Rumb a Raftel
One Piece, als seus 800 capítols s’està endinsant en un moment t’autentica complexitat. M’atreviria a dir que el manga no s’havia complicat mai fins ara. No com ho està fent. Les trames podien tenir certa complexitat, però no sortien de l’illa en la que es desenvolupaven, anaven per sagues. Cada trama seguia el seu curs, s’acabava i donava peu a la següent. Podien estar relacionades, però eren indubtablement diferenciables. Ara la cosa ha canviat.
Tenim un Luffy enfrontat a tres dels grans Yonko. Amb una guerra declarada a la Big Mom i un dels seus tripulants que quasi sembla destinat a protagonitzar-hi una saga. Directament enfrontat a Kaidoh amb l’objectiu d’ensorrar-lo i ara a més segons sembla protegir als seus nous amics d’aquest gran poder. I finalment en indiscutible gerra declarada al que sembla estar destinat a ser l’antagonista de la sèrie: en Barbanegra( que a sobre l’ultima vegada que sen va saber res estava a punt d’enfrontar-se amb en Dragon i els revolucionaris). Tenim aquest escenari. Ha de rescatar en Sanji, segurament portar en Momonosuke a casa i inevitablement visitar el país de Wano on casualment també sembla estar destinat a batallar a en Kaidoh. Totes aquestes trames, que aparentment semblen distintes i que seguint el ritme actual s’haurien anat resolent linealment semblen ara destinades a formar una macro-saga com mai abans s’havia vist. Trames sense aparent relació comencen a unir els seus filaments amb una solidesa esfereïdora. Tot això porta temps preparant-se: des de Punk Hazard ja començaven a teixir-se els fonaments d’aquesta macro-saga que s’acosta. En Donflamingo no era més que un trampolí cap a la vertiginosa acció que ens espera i Zou no es més que una parada per agafar forces abans de saltar al plat principal. Però ara mateix discernir com es desenvoluparà aquest sembla impossible.
Però res d’això importa en aquest capítol. No importa la traïció d’en Sanji, no importa la guerra dels Minks, no importa el país dels samurais. No importa tot i el munt d’informació que s’hi aporta. No importa per que la trama principal avança. I avança com ho sol fer, a comptagotes. Però gotes que, al ritme que se’ns te acostumats, semblen passos de gegants. L’objectiu final de la sèrie és al cap i a la fi arribar a una illa i trobar un tresor. En això és podria resumir One Piece. Raftel és el nom de l’illa. Però des que va ser mencionada, res se n’ha sabut. Només se sap que està al final de la Grand Line. Però semblava estrany que tractant-se d’una simple illa resultés tan difícil de trobar.
Aquí se’ns diu el per què: quatre Poneglyph 
en marquen les coordenades. Quatre pedres color sang amagades. Aquest detall, tan senzill i modest, em sembla una de les genialitats més grans d’Oda en els recents temps. I no sols se’ns revela com arribar a Raftel. Si no que se’ns revela una de les pedres necessàries i la ubicació de dues de les tres restants. Tenint en compte que en la banda del barret de palla hi ha l’única persona capaç de llegar-les…. Pràcticament tenim el One Piece!
Però tot i que aquest anunciat seria suficient per saciar la set d’un continent, per variar els pocs moments en que Oda es dedica a donar informació no es conté. No només se’ns revela com trobar Raftel, si no que se’ns diu qui va fabricar les pedres. Sens dubte un dels misteris més grans de tota la sèrie. Que aquests fossin els llegendaris i còmics samurais era un detall que dubto que ningú s’esperés, però que per altre banda resulta increïblement coherent. I finalment apunta a una connexió directe entre en Roger i els habitants de Wano. Afegint caòticament a la declaració de capítols anteriors que semblava postular a la Big Mom com l’enemic més immediat, es postula ara, sense desfer la premissa anterior a en Kaidoh com l’enemic més immediat. Com desfarà l’Oda aquest enorme embolic, potser ni tan sols ell ho sap. Però celebrem-ho, doncs pocs embolics tan interessants s’han vist mai a la sèrie.
