“Cirera” De Joan Lluís Lliuís és la meva quarta submersió en el gènere eròtic. I aquest cop sí, he trobat quelcom completament diferent.
<<El meu sexe és com una cova on vénen a morir les bestioles d’aquests senyors… Com en un cementiri d’elefants, els sexes mascles arriben i hi entren, esbufegant, a vegades ja quasi sense forces. Moren i ja està, tinc al meu damunt, o al meu darrere, o sota meu, un altre homenot també prop de la mort, esgotat, encara que no ho sembli. El meu sexe és un cementiri d’ereccions.>> Així comença el llibre. Una entrada magistral, tot i que en cert sentit, potser un pèl desencertada per anunciar-lo. Doncs sembla ser bastant pessimista per al que la virilitat de l’home suposa. I el llibre està plegat sens dubte d’un optimisme i una passió per l’instrument masculí i els fluïts que ejecta que a vegades em deixa atonit. Sobretot al adonar-me que el mateix autor és un mascle.
Cirera, tal com fa “La Carretera”(veure ressenya), està composada d’una sèrie de petits apunts que aquest cop poden anar des de la línia fins a la pagina. Com si d’un diari es tractés la protagonista obre la seva ment (i pràcticament les seves cames) al seu interior, per què vegis amb sinceritat qui és. El mosaic de petites entrades, tot i que no tan rodó com l’aplicat a “La Caretera”, confereix a la breu novel·la un aire dolç i senzill. Cal esmentar que no hi ha cap mena de lligam o continuïtat entre entrades. Més enllà del fet que expliquen la vida d’un mateix individu. De fet és com si la novel·la fos un recull de petits comentaris i confessions que fa un individu al llarg d’una relació sincerant-se sobre la seva vida passada. Però en aquest cas la protagonista decideix descobrir el seu món i la seva sexualitat al món sencer, a pedaços, pedaços atemporals, pedaços que un cop units no et donen una historia, si no una persona. Per què això és la novel·la al final, el retratat d’una noia. Un retrat sobre la seva sexualitat, sobre qui és ella a través del sexe.
<<La seva pell és tot un país, i jo, molt sovint, me n’hi vaig de vacances.>>
No soc un amant de la poesia. Mai ha estat lo meu. Sempre he sigut de novel·les, de histories en prosa. En aquest cas tot i que molta prosa, poca historia hi ha. Doncs més enllà d’anècdotes personals, no s’arriba mai a explicar cap historia. Potser per això la novel·la m’ha donat al final de la seva lectura un aire de poesia. Com si les seves entrades fossin petits poemes. I de fet, potser és poesia en prosa. El que explica i com ho explica la novel·la és potser, més propi de la poesia. Transmetent emocions i sentiments a través de metàfores amagades. Explicant la verdadera historia a través dels dobles sentits. Per aquest motiu, crec que si a algú li agrada especialment la poesia i desfruita sense complexos de l’erotisme, aquest llibre és el seu llibre.
