



Hi ha un home al bosc

Quan vaig veure aquest curt animat em va agradar tant que vaig saber que n’havia de fer una ressenya. Kung Fury (veure ressenya) és un imprescindible de la creació audiovisual. Un homenatge a la moloneria dels 80 tan èpic que em va obligar a fer-ne una ressenya. La secció de curts quedava molt buida només amb aquest títol així que quan vaig veure Hi ha un home al bosc vaig saber que l’havia de ressenyar.

Hi ha un home al bosc és una reinvenció moderna i acida del clàssic conte del pastor mentider (on un pastor bromejava amb que venia el llop fent que quan de debò va venir el llop ningú se’l cregués). El curt aconsegueix donar la volta al missatge oferint-ne una versió obscura i trastornada que s’endinsa en la demència tenebrosa i carrega no sols contra la mentida si no contra l’avarícia, la fraudulència i la sobreprotecció. El conte del pastor mentider ens ensenyava que dir mentides està malament amb un potent exemple gràfic. Dient-nos que si dius mentides la gent acabarà per no fer-te cas i pagaràs les conseqüències. Aquest curt va molt més enllà mostrant-nos com les nostres mentides poden destruir les vides alienes i com la vida pot tornar-nos aquesta destrucció al seu temps. Un exemple perfecte del concepte Karma.

Però a part d’un exemple gràfic de les conseqüències de la mentida i de com una sola pot destrossar una vida, el conte ens porta a un lleuger passeig per reflexions sobre el mal que fa la sobreprotecció dels pares en l’actualitat que deixen desprotegits i vulnerables a molts docents incapaços de defensar una versió contraria a la dels seus alumnes per por a les represàlies (quelcom que he vist fet realitat). A més és clar d’alliçonar-nos sobre el mal en l’avarícia i el rebuig a compartir.

Però és potser en la bogeria nascuda en el professor més que en els seus missatges és on aquest curt cobra notorietat i es converteix en una obra digne de recomanar. Com expressa el trastorn i la follia el curt en unes poques seqüències és sens dubte impressionant, però més impressionant és com ho fa el to creixent de la tonalitat de veu del narrador. Com aquesta veu al principi calmada s’exalta poc a poc reaccionant davant la injustícia dels fets en una angoixant espiral de dramatisme és el que dona al curt la notorietat necessària per transcendir el simple entreteniment i esdevenir una petita joia.

Tot i que l’art gràfic és senzill gaudeix d’un estil molt particular i molt expressiu que d’alguna manera aconsegueix encaixar molt be amb una historia que es va enfosquint seqüència rere seqüència. Com el narrador enllaça les imatges amb un diàleg constant és un altre tret que magnifica l’obra. Doncs amb un ritme cada cop més frenètic aquest no para de parlar en tot el curt fins assolir el moment final de sepulcral silenci que no pot evitar deixar-te amb una sensació estranya al cos. És potser també en les rimes molt ben aconseguides (que curiosament m’han agradat més en la versió espanyola que en l’original) que l’obra fica un granet més en la seva rodona confecció.

Però el gra final que sens dubte ultima aquesta obra és la paradoxa de l’home al bosc. Si el nen no hagués mentit dient que hi havia un home al bosc, mai hi hagués hagut un home al bosc. És doncs dient que hi ha un home al bosc quan no n’hi ha que apareix un home al bosc. Una petit detall que tot i no gaire elaborat pot donar-li a un que pensar i dona sens dubte el granet final al que és aquest gran exponent del gènere dels curts.



Pell de Pruna

Fa temps vaig buscar en obres com Cirera (veure ressenya) o l’Aurora (veure ressenya) un erotisme més frugal. Havia llegit un seguit de novel·les madures i interessants que narraven a través de la sexualitat una història. Però tenia curiositat per veure que em provocava llegir una historia on les escenes sexuals tenien una importància notòria i on un seguit de peripècies es succeïssin per construir un tot. En certa manera aquestes obres m’ho van donar, tot i que no del tot. Cirera consisteix en un plegat d’apunts eròtics que composen en forma de mosaic desordenat la vida sexual d’una dona amb un gran desig. Però no es tractava pas d’escenes d’alt contingut eròtic, si no més aviat d’un plegat d’apunts que constituïen una curiosa i elaborada poesia indubtablement artística. Tot i que no la historia, era la poesia la que cobrava doncs un paper més rellevant que la sexualitat mateixa. A l’Aurora en canvi se’ns retratava el creixement d’una adolescent fins a esdevenir una dona a traves de la seva sexualitat. Era una obra plagada d’escenes eròtiques sí, però el desenvolupament del personatge a través de la seva historia i la dolçor amb que la prosa estava impresa cobraven altre cop protagonisme davant l’erotisme èxplicit de les pagines que el narraven. Com moltes coses a la vida vaig topar-me amb Pell de Pruna quan ja havia deixat de buscar això en una novel·la eròtica. I durant la major part del llibre vaig pensar que d’això es tractava, d’un seguit d’escenes sexuals molt suggerents i eròtiques enllaçades a través d’un protagonista simpaticot. Durant la major part del llibre pensava que les escenes no tenien més vincle que el seu protagonista i eren un seguit de peripècies que no construïen cap historia en especial. Per sort, estava equivocat. Però a l’hora no ho estava. Aquesta novel·la aconsegueix ser curiosament dues coses oposades a l’hora. Un seguit d’escenes desvinculades i eròtiques impreses a mode de fantasies puntuals i una historia ben filada i construïda on la sexualitat no és més que el medi per a narrar-la.

1d7c147f-8ac0-4213-bbeb-958253b48e1fEl llibre està dividit en capítols força breus on cada un exposa un fet molt concret acompanyat d’una escena sexual, les quals evoquen majoritàriament un gran erotisme. Però si alguna cosa m’agradaria destacar del seu format episòdic és sens dubte l’art gràfic que l’acompanya. Quasi cada episodi va acompanyat d’un dibuix representant alguna escena succeïda en el capítol els quals estan dotats d’una bellesa peculiar, dolça i embriagadora. Amb un erotisme natural, suggerent i generós els dibuixos ens ofereixen en blanc i negre retrats fugaços d’escenes suggerents que semblen trets dels mateixos records del protagonista. Amb contorns difuminats i enquadres desencaixats les imatges aconsegueixen transmetre la naturalitat pròpia d’una fantasia inexacte aconseguint ser un motor estètic i bell sense limitar per això la imaginació del lector.

4a54fa79-4aa3-49aa-99e5-cd7db4d1fa85Crec que precisament degut al seu format episòdic molt marcat aquesta és una bona novel·la per prendre-se-la amb lleugeresa. Els capítols es fan molt fàcils de llegir i no te n’adones abans n’has llegit un parell o tres. Sumant això al diferenciats d’aquests, la fan la novel·la ideal per anar llegint sense temor a perdre’s per la distancia temporal entre lectures. No costa comprendre un capítol deslligant-lo dels altres, fet que fa a la lectura quelcom senzill i despreocupat ideal per a les persones que no tenen gaire temps lliure per a dedicar-lo a la lectura.

6a89e21d-c783-475e-82f8-aaad6f9cb01bPerò no es pot parlar d’aquest llibre sense parlar del seu protagonista, que n’és l’eix principal. Es tracta d’un jove atractiu, que sense pensar massa es deixa emportar per la vida. És un individu amb una gran passió sexual que tot sovint el porta a posar-se en algun que altre problema. Però no és ningú que imposi el seu sexe com fan molts pervertits. Al contrari, mai sol prendre la iniciativa ni iniciar les peripècies sexuals en les que es veu embolicat. De fet quasi és un instrument de plaer a mans de les dones que l’envolten. Per què el nostre protagonista és algú atractiu, molt atractiu. Un individu que te alguna cosa especial, un no se què que fa que les noies se li llencin al damunt. I ell despreocupat com és, no sap pas dir que no. Ell és la fantasia masculina feta realitat. Un home al que totes les dones se li llencen al damunt i que no pot ensopegar amb una pedra sense trobar-se una casual escena eròtica amb la femella de torn, ja sigui en un magatzem, uns lavabos, el despatx de la seva cap o el pis de la seva ex.6c92c8d2-68f6-4234-9a8f-61e46f7ec9ed

9317fb0a-69f7-4407-a852-e0807ce0bcf7El llibre inicia quan un cop acabat els estudis i les oposicions el nostre protagonista és seleccionat per ocupar una plaça en un institut públic com a professor. El nou entorn sumat al seu magnètic atractiu quasi hormonal produirà tot un seguit d’aventures amb alumnes, professores, conegudes i desconegudes que tot i no semblar seguir cap ordre ni patró sorprendran al lector havent construït al final una historia solida on cap escena sobrava i on cada peripècia era una petita peça per a formar un conjunt. Un dolç puzle on tot i que les peces no semblen tenir res a veure les unes amb les altres acaben encaixant de manera quasi màgica en la seva recta final.

c24d2baf-c275-45b2-91da-344d702abeffLa novel·la és dolça i somiadora. Tenim un protagonista impulsiu i despreocupat, però no estúpid. Es tracta d’un home amb conviccions i remordiments, amant dels impossibles i les causes perdudes. Un ferm defensor del valencià (és una novel·la escrita en aquesta llengua), que sorprenentment fa en aquesta novel·la eròtica una reivindicació de la llengua. El llibre resulta ser també cap al seu final una protesta contra la manipulació de la informació a mans dels mitjans i els politics i un avis sobre el perill de les drogues. Essent també una Oda a la lliure sexualitat i a l’acceptació, a l’amor liberal sempre que sigui acordat i al sexe lliure i natural. És un llibre que tot i no reivindicar-les amb força no te por a mostrar les seves opinions i te les va deixant lentament fins a fer-te-les explotar a la cara al seu final. Un llibre amb el qual assenteixes satisfet al llarg de la seva lectura pensant  que és una novel·la lleugera i simpaticona amb un erotisme dolç i suggerent però amb la que acabes descobrint molt més. Una gran historia d’amor i acceptació amb protestes i reivindicacions que lluiten per causes perdudes (com la llengua i la llibertat).

5035e8ca-c63b-4b28-815b-216abaabdbbeTot i que no imprescindible sí que és una novel·la molt recomanable. Sobre tot per aquells qui gaudeixin de l’erotisme dolç i ben mesurat de les terres valencianes que sorprenentment son fruit de gran part de els novel·les del gènere que he llegit. Diu aquest llibre que el valencià és una causa perduda. Jo dic que si segueixen escrivint novel·les com aquesta, perduda o no és una causa per la que val la pena lluitar.



Capitan America: CIVIL WAR

“Capitan America: Civil War” és la pel·lícula que dona inici a la tercera fase de l’univers cinematogràfic de Marvel(veure secció). Ja ha plogut molt des de la darrera pel·lícula de l’estudi (Ant-man, a principis d’estiu de l’any passat) i les ganes de gaudir d’una producció d’aquest univers a la gran pantalla no podien ser més altes. Després de la decepció anunciada que va resultar Batman V Superman (veure ressenya) la expectació estava més alta que mai, Civil War era la competència més directe a l’enfrontament fallit entre el ratpenat de Gotham i l’home d’acer. I molt em temo que contra aquesta competència res tenia a fer-hi (nah, en realitat no ho temo. Menuda pallissa li ha donat Marvel  a DC, a veure com li va amb el segon round).

Per absurd que em sembli cal aclarir que aquesta pel·lícula no és una traducció del magistral còmic del que agafa el nom (a algú li agradaria veure una ressenya de CIVIL WAR?), de fet pràcticament no n’és tan sols una adaptació. La pel·lícula està inspirada en el còmic, conserva en certa manera l’esperit del còmic, però no és ni de lluny el còmic. I sort que no ho és. Dono gracies a Deu (The One Above All) que a ningú se li acudís la descarrilada idea de portar a l’univers cinematogràfic l’ambiciós arc de Civil War, per què ens haguéssim trobat amb un altre Down of Disappointment (BVS). Obviant, hi ha el fet de que la quantitat de personatges que involucra la trama del còmic és esfereïdora i que el conflicte gaudeix d’una profunditat i connotacions impossibles d’adaptar a la gran pantalla per falta de temps, format i context. Així doncs intentar-ho hagués estat un Ragnarok prematur. Per sort se’ls va acudir fer una reinvenció i del mateix títol crear quelcom completament diferent. Una historia d’amor i amistat que saciaria definitivament a totes les Fujoshis (veure definició) del planeta.

Crec que no és just posar-se a fer comparacions

Per que si amics meus això és Marvel i aquesta pel·lícula s’encarrega de donar la raó a tots els haters que es dediquen a llençar vòmit sobre la franquícia dient que és acolorida, amistosa i poc obscura. També diuen que és simplista i sense profunditat, és clar que en això s’equivoquen. Marvel és colorit, vol arribar a tots els públics i sí, vol fer-ho per treure quants més milions possibles. Però des de quan el fet intrínsec de voler fer diners amb quelcom és dolent? Si el que es fa és bo, endavant. Si no perjudica a la qualitat, endavant. Si a més permet invertir més en el següent projecte i millorar-ne la qualitat, endavant. Darrerament es tracta a tothom que guanya una certa quantitat de diners com a un venut. Que hem de fer? Dedicar-nos a la caritat? Invertir les nostres vides en pos d’un públic obstinat en odiar-ho tot sense obtenir res a canvi per acabar morint de gana sota un pont? El cert és que la gent senzillament mai està contenta i vivim en una època on les pulles pseudointelectuals i tretes de context que tenen com a únic pretext l’auto alçament personal són l’ordre del dia. És més fàcil ser admirat per trobar defectes en els demés que per tenir en tu pròpies virtuts. Així que sí, l’univers cinematogràfic de Marvel és colorit i per a tots els públics. I que? Des de quan això és un símbol d’antiqualitat? És que ningú ha vist Inside-Out(em nego a dir cap de les traduccions del títol)? Marvel és colorit i és fantàstic així com està. Per què com no pot dir la competència, funciona, funciona com un anell al dit. Individualment els seus productes (exceptuant les series de Netflix(veure resssenyes: Daredevil 1, 2, Jessica Jones)) no són res de l’altre món, però és com a conjunt que l’univers cinematogràfic adquireix una profunditat i una complexitat esfereïdores que el col·loquen com una petita obra mestra de la ficció fantàstica (que no del cinema).

Però no cal anar-nos tan lluny per trobar complexitat, doncs la mateixa pel·lícula ja s’encarrega de donar-nos-en. A mi no m’ha costat gens de seguir, he sentit gent (gent que seguia tan poc l’univers que ni recordava a Vision) que deia que la pel·lícula se’ls havia fet difícil de seguir. I be, entenc que pugui ser difícil en algun moment, però no he sentit de ningú que digués que no l’ha entrés. Per que una de les virtuts que te la pel·lícula (i que no va tenir la era d’Ultrón) és que no necessites saber qui son els personatges per entendre el conflicte (i això que són molts més que mai). Cada personatge te els seus matisos i les seves raons, però cada personatge pren un bàndol i això simplifica les coses. Tot és molt fàcil d’entendre quan  està pintat o de blau o de vermell, per molts matisos que hi hagi de per mig. Però el més important és que el conflicte està ben portat. Molt ben portat. És interessant i realment pots identificar-te amb els personatges i les seves motivacions. T’obliga a escollir un bàndol i et submergeix de ple en el conflicte. Ara be, els motius del Cap lluny de ser incongruents o sense fonament són portats tot sovint a conseqüències evidentment exagerades. Doncs un cop rere l’altre posa en perill la situació política  que tant s’han esforçat a defensar els seus amics per interessos personals. El Cap te certs arguments per defensar els seus ideals (encara que sigui TeamIronMan), però malauradament la pel·lícula tira massa sovint per l’obsessiva i malaltissa relació amorosa que te amb el seu amic de l’anima Bucky Burnes. I és que, un entén que vulgui evitar la seva mort no essent aquest culpable dels seus crims al estar controlat i perdre la voluntat. Però d’aquí a ajudar-lo a fugar-se… Una cosa es que el vulgui protegir, però per molt que no ho fes ell no deixa de ser un element perillós. Quin mal hi ha en tancar-lo en un lloc segur (com ell mateix acaba fent al final de la pel·lícula) i un cop reclòs dilucidar tota la veritat sobre la seva innocència? El comportament del Capità no és només exageradament impulsiu en ocasions si no que més aviat propi d’una adolescent enamorada. Per que a grans trets això és un dels dos detalls que fallen de la pel·lícula. Esta be que els sentiments personals d’amistat i fraternitat del Cap envers el soldat d’hivern influïssin en el conflicte, l’agreugessin, però no que el conduïssin en moltes parts de la pel·lícula. La relació arriba en alguns punts a ser tan malaltissa que si s’haguessin descobert amants secrets homosexuals el film hagués guanyat en coherència.

El segon fallo de la pel·lícula és el que he sentit anomenar com a “baralla de coixins”. I és que tot i que la batalla te conseqüències (Iron Patriot), no deixa de donar la sensació que s’estiguin pegant fluixet perquè en realitat són amics. I és una llàstima, perquè el conflicte fins a la gran batalla de l’aeroport està molt ben portat, més del que creia possible. L’enfrontament es sent real, el conflicte inevitable. L’Stark no te cap altre alternativa a recórrer a la força (intenta dialogar múltiples vegades, topant-se contra el mur de la tossuderia del Cap), i el Cap no sembla disposat a dialogar per… be per què no se li acut suposo (en serio, era tan fàcil com explicar-li tot, en Tony ho hagués entès, potser posava coma condició tenir en Bucky tancat, però repeteixo: i que? No es farà mal coi). El cas és que tot i arribar al clímax perfecte per a desencadenar la batalla aquesta no deixa de semblar continguda i això li resta serietat a l’assumpte. Potser és per les bromes continues (i no, les de l’Spiderman no comptem el paio amb prou feines sap que hi fa allà, precisament les seves de bromes no estan fora de context), però  alguna cosa en la batalla (tot i que aquesta és increïblement èpica) no acaba de rutllar, li falta profunditat, transcendència, violència.  Però be, de fet aquests dos errors simplement fan que el producte no tingui un acabat perfecte i admeto que eren difícils de solucionar sense renunciar a altres virtuts. Tot i que poden molestar, especialment a alguna gent (en part és comprensible, però com ja dic, la gent es queixa excessivament de tot), no embruten la trama ni posen barreres al desenvolupament de la pel·lícula. Tot i que son petites taques en aquest títol, per sort, no impregnen amb el seu verí la resta de la pel·lícula. Per què ara si, un cop esmentats els seus errors, la pel·lícula és al·lucinant.

El film és èpic. Te un humor magistralment maniobrat i tot i que potser les bromes no són de tots els gustos, crec que funciona al llarg de la pel·lícula (incloent en la mateixa batalla, l’humor funciona, altre cosa es que es cobri un preu). La tensió està portada d’una manera brillant i el conflicte és brutalment més interessant que el de qualsevol de les pel·lícules no sols de l’univers cinematogràfic si no del segell Marvel (tot i que de fet a excepció dels X-Men, que personalment no m’entusiasmen, no canvia gaire la cosa). I el que mai em deixarà de fascinar és que la pel·lícula aconsegueix portar sense problemes el gran nombre de personatges. Però parlem de personatges, doncs hi ha molt a parlar:

TeamCap

Començaré amb el menys important de tots. Sharon Carter, neboda de Peggy Carter: ex amant del Capità i protagonista de la seva pròpia sèrie(veure ressenyes: primera temporada, segona temporada) a la que tinc un injust carinyo. Peggy mor durant la pel·lícula (un dels moments més dramàtics del film per mi, tot i que potser és quelcom personal, m’encantava la Peggy, i amb l’ombra de la cancel·lació de la sèrie, aquesta mort sembla quasi definitiva) i no és un fet sense importància si no que marca de manera palpable i visible la tossuda convicció del Cap. Però anant al personatge… be, no te carisma. Sembla una agent més de Shield (tot i que no és de Shield, ja no… en principi) i el seu problema és que viu a l’ombra de l’insubstituïble Peggy Carter el carisma superlatiu de la qual la va portar  a protagonitzar una sèrie (per molt malament que anés aquesta en ràting). Però be, que sigui poc carismàtica se li pot perdonar. Però el seu problema és que no te química amb el Cap i se suposa el seu interès romàntic (tot i que en aquest cas potser és més aviat culpa de l’actor que no pas de l’actriu, l’heu vist mai tan sec?). Tot i que l’enamorament lent a lo anys 60 que es succeeix mitjançant favors unidireccionals (en serio, el Capi fa algo per ella en algun moment? És la seva peli, però la major part d’errors d’aquesta resideixen en ell) funciona be al llarg del film, però el moment del petó sembla forçat (i de fet no calia, quan algo queda forçat i no es necessari, per que no treure-ho?) i te una falta de química torbadora. Això si, només per les rialletes cabrones dels amics de l’anima del Capi en la seva excursió escolar l’escena ja val la pena. No obstant el peto en si és a nivell més particular l’escena fallida més garrafal de la pel·lícula. Amb una Sharon Carter amb falta de presencia, que desllueix el cognom de la seva difunta tia i que només fa que donar favors al Cap fins que aquest deixa de necessitar-la i desapareix completament del film. Per mi el personatge pitjor portat (sí, més que “l’antagonista”)

Després tenim a Bucky, el soldat d’hivern. Que passa d’emo malcarat a somrient millor amic de l’anima amb una bipolaritat sorprenent. El problema d’aquest personatge és que és més central del que hauria de ser. Hauria de ser central, està be que ell sigui la gota que fa vessar el got, però és que resulta ser mig got i això no és sostenible. Però be, els errors atribuïts a aquest en realitat corren a compte del Cap més que d’ell, així que no em queixo gaire. El perfil psicològic que li pinten és interessant. Fred (excepte amb el Cap, on sorgeix l’amor i els mimitos) i inpassiu, sembla que no li importi res una merda. Però realment per dins pateix per tot el que va fer sense poder evitar-ho. Un personatge torturat  i depressiu que troba en el seu millor amic una llum cap a l’esperança. I que collons, heu vist com mola el seu braç de metall? En serio, és la hòstia. Que és, un braç d’en Hulk recobert d’adamantium(que el vibranium ja està molt vist)? El braç és de fet tan carismàtic que jo pagaria per veure una pel·lícula individual del braç del soldat d’hivern en solitari. Marvel, anota-ho.

Mola o no mola?

I anem amb el segon amic de l’anima del Cap. El qual es deixa ningunejar una mica tot sigui dit. Deixant-se arrossegar cap a una carrera cap a la salvació de l’individu homicida que li vol robar el lloc de millor amic de l’anima. Pobret, deu tenir sentiments retrobats. Deixant enrere les brometes de Beffos,  Falcon és extraordinari. El seu carisma puja exponencialment des de la darrera pel·lícula (ignorarem Ant-man on només va fer el ridícul, dacord?). Els seus nous moviments, el seu falcó teledirigit, fer servir les ales d’escut. Tot és al·lucinant i al·lucinadament coreografiat. En serio, quan va aparèixer el personatge em va agradar, però no veia que els seus poders donessin per gaire. Ara mateix és com un War-Machine lleuger però amb carisma. M’ha encantat com han mogut el personatge, sempre fidel al Capità (encara que aquest el tractés una mica malament, admetem-ho), com un segon líder de l’equip (un que no es deixava cegar pels sentiments personals, de debò, tot i ser el més involucrat en el conflicte és l’únic que parla seriosament amb l’Stark a la presó). En definitiva un personatge que ha crescut magníficament i del que espero molt en futures entregues.

Que sexy és la cabrona

Wanda Maximov és… kawai. Te un conflicte intern força harcord la pobreta. En part després del que va patir la seva terra natal entén que es vulgui aplicar control sobre la gent com ella per evitar possibles desastres del mateix calibre. Però en part, te motius personals contra l’Stark, i la seva ideologia va en contra de el control opressiu d’un govern cap al seu poble que tant va patir en la seva joventut i que és precisament el que vol fer el govern. I és clar, tenim els remordiments de ser (encertadament) l’espurna que inicia el conflicte, al desencadenar el desastre amb la mort de Crossbones (m’encanta la seva mort, però un no pot evitar sentir que és un personatge malaguanyat del que encara es podria haver tret una mica més de suc). Però anem a lo que tots ens importa: Vision. El desenvolupament de la seva relació és sincerament adorable. Hi ha química. És lenta sí, lentíssima, però és genial així. El fet que ambdós personatges estiguin en bàndols oposats sabent que estant destinats a ser amants crea un conflicte intern afegit que tortura encara més a la pobre bruixa escarlata. I és que admetem-ho, a ella li encanta el rollo cursi cortès amb el que Vision (sense saber-ho) li tira la canya. També s’ha de dir que Hawkeye l’obliga una mica maliciosament a entrar en el conflicte, que cabró és el paio quan vol.

I parlant de Hawkeye. De debò ha tornat a abandonar la seva família per fotre’s en un conflicte que de fet no l’afecta (no te súper poders)? És un bon mediador, és l’enllaç perfecte per anar recol·lectant els membres de l’equip mentre els súper herois de veritat fan coses importants. Però no se, més que irresponsable, el Cap em sembla una mica cabró per haver sol·licitat la seva ajuda. Per que hom pot entendre que no es podia negar, hom pot entendre que seguís els seus ideals. Però dubto que s’hi hagués ficat si no li haguessin dit res. En serio, començo a pensar que el dolent de la pel·lícula és el Cap, a excepció d’en Bucky, tracta a tothom fatal. Tot i això és un plaer tornar-lo a veure, l’actor ha aconseguit la difícil tasca de fer el personatge carismàtic. I a aquestes alçades és entranyable. Això sí, és la peça perfecte per a sacrificar en pos del dramatisme. Estic d’acord en que matessin al Maximov en lloc d’ell (sí, se que molts em mataríeu per dir això, però jo ho vaig sentir correcte), si ell hagués mort a ningú l’hagués sorprès. I sí, el pobre Quicksilver queda una mica desaprofitat, però be, va ser un gir dramàtic que ningú s’esperava. A mi em va encantar el gir de guió. No dic amb això que l’haguessin de matar en aquesta pel·lícula, no hagués tingut sentit aquí, pràcticament era un acoblat. Però sí vull dir que crec que hauria de morir a Infinity War, a la part I per ser més exactes. I si pot ser que després es treguin a la Bishop per substituir-lo com a Howkeye, això seria genial. I donaria peu a portar els Young Avengers a la pantalla gran… Això vol dir que per fi podríem tenir justificació per a una seqüència gay en l’univers? Això mullaria molts conys.

Awsome

Però anem amb l’autèntic acoblat de la pel·lícula. Scot Land no sap ni el que fa allà (i tot i això és el que més orgullós i punyetes sembla estar a la presó. El postureig, quan mal fa). Quan li venen a dir que el Cap es necessita és corre queda extasiat com un nen de 5 anys. Tant que ni escolta la resta. Si en Tony li hagués demanat el mateix estic segur que hauria accedit (tot i que amb menys contundència, i possiblement hagués canviat de bàndol, però hagués accedit). Tot i això només per l’escena de l’home formiga tocant-li els bíceps al Cap aquest acoblament ja val la pena. Però parlem del que ens interessa. Giant-man és al·lucinant. Una mica lent pel meu gust. Però dona peu a una referència genial d’Star Wars al Parker, així que jo content. I també memorable la part on es fica dins l’armadura d’Iron Man i diu ser la veu de la consciencia. Uns acudits molt ben aconseguits, per molt que rebaixin el to de gravetat del conflicte.

Merda, soc el dolent de la peli

I finalment tenim a Steve Rogers. El Cap és… un despropòsit sincerament. Els seus ideals de rectitud es converteixen equí en superlativa tossuderia i el conflicte no és evitat simplement per la seva ineptitud per al diàleg (en Falcon aconsegueix més en 5 min robats a la presó que el Cap en tota la pel·lícula). Sincerament el Cap ha perdut amb aquest film molta part de l’encant que el caracteritzava. Representa que era un home fidel als seus ideals, impossible de tòrcer. Però aquí es torça per amor cap a un amic, fent perillar no sols la vida d’innocents si no la vida dels seus propis amics. Admeto que era difícil de portar, però crec que si ho haguessin aconseguit millor la pel·lícula hauria pogut ser molt més grandiosa.

TeamIronMan

Començarem amb el personatge del que tothom parlava abans d’entrar a la sala. Spider-man. Alguns diuen que és el millor Spider-man de la historia tot i el poc que hem vist d’ell. I el cert és que poden cegar-la en la seva pel·lícula individual, però de moment estic completament d’acord. Tobey Maguire mai em va convèncer en el paper i tot i que Andew Garfield no ho va fer gens malament (tot i que les seves pel·lícules sí) tampoc em va aconseguir convèncer. Tom Holland m’ha aconseguit convèncer en menys de cinc minuts. És jove sí, i que? Coi no veig quin és el problema. Sigui com sigui crec que si és o no el millor és força personal i discutible, però sobretot prematur. El que és menys discutible és que és l’Spider-man ideal per a l’univers cinematogràfic. Anem amb la seva entrada. La seqüència de Tony Stark a casa seva si que entra una mica forçada (més o menys com la de l’ant-man a la camioneta), però res exagerat. No trobo que sigui res agafat per les pinces (i m’encanta que la tia May no sigui la velleta a la que estem tan acostumats. I m’encanta que sigui oh deu meu, super sexy. I m’encanta que en Tony flirtegi amb ella, és genial. “Juventud divino tesoro” cita el dit, que cony te de dolent ser jove a veure?). El trepa murs ja s’havia esmentat en l’univers cinematogràfic i recordem que a Stark sempre li agrada tenir localitzades les possibles amenaces. Que volgués enrolar al seu equip un manipulable adolescent amb aires de súper heroi em sembla del tot coherent. Potser és quelcom una mica arriscat, immoral i explosiu, però collons, precisament això és el que faria Tony Stark (ergo encara és més coherent). M’agrada que hagin respectat el fet que les teles d’aranya siguin de la seva pròpia invenció però que hagin deixat a l’Stark encarregar-se del traje. Així donen mèrit a ambdós personatges i fan creïble la creació d’aquest. Però anem a l’humor. A alguna gent (a mi) li ha encantat, a d’altres els ha horroritzat. A veure, entenc que els acudits no et puguin fer gracia, entenc que puguis trobar que no era el moment (tot i que admetem-ho, en Peter no sabia ni on estava, des de la seva perspectiva sí era el moment), però que diguin que aquest humor no és propi de l’Spider-man em mata. Precisament han clavat l’humor propi de l’Spider-man. El dels còmics clar. Però que volien que fessin si no? Que imitessin a una fallida versió cinematogràfica anterior? Au va, jo amb aquestes tonteries no puc. Sigui com sigui em sembla la introducció perfecta del personatge (que sí, s’hauria d’haver fet abans, però un ha d’entendre que abans no es podia), la qual m’ha donat absolutament totes les ganes de veure la seva pel·lícula individual (en la qual no tenia masses ganes).

I passem del personatge més esperat de la pel·lícula al que menys…. War Machine. El cert és que és increïble la poca carisma que te el personatge en pantalla. Suposo que en certa manera està be, és un soldat i els soldats obeeixen. El seu perfil ideològic està clar des del principi (més clar que el del propi Iron Man) i el personatge depèn totalment de Tony, així que… be, diguem que si hi h un personatge que pertany més al seu bàndol que la resta aquest és War Machine. Però tot i que el personatge no li importa massa a ningú (les armadures automàtiques d’Iron Man 3 eren més carismàtiques) això no treu dramatisme a la seva quasi mort a mans d’en VIsion. Soc dels que pensen que l’haurien hagut de matar, però no crec que sigui un error garrafal. A més la idea de veure’l en cadira de rodes si es porta adecuadament em sembla molt suggerent. Si aconsegueixen desenvolupar el personatge en futures pel·lícules deixar-lo viu haurà valgut la pena, si no…. hagués tingut aquí una mort més digna que en l’oblit.

Quan ets el sumis de la relació

I parlant d’en Vision, hi ha molt a parlar. Igual que l’anteriorment esmentat no apareix a la seqüència inicial (una llàstima, hagués estat útil… i guai, hagués estat guai), però al contrari que aquest el seu carisma és desbordant. I sí, queda una mica ridícul amb roba “normal”, però d’alguna manera li queda estranyament be i casa amb la seva personalitat. Des del principi tenia clara la seva postura ideològica, però el fet que pràcticament sigui el fill del Sr Stark (brutal que es dirigeixi a ell com a Sr, un toc exquisit) decantava encara més, si és que era possible, la seva postura. Es nota que tot i tenir idees pròpies respecta de manera extraordinària la postura del seu creador. Però el pobre Vision surt malparat del conflicte. No parlem ja de el fet que aquest l’obligui a ser el carceller de la noia de la que inconscientment està enamorat, o que les circumstancies obliguin a aquesta a humiliar-lo i esclafir-lo contra el terra. La situació entre aquests dos es recuperarà, és més, aquesta petita desamistat donarà peu a un dramàtic retrobament que potser serà el desencadenant necessari per donar un pas per fi transcendent en el seu romanç. Però els problemes d’amors són coses menors, doncs Vision quasi mata a un personatge, un personatge del seu propi bàndol! Vision la intel·ligència artificial perfecte, capaç de raonar com qualsevol altre humà (sense ser per això un psicòpata homicida) i fins i tot sentir, sense renunciar per això a ser una espècie d’ordinador. Però tot i això ha fallat en la seva precisió  i el seu error quasi acaba amb la mort d’un amic. Vision era pràcticament un nadó, a la era d’Ultron es va veure obligat a combatre contra la criatura que pràcticament era el seu pare en pos d’un be comú. Però en aquesta parada de la seva vida es veu obligat a combatre els embats de l’amor (i el rebuig) a més de la culpa i el remordiment, de les conseqüències de fallar. Civil War ha representat moltes coses per a molts personatges, però per  a Vision ha significat un pas cap a la maduresa (emocional).

La mami de la pandilla

Tenim també a la fantàstica Natasha Romanoff, el membre més ambigu de tots. La seva formació com a espia la fa posicionar-se de manera quasi adoctrinada a favor del govern. Però per altre banda la llibertat i la rebel·lió contra les opressives institucions que abans la reprimien i de les quals es va desfer pugnen per dir-li que el Cap te part de la raó. Tot i que de fet apareix en escenes molt comptades la Viuda Negre te un protagonisme sorprenent (és sorprenent com tants personatges poden tenir tant protagonisme sense que exploti la pantalla o algo. I a sobra no se sent saturat). En definitiva Natasha ha de lluitar contra els seus dilemes interns per recolzar al bàndol adequat, tot i no saber mai del cert de quin es tracta. Al final l’agent secreta acaba fent una mica de mare dels dos nens que es barallen, convertint-se en una mena d’intermediari que pugna per equilibrar el conflicte i intentar en va que aquest es resolgui sense arribar a la situació critica de la violència. Amb la pel·lícula quasi confirmada de la Viuda Negre entre el rumors d’internet (encara que en un futur molt llunyà segurament, Fase 4) la forta i marcada presencia del personatge en aquesta pel·lícula dona més números als directius per què s’atreveixin a embarcar-se en el projecte (seria fantàstic que Clint Burton morís a Infinity War i després reapareixes en una posterior pel·lícula de la Viuda, essent preqüela es clar).

I anem amb el que indiscutiblement és el millor personatge de la pel·lícula. El millor portat, el millor justificat, el millor conclòs, el millor traje i… be que es roba la pel·lícula vaja. Black Panther. Tenia moltes expectatives posades en el que va ser el primer súper heroi negre de la historia (tot un títol aquest), moltes. Però les ha superat totes. Després de Dr Strange la pel·lícula que més ganes tenia de veure era Capitan Marvel (Carol Dambers és la meva súper heroïna preferida) però després de veure l’aparició estel·lar del rei de Wakanda, molt em temo que Black Panther li ha robat el lloc. Impacient. Fins aquesta pel·lícula no teníem cap súper heroi negre especialment carismàtic (tot i que Sam Wilson s’ha redimit, així que ara en tenim dos, llàstima de War Machine), però T’challa es roba tots els números per ser el millor súper heroi negre del cinema en… be, molt, molt de temps. Comença la peli com un príncep relaxat i còmode en l’ambient polític (tot i que com tot bon governant detesti la política), conscient de que la responsabilitat del tron queda llunyana el príncep procura gaudir del que li queda encara de joventut abans que el seu pare decideixi retirar-se. Però el pobre príncep es troba amb que la retirada del tron del seu pare és més prematura i violenta del que hauria esperat. Amb el dolor punyent al pit, s’enfunda el vestit ancestral de batalla i amb port majestuós s’alça decidit a clamar venjança. I quina venjança. És imponent, sigil·lós, poderós, quasi invulnerable. Cada cop que aterrava amb lleugeresa felina em quedava amb la boca oberta, no se com ho han fet, però està molt ben aconseguit. Les seves seqüències son brutals i els seus motius se senten els més reals, profunds i punyents. Però tot i ser el que sembla estar afectat per motius més profunds, és l’únic capaç de reaccionar i adonar-se del malament que ho estant fent tot. Adonar-se de que la venjança no és el camí. T’Challa (que no Black Panther) és de fet l’únic heroi de la pel·lícula. Però no és sol en l’heroïcitat d’adonar-se del correcte tot i ser qui te els sentiments més punyents en contra. T’Challa és majestuós. En cada moviment, en cada frase, en cada mirada, inspira respecte. Sembla ser l’ideal de rei artúric, l’ideal de noble guerrer, i no sol són aparences. En definitiva Marvel ho ha tornat a fer (amb spider-man també, tot i que això ja no és tant absolut)  i ens ha portat la millor versió del personatge que ens podia donar.

I és clar tenim a l’irrepetible Tony Stark que tan carismàtic com sempre ens ofereix la versió més insegura i personal de si mateix. No deixa de ser el de sempre, però tenim un Tony abatut, esgotat, que s’esforça tot el que pot per sostenir el seu món i enfrontar-se  a les conseqüències dels seus actes mentre el que se suposa que era el seu amic no fa més que posar-li la traveta. I dubta, dubta de si està fent el millor. Dubta tot i que ho tingui clar, tot i que la lògica li digui que està fent el correcte. Per què ja s’ha equivocat altres vegades i al cap i a la fi no és un malvat contra el que s’enfronta, és el Capità Amèrica. És un líder trencat, amb els arguments però sense la convicció, s’esforça per fer el correcte i tot i així el continuen veient com un esser egoista i despietat. Hi ha una tragèdia molt forta en el personatge, sobre la que la pel·lícula no es recolza ni sobre explota (per sort). Però el moment àlgid del personatge és quan descobreix qui va ser el responsable de la mot dels seus pares (en l’escena final el primer que vaig pensar va ser que era l’escena on matava als pares de l’Stark, al final resulta que vaig tenir raó). No sols el ditxós soldat d’hivern que tants problemes li ha portat és el responsable de la major tragèdia de la seva vida, si no que el Cap li havia estat amagant. En aquell moment el conflicte si es fa punyent i sanguinari, hi ha ànsies de mort i desapareix qualsevol rastre de la baralla de coixins. En definitiva una batalla molt millor executada que la de l’aeroport, amb la seriositat que mereixia (tot i que m’agrada més de l’aeroport, no te el to que mereixia, però és collonudament èpica).

TeamHelloKitty

Millor ens quedem amb l’original no?

Tenim a “l’antagonista” de la pel·lícula que amb un innecessari nom de baró Zemo es passeja pel metratge embolicant els fils per incendiar el conflicte. Se l’ha criticat molt i la veritat, era un personatge innecessari, però tampoc està tant mal portat. El seu pla no és absurd i te perfectament sentit dins el context del film (i això en una pel·lícula de súper herois ja es molt.. ehhm Lex Luthor ehhm Batman V Superman). Potser sí, els seus motius són una mica fàcils, fins i tot repetitius en la mateixa pel·lícula (el drama familiar ja apareix dues vegades per part de T’Challa i Tony Stark), però no per això són mals motius. En definitiva el personatge aconsegueix guanyar cert carisma entre tants titans i això te mèrit. Però el nom de baró Zemo queda amb ell malaguanyat (a no ser que el vulguin reutilitzar en un futur) i el personatge comet el pecat de resultar innecessari en una pel·lícula amb tants personatges.

Jeje, no s’ha enterat que m’he colat.

En Deadpool(veure ressenya) és genial, el seu humor gamberro i desenfadat…. No espera, aquest no va en aquesta ressenya. Puto Deadpool ja me l’ha tornat a liar.

I com no parlar del general Ross. Be, poc es pot dir d’aquest personatge, el seu paper era senzill i el porta a la perfecció. Un general estricte, un militar empedreït i obstinat amb una visió limitada i opressiva del món que sense gaires mires només sap recórrer al control per garantir la seguretat. Ell ho fa amb bones intencions, però no te visió. No m’hagués agradat veure confirmats els rumors que asseguraven la seva transformació en Red Hulk. Més endavant sí, a la fase 4 quan Hulk torni a la terra. Però fins llavors res de Red Hulk(això inclou Infinity War).

TeamIronMan

En definitiva la pel·lícula ha estat menys del que podria haver estat però molt més del que esperava. Més divertida, més complexa, més ben portada i més increïblement molona. Una petita joia dins l’univers cinematogràfic que tot i els seus defectes m’atreveixo a col·locar com la millor de la franquícia. Totalment recomanable.

Parc Juràssic

“Parc Juràssic” de Michael Crichton és un dels clàssics de la ciència ficció més oblidats de tots els temps. Degut a la popular pel·lícula que Spielberg va adaptar de la novel·la, aquesta a quedat mig enterrada en l’oblit. I si ho preguntes, poca gent no es sorprèn al assabentar-se que Parc Juràssic és abans un llibre que una pel·lícula( ho he comprovat). Jo vaig trobar-me per casualitat amb aquesta petita meravella de la ciència ficció passejant per la biblioteca buscant alguna cosa que emportar-me a casa. Finalment em vaig endur “Cent cops de raspall abans d’anar a dormir”(veure ressenya) i Gamiami(veure ressenya), l’una millor i l’altre pitjor que aquest clàssic (tot i que això d pitjor zona molt lleig). Per sort no vaig dubtar en emportar-me’l el següent cop que vaig trepitjar la biblioteca. No obstant si Spielberg s’hi va fixar per alguna cosa va ser. Parc Juràssic és una novel·la trepidant, amb un gran imaginari i una capacitat brutal per mantenir el suspens, però el més sorprenent és que és científicament molt curada.

Una de les sorpreses que m’ha portat la novel·la és descobrir que es tracta en realitat d’una distòpia amb totes les de la llei. Una molt ben emprada introducció ens planteja un món on els avenços en enginyeria genètica han canviat per complert la visió científica del món, que ha passat de ser una pugna pel descobriment a una batalla aferrissada per fer-se ric. Ara els gens son una mercaderia i qui descobreix i patenta la novetat genètica de l’any passa a estar automàticament entre els homes més rics del planeta. Ja sigui un gen per fer créixer arbres rectangulars, canviar el color dels ulls, o fer que els pets et facin olor a roses. Tot és possible amb l’enginyeria genètica, només has de ser capaç de desxifrar el codi. Tota aquesta societat, que ignora completament les conseqüències dels seus descobriments(malformacions en la fusta, problemes de visió, desastres intestinals) i només es llença als guanys que pugui portar és una critica descarada al sistema consumista i una reflexió profunda sobre que implica la ciència per a l’home i que podria implicar (sobretot per malament).

El llibre comença amb una part introductòria que podria ser molt enigmàtica si no sabessis que al que en realitat t’enfrontes són dinosaures. T’ho diu la portada, t’ho diu la contraportada i be, ja tots ho sabem d’haver vist la pel·lícula. I és una llàstima, el misteri de les parts inicials està molt ben aconseguit i és molt interessant. Una sèrie d’atacs de petits rèptils que mosseguen a nens petits, nadons i ancians assola les zones més rurals d’una illa de Costa Rica. El metge encarregat de tractar un d’aquests atacs a una turista americana (per què tots sabem que si no fos americana no li farien puto cas), jutja l’atac a un petit rèptil autòcton de l’illa. Però la nena fa un dibuix de l’agressor que no acaba de concordar (només te tres dits a les potes, el coll massa llarg, la cua massa gruixuda i camina sobre dues potes), però en primera instancia no li dona importància. Més tard mogut per les evidencies d’una nova espècie que ataca als nens, el doctor investiga fins a trobar un cadàver d’aquest nou rèptil (assassinat per un mico autòcton. Serà una metàfora de la supremacia de l’esser humà sobre els dinosaures?). Això inicia una sèrie d’investigacions totalment externes a la trama del parc que et faran arribar a la conclusió que d’alguna manera, han tornat els dinosaures.

Aquesta portada te molt més sentit del que sembla

Aquesta part serveix per posar al lector en sintonia i crear l’ambient de suspens que es mantindrà durant tota la novel·la. És aquí quan es reuneix un grup de professionals (els paleontòlegs Alan Grant i Ellie Sattler, el matemàtic Ian Malcom i… be la resta no tenen massa carisma), per visitar el nou i misteriós projecte de John Hammond, un excèntric milionari amb el que ell creu una gran visió de futur. Com tots sabem el misteriós projecte és en realitat un gegantí mig parc d’atraccions mig zoològic que ha tornat a la vida gracies a l’enginyeria genètica als dinosaures. Els nous visitants estan allà per ser els primers catadors de la nova meravella. Experts en diferents camps que podran veure des de diferents punts de vista l’extraordinari que resulta el parc. Però com prediu la teoria del caos del matemàtic Ian Malcolm aquest parc està condemnat a acabar en desastre. I efectivament les coses no triguen gaire a tòrcer-se.

En aquesta novel·la s’ha d’entendre d’importància de l’espionatge empresarial. Tornar els dinosaures a la vida és el projecte més ambiciós de tots els temps i qualsevol empresa es barallaria per obtenir els resultats d’aquestes investigacions amb un simple robatori. És així que un dels empleats (el programador de sistemes del parc i enginyer informàtic de tota la seva estructura cibernètica), descontent amb el tracte rebut decideix provocar una apagada del parc pe runa porta del darrere en el seu sistema informàtic amb la idea de tornar al cap de cinc minuts i arreglar-ho havent robat els embrions sense que ningú sospiti res. Desgraciadament però, l’informàtic mor de camí a dur els embrions amb el contrabandista que se’ls havia d’emportar i el parc es queda a les fosques sense possibilitat immediata de tornar-se a encendre. Sense alt voltatge a les balles que separen les tanques i amb els visitants en mig d’un recinte, el nostre afable T-rex decideix destruir la balla del seu recinte i sortir a explorar la dels nostres protagonistes. Amb una acció trepidant i tot un seguit d’apostes arriscades sobre el comportament dels dinosaures basades en fòssils Alan Grand haurà de sobreviure en mig del Parc Juràssic amb el seu coneixement basat en fòssils carregant amb sí a dos nens petits (nets de Hammond). Mentrestant a la sala de control es viurà una lluita a contra rellotge per recuperar el sistema. Una lluita ferotge de l’enginy de l’home contra la brutalitat de la natura i l’astúcia salvatge dels que alguna vegada van dominar la terra.

En Definitiva Parc Jurassic és un exemple de com no s’han de fer les coses. Un home va decidir tornar els dinosaures a la vida i crear un parc amb ells. L’home no entenia res de dinosaures, ni de genètica, ni de parcs, ni de zoològics, només tenia una visió idealitzada dels somriures dels nens. Així que va tornar els dinosaures a la vida i abans d’estudiar-los i comprendre’ls va voler obrir les portes d’un parc. Però com pot l’home enfrontar-se a un problema que sobre el que no coneix? Una reflexió sobre el destructives que poden ser les preses fruit de l’avarícia. I sobretot, una projecció de l’incontrolable de la naturalesa. Una mirada a l’equilibri salvatge que viu en els animals, que no pot controlar-se ni dominar-se, que és imprevisible i del qual, al cap i a la fi, formem part.

Ian Malcom fa una reflexió molt interessant. Quan Ellie diu que els humans acabarem per destruir el planeta ell arranca a riure. No podem destruir el planeta, no tenim prou força. Salvar el planeta? El planeta no necessita que el salvin, ell sobreviurà. No és ell el que corre perill, si no nosaltres. El planeta s’adapta, sempre s’adapta. Encara que infestéssim el món de bombes nuclears la vida tornaria a sorgir, la radiació mataria a milions, però sorgirien de nous. La vida sempre pugna, podria trigar mil, o deu mil, o cent mil anys, però la vida recuperaria el seu equilibri. No podem destruir el planeta, però podem conduir-lo a que ell ens destrueixi a nosaltres.

En Definitiva la novel·la mereix sens dubte el títol de clàssic de la ciència ficció. Acurada en tots els sentits tècnics i científics (informàtics, genètics, paleontòlegs, biòlegs, enginyers…) aconsegueix crear una atmosfera tensa i realista que farà estremir a més d’un. Totalment recomanable.