House of Cards

“House of Cards” és una sèrie que fa temps que tenia pendent. Però em feia mandra. Em feia mandra per que sabia que seria bona i m’hi volia concentrar. I efectivament és bona, molt bona.

Aconsegueix l’impensable: fer de coses com la política i l’administració quelcom interessant, quelcom emocionant, quelcom trepidant. Intrigues i conspiracions per tot arreu, amb personatges profunds i manipuladors, genis de la manipulació. Com s’exposa la mecànica de les entranyes de la política americana és quasi esfereïdor. Però més esfereïdor és com de fàcil li resulta al protagonista aprofitar-se del sistema per aconseguir el seus objectius: el poder absolut.

I és que si alguna cosa cal destacar d’aquesta sèrie és el se protagonista. Trencant la quarta paret en astutes intervencions Kevin Spacey executa una magistral actuació interpretant a un dels politics més carismàtics de la ficció. I si alguna cosa demostra aquest fet és el diferent que resulta la ficció de la realitat, no pel fet de no esser fidel si no simplement pel fet que sabem que és ficció. En la vida real el mateix polític amb les mateixes ambicions, segurament seria odiat de esser aquestes conegudes. Però com es tracta de ficció, és estimat per tots. El personatge és despietat i implacable, però no infalible i això és també un punt positiu de la sèrie. Els personatges, fins i tot els que son grans genis, s’equivoquen. S’equivoquen fins i tot amb errades molt absurdes, com humans que són.

Al llarg de les seves temporades la sèrie mostra quelcom un tant pertorbador: I és com un home arriba a la presidència dels estats units sense un sol vot a la seva butxaca. “Democràcia” Comenta aquest en to burleta. I és que això mostra la sèrie, la gran farsa que resulta al final la democràcia.

Totes les actuacions resultes excel·lents. Fins i tot els que fan d’estúpids es veuen estúpidament ben actuats. Per què sí, el congrés és ple d’estúpids. D’estúpids i de llops. I com ja he comentat altres vegades el fet de que el protagonista trenqui la quarta paret ajuda a integrar-nos en el personatge i creure’ns el que viu. Convertint al ser criticats els pocs defectes en virtuts. Una de les actuacions que més destacaria, he de dir, és la de la reportera Zoe Barnes. Que després del seu magistral paper en la primera temporada es troba força a faltar.

Finalment la sèrie es postula com un element imprescindible en el panorama adult de les series americanes. Per sort tenim el privilegi de viure en el moment àlgid d’aquestes. Les productores es comencen a prendre els projectes per a la petita pantalla com a quelcom més seriós donant lloc als artistes per a expressar-hi àmpliament el seu art i donar-nos joies com aquestes. Sempre s’han fet bones series. Però potser no amb tan bones produccions. House of Cards és la prova vivent que justifica aquestes inversions.

Deixa un comentari: